Augusto

Archiu:Statue of the Emperor Octavian Augustus as Jupiter (6).png

Augusto

   

Cayo Juliol César Augusto, o simplement Augusto (en llatí, Augustus; Roma, 23 de setembre de 63 a. C.-Nola, 19 d'agost de 14 d. C.), també conegut com Octaviano (Octavianus), va anar el fundador del Imperi romà i primer emperador romà. Va governar des de l'any 27 a. C. fins a la seua mort en el 14 d. C., despuix d'un prolongat regnat de quatre décades. El regne d'Augusto va donar inici a un cult imperial aixina com a una era associada en la pau imperial, la Pax Romana o Pax Augusta, en la que el món romà va estar lliure en gran mida de conflictes armats aparte de guerres d'expansió i el Any dels quatre emperadors. El sistema de govern imperial de Principat establit per Augusto va perdurar fins a la [[Crisis del sigle III|Crisis de el III]].

Naixcut baix el nom de Cayo Octavio (Gaius Octavius), Augusto era membre d'una branca ecuestre antiga i acabalada de la plebea gens Octavia. El seu tio yayo matern Juliol César va ser assessinat en l'any 44 a. C., i Octavio va ser nomenat en el seu testament com el seu fill adoptiu i hereu, i com a resultat va heretar el seu nom, patrimoni i la llealtat de les seues legions. En 27 a. C. el Senat va concedir a Octavio usar el cognomen de «Augusto», i per tant es va convertir en Emperador César Augusto (Imperator Caesar Augustus). A causa dels varis noms que va ostentar, és comú cridar-ho «Octavio» en referir-se als successos ocorreguts entre 63 i 44 a. C. i «Augusto» despuix de 27 a. C. En les fonts gregues, Augusto és conegut com Ὀκταβίος (romanizado «Octavíos», españolizado «Octavio»), Καῖσαρ (romanizado «Kaisar», españolizado «César»), Αὔγουστος (romanizado «Augoustos», españolizado «Augusto») o Σεβαστός (romanizado «Sebastós», españolizado «Venerable», traducció lliteral de Augustus), depenent del context.

El jove Octavio es va convertir en hereu de Juliol César despuix de l'assessinat d'este en 44 a. C. Un any despuix, en 43 a. C., va conformar, junt en Marco Antonio i Lépido, una dictadura militar coneguda com el Segon Triumvirat. Com triunviro, Octavio va governar Roma i la major part de les seues províncies com un autócrata, fent-se en el poder consular despuix de les morts dels cònsuls Aulo Hircio i Cayo Vibio Pansa i fent-se reelegir a sí mateixa tots els anys. Temps despuix, el triumvirat s'aniria trencant davant les ambicions dels seus creadors: Lépido va ser obligat a exiliar-se, mentres que Marque Antonio va terminar suïcidant-se despuix de la seua derrota en la batalla naval de Accio front a la flota de Octavio, dirigida per Agripa en 31 a. C.

En la desaparició del Segon Triumvirat, Octavio va restaurar els principis de la República, en lo que el poder governamental va passar a establir-se en el Senat, encara que en la pràctica ell retindria el seu poder autocràtic. Varen passar varis anys per a que s'aplegara a determinar l'estructura exacta per la qual una entitat republicana podria ser dirigida per un únic governant; el resultat va passar a conéixer-se com el Principat.

El títul imperial mai va aplegar a considerar-se com un càrrec similar a lo que havia significat la dictadura romana de la República, i que César i Sila havien ostentat en anterioritat; Augusto va rebujar formalment dit càrrec en acabant de que la societat romana «li pregara que assumira la dictadura». Per llei, Augusto contava en tota una colecció de poders perpetus conferits pel Senat, incloent aquells relatius al tribuno de la plebe i el censor.

Va ocupar el consulat fins a 23 a. C. Per un atre costat, el seu poder real va ser creixent gràcies al seu poder econòmic i als recursos obtinguts de les seues conquistes, la seua família, herència, creant relacions de clientela a lo llarc de l'Imperi romà, i guanyant-se la llealtat de molts soldats i veterans militars, l'autoritat implícita en els molts honors i títuls que li eren concedits pel Senat, i el respecte de la gent.

El control d'Augusto sobre la majoria de les legions de Roma existents va supondre una amenaça armada que podia ser usada contra el Senat, permetent-li d'esta forma coaccionar les decisions del mateix. En este poder per a eliminar l'oposició senatorial per mig de l'us d'armes, el Senat va passar a adoptar un perfil dòcil cap al seu estatus sobirà. El seu regnat per mig del clientelismo, el poder militar i l'acumulació dels càrrecs propis de l'extinta República, es va convertir en el model a seguir per als posteriors governants.

El mandat d'Augusto va iniciar una era de pau relativa coneguda com la Pau romana o Pax Augusta (en el seu honor). Salve per les constants guerres fronterices, i en l'excepció d'una guerra civil de successió imperial que va durar un any, la societat del Mediterràneu va gojar d'un ambient pacífic durant més de dos sigles. D'igual forma, Augusto va expandir dràsticament l'Imperi romà, anexionando Egipte, Dalmacia, Panonia, Nórico i Recia, expandint les seues possessions en Àfrica i completant la conquista d'Hispania, si be va sofrir un important revés en Germania. Va assegurar en el procés les seues fronteres per mig de la subordinació a Roma de les regions circumdants. Ademés, va celebrar un acort de pau en el Imperi partixc —el més poderós dels seus veïns— per la via diplomàtica, va reformar el sistema tributari romà, va desenrollar rets de camins que contaven en un sistema oficial de mensageriga, va establir un eixèrcit permanent (aixina com un chicotet cos de marina), i va crear la Guàrdia Pretoriana junt a forces policials de seguritat, tant per a mantindre l'orde com per a combatre els incendis en Roma. Resulta destacable afegir que gran part de la ciutat es va reconstruir baix el seu regnat.

Augusto va morir en el 14 d. C., a l'edat de 75 anys, provablement de causes naturals. Rumors persistents, sustanciados en alguna mida per morts en la família imperial, han afirmat que va ser enverinat per la seua esposa Livia. Despuix d'un llarc procés per a solucionar els problemes entorn al seu hereu, César Augusto va ser succeït pel seu fillastre Tiberio, fill de Livia i anterior espós de Julia, l'única filla biològica d'Augusto.

Despuix de la seua mort, el Senat lo divinizó, sent posteriorment adorat pel poble romà. A manera de llegat, els seus noms «César» i «Augusto» serien adoptats per tots els emperadors posteriors, i el més de Sextilis seria renombrado «Agost» en el seu honor. Aixina mateix, els seus guanys són relatats en un document conegut com Res Gestae Divi Augusti que, a petició del propi Augusto, va ser gravat en un parell de pilars de bronze i colocat enfront del seu mausoleu, aplegant temps despuix a tallar-se en gran cantitat d'edificacions, moltes de les quals han sobrevixcut. No obstant, este material és considerat poc objectiu històricament, i més be és tractat com un escrit publicitari l'objectiu del qual és oferir una visió idílica del principat eixercit per Augusto.

Primers anys

A pesar de que la seua família paterna, pertanyent al ordo equestris, provenia de la ciutat de Velletri, situada aproximadament a uns 40 quilómetros de Roma, Augusto va nàixer ya en la Urbs el 23 de setembre de 63 a. C., més específicament en la zona anomenada «les #Cúria Velles» (in Curis Veteribus), en una mansió ubicada en el mont Palatino, molt prop del Fòrum Romà i del Arc de Tito (en excavacions de l'any 2011 ha segut trobada la que es creu que pot ser la seua casa natal).

En nàixer va rebre el nom Cayo Octavio. Un temps despuix, segons Suetonio, se li va agregar el cognomen «Turino» (Thurinus), provablement per la victòria del seu pare en Turios sobre una rebelió d'esclaus en el 60 a. C. Dion Casio li dona el nom de «Cepias» (Caepias), encara que és provable que açò siga un error i es tracte d'una corrupció de «César» (Caesar).

Per la superpoblación de Roma en eixa época, Octavio va ser dut a la ciutat natal del seu pare, Velletri, per a ser criat ahí. En les seues Memòries el futur emperador solament fa una breu referència a la seua família natural de l'orde ecuestre: el seu besyayo patern s'havia eixercitat com un tribuno militar en Sicília, baixe el mando de Lucio Emilio Pape, durant la segona guerra púnica, mentres que el seu yayo va servir en varis llocs polítics regionals. El seu pare, cridat també Cayo Octavio, va ser pretor i governador de Macedònia, i la seua mare, Acia, era la neboda de Juliol César.

Va quedar orfe de pare en 59 a. C., quan tenia quatre anys d'edat. La seua mare contrauria noves nupcias en un exgobernador de Síria, Lucio Marcio Filipo, qui afirmava ser descendent d'Alejandro Magne i que va ser elegit cònsul en 56 a. C. Contrari a lo que poguera pensar-se, Filipo mai va mostrar molt interés en el jove Octavio; per lo anterior, Octavio va ser criat per la seua yaya materna Julia la Menor.

En 52 o 51 a. C., Julia la Menor va fallir i Octavio va ser l'encarregat de pronunciar el discurs fúnebre de la seua yaya. A partir d'eixe moment la seua mare i el seu padastre varen assumir un rol més actiu en la seua educació. Se sap que Filipo ho va educar en una disciplina férrea en els anys venidors. Quatre anys despuix, el jove va ser investit en la toga viril, un any abans que l'edat establida per als demés jóvens romans, aspecte que demostra la seua madurea prematura. El biógraf Suetonio dia d'ell que «Posseïa una rara bellea (...) Tenia uns ulls vius i lluents (...) Tenia dents menudes, blancs i desiguals, el cabell llaugerament rullat i alguna cosa ros; les celles juntes, les orelles mijanes, el nas aguileña i puntaguda, la tez entre morena i blanca, curta estatura (...)». Aixina mateix, un parell de fets varen evidenciar la seua disponibilitat per a assumir càrrecs i obligacions a primerenca edat: en 47 a. C., va resultar elegit al Colege de Pontífexos i a l'any següent va ser posat a càrrec dels jocs grecs que es varen realisar en honor al Temple de Venus Genetrix, construït per Juliol César. D'acort en Nicolás de Damasc, Octavio desijava unir-se a les tropes de César per a la seua campanya en Àfrica, pero va abandonar el proyecte en opondre's la seua mare. En 46 a. C., quan Acia li va donar el desijat permís per a unir-se a César en Hispania, Octavio va caure malalt i no va poder viajar.

Una volta recuperat, va navegar cap al front pero va naufragar; despuix d'aplegar a la costa en alguns dels seus companyers, va creuar territori hostil abans d'aplegar al campament de César, alguna cosa que va impressionar de manera considerable al seu tio yayo. L'historiador Veleyo Patérculo va reportar que, despuix d'això, César va permetre que el jove compartira el seu carro. En retornar a Roma, César va depositar discretament un nou testament en les vestalés, nomenant a Octavio com el principal beneficiari.

Ascens al poder

El testament de César

Para quan Juliol César va ser assessinat en els idus de març (el 15 de març) de 44 a. C., Octavio es trobava estudiant i formant part d'un entrenament militar en Apolonia de Iliria, (en l'emplaçament de la ciutat moderna de Pojan). Despuix d'objectar el consell d'alguns oficials de l'eixèrcit de que prenguera refugi en les tropes en Macedònia, el jove va navegar a Itàlia per a averiguar si tenia algunes potencials fortunes polítiques o, siquiera, possibilitats d'afiançar la seua seguritat. En aplegar a Lupiae, prop de Brindisi, es va enterar del contingut del testament de César, i solament llavors va decidir lluitar per convertir-se en l'hereu polític del seu tio yayo, aixina com beneficiari de les dos terceres parts del seu patrimoni. Per un atre costat, al no tindre cap fill llegítim, César va adoptar a Octavio com el seu fill i principal hereu. Despuix de l'adopció, Octavio va assumir el nom del seu tio yayo, Cayo Juliol César. Encara que els romans que eren adoptats en una nova família usualment retenien els seus noms originals (per eixemple, «Octaviano» para tot aquell que havia segut un «Octavio», «Emiliano» per a un «Emilio», etc.), no hi ha prova alguna de que ell usara en algun moment el nom Octaviano, la qual cosa va poder haver tornat molt llògic la senya dels seus orígens modests. No obstant, a pesar de que mai usara de manera oficial el nom Octaviano, per a evitar confondre al dictador en el seu hereu, els historiadors solen referir-se al nou César —entre la seua adopció i assunció, en 27 a. C., de nom Augusto— com Octaviano. En algun moment, Marco Antonio va dir que Octaviano havia segut adoptat per César a través de favors sexuals, encara que Suetonio va mencionar, en la seua obra Vides dels dotze césares, que l'acusació d'Antonio consistia verdaderament en una calúmnia política.

