Tiberio

Tiberio

Plantilla:Ficha de noble Tiberio Juliol César Augusto (en llatí: Tiberius Iulius Caesar Augustus; Roma, 16 de novembre de 42 a. C.-Miseno, 16 de març de 37 d. C.) va ser el segon emperador romà, governant des del 17 de setembre de l'any 14 fins a la seua mort.

Era fill de Tiberio Claudio Nerón i Livia Drusila, membre per tant de la gens Claudia. La seua família va emparentar en Cayo César Octavio Augusto (39 a. C.), primer emperador de Roma, quan la seua mare es va divorciar del seu pare i va contraure matrimoni en est. La seua mare seria la primera emperatriu de Roma. Anys més vesprada, Tiberio es va casar en la filla d'Augusto, Julia la Major. Va ser adoptat formalment per Augusto el 26 de juny de l'any 4, entrant a formar part de la gens Julia. Despuix de l'adopció, se li varen concedir poders tribunicios per dèu anys.

Com tribuno, va reorganisar de nou el eixèrcit, reformant la llei militar i creant noves legions. El temps en files va ascendir a vint anys, llevat para els pretorianos o guàrdia imperial, fixat en 16 anys. Despuix de complir el temps de servici, els soldats rebien una paga l'import dels quals provenia d'un impost del 5 % sobre les herències. Posteriorment Tiberio es enemistó en l'emperador Augusto, i es va vore obligat a exiliar-se en Rodas. No obstant, despuix de la mort dels nets majors d'Augusto i previsibles hereus de l'Imperi, Cayo César i Lucio Juliol César, units al desterro per traïció del seu net menor, Agripa Pòstum, va ser cridat per l'emperador i nomenat successor. En l'any 13 els poders d'Augusto i de Tiberio varen ser prorrogats per dèu anys. No obstant, Augusto va morir poc despuix (19 d'agost de 14), deixant a Tiberio com a únic hereu. Despuix de la seua entronisació, tots els poders varen ser transferits a Tiberio sense cap determini.

Tiberio va ser en la seua joventut un dels més grans generals de Roma. En les seues campanyes en Panonia, Ilírico, Recia i Germania, va assentar les bases de lo que posteriorment es convertiria en la frontera nort de l'Imperi. No obstant, se li va aplegar a recordar després com un obscur, reclós i ombrós governant, que realment mai va voler ser emperador; Plinio el Vell ho va cridar tristissimus hominum («el més trist dels hòmens»). Despuix de la mort en l'any 23 del seu volgut fill i successor, Druso el Jove, la calitat del seu govern va declinar i el seu regnat va terminar en terror. En el 26 Tiberio es autoexilió de Roma i va deixar l'administració en mans de les seues dos prefectos pretorianos Sejano i Quint Nevio Cordo Sutorio Macrón. En el 35, va apuntar a Calígula i Tiberio Bessó com els seus successors.

Joventut

Orígens

Tiberio va nàixer en Roma el 16 de novembre de 42 a. C. del pare del mateix nom Tiberio Claudio Nerón, cesariano, pretor durant eixe mateix any, i de Livia Drusilla, uns trenta anys més jove que el seu espós. Tant la branca paterna com la branca materna pertanyien a la gens Claudia, una antiga família patricia que va vindre a Roma des de la Sabinia en els primers anys de la república i es va distinguir a lo llarc dels sigles pel guany de numerosos honors i alts magistrats. Des del principi, la gens Claudia es va dividir en numeroses famílies, entre les quals es va distinguir la que va assumir el cognomen Nero (Nero, que en la llengua sabina significa "fort i valent"), a la que pertanyia Tiberio.

Per lo tant, era membre d'un linaje que havia donat a llum a personalitats destacades, com Api Claudio el Cego, i que figura entre els més grans defensors de la superioritat del patriciado. El seu pare havia estat entre els més fervents partidaris de Cayo Juliol César i, despuix de la seua mort, es va posar del costat de Marco Antonio, el lloctinent de César en la Galia, entrant en conflicte en Octavio, hereu designat pel mateix César.

Despuix de la constitució del Segon triumvirat entre Octaviano, Antonio i Lépido i les consegüents #proscripció, els contrasts entre els partidaris de Octaviano i els de Antonio es varen concretar en una situació de conflicte, pero el pare de Tiberio va continuar recolzant a l'ex lloctinent de César. En esclatar la Guerra de Perusia, despertat pel cònsul Lucio Antonio i Fulvia, esposa de Marco Antonio, el pare de Tiberio es va unir als Antonianos, fomentant el descontent que estava sorgint en moltes regions d'Itàlia. Despuix de la victòria de Octavio, que va conseguir derrotar a Fulvia, es va atrincherar en Perugia i per a restaurar el seu control sobre el conjunt de la península itálica, es va vore obligat a fugir, duent-se en si la seua esposa i fill. La família es va refugiar en Nàpols i després es va anar a Sicília, controlada per Sext Pompeyo. Els tres es varen vore obligats a aplegar a Acaya, a on es reunien les tropes d'Antonio que havien abandonat Itàlia.

El menut Tiberio, obligat a participar en la fuga i sofrir les #inseguritat del viage, va tindre una infància incómoda i agitada, fins que els acorts de Brindisi, que varen restablir una pau precària, varen permetre la tornada dels antonianos a Itàlia.

En 39 a. C., Octavio va decidir divorciar-se de la seua esposa Escribonia, de qui tenia a la seua filla Julia, per a casar-se en la mare del menut Tiberio, Livia Drusilla, de la que estava realment enamorat. No obstant, la boda va tindre un important significat polític: Octavio esperava poder acostar-se a la facció dels Antonianos, mentres que el vell pare de Tiberio pretenia, en concedir a la seua esposa a Octavio, distanciar cada volta més al seu rival de Sext Pompeyo, que era el tio de Escribonia.

El triunviro va solicitar permís del Colege de pontífexos per a la boda, ya que Livia ya tenia un fill i esperava un segon. Els sacerdots varen consentir el matrimoni entre els dos, colocant com a única clàusula la paternitat del feto. Per lo tant, el 17 de giner de 38 a. C., Octavio es va casar en Livia, qui despuix de tres mesos va donar a llum a un fill a qui se li va impondre el nom de Druso. La qüestió de la paternitat, en realitat, seguia sent incerta: alguns varen afirmar que Druso va nàixer d'una relació adúltera entre Livia i Octavio, mentres que uns atres varen elogiar el fet de que el recent naixcut s'havia generat en els noranta dies transcorreguts entre el matrimoni i el seu matrimoni. Més vesprada, va ser possible determinar cóm es devia la paternitat de Druso al pare de Tiberio, ya que Livia i Octaviano encara no s'havien reunit quan el chiquet va ser concebut.

