Personage
En ficció, un personage[1] és cada una de les persones o sers ya siguen reals o imaginaris que apareixen en una obra narrativa, ya siga televisiva, teatral, cinematogràfica, lliterària, o de videojocs. Un cas particular és en la poesia, a on sempre hi ha algun tipo de persona present.
Els personages solen ser l'element endocéntrico dels texts de ficció. Els personages guien als llectors o a l'audiència a través de les seues històries, ajudant-los a comprendre les trames i reflexionar sobre els temes. Una novela sense personages és extremadament inusual, encara que hi ha hagut experiments en este sentit, tal és l'eixemple de l'obra Finnegans Wake, de James Joyce.
Aixina mateix, el personage és una construcció mental elaborada per mig del llenguage i l'image. En varis espectàculs teatrals, posades en escena i películes els personages són protagonisats per actors, ballarins i cantants. Per a les animacions i els títaros, existixen actors vocals.
El personage, com a concepte estructuralista, permaneix estàtic, i es reduïx a un conjunt de característiques o a una funció necessària en el desenroll de l'acció.
Persona i personage
El terme “Personage” prové de la paraula “Persona”, d'orige grec, πρόσωπον [prósôpon], que significava caraça d'actor, o personage teatral.
La crítica lliterària manté una clara distinció entre persones i personages, diferenciant entre persones reals i personages lliteraris. La persona pertany al món real, mentres que el personage és només ficció, paraules sobre paper que evoquen images mentals.
Les persones convertixen en llenguage els elements que perceben, mentres que en el personage lliterari l'objecte percebut és ya llenguage. Para Jacques Lacan, lo real està ahí, pero sempre fòra del nostre alcanç; el "orde simbòlic" és un sistema mediador basat en el llenguage i la representació simbòlica de les coses: «construïm el nostre món a través del llenguage».
Para Karl Marx i atres autors, persona és la realitat íntima, la totalitat de l'autèntic ser, lo que s'amaga dins del personage, que només és una image fictícia que el món nos impon o que inventem i oferim al restant del món.
La construcció de personages lliteraris
En l'escritura de ficció, els autors creen personages dinàmics utilisant varis métodos. A voltes els personages es creen des de l'imaginació; en atres casos, accentuant una traça del caràcter d'una persona real en una nova creació fictícia.
Persones reals, en part o en la seua totalitat
Un autor o creador que basa un personage en una persona real pot usar a algú que coneix, una figura històrica, una figura actual a la que no ha conegut, o a sí mateixa, podent considerar-se a este últim com un autor substitut o un eixemple d'auto inserció.
L'ús d'una persona famosa, fàcilment identificable en certes traces de personalitat, com a base per a la creació d'un personage principal és una característica de les obres alegóricas, com Animal Farm, que retrata als revolucionaris soviètics com a porcs. Atres autors, especialment per a la ficció històrica, fan us de persones reals i creen històries fictícies que giren entorn a les seues vides. Un eixemple d'açò és la novela The Paris Wife de Paula McLain, que gira entorn a Ernest Hemingway.
Personages estereotípicos
Un autor també pot crear un personage fictici utilisant personages genèrics, generalment plans, que tendixen a usar-se com a personages secundaris o terciaris. No obstant, alguns autors han utilisat estos personages com a punt de partida per a construir personages ricament detallats, com Shakespeare en fer us de l'estereotip de soldat jactancioso com a base per a Falstaff.
Alguns autors creen noms que impliquen la composició sicològica de la persona, o a la seua apariència. Per eixemple, François Rabelais va donar el nom de Gargantúa a un jagant i l'enorme ballena en Pinocho es diu Monstro.
Cervantes, construïx els seus personages utilisant als mateixos, que es definixen per lo que diuen i fan, o per mig dels demés personages, que emeten juïns i opinions sobre els seus companyers, definint-se a sí mateixos en l'acte; el narrador oferix descripcions de qualitats físiques i morals d'estos personages, ademés de relatar les seues accions que a la seua volta els definixen.
L'autor construïx al personage, inicialment, com indica la portada del primer Quixot: “L'ingeniós fidalc Don Quixot de la Taca, compost per Miguel de Cervantes”, pero l'autor insistix sobre la ineluctable responsabilitat del llector d'entendre el llibre a la seua pròpia manera, és dir, d'anar construint al seu propi dò Quixot.
Caracterisació
La caracterisació és la construcció detallada dels personages d'una història. Este treball consistix que un autor definixca en precisió qué és lo que identifica a un personage, qué ho fa únic, com el seu nom, el seu físic, els seus orígens, el seu estil de vida, i els seus aspectes sicològics. Té com a objectiu que el públic siga capaç de diferenciar als actors d'una trama, d'entendre'ls, de apegarse ad ells, d'identificar els seus oixos o, pel contrari, d'odiar-los. L'espectador deu sentir els mateixos sentiments que front a persones reals.
