Conca del Mediterràneu
Conca del Mediterràneu és un terme geogràfic de gran importància històrica i cultural.
En ella s'han desenrollat les denominades civilisacions mediterrànees, la continuïtat de les quals en el temps fins a l'actualitat es manifesta en una cultura mediterrànea en gran part comuna per damunt de les profundes diferències polítiques i religioses. Tal unitat de cultura o civilisació s'ha vist afectada en l'época contemporànea per varis factors: per un costat, apareix homogeneizada en les del restant del món per efecte de la globalisació; i, per un atre costat, presenta una contradictòria relació en el fenomen del turisme, que, per un costat, la magnifica i, per un atre, la desvirtúa. Solen definir-se com a traces comunes de tal cultura mediterrànea, ademés de l'herència cultural de l'Antiguetat clàssica i de l'enfrontament secular de civilisacions (púnica, grecorromana, cristiana, islàmica), molts de la vida quotidiana, com la dieta mediterrànea (llegums, frutes i verdures, peix; i els tres aliments bàsics —la tríade mediterrànea— elaborats des de la més remota antiguetat a partir de productes agrícoles i cultius específicament adaptats a la regió: pa del blat, oli d'oliva i vi de la vinya); l'animada vida gallipontera i esperit de festa estimulades per la benignidad del clima mediterràneu; multitut de tòpics i estereotips, com una certa forma, al mateix temps vitalista i fatalista, d'entendre la vida,[1] etc.
L'unitat del mar Mediterrànea es pretén activar periòdicament per certes iniciatives polítiques (Unió pel Mediterràneu) i inclús deportives (Jocs del Mediterràneu).
Geografia
La conca del Mediterràneu inclou els territoris les aigües dels quals aboquen al mar Mediterrànea, és dir: el sur d'Europa (exceptuant gran part de la península ibèrica, i incloent gran part del centre i l'est en la conca del mar Negra), el nort d'Àfrica (prolongant-se cap al seu interior en la conca del Nilo) i la zona més occidental d'Àsia ribereña en mar, que es coneix també com Oriente Pròxim o Alce.
La determinació geogràfica d'aspectes favorables al desenroll de la civilisació són notables: l'existència d'una massa d'aigua prolongada en la direcció del paralel 40° que s'obri en la frontera occidental d'un continent és única en el planeta. Això permet la gran extensió del clima mediterràneu, que si be té semblants en atres latitut similars (Califòrnia, Chile central, oest de Suràfrica, sur d'Austràlia Occidental) no poden comparar-se-li en extensió. Lo mateix pot dir-se de l'articulació de les costes que multiplica la possibilitat d'accés a la mar, sobretot en la seua vora septentrional, en quatre penínsules principals ([ibèrica, itálica, balcànica i Anatólica), vàries mars en personalitatPlantilla:Quina diferenciada (Balear, Tirreno, Adriático, Jónico, Egeo i Negre) i múltiples illes i archipèlecs, des de les de gran tamany (Balears, Còrsega, Cerdenya, Sicília, Creta, Chipre) fins a les menors (Jolivert, Alborán, Chafarinas, Columbretes, Elba, Malta, Pantelleria, Dalmacia, Jónicas, Ítaca, Cíclades, Lesbos, Rodas, Dodecaneso...).
El Mediterràneu i la seua conca varen ser l'escenari dels primers descobriments geogràfics, simultàneus a l'orige de la navegació, anteriors inclús a les navegació històriques (periples grecs i les escasses referències fenicias o bíblices).[3]
Història
En major o menor fidelitat als seus llímits geogràfics, històrica i culturalment la conca del Mediterràneu és el lloc de naiximent i desenroll de la civilisació occidental que, si be pot buscar els seus orígens en Mesopotamia (Tigris i Éufrates desemboquen en el golf Pèrsic, i, per tant, corresponen a la conca del oceà Índic), es desenrolla en els antics Egipte, Israel i Fenicia, i de forma definitiva en l'Antiguetat clàssica de Grècia i Roma (que convertix al Mediterràneu en el seu Mare nostrum i fa coincidir pràcticament el llimes del seu Imperi en la seua conca).
L'extensió de la civilisació occidental al nort i est d'Europa durant l'Edat Mija, i l'irrupció de l'islam en l'espai mediterràneu va significar la ruptura de l'unitat d'est,[4] pero va seguir havent un fecundo intercanvi comercial i cultural entre les seues vores, tant de nort a sur a través de la península ibèrica i Sicília com d'est a oest entre les ciutats italianes, Bizancio i la ribera pròxim-oriental, encara que les fonts històriques destaquen molt més els enfrontaments (la reconquista i les Creuades).
En l'Edat Mija, els matemàtics musulmans, en les seues taules astronòmiques, contibuyeron decisivament a conéixer l'autèntic tamany del Mediterràneu. En el IX Al-Jwarizmi va reduir en dèu graus de llongitut la distància que segons la geografia ptolemaica hi havia entre Còrdova i Damasc, i que era de casi vint graus superior a la real. Un sigle més vesprada, el andalusí Maslama de Madrit va corregir encara més dita distància, fins a solament un grau de llongitut de diferència sobre la verdadera. D'esta forma, les representacions cartogràfiques posteriors del Mediterràneu es varen aproximar molt més a la realitat.
L'història de la conca del Mediterràneu en el XVI ha segut objecte d'un estudi de Fernand Braudel,[5] model clàssic de les relacions entre l'entorn geogràfic i els distints nivells del temps històric.
L'extensió de la civilisació occidental a Amèrica durant l'Edat Moderna i a tot lo món a partir de la Revolució Industrial i el colonialisme varen significar definitivament el canvi de l'eix d'esta del Mediterràneu al Atlàntic (visible sobretot en la [[crisis del sigle XVII|crisis del XVII]]). Sembla provable que el procés es repetixca en el desplaçament al Pacífic a partir del procés de globalisació de finals del XX, actuant de nous centres (en substitució d'Europa) els ya desenrollats Japó i la costa oest dels Estats Units, i sobretot China i els nous països industrialisats (NIC).[6]
Vore també
Notes
- ↑ Joan Manuel Serrat, Mediterràneu. Luis Racionero, El Mediterràneu i els bàrbars del nort.
- ↑ Oteros Jose (2014) Modelisació del cicle fenològic reproductor de l'olivera (Tesis Doctoral). Universitat de Còrdova, Còrdova, Espanya Link
- ↑ Alfonso Reis Albors de la geografia mediterrànea (1958), en Obres Completes, Els Orígens, pg. 315 i ss. [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Henri Pirenne Mahomet et Charlemagne (Mahoma i Carlomagno), 1922.
- ↑ La Méditerranée et li Monde Méditerranéen a l'époque de Philippe II (El Mediterràneu i el món mediterràneu en l'época de Felipe II), 1949
- ↑ Braudel, op. cit. Immanuel Wallerstein, El modern sistema mundial, 1974, 1980 i 1989.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuenca del Mediterráneo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.