Tercera República Francesa

Tercera República Francesa

La Tercera República francesa (en francés Troisième République française) va ser el règim republicà en vigor en França de 1870 a 1940. Va ser el primer règim francés durador des de la caiguda del Antic Règim en 1789. En efecte, França havia experimentat, en huitanta anys, sèt règims polítics: tres monarquies constitucionals, dos repúbliques efímeres (durant dotze i quatre anys respectivament) i dos imperis. Estes dificultats contribuïxen a explicar l'indecisió de l'Assamblea Nacional, la qual va demorar nou anys, de 1870 a 1879, per a renunciar a la monarquia i propondre una tercera constitució republicana. Formant una Constitució de compromís, les lleis constitucionals de 1875 varen establir una república parlamentària de tipo bicameral. Marcats pel colp d'Estat de 1851, dirigit pel seu primer president electe, els republicans varen acordar en la pràctica al president un rol merament representatiu. La Tercera República va constituir lo que Philip Nord va cridar «el moment republicà», és dir, un periodo marcat per una forta identitat democràtica, que les lleis sobre l'educació, la laïcisme, els drets de folga, d'associació i de reunió ilustren. La Tercera República va ser també una época en la que la vida dels francesos era «apassionadament política, tant com la vida d'un poble pot ser-ho en un periodo no revolucionari». És lo que Vincent Duclert califica de «naiximent de l'idea de França com a nació política».

Durant els sigles XIX i XX, l'imperi colonial francés va ser el segon imperi colonial més gran del món solament darrere del Imperi Britànic; es va estendre sobre 13 500 000 km² (5 200 000 milles quadrades) de terra en el seu apogeu en les décades de 1920 i 1930 o el 10% de la superfície terrestre. No obstant, en térmens de població, en vespres de la Segona Guerra Mundial, França i les seues possessions colonials totalisaven solament 150 millons d'habitants, en comparació als 330 millons de l'Índia Britànica. La Tercera República va ser també un periodo marcat per toda una serie de reformes socials a les quals la societat aspirava, notablement per l'adopció d'una llegislació més favorable per als empleats. Naixcuda en la derrota, la Tercera República va evolucionar de la seua proclamació a la seua caiguda en un context de confrontació en Alemània. La Tercera República és el règim que va permetre a la república instalar-se de manera duradora en l'història francesa despuix del fracàs de la primera (1792-1804) i segona (1848-1852), les quals només havien durat dotze i quatre anys, respectivament.

Context

Antecedents: republicanisme i revolucions

França ya havia experimentat en dos ocasiones règims republicans, per lo que l'ideologia del republicanisme no resultava aliena a l'història política del país. Aixina, en el context de la Revolució francesa, es va instaurar la Primera República despuix del destronamiento de Luis XVI, la qual va existir entre els anys 1792 i 1804, quan Napoleón Bonaparte la va dissoldre al proclamar-se emperador. Aixina mateix, despuix de la Revolució de 1848 que va destronar al rei Luis Felipe I, es va proclamar la Segona República, que va durar fins a 1852, quan Luis Napoleón Bonaparte va instaurar el Segon Imperi

La guerra franc-prusiana

El 19 de juliol de 1871

havia esclatat la guerra franc-prusiana entre el Segon Imperi francés i el Regne de Prusia, en la qual este últim havia conseguit la colaboració militar d'atres estats alemans (com el Gran Ducado de Baden o els regnes de Wurtemberg i de Baviera). Iniciades les campanyes bèliques entre les tropes en lluita, el curs de la guerra es va inclinar pronte a favor de Prusia, que va obtindre continus triumfos militars sobre els francesos. El propi emperador francés Napoleón III havia assumit el comando militar de les seues forces, pero a fins d'agost va quedar cercat en un gran contingent de soldats francesos en les fortificacions de Sedán, soportant allí un dur sege de les tropes prusianas. Sense possibilitats reals de trencar el sege o salvar les seues tropes, Napoleón III va acceptar capitular davant els caps militars prusianos el 2 de setembre de 1870 i va quedar com a presoner de guerra junt en varis mils dels seus soldats. Tal decisió va resultar crucial per a la política de França, en quedar el país sobtadament sense cap d'Estat.

Inicis de la República (1870-1871)

Proclamació: el Govern de Defensa Nacional

En mig de la fúria popular contra Napoleón III en conéixer-se la derrota de la Batalla de Sedán, el polític Léon Gambetta, líder de l'oposició republicana en l'Assamblea Nacional, va proclamar la República en París el dia 4 de setembre. El mateix dia, es va establir en la capital un Govern de Defensa Nacional encapçalat pel general Louis Jules Trochu, governador militar de París, i compost entre uns atres de Gambetta, Jules Favre, Jules Ferry, Henri Rochefort, Jules Simon, Emmanuel Arago i Adolphe Crémieux. Els esforços del nou règim no varen impedir que les forces prusianas al mando del general Helmuth von Moltke posaren lloc a París des del 19 de setembre. Els esforços del Govern de Defensa Nacional varen resultar vans i no va ser possible reconstruir un eixèrcit francés capaç d'alçar el sege prusiano a París, que va capitular el 28 de giner de 1871 despuix de varis mesos de privacions i hambruna. El general Moltke va rebre órdens d'Otto von Bismarck de deixar una guarnició prusiana en París, pero retirar la major part de les seues tropes a posicions de fàcil defensa propenques a la ciutat. En paral, va quedar acuartelada allí la cridada Guàrdia Nacional, que havia segut encarregada d'assegurar la defensa de la capital durant el sege prusiano. El Govern de Defensa Nacional va pactar un armistici en els prusianos el 28 de giner de 1871, per a aixina celebrar eleccions llegislatives per a l'Assamblea Nacional el 8 de febrer. Com a resultat d'estes eleccions, Adolphe Thiers va ocupar la presidència de França des del 18 de febrer; no obstant, Thiers no va ser proclamat «president» de manera oficial, sino «cap del Poder Eixecutiu de la República», en consideració a que el règim republicà encara no estava regulat per una Constitució. Dels 768 escans de l'Assamblea Nacional, solament 675 varen poder ser ocupats per causa de la guerra; aixina mateix, els monàrquics varen resultar ser majoria absoluta en guanyar 396 escans.

Sublevació: la Comuna de París

La Guàrdia Nacional, formada en la seua majoria per individus de les classes populars i membres de la chicoteta burguesia, va mantindre un gran resentiment contra el Govern de Defensa Nacional, que no va poder impedir la rendició de la ciutat de París. De fet, la Guàrdia Nacional va refusar entregar a les tropes governamentals els seus canons i armes pesades; finalment, el 18 de març de 1871 es va sublevar i va prendre el control de París, instaurant un govern municipal popular conegut com la Comuna de París, en oposició a la política del Govern de Defensa Nacional instalat en Versalles i presidit per Adolphe Thiers. La Comuna seria combatuda per les forces governamentals i acabaria violentament esclafada en una campanya militar —incloent un sever i destructiu combat urbà dins de París— que va terminar el 28 de maig de 1871. Despuix del Tractat de Fráncfort firmat el 10 de maig de 1871, el Govern francés va pactar la pau en l'Imperi alemà, acordant la retirada parcial de les tropes prusianas del sol francés. França va cedir a Prusia la província francesa d'Alsàcia, part dels Vosges i part de la província de Lorena, que varen ser anexades com a «territori imperial». Ademés, va acceptar pagar reparacions de guerra per un import de 5000 millons de francs d'or, mentres Prusia ocupava en les seues tropes varis departaments del nort de França fins al pagament total del deute.

Intent de restauració monàrquica (1871-1873)

Aprofitant la caiguda de Napoleón III, varis grups monàrquics varen tractar d'instaurar en França una monarquia constitucional, per ad açò ya existien des de feya molts anys dos bandos aspirants al tro francés. El primer era dels legitimistas, que recolzaven als Borbones hereus de Carlos X (derrocat en 1830) i reconeixien com a rei al seu net Enrique d'Artois, comte de Chambord. L'atre bando era el dels orleanistas, partidaris dels hereus de Luis Felipe I, el «Rei Ciutadà» derrocat en 1848, en el seu net Luis Felipe, comte de París, com a llegítim hereu. Abdós grups varen pactar que el comte de Chambord regnara com Enrique V de França, i que a la seua mort, com no tenia fills, heretara el tro el comte de París. Enrique d'Artois va retornar breument a França en juliol de 1871 i, instalat en Chambord, va rebujar la bandera tricolor i va demanar restablir l'antiga bandera monàrquica (blanca en flors de lis) usada durant la Restauració. Estes condicions varen causar la divisió entre els monàrquics i l'alienació de l'opinió pública, fent impossible la «restauració» proyectada, al punt que el propi Adolphe Thiers, pese al seu conservadurisme, va preferir escomençar a formalisar la República. Encara que, despuix de la renúncia de Thiers en maig de 1873, va ocupar la presidència el monàrquic mariscal Patrice de Mac Mahon i en l'Assamblea Nacional va subsistir una majoria monàrquica fins a les eleccions llegislatives de 1876, la intransigencia del comte de Chambord va favorir la causa republicana i va dividir als diputats monàrquics. Per la seua banda, el comte de París, que havia jurat fidelitat a «Enrique V de França», va tindre que esperar a la mort d'est, en 1886, per a reclamar el tro; no obstant, llavors, la república ya estava fermament establida.

