Anar al contingut

Juan Calvino

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Juan Calvino (en francés mig, Jehan Cauvin; en francés: Jean Calvin, latinizado com Calvinus; Noyon, França, 10 de juliol de 1509-Ginebra, Suïssa, 27 de maig de 1564) va ser un teòlec, pastor i filòsof francés, considerat com un dels autors i gestors de la Reforma protestant. Les doctrines fonamentals de posteriors reformadors s'identificarien en ell, cridant a estes doctrines «calvinisme».[1] Tals doctrines inclouen les de la predestinació i de la sobirania absoluta de Deu en la salvació de l'ànima humana de la mort i la condenación eterna. Les doctrines calvinistas es varen basar en la tradició soteriològica agustiniana i atres tradicions cristianes. Diverses iglésies congregacionalistas, reformades i presbiterianas, que consideren a Calvino el principal expositor de les seues creències, s'han estés per tot lo món.

  • Calvino va ser el principal reformador protestant francés i la figura més important de la segona generació de la Reforma protestant. La seua interpretació del cristianisme, desenrollada sobretot en el seu Institució de la religió cristiana (1536, pero profundisada en edicions posteriors), i els models institucionals i socials que va elaborar per a Ginebra varen influir profundament en el protestantisme en atres parts d'Europa i Norteamérica. Es considera àmpliament que la variant calvinista del protestantisme va tindre un gran impacte en la formació del món modern.[2]
  • Calvino es va formar originalment com a advocat humaniste i es va separar de l'Iglésia catòlica al voltant de 1530. Despuix de l'esclat de tensions religioses que varen desembocar en una violència generalisada i mortal contra cristians protestants en França, Calvino va fugir a Basilea, Suïssa, a on va publicar en 1536 la primera edició de la Institució. Eixe mateix any, Calvino va ser reclutat pel francés Guillaume Farel per a unir-se a la Reforma en Ginebra, a on donava sermones regularment durant la semana. No obstant, el concejo municipal es va opondre a l'implementació de les seues idees i abdós varen ser expulsats. Per invitació de Martín Bucero, Calvino es va dirigir a Estrasburc, a on es va convertir en ministre d'una iglésia de refugiats francesos. Va continuar recolzant el moviment reformiste en Ginebra i, en 1541, va ser invitat de nou a liderar l'iglésia de la ciutat. Despuix de la seua tornada, Calvino va introduir noves formes de govern eclesiàstic i de llitúrgia, a pesar de l'oposició de vàries famílies poderoses de la ciutat que varen intentar socavar la seua autoritat. Durant este periodo, Miguel Servet, un espanyol a qui catòlics i protestants atribuïen idees heréticas sobre la Santíssima Trinitat, va aplegar a Ginebra. Va ser denunciat per Calvino i cremat en la foguera per herejía per orde de l'ajuntament. Despuix d'una afluència de refugiats que ho recolzaven i noves eleccions municipals, els opositors de Calvino es varen vore obligats a abandonar elloc. Calvino va dedicar els seus últims anys a promoure la Reforma tant en Ginebra com per tota Europa. Els «cinc punts del calvinisme» procedixen dels Cànons de Dort, la resposta per part de l'Iglésia Reformada Neerlandesa a les doctrines dels discípuls de Jacobo Arminio despuix de la mort d'est, events que varen transcórrer cent cinquanta anys despuix de la mort de Calvino. Se'ls coneix aixina pels llaços teològics forts dels delegats al Sínodo de Dort, procedents de vàries nacions europees, en la Reforma Suïssa, la figura de la qual més prominent i influent, mes no l'única, va ser Calvino.

Biografia

Juan Calvino va nàixer en Noyon (Picardía, a uns cent quilómetros al nort de París, França), fill de Gérard Cauvin i Jeanne Lefranc, que pertanyien a la classe mija.[3] El pare de Calvino, Gérard, va tindre una pròspera carrera com notari de la catedral i registrador del tribunal eclesiàstic. Gérard desijava que els seus tres fills —Carlos, Juan i Antonio— foren sacerdots. Els seus primers estudis varen estar destinats a la carrera eclesiàstica. El jove Calvino va anar particularment precoç. Als 12 anys, va ser contractat pel bisbe com a clerc i va rebre la tonsura, tallant-se el cabell per a simbolisar la seua dedicació a l'Iglésia. També es va guanyar el patrocini d'una influent família, els Montmor.[4] Gràcies a la seua ajuda, Calvino va poder assistir al Collège de la Marche de París, a on va deprendre llatí en un dels seus més destacats mestres, Mathurin Cordier.[4] Una volta finalisat el curs, va ingressar en el Collège de Montaigu (allí varen estudiar també Erasmo de Róterdam i Ignacio de Loyola) com a estudiant de Filosofia.[4] Va ser excelent en els seus estudis i molt religiós des de la seua joventut.[5]

