Aliats (Segona Guerra Mundial)

Els Aliats varen ser el conjunt de països oposts política i militarment a les Potències de l'Eix durant la Segona Guerra Mundial. Més concretament se sol referir en este terme a la coalició militar liderada a partir de 1941 pel Regne Unit, l'Unió Soviètica, els Estats Units, i China (denominats en el terme de «Quatre Policies») contra les Potències de l'Eix; l'Alemània nazi, l'Imperi del Japó i l'Itàlia fascista (fins a la seua derogació en 1943). Històricament se sol incloure entre els Aliats principals també a França pel seu significat geopolític i participació en la partició d'Alemània despuix de la guerra.

En començar la guerra l'1 de setembre de 1939 despuix de l'invasió a Polònia, la coalició enfrontada a Alemània consistia en la República Francesa, Polònia i el Regne Unit, al com es varen unir poc despuix alguns dominis del Imperi britànic i el restant de l'Imperi (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, el Domini de Terranova i l'Unió Surafricana), el Raj britànic i el Regne de Nepal. En 1940, es varen unir la França Lliure, Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Luxemburc, els Països Baixos, el Regne de Grècia i el Regne de Yugoslàvia. En juny de 1941, la cridada Operació Barbarroja va propiciar que l'URSS s'unira als Aliats. Estats Units, que ya havia recolzat als aliats en els primers anys de la guerra, es va unir activament en decembre de 1941, despuix del atac japonés a Pearl Harbor, que ademés va propiciar l'incorporació d'atres països, inclosos alguns del continent americà com Mèxic i Brasil. En el front asiàtic, la República de China ya es trobava en plena guerra sino-japonesa, la qual es convertiria en el front asiàtic de la Segona Guerra Mundial.

Aliats de la Segona Guerra Mundial

República de China

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, la República de China ya es trobava lluitant contra l'Imperi de Japó des de 1937.

Durant la década de 1920 el govern del Kuomintang va ser assistit per l'Unió Soviètica, la qual va ajudar a reorganisar el partit junt al model leninista de l'unificació del partit, Estat i eixèrcit. No obstant, despuix de l'unificació de China, el generalísimo Chiang Kai-Shek va porgar als izquierdista del seu partit i va refusar aliar-se en el Partit Comuniste de China per a lluitar contra els nipons; en el seu lloc, va optar per lluitar en abdós al mateix temps. Va seguir sent aixina encara despuix de l'incident de Mukden i el règim títaro de Manchukuo establit per les tropes japoneses en 1931. Les campanyes anticomunista de Chiang varen continuar mentres lluitava en conflictes menuts i incessants contra Japó a lo llarc dels anys 1930. China va vore perdre els seus territoris davant Japó péntol per péntol en este periodo.

En els primers anys de la década de 1930, Alemània i la República de China es varen fer socis molt propencs en les àrees de l'intercanvi industrial i militar. L'Alemània nazi va proveir la més gran proporció d'importacions d'armes i perícia tècnica chinenques. Despuix del incident del Pont de Marque Pol del 7 de juliol de 1937, China i Japó es enfrascaron en una guerra a gran escala que va durar fins a 1945. En un principi, Alemània no va denunciar els crims de guerra en China, tals com la massacre de Nankín de 1937. No obstant, Alemània va reconéixer també que Japó era més capaç de lluitar contra l'Unió Soviètica, i la cooperació en China es va trencar en maig de 1938. L'Unió Soviètica, desijant mantindre a China en la lluita contra Japó, va recolzar a China en una miqueta d'assistència militar fins a 1941, fins que va cessar la lluita en Japó per a aixina preparar-se per a la guerra contra Alemània.

A pesar de que China havia estat lluitant més temps que qualsevol de les forces aliades, només es va unir als Aliats, de manera oficial, despuix de l'atac a Pearl Harbor, el 7 de decembre de 1941. Chiang Kai-shek va sentir que la victòria aliada estava assegurada en l'entrada dels Estats Units en la guerra i va declarar la guerra a Alemània i a les atres nacions de les Potències de l'Eix. No obstant, l'ajuda aliada va permanéixer baixa mentres es tancava el camí a Birmània i varen sofrir una série de derrotes militars contra Japó en el començ de la campanya. El gros d'ajuda militar no aplegaria fins a la primavera de 1945. Més d'1,5 millons de tropes japoneses varen ser atrapades en el teatre d'operacions de China; les tropes que d'una atra manera varen poder haver segut desplegades en una atra part, tenien a China colapsada i varen fer una pau separada en Japó.

