Anar al contingut

Druida

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
«Druidisme» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore mitologia celta.
Image de dos druidas. Gravat d'el XIX basat en una ilustració de 1719 de Bernard de Montfaucon.[1]

Els druidas eren persones de la classe sacerdotal (encara que no eren necessàriament sacerdots) en Gran Bretanya, Irlanda, Espanya, la Galia (França i nort d'Itàlia), i possiblement atres parts de l'Europa Cèltica durant l'Edat de Ferro, i inclús abans. La seua funció podia ser sacerdotal (Irlanda) o profètica (Gals), en el cas de la qual es dia que estaven imbuidos de la awen (“inspiració”) que també actuava en els barts. No hi ha registres escrits pels propis druidas i l'única evidència de la que es dispon són descripcions breus realisades pels grecs, romans i varis autors i artistes dispersos, aixina com algunes històries creades posteriorment, en el Medievo, per escritors irlandesos.[2] Es té evidència arqueològica relativa a les pràctiques religioses en l'Edat del Ferro, encara que “cap artefacte o image desenterrada s'ha pogut associar indubtablement en els antics druidas”.[3] Varis temes recurrents sobre els druidas es presenten en un gran número de registres grecorromanos, incloent els sacrificis humans, la seua creència en la reencarnació i el seu alt estatus social en els pobles gals. Res se sap encara sobre les seues pràctiques de cult, llevat pel ritual del roure i el muérdago segons la descripció de Plinio el Vell. La referència més antiga de la que es té coneiximent data de l'any 200 a. C., encara que la descripció fefaent més antiga prové del general i polític romà Juliol César en el seu escrit Comentaris sobre la guerra de les Galias (50 a. C.). Escritors grecorromanos posteriors també varen descriure als druidas, entre ells Cicerón,[4] Tácito[5] i Plinio el Vell.[6] Despuix de l'invasió de la Galia pel Imperi romà, el druidisme va ser proscrit pel govern romà baix el mandat dels emperadors romans Tiberio i Claudio en el I i acabaria desapareixent dels registres escrits al voltant d'el II. En la romanisació, els últims druidas autèntics varen desaparéixer, i en ells les seues ensenyances i coneiximents.[7] Aquells que, sigles més vesprada, varen reivindicar el títul de druida per a sí no eren ya més que simples bruixos o adivinos. Al voltant de l'any 750 la paraula “druida” apareix novament en un poema del monge irlandés Blathmac, convertit al cristianisme, qui va escriure sobre Jesús dient que ell va ser “... millor que un profeta, en més coneiximents que qualsevol druida, un rei que va ser bisbe i un complet sabio”.[8] Els druidas també són mencionats en varis contes migevals de l'Irlanda cristiana tals com Táin Bó Cúailnge, a on se'ls retrata àmpliament com hechiceros que s'oponien a l'arribada del cristianisme.[9] En el despertar del Renaixença cèltica, a fins d'el XIX i començos d'el XX, grups fraternals i neopaganos es varen fundar basant-se en idees sobre els antics druidas en un moviment que és conegut com neodruidisme.

Etimologia

Ilustració d'el XIX a on es representa a un druida junt a un roure.
Els Druidas, representació fantàstica de Neuville en el s. XIX.

La paraula druida prové dellatí druides, que a la seua volta va ser considerada pels antics escritors romans provinent de la paraula nativa en cèltic per a eixes figures sacerdotals.[10][11][12] Atres texts romans també ampren la forma druidae, mentres que el mateix terme va ser usat per etnógrafos grecs com δρυΐδης (druidēs).[13][14][15]

Encara que no han sobrevixcut inscripcions romanes o cèltiques que alberguen la morfologia de la paraula,[10] esta és cognada en el cèltic insular tardà, irlandés antic, drui (druida, hechicero) i el galés primerenc dryw (vident). En base en totes les formes disponibles, la paraula hipotètica del protocelta pot ser reconstruïda com *dru-wid-s (pl.*druwides), que significa “el que coneix al roure”. Els dos elements provenen de les raïls protoindoeuropeas *deru[lower-alpha 1] i *weid (vore).[16] El sentit de “coneixedor del roure” (o “vident del roure”) és confirmat per Plinio el Vell, qui en el seu Història natural etimologiza al terme com si provinguera del sustantiu grec δρύς (drus), “roure”[17] i del sufix grec -ιδης (-aneuēs).[18]

La paraula del modern irlandés per a roure és dair, i d'esta es deriven formes angleses per a llocs, tals com Derry—Doire i Kildare—Cill Dara (lliteralment “temple del roure”). Hi ha vàries històries de sants i héroes que versen sobre roures, i subsistixen en l'Irlanda rural algunes històries i superstició locals (cridades pishogues) sobre els arbres en general. Tant la paraula irlandesa drui com la galesa dryw pogueren també referir-se al pardal chochín, possiblement associant a est en l'au de l'auguri en les tradicions irlandesa i galesa. (Vejau: Wren Day).[19]

Pràctiques i doctrines

D'acort en l'historiador Ronald Hutton, “no podem saber virtualment res en certea sobre els antics druidas, aixina que —encara que sense dubte varen existir— servixen més o menys com a figures llegendàries”.[20] No obstant, les fonts referides per escritors antics i migevals, junt a l'evidència arqueològica, poden donar una idea de la forma en que eixercitaven el seu paper religiós.

Rol social i formació

Una de les poques qüestions en les que coincidixen les fonts grecorromanas i irlandeses sobre els druidas és que estos jugaven un paper important en la societat celta. Juliol César, en la seua descripció sobre la societat gala, senyalava que els druidas eren un dels dos grups religiosos més importants (junt als nobles) i eren responsables d'organisar el cult, els sacrificis, la endevinació o oràcul i els procediments judicials.[21] També va afirmar que estaven exents del servici militar i del pagament d'imposts, i tenien el poder per a excomulgar als membres de la comunitat dels festivals religiosos, ocasionant en això la proscripció. Atres dos escritors clàssics, Diodoro Sículo i Estrabón, varen afirmar que els druidas eren temuts en tal grau de respecte que podien detindre una batalla si es colocaven entre dos eixèrcits.[22]

Va ser Pomponio Mela[23] el primer autor que va manifestar que l'instrucció dels druidas era secreta i portada a terme en les coves i els boscs. La tradició druídica consistia en una gran cantitat de versos que es deprenien de memòria, i Juliol César va resaltar que es podia tardar més de vint anys en completar la formació. No hi ha cap evidència històrica de l'época de l'auge del druidisme que sugerixca que la professió druida no fora reservada per als varons,[24] encara que es considera que vàries referències llegendàries, com el mit de Ceridwen, insinuen la possibilitat de druidas femenins. Lo que se sap sobre l'ensenyança als novicios druidas és pura conjectura: de la lliteratura oral, no es coneix en certea que haja sobrevixcut algun vers antic, ni tan sols baix la forma de traducció. Tota la formació druida era de caràcter oral, encara que César indica[25] que els gals tenien, per a qüestions ordinàries, un llenguage escrit en el que usaven caràcters grecs. En açò provablement es va basar en escritors antics, ya que en temps de César, els escrits gals s'havien traslladat de l'escritura grega a la llatina.

