Anar al contingut

Adán i Eva

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Adán i Eva
Per a atres usos d'este terme vore Adán i Eva (desambiguació).
Adán i Eva, olis d'Alberto Durero, 1527, Museu del Prat, Madrit.

Adán i Eva, segons el mit de la creació [lower-alpha 1] de les religions abrahámicas,[1][2] varen ser el primer home i dòna. Són fonamentals per a la creència de que la humanitat és en essència una sola família, descendent tots d'una parella original d'ancestros.[3] També proporcionen la base per a les doctrines de la caiguda de l'home i el pecat original, que són creències importants en el cristianisme, encara que no compartides en el judaisme ni l'islam.[4]

El primer bes, obra del pintor Salvador Viniegra, també coneguda com Adan i Eva.

En el Llibre del Génesis de la Bíblia hebrea, capítuls un a cinc, hi ha dos narratives de la creació en dos perspectives distintes. En la primera, Adán i Eva no són nomenats. En canvi, Deu va crear a la humanitat a la seua image i va instruir multiplicar-se i ser consellers sobretot lo demés que Deu havia fet. En la segona narrativa, Deu forma a Adán de la pols i ho coloca en el Jardí del Edén. Se li diu a Adán que pot menjar lliurement de tots els arbres del jardí, llevat del arbre del coneiximent del ben i del mal. Posteriorment, Eva és creada a partir d'una de les costelles (o el costat) d'Adán per a ser la seua companyera. Ells són inocents i sense vergonya respecte a la seua desnudez. No obstant, una Serp del Jardí del Edén convenç a Eva de menjar del frut de l'arbre prohibit, i ella li dona a Adán partix del frut. Estos actes no solament els otorguen coneiximent adicional, sino també la capacitat de conjurar conceptes negatius i destructius com la vergonya i el mal. Deu més vesprada maldix a la serp i al sol. Proféticamente, Deu li diu a la dòna i a l'home quins seran les conseqüències del seu pecat de desobedir a Deu. Després els expulsa del Jardí del Edén. Ni Adán ni Eva són mencionats en atres parts de les escritures hebrees a banda d'una sola llista d'Adán en una genealogia en 1 Cròniques 1:1,[5] sugerint que encara que la seua història es va afegir a l'història judeua, té poc en comuna en ella.[6] El mit va experimentar una elaboració extensa en les tradicions abrahámicas posteriors i ha segut àmpliament analisat pels estudiosos bíblics moderns. Les interpretacions i creències respecte a Adán i Eva i l'història que els rodeja varien entre religions i sectes; per eixemple, la versió islàmica de l'història sosté que Adán i Eva varen anar igualment responsables pel seu pecat de soberba, en lloc de que Eva fora la primera en ser infel. L'història d'Adán i Eva freqüentment es representa en l'art i ha tingut una influència important en la lliteratura i la poesia.

Narrativa de la Bíblia Hebrea

La creació d'Adán representada en el sostre de la Capella Sixtina per Miguel Ángel, 1508–1512

Els capítuls inicials dellibre del Génesis proporcionen una història mítica de l'infiltració del mal en el món.[7] Deu coloca al primer home i a la primera dòna (Adán i Eva) en la seua Jardí del Edén, d'a on són expulsats; seguix el primer assessinat, i la decisió de Deu de destruir el món i salvar solament als justs Noé i els seus fills; una nova humanitat descendix llavors d'estos i es dispersa per tot lo món, pero encara que el nou món és tan pecaminoso com l'antic, Deu ha resolt no tornar a destruir el món per un diluvi, i l'història termina en Taré, el pare d'Abraham, de qui descendirà el poble elegit de Deu, els Israelitas.[8]

La caiguda, James Tissot, cap a 1900.

Narrativa de la creació

Artícul principal → Narració de la creació del Génesis.

Adán i Eva són el primer home i la primera dòna en la Bíblia.[9][10] El nom d'Adán apareix primer en Génesis 1 en un sentit colectiu, com "humanitat"; posteriorment, en Génesis 2-3, du l'artícul definit Plantilla:Transliteration, equivalent al 'the' en anglés, indicant que este és "l'home".[9] En estos capítuls, Deu forma "l'home" (Plantilla:Transliteration) del fanc (Plantilla:Transliteration), bufa vida en les seues fosses nassals i ho fa cuidador de la creació.[9] Després, Deu crea per a l'home una Plantilla:Transliteration, una "ajuda corresponent a ell", del seu costat o costella.[10] La paraula 'costella' és un joc de paraules en sumerio, ya que la paraula tu significa tant 'costella' com a 'vida'.[11][12] no obstant igualment es deu considerar que en el text en hebreu s'usa la paraula "צֵלָע" (tsela), que té varis significats en la Bíblia, ya que no solament pot referir-se a una costella (com en l'interpretació tradicional que se li dona a este passage a partir de les traduccions gregues), sino que igual s'utilisa per a indicar el costat o costat d'alguna cosa, sent este us de la paraula el més utilisat en la bíblia, i el que dona a entendre una igualtat entre Adan i Eva, en ser un costat equivalent de l'atre. Ella és cridada Plantilla:Transliteration, "dòna", perque, segons el text, és formada de Plantilla:Transliteration, "home".[10] L'home la rep en alegria, i se nos diu que des d'este moment un home deixarà als seus pares per a "apegarse" a una dòna, i els dos es convertiran en una sola carn.[10]

La Caiguda

Artícul principal → Caiguda de l'home.
La Reprensió d'Adán i Eva, Natoire, 1740

El primer home i dòna estan en el Jardí del Edén de Deu, a on tota la creació és vegetariana i no hi ha violència. Se'ls permet menjar els fruts de tots els arbres llevat un, l'arbre del coneiximent del ben i del mal. La dòna és tentada per una serp que parla per a que menge el frut prohibit, i li dona una miqueta a l'home, qui també menja.[10] (Contràriament al mit popular, ella no enganya a l'home, qui sembla haver estat present en la trobada en la serp).[10] Deu maldix als tres: a l'home a una vida de treball dur seguida per la mort, a la dòna al dolor del part i a la sumissió al seu marit, i a la serp a arrastrar-se sobre la seua pancha i sofrir l'enemistat tant de l'home com de la dòna.[10] Després, Deu vares vore la desnudez de l'home i la dòna, els qui s'han tornat semblants a Deu en conéixer el ben i el mal, i els desterra del jardí per a que no mengen del frut d'un segon arbre, l'arbre de la vida, i vixquen per a sempre.[13]

