Deuteronomio

Deuteronomio

Deuteronomio (del grec τὸ Δευτερονόμιον / tò Deuterounómion, «la segona llei»; hebreu: דְּבָרִים, Devarim, «estes són les paraules») és un llibre bíblic del Antic Testament i del Tanaj hebreu. S'ubica en el quint lloc, precedit per Números i és, en conseqüència, l'últim text de la Torá («La Llei» o «Ensenyances de Deu») i, per als cristians, del Pentateuco («les cinc caixes» a on es guardaven els rolls hebreus). En les Bíblies cristianes, es troba abans dels Llibres històrics, el primer dels quals és ellibre de Josué. Els capítuls 1-30 dellibre consistixen en tres sermones o discursos pronunciats als israelitas per Moisés en les planures de Moab, poc abans d'entrar en la Terra Promesa. El primer sermón relata els quaranta anys de pelegrinage pel desert que havien dut a eixe moment, i termina en una exhortación a observar la llei. El segon sermón recorda als israelitas la necessitat de seguir a Yahvé i les lleis (o ensenyances) que els ha donat, de les que depén la seua possessió de la terra. El tercer sermón oferix el consol de que, encara que la nació d'Israel es mostre infel i perga la terra, en l'arrepenediment tot pot ser restaurat. Els últims quatre capítuls (31-34) contenen la Vora de Moisés, la Bendició de Moisés, i les narracions que relaten el pas del mant de liderage de Moisés a Josué i, finalment, la mort de Moisés en el Mont Nebo. Un dels seus Versículs més significatius és Deuteronomio 6:4, el Shemá Israel, que ha segut descrit com la declaració definitiva de «identitat judeua» per als judeus teistes: «Escolta, Israel: el SENYOR nostre Deu, el SENYOR és un." Els Versículs 6:4-5 també varen ser citats per Jesús en el Marcos 12:28-34 com El primer manament. Tradicionalment, es creïa que Deu va dictar la Torá a Moisés, pero la majoria dels erudits moderns daten el Deuteronomio en els sigles VII-V a. C..

Títul

Ellibre va rebre el nom de Deuteronomio perque aixina li'l titula en la versió grega dels LXX: déuteros nómos o "Segona Llei", per oposició a la "Primera Llei" rebuda per Moisés en el Mont Sinaí. Per este motiu, la Vulgata llatina translitera la veu grega com Deuteronomium. El Deuteronomio és el quint llibre del Pentateuco. El seu nom prové de la traducció grega de la Bíblia (Septuaginta), a on en Dt 17,18 es va entendre l'expressió “copia de la Llei” com a “segona Llei” (deuteronómion). Encara que no és una traducció lliteral, el títul resulta adequat perque ellibre reunix, ademés de recorts històrics i discursos de Moisés, un nou conjunt de lleis que guarda relació en les ya presents en Èxodo i en part en Levítico. En la tradició judeua, este llibre es diu Debarim (“Paraules”), a partir de les seues primeres expressions, destacant el seu to exhortatiu i doctrinal.

La Vulgata és la traducció de la Bíblia al llatí, feta per Sant Jerónimo.

Autoria

El Pentateuco ha segut atribuït tradicionalment al patriarca Moisés. El Deuteronomio és, en conseqüència, el discurs en el qual ellegislador es despedix del seu poble en els plans de Moab (Deut. 1:5). No obstant, els judeus que es troben front a ell escoltant-ho no són els mateixos que es trobaven al peu del mont Sinaí. Han passat per moltes tribulaciones; coneixen les tentacions de la idolatría, als falsos profetas i també als verdaders. Coneixen també als reis traïdors.

Moisés entrega a esta gent la Segona Llei com a prolongació i epítome de la primera: la veu de la reforma religiosa serà l'herència dels hebreus complementant a l'entrega de la terra per part de Yahveh. Abdós seran els bens primordials dels judeus en este nou país i en el futur. La crítica lliterària aplicada als texts bíblics, ha posat en evidència que no es pot atribuir el text a Moisés, ya que respon a situacions històriques posteriors. En efecte, l'insistència temàtica en l'unitat de Deu, l'unitat del Cult, l'unitat de la Llei i de la Terra posa en evidència una época de crisis en la que açò ya no es realisa. Ellibre del Deuteronomio és un compendio de texts escrits en diferents époques, i provinent de diverses fonts, com lo són una bona part dels llibres de la Bíblia. Este llibre va cobrar una especial rellevància en el regnat del rei Josías, baix el qual va ser descobert el manuscrit en el Temple. De fet, des de la perspectiva de l'hipòtesis documentaria, es considera que la font principal dellibre és la tradició deuteronómica, la qual va sorgir durant el regnat de dit Josías. La tradició oral que els va sustentar va poder haver segut duta per escrigues que varen fugir del Regne del Nort, a l'adop invadit per les tropes asirias de Sargón II, qui va prendre la ciutat de Samaría, capital del Regne del Nort, en 721 a. C.

L'autoria de Moisés va ser creguda durant sigles, tant per judeus com per cristians. L'Iglésia catòlica va acceptar fa temps les aportacions científiques de la crítica lliterària, i les investigacions hermenéuticas, tant aplicades a este text com a tota la Bíblia, encara que sectors més tradicionals insistixen en l'autoria mosaica del text. Lo mateixa caldria dir de les iglésies protestants, i del judaisme. En cada una d'estes confessions religioses trobem sectors que han admés les aportacions de la ciència aplicada a la hermenéutica Bíblica, i uns atres que es resistixen a això.

Contingut

• Deuteronomio 20 dona lleis per a la guerra. Deuteronomio 20:1-9 - no temes en la guerra, Deu està ací. Israel temia a l'enemic més poderós. Israel té instruccions de no témer perque Deu està en ells. Els hòmens estan exents del combat si tenen una casa nova, una vinya llista per a collir o un matrimoni no consumat. Deuteronomio 20:10-15 requerix que Israel oferixca térmens de rendició. Deuteronomio 20:16-18 va instruir a Israel a evitar l'immoralitat i el pecat d'atres nacions. Deuteronomio 20:19-20 prohibix tallar arbres que produïxen aliments. El menjar es pot prendre dels arbres.