Filosofia

Alejandro Polímata es va referir als druidas com filòsofs i va considerar com pitagórico la seua doctrina de l'immortalitat de l'ànima i de la reencarnació o metempsícosis.

«La doctrina pitagórico preval entre els gals que ensenyen que les ànimes dels hòmens són immortals, i que despuix d'un número determinat d'anys entraran en un atre cos».

Juliol César va escriure:

Respecte a les seues ensenyances pròpiament dites, l'objectiu principal de tota la seua instrucció és, en la seua opinió, imbuir als seus estudiants en una creència ferma en la indestructibilidad de l'ànima, la qual, d'acort en les seues creències, simplement passa d'un inquilí a un atre despuix de la mort; solament per esta doctrina, que furta a la mort tots els seus temors, pot desenrollar-se la forma més elevada de valentia humana. Secundàries a este principi fonamental, ells sostenen vàries dissertació i discussions sobre astronomia, sobre l'extensió i distribució geogràfica del globo, sobre les diferents branques de la filosofia natural i sobre varis problemes relacionats en la religió.
Juliol César, De Bell Gallico, VI, 13
  • Diodoro Sículo, en l'any 36 a. C., va descriure cóm els druidas seguien la “doctrina pitagórico” de que les ànimes humanes “són immortals i despuix d'un número d'anys determinat elles comencen una vida nova en un cos nou”.[26] En 1928, el folorista Donald A. Mackenzie va especular que els druidas haurien segut misionero budistes enviats pel rei indi Ashoka.[27] Ya uns atres han invocat semblances comunes indoeuropeas.[28] César va descriure la doctrina del ancestro original de la tribu, a qui es va referir com Dispater o “pare” Hades.

Rito del Muérdago

  • Plinio el Vell va descriure detalladament un ritual druida concernent al roure i al muérdago:
«Despuix d'haver preparat els sacrificis i els convits baix els arbres duen dos bous blancs les banyes dels quals han segut embenats. En el seu corfoll blanc, un druida puja l'arbre per a tallar el muérdago en el seu hoz d'or, atres vestits de la mateixa manera ho reben. Despuix maten als animals de sacrifici i resen per a que el deu els recompense esta ofrena en els seus dots».

Sacrificis

Una ilustració de 1753 d'el “home de vímen”, la forma d'eixecució que usaven els druidas per al sacrifici humà, segons Juliol César.

Els escritors grecorromanos varen fer en freqüència referència als druidas com a practicants de sacrificis humans, per lo que els consideraven bàrbars.[29] Els informes sobre els sacrificis druídicos es troben en els treballs de Marco Anneo Lucano, Juliol César, Suetonio i Cicerón.[30] César va senyalar que el sacrifici es feya principalment en criminals, pero algunes voltes també s'utilisava a inocents. Estos eren cremats vius dins d'un gran ninot de fusta, ara conegut com l'home de vímen. Una descripció diferent, provinent del manuscrit Commenta Bernensia, d'el X, afirma que els sacrificis per a les deïtats Teutates, Esus i Taranis es realisaven, respectivament, a través de l'ahogamiento, de l'ahorcamiento i del fòc. (Vejau: Mort triple)

  • Diodoro Sículo va asseverar que, per a que un sacrifici fora acceptat pels deus celtes, tenia que ser realisat per un druida, puix estos eren els intermediaris entre les persones i els deus. Sículo va observar l'importància dels profetes en el ritual druida:
«Eixos hòmens prediuen el futur observant el vent i les vores de les aus i per mig del sacrifici d'animals sagrats: totes les peticions de la societat estan baix la seua autoritat... i en qüestions molt importants ells preparen una víctima humana; en afonar una daga en el seu pit, observant la direcció en que desfallece, en que es convulsionan les seues extremitats i en que brota la seua sanc, ells són capaces de llegir el futur».

Es té evidència arqueològica en l'Europa occidental que ha segut àmpliament utilisada per a respalar l'idea de que els celtes de l'edat de ferro realisaven sacrificis humans. S'han trobat sepultures massives en un context ritual datades en este periodo en lo que va anar la Galia, en Gournay-sur-Arode i Ribermont-sur-Ancre, en lo que hauria segut la regió de dominació belga. L'arqueòlec excavador d'eixos llocs, Jean Louis Brunaux, va interpretar estes sepultures com a àrees de sacrificis humans realisats en devoció a algun deu de la guerra,[31][32] encara que este punt de vista va ser criticat pel arqueòlec Martin Brown, qui creu que els cossos varen poder ser els d'honrosos guerrers, enterrats en un santuari, en lloc dels suposts sacrificis.[33] Varis historiadors han qüestionat si els escritors clàssics grecorromanos són atinados en les seues afirmacions. J. Rives va comentar que era ambigu que els druidas hagueren realisat eixos sacrificis, ya que els grecs i romans eren coneguts per proyectar com a traces bàrbares lo que ells veen en els estrangers, incloent no solament als druidas sino també als hebreus i cristians, lo que confirma la seua “superioritat cultural” en les seues pròpies ments.[34]

