Anar al contingut

Carlos I d'Anglaterra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Carlos I d'Anglaterra
Per a atres usos d'este terme vore Carlos I.

Carlos I d'Anglaterra i d'Escòcia (en inglés: Charles I of England and Scotland; Dunfermline, Escòcia, 19 de novembre de 1600-Palau de Whitehall, Londres, 30 de giner de 1649) va ser rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda, des del 27 de març de 1625 fins al seu eixecució en 1649.

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys

[editar | editar còdic]

Carlos Estuardo va nàixer en el palau de Dunfermline, el 19 de novembre de 1600, sent el segon fill varó dels nou refills de Jacobo VAIG VORE d'Escòcia i I d'Anglaterra i Ana de Dinamarca Cust (2005). En 1604, quan Carlos tenia tres anys i mig, era capaç de caminar pel gran vestíbul del palau de Dunfermline sense ajuda, i es va decidir que era lo prou forta com per a viajar a Anglaterra i reunir-se en la seua família Carlton (1995). A mitan de juliol de 1604, va partir de Dunfermline cap a Anglaterra, a on passaria la major part del restant de la seua vida Gregg (1981). En Anglaterra, Carlos va ser posat a càrrec d'Elizabeth, Lady Carey, esposa del cortesano Sir Robert Carey, qui li va posar botes de cuiro espanyol i latón per a ajudar a enfortir els seus dèbils turmells Gregg (1981). El seu desenroll del parla també va ser llent, i va ser tartamut el restant de la seua vida Gregg (1981). Carlos no era tan ben vist com el seu germà major, Enrique Federico, príncip de Gals. El propi Carlos adorava al seu germà i intentava emular-ho. En 1605, com era llavors acostumat en el cas del segon fill del sobirà anglés, Carlos va ser nomenat duc de York en Anglaterra. Dos anys abans, en 1603, havia segut nomenat duc d'Albany en Escòcia. Quan Enrique va morir de tifus en 1612, Carlos es va convertir en l'hereu del tro i va ser nomenat duc de Cornualles. No obstant, no va ser nomenat príncip de Gals i comte de Chester, els títuls habituals de l'hereu al tro anglés, fins a novembre de 1616. La seua germana Isabel es va casar en 1613 en Federico V, elector palatino, lo que deixava a Carlos virtualment com a únic fill.

Viage a Espanya

[editar | editar còdic]

El nou Príncip de Gals es va vore notablement influït pel favorit del seu pare, George Villiers, I duc de Buckingham, el qual ho va dur a una expedició a Espanya en 1623 per a buscar una aliança en este país per mig d'un eventual matrimoni en la filla menor del rei espanyol Felipe III, l'infanta María Ana. L'enllaç mai es va celebrar degut a que la Corona espanyola exigia la conversió del príncip de Gals al catolicisme. Quan varen tornar a Anglaterra, tant Carlos com el duc de Buckingham varen exigir al rei Jacobo que declarara la guerra a Espanya. El viage a Madrit és considerat pels historiadors com a determinant en el posterior interés de Carlos pel coleccionisme d'art, afició a la que destinaria quantioses sumes de diners i que en part li va carrejar la seua creixent impopularitat. En Madrit el rei Felipe IV va obsequiar al príncip anglés en quadros i també en eixemplars de cavalls de raça espanyola, lo que més alvance va contribuir a que en Anglaterra sorgiren els purasangre. En l'estímul dels seus consellers protestants, Jacobo va convocar al Parlament per a solicitar subsidis per a la guerra. Jacobo també va solicitar que el Parlament sancionara l'unió entre el príncip de Gals i la princesa Enriqueta María de França, a la que Carlos havia conegut en París en el seu camí de tornada a Anglaterra. Era una bona unió, ya que ella era la filla de l'anterior rei francés Enrique IV i la germana del rei actual Luis XIII. El Parlament va acceptar l'unió, pero va mostrar una actitut molt crítica per la tentativa anterior d'arreglar una aliança matrimonial en Espanya. Jacobo estava senil i en conseqüència era cada volta més difícil controlar al Parlament (que va anar el mateix problema que tindria més alvance Carlos durant el seu regnat). Durant l'últim any de regnat de Jacobo I, el poder real va quedar en mans del seu fill i del duc de Buckingham.

George Villiers, I Duc de Buckingham, valgut de Carlos I, retratat per Peter Paul Rubens (1625).

