L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Antic Règim en França

Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Antic Règim en França» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 22 de agost de 2024.

Les estructures socials i administratives del Antic Règim en França varen ser el resultat de sigles de construcció nacional, actes llegislatius (com l'Ordenança de Villers-Cotterêts), conflictes interns i guerres civils, que varen resultar en un confús rompecabezas de privilegis locals i diferències històriques fins que la Revolució francesa va finalisar el procés de centralisació de l'Estat, unificant l'administració i eliminant privilegis locals.

L'Antic Règim (en francés, Ancien Régime) és un terme en principi aplicat a l'Història de França, pero l'extensió del seu us l'ha convertit en una categoria historiográfica aplicada a Europa Occidental durant l'Edat Moderna.

Orige de l'expressió ancien régime (Antic Règim)

L'expressió ancien régime ('antic règim') apareix per primera volta en numerosos cahiers de dóleances redactats durant les eleccions als Estats Generals de 1789, pero el seu us està llimitat a casos concrets com quan es parla del «antic règim de votar per órdens». En ocasions es contrapon al «nou orde de coses» que es propon pero circumscrit a l'àmbit de l'administració com en la referència apareguda en el Journal de Paris sobre una obra titulada L'Impôt abonné en la que es parla de «els abusos de l'antic règim» per a contrapondre-ho al nou sistema fiscal que es propon.[1]

Despuix de la pren de la Bastilla el 14 de juliol de 1789, l'Assamblea Nacional Constituent va declarar abolit el «règim feudal» en l'històrica sessió de la nit del 4 d'agost de 1789 pero ningú va utilisar encara l'expressió «Antic Règim» per a designar el sistema social que s'havia abolit encara que un dels diputats sí que va parlar expressament del «règim nou» que s'anava a instaurar. No obstant, en els debats que varen seguir ya va escomençar a utilisar-se en freqüència com quan un diputat de la noblea va qüestionar que l'Assamblea haguera rebut de la nació el «poder d'abolir este antic règim» sino més be el de «regenerar-ho». No obstant el terme «antic règim» no alcançarà el seu ple significat fins a la proclamació de la República en setembre de 1791. Com ha senyalat François Furet, és llavors quan «tendix a designar tot lo que és antagonista de la Revolució i com la seua antiprincipio».[2]

Estructura política

Gran part de la centralisació política de la monarquia feudal dels Capetos, s'havia perdut durant la guerra dels Cent Anys, i els intents de la dinastia Valois per restablir el control sobre el dividit país varen ser desbaratats per les guerres de religió. La major part dels regnats d'Enrique IV, Luis XIII i els primers anys del de Luis XIV es varen concentrar en la centralisació administrativa. A pesar de la noció de monarquia absoluta (tipificada pel dret del rei a emetre el document conegut com lettre de cachet) i els esforços dels reis per crear un Estat centralisat, la França de l'Antic Règim permaneixia com un país en irregularitats sistemàtiques: divisions i prerrogatives administratives, fiscals, llegals, judicials i eclesiàstiques; freqüentment entrecreuades. Mentrestant, la noblea francesa lluitava per mantindre els seus propis drets en matèria de govern i justícia local, i poderosos conflictes interns (com la Fronda) protestaven contra la centralisació.


La necessitat de centralisació en eixe periodo estava directament conectada a la qüestió de les finances reals i la capacitat de sustentar les guerres. Els conflictes interns i les crisis dinàstiques dels sigles xvi i xvii (guerres de religió i conflicte en els Habsburgo) i l'expansió territorial de França en el XVII, varen demandar enormes sumes que necessitaven ser obtingudes per mig d'imposts com la taille i la gabelle i per contribució en hòmens i servicis de la noblea.

Una clau per a la centralisació va ser la tongada dels sistemes personals patró-client organisats entorn al rei i a atres nobles francesos, per sistemes institucionals entorn a l'estat.[3] La creació dels Intendents —representants del poder real en les províncies— varen socavar gran part del control del territori per la noblea regional. Lo mateix pot dir-se de la confiança posada pels tribunals reals en la noblesse de furte, que cobria els càrrecs de juges i consellers reals. La creació de parlaments regionals, que inicialment tenia el fi de facilitar l'introducció del poder real en territoris recentment assimilats, en canvi, a mida que estos parlaments guanyaven confiança en el seu propi poder, va escomençar a funcionar com una font de desunió.

Províncies i divisions administratives

A mitan del XV, França era significativament menor que en l'Edat Contemporànea,[4] i numeroses províncies fronterices (com Rosselló, Cerdanya, Calais, Béarn, Baja Navarra, Comtat de Foix, Comtat de Flandes, Artois, Lorena, Alsàcia, Trois-Évêchés, Franc Comtat, Saboya, Bresse, Bugey, Gex, Niça, Provença, el Delfinat, i Bretanya) eren autònoms o estaven baix atres entitats polítiques (com el Sacre Imperi o la Corona d'Aragó), i hi havia també enclavaments estrangers, com el Comtat Venaissin. Ademés, certes províncies dins de França eren ostensiblement estats nobiliaris de famílies importants, com el Bourbonnais, Marche, Forez i Alvèrnia, en mans de la casa de Borbón, fins que varen ser integrades a la força al domini real en 1527 despuix de la caiguda de Carlos III de Borbón.