En una opinió similar, Ronald Hutton sintetisa l'evidència declarant: “Les fonts gregues i romanes del druidisme no són, com les hem rebut, de la suficient calitat per a formar una decisió clara i final de si els sacrificis humans varen ser, de fet, part del seu sistema de creències”.[35] Peter Berresford Ellis, un nacionaliste celta que va escriure ellibre Els Druidas (1994), va creure que estos eren els equivalents a la casta brahamánica en l'Índia, i va considerar que les acusacions de sacrificis humans permaneixien sense ser provades,[36] mentres que l'experta en lliteratura migeval galesa i irlandesa Nora Chadwick, qui pensava que els druidas eren grans filòsofs, va defendre fervientemente l'idea de que no estaven involucrats en els sacrificis humans i que dites acusacions eren propaganda imperialista de Roma.[37]

Fonts sobre el druidisme

Registres grecs i romans

Els registres més antics sobre els druidas provenen de dos texts grecs d'al voltant de l'any 300 a. C.: un va ser una història de la filosofia escrita per Soción d'Aleixandria, i l'atre, un estudi de la màgia que va ser atribuït incorrectament a Aristóteles. Estos mencionen l'existència de druidas o sabio pertanyents als keltois (celtes) i galatias (gálatas o gals).[38] Abdós texts estan perduts hui en dia, pero varen ser citats en el segon sigle despuix de Crist en l'obra Vitae de Diógenes Laercio.[39] Subsecuentes texts grecs i romans del sigle III a. C. fan referència a “filòsofs bàrbars”,[40] possiblement, en referència als druidas gals.

Juliol César

Juliol César, general romà i posterior dictador, qui va escriure un dels texts més antics i complets en que es descriu als druidas.[38]

El primer text conegut que de fet descriu als druidas és el citat text de Juliol César Comentaris sobre la guerra de les Galias, especialment en el seu llibre VI, el qual hauria segut publicat en les décades dels 50 o 40 abans de l'era cristiana. César, qui havia segut un general que va intentar conquistar la Galia i Gran Bretanya, va descriure als druidas com els que s'ocupaven de “el cult diví, l'adequada realisació dels sacrificis, públics o privats, i l'interpretació de preguntes rituals”. Va asseverar també que jugaven part important de la societat gala, sent una de les dos classes més respectades junt als équites (que significa “ginets”, la qual ha segut interpretada comunament com referida als guerrers) i que ells eixercitaven la funció de juges. César va asseverar que ells reconeixien l'autoritat d'un únic líder, el qual podia manar fins a la seua mort, sent llavors un successor elegit a través del vot o del duel. També va resaltar que es reunien anualment en un lloc sagrat en la regió dominada per la tribu dels carnutos, en la Galia, puix ells veen a la Gran Bretanya com el centre dels estudis druidas, i és per açò que no es varen trobar entre les tribus germàniques a l'est del Rin. D'acort en César, varis jóvens eren formats per a ser druidas, i durant eixe temps tenien que deprendre de memòria tot lo relacionat al cult. També va senyalar que la seua principal ensenyança consistia que “les ànimes no perixen, puix despuix de la mort passen d'un a un atre”. Els druidas també estarien interessats en “les estreles i els seus moviments, el tamany de la Terra i el cosmos, el món natural, i els poders de les divinitats”, indicant que ells no solament es veen involucrats en els aspectes comuns de la religió, tals com a teologia o cosmologia, sino també en l'astronomia. César també va sostindre que ells eren els “administradors” durant els rituals de sacrificis humans, per als quals generalment utilisaven a criminals, i que el método consistia en cremar-els dins d'el "home de vímen". A pesar d'haver tingut una experiència de primera mà en els gals, i aixina mateix en els druidas, els escrits de César han segut àmpliament criticats per historiadors moderns per la seua poca fiabilitat. Una qüestió que han plantejat historiadors com Fustel de Coulanges[41] i Ronald Hutton és que, mentres César va descriure als druidas en un poder significatiu dins dels gals, este no els va mencionar dins de les anotacions sobre les seues conquistes. Tampoc ho va fer Aulo Hircio, qui va continuar el registre de César de la campanya en les galias despuix de la mort d'este últim. Hutton creïa que César havia manipulat l'idea dels druidas per a que aparegueren davant els llectors romans tant civilisats (sent instruïts i piadosos) com a bàrbars (realisant sacrificis humans) i, per lo tant, representant tant “una societat que valia la pena agregar al Imperi romà” aixina com una que requeria ser civilisada en la llei i els valors romans, justificant aixina les seues guerres de conquista.[42]

Sean Dunham ha sugerit que César simplement havia pres les funcions religioses dels senadors romans i l'hauria aplicat als druidas.[43] Daphne Nash considera que “no és improvable” que César “exagerara enormement” tant el sistema centralisat deliderage druida com la seua conexió en la Gran Bretanya.[44]

Atres historiadors han acceptat la possibilitat de que les anotacions de César siguen més encertades. Norman J. DeWitt conjeturó que la descripció sobre el rol dels druidas poguera informar sobre una tradició idealizada, basada en la societat del sigle II a. C., ans que la confederació pangálica liderada pels arvernos fora trencada en el 121 a. C., seguida de les invasions de teutones i cimbrios, en lloc de la desmoralizada i desunida Galia del temps de César.[45] John Creighton ha especulat que en la Gran Bretanya, l'influència social dels druidas estava en decliu a mitan del sigle I a. C., en conflicte en les noves estructures de poder emergents incorporades en els cacics.[46] Atres acadèmics veuen en la conquista romana mateixa la principal raó de la declinació del druidisme.[47]

Cicerón, Diodoro Sículo, Estrabón i Tácito

No seria sol César, sino també atres escritors grecorromanos els que posteriorment comentarien sobre els druidas i les seues pràctiques, encara que cap d'ells donaria tants detalls com ell. Marque Tuli Cicerón, contemporàneu de César, va senyalar que ell va conéixer a un druida gal, Diviciaco, qui va ser membre de la tribu dels heduos. Diviciaco supostament coneixeria molt sobre el món natural i realisaria endevinació a través de l'auguri.[4] Si Diviciaco va ser genuinamente un druida pot, no obstant, ser disputat, puix César, que també ho va conéixer, i va escriure sobre ell, nomenant-ho Diviciacus, nom que sona més gálico (i aixina presumiblement més autèntic), mai es va referir a ell com un druida i, aixina mateix, ho va presentar com un líder polític i militar.[48]

