Actor
Plantilla:Redirige Un actor[1] (fem. actriu) és una persona que interpreta una acció, ya siga per mig d'improvisació o a partir de texts (obra d'un autor o creats a través d'improvisacions individuals i colectives).
L'actor construïx el seu treball utilisant la veu, la mímica i atres recursos corporals i emocionals en la finalitat de transmetre a l'espectador el conjunt d'idees i accions propostes. Pot aixina mateix usar recursos tècnics o objectes com manipular títaros, o interpretar sobre l'image o la veu dels demés. Combinant la seua ocupació en el director i el restant dels professionals participants en l'obra, i recolzat en estímuls visuals o sonors, actua en llocs a on es representen espectàculs públics a través de les representacions.[2]
Història
En Grècia
En l'Antiga Grècia, el primer actor al que despuix es reconeixerà com tal va ser un mític personage cridat Tespis, al que s'atribuïx ser el primer en dialogar en el cor en presentar-se durant les festes en honor de Dionís, en el V en Atenes. Dut d'Icària pel tirà Pisístrato, l'actor (que en l'época es denominava hipocritès o siga simulador), equipat en caraça i vestint un corfoll, va interpretar al deu Dioniso en un cor, sobre la seua carrossa que més tart es coneixeria com el "carro de Tespis", creant un argument dins d'una presentació llitúrgica artístic-politeiste. Aquella posició de protagonista del cor s'ha considerat el començ de la tragèdia grega. També se li atribuïx el disseny de segon actor, que més tart Esquilo cridaria «deuteragonista», en interpretar dos personages a través de dos caraces (una en la part frontal del cos i l'atra en l'esquena).
En l'antiga Grècia, els actors es dien hipòcrites, terme que ve del grec changlot que significa caraça i crite que significa respondre, els que responien darrere de la caraça. Entre els grecs els actors varen aplegar a obtindre els càrrecs més distinguits de la república. Aristodemo va ser embaixador, Archias general, Eschino i Aristónico senadors, etc. Més tart, quan la forma de govern va canviar a monarquia, els reis varen seguir otorgant honors i recompenses als actors més populars.
En Roma
Els romans els estimaven i els enriquien. El dramaturc Esopo va deixar al seu fill prop de dos millons; i l'actor Roscio tenia anualment sis mil cinccents escuts. Lúculo va donar molt a sovint a tots els actors vestits de púrpura, etc. Per un atre costat, el Senat romà va expedir alguna volta certs decrets contra els actors per les seues males costums. En atres circumstàncies es varen condenar als actors com a supòsits confidents de generals o personages proscrits.
La declamació tenia tal aprecie en Roma que els jóvens de les famílies més distinguides es mesclaven en els actors recitant i declamando en ells davant de tot el poble. Ciceró, sent cònsul romà, confessava que va poder parlar en públic pels referits Esopo i Roscio (que va obtindre l'anell d'or i va ser elevat al ranc de cavaller romà).[3][4]
Actualment
Actualment, existixen diverses corrents en actuació, que s'han diversificado des del XX, a partir de les cridades vanguardes teatrals.[5] Estes, tenen com a punt d'inflexió autors com Antonin Artaud, Bertolt Brecht, Peter Brook, la tradició teatral corporal francesa o les corrents arribades del teatre oriental. Dins dels autors més destacats que podem enquadrar en el XX, destaquem dos principals:
-Konstantin Stanislavski. Mestre interpretatiu rus, identificat principalment per la seua tècnica vivencial (en primera instància) i el seu mètoto d'accions físiques (en un últim periodo), i sent de la corrent realista. La finalitat d'este sistema interpretatiu era ajudar a l'actor a otorgar entitat als personages partint de la seua pròpia personalitat, creant sentiments verdaders i emociones sinceres. Hi havia un gran estudi de l'interior del personage, aixina com un entrenament físic, adequada relaixació dels músculs que permeten llibertat física, concentració de l'atenció sense llímits i percepció de la realitat de l'obra “com si fora real”. El seu llegat comprén tot el globo, passant per Europa i Estats Units, en diverses ramificacions basades en les seues teories principals.
-Eugenio Barba. Un dels pilars del teatre actual, funda l'antropologia teatral, i per mig de la pedagogia que elabora, es comencen a aünar descobriments científics i art teatral, entroncando en el camp de la neurociencia que aplega fins als nostres dies. Desenrolla processos d'entrenament actoral que se centren en el control del cos i la seua expressivitat fòra del marc quotidià. El mètoto vocal i físic partix del saber teatral oriental i se centra en “per qué” es fan les coses, no en “qué” es fa, és dir, elabora un sistema que passa de la subjetividad sicològica vivencial, a l'objectivitat dels principis corporals. El seu grup, l'Odin Teatret, és una de les escoles en metodologia pròpia més reconegudes en el món actoral, aixina com l'International School of Theatre Anthropology (ISTA), a on se seguix investigant sobre el fer teatral.
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Cine|20px|Vore el portal sobre Cine]] Portal:Cine. Contingut relacionat en Cine.
- [[Archiu:{{#switch:Televisió|20px|Vore el portal sobre Televisió]] Portal:Televisió. Contingut relacionat en Televisió.
- [[Archiu:{{#switch:Teatre|20px|Vore el portal sobre Teatre]] Portal:Teatre. Contingut relacionat en Teatre.
- [[Archiu:{{#switch:Art|20px|Vore el portal sobre Art]] Portal:Art. Contingut relacionat en Art.
- Arts escèniques
- Actuació
- Actante
- Encasillament
- Sobreactuacó
Referències
- ↑
- ↑ Teatro
- Archivat el 16 de juny de 2013 archivat en Wayback Machine. Enciclopédia.
- ↑ Diccionario histórico enciclopédico, Vicente Joaquín Bastús y Carrera, 1863
- ↑ Award-winning actor(en anglés) del Actors
- Archivat el 26 de octubre de 2016 archivat en Wayback Machine..
- ↑ Ruiz, Borja (2008). El Arte del Actor en el Siglo XX, Bilbao: Artezblai. ISBN 978-84-936331-8-9.