Defensa antiaèrea
La defensa antiaèrea és un dels métodos per a derribar aeronaus militars en combat, des de terra o aigua (o simplement «superfície», per a englobar a abdós). Vàries armes i canons s'usen per a açò des de que les primeres aeronaus militars es varen usar en la Primera Guerra Mundial, creixent en poder i en seguritat en els anys. Despuix de la Segona Guerra Mundial va escomençar l'era dels proyectils guiats, específicament els «missils superfície-aire», i s'ha usat en combinació de moltes formes.
Va haver adaptacions de sistemes d'artilleria estàndars que es varen usar com a antiaèreus, en peces estàndars sobre chassis, i millorant l'efectivitat de les armes antiaèrees abans de la Segona Guerra Mundial.
Les ogives dels proyectils s'usen en diferents tipos d'espoletes: explosius (baromètriques, en retart de temps), o de proximitat, per a generar fragments de metal en l'àrea del blanc. Un eixemple clàssic d'un canó antiaèreu de gran calibre és el canó alemà de 88 mm.
Les armes de llarc alcanç d'este tipo són superades en bona mida pels més efectius sistemes de missils superfície-aire que varen ser introduïts en la década de 1950; no obstant, gràcies al seu relativament baix cost de fabricació comparat en els sistemes més moderns, encara s'utilisen en grans cantitats en alguns països.
Per a usos de curt alcanç, es requerix un arma més llaugera en una cadència de dispar més alta, per a garantisar l'impacte en un objectiu ràpit. Els canons automàtics de 20 mm, 37 mm i 40 mm són els més usats per a este fi. A diferència d'armes més pesades, estes armes llaugeres s'ampren àmpliament hui en dia per les mateixes raons que varen ser introduïdes: el habilitat de seguiment ràpit de l'objectiu.
Els sistemes moderns a sovint utilisen canons automàtics, que varen ser prevists originalment para use aire-terra.
Entre els sinònims per als canons antiaèreus s'inclouen AAA o triple-A, una abreviatura para Anti-Aircraft Artillery, "ack-ack" de l'alemà Acht-Acht, el nom popular del Flak 88, un dels canons antiaèreus més famosos, desenrollat per Krupp en 1917, archie (un terme britànic falcat durant la Primera Guerra Mundial, es creu que va derivar de "Archibald, certainly not!", muletilla del còmic de music hall George Robey), flak (del alemà FLiegerAbwehrKanone, canó antiaèreu), DCA, defensa contra avions. El nom de missil antiaèreu és sinònim de missil superfície-aire.
l'Armada dels Estats Units usa el terme de guerra antiaèrea (AAW); molts dels grups navals de combat inclouen a un comandant AAW entre ells. La defensa antiaèrea soviètica estava a càrrec de la Voyska PVO, pero en Rússia va ser assignada a la força aérea. l'Eixèrcit dels Estats Units generalment ha tingut la possibilitat de contar en superioritat aérea per a reduir l'amenaça d'atacs a les seues unitats terrestres des de l'aire. Usen missils Stinger (disparats per infanteria o des de vehículs), per un costat, i missils antiaeronaves/antimissils Patriot, per l'atre.
Història
Primera aparició
L'us de globos pel Eixèrcit de l'Unió durant la Guerra de Secessió va obligar als Confederados a desenrollar métodos per a combatre'ls. Estos incloïen l'us d'artilleria, armes de chicotet calibre i sabotages. Varen ser ineficaços, pero les polítiques internes varen dur al Cos de Globos de l'Eixèrcit de l'Unió a dissoldre's despuix de la guerra. Els experiments en globos confederados també varen terminar.[1]
La primera aparició d'armes específicament designades per a un paper antiaèreu va ocórrer durant la Guerra Franco-Prusiana, en 1870. Despuix del desastre de Sedán, durant el lloc de París per les tropes prusianas els reforços francesos varen rodejar a la seua volta el sege per a trencar-ho. Les forces franceses de fòra de la ciutat varen escomençar a intentar reaprovisionar als seus compatriotes sitiats a través de globos aerostáticos. Gustav Krupp ràpidament va modificar un canó d'1 lliura (37 mm), conegut com ballonkanone, per a montar-ho en la part superior d'un carruage de cavalls, en el propòsit de derribar-los.[2] S'ha publicat molt poca informació sobre esta arma.