El pare de Calvino era advocat i en 1523 va enviar a Juan, que per llavors tenia catorze anys, a l'Universitat de París a estudiar Humanitats i Dret. En 1525 o 1526, Gérard va retirar al seu fill del Collège de Montaigu i ho va matricular en l'Universitat d'Orleans per a estudiar Dret. Segons els biógrafs contemporàneus Teodoro de Beza i Nicolas Colladon, Gérard creïa que Calvino guanyaria més diners com a advocat que com a sacerdot. Despuix d'uns anys d'estudi silenciós, Calvino es va matricular en l'Universitat de Bourges en 1529, a on va tindre per condiscípulo a l'humaniste Andrea Alciato.[6] l'humanisme era un moviment intelectual europeu que priorisava els estudis clàssics. En 1532, es va doctorar en Dret en Orleans. Durant estos anys Calvino va estar expost al humanisme renaixentiste, influenciat per Erasmo de Róterdam i Jacques Lefèvre d'Étaples, que constituïa el moviment estudiantil radical de l'época. Este moviment, anterior a la Reforma, pretenia reformar l'iglésia i la societat seguint el model de l'antiguetat clàssica i cristiana, que s'establiria per mig d'una tornada a la Bíblia estudiada en els seus idiomes originals. Açò va deixar una chafada indeleble en Calvino. baix la seua influència, va estudiar grec, hebreu i llatí, les tres llengües del discurs cristià antic, com a preparació per a l'estudi sério de les Escritures. Durant la seua estància de 18 mesos en Bourges, Calvino va deprendre grec koiné, indispensable per a estudiar el Nou Testament.[7] Durant el seu pas pels claustres universitaris va entrar també en contacte en les idees humanistes i reformades de la teologia de Martín Lutero. Aixina mateix, va intensificar el seu interés pels clàssics; la seua primera publicació, en abril de 1532, quan tenia 22 anys, va anar un comentari a l'ensaig De clementia, de Séneca, obra que va posar en evidència els seus dots com a pensador. El moviment emfatisava, més que qualsevol atra cosa, la salvació de les persones per la gràcia en lloc de per les bones obres i cerimònies. D'acort en una biografia escrita en 1577 per Jérôme-Hermès Bolsec —contrari a les idees calvinistas sobre la predestinació—, sent un jove clerc, Calvino hauria segut condenat en Noyon pel delicte de sodomía, que es castigava en la foguera. No obstant, la sentència li hauria segut commutada per la de ferro candente, per lo que hauria dut la marca d'una flor de lis en el muscle. D'acort en Bolsec, anys despuix Calvino tindria també en Ginebra a la seua adonis, el qual ho hauria abandonat despuix de furtar-li. La presunta homosexualitat de Calvino persistiria durant sigles, recordada pels seus opositors.[8]

Conversió

Juan Calvino.

No se sap en certea quàn ni cóm va ser la seua conversió, pero l'1 de novembre de 1533 va ocórrer un succés que mostra un canvi dràstic en les seues conviccions religioses. El rector de l'Universitat de París, Nicolas Cop, amic de Calvino, va pronunciar un discurs en ocasió de l'obertura de l'any acadèmic; pero més que això, va anar un sermón que mostrava una clara influència tant d'Erasmo com de Martín Lutero. En este sermón, Cop va defendre la doctrina de la justificació pels mèrits de Crist, al mateix temps que protestava contra els atacs i persecucions de que eren objecte els que disentían de l'Iglésia de Roma: «Herejes, seductors, impostores malaïts, aixina tenen la costum el món i els malvats de cridar a aquells que pura i simplement s'esforcen en insinuar el Evangeli en l'ànima dels fidels (...) Ixcà pugau, en eixe periodo infeliç, dur la pau a l'Iglésia més be en la paraula que en l'espasa».[9]

El discurs va tindre un gran efecte en l'universitat i en atres sectors; el Concejo municipal va iniciar un procés contra ell. Va escomençar a córrer el rumor de que la mà de Calvino estava darrere de la seua redacció. cita requerida Un més més vesprada, quan Cop es dirigia al Concejo per a respondre el sumari en contra seua, un amic diputat li va enviar una nota advertint-li que devia escapar per la seua vida, puix el concejo estava sent pressionat per la Corona per a que fora condenat. Calvino i Cop varen escapar de París. En poc més de vint anys, va adoptar els punts de vista de Lutero: negació de l'autoritat de l'Iglésia de Roma per dret diví, negant la successió apostólica des de l'apòstol Pedro, i donant primordial importància a la Bíblia com a única regla de fe i conducta («Sola fides, sola Scriptura»), destacant la doctrina de la justificació de l'home per mig de la gràcia. Aixina que, la conversió de Calvino al protestantisme sorgix despuix del discurs de Cop, quan fuig de França per a escriure sobre teologia, que terminaria per sistematisar gran part de la Teologia Reformada que havia començat en Martín Lutero.

