Anar al contingut

Finnegans Wake

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Finnegans Wake

Finnegans Wake és una novela[nota 1][1] còmica de l'autor irlandés James Joyce. La va escriure en París durant dèsset anys i la va publicar en 1939, dos anys abans de la seua mort. Es caracterisa pel seu estil experimental i per la seua fama de ser una de les obres més difícils d'entendre de la lliteratura en anglés.[2][3]

Té una concepció "esfèrica",[4] en la que cada element és principi i fi del conjunt. En ella, l'autor usa un llenguage idiosincrásico en un ampli vocabulari i una sintaxis variable, que resulta de mesclar unitats lexicals del anglés i calamburs i contracció en atres idiomes. En este procés, altera ademés la separació silàbica per a formar neologismes i recrear les experiències oníriques.[5] A la seua volta, l'us del monòlec interior, de les alusions lliteràries i de les associacions lliures, i l'abandó de les convencions de trama i de construcció de personages fan d'est un llibre difícil d'assimilar i poc llegit pel públic general.[nota 2][6]

Encara que no hi ha consens sobre alguns dels seus temes centrals,[nota 3][7] sí ho hi ha sobre algunes traces generals dels seus personages i de la seua trama. Els seus protagonistes pertanyen a la família Earwicker, composta pel pare, Humphrey Chimpden Earwicker (HCE), la seua esposa Anna Livia Plurabelle (ALP) i els seus tres fills. Ells són els mellizos Shem the Penman (l'Escriga) i Shaun the Post (el Carter), i la seua germana Isobel (Issy), la menor. La trama s'origina en un rumor sobre HCE. A través d'una narració onírica no llineal,[8] esta tracta sobre els intents d'ALP d'exonerar-ho en una carta, sobre l'intenció de Shem de reemplaçar a HCE, i sobre l'ascens de Shaun a la prominència. Termina en un monòlec d'ALP en amanecer. La primera frase és la continuació de la llínea inconclusa del final, lo que definix una estructura cíclica.[9] Alguns experts[nota 4][10] consideren que el llibre s'estructura entorn a Principis de ciència nova de Giambattista Vico.

Ocupa un lloc predominant en la lliteratura en anglés. Té grans detractors, pero també notables defensors. Anthony Burgess la considera «una gran visió còsmica, un dels pocs llibres en el món que poden fer-nos esclatar en carcallades pràcticament en cada pàgina».[11] El crític Harold Bloom ho va descriure com «l'obra mestra de Joyce», i va escriure: «[Si] alguna volta el mèrit estètic tornara novament a definir el cànon [Finnegans Wake] estaria tan prop com el nostre caos podria aplegar a estar-ho de les altures de Shakespeare i Dante».[11] Per a David L. Larsen és junt en Ulises una de les obres mestres de l'autor.[12]

Context i elaboració

Joyce va escomençar a treballar en Finnegans Wake poc despuix de la publicació de Ulises. Cap a 1924, alguns fragments varen aparéixer en forma serial en periòdics lliteraris parisino com The Transatlantic Review i Transition. Duyen el títul de "fragments from Work in Progress" ["fragments de la Obra en marcha"]. El verdader títul va ser secret fins a la publicació íntegra el 4 de maig de 1939.[13] La reacció inicial a abdós publicacions va ser mala. Va haver des de burles per la desestructuración de la llengua anglesa fins a hostilitat per la seua irrespeto per les convencions formals de la novela.

La versió final té 628 pàgines, pero es conserven més de 25.000 documents relatius a la seua elaboració. Entre ells, 14.000 notes en l'Universitat de Búfalo, en l'estat de Nova York, i 9.000 pàgines de manuscrits i proves mecanografiades que Joyce va entregar a la seua benefactora, Harriet Shaw Weaver, la primera archivera de la seua obra. En 1951, ella a la seua volta li les donó a la British Library.[14]

Despuix de terminar Ulises, Joyce estava exhaust i no va escriure prosa durant un any.[15] El 10 de març de 1923 li va dir en una nota a Weaver: «Ahir vaig escriure dos pàgines, les primeres des de l'últim "Sí" en Ulises. Despuix de trobar una ploma, les vaig copiar en alguna dificultat en un gran quadern de doble full per a poder llegir-les».[16] És la referència més primerenca de lo que seria Finnegans Wake.[17]

Joyce va escomençar a treballar en Finnegans Wake en 1923, un any despuix de la publicació de Ulises.

