Mediterràneu occidental

Mediterràneu occidental

Mediterràneu occidental en un mapa alemà de 1906 (Justhus Perthes See Atles: Westliches Mittelmeer). Inserta mapes dels ports de Gibraltar, Màlaga, Barcelona, Nàpols i Palermo.

Mediterràneu occidental és un concepte geogràfic en implicacions històriques i geopolítiques. Es referix a la mitat Oest del mar Mediterrànea, aixina com a la mitat oest de la conca del Mediterràneu. El punt de divisió en el Mediterràneu oriental són els estrets que separen el sur d'Europa a l'altura de la península itálica, les illes de Sicília i Malta i la península de Hermeo en el nort d'Àfrica. Pertanyen a esta regió les demés illes i archipèlecs del Mediterràneu occidental (les majors Còrsega i Cerdenya, i un gran número d'illes menors -Tabarca, Elba-, archipèlecs majors -Balears- i menors -Illes Columbretes, Illes Eolias-); i àmplies zones continentals del suroest d'Europa (la península ibèrica -l'alvertent mediterràneu d'Espanya, encara que para determinades qüestions sol incloure's també a Portugal a pesar de no tindre costa mediterrànea, per les seues homogénees característiques climàtiques, físiques i històriques; com li ocorre també a la major part d'Espanya, d'alvertent atlàntic-, el sur de França i Itàlia) i el noroest d'Àfrica (Marroc, Argèlia -especialment la seua porció costera- i Tunis). Les mars en que se sol subdividir (en criteris molt variats) inclouen, entre atres denominacions, el mar de Alborán, el golf de Valéncia, el mar Baleárico, el golf de León, el mar de Ligúria, el mar de Cerdenya i el mar Tirreno. Atres accidents geogràfics destacats són el Mar Menor, l'albufera de Valéncia, el delta de l'Ebre, la marisma de la Camargue, el golf de Gènova, el golf de Nàpols, etc. Front a l'escassea de rius permanents en la costa africana occidental (Meyerda, Muluya), destaquen els de la costa europea (espanyola -Segura, Turia, Xúquer, Ebre, Llobregat, Ter-, francesa -Aude, Ródano- i italiana -Arno, Tíber-). El clima mediterràneu (templat-càlit, en sequia de varis mesos en estiu) caracterisa a tota la regió, encara que en àmplies zones del surest peninsular espanyol i del nort d'Àfrica s'aplega al clima subdesértico o inclús al clima àrit, ya que en l'interior d'Àfrica es troba el desert del Sahara, un dels més secs del món.

Prehistòria i Edat Antiga

L'obstàcul aparentment insalvable que l'estret de Gibraltar significa per als moviments dels grups humans anteriors a la navegació ha condicionat que les interpretacions prehistoriográficas i paleontológicas més comunament acceptades -recolzades en numeroses proves físiques- posen en les costes del Mediterràneu oriental i el Caucas les zones per les que se supon que es produiria el pas des d'Àfrica fins a Europa. No obstant, existixen algunes proves en sentit distint, que permetrien considerar la possibilitat d'algun tipo de contacte primitiu entre abdós vores del Mediterràneu occidental.

El desigual desenroll històric entre Mediterràneu occidental i oriental es fa decisiu des de l'aparició de la Revolució Neolítica i la Revolució Urbana en el Creixent fèrtil del Antic Próximo Oriente, que va significar per a eixa regió el naiximent de la Història. Les zones del Mediterràneu occidental es varen vore influenciades per difusió de les innovacions (teoria difusionista), primer de l'agricultura i de la ceràmica i després de l'us dels metals (Edat dels Metals) i de construccions com els megalits. Els pobles indígenes de les seues vores varen quedar incorporats a les rets comercials dels pobles colonizadores del Mediterràneu oriental (principalment grecs i fenicios), navegants interessats en la busca de matèries primeres (fonamentalment metals: coure, estany, or i argent) i mercat per als seus productes manufacturados de lux (ceràmica, teles, tenyides, armes), per a lo que varen establir factories comercials que en el temps es convertirien en colónias estables, fins a l'extrem més occidental (Gadir -Càdis-). En esta época protohistòrica les històries i llegendes que referixen les aventures i riquees conseguides i per conseguir se situen en les zones del Mediterràneu occidental envoltes en un misteri mític: els treballs d'Hércules (Gerión, columnes de Hércules), viages d'Ulises (Scila i Caribdis, Ogigia -l'illa de Calipso que Unamuno va identificar en l'illa de Jolivert i l'orige del nom d'Espanya-, els Lotófagos), l'Atlántida, el jardí de les Hespérides o Illes Afortunades, etc.