Calvino en Ginebra

La reforma continuava en Europa gràcies a la llabor d'alguns reformadors. Tal volta un dels més extraordinaris va ser el pastor d'orige francés Guillaume Farel, qui despuix de ser perseguit i llapidat per les seues conviccions, va conseguir influir que Ginebra expulsara a l'Iglésia de Roma. Aixina, el 21 de maig de 1536 va conseguir en la plaça pública de Ginebra, per mig de l'institució de la teocràcia, que tots acceptaren viure «segons l'Evangeli i la paraula de Deu», lo que li va obrir les portes d'un poder enorme: el d'unir el Evangeli i la paraula de Deu al govern, creant aixina el cantó de Ginebra. En enterar-se Farel de que Calvino, en el seu viage a Savoya, anava a pernoctar en Ginebra, ho va visitar a on s'hostajava i ho va convéncer de que permaneixquera en Ginebra per a realisar l'obra que Farel reconeixia superior a les seues forces. Calvino, de 26 anys, era ya reconegut en tota Europa per la seua obra recent publicada i que tractava sobre l'assentament institucional del cristianisme reformat.

  • Calvino s'establix en Ginebra com a llector de la Santa Escritura en la Catedral de Sant Pedro. Pero Calvino i Farel no es varen llimitar a l'obra en Ginebra. A finals de setembre de 1536 varen viajar a la ciutat de Lausana, a on es trobava Pierre Viret (íntim amic de Calvino) treballant com a pastor. La raó del seu viage era participar en un debat favorit per la ciutat de Berna, en el propòsit de decidir quin religió hauria de predominar en els territoris circumdants que Berna havia conquistat del duc. Viret i Farel serien els exponents del costat protestant (se suponia que Calvino no anava a prendre part activa en la discussió); i dels 174 sacerdots que varen acceptar l'invitació del costat catòlic, solament quatre varen participar en el debat. la catedral de Lausana es va abarrotar de persones. Cinc diputats de Berna varen acodir per a donar-li un caràcter oficial a l'assunt, i duyen secretaris que devien copiar la discussió paraula per paraula. Farel va ser el primer en parlar; durant una semana va presentar dèu tesis que varen ser rebatudes pel costat catòlic, els qui varen acusar als protestants d'ignorar la tradició dels primers Pares de l'Iglésia sobre l'assunt de la presència de Crist en l'Eucaristía. «Si conociérais lo que els Pares varen dir, voríeu que la vostra posició és falsa i condenada». Calvino es va sentir exasperado per eixa declaració. Les hores que havia passat estudiant els primers Pares de l'Iglésia, quan era estudiant en París, li varen anar de gran ajuda. Es va alçar i va escomençar a refutar a l'orador catòlic. En sorprenent memòria va començar a citar a San Cipriano, Tertuliano, Sant Joan Crisóstomo, Sant Agustín i molts uns atres. No es llimitava a mencionar l'autor, sino que Calvino identificava i citava ellibre i el capítul en el qual el Pare de l'Iglésia havia escrit sobre tal tema. Argumentava d'una forma intachable. Quan va terminar, la multitut estava molt excitada. El poble s'apretunyava i aclamava en entusiasme al jove orador desconegut. Un flare franciscano va alçar la veu dient que esta era la verdadera doctrina. Va demanar a Deu que li perdonara els seus pecats per haver estat ensenyant i seguint els falsos dogmes de Roma durant tants anys. Molts atres estaven d'acort en ell, a pesar de que no es varen expressar en forma tan efusiva. En els mesos que varen seguir, cent vint sacerdots i huitanta monges dels districtes circumdants es varen sumar a la confessió reformada luterana, que havia passat a ser la religió oficial en tals territoris. Mentres, en Ginebra, Calvino s'havia convertit en el principal colaborador de Guillaume Farel en la tasca de proseguir en el procés de reforma. Per a tal fi, en novembre de 1536 Calvino va presentar davant el Concejo una confessió de fe de vintiun artículs que el poble devia acceptar baix jurament. A mitan de giner de 1537, els dos predicadores varen presentar un atre document en el que demanaven quatre reformes bàsiques per a l'Iglésia de Ginebra:
  1. Que ningú participara de la Eucaristía si no és en verdadera pietat i genuïna reverència. «Per tal raó i a fi de mantindre l'integritat de l'Iglésia, és necessària la disciplina». Calvino també demanava que la Eucaristía se celebrara en més freqüència.
  2. Que es reformaren les lleis concernents al matrimoni segons la Paraula, «ya que el Papa les ha confòs de tal modo, dictant decrets al seu antoix».
  3. Que els chiquets anaren catequizados pels seus pares, i que en certes ocasions de l'any comparegueren davant els pastors per a assegurar-se de que en veritat deprenien la Paraula de Deu.
  1. Que el poble participara en els servicis d'adoració cantant salms. «Hi ha salms que desigem siguen cantats en l'iglésia. Si s'adopta la reforma, la gent tindrà que cantar en les iglésies. No han cantat durant sigles. Ni tan sols han entés ellatí cantat pels sacerdots». El concejo va acceptar sense problemes els últims tres punts; pero l'assunt de l'excomunió era una atra cosa. Els magistrats es resistien a «canviar lo que ells consideraven com a tirania clerical catòlica per un nou jou protestant». Calvino, per la seua banda, se sentia cada volta més decepcionat per l'estat moral del poble. La tensió va aplegar a tal punt que el Concejo municipal va ordenar a Farel i a Calvino que deixaren de predicar; pero abdós varen desobedir i es varen negar a administrar el sacrament, per lo que el Concejo va decidir expulsar-els de Ginebra. El 25 d'abril de 1538, Calvino i Farel varen abandonar la ciutat.

