Sadomasoquisme

Sadomasoquisme

Sadomasoquisme és un acrònim dels térmens sadisme i masoquisme, i es referix a la pràctica de donar i rebre plaure per mig d'actes que inclouen rebre o provocar dolor o humiliació. Els qui practiquen el sadomasoquisme poden buscar obtindre plaure sexual a través d'estos actes. En el cas del masoquisme, la persona obté plaure en ser dominat o maltractat. Per la seua banda, el sadisme és l'obtenció de plaure en realisar actes de crueltat o domini. Si ben els térmens sàdic i masoquista es referixen respectivament a una persona que goja de donar o de rebre dolor, algunes de les persones que ho practiquen poden canviar entre l'activitat i la passivitat.

L'abreviatura S&M s'usa comunament per a referir-se al sadomasoquisme (o Sadisme & Masoquisme), encara que també s'usen atres com S-M, SM, o S/M, particularment entre els qui ho practiquen. Este fruïment pot ser de naturalea sexual i consensuada, en el cas de la qual es considera una de les pràctiques que s'engloben baix l'acrònim BDSM. El sadomasoquisme no és considerat una parafilia clínica (vore, trastorne de sadisme sexual) a menos que la seua pràctica duga a distrés o discapacitat significatius per a un diagnòstic. De manera similar, el sadisme sexual dins del context del consentiment mutu, conegut generalment baix el títul de BDSM, es distinguix dels actes no-consensuales de violència sexual o agressió. En cas contrari, pot ser indicatiu de trastorn mental o el resultat d'emocions humanes com l'odi, la venjança i inclús certes concepcions arcaiques de la justícia. Estem, puix, davant una polisemia en matisos de significat clarament diferenciats.

El psiquiatra alemà Richard von Krafft-Ebing va introduir els térmens «sadisme» i «masoquisme» en la terminologia mèdica en la seua obra Neue Forschungen auf dem Gebiet der Psychopathia sexualis («Nova investigació en l'àrea de la psicopatología del sexe») en 1890. El terme sadisme ve del nom del marqués de Sade (1740-1814), escritor i filòsof francés autor de numeroses obres a on el sadisme sexual ocupa un paper de gran importància. El seu antònim i complement potencial és el masoquisme, que ve del nom de Leopold von Sacher-Masoch (1836-1895, també escritor), autor de La venus de les pells, obra polèmica que va dur a Krafft-Ebing, a associar l'obra de l'autor en les pràctiques masoquista i a crear eixa paraula basat en el seu segon llinage, Masoch. El masoquisme és l'obtenció de plaure a través d'actes de crueltat o domini causats a sí mateix o provocats a un mateixa per mig d'una persona en la que es mantinga un víncul sexual. Este fruïment també pot ser sexual o asexual. La característica fonamental del masoquisme que ho distinguix d'atres tipos de sumissió és l'algolagnia, açò és, la mescla causada entre el dolor i el plaer.

Sadisme

Retrat del Marqués de Sade per Charles-Amédée-Philippe van Lloe (1761)

El sadisme és una característica de la naturalea humana, difícil d'identificar en atres espècies, àmpliament documentada des dels orígens de l'espècie per mig de troballes antropològics i obres històriques. Els actes de crueltat elaborada, excessiva o gratuïta contra animals, persones i colectius constituïxen una constant en el desenroll de l'humanitat, freqüentment justificats com a exigències de manteniment de la disciplina, de l'orde famíliar, de l'orde social, de l'orde diví, ejemplarizaació o retribució, i conseqüència dels actes de guerra. Moltes societats han aplegat a transformar alguns d'estos actes de crueltat en festejos colectius, com és el cas del circ romà o la tortura i eixecució públiques dels condenats.

La realisació d'alguns d'estos actes de crueltat constituïx mandat diví en la majoria de les religions, si be en algunes ocasions estes mateixes religions actuaven de llimitadors dels mateixos.

Per lo comú, tals actes de crueltat s'han considerat malignos quan es realisen per raons exclusivament personals i privades, al marge d'estos mecanismes de socialisació o sacralizaació. Per això, resulta complex separar la crueltat i el sadisme de les seues justificacions socials en temps anteriors a l'Edat Moderna, i solament nos han aplegat notícies de sàdics històrics quan l'us privat o el nivell i grau d'elaboració de la crueltat varen cridar l'atenció de les seues coetáneos. Est és el cas de personages com Calígula, Tiberio, Gilles de Rais, Vlad Tepes, Murad IV, Isabel Báthory o Catalina la Gran. En general, la crueltat és indistinguible de l'eixercici del poder familiar o social fins a l'arribada del humanisme renaixentista i la plasmació final de la singularitat individual en les declaracions de drets de l'Edat Moderna; per tant, resulta impossible fins a este moment diferenciar clarament el fruïment personal de la crueltat dels eixercicis de crueltat colectiva. I els qui varen començar a fer-ho, varen anar ràpidament caracterisats com pervertidos o psicópatas.

Masoquisme

Demostració d'azotamiento en la Folsom Street Fair, 2004.

L'observació històrica i antropològica del masoquisme resulta encara més obscura. En el periodo premoderno, el masoquisme va quedar emmaixquerat pel fet de que el comportament òptim de tot súbdit —a diferència del ciutadà— és anàlec al d'un esclau masoquista: reconeiximent de l'autoritat i de la subjecció a la mateixa, obediència sense paliatius, acceptació activa de l'orde impost i dels métodos de castic utilisats per a mantindre-ho, cooperació en els mecanismes repressius, etc.