Pel seu propòsit de realisar una entrada exitosa en els escalons de la jerarquia política romana, Octavio no podia confiar en els seus fondos llimitats. Despuix d'una càlida recepció pels soldats de César en Brindisi, Octavio va demandar una porció dels fondos que havien segut repartits per César per a la tentativa guerra contra el Imperi partixc —el veí més poderós de Roma— en el Mig Orient. Els diners acumulats equivalia a setcents millons de sestercis, monte que es trobava almagasenat en Brindisi, la zona d'estacionament en Itàlia per a les operacions militars en territori oriental. Una posterior investigació senatorial entorn a la desaparició dels fondos públics va rebujar prendre accions llegals contra Octavio, ya que ell havia usat, de forma subsecuente, tots aquells diners acumulats per a aumentar les seues tropes contra el archienemigo del senat, Marco Antonio. Octavio va portar a terme una atra acció audaç en 44 a. C. quan, sense posseir permís oficial, es va apropiar del tribut anual que havia segut enviat de la província del orient pròxim de Roma a Itàlia. En el pas del temps, Octavio va escomençar a reforçar les seues tropes en els legionaris veterans de César i els cossos militars dissenyats per a la guerra contra els parts, obtenint un major respal en emfatisar el seu estatus com a hereu de César. En la seua marcha a Roma a través d'Itàlia, la presència de Octavio i els seus nous fondos adquirits varen atraure a molts exveteranos de César en Campània. Per a juny, havia reunit un eixèrcit de tres mil veterans lleals, cada u en un salari de cinccents denarios.

En aplegar a Roma, el 6 de maig de 44 a. C., Octavio va trobar al cònsul Marque Antonio, excolega de César, en una fràgil treua en els assessins del dictador; a estos se'ls havia concedit una amnistia general el 17 de març, encara que Antonio havia conseguit expulsar a la majoria d'ells de Roma. Açò últim es devia a l'elogi «enardecedor» que va donar en el funeral de César, dirigint l'opinió pública en contra dels assessins. Encara que Antonio estava acumulant respal polític, Octavio encara tenia l'oportunitat de rivalizar en ell per a ser el dirigent de la facció que recolzava a César. Ademés, Antonio havia perdut el respal de molts romans i partidaris de César quan es va opondre, en primera instància, a la moció feta per a elevar a César a un estatus diví. Octavio no va tindre èxit en intentar persuadir a Antonio de que renunciara als diners de César per a que li l'entregara a ell; no obstant va obtindre, durant l'estiu, el respal dels simpatisants de César, els qui veen el jove hereu com el mal menor i esperaven ya fora manipular-ho, o servir-se d'ell en els seus esforços per a desfer-se d'Antonio. En setembre, l'orador optimate Marque Tuli Cicerón va començar a atacar a Antonio en una série de discursos en els que denunciava que representava la major amenaça per a l'orde del Senat. En l'opinió dels romans cada volta més en contra seua i sabent que el seu any de poder consular aplegava pronte al seu fi, Antonio va intentar aprovar una série de lleis que li otorgarien finalment el control sobre Galia Cisalpina, territori de Dècim Juny Brut Albino, un dels assessins de César. Mentrestant, Octavio va reclutar un eixèrcit privat en Itàlia al enrolar als veterans de César, i el 28 de novembre va obtindre la llealtat de dos de les legions d'Antonio gràcies a la seua oferta de recompenses de caràcter econòmic. A la vista de la força militar de Octavio, Antonio va percebre el perill que suponia per a ell permanéixer en Roma i, per al consol del Senat, va partir cap a la Galia Cisalpina, que li devia ser entregada per al seu govern a partir de l'1 de giner.

Primer conflicte en Antonio

Vore també: Guerra de Mòdena

En acabant de que Dècim Brut refusara entregar la Galia Cisalpina a Antonio, Antonio lo va sitiar en Mutina (actual Mòdena). Les resolucions dictades pel Senat per a detindre la violència varen ser ignorades per Antonio, a sabiendas de que el Senat caria d'un eixèrcit propi en el qual desafiar-ho. Lo anterior, li va donar una oportunitat a Octavio, qui se sabia que posseïa forces armades. Durant esta época, Antonio va acusar a Octavio de conspirar contra ell, i d'haver intentat assessinar-ho. No obstant, el jove no estava completament desamparat per a afrontar les acusacions, ya que tenia del seu costat a varis personages importants que estaven disposts a ajudar-ho. Entre ells, Cicerón, que tenia un profunt odi cap a Antonio, va defendre a Octavio contra les burles d'Antonio sobre l'absència de noble linaje en el jove; est va respondre: «no tenim un eixemple més lluent de devoció tradicional entre els nostres jóvens». Açò va ser, en part, una refutació a l'acusació dirigida per Antonio a Octavio, puix Cicerón va citar a Antonio quan li va dir a aquell: «Tu, chicon, li deus tot al teu nom». En base en esta difícil aliança orquestada pel senador anticesariano Cicerón, el Senat va nomenar a Octavio senador l'1 de giner de 43 a. C., i aixina mateix li va otorgar el poder de votar junt en els cònsuls. Aun cuando el Senat li va brindar el seu respal, el seu verdader objectiu era debilitar les faccions partidàries de César i ajudar a Brut, qui es trobava sitiat per Antonio. Aixina, Octavio va rebre el imperium propretoriano, la qual cosa va fer que la seua situació al mando d'un eixèrcit fora llegal —a diferència del poder eixercit per Antonio— i aixina podria anar a socórrer el sege, junt en els cònsuls Hircio i Cayo Vibio Pansa. En abril de 43 a. C., les forces d'Antonio varen ser vençudes en les batalles de Forum Gallorum i Mutina, forçant a Antonio a retirar-se de Galia Narbonense. No obstant, abdós cònsuls varen morir durant els enfrontaments, lo que va deixar a Octavio com l'únic comandant en cap dels seus eixèrcits.

El Senat, despuix d'entregar un major número de condecoracions a Dècim Brut que a Octavio per haver derrotat a Antonio, va intentar donar-li el domini de les legions consulars a Dècim Brut, pero Octavio va decidir no cooperar. Pel contrari, Octavio va permanéixer en la planura padana i va refusar ajudar en les futures ofensives en contra d'Antonio. En juliol, una embaixada de centuriones enviada per Octavio va aplegar a Roma per a exigir que s'entregara a Octavio el consulat que havia quedat vacant despuix de les morts de Hircio i de Pansa. Aixina mateix, va exigir que, per un costat, el decret que declarava a Antonio com a enemic públic fora anulat i, per l'atre, que es dissolguera l'amnistia donada als conspiradores responsables de la mort de César. Quan va rebre la negativa del Senat, Octavio va marchar sobre la ciutat de Roma al mando de huit legions. No es va trobar en cap oposició militar en Roma, a pesar de que el Senat havia enviat al pretor Manio Aquilio Craso al Piceno a reclutar tropes, i el 19 d'agost de 43 a. C. va ser elegit cònsul junt en el seu familiar Quint Pedio. Mentrestant, Antonio formava una aliança en Lépido, un atre líder cesariano.

Segon triumvirat

#Proscripció

A pesar de la seua derrota en Mòdena, Antonio encara contava en un considerable respal entre les tropes romanes, aplegant a reagrupar les seues forces en la Galia, a on va aplegar a reunir fins a 17 legions. No obstant, tant Lépido com Octaviano sabien que, de seguir enfrontant-se entre ells, els partidaris cesarianos es reduirien de manera significativa, la qual cosa donaria ventaja als assessins de César ya que no es vorien en la necessitat d'usar les seues forces. Per això, Lépido va plantejar la necessitat d'una aliança entre ells; en una trobada realisada prop de Bolonya en octubre de 43 a. C., Octaviano, Antonio i Lépido varen formar una dictadura militar coneguda com el Segon Triumvirat, l'objectiu primordial del qual era el restabliment de l'autoritat estatal. L'acort entre els triunviros cristalizaría en la llei Titia aprovada per la Assamblea romana, en virtut de la qual els triunviros obtenien poders especials per una duració de cinc anys. Este caràcter oficial distinguix el Segon Triumvirat del Primer Triumvirat integrat per Cneo Pompeyo Magne, Juliol César i Marco Licinio Craso, que no va passar de ser un mer acort polític privat entre les parts, a través del com controlaven les eleccions i decisions de les distintes institucions de la República.

A continuació, els triunviros varen posar en marcha una série de #proscripció en les que supostament es va posar fòra de la llei a trescents senadors i dos mil équites, sent privats de les seues propietats i inclusivament, per a aquells que no conseguiren escapar, de les seues vides. La sifra de trescents senadors prové del càlcul d'Apiano, si ben Tito Livio, autor anterior a ell, va afirmar que solament havien segut perseguits cent trenta. Este decret publicat pel triumvirat es va deure en part a una necessitat d'obtindre diners per a pagar els salaris de les tropes que haurien de participar en l'imminent enfrontament contra els assessins de César, Marque Juny Brut i Cayo Casio Longino. Es varen oferir recompenses a canvi de la detenció dels proscrits —vinticinc mil dracmes als soldats que mataren a un proscrit i dugueren el seu cap a Roma, i la manumisión als esclaus que assessinaren als seus amos proscrits— per a incentivar que els ciutadans els perseguiren, mentres que els actius i propietats dels detinguts eren requisades i quedaven en poder dels triunviros.

Els historiadors romans contemporàneus es contradiuen entre ells en relació en quin dels triunviros va ser més responsable per les #proscripció i els assessinats. No obstant, les fonts coincidixen en el fet de que la promulgació de les #proscripció va ser un acort fet conjuntament per les tres faccions en el propòsit d'eliminar als enemics polítics. Veleyo Patérculo va afirmar que Octaviano havia tractat d'evitar les #proscripció de càrrecs públics, i acusa a Lépido i a Antonio de ser els culpables d'haver-les posat en marcha. Dion Casio també va defendre a Octaviano en mencionar que va tractar de descartar a la major cantitat possible de persones de les llistes de proscrits, mentres que Antonio i Lépido, en estar involucrats en la política un major temps que ell, tenien més enemics que liquidar. Apiano va rebujar esta afirmació i mantenia que Octaviano compartia un interés equiparable al d'Antonio i Lépido per a erradicar als seus adversaris polítics. Suetonio, per la seua banda, relata els fets dient que Octaviano, encara que s'havia mostrat al principi contrari a les #proscripció, finalment va perseguir als seus rivals en inclús més rigor que els atres dos triunviros. Plutarco va descriure este acontenyiment com a desapiadat, calificant-ho com un intercanvi encarniçat d'amics i familiars entre Antonio, Lépido i Octaviano. Per eixemple, Octaviano va permetre la proscripció del seu aliat Cicerón, mentres que Antonio va admetre la del seu tio matern Lucio Juliol César i Lépido la del seu germà Lucio Emilio Paulo. Algunes fonts conceben que el fet de proscriure amics i familiars era per a apropiar-se de les seues propietats i amasar una fortuna major en la finalitat d'assegurar la seua hegemonia en Roma.

Batalla de Filipos i divisió territorial

Artícul principal → Tercera guerra civil de la República romana.

L'1 de giner de 42 a. C. el Senat va reconéixer de manera pòstuma a Juliol César com una divinitat de l'estat romà: Divus Iulius. Per a recolzar la seua causa, Octaviano va fer recalcament en el fet de que, en conseqüència, ell, com a fill adoptiu de César, era ara Divi filius («Fill del Deu»). Despuix d'açò, Antonio i Octaviano varen enviar per mar a 28 legions per a enfrontar-se als eixèrcits de Brut i Casio, que havien instalat la seua base de poder en Grècia. Despuix de dos enfrontaments en Filipos, Macedònia, en octubre d'eixe mateix any, l'eixèrcit cesariano va conseguir la victòria i tant Brut com Casio es varen suïcidar. D'acort a Suetonio, Octaviano «no va mostrar moderació en la victòria, enviant a Roma el cap de Brut, per a que la tiraren als peus de l'estàtua de César, aumentant aixina en sanguinosos ultrages els castics que va impondre als presoners més ilustres». Per una atra part, Marco Antonio usaria després els eixemples de dites batalles per a menysprear a Octaviano, ya que les dos lluites havien segut guanyades de forma decisiva en l'us de les tropes d'Antonio. Ademés d'exigir el reconeiximent per les victòries, Antonio va calificar a Octaviano com un covart per haver-li entregat el control militar directe de les seues legions a Marco Vipsanio Agripa.

