Anar al contingut

Torá

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Torá


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Roll de la Torá, originari d'Ionnina, Grècia, c. 1850.[1]
La reina del Shabat o La fe hebraica en la Torá. Ephraim Moses lien, 1900-1901.[2]

La Torá (תּוֹרָה Torah, lit., «instrucció, ensenyança, doctrina») és la compilació dels primers cinc llibres de la Bíblia hebrea, específicament els llibres del Génesis, Èxodo, Levítico, Números i Deuteronomio.[3] És el text que conté la llei i el patrimoni identitari del poble judeu, i és cridada Pentateuco en el cristianisme[4] i Al-Tawrat (àrap توراة) pels musulmans i drusos, constituïx la base i el fonament del judaisme i noajisme.[5] Se li coneix també com la Torá escrita (תּוֹרָה שֶׁבִּכְתָב) en la tradició judeua. Quan s'usa per a propòsits llitúrgics es presenta en la forma d'un roll o Sefer Torá (סֵפֶר תּוֹרָה). En la seua forma de lliure és cridada Jumash, i s'imprimix per lo general en comentaris rabínicos (perushim). El terme prové de la raïl hebrea Plantilla:Hebreu(I. R. H.), que significa «acometre» i es troba etimológicamente lligat a les nocions de llei, ensenyança i instrucció.[6]En la lliteratura rabínica, la paraula Torá es referix tant als cinc llibres com a la Torá oral (תּוֹרָה שֶׁבְּעַל־פֶּה), que consistix en interpretacions i amplificament que segons la tradició rabínica han segut transmeses de generació en generació i es troben recopilades ara en el Talmud i el Midrash.[7]Segons esta tradició, totes les ensenyances trobades en la Torá (escrita i oral) varen ser donades per Deu a través del profeta Moisés, algunes en el Mont Sinaí i unes atres en el Tabernáculo, i totes varen ser escrites per Moisés, lo que va donar com resultat la Torá que existix hui. Segons el Midrash, la Torá va ser creada abans de la creació del món, i usada com un pla per a la Creació.[8]La majoria d'experts en ciències bíbliques creuen que els llibres escrits varen ser producte del captiveri en Babilonia (c. VI), basats en fonts escrites i tradicions orals més primerenques, i que es va completar en revisions finals durant el periodo posterior a l'exili (c. V).[9][10][11]

Per al judaisme, la Torá és la Llei. Segons la tradició judeua, involucra la totalitat de la revelació i ensenyança divina otorgada al poble d'Israel. Considerant l'importància de Moisés en este procés, abdós denominacions a voltes es referixen a la Torá com la Llei de Moisés, la llei mosaica, i inclús llei escrita de Moisés: ya que en el judaisme, la Torá comprén tant la llei escrita com la llei oral.[12] Això no és arbitrari ya que el seu sentit estricte, el terme Torá es referix específicament als cinc primers llibres bíblics, el Pentateuco, al que es coneix també com els cinc llibres de Moisés.[13] En hebreu es denominen Jamishá Jumshéy Torá (Plantilla:Hebreu—«Els Cinc Quints de la Torá»), més habitualment s'ampra la forma abreviada d'eixa expressió i es diuen i coneixen llavors com el Jumásh (חֻמָּשׁ—«Quint»).[6]

En el seu sentit més ampli, quan el terme Torá implica tots els llibres de la Bíblia hebrea, els judeus solen denominar-la «Tanaj» (Plantilla:Hebreu). Es tracta d'un acrònim per a designar als 24 llibres de la Bíblia hebrea. El mencionat acrònim és format per tres consonant, T-a-N-a-J, que són a la seua volta les inicials dels térmens hebreus que designen les tres seccions que formen la Bíblia hebrea: T de Torá (Pentateuco), N de Nevi'im (Profetes) i J de Ketuvim (Escrits).[14]

Tradicionalment, les paraules de la Torá són escrites en hebreu per un escriga (sofer) en un roll. Una partix de la Torá és llegida en públic a lo manco una volta cada tres dies en presència d'una congregació.[15]La llectura pública de la Torá és una de les bases de la vida comunitària judeua. La Torá és considerada un llibre sagrat també fora del judaisme. En el samaritanisme, el Pentateuco samaritano és un text de la Torá escrit en alfabet samaritano i usat com a sagrada escritura pels samaritanos. La Torá també és comuna entre totes les diferents versions del Antic Testament cristià. En l'islam és cridada Tawrat i és considerat un llibre sagrat islàmic que segons els musulmans va ser donat per Alá als profetes i mensagers que varen sorgir entre els Fills d'Israel.[16]

Composició

Els llibres que formen el Torá són:

  • Génesis — Bereshit (בְּרֵאשִׁית), «En el començ»
  • Èxodo — Shemot (שְׁמוֹת), «Noms»
  • Levítico — Vayikrá (וַיִּקְרָא), «I va cridar»
  • Números — Bemidbar (בְּמִדְבַּר), «En el desert»
  • Deuteronomio — Devarim (דְּבָרִים), «Paraules»/«Coser»/«Lleis».[17]

Tant la Torá com el Tanaj constituïxen allò que els cristians denominen «Antic Testament».[18]

Per últim, els judeus utilisen la paraula Torá per a referir-se al mateix temps a la Mishná, la llei oral, desenrollada durant sigles i compilada en el II per Yehudah Hanasí.