Exili en Estrasburc

Portada de Institució de la religió cristiana.

En eixir de Ginebra, els dos es varen dirigir a Berna, la qual havia enviat una delegació a Ginebra per a tractar de resoldre l'assunt. Les discussions no varen aplegar a res, per lo que Calvino i Farel varen posar rumbo cap a Basilea, a uns 200 km, a on varen aplegar a finals de maig de 1538. En una carta que va enviar Calvino a un amic, li donava a conéixer lo difícil que va anar aquell viage. Farel va rebre pronte una invitació d'urgència a la ciutat de Neuchatel, que havia acceptat la reforma. Calvino, que s'havia quedat solament en Basilea, va ser invitat per alguns pastors d'Estrasburc a que acceptara el pastorado d'una iglésia de refugiats francesos. En vintinou anys, va passar tres anys en Estrasburc, a on va servir com a pastor fins a 1541, gojant d'un temps de molta tranquilitat i assossec. Allí es va dedicar a escriure, component un himnario en 18 salms, el credo apostólico en música, dèsset capítuls del seu llibre Institució de la religió cristiana, un estudi sobre la Carta als romans, entre uns atres. El francés que va usar en la segona edició de les seues Institucions va ser bell i poliment, tant que Calvino ha vingut a ser conegut com a pare del francés modern, de la mateixa manera que Lutero per la seua traducció de la Bíblia ha segut cridat el pare de l'alemà modern. En 1539, Calvino va contraure matrimoni en Idelette de Bure, una viuda que tenia un fill i una filla del seu matrimoni anterior en un anabaptista d'Estrasburc. Calvino i Idelette varen tindre un fill que va morir a les dos semanes de nàixer. Idelette va fallir en 1549.

Tornada a Ginebra

Durant la seua estància en Estrasburc, la situació en Ginebra es tornava cada volta pijor, de tal manera que el Concilie General de la ciutat li va demanar a Calvino que retornara com a pastor. Calvino va rebre la carta estant en Worms, a on havia segut enviat per la ciutat d'Estrasburc com a representant en quatre Dietes convocades de nou per l'emperador Carlos V, entre els anys 1539 al 1541 (allí Calvino va desenrollar una molt bona amistat en Felipe Melanchthon que va durar 24 anys, fins a la mort d'este). En llegir la carta, Calvino va esclatar en plany. «Preferiria cent atres morts abans que aquella creu, sobre la qual tindria que morir mil voltes al dia». Era una decisió molt difícil per a ell, pero despuix de dèu mesos de molta lluita, va decidir retornar.

