Guerra del Golf

Guerra del Golf

La guerra del Golf (també coneguda com a segona guerra del Golf per a diferenciar-la de l'anterior guerra entre Iran i Iraq i la posterior guerra d'Iraq) va ser un conflicte armat entre Iraq i una coalició de 32 països liderada per Estats Units. Els esforços de la coalició contra Iraq es varen portar a terme en dos fases clau: la Operació Escude del Desert, que va marcar l'aument de la presència militar des d'agost de 1990 fins a giner de 1991; i la Operació Tormenta del Desert, que va escomençar en la campanya de bombardejos aéreus contra Iraq el 17 de giner de 1991 i va concloure en la lliberació de Kuwait liderada per Estats Units el 28 de febrer de 1991.

El 2 d'agost de 1990, Iraq, governat per Sadam Huseín, va invadir el veí Kuwait i va ocupar completament el país en dos dies. L'invasió es va deure principalment a les disputes sobre la suposta perforació oblicua de Kuwait en el camp petrolífer iraquí de Rumaila, aixina com per a cancelar el gran deute d'Iraq en Kuwait per la recentment terminada guerra entre Iran i Iraq. En acabant de que Iraq ocupara breument Kuwait baix un govern títaro remanente conegut com la República de Kuwait, va dividir el territori sobirà de Kuwait en el districte de Saddamiya Al-Mutlaa en el nort, que va ser absorbit per l'actual governació de Basora d'Iraq, i la governació de Kuwait en el sur, que es va convertir en la 19.ª governació d'Iraq. L'invasió de Kuwait va ser rebuda en una immediata condena internacional, inclosa l'adopció de la resolució 660 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, que exigia la retirada immediata d'Iraq de Kuwait, i l'imposició de sancions internacionals integrals contra Iraq en l'adopció de la resolució 661 de l'ONU. La primera ministra britànica Margaret Thatcher i el president nortamericà George H. W. Bush varen desplegar tropes i armament en Aràbia Saudita i varen instar a atres països a enviar les seues pròpies forces. Molts països es varen unir a la coalició liderada per Estats Units formant l'aliança militar més gran des de la Segona Guerra Mundial. La major part del poder militar de la coalició provenia d'Estats Units, en Aràbia Saudita, el Regne Unit i Egipte com els majors contribuents, en eixe orde. La resolució 678 de l'ONU, adoptada el 29 de novembre de 1990, va donar a Iraq un ultimàtum, que expirava el 15 de giner de 1991, per a que aplicara la resolució 660 i es retirara de Kuwait, i els Estats membres estaven facultats per a utilisar «tots els mijos necessaris» per a obligar a Iraq a complir. Els esforços inicials per a desestajar als iraquí de Kuwait varen escomençar en bombardejos aéreus i navals d'Iraq el 17 de giner, que varen continuar durant cinc semanes. Esta guerra va ser anomenada —pel president iraquí Sadam Huseín— com «la mare de totes les batalles», Mentres l'eixèrcit iraquí lluitava contra els atacs de la coalició, Iraq va disparar missils contra Israel per a provocar una resposta militar israelita, en l'expectativa de que tal resposta duguera a la retirada de varis països de majoria musulmana de la coalició. La provocació no va tindre èxit; Israel no va prendre represàlies i Iraq va continuar en conflicte en la majoria dels països de majoria musulmana. Els bombardejos de missils iraquí contra objectius de la coalició en Aràbia Saudita també varen resultar en gran mida infructuosos i el 24 de febrer de 1991 la coalició va llançar un important assalt terrestre sobre Kuwait, ocupat per Iraq. L'ofensiva va ser una victòria decisiva per a la coalició, que va lliberar Kuwait i ràpidament va escomençar a alvançar més allà de la frontera entre Iraq i Kuwait cap a territori iraquí. Cent hores despuix del començ de la campanya terrestre, la coalició va cessar el seu alvanç cap a Iraq i va declarar un alto el fuego. Els combats aéreus i terrestres es varen llimitar a Iraq, Kuwait i les zones que s'estenien a abdós costats de la frontera entre Iraq i Aràbia Saudita. La guerra va introduir la transmissió de notícies en directe des del front de batalla, principalment pel canal nortamericà CNN. També es va guanyar el renom de guerra de Videojocs, per la transmissió diària d'imàgens de cambres a bordo d'avions militars nortamericans durant la guerra. La guerra del Golf també va guanyar fama per algunes de les batalles de tancs més grans en l'història militar nortamericana: la batalla de Medina Ridge, la batalla de Norfolk i la batalla de 73 Easting.

Orige del conflicte

Antecedents

Un soldat iraní durant la Guerra Iran-Iraq (1980-1988).

Artícul principal → Iraq baazista.

És possible que, en un principi, l'invasió de Kuwait per part d'Iraq estiguera relacionada en el negoci del petròleu, pero en realitat es varen donar més factors. En mesos anteriors, abdós països havien tingut una série de disputes; Iraq alegava que, des de 1980, Kuwait havia estat furtant petròleu del jaciment de Rumaila (situat baix abdós territoris). Per una atra part, Iraq, que depenia del valor del combustible per a pagar el seu deute extern contret en la guerra contra Iran —de casi 40 000 millons de dólars, en interessos de 3000 millons per any—, se sentia afectat per la superproducció de Kuwait i atres països del golf, que mantenien un preu baix de l'insumo. Ademés, una atra possible causa va ser la necessitat iraquí d'accedir al golf Pèrsic des del seu port d'Um Kasar, lo que implicava ocupar les illes kuwaitíes de Bubiyan i Warbah. S'ha dit també que és molt possible que el president Sadam Huseín necessitara una ràpida conquista per a millorar el seu baix prestigi i perfilar-se com un líder del món àrap.

L'invasió de Kuwait

Tancs Iraquí T-72 en l'Invasió iraquí de Kuwait (del 2 al 4 d'agost de 1990).

Artícul principal → Invasió de Kuwait.

