Escritura cuneïforme

Archiu:Sales contract Shuruppak Louvre AO3766.jpg

Escritura cuneïforme

La és un dels sistemes d'escritura més antics en el història de l'humanitat, en una tradició de més de tres milenis, des de finals del quart mileni a. C. fins al primer sigle despuix de Crist. Es va utilisar a lo llarc dels milenis per a expressar varis idiomes —sumerio, acadio i hitita són només els tres que més texts varen transmetre a la posteritat— en un àrea geogràfica que correspon al Próximo Oriente, és dir, des del Alce i Anatolia en l'oest fins a Iran i l'Àsia Central en l'est, i des del Caucas en el nort fins a la península aràbiga en el sur.

A finals de el IV mileni a. C., els sumerio varen començar a escriure el seu idioma per mig de pictogramas, que representaven entitats visibles, pero no conceptes abstractes. Una mostra d'escritura en esta etapa es pot observar en la tablilla de Kish (del 3500 a. C.). En el temps, les representacioes pictogràfiques es varen simplificar i es varen tornar més abstractes, apareixent els logogramas (signes que representen paraules), que designaven tant objectes visuals com a conceptes; la relació grafema-significat va devindre arbitrària i es va reduir el número de signes. Ya llavors estava present el principi de transferència fonètica (alguns signes representaven sons), lo que obriria la via al desenroll de l'escritura fonográfica. Cap al 2600 a. C. els símbols cuneïformes ya es diferenciaven clarament del pictograma original, i en finalisar eixe mileni, a l'objecte de fer més fàcil l'escritura, ya eren completament diferents.

L'escritura cuneïforme també va ser adoptada per atres idiomes com l'elamita, el hurrita, l'urarteo, l'eblaita i, en varietats alfabètiques, pel antic persa i l'ugarítico.

Orige

L'escritura cuneïforme naix en Mesopotamia, en primer lloc, davant la necessitat de contabilisar bens i transaccions en una finalitat contable. Prop del 3200 A.C el sistema contable consistia en l'us d'unes fiches de formes gràfiques (cons, discs, esferes, tetraedres, cilindres, ovoides), que es combinaven en un tipo d'esferes de fanc (bullae). Les primeres representaven coses, com a ganado, una gerra, etc. Si es volia registrar la cantitat determinada d'un be, per eixemple, un ganado, s'agarrava la cantitat desijada i la ficha que representava al ganado. Per a assegurar-se que la cantitat quedava fixada s'introduïen les fiches dels numerals i les del ganado dins d'una bola de fanc que posteriorment era sagellada per a garantisar que ningú podria modificar la cantitat.

L'us d'este sistema contable implicava l'establiment d'un còdic per part de la societat que ho utilisava. Tots devien saber que una determinada ficha representava “vaca” i que una atra determinada ficha representava “10”.

Existien dos tipos de contes, les simples i les complexes, que pertanyien al mateix mecanisme de contabilitat, pero servien a distintes branques de l'economia. Els contes simples varen sorgir en el començ de l'agricultura i representaven matèries primeres i els contes complexos apareixen en el sorgiment de les ciutats i representaven bens manufacturados.

Estos contes podien diferenciar-se ya que les simples eren planes mentres que les complexes tenien marques i eren de formes més variades.

Més vesprada, el sistema va evolucionar, passant a fer-se una impressió de les fiches en la part exterior de les esferes de fanc per a indicar el seu contingut de manera que no hi haguera necessitat de trencar-les. Posteriorment, l'últim pas és “imprimir” el “mensage” en la superfície de la bola sense introduir les fiches. D'esta manera nos trobem davant les primeres tablillas.

El sistema cuneïforme es va escriure originalment sobre tablillas d'argila humida, per mig d'un talle vegetal biselado cridat cálamo. El terme cuneïforme prové del llatí cuneus (‘falca’) per la forma de les incisions, encara que un antic poema sumerio les denomina gag (‘falques’).

Durant el periodo acadio varen començar també a usar-se el metal i la pedra.