Mentres Druso era criat per la seua mare en la casa de Octavio, Tiberio va permanéixer en el seu vell pare fins a l'edat de nou anys: en 33 a. C., este últim va morir i va anar el fill molt jove el que va pronunciar el laudatio funebris des de les Rostra del Fòrum. Tiberio es va mudar immediatament a la casa de Octavio junt en la seua mare i el seu germà, just quan les tensions entre Octavio i Antonio varen donar lloc a un nou conflicte, que va terminar en 31 a. C. en la batalla decisiva de Actium. En 29 a. C., durant la cerimònia del triumfo de Octavio despuix de la victòria final sobre Antonio en Accio, va ser Tiberio qui va precedir al carro del vencedor, liderant el cavall intern de l'esquerra, mentres que Marcelo, el nebot de Octavio, va montar l'extern a la dreta, trobant-se aixina en honor. Més vesprada també va dirigir jocs urbans i va participar en els troyanos, que es varen celebrar en el circ, com a cap de l'equip de chiquets majors.

A l'edat de quinze anys, estava vestit en una toga viril, iniciant-se aixina en la vida civil: es va distinguir com a defensor i acusador en numerosos juïns i es va dedicar simultàneament a deprendre art militar, destacant-se en particular per les seues habilitats per a montar. També es va dedicar, en gran interés, als estudis d'oratòria llatina, retòrica grega i dret; freqüentava els círculs culturals vinculats a Augusto, a on parlava tant en grec com en llatí: per lo tant, va conéixer a Cayo Mecenes i els artistes que va finançar, com Quint Horacio Flacco, Publio Virgilio Marón i Sext Propercio. Es va dedicar en igual passió a la composició de texts poètics, imitant al poeta grec Euforión de Calcis, sobre temes mitològics, en un estil tortuoso i arcaizante, en un gran us de paraules rares i obsoletes.

Carrera civil i militar (25-6 a. C.)

Si Tiberio li va deure gran part del seu ascens polític a la seua mare Livia Drusilla, la tercera esposa d'Augusto, les seues habilitats militars com a comandant i estratega seguixen sent inqüestionables: va permanéixer invicte durant totes les seues llargues i freqüents campanyes, tant que en el transcurs dels anys, va ser un dels millors lloctinents del seu padastre.

Tasques en Hispania i en Orient (25-16 a. C.)

Donada la falta de verdaderes escoles militars que els permeteren adquirir experiència, en 25 a. C., Augusto va decidir enviar a Hispania a Tiberio i Marcelo, de setze anys, com tribunos militars. Allí, els dos jóvens, a els qui Augusto vea com els seus possibles successors, varen participar en les fases inicials de les Guerres càntabres, iniciades pel propi Augusto en l'any anterior i terminades, en 19 a. C., pel general Marco Vipsanio Agripa.

Un any despuix, en l'any 24 a. C., a l'edat de díhuit o dèneu anys, Tiberio va ser nomenat Cuestor de la Annona, cinc anys abans que lo estipulat pel tradicional cursus honorum dels magistrats. Era una tasca particularment delicada, que consistia principalment en garantisar el suministrament de blat per a tota la ciutat de Roma, que en eixe moment tenia més d'un milló d'habitants, doscents mil dels quals solament podien sobreviure gràcies a la distribució gratuïta de blat per part de l'estat; ademés en eixe periodo l'Urbs també va tindre que passar per un periodo de hambruna per una inundació en el Tíber que havia destruït la majoria dels cultius en el camp del Lacio, impedint que inclús els barcos en suministraments en terra aplegaren a Roma en els seus productes alimenticis.

Tiberio va fer front a la situació enèrgicament: va comprar pel seu conte el gra que els especuladors almagasenaven en els seus depòsits i ho va distribuir de forma gratuïta, per a ser considerat com un benefactor de Roma. Per lo tant, se li va acusar de realisar inspeccions en les ergastulas, presons subterrànees en les que estaven tancats esclaus, viagers i els qui buscaven refugi per a evitar el servici militar. Esta volta, esta va ser una tasca no particularment prestigiosa, pero igualment delicada, ya que els amos de la ergástula s'havien tornat odiosos a tota la població d'Itàlia, creant aixina una situació de tensió.

En l'hivern de 21-20 a. C., Augusto va ordenar a Tiberio conduir un eixèrcit legionari, reclutat en Macedònia i Iliria, cap a l'est, cap a Armènia. Esta era una regió d'importància fonamental per a l'equilibri polític de tota l'àrea oriental: eixercitava un paper d'esmortidor entre l'imperi romà a l'oest i el de Partia a l'est, i abdós volien que fora seu. Havia segut un Estat vassall, que garantisava la protecció de les fronteres dels enemics. Pero despuix de la derrota de Marco Antonio i la caiguda del sistema que havia impost en l'est, Armènia havia retornat baix l'influència dels parts, que varen favorir l'ascens al tro d'Artaxias II. Per lo tant, Augusto va ordenar a Tiberio que expulsara a Artaxias, de qui els armenis filorromanos exigien la deposición, i que imponguera en el seu tro al seu germà menor Tigranes, de tendències pro-romanes.

Els parts, esglayats per l'alvanç de les legions romanes varen fer concessions i varen firmar una pau en el mateix Augusto –que mentrestant havia alcançat a Samo en l'est–, tornant l'insígnia i els presoners que havien pres despuix de la victòria sobre Marco Licinio Craso en la Batalla de Carras del 53 a. C. D'esta manera, la situació armènia es va resoldre inclús abans de l'arribada de Tiberio i el seu eixèrcit gràcies al tractat de pau entre Augusto i el sobirà part Fraates IV: el partit pro-romà va poder prendre el control i alguns agents enviats per Augusto varen eliminar a Artaxias. Per lo tant, a la seua arribada, Tiberio no va tindre més tasca que coronar a Tigranes, qui va prendre el nom de Tigranes III, com un rei client, en una cerimònia pacífica i solemne celebrada davant els ulls de les legions romanes.

A la seua tornada a Roma, el jove general va ser celebrat en grans festes i en la construcció de monuments en el seu honor, mentres Ovidio, Horacio i Propercio varen escriure composicions en vers per a celebrar el seu ardit. No obstant, el mèrit de la victòria va correspondre a Augusto, com a comandant en cap de l'eixèrcit: de fet va ser proclamat imperator per novena volta, va poder anunciar en el Senat el vassallage d'Armènia sense decretar l'anexió i finalment va escriure en la seua Res gestae Divi Augusti: "Encara que vaig poder convertir la Gran Armènia en una província despuix de l'assessinat del seu rei Artaxias, vaig preferir, seguint l'eixemple dels nostres antepassats, confiar eixe regne a Tigranes, fill del rei Artavasides i nebot del rei Tigranes, a través de Tiberio Nerón, que va anar llavors el meu fillastre". En l'any 19 a. C., el ranc d'ex pretor, en els ornamenta praetoria, va ser conferit a Tiberio, i per lo tant, podia assentar-se en el Senat, entre els ex pretores.

