Pecat

Pecat

The Fall of the Damned per Dirk Bouts.

El pecat (del llatí peccātum) és la transgressió voluntària i conscient de la llei divina. En teologia moral li'l considera «un acte mal, o l'omissió culpable d'un acte bo obligatori». Per extensió, es denomina pecat a tot allò que s'aparta de lo correcte i just, o que falta a lo que és degut.

Orige conceptual

Per als grecs pecat es dia hamartia: ‘fallo de la meta, no donar en el blanc’. Els escritors grecs solien utilisar la forma verbal hamartánō sobre elancero que errava el seu blanc i, per implicació, aludia al concepte de viure al marge d'un còdic moral o intelectual tingut per meta ideal, per una actitut errònea, conscient o inconscientment. En tal case la hamartia o pecat sol ser una desmesura o hybris d'alguna cosa que realisat armoniosamente és correcte. En hebreu la paraula comuna per a "pecat" és jattáʼth, חטא que també significa “errar” en el sentit de no alcançar una meta, camí, objectiu o blanc exacte. En Juges 20:16 s'utilisa la forma verbal jatáʼ en una frase negativa per a referir-se als benjamitas com a ‘persones que podien tirar pedres en fonda a un cabell i no erraven’ (vejau també Job 5:24). Igualment s'aplica a desviar-se de metes morals, com en Proverbis 8:35,36, que diu que el que troba saber piadós troba vida, pero ‘el que no alcança (heb. jatáʼ) el saber li està fent violència a la seua ànima’, puix la du a la mort. En Arameo la paraula per a "pecat" és khata. El concepte religiós encara vigent de pecat com a ‘delicte moral’ aludix a la trasgresión voluntària de normes o preceptes religiosos. Ya que existixen innumerables normes d'este tipo, existixen innumerables pecats, als quals se'ls assigna major, menor o cap castic segons les distintes creèncias.

En els estats confessionals, que tenen una "religió oficial", pot estar penat en la privació de llibertat, i inclús de la vida, i en entorns culturalment pobres, encara en societats modernes, se solen atribuir els problemes o accidents físics a la comissió de pecats.

Segons el judeocristianisme

La tradició judeocristiana, la font del qual és la Bíblia, ha entés el pecat, en térmens generals, com l'alluntament de l'home de la voluntat de Deu. D'acort al Tanaj o Antic Testament, esta voluntat està representada per la Llei (Torá), preceptes i estatuts donats per Deu al poble d'Israel, i registrats en els llibres sagrats. Encara hui, per al judaisme no existix un pecat genèric a manera de naturalea subjacent en els actes dels hòmens, sino solament transgressions objectives i concretes (no pensaments o intencions del cor) que es cometen voluntàriament. Per això, tot pecat pot ser corregit per mig d'arrepenediment. En canvi, d'acort en el Nou Testament, i la tradició del cristianisme, existix una naturalea pecaminosa en el ser humà, heretada de la primera transgressió d'Adán i Eva. Esta naturalea pecaminosa de l'home afecta tant els seus actes com els seus pensaments, i no es pot superar en el sol esforç de seguir la Llei de Deu, per lo tant, solament per mig de la sanc de Jesucristo este pecat genèric de l'home, i les culpes individuals, són expiades. Esta expiació es fa vàlida per a la persona per mig de la fe en Jesucristo i la regeneració espiritual per mig del nou naiximent mencionat en el Evangeli de Juan 3:3-8, i 1.ª Pedro 1:3. Aixina pot véncer-se esta naturalea, i per això, anular el seu efecte condenatori final, que no el seu efecte sobre la vida del creent.^{cita requerida}

Les distintes corrents del cristianisme han elaborat de distinta forma la doctrina que sustenta esta concepció de l'home en lluita permanent contra el pecat, com a naturalea pròpia, i la victòria sobre ell.

