Pallasso
Un pallasso (del italià pagliaccio) és un personage estereotipat representat comunament en vestimentes extravagants, maquillage excessiu i peluques cridaneres. Generalment se li associa en un artiste de circ, la funció del qual és fer riure a la gent, fer bromes, piruetes i en ocasions trucs divertits, pero també és un actor satíric que es burla de la cotidianidad. En algunes cultures, la vestimenta i el maquillage del pallasso denoten una jerarquia, des del maquillage de vagabunt fins a la cara blanca. L'artiste pot fer us de maquillage de base d'oli o d'aigua. Aixina mateix, en algunes societats els pallassos es relacionen en atres àmbits i temes, sobretot en la televisió, a on apareixen representats inclús com a personages malvats. També és cridat clown, paraula d'orige anglés.
Entre els subtipos de pallasso, està el pallasso de rodege, que tenen una funció important puix deuen distraure als bous i atraure'ls per a ajudar evitar que el vaquer siga lastimado per l'animal. La seua indumentària pot incloure mocadors colgantes al seu cinturó. Un atre tipo de pallasso és el de travessia o galliponter, qui solament es dedica a fer el seu acte en les interseccions de carrers grans i concorregudes, realisant una actuació curta, generalment de malabarisme, que dura lo mateix que l'alt del semàfor, recolectant ocasionalment els diners que li deixen els automovilistes o transeünts.
Per últim, existix també el pallasso doctor o pallasso d'hospital; la funció d'este tipo de pallassos és provocar la rialla en hospitals per a ajudar a pacients, ya que se sap que l'acció de riure genera endorfinas, i açò ajuda a sanar més ràpit.
Etimologia
[editar | editar còdic]El terme "pallasso" procedix del italià pagliaccio,[1] a la seua volta derivat de paglia ("palla"), ya que el vestit tradicional del personage recordava al matalaf reblixc de palla (pagliericcio).
Història
[editar | editar còdic]Els pallassos ya formaven part de la cort de faraó durant la Quinta dinastia egipcíaca, en l'any 2500 a. C. Es va convertir en un oficie en China quan a través de carpes i caravanes formaven part de la cort dels reis i de l'entreteniment social en el II Al mateix temps, en Grècia i posteriorment en Roma, apareixen en les comèdies atelanas com a tradició que forma part d'una obra teatral. En Mèxic es diu que quan Hernán Cortés va conéixer a Moctezuma, dins del seu tall existien nanos i jorobados bufons semblats als europeus.[2] A diferència de bufons de la cort, els pallassos han complit tradicionalment una funció sociorreligiosa i sicològica, i tradicionalment els papers de sacerdot i pallasso han segut eixercitats per les mateixes persones.[2] Peter Berger escriu: "Sembla plausible que la locada i els mecs, com la religió i la màgia, satisfacen algunes necessitats profundament arraïlades en la societat humana".[3] Per esta raó, el clown sol considerar-se una part important de la formació com a disciplina d'actuació física, en part perque es poden tractar temes peliagudos, pero també perque requerix un alt nivell de risc i joc en l'intérpret.[4]
En antropologia, el terme pallasso s'ha estés a personages comparables de bufons o mecs en cultures no occidentals. Una societat en la que estos pallassos tenen una posició important es denomina societat de pallassos, i un personage de pallasso que participa en una capacitat religiosa o ritual es coneix com a pallasso ritual.[5][6][7]
En la mitologia dels natius americans, el arlequín canalisa l'esperit del coyot i es convertix en un personage sagrat del Pallasso. Un heyoka és un individu en les cultures natives que viu fòra de les llimitacions dels rols culturals normals, eixercitant el paper d'un pallasso al revés fent tot al revés. El paper de heyoka és a voltes millor omplit per un winkte.
Moltes tribus natives tenen una història de pallassos. El método de clown canadenc desenrollat per Richard Pochinko i fomentat per la seua antiga aprenenta, Sue Morrison, combina tècniques de clown europees i natives americanes. En esta tradició, les caraces es fan d'argila mentres el creador té els ulls tancats. Es fa una caraça per a cada direcció de la roda medicinal. Durant este procés, el pallasso crea una mitologia personal que explora les seues experiències personals.
Varen ocupar una part important de la vida europea a partir de el XVI, quan servien d'entreteniment als reis, encara que no passaven tot el temps dins dels castells i palaus; quan no estaven servint als seus majestades, acodien a cantinas i tavernes per a mofarse de la societat, ademés de que en sarcàstics succeïts contaven secrets dels cortesanos.
