El conjunt d'estes entitats conforma la banca o sistema bancari, que eixercita un paper essencial en la economia en canalisar recursos financers, facilitar els pagaments i otorgar financiamiento. Existixen diferents tipos de bancs segons la seua especialisació. Entre ells destaquen els bancs comercials, que oferixen servicis de depòsit i préstam a particulars i empreses, i els bancs d'inversió, orientats a operacions financeres complexes, assessoria corporativa i mercats de capitals.[2]
Hui en dia, l'internacionalisació i la globalisació promouen la creació d'una banca universal, sent possible gràcies al desenroll tecnològic que permet la digitalisació de servicis i l'accés immediat a un conjunt de servicis a través d'internet des de qualsevol part del món.
La paraula banc procedix del francés mig, banque, que a la seua volta va adoptar la paraula altoalemana antigabank o banc, en el sentit del moble —banc i més vesprada mostrador—. Els bancs (mobles) solien servir com a mostradors de transaccions durant la Edat Mija i part de la Edat Moderna, quan gran part dels diners que canviava de mans i dels contractes de comerç es tancaven a l'aire lliure, en establiments o mercats reunits a este fi (com els mercats lliures alemans). El terme es va popularisar durant el Renaixença pels banquers florentinos, que realisaven les seues transaccions sobre chicotets mobles coberts d'un llenç de color vert.[3][4] Al seu pas pel italià (banca), va cobrar més be el significat de taula, referint-se als mostradors que servien als cambistas per a les transaccions financeres.[5]
Hui en dia, esta paraula és usada en la gran majoria de llengües, incloses les romançades, germàniques o semitas, entre unes atres. En moltes d'elles seguix guardant, a lo manco en part, també el significat original del moble ("banc" en espanyol, "bank" en alemà, "bench" en anglés, etc.). Per la funció dels bancs com a lloc d'almagasenament de diners, en l'actualitat l'us de la paraula s'ha expandit per a fer referència a distints repositoris, com en els térmens banc de senyes, banc de sanc, o en el sentit més genèric. Atres idiomes que no usen esta paraula solen amprar també paraules del seu propi vocabulari en un significat similar. La paraula grega trapeza (trá‧pe‧za), per eixemple, que es traduïx com a banc, significa lliteralment «taula».
Hi ha registres existents de préstams en Babilonia durant el XVIII realisats per sacerdots del temple als comerciants. Els trapezitas eren els banquers en la Antiga Grècia. Trapeza era la taula darrere de la que estaven en les tendes, a voltes destinades a un atre tipo d'activitat comercial, pero molt a sovint a les transaccions bancàries. Els bancs més importants seguien sent no obstant els grans temples, a on els sacerdots feyen fructificar els diners que rebien en depòsit d'acort als préstams concedits als particulars i a les ciutats.[6]Pythius de Brega, en Àsia Menor, a principis d'el V, va anar el primer banquer individual del com hi ha registres. Molts dels banquers de les ciutats-estat gregues eren "metecos" o residents estrangers. Al voltant de 371 a. C., Passió, un esclau, es va convertir en el banquer més ric i més famós de Grècia.[7]
Hi ha prova de que este tipo d'operacions possiblement s'efectuaven en temps d'Abraham, puix els antics sumerios de les planures de Sinar tenien “un sistema singularment complex de prestar i rebre préstams, mantindre diners en depòsit i proporcionar cartes de crèdit.”[8] En Babilonia, com a més vesprada en Grècia, l'activitat bancària es va centrar al voltant dels temples religiosos, la naturalea sacrosant de la qual suponia una seguritat contra els lladres. Els bancs en la época romana no funcionaven com els moderns. La majoria de les activitats bancàries es varen portar a terme per particulars i no per institucions. Les grans inversions varen ser finançades pels faeneratores, mentres que els qui treballaven professionalment en el negoci dels diners i el crèdit eren coneguts per varis noms, tals com argentarii (banquer), nummularii (cambista), i coactores (cobradors).[9]
Durant el III els bancs en Pèrsia i atres territoris en el Imperi sasánida varen emetre lletres de crèdit conegudes com sakks. Se sap que comerciants musulmansKarimi han utilisat el sistema de chèc o sakk des de l'época del califato abasí baix Harun al-Rashid. En el IX un empresari musulmà posava efectiu de la forma primitiva de chèc elaborat en China sobre les fonts en Bagdad,[10] una tradició que s'ha reforçat de manera significativa en els sigles XIII i XIV, durant el Imperi mongol. De fet, els fragments trobats en la Geniza d'El Caire indiquen que en el XII chècs molt similars als nostres estaven en us, només que més chicotets per a aforrar costs en el paper. Contenen una cantitat que deu pagar-se i a l'orde de quí. La data i el nom de l'emissor són igualment evidents. Fires medievals de comerç, tals com la d'Hamburc, varen contribuir al creiximent de la banca d'una manera curiosa: cambistas expedien documents disponibles en atres fires a canvi de divises. Estos documents podien ser cobrats en una atra fira en un país diferent o en una fira del futur en el mateix lloc. Eren rescatables en una data futura, a sovint eren descontats per una cantitat comparable a una taxa d'interés. Començant al voltant de 1100, la necessitat de transferir grans sumes de diners per a finançar les Creuades va estimular el resorgiment de la banca en Europa occidental. En 1156, en Gènova, es varen produir els primers contractes de divises coneguts. Dos germans varen prendre prestades 115 lliures genovesas i varen acordar reembossar als agents del banc en Constantinopla la suma de 460 bezantes un més despuix de la seua arribada a eixa ciutat.