Expulsió del Edén

L'història continua en Génesis 3 en la narrativa de "expulsió del Edén". Un anàlisis de forma de Génesis 3 revela que esta part de l'història pot caracterisar-se com una paràbola o "conte de saber" en la tradició de la saber. Les direccions poètiques del capítul pertanyen a un tipo especulatiu de saber que qüestiona les paradoxes i les dures realitats de la vida. Esta caracterisació està determinada pel format narratiu, els ajusts i la trama. La forma de Génesis 3 també està molejada pel seu vocabulari, fent us de varis jocs de paraules i dobles sentits.[14]

La narrativa de l'expulsió del Edén comença en un diàlec entre la dòna i una serp,[15] identificada en Génesis 3:1[16] com un animal més astut que qualsevol un atre creat per Deu, encara que Génesis no identifica a la serp en Satanás.[17] La dòna està disposta a parlar en la serp i respon al cinisme de la criatura repetint la prohibició de Deu de menjar del frut de l'arbre del coneiximent (Génesis 2:17).[18][19] La dòna és seduïda al diàlec en els térmens de la serp, que disputa directament el mandat de Deu.[20] La serp assegura a la dòna que Deu no la deixarà morir si menja del frut, i ademés, que si ho menja, "s'obriran els seus ulls" i "serà com Deu, coneixent el ben i el mal" (Génesis 3:5).[21] La dòna veu que el frut de l'arbre del coneiximent és agradable a la vista i que seria desijable adquirir saber menjant-ho. La dòna menja del frut i dona també a l'home (Génesis 3:6).[22] En açò, l'home i la dòna reconeixen la seua pròpia desnudez, i fan vestidures de fulls d'higuera (Génesis 3:7).[23][24]

Adán i Eva en un manuscrit allumenat ()

En el següent diàlec narratiu, Deu interroga a l'home i a la dòna (Génesis 3:8–13),[25][15] i Deu inicia un diàlec cridant a l'home en una pregunta retòrica dissenyada per a considerar el seu mal comportament. L'home explica que es va amagar en el jardí per por perque es va donar conte de la seua pròpia desnudez (Génesis 3:10).[26][27] Açò és seguit per dos preguntes retòriques més dissenyades per a mostrar la consciència d'una desobediència al mandat de Deu. Després, l'home senyala a la dòna com la verdadera culpable, i insinua que Deu és responsable de la tragèdia perque la dòna li va ser donada per Deu (Génesis 3:12).[28][29] Deu desafia a la dòna a explicar-se, i ella trasllada la culpa a la serp (Génesis 3:13).[30][31]

Després es pronuncien tres juïns divins contra tots els culpables (Génesis 3:14–19).[32][15] Es pronuncia un oràcul de juí i la naturalea del crim primer recau sobre la serp, després sobre la dòna, i finalment sobre l'home. A la serp, Deu li impon una maldicció divina.[33] La dòna rep penalidades que afecten els seus dos rols principals: experimentarà dolors en el part i, encara que desijarà al seu marit, ell dominarà sobre ella.[34] La penalidad de l'home resulta que Deu maldix la terra de la qual va ser pres, i després rep un oràcul de mort, encara que en el text no s'ha descrit a l'home com a immortal.[17]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 18 [35] Abruptament, en el fluix del text, en Génesis 3:20,[36] l'home crida a la dòna "Eva" (hebreu Plantilla:Transliteration), "perque ella va ser la mare de tots els vivents". Deu fa vestidures de pell per a Adán i Eva (Génesis 3:20).[36]

L'estructura de quiasme de l'oràcul de mort donat a Adán en Génesis 3:19[37] és un víncul entre la creació de l'home a partir d'el "pols" (Génesis 2:7)[23] i el "tornada" dels seus començos:[38] "retornaràs al sol, puix d'ell vares ser pres, perque pols eres, i a la pols tornaràs". El conte del jardí termina en un monòlec intradivino, determinant l'expulsió de la parella i l'eixecució d'eixa delliberació (Génesis 3:22–24).[39][15] La raó donada per a l'expulsió va ser evitar que l'home menjara del arbre de la vida i es tornara immortal: "He ací, l'home ha vingut a ser com un de nosatres, coneixent el ben i el mal; i ara, no siga que allargue la seua mà, i prenga també de l'arbre de la vida, i menge, i viva per a sempre" (Génesis 3:22).[40][17]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 18 [41] Deu desterra a Adán i Eva del Edén i instala als querubines (sers sobrenaturals que proporcionen protecció) i la "espasa de fòc que es regira" per a custodiar l'entrada (Génesis 3:24).[42][43]

Descendència

  • Génesis 4 narra la vida fòra del jardí, incloent el naiximent dels primers fills d'Adán i Eva, Caín i Abel, i l'història del primer assessinat. Un tercer fill, Set, naix d'Adán i Eva, i Adán va tindre "atres fills i filles" (Génesis 5:4). Génesis 5 llista els descendents d'Adán des de Set fins a Noé en les seues edats al naiximent dels seus primers fills i les seues edats en morir. L'edat d'Adán en morir es registra com 930 anys. Segons el Llibre dels Jubileu, Caín es va casar en la seua germana Awan, una filla d'Adán i Eva.[44]

Història textual

L'Història Primeval forma els capítuls inicials de la Torá, els cinc llibres que componen l'història dels orígens d'Israel. Esta va alcançar un poc similar a la seua forma actual en el V,[45] pero Génesis 1-11 mostra poca relació en el restant de la Bíblia:[46] per eixemple, els noms dels seus personages i la seua geografia - Adán (home) i Eva (vida), la Terra de Nod ("Vagabundeo"), i aixina successivament - són simbòlics en lloc de reals,[47] i casi cap de les persones, llocs i històries mencionades en ella es troben en un atre lloc.[47] Açò ha dut als estudiosos a supondre que l'Història forma una composició tardana adjunta a Génesis i al Pentateuco per a servir com a introducció.[48] Quina tan tardà és este tema de debat: en un extrem estan aquells que ho veuen com un producte del periodo helenístico, en el cas del qual no pot ser anterior a les primeres décades d'el IV;[49] per un atre costat, la font yahvista ha segut datada per alguns estudiosos, notablement John Van Seters, en el periodo exílico pre-persa (VI) precisament perque l'Història Primeval conté tanta influència babilònica en forma de mit.[50]

Tradicions abrahámicas

Artícul principal → Judaisme.