A principis del XX, els canons per a disparar a globos o aeronaus, ya siga des de terra o per a us naval, estaven atraent l'atenció. Es varen propondre varis tipos de munició: alt poder explosiu, incendiària, bales encadenades, metralla... També es va parlar de la necessitat d'algun tipo de rastrejador o señalizador en fum. Es varen provar sistemes d'espoletes, tant d'impacte o en retart de temps. El afuste solia ser com un pedestal, encara que també podien estar en plataformes de camp. Els ensajos estaven en marcha en molts països europeus, pero solament Krupp, Erhardt, Vickers Maxim i Schneider havien publicat alguna informació en 1910.
Els dissenys de Krupp incloïen adaptacions dels seus canons de 65 mm (9 lliures), 75 mm (12 lliures), i inclús 105 mm. Erhardt també tenia un canó de 12 lliures, mentres que Vickers Maxim oferia un de 3 lliures (47 mm) i Schneider un de 47 mm. El canó de globos francés va aparéixer en 1910. Era d'11 lliures, pero estava montat en un vehícul, en un pes total sense tripular de 2 tonellades. No obstant, com els globos eren llents, les mires era simples. Pero pronte es varen reconéixer els desafius a l'hora d'enfrontar-se en els ràpits avions.[3]
Per a 1913 sol França i Alemània havien desenrollat canons de camp preparats per a enfrontar-se a globos i avions. La Royal Navy britànica pronte introduiria els canons antiaèreus QF de 3 polzades i QF de 4 polzades, i també tenia el Canó QF d'1 lliura "pom-pom" que podia ser usat sobre varis afustes.[4]
El primer canó antiaèreu nortamericà va ser un disseny conceptual d'1 lliura ideat pel Almirant Twining en 1911 per a enfrontar la possible amenaça dels avions, que aplegaria a ser usat com a base per al primer canó AA operacional de l'Armada dels Estats Units, el canó de calibre 3"/23.[5]
Primera Guerra Mundial
Dau lo primerenc d'esta etapa de l'història, potser no és de sorprendre's que fora solament en Alemània que continuara la creació de les armes antiaèrees. En 1909 es va mostrar un bon número de dissenys de Krupp, incloent adaptacions dels seus canons de 65 mm (9lliures), 75 mm (12 lliures), i inclús un de 105 mm. Per a l'inici de la Primera Guerra Mundial, els canons de 75 mm s'havien convertit en l'estàndart per a l'artilleria antiaèrea alemana; estos venia montats sobre un travesser, per mig del qual podien ser transportades en un carro per a moure-les.
Atres països semblaven haver ignorat casi per complet la possibilitat de que les naus aérees es convertiren en una part important de les hostilitats, pero açò va canviar pronte quan els avions de reconeiximent alemans varen escomençar a volar ajudant a incrementar la certea en el fòc de l'artilleria. Ràpidament tots els eixèrcits varen desplegar un gran número de canons antiaèreus basats en les seues peces d'artilleria estàndar. Entre els més notables estan el francés de 75 mm i el rus de 76,2 mm, típicament montats sobre algun terraplé per a tindre el canó apuntat al cel. l'eixèrcit britànic es va decidir per un canó completament nou, dissenyant un de 76 mm (3 polzades) que va anar potser el millor del grup.
En general estos canons varen provar ser de gran inutilitat. En la poca experiència en la matèria i l'impossibilitat de calcular la "caiguda" dels proyectils en precisió, els artilleros es varen mostrar incapaços de donar en l'altura correcta, i la majoria dels proyectils varen caure molt per baix de l'objectiu. L'excepció a esta regla varen ser els canons destinats a protegir els globos de reconeiximent, en el cas del qual l'altitut podia ser calculada en la llongitut del cable que sostenia al globo. Els canons Krupp varen ser dotats més vesprada en un sistema de mira òptica i ràpidament varen millorar la seua capacitat, pero estos dispositius no varen ser implementats pels demés eixèrcits.