En un principi, l'escritura a pur de pictogrames no era adequada per a escriure conceptes abstractes, els verps i els seus temps, els pronoms, etc. Per això, es varen començar a amprar certs símbols en valor fonètic silàbic. Aixina, per eixemple, ya que en sumerio el sustantiu «all» i el verp «donar» eren homófonas (sum), el mateix símbol que s'utilisava per a aquell va començar a usar-se en valor fonètic per a est. En el pas del temps, aplicant similituts semblants, es va crear un corpus silàbic, usat preferentment per a expressar certs elements gramaticals i conceptes abstractes.

El sumerio era una llengua aglutinant, per això, quan els acadios varen adoptar el cuneïforme per a la seua pròpia llengua semítica. Ya que el valor fonètic i el ideográfico podien confondre's fàcilment, varen desenrollar estos uns signes determinants que indicaven cóm devia llegir-se cada símbol. Al final d'este procés, per eixemple, el símbol que es llegia com an, ademés del silàbic, podia tindre atres dos significats: el concepte ‘deu’ o ‘cel’ i un determinant per a indicar que alguna cosa tenia naturalea divina o celest.

Archiu:SAG.svg

Evolució del ideograma ‘cap’, del 3000 al 1000 a. C.

En alguns conjunts de tablillas, com els d'Uruk, s'han contat fins a 2000 signes cuneïformes diferents. En els sigles successius, tal varietat es va reduir enormement, fins que durant el periodo acadio eren usats en assiduïtat uns 600.

Archiu:Comentarios de don García de Silva que contienen su viaje a la India y de ella a Persia cosas notables que vió en él y los sucesos de la embajada al Sophi Manuscrito 559.jpg

Mostres d'escritura cuneïforme dibuixades a ploma en els Comentaris de don García de Silva que contenen el seu viage a l'Índia i d'ella a Pèrsia, Biblioteca Nacional d'Espanya, manuscrit 553.

Descobriment

Archiu:Georg Friedrich Grotefend.jpg

Georg Friedrich Grotefend, qui va començar el dessiframent de l'escritura cuneïforme.

Archiu:Cuneiform script2.jpg

Escritura cuneïforme

Europa va tindre constància d'esta escritura gràcies al diplomàtic espanyol García de Silva Figueroa, que va visitar Persépolis en 1618, identificant la ciutat que ell crida Chilminara (castellanisació del persa Čehel Menāra) com Persépolis. i va fer una descripció de l'escritura cuneïforme en les ruïnes Va ser seguit de prop pel viager italià Pietro Della Valle, que va hacer en Persépolis aproximadament cap a l'any 1621. El seu periple va ser en la seua época -i encara hui en dia- molt més conegut que el de Silva. Una volta allí, els dos viagers no només varen deixar constància per escrit de la magnífica i antiga capital del Imperi aqueménida, sino que també varen copiar una série de peculiars signes gravats en les ruïnes de les portes del palau de dita ciutat i que ademés figuraven en tres versions. Della Valle va ser el primer en fer referències a les tablillas en escritura cuneïforme. Les va donar a conéixer, pero no les va estudiar.

En 1700, Thomas Hyde ―professor de l'Universitat d'Oxford― va falcar el terme «cuneïforme» per a estes inscripcions, quan va publicar un treball sobre els guanys obtinguts per Della Valle. El títul de la seua obra: Dactuli pyramidales seu cuneïformes, va donar nom a esta original escritura.

Va ser Georg Friedrich Grotefend (1775-1853) el primer en començar la carrera per l'estudi d'estes tablillas i intenta dessifrar-les a través del método changlot-deductivo. Més vesprada Henry Creswike Rawlinson (1810 - 1895) va conseguir dessifrar-ho gràcies a l'inscripció trinlingüe de Behistún, que conté escritura persa, elamita i babilonia.

Finalment va ser George Smith (1840-1876) qui es va dur el mèrit de dessifrar els documents assiris, convertint-se d'esta manera en el pare de l'asiriologia. Va fer les primeres traduccions del poema épico de Gilgamesh.

Dessifrat

A partir de l'any 1835 Henry Rawlinson, un oficial de l'armada britànica, va trobar l'Inscripció de Behistún, en un penya-segat en Behistún en Pèrsia. Tallada durant el regnat del rei Darío I de Pèrsia (522-486 a. C.), consistia en texts idèntics escrits en els tres llenguages oficials de l'imperi: persa antic, babilonio i elamita. L'importància de l'inscripció de Behistún per al dessifrat de l'escritura cuneïforme equival a la de la pedra de Rosetta per al dessifrat dels jeroglífics egipcíacs.