Des de finals del XV fins al XVII, França es va embarcar en una expansió territorial massiva, i en l'intent d'integrar les seues províncies en un conjunt administratiu unit.


Adquisicions 1461-1789:


A pesar dels esforços dels reis per crear un estat centralisat sobre eixe conjunt provincial, França va permanéixer durant eixe periodo com un rompecabezas de privilegis locals i diferències històriques, i el poder arbitrari del monarca (implicat per l'expressió monarquia absoluta) era de fet molt llimitat per les particularitats històriques i regionals. Les divisions i prerrogatives administratives, fiscals, llegals, judicials i eclesiàstiques, s'entrecreuaven freqüentment (per eixemple, els bisbats i diòcesis rarament coincidien en les divisions administratives). Certes províncies i ciutats havien guanyat privilegis especials (com a tipos impositius menors en la gabela, l'impost de la sal). El sur de França estava governat per la llei escrita adaptada del dret romà, mentres que el nort lo estava pel dret consuetudinari (que en 1453 va ser codificat de forma escrita).

El representant del rei en les seues províncies i ciutats era el gouverneur ("governador"). Estos funcionaris reals eren elegits entre la més alta noblea. Els governadors de províncies i ciutats (normalment càrrecs combinats) tenien una funció predominantment militar, al càrrec de la defensa i la policia. En el nom de lieutenants généraux — ("tinents generals") també tenien la capacitat de convocar als parlaments provincials, els estats provincials i les corporacions municipals. El títul gouverneur va aparéixer en primer lloc baix Carlos VI. La Ordenança de Blois de 1579 va reduir el seu número a 12, pero una atra de 1779 ho va incrementar a 39 (18 governadors de primera classe, 21 de segona). Encara que eren principalment els representants del rei, i els seus càrrecs podien ser revocats pel seu simple desig, ya que al principi actuaven baix la potestat real en naturalea comisarial. Una carta definia les funcions i el periodo de temps del seu càrrec, en el pas del temps cada governador va procurar apropiar-se del càrrec a títul personal (patrimonialisació); conseguida esta, en el transcurs del temps varen conseguir progressivament també la capacitat d'heretar el càrrec. Per això alguns governadors varen conseguir instalar-se com una dinastia provincial. Entre mediats del XVI i mediats del XVII varen aplegar al cim del seu poder, pero el seu paper en les guerres civils, varen dur al Moradura Richelieu a crear els càrrecs més manejables d'intendents de finances, policia i justícia, i en el XVIII el càrrec de governador provincial havia quedat molt periclitado.

Principals Províncies de França, en les seues capitals provincials. Se senyalen les que tenen "parlaments" provincials o "conseils souverains" durant el Ancien Régime. El mapa reflectix les fronteres actuals, i no indica la formació territorial de França a lo llarc del temps. Nota: les províncies d'esta llista poden englobar atres províncies i comtats històrics (per eixemple, en l'época de la Revolució Guyenne es va construir a partir de huit províncies històriques més menudes, com Quercy i Rouergue). Per a una llista més completa, vore Províncies de França.
  1. Île-de-France (París)
  2. Berry (Bourges)
  3. Orléanais (Orleans)
  4. Normandia (Ruan)
  5. Llenguadoc (Toulouse)
  6. Lyonnais (Lió)
  7. Delfinat (Grenoble)
  8. Champagne (Troyes)
  9. Aunis (La Rochelle)
  10. Saintonge (Saintes)
  11. Poitou (Poitiers)
  12. Guiena i Gasconya (Bordeus)
  13. Borgoña (Dijon)
  14. Picardía (Amiens)
  15. Anjou (Angers)
  16. Provença (Aix-en-Provence)
  17. Angoumois (Angulema)
  18. Bourbonnais (Moulins)
  19. Marche (Guéret)
  20. Bretanya (Rennes, per breu temps en Nantes)
  21. Maine (Li Mans)
  22. Touraine (Tours)
  23. Limousin (Llemoges)
  1. Comtat de Foix (Foix)
  2. Alvèrnia (Clarmont-Ferrand)
  3. Béarn (Pau)
  4. Alsàcia (Estrasburc, cons. souv. en Caramullar)
  5. Artois (cons. provinc. en Arras)
  6. Rosselló (cons. souv. en Perpinyà)
  7. Comtat de Flandes i Comtat de Hainaut (Lille, parlament en Douai, abans en Tournai)
  8. Franc Comtat (Besanzón, anteriorment en Dôle)
  9. Lorena (Nancy)
  10. Còrsega (fora del mapa, Ajaccio, cons. souv. en Bastia)
  11. Nivernais (Nevers)
  12. Comtat Venaissin (Aviñón), un dels Estats Pontificis
  13. Ciutat Lliure Imperial de Mulhouse
  14. Saboya, feu del Regne de Cerdenya(parl. en Chambéry 1537-1559)
  15. Niça, feu del Regne de Cerdenya
  16. Montbéliard, territori de Württemberg
  17. (no indicat) Trois-Évêchés (diòcesis de Metz, diòcesis de Toul i diòcesis de Verdún)
  18. (no indicat) Baja Navarra (Sant Joan Peu de Port)
  19. (no indicat) Sola (Mauléon)
  20. (no indicat) Bigorre (Tarbes)
  21. (no indicat) Beaujolais (Beaujeu)
  22. (no indicat) Bresse (Bourg-en-Bresse)
  23. (no indicat) Perche (Mortagne-au-Perche)