Quan els avions varen escomençar a ser usats en missions tàctiques contra blancs terrestres, els canons més grans varen demostrar ser massa poderosos i pesats com per a apuntar-los ràpidament a blancs en moviment. Pronte les forces armades varen escomençar a afegir armes basades en ametralladores montades sobre afustes de pedestal. Els britànics varen introduir un arma més pesada —la seua "pom-pom" d'1 lliura (una versió de 37 mm de la Maxim) montada sobre un afuste en elevada. Estes armes de curt alcanç varen provar ser més letals, i el Baró roig cauria víctima d'una ametralladora Vickers montada sobre un afuste antiaèreu.
Quan la guerra va terminar estava clar que les creixents capacitats dels avions requeririen un intent molt més sério per a derribar-los. No obstant, el patró estava posat: les armes antiaèrees serien pesades per a derribar blancs a gran altura i s'usarien armes llaugeres quan descendiren a baixes altures.
Segona Guerra Mundial
La Primera Guerra Mundial havia provat que les aeronaus serien una part important del camp de batalla. Mentres les capacitats de les aeronaus milloraven, més específicament la dels seus motors, es va fer clar que el seu paper en els futurs combats seria inclús més crític que la seua creixent incursió en la guerra. Moltes persones varen pensar que les majors velocitats i altures alcançades farien inútils els sistemes antiaèreus, aixina que es va posar poc encabotament en millorar-los.
Una volta més, varen anar solament els alemans els qui varen considerar sériament fer alguna cosa al respecte. Varen dissenyar varis canons antiaèreus a finals de la década de 1920 i principis de la década de 1930, algunes d'elles en colaboració en companyies suïsses i sueques, incloent un nou canó automàtic de 20 mm per a operar a baixa altura, i un de 37 mm per a baixa i mijana altura. Per a mediats de la década de 1930, el canó automàtic de 20 mm va ser considerat de molt baix poder per a les creixents velocitats dels avions, pero en lloc d'introduir un nou canó automàtic, Krupp va tractar de juntar 4 canons automàtics de 20 mm en un sol afuste d'aproximadament el mateix pes. Açò va millorar de manera suficient el poder de fòc. Per al final de la guerra, Alemània essencialment havia deixat de costat els canons automàtics de 20 mm pel seu baix poder. Estos mai varen anar completament reemplaçats. No obstant, el canó automátio de 37 mm estava disponible en números llimitats, i un nou sistema dual en el MK 108 de 30 mm mai va tindre una distribució àmplia.
Les necessitats per a grans altures varen ser cobertes pel canó de 75 mm de Krupp, dissenyada en la colaboració de la seua contrapart sueca Bofors, pero les especificacions varen ser esmenades per la necessitat d'un rendiment molt més alt. En resposta, els ingeniers de Krupp varen presentar un nou disseny, el FLaK 88 de 88 mm. El ochenta y ocho es convertiria en una de les més famoses peces d'artilleria de l'història. Usat primer en Espanya durant la guerra civil espanyola, este canó va provar ser un dels millors canons antiaèreus del món, aixina com particularment letal contra tancs. Va ser en este tardà paper que es va fer més coneguda, el terror dels tancs aliats en qualsevol lloc.
Despuix del bombardeig dels Dambusters en 1943, es va dissenyar un sistema completament nou per a derribar d'un sol colp qualsevol aeronau que volara a baixa altura. El primer intent de produir tal sistema va implementar un canó de 50 mm, pero est va resultar ser poc precís i va ser reemplaçat per un nou canó de 55 mm. Este dispositiu utilisava un sistema de control centralisat que incloïa un radar tant per a buscar com per a apuntar, que calculava el lloc per a apuntar les armes despuix de considerar varis factors. Llavors manava comandos elèctrics a les canons, que els seus afustes usaven un sistema hidràulic per a apuntar-se per sí mateixos a alta velocitat. Els operadors simplement apuntaven els canons i seleccionaven els objectius. Este sistema, modern inclús per als estàndarts actuals, estava en els seus dissenys finals quan la guerra va terminar. A finals de la década de 1920, la marina sueca havia ordenat el disseny d'un canó antiaèreu naval de 40 mm a la companyia Bofors. Esta nou canó era llauger, ràpit i confiable. Pronte es va desenrollar una versió mòvil sobre un afuste de 4 rodes. Conegut simplement com el Bofors 40 mm, va ser adoptat per prop de 17 nacions just abans de la Segona Guerra Mundial i seguix en us hui dia per a algunes aplicacions, tals com a fragates guardacostas.