Un atre escritor clàssic que va descriure als druidas, no molt temps despuix, va ser Diodoro Sículo, qui va publicar la seua descripció en la seua Bibliotheca historicae en el 36 a. C. Junt als druidas o, drouidas com ell els cridava, als quals vea com a filòsofs i teòlecs, Sículo també va resaltar cóm en la societat celta hi havia poetes i cantants, als quals va cridar bardous o barts.[26] Esta idea va ser ampliada per Estrabón, qui va escriure en els anys 20 a. C., i va senyalar que entre els gals hi havia tres tipos de figures honorables: els poetes i cantants coneguts com bardoi, els teòlecs i especialistes en el món natural coneguts com o'vatei's, i els druidas, els qui estudiaven la “filosofia moral”.[49] No obstant, l'exactitut d'estos escritors ha segut qüestionada; Ronald Hutton ha indicat que «tot lo que podem concloure és que no tenim coneiximent segur de les fonts utilisades per cap d'eixos autors per a fer els seus comentaris sobre els druidas, i aixina mateix de les seues dates, el seu context geogràfic o la seua exactitut».[50]

Tácito, senador i historiador romà, va descriure cóm quan l'eixèrcit romà, dirigit per Cayo Suetonio Paulino, va atacar l'illa de Mono (Anglesey, en Gals), els legionaris es varen sorprendre en desembarcar per l'aparició d'una banda de druidas, els quals, en les mans alçades cap al cel, varen abocar llentament terribles maldiccions sobre els caps dels invasores. Tácito va afirmar que això «aterrorizó als nostres soldats, que mai havien vist alguna cosa aixina...». Segons l'historiador, no obstant, el corage dels romans no va tardar en superar eixos temors; els bretones varen ser posats en retirada, i les arboledas sagrades de Mono varen ser talades.[51] Tácito és també l'única font primària que brinda registres dels druidas en la Gran Bretanya, pero manté un punt de vista hostil, veent-els com a salvages ignorants.[52] Per la seua banda, Robert Hutton senyala que «no hi ha evidència de que Tácito haja usat informes de testics oculars» i posa en dubte la fiabilitat de les seues descripcions.[53]

Registres irlandesos i galeses

Durant l'Edat Mija, en acabant de que Irlanda i Gals foren cristianizades, els druidas varen aparéixer en cert número de font escrites, principalment contes i històries tals com Táin Bó Cúailnge, pero també en les hagiografias de varis sants. Totes estes varen ser escrites per monges cristians, els qui, segons Ronald Hutton, «no han segut solament hostils en l'antic paganisme, sino de fet, ignorants d'ell» i per això no poden ser particularment fiables, pero al mateix temps, podrien proveir pistes sobre les pràctiques del druidisme en Irlanda, i en menor mida, en Gals.[54]

Lliteratura i dret irlandés

Els passages irlandesos que es referixen als druidas en fonts vernàcules varen ser «més numerosos que en tots els texts clàssics» dels grecs i romans, i pinten una image un tant diferent d'ells. En la lliteratura irlandesa els druidas —cridats drui, draoi, drua i drai— són hechiceros en poders sobrenaturals, que són respectats en la societat, particularment per la seua habilitat de realisar endevinació. Segons es dia, podien llançar fetilla i convertir a la gent en animals o pedres, o maldir els cultius del poble per a que s'arruïnen. Al mateix temps, el terme druida és utilisat a voltes per a referir-se a qualsevol figura que utilise màgia, per eixemple, en el Cicle feniano, són nomenats com druidas tant jagants com a guerrers quan estos llancen una fetilla, a pesar de que generalment no se'ls referix com a tals; com Ronald Hutton va senyalar, en la lliteratura irlandesa migeval «la categoria de druida és molt porosa».[55]

Quan els druidas són retratats en les primeres sagues irlandeses i en el conjunt de vides de sants en el passat precristiano de l'illa, se'ls conferix comunament un estatus social alt. L'evidència dels còdics llegals, que varen ser escrits en els sigles VII i VIII, sugerixen que en l'arribada del cristianisme el paper de druida en la societat irlandesa es va reduir ràpidament a la de bruix que podria ser consultat per a realisar fetilla o practicar sanación màgica i, en conseqüència, el seu prestigi va declinar.[56] D'acort en el Bretha Crólige, un dels primers tractats llegals, l'atenció als malts deguda a un druida, satíric i bandit (díberg), no és més que la deguda a un bóaire (un lliberte ordinari). El Uraicecht Becc ("Primer chicotet"), un atre text llegal, dona als druidas un lloc entre els dóer-nemed o classes professionals que depenien d'un patró, junt als obrers, ferrers i artistes, en oposició als fili (poetes), que solament gojaven de l'estatus de nemed, “lliure”.[57]

Lliteratura galesa

Mentres que en les fonts irlandeses els druidas són caracterisats prominentemente, rara volta li'ls troba en les seues contraparts galesas. A diferència dels texts irlandesos, dryw, el terme galés observat comunament per a nomenar als druidas, és utilisat per a referir-se solament a profetes i no a bruixos o sacerdots pagans. Hutton ha senyalat que hi ha dos explicacions per a l'us del terme en Gals: el primer és que este terme va ser un sobreviviente de l'era precristiana, quan els dryw haurien segut sacerdots antics, mentes que la segona explicació és que els galeses havien pres prestat el terme dels irlandesos, com va succeir en l'anglés (el qual utilisa els térmens dry i drycraeft per a referir-se a macs i a la màgia respectivament; molt provablement, influenciat pels térmens de l'irlandés).[58]

Arqueologia

Corona d'el “Guerrer de Deal” usada possiblement per druidas. Museu Britànic.[59]

L'historiadora Jane Webster va declarar que les «personalitats druidas... són poc provables de ser identificades arqueológicamente»,[60] i dit punt de vista ha segut secundat per Ronald Hutton, qui va declarar que «cap artefacte o image desenterrado s'ha pogut associar indubtablement en els antics druidas».[3] Mentres que A. P. Fitzpatrick, en l'estudi de lo que creïa seria el simbolisme astral de les espases de l'Edat de Ferro, ha expressat dificultats per a relacionar algun material cultural, inclús el Calendari de Coligny, en la cultura druida.[61] No obstant, alguns arqueòlecs han intentat lligar descobriments fefaents en registres escrits dels druidas. Per eixemple, l'arqueòloga Anne Ross va relacionar lo que ella creu ser l'evidència de sacrificis humans en la societat pagana celta —com el cos momificado del home de Lindow— en els registres grecorromanos de sacrificis humans oficiats pels druidas.[62][63]