Es varen crear noves divisions en un intent per reformar el sistema. Les recettes générales, comunament conegudes com généralités ("generalitats"), i supervisades al començ per receveurs royaux ("recaptadors reals"), varen anar inicialment districtes fiscals. Els primers setze es varen crear en 1542 per un edicte d'Enrique II. Les seues funcions varen aumentar, fins que a mitan del XVII les généralités varen quedar baix l'autoritat d'un intendent, convertint-se en un vehícul per a l'expansió del poder real en assunts de justícia, imposts i policia. Arribada la Revolució, hi havia 36 généralités; les dos últimes creades en 1784.

Généralités de França per ciutat i província. Les àrees en roig són pays d'état (nota: deuria també incloure's, 37 i parts del 35); en blanc, pays d'élection; en groc, pays d'imposition (vore Finances de l'Estat).
  1. Généralité de Bordeus, (Agen, Guiena)
  2. Généralité de Provença, o Aix-en-Provence
  3. Généralité d'Amiens (Picardía)
  4. Généralité de Bourges (Berry)
  5. Généralité de Cauen (Normandia)
  6. Généralité de Châlons (Champagne)
  7. Généralité de Borgoña, Dijon
  8. Généralité de Grenoble (Delfinat)
  9. Généralité d'Issoire, després de Riom (Alvèrnia)
  10. Généralité de Lió (Lyonnais, Beaujolais i Forez)
  11. Généralité de Montpeller (Llenguadoc)
  12. Généralité de París (Île-de-France)
  13. Généralité de Poitiers (Poitou)
  14. Généralité de Ruan (Normandia)
  15. Généralité de Toulouse (Llenguadoc)
  16. Généralité de Tours (Touraine, Maine i Anjou)
  1. Généralité de Metz (Trois-Évêchés)
  2. Généralité de Nantes (Bretanya)
  3. Généralité de Llemoges (dividides en dos parts: Angoumois i Limousin-Marche)
  4. Généralité d'Orleans (Orléanais)
  5. Généralité de Moulins (Bourbonnais)
  6. Généralité de Soissons (Picardía)
  7. Généralité de Montauban (Gasconya)
  8. Généralité d'Alençon (Perche)
  9. Généralité de Perpinyà (Rosselló)
  10. Généralité de Besançon (Franc Comtat)
  11. Généralité de Valenciennes (Hainaut)
  12. Généralité d'Estrasburc (Alsàcia)
  13. (vore 18)
  14. Généralité de Lille (Flandes)
  15. Généralité de La Rochelle (Aunis i Saintonge)
  16. Généralité de Nancy (Lorena)
  17. Généralité de Trévoux (Dombes)
  18. Généralité de Còrsega, o Bastia
  19. Généralité d'Auch (Gasconya)
  20. Généralité de Bayonne (Labourd)
  21. Généralité de Pau (Béarn i Soule)


Finances de l'Estat

L'intenció de conseguir una recaptació eficient va ser una de les majors contribucions a la centralisació administrativa de tot el periodo. La talla es va convertir en una font principal de rendes reals. Clero i noblea, funcionaris de la corona, personal militar, magistrats, estudiants i professors universitaris, i villes franches ("viles franques", com París) estaven exents (llevat para les terres no nobles que posseïren en pays d'états, com s'explica més avall).

Les províncies estaven dividides en tres categories: pays d'élection, pays d'états i pays d'imposition.

  • Pays d'élection: Províncies en que l'imposició i recaptació es confiava a funcionaris elegits, o a lo manco aixina era en principi, puix més tart estos càrrecs es varen convertir en "venales", és dir, comprats. En elles els imposts eren generalment personals, lo que volia dir que s'imponien sobre plebeus (l'equivalent a l'espanyol pechero). Les majors mantenien possessions de la Corona francesa; algunes d'elles havien tingut l'autonomia equivalent a un "pays d'état" en periodos anteriors, pero l'havien perdut per efecte de reformes reals.
  • Pays d'états: Províncies en estats provincials com Bretanya (Estats de Bretanya), Llenguadoc, Borgoña, Alvèrnia, Béarn, Delfinat, Provença i part de Gasconya, com Bigorre, Comminges i els Quatre-Vallées. Estes províncies havien segut incorporades recentment, conseguint mantindre certa autonomia local en qüestions fiscals. Allí els imposts s'establia per consells locals, i el tribut era generalment de naturalea "real", lo que significava que no era personal, sino que s'imponia sobre les terres calificades com "no nobles". Si un noble aplegava a posseir tals terres quedava subjecte a l'impost.
  • Pays d'imposition: Zones recentment conquistades que mantenien les seues institucions històriques, per lo que moltes voltes se'ls agrupa junt als pays d'état, als que s'assemblaven en drets. Es diferenciaven que l'imposició era supervisada per l'intendent real.