A l'inici de la guerra Gran Bretanya havia escomençat a actualisar llentament els seus sistemes, incloent el nou canó AA QF 3,75 polzades (94 mm) en adició als seus canons de 3 polzades de l'época de la Primera Guerra Mundial. Abdós varen ser produïts en sistemes de mira òptica per a apuntar. Es va utilisar un chicotet número de canons automàtics de 20 mm, pero com les proves varen mostrar i com els alemans varen descobrir, estes armes varen ser de poca utilitat contra les aeronaus modernes.
S'havia fet un apany de llicència per a construir el Bofors 40 mm i introduir-los en servici. Estos tenien el poder per a derribar aeronaus de qualsevol tamany i encara eren suficientment llaugers per a desplaçar-les en facilitat. Este canó es va tornar tan important per als esforços de la guerra per part dels britànics que inclús es va produir una película, The Gun, en la finalitat de fer que els treballadors en la llínea d'ensamblage treballaren més dur. Els plans d'este canó varen ser donats als nortamericans, que varen fer les seues pròpies còpies (sense llicència) del Bofors 40 mm i despuix ho varen produir baix llicència des de mediats de 1941.
Les proves de servici varen demostrar un atre problema, el fet d'apuntar als nous blancs d'alta velocitat era casi impossible a curt alcanç, el "bestreta" requerit (apuntar avant del blanc a causa de que este es mou) era tan chicotet que no podia fer-se manualment i a distàncies molt grans la velocitat aparentava ser tan llenta que podien usar-se simples regles de moviment mecànic.
La solució va ser l'automatisació, en forma de computadores mecàniques, com el predictor Kerrison. Els operadors ho mantenien apuntat al blanc, i el predictor llavors calculava el punt més propici per a apuntar i ho mostrava com una busca montada en el canó. L'operador simplement seguia la busca i carregava el canó. El predictor Kerrison era simple, pero va dirigir la mira per a futures generacions que varen incorporar el radar per a rastrejar i apuntar. Sistemes similars varen ser usats pels alemans durant la guerra, els quals també varen amprar el radar per a apuntar.
Encara que varen rebre poca atenció, els sistemes antiaèreus del Eixèrcit nortamericà varen ser realment molt competents. Les seues chicotetes necessitats tàctiques en una bateria de quatre ametralladores M2 calibre .50 (conegudes com “Quad Fifty”), les quals varen ser montades sobre un semioruga per a formar el "Half Track, M16 GMC, Anti-Aircraft". Encara que tenien menys poder de fòc que els canons automàtics alemans de 20 mm, a lo manco tenien una àmplia disponibilitat. El canó antiaèreu més gran M3 90 mm demostraria, com ho va fer l'ochenta y ocho alemà, ser també un excelent canó antitanque, i despuix va ser usat més àmpliament per a este paper. Finalment mentres la guerra estava per terminar, es va introduir el M1 120 mm stratosphere gun en una impressionant capacitat d'altura de 18.000 m. Els canons de 90 mm i 120 mm seguirien sent utilisats en la década de 1950.
Els alemans varen dissenyar massives construccions de formigó, poc més de sis torres altes, que varen ser conegudes com "Hochbunkers", búnkeres alts o Flakturm (torres flak), en les quals varen posar artilleria antiaèrea. Aquelles que estaven en ciutats que eren atacades per les forces aliades terrestres es varen convertir en fortalees. Moltes de les que estaven en Berlín varen ser de les últimes construccions en caure en mans dels soviètics durant la batalla de Berlín en 1945. Els britànics varen construir estructures similars en l'estuari del Támesis i atres àrees en les quals varen posar armes. Despuix del final de la guerra, algunes varen ser posades en aigües territorials i varen tindre una segona vida en la década de 1960 com a plataformes per a emissores de ràdio pirata.