La República pren forma (1873-1882)

El general monàrquic Patrice de Mac Mahon com a president de la República Francesa en 1873.

Monarquia o República: l'Esmena Wallon

Encara que el general monàrquic Patrice de Mac Mahon va ser elegit president de França en 1873 per a governar per un determini de sèt anys, pronte els republicans varen guanyar major preponderancia política. L'impopularitat de la monarquia va definir el debat polític quan l'Assamblea Nacional va discutir una nova Constitució durant l'any 1874, al punt que, el 30 de giner de 1875, els diputats republicans es varen considerar lo prou forts per a propondre l'Esmena Wallon al proyecte constitucional per a agregar: «El president de la República és elegit pel Senat i per la Cambra». Esta frase va ser aprovada en l'Assamblea Nacional per un sol vot —353 a favor i 352 en contra— i, en això, França va quedar oficialment consagrada com a república.

Bases republicanes: les lleis constitucionals

Entre febrer i juliol de 1875 es varen assentar les bases de la república en l'aprovació de lleis constitucionals. Es va crear un Parlament en dos cambres: la Cámara i el Senat de França, aixina com els càrrecs de president de la República i president del Consell (o primer ministre). El cap d'Estat era el president de la República, mentres que el cap de Govern era el primer ministre, a qui elegien la Cámara i el Senat. Estos cossos llegislatius eren elegits per sufragi universal —directe en el cas de la Cambra i indirecte el Senat— i, reunits, eren els encarregats d'elegir al president; una moció de censura parlamentària podia forçar l'immediata dimissió del primer ministre, pero mai del president, el mandat del qual durava sèt anys.

República contra monarquia: eleccions contra presidència

Les eleccions generals a la Cámara del 20 de febrer de 1876 varen donar una clara victòria dels republicans, per lo que el president de la República va nomenar successivament com a presidents del Consell a dos republicans conservadors, Jules Dufaure i Jules Simon, que no varen conseguir la confiança del Parlament. Per al 16 de maig de 1877, l'opinió popular havia deixat de recolzar la monarquia i recolzava ara a l'instauració definitiva de la república. El president de la República, Patrice de Mac Mahon, duc de Magenta i monàrquic convençut, va maniobrar a últim moment per a restaurar la monarquia en cessar en el seu càrrec al primer ministre Jules Simon i colocar en el seu lloc al monàrquic duc de Broglie, en contra de la majoria parlamentària. Després, Mac Mahon va dissoldre la Cámara i va convocar eleccions en octubre de 1877, que varen confirmar la majoria republicana. El president no va reconéixer el resultat de les eleccions, que s'havien fet per sufragi universal masculí, i va intentar de nou dissoldre la Cámara, pero el Senat li'l va negar. La maniobra no va obtindre el resultat que Mac Mahon esperava, i se li va acusar d'intentar un colp d'Estat. Les eleccions municipals de giner de 1878 varen donar la majoria dels ajuntaments a alcaldes republicans, un èxit que varen confirmar les eleccions per a renovar un terç del Senat en giner de 1879. Aïllat i sense respals, el «president monàrquic» Mac Mahon es va vore obligat a renunciar el 28 de giner de 1879.

Jules Grévy, segon president de la Tercera República

Afirmació del parlamentarisme

La Cambra i el Senat varen elegir llavors per a succeir-li a l'advocat Jules Grévy, un republicà moderat. El nou president de la República va declarar en la seua pren de possessió que «mai aniria en contra de la voluntat de les cambres» i va renunciar al seu dret llegal de dissoldre la Cámara, iniciant en este gest un règim fonamentalment parlamentarista —una de les característiques principals de la Tercera República—. Seguint l'eixemple de Grévy, la majoria dels següents caps d'Estat es varen mantindre en un paper discret darrere dels presidents del Consell de Ministres que assumien en la pràctica el govern del país. En 1879, Jules Grévy va nomenar a la presidència del Consell de Ministres al republicà Jules Ferry, qui es va convertir en una de les personalitats més destacades de la República. En juny de 1882, el Parlament va aprovar la llei d'alienació, que va permetre al Govern vendre la majoria de les joyes de la Corona, en l'objectiu de sufragar l'accés gratuït de la població als museus nacionals i, ademés, llançar un gran colp de propaganda contra els monàrquics en elema: «No pot existir un rei si ya no existix corona ni ceptre».

L'ideal dellaïcisme

Despuix de la caiguda del Segon Imperi i la derrota de la Comuna de París, es va instaurar en França una forta corrent ideològica de republicanisme i de llaïcisme, ya exposta per Léon Gambetta, que el 4 de maig de 1877 va pronunciar en la Cámara un discurs contra «eixe esperit d'invasió i de corrupció» que als seus ulls era el clericalisme, i que acabava en una frase que es faria célebre: «El clericalisme, ¡ahí està l'enemic!» («Li cléricalisme, voilà l'ennemi !»). A partir de llavors es va posar en marcha una política anticlerical oberta inspirada en l'ideal de la laïcité i que culminaria en l'aprovació en decembre de 1905 de la llei de separació de les Iglésies i de l'Estat, dirigida essencialment contra l'Iglésia catòlica, considerada per molts republicans un bastió del conservadurisme més reaccionari i antiliberal.

Caricatura de La Petite Lune de 1878: el primer ministre Jules Ferry menjant-se un sacerdot.

La llegislació laicizadora

L'educació llaica: les lleis de Jules Ferry

En 1881-82, el Govern de Jules Ferry va aprovar noves lleis educatives que establien una ensenyança pública primària —de 6 a 13 anys— gratuïta (16 de juny de 1881), obligatòria i llaica (28 de març de 1882), assentant les bases de l'educació pública francesa. Estes lleis varen ser completades en la de 30 d'octubre de 1886, cridada llei Goblet, que permetia solament mestres llaics en les escoles primàries públiques: els mestres que anaren clercs devien deixar el seu lloc en un determini de cinc anys, encara que per a les mestres no es fixava cap, i encara hi havia escoles en mans de monjas en 1914.

L'espai i els procediments públics

Esta separació de l'Iglésia i l'Estat en l'àmbit escolar pronte es va estendre a uns atres. En el funerari, la llei de 14 de novembre de 1881 secularizó els cementeris, mentres una atra de 15 de novembre de 1887 va posar fi a les restriccions als funerals civils i va permetre la cremació dels cadàvers. Sobre la salut pública: els hospitals varen ser laicizados, expulsant als capellans i substituint progressivament a les monges per enfermeres diplomar —si ben este procés va ser molt llent—; les sals d'hospital varen perdre els seus noms catòlics i varen rebre uns atres que recordaven a grans inventors o meges. També es varen prendre mides per a laicizar l'espai públic: els crucifixos varen ser retirats de les parets d'hospitals, escoles i tribunals; es va restringir l'eixida de processons fòra dels llocs consagrats al cult i el porte de la sotana pel carrer. Li varen seguir atres lleis dirigides a afiançar la preeminència absoluta de l'Estat i la llibertat de consciència de tots els ciutadans: com la de 1883 que prohibix rendir els honors militars dins d'un edifici religiós; la llei Naquet de 27 de juliol de 1884, que no reconeix un atre matrimoni que el civil i regula el divorç; o la llei Freycinet de 15 de juliol de 1889, que obligava als membres del clero a complir en el seu deure militar.

El debat públic

Al mateix temps, es va desnugar una campanya d'anticlericalisme a través dels periòdics republicans i librepensadors, i de fullets i llibres. En un d'ells es dia:

¡No som terramaner fins a eixe punt! El desenfré, la holgazanería, l'intolerància, la glotonería, la rapacidad frailuna són uns atres tants portells que nos òbrin la ciutadella clerical. Si taponáis eixes portes, ¡ya voreu lo difícil que se nos farà donar l'assalt!

—Henri Vaudemont, «Guerre aux moines ! Guerre aux curés ! Guerre a Dieu !», La Lliure Pensée, 29 d'agost de 1880.

En l'estela d'Eugène Sue varen aparéixer molts atres novelistes, com Marie-Louise Gagneur —La Croisade noire (1865), Un chevalier de sacristie (1881), Li roman d'un pêtre (1882) i Li crime de l'abbé Maufrac (1882)—, Hector France —Li péché de soeur Cunégonde (1883) i Li roman du curée (1884)— o Jules Boulabert —Els ratichons (1884)—. Autors més prestigi també varen mostrar clercs antipàtics i inclús repulsivos, com Émile Zola en La Faute de l’abbé Mouret (1875) o La Terre (1887).