Característiques

El Deuteronomio repren/reprén la tradicional forma de contar l'història d'Israel a través de grans discursos; ells són el marc i la referència que llimiten el Còdic ètic que deuria regir la vida del judeu. Ellibre relata lo que va succeir des de l'entrega de les Taules de la Llei fins a l'arribada als plans del Moab, pero, com succeïx en freqüència en l'Antic Testament, no narra els fets per l'història mateixa: els utilisa com a mig per a provar la realitat i veritat del Còdic. El seu personage principal és el propi Moisés, vell i en el fi de la seua vida, que recorda el passat i, en un estil viu i directe, es dirigix als israelitas per a fer-els notar que si no guarden una fidelitat a ultranza al Pacte, seran ingratos i poc mereixedors de l'amor de Deu. Ell els ha elegit, i ells han d'honrar eixa confiança o desaparéixer. L'història és, puix, en el Deuteronomio, el testic que declara en favor de Deu que bolcarà al jurat (el poble) a favor seu. El Deuteronomio mostra ser la porta d'ingrés a una interpretació correcta de la subsecuente història del poble d'Israel, açò vol dir que el Deuteronomio té una proyecció cap al futur del poble d'Israel.

Estructura

Ellibre està desenrollat en dos grans parts que a la seua volta es dividixen de la següent manera:

• I: La Segona Llei
  • 1: Discursos d'introducció
    • a: Senyes històriques
    • b: Primer discurs de Moisés (Deut. 1:6-4:40)

En el primer discurs de Moisés dins del Deuteronomio, l'accent està posat en la memòria històrica del poble. S'evoquen els principals episodis de l'Èxodo, des de la teofanía en el mont Horeb fins a l'arribada a les planures de Moab, a on Israel es troba ya a les portes de la terra promesa. Este relat no té un fi merament narratiu, sino exhortatiu: s'invita a reconéixer en gratitut l'acció poderosa de Deu, que ha conduït, protegit i sostingut al poble en mig de proves i dificultats. Moisés recorda successos clau com l'eixida del Horeb, les dificultats enfrontades en Cadés, l'establiment en la regió de Transjordania, i la greu infidelitat en Baal Pijor, quan Israel es va apartar de Deu just abans d'alcançar la seua meta. El discurs conclou en una reflexió sobre l'Aliança sagellada en el mont Horeb, subrallant les responsabilitats que implica. Moisés no oculta les conseqüències de la desobediència: anuncia castics com a advertència, en el propòsit d'obrir camí a la conversió i a la renovació de la fidelitat. D'esta manera, la memòria del passat es convertix en una escola de vida i en una cridada urgent a mantindre's fermes en la relació en Deu.

• • • c: Senyes històriques (4:41-49)
    • d: Segon discurs (Caps. 5-11)

És la part central i més important dellibre. Comença en la promulgació del Decàlec moral, seguida d'una exhortación a la fidelitat a Deu que s'obri en la professió de fe en l'únic Senyor, la Shemá. Continua en el recort de l'elecció realisada per Deu en favor del seu poble i en la força que eixa elecció els otorga. L'experiència del pelegrinage pel desert, marcada per les infidelitats del poble, els castics rebuts i també les victòries concedides per Deu, es presenta com a model de lo que pot ocórrer quan es troben establits en la terra promesa. El núcleu del discurs és el cridat Còdic Deuteronómico o Aliança en Moab (capítuls 12-26), que reunix una àmplia colecció de normes llegals i morals. La primera secció se centra en disposicions religioses en un principi fonamental: solament existix un Deu i únicament deu haver un lloc llegítim de cult. A açò s'afigen prescripcions concretes sobre la llei del talión, la vida familiar, el matrimoni i la protecció de les persones més vulnerables. El bloc conclou en normes de caràcter ritual referides a les primícies i els diezmos. La conclusió d'este segon discurs és extensa i solemne. En ella es destaquen en amplitut les bendicions promeses a els qui complixquen la Llei i les maldiccions destinades a els qui la desobedixquen, subrallant l'importància decisiva de la fidelitat a l'Aliança.

• • 2: Còdic deuteronómico (12-26)
  • 3: Discursos de conclusió
    • a: Fi del segon discurs d'introducció (27-28)
    • b: Tercer discurs (29-30)

El tercer discurs de Moisés se centra en renovar i reafirmar la fidelitat a l'Aliança. Inicia recordant la lliberació d'Egipte i l'Aliança establida en Deu, en el propòsit de deixar clar a les generacions futures que eixa relació en el Senyor deu mantindre's ferm i constant a lo llarc del temps. No es tracta solament d'un recort històric, sino d'una ensenyança que apunta a la continuïtat del compromís. El discurs conclou en una invitació decisiva: triar la fidelitat a Deu com a verdader camí de vida. Apartar-se dels seus manaments significa, en canvi, elegir la mort. Moisés planteja esta elecció en térmens clars i radicals, subrallant que la vida del poble depén del seu adheriment sincer al Deu de l'Aliança.

• II: Relats referents al fi de la vida de Moisés
  • 1: Texts sobre la transició: Josué, el Càntic, la Llei
  • 2: Càntic de Moisés
  • 3: Bendició de la tribus
  • 4: Mort de Moisés

L'estructura segons Patrick D. Miller, en el seu comentari sobre el Deuteronomio, sugerix que les diferents opinions sobre l'estructura dellibre conduiran a diferents opinions sobre el seu contingut.L'estructura es descriu a sovint com una série de tres discursos o sermones (capítuls 1:1-4:43, 4:44-29:1, 29:2-30:20) seguits de varis apèndixs breus o una espècie d'epílec (31:1-34:12), consistixen en l'encàrrec de Josué, el càntic de Moisés i la mort de Moisés.

Atres estudiosos han comparat l'estructura del Deuteronomio en els tractats hititas o atres texts de tractats del antic Orient Pròxim. Pero està clar que el Deuteronomio no és en sí mateixa simplement el text d'un tractat, ya que el Deuteronomio és un poc més que la simple aplicació del model secular de tractat a la relació d'Israel en Deu.

Els Dèu Manaments (Decàlec) del capítul 5 servixen com a model per al restant dellibre, ya que els capítuls 12-26 són l'exposició del Decàlec, per lo tant el Decàlec ampliat.