Un guioniste pot imaginar la biografia completa de cada u dels personages que crea. Si alguns elements no servixen directament a l'història, són els que donen substància als personages.
Tipos de personages
Classificació segons el seu rol en l'història
- Protagoniste: El protagoniste està en el centre de l'història, pren les decisions clau i experimenta les conseqüències de les mateixes. És el principal agent impulsor de l'història i sol ser el personage que s'enfronta als obstàculs més importants. Si una història conté una subtrama, o és una narració composta per vàries històries, cada subtrama pot tindre el seu propi protagoniste. No deu confondre's en el personage principal, encara que és comú que els guionistes fusionen estos dos personages per a crear a l'héroe. No obstant, un dels beneficis narratius de diferenciar-los és donar-li més profunditat al protagoniste. De fet, un héroe no sempre té la perspectiva necessària per a percebre plenament les seues pròpies accions. Per eixemple, en Entrevista en el vampir d'Anne Rice, Louis de Pointe du Lac, el personage principal, conta tota l'història. Per un atre costat, el protagoniste és de fet Lestat, el vampir els actes del qual i gests animen l'història. Encara és molt comú que l'història es conte des del punt de vista del protagoniste.
- Antagonista: L'antagonista encarna l'oposició a un protagonista o héroe, a sovint és qui complix el lloc del vilà, al com es deu enfrontar i combatre. Representa la força aparent i necessària per a que existixca un conflicte. Hi ha dos tipos oposts. Per un costat, pot tindre un paper que consistix en entorpir o frenar al protagoniste en l'èxit del seu objectiu. Per un atre costat, pot perseguir el seu propi objectiu en repercussions negatives. En este cas, és el protagoniste qui tracta d'impedir-ho. El antagonista no necessàriament és bo o mal en sí mateixa, un eixemple és Light Yagami i L en Death Note, a on el protagoniste és el vilà i el antagonista és un héroe que se li opon.
- Deuteragonista: El deuteragonista és un personage en una importància propenca al protagoniste,[3] pero l'història principal no correspon directament en el seu arc de personage. Un deuteragonista pot alternar entre aliat o enemic del protagoniste en funció del seu propi argument.
- Personage terc
iario: Els personages terciaris són aquells que habiten en el món de l'història, pero no estan necessàriament involucrats en ella. Estos personages tenen diverses funcions, com revelar alguna pista al protagoniste o simplement ocupar llocs de treball i poblar el món.
- Confident: El confident és un tipo de personage secundari en l'història, a sovint un amic o una figura d'autoritat, el paper de la qual és escoltar els secrets del protagoniste, examinar el seu caràcter i assessorar-ho sobre les seues accions. En lloc de simplement actuar com un oyent passiu dels monòlecs del protagoniste, el confident pot actuar per a fer alvançar l'història o servir per a guiar i representar les reaccions de l'audiència.[4]
- Interés amorós: És un tipo de personage el rol del qual en una història és el de ser un amant, o amant potencial, d'un atre personage, especialment del protagoniste.
- Personage de foil: Un personage de foil és aquell la personalitat del qual o valors contrasten en les d'un atre personage, a sovint per a mostrar o resaltar algun aspecte d'este últim.[5] Este terme lliterari du el nom d'un vell truc de joyeria que consistix en colocar una gema en una base d'alumini per a realçar la seua lluentor. Un eixemple de personage de foil és Draco Malfoy en Harry Potter. Tant Draco com Harry són macs, pero l'inclinament de Malfoy pel mal reforça la determinació d'Harry d'usar els seus poders per al ben. Malfoy en algunes ocasions pren el paper del antagonista, interferint la busca d'Harry per a matar a Lord Voldemort.
Classificació segons el seu nivell de desenroll
Els crítics distinguixen entre "personages redons" i "personages plans". Els primers estan ideats en moltes característiques de personalitat i tendixen a ser complexos, més realistes i creibles. Els personages plans solament posseïxen unes poques traces de personalitat i són més simples i menys creibles. El protagoniste d'una novela (algunes voltes el "héroe" o "heroïna") és generalment un personage redó, i els personages secundaris o menors dins de la mateixa obra solen ser plans. Igualment, molts personages antagónicos (que choquen en els protagonistes, algunes voltes cridats "vilans") són personages redons.