Eixes dos pàgines corresponen al sketch titulat Roderick O'Conor, que tracta sobre l'últim rei històric d'Irlanda, que neteja despuix de la partida dels seus invitats i beu despuix les sobres dels seus gots bruts.[nota 5] Joyce va completar atres passages entre juliol i agost de 1923, mentres estava de vacacions en Bognor, al sur d'Anglaterra. Els sketches tracten sobre diferents elements i personages de l'història d'Irlanda. Uns atres són "Tristán i Isolda", "San Patricio i el druida", "Kevin's Orisons" i "Mamalujo".[18] Encara que d'una o una atra manera estes seccions s'incorporarien al llibre, no arrepleguen ni els protagonistes ni la trama que despuix ho estructuren. Les primeres senyals de lo que més tarde ho caracterisaria varen aplegar en agost de 1923, quan Joyce va escriure la secció "Here Menges Everybody" ("Ací vénen tots"), que per primera volta tracta sobre el protagoniste, HCE.[19]

Durant els anys següents, el método de Joyce es va fer «cada volta més obsessiu en la pren de notes, puix l'autor pensava que qualsevol paraula que escriguera devia abans registrar-se en alguna llibreta».[20] En incorporar-les al text, varen aumentar la seua densitat i la seua obscuritat.

Cap a 1926 Joyce hi havia fet importants alvanços en els Llibres I i III. Geert Lernout assegura que l'obra mostrava en eixe estat primerenc «un verdader foc argumental, que es va desenrollar a partir del sketch "Here Menges Everybody": l'història d'HCE, de la seua esposa i fills. També trobem atres aventures d'HCE i comentaris de les mateixes en els capítuls 2–4, una descripció de la carta de la seua esposa ALP en el 5, una denúncia del seu fill Shem en el 7, un diàlec sobre ALP en el 8. Estos texts [...] conformen una unitat».[21] També en 1926 Joyce va conéixer a Maria i Eugene Jolas en París, just quan este nou treball escomençava a generar una creixent reacció negativa entre el públic i la crítica, inclós el rebuig per part del periòdic The Dial de publicar quatre capítuls del Llibre III, en setembre de 1926.[21] Els Jolas li varen donar a Joyce nous ànims i en els anys següents també respal material durant el llarc procés d'escritura del text;[22] varen publicar aixina mateix algunes seccions en la seua revista lliterària Transition, baix el títul de Work In Progress. Durant alguns anys Joyce va escriure els capítuls I.1 i I.6, va revisar segments ya escrits per a fer-els verbalment més complexos, i en general va treballar en velocitat.[23]

Des d'eixe llavors, no obstant, antics entusiastes com Ezra Pound o el germà de l'autor Stanislaus Joyce es varen mostrar cada volta més crítics.[24] Per a propiciar un clima més favorable, un grup de partidaris de Joyce (entre ells Samuel Beckett, William Carlos Williams i Rebecca West) varen reunir una colecció d'ensajos sobre l'obra, que es va publicar en 1929 com Our Exagmination Round His Factification for Incamination of Work in Progress.[25] En juliol de 1929, cada volta més desanimat per la mala recepció, Joyce va consultar en el seu amic James Stephens la possibilitat de que este lo completara. Li va escriure a Weaver a finals de 1929 que havia «explicat [a Stephens] tot sobre el llibre, per lo manco en gran detall, i em va prometre que si em semblava dement continuar, en el meu estat, i no vea una atra alternativa, que es consagraria en cos i ànima a completar lo que falta, és dir la segona part i l'epílec o quarta».[26] Segons pareix Joyce va triar a Stephens per raons de superstició, puix abdós havien naixcut en el mateix hospital, en una semana de diferència, i perque el seu amic compartia el nom del alter ego de Joyce, Stephen Dedalus.[27] No obstant, a Stephens finalment mai se li va demanar que portara a terme eixa tasca.

En els anys 1930, mentres escrivia els Llibres II i IV, el ritme de treball va disminuir considerablement per la mort en 1931 del seu pare, John Joyce,[28] la deterioració de la salut mental de la seua filla Lucia[29] i els seus propis problemes, en particular la seua vista, cada volta més deficient.