La separació: 1904-1905

Les normes anticlericals i llaïcistes varen aumentar en el govern d'Émile Combes en l'aprovació de les lleis de 1904, que prohibien a les congregació religioses dedicar-se a l'ensenyança escolar. Varen tancar aixina unes 12 500 escoles religioses —llevat en Alsàcia-Lorena, en poder d'Alemània—; la majoria d'estes órdens religioses expulsades es varen instalar en Espanya, a on fundarien coleges. Esta política anticlerical va provocar la ruptura en la Santa Sèu en 1904. En 1905, l'Assamblea Nacional va aprovar la llei de separació de les Iglésies i de l'Estat, que abolia el Concordato de 1801: des d'eixe moment, la República no va reconéixer cap cult. Un dels seus promotors va ser l'Associació de Librepensadores de França, que va realisar diversos actes, alguns dels quals varen terminar en altercats en catòlics, causant ferits i algun mort. La llei, no obstant, no va acontentar plenament a alguns d'ells perque feya alguna concessió a l'Iglésia catòlica, com la de que continuaria detentando l'us exclusiu dels temples.

Qüestions socials i econòmiques

Cartell de l'Exposició Universal de París de 1889.

Desenroll econòmic

Ascens de la burguesia

França era un país que havia alcançat un cert nivell de creiximent econòmic durant l'época del Segon Imperi, quan el capitalisme i l'industrialisació varen transformar l'economia del país i les vides dels seus habitants. Ya en els dies de Napoleón III, els grans empresaris havien alcançat un alt nivell d'influència política, pero esta es va acréixer despuix de la proclamació de la República, quan l'estructura del nou règim polític va permetre a la més adinerada burguesia francesa desplaçar grandemente a l'antiga aristocràcia sobre poder i influència.

Creiximent industrial i tecnificació agrícola

l'indústria pesada es va desenrollar novament, colocant a França com a nació industrialisada, encara que immediatament despuix de Gran Bretanya i Alemània sobre volum, equiparant-se a l'agricultura. que tradicionalment havia segut l'activitat econòmica principal del país. L'industrialisació va fomentar el comerç internacional d'exportació, colocant a l'economia francesa com a proveïdora de variats bens de consum. No obstant, la producció agrícola mai va perdre del tot la seua importància i rendabilitat en l'economia francesa gràcies a l'aplicació de tecnologia en la seua explotació; les noves aplicacions tècniques varen impulsar l'industrialisació dels productes agrícoles i els seus derivats (com la seda i el vi).

Expansió empresarial i financera

En paral, una característica de l'economia francesa en este periodo va ser l'expansió de les chicotetes empreses de tipo comercial o industrial per tot el país, pero moltes d'elles se situaven en chicotetes ciutats provincianas abans que migrar als grans centres urbans. Els chicotets empresaris es varen convertir paulatinament en un grup de pressió política que reclamava estabilitat i una política tributària lliberal del Govern. En 1882, una gran fallida en la bossa de valors de París va afonar el banc Union Générale i va causar una severa depressió financera; no obstant, esta va poder ser superada cap a 1890. El creiximent econòmic permetia que prosperaren i s'expandiren a nivell internacionals institucions bancàries creades durant el Segon Imperi, com el Banque de Paris (1869) —fusionat en 1872 per a crear el Banque de Paris et dones Pays-Bas, que a la seua volta evolucionaria en el BNP Paribas—, el Crédit Lyonnais (1863) —que en 1900 seria considerat el banc en major capital en el planeta— o la Société Générale (1864), mentres que la lliberalisació financera permetia el sorgiment de noves entitats com el Crédit Agricole, fundat en 1885.

Evolució política

Tramvia elèctric parisino, 1904

El moviment obrer

El creiximent de l'economia va motivar l'aparició d'un massiu proletariat urbà en París, Bordeus, Lió o Marsella. En ell varen aparéixer les primeres reclamacions obreres i, cap a 1880, els primers sindicats que varen conseguir organisar-se per a requerir millores en el nivell de vida: la Fédération Nationale dones Syndicats, en Lió en 1886, o Confédération Général du Travail, en Llemosí en 1895. Ya en 1905 es va crear la Secció Francesa de l'Internacional Obrera, unificant a varis grups socialistes (guesdistas, blanquistas, reformistes, etc.) al poc temps encapçalats per Jean Jaurès.

El radicalisme

Mentrestant, la classe mija creixia més llentament, encara que alcançava majors nivells de sofisticació en els seus hàbits de consum; esta s'alineava majorment en el Partit Radical, fundat en 1901, de tall republicà i llaïciste. Aliens a estos grups permaneixien els monàrquics i els clericals; pese a açò, les constants demandes obreres i de les formacions socialistes i anarquistes varen suscitar una progressiva derechisació del Partit Radical. Els líders del radicalisme varen mantindre una ideologia lliberal en lo polític i econòmic, pero varen rebujar frontalment les doctrines del socialisme o del marxisme. Aixina, les files radicals es varen nutrir d'una incipient èlit republicana anticlerical, sense raïls en l'aristocràcia i que defenia el capitalisme i basava el seu poder en els diners.

Sufragi, llibertats i drets

Si ben el sufragi censitario havia segut suprimit en 1848 i el sufragi universal masculí estava ya estés des de 1848-51 i assentat en la llei de 30 de novembre de 1875, l'influència política es desplaçava de manera paulatina cap a les capes més riques de la societat, en una successió de partits polítics i campanyes electorals que encorajaven la vida política de França. No obstant este creixent elitisme, la Tercera República va mantindre durant tota la seua existència un sistema polític lliberal i democràtic, que permetia una considerable llibertat d'expressió —protegida llegalment des de 29 de juliol de 1881 per la llei sobre la llibertat de prensa— i reconeixia diversos drets fonamentals als seus ciutadans, deixant de costat l'autoritarisme que predominava encara en molts atres països d'Europa. Per mig d'este sistema s'assentava en validea la democràcia representativa. Ara be, la primacia del Llegislatiu sobre l'Eixecutiu podia generar una séria inestabilitat política i Governs fugaços. Estes dinàmiques, canalisades durant les primeres décades de la Tercera República, varen desembocar en una série de crisis polítiques despuix de la Primera Guerra Mundial —comuna a la crisis dels règims lliberals—, en l'auge d'ideologies alluntades del «ideal republicà» i que varen guanyar presència entre els electors, com el comunisme —el PCF (1920)— i el fascisme —la Croix de Feu (1927) i el Partit Social Francés (1936)—.

El boulangisme

En 1887, aprofitant la distància entre la població proletaria, les classes miges i les èlits polítiques, va sorgir un fugaç moviment populiste dirigit pel general Georges Boulanger. Est va posar a la República davant una verdadera crisis; per la seua alta popularitat entre el poble, els monàrquics i els bonapartistas, el Govern temia que, si els seus partidaris guanyaven les eleccions que se celebrarien en juliol de 1889, Boulanger intentara un colp d'Estat i imponguera una dictadura. No obstant, el general no va donar este pas i, despuix d'una amenaça d'arrest, va fugir a Bèlgica, lo que va posar fi al seu moviment.

Canvis socials

Erro al crear miniatura:

Vista de París i la Torre Eiffel des d'un globo aéreu durant l'Exposició de 1889.

El château d'eau en l'Exposició Internacional de París de 1900.

Creiximent poblacional

En el context de l'Europa Occidental entre 1870 i 1914, França va experimentar un notable creiximent demogràfic i urbà, nutrit per la migració del camp a la ciutat. Si en la França metropolitana hi havia 38,8 millons d'habitants en 1876, estos varen ascendir a 40,6 millons en 1901. Aixina, París va passar de tindre 1,99 millons d'habitants en 1876 a 2,71 millons en 1901, sense contar la seua creixent àrea metropolitana. Similar aument va tindre lloc en les grans ciutats franceses que s'havien convertit gràcies al desenroll econòmic en centres d'indústria pesada —com Lió (459 000 habitants) i lle—, o de comerç internacional i servicis —com els ports de Marsella (491 000) i Bordeus—, ademés d'en les explotacions mineres de les regions propenques a Bèlgica. Pese a esta expansió urbana, la població rural de França va seguir sent comparativament elevada: encara en 1920 casi dos terços dels francesos (el 63%) residien en el camp o en centres urbans en menys de 20 000 habitants.

Comunicacions i alfabetisació

La modernisació del país va quedar baix l'ampar i protecció de l'Estat en major mida que en l'época imperial. Els ferrocarrils varen ser propagant-se per França i varen aplegar inclús a les províncies que abans es trobaven més apartades dels centres de poder, conectant en les poblacions rurals en les últimes décades d'el xix. Els nivells d'alfabetisació varen aumentar gràcies a les lleis que varen establir l'escolarisació gratuïta, universal i obligatòria en 1881-82, i això va favorir l'integració mútua de les províncies; a la seua volta, va impondre la presència de l'Estat en les regions del país. L'alfabetisació va generar també que la prensa escrita fora més accessible a totes les classes socials, provocant una gran profusió de publicacions de tota espècie en un volum fins a llavors desconegut en França.