Regnat de Carlos I

[editar | editar còdic]

Matrimoni i fills

[editar | editar còdic]

El rei Jacobo I mor el 27 de març de 1625, ascendint, llavors, Carlos al tro com Carlos I; l'1 de maig es va casar per poders en Enriqueta María de França, que encara estava en París. El seu primer Parlament, inaugurat en maig, es va opondre al seu matrimoni en la princesa francesa, que era catòlica, perque temien que Carlos alçara les restriccions als catòlics i minara l'establiment oficial del protestantisme. Encara que ell va convindre en el Parlament que no relaixaria les restriccions referent als catòlics, havia promés fer exactament ho contrarie en un tractat secret en el seu cunyat, el rei Luis XIII de França. La cerimònia formal, en abdós presents, es va portar a terme en l'iglésia de Santa Agustina, en Canterbury, el 13 de juny de 1625. El 2 de febrer de 1626, Carlos va ser coronat en la abadia de Westminster, pero sense la seua esposa al seu costat, per a evitar la controvèrsia. D'este matrimoni varen nàixer nou fills:


  • Carlos Jacobo (n. i m. Palau de Greenwich, 13 de maig de 1629), nomenat en nàixer duc de Cornualles i Rothesay.
Enriqueta María de França, esposa catòlica de Carlos I, retratada per Anthony van Dyck (1632).
  • Jacobo (Palau de St. James, 14 d'octubre de 1633-Saint-Germain-en-Laye, França, 6 de setembre de 1701), duc de York (1644) i d'Albany (1660); succeïx al seu germà com a rei Jacobo II d'Anglaterra i VII d'Escòcia.
  • Ana (Palau de St. James, 17 de març de 1637-Palau de Richmond, 5 de novembre de 1640).
  • Catalina (n. i m. Palau de Whitehall, 29 de juny de 1639).
  • Enrique (Oatlands, Surrey, 8 de juliol de 1640-Palau de Whitehall, 13 de setembre de 1660), nomenat comte de Richmond (1644) i duc de Gloucester (1659).


Política exterior: guerra contra Espanya i França

[editar | editar còdic]

La preocupació principal de Carlos durant l'inici del seu regnat va ser la política exterior. Federico V, Elector Palatino, marit de la seua germana Isabel, havia perdut les seues terres hereditàries en el Palatinado a mans de l'emperador Fernando II d'Habsburgo, començant la cridada guerra dels Trenta Anys, la qual originalment era només una guerra per a mantindre l'hegemonia dels Habsburgos catòlics com a reis electes de Bohemio, encara que açò va terminar convertint-se en una espiral sense control que acabaria en una guerra civil i confessional entre els protestants i els catòlics en Europa. Carlos es va vore obligat a recolzar el seu cunyat per a que recuperara el Palatinado, mamprenent una guerra en el rei Felipe IV d'Espanya, al com esperava poder forçar per a que intercedira en l'emperador a favor seu.

Carlos I va iniciar el seu regnat en guerra contra l'Espanya de Felipe IV, retratat ací per Gaspar de Crayer (c. 1630).

El Parlament es mostrava a favor d'un atac naval barat contra els territoris espanyols en el Nou Món, esperant que la captura de les flotes espanyoles que duyen els tesors americans podria finançar la guerra. Carlos, no obstant, va preferir una acció més agressiva (i més costosa) en el continent. El Parlament va votar solament per a concedir un subsidi de £140.000; una suma escassa per al rei. Per una atra part, la Cámara va acordar permetre que el rei recaptara el tonellage i el pes (dos varietats de drets d'aduana), pero solament per un periodo d'un any, encara que a sobirans anteriors des de 1414 els havien segut concedits estos drets de per vida. D'esta manera, la Cámara esperava tindre una forma de menyscabar el poder del rei, forçant-ho a buscar la renovació de la concessió cada any. Els aliats de Carlos en la Cambra dels Lores, dirigida pel duc de Buckingham, varen rebujar aprovar el decret. Encara que no es va poder obtindre cap autoritat parlamentària per a la recaptació del tonellage i del pes, Carlos va continuar prenent els drets aduanero de tots modos. El primer parlament de Carlos va ser dissolt en agost de 1625. El rei havia pressionat per a la guerra en Espanya, pero el atac naval contra Càdis va terminar en una estrepitosa derrota per a Carlos, causant-li el descrèdit davant els seus súbdits. De nou en necessitat de diners, Carlos va convocar el seu segon Parlament en febrer de 1626. Per a mantindre als seus enemics fora del Parlament, Carlos els va designar sheriffes; com a oficials de la Corona, quedaven immediatament descalificats per al servici en la Cámara. Per lo que es referix a la Cambra alta, Carlos havia rebujat concedir una escritura d'emplaçament -sense la qual ningú podia ser admés en la Cambra dels Lores- a John Digby, I comte de Bristol. Aixina mateix, va encarcerar a Enrique Howard, XXV comte d'Arundel, acusat d'un delicte menor. La Cambra dels Lores, davant les dificultats d'estos dos comtes, va declarar que no hi havia precedent per a negar a un parella seua petició o per a encarcerar-ho per un mer delicte menor. Les tentatives de Carlos de privar a membres del Parlament de les seues oficines i llibertats sense el degut procés conforme a la llei varen enfurir a molts membres d'eixe cos, de la mateixa manera que els successius imposts creats sense el seu consentiment. Varen culpar al duc de Buckingham, mentrestant, del desastre en Càdis. La Cámara va intentar acusar-ho d'alta traïció, i va amenaçar en retardar tots els vots en l'assunt dels imposts fins que la Cambra dels Lores ho trobara culpable. Les protestes de la Cambra dels Lores havien forçat a Carlos I a lliberar als comtes de Bristol i Arundel, i en estos dos parells en el centre de l'atenció, semblava més que provable que es donara una majoria parlamentària contra el duc de Buckingham. En venjança i com una mostra de desafiu contra el Parlament, en juny de 1626, Carlos va ordenar la seua dissolució.