En una excavació en Deal, comtat de Kent (Anglaterra), va ser descobert el “guerrer de Deal”, un home enterrat al voltant del 200-150 a. C., en una espasa i escut, i duent posada una corona, massa prima per a ser un caixco. La corona és de bronze, té una banda ampla al voltant del cap i una prima franja que creua la part superior del cap. Va ser usada sense cap tipo de farcidura baix d'ella, puix restants de cabell varen ser trobats en el metal. La forma de la corona és similar a les que varen ser vistes en imàgens de sacerdots romà-britànics varis sigles despuix, donant lloc a especulacions entre els arqueòlecs de que eixe home va poder haver segut un druida.[64]

Recepció històrica del druidisme

Prohibició i decliu durant la dominació romana

Durant la guerra de les Galias, entre el 58 i el 51 a. C., l'eixèrcit romà, dirigit per Juliol César, va conquistar la majoria dels cacicazgos tribals de la Galia, i varen ser anexionados com a part de l'Imperi romà. D'acort en els registres portats a terme en els sigles posteriors, els nous governants de la Galia romana varen introduir mides per a lliurar de druidas a la regió. Segons Plinio el Vell, va anar l'emperador Tiberio (de l'any 14 al 37 d. C.), qui va introduir lleis prohibint no solament als druidas, sino també a atres adivinos i curanderos, acció que va ser aplaudida per Plinio, creent que això terminaria els sacrificis humans en la Galia.[65] Una descripció un tant diferent sobre els atacs llegals de Roma cap al druidisme va ser feta per Suetonio, escrita en el II, a on senyala que Augusto, el primer emperador romà (el mandat del qual va ser del 27 a. C. al 14 d. C.), havia decretat que ningú que fora druida podria ostentar la ciutadania romana, i açò va ser seguit d'una llei expedida pel posterior emperador Claudio (del 41 al 54 d. C.), el qual «va suprimir completament» als druidas, prohibint les seues pràctiques religioses.[66]

Possible supervivència tardana del druidisme insular

La major evidència de la tradició druida en les illes britàniques és el cognado independent del cèltic *druwid- en el cèltic insular: l'irlandés antic druídecht sobreviu en el significat de “màgic” i el galés dryw en el significat de “vident”. Mentres els druidas com a casta sacerdotal varen ser extints en la cristianisació de Gals, conclosa a finals d'el VII, els oficis de bart i de “vident” varen subsistir en el Gals migeval d'el XIII. El professor de clàssics, Philip Freeman, discutix una referència tardana sobre el terme dryades, que ell traduïx com "druidesas", en un escrit d'el IV en una colecció de biografies imperials coneguda com la Història Augusta, la qual conté tres passages curts que involucren a dònes gals cridades “dryades” (“druidesas”). Ell senyala que “en tots ells, les dònes pogueren no ser hereues directes dels druidas que supostament haurien segut extints pels romans, pero, en tot cas, mostren que la funció druídica de profecia va continuar entre els natius de la Galia romana”.[67] No obstant, la Història Augusta és interpretada freqüentment per acadèmics com una obra en gran mida satírica, i eixos detalls varen poder haver segut introduïts d'un modo còmic. Adicionalment, els druidas són mencionats en la mitologia irlandesa tardana, incloent la llegenda del guerrer Fionn mac Cumhaill, qui és educat per la druidesa Bodhmall, una dòna sapient,[68][69] d'acort en la Macgnímartha Finn, història d'el XII, pertanyent al Cicle feniano.

Historiografia i hagiografia cristianes

L'història de Vortigern, com va ser descrita per Nennio, suministra una de les poques llums sobre la supervivència druida en Gran Bretanya despuix de la conquista romana: desafortunadament, es reconeix que Nennio mescla fets i llegenda de tal modo que actualment no és possible reconéixer la veritat que es troba en el seu text. Ell va escriure que, despuix d'haver segut excomulgado per Germán d'Auxerre, elíder britànic Vortigern va invitar a dotze druidas per a que li ajudaren. En les vides de sants i màrtirs, els druidas són representats com a macs i adivinos. En la vita de Columba d'Adomnán, dos d'ells servixen com a tutors de les filles de Lóegaire mac Néill, el Gran rei d'Irlanda, a l'arribada de San Patricio. Són representats tractant d'impedir el progrés de Sant Patricio i San Columba produint núvols i boira. Abans de la batalla de Culdremne (en el 561) un druida va fer una fetilla cridada airbe drtad al voltant d'un dels eixèrcits, pero el significat precís d'eixe terme no és clar; es presumix que poguera referir-se a un escut de protecció. Els druidas irlandesos semblen haver tingut una tonsura peculiar. La paraula drui és usada sempre per a traduir ellatí magus i, en un passage, Sant Columba parla de Crist com la seua druida. D'igual modo, una hagiografia de Sant Beuno declara que quan ell va morir va tindre una visió de «tots els sants i druidas». La Vita de Martín de Tours, escrita per Sulpicio Sever, relata com Martín es va topar en un funerallaurador, duent el cos en un mant funerari, el qual Sant Martín va confondre en algun ritual druida de sacrifici, «degut a que era la costum dels llauradors gals, en la seua horrible locada, carregar a través dels camps les imàgens de dimonis cobertes en un vel blanc». Aixina Martín va detindre la processó alçant la seua creu pectoral, i «despuix d'açò, les pobres criatures varen deure, al principi, posar-se rígides com a pedres. Posteriorment, com, en tota la força possible, varen intentar moure's, pero no varen ser capaces de donar un pas més, varen escomençar a girar de la manera més ridícula, fins que, no sent capaces de sostindre el pes, varen soltar el cos sense vida». En descobrir el seu error, Martín de nou va alçar la seua mà per a deixar-els proseguir: «Aixina (senyala l'hagiógrafo) ell, mentres li plaïa, els va obligar a permanéixer quets i, quan va considerar que era bo, els va permetre retirar-se».[70]

Romanticisme i resorgiment modern

Vore també: Neodruidisme
Ilustració fictícia de “Un archidruida i el seu hàbit judicial”, pres de Les vestimentes originals dels habitants de les Illes Britàniques, per S. R. Meyrick i C. H. Smith (1815). la lúnula dorada és copiada de l'Edat de Bronze irlandesa.[lower-alpha 2]
"Els Druidas", pel pintor francés Alexandre Cabanel (1823-1890).