El primer banc modern va ser fundat en Gènova, Itàlia, en l'any 1406. El seu nom era Banc vaig donar Sant Giorgio.[11] Els primers bancs varen aparéixer en l'época de la renaixença en ciutats tals com Venècia, Chafa, Florencia i Gènova. El nom "banc" deriva de la paraula italiana banc, "escritori", utilisada durant la Renaixença pels banquers judeus florentinos els qui feyen les seues transaccions sobre una taula coberta per un mantel vert.[12]
Els integrants de la Família Fugger o Fúcares d'Augsburc, junt en els Welser, varen anar els banquers dels reis Carlos I i Felipe II d'Espanya. Despuix del Sege d'Amberes, el centre financer es va traslladar a Ámsterdam fins a la Revolució Industrial. En 1609 va ser fundat allí el banc Wisselbank Amsterdamsche. Les oficines bancàries estaven ubicades en els centres de comerç, els majors dels quals varen anar durant el XVII els ports de Ámsterdam, Londres i Hamburc. Algunes persones podien participar en elucratiu comerç de les Índies Orientals per mig de la compra de lletres de crèdit dels bancs. Durant els sigles XVIII i XIX es va produir un creiximent massiu en l'activitat bancària. Els bancs varen jugar un paper clau en el moviment de monedes d'or i argent basat en paper moneda, canjeable per les seues tinences. Per a l'estabilitat econòmica general i com a garantia per als clients, es va fer necessari durant el XX l'establiment de la regulació financera en casi tots els països per a establir normes mínimes per a l'activitat bancària i la competència financera i evitar o enfrontar la possibles fallidas bancàries, especialment durant les crisis econòmiques.[13]
Des de 1980 existixen bancs ètics o socials (vore: Banca social), sent el seu objectiu la finançació de proyectes socials, ambientals i culturals, i rebujant qualsevol tipo d'especulació en dits fondos.
Les operacions passives són aquelles operacions per les que el banc capta, rep o recolecta diners de les persones. Les operacions de captació de recursos, denominades operacions de caràcter passiu, es materialisen a través dels depòsits. Els depòsits bancaris poden classificar-se en tres grans categories:
Depòsit a determini fix. Els contes, per tant, són totalment líquides. La diferència entre abdós és que els contes corrents poden ser movilisades per mig de chèc i pagaré, mentres que en els depòsits a la vista és necessari efectuar el reintegre en finestreta o a través dels caixers electrònics, pero no és possible ni l'us de chècs ni pagarés. Una atra diferència és que en els depòsits a la vista, el banc pot exigir el preaviso. Els depòsits a determini poden ser movilisats abans del venciment del determini, a canvi del pagament d'una comissió, que mai pot ser superior en import al montant dels interessos reportats. Estos depòsits, depenent del tipo de conte, paguen interesses (interessos de captació).
La colocació permet posar diners en circulació en la economia, és dir, els bancs generen nous diners dels diners o els recursos que obtenen a través de la captació i en estos otorguen crèdits a les persones, empreses o organisacions que els soliciten. Per donar estos préstams el banc cobra, depenent del tipo de préstam, una certa cantitat de diners que es diuen interessos (interessos de colocació) i comissions.