Els districtes fiscals havien sofrit grans variacions des del XIV. Abans d'eixa data, l'inspecció corresponia a balls i senescals (baillis i sénéchaux) en les seues jurisdiccions. Les reformes dels sigles XIV i XV varen instituir dos càrrecs que treballaven de manera colegiada: els quatre Généraux dones finances ("generals de finances"), també cridats général conseiller o receveur général ("conseller general" o "recaptador general") supervisaven la recolecció d'imposts (talla, aide, etc.) a través d'agents recaptadors (receveurs); i els quatre Trésoriers de France ("Tesorers de França") supervisaven les rendes de les terres reals (el domaine, domini). Rebien conjuntament la denominació de Messieurs dones finances ("senyors de les finances"). Els quatre membres de cada colectiu es dividien per circumscripcions geogràfiques (que des de finals del XV varen rebre la denominació de "généralité"); estes àrees rebien els noms de Languedoïl, Llenguadoc, Outre-Seine-et-Yonne, i Normandia (esta última creada en 1449; les atres en anterioritat), sent els directors de Languedoïl els que ostentaven la preeminència. Per a 1484, el número de généralités s'havia incrementat a sis.

En el XVI, els reis de França, en un esforç per eixercir un control més directe sobre les finances reals i evitar la doble inspecció (que es vea com a ineficaç) varen instituir numeroses reformes administratives, que incloïen la reestructuració de l'administració fiscal i l'increment del número de généralités. En 1542, Enrique II, va dividir el regne en 16 généralités. El número s'incrementaria fins a 21 a finals del XVI, i a 36 en vespres de la Revolució, l'última creada en 1784.

L'administració de les généralités no va deixar de sofrir reformes: en 1577, Enrique III va establir 5 tesorers (trésoriers généraux) en cada généralité que formarien una oficina de finances. En el XVII, la supervisió de les généralités va ser assumida pels intendents of finances, justícia i policia, en lo que els conceptes de"généralité’’ i de "intendance" es varen fer sinònims en la pràctica.


Fins a finals del XVII, els recaptadors rebien la denominació de receveurs. En 1680 es va establir el sistema de la Ferme Générale (lliteralment, "granja general"), un sistema de contracta d'aranzels i imposts en que un contractiste particular comprava el dret a recaptar la talla en lloc del rei, per un periodo d'adjudicació de sis anys (alguns imposts, com les aides i la gabela ya es recaptaven per eixe procediment des de 1604). Els majors recaptadors eren coneguts com fermiers généraux.

La talla (taille) era només un d'un conjunt d'imposts. També existia el taillon (per a fins militars), la gabela (gabelle, impost nacional sobre la sal), les aides (que gravaven varis productes: el vi, la cervesa, l'oli i atres bens de consum), imposts locals sobre productes especials (la douane que es carregava sobre els productes que entrabar en una ciutat, el octroi per a les fires, i uns atres). Per últim, l'Iglésia es beneficiava del delme.

Luis XIV va crear varis imposts adicionals, incloent la capitation (començada in 1695) que afectava a tota persona, en inclusió de nobles i clercs (encara que podia comprar-se l'exenció en el pagament d'una considerable cantitat per una sola volta) i el dixième (el "dècim", recaptat entre 1710-1717, i repres/représ en 1733), per a contribuir a les despeses militars, que era un verdader impost sobre la renda i el patrimoni. En 1749, baix Luis XV, un Nou impost basat en el dixième, el vingtième (el "vigèsim"), per a reduir el dèficit de la corona, que es va fer permanent.

Un atre recurs clau per a les finances públiques eren els gravàmens sobre els càrrecs públics (com la major part dels membres del parlament, magistrats, maître dones requêtes i funcionaris de facenda). Molts d'estos gravàmens eren prou elevats, pero alguns d'estos càrrecs, en conferir noblea, podien proporcionar ventages financerament superiors. La venalidad dels càrrecs s'havia convertit en una pràctica corrent molt abans de l'Antic Règim, en els sigles XII i XIII. Una llei de 1467 va consagrar la irrevocabilidad de tals càrrecs, llevat per mort, renúncia o forfeiture del titular, en lo que eixos càrrecs, una volta comprats, varen tendir a fer-se hereditaris en la mateixa família (per mig del pagament d'una taxa per transferència de títul). En un esforç per a incrementar els seus ingressos, l'estat solia crear nous càrrecs. Una atra tàctica disponible per a la corona era la "regla dels 40 dies" establida en la década 1530: si el titular moria dins dels 40 dies de la transferència del títul, el càrrec retornava a l'estat. En 1604, Sully va crear un Nou impost, la paulette or "impost anual" (1/60 de les rendes del càrrec oficial), que permetia al titular quedar lliure de la regla dels 40 dies. La paulette i la venalidad dels càrrecs es varen convertir en els assunts clau dels tumults parlamentaris de 1640 (La Fronda).

L'Estat també demandava de l'iglésia un dò gratuit (regal gratuït), que l'Iglésia recaptava entre els beneficiats de beneficis eclesiàstics, per mig d'un impost cridat el décime ("dècim", aproximadament 1/20 de les rendes del benefici), i que va ser creat en el regnat de Francisco I.