Carlos I d'Anglaterra, retratat per Anthony van Dyck.


A l'any següent, el duc de Buckingham va conduir una expedició per a ajudar als protestants francesos (hugonotes) perseguits pel seu rei en la localitat de La Rochelle, pero va fracassar estrepitosamente, aumentant la seua impopularitat. Per una atra part, Anglaterra comença una guerra contra França, mentres que encara continuava la seua guerra anterior contra Espanya. Les arques del tesor, mentrestant, continuaven disminuint. Per a reduir despeses militars, Carlos va ordenar a varis anglesos rebre i alimentar, a les seues pròpies expensas, als soldats. Ell també va exigir que els seus súbdits li concediren "préstams", que no tenia cap intenció de pagar despuix. Les ordenances de Carlos varen ser declarades illegals en les corts en 1627; en resposta, el rei va depondre del seu càrrec i va encarcerar alord Cap de Justícia, sir Ranulph Crewe, i va designar a sir Nicolás Hyde en el seu lloc. Est va animar al clero anglicà, que estava en la seua nòmina de pagament, a que en els seus sermones recolzara els préstams i aconsellara l'obediència a tots els decrets reals. Quan George Abbot, arquebisbe de Canterbury, va refusar sancionar oficialment un sermón pro-real, va ser privat dels seus poders, encara que no va ser depost formalment del seu càrrec. Les funcions de l'arquebisbe varen ser transferides a una comissió de bisbes, encapçalada per William Laud, el bisbe de Bath i de Wells (després bisbe de Londres). Tot aquell que rebujara recolzar al Tesor en els préstams era encarcerat sense vacilar pel rei, d'acort a les seues prerrogatives reals, ordenances totalment en desacort en les corts de lleis comunes i descalificades per la majoria dels juristes d'eixe temps, encara que no varen estar explícitament -pero si de fet- baix el càrrec de crim. El cas més notori va ser el conegut com el cas dels "Cinc cavallers" o "cas de la cizaña", en a on el nou Lord Cap de Justícia, sir Nicolás Hyde, va sostindre que estava permés que el rei demanara la detenció d'individus sense cap tipo d'acusació i sense oferir-els la possibilitat de fixar una fiança. Les guerres de Carlos contra França havien estat menyscabant considerablement les seues arques. Trobant-se en la necessitat apressant de fondos per a continuar la guerra, Carlos va convocar al tercer Parlament del seu regnat en març de 1628. Immediatament, en lloc de tractar els problemes financers de Carlos, la Cámara va procedir a considerar l'abús de poder del rei durant els anys precedents. Va aprovar la Petició de Drets, en la qual va intentar que es pagaren els préstams forçats, acabar en les detencions arbitràries, l'encarcerament sense procés, i la creació d'imposts sense consentiment parlamentari. Encara que s'oponia inicialment a la petició, Carlos li va concedir el seu assentiment en juny, despuix d'assegurar-se de que els seus juges no ho interpretarien en un sentit contrari als seus desijos. Finalment, el Parlament va acordar concedir a Carlos els subsidis que desijava, i poc despuix el monarca va ordenar una recessió temporal en les seues funcions. El duc de Buckingham, entretant, va planejar un atre atac contra La Rochelle, en França, pero un oficial naval, John Felton, ho va assessinar el 23 d'agost. Carlos i els seus cortesanos varen intentar que Felton anara torturat en la roda abans de ser eixecutat, pero açò va ser descartat unànimement pels juges. En el seu lloc, Felton va ser penjat pel delicte.

Onze anys de tirania: absolutisme en el tro anglés

[editar | editar còdic]
Carlos I al començament del periodo absolutista del seu regnat, conegut com els Onze anys de Tirania, obra de Daniël Mijtens.