Retrate de Juan Calvino per Tiziano.
  • Calvino va tornar a Ginebra el 13 de setembre de 1541 per a no eixir d'allí mai més. En pujar al púlpit per primera volta, va obrir la Bíblia en el mateix versícul en que havia quedat suspesa la seua exposició tres anys abans i la va continuar. Predicava vàries voltes el dumenge i, durant algunes semanes, tots els dies. Durant este temps un home cridat Denis Raquenier va començar a prendre notes en taquigrafia dels sermones de Calvino per al seu propi profit; la seua llabor va ser tan precisa i completa (casi no deixava escapar paraula), que gràcies a eixe esforç hui es conta en una immensa cantitat de les seues sermones. En 1551, va tindre una disputa teològica en el mege i teòlec ex-dominico francés Jérôme-Hermès Bolsec. Bolsec s'havia manifestat contrari a l'idea de la predestinació, defesa per Calvino, en una discussió pública en Jean de Saint André. Bolsec no sabia que entre el públic es trobava Calvino en persona, i este es va alçar per a refutar punt per punt les tesis del mege. Despuix de la discussió, Bolsec va ser arrestat per orde de Calvino i, despuix del juí, condenat a l'exili, en considerar el tribunal que el seu punt de vista no es podia calificar com herejía i que, per tant, no mereixia un castic major. En 1553, l'espanyol Miguel Servet va publicar la seua obra Christianismi restitutio. Servet ya havia mantingut anys abans un intercanvi de cartes en Calvino, en les que li instava a que rebujara el dogma de la Santíssima Trinitat. Havia llegit ellibre de Calvino i havia fet anotacions molt crítiques en els seus màrgens, tornant la còpia corregida a Calvino, lo que va desagradar molt al reformador. En una carta dirigida a Farel en 1546, afirmava que, si Servet posava els peus en Ginebra, «no eixiria viu».[10] Calvino va suspendre eixe intercanvi epistolar per considerar que les idees de Servet eren heréticas, i quan més vesprada va publicar Christianismi restitutio, sense el consentiment de Calvino, va fer aplegar a l'Inquisició francesa, per mig del seu ajudant De Trye, algunes de les cartes que li havia remés l'espanyol. Eixe any Servet va ser detingut per l'Inquisició de Lió, interrogat i encarcerat en Vienne; el 7 d'abril va conseguir evadir-se i va partir en direcció a Itàlia. Durant el camí, va hacer en Ginebra, a on el 13 d'agost va ser reconegut en l'iglésia a on predicava Calvino, sent detingut i jujat per herejía. El concejo ginebrino va instigar el juí contra Miguel Servet per herejía (per negar la Trinitat i per defendre el batisme a l'edat adulta). Consultats els cantones de Zuric, Schaffhausen, Berna i Basilea, l'acusat va ser condenat i sentenciat a morir en la foguera. Va ser cremat junt en els seus llibres el 27 d'octubre de 1553 en la plaça de Champel. Molts luteranos que s'havien escapat de França, Escòcia i Anglaterra, varen fugir a Ginebra, en lo que la població es va duplicar, en poc temps, a més de vint mil persones. Entre els protestants escocesos es trobava John Knox, qui va aplegar a dir de l'Iglésia en Ginebra que era la més perfecta escola de «Crist que alguna volta hi haja hagut en la terra des dels dies dels apòstols». Durant la seua estància allí, Knox formava part d'un grup que va publicar la cridada Bíblia de Ginebra per al poble de parla anglesa. Va ser la primera Bíblia en notes teològiques al marge, moltes de les quals no eren més que una extensió del ministeri de predicació de Calvino. Esta va vindre a ser la versió predominant entre els puritanos anglesos durant els pròxims cent anys, i va ser la Bíblia que els peregrins del Mayflower varen dur a Amèrica.
Tomba tradicionalment considerada la de Calvino en el cementeri dels Reis de Ginebra. Es desconeix l'ubicació exacta de la tomba.

Ginebra es va convertir en una escola de preparació de quadros. l'acadèmia de Ginebra es va establir en 1559 i, per al temps en que el successor de Calvino, Teodoro de Beza, es va retirar, s'havien format allí uns mil siscents aspirants per al ministeri. D'igual manera, inspirada per la visió de Calvino, Ginebra es va convertir en un núcleu misionero molt important. Este esforç va produir resultats, sobretot en Escòcia (en John Knox) i en França. En 1555 solament hi havia una Iglésia Reformada organisada en França. Sèt anys més vesprada, eren prop de dos mil, algunes d'elles d'un tamany considerable. Durant la década de 1560, més de dos millons de francesos pertanyien a tals iglésies (en una població de vint millons). No va ser est un temps de pau per a Calvino. Aparte de tots els afligiment físics que patia, Calvino era atacat pels membres del partit dels libertinos, els qui es vanagloriaban de la seua vida licenciosa, pero al mateix temps pretenien participar de l'Eucaristía, alguna cosa que Calvino mai va permetre. En certa ocasió, un membre d'este partit, Philibert Berthelier, va ser excomulgado per la seua promiscuïtat sexual i, per lo tant, se li va prohibir participar de la Eucaristía. El Concilie de la ciutat va revocar la decisió, de modo que Berthelier va aparéixer en l'iglésia en hòmens armats en espasa i disposts a barallar. Calvino va descendir del púlpit, es va interpondre entre la turba i la taula de la Comunió i els va dir: «Poden quebrar estes mans, poden tallar estos braços, poden prendre la meua vida, la meua sanc és vostra, poden derramar-la; pero mai em forçaran a donar les coses santes al profà i deshonrar esta taula del meu Deu». Els libertinos no varen tindre més remei que eixir de l'iglésia.

