Escriga

Escriga

Escriga iraquí.

El escriga era el copista o amanuense de l'Antiguetat. En la civilisació del Antic Egipte, era un personage fonamental, cult, expert en l'escritura jeroglífica i pictogràfica, i coneixedor dels secrets del càlcul, sent l'únic capaç d'evaluar els imposts, assegurar els treballs de construcció i transcribir les órdens del faraó. Per als hebreus era el copista de les Sagrades Escritures i, posteriorment, inclús el doctor i intérpret de la llei.

Etimologia

La paraula espanyola escriga procedix del llatí: scriba. En hebreu baix·fér, procedix d'una raïl que significa “contar”, i es traduïx “secretari”, “escribano”, “copista”; i la paraula grega gram·ma·téus es traduïx “escriga”, “instructor públic”; el terme aludix a un animal que treballa.

Escrigues de l'Antic Egipte

Artícul principal → Escrigues en l'Antic Egipte.

L'escriga assentat egipcíac de la dinastia V. sigle XXIV a. C. Museu delouvre.

L'escriga egipcíac solia procedir de la classe baixa, pero era inteligent i educat. Els seus útils eren una paleta en buits per a tintes de diferents colors, una gerra d'aigua i un cálamo de papir en el seu estuche. Coneixia be els documents llegals i comercials de l'época, i els preparava al dictat o d'atres maneres, un treball pel que rebia una remuneració.

Escriga de l'antic Próximo Oriente

Des de l'antiguetat, els escrigues han segut persones dedicades a ser copistas, personages cults que escrivien i duyen el control de les lleis, assunts d'imposts, arquitectura i càlculs. El terme llatí «scriba» i l'hebreu «baix-fer» transmeten l'idea d'un secretari, copista o escribano, i aixina mateix d'una persona instruïda intelectualment. La llabor dels escrigues era considerada molt àmplia i important, i ells eren vists com a mestres. En general, estos hòmens pertanyien a la classe humil; no obstant, va haver molts escrigues que varen aplegar a ser reconeguts en les seues nacions.

Orige dels escrigues

El sorgiment dels escrigues es remonta a el IV i a la cultura egipcíaca, la qual utilisava escrigues per a que copiaren, contabilisaren i classificaren senyes en papirs, jeroglífics o ostracas. Aixina, els escrigues gojaven d'un alt ranc en la casa del faraó i eren considerats els hòmens més instruïts. De fet, ser copista era considerat un art, puix en aquelavors casi cap egipcíac sabia llegir. Posteriorment, casi totes les nacions varen escomençar a contar en escrigues i esta llabor es va tornar imprescindible tant en l'aspecte econòmic com en el religiós.

Diferències entre els escrigues i els fariseos

Artícul principal: Fariseos. Els escrigues i fariseos són casi sempre mencionats un junt a l'atre, pero si be els escrigues pertanyien al grup dels fariseos, estos no eren els mateixos.

Les principals diferències entre escrigues i fariseos són les següents:

Els escrigues s'ocupaven de l'escritura de documents importants, els fariseos s'encarregaven de representar a la nació. Els escrigues eren intelectuals que s'ocupaven de servicis secretaris, els fariseos coneixien les lleis i s'encarregaven d'instruir oralment. Els escrigues contabilisaven i treen contes econòmics, els fariseos s'ocupaven dels negocis. Els escrigues li donaven més importància al cult i la intelectualidad, els fariseos lligaven les anteriors a la religió i les seues doctrines.

Els escrigues dels pobles de Mesopotamia

Artícul principal → Escrigues en l'antic Próximo Oriente.

