Eixida V2
L'eixida V2 (del alemà: Vergeltungswaffe 2, «arma de represàlia 2»), de nom tècnic A4 (Aggregat 4), va anar un missil balístic desenrollat a finals de la Segona Guerra Mundial en l'Alemània nazi amprat específicament contra Bèlgica i llocs del surest d'Anglaterra. Esta eixida va ser el primer missil balístic de combat[1] de llarc alcanç del món[2] i el primer artefacte humà conegut que va fer un vol suborbital,[3] per lo que és el primer objecte artificial en aplegar al espai.[4] Va ser el progenitor de totes les eixides modernes,[5] inclosos els utilisats pels programes espacials d'Estats Units i de l'Unió Soviètica, que varen tindre accés als científics i dissenys alemans per mig de l'Operació Paperclip i l'Operació Osoaviakhim, respectivament.[6]
La Wehrmacht alemana va llançar entorn a 5000 eixides militars V2 contra objectius aliats durant la guerra, principalment Londres i posteriorment Amberes, donant per resultat la mort d'un número estimat de 7250 persones, tant civils com a militars.cita requerida L'arma va ser presentada per la propaganda nazi com una venjança pels bombardejos sobre les ciutats alemanes des de 1942 fins al final de la guerra.cita requerida Platzes: Penemünde, Podlipki near Mutizhschzi, Seliger, Kapustin Jahr (Astrachan').
Descripció
Dissenyats per Wernher von Braun, molts d'estos missils varen ser disparats des de les costes franceses cap a Londres en la finalitat de provocar la major devastación possible, aixina com minar la moral de l'enemic. Successor del V1 (que era un missil de travessia), este disseny no va vore la llum fins a molt alvançada la guerra, per lo que va tindre poc impacte real en esta.
El V2 va ser un dels alvanços més rellevants en tecnologia armamentística conseguits fins a eixe moment. No obstant, no va poder canviar el curs de la guerra, que ya havia pres en 1944 un gir decisiu cap a la victòria aliada.
Antecedents
Els experiments en eixides de combustible líquit varen escomençar en Alemània en els anys 1920, promoguts per la societat per a vols espacials «Verein für Raumschiffahrt» (o «VFR»), entre els membres dels quals es trobava el jove Wernher von Braun (1912-1977).
Posteriorment, en 1934, estos treballs, originalment civils, es transformen en activitat oficial finançada i controlada per la Wehrmacht baix la direcció del capità, despuix general, Walter Dornberger, otorgant-se'ls unes instalacions d'investigació en Kummersdorf, Brandeburgo. En 1937 l'equip es va traslladar a Peenemünde, en la costa bàltica, en Dornberger com a cap i Von Braun com a director tècnic.
Estos científics buscaven incrementar l'eficàcia de les eixides i convertir-los en armes viables. En este objecte es varen realisar una série de vehículs de prova propulsados per alcohol i oxigen líquit (entre els que s'inclouen el «Aggregat Eins» o A1, l'A2 i l'A3), aixina com exhaustives proves estàtiques.
V2
Cap a 1935, el proyecte principal era la construcció d'una gran eixida d'artilleria, per al que es va triar la denominació de «A4». Per a conseguir-ho es provarien les característiques del disseny i diverses tècniques de control en un model a escala: el «A5». D'esta forma, a fins de 1941 el A4 va estar terminat i el 13 de juny de 1942 es va provar el primer eixemplar. Pero no va conseguir alçar el vol, va caure sobre un costat i va explotar. El segon eixemplar, llançat el 16 d'agost de 1942, va volar 45 segons fins que va escomençar a oscilar i finalment es va partir en l'aire. El tercer missil va realisar el 3 d'octubre del mateix any el primer vol complet exitós, alcançant una altura màxima de 5 km i caent a una distància de 190 km.
El canceller alemà Adolf Hitler, entusiasmat per l'èxit, va ordenar la producció massiva del A4 en el nom de «Vergeltungswaffe 2» (arma de represàlia número 2) o simplement «V2», destinat a atacar Londres i el sol britànic perque no era efectiu contra objectius militars per la seua poca precisió. L'eixida formava una gran explosió que causava danys greus en la seua ràdio d'impacte.