En giner de 1629, Carlos va obrir la segona sessió del Parlament que havia ordenat temporalment clausurar en juny de 1628. Esperava que, despuix de l'assessinat del duc de Buckingham, el Parlament finalment cooperara en ell i li concedira atres subsidis. En lloc d'això, els membres de la Cámara varen començar a expressar la seua oposició a l'impost del tonellage i del pes sense consentiment parlamentari. Encara que Carlos va solicitar una prorrogació parlamentària en març, els membres ho varen ignorar i varen llegir tres resolucions contràries al rei. L'última d'estes resolucions va declarar que qualsevol persona que pagara el tonellage o el pes no autorisat pel Parlament "seria declarat un traïdor de les llibertats d'Anglaterra, i enemic de les mateixes". Encara que la resolució no va ser aprovada formalment, molts membres varen declarar la seua aprovació. Més tart, quan els Comuns varen aprovar atres mides desagradables per al rei, Carlos va ordenar la dissolució del Parlament. Les controvèrsia en el Parlament anglés s'recrudecer per al rei. Carlos va resoldre no ser forçat a confiar en el Parlament per a l'ajuda monetària adicional. Immediatament, va firmar sengles paus en França (Tractat de Suza) i Espanya (Tractat de Madrit). Els onze anys següents, durant els quals Carlos va governar sense un Parlament, són coneguts com els Onze anys de Tirania o Llei personal. Els historiadors que desigen ser imparcials es referixen simplement a este periodo com el seu govern personal. La tentativa de Carlos de governar sense el Parlament no era illegal baix precedents en aquella época: va constituir un eixercici vàlit de la prerrogativa real, encara que deu ser observat que lo que es considerava llegal en époques anteriors pugues també ser tirànic davant els ulls contemporàneus. Tal era el cas de la tirania de Carlos: no obstant en époques anteriors el seu govern de fet seria considerat just i en tot dret per la majoria dels anglesos a mitan del XVII, i que va ser considerat per la majoria dels seus súbdits com un eixercici de poder absolut en la seua calitat de sobirà. De fet, els colonialista americans repetirien els mateixos càrrecs de tirania (imposts sense la representació; privació del dret de llei comuna; us de vàries tortures, etc.) contra la Corona britànica un sigle més vesprada en la Revolució americana. Entretant, Carlos I encara va tindre que adquirir fondos per a mantindre les seues arques i solucionar el dèficit monetari. Va recórrer llavors a un oblidat estatut feudal decretat en 1278, requerint a qualsevol persona que guanyara el 40% o més cada any al present des de la coronació del rei, per a formar part de l'eixèrcit real com a cavaller. Carlos va multar (en això va obtindre els ansiats fondos) a tots els individus que no varen poder ni varen complir en l'estatut des de la seua coronació en 1626. Per a major impopularitat, reintrodujo l'impost feudal obsolet conegut com a Impost dels bucs (en anglés shipmoney) aconsellat pel seu hàbil polític i ministre Thomas Wentworth, comte de Strafford. En una ordenança publicada en 1634 va demanar la recaptació de l'impost de buc en temps de pau, a pesar de que els estatuts d'Eduardo I i d'Eduardo III havien prohibit tal impost llevat durant les guerres. Esta primera ordenança de 1634, no obstant, no va animar molta oposició en arguments llegals, com la va causar una segona ordenança en l'any 1635. L'impost de buc exigit en la tercera ordenança de Carlos I, publicada en 1636, va anar durament debatuda per l'antiga prohibició d'arreplegar l'impost de buc durant temps de pau. Molts dels juges varen procurar opondre's al pagament, pero Carlos I, que tenia en les seues mans els seus arrendaments, va dependre del seu "bon semblar" i varen declarar que l'impost estava dins de la prerrogativa del rei. Este impost havia segut aplicat durant les invasions daneses i per ell obligava als pobles costers a entregar barcos per a defendre el territori. Carlos I va decidir aplicar novament l'antic gravamen, pero esta volta extensiu a tot el territori. Un noble cridat John Hampden, es va negar a pagar-ho, pero va ser somés a procés i condenat al confisc dels seus bens (1637). El poble va seguir atentament el juí i la sentència final va despertar nous odis contra la Corona, que violava sense miraments la Carta Magna i la Declaració de Drets.


Política religiosa

[editar | editar còdic]
Alegoria satírica de Carlos I com a màrtir de la causa cristiana, publicat en 1649, any de la seua eixecució.

