Anar al contingut

Urartu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
45px|link=
Este artículo o sección tiene referencias, pero necesita más para complementar su verificabilidad.
Plantilla:Busca fuentes
Este aviso fue puesto el 17 de setembre de 2021.
[[Categoria:Wikipedia:Artículos que necesitan referencias adicionales| Plantilla:Problemas artículo/validar]]

Urartu (en urartiano: Biainili,[1] armeni: Ուրարտու, Արարատյան Թագավորություն) és el nom assiri d'una zona montanyosa ubicada entre el surest del mar Negra i el suroest del mar Caspio, actualment compartida per la República Armènia, Iran i Turquia, formada després de la caiguda de l'Imperi hitita. Inclou els grans #llac de Van en Turquia (a on es troba l'antiga capital Tushpa), Urmia (en Iran) i llac Seván (en Armènia). Urartu és a on els assiris (primera cavalleria de arqueros) s'abastien de cavalls que podien ser montats, possiblement els primers cavalls suficientment grans per a la cavalleria (abans solament eren usats com a tir de carros).

Urartu també és usat com el exónimo contemporàneu del Regne de Van, civilisació centrada en el Llac de Van del Altiplano Armeni que va créixer en poder i influència en el sigle IX, pero va anar gradualment declinant fins a ser conquistat pels medos en el sigle VI

Des del seu redescubrimiento en el sigle XIX es considera que, a lo manco en part, en Urartu es va parlar armeni o protoarmenio, i eixercita un paper de rellevància per al nacionalisme armeni, tant per la seua antiguetat com pel seu control de regions que hui formen part de Turquia. Existixen estudis que vinculen a Urartu en la etnogénesis del poble armeni.[2][3]

Història

[editar | editar còdic]

Urartu és un dels primers regnes d'Armènia. El seu apogeu històric antic es va donar en els sigles IX i VIII L'idioma local era semblant al hurrita. La proximitat en la Asiria avasalladora va produir des de 1275 a. C. una forta influència ideològica, lliterària i tècnica sobre Urartu. En els primers moments es varen agrupar entorn a una espècie de regne confederado conegut com Nairi, pero cap al 900 a. C., varen formar una confederació baixe el govern d'un monarca central.[4]

Gràcies a unes poques inscripcions, sabem que el primer monarca de Urartu era Arame, seguit per Sardur I. Unes atres permeten reconstruir el seu gran creiximent territorial durant els regnats del mencionat Sardur I, Ishpuini i Menua, els qui varen conseguir aplegar fins a la conca baixa del riu Murat, per l'oest, el Araxes, pel nort, i al llac Urmía, pel surest. Les tècniques asirias assimilades tenen una bona mostra en el canal de Menua, de casi 30 km, que suministra aigua de boca i rec des del llitoral sur del llac Van. En les parets rocoses del llac Van i en vàries esteles de pedra, yacer escrits els anals dels regnats d'Argishti I (bisnieto de Sardur I) i el seu fill, Sardur II, en els que es narra l'expansió fins a més allà de la gran curva del Éufrates, fins a la Comagene síria, en lo que varen conseguir dominar la vella ruta de suministraments de matèries primeres com el ferro, des del #Tauro, el qual va anar parcialment dominat, fins a Asiria.[4]


La frontera va aplegar a estar casi pegada a Alep, i va incloure el llac Seván i la rica conca del Araxes pel nort, colonisada i explotada per mà d'obra forçada, utilisant presoners de guerra de la Cólquide (Qulha), capturats a través de les reiterades campanyes anuals.

Segons els registres urartios proclamen les seues victòries sobre els assiris en el llac Urmia, en el riu Gran Zab i en l'Alt Tigris.