Manaments	Capítuls
1–3	12–13
4	14:28–16:17
5	16:18–18:22
6	19:1–21:9
7	22:13–30
8–10	23–26

Resum

Moisés rebent la Llei (dalt) i llegint la Llei als israelitas (avall)

(El següent resum «lliterari» del Deuteronomio és de John Van Seters; i pot contrastar-se en l'anàlisis «covenantal» d'Alexander Rofé en la seua obra 'Deuteronomy: Issues and Interpretation').

La conclusió històrica del Deuteronomio arreplega els últims acontenyiments de la vida de Moisés. En primer lloc, es relata la designació de Josué com el seu successor, garantisant aixina la continuïtat en la conducció del poble cap a la terra promesa. A continuació, s'inclou el Càntic de Moisés, una peça poètica de gran força teològica i espiritual, i les Bendicions dirigides a cada una de les tribus d'Israel, en les que es resumixen tant l'identitat com la missió de cada una dins del pla diví. El relat culmina en la narració de la mort de Moisés, presentat com el gran libertador i llegislador d'Israel, qui, encara que no entra en la terra promesa, permaneix com a figura central de l'història de la salvació. Esta conclusió confirma l'estil característic del Deuteronomio: les lleis no apareixen aïllades, sino integrades dins de relats històrics i exhortaciones morals carregades de sentit religiós. D'esta manera, el text evita la rigidea d'un còdic llegal abstracte i es convertix en una obra viva, en la que història, llei i ensenyança espiritual s'entrellacen per a transmetre en major força la cridada a la fidelitat i la confiança en Deu.

• Capítuls 1-4: Es recorda el viage a través del desert des d'Horeb (Sinaí) fins a Cades i després fins a Moab.
• Capítuls 4–11: Despuix d'una segona introducció en 4:44-49, es recorden els acontenyiments ocorreguts en el mont Horeb, en l'entrega dels Dèu Manaments. S'insta als caps de família a instruir als seus fills en la llei, s'advertix contra l'adoració d'atres deus que no siguen Yahvé, s'alaba la terra promesa a Israel i s'exhorta al poble a l'obediència.

• Capítuls 12-26, el Còdic Deuteronómico: Lleis que rigen el cult d'Israel (capítuls 12-16a), el nomenament i la regulació dels líders comunitaris i religiosos (16b-18), la regulació social (19-25) i la confessió d'identitat i llealtat (26).
• Capítuls 27-28: Bendicions i maldiccions per a els qui complixen i quebrantan la llei.
• Capítuls 29–30: Discurs final sobre l'aliança en la terra de Moab, que inclou totes les lleis del Còdic Deuteronómico (capítuls 12–26) despuix de les donades en Horeb; s'exhorta novament a Israel a l'obediència.
• Capítuls 31–34: Josué és nomenat successor de Moisés, Moisés entrega la llei als levitas (una casta sacerdotal), i ascendix al mont Nebo o Pisga, a on mor i és enterrat per Deu. La narració d'estos acontenyiments es veu interrompuda per dos poemes, el Càntic de Moisés i la Bendició de Moisés. Els versículs finals, Deuteronomio 34:10-12, «Mai més va sorgir en Israel un profeta com Moisés», reivindiquen la visió teològica autoritària del Deuteronomio i la seua insistència en que l'adoració de Yahvé com a única deïtat d'Israel era l'única religió permissible, havent segut sagellada pel més gran dels profetes.

Els versos finals, Deuteronomio 34:10-12, "mai més es va alçar en Israel un profeta com Moisés", fan una reivindicació de l'autorisada visió deuteronomista de la teologia i la seua insistència en que el cult a Yahvé com a única deïtat d'Israel era l'única religió permissible, havent segut sagellada pel més gran dels profetes.

Còdic Deuteronómico

Artícul principal → Còdic Deuteronómico.

• Deuteronomio 12-26, el Còdic Deuteronómico, és la part més antiga dellibre i el núcleu entorn al com es va desenrollar el restant. Es tracta d'una série de mitzvot (manaments) dirigits als israelitas sobre cóm devien comportar-se en Terra Promesa.

Conclusió històrica (31,1-34,12)

El relat conclou en els últims fets de Moisés. Primer apareix la designació de Josué com el seu successor, despuix el conegut Càntic que arreplega les paraules de Moisés, i més vesprada les bendicions dirigides a cada una de les tribus. Finalment, es descriu la mort delíder que havia guiat i donat lleis a Israel. Ellibre presenta les normes deuteronómicas dins d'un marc narratiu de to històric, acompanyat per exhortaciones de profunt caràcter religiós i moral. D'esta manera, no es llimita a un còdic rígit de preceptes, sino que oferix un estil dinàmic i vivaz. Una atra forma de comprendre l'estructura del Deuteronomio consistix en atendre als propis encapçalaments que apareixen dins dellibre i són les següents.

• En 1,1 s'introduïx en: Estes són les paraules que Moisés va dirigir a tot Israel en la Transjordania.
• En 4,44 apareix: Esta és la Llei que Moisés va promulgar davant els fills d'Israel despuix de la seua eixida d'Egipte.
• En 6,1 se senyala: Estos són els manaments, decrets i normes que el Senyor, el vostre Deu, va ordenar ensenyar-vos per a que els compliu en la terra a la que aneu a entrar.

• En 12,1 es llig: Estes són les lleis i normes que deureu practicar en la terra que vos entrega el Senyor.
• En 28,69 es menciona: Estes són les paraules de l'aliança que el Senyor va manar a Moisés establir en els fills d'Israel en Moab.
• Finalment, en 33,1: Esta és la bendició en que Moisés, home de Deu, va beneir als fills d'Israel abans de morir. Estos títuls funcionen com a divisions internes dellibre i ajuden a comprendre la seua estructura. En conjunt, corresponen a lo que se sol reconéixer com els tres grans discursos de Moisés.