Despuix de dèsset anys, Finnegans Wake es va publicar en forma de llibre el 4 de maig de 1939. Joyce va morir dos anys més vesprada en Zuric, el 13 de giner de 1941.

Trama

La novela té dèsset capítuls, dividits en quatre Llibres. El Llibre I conté huit capítuls. L'II i l'III, quatre respectivament. I l'IV, solament un, que ademés és curt. Cap té títul. Encara que Joyce mai va donar possibles títuls (com sí ho va fer en Ulises), els va incloure en vàries seccions publicades separadament (vinya. infra). La crítica, no obstant, acostuma indicar el llibre en números romans i el capítul en aràbics, de modo que III.2, per eixemple, indica que es tracta del segon capítul del tercer llibre.

Donat l'enfocament decorregut i mudable dels personages i la trama, seguix sense alcançar-se una sinopsis generalment consensuada i definitiva. Este sumari conta en un consens ampli, encara que no universal.

Llibre I

El Castell d'Howth i les seues afores.

La naturalea del llibre és cíclica: l'última frase, un fragment del Llibre IV, continua en la primera de tota l'obra: «A way a lone a last a loved a long the (...) riverrun, past Eve and Adam's, from swerve of shore to bend of bay, brings us by a commodius vicus of recirculation back to Howth Castle and Environs» (vinya. traducció aproximada més alvance). El propi Joyce va revelar que el llibre «termina en la mitat d'una frase, i comença en mig de la mateixa frase».[30] El capítul introductori (I.1) establix que l'entorn narratiu serà el "Castell d'Howth i afores", i presenta a l'albañil dublinés Finnegan, qui sofrix una caiguda mortal mentres construïx un mur.[nota 6][31] La seua esposa Annie dispon el seu cos com un festí per als assistents al funeral, pero est desapareix ans que puguen menjar-ho.[31] Seguix una série d'estampes episódicas, lejanamente relacionades en la mort de Finnegan, usualment cridades "The Willingdone Museyroom",[32] "Mutt and Jute",[nota 7][33] i "The Prankquean".[34] Al final hi ha una baralla, en la que una miqueta de whisky cau sobre el cadàver de Finnegan. I «el mort Finnegan s'alça en el seu ataüt suplicant que li donen un whisky pero els seus dolientes ho tornen a tombar per a que descanse»,[35] tractant de convéncer-ho de que està millor com està.[36] El capítul termina en l'image del personage d'HCE partint de la baïa de Dublín per a assumir un lloc central en l'història.

El capítul dos comença en una semblança de "Harold o Humphrey" Chimpden que rep el renom de "Earwicker" del rei Peixcador, qui ho troba tractant de caçar tijeretas en un test invertit en un pal mentres opera un peage a través del com el rei està passant. Este nom ajuda a Chimpden, conegut pels seus inicials HCE, a obtindre prominència en la societat dublinesa com "Here Menges Everybody". No obstant, la seua reputació es veu afectada per un rumor que s'estén per la ciutat, el qual sembla ser de naturalea sexual i implica a dos chicones en el parc Fénix, encara que els detalls de la transgressió d'HCE canvien cada volta que es relaten els fets.

El llac Neagh en Irlanda del Nort.

Del capítul dos al quatre se seguix el procés d'este rumor, començant per la trobada d'HCE en "a cad with a pipe" [un canalla en pipa] en el Parc Fénix, qui ho saluda en gaèlic i li pregunta l'hora, pero ell malinterpreta la pregunta com un reproche. I s'acusa a sí mateix revelant rumors que l'atre ni tan sols havia escoltat. Estos s'expandixen per Dublín, fins al punt de que el personage Hosty escriu una cançó anomenada "The Ballad of Persse O'Reilly". Per això, HCE busca un amagatall i és sitiat en la porta tancada de la seua pub per un nortamericà que busca una tragallada tart en la nit.[37] HCE permaneix no obstant en silenci, sense respondre a les acusacions i improperios, i somia que està enterrat en el fondo del llac Neagh.[38] Després va a juí en el nom de Festy King. Finalment és lliberat i de nou busca un amagatall. Un important element provatori, una carta sobre ell escrita per la seua esposa ALP, és requerit per a examinar-ho de prop.