Cultura, ciència i tecnologia

Durant els últims anys d'el xix, França va experimentar també un renovat prestigi en l'innovació científica i tecnològica, sent que el creiximent i la prosperitat econòmica varen permetre que París, de la mateixa manera que en els anys del Segon Imperi, recuperara el seu lloc de «gran ciutat global», «capital del món» o «capital d'el xix» com un dels principals centres de la Belle Époque. Mentrestant, les doctrines del positivisme estenien entre les èlits intelectuals el menyspree per la metafísica i la religió junt en la confiança en el poder de la ciència i en la tecnologia, aixina com la creència en la bondat del progrés, idees que en cert modo varen ser incorporades també a l'ideal republicà francés. En acostar-se el centenari de la Pren de la Bastilla i de l'inici de la Revolució francesa, el Govern de la Tercera República va vore una gran ocasió per a celebrar el republicanisme francés, el positivisme filosòfic i l'alvanç científic i tecnològic del món. Per a això, va organisar l'Exposició Universal de París de 1889, en la que varen participar numerosos països i es va inaugurar com a «estructura temporal» la Torre Eiffel. L'èxit d'este event va motivar que anara repetit en 1900, també en París, com una celebració del progrés i de la ciència, aprofitant ademés l'inici del nou sigle, encara que esta última exposició va resultar prou més costosa que la seua antecessora i, per tant, no va generar gran rendabilitat.^{cita requerida}

L'expansió colonial

Imàgens de colónies franceses en el Surest asiàtic en 1891 (de Le Monde Illustré).
1. Panorama de Lac-Kaï, base francesa en China.
2. Moll Yun-nan, en Hanói.
3. Carrer inundat en Hanói.
4. Panorama de les afores d'Hanói.

Antecedents: les colónies d'ultramar

La Tercera República Francesa, de la mateixa manera que el restant de potències europees, va entrar en la carrera del colonialisme i l'imperialisme en renovat ímpetu. Si ben França havia posseït colónies des d'el xviii, moltes d'estes s'havien perdut —com Canadà o Haití— o havien perdut importància —els enclavaments en l'Índia—, i solament algunes es mantenien econòmicament actives —cas de Martinica o Guadalupe—. Esta experiència colonial prèvia va servir com a valiós «punt de partida» per a les noves aventures imperialista que França reprenia despuix de moltes décades.

Colonialisme i imperialisme

Argèlia: inici i model de l'imperi colonial

La colónia francesa d'Argèlia, presa en 1830, va ser reorganisada per mig de confiscs de terra, intensificació de les explotacions i introducció de cultius (olivera, vinya, hortalices o cítrics) per a convertir-la en exportadora neta de productes agrícoles a la metròpoli; un esquema que despuix intentarien copiar en tot l'imperi colonial francés.

El repartiment d'Àfrica

L'imperialisme francés també va dirigir els seus esforços al repartiment d'Àfrica. En la Conferència de Berlín de 1884-85, França va fer reconéixer les seues possessions en el nort i l'oest del continent, aixina com sobre l'illa de Madagascar. El poder financer i militar francés va conseguir que Marroc i Tunis es convertiren en protectorats, mentres que les expedicions bèliques i científiques varen impondre el domini francés sobre vastes zones del Àfrica Occidental i la conca dels rius Níger i Chad. Esta expansió colonial aplegaria fins a les costes del golf de Guinea i part de la conca del riu Congo, a on varen establir les colónies de Guinea (1890), Costa d'Ivori (1893) i Dahomey (1894), incloses en l'Àfrica Occidental Francesa, creada en 1895 i consolidada en 1904. En 1896, formalisaria el seu domini sobre el golf d'Aden en l'enclavament de Djibouti i la creació de la Somàlia francesa.

Intervenció en Àsia

Sumant-se a les incursions europees en continent asiàtic, prèvies i coetáneas, França va incorporar territoris en la seua part surest. En 1867 havia obtingut de l'emperador Tự Đức d'Annam les regions de Saigon, Vien-Hoa i My-tho, incloses en la Cochinchina francesa. Jean Dupuis va recomençar les seues exploracions en 1873 i va prendre els forts d'Hanói; a l'any següent, un conveni obria tres nous ports al comerç francés. Davant els malentesos respecte del tractat en Annam, el Govern francés laznó una expedició contra Tonkín en juliol de 1881, completada en la conquista d'Hanói en abril de 1882. Reprendrien les operacions colonials en febrer de 1883; en la pren d'Hué en el més d'agost, va crear per mig de tractat el Protectorat de Tonkín. Les hostilitats continuarien durant els anys següents, tant en l'emperador Tự Đức com en la China Qing, fins que el primer va reconéixer els protectorats francesos sobre Annam i Tonkín el 25 d'agost de 1884, i la segona va resoldre el conflicte en França en firmar el Tractat de Tianjin el 9 de juny de 1885. Estabilisada la seua presència en la regió, en octubre de 1887, França va assumir la sobirania i va formar l'Indochina francesa, en capital en Saigon i integrada per Annam, Tonkín, Cochinchina i Camboya. Els conflictes territorials no cessarien: es varen enfrontar a Siam en 1893 i varen aprofitar disputes fronterices per a impondre acorts favorables en 1902, 1904 i 1907.

Territoris en Oceania

En competència en els britànics, els francesos varen estar presents en els archipèlecs de la Polinèsia en missions militars, exploradores i catòliques des de la segona mitat d'el xviii. La colonisació francesa del Pacífic havia començat en 1842 en el control de les illes Marqueses i el Regne de Tahití. Este protectorat, confirmat en la Convenció de Jarnac de 1847, es va ampliar fins a comprendre les illes de Barlovent, l'archipèlec Tuamotu i les illes de Tubuai i de Raivavae; i en 1853 se'ls va unir Nueva Caledonia. En 1880, Pōmare V, últim sobirà de Tahití, va cedir de manera definitiva els territoris del Protectorat. A partir de llavors, França va continuar anexionándose els territoris pròxims. Derogada la Convenció de Jarnac, en 1887 va prendre les illes de Sotavent, si be la tenaz resistència no va permetre incluírlas en els EFO fins a 1897. Les illes Gambier varen ser incorporades en 1891, a instàncies dels seus habitants; les illes Australs, encara independents, ho varen anar també per la mateixa época: Rapa en 1867, Rurutu en 1900 i Rimatara en 1901. Units als demés dominis colonials francesos, varen passar a denominar-se «colónia de Tahití» i, des de 1903, «Establiments Francesos d'Oceania» (EFO). Estos varen dependre del Servici dels Assentaments, en el Ministeri de la Marina, fins a 1894, quan es va crear un Ministeri dels Assentaments, únic interlocutor en territori metropolità.

Activitat colonial

La meta principal de l'expansió colonial francesa era econòmica i consistia en assegurar-se fonts de matèria primera, mercats per als productes francesos i integrar les colónies al seu sistema econòmic. D'esta manera, les autoritats metropolitanes varen donar gran importància a la construcció d'infraestructures (ferrocarrils, ports i carreteres) en els territoris colonials, aixina com a la tecnificació de l'explotació agrícola i minera. L'auge del comerç internacional va causar que França també imponguera lleis d'extraterritorialidad i zones d'influència en el territori d'Estats independents pero econòmicament dèbils com l'Imperi otomà i l'Imperi Qing. No obstant, l'opinió pública interna en França no mostrava major entusiasme per l'expansió colonial, sent que el major impuls donat a ella provenia d'importants capitalistes junt en alts funcionaris estatals, com el primer ministre Jules Ferry, un promotor del colonialisme. La propaganda colonialista en França no va conseguir l'èxit popular que va tindre en atres països europeus, llevat quan en 1898 va esclatar l'Incident de Fachoda contra Gran Bretanya, ocasió quan el nacionalisme francés va servir de justificant per a un imperialisme agressiu; una volta resolt l'incident en el govern britànic, l'entusiasme colonialista va tornar a decréixer.^{cita requerida}

L'expansió imperial francesa va estar dirigida a l'explotació econòmica de terres remotes i no va tindre com a finalitat l'assentament massiu de colon en ultramar, llevat el cas dels francesos d'Argèlia. Atres territoris com Nueva Caledonia o la Guayana Francesa es destinaven a ser «colonisats» com a simples establiments penals remots per als presidiarios de la metròpoli. Com a resultat d'esta política, els francesos assentats en l'imperi colonial mai varen aplegar a ser molt numerosos i, en la seua majoria, varen ser soldats de guarnicions, funcionaris administratius, empresaris particulars o misionero (tant catòlics com a protestants); estos últims varen ser de gran importància per a difondre la cultura occidental i l'idioma francés entre les èlits natives de cada poble colonisat i mantindre l'aliança de dites èlits en l'Administració francesa.

Tensions internes i escàndals

Li Petit Journal del 10 de juliol de 1898 ironisa sobre el caos polític causat en França pel affaire Dreyfus: Marianne ordena als polítics mantindre l'orde sunyint-els com a mestra als seus alumnes.

Titular de l'artícul «Yo acuse» escrit per Émile Zola com a carta oberta al Govern francés, en defensa del capità Alfred Dreyfus durant el affaire Dreyfus.