En amanecer del 2 d'agost de 1990, tropes iraquí varen creuar la frontera de Kuwait en vehículs armats i infanteria, ocupant llocs i punts estratègics en tot el país, incloent el palau del emir. Este moviment s'havia planejat en tot cuidat per a evitar les sospites dels servicis d'inteligència d'Occident i kuwaitíes. Abans de l'atac, els iraquí varen escomençar a moure's des de Basora cap a Kuwait, varen alçar grans campaments de municions i llogístics, pero portant a terme medides d'engany; per a això varen manar importants órdens per terra i varen evitar el desplaçament de depòsits de municions. Açò duria complicacions més vesprada, en llançar-se a l'atac, a les unitats blindades que no pertanyien a la Guàrdia Republicana Iraquí, que, a diferència d'estes últimes, no anaven completament preparades per al combat. Les Forces Armades de Kuwait varen ser ràpidament vençudes, encara que varen tindre el temps necessari per a que la majoria de les forces aérees d'aquell país conseguiren fugir a Aràbia Saudita. La lluita més difícil es va desenrollar en el palau de l'emir i els aledaño del quarter general de la força aérea de Kuwait, a on els membres de la guàrdia real varen lluitar per a que la família real tinguera temps d'escapar. El més jove dels germanastres de la família Jabir, el xeic Seij Fadh, militar de carrera i qui comandaba la guàrdia (entrenada per membres del SAS britànic), va estar entre els que varen morir. Les tropes varen saquejar reserves alimentícies i mèdiques, varen detindre a mils de civils i varen prendre el control dels mijos. Una volta consolidada la victòria, varen escomençar a aplegar a la ciutat de Kuwait els temuts Mujabarat, la policia secreta iraquí. Iraq va detindre a mils de turistes occidentals com rehens per a despuix intentar usar-els com escuts humans per a les negociacions. En acabant de que un breu governe títaro encapçalat per Huseín anara instalat, Iraq va anexar Kuwait. Huseín va nomenar llavors a un nou governador provincial, descrivint lo ocorregut com la «lliberació» del poble de les mans de l'emir; açò va ser usat principalment com a propaganda de guerra. Aixina i tot, la victòria no va ser completa per a Huseín. Per tots costats varen sorgir grups de resistència armada liderats per oficials de l'eixèrcit kuwaití, que es varen quedar a lluitar i entrenar a civils en armes de l'eixèrcit i de la policia.

Diplomàcia prèvia i rebuig internacional cap a l'agressió iraquí

A penes es va tindre notícia de l'invasió de Kuwait, el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va condenar este acte per mig d'una série de resolucions, de la mateixa forma que ho va fer la Lliga Àrap. Els dictàmens varen ser: Resolució N.º 660, que va condenar l'atac i invasió iraquí; després varen seguir vàries més entre les que es contaven les resolucions N.º 661 del 6 d'agost de 1990, que imponia sancions econòmiques; la N.º 665 del 25 d'agost, sobre l'embargament marítim; la N.º 670 del 25 de setembre sobre el bloqueig aéreu, i finalment, la que autorisava l'ocupació de la força o resolució N.º 678 del 29 de novembre. Esta última va exigir a Iraq que ixquera de Kuwait abans del 15 de giner de 1991. Complit el determini sense resposta favorable, els països participants podrien posar en pràctica la resolució N.º 660 i atacar a Iraq. Mentres els Estats Units i el Regne Unit es preparaven per al conflicte, es va encorajar als demés països a posar a punt a les forces que serien enviades al golf com a part de la coalició, tenint en ment que la derrota d'Iraq mai va ser presa com alguna cosa trivial. Esta nació àrap era considerada en 1991 com la quarta potència militar del món, ya que contava en una gran proporció de la seua població allistada en l'eixèrcit, i que ademés estava equipada en alguns dels equips més moderns de França i l'Unió Soviètica, per lo que s'afirmava que en alguna eventualitat, Iraq podria haver dominat en certa facilitat a la majoria dels seus veïns. En este marc, l'operació Escude del desert va ser al mateix temps una mida preventiva contra un atac a Aràbia Saudita, i un segur que li demostrava als saudí i Kuwait que occident no els deixaria sols.

El conflicte armat

Com a resposta a estos successos, el 16 de giner de 1991, una coalició internacional de 34 països encapçalada per Estats Units i baix mandat de l'ONU, va iniciar una campanya militar en la finalitat d'obligar a l'eixèrcit invasor a replegar-se de Kuwait, atenent a la resolució n.º 660 del Consell de Seguritat de Nacions Unides. Els països integrants de la coalició eren: Argentina, Aràbia Saudita, Austràlia, Bangladés, Bèlgica, Canadà, Checoslovàquia, Corea del Sur, Dinamarca, Egipte, Emirats Àraps Units, Espanya, Estats Units, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Kuwait, Marroc, Països Baixos, Níger, Nova Zelanda, Noruega, Oman, Pakistan, Polònia, Portugal, Tastar, Regne Unit, Senegal i Síria. També varen participar muyahidines afgans. Per a la batalla, la coalició havia conseguit reunir un eixèrcit de 959 600 hòmens, 2000 carros de combat i una flota de cent barcos de guerra entre els que hi havia sis portaavions, ademés d'un impressionant desplegament aéreu d'a lo manco 1800 avions. cal destacar que el contingent nortamericà era per molt el més numerós en 415 000 soldats. Es tractava del primer desplegament de l'Armada dels Estats Units des del fi de la Guerra Freda.