Els pallassos moderns estan fortament associats a la tradició del pallasso de circ, que es va desenrollar a partir d'anteriors papers còmics en espectàculs de teatre o varieté durant el XIX i mediats del XX. Este personage reconeixible presenta trages extravagants, maquillage distintiu, peluques colorides, calcer exagerat i roba vistosa, en l'estil generalment dissenyat per a entretindre a grans audiències.[8]
El primer paper de pallasso convencional va ser interpretat per Joseph Grimaldi (que també va crear el tradicional disseny de maquillage de cara blanca). A principis de el XIX, va ampliar el paper de pallasso en la arlequinada que formava part de les pantomimes britàniques, especialment en el Theatre Royal, Drury Lane i en els teatres Sadler's Wells i Covent Garden. Va aplegar a dominar tant l'escenari còmic londinenc que els pallassos arlequinados varen passar a ser coneguts com "Joey", i tant el renom com el disseny de maquillage de cara blanca de Grimaldi seguixen sent utilisats per atres pallassos.[8]
Varen eixercitar diferents papers en l'història, ya que si be en algun moment varen estar en la cort dels reis, a partir de el XVIII varen ser l'entreteniment en actes intermijos de circs o espectàculs de teatres de revistes, i varen aplegar a considerar-se l'ànima del circ tradicional; ya a fins de el XX varen aparéixer noves formes, com els pallassos de travessia o galliponters, o els mims parisencs.
La comèdia que realisen els pallassos sol consistir en el paper d'un mec les accions del qual i tasques quotidianes es convertixen en extraordinàries, i per al que lo ridícul, per un moment, es convertix en ordinari. Este estil de comèdia té una llarga història en molts països i cultures de tot lo món. Alguns escritors han argumentat que, per l'us generalisat d'este tipo de comèdia i a la seua llarga història, és una necessitat que forma part de la condició humana.[9]
Orige
[editar | editar còdic]El personage del pallasso es va desenrollar a partir dels zanni mec rústic de la commedia dell'art moderna primerenca, que a la seua volta es basaven directament en els personages de mec rústic de l'antiga Grècia i del teatre romà. Els personages de bufó rústic en el teatre grec clàssic eren coneguts com sklêro-paiktês (de paizein: jugar (com un chiquet)) o deikeliktas, ademés d'atres térmens genèrics per a rústic o llaurador. En el teatre romà, un terme per a designar al pallasso era fossor, lliteralment cavador; peó.
La paraula anglesa clown va ser registrada per primera volta cap a 1560 (com clowne, cloyne) en el significat genèric de rústic, grosser, llaurador. L'orige de la paraula és incert, tal volta d'una paraula escandinava relacionada en #terramaner.[10][11] És en este sentit que Clown s'utilisa com a nom de personages mecs en Otelo de Shakespeare i El conte d'hivern. El sentit de pallasso com a referència a un mec o bufó professional o habitual es va desenrollar poc despuix de 1600, basant-se en el elizabethano mec rústic personages com els de Shakespeare.
La arlequinada es va desenrollar en Anglaterra en el XVII, inspirada en Arlecchino i la commedia dell'art. Va ser ací a on Clown es va utilisar com a nom propi d'un personage d'acció. El pallasso, que en un principi era el complement de l'astúcia i l'habilitat de Arlequín, era un bufó que s'assemblava més a un bufó que a un idiota còmic. Era un personage de classe baixa, vestit en robes de sirviente andrajosas.
Les traces ya clàssiques del personage del pallasso varen ser desenrollats a principis de el XIX per Joseph Grimaldi, que va interpretar a Clown en la pantomima de Charles Dibdin (1800) Peter Wilkins: o Arlequín en el Món Volador en el Sadler's Wells Theatre, a on Grimaldi va construir el personage fins a convertir-ho en la figura central de la arlequinada.[12][13]
Circs moderns
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Circ.
El pallasso de circ es va desenrollar en el XIX. El circ modern deriva de l'escola d'equitació londinenca de Philip Astley, inaugurada en 1768. Astley va afegir un pallasso als seus espectàculs per a divertir als espectadors entre les seqüències ecuestres. El comediante nortamericà George L. Fox es va fer conegut pel seu paper de pallasso, directament inspirat en Grimaldi, en la década de 1860.