Els escrigues eixercien distintes tasques com redactar texts, classificar-els i archivar-els. Per a eixercir dita tasca, des d'una primerenca edat se'ls instruïa en base en ellarc aprenentage obligatori de l'escritura cuneïforme. Este procés d'aleccionamiento era molt llarc per la complexitat de dita escritura; era, d'algun modo, similar al dels egipcíacs, i també era molt costós. Generalment, era una formació que rebien alumnes pertanyents a famílies nobiliarias o comerciants. Els discípuls no mesopotámicos, tenien que combinar el seu coneiximent de la seua llengua i la seua escritura maternes en la sumerio. Els aprenents d'escriga estudiaven en escoles sumerio especialisades o Eduba ("Casa de les Tabllas"), que depenien del temple o del palau. Els materials que ampraven el cálamo i les tabllas d'argila. A partir dels 7 anys, els jóvens escrigues deprenien a llegir escriure i contar. Passats dos anys, passaven a la part pràctica: deprendre qüestions administratives i redactar texts jurídics. En finalisar la seua formació, podien eixercitar el seu càrrec en palaus o temples.

El paper de l'escriga era molt important en la societat. Els escrigues complien diverses funcions: eren contractistes, contables, archivadores, traductors i copistas de texts escrits (religiosos, científics, històrics, judicials, etc.) . Treballaven comunament en l'administració dels temples i palaus. Solament els millors servien en les institucions governamentals, puix treballaven directament per al rei o per al sum sacerdot, i també per als organismes del govern; es dedicaven a la gestió d'imposts, treball, racionament i aprovisionament dels aliments, allistament militar, etc. En canvi, els menys preparats eixercitaven oficis de caràcter domèstic (compra-venda, préstams, lloguers, etc.) En algunes ciutats com Babilonia els escrigues eixercitaven la tasca fonamental de registrar en les tabllas les transaccions comercials. Es podia traspassar el càrrec d'escriga de forma hereditària. No obstant, caria de reconeiximent social.

Escrigues hebreus

Artícul principal → Sofer.

Els escribanos hebreus actuaven com a notaris públics, preparant certificats de divorç i registrant atres transaccions. A lo manco en temps posteriors, no tenien cap tarifa fixa, de manera que es podia negociar en ells el preu de bestreta. Per lo general solament un dels interessats pagava el cost de la transacció, pero a voltes abdós parts compartien les despeses. Ezequiel va vore en una visió a un home en un tintero de secretari marcant sobre la front als seus contemporàneus (Eze 9,3-4).

Escrigues en la Bíblia

En la tribu de Zabulón estaven els que posseïen el “equip d'escribano” per a numerar i registrar les tropes (Jue 5:14; compare's en 2Re 25:19; 2Cr 26:11). Hi havia escrigues o secretaris relacionats en el treball en el temple (2Re 22:3). El secretari del rei Joás treballava en el sum sacerdot en contar els diners que s'havia contribuït, i després li'l donava als que pagaven el salari als treballadors que reparaven el temple (2Re 12:10-12). Baruc escrivia lo que el profeta Jeremías li dictava (Jer 36:32). Els secretaris del rei Asuero de Pèrsia varen escriure baix la direcció d'Hamán el decret que promulgava la destrucció dels judeus, i més vesprada varen redactar el contradecreto baix la supervisió de Mardoqueo (Est 3:12; 8:9).

Copistas de les Escritures

Erro al crear miniatura:

Escriga judeu.