Dels fondos que els bancs capten és obligatori mantindre una part líquida com a reserva per a fer front a les possibles demandes de restitució dels clients, lo que rep el nom d'encaix bancari. Té un caràcter improductiu, ya que no pot estar invertit. L'encaix és un percentage del total dels depòsits que reben les institucions financeres, el qual es deu conservar permanentment, ya siga en efectiu en les seues caixes o en els seus contes en el banc central. L'encaix té com a fi garantisar la tornada dels diners als aforradors o clients del banc en cas que ells ho soliciten o de que se li presenten problemes de liquidea a l'institució financera. D'esta forma, es disminuïx el risc de pèrdua dels diners dels aforradors. Una atra part dels recursos es destina a actius rendables. Dins d'estos actius rendables una primera part es compon dels actius rendables en préstams i crèdits.
Un préstam és una operació financera en la que, per mig de la celebració d'un contracte, un prestamiste otorga un actiu a un prestatari a canvi d'un interés.[14]
Es poden desenrollar múltiples classificacions sobre els préstams:
Per la naturalea dels bens prestats: de diners, de coses mobles fungibles i préstam de títuls valores.
Per la moneda objecte del préstam: en moneda nacional o estrangera.
Pel tipo d'interés: a interés fix i variable, prepagable o pospagable.
Pel sistema d'amortisació, al final del préstam, seguint un sistema francés, alemà, americà, etc.
Per l'existència de garanties per al compliment de les obligacions: reals (penyores, hipotecas, depòsits, etc.) o personals (aval). Atres tipos de préstams són el préstam sindicat, el préstam participatiu i el préstam per a operacions bossístiques. Un préstam sindicat és aquell en el que els fondos entregats al prestatari procedixen d'una pluralitat de prestamistes (sindicat), si be esta pluralitat no significa que hi haja varis prestamistes, des del punt de vista jurídic és un únic contracte. Un préstam participatiu és aquell en el que el prestamiste, en independència del pacte d'interessos, acorda en el prestatari la participació en el benefici net que este obtinga. Els préstams per a operacions bossístiques de contat són els que es vinculen en una operació de compra o venda de valors.Erro al crear miniatura: Sèu del Banc Galícia en Buenos Aires.
Els contes de crèdit són operacions per les que el banc concedix un crèdit al client (acreditat) per un cert determini (pot establir la seua pròrroga automàtica) i fins a una suma determinada que posa a disposició del client. El client queda obligat a satisfer al banc una comissió d'obertura, a reintegrar al banc el saldo al seu favor que tire el conte de crèdit al temps de la cancelació i liquidació de la mateixa i a pagar interessos per les cantitats dispostes i una atra part menor per les cantitats no dispostes.
El desconte d'efectes, com a via de finançació de les empreses, consistix en una operació per la que un banc anticipa a una persona l'import d'un crèdit pecuniario que esta empresa té contra un tercer, en deducció d'un interés o percentage i a canvi de la cessió del crèdit mateix llevat bon fi.
La segona part dels actius rendables està constituïda per la cartera de valors a on es distinguix renda fixa per una part tant pública com a privada i renda variable per una atra.
Un tercer tipo d'operació efectuada pels bancs seria la cessió temporal d'actius, constituïx una modalitat en la que les entitats de crèdit cedixen a un client una part d'un actiu (per eixemple, un crèdit) de la seua propietat, lo que els permet recuperar d'un tercer una proporció de mateix a canvi d'un rendiment. En definitiva, el problema bàsic d'un banc és conseguir la màxima rendabilitat, pero assegurant al mateix temps la liquidea suficient i restringint al màxim el risc assegurant el seu solvència. La solvència, ademés, deu ser assegurada en uns recursos propis (capital i reserves) suficients, que li permeten fer front a possibles situacions de risc derivades de l'insolvència dels seus deutors.
Sabent que els bancs paguen una cantitat de diners a les persones o organisacions que depositen els seus recursos en el banc (interessos de captació) i que cobren diners per donar préstams a els qui els soliciten (interessos de colocació), cal preguntar-se d'on obté un banc els seus guanys. La resposta és que els tipos d'interés de colocació, en la majoria dels països, són més alts que els interessos de captació; de manera que els bancs cobren més per donar recursos que lo que paguen per captar-els. A la diferència entre la taxa d'interés de colocació i la de captació se li denomina marge d'intermediació. Els bancs, per lo tant, obtenen més guanys quant més gran siga el marge d'intermediació.
Taxa interés de colocació – taxa d'interés de captació = marge d'intermediació. Els bancs actuen com a intermediaris. El seu negoci és comerciar en diners com si fora qualsevol atre tipo de be o de mercaderia.