La desconfiança davant la política religiosa de Carlos es va vore aumentada per la controvèrsia que rodejava a l'eclesiàstic Richard Montagu. En un panflet, Montagu va discutir en contra de les ensenyances de Juan Calvino, atraent-se immediatament el desprestigie entre els puritanos. Un membre puritano de la Cámara, John Pym, va atacar el panflet de Montagu durant una discussió en el Parlament, lo que va motivar que Montagu solicitara l'ajuda de Carlos I en un fullet titulat "Appello Caesarem" ("Apele al César", una referència a la súplica contra la persecució judeua feta pel Apòstol Sant Pablo). Carlos I va oferir al clerc la seua protecció, provocant que molts puritanos es tornaren hostils cap a ell. Al mateix temps, la reforma religiosa va ser conduïda per William Laud, elevat al ranc d'arquebisbe de Canterbury en 1633. Laud va procurar assegurar uniformitat religiosa despedint al clero no conformiste i clausurant organisacions puritanas, de tal modo que estava violant la llibertat de consciència de l'home lliure i comú. Per a castigar als que varen rebujar conformar-se en les normes religioses establides per la iglésia d'Anglaterra, va utilisar les més temudes i arbitràries corts del regne, la Cort de la Comissió Suprema i la Cort de la Cambra estrelada. La primera podia obligar a individus a que proveïren testimoni contra un mateixa, mentres que en la segona podia infligir qualsevol castic (incloent tortura), en l'excepció única de la mort. És destacable que l'anarquia de la Cort de la Cadira d'Estrela durant el govern personal de Carlos va excedir àmpliament a qualssevol dels seus precursors. baix el regnat de Carlos, els demandats varen ser duts davant dita cort sense una acusació, alguna cosa que anava contra el dret processal anglés i contra la llei en general, aixina com sense el dret d'enfrontar-se als testics acusadors; i els seus testimonis varen ser extrets rutinariamente pels membres de dit tribunal per mig de llargues sessions de tortura. Els primers anys de la Tirania dels Onze Anys varen ser marcats per la pau (garantisada per lo que essencialment era un estat de fet o policial, que no de dret) en Anglaterra. Molts es varen opondre als varis imposts de Carlos i la política religiosa de Laud, pero varen permanéixer baix el control del règim. Quan, no obstant, Carlos va procurar impondre les seues polítiques religioses en Escòcia, va tindre que enfrontar-se a numeroses dificultats. El rei va demanar l'us d'un llibre nou d'oracions baix el model de l'anglés Llibre d'Oració Comuna o Book of Common Prayer, que, encara que va ser recolzat pels bisbes escocesos, va ser rebujat per molts feligresos escocesos presbiterianos, perque varen vore ellibre nou com un vehícul per a introduir el Anglicanisme en Escòcia. Quan la Assamblea General de l'Iglésia d'Escòcia va suprimir el govern episcopalista (és dir, govern de l'iglésia pels bisbes) en 1638, substituint-la pel govern presbiteriano (és dir, govern dels sacerdots i dels diáconos), Carlos va tractar de desbaratar lo que va vore com a rebelió contra la seua autoritat. En 1639, quan va explotar la Primera Guerra dels Bisbes, va intentar recaptar imposts dels seus súbdits, pero ells varen rebujar donar més diners. La guerra de Carlos va terminar en una treua humillante, en juny del mateix any. En la Pau de Berwick, Carlos va acordar concedir als seus súbdits escocesos llibertats civils i eclesiàstiques.

Retrat eqüestre de Carlos I en el senyor de Saint Antoine, per Anthony van Dyck, representació del poder absolut a que aspirava el rei anglés.

El «Parlament curt» i el «Parlament llarc»

[editar | editar còdic]

