Marlon Brando
Marlon Brando Jr. (Omaha, Nebraska, 3 d'abril de 1924-Los Àngeles, Califòrnia, 1 de juliol de 2004) va ser un actor nortamericana de cine i teatre. La seua formació i instrucció teatral va ser portada a terme per Stella Adler, una de les més prestigioses professores que varen desenrollar el sistema Stanislavski en Nova York (vejau actuació de método); molts dissabtes acodia al Actor's Studio interessat en les classes d'Elia Kazan.[1] Es va convertir en actor de teatre a mitan de la década de 1940 i en actor de cine al començament dels anys 1950. A lo llarc de la seua carrera va rebre múltiples reconeiximents pels seus guanys artístics, entre ells dos premis Óscar al millor actor —per On the Waterfront (1954) i El padrí (1972)—, dos Globo d'Or i tres BAFTA.[2][3][4]
Es va fer mundialment conegut en la década de 1950 per les seues intervencions en películes com Un tramvia cridat Desig (1951), ¡Viva Zapata! (1952), Juliol César i On the Waterfront (1954), entre unes atres. Posteriorment, el seu treball en el cine va començar a ser més esporàdic, si be va recuperar espenta en films hui mítics com El padrí, L'últim tango en París (1972) i Apocalypse Now (1979). El seu breu paper en Superman (1978) va ser molt comentat pels quatre millons de dólars que va cobrar per solament dèu minuts d'aparició en pantalla. La seua última película va ser The Score (2001).[5]
Biografia
[editar | editar còdic]Primers anys
[editar | editar còdic]Va nàixer i va créixer en Omaha, en l'estat de Nebraska, en el nom de Marlon Brando, de la mateixa manera que el seu pare, el productor Marlon Brando, Sr. La seua mare era actriu i treballava en teatres locals. Ella va significar una important font d'inspiració per al seu fill. Brando va tindre des de menut el dò d'observar a la gent i imitar els seus gests fins a l'extrem. Va ser un adolescent rebel, per #lo que va ser expulsat de varis coleges. El seu pare ho reprendía per això, pero li va animar a buscar el seu propi camí. Brando es va marchar a Nova York, a on va estudiar interpretació en la The New School i despuix en el famós Actor's Studio.
Terminada la seua formació, va començar a treballar en varis teatres de temporada, fins que en 1944 va conseguir un paper en Broadway en I remember Mamma a la que seguiria Càndida, de George Bernard Shaw. En 1946 i abans de fer-se un nom en el círcul teatral, va cridar l'atenció en una menuda obra anomenada Truckline Cafe. L'actuació de Brando va ser tan realista que la crítica Pauline Kael va aplegar a creure que l'actor estava sofrint un atac real en l'escenari. Pocs anys despuix es va convertir en una estrela del teatre quan va interpretar l'obra de Tennessee Williams Un tramvia cridat desig, dirigida per Elia Kazan. Brando sabia que Williams estava realisant entrevistes per a elegir els actors per a la seua obra i li va fer una prova, gràcies a la que va obtindre el paper protagoniste.
Carrera cinematogràfica
[editar | editar còdic]Primers rols
[editar | editar còdic]La seua primera aparició en el cine va ser en 1950, en la película The Men de Fred Zinnemann, una història sobre veterans de guerra que varen terminar en alguna discapacitat. Fidel al seu método d'analisar als personages que interpretava per a actuar en consonancia con ells, Brando va passar un més en un hospital militar per a preparar el seu paper.
L'actor va interpretar a un soldat ferit en batalla, paralisat de cintura per a avall. En este primer film, va conseguir impressionar en una interpretació sensible i introspectiva. En els primers anys en el cine, Brando va manifestar una falta d'interés total per les convencions de l'indústria cinematogràfica, actuant segons el seu propi criteri. En això va influir sobre atres actors com James Dean, Paul Newman, i més vesprada també Al Pacino, Jack Nicholson i Robert De Niro.
Brando va tindre un èxit molt major quan va actuar en la película de 1951 Un tramvia cridat Desig, basada en l'obra teatral que ya havia interpretat. En el film va compartir rols en Vivien Leigh, Karl Malden i Kim Hunter. Va ser nominat al Óscar com a millor actor principal per esta película, i els tres anys següents va rebre #sengles nominacions per la seua actuació en Viva Zapata, Juliol César i On the Waterfront (La llei del silenci). Per esta última Brando va guanyar l'Óscar d'Hollywood.
