L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Crítica textual

La crítica textual és una branca de l'ecdótica i els estudis textuals que recorre com a ciències auxiliars a la filologia, la codicologia i la crítica lliterària. S'ocupa de l'identificació de variants textuals o versions diferents en manuscrits (mss.) o llibres impresos en l'intenció de reconstruir el text més primitiu i fidel d'una obra que ha segut transmesa en numerosos errors de còpia i el text de la qual immediatament posterior a l'original (el denominat arquetip) s'ha perdut.[1]

Carmina Cantabrigiensia, manuscrit C, foli 436v, sigle XI

Conceptes fonamentals

editar

Els escrigues, oficials d'imprenta i editors poden fer alteracions intencionals (censures, harmonisacions o embellecimientos per raons religioses, polítiques o culturals) o no intencionals (per errors de còpia o errates frut de la caligrafia o el tipo de lletra utilisats). Estos errors poden deure's a:

  • Abreviatures o signes taquigráficos difícils d'interpretar.
  • Lletra enmarañada del manuscrit que requerix coneiximents de paleografia.
  • Errors acumulats de copistas anteriors.
  • Ignorança de la llengua, propòsit, matèria o autor.
  • Simplificació involuntàries.
  • Estanys produïts per homoioteleuton (bot per terminacions iguals).
  • Fatiga, pressa i distraccions.
  • Variants dialectals.
  • Deterioració i estanys causats per insectes xilófagos.
  • Correccions mal fetes.[2]

Donada una còpia del manuscrit, o vàries o inclús moltes, pero no el document original o autógraf (que faria innecessari este treball), el crític textual tracta de reconstruir el text primitiu sense alteracions (el cridat Urtext en els estudis bíblics, o arquetip en els filològics) acostant-se lo més possible a la seua perfecta i completa restitució.[3]

Per a això cal travessar dos fases:

  1. Recensio i collatio dels testimonis apógrafos supervivents, de la que es deduïx la jerarquia cronològica i les particularitats de transmissió del text.
  2. Constitutio textus o constitució del text, en que pot realisar-se la emendatio o correcció, solament en els loci critici o llocs de text dubtós, necessaris per a obtindre el text genuí, sense afegir res que puga desnaturalizar l'obra.

Es poden utilisar els mateixos processos per a intentar reconstruir versions intermiges, o recensió, del historial de transcripció d'un document.[4] L'objectiu del treball del crític textual és una millor comprensió de la creació i transmissió històrica de texts per a produir una "edició crítica" que continga un text més pur que el que anteriorment es coneixia a través de moltes còpies divergents.

Hi ha molts enfocaments per a la crítica textual, en particular l'eclecticisme, la stemmatics i l'edició de texts de còpia. El usus scribendi i les tècniques quantitatives i estadístiques (estilometría) també s'utilisen per a determinar les relacions entre els testics d'un text, i els métodos de la biologia evolutiva (filogenético) semblen ser efectius en una gran varietat de tradicions textuals.[5]

En alguns dominis (edició de texts religiosos i clàssics) la frase "crítica inferior" s'usa per a descriure el contrast entre crítica textual i alta crítica, que és l'esforç per establir l'autoria, la data i el lloc de composició del text original.

Història

editar

La crítica textual s'ha practicat durant més de dos mil anys. Els primers crítics textuals varen ser els bibliotecaris de l'Aleixandria helenística durant els últims dos sigles abans de Crist. Constituïxen la cridada filologia helenística i es varen preocupar per preservar les obres de l'Antiguetat procurant-se, a falta d'originals, les millors còpies i de llengua més pura dels autors més admirats, cridats clàssics, en especial Homero, la dramatúrgia i l'oratòria grega i uns atres principals autors (Platón, Tucídides, etc.).[6]

Açò va continuar durant el periodo medieval, a on destaquen els treballs del filòlec cristià trilingüe Sant Jerónimo de Estridón, editor de la versió de la Bíblia coneguda com Vulgata, fins als temps moderns i l'invenció de l'imprenta més o menys en 1453. La crítica textual va ser un aspecte important del treball de molts dels estudiosos que varen formar l'Humanisme del Renaixença de la cultura grecolatina. Per eixemple, Desiderio Erasmo, que va editar el Nou Testament basant-se en el Textus Receptus.[7] En Itàlia, acadèmics com Petrarca i Poggio Bracciolini varen recolectar i varen editar molts manuscrits llatins, mentres que un nou esperit d'investigació crítica va ser impulsat per l'atenció als estats textuals, per eixemple en el treball de Lorenzo Entanca sobre la suposta Donació de Constantino.

Moltes obres antigues, com la Bíblia i les tragèdies gregues, sobreviuen en centenars de còpies, i la relació de cada còpia en l'original pugues no estar clara. Els acadèmics textuals han debatut durant sigles quins fonts es deriven més estretament de l'original, per lo que les llectures en eixes fonts són correctes. Encara que els llibres bíblics que són lletres, com les obres gregues, presumiblement tenien un original, la qüestió de si alguns llibres bíblics, com els Evangelis, alguna volta varen tindre solament un original ha segut discutida.[3] L'interés en aplicar la crítica textual al Corán també s'ha desenrollat despuix del descobriment dels manuscrits de Sana'a en 1972, que possiblement es remonten als sigles VII i VIII.[8]

En l'idioma anglés, les obres de Shakespeare han segut un terreny particularment fèrtil per a la crítica textual, tant perque els texts, com es transmeten, contenen una considerable variació, i perque l'esforç i la despesa de produir edicions superiors de les seues obres sempre han segut àmpliament vists com a vàlits.[9] Els principis de la crítica textual, encara que originalment es varen desenrollar i varen refinar per a les obres de l'antiguetat i la Bíblia, i per a l'edició angloamericana de texts de còpia de Shakespeare,[10] s'han aplicat a moltes obres, des de texts (casi) contemporàneus fins als primers documents escrits coneguts. Des de l'antiga Mesopotamia i Egipte fins al sigle XX, la crítica textual comprén un periodo d'uns cinc milenis.

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ Maas, Paul (1958). Textual Criticism. Oxford University Press.
  2. ↑ Ehrman, Bart D. (2005). Misquoting Jesus: The Story Behind Who Changed the Bible and Why. HarperCollins. p. 46.
  3. ↑ 3,0 3,1 Tanselle, G. Thomas (1989). A Rationale of Textual Criticism. University of Pennsylvania Press.
  4. ↑ Vincent, M. R. (1899). A History of the Textual Criticism of the New Testament. Macmillan.
  5. ↑ Robins, William (2007). "Editing and Evolution". Literature Compass 4: 89–120. doi:10.1111/j.1741-4113.2006.00391.x.
  6. ↑ Reynolds, L. D.; Wilson, N. G. (1974). Scribes and Scholars: A Guide to the Transmission of Greek and Latin Literature. Oxford University Press.
  7. ↑ Bentley, Jerry H. (1999). Humanists and Holy Writ: New Testament Scholarship in the Renaissance. Princeton University Press.
  8. ↑ Puin, Gerd R. (1999). "Observations on Early Qur'an Manuscripts in Sana'a". En: The Qur'an as Text. Brill.
  9. ↑ Jarvis, Simon (1995). Scholars and Gentlemen: Shakespearean Textual Criticism and Representations of Scholarly Labour, 1725-1765. Clarendon Press. pp. 1–17.
  10. ↑ Montgomery, Michael (1997). "The Uses of the Copy-Text: A Historical Survey". Textual Cultures: Cultural Texts. Cambridge University Press.


Referències

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Crítica_textual&oldid=1266892»