Des de començos de l'I mileni a. C. es varen desenrollar verdaders estats indígenes en algunes parts del Mediterràneu occidental (etruscs en Itàlia, tartésicos en Espanya). A partir de la batalla de Alalia (537 a. C.) Cartago (una colónia fenicia en un punt estratègic del nort d'Àfrica, convertida en metròpolis despuix de l'incorporació de les ciutats fenicias d'orient al imperi persa) es va impondre a les colónies gregues de Sicília, sur d'Itàlia i sur de França (Magna Grècia, Massalia), convertint-se en la potència dominant del Mediterràneu occidental. Esta situació es va alterar en les guerres púnicas de el III, en que la República Romana la va substituir en eixe paper, iniciant una nova estratègia de penetració territorial (constitució d'un verdader Imperi).

La divisió del Imperi romà -unificador del Mediterràneu o Mare Nostrum- en dos mitats: Imperi romà d'Orient i Imperi romà d'Occident està en l'orige d'esta divisió del Mediterràneu en dos parts; que va quedar reforçada en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident en 476 i la supervivència del Imperi bizantí fins a 1453. L'intrusió dels vàndals en el Nort d'Àfrica des de Hispania al començament de el V, per lo que suponia d'una amenaça marítima a Roma, va ser vista com una tragèdia inaudita (el Mediterràneu havia segut una mar segura des de la supressió de la pirateria en l'Alt Imperi). Durant un temps (VI), la recuperatio Imperii de Justiniano va tornar a posar baix control romà (esta volta oriental) bona part de les costes del Mediterràneu occidental.

Edats Mija i Moderna

l'expansió musulmana per la ribera sur del Mediterràneu (VII i VIII) va fer que les traces culturals anaren més semblats entre el Mediterràneu occidental i l'oriental que entre el nort i el sur, encara que no s'ignoraven les diferències entre est i oest, falcades en el terme Magreb -occident en idioma àrap- que s'aplicava al noroest d'Àfrica i a al-Ándalus -la península ibèrica-. A partir de la conquista normanda de Sicília (despuix de les vespres sicilianes incorporada a la Corona d'Aragó, ya present en Balears i el regne de Valéncia), i sobretot a partir de la Reconquista castellana del estret de Gibraltar (batalla del Salat, 1340) i del regne de Granada (Guerra de Granada, 1482-1492), comença un periodo de domini cristià del Mediterràneu occidental (sobretot per la Monarquia Hispànica que comprenia també el regne de Nàpols); a el hora que el Mediterràneu oriental passava a ser controlat pel Imperi otomà, sobretot despuix de la pren de Constantinopla en 1453. Les Creuades, que varen mantindre una presència occidental en Orient en els sigles XII i XIII, feya temps que havien fracassat.

Les rutes comercials varen relacionar cada volta més els ports del noroest d'Itàlia (Chafa, Gènova) i sur de França (Marsella), fins a llavors més orientats al comerç en el mediterràneu oriental dominat per Venècia; en els ports atlàntics ibèrics (Sevilla, Lisboa) i de l'Europa del nort (Anglaterra, Flandes i la Hansa); en un procés de llarga duració que va desplaçar el centre de gravetat econòmica del Mediterràneu al Atlàntic, a lo que va contribuir decisivament l'Era dels Descobriments (sobretot el descobriment d'Amèrica).

El paper de la monarquia francesa, aspirant a el hegemonia en Europa Occidental des dels carolingios, havia declinat en la regió des de la derrota de Francisco I en la batalla de Pavía (1525), pero sempre va estar en situació de reactivar-se, buscant tot tipo d'aliances com a contrapeso a Espanya (des dels Estats Pontificis fins als mateixos turcs).

Expedició del navegant castellà Pero Chiquet en 1404, per tot el Mediterràneu occidental.

L'arribada massiva al nort d'Àfrica dels expulsats andalusíés (musulmans espanyols) i sefardíes (judeus espanyols) va accentuar la mescla i proximitat de traces culturals en la personalitat d'estes zones; que es va renovar en la posterior expulsió dels moriscos (1609).

A pesar de la conquista de ports clau des de finals de el XV per portuguesos (Ceuta) o castellans (Melilla, Orà) i l'efímera conquista de Tunis; el nort d'Àfrica va permanéixer baix control de distints estats musulmans, que varen propiciar una pirateria berberisca que mantenia la navegació i la vida dels pobles propencs a les costes baix greu amenaça. La cessió de l'estratègica illa de Malta per Carlos V als Cavallers Hospitalaris (a partir de llavors Orde de Malta) la va convertir en escenari d'un espectacular sege per part dels turcs, que va fracassar. La batalla de Lepanto va conseguir mantindre l'equilibri mediterràneu d'abdós mitats, que es va mantindre fins al colonialisme europeu dels sigles XIX i XX.

Bibliografia

• Vere Gordon Childe Els orígens de la civilisació
• Fernand Braudel El Mediterràneu i el Món Mediterràneu en l'época de Felipe II
• Henri Pirenne Mahoma i Carlomagno
• Arturo Pérez-Reverte Corsarios de Llevant