Tradició judeua i Torá

Roll de la Torá obert per a la seua llectura durant servici llitúrgic en una sinagoga. La busca d'argent és per a seguir el text durant la llectura del text en hebreu, que és de dreta a esquerra.
Llectura de la Torá en una sinagoga sefardita. Miniatura de la Hagadá Barcelona, Catalunya, 1350. Manuscrit sefardí miniado per a Pésaj.[19]
Pentateuco de Damasc, Biblioteca Nacional d'Israel

Segons la tradició hebrea, els cinc llibres del Pentateuco varen ser escrits per Moisés, qui va rebre la revelació directament de Deu en el mont Sinaí, per lo que es definix com la «instrucció donada per Deu per al seu poble, a través de Moisés». Encara que els autors rabínicos diferixen en els detalls, la doctrina ortodoxa del judaisme sosté que la totalitat de la Torá prové directament de l'inspiració divina, i que per lo tant tots els detalls del text —des del lèxic fins a la puntuació— són significatius. D'acort en esta doctrina, l'escritura dels rolls que s'utilisaran a efectes de cult està subjecta a normes sumament estrictes; un escriga ritual, familiarizado en les prescripcions pertinents, està a càrrec de la tasca. En vàries parts de la Bíblia es troben cites que indiquen que Moisés va escriure la Torá, verbigracia: 2° de Cròniques 25:4, 1° de Reis 2:3, Esdras 6:18, Juan 5:46-47, Fets 15:21. Ademés de lo escrit en la Bíblia, és provable que Moisés haja rebut lo que va escriure en Génesis i part d'Èxodo, per mig de la tradició oral de 6 esclavons:

  1. Adán: Va viure fins als 233 anys de Matusalén i fins als 51 anys de Lamec;
  2. Matusalén: Va viure fins als 98 anys de Sem;
  3. Sem: Va viure fins als 50 anys de Jacob;
  4. Jacob: Va viure fins als 60 anys de Leví i fins a aproximadament els 18 o 20 anys de Cohat;
  5. Leví: Va viure aproximadament fins als 77 anys d'Amram;
  6. Amram: Pare de Moisés.[20]

Tota la doctrina religiosa del judaisme es deriva, directa o indirectament, de la Torá. Les fonts clàssiques, no obstant, oferixen vàries versions sobre el text. L'hipòtesis maximalista indica que la totalitat del text de la Torá és una transcripció directa, lletra per lletra, feta per Moisés de la revelació divina rebuda en el Sinaí; açò inclouria encara els fragments posteriors a Deuteronomio 32:50-52, que relata la mort de Moisés, que li hauria segut anunciada anticipadament per Deu. Atres fonts consideren que la revelació va tindre lloc gradualment, i que si ben el text és d'orige diví, la redacció és humana. Finalment, atres autors consideren que despuix de la mort de Moisés, uns atres profetas divinamente inspirats varen completar el text.

Texts sagrats del judaisme

Si be la Torá constituïx el núcleu de la revelació divina, esta conté atres llibres. Els judeus consideren d'orige diví als Nevi'im o llibres dels profetes:

I els Ketuvim o llibres dels escrits:

Torá vàries voltes centenària exposta en la Sinagoga Shlomo Ben Adret, Associació Call de Barcelona.[21]

El conjunt d'estos vintiquatre llibres constituïx el Tanaj, al que antigament es coneixia com Mikrá (llectura). Estos llibres formen les Sagrades Escritures del judaisme i és per això que en hebreu li'ls crida Kitvei Ha-Kodesh (Escrits de la Santitat) i també Sifrei Ha-Kodesh (Llibres de la Santitat).[6]

