Anar al contingut

Comèdia de l'art

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Comèdia de l'art
Per a el model desenrollat en França vore Comédie Italienne.


La comèdia de l'art (Commedia dell'Art en italià) o comèdia de l'art italiana és un tipo de teatre popular naixcut a mitan de el XVI en Itàlia i conservat fins a començos de el XIX. Com a gènero, mescla elements del teatre lliterari del Renaixença italià en tradicions carnestoltesescas (caraças i vestuari), recursos mímicos i menudes habilitats acrobàtiques. La seua aparició és contemporànea de la professionalisació dels actors i la creació de companyies estables. Els arguments més típics, trames molt senzilles, solen relatar les aventures i vicissituts d'una parella d'enamorats (per eixemple Florindo i Isabella) davant l'oposició familiar (Pantaleone o Il Dottore) o tipos de l'entorn social com Il Capitano. Les intrigues, mims i #acrobàcia corren a càrrec dels «zanni» ('criats'), que encarnen personages tipo com Arlequín i la seua nóvia Colombina, l'astut Brighella, el #terramaner Polichinela o el rústic Truffaldino.[1]

Moltes de les claus de la «comèdia de l'art» varen ser usades per mestres clàssics com Shakespeare, Lope de Vega o Molière. Despuix de la seua desaparició en el XIX, va tindre continuïtat en gèneros com la pantomima, el melodrama d'estereotips i l'alvertent teatral dels pallassos. A finals de el XX es reconeixia en claus essencials del teatre independent, el cine burlesco i, com a model didàctic, en l'ideologia d'un teatre complet (basat en l'actor i el colectiu), recuperador del poder del gest i l'improvisació, com es percep en l'obra de Meyerhold, Jacques Copeau, Jean-Louis Barrault i, en especial, de Dario Fo.[2][nota 1]

Arguments

[editar | editar còdic]

La Commedia dell'Art va prendre inicialment les seues trames i situacions de la commedia erudita, pero a diferència d'esta, el text de la qual s'escrivia íntegrament, ara l'improvisació lliure dels actors era privilegi essencial, per lo que es va cridar també commedia all'improvise.[nota 2] Ademés de les intrigues i escenaris típics de la «comèdia erudita», s'incloïen en el repertori passages de tradicions o mits populars i, en el seu periodo de major apogeu, tragèdies, #tragicomèdia, òperes i inclús obres d'autor.[nota 3] El còdic més complet Dell'art representiva, premediata i all'improvise, que fins a dos sigles despuix no es reconeixeria com Commedia dell'Art, va ser compilado per Andrea Perucci i publicat en Nàpols en 1699.


Ricard Salvat, en «El teatre com a text, com a espectàcul», enumera com a principals coleccions d'arguments de la «comèdia de l'art» (els canovacci,[3] guions esquemàtics sobre els que improvisa l'actor),[nota 4] les de Basilio Locatelli, els publicats en 1611 per Flaminio Scala i els recopilats per Antonio Passanti en 1699, el zibaldone del pare Plácido Adriani, el manuscrit de Biancolelli, la colecció de la moradura-duc de Saboya i les de la Biblioteca Nacional de Nàpols.[4]

Companyies

[editar | editar còdic]

Els noms de les principals companyies estables de comèdia de l'art montades entre 1575 i 1625 es prenen de les acadèmies culturals; aixina varen nàixer: els «Celosos» (I Gelosi o Comici Gelosi), els «Ardents», els «Confidents», els «Desijosos», els «Fidels», els «Units» i la companyia de Zan Ganassa, un dels primers i més populars Arlequines.[5]


Abans i despuix

[editar | editar còdic]

Orígens

[editar | editar còdic]

Alguns estudis han situat el possible orige de la «comèdia de l'art» en les farsas atelanas romanes (relacionant zanni ('criat') en sannio, nom donat al bufó de dites farses romanes), les jacculatori i el mim «Centunculus» dels llatins, i en el mime clàssic.Atres fonts apunten a la fusió d'activitats de juglarés i malabaristes i claus còmiques dels bufons renaixentistes en elements del Carnestoltes;[6] i com a influències més pròximes a Commedia dell'Art, les comèdies populars dialectals de «Ruzzante» (1502-1542).[7]

Dialectes

[editar | editar còdic]

La riquea de les tradicions orals populars, l'antiga divisió regional italiana i per tant la seua varietat de llengües i gergas locals, utilisades coloquialment pels actors en les seues improvisacions varen fer que en la pràctica, cada regió d'Itàlia creara la caraça de la seua dialecte local. Per eixemple, «Arlequín» i «Brighella» procedixen de Bérgamo; «Pantaleón», de Venècia; «El Doctor», de Bolonya; «Stenterello», és la caraça local florentina; i «Pulcinella», «Coviello» i «El Capità», són d'orige napolitano.