Els iraquí disponien d'un eixèrcit de 545 000 soldats, 4500 blindats i 700 avions de combat entre els que hi havia MiG-21, MiG-23, MiG-25, MiG-29, Mirage F-1, La seua-24 i alguns bombarders Tupolev El teu-22K (de tots estos models, el més útil era l'El seu-24 Fencer, per la seua capacitat multifunción i d'operar en tot temps). També contaven en un bon número de missils Scud-B d'alcanç mig i algunes plataformes mòvils en les quals era possible disparar-els des de qualsevol zona en Iraq. Tot açò sense mencionar una important atarassana d'armes químiques i biològiques que els iraquí havien desenrollat durant la guerra contra Iran. L'operació Escude del Desert, va ser la fase inicial de la resposta total, en la qual es pretenia protegir a Aràbia Saudita d'una possible ofensiva iraquí. Per a això es varen enviar inicialment forces del Cos de Marines dels Estats Units pobremente equipades sobre blindats es referix —solament contaven en els carros Sheridan. «Tormenta del Desert» va ser el nom que es va donar a l'ofensiva aliada. La campanya va iniciar el 17 de giner en una série de bombardejos en els que es varen utilisar cent missils travessia Tomahawk disparats des de barcos estacionats en aigües del mar Roja i el golf Pèrsic. Alguns dels blancs alcançats durant els primers atacs varen ser tres palaus presidencials, el Ministeri de Defensa, la direcció d'inteligència militar, cinc estacions de teléfon, el pont Ashudad, el quarter general de la Força Aérea, una fàbrica d'ensamblage de missils Scud, la sèu del partit Baath, la sèu central de la policia, l'estació central de televisió i diferents ministeris. Durant la primera semana d'atacs aéreus, la coalició va anunciar que s'havia conseguit la destrucció d'a lo manco 350 avions enemics, mentres que els iraquí afirmaven haver derribat xixanta avions aliats. La coalició únicament reconeixeria la pèrdua de quatre avions i més vesprada es donaria a conéixer que una refineria de Khafji en Aràbia Saudita havia segut atacada per l'artilleria iraquí. El 30 de giner de 1991, la pròpia localitat saudí de Khafji seria presa per una columna mecanisada iraquí formada per tancs i transports acorazar; el mateix dia, en un enfrontament entre forces iraquí i nortamericans al suroest de Khafji, resulten morts dotze marines.

Atacs en missils per part d'Iraq

Atac a Israel

En un intent per trencar la coalició i provocar l'eixida d'Egipte, Síria, Aràbia Saudita i atres nacions àraps del conflicte, Sadam Huseín va donar l'orde de llançar contra Israel missils Scud-B per a obligar a l'estat hebreu a entrar en la guerra. La tàctica no va surtir ya que els israelites es varen abstindre de realisar represàlies, pero estos atacs varen obligar a la coalició a modificar els seus plans. A partir d'eixe moment, les plataformes mòvils de les quals els iraquí disparaven contra Israel serien un objectiu principal dels atacs. Per a això es varen destinar gran cantitat de F-15 Eagle que gràcies a la seua molt perfeccionat radar APG-70, complien en els requisits per a rastrejar i destruir les tan esmonyidices plataformes de llançament de Scud. En total uns 41 missils Scud en càrrega convencional impactarien sobre vàries ciutats israelites, principalment Tel Aviv, Ramat Gan i Haifa. Degut a que Sadam Huseín havia amenaçat que en cas d'una acció de la coalició contra Iraq dispararia missils en càrrega química contra Israel, el Cos de Defensa Civil israelita va distribuir en els mesos anteriors al conflicte caraces de gas a tots els ciutadans del país. Una sirena antimissils coordinada en els radars desplegats per Estats Units avisava de cada llançament d'un Scud contra el país, permetent als israelites un temps de preparació suficient, que incloïa l'entrada en una habitació herméticamente sagellada i la posada de les caraces de gas. No obstant, conforme varen passar les semanes i sense aguaitó d'un atac químic, molts ciutadans varen deixar de seguir les instruccions a pesar del seu caràcter obligatori. No obstant, conforme anava creixent el ritme de llançament dels Scud, els israelites, no acostumats a l'inactivitat en conflictes bèlics, escomençaven a perdre la paciència. Per a evitar qualsevol tipo d'intervenció per part de l'estat hebreu, Estats Units va optar per una estratègia defensiva, desplegant sis bateries de missils de defensa antiaèrea Patriot per tot el país, que resultarien ser prou inefectius pero que varen tindre impacte molt positiu en la moral de la població. la força aérea dels Països Baixos també va destinar un batalló de missils Patriot, repartit entre Israel i Turquia. Aixina i tot, el 22 de giner de 1991, un missil Scud va impactar contra la ciutat de Ramat Gan en acabant de que dos missils Patriot fallaren en interceptar-ho, quedant en dubte l'efectivitat del sistema de defensa. L'atac es va saldar en la mort per infart de tres adults majors, 96 ferits i 20 pisos danyats. En este punt el primer ministre israelita va avisar a Estats Units que si no detenia els atacs, el seu país actuaria en conseqüència. Unitats de les forces especials d'Israel ya es trobaven a bordo d'helicòpters de la FAI preparats per a volar cap a Iraq. No obstant, la missió va ser abortada quan el Secretari de Defensa nortamericà Dick Cheney va revelar en una cridada telefònica a Isaac Shamir els plans de la coalició per a acabar en les plataformes de llançament. En això, Israel es va vore en la peculiar situació (i única en l'història del país) de formar part del camp de batalla sense ser actor actiu en el conflicte. Les lliçons de la guerra del Golf i de la baixa efectivitat dels missils Patriot a l'hora d'interceptar missils de les característiques dels Scud, varen anar el desencadenant que va dur a Israel a plantejar-se el desenroll de l'actual sistema combinat de defensa aérea.

Atac a Aràbia Saudita i Turquia

Atres països destins dels atacs en missils Scud varen ser Aràbia Saudita (sobretot contra unitats de la coalició) i Turquia. En resposta, les forces de la coalició varen desplegar bateries de missils Patriot també en estos països, dos en Turquia i 21 en Aràbia Saudita. Això no va impedir que 46 missils Scud caigueren sobre territori saudita, la majoria en la capital Riad.

Campanyes de guerra

Alt Mando de la Coalició

Sis mesos abans de l'inici de les hostilitats, ya s'havia establit el mando aliat que dirigiria la guerra. Supostament, en estar en Aràbia Saudita, les forces estarien baix el mando del ministre de defensa del regne, és dir, el príncip Khaled bin Sultan, pero el verdader director era el Mane Central nortamericà. Les bases de tots els quarters generals dels països participants es trobaven en Riad des d'a on es contactaven en els seus governs. El mando d'operacions se li va donar al general H. Norman Schwarzkopf, acompanyat pel seu cap de forces aérees, el tinent general Charles Horner. La màxima unitat de comando baix la que el Mando Central dirigia les tropes era el Tercer Eixèrcit d'EE. UU. baix el mando del tinent general John Yeosock, que a la seua volta comandaba als cossos d'eixèrcit VII i XVIII d'EE. UU., a les forces saudí i al Cos de Marines dels Estats Units. El cap britànic era el tinent general sir Peter de la Billière; el cap francés era el general Michel Roquejeoffre i, finalment, el cap de les forces terrestres saudí, el general Saleh Al-Muhaya, dirigia a les forces egipcíaques, síries, i demés contingents àraps. Estes últimes treballarien molt estretament en el Cos de Marines dels Estats Units.