Tom Belling sénior (1843-1900) va desenrollar el personage del pallasso roig o Auguste (Dummer August) cap a 1870, actuant com a complement del més sofisticat pallasso blanc. Belling va treballar per al Circ Renz de Viena. El trage de Belling es va convertir en la plantilla del personage modern de pallasso de circ o infantil, basat en un personage de classe baixa o vagabunt, en nas roig, maquillage blanc al voltant dels ulls i la boca, i roba i sabates massa grans. El personage del pallasso, tal i com es va desenrollar a finals de el XIX, es reflectix en l'òpera de Ruggero Leoncavallo de 1892 Pagliacci (Pallassos). El personage de Auguste de Belling es va popularisar encara més en Coco de Nicolai Poliakoff en les décades de 1920 a 1930.
La paraula anglesa clown va ser presa, junt en l'acte circense dels pallassos, per molts atres idiomes, com el francés clown, el rus (i atres llengües eslaves) кло́ун, el grec κλόουν, el danés/noruec klovn, el rumà clovn, etc.
L'italià conserva Pagliaccio, un personage de la Commedia dell'art zanni, (de paglia, la paraula per a palla (pel trage de palla del personage del bufó rústic), o de bajaccio "jangló, mofador"), i es troben #derivació del terme italià en atres llengües romançades, com el francés Paillasse, l'espanyol pallasso, el català pallasso, el vasc pailazoa, el gallec pallaso, el portugués palhaço, el grec παλιάτσος, el turc palyaço, l'alemà Pajass (via francés)[14] Yiddish פּאַיאַץ (payats), rus пая́ц, rumà paiață.
Amèrica del Nort de el XX
[editar | editar còdic]A principis de el XX, en la desaparició del personage rústic simplón o idiota de poble de l'experiència quotidiana, els circs nortamericans varen desenrollar personages com el vagabunt o el vagabunt. Alguns eixemples són Marceline Orbes, que va actuar en el Hippodrome Theater (1905), Charlie Chaplin en El vagabunt (1914), i Weary Willie, d'Emmett Kelly, basada en els vagabunts de l'época de la Depressió. Un atre influent personage de vagabunt va ser interpretat per Otto Griebling durant els anys 30 a 50. El pallasso Dodo, interpretat per Ret Skelton en El pallasso (1953), representa al pallasso de circ com un personage d'estoc tragicómico, «un graciós en problemes d'alcoholisme».cita requerida
En Estats Units, Bozo el pallasso va ser un influent personage de Auguste des de finals de la década de 1950. El show de Bozo es va estrenar en 1960 i va aparéixer a nivell nacional en la televisió per cable en 1978. McDonald's va derivar el seu pallasso mascota, Ronald McDonald, del personage de Bozo en la década de 1960. Willard Scott, que havia interpretat a Bozo durant 1959-1962, va actuar com a mascota en els anuncis de televisió de 1963. La solicitut de marca de McDonald's per al personage data de 1967.
Basada en la plantilla de Bozo, la costum nortamericana dels pallassos de natalicis, contractistes privats que s'oferixen a actuar com a pallassos en festes infantils, es va desenrollar en els anys 60 i 70. La forta associació del personage de pallasso (Bozo) en l'entreteniment infantil, tal i com s'ha desenrollat des de la década de 1960, també va donar lloc a Clown Care o pallassos d'hospital en els hospitals infantils a mitan de la década de 1980. Clowns of America International (creada en 1984) i World Clown Association (creada en 1987) són associacions d'artistes semiprofesionales i professionals.
El canvi del personage de Auguste o pallasso roig del seu paper com a complement del blanc en els espectàculs de circ o pantomima a un personage independent derivat de Bozo en l'entreteniment infantil en la década de 1980 també va donar lloc al personage del pallasso malvat, en l'atractiu dels pallassos per als chiquets menuts basat en la seua naturalea fonamentalment amenaçant o aterradora.[15][16][17] L'antipatia natural dels pallassos fa que siguen eficaços a l'hora de provocar la rialla en lliberar la tensió actuant de forma #terramaner o quedant indefensos.[18][19] La por als pallassos, sobretot als de circ, es coneix en el terme «coulrofobia».[20]
Actualment, hi ha els qui es desenrollen com a pallassos sent descendents d'alguna tradició o per propi gust. S'han creat ofertes educatives de nivell llicenciatura i formen part de grans entreteniments. En algunes ocasions han segut homenajats de forma artística, com ho va fer Federico García Lorca en el seu «Homenage al arlequín en 4 versos», o en la poesia «Riure plorant», del mestre Juan de Deu Peza.