Ademés dels llibres enumerats, el judaisme ortodox sosté que junt en els escrits, el poble d'Israel va rebre també la revelació oral, que ha segut transmesa de generació en generació com a part inalienable de la tradició judeua. És a partir de les indicacions i aclariments de la tradició oral, afirma, que deuen interpretar-se les ambigüitats i dificultats del text bíblic. La llei oral es va codificar i va registrar per primera volta en el III, per a evitar que es perguera durant la Diàspora; el rabino Yehudah Hanasí va redactar el primer comentari sobre l'interpretació de la llei, compendio al que es coneix com Mishná; ho va fer a partir de les ensenyances dels tannaim, els estudiosos de la tradició oral. A la seua volta, el contingut de la Mishná va ser objecte de debat, discussió i comentari per part dels estudiosos de les comunitats judeues en Israel i Babilonia; el resultat d'estes discussions va donar lloc a nous volums de comentaris, cridats Guemará. Junt en la Mishná, estos volums constituïxen el Talmud, la recopilació de la tradició rabínica. Encara els judeus no ortodoxos seguixen, en numerosos punts importants, les interpretacions del text bíblic abocades en el Talmud; l'única excepció la constituïxen els caraítas, una secta clàssica que es rig únicament pel contingut lliteral de la Torá.

Nivells d'interpretació

Els judeus es comparen a un diamant en bruto que es pot millorar en el treball[22]

A nivell religiós, dins del judaisme, la Torá té quatre nivells o maneres de ser interpretada, les quals es diuen: Peshát, Rémez, Derásh i Sod. En les inicials d'estes quatre paraules es forma la paraula Pardés, lliteralment, «hort d'arbres frutals» (el paraís, per als cabalistas).[23]

  1. Peshát: el nivell d'interpretació que atén al sentit lliteral del text, tal com les paraules són enteses en la vida diària de la gent.[23]
  2. Rémez: atén al sentit alegórico del text bíblic, les quals fan alusions a coses que les persones poden comprendre.[23]
  3. Derásh: és el nivell d'interpretació que atén al sentit interpretatiu de l'escritura sagrada, de la qual es deriven les reglamentacions i lleis de la tradició judeua. Per a conseguir este objectiu, s'utilisen métodos com per eixemple les referències, les comparacions entre paraules i versículs bíblics, i inclús les analogia.[23]
  4. Sod: és el método místic d'interpretació, del com deriva la càbala, i que busca un sentit amagat en el text sagrat, el qual només podria trobar-se en l'estudi dels texts originals en les seues llengües originals.[23]

Us ritual de la Torá

Les llectures de la Torá són una part important de la majoria de les cerimònies religioses del judaisme. En la sinagoga, els rolls en els que estan escrits estos llibres són custodiats respectuosament en l'interior d'un compartimiento especial, orientat cap a Jerusalem, cridat Arón haKodesh (lliteralment ‘Cofre Sagrat’, encara que no siga sagrat en sí, sino per lo que conté). En presència d'un roll de la Torá, els judeus varons deuen dur el cap cobert. Els rolls de la Torá són trets per a la seua llectura. La llectura pública de la Torá seguix un entonament i dicció, prescrites ritualment, sumament complexes; per això, és normalment un cantor o jazán professional qui la porta a terme, si ben tots els varons judeus majors d'edat tenen dret a fer-ho. Una volta llegit, el roll torna a guardar-se reverentemente. La llectura semanal de la Torá es denomina parashá#avua –secció de la semana– o sidra, i la mateixa comprén tot el Pentateuco subdividido en tantes semanes com té l'any judeu. Tots els integrants del Poble d'Israel estudien en la mateixa semana la mateixa secció, lo que deu generar un clima d'unió i afecte entre els que seguixen la religió judeua.

  • Samuel Blinder examina un dels centenars de rolls de la Torá espoliats de sinagogues europees durant la Shoá, Berlín, 1945.[24]
    Samuel Blinder examina un dels centenars de rolls de la Torá espoliats de sinagogues europees durant la Shoá, Berlín, 1945.[24]
  • Bendició en presentació de la Torá.
    Bendició en presentació de la Torá.

Objecte llitúrgic, preservació i embellecimiento

Tik. Cultura judeua oriental.[25]
Tik. Cultura judeua sefardí.[26]
Torá en funda. Cultura judeua asquenazí.[27]

