Anar al contingut

Luis XIII de França

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Luis XIII de França

Luis XIII de França, cridat el Just (Fontainebleau, 27 de setembre de 1601-Saint-Germain-en-Laye, 14 de maig de 1643), va ser rei de França i de Navarra[1] (1610-1643) i copríncipe d'Andorra (1610-1643). Era fill d'Enrique IV de França i de María de Médici i va anar el pare de Luis XIV, el cridat Rei Sol.

Infància

Retrate de Luis XIII en 1611 per Frans Pourbus el Jove (Palau Pitti).

L'infància de Luis XIII és coneguda gràcies al protocol deixat pel seu mege personal, el qual anotava no solament els detalls de la salut del seu pacient, sino que també va aplegar a escriure apartes sobre la seua vida íntima. Luis XIII va créixer en els seus germans en el castell de Saint-Germain-en-Laye. Va ser criat al costat dels fills bastardos del seu pare, en una atmòsfera que segons sembla era alguna cosa disoluta. Un diplomàtic italià escriuria en 1608 no haver vist un desorde més gran que el de la cort de França. El futur rei va concebre una gran aversió pel desorde i la depravació. el delfí no va eixir de Saint-Germain fins a 1609, quan va partir per a viure en el Louvre al costat del seu pare per a deprendre sobre el seu futur càrrec com a rei. El jove rei rep una educació superficial per part de la seua preceptor, Gilles de Souvré. Poc interessat en el llatí i les lletres, el jove rei s'interessa més que res en la caça i la música. Luis XIII és també un bon dibuixant i un bon cavaller, gràcies a les ensenyances de la seua subgobernante, Antoine de Pluvinel, pero com confessa la seua tartamudez, és tímit i no té confiança en sí mateixa. Molts dels seus biógrafs li atribuïxen un caràcter violent, nerviós, inquiet, agressiu. Alguns testimonis fan referència als maltractes als que va ser somés el delfí pel seu pare Enrique IV per a modelar la seua personalitat i dotar-la de la virilitat que creïa li faltava. En 1610, quan mor assessinat Enrique IV, Luis XIII accedix al tro en tan sol nou anys. El poder és llavors assegurat per la seua mare María de Médici, qui assumix la regència en el regne. La majoria d'edat del rei és proclamada en 1614, pero María declara que Luis és massa dèbil de cos i ànima per a assumir els deures del seu càrrec, ho aparta del consell i deixa que governen els seus favorits Concino Concini i Leonora Dori, els qui acaparen els càrrecs més alts i importants del regne.

  • Traumatizado per la mort brutal del seu pare, el chicotet rei no va tindre una infància molt alegre. Primer, no va poder trobar cap substitut a l'amor paternal al costat de la seua mare que no ho considerava per a res i sempre va mostrar especial tracte pel seu fill chicotet, Gastón. Luis, despuix de la mort de Margarita de Valois, última de la branca real de l'estirp Valois i primera esposa del seu pare es tanca ràpidament en sí mateixa ya que ella sí ho va tindre en consideració durant la seua chiquea. Ademés, l'odi cap als favorits italians de la seua mare aumenta la seua tristor. A mida que Luis creix, es convertix en una persona taciturna i desconfiada. Al costat de tots els seus defectes, Luis tenia els instints d'un rei digne com el seu pare. S'indignava de vore a Concino Concini, un estranger incapaç, segons ell, d'usurpar el govern del seu regne, mentres que a ell ho deixaven en un racó delouvre. El rei sofria també de celosies pel seu germà Gastón, qui havia segut nomenat duc d'Anjou i d'Orleans, i qui fora el favorit de la regente. La regència de María de Médici va ser catastròfica. La terrible gestió dels assunts per part de la reina fa que es creuen problemes en el regne, i genera en el chicotet rei un gran sentiment d'amargura. En 1615, María casa al seu fill en Ana d'Àustria, infanta d'Espanya el 21 de novembre en la ciutat de Bordeus. Per a Luis no és més que una atra humiliació, puix segons el recort del seu pare, Luis veu en Ana una simple espanyola i per lo tant una enemiga. El rei, que solament tenia 14 anys, no consuma el seu matrimoni, i cal esperar quatre anys per a que el rei, espentat pel duc de Luynes, compartixca els seus aposentos en la reina.

Conflictes del regne

Escut d'argent en la efigie de Luis XIII.