Etapes de la guerra en els seus noms en clau

En taronja Iraq. En blau, països que varen integrar la Coalició encapçalada per EE. UU.

Mapa del pla d'invasió terrestre

Com la majoria de les guerres lliurades per forces d'Estats Units (soci majoritari), esta va mostrar una clara divisió en etapes marcades per determinis establits a través de dates concretes. En primer lloc, la Operació Escude del Desert va ser el nom donat pels nortamericans al reforçament de les defenses d'Aràbia Saudita, lo que va tindre lloc des del 2 d'agost de 1990 al 16 de giner de 1991. Alguns països també varen participar en esta fase, en les seues pròpies denominacions. «Tormenta del Desert» va ser aixina mateix el nom clau nortamericà dau al conflicte aéreu i terrestre que va escomençar el 17 de giner de 1991 i va finalisar l'11 d'abril de 1991. La Operació Sabre del Desert va ser també el nom donat pels nortamericans a l'ofensiva aeroterrestre contra les forces iraquí que es trobaven en Kuwait, des del 24 al 28 de febrer de 1991. Per lo tant s'emmarca en la Tormenta del Desert. Atres aliats varen donar noms com: Operació Granby (Regne Unit); Operació Daguet (França); Operació Friction (Canadà).

La campanya aérea

Artícul principal → Campanya aérea de la Guerra del Golf.

Preparatius

El president nortamericà Bush visita les tropes en Aràbia Saudita el dia d'acció de gràcies de 1990.

En primer terme el president nortamericà Bush, i darrere d'ell el general Norman Schwarzkopf, qui va anar el comandant de les forces de la Coalició.

Des de 1991, s'ha donat major rellevància a les operacions aérees de la coalició degut a que les accions iraquí durant el conflicte o no estan ben documentades o no varen tindre importància alguna per a la guerra. Ací es fa menció als fets protagonisats pels aliats. La campanya aérea va escomençar casi immediatament despuix de l'invasió a Kuwait el 2 d'agost de 1990. A penes cinc dies despuix d'este fet, el president George Bush va anunciar que EE. UU. enviaria forces armades a Aràbia Saudita. la 1st Tactical Fighter Wing del Tactical Air Command, en base en Langley AFB, havia segut avisada 36 hores abans sobre el desplegament dels seus tres esquadrons, com a primera fase de l'Operació Escude del Desert. Al sendemà del discurs del president, els caces varen escomençar a aplegar a Aràbia Saudita (a la base aérea de Dhahran), i al seu segon dia en el país àrap, varen escomençar les missions CAP (patrulla aérea de combat), junt en avions F-15C i Tornado ADV de la Real Força Aérea Saudí. Les directives de combat de lo que seria la guerra aérea en 1991, varen ser donades a conéixer en setembre de 1990, en una conferència de prensa donada pel general Michael J. Dugan, que per llavors era Cap de l'Estat Major de la Força Aérea dels Estats Units. Segons ell, els principals blancs d'atac serien els sistemes de defensa aérea, els camps d'aviació i els avions, els centres de control, qualsevol instalació de producció d'armes, i finalment les unitats blindades d'Iraq, en lo que s'alcançaria un equilibri «acceptable» de tropes. També va dir el general, que els atacs se centrarien en conseguir la «decapitació», buscant i atacant a Sadam Huseín, la seua família, i els seus alts oficials. Açò últim desobedia totalment les órdens presidencials que prohibien l'assessinat de líders estrangers; el general Dugan va ser destituït per esta clara falta de sentit comú. Per la seua banda, la Força Aérea Iraquí (IAF) no va tindre molt a fer abans de l'inici de les hostilitats, s'enfrontaven a forces aérees molt superiors en tots els aspectes, i lo únic que varen fer a consciència va ser posar a punt el seu sistema de defensa antiaèrea, que comprenia una ret semicentralizada que comprenia tot el país.

L'acció

Una vista de la ciutat de Khafji, abans de la batalla. Va ser l'única ciutat saudí que va ser invadida per l'eixèrcit iraquí. La Coalició reconquistó la ciutat dos dies despuix.

Un missil Scud iraquí destruït.

Un tanc iraquí T-72 destruït per la Coalició.

Soldats d'EE. UU. busquen entre les enrunes en acabant de que un almagasén de l'eixèrcit va ser alcançat per un missil Al-Hussein en Dhahran, Aràbia Saudita, el 25 de febrer de 1991.

Autopista de la mort.

Incendis petrolers de Kuwait.

