Illes Eolias

Archiu:Aeolian Islands.jpg

Illes Eolias

Les illes Eolias o Eòliques (en italià: Isole Eolie) constituïxen un archipèlec volcàico situat en el mar Tirreno, prop de la costa nordest de Sicília. Varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 2000.

L'illa més gran és Lípari, raó per la qual es coneix també a l'archipèlec com a illes Lípari. Les atres illes són Vulcano, Salina, Estrómboli, Filicudi, Alicudi i Panarea.

Diu Diodoro Sículo que les illes anomenades Eolias són sèt: Estróngile i Evónimos, després Dídime, Fenicodes i Encodes, i aixina mateix Ferixca d'Hefesto i Lípara, en la que s'alça una ciutat del mateix nom. Estan situades entre Sicília i Itàlia, en llínea recta des de l'estret.

Les Eolias estan dispostes en forma d'I: Vulcano es troba en l'extremitat inferior, Alicudi i Estrómboli en els extrems superiors, a l'oest i a l'est respectivament.

La ciutat més gran en elles és Lípari, situada en l'illa del mateix nom. Acull al voltant de 11 000 habitants.

Història

Història mítica

Els primers amos de les illes varen ser els deus i monstruosas criatures.
Eolo, el deu grec dels vents, va donar el seu nom a l'archipèlec i va regalar a Ulises un odre ple de vents favorables.

Hefesto, al que els llatins cridaven Vulcano, famós per ser el forjador dels rajos de Zeus i de la fitora de Poseidón, tenia ací la seua forja i vivia en els seus ajudants, els cíclopes, en l'interior del cràter de Vulcano.

El mític rei Líparo, fill d'Eolo, va rebatejar en el seu nom l'antiga Melignis, la més gran de les illes.

Archiu:Isole Eolie al tramonto viste dai monti Peloritani, Sicilia. caps block 0

Illes Eolias vistes des del Mont Dinnamare, Peloritanos

Prehistòria i protohistòria

Archiu:Eolie.jpg

En primer terme Vulcano, Lipari en el mig, Salina a l'esquerra i Panarea a la dreta.

Utilisant embarcacions primitives, els primers pobladors varen desembarcar ací fa aproximadament 6.000 anys. Poble de pastors, agricultors o comerciants, pero sobretot d'artesans de la ceràmica. Varen descobrir l'obsidiana, mineral de duríssima roca volcànica vitrificada negra i relluent, que no es produïx en tots els volcans. l'obsidiana va causar l'extraordinari desenroll de la civilisació neolítica en l'archipèlec, en la creació de llogarets i l'intensificació dels intercanvis comercials marítims. A partir de l'obsidiana s'obtenien ferramentes, raspadors, puntes de flecha i fulls menys resistents que el sílex, pero més dures.

S'ha trobat gran abundància d'obsidiana de Lípari en els poblats neolítics de Sicília i de la península italiana i inclús en les costes de França meridional i en Dalmacia.

La pedra pómez era amprada sobretot com a pedra abrasivo, sobre la qual es llimaven les ferramentes i utensilis. Els grans depòsits de pedra pómez de les ales del mont Pilato han donat treball a numeroses generacions de liparotas.

La lava es va utilisar per a construir les primeres vivendes: material sòlit, poroso, perfecte per a aïllar de les tempestats, canícula, i per a refugiar-se de les pluges dutes pels vents desérticos. Per als fonaments s'ampraven els blocs de lava, les parets es construïen en porosa pedra pómez, per al sol la toba. Per al sostre s'usava el cridat "astrico". Encara que el terme "sostre"és impropi, tenint en conte el seu us: en realitat es tractava de terrats per a arreplegar l'aigua de pluja i almagasenar-la en cisternes subterrànees.