Judaisme

En el judaisme antic també es reconeix que existixen dos relats distints sobre la creació de l'home. El primer relat diu "macho i femella els va crear [Deu]", implicant una creació simultànea, mentres que el segon relat afirma que Deu va crear a Eva despuix de crear a Adán. el Midrash Rabá - Génesis VIII:1 va reconciliar abdós relats afirmant que Génesis 1, "macho i femella els va crear", indica que Deu va crear originalment a Adán com un hermafrodita,[51] tant corporal com espiritualmente, com a mascle i femella, abans de crear als sers separats d'Adán i Eva. Atres rabinos varen sugerir que Eva i la dòna del primer relat eren dos individus diferents, identificant a la primera com lith, una figura descrita en atres llocs com un dimoni nocturn. Segons la creència judeua tradicional, Adán i Eva estan enterrats en la Cova de Macpelá, en Hebrón. En Plantilla:Bibleverse "Deu insufló en les fosses nassals de l'home, i va anar un nefesh hayya", significant un poc similar a la paraula anglesa "ser", en el sentit d'un cos corpóreo capaç de vida; el concepte d'un "ànima" en el sentit modern no existia en el pensament hebreu fins a al voltant d'el II, quan l'idea d'una resurrecció corporal va guanyar popularitat.[52]

Cristianisme

Artícul principal → Caiguda de l'home.
Adán, Eva i la serp (femenina), a sovint identificada com lith, en l'entrada de la Catedral de Notre Dona'm en París

Alguns primers pares de l'iglésia cristiana responsabilisaven a Eva per la Caiguda de l'home i consideraven que totes les dònes subsegüents varen ser les primeres pecadoras perque Eva va tentar a Adán a cometre el tabú. "Eres la porta del diable", els va dir Tertuliano a les seues llectores femenines, i va continuar explicant que eren responsables de la mort de Crist: "A causa del teu abandó [és dir, castic pel pecat, és dir, mort], inclús el Fill de Deu va tindre que morir."[53] En 1486, els dominicos Kramer i Sprengler varen utilisar tractes similars en Malleus Maleficarum ("Martell de les Bruixes") per a justificar la persecució de "bruixes". L'art cristià migeval a sovint representava a la Serp Edénica com una dòna (a sovint identificada com lith), emfatisant tant la seducció de la serp com la seua relació en Eva. Varis primers Pares de l'Iglésia, inclosos Clemente d'Aleixandria i Eusebio de Cesarea, varen interpretar l'hebreu "Heva" no solament com el nom d'Eva, sino també en la seua forma aspirada com "serp femella". Basat en la doctrina cristiana de la Caiguda de l'home, va sorgir la doctrina del pecat original. Sant Agustín d'Hipona (354-430), treballant en l'Epístola als Romans, va interpretar que l'Apòstol Pablo afirmava que el pecat d'Adán era hereditari: "La mort va entrar en tots els hòmens per culpa d'Adán, en qui tots varen pecar", Plantilla:Bibleref2[54] El pecat original es va convertir en un concepte segons el qual'home naix en un estat de pecaminosidad i deu esperar la redenció. Esta doctrina es va convertir en pedra angular de la tradició teològica cristiana occidental, encara que no és compartida pel judaisme ni per les iglésies ortodoxes. A lo llarc dels sigles, es va desenrollar un sistema de creències cristianes úniques a partir d'estes doctrines. el batisme es va entendre com un llavat del pecat hereditari en moltes iglésies, encara que el seu simbolisme original aparentment era el d'una renaixença. Ademés, es va interpretar que la serp que va tentar a Eva era Satanás, o que Satanás usava a la serp com un portaveu, encara que no hi ha menció d'esta identificació en la Torá i no és sostinguda pel judaisme. Ademés de desenrollar la teologia dels protoplastos, l'Iglésia migeval també va ampliar la narrativa històrica en una vasta tradició de llibres d'Adán, que agreguen detalls a la caiguda i relaten la seua vida despuix de l'expulsió del Edén. Estos continuen en la Llegenda de la Creu, que tracta sobre la tornada de Seth al Paraís i els events posteriors relacionats en la fusta de l'arbre de la vida. Estes històries varen ser àmpliament cregudes en Europa fins als temps moderns primerencs. Respecte a l'existència real dels progenitors, de la mateixa manera que atres narrativa contingudes en Génesis, l'Iglésia Catòlica ensenya que Adán i Eva varen ser sers humans històrics, personalment responsables del pecat original. Esta posició va ser clarificada per Papa Pío XII en la encíclica Humani Generis, a on el Papa va condenar la teoria del poligenisme i va afirmar que el pecat original prové "d'un pecat realment comés per un individu Adán". A pesar d'açò, el Humani Generis també establix que la creència en l'evolució no està en contradicció en la doctrina catòlica; açò ha dut a una acceptació gradual de l'evolució teista entre teòlecs catòlics romans i independents, una posició que ha segut fomentada per Papa Juan Pablo II, Papa Benedicto XVI i Papa Francisco.[55][56][57][58]

Alguns erudits cristians, com John H. Walton, sugerixen que els relats d'Adán i Eva contenen un núcleu històric, pero que, no obstant, el seu propòsit principal és teològic i simbòlic, més que un relat històric exacte. Walton també senyala que el text sembla indicar l'existència d'atres sers humans ademés de la família d'Adán.[59] En base en això, aixina com en un anàlisis del hebreu i del context cultural, Walton sosté que Génesis 1 no descriu una creació ex nihilo, i que Génesis 2 deuria entendre's més com una «seqüela» del primer capítul de Génesis, en lloc d'una recapitulació dels versículs 26-30 del primer capítul. Walton conclou que Adán i Eva no serien els primers sers humans en un sentit lliteral. [60]

Islam

Pintura de Manafi al-Hayawan (Els Animals Útils), representant a Adán i Eva. de Maragheh en Iran, 1294–99
Representació artística d'el "Paraís de Mahoma". Una miniatura persa de L'història de Mahoma, Biblioteca Nacional de França, París.