Gràcies a un colp de força, el 24 d'abril de 1617 Luis XIII accedix al poder, ordenant la mort del favorit de la seua mare, Concino Concini. Fa exiliar a la seua mare a Blois en la finalitat de poder ocupar el tro. En realitat, Luis XIII reemplaça a Concini pel seu propi favorit, el duc de Luynes. Luynes acumula títuls i fortuna, lo que crea un sentiment de discòrdia entre alguns, ya que el favorit del rei és ademés un pèssim home d'estat.

Estàtua de Luis XIII en la plaça dels Vosges, en el barri de li Marais de París.
Les campanyes de Luis contra els hugonotes (1621-1622).

En 1619 la regna mare s'escapa del castell de Blois i alça un eixèrcit contra el seu fill, qui decidix reconciliar-se en ella firmant el tractat d'Angulema, en el que Luis li cedix les ciutats d'Angers i Chinon, pero li prohibix que torne al consell. En 1620, María provoca una guerra civil que va concloure en la seua derrota total en la batalla de Ponts-de-Cé en agost de 1620. Temerós de que la seua mare seguira maquinant per a derrocar-ho, el rei decidix acceptar la seua tornada a la cort de França. Poc en acabant de que es donara la pau, el rei viaja a Pau en Bearn, per a restablir el cult catòlic, prohibit pels protestants des de feya ya més de mig sigle. Des de llavors Luis XIII va voler posar fi als privilegis polítics dels quals es beneficiaven els protestants des de les guerres religioses. Des d'ahí comencen interrumpidamente les rebelions hugonotas des de 1621 fins a 1629. En 1621 porta a terme una primera campanya contra els protestants, lo que permet la pren de Saint-Jean-d'Angély, pero pert davant Montauban en gran part gràcies a l'incompetència de Luynes. Este últim mor d'escarlatina durant elloc de Monheurt. El seu decés va deixar un gran buit de poder; que el rei va otorgar la gestió estatal a una gerontocracia, a falta de nou favorit enèrgic, que va administrar el país en escassa habilitat durant els dos anys següents.[2] Luis XIII va decidir participar activament en els negocis de l'Estat i vincular-se a un sol ministre: va governar en el canceller Brûlart de Sillery i el seu fill, el marqués de Puisieux, aixina com en La Vieuville, que varen perdre ràpidament el favor per la seua incompetència. La cort es trobava per llavors dividida en tres grups rivals: el del canceller, el de la regna mare i el de Condé, primer príncip de sanc, representant dels interessos feudals i del partit ultracatólico.[3] El partit de vells carent de verdaders estadistes que encapçalava Brûlart de Sillery va dominar el Govern fins a començos de 1624.[4] Condé, descontent en la política dels seus enemics els Brûlart, va marchar de pelegrinage a Itàlia i per a quan va retornar a França havia perdut tota influència reseñable.[4] El país, que havia adoptat una posició filocatólica en esclatar la guerra dels Trenta Anys, es trobava aïllada diplomàticament: Holanda, els príncips protestants alemans i els suïssos rebujaven l'actitut francesa, mentres que la millora de relacions en els Habsburgo alemans i espanyols era inestable i no bastava per a ocultar les tensions i els interessos contraposts.[5] En l'interior, el país es trobava sumit en una nova guerra civil, el Govern era fràgil i les finances es trobaven exhaustes, com lo varen estar durant tot el regnat de Luis.[6]

Luis XIII i el moradura Richelieu victoriosos en el sege de la Rochelle.