Les disputes sobre l'interpretació del tractat de la pau entre Carlos i l'iglésia d'Escòcia varen conduir novament a un atre conflicte. Per a sometre als escocesos, Carlos va necessitar més diners; per lo tant, va prendre la perillosa mida de reunir al Parlament en abril de 1640. Encara que Carlos va oferir derogar l'impost de buc, la Cámara es va mostrar inamovible. Va exigir la discussió de varis abusos de poder durant el seu govern personal. Mentres que el Parlament estava prenent força ràpidament, va ser dissolt en maig de 1640, menys d'un més en acabant de que fora convocat; aixina, este parlament va ser conegut com el "Parlament curt". Entretant, Carlos va intentar derrotar als escocesos, pero va fallar estrepitosamente. El humillante tractat de Ripon, firmat despuix de la Segona Guerra dels Bisbes en octubre de 1640, va requerir al rei pagar els costs de l'eixèrcit escocés contra el que acabava de lluitar. Carlos va prendre l'inusual mida de convocar el Magnum concilium, l'antic consell de tots els parells del regne, que eren considerats els consellers hereditaris del rei. El Magnum concilium no havia segut convocat en sigles, i no s'havia convocat durant el regnat de Carlos. En este consell dels parells, Carlos va convocar al Parlament de nou, que, en contrast en l'anterior volta, es va denominar "Parlament llarc". El "Parlament llarc" es va reunir en novembre de 1640 baix la direcció de John Pym, i es va mostrar tan difícil de negociar com el "Parlament curt". El Parlament va mamprendre mides que varen amenaçar la posició política de Carlos. Els membres conservadors de la Cámara defenien al rei, l'Iglésia i el govern parlamentari contra determinades innovacions en la religió i la tirania dels cortesanos de Carlos. No obstant, les seues actituts varen fer que Carlos vera molts d'ells com a rebels perillosos que intentaven minar el govern tradicional. Per eixemple, Carlos no va poder opondre's a les demandes per a l'eixecució del seu conseller Thomas Wentworth, comte de Strafford, (12 de maig de 1641). Per a evitar que el rei ho tornara a dissoldre a la seua sancera voluntat, el Parlament va aprovar el Acte Trienal, al que li va ser concedit l'assentiment real en febrer de 1641. L'Acte requeria que el Parlament deguera ser convocat per lo manco una volta cada tres anys, i que quan el rei no poguera publicar l'emplaçament apropiat, els membres podrien reunir-se per sí mateixos. En maig, Carlos I va consentir un Acte de major envergadura, que era la condició de que el Parlament no podria ser dissolt sense el seu propi consentiment. Carlos va ser forçat a una concessió despuix d'una atra. Va accedir en autorisar les eixecucions de Thomas Wentworth i després la de William Laud (10 de giner de 1645). Ademés, va ser forçat a declarar que els diners de buc i atres imposts eren illegals, i les odiades Corts de la Cadira d'Estrela i de l'Alta Comissió varen ser suprimides. Encara que el rei va fer vàries concessions importants, Carlos va millorar la seua pròpia posició militar assegurant el favor dels escocesos. Finalment va convindre en l'establiment oficial del presbiterianisme en Escòcia; en contrapartida, podia allistar una considerable ajuda antiparlamentaria.

La reina Enriqueta María va partir a l'estranger en 1642 en busca de finançació per al seu marit quan l'oposició parlamentària a Carlos I es va recrudecer. No tornaria mai més a Anglaterra.


En novembre de 1641, la Cámara va aprovar el Grand Remonstrance, que era res menys que una llista de denúncies contra tots els abusos de poder en els que Carlos havia incorregut des del principi del seu regnat. La tensió es va vore aumentada quan els irlandesos es varen rebelar contra el domini anglés protestant i els rumors de la complicitat de Carlos varen aplegar al Parlament. Es va armar un eixèrcit per a esclafar la rebelió, pero molts membres de la Cámara varen témer que Carlos poguera utilisar-ho més alvance contra el mateix Parlament. La Conte de la Milícia va ser pensada per a poder controlar d'esta forma l'eixèrcit del rei, pero Carlos va rebujar donar el seu consentiment puix considerava que era una disminució d'una part important de la seua prerrogativa real. La Cámara llavors va amenaçar en acusar a la reina de catòlica, Enriqueta María de França, lo que finalment va obligar al rei a prendre una acció desesperada. La seua esposa ho va persuadir per a que arrestara a cinc membres de la Cámara que eren els líders de la facció d'anti-Estuardo baix el càrrec d'alta traïció, pero, quan el rei ya havia pres la seua decisió, ella va incórrer en l'error d'informar a un amic que a la seua volta va alertar al Parlament. Carlos va entrar en la Cámara en una força armada el 4 de giner de 1642, pero va trobar que els seus opositors ya s'havien escapat. Violant al Parlament en una força armada, Carlos va crear una brecha permanent entre abdós poders. Molts en el Parlament varen pensar que les accions de Carlos eren indignants, pero uns atres tenien sentiments similars sobre les accions del mateix Parlament. Varis membres de la Cámara es varen anar per a unir-se al partit realiste, deixant als opositors del rei en una majoria. Ya no era segur que Carlos permaneixquera en Londres, i decidix marchar al nort a alçar un eixèrcit contra el Parlament; la reina, entretant, part a l'estranger a recaptar diners per a poder pagar a l'eixèrcit. Els reis no tornarien a vore's mai més.


La Revolució anglesa

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució anglesa.