Durant la guerra, es varen fer els primers intents d'usar missils impulsats per eixides per a derribar aeronaus. Els britànics varen escomençar per usar eixides no guiades, els RP de 2 polzades llançats en grans cantitats des de bateries. Per al final de la guerra els britànics havien dissenyat un missil terra-aire, el Stooge, que hauria segut llançat des de barcos contra els atacs kamikaze japonesos. Els alemans varen tindre proyectes de missils antiaèreus, pero cap d'estos va estar llest ans que la guerra terminara. En particular el missil Wasserfall, bàsicament un V2 a escala, va anar particularment poderós i haguera segut un arma mortal quan l'electrònica haguera madurat.
Un aspecte de les defenses antiaeronaves va ser l'us de globos per a actuar com a obstàcul físic, inicialment contra els bombardejos a ciutats i despuix contra avions d'atac a terra sobre els soldats Aliats en Normandia. El globo, simplement subjecte a la terra, funcionava de dos formes. Primerament ell i el cable d'acer eren un perill per a les aeronaus que intentaven passar entre ells. En segon lloc, en tractar d'evitar els globos, els bombarders eren forçats a anar a major altura, lo que era molt favorable per als canons antiaèreus. Els globos eren d'aplicacions llimitades i de resultats directes derribant aeronaus estant largament immòvils.
Posguerra
L'anàlisis de la posguerra demostra que inclús en nous dispositius antiaèreus per abdós costats, la majoria dels bombardejos varen alcançar els seus objectius, al voltant del 90%. Açò ya seria suficientment mal durant la guerra, pero l'introducció de la bomba atòmica va canviar les coses considerablement. Ara inclús un sol bombarder que alcançara el seu objectiu seria inacceptable.
Els dissenys de la Segona Guerra Mundial varen continuar durant un curt periodo de la posguerra. En particular Estats Units va establir una enorme ret de defensa al voltant de les seues ciutats més grans basada en canons de 90 mm i 120 mm guiats per radar. Pero donat el pobre eixercite de les armes inclús contra bombarders, estava clar que qualsevol defensa seria deixada en mans d'aeronaus interceptoras. Aixina i tot els Estats Units varen continuar en la década de 1950 en el seu sistema "Skysweeper" (barredor de cels) de 75 mm, que estava casi completament automatizado, incloent el radar, computadores, generador i un sistema de recarrega automàtica en una sola plataforma. El Skysweeper va reemplaçar a tots els canons automàtics que llavors usava l'eixèrcit.
Les coses varen canviar en l'introducció dels missils guiats. Encara que Alemània els havia introduït de forma desesperada durant la guerra, cap estava llest per al servici, i la contrapart els haguera pogut véncer inclús si ho hagueren estat. No obstant, en uns pocs anys d'investigació, estos sistemes varen escomençar a convertir-se en armes més pràctiques. Els Estats Units varen escomençar a millorar els seus defenses usant els missils Nike Ajax (basat en l'alemà Wasserfall), i pronte els canons antiaèreus varen desaparéixer. Lo mateix va ocórrer en l'URSS despuix de l'introducció del sistema SA-2.
Mentres este procés continuava, els missils eren cada volta més i més usats, cobrint els papers que abans pertanyien als canons. Primer substituint als canons de llarc alcanç per missils del mateix alcanç i molt més eficaços. Els missils de curt alcanç molt pronte varen seguir este eixemple, fent-se finalment tan chicotets que podien ser montats a bordo de vehículs blindats i en el chassis dels tancs. Estos varen escomençar a substituir molts sistemes en la década de 1960, i en la década de 1990 casi els havien reemplaçat per complet en els eixèrcits moderns. Inclús en el seu més chicoteta escala, els missils transportats per l'infanteria varen ser introduïts en la década de 1960.
Dissenys futurs
Si el curs actual continua, els missils reemplaçaran a les armes de fòc per complet en la "primera llínea". Estes han segut poc a poc relegades a papers especialisats, tals com el CIWS, el qual usa un M61 Vulcan de 20 mm que dispara més de 4500 proyectils per minut. Pero inclús esta arma de primera classe està sent substituïda per sistemes de missils RIM-116, que són més ràpits, més chicotets i poden corregir la seua trayectòria durant el vol per a assegurar l'impacte.