En els dies del sacerdot Esdras es va escomençar a reconéixer als escrigues (soh·ferím, “soferim”) com a grup diferenciat. Estos eren copistas de les Escritures Hebrees, molt cuidadosos en el seu treball, i els aterraban els errors. En el transcurs del temps es varen fer extremadament meticulosos, fins al grau de que no solament contaven les paraules copiades, sino inclús les lletres. L'hebreu es va escriure solament en consonante, fins a varis sigles despuix de Crist, i ometre o afegir una sola lletra haguera canviat en facilitat una paraula en una atra. Si es detectava el més mínim error, per eixemple, que una sola lletra estiguera mal escrita, tota aquella secció del roll es rebujava com no apta per a la sinagoga. Dita secció s'eliminava i reemplaçava per una atra nova en la que no hi haguera errors. Abans d'escriure una paraula, la llegien en veu alta. Es diu, que escrigues religiosos netejaven en gran meticulosidad la seua ploma abans d'escriure la paraula Elohím (Deu) o ´Adonay (Senyor Sobirà). No obstant, a pesar d'este conte extrem per evitar errors involuntaris, en el transcurs del temps els soferim varen escomençar a prendre's llibertats introduint canvis en el text. Varen canviar el text hebreu primitiu en 134 passages a fin de que llegira ´Adho·nái en lloc de Yahveh. En atres passages es va utilisar com a substitut la paraula ´Elo·hím. Molts dels canvis que varen fer els soferim es varen deure a un esperit supersticiós en relació a el nom diví, i també per a evitar antropomorfismes, és dir, atribuir a Deu atributs humans. Els masoretas, nom pel que es va aplegar a conéixer als copistas sigles despuix de Crist, es varen donar conte de les alteracions que havien fet els soferim i les varen registrar en el marge o al final del text hebreu. Estes notes marginals varen aplegar a conéixer-se com la masora. En quinze passages del text hebreu els soferim varen marcar certes lletres o paraules en punts extraordinaris. No hi ha consens sobre el significat d'estos punts extraordinaris. La masora dels texts hebreus, és dir, l'escritura en lletra chicoteta al marge de la pàgina i al final del text, conté una nota al costat de varis passages hebreus que llig: “Esta és una de les díhuit esmenes dels soferim”, o una atra frase similar. Estes esmenes es varen fer perque es pensava que els passages originals del text hebreu eren irreverents per a en Deu o irrespectuosos per a en els seus representants terrestres. Encara que ben intencionada, va ser una alteració injustificada de la Paraula de Deu.

Els escrigues, mestres de la Llei

En un principi, els sacerdots eren a la seua volta escrigues (Esd 7:1-6). No obstant, es va donar molta importància a que tots els judeus tingueren coneiximent de la Llei. Els que varen estudiar i varen obtindre una bona formació varen conseguir el respecte del poble, i en el temps estos erudits, molts dels quals no eren sacerdots, varen formar un grup independent. Per això, en el temps de Jesús la paraula “escrigues” designava a una classe d'hòmens a els qui s'havia instruït en la Llei. Estos varen fer de l'estudi sistemàtic i de l'explicació de la Llei la seua ocupació. Se'ls contava entre els mestres de la Llei o els versats en ella (Lu 5:17; 11:45). Per lo general pertanyien a la secta religiosa dels fariseos, puix este grup reconeixia les interpretacions o “tradicions” dels escrigues, que en el transcurs del temps havien aplegat a ser un llaberint desconcertante de regles minucioses i tècniques. L'expressió “escrigues dels fariseos” apareix vàries voltes en les Escritures. (Mr 2:16; Lu 5:30; Hch 23:9). Este fet pot indicar que alguns escrigues eren saduceos, que creïen solament en la Llei escrita, mentres que els escrigues dels fariseos defenien en celosia tanta la Llei com les tradicions orals que s'havien anat acumulant, eixercint una influència encara major que els sacerdots en la consciència popular. Els escrigues es trobaven sobretot en Jerusalem, encara que també se'ls podia trobar per tota Palestina i en atres terres entre els judeus de la Diàspora (Mt 15:1; Mr 3:22; compare's en Lu 5:17). La gent respectava als escrigues i els cridava “Rabí” (gr. rhab·béi, “El meu Gran; El meu Excelso”; del heb. rav, que significa “molts”, “gran”; era un títul de respecte que s'usava per a dirigir-se als mestres). Este terme s'aplica en varis llocs de les Escritures a Crist. En Juan 1:38 es diu que significa “Mestre”. Jesús era, de fet, el mestre dels seus discípuls, pero els va prohibir que codiciaren eixa designació o que li l'aplicaren com a títul (Mt 23:8), com feyen els escrigues (Mt 23:2, 6, 7). Va condenar als escrigues dels judeus i als fariseos perque havien fet añadiduras a la Llei i havien ideat romançades per a burlar-la, de modo que els va dir: “Han invalidat la paraula de Deu a causa de la seua tradició”. Va mostrar un eixemple d'això: permetien que algú que tenia que ajudar al seu pare o a la seua mare no ho fera baix pretext de que lo que posseïa per a ajudar als seus pares era un dò dedicat a Deu.