En 1624, María de Médici conseguix fer entrar al moradura Richelieu en el consell del rei, prelat que havia segut representant del clero en els estats generals de 1614 i ministre del governador Concini. La major part d'historiadors resalten la rodalia de les relacions entre Luis XIII i la moradura Richelieu, que va escriure: «Je soumets cette pensée comme toutes els autres à votre majesté» («Somet este pensament com tots els atres al seu majestad»), per a dir al rei que no intentaria governar jamai en el seu lloc. Els dos hòmens compartixen una mateixa concepció de la grandea de França i de les prioritats que s'imponen en el domini polític. El programa polític de Richelieu es manifesta de vàries maneres: la racionalisació del sistema administratiu, la lluita contra la casa d'Habsburgo en l'exterior i la sumissió dels grans senyors feudals. Freqüentment s'ha dit que Richelieu havia combatut als protestants en l'interior, d'una forma planificada. Esta afirmació resulta errònea, ya que totes les guerres contra els Hugonotes varen ser provocades per les sublevació d'un dels seus caps: el duc de Rohan i príncip de Soubise. Inclús elloc de La Rochelle no es va iniciar fins que Rohan va començar les hostilitats. La rendició d'esta última ciutat, despuix d'un llarc lloc que va terminar en 1628, és seguit per la promulgació del edicte de gràcia d'Alès (28 de juny de 1629), que prohibia les assamblees polítiques i suprimia les places fortes protestants, pero mantenia la llibertat de cult en tot el regne, llevat en París. Luis XIII deu plantar cara a l'hostilitat d'una part de la família real cap a Richelieu. La jornada dels enganyats (10 de novembre de 1630), durant la quala cort fa cas a la moradura (qui havia segut despedit) després d'un violent altercat entre el rei i la regna mare, que termina en l'exili de la reina en Moulins (el rei no la voria mai més), la presó del canceller Michel de Marillac i l'eixecució del germà d'est, el mariscal de Marillac, per motius falaces. Volent humiliar l'orgull dels grans del regne, el rei es mostra inflexible en vàries ocasions despuix de l'eixecució del comte François de Montmorency-Bouteville per haver violat la prohibició de duels i després de l'eixecució del duc de Montmorency per rebelió. La llegenda que va fer de Luis un fantoche somés a Richelieu té orige en el rebuig de numerosos contemporàneus que no accepten que el rei estiguera conforme en les numeroses eixecucions que varen tindre lloc baix el seu regnat. Luis XIII deu sometre varis tumults organisats per Gastón d'Orleans i fer tancar a varis dels seus mig germans, com el duc de Vendôme. Conscient dels dilemes que agitaven al rei, Pierre Corneille li dedica vàries rèpliques del Cid. L'atenció del rei a partir de 1631 és obnubilada per la guerra dels Trenta Anys. Despuix de la mort del seu pare, la guerra contra Espanya havia segut en cada ocasió posposta. El enderezamiento de França fet per Richelieu va dur al creiximent de les tensions franc-espanyoles. Durant varis anys, els dos països viuen una chicoteta guerra freda (passage del pas de Susa i la lliberació de Mantua). L'any 1635 marca un verdader canvi: França declara la guerra oberta a Espanya. En avant, fins al final del seu regnat, el rei es compromet en una terrible guerra durant la qual, en vàries ocasions, mana personalment el seu eixèrcit (lloc de Corbie). Despuix d'alguns anys difícils, l'eixèrcit francés conseguix poc a poc la derrota de l'eixèrcit espanyol.

Obra política

Luis XIII per Philippe de Champaigne.

Luis XIII va ser un rei que es va preocupar pel benestar del seu poble, va ser ell qui va impondre l'obligació dels bisbes a donar una remuneració als oficials del cult. També va ajudar a Sant Vicente de Paul a fundar una congregació religiosa en la que es buscava ajudar als més pobres i li conferix el títul de Limosnero Real. Va terminar la construcció del pont Neuf (nou), va fer cavar el canal de Briare i va crear la primera oficina de cens de desocupats i inválidos. Permet també la tornada de les escoles dels jesuïtes de Clermont en París, escoles que varen ser obertes als fills dels burguesos. És Luis XIII qui crea el cos d'Intendents, els qui varen reemplaçar als bailios i senescals en l'administració del territori; també baix el seu regne es falca el primer luis d'or. Les dificultats trobades en 1638, aixina com el seu temperament piadós, ho varen dur a posar a França baix la protecció de la Verge María. També redacta en el seu confesor, el pare Nicolás Caussin, un llibre d'oracions. Sobre el pla territorial, França s'estén considerablement baix el seu regne. el Regne de Navarra (Baja Navarra; Ultrapuertos) (englobant al Bearn) va ser incorporat a la corona, mentres que els protestants varen deixar de reivindicar un estat dins de l'estat. Catalunya, la qual es trobava en tumults contra el restant d'Espanya, és anexionada temporalment a França (1640-1652), aixina com Saboya i Piemont. La ciutat de Pinerolo corre la mateixa sòrt en 1630. Perpinyà i el comtat del Rosselló varen ser definitivament anexionados a França, en la Pau dels Pirineus, regnant ya el seu fill Luis XIV. Al nort, una gran part d'Hainaut va ser conquistada en la pren d'Arràs. A l'est, Lorena és íntegrament ocupada per les tropes franceses. Finalment, el rei subvenciona les expedicions de Samuel de Champlain a Canadà i favorix el desenroll de la Nova França. La seua relació en Richelieu va ser complicada, i sense dubte va evolucionar en el temps cap a una afecció verdadera. A la mort de la moradura, el rei decidix reconciliar-se en alguns dels antics conspiradores, com el seu mig germà César de Vendôme i els seus fills, el duc de Mercoeur i el duc de Beaufort, encara que no ho nomena primer ministre i continua la política portada a terme per Richelieu. Abans de morir, no obstant, el rei nomena com a ministre principal a Mazarino, hechura i continuador de Richelieu, que hauria de prolongar la seua política en el regnat següent, en el qual culminaria la tendència absolutista de Luis XIV.