La carta es convertix en el centre d'atenció en ser analisada en detalle en el capítul quint ALP li la va dictar al seu fill Shem, un escriga o escritor, i li la va entregar al seu atre fill Shaun, un carter, per a que l'entregara. Pero esta no aplega al seu destinatari i termina en un conchal, d'a on la desentierra una gallina anomenada Biddy. El capítul I.6 s'allunta de la narració principal per a presentar en detalle als protagonistes i als personages secundaris, en la forma de dotze adivinanzas i respostes.

En els dos capítuls finals se sap més sobre l'autor de la carta, Shem the Penman (l'escriga) (I.7), lo mateix que sobre la persona que l'ha escrit, la seua mare ALP (I.8). En el penúltim, se sap del "l'assessinat per Shaun del seu germà Shem". L'hermètic artiste és descrit com un falsificador i una "farsa" (sham en anglés), abans de conéixer-se que «Shem és protegit per la seua mare [ALP], que apareix al final per a defendre al seu fill».[39] I en l'últim, es coneixen detalls d'ALP, "Anna Livia Plurabelle", que reunix mils de noms de riu. En general, es considera que és el passage més depurat de tot el Finnegans Wake.[40] Joyce ho va descriure en 1924 com «un diàlec a través del riu de dos lavanderas que en caure la nit es convertixen en un arbre i una pedra». [Text original: "A chattering dialogue across the river by two washerwomen who as night falls become a tree and a stone"].[41] Les dos lavanderas chismorrean a la vora de l'el Liffey sobre la resposta d'ALP a les acusacions dirigides al seu espós HCE.

En el primer capítul de Finnegans Wake, Joyce descriu la caiguda del jagant mitològic Finnegan i el seu renàixer en la figura del pare de família i propietari d'un pub, Humphrey Chimpden Earwicker. -
(Resum i interpretació de l'episodi en que s'obri la novela, per Donald Phillip Verene.)[42]

Es diu que ALP ha escrit una carta declarant-se cansada del seu companyer. Les seues sòries les duen despuix als seus assunts de joventut i a les seues trobades sexuals, abans de retornar a la publicació de la culpa d'HCE en el periòdic del matí, i de la venjança que li inflige la seua esposa als seus enemics: prenent un "sac del correu" del seu fill Shaun el carter, els repartix regals als seus 111 fills. Al final del capítul, les lavanderas tracten de reprendre el fil de l'història, pero la seua conversació es fa cada volta més difícil, puix estan en les vores opostes del riu que s'eixampla i està enfosquint. Per últim, a mida que es convertixen en un arbre i una pedra, demanen que els conten el conte de Shem o Shaun.[43]

Llibre II

Mentres que el llibre anterior tracta principalment sobre els pares HCE i ALP, este se centra en els seus fills, Shem, Shaun i Issy.

Al començ del capítul primer hi ha una funció de pantomima que resalta, en una llengua relativament clara, les identitats i les característiques dels protagonistes. Després, tracta sobre un joc d'adivinanzas entre els chiquets, en el qual Shem deu donar tres voltes en el color que les chicones han triat.[44] Incapaç de respondre per la seua pobra visió, cau en desgràcia i el seu germà Shaun es guanya l'afecte d'elles. Per últim, HCE ix del pub i en veu de tro els ordena entrar als chiquets.[45]

Relleu de pedra en el rostre del rei Ruaidrí Ua Conchobair.

En el segon capítul, Shem, Shaun i Issy estan estudiant en el altillo del pub despuix d'haver segut cridats en II.1.[46][47] Es troba "[Shem] explicant-li a [Shaun] com abordar una prova d'Euclides", estructurada com «una reproducció d'un vell text de chiquets d'escola en marginalia fetes pels mellizos, que canvien de costat la mitat del temps, i notes a peu de pàgina per part de les chiquetes (que no canvien de posició)».[48][49] Quan Shem (que en este punt es diu Dolph) ha ajudat a Shaun (cridat Kev) a fer la demostració d'Euclides, el segon es dona conte de que ha traçat un diagrama dels genitals d'ALP, i «Kev finalment entén l'importància dels triànguls [i] li pega a Dolph». A continuació "Dolph perdona a Kev" i als chiquets se'ls donen com a tasca ensajos sobre 52 hòmens famosos.[50] Termina en la "carta nocturna" dels chiquets per a HCE i ALP, en la qual estan «aparentment units en el desig de derrotar als seus pares».[51]