En l'Islam, Adán (; àrap آدم), el rol del qual és ser el pare de l'humanitat, és venerat pels musulmans. Eva (; Àrap: حواء ) és la "mare de la humanitat".[61] La creació d'Adán i Eva és mencionada en el , encara que diferents intérprets del Corán oferixen diferents punts de vista sobre l'història real de la creació (Corán, Surat al-Nisaʼ, versícul 1).[62]

En el tafsir del-Qummi sobre el Jardí del Edén, talloc no era completament terrenal. Segons el , tant Adán com Eva varen menjar del frut prohibit en un Edén Yanna. Com a resultat, abdós varen ser enviats a la Terra com a representants de Deu. Cada persona va ser enviada a un cim de montanya: Adán a al-Safa, i Eva a al-Marwah. En esta tradició islàmica, Adán va plorar durant 40 dies fins que es va arrepenedir, despuix de lo que Deu va enviar la Pedra Negra, ensenyant-li l'Hayy. Segons un hadiz profètic, Adán i Eva es varen reunir en la planura d'Arafat, prop de La Meca.[63] Varen tindre varis fills, en particular, Qabil i Habil.[64] També existix una llegenda sobre un fill menor, cridat Rocail, qui va crear un palau i sepulcro que contenia estàtues autònomes que vivien les vides dels hòmens de manera tan realista que se'ls confonia en tindre ànimes.[65]

El concepte de "pecat original" no existix en l'Islam perque, segons l'Islam, Adán i Eva varen ser perdonats per Deu. Quan Deu va ordenar als àngels que s'inclinaren davant Adán, [[Iblis|Plantilla:Transliteration]] va qüestionar: "¿Per qué deuria inclinar-me davant l'home? Yo estic fet de fòc pur i ell està fet de terra." [66] Els moviments lliberals dins de l'Islam han vist el mandat de Deu de que els àngels s'inclinen davant Adán com una exaltació de la humanitat, i com un mig de recolzar els drets humans; uns atres ho veuen com un acte de mostrar-li a Adán que el major enemic dels humans en la terra serà el seu ego.[67]

En la cultura lliteratura suajili, Eva va menjar de l'arbre prohibit, causant aixina la seua expulsió, despuix de ser tentada per Iblis. Acte seguit, Adán heroicamente també menja del frut prohibit per a seguir a Eva i protegir-la en la terra.[68]

Fe Baháʼí

En la Fe Baháʼí, Adán és considerat la primera Manifestació de Deu.[69] El relat d'Adán i Eva s'interpreta com a simbòlic. En Some Answered Questions, 'Abdu'l-Bahá rebuja una llectura lliteral i afirma que l'història conté "misteris divins i significats universals".[70] Adán simbolisa "l'esperit d'Adán", Eva simbolisa "el seu propi ser", l'Arbre del Coneiximent simbolisa "el món material", i la serp simbolisa "el apego al món material".[71][72][73] La caiguda d'Adán representa aixina la manera en que la humanitat va aplegar a ser conscient del ben i del mal.[69] En un atre sentit, Adán i Eva representen la Voluntat i Determinació de Deu, les primeres dos de les sèt etapes de l'Acció Creativa Divina.[74]

Historicidad

Artícul principal → Historicidad de la Bíblia.
Moisés, de José de Ribera (1638)

Mentres que una visió tradicional atribuïx ellibre del Génesis a l'autoria de Moisés, els estudiosos moderns consideren la narrativa de la creació en Génesis com un de varis antics mits dels orígens.[75][76]

L'anàlisis com l'hipòtesis documental sugerix també que el text és el resultat de la compilació de múltiples tradicions anteriors, explicant contradiccions aparents.[77][78] Atres històries del mateix llibre canònic, com el relat del diluvi en Génesis, també s'entenen com influenciades per lliteratura més antiga, en paralismes en l'antic Epopeya de Gilgamesh.[79]

Adamo cromosòmic I i Eva mitocondrial

Artícul principal → Eva mitocondrial.

Els desenrolls científics dins de les ciències naturals han mostrat evidència de que els humans, de la mateixa manera que totes les demés espècies vives i extintes, compartixen un ancestro comú i varen evolucionar a través de processos naturals durant mils de millons d'anys, diversificándose en les formes de vida que coneixem hui en dia.[80][81]

En biologia, els ancestros comuns més recents dels humans, rastrejats utilisant el cromosoma I per a la llínea masculina i l'ADN mitocondrial per a la llínea femenina, són comunament coneguts com Adán cromosòmic I i Eva mitocondrial, respectivament. Els humans anatómicamente moderns varen sorgir en Àfrica aproximadament fa 300 000 anys.[82] l'ancestra comú més recent per llínea matrillinial va viure fa aproximadament 155 000 anys,[83][84][85][86] mentres que l'ancestro comú més recent per llínea patrillinial va viure fa aproximadament 200 000 a 300 000 anys.[87] estos no bifurcan d'una única parella en la mateixa época si ben els noms eren donats

Arts i lliteratura

La caiguda d'Adán i Eva com es representa en el sostre de la Capella Sixtina

La Paradise Lost de John Milton, un famós poema épico d'el XVII escrit en vers blanc, explora i elabora detalladament l'història d'Adán i Eva. A diferència de l'Adán bíblic, l'Adán de Milton rep una visió del futur de la humanitat per l'arcàngel Miguel abans de tindre que deixar el Paraís.