Indumentària
[editar | editar còdic]L'element principal del pallasso és el seu peculiar vestuari, a on depenent del seu gènero pot usar harapos, solament usar maquillage blanc, vestir en colors lluents, usar peluca, sabatas jagantes, robes clàssiques i caraces, pero sense dubte el nas roig ha fet del pallasso un personage sempre reconegut, generant un punt d'atenció per a la gent. També es considera la caraça més menuda del món i pot ser de color carn o d'un to cridaner, com el rosat o el roig. En la vestimenta, existixen diferents talles i tamanys, i influïxen la tècnica o escola (arlequín, pierrot, august, vagabunt, etc.). És una indumentària tan representativa i tan respectable per al gremi dels pallassos, que inclús en els funerals de qualsevol dels seus membres, els membres solen assistir en tot el seu vestuari.
Actualment existixen diverses escoles de pallassos, que proporcionen tècniques i coneiximents sobre esta figura. Resalten dos grans escoles, l'europea i l'americana. La primera d'elles es basa en habilitats d'actuació, mentres que la segona busca entretindre en diferents tècniques no sempre actorales. Depenent del pallasso, entre les habilitats que est pot exhibir estan la música, el malabarisme, la acrobàcia, la torsió de globos i l'art de caminar en zancos, el mim corporal, el clown, etc.
Un pallasso és un personage còmic i tendre naixcut i desenrollat en les arts escèniques. Té els seus antecedents en la comèdia romana, en la Commedia dell'art italiana, en el circ modern o en el cine mut. Ells consideren que el pallasso no actua, sino que s'és. A pesar de que generalment actuen sobre la base de rutines ensajades, una de les seues més grans habilitats és l'improvisació.
Sempre va ficat en problemes i buscant la complicitat en el públic per a conseguir la seua empatia i simpatia, ya siga en solitari o en companyia, com a part d'una història teatral o cinematogràfica, o com a número de vodevil o circense. Improvisa entorn a un guion o com a personage dels més importants comediantes clàssics, Goldoni, Molière, Shakespeare o Lope de Vega.
Tipos de pallasso
[editar | editar còdic]Cara blanca
[editar | editar còdic]Este tipo de pallasso va vestit en un trage lluent i sério, és aparentment digne i autoritari. Porta la caraça de Pierrot: un maquillage blanc, i la cella (en ocasions) dibuixada en la #front, reforçant el caràcter del pallasso. El roig s'utilisa per als llavis, el nas i les orelles. Una mosca, alguna referència a les copes, es coloca en el mentó o la galta. El pallasso blanc és guapo, elegant, petulante, a voltes autoritari i maliciós, i reforça la valia del august.
Augusto
[editar | editar còdic]Este tipo de pallasso du habitualment el nas roig, un maquillage que combina en el negre, roig i blanc, en una peluca grotesca, roba de colors lluents, sabates enormes, i és totalment impertinent i és el promotor de tot tipo de travesuras. Desestabilisa al pallasso blanc, desbaratant totes les seues iniciatives. En la seua intervenció, la catàstrofe està assegurada. S'utilisa la seua persona per a portar a terme una actuació a través d'un número en el que els accidents estan relacionats.
Contraaugusto
[editar | editar còdic]És el segon Augusto i el seu complement. «Augusto de l'Augusto» és un pallasso #terramaner que no entén res, ho oblida tot i les accions del qual terminen sempre en un desastre.
Tony
[editar | editar còdic]La seua configuració es definix cap a 1870 a partir del «august», el pallasso beco, i és qui quan tracta d'ajudar a canviar els aparats en la pista, cau rodant pel aserrín, o s'enredra els peus en les estores. Va ser creat pel caballista Tom Belling en 1864, en l'alemà Circ Renz, quan l'artiste, molest per tindre que ajudar en la pista i per a divertir als seus colegues, es posa un trage massa gran i es mostra tan #terramaner que desperta gran hilaritat en el públic. L'èxit fa acallar la fúria del director, que li demana que repetixca la seua actuació i la desenrolle cada volta més. «Augusto», el renom alemà per a les persones #terramaner, queda per a este personage en Europa; i «Tony» s'usa en Argentina, Chile, Bolívia, Perú i Equador per la fama del pallasso anglés Tony Grice.
El tony, en el seu trage massa gran o massa menut (generalment negre en Europa i de colors forts en Amèrica), contrasta en l'elegant parament blanc o rosat en aplicacions de figures, brodats o llentilles, les miges blanques i les sabates de ball del clown. El lux i la marginalitat confronten els personages.