La Torá és per al judaisme un objecte sagrat perque conté la paraula de Deu. Quan s'observen en esment els rolls de pergamí de la Torá és possible comprendre que els dos extrems del roll es troben a una espècie de mànec, visible a abdós costats del text i que funciona com un eix que permet desenrollar, desplaçar i tornar a enrollar el text en relativa facilitat. Donada la seua naturalea associada al Totpoderós i el seu us freqüent, quan no a lo llarc de varis sigles, cada comunitat judeua ha desenrollat diferents modos de preservar els rolls de pergamí que servixen de soport per al text bíblic. Un d'eixos métodos va incorporar una caixa o estuche de fusta de tipo cilíndric (en hebreu, tik), que no solament servix per a preservar els rolls sino també facilita el seu transport en cas de ser això necessari. Un atre método involucra el tancament total dels rolls de la Torá, usant un cinto per a mantindre'ls units,[28] i el seu ulterior cubrimiento per mig de l'ocupació d'una espècie de camisa o funda de seda o vellut. Les comunitats judeues orientals i aquelles oriundes de països islàmics recorren per lo general a la mencionada caixa o estuche cilíndric. Les comunitats asquenazíes dels països europeus solen amprar la ya mencionada funda. Ya que en l'història del poble judeu les migracions han segut freqüents, en alguns casos és possible que les comunitats hagen inicialment amprat la caixa i finalment recorregueren després a la funda. Eixemple d'això pot ser el cas dels judeus sefarditas, els qui varen viure en territoris que varen ser musulmans i després cristians, devent emigrar a partir de 1492 cap a atres territoris alternativament cristians o musulmans. Aixina mateix, en les diverses comunitats judeues diaspóricas a voltes coexistixen grups asquenazíés i sefarditas en una mateixa ciutat, quan no en un mateix barri o sector de la mateixa. Fins a mediats del XX, cada u d'eixos grups va mantindre en apego les seues tradicions característiques. A partir de la creació del Estat d'Israel, dits grups tendixen gradualment a acostar-se i les noves generacions a deixar de costat les diferències otrora sumament importants. Si be eixes diferències encara persistixen en el XXI, també existix una certa obertura, i fins a flexibilitat, per a en el tema en qüestió, particularment en Israel. Tal fenomen és consonant en l'inicial naturalea del Estat Judeu, fins a fa algunes décades format per numerosos judeus que provenien de contexts identitaris i comunitats en tradicions considerablement distintes. En la renaixença cultural israelita, el mencionat canvi d'actitut tendix a reflectir-se principalment en els aspectes estilístics i ornamentals que atañer a la Torá,[29] mes no al text bíblic.[30]

Inclús si d'un modo no evident, més considerant el caràcter transmigrante del poble hebreu i la seua vàries voltes milenària dispersió pel món, la caixa amprada per a preservar la Torá pot, com a objecte mòvil i transportable, ser associada per estes característiques en l'Arca de l'Aliança que els hebreus varen construir en el desert i que preservaven en el Sanctasanctórum del Tabernáculo. Significativament, el embellecimiento a partir de l'ornamentació ha segut casi una permanent constant en el cas de tant les caixes o estuches per a la Torá, aixina com també pel que fa a les ya mencionades fongues. Tradicionalment, la Torá és embellida en diferents adorns, generalment d'argent; ells inclouen una corona i un escut o pectoral, aixina mateix un parell de terminacions o arremates, també a sovint d'argent, i que són colocats sobre la part superior dels mànecs de la Torá, una volta que la mateixa es troba ya tancada i en posició vertical. Dites terminacions solen posseir chicotetes campanillas i li les coneix com «rimonim» (granades) o «tapujim» (pomes). Quan es tracta d'una Torá que va proveïda d'una funda, tots components mencionats també s'agreguen pero solament una volta que a la Torá se li ha colocat la seua funda. Un últim element que sol adicionársele és una busca que sol culminar en forma de chicoteta mà en el seu dit índex estés: li'l coneix com yad, terme hebreu que significa «mà». Visualment, dit motiu té referents iconográficos en la Mà de Deu, la manifestació de la qual en la cultura judeua es remonta a les fresca de la Sinagoga de Dura Europos i als mosaics de la Sinagoga de Beit Alfa, sigles III i VI[31]

  • Arremate ornamental de roll de Pentateuco samaritano.
    Arremate ornamental de roll de Pentateuco samaritano.

En les arts visuals

En el marc del art judeu, la Torá, junt en el candelabro de sèt braços i l'estrela de David, constituïx un dels principals símbols identitaris del poble d'Israel. El seu lloc en l'iconografia hebraica i les seues composicions plàstiques és per lo general prominent. En térmens visuals, la Torá és indefectiblemente associada a l'idea de Llei i tendix a ser representada de dos motius principals: un d'ells és el de les dos Taules de la Llei en els Dèu Manaments (en hebreu, «Taules del Pacte», לוחות הברית);[35] l'atre recorre a la imagenería dels tradicionals rolls bíblics que els judeus ampren per a preservar el text bíblic hebreu i als que els israelitas senzillament denominen «ha-Torá» (la Llei).

