Mar Bàltica
La mar Bàltica (del llatí Mare Balticum) és un mar interior del nort de Europa obert a la mar del Nort i, finalment, a l'oceà Atlàntic a través dels estrets de Kattegat i Skagerrak. Els països que ho rodegen són (començant per la península Escandinava i seguint en sentit horari): Suècia, Finlàndia, Rússia (óblast de Leningrad i Kaliningrad), Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Alemanya i Dinamarca.
La seua superfície és de 432.800 quilómetros i inclou dos grans golfs: el golf de Finlàndia, entre el sur d'este país i Estónia, i el golf de Bòtnia, entre la costa oriental de Suècia i l'occidental de Finlàndia. Geològicament és molt jove: a soles existix des del VI milenari a.C.. És molt poc profunt (la mija és de 57 m; la profunditat màxima és de 459 m. al nort de l'illa sueca de Gotland), lo que, unida a la poca obertura al oceà, fa la renovació de les aigües molt llenta i favorix els problemes de contaminació. Les marees són de molt chicoteta amplitut.
La mar Bàltica és també, el major depòsit de enre del món, i ademés la seua calitat és de les millors ( dels vint depòsits del món que hi ha d'àmbar, es diu que l'àmbar del mar bàltic a soles és superat pels de Mèxic i la República Dominicana, i és ademés, el que més àmbar de conífera produïx, i ademés el de millor calitat. D'ell s'extrauen de 500 a 800 millons de tonellades d'àmbar.
La salinitat de la mar Bàltica és molt baixa comparada en la d'atres mars o oceans; es pot considerar intermedia entre l'aigua dolça i la salada. Este fet s'explica per la seua alta latitut (experimenta poca evaporació), combinada en una gran aportació d'aigua dolça per part de molts rius que, per culpa de la ya mencionada estretor de la seua comunicació en l'oceà, és molt difícil d'evacuar i renovar en aigua salada. Esta baixa salinitat té unes fortes implicacions biològiques, en moltes espècies diferents de les seues homòlogues en atres mars.
La conca que drena al mar Bàltic comprén la totalitat d'alguns països riberencs com les repúbliques bàltiques, Polònia i la regió russa de Kaliningrado. Ademés, estos rius naixen en, o travessen territoris pertanyents a atres països que, a pesar de no posseir costes, es comuniquen al mar per via fluvial. Tal és el cas de la República Checa, Eslovàquia, Ucraïna i Bielorúsia, els que acaben aportant aigua (indirectament) a la mar Bàltica.
Noms[editar | editar còdic]
Rep diferents denominacions depenent de la llengua:
- Mar Bàltica és la forma habitual en les llengües romàniques, les eslaves (polac, rus, casubià), les bàltiques i el anglés. Aixina:
- Mar De l'Est és com es denomina en totes les llengües germàniques excepte l'anglés, ademés del finés (ya que encara que els seus parlants se situen majoritàriament a l'oest del mar, varen estar baix domini suec durant molts sigles, i des de la perspectiva sueca el mar sí que queda a l'est). Aixina:
- Mar de l'Oest és el nom que se li dóna en Estònia:
- Läänemeri (estonià).
Referències[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Mar_Báltico de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mar Bàltica.- Portal del mar Bàltic - un lloc de l'Institut finlandés d'estudis marins (FIMR); en anglés, finés, suec i estonià
- Mar Bàltic I
- Mar Bàltic II
- www.vorpommern.de Informacions sobre el mar bàltic en mapes interactius de la regió.