Rawlinson va deduir que el persa antic usava un alfabet silàbic i ho va dessifrar correctament. Treballant de manera independent, el asiriólogo irlandés Edward Hincks també va contribuir al dessifrat. Despuix de traduir el persa, Rawlinson i Hincks varen començar a traduir els atres. En gran mida varen ser ajudats pel descobriment de la ciutat de Nínive per Paul-Émile Botta en 1842. Entre els tesors descoberts per Botta estaven els restants de la gran biblioteca d'Asurbanipal, un archiu real que contenia varis mils de taules d'argila cuites en inscripcions cuneïformes.

En 1851, Hincks i Rawlinson podien llegir ya 200 signes babilonios. Pronte se'ls varen unir atres dos criptólogos, un jove estudiant d'orige alemà cridat Julius Oppert i el versàtil orientaliste britànic William Henry Fox Talbot. En 1857 els quatre hòmens es varen conéixer en Londres i varen prendre part en el famós experiment per a comprovar la precisió de les seues investigacions.

Edwin Norris, el secretari de la Real Societat Asiàtica, li va donar a cada u d'ells una còpia d'una inscripció recentment descoberta datada en el regnat de l'emperador assiri Tiglath-Pileser I. Un jurat d'experts va ser convocat per a examinar les traduccions resultants i certificar la seua exactitut. Les traduccions resultants dels quatre experts coincidien en tots els punts essencials. Va haver per supost algunes chicotetes discrepàncies. El inexperto Talbot havia comés uns quants errors, i la traducció de Oppert contenia uns quants passages dubtosos degut a que l'anglés no era la seua llengua materna. Pero les versions de Hincks i Rawlinson eren virtualment idèntiques. El jurat va declarar la seua conformitat, i el dessifrat de l'escritura cuneïforme acadia va passar a ser un fet consumat.

En 2023 es va demostrar que és possible conseguir una traducció automàtica d'alta calitat d'idiomes cuneïformes com el acadio utilisant métodos de processament de llenguage natural en rets neuronals convolucionales.

Us

Cuneïforme deriva de la forma de falca d'esta escritura. Els signes cuneïformes eren escrits per escrigues usant punzones, també cridats estilets, principalment sobre tablillas, casi sempre d'argila, puix és lo que abundava en Mesopotamia, i ocasionalment de metal, que després es guardaven en una sòrt de primitives biblioteques, escrupulosament organisades, que servien per a l'aprenentage de futurs escrigas. Estes biblioteques pertanyien a l'escola de cada ciutat o, a voltes, a coleccions particulars. L'argila era un material cómodo per a escriure, pero la seua conservació a través del temps resulta fràgil, per esta raó solament han quedat les que varen ser cuites. També s'utilisava el cincel per a escriure en pedra i roca.

La tablilla que s'utilisava era chicoteta i estava dividida en les celes en les que posteriorment s'escriuran els conceptes. Estos conceptes eren símbols que representaven la realitat, pero en el pas del temps es varen ser alluntant del concepte representat.

Les tablillas estaven escrites en un número variable de columnes i contenien:

• La série i el número de la tablilla en eixa série, per a la seua correcta catalogació.
• El text.

• Colofó, que conté a la seua volta la primera llínea de la següent tablilla, el propietari, l'any de regnat del sobirà corresponent, en ocasions els títuls del mateix, la ciutat de l'escola i el nom de l'escriga i, rarament, l'autor.

Note's la semblança d'eixe sistema en l'operativa moderna dels protocols de escribanos i notaris.

Evidentment l'us no quedava restringit a les tablillas; per eixemple, trobem escrits en les rajoles de la Babilonia del primer mileni el nom de Nabucodonosor II.

Llengües individuals

Varen existir diferents llengües que utilisaven el sistema d'escritura cuneïforme.

Sumerio; és la llengua més antiga que es coneix en Mesopotamia. Els primers texts daten de el IV mileni a. C. No podem saber fins a quan es va mantindre esta llengua com a llengua parlada; en l'aparició del acadio va entrar en decadència i solament es va mantindre com a llengua de cult.