Definició i classificació

La Bíblia i la tradició eclesiàstica definixen i es referixen a les diferents classes de pecats:

El pecat en general, consistix en una transgressió lliure i delliberada de la Llei de Deu. Per lleu que siga, és pecat qualsevol desviació dels mandats divins. La naturalea essencial del pecat és la rebelió contra Deu, i és pecaminoso qualsevol acte en el quala voluntat humana s'opon a la voluntat divina coneguda ya siga per un manament revelat o per la consciència sembrada per Deu en cada ser humà. El pecat s'ha classificat de diferents formes:

• Per raó de l'autor: es classifica en pecat original o pecat personal.
• Per relació a l'acte: es classifica en pecat habitual (estat típic d'un pecador no arrepenedit) o pecat actual.
• Per raó de la seua gravetat: es classifica en pecat venial o lleu, i pecat mortal o greu;
• Per raó del seu modo: pot tractar-se d'un pecat de comissió (acció positiva contra un precepte negatiu; per eixemple, el homicidi), o pecat d'omissió (absència voluntària d'un acte positivament manat; per eixemple, no honrar al pare i a la mare);
• Per raó de la manifestació: pot ser un pecat extern (si es realisa exteriormente, en la paraula o en els fets), o un pecat intern (si es consuma en la ment, per eixemple, el odi).
• Per raó del motiu: pot tractar-se d'un pecat d'ignorança (si procede d'un desconeiximent culpable de la llei), d'un pecat de fragilitat (la majoria dels pecats que procedixen d'una passió que solicita a l'ànima, pero que no es calculen: típicament, segons Ambrosio de Milà, les negacions de Pedro de conéixer a Jesús s'inscriuen en esta classe), o d'un pecat de malícia (si es produïx per una perversió freda o calculada).
• Per raó del terme: pot ser un pecat contra Deu si s'opon directament als drets de Deu (per eixemple, la blasfèmia), o un pecat contra el pròxim si s'opon al ben del pròxim; o un pecat contra sí mateixa, si s'opon al ben propi (per eixemple, el suïcidi, la embriaguea, etc.).
• Per raó del seu nivell de desorde: pot ser un pecat capital (si és cap i orige de molts atres; la soberba, la avarícia, la luxúria, la ira, la gula, la enveja i la gos), un pecat que clama al cel (aquells pecats que pertorben l'orde social, per eixemple, un homicidi, o la defraudació dels jornals dels obrers, etc.), o pecat contra l'Esperit Sant (en esta categoria s'inclou el despreci als dons sobrenaturals que retrauen del pecat, per eixemple, combatre la veritat).

Segons l'Iglésia catòlica

La Caiguda de l'Home (1592) per Cornelis van Haarlem;
El Pecat original, L'expulsió d'Adán i Eva del Paraís terrenal'expulsió d'Adán i Eva per al judaisme i el cristianisme.

D'acort a lo senyalat en el Catecisme catòlic, el pecat és "una falta contra la raó, la veritat, la consciència recta; és faltar a l'amor verdader per a en Deu i per a en el pròxim, a causa d'un apego perverso a certs bens. Ferix la naturalea de l'home i atenta contra la solidaritat humana. Ha segut definit com ‘una paraula, un acte o un desig contraris a la llei eterna’ (S. Agustín, Faust. 22, 27; S. Tomás de A., s. th., 1-2, 71, 6) )"

Agustín d'Hipona definix que hi ha pecat «quan la soberba personal ama una part del tot fent d'ella un fals tot». José María Cabodevilla senyala al respecte:

¿No és acàs qualsevol pecat una disgregació? Pecat és, definix sant Agustín en molta hondura, amar en la part una falsa unitat. Erigir la part en tot, trencar els llaços que la mantenen lligada al tot. Per això el pecat és mort, perque és amputació. El pecador trenca i es trenca. A la dispersió seguix, com el carro al bou, la destrucció. [...] Vullc amar-me. Res tan natural ni tan necessari. Vullc amar-me a mi solament, per a que tot el cabal del meu amor s'ampre en mi profit. Res tan desatinado. Puix no puc en veritat amar-me sino tal i com soc; amar-me d'una atra forma seria una ficció. Yo soc un home vinculat als demés hòmens i lligat a Deu [...]