El cas Dreyfus (1894-1906)

Artícul principal → Case Dreyfus.

el cas Dreyfus va ser un episodi social i polític que va tindre gran importància en les pugnes ideològiques de la Tercera República, sobre un trasfondo d'espionage i antisemitisme a on el capità Alfred Dreyfus (1859-1935), d'orige judeu-alsaciano, va ser acusat de traïció per espiar per al Imperi alemà. Este escàndal, desnugat per la condena de Dreyfus a cadena perpètua en la Guayana Francesa, va mostrar una ona d'antisemitisme obert en part de l'opinió pública francesa i va generar, també, una corrent de defensors de l'acusat, causant que la política (i la societat) francesa quedara pràcticament dividida en dos bandos: els dreyfusards i els antidreyfusards. El fi de l'escàndal va ser precipitat per la publicació en 1898 de «J’accuse…!» ( «Yo acuse...!»), un extens artícul del noveliste Émile Zola per a defendre al capità Dreyfus contra l'acusació d'espionage. El cas judicial va provocar séries tensions polítiques i socials en França que, en el moment del seu apogeu en 1899, varen revelar les fractures profundes que subyacer en la Tercera República. La virulència de l'escàndal va mostrar també la subsistència en la societat francesa d'un núcleu de violent nacionalisme i antisemitisme que convivia en l'igualitarisme republicà. Una série de campanyes periodístiques i el respal d'oficials de l'Eixèrcit com el comandant Georges Picquart varen dur al descobriment del verdader traïdor. L'autèntic espia va resultar ser el major Ferdinand Walsin Esterházy, francés descendent d'aristócrates hongaresos, un furibundo antisemita al que varen protegir vàries autoritats militars. El descobriment d'un greu «error judicial» en el cas va forçar als alts caps de l'Eixèrcit a reobrir el procés seguit contra el capità Dreyfus i, posteriorment, otorgar-li l'indult en demostrar-se que no existien proves en contra seua.

L'escàndal de Panamà (1887-1888)

Artícul principal → Escàndal de Panamà.

Un atre sonat cas judicial que va sorprendre a la Tercera República va ser l'escàndal de Panamà de 1887, en el que es va vore implicat el famós empresari Ferdinand de Lesseps, qui ya havia dirigit la construcció del canal de Suez en l'época del Segon Imperi. En 1882, Lesseps es va embarcar en el proyecte de construir un canal a través de Panamà per a comunicar l'oceà Atlàntic en el Pacífic i va buscar finançació per mig d'una empresa denominada Companyia Universal del Canal de Panamà. El pla de Lesseps es va vore dificultat per l'agresta geografia tropical de Panamà, les dificultats climàtiques i la febra groga, ademés que la diferència de nivell entre els oceans a conectar exigia la construcció de grans i costoses esclusas no previstes en el presupost, al punt que l'obra es va revelar molt més onerosa de lo planejat. Per a seguir avant en el proyecte i evitar que els accionistes retiraren els seus fondos de la Companyia Universal del Canal de Panamà, els directius varen entrar en un gran esquema de corrupció política: varen pagar soborns a periodistes, polítics i inclusivament a integrants del Parlament francés, en la finalitat de silenciar les pèrdues del proyecte, estimular que les accions de la Companyia seguiren sent adquirides pel públic i assegurar per mig de la publicitat enganyosa que seguira rebent préstams bancaris. Estes intrigues varen fracassar per complet i, finalment, es va declarar la fallida de la Companyia en 1888, en pèrdues de 1440 millons de francs i perjudicant a 850 000 accionistes.

L'escàndal del ficher masónico (1904-1905)

Artícul principal → Escàndal del ficher masónico.

En un atre escàndal, el «affaire dones fiches» ocorregut entre els anys 1904 i 1905, es va descobrir que el ministre de la Guerra del Govern d'Émile Combes, el general Louis André, havia ordenat les promocions d'oficials de l'Eixèrcit basant-se en l'ampli «índex» sobre els oficials francesos elaborat pel Gran Oriente Masónico de França. En eixes llistes, els oficials eren classificats en catòlics i nacionalistes (o simpatisants d'estos) i republicans i librepensadores, en la finalitat de promoure la carrera d'estos dos últims grups i també evitar que oficials catòlics ascendiren en l'escalafó militar, gràcies a senyes "confidencials" remesos pels seus caps al general André. Descoberts els fets, el general André va dimitir en octubre de 1904. Les fortes protestes per part de la prensa clerical, els oficials de l'Eixèrcit i els diputats catòlics contra el gabinet de Combes, acusaven als líders de la República de permetre un illegal espionage de la francmaçoneria sobre les creències religioses dels seus militars i quebrantar aixina la llibertat de consciència que alegaven protegir, les dures crítiques varen provocar la dimissió de Combes en giner de 1905.

Política exterior

Portada de Li Petit Journal respecte a les celebracions conjuntes franc-russes en 1893

Hegemonia alemana (1871-1890)

La política exterior francesa en els anys previs a la Primera Guerra Mundial es va basar en gran mida en l'hostilitat i la por del poder alemà. El canceller germà Otto von Bismarck va cuidar durant anys que França carira d'aliats importants en Europa i va patrocinar la Lliga dels Tres Emperadors, que servia com a aliança informal entre Alemània, Àustria-Hongria i Rússia; ademés, va buscar pactes en Gran Bretanya i va intentar un acostament polític entre Àustria-Hongria i el Regne d'Itàlia. Despuix de la dimissió de Bismarck en 1890, l'emperador Guillermo II no va mantindre la seua política i va refusar renovar en Rússia la Lliga dels Tres Emperadors, en preferir alinear els interessos alemans sol en els de l'Imperi austrohúngaro per mig de la Doble Aliança de 1879 —a la que es uniria Itàlia en 1882—, pese a la rivalitat austro-russa en els Balcans.

Aliances: cap a la Entente Cordiale (1891-1911)

França va aprofitar el malestar de Rússia per esta decisió per a forjar en ella la seua pròpia aliança política i militar. Esta va ser alimentada des de 1891 en acorts bilaterals en matèria militar i comercial, junt en visites de delegacions mútues en 1893, i quedaria sagellada en 1896 en la visita del sar Nicolás II a París. L'aliança va servir com a pedra angular de la política exterior francesa fins a 1917 i va tindre la seua manifestació més visible en les àmplies inversions de capital francés, aixina com en préstams financers de la banca francesa en favor del Govern rus. Ademés, l'aliança va motivar a que tant Rússia com França alinearen els seus interessos en cas de sofrir una agressió externa per part d'alguna «tercera potència», lo que significava un contrapeso efectiu a l'aliança entre Alemània i Àustria-Hongria. En Gran Bretanya havia mantingut relacions amistoses fins que en 1898 va esclatar l'Incident de Fachoda, a on les seues respectives expansions varen colisionar en un lloc militar francés a la vora del Nilo, en el territori de l'actual Sudan. Este event va causar una série de pugnes en l'opinió pública d'abdós països, pero el Govern francés va cedir davant els interessos britànics en jujar poc inteligent entrar a un conflicte armat en Gran Bretanya quan esta posseïa la major flota naval del món. No obstant, en 1904, el ministre de Relacions Exteriors francés Théophile Delcassé va negociar en lord Lansdowne, secretari britànic de Relacions Exteriors, la Entente Cordiale, que va posar fi a un llarc periodo de tensions i recels mutus. La Entente Cordiale va funcionar com una aliança anglo-francesa informal, pero va resultar molt reforçada per la crisis marroquina de 1905 i per la crisis d'Agadir de 1911. Un primer resultat va ser que els Governs de França i Gran Bretanya abandonaren les seues mútues diferències pel temor compartit d'abdós països cap a l'Imperi alemà; recel incrementat entre els britànics quan Alemània va eixecutar plans des de 1906 per a conseguir que el seu Marina de guerra superara en poder a la Marina britànica.

Perspectives de guerra (1911-1914)

Preocupada per problemes interns, el Govern francés va mostrar poca atenció a la política exterior en el periodo de 1911-14, encara que en 1913 va acceptar estendre el servici militar a tres anys en lloc de dos, pese a les objeccions dels socialistes. La crisis dels Balcans en juliol de 1914, causada pel atentat de Sarajevo, va fer que França complira els térmens de la seua aliança en Rússia recolzant-la contra Àustria-Hongria i Alemània. Entrava aixina en la Primera Guerra Mundial.