En qualsevol cas, despuix de la batalla de Filipos els triunviros varen aplegar a un nou acort territorial per al repartiment de poder: mentres que Antonio deixava la Galia, les províncies d'Hispania i Itàlia en mans de Octaviano, rebia el control de la part oriental de l'imperi. Antonio va viajar a Egipte, en a on es va aliar en la reina Cleopatra VII, la examante de Juliol César i mare del fill natural de César, Cesarión. Sentint-se frustrat per la decisió presa per Antonio, qui li havia cedit Hispania a Octaviano, Lépido es va quedar solament en la província d'Àfrica. Octaviano va tindre que decidir en quins llocs d'Itàlia hauria d'assentar a les decenes de mils de veterans de la campanya de Macedònia, alguna cosa que els triunviros es varen comprometre a complir des d'un inici. Ademés, les decenes de mills que havien barallat del costat republicà en Brut i Casio, que fàcilment podrien aliar-se en un oponent polític de Octaviano en cas que no se'ls acontentara, requerien igualment un lloc per a establir-se. Ya no hi havia més terreny públic controlat pel govern per a destinar-ho com a assentament per als seus soldats, per lo que Octaviano devia elegir una entre dos opcions: enfrontar-se a molts ciutadans romans per mig del confisc de les seues terres o enfrontar-se a molts soldats romans, que a la seua volta podrien provocar una gran oposició en contra seua en el cor de Roma. Finalment, Octaviano va elegir la primera opció. En total, va haver fins a 18 ciutats romanes afectades pels nous assentaments, inclusivament poblacions sanceres que varen ser expulsades o, a lo manco, desestajades parcialment de les seues terres.

Rebelió i aliances matrimonials

Vore també: Guerra de Perusia

L'insatisfacció generalisada en Octavio pels assentaments dels seus soldats va incitar a molts a que es concentraren de costat de Lucio Antonio, germà de Marco Antonio, que contava en el respal d'una majoria considerable en el Senat. Mentrestant, Octaviano va demanar el divorç de Claudia (filla de Fulvia i del seu primer espós, Publio Clodio Pulcro), reclamant que el matrimoni mai s'havia aplegat a consumar; com a resultat, va decidir tornar-la en la seua mare, l'esposa d'Antonio. Fulvia, insultada, va decidir respondre: junt en Lucio Antonio, va formar un eixèrcit en Itàlia per a aliar-se a les forces d'Antonio en contra de Octaviano. No obstant, l'aposta política de Lucio i Fulvia en opondre's a Octaviano era molt arriscada, ya que l'eixèrcit romà encara depenia dels triunviros per a obtindre els seus salaris. Lucio i els seus aliats varen terminar sent sitiats en Perusia (actual Perugia), en a on Octaviano els va obligar a rendir-se a principis de 40 a. C. Lucio i el seu eixèrcit varen ser perdonats gràcies al seu parentesc en Antonio, l'influència del qual era predominant en Orient, mentres que Fulvia va ser exiliada a Sición. No obstant, Octaviano es va mostrar desapiadat en els aliats polítics de Lucio; el 15 de març, aniversari de l'assessinat de Juliol César, va manar eixecutar a trescents senadors romans i équites acusats d'haver-se aliat en Lucio. Aixina mateix, Perusia va ser saquejada i incendiada com a advertència als demés. Este event sanguinós va tacar d'alguna forma el llegat de Octaviano, aplegant a ser criticat per molts, entre ells el poeta august Propercio.

Per un atre costat Sext Pompeyo, fill del extriunviro Cneo Pompeyo Magne, s'havia convertit en un general renegat des de la victòria de César sobre el seu pare i sobre el bando republicà. Finalment s'havia establit en Sicília i Cerdenya com a part d'un acort alcançat en el Segon Triumvirat en 39 a. C. Tant Antonio com Octaviano competien per consolidar una aliança en ell, qui irònicament era membre del partit republicà, i opositor a la facció cesariana. Octaviano va conseguir una aliança temporal en ell quan es va casar en Escribonia, filla de Lucio Escribonio Libón —sogre i partidari de Pompeyo—. Escribonia va concebre l'única filla natural de Octaviano, Julia la Major, qui va nàixer el mateix dia que Octaviano va demanar el seu divorç per a casar-se en Livia Drusilla, poc menys d'un any despuix d'haver-se casat en Escribonia.

Mentrestant, en Egipte, Antonio va començar una relació amorosa en Cleopatra, concebent en ella tres fills (Alejandro #Heli, Cleopatra Selene II i Ptolomeo Filadelfo). Conscient de la seua relació cada volta més deteriorada en Octaviano, Antonio va deixar a Cleopatra i, en 40 a. C., va navegar a Itàlia en una gran força per a enfrontar-se a Octaviano, conseguint posar sege sobre la ciutat de Brindisi. No obstant, este nou conflicte va demostrar ser insostenible tant per a Octaviano com para Antonio; els seus centuriones, que s'havien convertit en figures políticament importants, es varen negar a lluitar per la seua causa cesariana, i les legions baixe el seu comando varen seguir el seu eixemple. Mentrestant, en Sición, l'esposa d'Antonio va fallir d'una repentina malaltia just quan Antonio estava en camí per a trobar-se en ella. Els dos acontenyiments, és dir, la mort de Fulvia i la gresca dels centuriones, varen permetre que els triunviros conseguiren una reconciliació. En autumne de 40 a. C., Octaviano i Antonio varen aprovar el Tractat de Brindisi pel qual Lépido seguiria en Àfrica, Antonio en Orient i Octaviano en Occident. La península italiana va quedar accessible a tots ells per al reclutament dels soldats encara que, en realitat, esta disposició resultava inútil per a Antonio des d'Orient. En la finalitat de consolidar encara més la seua aliança en Antonio, Octaviano li va oferir a la seua germana, Octavia la Menor, en matrimoni a finals d'eixe any. Durant el seu matrimoni, Octavia procreó dos filles (conegudes com Antonia la Major i Antonia la Menor).

Guerra en Sext Pompeyo

En Itàlia, Sext Pompeyo va amenaçar a Octaviano en rebujar els enviaments de gra a la península per mig del Mediterràneu; el propi fill de Pompeyo havia segut posat a càrrec com a comandant naval en l'objectiu de provocar una hambruna generalisada en Itàlia. El control de Pompeyo sobre la mar ho va dur a adoptar el nom Neptuni filius («fill de Neptú»). En 39 a. C., es va portar a terme un acort de pau temporal en ell per mig del tractat de Miseno; el bloqueig d'Itàlia va ser alçat una volta que Octaviano li va concedir a Pompeyo els territoris de Cerdenya, Còrsega, Sicília i el Peloponeso, assegurant-li també una posició futura com a cònsul per a 35 a. C. No obstant, l'acort territorial entre els triunviros i Sext Pompeyo va començar a desmoronarse quan Octaviano es va divorciar de Escribonia i va contraure matrimoni en Livia, el 17 de giner de 38 a. C. Aixina mateix, un dels comandants navals de Pompeyo ho va traïcionar i va tornar el control de Còrsega i Cerdenya a Octaviano. Per a atacar a Pompeyo, Octaviano necessitava respal adicional d'Antonio, per lo que va decidir establir un nou acort en tal d'estendre la duració del Segon Triumvirat per atres cinc anys més, a partir de 37 a. C. Si ben Antonio va accedir a recolzar-ho contra Pompeyo, est esperava obtindre també ajuda per a la seua campanya contra l'Imperi partixc, a manera de venjança de la derrota sofrida en Batalla de Carras en 53 a. C. En una trobada celebrada en Tarento, Antonio li va concedir cent vint barcos a Octaviano per a que foren usats contra Pompeyo, mentres que Octaviano li enviaria vint mil legionaris que Antonio usaria contra els parts. No obstant, Octaviano va enviar solament una dècima part de la seua proposta original, la qual cosa va ser vist per Antonio com una provocació intencionada de la seua part.

Octaviano i Lépido varen llançar una operació conjunta contra Pompeyo en Sicília en 36 a. C. A pesar dels primers revessos que va tindre Octaviano, el seu general Agripa va conseguir destruir casi per complet a la flota de Pompeyo el 3 de setembre, en la batalla de Nauloco. Sext va fugir a l'Orient en lo que quedava de les seues tropes, pero a l'any següent seria capturat i eixecutat en la comuna de Mileto per un dels generals d'Antonio. Tant Lépido com Octaviano varen reagrupar les tropes vençudes de Pompeyo, no obstant Lépido es va sentir en l'autoritat suficient com per a reclamar el territori de Sicília per a ell, ordenant a Octaviano que abandonara el lloc. No obstant, les tropes de Lépido varen desertar del seu bando i es varen passar al bando de Octaviano, fartes de tant enfrontament i tentats per les promeses de recompenses monetàries de Octaviano. Finalment, Lépido es va rendir davant Octaviano i, encara que se li va permetre retindre el càrrec de pontifex maximus, va ser expulsat del Triumvirat, finiquitant la seua carrera pública i exiliant-ho a la vila romana de Veta Circei, en Itàlia. El govern del territori romà va passar llavors a estar dividit entre Octaviano, en Occident, i Antonio, en Orient. Per a mantindre la pau i estabilitat en la seua porció de l'Imperi, Octaviano li va garantisar als ciutadans de Roma els seus drets de propietat. Esta volta va establir als seus soldats retirats fòra d'Itàlia i va tornar a trenta mil esclaus que prèviament havien fugit per a unir-se a l'eixèrcit i a l'armada de Pompeyo als seus antics amos. Per a assegurar la seua pròpia seguritat, aixina com la de Livia i la de Octavia una volta que retornaren a Roma, Octaviano va fer que el Senat li otorgara l'immunitat sobirana del tribuno (o sacrosanctitas) tant per a ell com para la seua esposa i la seua germana.

Guerra en Antonio

Artícul principal → Quarta guerra civil de la República romana.

Per a llavors Roma es trobava dividida entre Orient i Occident; en el primer, Marco Antonio s'ocupava de la reorganisació d'Egipte mentres que, en Occident, Octaviano estava enfocat en recolzar les activitats agrícoles i integrar al mateix temps les províncies romanes en esta regió. La campanya d'Antonio contra els parts va terminar en desastre, empañando la seua image de cap; els dos mil legionaris enviats per Octaviano a penes varen resultar ser suficients per a recuperar la força militar en la regió. Per una atra part, Cleopatra tenia capacitat per a restaurar el seu eixèrcit íntegrament, i lloc que Antonio ya estava compromés sentimentalmente en ella, va decidir enviar a Octavia de regrés a Roma. En primera instància, Octaviano va usar esta acció d'Antonio com a recurs propagandístic en contra d'Antonio, manifestant que el general s'estava tornant cada volta menys romà, servint com a mostra el fet d'haver rebujat a una esposa llegitima romana per una «parella íntima d'Orient». En 36 a. C., Octaviano va utilisar també una tàctica política per a semblar menys autócrata i convertir a Antonio en el principal vilà en proclamar que les guerres civils estaven aplegant al seu fi, i que ell deixaria el seu càrrec com triunviro si Antonio feya lo mateix; este últim va denegar la proposta.

Despuix de la conquista d'Armènia per part de les tropes romanes en 34 a. C., Antonio va designar al seu fill Alejandro #Heli com el governant d'eixe territori. També va otorgar el títul de «Reina dels Reis» a Cleopatra. Octaviano va utilisar abdós actes per a convéncer al Senat de que Antonio tenia ambicions per a disminuir la preeminència de Roma en la regió. Quan Octaviano va tornar a assumir la magistratura del consulat l'1 de giner de 33 a. C., va obrir la primera sessió del Senat en un vehement atac contra les concessions de títuls i territoris oferides per Antonio als seus familiars i la seua reina. Diversos cònsuls i senadors es varen precipitar a defendre a Antonio en mirar en incredulitat la propaganda (que va terminar sent certa), encara que també va haver polítics que varen desertar del bando antoniano per a escomençar a recolzar a Octaviano per a l'autumne de 32 a. C. Entre eixos desertors, Lucio Munacio Planco i Marque Ticio varen donar a Octaviano l'informació que necessitava per a reafirmar davant el Senat totes les acusacions que havia fet en contra d'Antonio. En assaltar el santuari de les vestales, sent nomenat «Dux» pel Senat, Octaviano va obligar a les seues #sacerdot que li entregaren el testament secret d'Antonio, pel qual li regalava als seus fills els territoris baix domini de Roma per a que estos els governaren com a regnes, ademés d'incloure els seus plans de construir una tomba en Aleixandria per a la seua reina i ell, a on abdós serien enterrats despuix de les seues morts. Casi a l'instant, el document va ser llegit íntegrament davant la plebe. Com a resultat de lo anterior, a finals d'eixe any el Senat va revocar de manera oficial els poders d'Antonio com a cònsul i va declarar la guerra al règim de Cleopatra en Egipte.