Segona República Polaca

Artícul principal → Contribució polaca a la Segona Guerra Mundial.

L'1 de setembre de 1939, Alemània va invadir Polònia. El Regne Unit i França li varen donar dos dies a Alemània per a retirar-se de Polònia. Una volta que va passar la data llímit, el 3 de setembre, el Regne Unit, Austràlia, i Nova Zelanda li varen declarar la guerra a Alemània, seguits ràpidament per França, Suràfrica i Canadà. En la matinada de l'1 de setembre de 1939, sense prèvia declaració de guerra, va invadir Polònia des de varis punts de l'oest del país. El 17 de setembre, l'Unió Soviètica, seguint la seua acort secret en Alemània, va invadir Polònia des de l'est, convertint les defenses polaques en un caos per mig de l'obertura d'un segon front. Alemània i Unió Soviètica varen ocupar tot el territori polac en tan sol 36 dies. Com a conseqüència de la Campanya de Setembre, la Polònia ocupada va conseguir crear un poderós moviment de resistència i va contribuir en forces militars significatives a l'esforç aliat durant el restant de la Segona Guerra Mundial.

Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort

Artícul principal → Imperi Britànic.

El Regne Unit va ser el principal enemic d'Alemània durant la Segona Guerra Mundial. Després de l'invasió nazi a Polònia, l'1 de setembre de 1939, els britànics (junt en els francesos), varen anar els primers en declarar-li la guerra a Hitler el dia 3. Posteriorment, Mussolini, l'aliat d'Hitler, li va declarar la guerra als britànics. El Regne Unit repudiava les formes de govern de l'Alemània nazi i Itàlia fascista i estava disposta a lluitar contra ells.

Tan pronte com Winston Churchill va aplegar al poder, el Regne Unit es convertiria en una amenaça per a Alemània. A causa d'açò, els alemans varen mantindre una cruenta guerra aérea, a conseqüència d'açò Regne Unit inicia una campanya de bombardeig sistemàtic a les zones industrials i principalment a la població civil alemana. Els britànics també es varen enfrontar en els italians i alemans en el nort d'Àfrica, i al Imperi del Japó, que va atacar les colónies britàniques en Àsia i l'oceà Pacífic.

Tercera República Francesa

De la mateixa manera que Regne Unit, França va declarar la guerra a Alemània despuix de l'invasió a Polònia, lluitant contra els alemans i italians entre 1939 i els inicis de 1940. No obstant, despuix de la batalla de França, els alemans varen invadir i varen dominar la nació, convertint-la en un aliat obligat, i encara que en el sur del país es va establir un govern autònom conegut com França de Vichy, els nazis no varen permetre aliança entre est i els britànics. cal destacar, que durant l'ocupació alemana de França, Charres de Gaulle va establir un govern en l'exili conegut com França Lliure, el qual proporcionava una minoritària ajuda als aliats.

Despuix de la batalla de Normandia i la lliberació de França, en l'any 1944, els alemans varen ser expulsats del territori i els francesos varen tornar en totalitat al costat dels Aliats, quedant-se en ells fins al final del conflicte.

Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

El 23 d'agost de 1939, l'Alemània nazi i l'Unió Soviètica varen firmar el Pacte Ribbentrop-Mólotov, pel qual es repartia a Polònia en dos parts: una per a cada qui. L'1 de setembre, Hitler va invadir Polònia per l'oest i el 17 de setembre, Stalin va invadir Polònia per l'est.

El 30 de novembre de 1939, l'Unió Soviètica va invadir Finlàndia, pero els finlandesos varen conseguir frenar l'alvanç, encara que va tindre que cedir-li territoris a l'Unió Soviètica. El 14 i 17 de juny de 1940, l'Unió Soviètica va anexar les repúbliques bàltiques i el 28 de juny i 4 de juliol va ocupar Besarabia i el nort de Bukovina.