Des d'el XVIII, Anglaterra i Gals varen experimentar un resorgiment en l'interés sobre els druidas. John Aubrey (1626-1697) hauria segut el primer escritor modern que va vincular Stonehenge i atres monuments megalítics en els druidas; degut a que les opinions d'Aubrey varen ser confinades als seus quaderns, la primera audiència àmplia per a esta idea varen ser els llectors de William Stukeley (1687-1765). John Toland (1670-1722) va donar forma a les idees sobre els druidas que varen estar vigents durant la major part dels sigles XVIII i XIX. Toland va fundar en Londres l'Orde de l'Antic Druida, la qual va existir des de 1717 fins a la seua divisió en dos grups en 1964. L'orde mai va usar (i continua sense usar) el títul de “archidruida” per a cap membre, pero se li imputa retrospectivament a William Blake l'haver segut el seu “cap electe” (dels archidruidas) de 1799 a 1827, sense corroboració en els numerosos escrits de Blake o entre els investigadors moderns sobre Blake. John Toland estava fascinat per les teories sobre Stonehenge d'Aubrey, i va escriure el seu propi llibre sobre el monument sense donar crèdit a Aubrey. El paper dels barts en el Gals d'el X havia segut establit per Hywed Dda i per això va ser que durant el XVIII va emergir l'idea de que els druidas haurien segut els seus predecessors.[71]

L'idea d'el XIX, de que baix la pressió cultural i militar de Roma, els druidas varen constituir el núcleu de resistència entre els gals en el I, es va formar per la llectura acrítica de l'episodi històric de la Guerra de les Galias. Esta idea va ser examinada i rebujada despuix de la Segona Guerra Mundial,[72] encara que seguix vigent en l'història popular. Els druidas varen escomençar a figurar de manera important en la cultura popular en la primera arribada del Romanticisme. La novela Els Martyris (1809), de Chateaubriand, narra l'amor fallanc entre una sacerdot druida i un soldat romà; encara que l'idea de Chateaubriand era el triumfo del cristianisme sobre els druidas pagans, la temàtica va continuar donant fruts. L'òpera proveïx un barómetro de la cultura popular europea ben informada a principis d'el XIX: en 1817 Giovanni Pacini va dur a l'escenari als druidas en la ciutat de Trieste en una òpera sobre una druidesa, La Sacerdotessa d'Irminsul, ellibret de la qual va ser elaborat per Felice Romani. Per al seu llibret, Romani va reutilisar alguns dels trasfondos pseudodruídicos per a donar color al clàssic conflicte teatral entre l'amor i el deure. L'història era similar a la de Medea, com havia segut recentment representada per a una popular obra parisenca d'Alexandre Soumet: la diva ària de Norma, “Casta Diva”, és la deesa de la Lluna, sent venerada en la “arboleda de l'estàtua d'Irmin”. L'òpera més famosa sobre druidas, Norma, de Vincenzo Bellini, va anar un fiasco en La Scala, quan es va estrenar un dia despuix de la Nadal de 1831; pero en 1833 va ser tot un èxit en Londres.

Retrat de Giulia Grisi caracterisada com a “Norma” (1844).

Una figura central del romanticisme neodruida d'el XIX va ser el galés Edward Williams, més conegut com Iolo Morganwg. Els seus escrits, publicats póstumamente com Els manuscrits d'Iolo (1849) i Barddas (1862), no són considerats verosímils pels investigadors contemporàneus. Williams declarava haver recopilat el coneiximent antic en una «comunitat de barts de les illes britàniques» que ell havia organisat. Varis investigadors consideren que tot o part del treball de Williams és una fabricació, i supostament varis dels documents en que es basa són de la seua pròpia invenció, pero una gran part del seu treball ha segut recopilat de fonts meso-paganes que apleguen a provindre de fins a l'any 600. A pesar d'això, és impossible separar les fonts originals del treball fabricat i, mentres que trossos i porcions del Bardass encara es troben en alguns treballs neodruídicos, els documents són considerats irrellevants per la majoria dels investigadors sérios. T. D. Kendrick va dissipar, en la seua obra de 1927, l'oreig seudohistórica que se li havia acumulat als druidas,[73] establint que «s'han escrit una cantitat prodigiosa de borinotades sobre el druidisme»;[74] no obstant, el neodruidisme ha seguit donant forma a la percepció pública dels druidas històrics. el Museu Britànic és contundent al respecte:

«Els druidas moderns no tenen conexió directa en els druidas de l'Edat de Ferro. Vàries de les idees populars sobre els druidas es fonamenten en malentesos i conceptes erròneus d'estudiosos de fa 200 anys. Eixes idees han segut superades pels descobriments i estudis més recents.»[75]

Vàries corrents del druidisme contemporàneu són una continuació del resorgiment d'el XVIII i aixina és que en bona part s'estructuren sobre escrits produïts en eixe sigle i també per fonts i teòrics de segona mà. Alguns són monoteistes. Uns atres, com el grup druida més gran en el món, l'Orde dels barts, ovatos i druidas, es basen en un ampli ranc de recursos per a les seues ensenyances. Membres dels grups neodruidas poden ser neopaganos, ocultistes, reconstruccionistas, cristians o espiritualista de qualsevol tipo.