A principis de 31 a. C., mentres Antonio i Cleopatra es trobaven estacionats temporalment en Grècia, Octaviano va obtindre una victòria preliminar quan la seua armada, comandada per Agripa, va conseguir transportar en èxit a les tropes a través del mar Adriático. Mentres que Agripa s'ocupava de bloquejar les rutes marítimes usades per a les llínees de suministrament per Cleopatra i Antonio, Octaviano va desembarcar just enfront de l'illa de Corcira (actual Corfú), i va marchar cap al sur. Atrapats tant per mar com per terra, varen escomençar a sorgir desertors de l'eixèrcit d'Antonio que s'unien dia a dia a les tropes de Octaviano, mentres que les forces de Octaviano es trobaven lo suficientment confortables com per a preparar en calma l'enfrontament.

En un intent desesperat per lliberar el bloqueig naval, les flotes d'Antonio varen navegar a través de la baïa de Accio, en la costa occidental de Grècia. Va ser en eixe lloc a on les forces d'Antonio, la flota de les quals era dirigida per Cayo Sosio en la seua ala esquerra i per Lucio Gelio Publícola en la dreta, es varen enfrontar a les flotes de Octaviano, comandadas per Agripa, —les quals a pesar d'estar formades per naus més menudes, eren més numeroses que les d'Antonio— en la batalla de Accio el 2 de setembre de 31 a. C. Antonio i les seues forces restants solament varen conseguir salvar-se gràcies a l'intervenció de la flota de Cleopatra, que havia permaneixcut prop d'ahí com a últim recurs en cas d'una derrota. Octaviano no va desistir en la seua persecució, i despuix d'una atra victòria en Aleixandria l'1 d'agost de 30 a. C., Antonio i Cleopatra es varen suïcidar; Antonio va caure sobre la seua pròpia espasa entre els braços de Cleopatra, mentres que ella es va deixar mossegar per una serp venenosa. Havent aprofitat la seua posició com a hereu de César en pro de la seua trayectòria política, Octaviano era molt conscient dels riscs que supondria permetre que un atre tinguera l'oportunitat de compartir el mateix camí aixina que, segons fonts, despuix de comentar que «dos Césares eren massa», va ordenar que Cesarión —fill natural de Juliol César i Cleopatra— fora assessinat d'un certer colp d'espasa «sense remordiment algun», a penes va desembarcar este en Aleixandria, deixant solament en vida als fills d'Antonio i Cleopatra, en l'excepció de Marco Antonio Antilo, fill major d'Antonio i Fulvia.

cal senyalar-se que encara que prèviament Octaviano va mostrar poca misericòrdia cap als combatents militars, actuant aixina mateix en formes que ho havien tornat impopular en la societat romana, va ser reconegut per la plebe per perdonar a molts dels seus oponents despuix de la batalla de Accio. Aixina mateix, per a celebrar la victòria en Accio, va fundar prop d'ahí Nicópolis.

Octavio es convertix en Augusto

Despuix de la batalla de Accio i la derrota d'Antonio i Cleopatra, Octavio es trobava en condicions de governar per sí solament la República íntegra en virtut d'un principat no oficial. No obstant, per a alcançar este objectiu abans tindria que recórrer a diverses formes d'incrementar el seu poder formal, manipulant al Senat i al poble. Devia aparentar que recolzava i respectava les tradicions republicanes de Roma en tal d'evidenciar que el seu objectiu no era aspirar una dictadura o monarquia. En marchar a Roma, Octavio i Agripa varen ser elegits cònsuls pel Senat. Aun cuando les guerres civils havien deixat a Roma en un estat pròxim a l'anarquia, la República no estava preparada per a acceptar el mando d'un déspota en la figura de Octavio. Al mateix temps, Octavio no podia simplement renunciar a la seua autoritat sense córrer el risc, a la seua volta, de promoure més guerres civils entre els generals romans i, encara que no pretenguera ostentar autoritat alguna, la seua posició li exigia mirar cap al benestar de la ciutat de Roma i les províncies romanes. A partir de llavors, els objectius de Octavio varen consistir en tornar a Roma l'estabilitat, la llegalitat tradicional i el civisme —açò últim per mig de l'alçament de l'evident opressió política imposta als tribunals de justícia aixina com la certificació d'eleccions lliures, per lo manco en concepte—.

Primer pacte

En 27 a. C., Octavio va tornar oficialment el poder al Senat romà, renunciant al control de les províncies romanes i els seus eixèrcits. No obstant, en virtut del consulat de Octavio, el Senat va contar en una jurisdicció llimitada al moment de presentar proyectes de llei per al seu debat senatorial. Encara que Octavio ya no dirigia el control de les províncies i eixèrcits, va retindre la llealtat dels soldats en servici actiu aixina com dels veterans. Les trayectòries de molts clients i seguidors depenia del seu patrocini, ya que el poder financer de Octavio en Roma no tenia rival algun. Segons l'historiador Werner Eck:

La suma de la seua poder es va derivar en primer lloc de tots els diversos poders oficials que li varen ser delegats pel Senat i el poble, en segon lloc de la seua vasta fortuna privada i per últim de les numeroses relaciones patró-client que va establir en individus i grups a través de tot l'Imperi. Tot açò en conjunt va formar la base de la seua auctoritas, a la qual ell mateixa es va referir com el fonament de les seues accions polítiques.

A grans traces, el públic era conscient dels vasts recursos financers que controlava Octavio. Per eixemple, en un moment en el que no va conseguir encorajar a suficients senadors per a que finançaren la construcció i manteniment de les calçades romanes d'Itàlia, ell mateixa es va fer càrrec directament d'eixa responsabilitat en 20 a. C. Esta llabor es va donar públicament a conéixer a través de les monedes romanes emeses en 16 a. C., despuix d'haver donado vastes cantitats de diners al aerarium, el tesor públic.

No obstant, segons H. H. Scullard, el poder d'Augusto es basava en l'eixercici de «un poder militar predominant i [...] la sanció definitiva de la seua autoritat era l'us de la força, a pesar de tot lo que s'intentara dissimular el fet».

Temps despuix el Senat li va propondre a Augusto, vencedor de les guerres civils romanes, que assumira una volta més el control de les províncies. La proposta senatorial suponia la ratificació del poder extraconstitucional d'Augusto. A través del Senat, Octavio era capaç de mantindre l'apariència de la vigència de l'antiga constitució republicana. Va acceptar, contrari en apariència, una responsabilitat de dèu anys de duració sobre la supervisió de determinades províncies l'estat de les quals en aquell moment es considerava caòtic. Les províncies que li varen ser cedides, i que ell deuria pacificar en el periodo de dèu anys, comprenien la major part del món romà conquistat, incloent Hispania, Galia, Síria, Cilicia, Chipre i Egipte. Ademés, el domini d'eixes províncies li donava a Octavio el control de la major part de les legions romanes.

Mentres ostentava el càrrec de cònsul en Roma, Octavio va consignar senadors a les províncies del seu domini a manera de representants, en la finalitat de gestionar els assunts de cada província i assegurar-se de que les seues órdens es portaren a terme. Per una atra part, les províncies que no eren controlades per Octavio es trobaven supervisades per governadors que eren elegits pel Senat. Octavio es va convertir en la figura política més poderosa en la ciutat de Roma i en la majoria de les seues províncies, encara que no contava en l'únic monopoli del poder polític i militar: El Senat encara controlava la regió nort d'Àfrica, un productor important de gra de l'imperi, aixina com Iliria i Macedònia, dos regions militarment estratègiques en vàries legions acantonades en el seu territori. No obstant, el mando de tan sol cinc o sis legions distribuïdes entre tres procònsuls senatorials, comparat en les vint legions dirigides directament per Octavio, implicava que el control de dites zones per part del Senat no suponia cap tipo d'amenaça política o militar a Octavio. Per un atre costat, el control del Senat sobre algunes de les províncies romanes ajudava a mantindre una frontera republicana per al principat autocràtic, mentres que el control de Octavio de províncies sanceres, en les quals els seus objectius consistien en assegurar la pau i crear un ambient d'estabilitat, partia dels precedents de l'era republicana, en la qual prominents romans com Cneo Pompeyo Magne havien obtingut poders militars equiparables en temps de crisis i inestabilitat.

El 16 de giner de 27 a. C., el Senat va otorgar a Octavio, de manera inèdita, els recent creats títuls de «Augusto» i «Princeps». Augusto, del llatí augere (referint-se a un increment), que poguera ser traduït com «l'ilustre», era un títul religiós més que polític. D'acort a les creències religioses en l'Antiga Roma, el títul simbolisava un sagell d'autoritat sobre la humanitat —i sobre la naturalea— que anava més allà de qualsevol definició constitucional per a l'estatus de Octavio. Despuix dels durs métodos que va amprar per a consolidar el seu domini, el canvi en el nom, sugerit per Lucio Munacio Planco, serviria ademés per a desmarcar el seu regnat benigno com Augusto, del seu regnat de terror com Octavio. D'igual forma, el seu nou títul li favoria més que el de «Romulus», que prèviament ell havia concebut en referència a l'història d'els fundadors de Roma, alguna cosa que haguera simbolisat una segona fundació de Roma. No obstant, el títul de Romulus estava associat fortament en nocions de monarquia i realea, una image que Octavio intentava evitar a tota costa. Per una atra part, Princeps, provinent de la frase en llatí primum caput («el primer»), originalment estava vinculat al senador més vell o notable i el nom del qual apareixia en primer lloc en la llista senatorial principal; en el cas d'Augusto, es convertiria casi en un títul real adoptat per un líder que posseïa el domini complet. Princeps també es va usar com un títul republicà concedit a tots aquells que havien servit be a l'estat; per eixemple, Cneo Pompeyo havia ostentat el títul. Ademés, Augusto es va proclamar aixina mateix com Imperator Caesar divi filius, «Comandant César, fill del deificado». En este títul no solament es jactaba del seu parentesc en el diví Juliol César, sino que l'us de Imperator establia un víncul permanent a la tradició romana de la victòria. El terme Caesar solament era un cognomen per a una branca de la família Julia, encara que certament Augusto va traslladar el seu significat a una nova llínea familiar que hauria de començar en ell.

A Augusto se li va otorgar també el dret de penjar la corona cívica de roure damunt de la seua porta i de colocar llorers a manera de cobertes per a les seues jambas. Esta corona usualment s'usava sobre el cap d'un general romà durant un triumfo, mentres que l'individu que mantenia la corona damunt del cap del general repetia contínuament la frase memento mori, o, «Recorda que eres mortal», al general victoriós. Adicionalment, els fulls de llorer tenien una especial importància en vàries cerimònies de l'estat, i les corones de llorer eren concedides als campeons d'atletisme, carreres i proves dramàtiques. Aixina, tant el llorer com el roure eren símbols provinents en la seua totalitat de la religió i la política romana; situar-los en les jambas d'Augusto equivaldria a declarar la seua casa com la capital de Roma. No obstant, Augusto va refusar símbols de poder tals com l'us d'un ceptre, una diadema, i inclusivament la corona dorada i la toga púrpura usades pel seu predecessor Juliol César. Si be rebujava simbolisar el seu poder per mig de l'us de dits objectes en la seua persona, el Senat li va otorgar en qualsevol cas el reconeiximent d'un escut dorat expost en la sala de reunions de la Cúria, en la llegenda virtus, pietas, clementia, iustitia —«valor, pietat, clemència i justícia»—.

Segon pacte

En 23 a. C. es va produir una crisis política que involucrava al colega consular d'Augusto, Aulo Terencio Varrón Murena, que va formar part d'una conspiració en contra d'Augusto. Els detalls exactes de la confabulación es desconeixen, pero de fet Murena no va complir el mandat complet com a cònsul i Calpurnio Pisón va ser elegit per a reemplaçar-ho. Pisón era un membre ben conegut de la facció republicana, i el fet de que servira com a colega consular d'Augusto era un atre moviment polític per a que este últim poguera evidenciar la seua voluntat per a realisar concessions, aixina com per a cooperar en tots els partits polítics. A finals del periodo primaveral d'eixe any, Augusto va sofrir una severa malaltia i, en el seu supost llit de mort, va fer acorts que posarien en dubte les sospites dels senadors sobre el seu antirrepublicanismo. Augusto es va preparar per a traspassar el seu anell de sagell al general Agripa. No obstant, li va entregar al seu companyer consular Pisón tots els documents oficials, un conte de finances públiques i l'autoritat sobre les tropes acantonades en les províncies, per lo que el supostament favorit nebot d'Augusto, Marque Claudio Marcelo, es va quedar sense herència alguna. Açò va ser una sorpresa per a molts que creïen que Augusto nomenaria un hereu per la seua posició com un emperador no oficial. Augusto va otorgar solament propietats i possessions als seus hereus designats, ya que un sistema d'herència imperial institucionalisat hauria provocat resistència i hostilitat entre els romans republicans, temerosos del concepte monàrquic.