La Revolució anglesa encara no havia començat, pero abdós costats varen començar a armar-se. Despuix de vanes negociacions, Carlos va alçar l'estandart real (un gest medieval anacrònic) en Nottingham el 22 d'agost de 1642. Llavors va instalar la seua cort en Oxford, des d'a on tenia el control sobre el nort i l'oest d'Anglaterra, mentres que el Parlament tenia el control de Londres i del sur i este del país. Carlos va alçar a l'eixèrcit usant el método arcaic de la Comissió de l'Atarassana. La guerra civil anglesa va començar el 25 d'octubre de 1642 en la batalla d'Edgehill -que va quedar inconclusa- i va continuar indecisamente entre 1643 i 1644, fins que la batalla de Naseby va inclinar l'equilibri militar de manera decisiva en favor del Parlament. Varen seguir una gran cantitat de derrotes per als realistes, que varen terminar en elloc d'Oxford, d'a on Carlos conseguix escapar en abril de 1646. Llavors es va entregar a l'eixèrcit presbiteriano escocés en Newark, i va ser dut al propenc poblat de Southwell, mentres que els seus "amfitrions" decidien qué fer en ell. Els presbiterianos finalment varen aplegar a un acort en el Parlament i li varen entregar a Carlos en 1647. Ho varen encarcerar en Holdenby House en Northamptonshire, fins que el corneta George Joyce ho va dur per la força a Newmarket en nom del Nou Eixèrcit Modele. En aquell moment, la suspicàcia mútua s'havia desnugat entre el Nou Eixèrcit Modele i el Parlament, i Carlos estava impacient d'explotar-la al seu favor.

Pintura d'Eugène Lami que plasma el trasllat del rei al castell de Carisbrooke, última morada abans de ser enjuïciat.

Carlos va anar llavors traslladat a Oatlands i després a Hampton Court, en a on es va vore envolt en noves negociacions a títul personal pero igualment infructuoses. Li varen persuadir de que seria millor per a ell escapar -potser a l'estranger, a França a on es trobava la seua dòna, o potser baix la custòdia de Robert Hammond, governador parlamentari de la illa de Wight-. Carlos es va decidir per l'última opció, creent que Hammond era un realiste, i va fugir l'11 de novembre. Hammond, no obstant, va traïcionar al rei, i ho va confinar en el castell de Carisbrooke. Des de Carisbrooke, Carlos va continuar intentant pactar en els diferents partits per a evitar un fi tràgic, i finalment va entrar en negociacions en els presbiterianos escocesos, acceptant l'establiment del presbiterianisme tant en Anglaterra com en Escòcia per un periodo de prova. Els realistes s'alcen en armes en juliol de 1648, i els escocesos varen invadir el país, començant la cridada Segona Guerra Civil. Varen derrotar als eixèrcits escocesos, no obstant, uns mesos més vesprada, i la derrota final per a Carlos aplega en la batalla de Preston (17-19 d'agost de 1648).


Caiguda i eixecució de Carlos I

[editar | editar còdic]

Carlos va ser traslladat al castell d'Hurst a finals de 1648, i despuix al castell de Windsor. En giner de 1649, la Cámara —sense l'assentiment del sobirà o de la Cambra dels Lores— va convocar un acte parlamentari que creava una cort per al juí de Carlos. El juí del rei (baix els càrrecs d'alta traïció i de «atres alts crims») va començar el 2 de giner, puix Carlos havia rebujat elevar una súplica, alegant que cap cort tenia jurisdicció sobre un monarca. Creïa que la seua pròpia autoritat per a governar li havia segut donada per Deu quan ho varen coronar i va ser ungido. La cort es proponia declarar que No hi ha home sobre la Llei. Durant una semana, varen demanar tres voltes a Carlos que solicitara la súplica, pero ell ho va rebujar en totes les ocasions. Carlos va ser decapitat el 30 de giner de 1649. Era pràctica comuna que el verduc alçara el cap del ajusticiado i la mostrara a la flota en les paraules «¡Miren el cap d'un traïdor!»; encara que el cap de Carlos va ser exhibida, no es varen usar estes paraules. En un gest sense precedents, un dels líders revolucionaris, Oliver Cromwell, va permetre que el cap del rei fora coser al seu cos per a que d'esta forma la seua família poguera rendir-li els seus respectes. Varen enterrar a Carlos en privat la nit del 7 de febrer de 1649, en la cambra acorazar d'Enrique VIII en la capella de St. George, en el castell de Windsor. El fill del rei, el futur Carlos II, va planejar més alvance un mausoleu real, pero este mai va aplegar a realisar-se. Una coneguda anècdota de la seua decapitació conta que quan va ser dut a eixecutar, per tradició se li va concedir un últim desig, a lo que ell va demanar dur dos camises. Anava a ser decapitat un matí de giner frigga, lo que va justificar la seua petició: «És que allí fòra estaran tots els meus enemics i no vullc que em vegen tremolant ni tan sols de fret».

Llegat

[editar | editar còdic]
Triple retrat de Carlos I d'Anglaterra per Anthony van Dyck (1635), un rei en diferents arestes.