Recia, Iliria i Germania (16-7 a. C.)

Recia i Vindelicia

Encara que Augusto, despuix de la campanya en l'est, havia declarat oficialment en el Senat que abandonaria la política d'expansió, sabent que una extensió territorial excessiva hauria segut letal per al Imperi romà, no obstant, va decidir implementar atres campanyes per a assegurar les fronteres. En 16 a. C., Tiberio, recent nomenat pretor, va acompanyar a Augusto a la Galia Comata, a on va passar els següents tres anys, fins a 13 a. C., per a ajudar-ho en l'organisació i el govern de les províncies gálicas. El princeps també va ser acompanyat pel seu fillastre en una campanya punitiva a través del Rin contra les tribus de sicambrios i els seus aliats, téncteros i usípetes, en l'hivern de 17 a 16 a. C. que havien causat la derrota del procònsul Marque Lolio i la destrucció parcial de la Legio V Alaudae i la pèrdua d'ensenyes #legionari.

En 15 a. C., Tiberio, junt en el seu germà Druso, va liderar una campanya contra els reti, tribu establida entre el Noricum i la Galia, i els vindélicos. Druso havia expulsat prèviament del territori italià als reti, que havien segut culpables de numerosos bols, pero Augusto va decidir enviar a Tiberio per a que la situació es resolguera definitivament. Els dos, en un intent de rodejar a l'enemic atacant-ho en dos fronts sense deixar-li rutes d'escape, varen planejar una gran "operació de pinça" que varen posar en pràctica també gràcies a l'ajuda dels seus lloctinents: Tiberio va marchar des d'Helvecia, mentres que el seu germà menor ho va fer des d'Aquileia i Tridentum, a lo llarc de les valls del Adigio i Isarco, en la confluència dels quals varen construir el Pons Drusi, prop de l'actual Bolzano, i finalment ascendint el riu Eno.

Tiberio, que alvançava des de l'oest, va derrotar als vindélicos prop de Basilea i el llac Constanza; en eixe lloc els dos eixèrcits podrien reunir-se i preparar-se per a invadir Baviera. L'acció conjunta va permetre als dos germans alvançar a la font del Danubio, a on varen obtindre l'última i definitiva victòria sobre els vindélicos. Estos èxits varen permetre a Augusto subyugar a les poblacions de l'arc alpí fins al Danubio, i li varen valdre una nova aclamació d'imperium, mentres que Druso, el fillastre favorit d'Augusto, per esta i atres victòries, més vesprada va poder obtindre un triumfo. En una montanya prop del Principat de Mónaco, prop de l'actual La Turbie, es va erigir el Trofeu d'Augusto, per a commemorar la pacificació dels Alps d'un extrem a un atre i recordar els noms de totes les tribus sumisas.

Iliria, Macedònia i Tracia

En 13 a. C., havent guanyat la reputació d'un excelent comandant, va ser nomenat cònsul i va ser enviat per Augusto a Iliria: el valent Agripa, de fet, que havia lluitat contra les poblacions rebels de Panonia, va morir a penes va retornar a Itàlia. La notícia de la mort del general va causar una nova ona de rebelions entre els pobles derrotats per Agripa, en particular dálmatas i breucos, per la qual cosa Augusto va assignar al seu fillastre la tasca de reprimir-los.

Tiberio, despuix d'assumir el mando de l'eixèrcit en 12 a. C., va derrotar a les forces enemigues i va implementar una política de dura repressió contra els vençuts; gràcies a la seua capacitat estratègica i l'astúcia que va demostrar va poder conseguir una victòria total en sol quatre anys, contant en l'ajuda d'experts generals com Marque Vinicio, governador de Macedònia i Lucio Calpurnio Pisón. En l'any 12 a. C. va sometre als breucos, aprofitant l'ajuda que li va proporcionar la tribu dels scordisci, somesa poc abans pel procònsul Marque Vinicio: va privar als seus enemics d'armes i va vendre a la majoria dels seus jóvens com a esclaus, despuix d'haver-los deportat, i va obtindre els ornamenta triumphalia d'Augusto. Al mateix temps, a lo llarc del front oriental, el governador de Galacia i Pamphylia Lucio Calpurnio Pisón s'hi havia vist obligat a intervindre en Tracia, ya que els habitants del lloc, en particular els bessi, amenaçaven al rei tracio Remetalce I, aliat de Roma.

El 11 a. C. va vore a Tiberio enfrontar-se primer contra els dálmatas, que s'havien rebelat de nou, i poc despuix contra els panonios que s'havien aprofitat de la seua absència per a conspirar de nou. Per lo tant, el jove general estava molt compromés en lluitar simultàneament contra varis pobles enemics i es va vore obligat vàries voltes a moure's d'un front a un atre. En el 10 a. C., els dacios varen creuar el Danubio i varen portar a terme séries incursions en els territoris de Panonia i Dalmacia. Esta última, per lo tant, també hostigada pels imposts que li va impondre Roma, es va rebelar novament. Tiberio, que havia anat a la Galia junt en Augusto a principis d'any, es va vore obligat a retornar al front de Iliria per a enfrontar-los i véncer-los una volta més. Al final de l'any, finalment va poder retornar a Roma en el seu germà Druso i Augusto.

Una volta que va terminar la llarga campanya, inclús Dalmacia, ara incorporada definitivament en l'Estat romà i iniciada en el procés d'romanización, va ser confiada com la província imperial al control directe d'Augusto: de fet, era necessari que un eixèrcit fora assignat permanentment llest per a repelir possibles atacs a lo llarc de la frontera i per a reprimir possibles nous tumults. Augusto, no obstant, va evitar al principi formalisar l'imperativa salutatio que els legionaris havien otorgat a Tiberio i es va negar a rendir homenage al fillastre en la cerimònia de triumfo, en contra de l'opinió expressada pel Senat.

En qualsevol cas, a Tiberio se li va permetre recórrer la Via Sacra en un carro decorat en insígnies triumfals i celebrar una ovatio: va ser un us completament nou que, encara que inferior a la celebració del triumfo en sí, va constituir, no obstant, un honor notable. En el 9 a. C., Tiberio es va dedicar per complet a la reorganisació de la nova província de Illyricum. Mentres que des de Roma, a on havia celebrat la seua campanya victoriosa, va retornar a les fronteres orientals, Tiberio va ser advertit de que el seu germà Druso, mentres estava en les vores del Elba lluitant contra els pobles germànics, havia caigut del seu cavall i s'havia fracturat el fèmur.