En el seu llibre Aspectes de la novela, I. M. Forster definix dos tipos de personages, aixina com les seues qualitats, funcions, i importància per al desenroll de la novela: Els personages plans són bidimensionales, en este aspecte són relativament simples. En contrast, els personages redons són figures complexes en vàries característiques diferents.
Personages redons
Els personages redons són els que impulsen l'història. Aixina que tota l'informació sobre ells és interessant. Pel contrari, els personages plans servixen a la narrativa. Per ad ells, només es revela lo estrictament necessari per a l'acció. Les figures redones són les més detallades. La seua descripció és tan completa que en ocasions poden semblar reals.
En general, els protagonistes tenen esta característica, encara que hi ha célebres excepcions com Harrison Bergeron en el conte Pobre Superman de Kurt Vonnegut. Els antagonistas també solen ser redons, encara que el paper del vilà en una comèdia pot ser particularment pla per a donar un efecte de farsa.
Eixemples de personages redons:
- Scarlett O'Hara i Rhett Butler en Lo que el vent es duc de Margaret Mitchell ;
- Frodo Bolsón en El senyor dels anells de J. R. R. Tolkien ;
- Hannibal Lecter en El silenci dels inocents;
- Buffy Summers de Buffy, la cazavampiros;
- Harry Potter de la série de J.K. Rowling.
En térmens sicològics, els personages complexos o redons poden ser analisats baix el model dels cinc grans, el qual distinguix cinc dimensions de personalitat. Estes cinc dimensions són:
- Extraversión (Extrovertido/energètic o solitari/reservat)
- Simpatia (Amigable/compassiu o crític/racional)
- Obertura a l'experiència (inventivo/curiós o coherent/precavido)
- Escrupulosidad (eficient/organisat o extravagant/despreocupado)
- Neuroticismo (sensible/nerviós o resiliente/confident)
Personage pla
El personage pla destaca per la seua falta de detall. Encara que la descripció de tal personage pot ser precisa, per lo general, solament conta en una característica destacable. A lo llarc de l'història del gènero dramàtic s'han desenrollat varis estereotips i arquetips. Estos solen ser la base dels personages plans, encara que també és possible trobar elements de personages arquetípicos en els personages redons. La Commedia dell'art, una forma d'improvisació teatral originària d'Itàlia, es basa en personages reconeixibles i estereotipats en situacions convencionals.
Els personages secundaris generalment són plans, ya que els papers secundaris no necessiten ser massa complexos. Ademés, la lliteratura experimental i la ficció posmoderna a sovint usen intencionalmente personages plans, inclús en els seus protagonistes. Els personages tipo usualment són unidimensionals.
Les Mary Sues i Gary Stus són personages que solen aparéixer en fan-fictions, i es caracterisen per ser virtualment carents de defectes, per açò, són considerats com a personages plans. Un atre tipo de personage pla és el "walk-on", un terme utilisat per Seymour Chatman per a personages que no estan completament delimitats i individualisats, més be formen part de l'entorn de la narrativa.
Personage dinàmic
Un personage dinàmic és aquell que canvia significativament a lo llarc de l'història. Entre els canvis que pot travessar un personage, estan aquells que aludixen a la percepció, comprensió, compromís personal i finalment valors. Per definició, el protagoniste és casi sempre un personage dinàmic. Particularment en les noveles formatives, l'héroe a sovint experimenta un canvi de l'inocència a l'experiència.
Eixemples de personages dinàmics:
- John the savage, en Un món feliç d'Aldous Huxley.
- Luke Skywalker en la trilogia original de Star Wars.
- Elizabeth Bennet en Orgull i prejuí de Jane Austen.
- Katniss Everdeen en Els jocs de la fam de Suzanne Collins.
- Orion Pax / Optimus Prime en Transformers One
Personage estàtic
Un personage estàtic no experimenta canvis perceptibles. Ya siga redó o pla, la seua personalitat seguix sent essencialment la mateixa a lo llarc de l'història. Est sol ser el cas dels personages secundaris el propòsit dels quals és principalment servir a la trama o com a elements temàtics. Els personages secundaris i principals, sense contar al protagoniste, són generalment estàtics, encara que hi ha excepcions. Els personages estàtics poden participar en la trama ajudant a l'héroe.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Carroll B. Johnson, La construcción del personaje en Cervantes
- ↑ (2022-02-27).«Deuteragonista».Diccionario de la real academia española.Consultat el 2022-05-11.(en es)
- ↑ Ubersfeld, Anne (1998). Diccionario del teatro, Nueva edición revisada y ampliada edició. OCLC 43732014. ISBN 84-493-0637-X. Consultat el 2022-05-11.
- ↑ «foil | literature | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2022-05-11.