Difusió

[editar | editar còdic]

L'influència de la comèdia de l'art en el teatre europeu va quedar marcada pel fort esperit itinerant de les seues companyies a lo llarc dels sigles XVI, XVII i XVIII. Un esperit itinerant no sempre voluntari. De fet, el gran èxodo de la Commedia dell'Art es va iniciar durant la Contrarreforma, quan la Santa Sèu va decretar el desmantellament dels teatres, en especial dels romans, despuix d'acusar als còmics de greus ofenses a la ciutat santa.[8][nota 5]

La Commedia dell'Art anara d'Itàlia

[editar | editar còdic]

La comèdia de l'art, be per raons polític-religioses, be per la seua raïl ambulant, no va tardar en propagar-se no solament per tota Itàlia sino per bona part d'Europa. Del Regne de Nàpols va botar a la península ibèrica i, creuant els Alps, es va estendre per tota França, aplegant algunes companyies fins al imperi austríac, Alemània, Anglaterra i, ya en el XVIII, a Rússia.

En Espanya

[editar | editar còdic]

Ya en 1538 es registra en Sevilla la visita del Mutio, companyia en la que va poder treballar un jove Lope de Roda.[9]

Aixina mateix, hi ha notícia documentada de la presència en Espanya des de 1574 de la companyia d'Alberto Naselli (o Naseli), àlies «Ganassa» o «Zan Ganassa», que va actuar en Madrit, Sevilla, Toledo, Guadalajara i Valladolit, permaneixent en la península a lo manco fins a 1584.[10] Una atra referència l'aporta el propi Lope de Vega, qui en 1599, i en ocasió de l'enllaç entre el rei Felipe III d'Espanya i Margarita d'Àustria, va elegir com a disfràs en les festes celebrades en Valéncia la caraça de «Bottarga».[nota 6]

Convé no oblidar que en Espanya es va desenrollar un fenomen paralel, i potser complementari, conegut com a «teatre dels còmics de la llegua».[nota 7][11] S'ha percebut la clara influència dels lazzi (recursos gestuals i gags prefixats) en els entremeses, en concret en el cridat «entremés de sobte» o improvisació dins d'un diàlec.[12]

En França

[editar | editar còdic]

En obres que es varen fer tan populars com Gargantua i Pantagruel,[13] els francesos ya havien deixat palés el seu gust per la farsa i la sàtira, continuant la tradició de la lliteratura goliardesca sobre héroes de l'àmbit carnestoltesesco tan característics de la comèdia de l'art que en França es va etiquetar el gènero com a teatre de fira («Théâtre de la Foire»). La presència en 1571 de la companyia de «Zan Ganassa» actuant en la cort del rei Carlos IX dona una idea de l'arraïlada que la comèdia italiana tenia ya en la segona mitat de el XVI en França, a on la «Comédie à l'Impromptu» aplegaria a alcançar una personalitat pròpia.

Variants gales

[editar | editar còdic]

En França els personages de la Commedia dell'Art es varen fer més poètics i elegantment superficials, perdent bona part de la seua riquea original de registres i possibilitats dramàtiques. També es varen produir canvis estètics, tan inconsistentes com a significatius; per eixemple, els actors francesos a sovint no usaven caraces, ni tan sols actors consagrats com el veronés Angelo Costantini (cridat "Mezzettino" o "Mezetin") interpretant al seu clàssic Arlequín en les representacions oficials parisenques.[14] Pel contrari, sí va aumentar l'us d'elements aliens a l'improvisació, com el maquillage (#farina blanques) i la presència dels acróbates i ballarins. En França, les companyies italianes varen coincidir en les experiències ambulants jovenils de Molière, que més vesprada aplicaria algunes de les seues claus en obres com El malalt imaginari.