Investigació contemporànea

Noves formes de crítica filògica i métodos arqueològics varen ser desenrollats en el XX, permetent una major asertividad en l'enteniment del passat, i varis arqueòlecs i historiadors varen publicar llibres sobre els druidas, aplegant a les seues pròpies conclusions. L'arqueòlec Stuart Piggott, autor de Els druidas (1968), va donar crèdit a les fonts grecorromanas i va considerar que els druidas eren una classe sacerdotal bàrbara i salvage que realisava sacrificis humans.[76] Este punt de vista va ser àmpliament respalat per l'arqueòloga Anne Ross, autora de La pagana Gran Bretanya celta (1967) i La vida i mort d'un príncip druida (1989), encara que ella creïa que els druidas eren essencialment sacerdots tribals, tenint més en comú en els chamans de les societats tribals que en els filòsofs clàssics.[77] El punt de vista de Ross va ser àmpliament acceptat per atres dos arqueòlecs destacats que varen escriure sobre la matèria, Miranda Aldhouse-Green[78] —autora de Els deus celtes (1986), Explorant el món dels druidas (1997) i Els druidas de César: història d'un sacerdoci antic (2010)— i Barry Cunliffe, autor de Les comunitats de l'edat de ferro en la Gran Bretanya (1991) i Els antics celtes (1997).[79]

Neodruidas rebent al Sol en 2005.
  • Un dels druidas més coneguts en la cultura popular és Panoramix, del célebre còmic Astérix el Gal, creació de René Goscinny i Albert Uderzo. Vist un corfoll blanc i porta una hoz d'or. És, de fet, gràcies a una poció màgica preparada per Panoramix que els parracs de la vila d'Astérix posseïxen una força sobrehumana que els permet resistir a l'invasió romana.
  • El còmic Sláine, que està basat en la cultura celta, arreplega la figura del druida com un sacerdot, de la mateixa manera que prou elements que tradicionalment s'atribuïxen als druidas, com el realisar els seus cults en arboledas o el caldero.
  • En el joc de rol Dungeons & Dragons apareix la figura del druida, en funcions semblants a les d'un mac.
  • En els videojocs World of Warcraft, Diable II: Lord of Destruction, Praetorians i Tébea els druidas són personages o classes jugables.
  • En el joc Castle Clash els druidas són héroes principals, els quals eixercixen un rol de macs sanadores i de soport.
  • Generalment en jocs de rol i univers de fantasia, els druidas són una variant del mac ordinari, orientada als poders de la naturalea.
  • En la série de MTV Teen Wolf, els druidas són introduïts com els assessors de les manades d'hòmens llop, ya que segons la llegenda, despuix de la fetilla de Zeus, Lycan i els seus fills, en forma de llops, varen demanar ajuda als druidas per a tornar a ser humans.[80]
  • En el videojoc WWE SmackDown vs. Raw 2011 un druida apareix com a personage desbloqueable, despuix de finalisar la missió "vs. Undertaker".
  • En la série Outlander, la protagonista, Claire Beauchamp, presencia un ritual de druidas entorn a Craigh na dun, un crómlech pel qual viaja a el XVIII.
  • En la série de televisió Merlín, els druidas són un grup pacífic que viuen en el bosc i posseïxen màgia.

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ Proto-IE *deru-, un cognado en l'anglés tree, és la paraula per a “roure”, encara que la raïl té un ampli desplegament de significats relacionats en “ser ferm, sòlit, increbantable” (d'ahí, per eixemple, true en anglés). The American Heritage Dictionary of the English Language. Fourth Edition, 2000 [1].
  2. ↑ Sobreviuen 9 lúnula, 7 en el Museu Nacional d'Irlanda, totes datades en l'Edat de Bronze tardana, 800-700 a. C. Wallace, Patrick F., O'Floinn, Raghnall eds. Treasures of the National Museum of Ireland: Irish Antiquities, 2002, Gill & Macmillan, Dublin, ISBN 0-7171-2829-6, pp. 88–89, 100–101.