Característiques
| Llongitut | 14,05 m |
| Velocitat | 5790 km/h en l'apogeu |
| Diàmetro | 1,68 m |
| Guia | inercial |
| Pes de llançament | 12,87 t |
| Motor | motor eixida de 26 tn d'espente a nivell de la mar |
| Alcance | 320 km |
| Ogiva | convencional de 910 kg |
El V2 s'havia concebut com una extensió de l'artilleria i per això es va planejar com un arma mòvil. En benefici d'això el seu gálibo era el màxim que podia passar a través d'un túnel ferroviari. Encara que Hitler era partidari de bases fixes de llançament, La Coupole i Eperlecques, que varen escomençar a construir-se en el nort de França, varis bombardejos, alguns incloent bombes Tallboy, enquadrats en l'Operació Crossbow, les varen danyar i es varen prendre abans de ser operatives. El missil es traslladava en un transportador-erector de rodes cridat «Meilerwagen», el qual posseïa un sistema hidràulic que elevava la punta del missil fins a colocar-ho en un àngul de 90° respecte al sol, en una base giratòria sobre un dispositiu de llançament. El «Meilerwagen», a la seua volta, era remolcat per un vehícul tractor. L'equip complet necessitava atres 30 vehículs, que marchaven en comboi (generalment per les nits), transportant els propergoles, l'ogiva, una grua mòvil per a montar-la, utensilis de mando, control i equip autógeno per a suministrament elèctric, entre atres coses.
En la part superior del missil es trobava l'ogiva, que pesava 975 kg, dels quals 910 eren la càrrega explosiva. La substància explosiva era amatol, un producte sense risc d'explosió prematura inclús quan el A4 realisava la reentrada en l'atmòsfera i l'envoltura exterior d'acer templat es posava al roig ombra (600 °C) a causa del roçament en l'aire.
2-Control automàtic del giróscopo
3- Fes de guia i receptors de radi de mando
4-Depòsit de la mescla d'alcohol-aigua
5-Cos de l'eixida
6-Depòsit d'oxigen líquit
7-Tanc del peròxit de hidrogen
8-Botelles en nitrogen a pressió
9-Compartimiento de descomposicón del peròxit de hidrogen
10-Turbobomba dels propergoles
11-Casquillos del cremador d'oxigen-alcohol
12-Marque d'espente
13-Cámara de l'eixida (coberta externa)
14-Aleta
15-Entrades d'alcohol
16-Deflector de la chorrada
17-Alerón
El sistema de guia era simple: una volta que l'eixida es trobava en posició de llançament, la plancha superior de la plataforma de llançament es girava fins que el missil s'alineava exactament en azimut en la direcció de l'objectiu. Despuix del llançament, dos giróscopos Lev-3 i accelerómetros integrats (que componien la guia inercial de l'ingeni) inclinaven el cos del missil en l'àngul necessari i tallaven el motor principal a la velocitat precisa, de manera que la seua trayectòria balística assegurara alcançar a l'objectiu. L'apogeu se situava normalment en els 96 km (que llavors representava la major altura alcançada per qualsevol objecte construït per l'home).
En ascendir, els A4 s'inclinaven llentament fins a alcançar un àngul de 40° o 45° en relació en la vertical, depenent de la distància a que es trobara el blanc. Després, una volta establida la trayectòria al cap de 68 segons, es tallava el motor. El temps total de vol des de l'envolament fins a la caiguda era d'uns quatre minuts.
El control es realisava per mig de quatre deflectors de vectorisació de fluix (aspes) de grafit situats en la chorrada de gas, que li donaven estabilitat al missil, i per mig de chicotets timons aerodinàmics instalats en les quatre grans aletes, que eren efectius una volta alcançada gran velocitat.
La motora eixida del A4 era alimentat en oxigen líquit i alcohol a alta pressió per mig d'una turbobomba Walter de 730 HP que funcionava en vapor recalentado. Este es generava en una cambra de reacció per la descomposició catalítica de la T-Stoff (concentrat de peròxit de hidrogen) per mig de la C-Stoff (solució de permanganato de calcio). Una volta la turbobomba arrancava, començava a trasegar els propergoles. L'oxigen líquit es dirigia a través d'un distribuïdor als injectors en la cámara, i l'alcohol alcançant eixos mateixos injectors per mig de la paret doble de la tovera, a fi de proporcionar la refrigeració essencial a la mateixa.
L'ignició dels propergoles era elèctrica, per mig d'arc elèctric. Una volta encés el motor, el A4 funcionava durant uns instants abans de escomençar el vol. Quan eixia de la plataforma d'envolament, l'acceleració era cada volta major conforme el consum de combustible feya que es reduïra el pes i la disminució de la pressió exterior per l'altura aumentara l'espente. El A4 va ser el primer missil en superar la velocitat del sò.