La tradició deuteronomista. Teologia de l'Història

El Deuteronomio compartix traces teològiques, lliteraris i d'estil en els llibres de Josué, Juges, Samuel i Reis. Esta afinitat ha dut a vore'ls com el frut d'una mateixa tradició, cridada «deuteronomista», que va saber arreplegar l'herència de generacions anteriors i, baix l'acció de Deu, va elaborar una interpretació profunda de l'història d'Israel. Eixa visió comprén des de l'arribada a Canaán, a fins del segon mileni abans de Crist, fins a l'exili en Babilonia en el VI. La consciència de ser un poble elegit i la certea de la providència divina varen donar orige a una narració sense igual en l'història. Dins d'esta perspectiva, el Deuteronomio actua com a pròlec d'una gran obra teològica que interpreta els acontenyiments passats. No va ser redactada des de zero, sino sobre materials històrics, jurídics i tradicions antigues. L'història subralla el paper dels profetes en moments crítics: Natán aconsellant a David en la consolidació de la monarquia, o Elías enfrontant la idolatría en temps d'Ajab. També es destaquen figures claus en cada etapa: Moisés rebent la Llei, Josué guiant la conquista, David establint el regne, Salomón erigint el Temple, Josías impulsant la centralisació del cult. A lo llarc del relat, diversos discursos oferixen interpretacions que orienten al poble sobre el sentit dels successos.

L'ensenyança principal és que la promesa de la terra mai va ser incondicional, sino vinculada a la fidelitat a l'Aliança. Aixina ho expressa el passage en que es planteja l'elecció entre la vida i la mort, la bendició i la maldicció, deixant clar que el futur depén d'escoltar la veu de Deu i obedir els seus manaments. La permanència en la terra es relaciona en la fidelitat; l'infidelitat, en canvi, conduïx a l'expulsió. Esta clau es convertix en norma per a interpretar l'història: no és Deu qui falla, sino el pecat del poble el que provoca la desgràcia del desterro. No obstant, la paciència i la misericòrdia divines sempre es mantenen, esperant l'arrepenediment. El cicle de rebelió, castic, conversió i salvació es repetix una i una atra volta, encara que el poble rara volta conseguix deprendre d'eixes lliçons.

Composició

Moisés contemplant la Terra Promesa, Deuteronomio 34:1-5 (James Tissot)

Història de la composició

Les tribus assentades en el nort de la terra promesa, més numeroses que les del sur, varen conservar en força la memòria de l'etapa anterior a la monarquia davídica. La seua vida religiosa es va articular entorn a santuaris i celebracions, i allí es va mantindre en major vigor el rito de renovació de l'Aliança. Les tribus assentades en el nort de la terra promesa, més numeroses que les del sur, varen conservar en força la memòria de l'etapa anterior a la monarquia davídica. La seua vida religiosa es va articular entorn a santuaris i celebracions, i allí es va mantindre en major vigor el rito de renovació de l'Aliança. el llibre de Josué menciona grans assamblees en Siquem, a on es recordaven els principals fets del Èxodo, els manaments transmesos per Moisés i llistes de bendicions i maldiccions que exhortaven a la fidelitat. Atres renovacions semblants es varen celebrar en Siquem i en Guilgal, com confirmen diferents relats bíblics. Eixe rito de renovació va ser provablement el moment privilegiat per a actualisar la Llei i reforçar la memòria de les tradicions mosaicas. En este context pot situar-se l'orige del núcleu central del Deuteronomio, sorgit en bona part de recorts mantinguts en el nort —la tradició elohista— i traslladats a Jerusalem despuix de la caiguda de Samaría baix domini assiri en el VIII La fusió d'eixos elements en els que s'havien format en Jerusalem durant la monarquia davídica va donar lloc a la tradició «deuteronomista». D'ahí hauria naixcut el Deuteronomio en la seua forma primitiva, molt propenca a la que es va conéixer ya en el VI.

Eixe escrit, que en el seu orige va poder funcionar com a pròlec a l'història d'Israel des de l'entrada en Canaán fins al exili babilònic, va anar després retocat per a ocupar elloc de conclusió del Pentateuco. El conjunt dels cinc llibres es va tancar d'esta manera cap als sigles V-IV, despuix del regrés del desterro. Aixina, el Deuteronomio complix una doble funció: clausura la primera gran etapa a les portes de la terra promesa i, al mateix temps, obri la narració històrica que es desenrolla en els llibres de Josué, Juges, Samuel i Reis. Qualsevol que haja segut el seu procés de formació, el Deuteronomio es presenta en el cànon com un llibre de gran pes teològic i moral. Els seus fonaments descansen en l'elecció gratuïta d'Israel per part de Deu, en l'Aliança que ho va vincular al reconeiximent i adoració exclusiva del Senyor, i en la promesa de la terra. Constituïx, en definitiva, el pas dels relats dels patriarques i l'èxodo cap a l'història del poble elegit i dels profetes, i ocupa un lloc central en la revelació i en el pensament religiós de la humanitat.

l'Autoria mosaica de la Torá, la creència de que els cinc llibres de la Torá, inclós ellibre del Deuteronomio, varen ser dictats per Deu a Moisés en el Mont Sinaí, és una antiga tradició judeua que va ser codificada per Maimónides (1135-1204 d. C.) com l'octau dels 13 principis de la fe judeua. Pràcticament tots els estudiosos seculars moderns, i la majoria dels estudiosos cristians i judeus, rebugen l'autoria mosaica dellibre del Deuteronomio i daten ellibre molt més vesprada, entre els sigles VII i V a. C. Els seus autors varen ser provablement la casta levita, denominada colectivament deuteronomista, les necessitats econòmiques de la qual i estatus social reflectix ellibre. El context històric en el que es va compondre ellibre es considera actualment en els següents térmens generals:

• A finals d'el VIII, tant Judá com Israel eren vassalls d'Asiria. Israel es va rebelar i va ser destruït al voltant del 722 a. C. Els refugiats que fugien d'Israel a Judá varen dur en si una série de tradicions que eren noves per a Judá. Una d'elles era que el deu Yahvé, ya conegut i venerat en Judá, no era solament el més important dels deus, sino l'únic deu al que es devia servir. Esta perspectiva va influir en la classe dominant terratinent de Judá, que es va fer extremadament poderosa en els círculs de la cort despuix de colocar en el tro al chiquet d'huit anys Josías despuix de l'assessinat del seu pare, Amon de Judá.