Traduccions i versions cristianes de la Torá

Al voltant del III, el text de Tanaj es va traduir al grec per a l'us de les comunitats judeues que residien en les colónies gregues del Mediterràneu. La versió resultant, coneguda com la Septuaginta, conté importants variacions i adició sobre el text canònic de la versió hebrea. D'acort a la tradició crítica (vore infra), açò es deu a que la Septuaginta prové d'un cànon textual distint al que compilaron els masoretas per a produir la versió hebrea. Segons la tradició rabínica, no obstant, estos són afegits posteriors. A pesar de ser la versió d'us comú en l'iglésia del seu dia, i endossada per pares antics incloent Agustín d'Hipona, Jerónimo d'Estridón no va utilisar la Septuaginta per a redactar la Vulgata llatina, el text propi de la religió catòlica, optant més be utilisar el text hebreu Masorético. En les comunitats judeues d'Israel i Babilonia, el text del Tanaj es va traduir al arameo, l'idioma quotidià dels israelitas, per a propòsits d'estudi i comentari. Les versions arameas de la Torá es coneixen com targumim; el més conegut és el targum d'Ónkelos el prosélito, escrit en la comunitat de Babilonia, encara utilisat per a l'estudi i la solució de qüestions d'etimologia. Existix també un targum jerosolimitano (targum Ierushalmi), compilado en Israel. Els targumim contenen numerosos comentaris i glosses ademés de la traducció del text bíblic.

Datació

Artícul principal → Composició de la Torá.

La majoria dels erudits bíblics creuen que els llibres escrits varen ser producte del captiveri babilònic (VI)[41][42] basat en fonts escrites anteriors i tradicions orals, i que es va completar en revisions finals durant el periodo posterior a l'exili (V).[43]

Segons la tradició judeua; totes les ensenyances que es troben en la Torá (tant escrites com a orals) varen ser donades per Deu a través de Moisés, algunes en el Mont Sinaí i unes atres en el Tabernáculo. Segons el Midrash, la Torá es va originar abans de la creació del món i es va utilisar com a model per a la Creació.[44]

Compilació

La Torá final és àmpliament vista com un producte del periodo persa (539-332 a. C., provablement 450-350 a. C.).[45] Este consens es fa eco d'una visió judeua tradicional que li dona a Esdras, elíder de la comunitat judeua a la seua tornada de Babilonia, un paper fonamental en la seua promulgació.[46] S'han propost moltes teories per a explicar la composició de la Torá, pero dos han segut especialment influents.[47] La primera, l'autorisació imperial persa, presentada per Peter Frei en 1985, sosté que les autoritats perses varen exigir als judeus de Jerusalem que presentaren un sol cos llegal.[48] La teoria va ser demolida en un simpòsium interdisciplinari celebrat en el 2000, pero la relació entre les autoritats perses i Jerusalem seguix sent una qüestió crucial.[49] La segona teoria, associada en Joel P. Weinberg i denominada «Comunitat Ciutadana-Temple», propon que l'història de l'Èxodo es va compondre per a satisfer les necessitats d'una comunitat judeua post-exílica.[50]

Una minoria d'erudits situaria la formació final de la Torá alguna cosa més vesprada, en el periodo helenístico (332-164 a. C.) o inclús asmoneo (140-37 a. C.).[51] Russell Gmirkin, per eixemple, advoca per una datació helenística sobre la base de que els papirs elefantinos, els registres d'una colónia judeua en Egipte que daten de l'últim quarto del V, no fan referència a una Torá escrita, l'Èxodo o a qualsevol atre event bíblic.[52]

Una atra minoria d'erudits situaria la composició de la Torá en una época pre-exílica. Jeffrew L. Morrow i John Bergsma, per eixemple, advoquen per una datació anterior al regnat de David sobre la base de que en la Torá no es mencionen a Sion ni a Jerusalem (ciutat que era capital de Judá des dels temps de dit monarca).[53] L'hebraísta Aaron D. Hornkohl sosté que l'idioma hebreu en que està escrit el Pentateuco és més antic que el d'atres llibres bíblics pre-exílicos i que sembla contindre elements datats en l'época pre-monàrquica del antic Israel.[54]

Hipòtesis documentaria

Una teoria que intenta explicar l'orige de la Torá és la cridada hipòtesis documentaria. Sosté que el text actual és el resultat d'una compilació, realisada en Israel al voltant de l'época d'Esdrás l'escriga, a partir de no menys de quatre fonts distintes, cada una de les quals relatava l'història completa d'Israel. Dos de les fonts, els texts yavista i eloísta, provindrien de l'época de la divisió dellegat de Salomón als regnes de Judá i Israel. Una atra, el text sacerdotal, correspondria a una primera compilació realisada pels escrigas del rei Ezequías. Finalment, el Deuteronomio i atres fragments haurien segut redactats pels escrigues del rei Josías i per l'escola que va seguir els seus punts de vista teològics durant l'exili i despuix d'est. Despuix de la tornada a Israel, les diferents tradicions haurien segut homogeneisades i recopilades pels sacerdots. L'hipòtesis documentaria es recolza en les traces idiomàtiques distintius dels diversos fragments (en particular el nom utilisat per a mencionar a Yahvé en ellibre del Génesis, distinció que desapareix a partir dellibre de l'Èxodo), en les repeticions i contradiccions del text, en atres variacions conceptuals i en les relacions en els mits d'atres religions contemporànees per a establir esta divisió. En una o una atra forma, esta teoria és acceptada per estudiosos llaics i creents, entre ells determinats musulmans.[55] No obstant, l'hipòtesis documentaria sempre ha generat acalorado debat, al punt de ser rebujada per creents monoteistes i diferents estudiosos, els qui recorren a atres hipòtesis per a explicar la formació del Pentateuco. Dins del marc del judaisme ortodox, l'hipòtesis documentaria és considerada errònea i herética.[56]