En Rússia

[editar | editar còdic]

S'ha documentat la presència de la comèdia italiana en Rússia des de 1733,[15] a on va aplegar a fer-se molt popular en Moscou i San Petersburgo (ciutat d'aspecte veneciano pels seus canals) a finals del sigle Plantilla:SIGLE. Es tractava no obstant de la versió francesa i acaparada per tant pel taciturno Pierrot, més afí a la sensibilitat russa que els tipos originals italians. L'arribada al poder en 1796 del sar Pablo va marcar el decliu de la comèdia de l'art en terres russes coincidint en la seua pràctica desaparició en la pròpia Itàlia.

No obstant, l'interés demostrat per una série de dramaturcs, actors i pintors russos a principis del sigle Plantilla:SIGLE, va resucitar molts dels esquemes bàsics de la «Commedia dell'Art». Aixina es percep en la posada en escena de Meyerhold del drama d'Aleksandr Blok “Балаганчик” (La barraca de fira, 1906), estrenat en 1906 en el teatre de l'actriu Vora Komissarzhévskaya, a on el propi Meyerhold va encarnar el paper de Pierrot.

Aixina mateix, en la pintura russa del primer quarto del sigle Plantilla:SIGLE, els tipos de la comèdia de l'art apareixen en els treballs de cartelistas com Konstantín Sómov, Aleksandr Yevguénievich Yákovlev i Serguéi Sudeikin.

Claus

[editar | editar còdic]

Cal considerar que un fenomen teatral que va durar més de tres sigles i que es va desenrollar en personalitat pròpia en varis països, no pot descriure's en claus absolutes i concretes... La caraça, per eixemple, és un element característic de la comèdia de l'art, pero hi ha abundants eixemples i fonts que demostren que no sempre es va usar. El mateix criteri caldrà aplicar a les següents dèu claus:

  1. Personages fixos.
  2. Improvisació
  3. Herència de juglares, bufons i malabaristes.
  4. Creació colectiva
  5. Interactividad dels actors en el públic.
  6. Esquema de "bandos": els enamorats (o "bando greu"); els amos o vells ("bando ridícul"); i els criats, distribuïts en primer «zanni» i segon «zanni».
  7. Posada en escena alvançada al seu temps.
  8. Disfrassos i travestismos.
  9. Abús del quiproquo.
  1. El ritme i l'ilusió dramàtics primen sobre lo verosímil.[16]

Personages

[editar | editar còdic]

Al contrari de lo que ocorria en el teatre anglés de l'época, les companyies de la qual estaven exclusivament formades per hòmens (que feyen els papers femenins), en la "comèdia de l'art" també hi havia actrius. Tots els personages usaven caraça (mija caraça per a facilitar els parlaments), en l'excepció dels enamorats.[nota 8] Esta és la representació d'alguns d'ells en els figurines del ilustrador francés Maurice Sand (fill de George Sand).[17]

La riquea, moltes voltes confusa, de personages principals de la «Commedia dell'Art», es va deure al seu desenroll paralel en zones diferents de la península italiana: Venècia, Nàpols i Roma. D'ahí que convinga fer una distribució:

Personages masculins del model veneciano

[editar | editar còdic]

Personages masculins del model napolitano

[editar | editar còdic]
  • "Tartaglia" (el juge tartamut), un dels vells o amos en el model napolitano.
  • "Il Capitano" o Capità (versió del «mills gloriosus» de Plauto), soldat fanfarrón i covart, que va generar a la seua volta a Scaramuccia (el francés "Scaramouche"). La seua caraça es correspon en el gall.
  • "Coviello" (el primer còmic o criat llest).
  • "Pulcinella" o Polichinela (el segon còmic o criat mec).
  • Lelio (el jove enamorat), atres voltes cridat "Orazio", "Lucio" "Flavio", "Florindo", etc.

Personages femenins comuns

[editar | editar còdic]
  • "Rosaura" (la jove enamorada), per atres noms: "Luchinda", "Vittoria", i que a voltes prenia el nom de l'actriu que interpretava eixe paper (com en el cas de la "Isabella" d'Isabella Andreini).
  • Colombina (parella de Arlequín i criada en més protagonisme), identificada unes voltes i confosa unes atres en les: Fantesca, Fiametta, Smeraldina, Franceschina, Mariolina, Ricciolina, Arlequina, Pasquetta, Diamantina, Turchetta, Sineraldina...

