Rebelions dels hugonotes
Les rebelions hugonotes, a voltes cridades les Guerres de Rohan pel líder hugonote Enrique de Rohan, varen ser una série de rebelions de la década de 1620 en les que francesos calvinistas protestants (hugonotes), ubicats principalment en el suroest de França, es varen rebelar contra l'autoritat real. L'alçament es va produir una década despuix de la mort d'Enrique IV que, sent ell mateixa originalment hugonote abans de convertir-se al catolicisme, havia protegit als protestants per mig del Edicte de Nantes. El seu successor Luis XIII, baix la regència de la seua mare catòlica italiana María de Médicis, es va tornar més intolerant en el protestantisme. Els hugonotes varen intentar respondre defenent-se, establint estructures polítiques i militars independents, establint contactes diplomàtics en potències estrangeres i rebelant-se obertament contra el poder central. Les rebelions hugonotes es varen produir despuix de dos décades de pau interna baix Enrique IV, despuix de les intermitents Guerres de Religió franceses de 1562-1598.
Conseqüències
Les rebelions hugonotes varen ser implacablemente reprimides per la Corona francesa. Com a conseqüència, els hugonotes varen perdre el seu poder polític i, en última instància, la seua llibertat religiosa en el Regne de França en la Revocació de l'Edicte de Nantes en 1685. Estos acontenyiments varen ser un dels factors que varen afectar a un govern central Absolutista inusualment forta en França, que tindria una influència decisiva en l'història francesa durant els sigles següents.
Primera rebelió dels hugonotes (1620-1622)
La primera rebelió hugonote va ser provocada pel restabliment dels drets catòlics en el Béarn per part de Luis XIII en 1617, i la seua anexió militar a França en 1620, en l'ocupació de Pau en octubre. El govern va ser substituït per un parlament a l'estil francés en el que només podien participar els catòlics.[1] Sentint que la seua supervivència estava en joc, els hugonotes es varen reunir en La Rochelle el 25 de decembre. En eixa Assamblea General dels hugonotes en La Rochelle es va prendre la decisió de resistir per la força l'amenaça real, i establir un "estat dins de l'estat", en un mando militar independent i imposts independents, baix la direcció d' Enrique de Rohan, un ardent partidari del conflicte obert en el rei.[1] En eixe periodo, els hugonotes es varen mostrar molt desafiants en la Corona, mostrant intencions d'independisar-se seguint el model de la República Holandesa: "Si els ciutadans, abandonats a la seua guia, es veren amenaçats en els seus drets i credos, imitarien als Holandesos en la seua resistència a Espanya, i desafiarien tot el poder de la monarquia per a reduir-els". (Mercure de France)[2]
En 1621, Luis XIII es va movilisar per a erradicar lo que considerava una rebelió oberta contra el seu poder. Va dirigir un eixèrcit cap al sur, conseguint primer capturar la ciutat hugonote de Saumur l'11 de maig, i després va tindre èxit en el sege de Saint-Jean-d'Angély contra el germà de Rohan Rebuig de Rohan, duc de Soubise el 24 de juny.[3] Un chicotet número de tropes va intentar rodejar La Rochelle baix el mando del Comte de Soissons en el bloqueig de la Rochelle, pero Luis XIII es va traslladar llavors al sur, a Montauban, a on va agotar les seues tropes en el lloc de Montauban, que va tindre que alçar el 9 de novembre.
Despuix d'una pausa, el combat es va recomençar en numeroses atrocitats en 1622, en el terrible sege de Nègrepelisse en el que es va massacrar a tota la població i es va cremar la ciutat.
En La Rochelle, la flota baix el mando de Jean Guiton va començar a hostigar als barcos i bases reals. La flota real finalment es va enfrontar a la flota de la Rochelle en la batalla naval de Saint-Martin-de-Ré el 27 d'octubre de 1622 en una trobada no concloent.[4]
Mentrestant, es va negociar el Tractat de Montpeller que va posar fi a les hostilitats el 19 d'octubre. Les fortalees hugonotes de Montauban i La Rochelle podien conservar-se, pero la de Montpeller, sitiada des del 31 d'agost, devia ser desmantellada.[3]
L'any 1624 va supondre l'arribada al poder del moradura Richelieu com a ministre principal, lo que supondria temps molt més durs per als protestants.[3]
-
Restabliment dels catòlics en Bearn, Melchior Tavernier, 1620
-
Luis XIII en el fallanc sege de Montauban entre el 22 d'agost i el 9 de novembre (1621)
-
Sege de Royan, ocupada per les tropes reals l'11 de maig (1622)
-
Batalla naval de Saint-Martin-de-Ré (27 d'octubre de 1622)
Segona rebelió dels hugonotes (1625-1626)
No obstant, Luis XIII no va respectar els térmens del Tractat de Montpeller,[5] provocant un nou resentiment hugonote. Toiras va reforçar la fortificació de Fort Louis, en lloc de desmantellar-la, just baix de les muralles del bastió hugonote de La Rochelle, i mentres es preparava una forta flota en Blavet per a l'eventualitat d'un sege a la ciutat.[5] L'amenaça d'un futur sege a la ciutat de la Rochelle era evident, tant per a Soubise com per als habitants de la Rochelle.[5]
En febrer de 1625, Soubise va liderar un segon tumult hugonote contra Luis XIII,[6] i, despuix de publicar un manifest, va invadir i va ocupar l'illa de Ré, prop de la Rochelle.[7] Des d'allí va navegar fins a Bretanya a on va dirigir un exitós atac a la flota real en la batalla de Blavet, encara que no va poder prendre la fortalea despuix d'un sege de tres semanes. Soubise va retornar llavors a Ré en 15 barcos i pronte va ocupar també l'Ile d'Oléron, lo que li va donar el mando de la costa atlàntica des de Nantes fins a Bordeus. Gràcies a estos ardits, va ser reconegut com el cap dels hugonotes, i es va nomenar a sí mateixa "Almirant de l'Iglésia Protestant".[8] L'Armada francesa, pel contrari, estava ara completament agotada, deixant al govern central molt vulnerable.[9]
La ciutat hugonote de la Rochelle va votar per a unir-se a Soubise el 8 d'agost. Estos acontenyiments terminarien en la derrota de les flotes de la Rochelle i Soubise, i la plena Captura de l'illa de Ré en setembre.