Acadio; és la llengua més refrendada i estudiada de totes les “llengües cuneïformes”. * Els primers texts es remonten a la primera mitat de el III mileni a. C. Es tracta d'una llengua semítica, és dir està relacionada en el eblaíta, el ugarítico, hebreu, fenicio, arameo, àrap, sudarábigo i etiòpic, per esta raó el seu dessiframent ha resultat més senzill. Prop del s. VI a. C. el acadio va donar lloc al arameo com a llengua parlada, pero es va mantindre com a llengua culta.

Eblaíta; durant unes excavacions en la costa del mediterràneu (actual Síria) es descobrix la ciutat de Ebla en la década de 1970. La conservació d'unes 17.000 tablillas que allí es varen trobar va ser possible gràcies a que la ciutat va ser arrasada per un incendi. Els texts que allí es varen trobar daten del 3000-2000 a. C. Es tracta també d'una llengua semítica, en una escritura cuneïforme molt antiga i que inclou numeroses paraules sumerio.

Elamita; la ciutat de Elam es correspon aproximadament en la zona petrolífera d'Iran. És un dels tres idiomes de l'imperi persa junt en l'antic persa i el babilònic. En ell es varen inscriure varis monuments que varen inspirar el primer dessiframent de l'escritura cuneïforme, entre els que destaca el relleu de Behistúm. La traducció dels texts va ser possible gràcies a les inscripcions trilingües de dit relleu.

Hurrita; idioma del poble hurrita que va aparéixer en el Próximo Oriente a finals de el III mileni a. C. les primeres referències a apareixen en una carta de Amenofis III (1417 – 1379 a. C.). També es varen trobar texts en hurrita en els archius hititas de Hattusas (c. 1400 a. C.), introduïts en la paraula hurlili, en Mari (c. 1750 a. C.) i en Ugarit (c. 1500 a. C.). Els texts en Ugarit apareixen en una escritura consonàntica i hi ha fragments d'una traducció hurrita de l'epopeya de Gilgamesh

Hitita; pertany al grup de llengües indoeuropeas, els hititas varen governar gran part de l'actual Turquia, des de el XVIII a el XVII a. C. eren coneguts per referències en l'antic testament i per històries dels reis d'Egipte i Babilonia. No és fins a 1906, quan el Dr. Hugo Winkler va mamprendre una excavació en la seua capital, Hattusas. En el gran palau del rei hitita es va trobar un archiu real de 10 000 tablillas. Hi havia moltes escrites en llenguage babilònic, pero la seua majoria es trobaven en el llavors desconegut hitita. Les tablillas també contenien numeroses paraules sumerio i babilòniques.

Urarteo; esta llengua estava emparentada en el hurrita no obstant varen prendre el seu silabario i la forma dels seus signes dels assiris. Les inscripcions en urarteo que s'han conservat es troben en la seua majoria en monuments de pedra i relaten el història dels reis de Urartu. També existixen texts inscrits en caixcos, escuts i gots de metal, en el nom del seu propietari o donant.

Ugarítico; descobertes en les excavacions franceses d'Ugarit, en la costa síria, en 1929. L'escritura cuneïforme va ser datada del cap a el XIV a. C. Solament tenia trenta signes i un divisor de paraules vertical i completament alfabètica. Entre les escritures, hi havia unes mil tablillas en les que alumnes i mestres escrivien el seu alfabet. Va ser dessifrada en a penes un any per H. Bauer, E. Dhorme i C. Villoreaud, que varen comprovar que estava emparentat en el hebreu. En els seus escrits es poden trobar similituts en els texts de la bíblia hebrea.

Persa antic; va ser la primera escritura cuneïforme en dessifrar-se, a pesar de que esta no tenia un gran volum de texts en comparació a unes atres, si és cert que l'escritura era més llegible. S'ha sugerit que l'escritura del persa antic va ser inventada per rei aqueménida persa Darío I (521 – 486 a. C.) per dispondre d'una escritura distinta i creada per als deus. L'escritura s'ha trobat sobre roca, tablillas d'or, argent i pedra i en alguns sagells i gots de calcita, rara volta en tablillas de fanc. L'escritura té trentassís caràcters. Té tres vocals (a, i, o) les demés són sílabes que es formen en les consonante i una de les vocals.