Després, ya en 1991, i a penes iniciades les hostilitats, els italians varen llançar, dins de l'operació Locusta, huit avions Tornado per a atacar blancs dins de Kuwait. Sèt d'estos avions varen deure abortar la missió per problemes llogístics i solament un es va internar en Kuwait d'a on mai més va retornar. El pilot i el navegant varen ser declarats desapareguts i posteriorment en març, tornats per les forces iraquí. la Força Aérea Britànica, per la seua banda, va experimentar sérios problemes en els seus atacs. L'objectiu dels britànics era deixar caure bombes JP-233 per a inutilisar les pistes, encara que per a açò els avions devien volar a no més de vint metros d'altura per a evitar els radars o de lo contrari serien detectats en antelació. Aixina, d'esta manera, els britànics varen perdre cinc avions Tornat en les primeres 400 missions, lo que va constituir un récort en l'història de l'aviació militar ya que el promig d'avions perduts per la Força Aérea dels Estats Units era, fins a eixe moment, d'un avió per cada 750 missions. Per este incident, els britànics varen suspendre els atacs a baixa altura. La Força Aérea Iraquí va efectuar algunes eixides en un intent per defendre al país, pero no hi havia molt que poguera fer ya que la coalició contava en avions d'última generació com el F-15 Eagle, el F-16 Fighting Falcon, el F-14 Tomcat, el Panavia Tornat, el F-117 Nighthawk i uns atres més que eren recolzats per avions de contramedidas electròniques com l'EA-6P Prowler de l'armada nortamericana i l'EF-111A de la Força Aérea dels Estats Units (per aquella data, considerat com provablement el millor avió de guerra electrònica del món), ademés del I-3 AWACS, al que se li deu gran part de l'èxit de la campanya aérea. De fet, mai va haver pròpiament una batalla aérea, llevat algunes trobades esporàdiques i la majoria dels avions d'Iraq varen ser destruïts en els búnkeres a on es trobaven o en les pistes (el combat aéreu més llarc va durar casi 10 minuts). En els combats aéreus, els iraquí varen perdre 39 avions dels quals 30 derribos varen ser causats pels F-15 Eagle. Es calcula que uns 127 avions d'Iraq varen ser destruïts durant el conflicte, entre estos es contaven cinc dels sis bombarders Tupolev El teu-22K en que contava la nació àrap. Aixina i tot, un MiG-25 Iraquí va conseguir derribar un F/A-18 Hornet de l'esquadró VFA-81 Sunliners procedent del portaviones Saratoga durant una escaramuza, pero al sendemà dos F/A-18 Hornet del mateix esquadró varen abatre dos MiG-21 iraquí. A la seua volta, els F-15 de la Força Aérea Real Saudí es varen encarregar de dos Mirage F-1 iraquí. Més alvance, un esquadró de MiG-25 va localisar i va interceptar a un grup de F-111 i F-15C. L'actuació dels avions iraquí va conseguir que els missils SAM en terra pogueren derribar un dels F-15C. Aixina mateix, tres F-16 nortamericanes varen ser destruïts per fòc antiaèreu durant una missió d'atac i atres tres més serien abatuts en distints events. No obstant, pese als esforços dels iraquí, la superioritat de la coalició es va ser imponent ràpidament i una patrulla de F-15 va abatre dos MiG-25. Durant les trobades successives sobre els cels d'Iraq, els F-15 nortamericanes varen conseguir abatre cinc MiG-29, huit MiG-21, dos La seua-25, quatre La seua-22, un El seu-7 i huit Mirage F-1. També reseñable va ser el derribe d'un Mirage F-1 iraquí per un EF-111 nortamericà, el quali va fer colisionar contra el sol en maniobres i contramedidas electròniques. Encara, el 19 de giner, un MiG-29 va conseguir derribar un Tornado britànic, pero pronte es va fer evident que no hi havia forma de competir en el poder de la coalició i els millors pilots iraquí varen decidir fugir en els seus avions cap a Iran. S'estima que un total de 115 avions militars i 33 aparats civils varen trobar refugi en sol iraní. Al final del conflicte es va reportar la pèrdua de 38 avions de la coalició, la majoria abatuts per fòc antiaèreu (esta sifra després aumentaria). Privats de força aérea i acossats per intensos bombardejos, les forces terrestres d'Iraq varen optar per protegir les seues tropes i el seu equip blindat baix terra en lo que varen perdre tota movilitat. En esta fase es varen destinar gran cantitat de F-16C a destruir blindats els chassis de la qual es trobaven enterrats en posició de tir. L'objectiu era, una volta alcançada la supremacia aérea, obtindre un equilibri de forces acceptable per al futur atac per terra. En el domini de l'aire, la coalició va incrementar els seus atacs a fin de que Sadam Huseín donara l'orde de retirar-se de Kuwait i acceptara rendir-se. Totes les ciutats d'Iraq varen ser blanc de bombardejos i varen sofrir severs danys; varen morir decenes de mills, ya que els aliats varen tirar la seua atarassana sobretot Iraq lo que va tindre una immensa capacitat destructiva equiparable a unes huit voltes la bomba d'Hiroshima. En l'història, i comparat en el succés de Guernica en Espanya, quedaran les ciutats d'Amiriya i Fallouja, que varen ser escenari de continus errors en la localisació d'objectius per part de la coalició i falles en l'armament, i per lo tant de moltes baixes colaterals. Un dels incidents més sonats va ocórrer el 13 de febrer quan dos missils varen impactar un refugi antiaèreu en Bagdad cridat Al-Ameria i varen provocar la mort de 1200 civils. Els resultats de la campanya aérea varen ser marejants per a les forces iraquí i varen mermar terriblement la seua capacitat de combat per no parlar de la seua moral. S'estima que en terminar la guerra uns 2435 tancs, 1443 blindats i 1649 peces d'artilleria varen ser destruïts o inutilisats com a conseqüència directa dels demoledores atacs aéreus. cal destacar que l'A-10A Thunderbolt II nortamericà va donar bons resultats en les seues accions contra els blindats iraquí. Segons informes de 1991, les forces aérees de la coalició varen perdre en unes 110 000 eixides, un total de 68 aparats, en missions de combat, sense contar les 22 aeronaus perdudes en accidents. Les pèrdues reportades són:

Estats Units d'Amèrica:

• 1 F-14;
• 7 F-16;
• 6 AV-8B;
• 5 UH-60;
• 4 A-6I, AH-64, AH-1J;
• 3 UH-1;
• 2 F/A-18, OV-10D, OH-58;

• 1 AC-130H, B-52G, EF-111A, F-4G, OV-1D, CH-46I, H-46, SH-60B. En total, 49 aeronaus nortamericanes.

Atres forces aérees aliades:

• 7 Tornado GR.1 britànics;
• 2 F-5 saudí;
• 1 Tornado IDS saudí;
• 1 Tornado IDS italià;
• 1 A-4KU kuwaití;

En total, 12 avions no nortamericans.