Oponent-se al disseny dels sistemes de missils està l'actual desenroll d'aeronaus furtivas. Els missils de llarc alcanç depenen de la detecció de llarc alcanç per a ser guiats. Els dissenys furtivos acurten l'alcanç de detecció de tal forma que les aeronaus a voltes ni tan sols són vistes, i quan sí ho són, és molt vesprada per a interceptar-les. Els sistemes de detecció i rastreig d'aeronaus furtivas és un problema major per al disseny d'antiaèreus.
Un atre potencial sistema d'armes antiaèrees és l'us del làser. Encara que originalment l'intenció d'utilisar-los ve des de finals de la década de 1960, els més moderns sistemes làser actualment estan alcançant la "eficiència experimental". En particular el làser tàctic d'alta energia pot ser amprat com a arma antiaèrea i antimissil. Sí els dissenys actuals continuen, és raonable sugerir que els làser jugaran un paper major en la defensa aérea al començ de la pròxima década.
Forces estructurades
La majoria de les Forces Armades occidentals integren defensa aérea en les demés armes. Açò en contrast en alguns països a on solament es tenen defenses en l'eixèrcit, l'armada i la força aérea, sino que hi ha branques que breguen únicament en la defensa aérea. També tenen una força estratègica separada a càrrec dels MBI.
Armada
3.jpg)
Virtualment tots els bucs de guerra moderns integren sistemes d'armament antiaèreu. Els bucs i embarcacions més chicotetes típicament tenen ametralladores o canons automàtics, que poden ser mortals per a aeronaus que volen a baixes altures sí són conectades al sistema de radar de control de fòc. Els bucs grans (pots de patrulla, fragates, destructors i uns atres) típicament estan equipats en missils terra-aire, algunes naus com la travessia Aegis són tan amenazadores per a les aeronaus com lo seria qualsevol plataforma de defensa en la superfície. En general, les forces navals deuen ser tractades en respecte per les aeronaus, i viceversa. Els grups de portaavions estan particularment ben defesos no solament en armament, sino que també poden dispondre de patrulles de caces per a interceptar qualsevol amenaça aérea.
Alguns submarins moderns estan equipats en sistemes de missils antiaèreus, a causa de que els helicòpters i naus antisubmarinos són amenaces significatives.
Eixèrcit
Típicament tenen defenses aérees, des de les seues tropes usant lanzamisiles portàtils Stinger, Igla i RBS-70, fins a sistemes de missils tals com els Angara i Patriot. Moltes voltes els sistemes de missils de gran altura obliguen a les aeronaus a volar a baixes altures, a on els canons antiaèreus poden derribar-los. Tant en els sistemes portàtils com en els grans, són necessaris sistemes que medien. Estos poden ser colocats a "nivell de regiment" i consistixen en pilots de plataformes antiaèrees, sistemes AA integrats com el Tunguska o plataformes de missils com les Roland o SA-11 Gadfly.
Força Aérea
La defensa aérea per part de forces aérees és prestada típicament per caces que carreguen missils aire-aire, els quals s'ixen de l'enfocament d'este artícul. No obstant, la majoria de les forces aérees tria, aumentar la defensa de la seua bases aérees en missils terra-aire, a causa de que estes són blancs importants per a aeronaus enemigues. Els països que no han dedicat molt a les seues defenses antiaèrees a sovint releguen estes tasques a les forces aérees. Per eixemple, l'estratègia de defensa aérea dels Estats Units és el domini de les forces aérees, aun cuando tenen el respal de missils llançats des d'instalacions.
Vore també
Notes
- ↑ American Association of Aviation Historians Journal.
- ↑ Essential Militaria: Facts, Legends, and Curiosities About Warfare Through the Ages, Nicholas Hobbs, Atlantic Monthly Press 2004, ISBN 0-8021-1772-4
- ↑ Bethel, 1911, pp. 56-80.
- ↑ Routledge, 1994, pp. 3-4.
- ↑ «New American Aerial Weapons».Popular Mechanics.
Bibliografia
- Bethel (1911). Modern Artillery in the Field (en anglés), Londres: Macmillan and Co Ltd.
- Routledge (1994). History of the Royal regiment of Artillery – Anti-Aircraft Artillery 1914–55 (en anglés), Londres: Brassey's. ISBN 1-85753-099-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Defensa antiaérea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.