Vore també

Referències

  1. ↑ Preservat en el Jewish Museum de Nova York.
  2. ↑ The University of Chicago Chronicle, Vol. 21, № 2, 4 d'octubre de 2001: uchicago. edu/011004/calendar. shtml October Highlights; consultat 1 de novembre de 2014.
  3. ↑ «britannica. com/topic/Torah Torah | Definition, Meaning, & Facts» (en en).
  4. ↑ jewishencyclopedia. com/artículs/13358-scroll-of-the-law Scroll of the Law i jewishencyclopedia. com/artículs/14446-torah Torah, Jewish Encyclopedia, Nova York, 1906.
  5. ↑ És el roll fet de pergamins units que conté la llei i memòria colectiva dels fills d'Israel (בני ישראל); «Llibre de la llei dels judeus» segons la definició proveïda per la Real Acadèmia Espanyola (rae. es/drae/? type=3&val=tora%20RAE&val_aux=&origen=REDRAE tora 1.1), consultada 24 d'agost de 2014.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 com/dnoam/tora1. htm Ser judeu: Torá com/dnoam/tora1. htm archivat en Wayback Machine., consultat 24 d'agost de 2014.
  7. ↑ Birnbaum, Philip (1998). Encyclopedia of Jewish concepts, Repr edició, Hebrew Pub. Company. ISBN 978-0-88482-930-0.
  8. ↑ Volum 11, Trumah Secció 61
  9. ↑ Blenkinsopp (1992). org/details/pentateuchintrod0000blen_a5y0 The Pentateuch: an introduction to the first five books of the Bible, 1. ed edició, Doubleday. ISBN 978-0-385-41207-0.
  10. ↑ (2002) The Bible unearthed: archaeology's new vision of ancient Israel and the origin of its sacred texts, 1. Touchstone Ed edició, Simon and Schuster. ISBN 978-0-684-86913-1.
  11. ↑ McDermott, John J. (2002). org/details/readingpentateuc0000mcde Reading the Pentateuch: a historical introduction, Paulist Press. ISBN 978-0-8091-4082-4.
  12. ↑ es. catholic. net/ecumenismoydialogointerreligioso/392/2622/articulo. php? id=2166 Catholic. net: ecumenisme i diàlec interreligioso, aciprensa. com/apologetica/verdades. htm#1 Veritats de la fe catòlica: la religió en l'home, apologeticacatolica. org/Salvacion/SalvacionN06. htm Apologètica catòlica: hermenéutica protestant aplicada a la doctrina de la Sola Fides, archive. org/web/20090504201302/http://www. beritshalom. com/La%20Religion%20de%20Los%20Yahudim. html Ministeri Mesiánico Pacte de Pau, tendencias21. net/crist/Volvemos-sobre-la-image-de-Pablo-en-els-Hechos-de-els-Apostoles-3-06-D_a47. html Tornem sobre l'image de Pablo en els Fets dels Apòstols tendencias21. net/crist/Volvemos-sobre-la-image-de-Pablo-en-els-Hechos-de-els-Apostoles-3-06-D_a47. html archivat en Wayback Machine.; consultats 24 d'agost de 2014.
  13. ↑ El conjunt dels cinc llibres es coneix com Pentateuco (del grec πεντα, penta, ‘cinc’, i τευχος, teujós, ‘funda per a llibres’, per fer referència a les fongues en les que es conservaven els rolls de pergamí).
  14. ↑ En hebreu, com és sabut s'escriu i llig de dreta a esquerra; l'inicial de Ketuvim (כְּתוּבִים) és la lletra kaf (כְּ), mes al final d'una paraula, adquirix la forma d'una kaf final o culminant (ךְ), que es pronuncia de modo suau, com una lletra «J», i no com una «K»: d'ahí que el terme és Tanaj (i no Tanak).
  15. ↑ Talmud de Babilonia, Bava Kamma 82a
  16. ↑ (2015) Intertextualität als hermeneutischer Zugang zur Auslegung dones Korans: eine Betrachtung am Beispiel der Verwendung von Isrāʾīliyyāt in der Rezeption der Davidserzählung in Sure 38: 21-25. ISBN 978-3-8325-4151-4.
  17. ↑ «archive. org/web/20160304071150/http://serjudio. com/dnoam/tora1. htm Bereshit». Archivat des d'el com/dnoam/tora1. htm original, el 4 de març de 2016. Consultat el 17 d'abril de 2012.
  18. ↑ La primera part de les bíblies amprades pels cristians inclou els sèt texts deuterocanónicos, l'orige dels quals es troba no en la Bíblia hebrea sino en la Septuaginta (Religions, França: Encyclopedia Universalis, 1990, pp. 226-228).