Les finances de l'estat també incloïen un ampli recurs al crèdit, tant privat (de les grans famílies de banquers europeus) com a públic. La part més important d'este crèdit es feya a través del sistema rentes sur l'Hôtel de Ville de París, una espècie de sistema d'abonaments governamentals que oferien als inversors un interés anual. Este sistema va escomençar a usar-se en 1523 baix Francisco I.

Fins a 1661, el cim del sistema hacendístico francés era habitualment el surintendant dones finances ("superintendente de finances"); en la caiguda de Fouquet, va ser reemplaçat pel càrrec més modest de contrôleur général dones finances ("controlador general de finances").

Per a més informació vore Història econòmica de França.

Justícia

Tribunals inferiors

La justícia en les terres senyorials (incloent les de l'Iglésia o de les Ciutats) s'eixercia generalment pel senyor o els seus funcionaris delegats. Des del XV, la major part de les competències llegals del seigneur (senyor) es va desplaçar als bailliages o sénéchaussées (bailíes i senescalatos) i als présidiaux (vore més avall), deixant solament els assunts concernents els drets i deures senyorials i assunts menors de justícia local. Solament alguns seigneurs – els que mantenien el poder de la haute justice (la justícia senyorial estava dividida en alta, mija i baixa) – podien aplicar la pena de mort, i només en el consentiment dels présidiaux.

Els delictes de deserció, robo en camí i mendicitat (denominats cas prévôtaux, casos prebostales) caïen baix la supervisió del prévôt dones maréchaux ("preboste dels mariscals"), que eixercia una justícia ràpida i imparcial. En 1670, a esta instància se li va superpondre la supervisió del présidiaux (vore més avall).

El sistema judicial nacional es componia de tribunals dividits en bailliages (bailías) en el nort de França i sénéchaussées ("senescalatos") en el sur de França; estos tribunals (al voltant de 90 en el XVI, i prou més a finals del XVIII) estaven supervisats per un lieutenant général ("tinent general") i subdivididos en:

  • prévôtés (brebostazgos) supervisats per un prévôt (preboste)
  • o (com era el cas en Normandia) en vicomtés supervisats per un vicomte (càrrec que podia ser ocupat per plebeus)
  • o (en part del nort de França) en châtellenies (castellaníes) supervisades per un châtelain (castellà, que de la mateixa forma podia ser un plebeu)
  • o, en el Sur, en vigueries ("vegueríes") o baylies ("bailíes") supervisades per un viguier (veguer) o un bayle (ball).

En un esforç per a reducer la càrrega judicial dels parlaments, certes bailliages varen rebre competencies suplementàries per Enrique II de França: les que varen passar a cridar-se présidial ("presidis").

El prévôt ("preboste") o el seu equivalent era el juge de primera instància per a no privilegiats. En l'eixercici de les seues funcions llegals, dictava sentència per sí mim, pero havia de consultar en certs lletrats (avocats o procureurs, "advocats" o "procuradors") elegits per ell mateixa (usant l'expressió tècnica anomenats en el seu consell). L'apelació de les seues sentències competia als bailliages, que també tenien jurisdicció de primera instància sobre en lo tocante a els nobles. Bailliages i présidiaux també eren primera instància per a certs delictes (denominats cas royaux, "casos reals"; estos casos anteriorment competien als senyors locals): sacrilegi, lesa majestad, seqüestre, violació, herejía, alteració de moneda, sedició, insurrecció, i portar armes illegalment. L'apelació del bailliage competia al parlament regional.

El més important d'estos tribunals reals era el prévôté et présidial de París, el Châtelet,[5] presidit pel prévôt de París, lieutenients (ací "juges") de lo civil i de lo criminal, i un funcionari real a càrrec del manteniment del orde públic en la capital, el Lieutenant General de Police("tinent general de policia") de París.

Tribunals superiors

Els següents eren les cours souveraines, ("corts sobiranes", o "corts superiors"), les decisions del qual solament podien ser revocades per el rei en el seu consell (vore administració, més avall).

El cim del sistema judicial era el canceller.

Administració i política

Un dels principis fonamentals de la monarquia francesa era que el rei no podia actuar sense l'assessorament del seu consell; la fòrmula li roi en sò conseil ("el rei en el seu consell") expressava este aspecte delliberatiu. L'administració de l'estat francés durant l'Antic Règim va experimentar una llarga evolució com a aparat verdaderament administratiu, substituint el sistema feudal clientelar per un atre basat en la vella noblea junt en una més nova noblea de toga (noblesse de furte) i professionals de l'administració.


Baix Carlos VIII i Luis XII el consell real estava dominat per membres d'unes vint famílies de la més alta noblea; Francisco I el número de consellers s'havia incrementat fins a setanta individus (encara que la proporció de membres de la vella noblea era major que en el sigle anterior). Els càrrecs més importants de la cort eren els denominats Grans Funcionaris de la Corona de França, encapçalats pel condestable (connétable), cap militar del regne fins a la seua eliminació en 1627, i el canceller. L'administració real en la Renaixença es dividia entre un chicotet consell (consell secret, més tarde cridat alt consell) de sis membres o menys (3 en 1535, 4 en 1554) para importants assunts d'Estat; i un major consell per a assunts judicials o financers. Francisco I va ser criticat per confiar massa en un chicotet número de consellers, mentres Enrique II, Catalina de Médicis i els seus fills es varen vore a sovint incapaços de resoldre els conflictes que sorgien entre els seus consellers, dividits en famílies enemigues (Guisa i Montmorency).