José María Cabodevilla

El pecat es considera "una ofensa a Deu: ‘Contra tu, contra tu solament he pecat, lo mal als teus ulls vaig cometre’ (Salms 51:6). El pecat s'alça contra l'amor que Deu nos té i aparta d'Ell els nostres cors. Com el primer pecat, és una desobediència, una rebelió contra Deu pel desig de fer-se ‘com a deus’, pretenent conéixer i determinar el ben i el mal (Gen 3:5). El pecat és aixina ‘amor de sí fins al despreci de Deu’ (S. Agustín, civ, 1, 14, 28). Per esta exaltació orgullosa de sí, el pecat és diametralment opost a l'obediència de Jesús que realisa la salvació (cf Flp 2, 6-9)"

No obstant això, s'assumix que en la Passió, la misericòrdia de Crist venç al pecat. "En ella, és a on este manifesta millor la seua violència i la seua multiplicitat: incredulitat, rebuig i burles per part dels caps i del poble, debilitat de Pilato i crueltat dels soldats, traïció de Judas tan dura a Jesús, negacions de Pedro i abandó dels discípuls. No obstant, en l'hora mateixa de les tenebres i del príncip d'este món (Juan 14:30), el sacrifici de Crist es convertix secretament en la font de la que brotarà inagotable el perdó dels nostres pecats".

El pecat imperdonable

El pecat imperdonable és aquell que, segons la Bíblia, es comet en contra del Esperit Sant.

Per això, vos dic, tot pecat i tota blasfèmia serà perdonada als hòmens, pero la blasfèmia contra l'Esperit Sant, no serà perdonada. I si algun parla contra el Fill de l'Home, açò li serà perdonat; pero al que parlara contra l'Esperit Sant, no li serà perdonat ni en este sigle ni en el venidor.

(Mateo 12:31-32)

De cert vos dic que tots els pecats seran perdonats als fills dels hòmens, i les blasfèmies qualssevol que siguen; pero com vullga que blasfeme contra l'Esperit Sant, no té jamai perdó, sino que és reu de juí etern.

(Marcos 3:28-29)

A qualsevol que parle mal contra el Fill de l'Home, li serà perdonat, pero a qui blasfemare contra el Sant Esperit, no li serà perdonat.

(Lucas 12:10)

cal especificar, que el pecat imperdonable, és aquell que varen fer els fariseos a l'Esperit Sant. La blasfèmia contra l'Esperit Sant (pecat imperdonable: Els Fariseos clamaven que el Senyor estava posseït pel dimoni “Beelzebú” (Mateo 12:24) Ara, notem que en Marcos 3:29-30, Jesús és molt específic sobre lo que ells varen cometre exactament: “la blasfèmia contra l'Esperit Sant”.

Pecat en atres religions

Bahaísmo

En la Fe Bahá'í, els sers humans són considerats naturalment bons (perfectes), fonamentalment sers espirituals. Els sers humans varen ser creats per l'amor incommensurable de Deu. No obstant, les ensenyances bahá'ís comparen el cor humà a un espill que, si es va apartar de la llum del sol (és dir, Deu), és incapaç de rebre l'amor de Deu.

Budisme

El budisme no reconeix l'idea darrere de pecat, sino que creu en el principi del karma, per lo que el sofriment és la conseqüència inevitable de la codícia, l'ira i l'ignorança (conegut com els Tres verins). Si ben no hi ha equivalent directe del concepte judeocristià de pecat, el de "maldat" si és reconegut en el budisme. El concepte de l'ètica budista és consecuencialista en la naturalea i no es basa en deures per a en una divinitat. Açò lo podem trobar desenrollat en el Anantarika-karma.

Hinduisme

En el hinduisme, el terme pecat (papa en sánscrito) s'utilisa a sovint per a descriure les accions que creen karma negatiu per violar els còdics morals i ètics, que automàticament du conseqüències negatives. Açò és diferent del concepte de pecat en les religions judeocristianes en el sentit de que el "pecat" no és un crim en contra de la voluntat de Deu, sino en contra (1) Dharma, o l'orde moral, i (2) l'orde propi d'un.

Taoisme

En el taoisme, es considera un "pecat" el realisar accions que estiguen en contra del camí del Tao.