Manuscrits

[editar | editar còdic]
  • Plagut Adriani (1734): Selva overo zibaldone vaig donar concetti comici raccolti dal P.D.Plagut Adriani vaig donar Lucca. Manuscrit Biblioteca Municipal (A 20), Perusa.
  • Stefanello Bottarga (cap a 1580): Zibaldone (quadern de notes d'una companyia italiana de comediantes), Palau Real, Real Biblioteca (II/1586), Madrit.
  • Doménico Bruni (1621): Prologhi de Domenico Bruni, Biblioteca Nacional Braidense, Ag. XIV. 24, Milà.
  • Casanatense (mediats de el XVII): Manuscrits, Biblioteca Casantense (4186) Roma.
  • Córrer (anterior a 1630): 51 manuscrits del Museu Córrer (núm. 1040), Venècia.
  • Corsini, Raccolta vaig donar Scenari piu scelti d'Istrioni Divisi in Due Volumi. Manuscrit de la Real Accademia dei Lincei (Còdexs 45G.5 i 45G.6), Palau Corsini, Roma.
  • Basilio Locatelli (1622): Scenario. Della Scena de' Soggetti Comici et Tragici vaig donar Basilio Locatello Romà, Manuscrit Biblioteca Casanatense, Còdexs 1211, 1212.
  • Antonio Passanti (recopilador, 1700): Manuscrits copiats per al comte de Casmarciano, Biblioteca Nacional (XI.AA. 40 i 41), Nàpols.
  • Vaticà (finals de el XVII): Manuscrits, Biblioteca Vaticana (Barb. Lat. 10244 i 3895), Ciutat del Vaticà.

En Picasso

[editar | editar còdic]

La passió que Pablo Picasso va demostrar per diversos personages de la comèdia de l'art, reunida més vesprada en diferents «suites» ("Suite dels Arlequines", "Suite dels Saltimbanquis", etc), oferix una mirada poètica d'un món evocat pel pintor malagueny a partir d'escenes circenses i atres espectàculs populars del París del primer quarto de el XX. Des dels seus quadros del periodo rosa, com La família de saltimbanquis (1905) o La dòna de l'acróbata (1904), fins a escultures com el cap de El loco (cap de arlequín), modelada en fanc despuix d'una visita al Circ Medrano; passant pel seu variopinta série d'arlequines, Polichinelas i Pierrots, en la que s'inclouen un parell de famosos retrats dels seus fills Paulo i Claude.[18][19]

No menys intensa va ser la dedicació de Picasso al dissenye de vestuari per a un total de cinc #ballet, entre 1915 i 1924, en colaboració en Serguéi Diáguilev, i a través de la seua amistat en Jean Cocteau.[20]

En la música

[editar | editar còdic]