El temps de reacció des de l'arribada a un emplaçament no preparat era d'unes sis hores. Els llocs es triaven cuidadosadament a fi d'obtindre la posició geogràfica exacta per a calcular l'azimut precís de l'objectiu. Eixos llocs eren casi sempre clars de boscs, que donaven protecció front al reconeiximent aéreu i també guarecían a l'eixida del vent.
Una volta aplegat al lloc de llançament, el missil era issat fins a la posició vertical. Després el vehícul de transport s'alluntava, en lo que l'accés al missil es realisava a través d'una plataforma de 14 m d'altura. Despuix començava la càrrega de l'alcohol etílico al 70% (3750 kg), i el personal revisava els giróscopos i accelerómetros en el compartimiento de guia. En este punt s'alineava el missil en l'azimut de l'objectiu. Açò era seguit per numeroses comprovacions i medicions. En les dos últimes hores es bombejava l'oxigen líquit (1970 kg), intensament fret (t < -182,96 °C), a l'interior en sum conte. Finalment es carregaven els decorreguts per a accionar la turbobomba. Una volta carregats estos últims, el A4 era tractat en la major de les precaucions. En els minuts finals s'activava el sistema de telemetría (instalat ocasionalment per a registrar la trayectòria conseguida) en conexió en quatre antenes situades en els extrems de les aletes; en eixe moment ya es trobava llest per al llançament.
Producció i us
La producció preliminar del A4 va escomençar en una planta situada al sur de Peenemünde, pero l'atac aéreu del 17 d'agost de 1943, encara que no va conseguir destruir la planta, va matar a l'ingenier cap professor Tier i a uns 600 obrers estrangers. Açò va retardar la producció uns dos mesos i la producció massiva va ser encarregada a la colossal fàbrica subterrànea Mittelwerk, a on 50 000 treballadors forçats varen produir 300 unitats en abril de 1944 i més de 1000 en octubre.
L'ocupació del A4 en la guerra va escomençar el dia 6 de setembre de 1944, quan l'eixèrcit contava ya en 1800 missils almagasenats i estaven llistes les unitats especialisades en l'ocupació de l'ingeni. Eixe dia es varen realisar dos dispars contra París, pero varen resultar poc precisos. L'adestrament dels operaris de llançament tenia lloc principalment en Karpatenvorland. Allí es varen disparar, entre giner de 1944 i febrer de 1945, uns 600 A4 en entrenaments. El 8 de setembre es va iniciar l'atac contra Londres. Al principi, el Govern britànic va comunicar al públic que les explosions les varen causar canonades de gas defectuoses. No obstant, als pocs dies es va tindre que admetre la veritat. La propaganda nazi va revelar llavors l'existència de l'arma de represàlia número 2 o V2. Al contrari de lo que succeïa en les V1, els V2 eren invulnerables, puix alcançaven velocitats supersòniques i ni els caces més veloces de l'época podien interceptar-los, ni l'artilleria antiaèrea podia derribar-los. Ademés, en disparar-se des de llançadors mòvils, la localisació de les seues bases resultava prou problemàtica. L'altura i la velocitat alcançada pels V2 feya, aixina mateix, que fora pràcticament impossible detectar-los en el radar de l'época. Cert és que al moment del llançament el missil podia ser vist per pilots aliats (que tenien el complet domini dels cels llavors), pero encara que varis caces enemics varen intentar destruir els A4 durant el seu envolament, cap ho va conseguir. En suma, els alemans havien creat un arma contra la qual no hi havia defensa possible. Des del 8 de setembre de 1944 al 27 de març de 1945 (en que va caure l'últim V2 sobre Anglaterra) es varen llançar contra territori aliat uns 4320 V2. D'ells, més de 1400 es varen dirigir contra Anglaterra, dels quals 1054 varen alcançar el seu objectiu i els restants varen explotar en algun punt a lo llarc de la seua trayectòria, o be es varen cometre grossos errors de direcció. En 1945 es varen disparar 1675 V2 contra Amberes i les forces aliades en Aquisgrà. La producció total de V2 va superar les 10 000 unitats abans del final de la guerra.
Els danys causats per l'impacte eren similars als de les V1, pero les pèrdues varen ser superiors a causa de la falta d'avís. Açò es devia a que, en estrelar-se a velocitats supersòniques, no es percebia cap soroll d'aproximació. Aixina, despuix de sentir-se l'ensordecedora explosió, aplegaven llarcs estrèpit que s'apagaven, igual que els trons. Per a incrementar l'alcanç dels V2 a 750 km es va dissenyar l'A4b, dotat en ales en flecha i timons aerodinàmics més llarcs. Dos eixemplars varen ser provats entre fins de 1944 i començos de 1945 en escàs èxit.