• En el dihuité any del regnat de Josías, el poder assiri estava en ràpit decliu i un moviment independentiste cobrava força en el Regne de Judá. Una manifestació d'este moviment va ser una teologia estatal de llealtat a Yahvé com a únic deu del regne de Judá. Segons 2 Reis 22:1-23:30, en esta época Hilcías (el sum sacerdot i pare del profeta Jeremías) va descobrir el «llibre de la llei» —que molts estudiosos creuen que és el Còdic Deuteronómico (el conjunt de lleis dels capítuls 12-26 que formen el núcleu original dellibre del Deuteronomio)— en el temple. Josías va llançar posteriorment una reforma a gran escala del cult basada en este «llibre de la llei», que pren la forma d'un pacte entre Judá i Yahvé per a substituir el tractat vassall de décades d'antiguetat entre el rei Esarhaddón d'Asiria i el rei Manasés de Judá.

• La següent etapa va tindre lloc durant el captiveri babilònic. la destrucció del regne de Judá per Babilonia en el 586 a. C. i el fi de la monarquia varen ser motiu de molta reflexió i especulació teològica entre l'èlit deuteronómica, ara exiliada en la ciutat de Babilonia. Se suponia que el desastre era un castic de Yahvé per no haver seguit la llei, per lo que varen crear una història d'Israel (els llibres de Josué a Reis) per a ilustrar-ho.
• Al final de l'exili, quan els perses varen acordar que els judeus podien retornar i reconstruir el Temple de Jerusalem, es varen afegir els capítuls 1-4 i 29-30 i es va convertir el Deuteronomio en ellibre introductori d'esta història, de modo que l'història d'un poble a punt d'entrar en la Terra Promesa es va convertir en l'història d'un poble a punt de retornar a la terra. Les seccions llegals dels capítuls 19-25 es varen ampliar per a adaptar-se a les noves situacions que havien sorgit, i es varen afegir els capítuls 31-34 com a nova conclusió. Els capítuls 12-26, que contenen el Còdic Deuteronómico, són la secció més antiga. Des de que l'idea va ser proposta per primera volta per W. M. L. de Wette en 1805, la majoria dels estudiosos han acceptat que esta part dellibre va ser composta en Jerusalem en el VII, en el context de les reformes religioses impulsades pel rei Ezequías (que va regnar entre 716 i 687 a. C. aproximadament),, encara que alguns han defés atres dates, com durant el regnat del seu successor Manasés (687-643 a. C.) o inclús molt més vesprada, com durant l'exili o els periodos postexílicos (597-332 a. C.). El segon pròlec (capítuls 5-11) va ser la següent secció en compondre's, i després el primer pròlec (capítuls 1-4); els capítuls següents al 26 estan estructurats de manera similar.

Divisió entre Israel i Judá

El profeta Isaías, actiu en Jerusalem aproximadament un sigle abans de Josías, no fa menció alguna del Èxodo, els pactes en Deu ni la desobediència a les lleis divines. Pel contrari, Oseas, contemporàneu d'Isaías i actiu en el regne norteny d'Israel, fa freqüents referències a l'Èxodo, al pelegrinage pel desert, a un pacte, al perill dels deus estrangers i a la necessitat d'adorar solament a Yahvé. Esta discrepància ha dut als estudiosos a concloure que estes tradicions que subyacer al Deuteronomio tenen un orige septentrional. Si el Còdic Deuteronómico va ser escrit en l'época de Josías (finals d'el VII) o abans és objecte de debat, pero moltes de les lleis individuals són més antigues que la pròpia recOseas (profeta)|opilación. Els dos poemes dels capítuls 32-33, el Càntic de Moisés i la Bendició de Moisés, provablement eren independents en el seu orige.

Posició en la Bíblia hebrea

El Deuteronomio ocupa una posició enigmàtica en la Bíblia, ya que vincula l'història del pelegrinage dels israelitas pel desert en l'història de la seua història en Canaán, sense pertànyer totalment a cap de les dos. L'història del desert podria terminar fàcilment en ellibre dels Números, i l'història de les conquistes de Josué podria existir sense ella, a lo manco a nivell argumental. Pero en abdós casos faltaria un element temàtic (teològic). Els estudiosos han donat diverses respostes al problema.

La teoria de l'història deuteronómica és actualment la més popular. El Deuteronomio era originalment solament el còdic llegal i el pacte, escrit per a consolidar les reformes religioses de Josías, i més vesprada es va ampliar per a servir d'introducció a l'història completa. Pero hi ha una teoria més antiga, que veu el Deuteronomio com a pertanyent a Números, i Josué com una espècie de suplement del mateix. Esta idea encara té partidaris, pero l'interpretació majoritària és que el Deuteronomio, despuix de convertir-se en l'introducció a l'història, es va separar més vesprada d'ella i es va incloure en Génesis-Èxodo-Levítico-Números perque ya tenia a Moisés com a personage central. Segons esta hipòtesis, la mort de Moisés era originalment el final de Números, i simplement es va traslladar des d'allí al final de Deuteronomio.

Temes

Resum

El Deuteronomio destaca la singularitat de Deu, la necessitat d'una centralisació dràstica del cult i la preocupació per la situació dels pobres i desfavorits. Els seus numerosos temes poden organisar-se entorn a tres eixos: Israel, Yahvé i l'aliança que els unix.

Israel

Els temes del Deuteronomio en relació en Israel són l'elecció, la fidelitat, l'obediència i la promesa de bendicions de Yahvé, tots ells expressats a través de l'aliança: «l'obediència no és principalment un deure impost per una part a una atra, sino una expressió de la relació d'aliança». Yahvé ha elegit a Israel com la seua propietat especial (Deuteronomio 7:6 i uns atres), i Moisés subralla als israelitas la necessitat d'obedir a Deu i al pacte, aixina com les conseqüències de l'infidelitat i la desobediència. No obstant, els primers capítuls del Deuteronomio són un llarc reconte de la desobediència passada d'Israel, pero també del conte misericordioso de Deu, que conduïx a una llarga cridada a Israel per a que elegixca la vida en lloc de la mort i la bendició en lloc de la maldicció (capítuls 7-11).

Yahvé

El concepte de Deu en el Deuteronomio va canviar en el temps. La capa més antiga, d'el VII, és monolátrica; no nega la realitat d'atres deus, pero impon l'adoració exclusiva de Yahvé en Jerusalem. En les capes posteriors, de l'exili, de mitan d'el VI, especialment en el capítul 4, açò es convertix en monoteisme, l'idea de que solament existix un deu. Deu està present simultàneament en el Temple i en el cel, un concepte important i innovador cridat «teologia del nom».