Primera Guerra Mundial

França en 1914, abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Trinchera francesa en Verdún, 1916

Antecedents: revengisme i aliances

el revengisme francés no s'havia extinguit des de 1870, i els acontenyiments dels primers anys d'el xx havien propiciat l'enfortiment de l'aliança política i militar entre França i Rússia —resultat indirecte del refredat de vínculs entre Alemània i Rússia des de 1890—, aixina com el sorgiment de l'Entente Cordiale entre França i Gran Bretanya. Despuix del distanciament causat per la crisis de Fachoda en 1898, Gran Bretanya va escomençar a valorar les ventages d'un acostament a França i contar aixina en una gran potència aliada en el continent europeu, en contra de la potencial «amenaça alemana» que el govern britànic percebia des de la crisis d'Agadir en 1911. En açò, a inicis de 1914, França va quedar incorporada en un sistema d'aliances en Gran Bretanya i Rússia, contrapost a la Triple Aliança, constituïda des de 1882 per Alemània, Àustria-Hongria i Itàlia (encara que l'aliança entre estos dos últims estats resultava prou difícil i plena de friccions que Alemània tractava d'atenuar). l'assessinat de l'archiduc Francisco Fernando d'Àustria el 28 de juny de 1914 va fer esclatar la tensió política entre els països d'Europa i va aflorar el risc d'una gran guerra entre la Triple Aliança i la Entente Cordiale. França no va permanéixer aliena a estes convulsions. El 31 de juliol moria elíder socialiste Jean Jaurès, partidari de la pau, assessinat en París per un militant ultranacionaliste despuix d'haver-se opost a l'entrada en un hipotètic conflicte armat. I, quan Alemània va declarar la guerra a França el 3 d'agost de 1914, el Govern presidit per Raymond Poincaré va conseguir formar una treua política entre els diferents partits per a afrontar el desafiu bèlic de modo conjunt —inclús els socialistes— per mig de la «unió sagrada» (union sacreé).

La «unió sagrada»

Victòries i unitat (1914)

L'unió sagrada no va eliminar les diferències entre les faccions polítiques franceses, pero la necessitat d'expulsar als invasores alemans va proporcionar una sòlida base de cooperació. El triumfo francés en la primera batalla del Marne en setembre de 1914 va permetre que l'unió sagrada seguira sent respectada, mentres que, gràcies a un ferm liderage, Poincaré va impondre la seua direcció política al primer ministre René Viviani. Aixina mateix, el ministre de Guerra, Alexandre Millerand, cedia el maneig administratiu de les Forces Armades als militars professionals liderats pel general Joseph Joffre, cap d'Estat Major de l'Eixèrcit.

Derrotes, desgast i friccions (1915-17)

• Ao lo llarc de 1915, l'absència de resultats bèlics d'importància va impacientar als polítics i a l'opinió pública. La gran pèrdua de tropes franceses en la batalla de Verdún a mitan de 1916 va causar que Joffre anara substituït en decembre pel general Robert Nivelle. No obstant, les mals condicions en el front i el fracàs bèlic de l'Ofensiva de Nivelle en abril de 1917 —en paral i coordinada en la batalla d'Arràs i la segona batalla de l'Aisne— varen motivar l'esclat de gresques generalisades entre els soldats francesos. Les gresques havien segut debelados per a agost, pero varen causar preocupació davant el desgast del front intern en França, ademés de la tongada de Nivelle pel general Philippe Pétain en maig de 1917. El descens en el nivell de vida i la duració de la guerra causava descontent entre el proletariat francés, i, en setembre de 1917, els socialistes varen abandonar el Govern en senyal de protesta.

Reorganisació, resistència i victòria (1917-18)

El 16 de novembre, Poincaré va confiar el càrrec de primer ministre a Georges Clemenceau, qui va insistir en continuar la guerra fins al triumfo final, restablir el poder civil sobre els militars i ordenar nous sacrificis a la retaguàrdia. Per a eixa data, el Govern havia impost un férreu control sobre l'economia tant per a mantindre en funcionament l'aparat productiu com per a sostindre els costs de l'esforç bèlic; més encara considerant que, des de setembre de 1914, els alemans havien invadit els departaments del noreste fronteriços en Bèlgica, a on es produïa la majoria del acer i del carbó requerits per França. La movilisació de llauradors i obrers va generar bruscs descensos en la producció de l'indústria i l'agricultura despuix de 1916, puix estes activitats no podien ser cobertes, encara pese a la movilisació massiva de dònes per a treballar en l'indústria bèlica. L'any 1918 va escomençar en nous descontents de la població civil , pero el règim va conseguir formar una renovada cohesió nacional quan les tropes alemanes varen llançar en març la seua gran ofensiva de primavera, que va durar fins a inicis de juliol. El Govern de Clemenceau va aprofitar la difícil situació per a reprimir tot indici de pacifisme i impondre nous esforços, fins que, en agost, les tropes aliades varen poder contraatacar de manera exitosa i precipitar la derrota total del Imperi alemà en el més de novembre.

Periodo d'entreguerras

Despuix del Tractat de Versalles

La firma del Tractat de Versalles en 1919 va significar per a la Tercera República una oportunitat de «anular» el «perill alemà» en respal de Gran Bretanya i els Estats Units. Ademés de recuperar Alsàcia i Lorena, i del artícul 231 pel que recaïa sobre «Alemània i els seus aliats» tota la «responsabilitat» de la guerra, el Govern francés va conseguir l'ocupació de la regió alemana del Sarre a títul de compensació —mantenint la seua ocupació militar fins a 1935—. Despuix de la lluita, França havia perdut casi 1 700 000 vides (incloent 300 000 civils), junt en 4 266 000 ferits de guerra; una pesada càrrega per a un país que en 1913 contava en a penes uns 41,7 millons d'habitants. Açò a la seua volta explicava que l'opinió pública francesa insistira en debilitar lo més possible a Alemània per mig del pagament d'elevades reparacions de guerra, per a evitar que es repetiren els danys i pèrdues causats pel conflicte. La destrucció d'infraestructures, ferrocarrils i atres danys civils en les zones ocupades per Alemània implicava quantioses despeses per a França, l'economia de les quals, ademés, havia segut somesa a dures proves per a mantindre's a flotació durant els quatre anys de guerra. Inclusivament en 1919, els nivells de producció agrícola i industrial eren un 45% més baixos que en 1913, mentres que la mort de centenars de mils de jóvens va comportar un descens i un creiximent demogràfic negatiu del país —de 41,7 millons en 1913 a 39,0 millons en 1920—.

Una atra conseqüència important va ser la repentina expansió de l'imperi colonial francés en Àfrica i Mig Oriente, en a on Gran Bretanya i França es repartien les antigues colónies alemanes i els territoris de l'extint Imperi otomà, havent pactat el destí d'estos per mig dels acorts Sykes-Picot de maig de 1916. D'esta manera, varen passar a control francés les excolonias alemanes de Camerún i Togo, mentres que s'establia l'administració francesa sobre Síria i Líban. Si be l'economia francesa es trobava fortament perjudicada per l'esforç bèlic de 1914-1918, les possibilitats de recuperació econòmica de França seguien sent considerables pel control de nous territoris colonials i l'accés a les matèries primeres d'estos.

La recuperació dels anys vint

Tropes franceses davant l'estació de trens de Dortmund, en el Ruhr, octubre de 1924.

El predomini continental i la recomposición d'aliances

La derrota d'Alemània i la desintegració d'Àustria-Hongria, junt en la crisis polític-social de Rússia despuix de les revolucions de 1917, varen favorir que França quedara com la major potència política i militar del continent; encara en les greus pèrdues sofrides, va conseguir un lloc de preeminència compartit solament en Gran Bretanya. En això, França va centrar els seus esforços en la neutralisació industrial i comercial d'Alemània. No obstant, el Govern britànic no va mostrar major interés en secundar eixe proyecte, puix preferia una recuperació econòmica alemana ràpida per a aixina poder cobrar les reparacions de guerra. Els Estats Units tampoc varen encorajar tals plans pel mateix motiu, més encara quan, en terminar el mandat presidencial de Woodrow Wilson, el Govern nortamericà va acordar no participar en la Societat de les Nacions. Pese a este revés diplomàtic, França va exigir el pagament de les seues reparacions de guerra a Alemània en forma més agressiva. Per a assegurar el cobro d'estes, en 1923, les tropes franceses varen ocupar la conca del Ruhr, encara que el Govern francés va fracassar en el seu encabotament d'obtindre majors concessions d'Alemània, sent que l'ocupació militar va durar fins a 1925. De la mateixa manera, baix el mandat d'Aristide Briand, França es va ocupar de construir una série de «aliances defensives» en Polònia (1921 i 1923), Checoslovàquia (1924-25), Romania (1926) i el Regne dels Serbis, Croates i Eslovens (1927), en la meta de contindre per mig de la diplomàcia tota possible ambició territorial o econòmica alemana, i assentar-se com a nova «potència clau» en l'Europa continental per mig d'un sistema d'aliances en els països engrandits (o recent formats) despuix de la derrota austro-alemana. Com a mostra de les intencions franceses, des de 1930 es va iniciar la construcció de la Llínea Maginot (terminada en 1936) com a sistema de fortificacions bèliques destinades a frustrar tota possible invasió alemana des de l'est.