La renaixença assiri escomença en Tiglath-Pileser III de Asiria (744-727 a. C.), qui va véncer a Sardur II en la Comagene i va aplegar després a sitiar Tushpa. Russa I va depondre al seu pare i va conseguir un respir que no va ser consentit per Sargón II (721-705 a. C.), successor al tro de Tiglath-Pileser III, que va incorporar la ciutat de Karkemish al seu gran imperi (717 a. C.) i al regne de Tabal o Tubal en el monts Tauro, fet que va privar a Urartu dels seus aliats occidentals.

Asiria va pressionar la frontera este de Urartu que, al mateix temps, sofria els atacs dels cimerios, nómades esteparios que varen entrar pel Caucas cap al 714 a. C. i varen conseguir derrotar a Russa I. Esta debilitat urartia va permetre a Sargón II reduir a Urartu al seu territori originari montanyós i ho va usar com un estat tapó front als cimerios.

Consumada la caiguda, Russa es va suïcidar, i el seu fill Argishti II, junt als seus descendents, varen mantindre la seua independència fins a l'arribada dels armenis, a finals de el VII L'estat de Urartu va ser aniquilat cap a 585 a. C., per l'invasió dels escitas.[5] Pese a que els armenis pròpiament dits semblen haver tingut un orige alguna cosa divers del dels urartianos es considera a abdós pobles com els principals antecedents de l'actual població armènia, sent el nom del mont Ararat molt provablement una variació de la paraula «Urartu».[4]

Aparició d'Armènia

[editar | editar còdic]

El regne de Van va ser destruït en 590 a. C.[6] i a finals de el VI, la satrapía d'Armènia lo havia reemplaçat.[7] Poc se sap de lo que va ocórrer en la regió entre la caiguda del regne de Van i l'aparició de la satrapía d'Armènia. Segons l'historiador Touraj Daryaee, durant la rebelió armènia contra el rei persa Darío I en 521 a. C., alguns dels noms personals i topogràfics atestats en relació en Armènia o els armenis eren d'orige urartio, #lo que sugerix que els elements urartios varen persistir dins d'Armènia despuix de la seua caiguda.[8] En la Inscripció de Behistun (c. 522 a. C.) es referixen a Armènia i armenis com a sinònims de Urartu i urartianos.[9] El topònim Urartu no va desaparéixer, no obstant, com el nom de la província de Ayrarat en el centre del Regne d'Armènia es creu que és el seu continuum.[10]



A mida que l'identitat armènia es desenrollava en la regió, el recort de Urartu es va desvanir i va desaparéixer.[11] Parts de la seua història es varen transmetre com a relats populars i es varen conservar en Armènia, tal i com va escriure Moisés de Corene (Movses Khorenatsi) en forma de l'héroe llegendari Llaura el Bell[12][13] en el seu llibre de el V Història d'Armènia, a on parla d'un primer regne armeni en Van que va lliurar guerres contra els assiris. Els relats de Khorenatsi sobre estes guerres en Asiria ajudarien a redescubrir Urartu.[14]

Segons Heródoto, els alarodianos (alarodioi) formaven part de la 18.ª satrapía de l'Imperi aqueménida i varen formar un contingent especial en la el gran eixèrcit de Jerjes I.[15] Alguns estudiosos han tractat de vincular als alarodianos en els urartianos, sugerint que alarodiano era una variació del nom urartiano / araratiano. Segons esta teoria, els urartianos de la XVIII satrapía varen ser posteriorment absorbits per la nació armènia.[16] No obstant, els historiadors moderns han posat en dubte la conexió alarodiana en els urartianos.[17]

Religió i arquitectura

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Religió de Urartu.


Urartu va ser governat per monarques que ademés tenien el títul de sacerdots o representants de Jaldi, la seua divinitat principal. Unes atres de les seues divinitats varen ser el deu dels cels (Teisiba, o Teshub per als hititas i hurritas) i Siwini, la deesa del sol.