En octubre i novembre de 1940, l'Alemània nazi i l'URSS varen mantindre unes negociacions per a l'incorporació d'esta última en l'Eix, que no varen prosperar al no posar-se d'acort les parts sobre les condicions de dita incorporació. (Vore Conversacions germà-soviètiques sobre l'entrada de l'URSS a l'Eix.) El 18 de decembre, el Führer va firmar la Directiva n.º 21, denominada «Operació Barbarroja», a on es declarava l'invasió llampada de l'Unió Soviètica, que devia ser aniquilada, teòricament, en una sola campanya d'a penes un parell de mesos.

Finalment, el 22 de juny de 1941, Alemània i els seus els seus aliats varen invadir l'Unió Soviètica, iniciant lo que allí es va vindre a cridar la Gran Guerra Pàtria. A continuació, l'Unió Soviètica va passar a formar part dels Aliats de la Segona Guerra Mundial.

Des de llavors, els alemans varen deure lluitar ara en un enorme Front oriental contra l'Unió Soviètica i varen deure a la seua volta assumir la penosa càrrega de les innumerables baixes pels combats en dita nació. Entre els alemans i soviètics es varen viure les batalles més cruels i sanguinoses de tota la Segona Guerra Mundial i l'història humana, devastant ciutats i assessinant a millons de persones. L'invasió de l'URSS va desfavorir completament als alemans i va propiciar la derrota de l'Alemània nazi en la guerra.

Estats Units d'Amèrica

Estats Units recolzava als aliats, encara que no va entrar en guerra fins a decembre de 1941, quan l'Imperi del Japó (aliat dels alemans i italians) va atacar la base de Pearl Harbor en Hawái, els nortamericans varen entrar immediatament en guerra junt als Aliats i va ajudar en els combats als britànics. En acabant de que els Estats Units declararen la guerra als japonesos, Alemània i el Regne d'Itàlia (aliats de l'Imperi de Japó) varen declarar la guerra als nortamericans, configurant oficialment els bandos fins al final del conflicte.

L'entrada dels Estats Units a la guerra va ser molt decisiva, puix este país no estava desgastat com els demés països beligerants i s'encarregaria d'ajudar al Regne Unit i l'Unió Soviètica en la seua lluita contra Alemània, ademés de batallar també contra el Regne d'Itàlia. Pero també, s'encarregaria de detindre i fer retrocedir l'alvanç de l'Imperi del Japó pel oceà Pacífic, lluitant contra els japonesos illa per illa.

Finalment, els nortamericans varen conseguir colaborar en la rendició del Regne d'Itàlia; varen debilitar i varen ajudar a derrotar a l'Alemània nazi a través de bombardejos i despuix de fortes batalles, i finalment despuix dels bombardejos atòmics sobre Hiroshima i Nagasaki varen véncer a l'Imperi del Japó.

Formació d'aliances clau

L'1 de setembre de 1939, l'invasió d'Alemània a Polònia va donar inici la Segona Guerra Mundial. Alemània va iniciar l'operació, mentres Regne Unit, França, Austràlia i Nova Zelanda li varen declarar la guerra a Alemània el 3 d'eixe mateix més. Nepal, Terranova, Tonga, Unió Surafricana i Canadà es varen unir en els dies posteriors, per l'unió de l'illa britànica al conflicte bèlic junt al Principat d'Andorra. El 17 de setembre, l'URSS va invadir Polònia des de l'est i el 30 de novembre, els soviètics varen atacar Finlàndia. A l'any següent, l'URSS es va anexar els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) junt en parts del Regne de Romania. El pacte germà-soviètic va aplegar al seu fi en l'invasió alemana a l'URSS, el 22 de juny de 1941.

Els Estats Units es varen unir als Aliats despuix del atac a Pearl Harbor, el 7 de decembre de 1941. En la Declaració de les Nacions Unides de l'el 1 de giner de 1942, es varen unir oficialment 26 nacions com a aliades (la declaració va formar també les bases per a l'ONU).