Adicionalment, en temps de gran crueltat i brutalitat, no resultava difícil provocar situacions que es resolgueren per mig de l'aplicació de control i dolor fàcilment predibles en intensitat i alcanç pel context cultural.

Este emmaixquerament dificulta enormement l'identificació de masoquista coneguts en el història i obliga a deduir la seua existència de les seues accions, lo que sempre resulta discutible. Est seria el cas d'alguns màrtirs i també de certs líders, que varen buscar activament la seua pròpia destrucció encara que les circumstàncies no ho exigiren. Aixina mateix es trasluce en alguns personages lliteraris, com el cavaller Lancelot de les llegendes artúriques.

En tot cas, el masoquisme és igualment una característica de la naturalea humana que no es troba en atres espècies. Són incontables les persones que busquen i mantenen situacions en les que resultaran danyades, humiliades, castigades i inclús torturades o destruïdes. Hi ha qui afirma que les societats organisades serien impossibles sense estes traces masoquista en una majoria de la població^{cita requerida}.

El masoquisme sembla trobar la seua satisfacció en:

• Les sensacions d'orde, control i predecibilitat dels acontenyiments, contra els impulsos propis i aliens de naturalea caòtica.
• L'abandó temporal o permanent de les pròpies responsabilitats, sobretot quan estes resulten molt agobiants, retornant a un estat "infantil" més lliure dins de la seua dependència d'uns atres.
• Ocasionalment, reproducció i lliberació d'experiències infantils traumàtiques, lo que reforça l'element anterior.
• El consol de les sensacions de culpa a través del castic, que reforça els dos elements anteriors, en cas de donar-se.
• L'efecte enteogénico i ansiolítico de les endorfinas, potents opiáceos naturals segregats pel cervell com a resposta al dolor i el por, aixina com d'atres mecanismes analgésicos endógenos.
• Els factors d'intensa excitació sexual vinculats a estes activitats.
• En alguns casos, la reivindicació del propi ser des d'un paper de víctima sacrificada o disposta.

Quan el masoquisme busca la pròpia destrucció, rebuig o abandó, sol considerar-se un indici de patologia mental o de tendències suïcides. En canvi, quan busca la pròpia realisació a mans d'una persona en la que es manté un víncul emocional, constituïx una manifestació de l'afectivitat del tipo de el BDSM.

L'investigació científica ha revelat que podria existir un tipo particular de masoquista per raons exclusivament fisiològiques, per un error de transcripció del gen SCN9A, que codifica el canal de ion sodi Nav1.7 utilisat per l'organisme per al control del dolor. Estos masoquista tindrien interés únicament en l'experiència del dolor (algolagnia), sense els factors sicològics, encara que es creu que el seu propi desenroll personal els conduïx a distintes manifestacions del sadomasoquisme.

Vore també

• Marqués de Sade
• Leopold von Sacher-Masoch
• Parafilia
• BDSM
• Fetichisme
• Fetichisme de peus
• Fetichisme sexual
• Sadisme
• Estupre
• Nalgadas eròtiques

Bibliografia

• Auguet, Roland. Crueltat i civilisació: els jocs romans, ed. Orbis, Barcelona, 1986.
• BDSM: Teoria i pràctica, 1996.
• Biurrun Monreal, Jesús M. Relacions de tortura: per a psicopatología de la crueltat civilisada, ed. Iralka, Sant Sebastià, 1994.
• Breslow et al. On the Prevalence and Rols of Females in the Sadomasochistic Subculture: Report of an Empirical Study. Archives of Sexual Behaviour 14/1985, P. 303-17.
• Càceres, José. Parafilias i violació, Ed. Síntesis, Madrit, 2001.
• Califia, Pat. Coming to Power: Writings and Graphics on Lesbian S/M. Alyson Publications, Boston, 1987.
• Califia, Pat. Public Sex: The Culture of Radical Sex, Cleis Press, 2000.

• Califia, Pat. Sensuous Magic. Masquerade Books, Nova York, 1993.
• Chancer, L. Definint una dinàmica bàsica: paradoxes en el cor del sadomasoquisme en Antropologia de la sexualitat i diversitat cultural. Madrit, Talasa, 2003.
• Durex Global Sex Survey, 2005.
• Etxebarria, Lucía i Núñez, Sonia. En braços de la dòna fetiche, 2001, Ed. Booket.
• Gilabert García, Álvaro i Font i Garcia, Mònica. Diccionari multilingüe de BDSM, Ed. Bellaterra, Barcelona, 2004.
• Grahamm Scott, G. Els atractius de la dominació femenina. Colecció Master en Sexualitat Humana, Madrit, Fundació Universitat i Empresa, 1991.
• Hickey, Eric. Serial Murderers and Their Victims (fourth), Thomson Wadsworth, Belmont CA USA, 2006.
• Miller, Philip; Devon, Molly; Granzig, William A. Screw the Roses, Send Em the Thorns: The Romançada and Sexual Sorcery of Sadomasochism, Mystic Rose Books, 1995.
• Phillips, Anita. A Defence of Masochism, Faber & Faber, 1999.
• Streff, Jean. Artesans de la fantasia: enquesta sobre el sado-masoquisme, Llibres de l'Index, Barcelona, 1990.
• Subirats, Eduardo. Violència i civilisació, ed. Losada, Madrit, 2006.
• Vigil, Luis. Història del sadomasoquisme, Ed. Juan José Fernández Ribera, Barcelona, 1978.
• Weinberg, Thomas S. S&M – Studies in Dominance and Submission, Prometheus Books, Nova York, 1995.
• Wiseman, Jay. BDSM. Introducció a les tècniques i el seu significat, Ed. Bellaterra, 2004.