Per estos èxits, la carrera de Brando va seguir en ascens. En els anys següents, va intervindre en vàries películes de gèneros diversos, inclosa la comèdia, com en La casa de té de la lluna d'agost, en la que dona vida a un japonés que fa d'intérpret per a les forces d'ocupació americanes. No obstant, al final de la década de 1960, les seues interpretacions varen començar a decaure. Brando semblava haver perdut la seua força expressiva i les pautes que ell mateixa s'havia marcat en el seu treball i que tan bon resultat li havien donat.
A pesar de tot, en la década de 1960, va treballar en películes rellevants com Rebelió a bordo, a on interpreta a un Fletcher Christian atormentat entre l'honra i la decència superant a la versió anterior de 1935 en Clark Gable. En 1961, per primera i última volta, va dirigir i va protagonisar junt a Karl Malden la película El rostre impenetrable, una obra notable que va rebre la Closca d'Or en el Festival Internacional de cine de Sant Sebastià. També va participar en La jauría humana, d'Arthur Penn; Reflexos en un ull dorat, de John Huston i La comtesa d'Hong Kong, dirigida per Charles Chaplin i a on va tindre per parella a Sophia Loren.
Decliu
[editar | editar còdic]Al començament de la década de 1970, l'apariència de Marlon Brando va canviar d'una figura atlètica a una persona en tendència a l'obesitat i aspecte ermitaño, alguna cosa decadent, casi irreconeixible. Els productors no s'interessaven en treballar en Brando per a nous rols ni ell tampoc s'interessava en fer-ho, llevat que la seua situació econòmica li demandara eixir a buscar a un agent que ho representara davant els productors o moure la seua ret de contactes. Vivia una vida apartada en la seua illa privada en Tahití.
Vito Corleone i últims rols
[editar | editar còdic]A principis dels anys setanta, se li va presentar l'oportunitat d'interpretar al cap d'una família mafiosa en El padrí, basat en una novela de Mario Puzo. Va ser Brando qui va insistir que es fera una prova filmada del personage interpretat per ell, i es va ocupar personalment del maquillage. El director Francis Ford Coppola va quedar impressionat per Brando caracterisat com Vito Corleone i va tindre que lluitar per convéncer als productors per a que acceptaren a Brando per a este paper. Per eixa interpretació Brando va conseguir el seu segon Óscar. En esta ocasió Brando va rebujar l'Óscar, la segona volta en l'història d'Hollywood que un actor feya açò (la primera volta l'havia rebujat l'actor George C. Scott). En lloc d'arreplegar el premi, Brando va enviar a la cerimònia a una actriu nortamericana de qui es feya passar per indígena[6][7] cridada Sacheen Littlefeather, que es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble en les películes d'Hollywood i pels acontenyiments que ocorrien llavors en Wounded Knee. En respal al pronunciament de Littlefeather, Brando es va manifestar dient: «Em va semblar absurt anar a la cerimònia d'entrega dels premis. Resultava grotesc festejar a una indústria que hi havia difamado i desfigurado sistemàticament als indis nortamericans en el transcurs de sis décades».[8]
Des de llavors, la trayectòria de Brando va ser molt irregular. Va rodar algunes películes ben rebudes per la crítica, com L'últim tango en París (1972), per la que va ser nominat a l'Óscar. Va participar breument en unes atres simplement per diners, com Superman (1978); els seus honoraris varen ser quatre millons de dólars per un paper de dèu minuts (va rebre 250 000 dólars per cada dia de treball). Va guanyar fama d'actor conflictiu i exigent; per eixemple, en Apocalypse Now (1979), película en la qual interpreta al renegat coronel Kurtz, es va negar inicialment a viajar a Filipines, a pesar d'haver cobrat una bestreta. Quan el director Francis Ford Coppola va conseguir convéncer-ho, Brando es va presentar en el cap rasurada i exageradamente gros, #lo que va forçar a gravar les seues escenes en mig d'ombres. Per a la seqüela de Superman (Superman II, 1980), Brando havia gravat vàries escenes retornant al seu paper de Jor-El, pero despuix del canvi de director de Richard Donner a Richard Lester, Brando va exigir pujar els seus honoraris per l'us de la seua image, #lo que va provocar que els productors canviaren les seues escenes i el seu rol per Susannah York.
La seua caracterisació com Tomás de Torquemada en Cristóbal Colón: el descobriment (1992) va ser interessant pero històricament poc fidel. A pesar de tot, va seguir sent considerat un gran actor, i encara va realisar papers que mostren una ombra de la seua anterior glòria. Destaca Don Juan DeMarco (1995), a on va interpretar a un veterà psiquiatra a punt de retirar-se, al que en qüestions d'amor alecciona el seu últim pacient, Johnny Depp, en qui va forjar amistat en la vida real. En dita película va tindre per parella a Faye Dunaway.