Jesús va declarar que els escrigues, de la mateixa manera que els fariseos, havien convertit la Llei en una càrrega per a la gent en saturar-la de les seues añadiduras. Ademés, com a classe, no li tenien cap amor a la gent ni desig d'ajudar-la, no estaven disposts ni tan sols a moure un dit per a aliviar les seues càrregues. Amaven els aplaudiments dels hòmens i els títuls altisonantes. La seua religió era solament una frontera, un ritual, que encobria la seua hipocresia. Jesús va mostrar lo difícil que seria per a ells obtindre el favor de Deu per la seua actitut i les seues pràctiques, dient-els: “Serps, prole d'escurçons, ¿cóm hauran de fugir del juí del Gehena?” (Mt 23:1-33.) Els escrigues tenien una gran responsabilitat, ya que coneixien la Llei. No obstant, havien llevat la clau del coneiximent. No s'acontentaven en rebujar a Jesús, de qui testificaven les seues Escritures, sino que es varen fer més reprensibles en intentar impedir per tots els mijos que ningú ho reconeguera o siquiera ho escoltara (Lu 11:52; Mt 23:13; Jn 5:39; 1Et 2:14-16). Els escrigues no solament eren responsables com “rabíes” de les aplicacions teòriques de la Llei i de l'ensenyança d'esta, sino que també posseïen autoritat judicial per a dictar sentències en tribunals de justícia. Hi havia escrigues en el tribunal suprem judeu, el Sanedrín (Mt 26:57; Mr 15:1). No rebien cap pagament per jujar, i la Llei prohibia els regals i els soborns. Pot ser que alguns rabíes posseïren riquees heretades, pero casi tots tenien un ofici, del que es enorgullecían, ya que els permetia mantindre's al marge del seu servici religiós. Encara que no estava permés remunerar-els per la seua llabor judicial, és possible que esperaren i reberen pagament per ensenyar la Llei. Açò es pot inferir de lo que va dir Jesús quan va advertir a les flotes de l'avarícia dels escrigues i també quan va parlar de l'asalariado a qui no li importen les ovelles (Marcos 12:37-40; Juan 10:12-13). Pedro va escriure que els pastors cristians no deurien pasturar la rabera per mesquí afany de guany:

Pastureu la grey de Deu que es vos ha encomanat, vigilant, no forçats, sino voluntàriament, segons Deu; no per mesquí afany de guany, sino de cor [...]

1 Pedro 5:2

Copistas de les Escritures gregues cristianes

Apòstol Sant Pablo.