Existixen numerosos temples dedicats a Jaldi, situats generalment junt als palaus reals, encara que també s'han trobat estructures a l'aire lliure, descobertes en excavacions en Altıntepe, Toprakkale, Cavustepe i Patnos. Les excavacions no solament varen revelar palaus i temples, també cases completes, en finestres i balcons. Els interiors d'estes cases varen ser molt decorades en adorns. Per als que vivien alluntats de les fonts, existien abastiment d'aigua i aigüeral complets. Una característica de l'arquitectura de Urartu que va a influenciar als seus successors és el denominat arc amagat, i es pot considerar que la disposició dels edificis de Urartu serà la precursora de l'estructura persa denominada apadana. Les fortalees de Urartu són estructures sòlides de blocs de pedra. Les més importants varen ser les fortalees de Van, Anzaf, Cavustepe i Baskale. Estaven molt alvançats en l'indústria metalúrgica, en una excepcional calitat, i varen ser exportats a Frigia i a Etruria.

Cronologia del regne

[editar | editar còdic]

Etapa d'apogeu

[editar | editar còdic]

Etapa de decadència

[editar | editar còdic]

Descobriment

[editar | editar còdic]

Inspirat pels escrits de l'historiador armeni medieval Moisés de Corene (que havia descrit obres urartianas en Van i les havia atribuït a la llegendària Llaura el Bell i a la reina Semíramis), l'erudit francés Antoine-Jean Saint-Martin va sugerir al seu govern que enviara a Friedrich Eduard Schulz, un professor alemà, a la zona de Van en 1827 en nom de la Societat Oriental Francesa.[18] Schulz va descobrir i va copiar numeroses inscripcions en cuneïforme, en part en assiri i en part en una llengua desconeguda fins a llavors. Schulz també va descobrir la Estela de Kelishin, en una inscripció bilingüe assiri-urariana, situada en el pas de Kelishin, en l'actual frontera entre Iraq i Iran. En 1828 va publicar un resum dels seus primers descobriments. Schulz i quatre dels seus sirvientes varen ser assessinats per kurdos en 1829 prop de Başkale. Les seues notes varen ser recuperades i publicades en París en 1840. En 1828, el asiriólogo britànic Henry Creswicke Rawlinson havia intentat copiar l'inscripció de l'estela de Kelishin, pero va fracassar pel gèl de la cara frontal de l'estela. L'erudit alemà R. Rosch va fer un intent similar uns anys més vesprada, pero ell i el seu grup varen ser atacats i assessinats.

A finals de la década de 1840, Sir Austen Henry Layard va examinar i va descriure les tombes rupestres urartianas de Van Castle, inclosa la cambra de Argishtis I de Urartu. A partir de la década de 1870, els residents locals varen començar a saquejar les ruïnes de Toprakkale, venent els seus objectes a coleccions europees. En la década de 1880, este jaciment va ser objecte d'una excavació mal eixecutada organisada per Hormuzd Rassam en nom del Museu Britànic. Casi res es va documentar adequadament.

La primera recopilació sistemàtica d'inscripcions urartianas, i per tant l'inici de la Urartología com a camp especialisat, data de la década de 1870, en la campanya de Sir Archibald Henry Sayce. L'ingenier alemà Karl Sester, descobridor del mont Nemrut, va arreplegar més inscripcions en 1890/1.