Segons les troballes, els primers habitants de Lipari es varen establir en els altiplanos de el "Castellaro Vecchio". En el quart mileni  a. C. va sorgir el primer núcleu habitat, construït en la roca del Castell de Lípari. El comerç de l'obsidiana va propiciar l'expansió demogràfica i urbanística, estenent-se l'assentament de la Rocca fins a la planicie de la calle Diana.

A finals del tercer mileni  a. C., en l'inici de l'Edat del Bronze, apleguen a Lípari i al restant de les Eolias nous grups ètnics, pels regulars contactes que es varen establir en els micénicos. Les illes varen ser freqüentades per pobles micénicos d'estirp eòlica, ya fortament arraïlats en Metaponto, que les varen convertir en una espècie de llocs vigías per a controlar les vies comercials que travessaven l'estret de Mesina. Precisament d'este poble eòlic varen prendre les illes el nom que encara hui conserven, al que fan referència les llegendes del mític rei Eolo, senyor dels vents, citat en la Odissea.

En el curs de el XIII a. C. es varen establir en les illes, procedents de les costes de Campània, pobles ausonios en els quals es relaciona la llegenda del rei Líparo de la que va prendre el seu nom la ciutat. Despobladas a finals de el X a. C. potser a causa de rivalitats entre diversos pobles per la supremacia marítima del baix Tirreno, les illes varen quedar pràcticament desertes durant alguns sigles.

Época grega (colonisació)

Durant la 50 Olimpiada (580 - 576 a. C.) Lípari va ser colonisada per grecs d'estirp dòrica, procedents de Cnido i de Rodas, comandados pel heráclida Pentatlo, supervivents d'una infeliç tentativa de fundar una colónia en el lloc a on es troba l'actual Marsala. Els nous colon varen necessitar, en primer lloc, defendre's de les incursions dels etruscs (tirrenos). Per a això, varen armar una poderosa flota, en la que varen obtindre numeroses victòries i es varen assegurar la supremacia en l'mar. En el botí conquistat varen erigir, en el santuari d'Apolo, en Delfos, uns monuments votivos (més de quaranta estàtues de bronze), de que els seus basamentos queda constància.

Sigles V i IV

En 427 a. C., durant la primera expedició ateniense a Sicília, conduïda per Laques, els liparienses varen estretir una aliança en els siracusanos, potser pel seu comú orige dòric. Com afirma Tucidides, varen sofrir atacs sense greus conseqüències, de la flota ateniense i d'Regio.

Els barcos liparienses dominaven el baix Tirreno. L'any 393 a. C. varen interceptar un barco romà que duya a Delfos una gran vasija que representava la dècima part del botí de la conquista de Veyes. Pero el seu suprem magistrat, Timasiteo els va obligar a restituir-la, per tractar-se d'una obra sagrada dedicada al deu Apolo, que els liparienses veneraven.

En l'expedició cartaginesa del 408 a. C. - 406 a. C. Lípari va mantindre de nou relacions amistoses en Siracusa. Per este motiu, va ser atacada pel general cartaginés Himilcón, que es va apropiar de la ciutat i va obligar als habitants a pagar una indemnisació de 30 talents. Quan es varen marchar els cartagineses, Lipari va recobrar la seua independència.

Durant la tirania de Dionisio el Vell, Lípari va permanéixer al costat de Siracusa i, posteriorment, al de Tíndaro.

Posteriorment, les illes varen ser escenari d'enfrontaments entre Roma i Cartago per la seua situació estratègica. En 260 a. C., la victòria romana en la Batalla de les Illes Eolias va sancionar el final de la primera guerra púnica i la substitució del domini marítim cartaginés del mar Mediterrànea pel romà.