En l'any 2012 la compositora nortamericana Ellen Taaffe Zwilich va compondre la seua obra Commedia dell'Art, per a violí i orquesta de cordes. Els seus quatre moviments es varen titular: Arlecchino, Columbina, Capitano i Cadenza and Finale. Els tres primers feyen referència a personages de la Comèdia de l'art de la Renaixença italiana.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Atres importants autors dramàtics que varen recuperar claus o varen rebre influències de la comèdia de l'art, varen anar: Lope de Vega (1562-1635), Paul Scarron (1610-1660), Cyrano de Bergerac (1619-1655), Molière (1622-1673), Carlo Sigismondo Kapeche (1652-1719), Pierre Marivaux (1688-1763), Carlo Goldoni (1702-1793), Aleksandr Sumarókov (1717-1777), Carlo Gozzi (1720-1806), Arthur Schnitzler (1862-1931), Mijaíl Kuzmín (1872-1936) i Aleksandr Blok (1880-1921).
  2. ↑ També ha rebut els noms de commedia popolare (popular), commedia de maaschere (de caraces), buffonesca o vaig donar buffoni (burlesca), commedia a soggetto (de tema o temàtica), commedia vaig donar zanni (de criats), commedia d'istrioni i d'un modo més general commedia italiana.
  3. ↑ Pavis cita per eixemple obres del dramaturc francés Marivaux adaptades en Itàlia per les companyies de Luigi Riccoboni o del propi Goldoni.
  4. ↑ Un eixemple de l'extremada concisión a que podia aplegar un canovacci seria est:
    Ix a escena un ric venecià i una dama a la que descriu les alegries de l'amor. Al pronte, rep una carta que li allunta un instant de la bella cortesana que li acompanyava. Absència que Pantaló i el seu criat aprofiten per a cortejar-la. Apareix llavors un noble espanyol com a rival privilegiat. Seguixen escenes de confusions i tanes. serenates desbaratades, batalles quijotescas, tot molt embarullado. Per fi, despuix d'una reconciliació, es fan les paus i actors i espectadors s'unixen en una dansa italiana.
  5. ↑ Entre els casos documentats està el del Teatre Tordinona, desaparegut per orde papal i a instàncies de la pressió eixercida per la burguesia conservadora de l'época.
  6. ↑ «Bottarga» va ser membre de la companyia de Naselli, de la que es va separar per a formar la seua pròpia en Valladolit, ciutat en la que es va casar en l'actriu Luisa d'Aranda, viuda de l'autor de comèdies Juan Granat. (Ojeda Calvo, María del Valle. "Noves aportacions a l'estudi de la «Commedia dell'Art» en Espanya"; número 63 de la revista Criticón (1995), pp. 119-138).
  7. ↑ Aixina mateix, com va senyalar Ricard Salvat en els seus anàlisis del Teatre Llaurador, moltes de les tècniques populars del teatre chicano de la década de 1960 eren una versió americana dels lazzi i la temàtica «a soggetto» de la Commedia dell'Art, en personages-tipo com "Esquirol", "Patroncito", "Honest Sancho", "Moctezuma", "Coyote", "La Mare", "La Mort"... Que substituïen en l'esquema de la commedia als "Arlequín", "Colombina", "El Doctor" o "Pantaleone".
  8. ↑ La primera menció sobre l'us de les caraces data de 1555.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Dieterich, Genoveva (2007). Diccionari del teatre, Madrit, Aliança Editorial, pp. 79 i 80. ISBN 9788420661735.
  2. ↑ Pavis, Patrice (1996). Diccionari de teatre, Barcelona, Paidós Ibèrica, pp. 84-85. ISBN 8449306361.
  3. ↑ Waisse, Elizabeth. «La commedia dell ‘art». fido.palermo.edu. Consultat el 14 de febrer de 2017.
  4. ↑ Pàgines de referència en el eBook del manual de Ricardo Salvat Consultat el 24 d'octubre de 2013.
  5. ↑ Gómez García (1997). Diccionari del teatre, Madrit, Edicions Akal, pp. 206 i 207. ISBN 8446008270.
  6. ↑ (2002) Diccionari del teatre iberoamericà, Salamanca, Edicions Almar, p. 105. ISBN 8474550637.
  7. ↑ Pavis, Patrice (1996). Diccionari de teatre, Barcelona, Paidós Ibèrica, p. 83. ISBN 8449306361.
  8. ↑ Mensage de Dario Fo (base d'arts escèniques del Ministeri de Cultura d'Espanya). Consultat el 26 d'octubre de 2013
  9. ↑ Sanz Ayán, C. i García García, B.J., "L'ofici de representar en Espanya i l'influència de la comèdia dell'art (1567-1587)", Quaderns d'Història Moderna, 16 (1995), pp. 475-500.
  10. ↑ Estudie de María del Valle Ojeda (Universitat de Sevilla). Consultat el 27 d'octubre de 2013
  11. ↑ Salvat, Ricard (1974). El teatre dels anys 70. El Teatre Llaurador entre Brecht i Cantinflas, Barcelona, Edicions Península, pp. 62 - 66.
  12. ↑ (2002) Diccionari del teatre iberoamericà, Salamanca, Edicions Almar, p. 108. ISBN 8474550637.
  13. ↑ «Rialla i carnavalización: una llectura ambivalent de l'obra de Francois Rabelais». Consultat el 11 de novembre de 2015.
  14. ↑ Biografia de Costatini. Vist l'1 de novembre de 2013
  15. ↑ A. K. Dzhivelegov; La comèdia popular italiana. Acadèmia de Ciències de l'URSS, 1954; pp. 204-298
  16. ↑ Oliva, César i Torres Monreal, Francisco (2002). Història bàsica de l'art escènic, Càtedra, Madrit, pp. 127 - 139.
  17. ↑ Maurice Sand: Mastegues et bouffons (comédie italienne); París, imprenta de Michel Lévy frères (1860).
  18. ↑ El mit de la Comèdia de l'Art en el sigle XX. Canal UNED Consultat en giner de 2014
  19. ↑ Jaffé, Hans L.: Pablo Picasso. Edicions Nauta, Barcelona (1970).
  20. ↑ "Vestit per Picasso" (figurines teatrals). Consultat en giner de 2014

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Comèdia_de_l%27art&oldid=647034»