Waldemar Belck va visitar la zona en 1891, descobrint l'estela de Russa. Les hostilitats turc-armènies varen impedir una nova expedició prevista per a 1893. Belck, junt en Lehmann-Haupt, va visitar de nou la zona en 1898/9, excavant Toprakkale. En esta expedició, Belck va aplegar fins a l'estela de Kelishin, pero va ser atacat pels kurdo i a penes va poder escapar en vida. Belck i Lehmann-Haupt varen tornar a alcançar l'estela en un segon intent, pero de nou les condicions meteorològiques els varen impedir copiar l'inscripció. Darrere un atre assalt a Belck que va provocar l'intervenció diplomàtica de Wilhelm II, el sultà Abdul Hamid II va accedir a pagar a Belck una suma de 80.000 marcs d'or en concepte de reparació. Durant la Primera Guerra Mundial, la regió del llac Van va caure breument baix control rus. En 1916, els erudits russos Nikolay Yakovlevich Marr i Iosif Abgarovich Orbeli, excavant en la fortalea de Van, varen descobrir una estela de quatre cares en els anals de Sarduri II. En 1939 Boris Piotrovsky va excavar Karmir Blur, descobrint Teišebai, la ciutat del deu de la guerra, Teišeba. Les excavacions dels erudits nortamericans Kirsopp i Silva Lake en 1938-40 es varen vore interrompudes per la Segona Guerra Mundial, i la majoria de les seues troballes i registres de camp es varen perdre quan un submarí alemà torpedeó el seu barco, el SS Athenia. Els documents que varen sobreviure varen ser publicats per Manfred Korfmann en 1977.

Despuix de la guerra es va iniciar una nova fase d'excavacions. Al principi, les excavacions es varen llimitar a la Armènia soviètica. La fortalea de Karmir Blur, que data del regnat de Russa II, va ser excavada per un equip dirigit per Boris Piotrovsky, i per primera volta els excavadors d'un jaciment urartio varen publicar les seues troballes de forma sistemàtica. A partir de 1956, Charres A. Burney va identificar i va dibuixar numerosos jaciments urartianos en la zona del llac Van i, des de 1959, una expedició turca dirigida per Tahsin Özgüç va excavar Altintepe i Arif Erzen.

A finals de la década de 1960 es varen excavar jaciments urartianos en el noroest d'Iran. En 1976, un equip italià dirigit per Mirjo Salvini va aplegar per fi a l'estela de Kelishin, acompanyat d'una forta escolta militar. La guerra del Golf va tancar llavors estos jaciments a l'investigació arqueològica. Oktay Belli va recomençar les excavacions de jaciments urartianos en territori turc: en 1989 es va descobrir Ayanis, una fortalea de el VII construïda per Russa II, a 35 km al nort de Van. A pesar de les excavacions, els arqueòlecs només han examinat entre un terç i la mitat dels 300 jaciments urartianos coneguts en Turquia, Iran, Iraq i Armènia (Wartke 1993). Sense protecció, molts jaciments han segut saquejats per residents locals en busca de tesors i atres antiguetats vendibles.

El 12 de novembre de 2017, es va anunciar que arqueòlecs de Turquia havien descobert les ruïnes d'un castell de Urartia durant excavacions submarines entorn al llac Van. El castell datava dels sigles VIII o VII[19]