En el temps l'aparat de presa de decisions del Consell del Rei es va dividir en varis consells reals. Estos subconsejos poden agrupar-se generalment com a consells governamentals, consells financers i consells administratius i judicials. Estos eren els seus noms i subdivisions en els sigles XVII i XVIII:

Consells Governamentals
  • Conseil d'en haut ("Alt Consell", que entenia dels més important assunts d'Estat) -es componia del rei, el príncip hereu (el "delfí"), el canceller, el contrôleur général dones finances, i el secretari d'Estat a càrrec dels assunts exteriors.
  • Conseil dones dépêches ("Consell dels Despachos", encarregat de les notícies i informes administratius de les províncies) - compost pel rei, el canceller, els secretaris d'Estat, el contrôleur général dones finances, i atres consellers segons l'assunt tractat.
  • Conseil de Conscience
Consells Financers
  • Conseil royal dones finances ("Consell real de finances") - compost pel rei, el chef du conseil dones finances ("cap del consell de finances", un posat honorari), el canceller, el contrôleur général dones finances i dos dels seus consellers, ademés dels intendents de finances.
  • Conseil royal de commerce
Consells Administratius i Judicials
  • Conseil d'État et dones Finances o Conseil ordinaire dones Finances - a finals de el XVII, les seues funcions varen ser absorbides per les tres següents seccions.
  • Conseil vaig privar o Conseil dones parties o Conseil d'État ("Consell Privat" o "d'Estat", per al sistema judicial, instituït oficialment en in 1557) - el major dels consells reals, compost del canceller, els ducs en títul de parells de França, els ministres i secretaris d'estat, el contrôleur général dones finances, els trenta Conseiller d'État (consellers d'estat), els huitanta maître dones requêtes i els intendents de finances.
  • Gran Direction dones Finances
  • Petite Direction dones Finances

Ademés de les institucions administratives referides, el rei també es rodejava d'un extens personal de cort (família real, valets, guàrdia, càrrecs honorífics), agrupats baix el nom de Maison du Roi ("Casa Real").

A la mort de Luis XIV, el regente Felipe II d'Orleans va abandonar bona part de les estructures administratives anteriors, notablement les Secretaries d'Estat, reemplaçades per Consells. Este sistema de govern, denominat polisinodial va durar de 1715 a 1718.

Baix Enrique IV i Luis XIII l'aparat administratiu de la cort i els seus consells es va expandir, i les dimensions de la noblesse de furte es varen incrementar, culminant en els següents llocs durant el XVII:

  • Primer ministre: ministres i secretaris d'Estat; com Sully, Concini (que també va ser governador de vàries províncies), Richelieu, Mazarino, Jean-Baptiste Colbert, Moradura de Fleury, Turgot, etc. – varen eixercir un poderós control sobre l'administració estatal entre els sigles XVII i XVIII. El títul "principal ministre de l'état" solament es va donar en sis ocasions en tot el periodo, i el mateix Luis XIV es va negar a elegir un primer ministre despuix de la mort de Mazzarino.
  • Canceller de França (Chancelier de France); en cas d'incapacitat o pèrdua del favor real, es permetia al Canceller de França retindre el seu títul de forma vitalícia, pero la custòdia dels sagells reals es passava a un atre funcionari, que usava el nom de garde dones Scéaux (Guardià dels Sagells).[6]
  • Contrôleur général dones finances, abans surintendant dones finances.
  • Secretaries d'Estat: creades en 1547 per Enrique IV, de gran importància des de 1588, generalment 4 en número, encara que ocasionalment eren 5:
    • Secretaria d'Estat d'Assunts Exteriors
    • Secretaria d'Estat de Guerra, que també tenia competència sobre les províncies fronterices.
    • Secretaria d'Estat de la Marina
    • Secretaria d'Estat de la Casa del Rei, gestionava l'administració de la Cort i també supervisava al clero, diverses institucions culturals i científiques, el mecenage real, els assunts de París i les províncies no fronterices.
    • Secretaria d'Estat per a assunts dels protestants (combinada en la Secretaria de la Casa del Rei en 1749).
  • Conseiller d'État (generalment 30)
  • Maître dones requêtes (generalment 80)
  • Intendents de finances (6)
  • Intendents de comerç (4 o 5)
  • Ministre d'État ("Ministres d'estat", de número variable)
  • Tesorers
  • Farmers-General
  • Superintendente del sistema postal
  • Superintendente dels Bâtiments du roi (Edificis del rei)
  • Director general de fortificacions
  • Tinent general de policia de París (a càrrec de l'orde públic en la capital)
  • Arquebisbe de París
  • Confesor real

L'administració real en les províncies havia recaigut en els bailliages i sénéchaussées en l'Edat Mija, pero en l'Edat Moderna les seues competències varen decaure, i per a finals del XVIII els bailliages únicament complien funcions judicials. La font principal de poder administratiu en les províncies va ser recaent en els gouverneurs ("governadors", que representaven la presència del rei en la seua província), càrrecs que havien segut coberts solament per les principals famílies del regne. En les guerres de religió, el rei crecientemente va recórrer als emissaris, més tractables i subordinats, i eixa va ser la raó del creiximent dels intendents provincials en Luis XIII i Luis XIV. Estos intendents eren triats entre els maître dones requêtes, i tenien jurisdicció sobre les finances, justícia i policia de la província que se'ls cometia.