L'incident semblava trivial i per lo tant va ser descuidat; La condició de Druso, no obstant, es va deteriorar sobtadament en setembre. Tiberio es va unir a ell en Mogontiacum per a brindar-li consol, ya que havia viajat més de doscentes milles en un dia. Druso, davant la notícia de l'arribada del seu germà, va ordenar a les legions que ho reberen dignament, i va expirar en els seus braços més vesprada. Per lo tant, va anar el mateix Tiberio qui va dirigir la processó funerària que va dur el cos de Druso a Roma, per davant de tots a peu. En Roma, va pronunciar una laudatio funebris per al seu germà fallit en el Fòrum, mentres que Augusto va pronunciar el seu en el Circ Flaminio. El cos de Druso va ser llavors cremado en el Campus Martius i les cendres depositades en el Mausoleu d'Augusto.

Germania

En els anys 8 i 7 a. C., Tiberio va ser enviat novament a Germania, per a continuar el treball iniciat pel seu germà Druso i lluitar contra els pobles germànics, despuix de la seua prematura mort. Aixina, va creuar el Rin i les tribus esglayades dels bàrbars, en l'excepció dels sicambrios, varen presentar propostes per a la pau, pero, no obstant, varen rebre una clara negativa, ya que hauria segut inútil concloure una pau sense l'adheriment dels perillosos sicambrios. Quan també varen enviar hòmens, Tiberio els va fer massacrar i deportar.

Pels resultats obtinguts en Alemània, Tiberio i Augusto novament varen obtindre l'aclamació com imperator i Tiberio va ser designat cònsul per al 7 a. C. D'esta manera va poder completar el treball de consolidar el poder romà sobre la regió per mig de la construcció de numeroses fortalees, incloses les d'Oberraden i Haltern, i aixina ampliar l'influència romana fins al riu Weser.

Retir en Rodas

En 6 a. C., quan estava a punt d'assumir el mando de l'Est i convertir-se en això en el segon home més poderós de Roma, va anunciar que abandonava la vida política i es va retirar a Rodas. Els motius d'esta repentina retirada no estan clars. Antics historiadors han especulat en la possibilitat de que Tiberio se sentira com una solució provisional quan Augusto va adoptar als fills de Julia i Agripa, Cayo César i Lucio César i els va favorir a lo llarc de la seua carrera tal com havia fet en Druso i en el propi Tiberio. El futur emperador va poder pensar que quan els seus fillastres compliren la majoria d'edat li reemplaçarien sense miraments i es va sentir utilisat. També va poder influir el conegut comportament promiscuo de la seua esposa. Segons Tácito, varen ser motius personals els que varen impulsar a Tiberio a retirar-se a Rodas, a on va començar a odiar a la seua esposa i a enyorar a la seua exesposa Vipsania. Tiberio es trobava casat en una dòna que avorria, que li humiliava en les seues públiques escapades nocturnes que protagonisava, i que li havia prohibit vore la dòna que amava.

Independentment dels motius de Tiberio, la retirada va ser desastrosa per als plans successoris d'Augusto. Cayo i Lucio estaven encara en l'adolescència, i Augusto, que contava llavors en 57 anys, no tenia un successor immediat. La retirada de Tiberio posava en perill una transferència pacífica de poder despuix de la mort d'Augusto i deixava de ser una garantia de que despuix de la mort del Príncip (princeps), el poder seguira en mans de la seua família o dels aliats de la seua família.

Certes històries apócrifas relaten que quan Augusto va caure greument malalt, Tiberio va navegar cap a Roma i va desembarcar en Ostia enterant-se de que Augusto havia sobrevixcut. Tiberio va tornar a Rodas i des d'allí va cursar cartes a l'emperador solicitant-li tornar a Roma, cosa que Augusto li va negar en diverses ocasions.

Hereu del tro

En la retirada de Tiberio, la successió recaïa exclusivament en els dos jóvens nets d'Augusto, Cayo i Lucio César. La situació es va tornar de sobte més precària en la mort de Lucio en Plantilla:DC Augusto, a petició de Livia, va permetre a Tiberio retornar a Roma com a ciutadà romà i res més. En 4, Cayo va morir en Armènia i a Augusto no li va quedar més remei que recórrer a Tiberio.

La mort de Cayo en 4 va donar l'inici a una frenètica activitat en palau. Tiberio va ser adoptat com a fill i hereu de ple dret. A la seua volta, Tiberio es va vore obligat a adoptar el seu nebot, Germànic, el fill del seu germà Druso el Major i d'Antonia la Menor (Antonia Minor). Tiberio va rebre poders tribunicios i va assumir part del maius imperium d'Augusto, alguna cosa en lo que ni Agripa havia segut recompensat. En 7, Agripa Pòstum va ser repudiat per Augusto i es va exiliar en la illa de Pianosa, a on va viure confinat en solitari. En 13, els poders de Tiberio es varen igualar als del propi Augusto. Tiberio es va fer co-princeps de ple dret, i en cas de mort d'Augusto únicament devia succeir-li en normalitat.

Augusto va morir en 14, a l'edat de 76 anys, despuix d'haver governat l'imperi durant 41 anys, sent aixina el regnat més llarc de tots els emperadors que varen dirigir l'Imperi romà a lo llarc de la seua història. Augusto va ser enterrat en totes les cerimònies establides de bestreta i se li deificó per mig del nou rito de la apoteosis, que heretaran els seus successors. Tiberio per la seua banda va ser confirmat com a únic successor.

Emperador

Primera etapa

Conforme al método d'Augusto i les apariències que ell havia pres al principi davant el Senat, Tiberio va tindre la precaució d'evitar que ho haguera posat en evidència l'extensió del seu poder personal. Va decidir no adoptar el nom d'Imperator: solament va afegir l'epítet d'Augusto al nom de Tiberio Juliol César que era el seu des de la seua adopció; i, en les inscripcions i les monedes el nom de Tiberius Caesar Augustus va succeir a el de Imperator Caesar Augustus. No es va deixar otorgar mai el títul de pare de la pàtria.

Pero, darrere d'esta actitut aparentment escrupulosa, s'apartava en realitat cada volta més de les institucions republicanes. Tiberio va decidir transferir el nomenament dels magistrats dels Comicis al Senat. En açò els Comicis varen perdre una atribució molt important, i va desaparéixer el sistema electoral propi de la República. Curiosament, acabar en este dret de la ciutadania no li va resultar difícil. En realitat, les assamblees populars feya temps que estaven desacreditades, ya que s'havien mostrat caprichoses, serviles i incapaces de prendre decisions, després havien deixat de ser la representació del poble romà.