Poc despuix de recuperar-se de la seua malaltia, gràcies a la recepta d'un mege grec, Augusto va renunciar al seu permanent nomenament anual com a cònsul. En el futur, Augusto solament tornaria a ocupar el consulat en dos ocasiones restants, en els anys 5 i 2 a. C. Encara que va renunciar al consulat, Augusto va retindre el seu imperium consular, la qual cosa va dur a un segon acort en el Senat, en lo que es coneix com el «segon pacte». Es tractava d'una hàbil estratagema política planejada per Augusto; al no ocupar ell mateixa un dels dos càrrecs de cònsul, els senadors tindrien el doble de possibilitats per a aspirar a ocupar eixa posició, mentres que al mateix temps Augusto podia «fer un eixercici de patronazgo més ampli entre la classe senatorial». Augusto ya no es trobava en un càrrec oficial des del que governar l'Estat, pero la seua posició dominant sobre les províncies romanes va prevaldre en convertir-se en procònsul. Per un atre costat, com a cònsul Augusto tenia el poder per a intervindre, quan ho considerara necessari, en els assunts dels procònsuls provincials designats pel Senat, pero en passar a ocupar el càrrec de procònsul Augusto no volia que l'autoritat sobre els governadors provincials li anara despullada, aixina que el Senat li va concedir el imperium proconsulare maius («poder sobre tots els procònsuls»).

Ademés, Augusto va adquirir els poders dels tribunos de la plebe (tribunicia potestas) en caràcter vitalici, si ben no va rebre el propi càrrec de tribuno. Llegalment, el càrrec de tribuno de la plebe es trobava vedado als patricios, un estatus de caràcter hereditari que ell havia adquirit, temps arrere, en ser adoptat per Juliol César. El poder conferit li permetia convocar al Senat i al poble per a presentar les diverses proposicions de llei, vetar les accions tant de l'Assamblea com del Senat, presidir les eleccions i tindre el dret de ser el primer en tindre l'us de la paraula en qualsevol reunió. Inclosos també en l'autoritat tribunicia d'Augusto estaven els poders reservats usualment per al censor romà; estos incloïen els drets de supervisar la moral pública, examinar les lleis per a assegurar-se que eren de l'interés públic, portar a terme un cense i determinar la capacitat per a formar part del Senat. En els poders d'un censor, Augusto va fer un cridat a les virtuts del patriotisme romà per mig de la prohibició de totes les demés vestimentes que no anaren la clàssica toga al moment d'accedir al Fòrum. Certament, no existia precedent algun en el sistema romà en el que s'hagueren combinat els poders de tribuno i els de el censor en una sola persona. Augusto tampoc va aplegar a ser elegit formalment per al càrrec de censor. Juliol César havia tingut poders similars, tenint la responsabilitat de supervisar les morals de l'estat. No obstant, no va aplegar a tindre la capacitat d'un censor per a portar a terme un cens de població i determinar la llista de membres del Senat. El càrrec de tribune plebis («tribuno de la plebe») va començar a perdre prestigi per l'acumulació dels poders tribunicios en la figura d'Augusto, per lo que este va decidir recobrar la seua importància en establir-ho com un càrrec obligatori per a qualsevol plebeu que desijara accedir al càrrec de pretor.

Ademés de la tribunicia potestas, Augusto va obtindre el imperium exclusiu sobre la ciutat de Roma: totes les forces armades en la ciutat, anteriorment baixe el control dels prefectos i cònsuls, ara estaven baix el mando únic d'Augusto. En imperium proconsulare maius, Augusto era l'únic individu capaç de rebre un triumfo romà, puix era el general al mando de totes les legions romanes. En 19 a. C., Lucio Cornelio Balbo el Menor, governador d'Àfrica i conquistador dels Garamantes, es va convertir en el primer home d'orige provincial en rebre este reconeiximent, aixina com en l'últim. Per a cada posterior victòria romana, el crèdit era solament d'Augusto, pel fet de que els eixèrcits romans eren comandados pels legatus, els qui eren a la seua volta els mandataris del princeps en les províncies. El fill major d'Augusto i Livia, Tiberio, va ser l'única excepció a esta regla, en haver-se-li otorgat un triumfo per les victòries en Germania Magna en 7 a. C. Per a garantisar que el seu estatus de imperium proconsulare maius fora renovat en 13 a. C., Augusto va permanéixer en Roma durant el procés i va proporcionar abundants donacions als veterans per a obtindre el seu respal.

No obstant, sembla que gran part de les #subtilea polítiques del segon acort no varen aplegar a ser compreses per la classe plebea. En acabant de que Augusto no es presentara a les eleccions com a cònsul en 22 a. C., varen sorgir els temors de que Augusto estiguera sent expulsat del poder pel Senat aristocràtic. En 22, 21 i 19 a. C., es varen produir tumults populars en resposta, i el poble solament va permetre que un sol cònsul fora elegit per a cada u d'eixos anys, en el fi evident de deixar obert el càrrec per a que ho ocupara Augusto. En 22 a. C., va haver una escassea d'aliments en Roma que va provocar el pànic, per lo que vàries plebes urbanes li varen demanar a Augusto que assumira poders dictatorials per a que este es fera càrrec de la crisis. Despuix d'una exhibició teatral de rebuig davant el Senat, Augusto finalment va acceptar el control sobre el suministrament de gra a Roma, «en virtut de la seua imperium proconsular», i va terminar de manera casi immediata en la crisis alimentícia. No va ser sino fins a 8 d. C., que una crisis alimentícia d'esta magnitut va fer que Augusto establira un praefectus annonae, és dir, un prefecto permanent que estava a càrrec d'adquirir els suministraments d'aliments per a Roma. En 19 a. C., el Senat va votar per a permetre que Augusto vestira l'insígnia de cònsul davant el públic i el Senat, ademés de brindar-li una autorisació per a assentar-se en la cadira simbòlica situada entre els dos cònsuls i sostindre les fasces, un emblema d'autoritat consular. De la mateixa manera que la seua autoritat com tribuno, la concessió de poders consulars va ser un atre eixemple de otorgamiento dels poders d'un càrrec que realment no ocupava. Açò sembla haver tranquilisat a la població; independentment de si Augusto fora o no un cònsul, lo important era que ho semblara front a la gent. El 6 de març de 12 a. C., despuix de la mort de Lépido, Augusto va assumir adicionalment la posició de pontifex maximus, el més alt sacerdot del colege dels Pontífexos, aixina com el càrrec més important en la religió romana. Açò no solament va reforçar el seu prestigi polític, sino que al mateix temps va enfortir el simbolisme del cult imperial, en otorgar major prominència a la religió romana sobre els cults orientals. Temps despuix, el 5 de febrer de 2 a. C., Augusto va obtindre el títul pater patriae («pare de la pàtria»).

Els emperadors romans posteriors es vorien generalment llimitats els poders i títuls concedits originalment a Augusto, encara que a sovint, per a mostrar humiltat, els emperadors recent nomenats normalment declinaven un o més dels títuls honorífics daus a Augusto. En la mateixa freqüència, mentres el seu regnat alvançava, els emperadors s'apropiarien de tots els títuls, independentment de si estos els eren otorgats o no pel Senat. La corona cívica -que posteriors emperadors durien físicament posada-, aixina com l'insígnia consular i el teixit color púrpura que portava un general triunfante (toga picta) varen passar a convertir-se en insígnies imperials fins a ben entrada la era bizantina.

Conflictes militars i expansió de l'imperi

Augusto, el nom oficial del qual era Imperator Caesar Divi Filius Augustus va elegir Imperator («comandant victoriós») com el seu primer nom degut a que, en suma claritat, volia associar en ell la pròpia noció de la victòria. Per a l'any 13, Augusto es jactaba d'haver segut proclamat imperator per les seues tropes fins a en 21 ocasions, totes elles despuix d'una batalla victoriosa. La major part del capítul quatre en les seues memòries publicades, conegudes com Res Gestae, està dedicada a les seues victòries i honors militars. Per a complaure als patriotes romans, Augusto va promoure l'ideal d'una civilisació romana superior en la tasca de governar el món (referint-se al món conegut pels romans), consagrat en la frase la teua regere imperi populos, Romane, memento —«¡Romà, recorda que tens força per a governar als pobles de la Terra!»—. Açò va encaixar be en l'èlit romana i l'opinió pública en general, la qual cosa va favorir el procés d'expansionisme, reflectit en un enunciat pronunciat pel famós poeta romà Virgilio, qui va mencionar en el Llibre I de la epopeya Eneida, que els deus li havien concedit a Roma imperium sine fine («sobirania sense llímit»). Per una atra part, va haver una gran decepció i pesar públics quan Augusto va decidir que el domini de Mig Orient, referent a la regió de Partia, no devia invadir-se; la gent, en realitat, esperava que es venjaren les batalles de Marco Licinio Craso en dita zona en la seua invasió. A pesar d'això, varen existir moltes atres regions viables per a ser conquistades.

Para quan va tindre lloc el final del seu regnat, els eixèrcits d'Augusto havien conquistat el nort d'Hispania (actuals Espanya i Portugal), les regions alpines de Recia i Nórico (hui en dia Suïssa, Baviera, Àustria i Eslovènia), aixina com Iliria i Panonia (actuals Albània, Croàcia, Hongria, Sèrbia, etc.), i va estendre els llímits de la província d'Àfrica a l'est i al sur. Despuix del regnat d'Herodes I, Judea es va anexar a la província de Síria en acabant de que Augusto deponguera al seu successor Herodes Arquelao. De la mateixa manera que havia ocorregut en Egipte quan va ser conquistat despuix de la derrota d'Antonio en 30 a. C., Judea va passar a estar governada no per un procònsul o llegat d'Augusto, sino per un alt prefecto de l'orde ecuestre. De nou, no es va requerir esforç militar en 25 a. C. quan Galacia (actual Turquia) es va convertir en una província romana, poc en acabant de que Amintas de Galacia fora assessinat per venjança de la viuda d'un príncip que va ser immolat des de Homonada. Una volta que les tribus rebels d'Astúries i Cantàbria, en la moderna Espanya, varen anar finalment someses en 19 a. C., el territori va passar a formar part de les províncies Tarraconense i Lusitania. Esta regió va demostrar ser un actiu important per a la finançació de les futures campanyes militars d'Augusto, en ser rica en depòsits minerals que podien explotar-se a través dels proyectes de mineria romana, especialment els depòsits rics en or, com per eixemple uns que estaven situats en Les #Mèdula.

Conquistar als pobles alpins en 16 a. C. va significar una atra important victòria per a Roma, ya que proporcionava un vast territori fronteriç que separava als ciutadans romans d'Itàlia dels enemics de Roma del nort, en Germania. El poeta Horacio va dedicar una oda a este triumfo, i es va construir el monument Trofeu dels Alps, prop de Mónaco, per a honrar l'ocasió. La captura de la regió alpina també va servir com a base per a la pròxima ofensiva en 12 a. C., quan Tiberio va començar l'assalt contra les tribus panonias de Iliria i el seu germà Druso el Major va fer lo seu contra les tribus alemanes de la regió este de Renania. Abdós campanyes varen resultar exitoses, i les forces de Druso varen alcançar el riu Elba en 9 a. C., encara que Druso va morir poc despuix, en caure del seu cavall.

Per a protegir les zones orientals de l'Imperi de la amenaça de Partia, Augusto va confiar en els estats clients d'orient per a que actuaren com esmortidors territorials, aixina com àrees a on pogueren reclutar-se les seues pròpies tropes en cas de defensa. Per a garantisar la seguritat en el flanc oriental de l'Imperi, Augusto va estacionar, per si acàs, a un eixèrcit romà en Síria, mentres el seu qualificat fillastre Tiberio negociava en els parts en calitat de diplomàtic de Roma assignat a eixa regió. Este últim va ser el responsable d'haver tornat a Tigranes V al tro d'Armènia, encara que potser el seu màxim guany diplomàtic va consistir en haver negociat en Fraates IV de Partia, en 20 a. C., la devolució dels estandarts perduts per Marco Licinio Craso en la batalla de Carras, un acontenyiment que va significar una victòria simbòlica i un important impuls de la moral per a Roma. No obstant, l'historiador Werner Eck argumenta que este acte va ser una gran decepció per als romans, que preferien venjar la derrota de Craso per la via militar, i no la diplomàtica. Per una atra part, Maria Brosius explica que Augusto va utilisar la devolució dels estandarts com a propaganda política, per a simbolisar la sumissió de Partia a Roma. Aixina, el succés va ser celebrat en escultures com l'estàtua d'Augusto de Prima Porta, aixina com en l'edificació de monuments tals com el Temple de Mars Ultor («Mart el Vengador»), construït precisament per a albergar els estandarts recuperats.