Aplegat el XVIII, el poder administratiu del rei estava fermament establit en les províncies, a pesar de les protestes dels parlaments locals. Ademés del seu paper com a tribunals d'apelació, els parlaments regionals havien guanyat el privilegi de registrar els edictes del rei, i presentar a este queixes formals sobre tals edictes; d'esta manera, els parlaments havien adquirit una certa funció de veu representativa (més que de la seua regió, de la pròpia classe dels magistrats). En cas de negativa a registrar un edicte (lo que solia ocórrer en assunts fiscals) el rei podia impondre el seu registre per mig d'un recurs real cridat lit de justice.


Els atres cossos representatius tradicionals del regne eren els Etats généraux ("Estats Generals", creats en 1302) que reunien als tres estaments (clero, noblea i tercer estat) i els États provinciaux ("Estats Provincials"). Els Etats généraux (que en tota l'Edat Moderna varen ser convocats únicament en 1484, 1560-1, 1576-7, 1588-9, 1593, 1614, i 1789) es reunien en ocasió d'una crisis fiscal o es convocaven per faccions nobiliario-religioses descontentes en les prerrogatives reals (la Lliga Catòlica o els Hugonotes), pero no tenien un poder real, i les disensiones entre els tres estaments els feyen dèbils, solent dissoldre's abans d'haver culminat en els seus treballs. Com a signe de l'etapa culminant de l'absolutisme francés, varen deixar de convocar-se entre 1614 i 1789. Els États provinciaux varen provar ser més eficaços, i eren convocats pel rei per a l'eixercici de la seua política fiscal.

L'Iglésia

La monarquia francesa estava irrevocablemente vinculada a l'Iglésia catòlica ("la France est la fille aînée de l'église", o siga "França és la filla major de l'Iglésia"), i durant la Renaixença, els teòrics francesos del dret diví dels reis i el seu poder sacerdotal havien explicitat tals vínculs: Enrique IV solament va poder aplegar al tro despuix de abjurar del protestantisme. El poder simbòlic del Rei Cristianísimo es feya aparent en el seu coronació (el rei era ungido per l'arquebisbe en la catedral de Reims en Sants olis) i era una creència popular la seua capacitat curativa de l'escrófula per imposició de mans, acompanyada de la fòrmula: ’’el rei et toca, pero Deu et sana’’.


En 1500, França tenia 14 arzobispados (Lió, Ruan, Tours, Sens, Bourges, Bordeus, Auch, Toulouse, Narbona, Aix-en-Provence, Embrun, Vienne, Arlés, i Reims) i 100 bisbats; per al XVIII, s'havien ampliat a 139 (vore Llista de diòcesis de l'Antic Règim en França). Les altes #jerarquia de l'Iglésia francesa es cobrien per la vella noblea, tant provincial com cortesana, i molts dels beneficis s'havien convertit de facto en possessions hereditàries, i inclús acumulables vàries d'elles en el mateix beneficiat. Ademés dels feus que els eclesiàstics posseïren com a senyors particulars, l'Iglésia com a institució també posseïa terres senyorials per dret propi, en les que eixercia jurisdicció.

Atres poders temporals de l'iglésia incloïen el seu paper polític com a primer estament en els "États Généraux" i "États Provinciaux" (Estats Generals i Provincials, és dir, Assamblees) i en els concilios provincials o #Sínodo convocats pel rei per a debatre assunts religiosos. L'Iglésia també reclamava la prerrogativa de jujar certs crims, especialment l'herejía, encara que les guerres de religió la varen situar com a delicte a perseguir pels tribunals reals i parlaments. Ademés, abads, moradures i uns atres prelats eren freqüentment amprats pels reis com embaixadors, membres dels seus Consells (això varen ser Richelieu i Mazzarino) i en atres càrrecs administratius.

La facultat de teologia de París (usualment cridada la Sorbona), mantenia la censura de les publicacions per a garantisar la seua ortodòxia religiosa. Les guerres de religió varen produir que este control passara als Parlaments, i en el XVII als censores reals, encara que l'iglésia mantenia un dret de petició.

L'iglésia era la principal proveïdora dels coleges (d'ensenyança primària i universitària) i dels hospitals ("hôtel-Dieu", les Germanes de la Caritat) i la distribuïdora d'ajuda als pobres en tot el periodo anterior a la Revolució francesa.


La Pragmàtica Sanció de Bourges (1438, suprimida per Luis XI pero reposta pels Estats Generals de Tours en 1484) confiava l'elecció de bisbes i abat al capítul dels clercs de cada catedral o abadia de França, evitant d'eixe modo el contro efectiu del papa sobre l'iglésia francesa, i permetent el començ d'una Iglésia galicana. No obstant, en 1515, Francisco I va firmar un nou acort en el papa #León X, el Concordato de Bolonya, que donava al rei el dret a nomenar candidats i al papa el dret d'investidura; este acort va disgustar als galicanos, pero va donar al rei el control sobre els càrrecs eclesiàstics d'importància en els que beneficiar a la seua conveniència a les famílies nobles.