El Bloc national, l'alternança governamental i les polítiques de recuperació

En les eleccions parlamentàries de novembre de 1919 va véncer el «Bloc national», format per partits republicans i lliberals de dretes, nacionalistes i conservadors units entorn a la figura de Georges Clemenceau pel patriotisme —l'unió sagrada— i la por al bolchevisme. Aixina mateix, Clemenceau va aprofitar la seua popularitat guanyada entre civils i militars durant el conflicte, gràcies a la seua fama d'implacable i dur en els enemics del país. No obstant, la popularitat de Clemenceau no va bastar per a sostindre el seu Govern, més encara quan la diplomàcia francesa, si ben havia conseguit clàusules molt favorables en el Tractat de Versalles, no va obtindre l'ansiat abonament de les reparacions de guerra alemanes, vistes com el «remei» de les dificultats financeres del país. El poder va passar despuix de les eleccions de 1924 als radical-socialistes d'Édouard Herriot, inconformes en la gestió de Clemenceau, si ben breument, puix el 23 de juliol de 1926 va ser substituït per Raymond Poincaré. El Govern de Poincaré va tractar de revitalisar l'economia —en va— per mig de l'aument de tributs i incentius fiscals, en fer-se molt difícil contar en el pagament de les reparacions alemanes per a equilibrar el presupost. La recuperació econòmica francesa de la década de 1920 —especialment en qüestions de comerç internacional i indústria— va resultar llenta pero ferma. França encara conservava gran part de la seua infraestructura industrial i controlava valiosos mercats i suministraments de matèries primeres. No obstant, devia atendre també la seua nova condició de deutora dels Estats Units i finançar en els seus empréstitos la reconstrucció de les regions devastades del noreste. D'esta manera, en 1926 ya s'havien alcançat els índexs de producció i creiximent econòmic propis de 1913.

La crisis dels anys trenta

Crisis econòmica i escàndals

la Gran Depressió de 1929 va afectar a França de modo tardà i comparativament poc sever; pero, de tots modos, va generar danys econòmics en un país la recuperació del qual encara no era completa: va aumentar la desocupació, i la recobrada prosperitat industrial i comercial va ser bruscament detinguda, en el consegüent descontent entre el proletariat i la chicoteta burguesia. Les dificultats econòmiques es varen vore agravades per escàndals vinculats a casos de corrupció política a gran escala, en els que participaven com a principals sospitosos diversos polítics influents junt en empresaris. Entre estos escàndals va destacar el de Marthe Hanau, en 1928; una banquera que, per mig del seu periòdic, va promocionar inversions ahorristas en empreses insolvents, aprofitant per a este fi les amistats del seu espós Lazare Bloch entre polítics. També va cobrar fama l'escàndal d'Albert Oustric, en 1930, el personage central del qual va ser un banquer que va realisar una gran fallida fraudulenta en ajuda de líders polítics. No obstant, el més impressionant per a l'opinió pública francesa va ser el cas Stavisky de 1934, que inclús causaria la dimissió del primer ministre Camille Chautemps davant acusacions de desfalcs i fraus massius, realisats pel banquer franc-rus Alexandre Stavisky per a mantindre a flotació les seues empreses quebrades, sense dubtar en evitar investigacions judicials sobornant a importants polítics, com el tinent d'alcalde de Bayonne, Dominique-Joseph Garat.

Fascisme, comunisme i canvis en el republicanisme

La participació en estos escàndals d'empresaris d'orige judeu o estranger, o de polítics associats a la maçoneria va generar un terreny propici per a la propaganda antisemita, xenòfoba i antidemocràtica que varen escomençar a llançar obertament grups d'extrema dreta com Action Française, les Jeunesses Patriotes (rellançades en 1932) la Croix-de-Feu o el Parti Fasciste Révolutionnaire, successor de Li Faisceau. Mentres, la mort dels ya vells líders Georges Clemenceau (als 88 anys, en 1929), Aristide Briand (en 69, en 1932) i Raymond Poincaré (als 74, en 1934) va deixar a França sense importants referents de l'antiga política republicana, celebrats per l'opinió pública en virtut de la seua fermea moral i la seua negativa a lucrar en fondos públics o aprofitar el seu poder en benefici propi. Si be des d'inicis d'el xx s'havia format en el món de la política i dels negocis una «elite republicana», generant una brecha entre la societat i els Governs, la situació al començament de la década de 1930 s'havia fet més complexa, en quant varen ascendir verdaders moviments de masses: el comunisme i el fascisme. Aixina, davant el creixent descontent popular contra els polítics i empresaris, i la progressiva desconfiança dels ciutadans en les institucions democràtiques, en l'escena política francesa varen aparéixer en renovada força moviments d'inspiració fascista —el Partit Francista (1933), Solidaritat Francesa (1933) o la Croix-de-feu, dissolta i reintegrada en 1936 en el Partit Social Francés—, mentres que l'abans minúscul Partit Comuniste Francés (1920) va incrementar la seua influència i implantació entre el proletariat.

Ministres designats despuix de la crisis de febrer de 1934, d'esquerra a dreta: Pierre-Étienne Flandin, el mariscal Pétain i el socialiste Adrien Marquet.

A mitan del deceni, els moviments de cort fascista ya destacaven per la seua activitat en la política francesa. Havien mostrat la seua força en els disturbis del 6 de febrer de 1934, quan varen realisar en París una manifestació davant la Cámara en contra del primer ministre radical cenrista Édouard Daladier, a qui acusaven de corrupció per protegir als polítics implicats en el cas Stavisky. La manifestació va desembocar en una gresca gallipontera que va deixar huit dretans morts despuix de lluites en la policia en la plaça de la Concòrdia. Alguns d'estos grups d'ultraderecha es feyen cridar «lligues patriòtiques» i abraçaven un nacionalisme extrem mesclat en xenofòbia i antisemitisme. Rebujaven la democràcia parlamentària, a la que acusaven de «inacció» i «ineficàcia» per a posar fi a la crisis econòmica; al contrari, postulaven que la solució als problemes del país passava per un règim autoritari i violent. Com per a atres moviments en l'Europa de l'época, el seu màxim referent era el fascisme italià i, a partir de 1933, el nacionalsocialisme. Davant el creixent temor de ser desplaçats per l'extrema dreta en les preferències de les masses obreres i de la chicoteta burguesia, els socialistes de la Secció Francesa de l'Internacional Obrera i els comunistes varen iniciar acostaments per a recolzar-se mútuament. A esta unió es varen sumar els membres d'esquerres del Partit Republicà Radical-Socialiste, i varen fundar aixina el Front Popular en 1935. Est guanyaria les eleccions de maig de 1936 i conseguiria elevar al càrrec de primer ministre al socialiste Léon Blum.

El Front Popular

El Govern de Blum va establir una série de reformes socials en favor dels treballadors francesos, plasmades en juny de 1936 en els acorts de Matignon entre l'organisació patronal francesa (la Confédération générale de la production française) i els sindicats. Si be mantenien l'estructura econòmica del capitalisme, conquistava i assegurava drets laborals per al proletariat francés: la semana de quaranta hores, els contractes colectius o les vacacions pagades —que els seus parells alemans o britànics gojaven feya anys—. El sostingues parlamentari del règim del Rassemblement Populaire eren els socialistes i els radical-socialistes, mentres que el Partit Comuniste va tindre una influència menor sobre els actes polítics concrets del Govern, aun cuando va conseguir fer-se més visible. Pero la tensió en la política internacional d'Europa va perjudicar els plans de Blum per a impulsar les seues polítiques reformistes. Durant la guerra civil espanyola —iniciada dos mesos en acabant de que el Front Populaire haguera pujat al Govern—, el règim francés va evitar intervindre a favor del bando republicà, temerós de que, en fer-ho, ho derrocara una coalició entre els radicals i els partits de dreta —lo que de fet ocorreria en el Govern d'Édouard Daladier en abril de 1938—. Per una atra part, des del terme de la Primera Guerra Mundial, l'opinió pública francesa mantenia una actitut pacifiste i s'oponia a tota acció beligerant en Europa, llevat si estiguera dirigida directament contra una amenaça d'Alemània. Aixina mateix, la propaganda fascista i el «milacre econòmic» alemà causaven que els antics aliats d'Europa Oriental gelaren els seus vínculs diplomàtics en França, a on el fascisme francés no ocultava les seues simpaties pels sublevats. Tampoc hi havia garanties de que Gran Bretanya secundaria els esforços bèlics francesos a favor de la República Espanyola, mentres que el respal de l'Itàlia fascista i l'Alemània nazi als sublevats espanyols desalientaron a Blum d'impulsar una política solidària en el Govern republicà, per una atra part, rebujada per l'encara potent dreta francesa. De totes formes, Blum va conseguir que el seu Govern permetera la venda encoberta d'armes als republicans espanyols, ademés de facilitar el trànsit d'armes per a la República per sol francés. Com a resultat, es varen danyar sériament les relacions polítiques en Itàlia, per mig de pugnes diplomàtiques i periodístiques. En eixes dates, la classe política francesa va resoldre no enfrontar-se a Alemània ni a Itàlia sense contar prèviament en l'adheriment polític i diplomàtica de Gran Bretanya; no obstant, tal recolze no es va concretar, en quant el Govern de Neville Chamberlain postulava mantindre la política d'apaciguamiento cap a nazis i fascistes. El Govern francés va acabar compartint esta posició en fòrums internacionals com la Societat de les Nacions, a l'extrem de no mamprendre acció alguna en març de 1938, quan l'Alemània nazi es anexionó Àustria, pese a que constituïa una greu violació del Tractat de Versalles. Com a reacció davant la tensió internacional causada pel rearmament del Tercer Reich, el Govern de Blum va aumentar les despeses en armament i va patrocinar un llauger rearmament des de fins de 1936. Pero la paulatina erosió del respal popular per la crisis econòmica, que persistia des de 1931, va causar que el Front Populaire abandonara definitivament el Govern en abril de 1938. Va ser reemplaçat pel gabinet del radical centriste Édouard Daladier, que va deixar sense efecte el breu rearmament de les Forces Armades i va reprendre la política d'apaciguamiento: França evitaria implicar-se en pugnes internacionals sense contar en l'ajuda efectiva de Gran Bretanya. D'esta manera, el règim de Daladier evitaria qualsevol conflicte en Alemània i Itàlia, llevat que el Govern britànic donara el primer pas cap a això. En cas de silenci britànic davant les potencies nazi-fascistes, França seguiria l'eixemple de Gran Bretanya.