El regnat de Carlos I va ser tumultuoso per la lluita de poders que va sostindre en el Parlament. Carlos era un advocat acérrimo del dret diví dels reis a governar. De bona presència, impressionava com un verdader cavaller. Parlava en propietat, agradava de la música i de la pintura. No obstant, era pedant, desconfiat i molt boler. Molts en Anglaterra, per lo tant, varen témer que procurara obtindre el poder absolut. Va haver una àmplia oposició a moltes de les seues accions, especialment la creació d'imposts sense el consentiment del Parlament. Esta va ser una de les moltes manifestacions del descontent popular contra una monarquia absoluta que va pretendre dur Carlos I. En la seua política religiosa, Carlos va creure en una versió sacramental de la Iglésia d'Anglaterra, cridada Iglésia alta, en una teologia basada en el Arminianisme, una creència compartida pel seu conseller polític principal, l'arquebisbe de Canterbury, William Laud. Laud va ser designat arquebisbe per Carlos en 1633 i va començar una série de reformes en l'Iglésia per a fer-la més ceremonial, començant en la tongada de les taules de fusta de la comunió pels altars de pedra. Açò era obertament hostil a les tendències reformistes de molts dels seus súbdits anglesos i escocesos. La seua política era contrària a la teologia calvinista, i va insistir que la llitúrgia de l'Iglésia d'Anglaterra fora celebrada en totes les cerimònies i vestidures nomenades pel cridat Llibre d'Oració Comuna. Molts dels seus súbdits varen pensar que en estos canvis el Anglicanisme s'acostava massa al catolicisme. No obstant, Carlos I és l'única persona que ha segut canonizada per l'Iglésia d'Anglaterra, des de la Restauració anglesa. Els últims anys del regnat de Carlos I varen estar marcats per la guerra civil anglesa; es va vore enfrontat les forces del Parlament (que se li va opondre tenazmente en les seues tentatives d'aumentar la seua poder) i als puritanos (els qui eren contraris a la seua política religiosa). La guerra va terminar en la derrota de Carlos, que va ser enjuïciat, condenat i eixecutat posteriorment baix el càrrec d'alta traïció. La monarquia va ser abolida, i es va establir la República. En el temps, este règim va devindre cada volta més depenent de l'eixèrcit i es va convertir en una dictadura militar, dirigida per Oliver Cromwell. Varis factors tant polítics com a socioeconòmics varen conduir al seu colapse final, una volta fallit Cromwell. El fill de Carlos, Carlos II, va restaurar la monarquia en 1660.


Coleccionisme

[editar | editar còdic]

En l'àmbit de les arts, Carlos I ostenta un paper clau com un dels majors coleccionistes de pintura en Europa.[1] En 1627 va comprar en bloc per una sifra irrisoria (en la mediació d'un marchant radicat en Venècia) la millor part de la fabulosa pinacoteca dels Gonzaga, ducs de Mantua, els qui sofrien problemes econòmics; este lot va incloure els nou célebres llenços de Els triumfos del César d'Andrea Mantegna (ara en Hampton Court) aixina com obres capitals de Rafael, Andrea del Sarto, Correggio, Tiziano i un llarc etcétera. Encara que l'operació va supondre un quebranto per al patrimoni artístic italià, va anar indirectament positiva per a les pròpies pintures, puix es varen lliurar del saqueig que va sofrir la colecció dels Gonzaga en 1630. Carlos I va enriquir la seua colecció en més incorporacions: va rebre com obsequie de l'ajuntament de Núremberg el famós Autorretrato de Durero (Museu del Prat) i va sumar els Cartons de Rafael, models per a una mítica série de tapissos de la Capella Sixtina. A la mort del rei en 1649 els seus bens es varen dispersar; alguns quadros de gran valor varen passar a mans d'acreedors de la casa real, els qui els malvendieron en molts casos per a conseguir diners en metàlic. Vàries corts europees, com les de Madrit i París, varen mantindre a embaixadors i emissaris en Londres al tant dels bens reals que anaven eixint al mercat i varen pugnar entre sí per a conseguir els millors. Això explica que el Museu del Prat posseïxca actualment varis d'ells. Varen quedar fòra de la dispersió les citades séries pintades de Mantegna i Rafael, que el nou règim d'Oliver Cromwell va decidir retindre i seguixen pertanyent a la Royal Collection. Entre giner i abril de 2018, la Royal Academy of Arts de Londres va reunir part de l'antiga colecció del rei en una exposició (Carlos I: rei i coleccioniste) calificada d'irrepetible, en préstams de museus com el Louvre de París, el Prat, el Mauritshuis de L'Haya, entre uns atres.[1]


[editar | editar còdic]

La vida de Carlos I ha segut en numeroses ocasions objecte de noveles i obres de teatre, aixina com de películes:

Ancestros

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carlos_I_d%27Anglaterra&oldid=1383448»