En la seua carta als colosenses, l'apòstol Pablo va manar que eixa carta es llegira en la congregació dels laodicenses i que s'intercanviara en la de Laodicea (Col 4:16). Pablo va utilisar amanuenses en casi tots els seus texts bíblics, llevat en gálatas i en les salutaciones finals d'atres epístoles (1 Cor 16:21), per a garantisar la seua autoria; dels 27 llibres neotestamentarios, 21 varen ser dictats a este professional de les lletres. Algunes epístoles varen ser concebudes quan l'apòstol estava pres i la seua ciutadania romana li permetia tindre un auxiliar, un identificat va ser Terç (Rom 16:22), qui afegia els seus salutaciones i el seu propi nom. Sense dubte les congregació desijaven llegir totes les cartes que els apòstols i atres cristians els dirigien, i per lo tant es varen fer còpies a fi de seguir tenint-les a mà i per a donar-els una circulació més àmplia. Les coleccions antigues de les cartes de Pablo (còpies dels originals) són prova de que es copiaven i distribuïen a un grau considerable. Tant Orígens d'Aleixandria, d'el III, com Jerónimo, el traductor de la Bíblia d'el IV, diuen que Mateo va escriure el seu evangeli en hebreu, dirigit en especial als judeus. No obstant, com hi havia molts judeus helenizados en la Diàspora, és possible que Mateo mateixa ho traduïra més vesprada al grec. Marcos va escriure el seu evangeli sobretot per als gentils, com ho indiquen les seues explicacions de les costums i ensenyances judeues, la traducció de certes expressions que no entendrien els llectors romans i atres comentaris. Estos dos evangelios anaven dirigits a un públic molt ampli, per lo que es va fer necessari fer i distribuir moltes còpies. Els copistas cristians no solien ser professionals, pero pel seu profunt respecte pel valor dels escrits inspirats cristians, realisaven esta llabor en sum conte. Un eixemple típic de la seua llabor és el fragment més antic que existix de les Escritures Gregues Cristianes, el Papir Rylands núm. 457. Està escrit per abdós costats, i tan solament conté unes cent lletres (caràcters) en grec. S'ha datat com a pertanyent a la primera mitat d'el II. Encara que té un aire informal i no pretén ser un model de caligrafia, s'ha dit que és una obra cuidadosa. És interessant que este fragment pertany a un còdex que molt provablement contenia tot el evangeli de Juan, és dir unes 66 fulls, o al voltant de 132 pàgines en total. Més testimoni es troba en els papirs bíblics de Chester Beatty, de data posterior. Estos consistixen en seccions d'onze còdexs grecs, produïts entre els sigles II i IV. Contenen parts de nou llibres de les Escritures Hebrees i de quinze de les Escritures Gregues. Són prou representatius per la seua varietat en els estils d'escritura. Es diu d'un dels còdexs que és “l'obra d'un bon escriga professional”. D'un atre s'ha dit: “L'escritura és molt correcta, i encara que no destaca per la seua bona caligrafia, és l'obra d'un escriga competent”. I d'un atre: “La caligrafia és tosca, pero el text per lo general és correcte”.

Més important que eixes característiques, no obstant, és el seu contingut. En el seu conjunt corroboren els manuscrits de vitela cridats “Neutrals”, d'el IV, que els erudits Westcott i Hort consideren de gran valor; entre estos es troba el Vaticà núm. 1209 i el Sinaítico. Ademés, no contenen cap de les notables interpolacions que es troben en certs manuscrits de vitela cridats, potser erròneament “Occidentals”.

Image d'escriga medieval.

Hi ha molts mils de manuscrits posteriors a el IV. Els erudits que els han estudiat i comparat en esment han vist que els escrigues varen ser molt minuciosos en el seu treball. Alguns d'estos erudits han confeccionat recensions basades en estes comparacions. Estes recensió formen el text bàsic de les nostres traduccions modernes. Els erudits Westcott i Hort varen dir que «lo que d'algun modo pot cridar-se variació substancial és tan sol una fracció chicoteta de tota la variació residual, i difícilment superaria la milèsima part de tot el text.» Sir Frederic Kenyon va dir sobre els papirs de Chester Beatty:

“La primera i més important conclusió derivada del seu examen és satisfactòria, puix confirma la solidea essencial dels texts existents. No hi ha cap variació fonamental ni en l'Antic Testament ni en el Nou. No hi ha importants omissions ni añadiduras de passages, ni cap variació que afecte fets o doctrines fonamentals. Les variacions del text afecten a qüestions de menor importància, tals com l'orde de les paraules o la seua selecció”

Sir Frederic Kenyon

Per diverses raons, en l'actualitat queden pocs treballs dels primers copistas. Moltes de les seues còpies de les Escritures es varen destruir durant l'época en que Roma va perseguir als cristians. El pas del temps també es va cobrar el seu tribut. Per una atra part, el clima càlit i humit d'alguns llocs va accelerar la seua deterioració. Ademés, quan els escrigues professionals d'el IV varen substituir els antics papirs per manuscrits de vitela, no semblava haver raó per a conservar les velles còpies de papir. La tinta que usaven els escrigues era una mescla de suja i goma, a la que afegien aigua per al seu us. L'instrument d'escritura era el cálamo, fet de canya; humien la punta en aigua per a que actuara com una ploma o pinzell. L'escritura es feya sobre rolls de cuiro o papir; posteriorment, es varen utilisar fulls, que juntes formaven un còdex, al que en ocasions es colocaven cobertes de fusta.