Referències

  1. ↑ Antiquitas explanatione et schematibus illustrata vol. ii, part ii, lliure v. (p. 436). Montfaucon assegura que ell està reproduint un baix relleu trobat en Autun.
  2. ↑ Hutton, 2009, p. 1.
  3. ↑ 3,0 3,1 Hutton, 2009, p. 23.
  4. ↑ 4,0 4,1 Cicero 44. I. XVI.90.
  5. ↑ Tacitus. XIV.30.
  6. ↑ Pliny c.78. XVI.249.
  7. ↑ (2014).«Els misteriosos filòsofs de la Galia, els druidas».Història National Geographic.Barcelona:(121)
    50-61.ISSN 1696-7755.Consultat el 12 de juliol de 2019.
  8. ↑ Mac Mathúna, Liam (1999) "Irish Perceptions of the Cosmos" [2] archivat en Wayback Machine. Celtica, vol. 23 (1999), 174–187 (p. 181).
  9. ↑ Hutton, 2009, pp. 32-37.
  10. ↑ 10,0 10,1 Piggott, 1968, p. 89.
  11. ↑ Druides, Charlton T. Lewis, Charles Short, A Latin Dictionary, on Perseus project.
  12. ↑ Caroline aan de Wiel, "druids [3] the word", in Celtic Culture.
  13. ↑ Δρουίδης, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus
  14. ↑ Pokorny's Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, vore també American Heritage Dictionary (4th ed.), Δρυίδης.
  15. ↑ Δρουίδης
  16. ↑ The American Heritage Dictionary of the English Language: Fourth Edition, 2000 [3].
  17. ↑ δρῦς, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus project.
  18. ↑ List of ancient Greek words ending in -ιδης, on Perseus.
  19. ↑ Vejau Brian O Cuív, "Some Gaelic traditions about the wren". Éigse 18 (1980): pp. 43-66.
  20. ↑ Hutton, 2007, p. XI.
  21. ↑ Juliol César. De bell gallico. VI.13–18.
  22. ↑ Hutton, 2007, pp. 44–45.
  23. ↑ Pomponio Mela iii.2.18–19.
  24. ↑ Hutton, 1991, p. 171.
  25. ↑ De bell gallico VI.14.3
  26. ↑ 26,0 26,1 Diódoro Sículo. Bibliotheca historicae. V.21-22.
  27. ↑ Donald A. Mackenzie, Buddhism in pre-Christian Britain (1928:21).
  28. ↑ Isaac Bonewits, Bonewits's Essential Guide to Druidism, Citadel, 2006.
  29. ↑ John Daniel, The Philosophy of Ancient Britain, Kessinger Publishing, LLC (May 23, 2010), ISBN 978-1-161-37874-0.
  30. ↑ Marco Anneo Lucano, Pharsalia i.450-58; Caesar, De bell gallico vaig vore.16, 17.3-5; Suetonio, Claudio 25; Cicerón, Pro Font. 31; Cicero, De Rep. 9 (15); citat despuix per Norman J. DeWitt, "The Druids and Romanization", Transactions and Proceedings of the American Philogical Association 69 (1938:319-332) p. 321, note 4.
  31. ↑ Brunaux, Jean-Louis (2001). "Gallic Blood Rites" en Archaeology 54.2.
  32. ↑ Brunaux, Jean-Louis (2002). "Li Santuaire gaulois de Gournay-sur-Aronde" en Bulletin 56 of the Archaeological and Historical Company of Boulounge-Conchy-Hainvillers.
  33. ↑ Hutton, 2007, pp. 133-134.
  34. ↑ Rives, J. (1995). "Human Sacrifice among Pagans and Christians" en Journal of Roman Studies, p. 85.
  35. ↑ Hutton, 2009, pp. 4-5, 17.
  36. ↑ Ellis, 1994.
  37. ↑ Chadwick, 1966, pp. XVIII, 28, 91.
  38. ↑ 38,0 38,1 Hutton, 2009, p. 2.
  39. ↑ Diógenes Laercio. Vitae. Introducció, secció 1.
  40. ↑ Vint referències són presentades de forma tabular per Jane Webster, "At the End of the World: Druidic and Other Revitalization Movements in Post-Conquest Gaul and Britain" Britannia 30 (1999:1–20):2–4.
  41. ↑ de Coulanges, Fustel (1891). La Gaule romaine. Paris. Page 03.
  42. ↑ Hutton, 2009, pp. 4–5.
  43. ↑ Dunham, Siguen B. (1995). "Caesar's Perception of Gallic Social Structures" in Celtic Chiefdom, Celtic State (Eds: Bettina Arnold and D. Blair Gibson). Cambridge: Cambridge University Press; aprovat per Maier, Bernhard (2003). The Celts. Edinburgh: Edinburgh University Press. Pp. 65–66.
  44. ↑ Nash, Daphne (1976). "Reconstructing Posidonius's Celtic Ethnography" in Britannia 7. Page 126.
  45. ↑ DeWitt 1938:324f.
  46. ↑ Creighton, "Visions of power: imagery and symbols in Clapix Iron Age Britain" Britannia 26 (1995: pp. 285–301; especially p. 296f).
  47. ↑ i. g. Jane Webster, en "At the End of the World: Druidic and Other Revitalization Movements in Post-Conquest Gaul and Britain" Britannia 30 (1999: pp. 1–20 i bibliografia completa).
  48. ↑ Hutton, 2009, p. 5.
  49. ↑ Estrabón. Geographica. IV.4.4–5.
  50. ↑ Hutton, 2009, p. 10.
  51. ↑ Tacito. 14.30.
  52. ↑ Rutherford, 1978, p. 45.
  53. ↑ Hutton, 2007, pp. 3–5.
  54. ↑ Hutton, 1991, p. 148.
  55. ↑ Hutton, 2009, pp. 32-33.
  56. ↑ Kelly, A Guide to Early Irish Law, pp. 59-60.
  57. ↑ Kelly, A Guide to Early Irish Law, p. 60.
  58. ↑ Hutton, 2009, p. 47.
  59. ↑ Skull and crown of the 'Deal Warrior', British Museum.
  60. ↑ Webster 1999:6.
  61. ↑ Fitzpatrick, A. P.(1996).«Night and Day: the symbolism of astral signs on Clapix Iron Age anthropomorphic short swords».Proceedings of the Prehistoric Society.62
    373–98.
  62. ↑ Anne Ross (1986). "Lindow Man and the Celtic tradition", in Lindow Man; The Body in the Bog (eds: I. M. Stead, J. B. Bourke and D. Brothwell), pp. 162-69.
  63. ↑ Anne Ross and Don Robins (1989) The Life and Death of a Druid Prince.
  64. ↑ British Museum Highlights. Cràneu i corona d'el “Guerrer de Deal”.
  65. ↑ Plinio. XXX.13.
  66. ↑ Suetonio. Claudio. XXV.5.
  67. ↑ Freeman, Phillip,War, Women & Druids: Eyewitness Reports and Early Accounts, University of Texas Press, ISBN 978-0-292-72545-4, pp. 49-50.
  68. ↑ Jones, Mary. "The Boyhood Deeds of Fionn mac Cumhaill" [4] archivat en Wayback Machine.. From maryjones. us. Retrieved July 22, 2008.
  69. ↑ Parkes, "Fosterage, Kinship, & Legend", Cambridge University Press, Comparative Studies in Society and History (2004), 46: pp. 587-615.
  70. ↑ Hagiography [5] archivat en Wayback Machine..
  71. ↑ "Ancientdruidsof Wals", National Museum of Wals.
  72. ↑ Norman J. DeWitt, "The Druids and Romanization" Transactions and Proceedings of the American Philogical Association 69 (1938:319-332): «Pocs historiadors ara creuen que els druidas, en tant corporació, varen constituir un element efectiu anti romà durant el periodo de la conquista de César i en el periodo inicial de la Galia romana»; la seua revisió de les fonts lliteràries aparentment contradictòries reforça la conclusió indicada.
  73. ↑ T. D. Kendrick, The Druids: A Study in Keltic Prehistory (London: Methuen) 1927.
  74. ↑ Kendrick 1927:viii.
  75. ↑ «Explore/». The British Museum. Archivat des d'el original, el 23 de decembre de 2012. Consultat el 2 de decembre de 2007.
  76. ↑ Piggott, 1968, pp. 92–98.
  77. ↑ Ross, 1967, pp. 52–56.
  78. ↑ Aldhouse-Green, 1997, pp. 31–33.
  79. ↑ Cunliffe, 2005, pp. 518–520.
  80. ↑ «[6]». Consultat el 7 de decembre de 2016.

Fonts clàssiques

Bibliografia

  • Aldhouse-Green (1997). Exploring the World of the Druids (en anglés), Londres: Thames and Hudson.
  • Chadwick, Nora (1966). The Druids (en anglés), Londres: University of Wals Press.
  • Cunliffe, Barry (2005). Iron Age Communities in Britain: An account of England, Scotland and Wals from the seventh century BC until the Roman Conquest, 4ª edició (en anglés), Londres i Nova York: Constable.
  • Ellis, Peter (1991). The Druids, Londres edició (en anglés), Londres i Nova York: Constable.
  • Hutton, Ronald (1991). The Paguen Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy (en anglés), Oxford: Blackwell. ISBN 0-631-18946-7.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Druida&oldid=1499690»