Finals de el IV i sigles III i II

En l'any 304 a. C., l'illa va ser atacada per Agatocles, que li va impondre un tribut de 50 talents, perdut durant la travessia cap a Sicília, per una tempestat atribuïda a la còlera d'Eolo. Despuix, Lipari va caure baix el jou cartaginés, situació en la que es trobava quan va esclatar la primera guerra púnica. Pels seus excelents ports i per la seua posició d'alt valor estratègic, l'archipèlec es va convertir en una millors estacions navals cartaginesas. En l'any 262 a. C. el cònsul romà Cneo Cornelio Escipión, confiant que podia apropiar-se de Lípari en certa facilitat, va quedar bloquejat per Aníbal, qui va conseguir capturar-ho en tota la seua esquadra. En 258 a. C. Atilio Calatino cercava la ciutat davant possibles seges. En el 257 a. C. les aigües de les Eolias varen ser l'escenari d'una cruenta batalla entre les flotes cartaginesa i romana. Lípari va ser conquistada pels romans en l'any 252 a. C. Arrasada en cruentes matances, va perdre junt a l'independència la prosperitat econòmica. Llavors es va iniciar un periodo de greu decadència per a la ciutat.

Per una atra part, va seguir obtenint substancials ingressos econòmics de l'indústria del alum, que provablement s'extrea en l'illa de Vulcano ya des de l'Edat del Bronze i del que Lípari tenia el monopoli en el món antic. Aixina mateix, també eren molt freqüentades les excelents aigües termals de Vulcano i de Lípari, que també varen gojar de notable renom en la Roma imperial. Cicerón recorda a Lípari i parla dels atropells que va sofrir per part de Verres.

Sigles I  a. C. fins a el IV

Les illes Eolias varen tindre una gran importància estatégica durant la guerra civil entre Octaviano i Sext Pompeyo, qui fortificó Lípari. Va ser conquistada en l'any 36 a. C. per Agripa, almirant de Octaviano, que va convertir l'illa de Vulcano en la base de la seua flota per a les operacions que varen precedir a la Batalla de Nauloco i per al successiu desembarc en Sicília. Lípari va sofrir també en esta ocasió noves devastación i nous desastres.

Sembla que posteriorment l'illa de Lípari va poder gojar de l'estat jurídic de municipium. Plinio el Vell la va definir com oppidum civium romanorum.

No hi ha notícies relatives a tot el periodo imperial romà (sigles I-IV). Solament sabem que l'emperador Caracalla, despuix d'ordenar que assessinaren a Plauciano, el seu sogre, va desterrar a l'illa a la dòna d'est, Plautila, i al seu cunyat Plaucio, els qui varen morir en l'exili.

Era cristiana fins a l'Edat Mija

En l'era cristiana (potser a partir de el IV), Lípari va ser sèu episcopal i a lo manco des de el VI eren venerades en la seua catedral les relíquies del apòstol Sant Bartolomé, que, segons les tradicions transmeses per escritors bizantinos, varen aplegar miraculosament des d'Armènia.

Edat Mija

En els sigles de l'Alta Edat Mija, Lipari va ser meta de pelegrinages des de països propencs i lluntans. Al voltant de les illes Eolias, i en particular de Lípari i Vulcano, va florir una rica i variopinta collita de tradicions. En aquell temps, el cràter de Vulcano era considerat com la boca de l'infern, en la que es cremaven les ànimes dels réprobos. És coneguda la llegenda relatada per Sant Gregorio Magne que parla del eremita que, el mateix dia de la mort de Teodorico, va vore cóm l'ànima del rei godo era tirada al cràter per Papa Juan I i el patricio Simmaco, assessinat per órdens del primer.

També varen florir atres llegendes al voltant de les figures del sant Bisbe Agatón i del eremita Sant Calogero, que lliberava a l'illa dels diables i feya que manaren les aigües salubres que duyen el seu nom.

Despuix de molts decenis d'inactivitat volcànica, en l'Alta Edat Mija esta es va recomençar en l'illa de Lípari. Llavors es varen obrir els nous cràters: el del mont Pelato, que va fer erupció d'immenses masses de pedra pómez, i el de la Pirrera, més propenc a la ciutat, que va fer erupció d'una colada d'obsidiana.