En el tercer capítul HCE està treballant en el pub, en el local que queda baix de l'habitació dels chiquets. Mentres que atén als seus clients, la trama seguix les dos narracions de les emissions que transmeten els aparats de televisió i de radi, "El capità noruec i la filla del sastre",[nota 8] i "Cóm Buckley li va disparar al general rus". El primer presenta a HCE com un general noruec domesticat pel seu matrimoni en la filla del sastre. La segona, contada per Shem i Shaun com Butt i Taff, ho presenta com un general rus al que el soldat Buckley li dispara.[53] Earwicker ha estat absent durant la segona història, puix ALP ho ha cridat a que puge. Quan retorna, els seus clients ho increpen, puix veuen en Buckley disparant-li el capità com un símbol de Shem i Shaun suplantant al seu pare.[54] Despuix d'eixa condena del seu caràcter, HCE es veu obligat a fer una confessió general dels seus crims, incloent el seu incestuoso desig de chicones jóvens.[55][56][57][58] Per últim un policia aplega i mana als molt beguts clients a les seues cases, el bar tanca,[59] i aquells desapareixen cantant en mig de la nit i en un ebri HCE, netejant el lloc i prenent-se els cunchos dels gots, es metamorfosea en el vell rei irlandés Ruaidrí Ua Conchobair i es desmaya.[60][61]

Durant el quart capítul Earwicker té un somi en quatre hòmens vells (Matthew, Mark, Luke i John) espiant la travessia de Tristán i Isolda.[nota 9] Mostra «a un vell com el rei Marque que és rebujat i abandonat per jóvens amants que partixen a un futur sense ell»,[62] mentres que els quatre vells miren a Tristán i Isolda, i pronuncien quatre comentaris entrellaçats sobre els amants i sobre ells mateixos, que «sempre s'estan repetint a sí mateixos».[63]

Seccions: 1. Un programa de radi en l'història de Pukklesen (un capità noruec jorobado), Kersse (sastre) i McCann (agent navier) en la que es conta, entre atres coses, cóm HCE va conéixer i es va casar en ALP. 2-3. Interludio en el que Kate (la dòna de la neteja) diu a HCE que se li busca escals dalt, la porta es tanca i s'anuncia l'història de Buckley. 4-5. L'història, recontada per Butt i Taff (Shem i Shaun), i emesa per televisió, de cóm Buckley li va disparar al general rus [HCE]. (Resum dels extremadament complexos capítuls 2 i 3, a càrrec de Danis Rose, qui opina que transcorren en el bar de l'hotel d'Earwicker.)[64]

Llibre III

Tracta casi exclusivament de Shaun, en el seu paper de carter, en la missió d'entregar la carta d'ALP, a la que es va fer referència en el llibre anterior, i que ell mai hi havia vist.[nota 10] Comença en el cridat "asno dels quatre mestres" contant cóm pensava, mentres es dormia,[65] que hi havia vist i sentit una aparició de Shaun el carter.[66] Com a resultat es desperta i mentres navega pel Liffey en un barril es fa catorze preguntes sobre el significat i el contingut de la carta que du. No obstant, «preocupat per ser despreciat, es posa en guàrdia i els narradors aquietados mai obtenen una resposta directa d'ell».[67] Les seues respostes se centren en la seua pròpia personalitat jactanciosa i la seua amonestació a l'autor de la carta, que és el seu germà artiste, Shem. Despuix de l'interrogatori, Shaun pert l'equilibri, el barril es dona el regrés i ell ix per l'atre costat, fòra de l'alcanç de l'oït del narrador, abans de desaparéixer de la vista.[68]

