Antic Orient Pròxim
El Antic Orient Pròxim, a voltes cridat erròneament Antic Orient, és el terme utilisat per a denominar les zones d'Àsia occidental i noreste d'Àfrica en a on varen florir civilisacions de l'antiguetat; esta regió es denomina generalment Oriente Pròxim o Mig Oriente. Per a la mateixa regió, Vere Gordon Childe va falcar la denominació Creixent Fèrtil, en definir-la com la zona a on va sorgir primer la Revolució neolítica (VIII mileni a. C.) i posteriorment la Revolució urbana (IV mileni a. C.). Són els actuals països d'Iraq, part d'Iran, part de Turquia, Síria, Líban, Chipre, Israel, Grècia(Creta) , Palestina, Jordània, Aràbia i Egipte. Cronològicament, s'entén com un periodo que va des de l'inici de les civilisacions històriques entorn a el IV mileni a. C. (en esta zona l'aparició de l'escritura, les ciutatés i els temples és simultànea a l'Edat del Bronze) fins a l'expansió del Imperi aqueménida en el VI
Use del terme
[editar | editar còdic]
El terme és àmpliament utilisat pels especialistes en arqueologia, història antiga, art antic i egiptologia, i sol usar-se acompanyat d'atres térmens geogràfics que dividixen la regió:
- Mesopotamia: inclou l'actual Iraq. Es dividix en Baixa Mesopotamia o Caldea (Sumerio i Babilonia) i Alta Mesopotamia o Asiria.
- Pèrsia i Mija: actual Iran, en llímits difusos en el Caucas, l'Àsia Central i l'Índia.
- Alce: inclou els actuals Israel i els Territoris Palestins ―denominats conjuntament com Canaán o Palestina―, Líban ―denominat Fenicia―, i parts de Síria (frontera marítima i zona de Damasc) i Jordània (vall del Jordán), en abdós casos excloent la zona desértica que comunica en Mesopotamia i Aràbia.
- Aràbia preislámica: inclou els actuals Aràbia Saudita, Yemen i els emirats del Golf Pèrsic (Oman, Baréin, Emirats Àraps Units, Tastar i Kuwait), en llímits difusos en la zona desértica de l'actual Jordània i Síria (antics regnes de Palmira, Nabateos i Petra).
- Anatolia o Àsia Menor: la part asiàtica de l'actual Turquia (antics regnes hititas, frigios i lidios). La costa anatólica del mar Egeo es denomina Jonia i pertany a l'àmbit de la civilisació grega. La zona europea de Turquia corresponia als antics tracios.
- Antic Egipte, identificat en el delta i el vall del Nilo a partir d'Asuán (aigües dalt es denomina Nubia, àmplia regió actualment compartida en Sudan). L'Antic Egipte es dividia en Baix Egipte (delta del Nilo) i Alt Egipte (vall del Nilo).
Alguns acadèmics tendix a excloure a Egipte de l'àrea com una entitat diferenciada, pero les intenses relacions polítiques, econòmiques i culturals mantingudes en tota l'àrea a partir de el II mileni a. C., fan esta segregació alguna cosa poc comuna.
Problema històric
[editar | editar còdic]Image mítica
[editar | editar còdic]
Les cultures històriques preclásicas d'Orient Pròxim s'han reconstruït gràcies a la documentació arqueològica i textual proporcionada per les excavacions, que conforma ademés una aportació als coneiximents històrics moderns.[2] Abans s'ignoraven les seues vicissitutés, les seues noms, les seues llengües i les seues escrituras, i ara, despuix del redescubrimiento, es tindrà que revisar constantment per a que no es torne a ignorar.[2]
Ha segut en la cultura europea a on hi ha hagut memòria sobre el història de l'antic Orient, pero s'ha transmés en un modo mític.[2]
El principal canal de transmissió ha segut l'Antic Testament, que s'ha conservat a lo llarc del temps, i supon una difusió hebrea i cristiana que va sorgir en l'antic Orient.[2] En este víncul va poder perviure la lliteratura oriental antiga i se li ha atribuït certa autoritat i carisma.[2] L'unió del poble d'Israel s'ha transmés gràcies a la citació en l'Antic Testament,[2] sobrevivint a l'época els caldeos, cananeos, filisteos.[3]
El descobriment arqueològic de l'antic Orient va ser, en primer lloc, una forma per a recuperar senyes i imàgens del denominat «ambient històric» de l'Antic Testament.[3] Despuix de l'arribada de la crítica històrica i textual, es va demostrar la veracitat de l'Antic Testament.[3] En cert moment la majoria de les investigacions arqueològiques varen estar motivades gràcies a la demostració de la veracitat del mateix, i es varen usar en fins propagandístics.[3] Molts dels filòlecs, historiadorés, arqueòlecs i erudits estaven motivats per ser judeus, pastors protestants o sacerdots catòlics.[3] No obstant, la corrent llaica va dur en si controvèrsia i polèmiques sobre Babel i Ebla.[3]
Un atre canal de transmissió varen ser els autors clàssics, que varen representar un món helènic, helenístico i romà.[3] En Heródoto es va afiançar a Oriente com un lloc geomètric de polaritat respecte a Occident.[3] D'esta forma es varen consolidar els mits del despotisme oriental, l'immovilisme tecnològic i cultural i la saber amagat i màgic.[3] Este pas de l'antropologia de la contraposició a l'antropologia de la diversitat se seguix donant en el historicisme i relativisme cultural, que és característic de la cultura moderna.[3]
En anar aumentant el coneiximent, es vea l'antic Oriente com la breçol de la civilisació, a on es varen posar els primers mijos tecnològics i formes organisatives que han perdurat fins a l'actualitat.[3] L'eix de la història universal que se li ha donat a l'antic Oriente i al que seguixen el model grec, romà, l'Europa medieval i occidental li dona un sentit unitari al desenroll històric, i implica la marginació d'atres experiències històriques.[1]
Este plantejament és veraç, ya que l'orige de l'estat, les ciutatés i l'escritura i la seua transmissió es varen donar per primera volta en l'antic Orient.[4] L'únic problema que es planteja és la monogénesis de la cultura, que va tindre focs alternatius i va llevar importància als demés canvis que es varen produir en atres institucions, tecnologies i ideologias.[4]
A la seua volta, a l'antic Oriente li varen precedir una época prehistòrica i una atra época protohistòrica, que varen ser tan essencials com el continuum del desenroll, pero se li deu donar importància pels seus processos de formació de les societats, la seua estructura complexa, els seus papers mítics i la seua cultura.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Liverani, Mario (2008). L'antic Orient: història, societat i economia, 3ª edició, Barcelona: Editorial Crítica, p. 800. ISBN 9788498923926.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Antiguo Oriente Próximo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.