  • Calvino va fallir als cincuenta y cuatro anys, en maig de 1564, en braços de Teodoro de Beza, el seu successor. El seu cos va ser expost al públic, pero davant l'afluència de visitants, els reformadors varen témer ser acusats de promoure la veneració de sants, per lo que va ser enterrat al sendemà en una tomba anònima del cementeri dels Reis de Ginebra. Es desconeix l'ubicació exacta de la seua tomba, pero es va colocar una pedra funerària en el XIX per a marcar l'ubicació considerada com el seu lloc de descans.

Testament de Calvino

Davant la proximitat de la seua mort, Calvino va redactar el seu testament:

Done testimoni de que viu i em proponc morir en esta fe que Deu m'ha donat per mig de La seua Evangelio, i que no depenc de res més per a la salvació que la lliure elecció que Ell ha fet de mi. De tot cor abrace La seua misericòrdia, per mig de la qual tots els meus pecats queden coberts, per causa de Crist, i per causa de La seua mort i padecimientos. Segons la mida de la gràcia que m'ha segut donada, he ensenyat esta Paraula pura i senzilla, per mig de sermones, accions i exposicions d'esta Escritura. En totes les meues batalles en els enemics de la veritat no he amprat sofismes, sino que he lluitat la bona batalla de manera frontal i directa.
  • Calvino va mantindre el seu salari de cent corones i va refusar acceptar més. Despuix de viure cincuenta y cuatro anys, solament va deixar trescentes corones als seus hereus, ademés de la seua biblioteca, que es va vendre a gran preu. Quan va abandonar Estrasburc per a tornar a Ginebra, varen voler donar-li els privilegis de ciutadà lliure de la seua ciutat i el salari d'un prebendado que li havia segut assignat. Va acceptar lo primer, pero va refusar lo segon. Va dur en si a un dels seus germans a Ginebra, pero no es va esforçar perque se li donava un lloc honorífic. Va cuidar de l'honra de la família del seu germà, conseguint-li la llibertat d'una dòna adúltera i llicència per a que poguera casar-se una atra volta. Els seus enemics conten que li va fer deprendre l'ofici d'encuadernador de llibres, en lo que va treballar després tota la seua vida. El seu nom figura en el Calendari de Sants Luterano, commemorat el 26 de maig,[11] i el 28 de maig per l'Iglésia episcopal d'Estats Units.[12]

Teologia

Vore també: Teologia del pacte
  • Calvino va desenrollar la seua teologia en els seus comentaris bíblics, aixina com en els seus sermones i tractats, pero l'expressió més completa de les seues idees es troba en la seua obra magna, la Institució de la religió cristiana. La seua intenció era que ellibre servira com a resum de les seues idees sobre la teologia cristiana i que es llegira en conjunció en els seus comentaris.[13] Les diverses edicions de dita obra varen comprendre casi tota la seua carrera com a reformador, i les successives revisions dellibre mostren que la seua teologia havia canviat molt poc des de la seua joventut fins a la seua mort.[14][15][13] La primera edició, de 1536, constava de tan sol sis capítuls. La segona edició, publicada en 1539, era tres voltes més extensa perque va afegir capítuls sobre temes que apareixen en els Loci Communes de Melanchton. En 1543, va agregar material nou i va ampliar un capítul sobre el Credo dels Apòstols. L'edició final de la Institució va aparéixer en 1559. Per a llavors, l'obra constava de quatre llibres d'huitanta capítuls, cada u dels quals duya el nom de declaracions del credo: Llibre 1 sobre Deu Creador, Llibre 2 sobre el Redentor en Crist, Llibre 3 sobre la recepció de la Gràcia de Crist per mig de l'Esperit Sant i Llibre 4 sobre la Societat de Crist o l'Iglésia.[7]

A sovint s'ha considerat a Calvino com a poc més que un sistematizador de les idees més creatives de Lutero.[2] Va seguir a Lutero en molts punts: el pecat original, les Sagrades Escritures, la dependència absoluta del ser humà de la gràcia divina i la justificació solament per la fe. No obstant, les diferències de Calvino en Lutero són de gran importància, encara que algunes es varen centrar principalment en qüestions d'émfasis.[2] Aixina, Calvino estava potser més impressionat que Lutero per la transcendència de Deu i el seu control sobre el món; Calvino emfatisava el poder i la glòria de Deu, mentres que Lutero pensava a sovint en Deu com el bebé en el pesebre, «ací entre els sers humans».[2] Contràriament a l'impressió general, la comprensió de Calvino sobre la predestinació era pràcticament idèntica a la de Lutero (i de fet, propenca a la de Sant Tomás d'Aquino), i, encara que Calvino pugues haver-la expressat en major émfasis, el tema en sí no va ser d'importància central per a la seua teologia. Ho considerava un gran misteri, que devia abordar-se en temor i tremolació i solament en el context de la fe. Vista d'esta manera, la predestinació li semblava una doctrina reconfortant: significava que la salvació estaria a càrrec d'un Deu amorós i absolutament confiable.[2]