En el segon capítul, Shaun reapareix com "Jaunty Jaun" i pronuncia un sermón llarc i sexualment sugestiu a la seua germana Issy i les seues vintihuit companyeres de l'Escola de Santa Brígida. A lo llarc d'este llibre Shaun contínuament retrocedix. Pansa de ser un vell a un bebé de gran tamany gitat bocarriba, i, en III.3, en un barco per mig del qual parla de nou HCE en la veu d'un médium. Açò du a l'autodefensa d'HCE contra els comentaris negatius sobre la seua vida, en el passage "Haveth Childers Everywhere" ["Tingau fills en tots els llocs"]. Termina en el dormitori del senyor i la senyora Porter en el seu intent de copular mentres els seus fills, Jerry, Kevin i Isobel Porter, dormen dalt i fòra amanecer (III.4). Jerry es desperta d'un malensomi en una monstruosa figura paterna; la senyora Porter interromp el coit i ho consola dient-li: «You were dreamend, dear. The pawdrag? The fawthrig? Shoe! Hear llaure no phanthares in the room at all, avikkeen. No bad bold faathern, dear one».[69][nota 11] Després torna al llit, se sent la vora del gall i el llibre termina en la culminació del coit.[70]

Llibre IV

Seccions: 1. El despertar i la resurrecció d'HCE. 2. L'eixida del sol. 3. El conflicte de la nit i el dia. 4. L'intent de determinar l'hora correcta. 5. El punt final del temps regresivo i la figura, Shaun, del llibre III. 6. La victòria del dia sobre la nit. 7. La carta i el monòlec d'ALP.
(Resum dels acontenyiments del llibre IV per Roland McHugh.)[71]

Solament té un capítul. Com el primer llibre, està compost per anècdotes aparentment deshilvanades. Despuix de l'una súplica per que amanecer,[72] consta de les anècdotes o estampes "Sant Kevin", "Berkely i Patrick" i "La carta venerada".[nota 12][73] Se li dona l'última paraula a ALP, puix termina en una versió de la seua carta[74] i el seu llarc monòlec final, en el que intenta despertar al seu marit dient-li: «¡Alça't, home dels hooths,[nota 13] has dormit massa temps!»,[75] i recorda una passejada que varen donar, en l'esperança de que es repetixca. Al final del seu monòlec, ALP —com el Liffey— desapareix en la matinada, dissolta en l'oceà. Encara que les últimes paraules són fragmentarias, formen una oració completa si s'unixen en les del íncipit:

A way a lone a last a loved a long the (...) riverrun, past Eve and Adam's, from swerve of shore to bend of bay, brings us by a commodius vicus of recirculation back to Howth Castle and Environs. [Trad. lliure: Curs sol últim volgut llarc (....) el corre-riu, més allà de "Eva i Adán", de la desviació de la costa a la curva de la baïa, nos du per un comodamplio vicogiroviciado de recirculació de regrés al castell d'Howth i Afores.]