Despuix del repàs de l'història d'Israel en els capítuls 1 a 4, en el capítul 5 es reafirmen els Dèu Manaments. Esta disposició del material destaca la relació sobirana de Deu en Israel abans de l'entrega i l'establiment de la Llei.

Pacte

El núcleu del Deuteronomio és el pacte que unix a Yahvé i Israel per mig de jurament de fidelitat i obediència. Deu donarà a Israeles bendicions de la terra, la fertilitat i la prosperitat sempre i quan Israel siga fidel a les seues ensenyances; la desobediència conduirà a maldiccions i castics. Pero, segons els deuteronomistas, el pecat principal d'Israel és la falta de fe, l'apostasía: contràriament al primer i fonamental manament («No tindràs atres deus davant de mi»), el poble ha entrat en relació en atres deus.

• Dillard i Longman, en la seua “'Introducció a l'Antic Testament”', subrallen la naturalea viva de l'aliança entre Yahvé i Israel com a nació: Moisés es dirigix al poble d'Israel com una unitat, i la seua llealtat al pacte no és una llealtat servil, sino que sorgix d'una relació preexistente entre Deu i Israel, establida en Abraham i atestada per l'acontenyiment de l'Èxodo, de modo que les lleis del Deuteronomio distinguixen a la nació d'Israel, senyalant l'estatus únic de la nació judeua.

La terra és un regal de Deu a Israel, i moltes de les lleis, festes i instruccions del Deuteronomio es donen a la llum de l'ocupació de la terra per part d'Israel. Dillard i Longman senyalen que «en 131 de les 167 voltes que apareix el verp «donar» en ellibre, el subjecte de l'acció és Yahvé». El Deuteronomio convertix la Torá en l'autoritat suprema per a Israel, a la que inclús el rei està subjecte.

Porcions semanals de la Torá judeua en ellibre del Deuteronomio

Artícul principal → Porció semanal de la Torá.

• Devarim, sobre Deuteronomio 1-3: Caps, exploradors, Edom, Amonitas, Sihón, Og, terra per a dos tribus i mija
• Vaejanán, sobre Deuteronomio 3-7: Ciutats de refugi, els Dèu Manaments, el Shemá, exhortación, instruccions per a la conquista
• Eikev, sobre Deuteronomio 7-11: Obediència, pren de la terra, el becerro d'or, mort d'Aarón, deures dels levitas
• Re'eh, sobre Deuteronomio 11-16: Cult centralisat, dieta, diezmos, any sabàtic, festes de pelegrinage
• Shofetim, sobre Deuteronomio 16-21: Estructura social bàsica dels israelitas
• Ki Teitzei, sobre Deuteronomio 21-25: Lleis diverses sobre la vida civil i domèstica
• Ki Tavo, sobre Deuteronomio 26-29: Primers fruts, diezmos, bendicions i maldiccions, exhortación
• Nitzavim, sobre Deuteronomio 29-30: pacte, violació, elegir entre la bendició i la maldicció
• Vayelech, sobre Deuteronomio 31: Ànim, llectura i escritura de la llei
• Haazinu, sobre Deuteronomio 32: Castic, castic restringit, paraules de despedida

• V'Zot HaBerachah, sobre Deuteronomio 33-34: Bendició de despedida i mort de Moisés

Propòsit

Es tracta d'un llibre essencialment religiós, encara que no és un tractat teològic. La seua definició més simple és que consistix en un fort cridat a viure en Yahveh i a respectar el Pacte. És, en última instància, una advertència. Deu ha entregat una Llei en Sinaí i ha subscrit una Aliança, pero eixa Aliança caurà front a un soci (el poble) a on uns estafen o exploten als atres. Si el Pacte cau, el respal diví fallarà i grans desastres s'abatran sobre Israel. Esta política de Deu no és negociable, aixina que l'última missió de Moisés és advertir als hebreus que complixquen el pacte quan ell ya no estiga. El Deuteronomio manté un estil diferent als atres llibres de pentateuco, puix és una llei predicada. Per això, es parla a una segona persona en paraules de caràcter homilético com escoltar, recorda, hui, tem al Senyor. Este estil es troba també en l'història deuteronómica.

Ensenyança

L'ensenyança central del Deuteronomio pot concentrar-se en cinc eixos: un sol Deu, un sol poble, un únic temple, una terra promesa i una llei. L'afirmació de l'unicitat de Deu apareix de manera solemne en el Shemá: “Escolta, Israel, el Senyor el nostre Deu és un”. Este principi no es llimita a rebujar l'existència d'atres deus, sino que proclama l'unitat interior de Deu. En conseqüència, l'amor cap a Ell deu ser total, sense divisió del cor ni compromisos en atres poders o afectes que aparten de la seua voluntat. D'eixa unicitat es deriva també la centralisació del cult: deu haver un únic santuari llegítim, identificat en el temple de Jerusalem. Eixe únic Deu, ademés, va elegir i va sagellar la seua Aliança en un poble que devia viure com una comunitat indivisible. El Deuteronomio no diferencia entre tribus o famílies sacerdotals, sino que presenta a tot Israel com un conjunt de germans, units en la condició de ser el Poble de Deu.

La terra, per la seua banda, s'entén com un regal de Deu, destinat a ser administrat en fidelitat. El risc sempre present és que el poble s'apropie dels seus fruts com si foren exclusivament seus, oblidant que es tracta d'un dò i una responsabilitat confiada pel Senyor. La llei constituïx la manifestació concreta de la voluntat divina, una guia que senyala al poble el camí de vida i de fidelitat a l'Aliança. Encara que la societat israelita en el temps de la redacció del Deuteronomio estava llunt d'eixe model, el text presenta un ideal que devia inspirar la transformació de la realitat. Eixe ideal, al mateix temps, oferix pautes permanents que transcendixen el moment històric en que va sorgir.