  19. ↑ L'image es troba reproduïda en el catàlec de l'exposició «La vida judeua en Sefarad». Toledo, Sinagoga del Trànsit, La vida judeua en Sefarad, novembre de 1991 - giner de 1992, p. 201. Realisat pel Ministeri de Cultura en colaboració en el Centre Nacional d'Exposicions d'Espanya, el catàlec posseïx 335 pàgines i inclou una extensa bibliografia, un vocabulari de térmens hebreus i numeroses ilustracions en color.
  20. ↑ Oscar Mata Moixa, En 7 Dies, C. I, pot ser descarregat de webcitation. org/query? id=1256599962927283&url=www. geocities. com/licoscarmata/Temas/En_7_Dias.pdf
  21. ↑ La Torá en qüestió és testimoni de l'història dels judeus en Catalunya, Espanya. Fotografia presa en 2009.
  22. ↑ (italià)Il Cel in Terra per 365 giorni, Mamash ISBN 88-86674-36-8 El treball és les comparacion que en nivell religiós és l'estudi de les Torá i les paraules de la fe
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Sidur ha-mercaz, pp. 27 i 28.
  24. ↑ Fotografia preservada en els Archius Nacionals de College Park.
  25. ↑ Possiblement procedent de Pèrsia o ben Índia.
  26. ↑ Preservada en el Old Yishuv Court Museum, Barri Judeu de la Ciutat Vella, Jerusalem.
  27. ↑ Torá de la Sinagoga Beith Shalom, Speyer, Alemània.
  28. ↑ El cinto sol ser de lli o cotó. En hebreu li'l coneix com mapáh i la seua ocupació és típica de les comunitats judeues asquenazíes, principalment d'Alemània, que en ídish ho denominen «wimpel» (ווימפל). Tradicionalment, el cinto en qüestió s'elabora a partir del culer o bates en els que es cobrix al recent naixcut el dia de la seua circumcisió; després de realisada la mateixa, el mencionat material és llavat, tallat, pintat, brodat i donado a la sinagoga comunitària. El Museu Magnes en Berkeley posseïx una flickr. com/photos/magnesmuseum/sets/72157623874876689/ important colecció de cintos per a la Torá; Ruth Eis, Torah Binders of the Judah L. Magnes Museum, 1979; magnes. org/collections/museum/jewish-life/personal-and-family-rituals/wimpel-torah-binder-collection Magnes Museum: Wimpel (Torah Binder) Collection magnes. org/collections/museum/jewish-life/personal-and-family-rituals/wimpel-torah-binder-collection archivat en Wayback Machine.; consultat 25 d'agost de 2014.
    • Wimpel per a Torá, 2006.
      Wimpel per a Torá, 2006.
  29. ↑ Eixemple d'ells són els hadadbros. com/shop/category/synogugue/torah-cases/ tikim o contenidors per a rolls de la Torá dissenyats per Hadad Judaica, Jerusalem hadadbros. com/shop/category/synogugue/torah-cases/ archivat en Wayback Machine., consultat 25 d'agost de 2014.
    • Tik per a Torá, Israel, 2010. Posseïx corona i arremates d'argent. Hadad Judaica, Jerusalem.
      Tik per a Torá, Israel, 2010. Posseïx corona i arremates d'argent. Hadad Judaica, Jerusalem.
  30. ↑ El text de la Bíblia hebrea permaneix inalterable. En el marc del judaisme, el debat rabínico sobre els texts bíblics és freqüent i tant debat com exégesis són registrats separadament a través de verdaderes coleccions de texts, tal com és el cas del Talmud, que aplega a involucrar una considerable cantitat de volums.
  31. ↑ Segons l'inscripció en llengua aramea que figura en la sinagoga de Dura Europos, 244 d. C. és l'any registrat com l'últim en el que es va portar a terme el cicle narratiu de les fresca (Gabrielle Sigau-Rajna, Abcedaire du Judaïsme, París: Frammarion, 2000, p. 26). Els mosaics de la Sinagoga de Beit Alfa varen ser realisats per Marianos i Janina (Elisheva Revel Neher, «Omanut Iehudit», Universitat Hebrea de Jerusalem, 1997-98).
  32. ↑ Cortinado que en una sinagoga cobrix l'Arca a on es preserven els rolls de la Bíblia hebrea.
  33. ↑ Es tracta d'un cinto decorat i empleat per a mantindre els rolls de la Torá junts quan ella es troba tancada (evitant aixina que puguen danyar-se).