Referències

  1. ↑ «El Wake sona prou a "novela" ya des de la seua arrancada, que evoca la manera de contar tradicional, per eixemple de Les 1001 nits, Andersen, els germans Grimm (...)». Trad. lliure: Intr. Len Platt Joyce 2012, p. XIII.
  2. ↑ Joyce, Joyceans, and the Rhetoric of Citation, p 3, Eloise Knowlton, University Press of Florida, 1998, ISBN 0-8130-1610-X
  3. ↑ What Art is: The Esthetic Theory of Ayn Rand, p 245, Louis Torres, Michelle Marder Kamhi, Open Court Publishing, 2000, ISBN 0-8126-9372-8
  4. ↑ Moltó González, José (1989). James Joyce i l'explosió de la paraula, Universitat de Sevilla, Secretariat de Publicacions, p. 157. Consultat el 3 de març de 2015.
  5. ↑ Mercanton 1988, pàgina 233
  6. ↑ Kitcher 2007
  7. ↑ The Cambridge Introduction to James Joyce, p 98, Eric Bulson, Cambridge University Press, 2006, ISBN 0-521-84037-6
  8. ↑ James Joyce A to Z, p 74, A. Nicholas Fargnoli, Oxford University Press US, 1996, ISBN 0-19-511029-3
  9. ↑ Chaucer's Open Books, p 29, Rosemarie P McGerr, University Press of Florida, 1998, ISBN 0-8130-1572-3
  10. ↑ Artícul sobre Giambattista Vico en The Johns Hopkins Guide to Literary Theory and Criticism
  11. ↑ 11,0 11,1 «Putting It Into Words Finnegans Wake». It's About Women. Archivat des de l'original, el 15 d'agost de 2015.
  12. ↑ Larsen, David L (2000). The Company of the Creative: A Christian Reader's Guide to Great Literature and Its Themes, Kregel academic, p. 349. ISBN 082549432X, 9780825494321. Consultat el 16 de març de 2015.
  13. ↑ The Oxford companion to Irish literature, p 193, Robert Welch, Oxford University Press, 1996, ISBN 0-19-866158-4
  14. ↑ Joyce 2012, Intr. de Len Platt, p. VII
  15. ↑ Bulson, Eric. The Cambridge Introduction to James Joyce. Cambridge University Press, 2006. Pàgina 14.
  16. ↑ Joyce, James. Ulysses: The 1922 Text. Oxford University Press, 1998. Pàgina xlvii.
  17. ↑ Crispi, Slote 2007, pàgina 5
  18. ↑ Hofheinz, pàgina 120.
  19. ↑ Crispi, Slote 2007 pp. 12-13.
  20. ↑ Mailhos 1994, pàgina 49
  21. ↑ 21,0 21,1 Lernout, in Crispi, Slote 2007, pàgina 50
  22. ↑ Crispi, Slote 2007, pàgina 22
  23. ↑ Citat en Crispi, Slote 2007, pàgina 22
  24. ↑ Ellmann 1983, pp. 577–585, 603
  25. ↑ The Cambridge Companion to James Joyce, Derek Attridge, Ed. Cambridge University Press, 1990, ISBN 0-521-37673-4, p 174
  26. ↑ Citat en Crispi, Slote 2007, pàgina 23
  27. ↑ Ellmann 1983, pp. 591–592
  28. ↑ The Cambridge Introduction to James Joyce, p 15, Eric Bulson, ed. Cambridge University Press, 2006, ISBN 0-521-84037-6
  29. ↑ Ethical Joyce, p 110, Marian Eide, Ed. Cambridge University Press, 2002, ISBN 0-521-81498-7.
  30. ↑ Joyce, Letters I, pàgina 246
  31. ↑ 31,0 31,1 «The Online shorter Finnegans Wake». Robot Wisdom. Archivat des de l'original, el 31 d'octubre de 2007. Consultat el 19 de novembre de 2007.
  32. ↑ Joyce 1939, pp. 8-10
  33. ↑ Herman, David. «The Mutt and Jute dialogue in Joyce's Finnegans Wake: Some Gricean Perspectives - author James Joyce; philosopher H. P. Grice», bnet Research Center, 1994. Consultat el 20 de novembre de 2007.
  34. ↑ Joyce 1939, pp.21-23
    • Archivat el 19 de octubre de 2013 archivat en Wayback Machine., que representa a Finnegan baix el nom de "Jarl van Hoother", com la víctima d'una tal Gráinne O'Malley, vengativa reina pirata, qui dalt «tres voltes al castell del Jarl [...] cada volta demanant que li resolguen una adivinanza i, abans l'incapacitat de Jarl de respondre-la, seqüestra cada volta a un chiquet, fins que en la seua tercera visita un furiós Jarl es dona per vençut».Benstock 1965, pàgina 268.
  35. ↑ Bishop, John; collected in A Collideorscape of Joyce, pàgina 233
  36. ↑ Els presents li aconsellen: «Estar tranquil, bon Sr. Finnimore, cavaller. Prenga's un descansoechado com un deu jubilat, i deixe de donar regressos per ahí». [Text original: «Now be aisy, good Mr Finnimore, sir. And take your laysure like a god on pension and don't be walking abroad».]; Joyce 1939, pàgina 24, llínea 16