Sentit religiós

Arrelat de ple en l'història natural de la salvació, el Deuteronomio relata els avatars del poble com un poderós esforç per a salvar el patrimoni espiritual ara en perill. L'esforç de Moisés no està aïllat: lo mateixa fan els demés patriarques, certs reis i tots els profetes. Amós i Oseas prediquen també en el mateix sentit. La seua lluita és la guerra contra l'injustícia social i el combat per a fer complir el Decàlec. Esta intenció didàctica, no obstant, no serà molt acceptada en els primers sigles de vida en Canaán. No obstant, conseguiran complir en els designis de Yahvé (Deu) en temps del rei David (X). Va ser un temps en que dirigents i poble ya vivien complint la Llei. Durant el regnat del seu fill Salomón estaven conseguint lo promés en el Pacte:

• Unitat entre les 12 tribus. Colaboració entre les mateixes (germandat). Justícia i ajuda als més dèbils (representats en la viuda i l'orfe). Pràctiques econòmiques a on cada u cullo que sembra (no es permet l'usura, ni el comerç enganyós ni l'especulació -la terra no podia vendre's a perpetuidad- Lv 25:23-). Viure d'eixa manera -segons eixos preceptes de Yahveh (1.º Re 8:61)- els assegurava no solament prosperitat, sino la protecció divina (1.º Re 5:4; Sal 147:14). Aixina, en els primers temps del regnat de Salomón primava el orde, la justícia i la alegria (1.º Re 4:20). El regne d'Israel era considerat el més ric entre tots (1.º Re 9:26). Pero quan les riquees abundaven, les influències exteriors varen poder corromper eixa vida justa i recta (1.º Re 2:3; Prov 29:14). Des de la segona mitat del regnat de Salomón s'acceptava el comerç enganyós, es 'trea ventaja' de les transaccions (1.º Re 9:12-14), s'oprimia al germà, i fins as incursionaba en la compra-venda d'elements per a la guerra (1.º Re 10:26; 2.ª Cró. 1:14-17). És dir: havien oblidat l'antiga advertència de "no copiar les pràctiques corruptes dels països veïns" (Deut 8:11). Dit d'una atra forma: havien abandonat a Yahvé. Per això, solament en l'enorme dolor del Exili els hebreus comprendran que deuen apegarse a la veritat deuteronómica. La culposa negligència respecte del Pacte causa tant sofriment que solament el compliment estricte garantisarà la felicitat del poble i la perpètua protecció de la deidad. Per això la passió en la transmissió del mensage cap al poble per part de Moisés, perque transmetia un mensage final, conforme a l'experiència mateixa que posseïa per mig de la seua llarga travessia com a dirigent i àmplia relació en la voluntat del Deu Únic Yahvé.

El Deuteronomio a la llum del Nou Testament

El tema central del Deuteronomio, l'unitat, alcança la seua plenitut en Crist, el Fill únic de Deu, que invita a tots a compartir la vida divina per mig de la gràcia. La seua oració demana que els creents vixquen en comunió, reflectint l'unitat que existix entre Ell i el Pare. L'estil de vida que Jesús propon es resumix en la llei de l'amor, que integra els dos manaments fonamentals: amar a Deu en tot el ser i amar al pròxim com a un mateixa. En la nova Aliança, eixe principi s'expressa en un únic acte de cult suprem: el sacrifici de Crist en la creu. Dit sacrifici, de valor universal i permanent, s'actualisa de manera sacramental en la vida de l'Iglésia. Gràcies a eixe dò, les divisions han segut derribades i tots els hòmens són convocats a formar un sol poble, el poble de Deu. Els seus membres caminen en esta terra com a pelegrins, administrant en desapegar els bens que han rebut i orientant la seua esperança cap a l'herència definitiva.

Influència en el judaisme i el cristianisme

Judaisme

Erro al crear miniatura:

Ellibre del Deuteronomio, Debarim. En hebreu en traducció al judeu-àrap, transcrito en lletres hebrees. De Livorno, 1894 d. C. Museu Judeu de Marroc, Casablanca.

• Deuteronomio 6:4-5: «Escolta, Israel (“'shema Yisra'el”'), el SENYOR és el nostre Deu, el SENYOR és un!» s'ha convertit en el credo bàsic del judaisme, el Shema Yisrael, i la seua recitació dos voltes al dia és una mitzvá (manament religiós). Continua dient: «Amaràs al SENYOR el teu Deu en tot el teu cor, en tota la teua ànima i en totes les teues forces», per lo que també s'ha identificat en el concepte judeu central de l'amor a Deu i les recompenses que s'obtenen com a resultat.

Cristianisme

Artícul principal → Punts de vista cristians sobre l'Antiga Aliança.

En l'Evangeli de Mateo, Jesús va citar Deuteronomio 6:5 com El primer manament. Els primers autors cristians varen interpretar la profecia de Deuteronomio sobre la restauració d'Israel com complida (o supersedida) en Jesucristo i l'establiment de l'Iglésia cristiana (Lucas 1-2, Fets 2-5), i es va interpretar que Jesús era «el que vindria (és dir, el profeta) com yo» predit per Moisés en Deuteronomio 18:15 (Fets 3:22-23). Encara que la posició exacta de Sant Pablo i el judaisme seguix sent objecte de debat, una opinió comuna és que, en lloc de la mitzvá establida en Deuteronomio, Sant Pablo, basant-se en Deuteronomio 30:11-14, va afirmar que el compliment del pacte mosaic havia segut substituït per la fe en Jesús i el evangeli (el Nova Aliança).

Referències generals i citades

Traduccions

• Deuteronomy in NIV
• Deuteronomy in Tanakh (Hebrew Bible)

Comentaris

• Craigie, Peter C (1976). The Book of Deuteronomy, Eerdmans. ISBN 9780802825247.
• Miller, Patrick D (1990). Deuteronomy, Cambridge University Press. ISBN 9780664237370.
• Phillips, Anthony (1973). Deuteronomy, Westminster John Knox Press. ISBN 9780521097727.
• Plaut, W. Gunther (1981). The Torah: A Modern Commentary. ISBN 0-8074-0055-6
• Miller, Avigdor (2001). Fortunate Nation: Comments and notes on DVARIM.