Encara que els parts sempre varen representar una amenaça per a Roma en orient, el verdader camp de batalla varen ser els rius Rin i Danubio. Abans del seu últim enfrontament en Antonio, les campanyes de Octavio contra les tribus en Dalmacia es varen convertir en el primer pas expansionista dels dominis romans cap al Danubio. La victòria en batalla no sempre resultava ser un èxit permanent, puix els territoris conquistats més recentment eren constantment recuperats pels enemics de Roma en Germania. El principal eixemple de derrota romana en batalla va ser la batalla del bosc de Teutoburgo en 9 d. C., en la que tres legions completes encapçalades per Publio Quintilio Vare varen ser pràcticament aniquilades per Arminio, líder dels queruscos, un aparent «aliat» romà. Augusto va prendre represàlies per mig de l'enviament de Tiberio i Druso a la regió del Rin en l'objectiu de pacificarla. Encara que abdós varen conseguir certs èxits en les seues campanyes, la batalla de Teutoburgo va supondre el final de l'expansió romana en Germania. Més vesprada, el general romà Juliol César Germànic s'aprofitaria d'una guerra civil querusca entre Arminio i Segestes per a derrotar a Arminio, que va fugir de la batalla, encara que seria finalment assessinat en 21 d. C. per un acte de traïció.

Mort i successió

La malaltia d'Augusto en 23 a. C. va posar en evidència els problemes entorn a la seua successió. Per a garantisar l'estabilitat, Augusto necessitava designar un hereu de la seua extraordinària posició en la societat i govern romans. Açò devia conseguir-se per mig de l'us de vies suaus, poc dramàtiques i acumulatives que no regiraren els temors senatorials contra la figura de la monarquia. Si algú anava a heretar la seua posició extraoficial de domini, eixa persona devia guanyar-li-ho per mèrits que anaren reconeguts pel poble romà. Alguns historiadors consideren que els indicis apuntaven al fill de la germana d'Augusto, Marque Claudio Marcelo, que ademés s'havia casat en la filla d'Augusto, Julia la Major. Atres historiadors, en canvi, qüestionen este punt de vista basant-se en el testament d'Augusto, llegit en veu alta pel Senat, mentres este es trobava greument malalt en 23 a. C., i en el que este mostrava la seua preferència per Marco Agripa, que en eixe moment era el seu segon al mando i, pot ser que també l'únic dels seus més aplegats que podria haver-se fet càrrec de les legions i mantindre l'Imperi unit. Despuix de la mort de Marcelo en 23 a. C., Augusto va fer que la seua filla es casara en Agripa, en qui va tindre tres fills i dos filles: Cayo César, Lucio César, Julia la Menor, Agripina la major i Agripa Pòstum, este últim cridat aixina perque va nàixer en acabant de que fallira Agripa. Poc despuix del segon pacte, Agripa va conseguir un càrrec de cinc anys de duració per a l'administració de la mitat oriental de l'Imperi en el imperium d'un procònsul i la mateixa tribunicia potestas concedida a Augusto (encara que no reglotava l'autoritat d'este), estant ubicada la seua sèu de govern en l'illa de Samos, en les Cícladas. A pesar de que esta concessió de poder hauria evidenciat el favoritisme d'Augusto per Agripa, també va significar una mida per a complaure als membres del seu partit cesariano, en permetre que un d'ells compartira una considerable cantitat de poder junt a ell.

L'intenció d'Augusto de convertir a Cayo i Lucio César en els seus hereus va resultar evident quan els va adoptar llegalment com a fills propis. En 5 i 2 a. C. va tornar a ocupar el consulat per a situar-los personalment en les seues carreres polítiques, resultant abdós nominats per als consulats d'1 i 4 d. C. Augusto va mostrar també preferència pels seus fillastres, els fills de Livia del seu primer matrimoni, Druso el Major i Tiberio, concedint-los mandos militars i llocs públics, i semblant favorir més a Druso. No obstant, el matrimoni de Druso el Major en Antonia la Menor, neboda d'Augusto, va ser una relació que es trobava tan incrustada en el sí de la família que aplegaria a pertorbar les qüestions successòries. Despuix de la mort de Agripa en 12 a. C., Tiberio, va ser obligat a divorciar-se de la seua esposa Vipsania per a casar-se en la viuda de Agripa, i filla d'Augusto, Julia —tan pronte com el periodo de duel per Agripa va concloure—. Mentres el matrimoni de Druso el Major en Antonia la Menor va ser considerat com una relació increbantable, Vipsania era «solament» la filla del fallit Agripa, producte del seu primer matrimoni.

Tiberio va compartir els poders tribunicios d'Augusto en 6 a. C., pero poc despuix va anunciar el seu retir puix, segons vàries fonts, no volia assumir el seu futur paper en la política, decidint exiliar-se en Rodas. Encara que es desconeix una raó real per a la seua partida, esta va poder deure's a vàries raons, incloent entre elles un fallanc matrimoni en Julia. Ademés, pogueren haver tingut mucho que ver els sentiments de celosies i d'exclusió que va sentir una volta que els nets, per a llavors fills adoptius, d'Augusto (Cayo i Lucio), es varen unir al colege de sacerdots a una edat primerenca, sent presentats a l'audiència d'una forma més favorable, i sent presentats a l'eixèrcit en Galia. Despuix de les morts primerenques de Lucio i Cayo en 2 i 4 d. C., respectivament, aixina com el decés repentí del seu germà Druso el Major (en 9 a. C.), Tiberio va ser convocat a Roma en juny de 4 d. C., a on Augusto ho va adoptar en la condició de que ell, per la seua banda, adoptara al seu nebot Germànic. Açò va continuar la tradició d'oferir, com a mínim, fins a dos generacions d'hereus. Eixe any, Tiberio va obtindre també els poders de tribuno i de procònsul, els emissaris de regnes estrangers tindrien que mostrar-li els seus respectes, i per al 13 d. C., va rebre junt en el seu segon triumfe un nivell igual de imperium que el que tenia Augusto. L'únic possible aspirant a hereu era Agripa Pòstum, que havia segut exiliat per Augusto el 7 d. C., sanció que més vesprada es tornaria perpètua per mig d'un decret senatorial, aixina que Augusto oficialment lo desheredó. Des de després, en això va perdre el favor d'Augusto, i l'historiador Erich S. Gruen fa menció a vàries fonts contemporànees que califiquen a Pòstum com «un jove vulgar, cruel i brut, i de caràcter depravado». No se sap en certea, pero Agripa Pòstum va poder haver segut assessinat en el seu lloc d'exili poc abans o en acabant de que fallira Augusto.

El 19 d'agost de 14 d. C., Augusto va morir mentres visitava el lloc de la mort del seu pare en Nola. Tiberio —que es trobava present junt en Livia en el llit de mort d'Augusto— seria el seu hereu, segons es va confirmar a l'obertura del seu testament. Les últimes paraules d'Augusto varen ser: «La comèdia ha terminat. ¡Aplaudiu!» (en llatí «Acta est fabula, plaudite»). No obstant, les seues últimes paraules públiques varen ser: «Mireu, vaig trobar una Roma feta de rajola, i vos la deixe de marbre». Una gran processó funerària de plañideras va viajar junt en el cos d'Augusto des de Nola fins a Roma, i el dia del seu sepeli varen tancar tots els negocis, tant públics com a privats. Tiberio i el seu fill Druso el Menor varen pronunciar el panegíric de peu sobre dos rostra. Confinat en el seu fèretre, el cos d'Augusto va ser cremado en una pira prop d'el seu mausoleu; més vesprada es va proclamar que s'havia unit en els demés deus com un membre més del panteón romà. En 410, durant el saqueig de Roma, els Godos varen assaltar el mausoleu i varen dispersar les cendres d'Augusto.

L'historiador D. C. A. Shotter considera que les polítiques d'Augusto a favor de la llínea familiar Julia sobre la Claudia podrien haver donat a Tiberio raons suficients com per a que mostrara un clar despreci per Augusto despuix de la seua mort; en canvi, Tiberio sempre va ser ràpit en reprender a tots aquells que varen criticar a Augusto. Shotter sugerix que la deificación d'Augusto, junt en la «actitut extremadament conservadora» de Tiberio cap a la religió, va forçar a este últim a contindre qualsevol resentiment que poguera haver concebut. Ademés, l'historiador R. Shaw-Smith fa menció a les cartes dirigides per Augusto a Tiberio, en les que mostrava el seu afecte i alta consideració pels mèrits militars de Tiberio. Shotter comenta que Tiberio va enfocar el seu animadversión i crítiques en Gayo Asinio Gal, per haver desposado a Vipsania en acabant de que Augusto obligara a Tiberio a divorciar-se d'ella, aixina com contra els dos jóvens césares Cayo i Lucio, en lloc de fer-ho en Augusto, el verdader responsable del seu divorç i, finalment, de la seua designació imperial.

El llegat d'Augusto

El regnat d'Augusto va servir per a cimentar l'Imperi romà, un règim que duraria centenars d'anys fins al seu decadència i caiguda. Tant el seu nomen adoptiu, César, com el seu títul, Augusto, es varen convertir en títuls ostentats per els qui varen governar el Imperi romà durant quatre sigles, tant en Occident com en Orient, i encara en el XV s'usaven en Constantinopla. En molts idiomes césar es va convertir en sinònim de emperador. Els títuls sar (en rus, «Царь» —Tsar'— que prové de «Цесарь» o césar) i kàiser (alemà, Kaiser) són derivats del nom o títul César i varen continuar en us fins a el XX. Poc temps despuix de morir Augusto, el 19 de setembre de 14, va ser deificado (consecratio) i adorat com un divus. El cult al diví Augusto va continuar fins que la religió oficial de l'Imperi romà va ser canviada a la cristiandad per Teodosio I en el IV. Testament del seu llegat és el gran número d'estàtues i busts erigits en el seu honor, aixina com també el mausoleu que originalment contenia les columnes de bronze en les obres de la vida d'Augusto anomenada Res Gestae Divi Augusti. Moltes còpies d'eixe text es varen inscriure a lo llarc de l'Imperi romà despuix de la seua mort, en traduccions al grec en molts llocs i en edificis públics com, per eixemple, el temple d'Ankara.

No obstant, poques de les obres escrites per Augusto han pervixcut. Entre les que sí que han aplegat als nostres dies es troben els poemes Sicília, Epifanio i Ajax, una autobiografia de 13 toms, un tractat filosòfic i un text refutando al Elogi de Catón de Marque Juny Brut. Els historiadors també han utilisat algunes cartes escrites per Augusto i dirigides a atres persones per a obtindre algunes senyes adicionals sobre la seua vida personal.

Molts consideren a Augusto l'emperador més gran de Roma; les seues polítiques certament varen estendre la vida de l'Imperi romà i varen iniciar la Pau romana també coneguda com Pax Augusta. Era inteligent, decisiu, i un polític sagaz, pero potser no tan carismàtic com Juliol César, i en ocasions va prendre decisions influenciat per la seua tercera esposa, Livia. Com a resultat, Augusto no posseïx tant renom com el seu antecessor, i a sovint és confòs en el primer. No obstant, el seu llegat va demostrar perdurar més en el temps. Com a eixemple, cal senyalar-se que la ciutat de Roma va ser transformada completament baixe el mando d'Augusto.

Es varen crear les primeres forces policials i de bombers institucionalisats, establint al prefecto municipal com un càrrec permanent. La força de policia es va dividir en cohortes de cinccents hòmens, mentres que les forces de bombers varen aplegar a estar dotades por entre cinccents i mil hòmens, en sèt unitats assignades a catorze sectors de la ciutat. Es va nomenar a un praefectus vigilum (prefecto de vigilància) com a mando directe dels cossos de vigilància policial i antiincendios de Roma. Ademés, havent finalisat les guerres civils en Roma, Augusto va poder també crear un eixèrcit professional per a l'Imperi romà, compost per unes vintihuit legions que suponien uns cent setanta mil soldats. L'eixèrcit estava recolzat per numeroses unitats de tropes auxiliars de cinccents soldats cada una, reclutades a sovint en zones conquistades recentment. En l'any 6, Augusto va establir el aerarium militara, donando cent setanta millons de sestercis al nou tesor militar en el que es pagava tant als soldats actius com als retirats. Per últim, un dels llegats de caràcter polític-militar que més durarien entre les institucions romanes seria la Guàrdia Pretoriana que va crear en 27 a. C. En orige es tractava d'una guàrdia personal en el camp de batalla, que va ser evolucionant per a convertir-se en una guàrdia imperial i en un important cos polític de Roma. Despuix d'Augusto, la Guàrdia Pretoriana va tindre poder suficient per a intimidar al Senat i per a depondre i elegir emperadors. L'emperador Majencio va ser l'últim al que varen servir, i va ser Constantino I qui va dissoldre el cos al començament de el IV, destruint els seus barracons, els Castra Praetoria.