Mark Twain va escriure diaris humorístics i satírics per a Adán i Eva en El diari d'Eva (1906) i La vida privada d'Adán i Eva (1931), publicat póstumamente. El relat de 1940 de C. L. Moore, Frut del coneiximent, és una relectura de la Caiguda de l'home com un triàngul amorós entre lith, Adán i Eva, a on l'acte d'Eva en menjar la fruta prohibida resulta de manipulacions errònees per part de la celosa lith, qui esperava desacreditar al seu rival i ser destruïda per Deu per a aixina recuperar l'amor d'Adán. En el musical de Stephen Schwartz de 1991 Children of Eden, "Pare" (Deu) crea a Adán i Eva al mateix temps i els considera els seus fills. Inclús els ajuda a nomenar als animals. Quan Eva és tentada per la serp i menja la fruta prohibida, Pare fa que Adán elegixca entre Ell i el Edén, o Eva. Adán elegix a Eva i menja la fruta, lo que du a Pare a desterrar-els al desert i destruir l'Arbre del Coneiximent, del com Adán talla un bastó. Eva dona a llum a Caín i Abel, i Adán prohibix als seus fills creuar la cascada en l'esperança de que Pare els perdone i els torne al Edén. Quan Caín i Abel creixen, Caín trenca la seua promesa i creua la cascada, trobant pedres jagantes fetes per atres humans, que du a la família a vore, i Adán revela el seu descobriment del passat: durant la seua infància, va descobrir a estos humans, pero ho va mantindre en secret. Intenta prohibir-li a Caín que els busque, lo que fa que Caín s'enuge i tracte d'atacar a Adán, pero en canvi bolca la seua ira sobre Abel quan intenta detindre-ho i ho mata. Més vesprada, quan una vella Eva intenta parlar en Pare, conta cóm Adán va buscar contínuament a Caín i, despuix de molts anys, mor i és enterrat baix de la cascada. Eva també va donar a llum a Set, lo que va ampliar les generacions d'ella i d'Adán. Finalment, Pare li parla per a dur-la a casa. Abans de morir, dona la seua bendició a totes les seues generacions futures i passa el bastó d'Adán a Set. Pare abraça a Eva i ella també es reunix en Adán i Abel. Els elencs més chicotets generalment tenen als actors interpretant a Adán i Eva també com Noé i Mare Noé.

Deu jujant a Adán per William Blake, 1795, Colecció Tate

En la novela de Ray Nelson El progrés de Blake, el poeta William Blake i la seua esposa Kate viagen al fi del temps a on el demoníac Urizen els oferix la seua pròpia reinterpretación de l'història bíblica: "En esta pintura veus Adán i Eva escoltant el saber del seu bon amic i conseller, la serp. Un podria dir que ell va ser el seu Salvador. Els va donar llibertat, i els hauria donat vida eterna si li l'hagueren permés."cita requerida

John William "Tio Jack" Dey va pintar Adán i Eva abandonen el Edén (1973), utilisant ralles i tocs de color pur per a evocar els exuberantes afores del Edén.[88]

En la novela de ciència ficció de C. S. Lewis de 1943 Perelandra, l'història d'Adán i Eva es reinterpreta en el planeta Venus, pero en un final diferent. Una parella de pell verda, destinada a ser els ancestros de la humanitat venusiana, viu en inocència nueta en maravelloses illes flotants que són el Edén venusiano; un científic terrestre posseït demoníacamente aplega en una nau espacial, actuant com la serp i intentant tentar a l'Eva venusiana a desobedir a Deu; pero el protagoniste, l'acadèmic de Cambridge Ransom, conseguix frustrar-ho, assegurant aixina un futur gloriós per a la humanitat venusiana, lliure del pecat original.

Galeria d'imàgens

En el cine i televisió

Cine

  • 1918 - Restitution /The Conquering Christ /God's To-Morrow /By Super Strategy (EUA)[89]
  • 1920 - La Sacra Bibbia (Itàlia)[90]
  • 1926 - Li berceau de dieu (França)[91]
  • 1936 - The Green Pastures /Els verts prats (EUA)[92]
  • 1956 - Adán i Eva (Mèxic)[93]
  • 1960 - The Private Lives of Adam and Eve /La vida íntima d'Adán i Eva (EUA)[94]
  • 1966 - La Bíblia (EUA)
  • 2007 - L'Animateur - The Animator - Der Trickzeichner (Austràlia) [Curtmetrage Animació][100]
  • 2008 - Génesis (Espanya) [Curtmetrage][101]
  • 2011 - Eden li film (França) [Curtmetrage Animació][102]
  • 2012 - The Bible... in the Beginning (Canadà) [Curtmetrage][103]
  • 2016 - Genesis (EUA)[104]
  • 2017 - Mother! (Alemània)

Televisió

Películes per a TV:

  • 1998 - Greatest Heroes and Legends of the Bible /Grans Héroes i Llegendes de la Bíblia (EUA) [Video Animació][105]
  • 2005 - The Animated Kid's Bible (Austràlia) [TV-Movie Mediometraje Animació][106]

Séries de TV:

  • 1994-1998 - Mysteries of the Bible /Misteris de la bíblia (EUA) [TV-Serie Documental][109]
  • 1996 - Testament: The Bible in Animation (Regne Unit) [TV-Serie Animació][110]
  • 1997 - Seisho Monogatari, En el Principi: Històries de la Bíblia, episodis d'Adán i Eva.
  • 2000 - In the Beginning /En el començ (EUA) [TV-Serie][111]
  • 2013 - The Bible /La Bíblia (EUA, Regne Unit) [TV-Serie Documental][112]

En la lliteratura

Una de les referències més importants d'Adán i Eva en la lliteratura universal, va ser plasmada en ellibre "El paraís perdut"[113] escrit per John Milton, el qual es basa únicament en el seu objecte central dellibre del Génesis; no obstant, la narrativa exposta, estén els acontenyiments que originalment delimiten l'història escrita en el Bíblia, incloent atres personages angelicals que li donen a Adán una explicació de com va ser creat i cuals varen ser els motius de la seua creació.