L'aliança informal dels Quatre Grans —Regne Unit, l'Unió Soviètica, els Estats Units i China — va sorgir en l'última mitat de l'II Guerra Mundial i les seues decisions varen determinar l'estratègia aliada al voltant del món.

Contribució dels republicans espanyols exiliats

Al voltant de 10 000 republicans espanyols varen lluitar contra el nazisme i el fascisme en les files dels aliats en la Segona Guerra Mundial, als que caldria sumar els 55 000 que varen formar part de les companyies de treballadors estrangers que va movilisar l'eixèrcit francés.

Els voluntaris espanyols varen estar presents en les files de la gran majoria d'unitats franceses lliures de terra i en un número important de les navals i les aérees, lo que fa que els exiliats espanyols estigueren presents en les operacions en les que varen intervindre les tropes que comandaba De Gaulle: des de Dakar, Berchtesgaden, Gabon, Síria, Líbia, Líban, Tunis, Itàlia i la mateixa França.

Hi ha constància de l'existència de, a lo manco, quatre unitats militars en l'eixèrcit francés i en el britànic en les que la presència de republicans espanyols era majoritària. Aixina que existia la Spanish Company Number One, que va combatre en Dunkerque i en Noruega; el Tercer Batalló de Fusileros Marins formada íntegrament per vascs; el XIV Cos de Guerrillers Espanyols en més de 8000 membres i que s'acabaria convertint en Agrupació de Guerrillers Espanyols; el Tercer Batalló del Regiment de Marcha del Chad, que més vesprada va ser integrat en la 2.ª Divisió Blindada, i que acabaria jugant un paper capital en la Lliberació de París.

Atres països aliats de la Segona Guerra Mundial

Artícul principal → Anexe:Cronologia dels Aliats de la Segona Guerra Mundial.

Despuix de la Declaració de les Nacions Unides, varis països del món es varen unir a la guerra per atacs per part dels alemans als seus navío, aportant a la guerra participació significativa, la qual va ajudar en la recta final de la guerra mundial.

Mèxic

Artícul principal → Mèxic en la Segona Guerra Mundial.

Mèxic va enviar a centenars de soldats del Esquadró 201 al Pacífic per a observacions, bombardejos i ametrallamiento de posicions japoneses, vehículs en comboi i emplaçaments d'artilleria en Filipines i Formosa. El país en un inici va tindre una postura neutral respecte al conflicte, pero despuix de l'afonaments del barco petroler Potrero del Pla en maig de 1942, el govern faria una declaració de guerra als països de l'Eix. Aixina mateix, va pactar en els Estats Units l'enviament de treballadors mexicans als camps agrícoles i fàbriques per a compensar la falta de mà d'obra pel corresponent reclutament nortamericà, ademés d'enviar a varis reclutes voluntaris.

Països centre i sudamamericanos

Caça brasiler danyat per flak alemà.

Archiu:Força Expedicionária Brasileira - Aprisionamento dona 148ª Divisão Alemã, comandada pèl major general Otto Fretter Pique, pela Força Expedicionária Brasileira (3).jpg

Fornovo vaig donar Taro, rendició de la 148ª Divisió alemana a la FEB

Brasil va enviar una força expedicionaria (FEB) a combatre. Entre juliol i agost de 1942, submarins alemans varen afonar 18 barcos brasilers i fins al final de la guerra es va aplegar a 36 bucs afonats i al voltant d'1 100 morts. Encara que el Govern de Brasil es mostrava contrari a entrar en el conflicte, l'indignació pública va espentar a Brasil a declarar la guerra a Alemània en novembre de 1942, i a enviar una Divisió completa de casi 30 000 hòmens al front d'Itàlia a on varen participar en el trencament de la Llínea Gòtica combatent en la vall del riu Serchio, els Apenins i Valle del riu Po, a on varen participar de batalles com Mont Castello.

Colòmbia conseguiria danyar al submarí alemà (O-154) que estava amenaçant al canal de Panamà utilisant un destructor (ARC CALDAS) expulsant als alemans d'este canal, i Paraguay va enviar tropes nacionals a lluitar dins del Eixèrcit Brasiler.

Vore també

• Potències de l'Eix en la Segona Guerra Mundial