Despuix de llargues negociacions, finalment es va firmar un acort de pau, el Tractat de París, entre la ciutat de la Rochelle i el rei Luis XIII el 5 de febrer de 1626, que preservava la llibertat de cult pero imponia algunes garanties front a possibles alçament futurs: en concret, es prohibia a la Rochelle mantindre una flota naval.[10]
Tercera rebelió dels hugonotes (1627-1629)
- Artícul principal → Sitie de la Rochelle.
La tercera i última rebelió dels hugonotes va començar en una intervenció militar anglesa destinada a fomentar un alçament contra el rei francés. Els rebels havien rebut el respal del rei anglés Carlos I, que va enviar al seu favorit Jorge Villiers, primer duc de Buckingham en una flota de 80 barcos.
En juny de 1627, Buckingham va organisar un desembarc en la propenca illa de Île de Ré en 6000 hòmens per a ajudar als hugonotes, iniciant aixina una Guerra anglo-francesa (1627-1629), en l'objectiu de controlar els accessos a la Rochelle, i fomentar la rebelió en la ciutat. Buckingham va acabar quedant-se sense diners i sense respals, i el seu eixèrcit va quedar debilitat per les malalties. L'intervenció anglesa va terminar en l'infructuós sege de Saint-Martin-de-Ré (1627). Despuix d'un últim atac a Saint-Martin varen ser rebujats en grans baixes, i es varen marchar en els seus barcos.[3]
A l'intervenció anglesa li va seguir el sege de la Rochelle.[11] La moradura Richelieu va actuar com a comandant de les tropes asediantes (durant els temps en que el rei estava absent).[3] Els residents de la Rochelle varen resistir durant 14 mesos, baix el liderage de l'alcalde Jean Guiton i en l'ajuda gradualment decreixent d'Anglaterra. Durant el sege, la població de la Rochelle va disminuir de 27 000 a 5000 habitants per les baixes, la fam i les malalties. La rendició va ser incondicional.
Rohan va seguir resistint en el sur de França, a on les forces de Luis XIII varen continuar intervenint en 1629. En el sege de Prives, els habitants varen ser massacrats o expulsats, i la ciutat va ser incendiada. Luis XIII captura finalment Alès, en el sege d'Alès en juny de 1629, i Rohan se somet.
Pels térmens de la Pau d'Alais, els hugonotes varen perdre els seus drets territorials, polítics i militars, pero varen conservar la llibertat religiosa concedida pel Edicte de Nantes. No obstant, varen quedar a merced de la monarquia, incapaç de resistir quan el següent rei, Louis XIV, va mamprendre una activa persecució en la década de 1670, i finalment va revocar l'Edicte de Nantes per complet en 1685.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Fractured Europe, 1600-1721, David J. Sturdy, p. 125.
- ↑ Citat en The history of France, Eyre Evans Crowe, p.454
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Siege Warfare per Christopher Duffy, p.118
- ↑ Huguenot warrior per Jack Alden Clarke, p.108
- ↑ 5,0 5,1 5,2 The history of France, Eyre Evans Crowe, p.454
- ↑ Dictionary of Battles and Sieges, Tony Jaques, p.572 ¡
- ↑ The French Wars of Religion, 1562-1629, Mack P. Holt (2005), p. xiii<! -- xiii pot ser diferent de 13, sol significar part del pròlec -->
- ↑ Penny cyclopaedia of the Society for the Diffusion of Useful Knowledge, p. 268
- ↑ Champlain, Denis Vaugeois, p.22
- ↑ Europe's physician, Hugh Redwald Trevor-Roper, p.289
- ↑ Dictionary of Battles and Sieges, Tony Jaques, p.572
Bibliografia
- Christopher Duffy Siege Warfare: The Fortress in the Early Modern World, 1494–1660 Routledge, 1979 ISBN 0-7100-8871-X
- Jack Alden Clarke Huguenot warrior: the life and claves of Henri de Rohan, 1579–1638 Springer, 1967 ISBN 90-247-0193-7
- Tony Jaques Dictionary of Battles and Sieges Greenwood Publishing Group, 2007 ISBN 0-313-33538-9
- Mack P. Holt The French wars of religion, 1562–1629 Cambridge University Press, 2005 ISBN 0-521-83872-X
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rebeliones de los hugonotes» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.