  34. ↑ L'inscripció resa: «Esta és la Torá, que nos va ser entregada per Moisés».
  35. ↑ Segons expressió hebrea encara vigent i per tant també empleada, en el otorgamiento de la Llei en el mont Sinaí, Moisés va rebre no merament taules en lletres gravades en elles, sino la Torá (משה קיבל את התורה), entesa en este cas com la Llei.
  36. ↑ Durant anys, Oppenheim va realisar tot un cicle dedicat a les festivitats i cerimònies judeues, el mateix va ser publicat en 1882 com Bilder aus dem aljüdischen Familienleben.
  37. ↑ En este manuscrit preservat en el Museu d'Israel en Jerusalem, les figures en cap d'au també beneïxen el vi, es llaven les mans abans de menjar vegetals i reciten poemes llitúrgics cridats en hebreu paytanim (Elie Kedourie, Li monde du judaïsme, Londres i París: Thames & Hudson, 2003, pp. 117-118, 259). Per a una possible interpretació de la relació entre text i image en este manuscrit, vejau Marc Michael Epstein, The Medieval Haggadah: Art, Narrative & Religious Imagination, New Haven and London: Yale University Press, 2011; i Richard McBee, jewishpress. com/sections/arts/birds-head-haggadah-revealed-the-migeval-haggadah-art-narrative-religious-imagination/2012/03/29/0/ Bird’s Head Haggadah Revealed, The Jewish Press, 29 de març de 2012 (consultat 21 de novembre de 2014).
  38. ↑ Disseny realisat per Wind-Struski.
  39. ↑ Inscripció hebrea transliterada: «Li-Metim 'al kidush ha-shem be-Kishinov». ub. uni-frankfurt. de/cm/periodical/pageview/2591199 Image publicada en Ost und West, decembre de 1904, 848-850.
  40. ↑ La fotografia presenta una versió de 1986 basada en l'escultura original de Gordon, inicialment realisada en 1945.
  41. ↑ Finkelstein, I., Silberman, NA., The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts, p.68
  42. ↑ McDermott, John J. (2002). google. com/books? id=Dkr7rVd3hAQC Reading the Pentateuch: a historical introduction, Pauline Press, p. 21. ISBN 978-0-8091-4082-4.
  43. ↑ page 1, Blenkinsopp, Joseph (1992). org/details/pentateuchintrod0000blen_a5y0 The Pentateuch: An introduction to the first five books of the Bible, New York: Doubleday. ISBN 978-0-385-41207-0.
  44. ↑ Vol. 11 Trumah Section 61
  45. ↑ Frei, 2001, p. 6.
  46. ↑ Romer, 2008, p. 2 and fn.3.
  47. ↑ Ska, 2006, pp. 217.
  48. ↑ Ska, 2006, pp. 218.
  49. ↑ Eskenazi, 2009, p. 86.
  50. ↑ Ska, 2006, pp. 226–227.
  51. ↑ Greifenhagen, 2003, p. 206–207, 224 fn.49.
  52. ↑ Gmirkin, 2006, p. 30, 32, 190.
  53. ↑ Morrow, Jeffrey L.; Bergsma, John (2023). google. com/books? id=L8KpEAAAQBAJ&pg=PT185 Murmuring Against Moses: The Contentious History and Contested Future of Pentateuchal Studies (en en), Emmaus Academic, p. 143. ISBN 978-1-64585-151-6.
  54. ↑ Hornkohl, Aaron D. (2024). google. com/books? id=TZswEQAAQBAJ Diachronic Diversity in Classical Biblical Hebrew (en en), Cambridge: Open Book Publishers, pp. 174, 202. ISBN 978-1-80511-437-6.
  55. ↑ Basats en la tradició corànica, els musulmans estan d'acort en que la Torá va ser revelada directament per Deu a Moisés; no obstant, també afirmen que la Torá original va ser després modificada i adulterada. Pero, a diferència de lo que ocorre en el cristianisme, que ha inclós dins del seu cànon bíblic tota la Torá, el text sagrat central dels musulmans no és bíblic, sino corànic. En tot, els musulmans consideren a la Torá entre les seues llibres sagrats.
  56. ↑ «net/libro-sagrado-els-judios/ Torá».

Bibliografia

  • Melamed, Meir Matzliah (comentaris i notes) (1983). Sidur ha-mercaz, Jerusalem: Centre Educatiu Sefaradí Jerusalem.
  • Alter, Robert (1983). The Art of Biblical Narrative, New York: Basic Books.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Torá en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Torá&oldid=1498755»