En l'any 839, Lípari va ser destruïda per una incursió musulmà, que va massacrar i va deportar en esclavitut a la població i va profanar les relíquies de Sant Bartolomé. Estes relíquies, píamente recollides per uns vells monges que varen escapar a la matança, varen ser transportades a l'any següent a Salerno, i des d'allí a Benevent. Durant alguns sigles, Lípari va quedar casi totalment deserta, fins a la reconquista de Sicília per part dels normandos, que en 1083 varen instalar allí a l'abad Ambrosio en un grup de monges benedictinos. Al voltant del monasteri, del que encara queden ruïnes al costat de la catedral, va tornar a formar-se un núcleu urbà.

En 1331 va ser reconstruïda la sèu episcopal de Lipari unida a la de Patti.

Roberto I de Nàpols, es va apropiar de Lípari en 1340.

Sigles posteriors

La guerra despobló les illes, que varen ser recolonizadas posteriorment des de les regions italianes peninsulars del baix Tirreno (especialment de Calàbria i Campània), aixina com des de l'illa de Sicília.

En 1540 les illes varen ser saquejades pel corsario Barbarroja, que es va dur part dels habitants de l'archipèlec com a esclaus. En 1544, les illes varen tornar a ser escenari de violents enfrontaments, esta volta entre la Monarquia Hispànica i els pirates argelinos de Jeireddín Barbarroja (recolzats pel Regne de França i l'Imperi otomà). Lípari va anar posteriorment reedificada per Carlos V i des de llavors va seguir el destí de Sicília i del Regne de Nàpols.

Fins a la década de 1940, estes illes solament es coneixien com a presó per a exiliats polítics. Posteriorment, els artistes moderns es varen donar conte de la bellea salvage de la regió, i els documentalista i cineaste varen descriure en les seues cambres les Eolias, redescubriéndolas al món.

Economia i turisme

Archiu:Entre Lipari y Panarea, Islas Eolias, Sicilia, 2015.gif

Navegació entre Lípari i Panarea. Al fondo, Salina

Durant la primera mitat de el XX, la plaga de filoxera de la vinya va provocar l'èxodo de més de la mitat de les seues 20.000 habitants. El turisme ha tornat la vida a les illes Eolias. A partir de 1970, el saldo migratori va començar a ser favorable, gràcies a les ocupacions creades pel sector turístic.
Primer varen desembarcar els vulcanólogos atrets per la vitalitat d'illes com Vulcano i Estrómboli. Després varen aplegar els estiuejadors, aprofitant la conexió en els ports de la península o les encara més propenques Sicília (Milazzo i Mesina). Els barcos cobrixen la travessia de nit i oferixen com a espectàcul final les llums del alba front a les illes. Els ràpits aliscafos hidroplano la fan en menys de dos hores, al mateix temps que unixen les illes entre sí.

En decembre de 2000, l'Unesco va declarar les illes Patrimoni de la Humanitat, per la riquea dels seus ecosistemes i la bellea dels seus parages, preservats en alguns punts i alterats en uns atres per la construcció turística descontrolada.

• Es cultiven l'olivera i la vinya, la taperera, l'armeler, la higuera.
• També posseïx pedreres de pedra pómez, hui clausurada.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre les Illes Eolias.

• Lloc dedicat a les Illes Eolias; en espanyol.

• Eòliques: sèt illes per a somiar; en espanyol.
• Les Illes Eolias en el lloc de l'UNESCO; en anglés.

• FILÓSTRATO EL VIEJO: Quadros o Imàgens (Εικόνες); II, 17: Les illes (Νησοί).
  • Traducció a l'anglés, en el lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classical Library.
    • Text bilingüe grec - francés, en el lloc de Philippe Remacle.
      • Text grec, en Wikisource.
        • Arthur Fairbanks (1864 - 1944): historiador nortamericà de l'art que va ser director del Museu de Belles arts de Boston des de 1908 fins a 1925.
        • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.