En tot, Calvino es va apartar de Lutero en aspectes importants, sent en alguns casos més radical.[2] Si be coincidia en Lutero en la presència real de Crist en l'Eucaristía, l'entenia en un sentit completament espiritual. No obstant, la majoria de les seues diferències sugerixen que Calvino era més propenc a l'iglésia tradicional que Lutero, com s'evidencia en la seua eclesiología, que reconeixia l'iglésia institucional en este món, a diferència de Lutero, com la verdadera iglésia.[2] També era més tradicional en el seu clericalisme; la seua creència en l'autoritat del clero sobre els llaics no era coherent en l'émfasis de Lutero en el sacerdoci de tots els creents.[2] Calvino va insistir, ademés, en la necessitat d'una vida santa, a lo manco com a senyal d'una elecció genuïna. Encara més significativa, especialment per al calvinisme com a força històrica, va ser l'actitut de Calvino cap al món. Lutero havia considerat este món i les seues institucions incorregibles i estava dispost a deixar-els en mans del Diable, una figura molt més important en el seu univers espiritual que en el de Calvino. Per a Calvino, en canvi, este món havia segut creat per Deu i encara li pertanyia. Encara era potencialment el regne de Crist, i cada cristià estava obligat a lluitar per a convertir-ho en realitat, sometent-ho a la llei de Deu.[2]

Antijudaísmo de Calvino

Els estudiosos han debatut la postura de Calvino respecte als judeus i el judaisme. Alguns erròneament han argumentat que Calvino va ser el menys antisemita dels reformadors de la seua época, especialment en comparació a Martín Lutero.[16] Uns atres han sostingut que Calvino es trobava fermament dins del bando «antisemita i antijudio».[17] No obstant, els acadèmics coincidixen que és important distinguir entre la visió de Calvino cap als judeus bíblics i la seua actitut cap als judeus del seu temps. En la seua teologia, Calvino no separa –com solen fer els dispensacionalistas– entre el pacte de Deu en Israel i el Nou Pacte; el seu pensament seguix la Teologia del Pacte, la qual sosté que existix un únic Pacte de Gràcia contínuo a lo llarc de l'història bíblica. Per a Calvino, l'Antic i el Nou Testament compartixen la mateixa substància divina, pero es diferencien en la seua forma d'administració. Va afirmar que «tots els fills de la promesa, renaixcuts de Deu, que han obedit els manaments per la fe que obra pel amor (Gálatas 5:6), han pertanygut al Nou Pacte des del principi del món».[18] Aixina mateix, Calvino sostenia que el poble ètnic judeu va quedar exclós del pacte per la seua desobediència, incredulitat i rebuig a Crist. Per al reformador, l'herència d'Abraham no depén delinaje biològic, sino de la fe; per lo tant, l'única via per a que els judeus siguen incorporats en les promeses divines és acceptar a Jesús com el Mesías i arrepenedir-se de tots els seus pecats.[19]

La majoria de les declaracions de Calvino sobre els judeus de la seua época varen ser d'un caràcter polèmic. Per eixemple, Calvino va escriure en una ocasió: «He conversat molt en molts judeus: mai he vist ni una gota de pietat ni un gra de veritat o ingenuïtat; és més, mai he trobat sentit comú en cap judeu».[20] En este sentit, es diferenciava poc d'atres teòlecs protestants i catòlics romans del seu temps.[21] Entre els seus escrits conservats, Calvino només va abordar de manera monogràfica els assunts dels judeus i el judaisme contemporàneu en un tractat,[22] titulat «Resposta a les preguntes i objeccions de cert judeu» (en francés: "Réponse aux questions et objections d'un certain Juif"; en llatí: "Ad quaestiones et obiecta Judaei cuiusdam responsio"; en anglés: "Response to Questions and Objections of a Certain Jew") .[23] En dita obra, respon als atacs judeus contra la figura de Crist, i va argumentar que els judeus interpretaven erròneament les escritures degut a que no percebien l'unitat entre l'Antic i el Nou Testament.[24]També, Calvino parla sobre els judeus en la «Institució de la religió cristiana» i llança dures crítiques en contra seua a lo llarc de tota l'obra, encara que no de manera monogràfica.