En 2001, va aparéixer en el curt (videoclip) per a la cançó You roc my world, de Michael Jackson, com a cap mafiós a l'estil de El Padrí.
Entre 2003 i 2004 (poc abans de la seua mort i sent el seu últim treball), va prestar la seua veu per a interpretar novament a Vito Corleone, en els diàlecs adicionals incorporats en el videojoc de El padrí, publicat (per varis retarts) en 2006, significant un rotunt èxit en vendes.
En 2006, gràcies a la tecnologia, va reaparéixer com Jor-El, el pare de Superman, en la película Superman Returns. Eixe mateix any, Richard Donner, director de Superman: The Movie, va portar a terme un proyecte en que va publicar les escenes inèdites de Brando, en el seu paper de Jor-El, en la película Superman II: The Richard Donner Cut.[9][10]
Vida privada
[editar | editar còdic]La seua vida privada va ser tormentosa des de l'infància i ha segut relatada en variable fidelitat en múltiples llibres. Es conta que la seua mare era emocionalment inestable (trastorn bipolar) i que el jove Marlon va presenciar cóm rebia a múltiples hòmens que ocasionalment la maltractaven. Extraordinàriament bon mosso des de chiquet, Marlon no va assumir be l'efecte que el seu atractiu masculí causava en la gent, i alguns testimonis no confirmats apunten a que va optar des d'edat primerenca per castigar-se físicament i descuidar-se com a resposta a la seua apariència; encara que també la va explotar per a conseguir papers, de la mateixa manera va mantindre moltes amants ocasionals i va anar el pare d'a lo manco onze fills.
Brando va ser expulsat de la Acadèmia Militar de Shattuck als dèsset anys per mal comportament. Despuix d'açò, va decidir seguir a la seua germana Jocelyn Brando a Nova York, per a estudiar teatre en Stella Adler, qui havia rebut classes del director rus Konstantín Stanislavski.
El temperament tormentoso de Brando va eixir a la llum pública quan es va exhibir la terrible relació que sostenia en el seu dominant i irritante pare, qui mai li va reconéixer els seus guanys actorales, i que va ser molt tensa fins al final de la seua vida.
Brando va estar casat en tres ocasions i va tindre onze fills. El seu primer matrimoni, en Anna Kashfi, va anar públicament tormentoso i va durar dos anys.
El segon matrimoni va ser en Movita Castaneda, pero la seua relació va terminar quan va conéixer durant el rodage del film a qui seria la seua tercera esposa, Tarita Teriipia, la dòna tahitiana que va interpretar a la seua companyera en Rebelió a bordo (Mutiny on the Bounty), en qui va tindre dos fills i va estar unit dèu anys. A raïl d'eixa película, Brando es va enamorar també de Tahití i va adquirir una menuda illa en l'archipèlec en 1966, a on vivia quan les seues obligacions professionals li'l permetien. En Tarita també va tindre problemes de convivència, a pesar dels esforços extraordinaris d'ella per conservar el seu matrimoni. Tarita, una volta divorciada en 1972, va revelar les intimitats matrimonials del seu fracassat matrimoni denostant al seu exesposo públicament com una persona egocèntrica, egoista, celosa i infel. Despuix de la mort de l'actor, Tarita va publicar un llibre biogràfic titulat Brando, el meu amor i el meu tormento.
Va participar en moltes activitats en defensa de la situació dels afroamericanos i indígenes nortamericans durant els anys 60, i en algun moment va conseguir codearse en Richard Nixon i en la família Kennedy.
És famós l'episodi que va protagonisar en la cerimònia dels Óscar de 1973 en negar-se a arreplegar el premi i enviant en el seu lloc a la cerimònia a una actriu nortamericana d'orige indígena, Sacheen Littlefeather, qui es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble en les películes d'Hollywood i pels acontenyiments que ocorrien llavors en Wounded Knee.[11]
En 1976, li va dir a un periodiste francés: "La homosexualitat està tan de moda que ya no és notícia. Com a molts hòmens, yo també he tingut experiències homosexuals i no m'avergonyixc. Mai he prestat molta atenció a lo que la gent pensa de mi. Pero si hi ha algú que està convençut de que Jack Nicholson i yo som amants, que continue convençut. Em sembla divertit".