  • Ascens i caiguda d'Adán i Eva de Stephen Greenblatt fa un recorregut sobre cóm el mit d'Adán i Eva ha estat present en l'història de la Humanitat i el modo en que ha influït en la seua cultura.[114]
  • Apócrifos de l'Antic Testament:[115] Alguns texts apócrifos, com ellibre d'Adán i ellibre d'Eva, oferixen versions alternatives i expansions de l'història d'Adán i Eva. Estos texts no formen part del cànon oficial de la Bíblia, pero han segut objecte d'estudi i interés per part d'erudits religiosos.[116][117]
  • Lliteratura Rabínica: En la tradició judeua, hi ha varis midrashim (comentaris i exégesis) que amplien i reinterpreten l'història d'Adán i Eva. Estos relats a sovint exploren temes com elliure albir, la tentació i les conseqüències del pecat original.[118][119][120][121][122]
  • Lliteratura Patrística: Els pares de l'iglésia, com a Sant Agustín, Orígens i Sant Ireneo, varen discutir i varen comentar sobre l'història d'Adán i Eva en els seus escrits teològics i exegéticos. Les seues interpretacions varen influir en gran mida en la teologia cristiana posterior.[123]
  • Paraís perdut (Paradise Lost) de John Milton: Publicat en 1667, este poema épico anglés presenta una versió elaborada de l'història de la creació, la caiguda de Lucifer i l'expulsió d'Adán i Eva del Edén. Milton examina temes com el pecat, la redenció i el destí humà.[124]
  • El jardí de les senderes que es bifurcan de Jorge Luis Borges: En este conte de l'escritor argentí Jorge Luis Borges, es fa referència indirecta a l'història d'Adán i Eva. Borges utilisa la metàfora del jardí com un llaberint de possibilitats infinites per a explorar temes com el temps, la realitat i elliure albir.[125]
  • El Festí de Babette (Babette's Feast) d'Isak Dinesen: Esta història curta danesa, que també va ser adaptada al cine, presenta simbolisme religiós i alusions bíbliques, inclosa una referència sotil a l'història d'Adán i Eva a través del menjar i la redenció.[126]

Vore també

Nota

  1. ↑ En este cas, "mit" no significa una història falsa, sino més be una història tradicional que encarna una creència sobre algun fet o fenomen de l'experiència, i en la qual a sovint es personifican les forces de la naturalea i de l'ànima; una narrativa sagrada sobre un deu, un héroe, l'orige del món o d'un poble, etc.