Un atre disseny futuriste va ser el denominat A9/A10, que prevea un missil de dos fases, del doble de tamany del A4, que tindria un alcanç de 4800 km i podria haver segut el primer missil balístic intercontinental.
Posguerra
Terminada la guerra, els V2 capturats pels aliats es varen sometre a exhaustives proves.[7] Els científics alemans relacionats en la tecnologia de missils i eixides eren els millors de l'época. Per això, despuix de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i l'URSS es varen esforçar per conseguir a la majoria d'estos especialistes, sent amprats per a explorar i sondejar l'atmòsfera superior. El PGM-11 Redstone és un descendent directe del V-2.[8] Braun i el seu equip varen crear l'eixida Saturn V de la NASA, que va dur a l'home a la Lluna en 1969 en el Programa Apolo. Els soviètics també varen amprar personal alemà pero este va ser repatriat en els anys 50 i el desenroll posterior es va realisar en personal autòcton. Varen escomençar realisant una còpia, el R-1 (SS-1 Scunner). El proyecte 1059 o més conegut com el Dong Feng-1 és una versió chinenca, possiblement derivada del R-1 soviètic. El missil soviètic Scud està basat directament en el V-2.cita requerida
Vore també
- Cohetería
A1 A2 A3 A4b A5 A6 A9 Exploració espacial
- Producció
Dora-Mittelbau (camp de concentració)
- Wunderwaffe
Categoria:Wunderwaffen Operació Paperclip Operació Osoaviakhim Wunderwaffe Wasserfall
Carrera espacial
Carrera espacial Pedro Paulet Cosmismo rus
Referències
- ↑ Zaloga, Steven (2003). V-2 Ballistic Missile 1942–52, Reading: Osprey Publishing, p. 3. ISBN 9781841765419.
- ↑ Long-range is main feature. See NASA history article. [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Peenemuende, Walter Dornberger, Moewig, Berlin 1985. ISBN 3-8118-4341-9.
- ↑ Neufeld, Michael J. (1995). The rocket and the reich : Peenemünde and the coming of the ballistic missile era, New York : Free Press, pp. 160–162, 190. ISBN 978-0-02-922895-1.
- ↑ NOVA science program(s). Sputnik Declassified. Public Broadcasting Service (PBS). 2008.
- ↑ "The V2 and the German, Russian and American Rocket Program", C. Reuter. German Canadian Museum. p. 170. ISBN 1-894643-05-4, 9781894643054.
- ↑ «Werner von Braun». Consultat el 4 de juliol de 2009.
- ↑ «HERMES». Consultat el 1 de decembre de 2008.
Bibliografia
Béon, Yves (1997). Planet Dora: A Memoir of the Holocaust and the Birth of the Space Age. translated from the French La planète Dora by Béon & Richard L. Fague. Westview Press, Div. of Harper Collins. pp. (SC) page tbd. ISBN 0-8133-3272-9. Dungan, Tracy. V-2: A Combat History of the First Ballistic Missile. ISBN 1-59416-012-0 Westholme Publishing Huzel, Dieter K. (ca. 1965). Peenemunde to Canaveral. Prentice Hall Inc. Irons, Roy, Hitler's terror weapons: The price of vengeance,.
King, Benjamin and Timothy J. Kutta (1998). Impact: The History of Germany's V-Weapons in World War II. (Alternativament: Impact: An Operational History of Germany's V Weapons in World War II.) Rockville Center, New York: Sarpedon Publishers, 1998. ISBN 1-885119-51-8, ISBN 1-86227-024-4. Dona Cape Press; Reprint edition, 2003: ISBN 0-306-81292-4. Piszkiewicz, Dennis (1995). The Nazi Rocketeers: Dreams of Space and Crimes of War. Westport, Conn.: Praeger. ISBN 0-275-95217-7. Pocock, Rowland F. (1967). German Guided Missiles of the Second World War. New York: Arc Publishing Company, Inc.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eixida V2.
& Viking Infográfico A4(V-2) caça dels científics nazis (en anglés) History of Peenemünde and the discovery of the German missile development by the Allied Discusiòn sobre les defenses de les V-2 (en anglés) Sobre efecte de les V-2s sobre Londres (en anglés) A4(V-2)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cohete V2» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.