En 1990, va viure una de les seues més grans tragèdies personals. El nóvio de la seua filla Cheyenne va ser assessinat en la residència familiar de Mulholland Drive. La situació es va convertir en un circ mediàtic quan a Christian (el primogènit naixcut del seu primer matrimoni) li'l va acusar de ser l'autor material de l'homicidi. L'episodi va marcar profundament al seu entorn familiar: Christian va ser obligat a complir sis anys de presó i la seua filla Cheyenne es va suïcidar cinc anys més vesprada.[12]
Segons una biografia titulada Brando en l'ocàs, escrita per Patricia Ruiz, Brando va passar els seus últims anys a la vora de la indigència vivint del seu segur social, es va transformar en un ermitaño i va vendre les seues possessions en Tahití per a poder sobreviure.[13]
Va fallir l'1 de juliol del 2004 en Los Àngeles, als 80 anys, a conseqüència d'una fibrosis pulmonar.[14]
En 2011, l'actriu Maria Schneider va declarar que l'escena de violació de la película de 1972 L'últim tango en París va ser real i que es va realisar fòra de lo establit en el guion original, per sugerència del propi Brando. I que les seues llàgrimes en l'escena varen ser reals, fet confirmat pel director.[15]
Filmografia
[editar | editar còdic]Cine
| Any | Títul | Personage |
|---|---|---|
| 1950 | Hòmens | Ken |
| 1951 | Un tramvia cridat Desig | Stanley Kowalski |
| 1952 | ¡Viva Zapata! | Emiliano Zapata |
| 1953 | Juliol César | Marco Antonio |
| The Wild One | Johnny Strabler | |
| 1954 | On the Waterfront | Terry Malloy |
| Desirée | Napoleón Bonaparte | |
| 1955 | Guys and Dolls | Sky Masterson |
| 1956 | The Teahouse of the August Moon | Sakini |
| 1957 | Sayonara | Oficial Lloyd Gruver |
| 1958 | The Young Lions | Tinent Christian Diestl |
| 1960 | Pell de serp | Valentin Xavier "Pell de serp" |
| 1961 | One-Eyed Jacks | Riu |
| 1962 | Rebelió a bordo | Segon Fletcher Christian |
| 1963 | La seua Excelència l'embaixador | Embaixador Harrison Carter MacWhithe |
| 1964 | Dos seductors | Freddy Benson |
| 1965 | Morituri | Robert Crain |
| 1966 | La jauría humana | Calder |
| Serra prohibida | Matt Fletcher "Mateo" | |
| 1967 | A Countess from Hong Kong | Ogden Mears |
| Reflexos en un ull dorat | Major Weldon Perdenton | |
| 1968 | Candy | Grindl |
| 1969 | La nit del dia següent | Chauffeur |
| Queimada | Sir William Walker | |
| 1971 | Els últims jocs prohibits | Peter Quint |
| 1972 | El padrí | Don Vito Corleone |
| L'últim tango en París | Paul | |
| 1976 | Missouri | Llig Clayton |
| 1977 | El padrí: La novela (série de TV) | Don Vito Corleone |
| 1978 | Superman: la película | Jor-El |
| 1979 | Apocalypse Now | Coronel Walter I. Kurtz |
| 1980 | La fòrmula | Adam Steiffel |
| 1987 | Una àrida estació blanca | McKenzie |
| 1990 | El novell | Carmine Sabatini |
| 1992 | Cristóbal Colón: El descobriment | Tomás de Torquemada |
| 1995 | Don Juan DeMarco | Doctor Jack Mikler |
| 1996 | L'illa del doctor Moreau | Doctor Moreau |
| 1997 | The Brave | McCarthy |
| 1998 | Assalta com pugues | El suec |
| 2001 | You Roc My World | Boss (video musical de Michael Jackson) |
| Un colp mestre | Max | |
| 2006 | Superman II: The Richard Donner Cut | Jor-El (video archiu) |
| Superman Returns | Jor-El (video archiu) |
Premis i distincions
[editar | editar còdic]| Any | Categoria | Película | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1954 | Millor actor - Drama | On the Waterfront | Plantilla:Cela |
| 1957 | Millor actor - Comèdia o musical | The Teahouse of the August Moon | Plantilla:Cela |
| 1958 | Millor actor - Drama | Sayonara | Plantilla:Cela |
| 1964 | The Ugly American | Plantilla:Cela | |
| 1972 | El padrí | Plantilla:Cela | |
| 1990 | Millor actor de repartiment | Una àrida estació blanca | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Película | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1953 | Millor actor estranger | ¡Viva Zapata! | Plantilla:Cela |
| 1954 | Juliol César | Plantilla:Cela | |
| 1955 | On the Waterfront | Plantilla:Cela | |
| 1958 | Millor actor | The Young Lions | Plantilla:Cela |
| 1972 | The Nightcomers | Plantilla:Cela | |
| 1973 | El padrí | Plantilla:Cela | |
| 1974 | L'últim tango en París | Plantilla:Cela | |
| 1990 | Millor actor de repartiment | Una àrida estació blanca | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Película | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1952[24] | Millor actor | ¡Viva Zapata! | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Película | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1989 | Millor actor | Una àrida estació blanca | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Película | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1961[25] | Closca d'Or a la millor película | El rostre impenetrable | Plantilla:Cela |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «Marlon Brando, 100 anys de l'home (im)perfecte» (en és-és). Esquire. Consultat el 2024-04-01.