  37. ↑ Benstock 1965, pàgina xvi. Benstock, Bernard. «Benstock, Bernard / Joyce-again's wake: an analysis of Finnegans wake, pàgina xvi». The James Joyce Sholars' Collection.
  38. ↑ Burgess, Anthony, A Shorter Finnegans Wake, pàgina 17
  39. ↑ Fordham, Finn. Lots of Fun at Finnegans Wake, pàgina 12
  40. ↑ A Starchamber Quiry: A James Joyce Centennial Volume, 1882-1982, p 23, Edmund L. Epstein, Routledge, 1982, ISBN 0-416-31560-7
  41. ↑ Killeen, Terence. «Life, Death and the Washerwomen». Hypermedia Joyce Studies.
  42. ↑ Verene, Donald Phillip. Knowledge of Things Human and Divine, pàgina 5
  43. ↑ cf Patrick A. McCarthy's chapter summary in Crispi, Slote 2007, pp. 165-6
  44. ↑ Joyce 1939, pàgina 224, lines 22,26
    • Archivat el 9 de decembre de 2008 archivat en Wayback Machine.. Segons Joyce, el fragment es basa en un joc de chiquets cridat "Àngels i dimonis" o "Colors" en el qual un chiquet ("el diable", que interpreta Shem o Nick) deu endevinar un color que ha segut triat pels atres ("els àngels", que interpreten les chiquetes). Joyce, Letters, I, pàgina 295
  45. ↑ Tindall 1969, pp. 153-170
  46. ↑ Joyce 1939, pp. 282, llínea 5 - pàgina 304, llínea 4
  47. ↑ Finnegans Wake II.2§8 (282.05-304.04), la narrativa principal de lo que es coneix críticament com "El triàngul" i a la qual Joyce es referix en les seues cartes com "Night Lessons", va aparéixer per primera volta com "The Triangle" en la revista transition d'11 in February 1928 i despuix una atra volta en el títul de "The Muddest Thick That Was Ever Heard Dump" en Tals Told of Shem and Shaun, i per últim en un llibre titulat "Storiella as She is Syung", en 1937 (Paris: Black Sun Press, June 1929). See JJA 52 and 53.
  48. ↑ Joyce, Letters I, pàgina 242
  49. ↑ Joyce, Letters I, p405-6
  50. ↑ Benstock 1965, pp. xx-xxi
  51. ↑ Fordham, Finn Lots of Fun at Finnegans Wake, pàgina 242
  52. ↑ Rose, The Textual Diaries of James Joyce, pàgina 122-3.
  53. ↑ Tindall 1969, pàgina 187
  54. ↑ Bishop, John; Introduction to Penguin's 1999 edition of Finnegans Wake, pp. xxii-xxiii
  55. ↑ Rose, The Textual Diaries of James Joyce, pàgina 129
  56. ↑ Joyce 1939, pàgina 361, llínea 36 - pàgina 363, llínea 16
  57. ↑ Burgess, A Shorter Finnegans Wake, pàgina 166
  58. ↑ Tindall 1969, pàgines 202-203
  59. ↑ cf the section starting "Shatten up ship"; Joyce 1939, pàgina 376, llínea 30 - pàgina 371, llínea 5
  60. ↑ Rose, The Textual Diaries of James Joyce, pàgina 131
  61. ↑ Tindall 1969, pàgina 205
  62. ↑ Bishop, Introduction, pàgina xxiii
  63. ↑ Tindall 1969, pàgina 210
  64. ↑ Rose, The Textual Diaries of James Joyce, pàgina 122
  65. ↑ Joyce 1939, pàgina 403, llínea 17
  66. ↑ «despuix d'haver-ho passat en gran [...] en una posada» Joyce 1939, pàgina 407, llínees 27-28
  67. ↑ Wim Van Mierlo, en Crispi, Slote 2007, pàgina 347
  68. ↑ cf. «and, lusosing his harmonical balanç [...] over he careened [...] by the mightyfine weight of his barrel [... and] rolled buoyantly backwards [...] out of farther earshot [...] down in the valley before [...] he spoorlessly disappealed and vanesshed [...] from circular circulatio».Joyce 1939, pàgina 426, llínea 28 - pàgina 427, llínea 8
  69. ↑ Joyce 1939, pàgina 565
  70. ↑ Crispi, Slote 2007, pàgina 413
  71. ↑ McHugh, The Sigla of "Finnegans Wake" pàgina 106
  72. ↑ «Calling all downs to dayne» i «Calling all daynes to dawn»; Joyce 1939, pàgina 593, llínees 2 i 11
  73. ↑ «Finnegans Wake chapter 17 review». Robot Wisdom. Archivat des de l'original, el 31 d'octubre de 2007. Consultat el 19 de novembre de 2007.
  74. ↑ Joyce 1939, pp. 615-619
    • Archivat el 9 de decembre de 2008 archivat en Wayback Machine.; els crítics no estan d'acort sobre si esta és la versió definitiva de la Carta que s'ha vingut discutint, o simplement una variant de la mateixa.
  75. ↑ Joyce 1939, pàgina 619


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Finnegans_Wake&oldid=1638985»