Encara que exenta de la taille, l'Iglésia era obligada a pagar a la corona un impost cridat el "don gratuit" (regal gratuït), que reunia dels seus beneficiats a raó d'una veinteava part de les rendes del benefici (o siga, un delme cada cinc anys). Per la seua banda, l'Iglésia arreplegava obligatòriament el delme de les rendes (fonamentalment agràries) dels fidels.

Per a l'història de l'Iglésia en el XVI vore Reforma i Guerres de religió de França.

La Contrarreforma va produir en l'iglésia francesa la creació de numeroses órdens religioses, com els Jesuïtes i un gran impuls a la qualificació de les seues cures retors; les primeres décades del XVII es varen caracterisar per una massiva publicació de texts devocionales i un aument del fervor religiós (ejemplificado en Sant Francisco de Sals, Sant Vicente de Paúl, etc.). Encara que l'Edicte de Nantes (1598) permetia l'existència d'iglésies protestants en el regne (d'un modo que s'entenia com un estat dins de l'estat), els huitanta anys següents varen vore cóm els drets dels hugonotes s'anaven minant, fins que finalment Luis XIV va revocar l'edicte de Nantes per mig de l'Edicte de Fontainebleau de 1685, produint una emigració massiva de hugonotes a atres països. Les pràctiques religioses que es consideraven massa pròximes al protestantisme (com el Jansenisme) o a la mística (com el Quietisme) també varen anar severament reprimides, aixina com els libertinos o l'ateisme.

Encara que l'iglésia quedaria en el XVIII somesa a l'atac dels filòsofs de l'Ilustració, i les vocacions eclesiàstiques disminuirien en la segona mitat del sigle, les estadístiques mostren que, en conjunt, la població va permanéixer catòlica en la seua immensa majoria (la inasistencia als servicis religiosos no va passar de l'1 % a mitan de sigle).[7] Encara que les sifres són insegures, en vespres de la revolució l'iglésia posseïa més del 7 % de les terres i generava rendes per valor de 150 millons de livres.

Símbols

Banderes

Escuts (en orde cronològic)

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ Furet, 1989, p. 512.
  2. ↑ Furet, 1989, pp. 512-515. «A partir d'eixe moment la fòrmula "Antic Règim" adquirix en el vocabulari revolucionari la seua accepció més àmplia, i també la més vaga. Remet a tot allò que significa resistència, o simplement inèrcia de les forces del passat, opostes a l'esforç colectiu per l'instauració de l'orde nou, condició de la felicitat colectiva. [...] L'Antic Règim no és únicament una maldicció, és l'enemic. En ell cristalizan totes les forces que lluiten contra la aurora d'un món que està a punt de nàixer».
  3. ↑ Major, xx-xxi.
  4. ↑ Bély, 21. En 1492, 450 000 km² contra 550 000 km² en el XX.
  5. ↑ A pesar de rebre el nom de prévôté, el prévôté de París era de fet un bailliage. Salmon, op. cit., pg. 73.
  6. ↑ Salmon, op. cit. p.67
  7. ↑ Viguerie, 280.

Bibliografia

  • Bély, Lucien. La France moderne: 1498-1789. Collection: Premier Cycle. París: PUF, 1994. ISBN 2-13-047406-3
  • Bluche, François. L'Ancien régime: Institutions et société. Collection: Livre de poche. París: Fallois, 1993. ISBN 2-253-06423-8
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFuret1989">Furet, François (1989). «Antic Règim», François Furet (ed.). Diccionari de la Revolució francesa, Madrit: Aliança Editorial, pp. 511-520. ISBN 84-206-5233-4.
  • Jouanna, Arlette and Philippe Hamon, Dominique Biloghi, Guy Thiec. La France de la Renaissance; Histoire et dictionnaire. Collection: Bouquins. París: Laffont, 2001. ISBN 2-221-07426-2
  • Jouanna, Arlette and Jacqueline Boucher, Dominique Biloghi, Guy Thiec. Histoire et dictionnaire dones Guerres de religió. Collection: Bouquins. París: Laffont, 1998. ISBN 2-221-07425-4
  • Kendall, Paul Murray. Louis XI: The Universal Spider. New York: Norton, 1971. ISBN 0-393-30260-1
  • Knecht, R.J. The Rise and Fall of Renaissance France. London: Fontana Press, 1996. ISBN 0-00-686167-9
  • Major, J. Russell. From Renaissance Monarchy to Absolute Monarchy: French Kings, Nobles & Estates. Baltimore: Johns Hopkins Univ. Press, 1994. ISBN 0-8018-5631-0
  • Pillorget, René and Suzanne Pillorget. France Baroque, France Classique 1589-1715. Collection: Bouquins. París: Laffont, 1995. ISBN 2-221-08110-2
  • Salmon, J.H.M. Society in Crisis: France in the Sixteenth Century. Methuen: London, 1975. ISBN 0-416-73050-7
  • Viguerie, Jean de. Histoire et dictionnaire du temps dones Lumières 1715-1789. Collection: Bouquins. París: Laffont, 1995. ISBN 2-221-04810-5


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Antic_Règim_en_França&oldid=1490206»