Referències

  1. ↑ «Quí va ser Juan Calvino, el teòlec que va ajudar a fundar el protestantisme i a justificar el capitalisme».
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «John Calvin | Biography, Beliefs, Predestination, Writings, Reformation, & Facts | Britannica» (en en). www. britannica. com. Consultat el 2025-04-01.
  3. ↑ Dean Linder, Robert. The Reformation Era (Greenwood Press, 2008), p. 139.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Parker (2006). John Calvin: a biography, Rev. ed. edició, Westminster John Knox Press. OCLC 123079416. ISBN 978-0-664-23181-1.
  5. ↑ Hillerbrand, Hans J. (ed.), The Reformation, A Narrative History Related by Contemporary Observers and Participants. Baker Book House, Ann Arbor, EL MEU, 1985, pp. 174 (cita de Life of Calvin, de Beza), 169, 274, 203.
  6. ↑ Cottret 2000, pàg. 8-12;Parker 2006, pàg. 17-20
  7. ↑ 7,0 7,1 Cottret, Bernard (2000). Calvin: A Biography, Eerdmans Pub Co;. ISBN 978-0802842893.
  8. ↑ (2010) Juan Calvino: la seua vida i obra a 500 anys del seu naiximent, Editorial Clie, p. 143. ISBN 978-84-8267-548-0.
  9. ↑ Calvino, Juan, prefacio del Comentari allibre dels salms (trad. de James Anderson), v. 1 (Grand Rapids: Eerdmans, 1948), pp. xl–xli, citat en Cottret 2000, p. 67. La traducció d'Anderson està disponible en el «prefacio de l'autor», Commentary on Psalms. Vore també Parker 2006, p. 200.
  10. ↑ «Nam si venerit, modo valeat pixa auctoritas vivum exire numquam patiar...». Carta de Calvino a Farel, 1546, Baró (1989, p. 221).
  11. ↑ «Calendari de l'Iglésia d'Anglaterra». Archivat des d'el original, el 22 de novembre de 2011. Consultat el 3 de juny de 2016.
  12. ↑ «John Calvin». Satucket. com. Consultat el 13 de setembre de 2015.
  13. ↑ 13,0 13,1 Hesselink, I. John (2004), Calvin's theology, en McKim, Donald K. (ed.), The Cambridge Companion to John Calvin, Cambridge: Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-01672-8
  14. ↑ Bouwsma, William James (1988). John Calvin: a sixteenth-century portrait, Oxford Univ. Pr. ISBN 978-0-19-504394-5.
  15. ↑ (2004) John Calvin's idees, Oxford University Press. OCLC ocm56644991. ISBN 978-0-19-925569-6.
  16. ↑ Vejau Daniel J. Elazar, Covenant and Commonwealth: Europe from Christian Separation through the Protestant Reformation, Volume II of the Covenant Tradition in Politics (New Brunswick: Transaction Publishers, 1995)
  17. ↑ Pater 1987, pàg. 256–296; Baron 1972, pàg. 343–344
  18. ↑ Lange van Ravenswaay 2009, p. 144 citant a Calvino, Institutes II.11.10
  19. ↑ Pak, 2009, p. 25.
  20. ↑ Comentari de Calvino sobre Daniel 2:44–45 traduït per Myers, Thomas, Calvin's Commentaries, Grand Rapids, Míchigan: Eerdmans, 1948, citat en Lange van Ravenswaay 2009, p. 146
  21. ↑ Detmers 2006, p. 199; Lange van Ravenswaay 2009, pàg. 143–146; Pak 2010, p. 177
  22. ↑ Pak 2009, p. 3
  23. ↑ Ad Questiones et Obiecta Iudaei cuisdam Responsio Ioannis Calvini en CR 37:653–74 i traduït per R. Susan Frank en M. Sweetland Laver, Calvin, Jews, and Intra-Christian Polemics (tesis doctoral, Temple University, Filadèlfia, 1987), págs. 220–61.
  24. ↑ Pak 2009, p. 27

Bibliografia

Primària

Institució de la religió cristiana, originalment publicada en llatí en 1536, traduïda per Calvino al francés en 1541 i per Cipriano de Valera a l'espanyol en 1597

  • Comentari a l'Epístola als romans
  • Comentari a l'Epístola als hebreus
  • Comentari a les epístoles pastorals de sant Pablo
  • Sermones sobre Job
  • Sermones sobre l'obra salvadora de Crist
  • Breu instrucció
  • Ellibre d'or de la verdadera vida cristiana.

Secundària

Enllaços externs

Commons

Juan Calvino en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Juan_Calvino&oldid=1517649»