- ↑ «Cent anys de Marlon Brando: nou mirades entorn al mit». La Tercera. Consultat el 2024-04-01.
- ↑ «Tres en la carretera - Atres cines Europa i Cent anys de Marlon Brando - 31/03/24» (en és). RTVE.és. Consultat el 2024-04-01.
- ↑ «¿Per qué nos fascina tant Marlon Brando?» (en és). El Correu. Consultat el 2024-04-03.
- ↑ «[1]», Rolling Stone. Consultat el 22 d'octubre de 2022 (en en). «their father was actually Mexican with no tribal identity»
- ↑ «[2]», Vanity Fair (revista). Consultat el 22 d'octubre de 2022 (en en).
- ↑ «Marlon Brando rebuja l'Oscar d'Hollywood en protesta per la situació dels indis - ANTENA 3 TV». Antena3.com. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 7 de febrer de 2016.
- ↑ «100 anys de Marlon Brando, una divinitat en sí mateixa» (en és). El País. Consultat el 2024-04-02.
- ↑ «Marlon Brando, el centenari d'un actor únic i inabarcable» (en és). heralt.és. Consultat el 2024-04-02.
- ↑ «Video de Youtube».
- ↑ «Cheyenne, filla de Marlon Brando, es va aforcar en la seua casa de Tahití».
- ↑ «Biografia de Marlon Brando».
- ↑ «Als 80 anys va morir Marlon Brando».
- ↑ «seus-intents-de-suïcidi-la-tragica-vida-de-maria-schneider De l'abús sexual en l'escena del sagí de “L'últim tango en París” als seus intents de suïcidi: la tràgica vida de Maria Schneider». Infobae.
- ↑ «24th Academy Awards (1952)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 13 d'abril de 2021.
- ↑ «25th Academy Awards (1953)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 19 d'abril de 2021.
- ↑ «26th Academy Awards (1954)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 22 d'abril de 2021.
- ↑ «27th Academy Awards (1955)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 28 d'abril de 2021.
- ↑ «30th Academy Awards (1958)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 23 de maig de 2021.
- ↑ «45th Academy Awards (1973)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
- ↑ «46th Academy Awards (1974)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
- ↑ The 62th Academy Awards (1990) Nominees and Winners, Academy of Motion Picture Arts and Sciences.
- ↑ Plantilla:Citaweb
- ↑ Premis del 1961 en la web del Festival de Sant Sebastià
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Marlon Brando en Viquidites.
Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marlon Brando.- Plantilla:Imdb nomene
- Ficha en Internet Broadway Database; en anglés.
- Biografia complementària de Marlon Brando
- Marlon Brando en Cinearchivo.com (en espanyol)
- Archiu audiovisual en el lloc de RTVE: Dies de cine: Marlon Brando; exhaustiu repàs.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Marlon Brando» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en erros en seqüencies d'órdens
- Actors bisexuales d'Estats Units
- Actors de cine d'Estats Units
- Actors de Nebraska
- Actors de teatre d'Estats Units
- Actors de wéstern
- Actors masculins bisexuales
- Ateus d'Estats Units
- Candidats al premi Óscar al millor actor de repartiment
- Guanyadors del Globo d'Or al millor actor dramàtic (cine)
- Guanyadors del premi BAFTA
- Guanyadors del premi Óscar al millor actor
- Passejada de la Fama d'Hollywood
- Actors del cine clàssic d'Hollywood
- Naixcuts en Omaha
- Fallits en Los Àngeles
- Actors bisexuals dels Estats Units
- Actors de cinema dels Estats Units