Escrigues medievals

Durant l'Edat Mija, la producció de llibres es realisava de manera completament artesanal. Monges especialisats, coneguts com escrigues, portaven a terme un meticuloso procés que incloïa el tall precís de fulls de pergamí, la preparació de tintes, la transcripció del text, la encuadernación de les pàgines i la confecció de cobertes per a protegir els manuscrits.

El Scriptorium: Centre de Producció de Manuscrits

Estes llabors s'efectuaven en un espai monàstic dedicat denominat scriptorium, el qual es mantenia en absolut silenci per a facilitar la concentració dels escrigues. Un scriptorium de gran tamany podia albergar fins a 40 escrigues treballant simultàneament.

Els escrigues començaven la seua jornada abans de l'amanecer, responent a les campanes matutinas, i continuaven laborando fins a les campanes de la vespradeta, en una pausa al migdia per a l'almorzar. Este ritme de treball es mantenia tots els dies, exceptuant el dia de repòs sabàtic.

Propòsits i Tècnica de Copiat

La funció principal d'estos copistas era la difusió de les doctrines de l'Iglésia cristiana, raó per la qual es dedicaven principalment a reproduir texts clàssics i religiosos. Se'ls exigia copiar obres en llatí, grec i hebreu, inclús si no dominaven dits idiomes. Estes reproduccions, a sovint elaborades en caligrafia ornamental i ilustrades en rics detalls, demandaven un temps considerable. Ademés, els escrigues devien posseir coneiximents alvançats sobre les tècniques d'escritura per a garantisar l'uniformitat en el tamany de les lletres i l'alliniació de les llínees en cada manuscrit. La reproducció d'una Bíblia, per eixemple, podia prendre aproximadament quinze mesos.

Materials utilisats

Els texts s'elaboraven sobre pergamí o vitela, materials obtinguts a partir de pells tractades d'ovelles, cabres o vedells. Freqüentment, estos animals eren criats dins dels propis monasteris, els quals funcionaven com a comunitats autosuficients dedicades també al cultiu d'aliments i la producció de cervesa. No obstant, l'elevat cost i la complexitat del procés impedien que els llibres es difongueren de manera massiva durant este periodo. Per l'alt cost de les veles i l'allumenament deficient que proporcionaven, els escrigues monásticos solament treballaven durant les hores de llum natural. A pesar d'esta llimitació, conseguien produir entre tres i quatre pàgines per dia. En promig, un escriga podia copiar dos llibres a l'any. S'esperava, no obstant, que cometeren a lo manco un error per pàgina.

Evolució cap a una producció profesionalisada

En els sigles XII i XIII, la transcripció de texts es va convertir en una activitat més especialisada, portada a terme cada volta més per copistas professionals. Per a satisfer la creixent demanda, es va implementar el sistema pecia, per mig del qual distintes seccions d'un mateix text eren assignades a copistas contractats, els qui treballaven tant dins com fòra dels monasteris.

Escrigues urbans

Els escrigues urbans varen eixercitar un paper fonamental en l'Alta Edat Mija, especialment en les ciutats del noroest de la Península Ibèrica, com León i Oviedo. La seua llabor va ser crucial per a la producció, autenticació i conservació de documents llegals i administratius, aixina com per a la transmissió del coneiximent escrit.

Orígens i evolució

En un principi, varen existir escrigues llaics que varen heretar tradicions gràfiques d'orige romà-visigodo. No obstant, en el temps, especialment entre els sigles IX i XI, els clercs varen començar a monopolisar la pràctica de l'escritura. Esta transició va marcar una estreta associació entre el coneiximent lletrat i el saber religiós, consolidant als escrigues clericals com a figures d'autoritat en les societats urbanes.