General

• (2015-10-22) The Deuteronomist's History: The Role of the Deuteronomist in Historical-Critical Research into Genesis-Numbers, BRILL. ISBN 9789004307049.
• Bandstra, Barry L (2004). Reading the Old Testament: An Introduction to the Hebrew Bible, Wadsworth. ISBN 9780495391050.
• Block, Daniel I (2005). «Deuteronomy», Kevin J. Vanhoozer (ed.). Dictionary for Theological Interpretation of the Bible, Baker Academic.
• Braulik, G (1998). The Theology of Deuteronomy: Collected Essays of Georg Braulik, D&F Scott Publishing. ISBN 9780941037303.
• Brueggemann, Walter (2002). Reverberations of Faith: A Theological Handbook of Old Testament Themes, Westminster John Knox. ISBN 9780664222314.

• Bultman, Christoph (2001). «Deuteronomy», John Barton (ed.). Oxford Bible Commentary, Oxford University Press. ISBN 9780198755005.
• Christensen, Duane L (1991). «Deuteronomy», Watson I. Mills (ed.). Mercer Dictionary of the Bible, Mercer University Press. ISBN 9780865543737.
• Clements, Ronald (1968). God's Chosen People: A Theological Interpretation of the Book of Deuteronomy. In séries, Religious Book Club, 182. London: S. C. M. Press.
• Davies, Philip R. (2013). Rethinking Biblical Scholarship (vol. 4), New York: Routledge. ISBN 978-1-84465-727-8.
• Gottwald, Norman, review of Stephen L. Cook, The Social Roots of Biblical Yahwism, Society of Biblicaliterature, 2004

• Knight, Douglas A (1995). «Deuteronomy and the Deuteronomists», James Luther Mays (ed.). Old Testament Interpretation, T&T Clark. ISBN 9780567292896.
• Gili Kugler, Kugler, Moses died and the people mogau on - a hidden narrative in Deuteronomy
• Laffey, Alice L (2007). «Deuteronomistic Theology», Orlando O. Espin (ed.). An Introductory Dictionary of Theology and Religious Studies, Liturgical Press. ISBN 9780814658567.
• Levenson, Jon Douglas (1993). The Hebrew Bible, the Old Testament, and Historical Criticism: Jews and Christians in Biblical Studies, Westminster John Knox Press. ISBN 978-0-664-25407-0.

• Plantilla:Cite journalast=Markl
• McConville, J. G (2002). «Deuteronomy», T. Desmond Alexander (ed.). Dictionary of the Old Testament: The Pentateuch, Eisenbrauns.
• McKenzie, John L. (1990). The New Jerome Biblical Commentary, Reissue edició, Prentice Hallocation=Englewood Cliffs, New Jersey. ISBN 978-0136149347.
• McKenzie, Steven L (1995). «Postscript», Lindo S. Schearing (ed.). Those Elusive Deuteronomists: The Phenomenon of Pa-Deuteronomism, T&T Clark. ISBN 9780567563361.

• Mendenhall, George I. Covenant Forms in Israelite Tradition, Biblical Archeology 3/17.
• (1986) A History of Ancient Israel and Judah, Philadelphia: The Westminster Press. ISBN 978-0-664-21262-9.
• Pakkala, Juha (2009). “The dona't of the oldest edition of Deuteronomy”. Zeitschrift für die Alttestamentliche Wissenschaft 121 (3): 388–401. doi:10.1515/ZAW.2009.026.
• Richter, Sandra L (2002). The Deuteronomistic History and the Name Theology, Walter de Gruyter. ISBN 9783110173765.
• Rofé, Alexander (2002). Deuteronomy: Issues and Interpretation, T&T Clark. ISBN 9780567087546.

• Rogerson, John W. (2003). «Deuteronomy», James D. G. Dunn (ed.). Eerdmans Commentary on the Bible, Eerdmans. ISBN 9780802837110.
• Romer, Thomas (2000). «Deuteronomy In Search of Origins», Gary N. Knoppers (ed.). Reconsidering Israel and Judah: Recent Studies on the Deuteronomistic History, Eisenbrauns. ISBN 9781575060378.
• Romer, Thomas (1994). «The Book of Deuteronomy», Steven L. McKenzie (ed.). The history of Israel's Traditions: The Heritage of Martin Noth, Sheffield Academic Press. ISBN 9780567230355.
• Sommer, Benjamin D.. Revelation and Authority: Sinai in Jewish Scripture and Tradition.

• Stackert, Jeffrey (2022). Deuteronomy and the Pentateuch, Yale University Press. ISBN 978-0-300-16751-1.
• Tigay, Jeffrey (1996). «The Significance of the End of Deuteronomy», Michael V. Fox (ed.). Texts, Temples, and Traditions: A Tribute to Menahem Haran, Eisenbrauns. ISBN 9781575060033.
• Van Seters, John (1998). «The Pentateuch», Steven L. McKenzie (ed.). The Hebrew Bible Today: An Introduction to Critical Issues, Westminster John Knox Press. ISBN 9780664256524.
• Van Seters, John (2015). The Pentateuch: A Social-Science Commentary, Bloomsbury T&T Clark. ISBN 978-0-567-65880-7.
• Vogt, Peter T (2006). Deuteronomic Theology and the Significance of Torah: A Reappraisal, Eisenbrauns. ISBN 9781575061078.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Deuteronomio.
• Wikisource contiene obras originales de o sobre Deuteronomio.

Deuteronomio en Viquidites.

• Deuteronomy at Bible Gateway
•  
• Plantilla:Cite NIE

Traduccions judeues

• • Deuteronomy at Mechon-Mamre (modified Jewish Publication Society translation)
  • Deuteronomy (The Living Torah) [2] archivat en Wayback Machine. Rabbi Aryeh Kaplan's translation and commentary at Ort. org
  • Devarim – Deuteronomy (Judaica Press) translation [with Rashi's commentary] at Chabad. org
  • דְּבָרִים Devarim – Deuteronomy (Hebrew – English at Mechon-Mamre. org)

• Traduccions cristianes

• • Online Bible at GospelHall. org (King James Version)
  • oremus Bible Browser (New Revised Standard Version)
  • oremus Bible Browser (Anglicized New Revised Standard Version)

• • Deuteronomy at Wikisource (Authorized King James Version)

Llibre anterior: Números

Deuteronomio (Pentateuco)

Llibre següent: Llibre de Josué (Llibres Històrics)