El fi de la República: juny de 1940

Artícul principal → Batalla de França.

Fracàs de l'apaciguamiento

L'amenaça militar del Tercer Reich no va poder ser anulada per mig de la política d'apaciguamiento establida pel Govern d'Édouard Daladier des de 1938 i seguida pel primer ministre britànic Neville Chamberlain. Quan Hitler va llançar les seues amenaces contra Checoslovàquia utilisant la crisis dels Sudetes com a pretext a mitan de 1938, França va eludir fer efectiva la seua aliança polític-militar en els checoslovacs fins que no ho fera Gran Bretanya. El règim de Daladier va acceptar despuix participar en la Conferència de Munich de setembre de 1938, que va concloure en un rotunt triumfo diplomàtic per a l'Alemània nazi en conseguir que francesos i britànics es negaren a defendre militarment a Checoslovàquia contra un atac alemà, baix pretext d'evitar aixina una guerra europea a gran escala. Si ben França havia escomençat un chicotet programa de rearmament en 1936 i ho va reforçar en 1938, l'Estat Major de l'Eixèrcit francés no estava preparat en la seua majoria per a enfrontar les tàctiques de la Blitzkrieg. Els caps militars francesos subestimaban l'impacte de l'aviació i els tancs en la guerra moderna i sobrevaloraban, en canvi, les defenses estàtiques com la Llínea Maginot, aixina com el poder de l'artilleria llaugera contra els tancs. No obstant, en acabant de que Alemània invadira Checoslovàquia el 15 de març de 1939, els Governs de França i Gran Bretanya varen acordar detindre per la força tot nou intent d'expansió germana, donant garanties d'ajuda militar a Polònia davant un possible atac alemà. Despuix de l'invasió alemana de Polònia, en setembre de 1939, França i Gran Bretanya varen entrar formalment en guerra en Alemània. No obstant, el Govern francés es va abstindre de llançar operacions bèliques contra territori alemà, llevat la fugaç Ofensiva del Sarre, que el general Maurice Gamelin va ordenar cancelar prontamente en els primers dies de setembre de 1939. Durant els mesos següents, França va mantindre la coneguda com «guerra de broma» (drôle de guerre), sense moviments de tropes a lo llarc de la frontera en Alemània.

Invasió alemana de França

Dos tancs SOMUA S35s francesos destruïts examinats per soldats alemans en maig de 1940.

La calma en el front va acabar quan el Tercer Reich va llançar la seua invasió contra Dinamarca i Noruega en abril de 1940, forçant en això l'enviament urgent de tropes franceses en apoyo de Noruega, encara que encara sense moviments bèlics en la frontera franc-alemana. La lluita va involucrar directament el territori de França des del 10 de maig de 1940, en l'invasió alemana simultànea de Bèlgica, Holanda, i Luxemburc, passant després les tropes germanes a atacar territori francés. Si be les tropes franceses es varen dispondre a afrontar la lluita en respal militar britànic, les notables i primerenques victòries alemanes varen causar una greu desmoralisació entre l'opinió pública francesa. Ademés que l'esforç militar francés no estava preparat per a la Blitzkrieg alemana, chocava en l'oberta hostilitat de fascistes locals i grups d'ultraderecha favorables a Alemània, i les negatives del Partit Comuniste a recolzar la lluita per a aixina acatar el pacte de no agressió firmat per l'Unió Soviètica i el Tercer Reich el 28 d'agost de 1939. El potent alvanç de la Wehrmacht va trencar el front franc-britànic i va desorganisar les defenses franceses reglotant-les des de territori belga, lo que va tornar inútila Llínea Maginot. La coordinació encertada de la Luftwaffe alemana en la seua infanteria i les divisions de tancs de la Wehrmacht varen superar en rapidea a les forces franceses. A mitan de maig, la pèrdua total d'Holanda, capitulada el 15 de maig, més la successió ininterrompuda de triumfos germans varen complicar la situació francesa, agravada en la rendició de les forces armades de Bèlgica davant els alemans el 28 de maig. Tot açò va causar que la desmoralisació francesa s'estenguera de les masses populars al Govern mateix, mentres que l'opinió pública mostrava escepticisme i enuge davant la classe política, que durant els anteriors anys de lluita pel poder no havia pogut prevore una reacció davant l'invasió alemana. Un violent contraatac franc-britànic en Arràs va conseguir detindre temporalment a les tropes alemanes el 21 de maig, pero pronte les unitats germanes varen reprendre forces i varen reiniciar el seu alvanç sostingut, forçant als britànics a evacuar les seues tropes en Dunquerque entre el 26 de maig i el 3 de juny per a evitar un sege massiu. Per a eixes dates, les Forces Armades franceses havien perdut casi totes les seues unitats de tancs i carros de combat, aixina com la major cantitat de tropes operatives, de manera que carien de reserves suficients per a detindre l'alvanç alemà. l'Alt Mando de la Wehrmacht va ordenar seguir l'alvanç sobre el riu Somme el 5 de juny, sense que els francesos pogueren evitar-ho. Davant això, el 10 de juny, el Govern francés va ordenar evacuar París i declarar-la «ciutat oberta», en un ambient de cru derrotisme entre els polítics i les masses populars. Quatre dies despuix, les tropes alemanes entrabar en París sense trobar resistència despuix d'a penes 34 dies de lluita. Açò va terminar d'afonar l'ànim de l'opinió pública i va generar que el gabinet i l'Assamblea Nacional, refugiats en la ciutat de Bordeus, acceptaren aplegar a un armistici en Alemània.

Rendició francesa i fi de l'III República

El general francés Charles Huntziger firmant com a representant de França l'armistici en el Tercer Reich el 22 de juny de 1940.

El 16 de juny, el primer ministre Paul Reynaud va renunciar davant el president Albert Lebrun en evidenciar-se que els seus ministres pressionaven per obtindre un armistici immediat en Alemània. Reynaud va ser succeït pel ya vell mariscal Philippe Pétain, qui, en un ambient de derrotisme i desmoralisació, va requerir l'immediat alt al fòc en els alemans com a pas previ per a assumir la jefatura del Govern. Per a fer realitat la cessació de la lluita, Pétain va enviar al general Charles Huntziger com a cap de la delegació francesa que va firmar en els alemans l'armistici del 22 de juny de 1940. Despuix, l'Assamblea Nacional refugiada en Bordeus va ser pressionada pel polític dretà Pierre Laval per a entregar-li poders dictatorials al mariscal Pétain, amenaçant en que els nazis enduririen les condicions de l'armistici en cas de rebujar esta exigència. A estes pressions es varen unir diversos polítics francesos decepcionats del parlamentarisme republicà o ben simpatisants oberts del nazisme. Pese a les amenaces de Laval, en la sessió del 10 de juliol de 1940, 80 parlamentaris varen rebujar el otorgamiento de plens poders a Pétain, mentres que 569 varen votar a favor. En este últim acte, el mariscal Pétain va assumir poders dictatorials i va unir en la seua persona les facultats de president i de primer ministre. En senyal de rebuig al parlamentarisme, Laval va conseguir que Pétain no anara designat «president de la República», sino «cap de l'Estat Francés»; en això, la Tercera República quedava extinta, sent reemplaçada en la pràctica pel denominat «règim de Vichy».

Fonts

Contemporànees

• Bloch (2009). , Barcelona: Crítica.
• Chaves Nogals (1941). , Montevideo: Claudia García.

Secundàries

• De Bertier de Sauvigny (2009). Història de França, Madrit: Rialp.
• Duclert (2010). , Belin.
• Duroselle (2004). France and the Nazi threat 1932–1939: the collapse of French diplomacy, Nova York: Enigma.
• Mommsen (1973). , Mèxic: Sigle XXI.
• Nord, Phillipe (1995). The republican moment: struggles for democracy in nineteenth-century France, Harvard University Press.
• Price (1998). Història de França, Madrit: Cambridge University Press.

• Rebérioux (1975). , Pariu: Seuil.
• Stone (1985). , Mèxic: Sigle XXI.

Enllaços externs

• Iliaunsiècle: L'III République au jour li jour. Cronologia de la Tercera República, en francés
• Retrats i biografies resumides dels presidents de França. En francés

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tercera República Francesa.