Funcions i tasques

Els escrigues urbans no solament copiaven texts religiosos, sino que també redactaven i certificaven diplomar relacionats en transaccions de bens, litigis i registres oficials. Actuaven com a notaris, juges i assessors en procediments judicials, eixercitant un paper clau en l'organisació social i política. Ademés, el seu treball garantisava la preservació de la memòria històrica i la continuïtat documental.

Rets socials i influència

Estos escrigues formaven rets socials ben cohesionades, interactuant freqüentment entre sí per mig de colaboracions documentals. La seua posició privilegiada els permetia integrar-se en les èlits locals, actuant com a intermediaris entre la noblea, l'Iglésia i la societat. Esta influència s'estenia més allà de l'escritura, consolidant-els com a notables urbans.

Llegat

La llabor dels escrigues urbans en l'Edat Mija va contribuir significativament al desenroll de les pràctiques escriturals i documentals en Europa. La seua capacitat per a combinar habilitats tècniques en funcions administratives i religioses va assentar les bases per a la professionalisació de l'escritura i la creació d'estructures burocràtiques més complexes en époques posteriors.

Vore també

• Copista
• Amanuense
• Tlacuilo
• Escribano (desambiguació)

Bibliografia

• (francés) S. N. Kramer, L'histoire commence à Sumer, Flammarion, coll. « Champs », Paris, 1993 ISBN|208081298X.

• (francés) F. Joannès (dir.), Dictionnaire de la civilisation mésopotamienne, Robert Laffont, coll. « Bouquins », Paris, 2001 ISBN|2221092074.

• Delnero, Paul (2012). The textual criticism of Sumerian literature (en anglés). Boston: American Schools of Oriental Research. ISBN 9780897570886. Consultat el 6 de giner de 2018.
• Cohen, Yoram; Kedar, Sivan (2011). «Teacher–Student Relationships: Two Case Studies». En Radner, Karen; Robson, Eleanor, eds. The Oxford Handbook of Cuneiform Culture (en anglés). Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-955730-1. doi:10.1093/oxfordhb/9780199557301.013.0011. Consultat el 7 de giner de 2018.
• BOWMAN, A. i WOOLF, G. (eds.) (2000): Cultura escrita i poder en el món antic, Barcelona, Gedisa.

• Lawrence, C. H. (2015). Medieval Monasticism: Forms of Religious Life in Western Europe in the Middle Ages (4th ed.). Routledge. ISBN 978-1138808126.
• Duggan, Lawrence G. (1997). The Making of the Monastic Scriptorium: Exploiting Old Technology in the Production of Manuscripts. Speculum, 72(4), pp. 906-944. DOI:10.2307/2865975.
• Reynolds, L. D., & Wilson, N. G. (1991). Scribes and Scholars: A Guide to the Transmission of Greek and Latin Literature (3rd ed.). Oxford University Press. ISBN 978-0198721463.
• Brown, Warren C., Costambeys, Marios, Innes, Matthew, i Kosto, Adam, eds. (2013). Documentary Culture and the Laity in the Early Middle Ages. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-1107025295.
• Pérez Cortés, Sergio. (s. f.). Escrigues. Signes Llingüístics, Universitat Autònoma Metropolitana.

Enllaços externs

• Editorial Grudemi (2018). Escrigues. Recuperat d'Enciclopèdia d'Història (https://enciclopediadehistoria.com/escribas/). Última actualisació: giner 2020.
• PÉREZ GARCÍA, Juan Manuel. «Mesopotamia. Caliope. Lletres, art i cultura». Archivat des de l'original el 27 de maig de 2014. Consultat el 18 d'octubre de 2012.
• https://universoabierto.org/2023/07/20/126607/* https://www.hahistoriayarte.com/els-manuscritos-medievals/