En les finances de l'estat com a base del manteniment de les carreteres que travessaven Itàlia, Augusto va crear també un sistema oficial de corregau-vos, en la creació d'una série de postes gestionades pel praefectus vehiculorum. Ademés d'una millora en les comunicacions dels ciutadans de l'Imperi romà, la millora i ampliació de la ret viària va permetre una movilitat sense precedents de l'eixèrcit romà a lo largo y ancho de l'Imperi.

Encara que va aplegar a ser l'individu més poderós del recent creat Imperi romà, Augusto va voler representar l'esperit de la virtut i les lleis de la República. També va voler tindre relació i conexió en la plebe i els ciutadans desfavorits. Per a això va fer gala d'una gran generositat al mateix temps que oferia una image de persona poc donada als luxos i els excessos. En l'any 29 a. C., Augusto va pagar quatrecents sestercis per persona a un total de doscents cinquanta mil ciutadans, mil sestercis a cada u dels cent vint mil veterans de les colónies, i va dedicar setcents millons de sestercis a la compra de terres per a que els seus veterans pogueren establir-se. També va restaurar ochenta y dos temples en la finalitat de mostrar la seua preocupació per les deidades romanes, i en 28 a. C. va ordenar fondre huitanta estàtues d'argent erigides a la seua image i en el seu honor en un intent d'aparentar un caràcter modest i frugal.

En una visió retrospectiva del regnat d'Augusto i el seu llegat al món romà, la seua longevitat no deu obviar-se com un factor clau en el seu èxit. Tal i com apunta Tácito, les generacions més jóvens que estaven vives en l'any 14 no havien conegut una atra forma de govern que el principat. Si Augusto haguera mort a edat més primerenca, l'història podria haver-se desenrollat de distinta forma. El desgast que varen supondre les guerres civils en la vella oligarquia republicana i la longevitat d'Augusto, per lo tant, deu vore's com un factor de gran importància en la transformació de l'estat romà en una monarquia de facto a lo llarc d'estos anys. L'experiència d'Augusto, la seua paciència, el seu tacte, i la seua perspicàcia política varen jugar un paper fonamental a lo llarc del seu mandat. Va posar les primeres pedres de lo que seria l'Imperi romà, des de la creació d'un eixèrcit professional que va establir en les fronteres, al principi dinàstic que tan a sovint es va utilisar en la successió imperial, passant pel embellecimiento de la capital per mig d'obres finançades per l'emperador. El seu llegat final va ser la pau i prosperitat de la que l'Imperi romà va gojar durant els següents dos sigles baix el sistema polític que ell va iniciar. La seua memòria es va consagrar durant l'época Imperial com el paradigma de bon emperador. Tots els emperadors posteriors varen adoptar el seu nom, César Augusto, que va ser perdent gradualment el seu caràcter de nom propi per a convertir-se en un títul. Poetes contemporàneus com Virgilio o Horacio varen alabar a Augusto com a defensor de Roma i de la justícia i moral, un individu que carregava en el pes de la responsabilitat de mantindre l'Imperi romà. No obstant, Augusto també ha segut objecte de crítiques a lo llarc dels anys pel seu govern sobre Roma i per crear el principat. Per eixemple, el juriste romà contemporàneu Marco Antistio Labeón, orgullós dels dies previs a l'era d'Augusto en els que havia naixcut, va criticar obertament el règim del principat. Tácito (c. 56-c. 117), per la seua banda, va escriure al començ dels seus Anals que Augusto hi havia subvertido en astúcia la República Romana en un règim d'esclavitut. Continuava dient que, en la mort d'Augusto i el jurament de llealtat a Tiberio, el poble romà simplement va intercanviar un amo per un atre. No obstant, Tácito també arreplega en la seua obra dos visions contradictòries, al mateix temps que comunes, d'Augusto:

Persones inteligents li varen alabar o varen criticar de diversos modos. Una opinió era la següent. El deure filial i l'emergència nacional, en la que no pertocava a una conducta respectuosa en la llei, li varen dur a una guerra civil —i açò no pot ser promogut ni mantingut per métodos decents—. Va fer concessions a Antonio i a Lépido en la finalitat d'obtindre la venjança sobre els assessins del seu pare. Quan Lépido es va tornar vell i pereós i Antonio es va entregar a l'auto-indulgència, l'única possible cura per a un país distret era el govern per un sol home. No obstant, Augusto va posar en orde el país no per mig del seu alçament com a rei o dictador, sino creant el principat. Les fronteres de l'Imperi romà estaven en l'oceà o en rius distants. Els eixèrcits, províncies, flotes, el sistema sancer estava interrelacionado. Els ciutadans romans estaven protegits per la llei. Els provincianos eren tractats decentemente. La pròpia Roma havia segut embellida profusamente. La força s'havia usat en moderació, simplement per a preservar la pau de la majoria.

Tácito

Per un atre costat, i segons la versió oposta:

El deure filial i l'emergència nacional varen ser mers pretexts. En realitat, el motiu de Octaviano, el futur Augusto, va anar l'ànsia de poder (...) Certament va haver pau, pero va ser una pau coberta de sanc pels desastres i assessinats.

Tácito

Tácito tenia l'opinió de que l'emperador Nerva (r. 96-98) seria l'únic capaç de mesclar dos conceptes oposts: el principat i la llibertat. L'historiador Dión Casio, de el III, considerava a Augusto un governant benigno i moderat encara que, de la mateixa manera que molts historiadors posteriors a la mort d'Augusto, li considerava un autócrata. El poeta Marco Anneo Lucano (39-65 d. C.) opinava que la victòria de César sobre Pompeyo i la caiguda de Catón el Jove (95-46 a. C.) varen marcar el final de la llibertat en Roma. Sobre el particular, l'historiador Chester G. Starr, Jr. escriu que és possible que en això estiguera expressament evitant criticar a Augusto de forma directa.

En époques més recents, l'escritor Jonathan Swift (1667-1745), en la seua obra Discourse on the Contests and Dissentions in Athens and Rome, va criticar a Augusto per instaurar la tirania en Roma, i feya una comparació entre la monarquia constitucional del Regne Unit i la república romana de el II L'almirant i historiador Thomas Gordon (1658-1741) va comparar a Augusto en el tirà puritano Oliver Cromwell (1599-1658) i va insistir, de la mateixa manera que va fer Montesquieu, en que Augusto es va comportar com un covart en batalla. Augusto també seria tildat de «governant maquiavèlic», «usurpador sediento de sanc», «malvat i despreciable» i «tirà» per l'historiador Thomas Blackwell.

Reformes econòmiques

Les reformes econòmiques que Augusto va implementar en Roma varen tindre un gran impacte sobre l'èxit posterior de l'Imperi romà. Augusto va fer que una gran porció del terreny sobre el que s'havia estés l'Imperi romà passara a estar baix control i imposició directa de Roma, en lloc d'extraure una sifra variable, intermitent i en cert modo arbitrària d'imposts de cada província local, com havia ocorregut fins a llavors. La reforma va incrementar enormement la sifra neta d'ingressos que Roma percebia dels seus nous territoris, estabilisant el fluix i regularisant la relació financera entre Roma i les províncies, en lloc de provocar #resentiment continus davant cada nova exacció de tributs. Les sifres impositives durant el regnat d'Augusto es determinaven pel cens de població, en quotes fixes per a cada província en funció del número d'habitants. Els ciutadans de Roma i d'Itàlia pagaven imposts indirectes, mentres que les províncies devien pagar imposts directes a Roma. Entre els imposts indirectes es contemplava un impost del 4 % sobre el preu dels esclaus i un 1 % sobre els bens venuts en subasta, aixina com un impost de successions del 5 % sobre aquelles herències el valor de les quals fora major de cent mil sestercis i sempre que el parentesc entre el causant i l'hereu no anara de primer grau.

Aixina mateix, una atra reforma de gran importància va ser l'abolició del sistema privat de recolecció d'imposts que eixercien els publicanos, que seria reemplaçat per un servici públic de caràcter funcionarial de recolectors d'imposts. En l'era republicana el sistema habitual havia segut el dels publicanos, contractistes privats que havien aplegat a tindre suficient poder com per a influir en la política de Roma. Els publicanos havien guanyat molt mala fama i una gran fortuna personal gràcies a l'adjudicació dels drets de recaptació d'imposts en àrees locals. Roma, a través del sistema de subasta, otorgava el dret de recaptació d'imposts a la persona que més ingressos oferira a Roma, i el benefici del publicano es basava en totes aquelles cantitats que fora capaç de recaptar per damunt de la sifra oferida, contant per a això en la bendició de la metròpolis. La falta d'una supervisió efectiva, combinada en el desig dels publicanos d'maximizar els seus beneficis, va supondre la creació d'un sistema de #exacció arbitràries que a sovint era molt cruel en els contribuents. Era un sistema àmpliament percebut com a injust, i molt amolador per a l'economia.

Ademés, la conquista d'Egipte per Augusto va supondre una nova font d'ingressos per a finançar les operacions de l'Imperi romà. Ya que políticament la regió va ser considerada com una propietat privada d'Augusto en lloc d'una província de l'Imperi romà, es va convertir en part del patrimoni dels futurs emperadors. En lloc d'un llegat o a un procònsul, Augusto va colocar com a administrador d'Egipte a un prefecto de la classe ecuestre en la missió d'administrar Egipte i mantindre els seus lucratius ports. Este lloc es va convertir en el major guany polític que podia alcançar algú de la classe ecuestre, aparte del de Prefecto del pretori. Esta terra de gran productivitat va aportar enormes recursos a Augusto i als seus successors, en els que varen poder finançar obres públiques i expedicions militars, ademés de «pa i circ» per al poble de Roma.

Més d'Augusto

El més d'agost (en llatí Augustus), conegut fins a eixe llavors com sextilis per ser el sext més del calendari romà original, va rebre el seu nom actual en honor a Augusto. Existix una creència comuna de que agost té 31 dies perque Augusto volia que el seu més tinguera la mateixa llongitut que el de Juliol César —el més de juliol—, pero es basa en una invenció que data de el XIII i que s'atribuïx a Johannes de Sacrobosco. Sextilis, de fet, tenia ya 31 dies abans del canvi de nom, i no va ser elegit per la seua llongitut. Segons un senatus consultum citat per Macrobio, sextilis va ser renombrado en honor a Augusto degut a que varis dels events més significatius en la seua ascensió al poder, culminant en la caiguda d'Aleixandria, varen tindre lloc en eixe més.

Proyectes arquitectònics

En el seu llit de mort, es diu que Augusto es jactó d'haver trobat una Roma feta de rajola i d'haver llegat una atra feta de marbre. Encara que existix certa veritat lliteral en la seua afirmació, Dión Casio indica que es tractava d'una metàfora sobre la força de l'Imperi romà. El marbre podia trobar-se en edificis romans anteriors, pero no va ser utilisat de forma tan extensa com a material de construcció fins al regnat d'Augusto. Encara que l'afirmació no aplicava a tota Roma o, en especial, al barri del Subura, Augusto va deixar una impronta en la topografia monumental del Centre de la ciutat i del Camp de Mart, en el Llaura Pacis (Altar de la Pau) i un rellonge de sol monumental, la peça central del qual era un obelisc dut d'Egipte. Els relleus que decoren el Llaura Pacis oferien el relat visual dels triumfos d'Augusto arreplegats en el Res Gestae. Apareixen representats les desfilades imperials dels pretorianos, les vestales i els ciutadans de Roma. També va construir el Temple de César, els banys de Agripa i el Fòrum d'Augusto, en el que es trobava també el Temple de Mart el Vengador. També va encorajar la construcció d'atres proyectes, com el Teatre de Balbo o la construcció del Panteón de Agripa, i en atres casos va finançar les obres erigides en nom d'atres persones, a sovint familiars, com el Pòrtic de Octavia o el Teatre de Marcelo. El Mausoleu d'Augusto va ser construït despuix de la seua mort per a albergar als membres de la seua família.

Per a celebrar la seua victòria en la batalla de Accio va ordenar construir el arc d'Augusto, que es va terminar en 29 a. C. prop de l'entrada al Temple de Cástor i Pólux i que seria ampliat en 19 a. C. en un nou disseny de triple arc. Existix també molts edificis construïts fòra de Roma que duen el nom i llegat d'Augusto, com per eixemple el teatre de Mèrida o el de Cartagena, en Espanya, la Maison Carrée, en Nimes, en el sur de França, o el trofeu d'Augusto, en La Turbie, també en França.