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ “Biainili-Urartu: the proceedings of the symposium held in Munich 12-14 October 2007” ("La paraula nativa 'Biainili' sembla haver designada a lo manco un part del seu territori").
  2. ↑ Vahan Kurkjian, "History of Armènia", Michigan, 1968, Sacred Highland: Armènia in the spiritual conception of the Near East. Armenian Soviet Encyclopedia, v. 12, Yerevan 1987. Artak Movsisyan, Yerevan, 2000; Martiros Kavoukjian, "The Genesis of Armenian People", Montreal, 1982.
  3. ↑ Petrosyan, Armen (2007). “The problem of identification of the proto-armenians: a critical review”. Journal of the Society for Armenian Studies 16.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Zimansky, Paul I. (1998): Ancient Ararat: a handbook of urartian studies (pág. 332). Delmar (estat de Nova York): Caravan Books, 1998. ISBN 0-88206-091-0.
  5. ↑ Daryaee, Touraj (2018): The fall of Urartu and the rise of Armènia, 2018.
  6. ↑ «Urartu - Lost Kingdom of Van».
  7. ↑ Van de Mieroop, Marc. A History of the Ancient Near East c. 3000 - 323 BC. Cornwall: Blackwell, 2007, p. 217. ISBN 1-4051-4911-6.
  8. ↑ Daryaee, Touraj The Fall of Urartu and the Rise of Armènia, 2018, pp. 39.[1].
  9. ↑ (1988) Estudis Orientals en l'URSS, Universitat d'Indiana: Nauka Publishers, Departament Central de Lliteratura Oriental, pp. 312. «En la seua opinió, el primer estat armeni va ser el regne de la Casa de Togarmah, en la zona de Melid (Melitene, la moderna Malatya) en [...]
    Ací, com sabem per les inscripcions mencionades abans, "Armènia" i "Urartu" eren sinònims ...»    .
  10. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  11. ↑ Armen Asher Els pobles de Ararat. 2009, p. 291. ISBN 978-1-4392-2567-7.
  12. ↑ L'història antiga de Cambridge., Edwards, I. I. S. (Iorwerth Eiddon Stephen), 1909-1996., Gadd, C. J. (Cyril John), 1893-1969., Hammond, N. G. L. (Nicholas Geoffrey Lemprière), 1907-2001., Boardman, John, 1927-, Lewis, David M. (David Malcolm), Walbank, F. W. (Frank William), 1909-2008., 3ª edició, Cambridge [Anglaterra]: Cambridge University Press, pp. 314. OCLC 121060. ISBN 978-0521850735. «En 1828, un erudit francés, J. St Martin, [. .] va escomençar a buscar a tentes una explicació relacionant [les inscripcions cuneïformes de Urartia] en les confuses llegendes conservades per un croniste armeni, Moisés de Khorene (Moisés Khorenatsi), provablement del sigle VIII d. C., segons el qual la regió va ser invadida des de Asiria per un gran eixèrcit al mando de la seua reina Semiramis, que va construir una maravellosa ciutat fortificada, una ciutadella i palaus en el mateix Van, junt al llac. [...] Està clar que en l'época de Moisés de Joreno tot un atre recort d'este regne [Regne de Urartu], antany rival a mort de la pròpia Asiria, havia segut oblidat i permaneixia aixina, salve per estes llegendes populars».
  13. ↑ El patrimoni de la lliteratura armènia, Hacikyan, A. J. (Agop Jack), 1931-, Basmajian, Gabriel., Franchuk, Edward S., Ouzounian, Nourhan., Detroit: Wayne State University Press, pp. 31. OCLC 42477084. ISBN 978-0814328156. «L'història [de la llegenda de Hayk] conserva alguns recorts remots de temps tribals, i reflectix les lluites entre Urartu-Ararat i Assiri-Babilonia des dels sigles IX a el VII El relat havia evolucionat a lo llarc dels sigles, i quan Movses Khorenatsi ho va escoltar i ho va posar per escrit, ya havia adquirit una estructura coherent i un estil lliterari».
  14. ↑ Anatolian Iron Ages 5: proceedings of the Fifth Anatolian Iron Ages Colloquium held at Van, 6-10 August 2001, Çilingiroğlu, Altan., Darbyshire, G. (Gareth), British Institute of Archaeology at Ankara., London: British Institute at Ankara, pp. 146. OCLC 607821861. ISBN 978-1912090570. «Lo que durant algun temps havia atret l'atenció dels erudits, i havia dut al iranista Saint-Martin de la Académie dones Inscription en París a enviar al jove Schulz a explorar estos jaciments [en Van], es trobava escrit en el capítul 16 de l'obra de Khorenatsi».
  15. ↑ Lang, pp. 112, 117.
  16. ↑ Diakonov, I. (1984): La prehistòria del poble armeni. Delmar (estat de Nova York): Caravan Books, 1984.
  17. ↑ Zimansky, Paul "Urartian and Urartians". El manual d'Oxford de l'antiga Anatolia (2011): 557.[2].
  18. ↑ H. F. B. Lynch Armènia, Travels and Studies, Volume 2. Londres: Longmans, 1901, p. 54.
  19. ↑ Ruïnes submarines d'un castell de 3.000 anys descobert en Turquia, Daily Sabah.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Urartu&oldid=617953»