Referències

  1. ↑ Womack, Mari (2005). Símbols i Significat: Una Introducció Concisa, Walnut Creek ... [et al.]: Altamira Press, p. 81. ISBN 978-0759103221. «Els mits de creació són històries simbòliques que descriuen cóm varen sorgir l'univers i els seus habitants. Els mits de creació es desenrollen a través de tradicions orals i, per lo tant, solen tindre múltiples versions.»
  2. ↑ Mits de Creació del Món: Parts I-II, p. [1].
  3. ↑ Azra, Azyumardi (2009). «Capítul 14. Trílogo de les Religions Abrahámicas: Cap a una Aliança de Civilisacions», Ma'oz, Moshe (ed.). La Trobada de Civilisacions: Musulmana, Cristiana i Judeua, Eastbourne: Sussex Academic Press, pp. 220–229. ISBN 978-1-845-19395-9.
  4. ↑ Alfred J., Kolatch (1985). El Segon Llibre Judeu del Per qué, 2.ª, revisada edició (en en), Ciutat de Nova York: Jonathan David Publishers, p. 64. ISBN 978-0-824-60305-2. Extracte en Rebuig del Judaisme al Pecat Original .
  5. ↑ Enns, 2012, p. 84.
  6. ↑ Blenkinsopp, 2011, p. 3.
  7. ↑ Blenkinsopp, 2011, p. ix.
  8. ↑ Blenkinsopp, 2011, p. 1.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Hearne, 1990, p. 9.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Galambush, 2000, p. 436.
  11. ↑ Kramer, 1963, p. 149.
  12. ↑ Art del Propenc Orient Antic (en en), University of Califòrnia Press, p. 213. ISBN 9780520203075. «l'estranya història de la 'costella de recanvi' d'Adán de la qual va ser creada Eva (Génesis 2:20–3) cobra sentit una volta que es comprén que en sumerio, la partícula femenina i les paraules per a costella i vida són totes tu, de modo que el relat en la seua forma original va deure basar-se en jocs de paraules sumerio.»
  13. ↑ Alter, 2004, p. 27–28.
  14. ↑ Freedman, Meyers, Patrick (1983). Carol. Meyers (ed.). The Word of the Lord Shall Go Forth: Essays in Honor of David Noel Freedman, Eisenbrauns, pp. 343–344. ISBN 9780931464195.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Mathews 1996, p. 226
  16. ↑ Plantilla:Bibleverse Génesis 3:1
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Levenson, Jon D.. «Génesis: Introducció i Anotacions», The Jewish Study Bible, Oxford University Press. ISBN 9780195297515.
  18. ↑ Plantilla:Bibleverse
  19. ↑ Mathews 1996, p. 235
  20. ↑ Mathews 1996, p. 236
  21. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:5 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  22. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:6 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  23. ↑ 23,0 23,1 «Bible Gateway passage: Génesis 3:7 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  24. ↑ Mathews 1996, p. 237
  25. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:8-13 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  26. ↑ Plantilla:Bibleverse
  27. ↑ Mathews 1996, p. 240
  28. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:12 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  29. ↑ Mathews 1996, p. 241
  30. ↑ Plantilla:Bibleverse
  31. ↑ Mathews 1996, p. 242
  32. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:14-19 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  33. ↑ Mathews 1996, p. 243
  34. ↑ Mathews 1996, p. 248
  35. ↑ Mathews 1996, p. 252
  36. ↑ 36,0 36,1 «Bible Gateway passage: Génesis 3:20 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  37. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:19 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  38. ↑ Mathews 1996, p. 253
  39. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:22-24 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  40. ↑ Plantilla:Bibleverse
  41. ↑ Addis, Edward (1893). The Documents of the Hexateuch, Volume 1, Putnam, pp. 4–7.
  42. ↑ «Bible Gateway passage: Génesis 3:24 - Deu Parla Hui» (en en). Bible Gateway. Consultat el 2024-06-30.
  43. ↑ Weinstein, Brian (2010). 54 Torah Talks: From Layperson to Layperson, iUniverse, p. 4. ISBN 9781440192555.
  44. ↑ Betsy Halpern Amaru (1999). The Empowerment of Women in the Book of Jubilees, p. 17.
  45. ↑ Enns, 2012, p. 5.
  46. ↑ Sailhamer, 2010, p. 301 i fn.35.
  47. ↑ 47,0 47,1 Blenkinsopp, 2011, p. 2.
  48. ↑ Sailhamer, 2010, p. 301.
  49. ↑ Gmirkin, 2006, p. 240-241.
  50. ↑ Gmirkin, 2006, p. 6.
  51. ↑ Tree of Souls: The Mythology of Judaism: The Mythology of Judaism, Oxford University Press, p. 138. ISBN 978-0195086799. «The myth of Adam the Hermaphrodite grows out of three biblical verses»
  52. ↑ Notes d'Harry Orlinsky a la Torá de la NJPS
  53. ↑ «Tertuliano, "De Cultu Feminarum", Llibre I Capítul I, Modèstia en el parament adequat per a dònes en memòria de l'introducció del pecat a través d'una dòna (en "Els Pares Davant-Nicenos")». Tertuliano. org.
  54. ↑ Fox, Robin Lane (2006). The Unauthorized Version: Truth and Fiction in the Bible (en en), Penguin Books Limited, pp. 15–27. ISBN 9780141925752.
  55. ↑ «Humani Generis (12 d'agost de 1950) | PÍO XII».
  56. ↑ Owen, Richard (6 de març de 2009). El Vaticà diu que l'Evolució no prova l'inexistència de Deu (in (anglés)), The Times.
  57. ↑ Juan Pablo II, Mensage a la Pontifícia Acadèmia de Ciències: Sobre l'Evolució ; el discurs es va pronunciar en francés - per a una disputa sobre si la traducció correcta a l'anglés de "la theorie de l'evolution plus qu'unix hypothese" és "més que una hipòtesis" o "més d'una hipòtesis", vore Eugenie Scott, versió en llínea de Creationists i la Declaració del Papa, que va aparéixer originalment en The Quarterly Review of Biology, 72.4, decembre de 1997
  58. ↑ «Papa Francisco: 'L'Evolució ... no és incompatible en la noció de la creació'».
  59. ↑ Génesis 4:14, 17
  60. ↑ Walton, John H. (2018-12-09). «Preposició 7», El Món Perdut d'Adán i Eva: Génesis 2-3 i el debat dels orígens humans (en és), Publicacions Kerigma. ISBN 978-1-948578-18-9.
  61. ↑ Diccionari Històric de Profetes en l'Islam i el Judaisme, Wheeler, "Adán i Eva"
  62. ↑ ¡Oh humans! Temau al vostre Senyor, Que vos va crear d'un sol ser (Adán), i d'ell (Adán) va crear a la seua esposa Hawwa (Eva), i d'abdós va crear a molts hòmens i dònes;
  63. ↑ La Meca i Edén: Ritual, Relíquies i Territori en l'Islam – Brannon M. Wheeler – Google Books, University of Chicago Press, p. 85. ISBN 9780226888040.
  64. ↑ al-Tabari (1989). L'Història del-Tabari, Nova York: State University of New York Press, p. 259. ISBN 0-88706-562-7.
  65. ↑ Vides dels Nigromantes (en en), Chatto and Windus, pp. [2]–113.
  66. ↑ «The Quran, sura 7, verse 12». www. perseus. tufts. edu. Consultat el 2024-06-30.
  67. ↑ Javed Ahmed Ghamidi, Mizan. Lahore: Donar al-Ishraq, 2001
  68. ↑ John Renard Islam and the Heroic Image: Themes in Literature and the Visual Arts Mercer University Press 1999 ISBN 9780865546400 p. 122
  69. ↑ 69,0 69,1 Smith, Peter (2000). «Adam}», , Oneworld Publications. ISBN 978-1-78074-480-3.
  70. ↑ Sours, Michael (2001). The Tablet of the Holy Mariner: An Illustrated Guide to Baha'o'llah's Mystical Work in the Sufi Tradition, els Angeles: Kalimát Press, pp. 86. ISBN 978-1-890688-19-6.
  71. ↑ ʻAbdu'l-Bahá (2014). Some Answered Questions, nova edició revisada edició, Haifa, Israel: Baháʼí World Centre. ISBN 978-0-87743-374-3.