L'emperador designava candidats per a algunes de les #magistratura, i els llocs que quedaven vacants, sense proposta de l'emperador, eren designats pel Senat i es formava una llista única. L'Assamblea Popular o Comicis, que varen seguir celebrant-se fins al sigle III, es llimitava a aclamar la llista única. Les lleis es varen promulgar sense intervenció de les Assamblees. De fet, el poble solament conservava el poder en un aspecte: el seu favor o la seua hostilitat eren determinants per als emperadors, i s'expressaven en les grans celebracions del circ.

Estes mides, semblaven reforçar el poder del Senat. Pero Tiberio es va procurar una série de #compensació. La més important va ser la d'aumentar el cos de la guàrdia pretoriana de tres cohortes a nou i la construcció d'un campament permanent per a elles cridada castra praetoria en un arraval de la ciutat.

El Senat va promulgar vàries lleis, entre elles una sobre l'estatus social de les dònes que tingueren relacions sexuals en esclaus, una sobre tutela, una sobre penes per #deterioració en edificis públics, normes sobre enjuïciament criminal, castics d'esclaus que estigueren presents en una casa quan l'amo anara assessinat, i una llei d'herència de les dònes, els fills de les quals tenien preferència sobre els seus germans o parents.

El Senat va adquirir una funció important respecte a les províncies: l'actuació dels senadors com a jurats en els casos de concusión (Repetundae), és dir d'adquisicions illegals per part dels governadors i funcionaris provincials i, segons pareix, els juïns de Repetundis varen ser freqüents. També jujava els delictes de traïció o de lesa majestad.

Una llei, la Lex de Maiestate, promulgada el sigle anterior, regulava les condenes per ofenses als màxims dignatarios de l'Imperi, i Tiberio va tindre que usar-la.

A la categoria de senadors podien accedir aquells que posseïen terres per valor d'a lo manco un milló de sestercis, els quals procedien una gran part de la classe dels cavallers. Aixina, la majoria dels que tenien la categoria de senadors, encara que no tots eixercien el càrrec, que era electe, constituïen una casta hereditària a la qual solament podia accedir-se des d'atres classes per designació imperial directa o indirecta.

Institucionalización dels càrrecs

Per a aplegar a ser senador es tenien que eixercir prèviament les #magistratura següents:

• El vigintivirato (vint persones cada any), al com s'accedia a partir dels díhuit anys, i que eren uns superintendentes per a les rendes de les cecas (cases de moneda) i atres funcions.
• El tribunado militar.
• La cuestura (vint cuestores anuals), a la qual s'accedia a partir dels vinticinc anys, i que auxiliaven als procònsuls o governadors provincials en matèries de finances.
• El tribunado de la plebe (adeuta cada any), al com s'accedia als 27 o 28 anys, en dret de vet en certs assunts públics. Esta magistratura va quedar buida de contingut polític en la conseqüent pèrdua de poder de les assamblees que presidia el tribuno de la plebe.
• La pretura (dèu pretores anuals, aumentats despuix a díhuit), a la qual s'accedia als trenta anys, i que comportava el govern d'una província de segon orde i el mando d'una legió (propretores), o be el desenroll d'una pretura especial (de l'Erari, etc.). Els pretores tenien funcions judicials i designaven àrbits en causes civils.
• El consulat (dos cònsuls ordinaris i atres substituts), al com s'accedia a partir dels quaranta anys. Les funcions del cònsul eren presidir el Senat i les Assamblees i, en alguns casos, administrar justícia.
• Procònsuls o governadors provincials, que governaven les províncies senatorials de primer orde, en poders consulars (cívic-militars).

Despuix d'eixercir-se totes o part d'estes #magistratura s'aplegava al ranc de senador. La majoria dels senadors eren italians, procedents de la classe senatorial.

Drets i funcions de l'emperador

El Imperator o Princeps disponia de tots els poders d'un tribuno (Tribunicia potestas), dels quals tenia un procònsul en el govern de les províncies, poder que el Imperator podia eixercir en qualsevol part del territori, i segurament dels poders d'un cònsul, ya que si ho desijava ostentava el càrrec de Cònsul ordinarius. Era, ademés, Pontifex Maximus i a sovint eixercia també les funcions censoriales, encara que no ostentava el títul de censor, magistratura «resucitada» per Claudio. Se li atribuïen vàries calificacions: Pater Patriae, Princeps Senatus, Imperator i Augustus.

El Imperator tenia al seu servici als funcionaris següents:

• Els lictores (assistents o escoltes).
• Els pretorianos, unitats militars reagrupades en una unitat especial al servici imperial, que prestava el seu servici en els quarters generals o Pretoris. Constituïen la guàrdia personal del Imperator i tenien al front el Praefectus Praetorius, en temps de Tiberio eixercitava este càrrec Sejano, qui va anar despuix el seu ministre.

• Els Speculatores, cos de cavalleria en funcions d'escolta i mensageria, encara que més vesprada, en el II, les funcions d'escolta varen passar als Equites singulars Augusti, i es varen crear els Frumentarii, que eixercien les funcions de mensageria i d'espionage i policia imperial.
• Els empleats, esclaus i libertos imperials, constituïts per mils de persones diverses d'estes condicions, que realisaven les tasques domèstiques i de servici de les residències imperials, sent el càrrec més influent el de Cubicularius (chambelán).

L'emperador disponia de les següents rendes, que constituïen el Fiscus:

• Les procedents de les seues propietats personals.
• Els llegats i herències de ciutadans, #lo que primer va ser una costum, pero que en alguns emperadors va derivar cap a una obligació.
• El botí de guerra.
• L'or oferit per ciutats i províncies.
• Provablement una part dels bens sense hereus que es compartien en el Aerarium (les finances públiques).

Les propietats de l'emperador —terres, palaus, viles en Itàlia o en les províncies i unes atres— sembla que passaven al seu successor, inclús no sent parents. Els ciutadans i les comunitats podien dirigir-se al Imperator, li consultaven qüestions llegals i rebien resposta. En temps de Tiberio els tributs a les províncies s'exigien en moderació i les lleis s'aplicaven en justícia.