Transliteración

L'escritura cuneïforme té un format específic de transliteraació. Per la polivalencia del sistema d'escritura, la transliteraació no és únicament sense pèrdua, sino que ademés pot contindre més informació que el document original. Per eixemple, el signe DINGIR en un text hitita pot representar tant la sílaba hitita an o pot ser part d'una frase acadia, representant la sílaba il, o pot ser un sumerograma, representant el significat sumerio original, deu.

D'esta manera, en ambients cults (escoles d'escrigas) o davant falta de paraules formades s'utilisava l'idioma sumerio, en el que cada paraula equival a un signe, mentres que eixe mateix signe podia ser una sílaba en, per eixemple, neobabilónico, en un primer pas cap al sistema alfabètic.

Escrigues

L'alfabetisació en Mesopotamia era molt reduïda lloc que es reservava a les èlits. Per esta raó la professió de l'escriga estava molt ben considerada i era de caràcter hereditari

L'aprenentage dels escrigues començava des de primerenca edat i estava baix la protecció de la deesa sumerio Nisaba, açò podem saber-ho pels numerosos texts que trobats que terminen en el comentari “Nisaba zami” (¡oh, Nisaba, loor!), encara que posteriorment el seu lloc va ser ocupat pel deu Nabu de Borisippa el símbol del qual era una falca.

El mestre, denominat ummia, podia ser ajudat per un adda é-dubba (pare de la casa de les tablillas) i un “ungula” (depenent). Part de l'aprenentage inicial també recaïa en “un gran germà”, que era l'estudiant de més edat.

En primera instància, l'estudiant devia deprendre cóm fer una tablilla i cóm es devia utilisar la falca. Practicaven en cuneos verticals, horisontals i inclinats una i una atra volta i després començava en la llista de signes bàsics que no es deprenien com una série de signes individuals sino també associats a les diferents sílabes que podien representar. D'esta forma el signe A valia per a á, ya, duru, i, a. Tenia que deprendre que A era el nom bàsic del signe.

Algunes tablillas semblen indicar que es deprenia per mig de l'escritura de noms, ya que estes no tenen un traç molt bo.

Quan l'alumne perfeccionava la tècnica, podia començar a deprendre i escriure lliteratura sumerio. Gran part d'ella s'ha conservat precisament gràcies a còpies escolars. La multitut de texts repetits fa aplegar a la conclusió de que es copiava al dictat. Cada còpia té llaugeres diferències que dificulten la reconstrucció de la forma original del text.

Unicode

L'escritura cuneïforme forma part de l'estàndart Unicode des de la versió 5. de juliol de 2006, codificada en dos blocs diferents pertanyents al pla suplementari multilingüe (SMP).

• Bloc O+12000–O+1237F: escritura cuneïforme, 879 caràcters.
• Bloc O+12000–O+1237F: numerals i signes de puntuació, 103 caràcters.

Vore també

• Protocuneiforme

Bibliografia

• Michalowski, Piotr (2004). «2. Sumerian», R. D. Woodard (ed.). The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, Cambridge University Press, pp. 19-59. ISBN ISBN 0 521 56256 2.
• (2004) «3. Elamite», R. D. Woodard (ed.). The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, Cambridge University Press, pp. 60-94. ISBN ISBN 0 521 56256 2.
• (2004) «8. Akkadian and Eblaite», R. D. Woodard (ed.). The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, Cambridge University Press, pp. 218-287. ISBN ISBN 0 521 56256 2.
• (2004) «18. Akkadian and Eblaite», R. D. Woodard (ed.). The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, Cambridge University Press, pp. 551-575. ISBN ISBN 0 521 56256 2.
• L'Escritura i el Llibre en l'Antiguetat, 2004 edició, Edicions Clàssiques S.A, pp. 453. ISBN 84-7882-547-9.
• L'escritura cuneïforme., 2016 edició, Editorial UOC. ISBN 9788490645697.
• Plantilla:Citalibro
• Plantilla:Citalibro

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Escritura cuneïforme.
• video
• video 2
• video 3
• «Alfabets d'ahir i hui».