  72. ↑ Momen, Wendy (1989). A Basic Baháʼí Dictionary, Oxford, UK: George Ronald, pp. 8. ISBN 978-0-85398-231-9.
  73. ↑ McLean, Jack (1997). Revisioning the Sacred: New Perspectives on a Baháʼí Theology – Volume 8. p. 215.
  74. ↑ Saiedi, Nader (2008). Gate of the Heart, Waterloo, ON: Wilfrid Laurier University Press, p. 204. ISBN 978-1-55458-035-4.
  75. ↑ Van Seters, John (1998). «El Pentateuco», Steven L. McKenzie, Matt Patrick Graham (ed.). The Hebrew Bible Today: An Introduction to Critical Issues, Westminster John Knox Press, p. 5. ISBN 9780664256524.
  76. ↑ Davies, G. I (1998). «Introducció al Pentateuco», John Barton (ed.). Oxford Bible Commentary, Oxford University Press, p. [3]. ISBN 9780198755005.
  77. ↑ Gooder, Paula (2000). El Pentateuco: Una història de començos, T&T Clark, pp. 12–14. ISBN 9780567084187.
  78. ↑ Van Seters, John (2004). El Pentateuco: Un comentari de ciències socials, Continuum International Publishing Group, pp. 30–86. ISBN 9780567080882.
  79. ↑ Finkel, Irving (2014). L'Arca Abans de Noé, Regne Unit: Hachette, p. 88. ISBN 9781444757071.
  80. ↑ Kampourakis, Kostas (2014). Understanding Evolution, Cambridge; Nova York: Cambridge University Press, pp. 127–129. OCLC 855585457. ISBN 978-1-107-03491-4.
  81. ↑ “Evidence of Archean life: Stromatolites and microfossils” . Precambrian Research 158 (3–4): 141–155. doi:10.1016/j. precamres.2007.04.009. ISSN 0301-9268. Bibcode: 2007PreR..158..141S.
  82. ↑ “Southern African ancient genomes estimate modern human divergence to 350 000 to 260 000 years ago” . Science 358 (6363): 652–655. doi:10.1126/science. aao6266. PMID 28971970. Bibcode: 2017Sci...358..652S.
  83. ↑ Soares P, Ermini L, Thomson N, Mormina M, Rito T, Röhl A, et al. (juny de 2009). "Correcció per selecció purificadora: un millor rellonge molecular mitocondrial humà". Genètica Americana d'Humà. 84 (6): 740–759
  84. ↑ Poznik GD, Henn BM, Yee MC, Sliwerska I, Euskirchen GM, Lin AA, et al. (agost de 2013). "Seqüenciació de cromosomes I resol discrepància en el temps al ancestro comú d'hòmens versus dònes". Ciència. 341 (6145): 562–565.
  85. ↑ Fu Q, Mittnik A, Johnson PL, Bos K, Lari M, Bollongino R, et al. (abril de 2013). "Una escala de temps revisada per a l'evolució humana basada en antics genomes mitocondrials". Biologia Actual. 23 (7): 553–559.
  86. ↑ Explicació dels tres estudis citats: Dos estudis publicats en 2013 tenien intervals de confiança del 95% a penes superposts en les afores de 15 ka, un tercer estudi tenia un interval de confiança del 95% intermig entre els atres dos: "99 a 148 ka" segons Poznik, 2013 (estimació de l'edat de tota la mitocondria de ML: 178,8 [155,6; 202,2], estimació de l'edat de tota la mitocondria de ρ: 185,2 [153,8; 216,9], estimació de l'edat de ρ sinònima: 174,8 [153,8; 216,9]), "134 a 188 ka", segons Fu, 2013, i 150 a 234 ka (95% CI) de Soares, 2009.
  87. ↑ “A recent bottleneck of I chromosome diversity coincidixes with a global change in culture” (2015). Genome Research 25 (4): 459–66. doi:10.1101/gr.186684.114. PMID 25770088. “we dona't the I-chromosomal most recent common ancestor (MRCA) in Africa at 254 (95% CI 192–307) kya and detect a cluster of major senar-African founder haplogroups in a narrow clave interval at 47–52 kya, consistent with a rapid initial colonization model of Eurasia and Oceania after the out-of-Africa bottleneck. In contrast to demographic reconstructions based on mtDNA, we infer a second strong bottleneck in I-chromosome lineages dating to the last 10 ky. We hypothesize that this bottleneck is caused by cultural changes affecting variance of reproductive success among mals.”
  88. ↑ «Adán i Eva abandonen el Edén» (en en). Archivat des d'el original, el 26 d'agost de 2016. Consultat el 30 de juny de 2024.
  89. ↑ «Restitution».
  90. ↑ «After Six Days».
  91. ↑ «The Cradle of God».
  92. ↑ «The Green Pastures».
  93. ↑ «Adam and Eve».
  94. ↑ «The Private Lives of Adam and Eve».
  95. ↑ «The Sense of Adam and Eve».
  96. ↑ «Adam and Eve».
  97. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  98. ↑ «Genesis: The Creation and the Flood».
  99. ↑ «The Real Old Testament».
  100. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2017. Consultat el 1 d'abril de 2017.
  101. ↑ «Génesis».
  102. ↑ «Eden li film (Animation)». Archivat des d'el original, el 18 de giner de 2017. Consultat el 1 d'abril de 2017.
  103. ↑ «The Bible... in the Beginning (2012)».
  104. ↑ «Genesis».
  105. ↑ «Greatest Heroes and Legends of the Bible - Garden of Eden (VHS, 1998) - eBay».
  106. ↑ «The Animated Kid's Bible».
  107. ↑ «Bible Ki Kahaniyan».
  108. ↑ «Adam&Eve - Part 1 (Hindi-Movie). avi». Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2017. Consultat el 1 d'abril de 2017.
  109. ↑ «Mysteries of the Bible».
  110. ↑ «Testament: The Bible in Animation».
  111. ↑ «In the Beginning».
  112. ↑ «The Bible».
  113. ↑ Milton, John (octubre de 2002). «Sèptim», Paradise lost (en Espanyol), Mèxic: Grup Editorial Tom, p. p. 119.
  114. ↑ Greenblatt, Stephen (2019-02-15). Ascens i caiguda d'Adán i Eva (en és), Crítica Mèxic. ISBN 978-607-747-639-9.
  115. ↑ Macho, Alejandro Díez (1982). Apócrifos de l'Antic Testament (en és), Edicions Cristiandad. ISBN 978-84-7057-323-1.
  116. ↑ Klein, Fernando (2010-10-27). El silenci de Deu: Llibres apócrifos i perduts de l Antic Testament (en és), Creació Editorial. ISBN 978-84-95919-62-5.
  117. ↑ Vazquez-Lozano, Gustavo; River, {{{nom2}}}; Editors, {{{nom3}}} (2019-01-24). Els Apócrifos de la Bíblia: L'Història dels Antics Texts Apócrifos Deixats Fòra De l'Antic Testament i el Nou Testament (en és), Amazon Digital Services LLC - Kdp. ISBN 978-1-7950-5508-6.
  118. ↑ Mikva, Rachel S. (2012). Midrash VaYosha: A Medieval Midrash on the Song at the Siga (en en), Mohr Siebeck. ISBN 978-3-16-151009-0.
  119. ↑ (2012-02-01) The Midrashic Imagination: Jewish Exegesis, Thought, and History (en en), State University of New York Press. ISBN 978-1-4384-0287-1.
  120. ↑ Goldberg, Edwin C. (1996). Midrash for Beginners (en en), J. Aronson. ISBN 978-1-56821-599-0.
  121. ↑ Yadin, Azzan; Yadin-Israel, Azzan (2004-06-29). Scripture as Logos: Rabbi Ishmael and the Origins of Midrash (en en), University of Pennsylvania Press. ISBN 978-0-8122-3791-7.
  122. ↑ Schwartz, Howard (1976). Midrashim: Collected Jewish Parables (en en), Menard Press. ISBN 978-0-903400-18-3.
  123. ↑ XVI (2008-09). Els pares de l'Iglésia : de Clemente de Roma a Sant Agustín (en és), Ciutat Nova. ISBN 978-84-9715-147-4.
  124. ↑ Milton, John (2016-08-06). El Paraís Perdut (en és), CreateSpace Independent Publishing Platform. ISBN 978-1-5369-2272-1.
  125. ↑ Borges, Jorge Luis (2017-05-05). El Jardin de Senderes Que Es Bifurcan: The Garden of Branching Paths (en en), CreateSpace Independent Publishing Platform. ISBN 978-1-5455-0446-8.
  126. ↑ Dinesen, Isak (2006-11-20). El Festí de Babette (en és), Nòrdica Llibres. ISBN 978-84-935578-9-8.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Adán_i_Eva&oldid=1488271»