L'emperador va eixercir també com censor, i va encarregar la realisació del cens a les províncies, instituït ya per Augusto. Entre les lleis que va aplicar, senyalarem les següents:

• Llímit de despeses en jocs i espectàculs.
• Llímit en el lux de mobles.
• Fixació anual per part del Senat dels artículs alimentaris.
• Orde que establia que els àgaps tenien que ser consumits sancers, i obligava que la carn i atres aliments sobrers es consumiren en menjars posteriors perque era costum tirar fins a la mitat d'un animal del com ya s'haguera menjat una part.
• Va prohibir la costum de besar-se cada dia.
• Va prohibir demorar més allà de les calendas de giner els regals de principi d'any.
• Un consell de família castigaria les adúlteras que no tingueren acusador públic.
• Va prohibir als magistrats adquirir dòna per sorteig i despuix repudiar-la.
• Va prohibir els ritos egipcíacs i els judeus, i esta última religió penetrava entre els libertos.
• Va establir les Cohortes Pretorianas o Guàrdia Imperial, acantonades fins a eixe moment en varis llocs d'Itàlia, en Roma.

Auge i caiguda de Germànic

Els problemes militars, per la seua banda, varen sorgir ràpidament per a Tiberio: les legions de Panonia i Germania no havien rebut les primes que se'ls havia promés durant el regnat d'Augusto i despuix d'un breu periodo de temps en el que varen assumir que no hi hauria resposta per part de Tiberio, es varen amotinar. Germànic i el fill de Tiberio, Druso el Jove varen ser enviats a la regió al cap d'una força en l'objectiu de sofocar la rebelió i conseguir que les legions rebels retornaren a files. Germànic, no obstant, va reunir als amotinats i els va liderar en una breu campanya a lo llarc del Rin en territori germànic, afirmant que qualsevol botí que pogueren conseguir constituiria la promesa primera. Germànic i el seu eixèrcit varen creuar el Rin i varen ocupar tot el territori entre eixe riu i el Elba. Tácito escriu que Germànic va recuperar les àguiles que s'havien perdut despuix de la ignominiosa derrota en la batalla del bosc de Teutoburgo, en la que tres legions romanes al mando de Publio Quintilio Vare varen ser aniquilades en una emboscada germana. A pesar de la indolencia militar de Tiberio, Germànic havia proporcionat un dur colp als enemics de Roma en Germania, havia sofocat un amotinament de tropes i ademés havia dut a Roma les àguiles pèrdues. Estes heròiques accions varen situar a Germànic en un lloc privilegiat en la llínea successòria.

Despuix de la seua campanya en Germania, Germànic va celebrar un triumfo en Roma en 17. Este triumfo era el primer que contemplava la ciutat de Roma des dels de l'emperador Augusto en 29 a. C. En 18 es va concedir a Germànic les províncies orientals de l'Imperi, de la mateixa manera que s'havia fet en Agripa i en el propi Tiberio. Este nomenament suponia que Germànic era el clar favorit per a succeir a Tiberio. Germànic va morir a l'any següent, provablement enverinat pel governador de la província de Síria, Cneo Calpurnio Pisón. Els Pisones havien segut partidaris dels Claudios i s'havien aliat en el jove Octavio despuix del seu matrimoni en Livia, la mare de Tiberio; per tant l'emperador era sospitós. En el juí, Pisón va amenaçar en implicar a Tiberio, encara que no se sap a ciència certa si realment el governador de Síria haguera segut capaç d'implicar a l'emperador. Quan es va generalisar en el Senat una actitut hostil contra Pisón, este es va suïcidar.

Tiberio per la seua banda semblava estar cansat de la política. En 22 va escomençar a compartir poders tribunicios en el seu fill Druso el Jove i va començar a realisar excursions a Campània que es tornaven més llargues cada any. En 23, el fill de Tiberio va morir en estranyes circumstàncies i Tiberio va decidir retirar-se a la illa de Capri (26).

Tiberio en Capri, Sejano en Roma

Sejano havia servit a la família imperial durant més de vint anys quan va ser elegit prefecto del pretori en 15. A mida que Tiberio anava detestant més la seua posició en el poder, va escomençar a dependre en major mida de la Guàrdia Pretoriana i del seu líder Sejano. En 17/18, Tiberio va delegar en la Guàrdia Pretoriana la tasca de defendre la ciutat, i els va traslladar a campaments situats en l'exterior de les muralles de la ciutat, donant en això a Sejano el mando d'entre 6000 i 9000 soldats. La mort de Druso va elevar a Sejano a ulls de Tiberio que es referia a ell com «el meu companyer». Tiberio va erigir estàtues de Sejano per tota la ciutat i va ser retirant-se gradualment del poder que va ser cedit a Sejano. Quan Tiberio es va retirar finalment en 26, Sejano estava al càrrec de l'administració de l'estat i de la capital.

La posició de Sejano no era exactament la d'un successor, ya que havia demanat la mà de Livila, la neboda de Tiberio en 25, i s'hi havia vist obligat a retirar la solicitut baixe pressions. Sejano i la guàrdia controlaven el correu imperial i per tant estaven en possessió de tota l'informació que Tiberio enviava a Roma i que Roma enviava a Tiberio. A pesar de tot el poder acumulat, la presència de Livia Drusila llimitava l'àrea d'acció dels pretorianos, no obstant, la seua mort en 29 va canviar tot. Sejano va iniciar una série de juïns amañados de senadors i rics cavallers procedents del Ordo Equester en els que varen eliminar a tots els seus rivals polítics i varen aumentar el tesor públic (i el seu propi). La viuda de Germànic, Agripina la major i dos dels seus fills, Nerón César i Druso César varen ser detinguts i exiliats en 30, morint posteriorment en sospitoses circumstàncies.

En 31, Sejano va ostentar el consulat en Tiberio in absentia, començant en això a consolidar sériament el seu poder. Lo que va ocórrer per esta época és difícil de determinar, encara que sembla ser que Sejano va intentar congraciarse en les famílies pertanyents a la dinastia Juliol-Claudia en vistes a poder ser adoptat en el sí de la família Julia, ocupant en això el lloc de regente o inclús de Princeps. Més tarde Livila es va implicar en la trama en descobrir-se que havia segut l'amant de Sejano. Sembla ser que l'objectiu del complot era derrocar a Tiberio i, en el respal dels #Juliol, assumir el principat ells mateixos o actuar com regentes dels jóvens Tiberio Bessó i Calígula. Els que es varen interpondre en el seu camí varen ser acusats de traïció.

No obstant, les cruels accions de Sejano finalment li varen fer caure: els juïns que havien incoat contra senadors i cavallers despuix de la retirada de Tiberio li varen guanyar un bon número d'enemics que no estaven disposts a permetre-li assumir el Principat. En 31, Sejano va ser convocat al Senat a on li varen llegir una carta firmada per Tiberio que li acusava de traïció i li condenava a ser eixecutat de colp i repent. Sejano va ser jujat i ell i varis dels seus colegues varen ser eixecutats eixa mateixa semana. A la seua mort va ser substituït com prefecto del Pretori per Nevio Sutorio Macrón.