Despuix del conflicte

La campanya aérea en térmens de dies va ser curta, pero una de les més intenses que jamai s'haja realisat abans. Dels reportes estadístics de la guerra, dels quals molts varen aparéixer casi immediatament, es va deixar en clar l'enorme esforç de les forces aérees de la coalició. La majoria de les missions varen ser planificades pel Templar, un superordenador expert en tàctiques, pertanyent al Mando Central de la Força Aérea i ubicat en la base aérea MacDill, en Florida ^{cita requerida}. Est proporcionava planificació molt detallada per a una ofensiva coordinada en massa que implicaria fins a 3000 eixides d'aparats aliats per dia. Es va demostrar l'efectivitat i es va justificar l'enorme inversió ^{cita requerida} feta en aparats com el F-117A, i l'I-3 Sentry. Si ben el caça Stealth ya havia segut posat a prova en Panamà, est va ser el seu examen de graduació, en el que no va sofrir dany algun, i no obstant va produir grans estralls en punts vitals de comunicació i inteligència iraquí a on cap sistema antiaèreu va poder detectar-ho. Atres avions com el C-5 Galaxy i el C-130 Hércules varen demostrar el seu incalculable valor per a la Força Aérea en transportar un percentage considerable de la càrrega bèlica necessària en el teatre d'operacions. cal destacar que el C-5 va ser el que va transportar la majoria dels missils Patriot en el seu desplegament inicial. Per un atre costat, segons reportes, les forces armades russes varen prestar especial atenció a este conflicte i varen escomençar una evaluació autocrítica dels seus propis sistemes de defensa antiaèrea, al vore el complet fracàs dels iraquí la defensa dels quals es basava en el model rus. Per a això, Iraq contava en sistemes tant de l'ex Unió Soviètica i francesos. No obstant no varen poder fer front a avions com el F-16 i el F-4G Phantom, que anaven armats en missils com l'AGM-88 HARM, per a la supressió de defenses antiaèrees, i l'ALARM de British Aerospace, d'idèntica funció, que anava montat en els Tornado de les forces aérees europees. S'ha dit que solament l'antiquat carro antiaèreu soviètic ZSU-23-4 Shilka, va eixir en algun honor de la guerra. ^{cita requerida}

Atres aspectes de la campanya aérea també varen eixir a la llum. Temes tals com l'evaluació d'antics avions, com l'A-10A, sobre si varen conseguir sobreviure raonablement be en les seues operacions sobre Iraq i el Kuwait ocupat, considerant la pobra resposta de la força aérea iraquí. Finalment, es va clarificar el que possiblement va ser el tema més polèmic després de la guerra, donat l'enorme número de baixes civils que es varen produir; açò és, les operacions de bombardeig d'establiments de producció d'armes NBQ (nuclears, biològiques i químiques). Es va confirmar al final del conflicte que les forces aérees aliades havien bombardejat en la seua majoria a cegues, en fonts d'informació de dubtosa credibilitat, que afirmaven que en tals llocs es guardaven o produïen armes químiques o biològiques. Els inspectors enviats als suposts centres de producció varen confirmar que en molts dels llocs que havien segut bombardejats mai s'havien guardat armes NBQ.

Víctimes civils

Dins de la campanya aérea va haver notoris casos de bombardejos que varen causar diverses víctimes civils:

• 4 de febrer: Reactors, possiblement britànics, destruïxen un pont replet de transeünts en Nasiriya causant 47 morts civils i 102 ferits.
• 13 de febrer: Dos missils nortamericans guiats per làser destruïxen el refugi antiaèreu civil de Amariya en Bagdad, causant més de 400 víctimes.
• 14 de febrer: bombarders britànics ataquen un pont d'autopista en Faluya, pero fallen l'objectiu i alcancen un bloc d'apartaments i un mercat ple de civils, causant dotzenes de morts.

La coalició va disparar entre 320 i 800 tonellades d'urani empobrit. Entre 1994 i 2003, el número de defectes de naiximent per cada 1000 naixcuts vius en l'hospital de maternitat de Basora es va multiplicar per 17, passant d'1,37 a 23 en el mateix hospital. En 2004, Iraq tenia les taxes més altes de leucèmia i limfoma del món.

La destrucció de centrals hidroelèctriques i d'un atre tipo va provocar l'aparició d'epidèmies de gastroenteritis, còlera i tifus en impedir el funcionament de les plantes de tractament d'aigua potable i d'aigües residuals. Com a resultat, 100.000 civils es varen vore indirectament afectats, mentres que la taxa de mortalitat infantil es va duplicar. l'Organisació Mundial de la Salut (OMS) va registrar un fort aument dels casos de còlera i febra tifoidea en la década de 1990. L'informe d'una missió de l'ONU, encapçalada pel subsecretari Martti Ahtisaari, enviada en març de 1991 per a evaluar les necessitats humanitàries d'Iraq, descrivia l'estat del país com «casi apocalíptico».

Un atre informe de l'ONU, de 1999, subralla els efectes a llarc determini d'esta campanya de bombardejos, que va destruir la major part de les infraestructures necessàries per a la supervivència de la societat (aigua, electricitat, hospitals, etc.). Segons l'informe, la taxa de mortalitat en el part va passar de 50 per 100 000 en 1989 a 117 en 1997, mentres que la taxa de mortalitat infantil (entesa com els chiquets menors de 5 anys) va aumentar durant el mateix periodo de 30 per 1000 a més de 97 per 1000; entre 1990 i 1994 es va multiplicar per 62. Abans de la guerra, en 1990, Iraq produïa uns 8.900 millons de vats; en 1999, esta sifra s'havia reduït a 3500. Esta dràstica reducció es deu tant als bombardejos aéreus com a les sancions econòmiques aplicades posteriorment. La principal dificultat residix en distinguir entre les morts indirectes causades pels bombardejos i les causades per les sancions, que varen impedir la reconstrucció del país.

La campanya terrestre

Artícul principal → Campanya de lliberació de Kuwait.

Preparatius iraquí

Tancs nortamericans M1 Abrams alvançant pel desert.

A diferència de la Força Aérea Iraquí, que no va poder fer molt a consciència abans del començ de les hostilitats, l'eixèrcit iraquí va saber preparar-se per a una guerra que fins a eixe moment, tots pensaven seria d'un cost altíssim en vides per als occidentals. Com ya s'ha dit, una volta alcançat el control de Kuwait, i enviats els "Mukhabarat" per a ajudar a consolidar el poder polític en el país invadit, es va procedir a fortificar la frontera Kuwait-Aràbia Saudita i Iraq-Aràbia Saudita. Açò ho varen fer durant els sis mesos següents a l'invasió. Prop de 350 000 hòmens en 4200 carros de combat, 3000 peces pesades d'artilleria, i atres 3000 vehículs acorazar es varen traslladar a Kuwait o al sur d'Iraq per a prestar respal a les unitats de vanguarda. Les 10 divisions que havien quedat lliures en el front iraní gràcies a l'acort de pau de 1990, es varen dirigir també a Kuwait. Les divisions de l'eixèrcit regular es varen desplegar a lo llarc de les fronteres en les divisions acorazar pesades darrere d'elles. Els iraquí varen construir bermas per a ocultar els carros, i immediatament despuix de la llínea exterior de defensa es trobava l'infanteria i búnkeres disposts a sovint en forma triangular, els que ademés eren recolzats per carros en els seus chassis enterrats en posició de tir. En total eren unes 20 divisions les que varen desplegar com a primer escaló des de la costa kuwaití cap a ponent a unes 50 milles, les quals provenien dels cossos d'eixèrcit II, III i VII. Sobre el respal extra dau a estes forces, es varen emplaçar missils antibuque Silkworm provinents de China per a defendre la costa de possibles desembarcs, ademés dels Scud, l'objectiu dels quals era tindre a alcanç de tir les bases aliades de Dhahran i Riad en Aràbia Saudita, i a lo manco cinc grups d'artilleria independents. Finalment, les tropes d'èlit de la Guàrdia Republicana iraquí, per llunt molt millor equipades, es varen mantindre com a reserva estratègica al sur de Basora.