Islam

Els musulmans veuen el pecat (dhanb, thanb ذنب) com alguna cosa que va en contra dels manaments de Deu (Allah). L'islam ensenya que el pecat és un acte i no un estat del ser. El Corán ensenya que "l'ànima és certament propensa al mal, a menos que el Senyor li concedixca la seua misericòrdia". Es creu que Iblís (Satanás) té un paper important en la humanitat tentadora cap al pecat. En l'islam, hi ha varis graus de pecat: sayyia, khatia: errors (Suras 7:168; 17:31; 40:45; 48:2 47:19) itada, Junah, dhanb: immoralitat (Suras 2:190,229; 17:17 33:55) haram: transgressions (Suras 5:04; 6:146) ITHM, dhulam, fujur, el seu, fasad, Fisk, kufr: la maldat i depravació (suras 2:99, 205, 4:50, 112, 123, 136; 12:79; 38:62; 82:14) shirk: atribuir un soci a Deu (Sura 4:48) Un pot arrepenedir-se sincerament a Deu pels pecats comesos i buscar el perdó, com es diu en el Corán: "¡Senyor! Perdona-nos els nostres pecats, lleve de nosatres nostres iniquitats, i pren per a tu a les nostres ànimes en companyia dels justs". (Al-Imran.193 / 3.193). "Sent als meus esclaus que es varen rebelar desesperadament contra les seues ànimes, no de la misericòrdia de Deu, en veritat Ell perdona tots els pecats, certament Ell és l'Indulgent, el Misericordioso" (al-Zumar)

Pecat social

Si ben tot pecat és personal, perque és un acte de llibertat d'un home en particular, i no pròpiament d'un grup o comunitat, és al mateix temps social: "en virtut d'una solidaritat humana tan misteriosa i imperceptible com a real i concreta, el pecat de cada u repercutix en certa manera en els demés." Per això mateixa l'Iglésia, quan parla de situacions de pecat o denúncia com a pecats socials determinades situacions o comportaments colectius de grups socials més o menys amplis, o fins a de sanceres nacions i blocs de nacions, sap i proclama que estos casos de pecat social són el frut, l'acumulació i la concentració de molts pecats personals. Les verdaderes responsabilitats són de les persones» . Alguns pecats, en particular, constituïxen pel seu objecte mateix una agressió directa al pròxim. Estos pecats es califiquen com a pecats socials. "Aixina es considera com a social tot pecat comés contra la justícia en les relacions entre persona i persona, entre la persona i la comunitat, i entre la comunitat i la persona. És social tot pecat contra els drets de la persona humana, començant pel dret a la vida, o contra l'integritat física d'algú; tot pecat contra la llibertat dels demés, especialment contra la llibertat de creure en Deu i adorar-ho; tot pecat contra la dignitat i l'honor del pròxim. És social tot pecat contra el ben comú i contra les seues exigències, en tota l'àmplia esfera dels drets i deures dels ciutadans. En fi, és social el pecat que es referix a les relacions entre les distintes comunitats humanes."

Vore també

Absolució Concupiscencia Condenación Culpa Dèu Manaments Dumenge de la Divina Misericòrdia Ètica Expiació

Justificació Karma Pecat capital Penitència Soteriología Tabú Vici Virtut

Enllaços externs

Pecat en Viquidites.

• vatican. va/archive/ESL0022/__P6B. HTM Catecisme catòlic
• archive. org/web/20061007092553/http://www. enciclopediacatolica. com/p/pecado. htm Pecat en Enciclopèdia Catòlica
• aciprensa. com/Catecisme/elpecado. htm Pecat en Aciprensa
• taize. fr/es_article695. html Pecat en Taizé
• mercaba. org/LIDERES/620_gracia_pecado. htm La gràcia i el pecat en Mercaba. org
• evangelicaloutreach. org/pecado. htm Una concepció protestant del pecat
• casadeoracioncr. com/buscar/pecado Tractats cristians sobre pecat
• ana. catalina. emmerick. googlepages. com/elpecado El Pecat Original per Ana Catalina Emmerick ana. catalina. emmerick. googlepages. com/elpecado archivat en Wayback Machine.