Por als pallassos
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Coulrofobia.
A pesar de ser acompanyat de connotacions colorides i festives, molta gent mostra incomoditat o temor cap al personage. Alguns gravats populars representen al pallasso en una forma caricaturesca i perturbante. La fòbia als pallassos es coneix en el nom de coulrofobia. Es definix com un persistent, anormal i injustificada por als pallassos.[21][22][23][24]
És molt comú en chiquets, pero en alguns casos persistix en adolescents i adults. Els qui sofrixen d'esta fòbia reconeixen que lo que els esglaya més és el maquillage excessiu, el seu nas de color roig fort i els seus estranys cabells, #lo que oculta la seua verdadera identitat. A sovint s'adquirix esta por despuix d'haver tingut una mala experiència en pallassos durant l'infància, o per haver vist el retrat d'un pallasso sinistre. No tots els que sofrixen de coulrofobia l'experimenten en igual grau: alguns senten un autèntic pànic, mentres que en uns atres és més be un recel que no aplega a ser terror.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ 2,0 2,1 “El pallasso: Un viage arquetípico del yo” (Winter 2010). Jung Journal: Culture & Psyche 4 (1): 50–71. doi:. ISSN 1934-2039.
- ↑ Berger 1997, p. 78
- ↑ Callery 2001, p. 64
- ↑ aneu=HE3kv720yyEC&pg=PA774 «¿Qué és tan divertit?».Reed Business Information.Regne Unit:79(1120)ISSN 0262-4079.
- ↑ “La funció del pallasso” . The Journal of American Folklore 58 (227): 25-34.
- ↑ Edward P. Dozier (1970). org/details/puebloindiansofn0000dozi Els indis Poble d'Amèrica del Nort, Nova York: Holt, Rinehart and Winston, p. 202. ISBN 0030787459.
- ↑ 8,0 8,1 The history and psychology of clowns being scary The Smithsonian Magazine
- ↑ «Clowns - a Brief Look Into their History and Mythology» (en en-us).
- ↑ klunni, suec kluns "persona #terramaner, grossera"; c.f. Frisón del Nort klönne i kluns, també significa persona #terramaner. Una proposta alternativa deriva pallasso del llatí colonus "#colon, agricultor". El verp to clown "fer de pallasso en l'escenari" és d'al voltant de 1600.
- ↑ «Diccionari d'Etimologia».
- ↑ Neville 1980, pàg. 6-7
- ↑ McConnell Stott 2009, pàg. 95-100
- ↑ Dialectal idiotikon.ch/idtkn/aneu4.htm#!page/41099/mode/1up Bajass (en alemà) en Schweizerisches Idiotikon
- ↑ Un estudi de la Universitat de Sheffield va concloure "que els pallassos són universalment desagradables per als chiquets. Alguns els trobaven prou aterradores i desconeguts".
- ↑ Health | Hospital clown images 'too scary', BBC News.
- ↑ ¿Per qué fan por els pallassos?, BBC News.
- ↑ “Coulrophobia and the Trickster” (pdf) (15 de novembre 2004). Trickster's Way 3 (1). San Antonio: Trinity University. ISSN 1538-9030.
- ↑ «Coulrophobia and the Trickster». Trinity. edu.
- ↑ «El Diccionari Oxford d'Orígens de Paraules».Oxford University Press.
- ↑ Health | Hospital clown images 'too scary', BBC News. Recuperate le 5 de juliol de 2011.
- ↑ Rohrer, Finlo. Why llaure clowns scary?, BBC News.
- ↑ Durwin, Joseph (15 de novembre de 2004). “Coulrophobia and the Trickster”. Trickster's Way 3 (1). San Antonio: Trinity University. ISSN 1538-9030. Recuperate le 2 de giner de 2013.
- ↑ «Trinity.edu». Trinity.edu. Archivat des d'el original, el 24 de juny de 2011. Consultat el 5 de juliol de 2011.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1997).«Redeeming Laughter: The Comic Dimension of Human Experience».Walter de Gruyter.
- (2001).«Through the Body: A Practical Guide to Physical Theatre».Nick Hern Books.
- (2009) The Pantomime Life of Joseph Grimaldi, Edinburgh: Canongate Books Ltd. ISBN 978-1-84767-761-7.
- (1980) Incidents In the Life of Joseph Grimaldi, London: Jonathan Cape Ltd. ISBN 0-224-01869-8.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pallasso.
Archiu:Wikiquote-logo.svg Pallasso en Viquidites.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Payaso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.