Preparatius de la coalició

El destructor argentí LLAURA Spiro va participar com a part del Operatiu Alfil.

Des d'un principi els alts mandos occidentals que s'encarregarien de planificar i portar a terme les accions terrestres en el teatre d'operacions, sabien que la major amenaça iraquí era el seu gran número de carros de combat i vehículs acorazar, independent de si eren alvançats o no. Es distinguixen dos etapes globals en els desplegaments que varen fer els aliats en l'Operació Escude del desert i Tormenta del Desert. Aixina, inicialment es varen desplegar casi mig milló d'hòmens en Oriente Pròxim per a protegir a Aràbia Saudita, i després en novembre de 1990, atres 200 000 més varen rebre l'orde de movilisar-se per a donar ya en enguany, la possibilitat de llançar un atac contra Iraq. La segona fase va ser simplement un aument del número de soldats per a donar superioritat a la coalició. Tot este imponent moviment de tropes a un continent tan lluntà va ser possible gràcies a décades de planificació per part de les forces armades nortamericanes, les quals havien estat pendents des de feya ya temps d'un possible conflicte en l'Unió Soviètica en Orient Pròxim, i per ad açò havien format un Mando Central en quarter general en la base aérea MacDill en Florida. Tot el desplegament va escomençar a fer-se realitat el 3 d'agost de 1990, quan el secretari de defensa Dick Cheney va viajar a Aràbia Saudita per a reunir-se en el rei Fadh, ahí varen acordar que era necessari enviar forces nortamericanes per a repelir l'amenaça iraquí. Les primeres tropes en desplegar-se varen ser el XVIII Cos Aerotransportado i la 82.ª Divisió Aerotransportada. Després li seguirien els contingents del Eixèrcit dels Estats Units alguns dels quals estaven coberts per respal aéreu propi en forma d'AH-64 Apache, sistemes MLRS, carros de combat pesats i defensa antiaèrea —proporcionada pels missils antiaèreus Patriot de la 11 Brigada, i Hawk—, les forces especials de l'Eixèrcit d'EE. UU., i el destacament Delta d'Operacions Especials. Totes estes tropes varen seguir un protocol similar baix un procediment conegut com Pla d'Operacions 90-1002. No obstant, les unitats del Cos de Marines, específicament la 1.ª i 7.ª Brigada del Cos Expedicionario de Marines, i les de la 82.ª Divisió Aerotransportada, varen tindre en un principi sobre ells el temor de no poder detindre una possible incursió iraquí, al no contar en carros de combat pesats, açò va canviar quan varen rebre els seus M60 Patton. Ademés, els marines varen dur el seu propi respal aéreu contant en els helicòpters CH-53, CH-46, UH-1 i AH-1W, aixina com avions F-18 i AV-8B. Paral als moviments de tropes nortamericans, els demés països feyen els seus propis. Els britànics, a través de l'Operació Granby 1 varen desplegar les primeres tropes de terra per a recolzar inicialment a la RAF i als aliats. Es va enviar a la 7.ª Brigada Acorazar, unitats especialisades en guerra NBQ, respal sanitari proveït per alguns Reals Regiments d'Ingeniers, comunicacions, etcétera. Els francesos, per la seua banda varen cooperar desplegant-se en setembre de 1990, després d'un altercat diplomàtic en unes de les seues embaixades en Kuwait. Els seus elements eren la 6.ª Divisió Llaugera Acorazar de la Força d'Acció Ràpida francesa, recolzats per helicòpters Gazelle. Per part dels àraps, va haver una mostra molt dispar de poder. Els saudí varen mostrar la seua gran atarassana majoritàriament occidental, en la seua Guàrdia Republicana com els millors exponents sobre adestrament militar es referix. Egipte va aportar uns 35 000 hòmens, en oficials molt experimentats, constituint el major contingent proporcionat per un país àrap a la causa; el restant de les contribucions va ser una mescla d'unitats de combat de divers estat de preparació bèlica. Finalment, per molt, les tropes més motivades eren els propis kuwaitíes que havien conseguit escapar i rearmar-se en els fondos de la família real en l'exili; ells varen formar dos Brigades de Lliberació: una es va cridar Shid («dels màrtirs»), i l'atra Fahad («El començ»).

L'acció

Portaviones nortamericans i demés bucs d'escolta i respal de la "Força Zulu".

Soldats nortamericans abans d'entrar en combat.