Despuix de la mort de Sejano, en Roma va començar una série de juïns que semblava no tindre final. A pesar de l'apatia i de l'indecisió que havien caracterisat el principi del seu govern, al final d'ell Tiberio es va decidir a governar sense reparacions. Diezmó les files del Senat. Tots els que hagueren colaborat o s'hagueren relacionat en Sejano varen ser jujats i eixecutats i les seues propietats varen ser confiscades. Tácito ho descriu aixina:

Les eixecucions s'han convertit en un estímul per a la seua fúria, i ha condenat a mort a tots els encarcerats acusats de colaborar en Sejano. Allí es troben, separats o en montons, un sinnúmero de morts de tots els sexes i edats. No es va permetre a parents i amics estar prop d'ells, plorar la seua mort o siquiera mirar-los. Espies varen establir rondes per a anotar als dolientes que gosaven acostar-se. Quan els cadàvers varen estar putrefactos, li'ls va arrastrar al Tíber, a les aigües del qual li'ls va tirar. La força del terror i la crueltat varen extinguir la pena.

Varen escomençar a sorgir rumors sobre els ignominiosos actes que Tiberio protagonisava en el seu lloc de retir. Suetonio descriu situacions de total perversió sexual, a on estaven presents el sadomasoquisme, el voyeurisme i la pedofilia. Encara que és provable que solament fora una invenció dels seus enemics en Roma, estos rumors nos donen una idea de l'opinió que va tindre el poble romà del seu Princeps durant els 23 anys de regnat.

Final

L'assessinat de Sejano i els juïns per traïció varen danyar l'image i la reputació de Tiberio. Despuix de la caiguda de Sejano, la retirada de Tiberio va ser completa; l'Imperi va seguir funcionant gràcies a l'inèrcia burocràtica establida per Augusto, en lloc de ser dirigit pel princeps. Tiberio es va tornar completament paranoico i va passar cada volta més temps aïllat despuix de la mort del seu fill. Mentres Tiberio estava retirat, segons Suetonio els parts varen iniciar una breu invasió mentres les tribus dacias i les tribus germàniques del Rin realisaven incursions en territori romà.

Tiberio no va dispondre res per a garantisar una successió pacífica. Despuix de la mort de molts dels #Juliol, dels seus partidaris i del seu propi fill, els únics candidats sérios per a succeir-li eren el seu net Tiberio Bessó i el fill de Germànic, Calígula. A pesar de tot, Tiberio va seguir sense prendre cap tipo de disposició successòria i solament es tenen notícies d'un intent al final de la seua vida de nomenar a Calígula cuestor honorari.

Tiberio va morir en Miseno el 16 de març de 37 a l'edat de 77 anys. Segons Tácito la mort de l'emperador va ser rebuda en entusiasme entre el poble romà, solament per a silenciar-se sobtadament quan va tindre notícies de la seua recuperació i tornar-se a regocijar quan Calígula i Macrón li varen assessinar. No obstant, els escrits d'Tácito són provablement apócrifos, ya que no són confirmats per cap atre historiador antic. El relat d'Tácito pot indicar el sentiment predominant en el Senat cap a Tiberio en el moment de la seua mort. En el testament de Tiberio, el finat emperador delegava en Calígula i en Tiberio Bessó el regnat conjunt. Lo primer que va fer Calígula va ser assumir els poders de Tiberio i assessinar a Tiberio Bessó.

La caiguda de Tiberio no es va deure al seu abús de poder, sino a la seua negativa a usar-ho. El seu regnat, apàtic en comparació al del seu predecessor, li va fer guanyar-se la animadversión del poble. El Senat havia estat funcionant baix la direcció d'Augusto durant anys i, quan Tiberio li va voler tornar la seua autonomia, este no va saber actuar per sí solament. Despuix de fracassar, Tiberio va semblar desinteresarse de la seua posició. Tiberio constituïx un eixemple de deixament del poder.

Semblança del César

Segons les descripcions de l'época, Tiberio era de gran estatura, complexió atlètica, tez blanca i calvicie prematura. Tan solament li va quedar cabell en la nuca, que va deixar créixer, seguint la moda dels patricios de l'época. Era esquerrer, tenia els ulls de distints colors, vert i blau, com els gats, i encara que era miope, de nit tenia una visió d'una agudea excepcional. La seua salut era excelent, i solament consta que emmalaltira en dos ocasions.

Home tímit i reservat, la vergonya per la seua calvicie li va produir un profunt efecte depressiu, fins al punt de condenar a Lucio Cesiano per haver-se burlat en públic de la seua calba. També va patir unes terribles úlceres facials que li afeaban el rostre i ho obligaven a tindre la cara coberta de emplastos; esta dermopatía va fer que Tiberio evitara aparéixer en públic.

Resentit en el món, tenia un caràcter cínic, amargat i un humor cruel en extrem. Suetonio narra una anècdota segons la qual, esglayat Tiberio per un peixcador de Capri que havia escalat un penya-segat per a oferir-li el seu millor captura, li va fer fregar la cara en el seu peix. En mig del suplici, el peixcador (que devia tindre un humor similar al de Tiberio) es va felicitar de no haver-li regalat una enorme langosta que havia agarrat. Tiberio va manar dur-la i va fer que li restregasen també en ella la cara.

Llegat

Historiografia

Tiberio, a la seua mort en 37, podria haver segut recordat com un eixemple de cóm regnar. A pesar de la general hostilitat en la que ho recorden els historiadors contemporàneus i posteriors, Tiberio va deixar en el Tesor uns tres mil millons de sestercis. En lloc d'embarcar-se en costoses campanyes en l'estranger, Tiberio va decidir enfortir l'Imperi per mig de la construcció de defenses, l'us de la diplomàcia i mantenint una política de passivitat en les disputes de monarques estrangers. El resultat de la política de Tiberio va ser un Imperi més fort i consolidat. Dels autors els texts dels quals sobre l'emperador han sobrevixcut, solament quatre descriuen en tot detalle el regnat: Tácito, Suetonio, Dión Casio i Veleyo Patérculo, ademés de menuts fragments escrits per Plinio el Vell, Estrabón i Marco Anneo Séneca. El propi Tiberio va escriure una autobiografia que Tácito descriu com a «breu i sucinta»; no obstant, este treball s'ha perdut.