A la mort de Agripa en 12 a. C., Augusto va tindre que buscar una solució per al manteniment del suministrament d'aigua a la ciutat de Roma. El problema havia segut afrontat pel propi Agripa quan va servir com a edil, que va aplegar inclús a finançar-ho en els seus propis diners com a ciutadà privat. Eixe mateix any, Augusto va dispondre un sistema en el qual el Senat designava a tres dels seus membres com comissionats principals al càrrec del suministrament d'aigua i per a assegurar-se de que els aqüeductes de Roma eren mantinguts adequadament. A finals de l'era d'Augusto, es va posar al càrrec del manteniment d'edificis públics i del cult a l'estat a una comissió de cinc senadors anomenada curatores locorum publicorum iudicandorum i que podria traduir-se com els Supervisors de la Propietat Pública. Augusto també va crear el grup senatorial dels curatores viarum per a la supervisió i manteniment de les carreteres, que treballava en oficials locals i en contractistes per a organisar les reparacions ordinàries.

L'estil arquitectònic dominant en l'era d'Augusto i de la fase imperial de Roma va ser el orde corintio, originari i procedent de la antiga Grècia. Suetonio va comentar en una ocasió que Roma no era mereixedora del seu estatus de capital imperial, si ben Augusto i Agripa es varen encarregar de desmantellar este sentiment transformant l'apariència de Roma baixe el model grec clàssic.

Algunes obres manades per Augusto i atres dedicades a ell

- En Roma:

• Fòrum d'Augusto (terminat en 2 a. C.), en

el * Temple de Mars Ultor («Mart Vengador»).

• La Cúria Iulia en el Fòrum Romà (reconstrucció de la Cúria Hostilia, començada per César i terminada per Augusto en 29 a. C.).
• Llaura Pacis: L'Altar de la Pau en el Camp de Mart (13-9 a. C.).
• Horologium Augusti (Rellonge d'Augusto) en el Camp de Mart.
• El Mausoleu d'Augusto, en el Camp de Mart (començat en 29 a. C.).
• La «Casa d'Augusto», la seua residència privada en el Palatino.
• Augusto de Prima Porta, estàtua thoracata trobada en la Vila ad Gallines Albas, propietat de la seua esposa Livia.

- En Itàlia:

• Arc d'Augusto en Rímini (Ariminium), 27 a. C..
• Arc d'Augusto en Aosta (Augusta Praetoria).
• Pont d'Augusto en Narni, Valle del Riu Nar.
• Porta principal de Fano (Fanum Fortunae), 9-10.

- En províncies:

• Arc triumfal i Teatre en Orange (Arausio), França.

• Teatre d'Orange, França.
  Teatre d'Orange, França.
• Temple de Mart en el Fòrum d'Augusto, Roma
  Temple de Mart en el Fòrum d'Augusto, Roma
• Mausoleu d'Augusto, Camp Marcio, Roma
  Mausoleu d'Augusto, Camp Marcio, Roma

Augusto en la posteritat

En el pas del temps, l'image d'Augusto va estar exposta a una gran cantitat de canvis i influències constants que poc o res tenien que vore en la seua persona i el seu règim. Historiadors com Suetonio ho varen alabar en gran mida, mentres que uns atres com Tácito es varen mostrar més crítics. Certament, despuix de nàixer Jesús de Nazaret en l'época d'Augusto, els cristians de la Antiguetat tardana i la Edat Mija varen equiparar constantment la Pau augusta en la Pau cristiana. Inclús en els temps moderns, alguns polítics volien crear, cada u en diferents motius, similituts entre ells mateixos i l'época d'Augusto. Durant la Revolució Francesa, la creació del Directori, despuix del regnat de terror dels jacobinos en 1794, es va comparar en l'establiment del Principat. A la seua volta, en el XX, es va desnugar entre els fascistes italians, una «febra augusta». Inclús en l'época de la Alemània nazi, molts historiadors antics, incloent a William Weber, varen vore l'imperi d'Augusto com un model de renovació per a la pròpia Alemània sobre la seua Führer. L'historiador Jochen Bleicken califica a Augusto com el «pioner» i «constructor de l'Imperi romà», aixina mateix, com aquell que «va educar a les èlits romanes». D'igual forma, Dietmar Kienast va dir que Augusto era «un líder desinteressat en la pròpia història».

El punt de vista de Ronald Syme va estar marcat per la propagació dels moviments fascistes en l'Europa del seu temps. Per a ell, Augusto era un dictador. De modo similar a Mussolini —solament que en valoració negativa contrària— Syme vea en la seua ascensió paralels en el fascisme naixent. El règim d'Augusto hauria sorgit d'una revolució, ell mateixa hauria segut un home de partit que en el soport dels diners i les armes hauria vençut a la vella capa dirigent reemplaçant-la per una nova. Com a home poderós i calculador hauria dut a la tomba la república en descomposició per a donar fonament a una autocracia despuix d'una frontera republicana.

Dins de la temàtica d'Augusto en la cultura s'han fet varis proyectes, com en Cleopatra (película de 1963), a on l'actor Roddy McDowall interpreta a Octavio. O l'aclamada série de televisió de 1976, Yo, Claudio (basada en la novela homònima de Robert Greus), a on l'emperador Augusto és interpretat per Brian Blessed. Se li mostra com un home agradable i simpàtic que buscava lo millor per a Roma i la seua família; pero aixina i tot, era un títaro en mans de la seua esposa Livia, interpretada per Siân Phillips.

Aixina mateix, en la série cinematogràfica britànic-italiana Imperium (constituïda per quatre películes en total, entre 2003 i 2006), dirigida per Roger Young, César Augusto és interpretat per l'actor Peter O'Toole en Imperium: Augustus, a on s'aborda la vida de Octavio des d'abans de convertir-se en emperador fins al seu regnat com a tal. Atres actors que varen participar en dita producció varen ser Benjamin Sadler qui va interpretar al jove Octavio, Charlotte Rampling (com Livia Drusila), Vittoria Belvedere (Julia la Major) i Ken Duken (Marco Vipsanio Agripa), (les películes restants de la série relaten les històries de Nerón, Simón Pedro i Pompeya).

En el 2005, en la miniserie nortamericana per a televisió EMPIRE, l'actor Santiago Cabrera interpreta a un aposte i jove Octavius que lluita contra Marco Antonio com a hereu llegítim de Juliol César en el poder de Roma.

D'igual forma, en la primera temporada de la série televisiva Roma de 2005, el jove Octavio és interpretat per Max Pirkis. Augusto és un jove que viu de prop la guerra civil entre Juliol César i els seus oponents polítics. La segona temporada comença despuix de la mort de Juliol César i narra els acontenyiments que culminen en l'ascens de Octavio a la posició de Primer Ciutadà. Al principi d'esta última temporada, Max Pirkis torna a interpretar a Augusto, canviant a mitat de temporada per Simon Woods per a encarnar a un Augusto més madur. Se li presenta com un home ambiciós, manipulador, sense escrúpuls, fret, i sense carisma per a conectar en el poble. A mida que va assumint poder les seues ofertes de pacte adquirixen una forma més ventajosa, pero en el fondo s'aprecien com a órdens que no es poden rebujar. Triumfa gràcies a una mescla d'astúcia política i la por que infunde, tant en els seus enemics com en els seus aplegats. Queden fòra de la descripció de la seua personalitat les virtuts que li varen fer un bon governant, i una persona volguda i respectada durant sigles.

Bibliografia

Fonts clàssiques

• Augusto (I). Res gestae Divi Augusti.
  • Res gestae Divi Augusti (1994) trad. J. M. Cortés Copete. ISBN 84-7882-148-1
• Nicolás de Damasc (I). La Vida d'Augusto.
• Tácito (117) Annales.
  • "Anals". Akal clàssica 80: Clàssics llatins, Edicions Akal. ISBN 9788446025368
• Suetonio (II). De vita Caesarum. Divi Augustus.
• Dion Casio (III). Història Romana, donar/home.html#45 Llibres 45‑56 (en anglés)

Fonts modernes

• Bunson, Matthew (1994). ^{[enllaç trencat]}. Facts on File Inc. .ISBN 0-8160-3182-7
• Chisholm, Kitty i Ferguson, John (1991). Rome: The Augustan Age. A Source Book, Oxford University Press. ISBN 0198721080
• Eck, Werner (2003). The Age of Augustus (trad. Deborah Lucas Schneide). Blackwell Publishing. ISBN 0-631-22957-4
• Eder, Walter (2005). "Augustus and the Power of Tradition" en The Cambridge Companion to the Age of Augustus, ed. Karl Galinsky. pp. 13-32. ISBN 0-521-80796-4
• Everitt, Anthony (2008). Augusto. El primer emperador, Editorial Ariel. ISBN 9788434452473.
• (1990) Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, Berkeley, CA; Los Àngeles; Londres: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-05611-6 (hbk.); ISBN 0-520-08349-0 (pbk.).
• Gruen, Erich S. (2005). "Augustus and the Making of the Principate" en The Cambridge Companion to the Age of Augustus, ed. Karl Galinsky. pp. 33-51. ISBN 0-521-80796-4
• Kelsall, Malcolm (1976). "Augustus and Pope", The Huntington Library Quarterly 39 (2), pp. 117–131.
• Mackay, Christopher S. (2004). Ancient Rome: A Military and Political History, Cambridge University Press. ISBN 0521809185.
• Rowell, Henry Thompson (1962). The Centers of Civilization Séries, vol. 5: Rome in the Augustan Age. Norman: University of Oklahoma Press. ISBN 0-8061-0956-4
• Scullard (1982). From the Gracchi to Nero: A History of Rome from 133 B.C. to A.D. 68, 5th edició, Londres; Nova York: Routledge. ISBN 0415025273.
• Shaw-Smith, R. (1971). "A Letter from Augustus to Tiberius", Greece & Rome 18 (2), 213–214 (resum en CJO).
• Shotter, D. C. A. «Tiberius and the Spirit of Augustus.» En Greece & Rome, 13 (2), 1966, 207-212 (resum en CJO).
• Southern, Pat (2013). August, Editorial Gredos. ISBN 9788424936723.
• Starr, Chester G., Jr. (1952). «The Perfect Democracy of the Roman Empire.» The American Historical Review 58 (1), pp. 1-16.
• Syme, Ronald (2010). La revolució romana, Crítica. ISBN 9788498921441.

Bibliografia complementària

• Bleicken, Jochen. (1998). Augustus. Eine Biographie. Berlín. ISBN 978-3499626500
• Borgies, Loïc (2016). Li conflit propagandiste entre Octavien et Marc Antoine. De l'usage politique de la uituperatio entre 44 et 30 a. C. n., Brusselas: Latomus.ISBN 978-90-429-3459-7
• Galinsky, Karl (1998). Augustan Culture. Princeton, NJ: Princeton University Press. ISBN 0-691-05890-3
• Lewis, P. R. i G. D. B. Jones (1970). Roman gold-mining in north-west Spain, Journal of Roman Studies 60 (1970): 169–85.
• Jones, R. F. J. i Bird, D. G. (1972). Roman gold-mining in north-west Spain, II: Workings on the Rio Duerna, Journal of Roman Studies 62: 59–74.
• Jones, A.H.M. (1951). "The Imperium of Augustus", The Journal of Roman Studies, 41, (1-2)., pp. 112–119.

• Jones, A.H.M. (1970). Augustus. Londres: Chatto & Windus. ISBN 0-7011-1626-9
• Karen Essex, Kleopatra Pharaoh (2001, 2002)
• Osgood, Josiah (2006). Caesar's Legacy. Nova York: Cambridge University Press. (tapa dura, ISBN 0-521-85582-9; llibre de bojaca, ISBN 0-521-67177-9).
• Raaflaub, Kurt A. & Toher, Mark (eds.) (1993). Between Republic and Empire. Berkeley; Los Àngeles: University of Califòrnia Press, 1993 (llibre de bojaca, ISBN 0-520-08447-0).
• Reinhold, Meyer. The Golden Age of Augustus (Aspects of Antiquity). Toronto, ON: Univ of Toronto Press, 1978 (tapa dura, ISBN 0-89522-007-5; llibre de bojaca, ISBN 0-89522-008-3).
• Roebuck, C. (1966). The World of Ancient Claves. Nova York: Charles Scribner's Sons.
• Schulz, Fritz i Wolff, Marguerite. (1936) Principles of Roman Law. Oxford; The Clarendon Press: 88-90.
• Zanker, Paul (1997). Augustus und die Macht der Bilder. ISBN 3-406-32067-8 (#Recensió de l'obra). Edició en anglés The Power of Images in the Age of Augustus, University of Michigan Press, 1990 (ISBN 978-0-472-08124-0). Edició espanyola Augusto i el poder de les imàgens, traducció de P. Diener, Madrit, Aliança, 1992, ISBN 84-206-7113-4.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Augusto.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Augusto en Viquidites.

• Emissions republicanes en Octaviano en la base de senyes Coins of the Roman Republic Online (CRRO)
• Emissions imperials d'Augusto en la base de senyes Online Coins of the Roman Empire (OCRE)
• Emissions provincials d'Augusto en la base de senyes Roman Provincial Coinage online (RPC)