Abans de l'inici de l'operació «Sabre del desert» —nom en el qual es va conéixer l'ofensiva terrestre massiva aliada sobre Kuwait— ya s'havia estat eixecutant missions secretes despuix de les llínees enemigues, en l'objecte de destruir certs elements vitals dels iraquí. Famoses varen aplegar a ser les unitats de l'esquadró B de les forces SAS britàniques cridades en nom clau, Bravo One Zero, Bravo Two Zero i Bravo Three Zero. Estos grups d'huit hòmens cada u, varen creuar la frontera a fins de giner en órdens de proporcionar informació sobre emplaçaments de missils Scud amagats, destruir dits missils, llínees terrestres de comunicació de l'eixèrcit i força aérea iraquí. El seu principal objectiu eren els TEL dels Scud, donat el perill de que Israel entrara en el conflicte. Alguns d'estos hòmens varen ser assessinats o capturats pels iraquí. El 13 de febrer de 1991, algunes unitats de la 1.ª i 2.ª Divisió de Marines desplegades en la frontera en Aràbia Saudita varen realisar algunes incursions de tanteig dins de Kuwait en l'objectiu de medir el perill en vistes a iniciar un atac per terra. Una d'estes unitats nortamericana varen ser les forces especials (FAST) les quals varen penetrar en Kuwait per a destruir les forces enemigues i els depòsits de tancs i artilleria emplaçades en el centre de la ciutat i al mando del primer tinent Martín A. Villanueva, varen sometre a les forces enemigues causant-els més de 176 baixes i la captura de tots els depòsits ahí ormejats, sent una de les batalles més sanguinoses i d'alta resistència per la força enemiga, va ser una gran victòria per als Marines i les seues forces especials. Lo cert és que els iraquí havien començat a replegar-se des de principis de febrer i la moral de les tropes era baixa. De les 42 divisions desplegades en Kuwait, a lo manco 14 havien segut desbandades i solament 19 conservaven entre un 60 % i un 70 % de les seues capacitats de combat. El restant de les forces iraquí es trobava en una situació precària i varen escomençar les desercions en massa. El pla del general Norman Schwarzkopf depenia de mantindre una força significativa de marines front a les costes de la capital de Kuwait, lo que va fer creure als iraquí que les forces nortamericanes efectuarien un desembarc i els va obligar a concentrar les seues tropes en eixa zona. El següent pas de la coalició va ser movilisar el gros de les seues forces cap a ponent, en direcció a la llínea Wadin al Batin a on les defenses iraquí consistien en mers montículs d'arena, dispersos i no guarnits ademés de sangues i camps minats. Les forces nortamericanes varen estar acompanyades per la 6.ª Divisió Acorazar, Daguet francesa, i la 1.ª britànica, en les célebres Desert Rats. Els francesos varen ocupar tot el temps la posició més occidental funcionant com un escut protector per al restant de les forces aliades. El pla va rebre el nom de Hail Mary i consistia en rodejar a les forces enemigues a través d'un flanc per a envoldre-les, sorprendre-les i al mateix temps tallar-els la retirada. Als dos dies d'haver iniciat l'assalt terrestre, uns cent mil soldats iraquí es varen rendir en massa davant les forces de la coalició que alvançaven sense cap problema. Inclús un dels oficials nortamericans va mencionar que travessaven les poques llínees iraquí que trobaven com a «gavinet en manteca». L'única batalla per terra de certa importància va ser denominada "73 Easting" en la que carros de combat del sèptim cos es varen topar en la divisió Tawakalna de la Guàrdia Republicana, en més de 3000 blindats, que es retiraven i varen escomençar un enfrontament que va durar sis hores i que es va convertir en la major batalla de blindats de l'història recent, per darrere de la batalla de Kursk. cal destacar en esta batalla el fet de que nou M1 Abrams i dos M2/M3 Bradley desbandados varen abatre a més de 300 tancs T-72 i T-55 de la divisió Tawakalna mentres buscaven al grup principal. El 25 de febrer, un missil Scud va impactar contra un quarter nortamericà ubicat en Aràbia Saudita i va causar la mort immediata de 25 soldats i 50 més varen resultar greument ferits. El 28 de febrer de 1991 Iraq es va rendir i el 3 de març va acceptar les condicions impostes per les Nacions Unides, inclosa la restitució de la sobirania de Kuwait. En eixe moment les forces franceses de la 6.ª Divisió acorazar es trobaven a sol 150 quilómetros de Bagdad. Al final del conflicte, la coalició internacional va informar de la pèrdua de 378 soldats i uns 1000 varen resultar ferits. Els iraquí es varen dur la pijor part ya que les seues baixes varen oscilar entre els 25 000 i 30 000 morts. Mentres els iraquí es retiraven incendiaven els pous de petròleu de Kuwait.

La posguerra

Un dels huit missils de travessia Tomahawk que es va llançar des de la proa del destructor de la classe Arleigh Burke USS Laboon per a atacar objectius de defensa aérea seleccionats en Iraq el 3 de setembre de 1996.

Despuix del conflicte, l'Organisació de les Nacions Unides va impondre a Iraq un sever embargament que va produir gravíssims trastorns socials i econòmics en el país. Varen morir 148 nortamericans partix de la coalisión en la guerra.

En juliol de 1992, avions britànics i nortamericans varen desapegar des de Turquia i varen cremar cultius en Iraq. El 30 de juny de 1993, Estats Units va bombardejar Iraq en represàlia per una suposta conspiració per a assessinar a George Bush. Entre el 16 i 19 de decembre de 1998, mentres en EE. UU. creixia el «escàndal Clinton-Lewinsky», EE. UU. i Regne Unit varen portar a terme sobre Iraq una série de bombardejos a la que varen cridar Operació Rabosot del Desert. En 2002, George W. Bush va acusar a Iraq de constituir un «eix del mal» junt en Corea del Nort i Iran, desencadenant l'invasió d'Iraq de 2003 baix pretext de tindre gran cantitat d'armes de destrucció massiva i de tindre vínculs en Al Qaeda. El 5 de novembre de 2006, despuix de dos anys de juí, Huseín va ser condenat, junt en atres dos acusats, «a morir en la horca» per l'Alt Tribunal Penal iraquí, que ho va trobar culpable d'haver comés crims contra la humanitat, per l'eixecució de 148 chiís dellogaret de Duyail en 1982. També se li atribuïx a la seua responsabilitat l'atac químic a Halabja (1988), el aplastamiento de la rebelió chií (1991), les fosses comunes (1991), la guerra contra Iran (1980-1988) i l'invasió de Kuwait (1990). L'eixecució de Sadam Huseín va tindre lloc el dia 30 de decembre de 2006, aproximadament a les 06:05 hora local (03:05 GMT), com a sentència del juí, el exdictador va ser condenat a la horca. Se li va eixecutar en presència d'un clerc, un mege i un juge. El seu cos va ser entregat als seus familiars per a ser enterrat en la seua ciutat natal de Tikrit.

Conseqüències en el mig ambient

El sabotage als pous petrolífers també va afectar al mig ambient del desert. El petròleu va formar uns trescents llac de cru, que varen contaminar al voltant de quaranta millons de tonellades d'arena i terra.

Vore també

• Incendis petrolers de Kuwait
• Tumults en Iraq de 1991