Personalitat

  1. ↑ Entenga's Navarra o Regne de Navarra, en este context, com el territori transpirinenc (Baja Navarra) del Regne de Navarra desintegrat en 1530.
  2. ↑ Pithon, 1960, pp. 299-300.
  3. ↑ Pithon, 1960, pp. 300-301.
  4. ↑ 4,0 4,1 Pithon, 1960, p. 301.
  5. ↑ Pithon, 1960, pp. 303-304.
  6. ↑ Pithon, 1960, p. 304.

Luis XIII va ser un rei soldat com el seu pare. Des de chicotet va estar fascinat pels cavalls i les armes. Va ser un excelent cavaller, es va batre freqüentment en el camp de batalla. En temps de pau la caça era la seua pasatiempo favorit. Era un home molt piadós i profundament catòlic. Si respectava als protestants era sol per respecte al treball pacificador que va fer el seu pare. La seua mare, María de Médici, sempre va velar per que el seu fill rebera una estricta educació catòlica, al punt de que Luis XIII sentia horror del pecat. El seu rebuig de les vanitats va propiciar que tinguera una gran desconfiança cap a les seues cortesanos i sempre estiguera investigant les seues possibles conspiracions contra ell, sent inflexible en la levantisca noblea; pero desconfiava sobretot de les dònes, a les quals considerava frívoles i vicioses, potser per l'asfixiant poder que la seua mare havia eixercit sobre ell. la misogínia del rei va fer córrer alguns rumors sobre el seu possible homosexualitat. Luis XIII va tindre un cert número de favorits (en orde: duc de Luynes, marqués de Toiras, Baradat, duc de Sant Simón i el marqués de Cinq-Mars) encara que els seus contemporàneus semblen no haver vist en les seues amistats masculines prova alguna d'homosexualitat. Alguns historiadors han examinat la teoria de la possible homosexualitat de Luis XIII, encara que cap ha conseguit aportar proves tangibles que permeten corroborar la teoria.

La successió del rei

Luis XIII, la seua esposa Ana d'Àustria i el chicotet delfí Luis fent ofrenes durant la natividad de 1639.

La major preocupació de Luis XIII durant el seu regnat va ser l'absència d'un hereu varó. En una salut mediocre i sacsada per fortes malties, el rei va estar a punt de morir en vàries ocasions. El fet de que el rei haguera pogut morir súbitamente sense deixar hereu, va fer créixer una gran esperança en els pretenents al tro, entre els que es trobaven el seu germà, els seus mijos germans i els seus nebots. Ademés la dificultosa relació entre rei i la reina feya que l'esperança dels príncips aumentara, esperant que el rei no tinguera un hereu. En 1626, la reina, espentada per la duquesa de Chevreuse, participa en el complot del comte de Chalais, per a assessinar al rei. A partir de la data, la parella viu separada. En acabant de que França entrara en la guerra dels Trenta Anys, Ana d'Habsburgo tracta d'informar en secret als espanyols sobre les disposicions militars i polítiques franceses. Una volta que la traïció fora descoberta, es va parlar de divorç i de repudie, pero l'assunt va ser finalment sofocat pel propi rei. En la mateixa época, el rei està en una posició difícil a nivell internacional ya que es troba en conflicte en dos sobirans Habsburgo: Fernando III del Sacre Imperi i Felipe IV d'Espanya. És en este context en el 1638, i després de 23 anys de matrimoni, va nàixer:

Mort

Luis XIII va morir en París el 14 de maig de 1643, exactament el dia del 33 aniversari de la mort del seu pare Enrique IV de França, despuix d'haver passat sis semanes en còlics i bossades. Segons el biógraf A. Lloyd Mooty, "els seus intestins estaven inflamats i ulcerats, fent virtualment impossible la digestió. Ademés, una tuberculosis li havia afectat als pulmons i li feya toser en freqüència", sense mencionar el seu carpiment sicològic per tots els problemes que havia afrontat; més vesprada se sugerix la maltia de Crohn. També podrien afegir-se els remeis dels seus meges, tant enemas com sagnias, que li varen practicar fins a la seua mort. El seu cos va ser dut fins a la Basílica de Saint-Denis, sense cap cerimònia segons els desijos del rei, que no volia agobiar al seu poble en una despesa excessiva i inútil.

Ancestros

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Luis_XIII_de_França&oldid=1315101»