Publio Cornelio Tácito

L'informe més detallat sobre el regnat de Tiberio nos ha aplegat de la mà de Publio Cornelio Tácito i els seus Anals, que els seus sis primers llibres versen del tema. Tácito va ser un cavaller —pertanyia al ordo equester— que va nàixer durant el regnat de Nerón en 56. La seua obra està basada en la seua major part en el acta senatus (l'acta de sessió del Senat) i el acta diürna populi Romani (colecció de relats i informes d'actuacions governamentals i cortesanas), en l'autobiografia de Tiberio i en els historiadors contemporàneus com Cluvio Rufo, Fabio Rústic i Plinio el Vell, que els seus escrits s'han perdut. La descripció de l'emperador realisada per Tácito és generalment negativa i es fa més dura gradualment a mida que el seu estat empijora. L'historiador menciona una clara degradació de l'estat sicològic de l'emperador a partir de la mort del seu fill en 23. L'historiador Tácito descriu en llínees generals el regnat de la dinastia Juliol-Claudia com a injust i cruel i les bones accions que varen succeir al principi del seu regnat són atribuïdes a pura hipocresia. Tácito també recorre en el desequilibri de poder entre els emperadors i el Senat i posa de manifest la corrupció i la tirania derivades dels governants, dedicant una important part del seu relat als juïns i persecucions que varen sorgir a raïl de la restauració de la llei de maiestas. L'últim alegat del seu sext llibre és el millor eixemple de la seua opinió sobre l'emperador:

El seu caràcter experimenta constants canvis. Mentres que durant el regnat d'Augusto va ser un ciutadà privat que va ostentar alts càrrecs, va alcançar la seua reputació un alt nivell. Pero despuix de la mort de Druso i Germànic el seu caràcter es va sumir en la maldat i la desgràcia. Finalment va intentar lliurar-se de la por i la vergonya que els seus propis inclinaments havien estimulat.

Suetonio Tranquil

Suetonio va ser un cavaller del ordo equester que va treballar en un lloc administratiu durant els regnats de Trajano i Adriano. La seua gran obra, titulada Les vides dels dotze césares és una biografia de César i els onze primers emperadors de Roma que va des del naiximent de Juliol César fins a la mort de Domiciano en 96. De la mateixa manera que Tácito, Suetonio va tindre accés als archius imperials, aixina com als escrits d'historiadors antics com Aufidio Base, Cluvio Rufo, Fabio Rústic i les mateixes cartes de l'emperador César Augusto. L'obra de Suetonio és, no obstant, més sensacionalista i anecdòtica que la del seu contemporàneu, destacant les parts que relaten les supostes #depravació comeses per l'emperador al seu retir en Capri, i elogiant, no obstant, les accions de Tiberio al principi del seu regnat, fent recalcament en la seua modèstia.

Veleyo Patérculo

L'historiador Veleyo Patérculo constituïx una de les poques fonts contemporànees a Tiberio, que parla de la seua persona i el seu regnat. Patérculo va servir baix les órdens de Tiberio durant huit anys en Germania i Panonia en calitat de prefecto de cavalleria i llegat. L'obra de Patérculo s'estén pel periodo comprés entre la caiguda de Troya i la mort de Livia (29), i dona una opinió molt favorable de l'emperador i del seu Prefecto del Pretori, Sejano. Encara que no se sap a ciència certa si lo tendenciós de l'obra es deu a una verdadera admiració o a la por de represàlies, és important conéixer la senya de que Patérculo va ser assessinat en 31 en calitat d'amic de Sejano, #lo que nos pot donar l'idea de que existira una verdadera amistat entre els dos.

Evangelios

Els evangelios mencionen que durant el regnat de Tiberio, Jesús de Nazaret va ser eixecutat per órdens del governador de Judea, Poncio Pilatos. En la Bíblia, el nom de Tiberio es menciona únicament en una ocasió (Evangelio segons sant Lucas), en una part en la que mencionen l'ascens de Juan el Batiste al servici públic. Encara que se cita en numeroses ocasions el nom de César, no es fa referència explícita a Tiberio.

Arqueologia

El palau de Tiberio en Roma es va localisar en el mont Palatino i les seues ruïnes poden visitar-se hui en dia. Durant el regnat de Tiberio no es varen portar a terme grans obres exceptuant la construcció d'un temple dedicat a Augusto i la restauració del Teatre de Pompeyo, que no es va concloure fins al regnat de l'emperador Calígula.

S'han recuperat i preservat els restants de la vila de Tiberio en Sperlonga, a on s'ha trobat una gruta de l'interior de la qual s'han recuperat diverses estàtues. El complex de Tiberio en Capri s'estima que va comprendre un total de dotze viles, de les quals la famosa Vila Jovis és la més gran.

Tiberio es va negar a ser adorat com un deu, tal com s'havia fet en Juliol César i César Augusto, i solament va permetre la construcció d'un temple en el seu honor en Esmirna.

Herodes Antipas va posar el nom de la ciutat de Tiberíades, situada en la costa occidental del mar de Galilea en honor a Tiberio.

Ensajos

Gregorio Marañón. Tiberio: Història d'un resentiment 1939

Tiberio en la ficció

Tiberio ha segut representat en diverses ocasions en la ficció, tant en la lliteratura com en el cine i en la televisió.

És el personage principal en la novela homònima d'Allan Massie i un caràcter secundari en la novela Yo, Claudio, de Robert Greus. Esta última ha segut adaptada en la série de televisió de títul homònim de la BBC, sent interpretat per George Baker. També és un personage secundari en la série María Magdalena interpretat per Kepa Amuchastegui.

Tiberio apareix també en les películes Ben-Hur; interpretat per George Relph, Calígula; interpretat per Peter O'Toole, El corfoll sagrat (The Furte); interpretat per Ernest Thesiger i Cíclope; interpretat per Eric Roberts.

James Mason va tindre el paper de Tiberio en la miniserie A.D. Anno Domini.

En la cultura popular

En castellà, existix l'expressió coloquial «armar-se un Tiberio» o «montar-se un bon Tiberio», per a voler dir que va haver un gran escàndal o es va formar un rebombori desenfrenat, significant en això els pijors malifets. Esta frase feta sembla tindre el seu orige en el desordenat i violent estil de vida que va caracterisar a l'emperador en els seus últims anys.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tiberio.

• SUETONIO: Vides dels dotze césares, III: Vida de Tiberio (Vita Tiberi).
  • Text espanyol en el lloc de la Biblioteca de Clàssics Grecolatinos.
  • Text espanyol en el lloc de la Biblioteca Tercer Mileni.
    • Text anglés en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius focus (per a canviar al text llatí) i lloeu (per al text bilingüe).
      • Text llatí en Wikisource.
      • Text llatí en el lloc The Latin Library (La Biblioteca Llatina).
• Emissions imperials de Tiberio en la base de senyes Online Coins of the Roman Empire (OCRE).
• Emissions provincials de Tiberio en la base de senyes Roman Provincial Coinage online (RPC).