En l'actualitat, el canvi en les necessitats de les empreses, famílies i institucions, ha reconduït l'activitat bancària orientant-la als servicis, que es convertixen en la seua principal font d'ingressos per la reducció de marge d'intermediació, reducció més acusada quant més madur és el sistema financer d'un país i quant més baixos són els tipos d'interés. Els mijos de pagament (targetes, chècs, transferències), garantisar el bon fi del comerç internacional entre les parts, assegurant la solvència en importació-exportació, intermediació en mercats financers i operacions en grans empreses i institucions públiques, marquen l'enfocament de la banca com a empreses de servicis financers universals. Menció a banda mereixen les importants participacions empresarials de la gran banca, una atra gran font de negoci i poder per a estes institucions, aplegant a formar poderosos grups multinacionals en interessos en les més diverses àrees.
Depenent de les lleis dels països, els bancs poden complir funcions adicionals a les abans mencionades; per eixemple negociar accions, abonaments del govern, monedes d'atres països, etc. Quan estes activitats les realisa un sol banc es denomina banca universal o banca múltiple. Igualment, estes activitats poden ser realisades de manera separada per bancs especialisats en una o més activitats en particular. Açò es denomina banca especialisada. Independent dels tipos de bancs, estos permeten que els diners circule en l'economia, que els diners que algunes persones o organisacions tinguen disponible puga passar a unes atres que no ho tenen i que ho soliciten. D'esta forma facilita les activitats d'estes persones i organisacions i millora l'eixercite de l'economia en general. De lo anterior es colige l'importància de la banca en l'història econòmica de la humanitat.[15]
Depenent de les lleis dels països, els bancs poden complir funcions adicionals a les abans mencionades; per eixemple negociar accions, abonaments del govern, monedes d'atres països, etc. Quan estes activitats les realisa un sol banc es denomina banca universal o banca múltiple. Igualment, estes activitats poden ser realisades de manera separada per bancs especialisats en una o més activitats en particular. Açò es denomina banca especialisada. Actualment, la prestació de servicis experimenta una revolució gràcies a l'influència de les noves tecnologies.[16]
Per a que un banc puga operar com a tal, en la majoria de les jurisdiccions la entitat financera necessita l'obtenció d'una llicència bancària com a requisit previ. Les diferents classes de banc es dividixen segons el seu orige i el tipo d'operacions que realisen:
Banc privat: el capital és aportat per accionistes particulars.
Banc mixt: la seua capital es forma en aportes privats i públics. Segons el tipo d'operació:
Bancs corrents: són els majoristes comuns en que opera el públic en general. Les seues operacions habituals inclouen depòsits en conte, caixa d'aforro, préstams, cobros, pagaments i cobros per contes de tercers, custòdia d'artículs i valors, lloguers de caixes de seguritat, financeres, etc.
Banc especialisat: tenen una finalitat creditícia específica.
Banc d'emissió: actualment es preserven com a bancs oficials, estos bancs són els que emeten diners.
Bancs de segon pis: són aquells que canalisen recursos financers al mercat a través d'atres institucions financeres que actuen com a intermediaris. S'utilisen, fonamentalment, per a canalisar recursos cap a sectors productius.
Banc de desenroll: El seu objectiu fonamental és el de facilitar l'accés al financiamiento a persones físiques i morals. Uns atres:
↑Raymond Bogaert, « La banque à Athènes au IVe siècle av. J.-C.: état de la question», in Pierre Brulé, Jacques Oulhen, Francis Prost, Économie et société en Grèce antique (478-88 av. J.-C.), Presses universitaires de Rennes, 2007, p. 405-436 (publicat inicialment per Museum Helveticum, 43, 1986, p. 19-49) (ISBN 978-2-7535-0471-4).
↑Meltzer, Milton. Slavery: A World History. Dona Cape, 1993, pp. 77-78. ISBN 0-306-80536-7
↑Zgur, Andrej: The economy of the Roman Empire in the first two centuries A. D., An examination of market capitalism in the Roman economy, Aarhus School of Business, December 2007, p.252-261 [enllaç trencat]
↑Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit;
puix no n'hi ha una referència en text nomenada Vally
↑Macesich, George (30 de juny de 2000). «Central Banking: The Early Years: Other Early Banks»,google. com/books? id=k1OYMZ8OzMUC Issues in Money and Banking, Westport, Connecticut: Praeger Publishers (Greenwood Publishing Group), p. 42. doi:10.1336/0275967778. ISBN 978-0-275-96777-2. «The first state deposit bank was the Bank of St. George in Genoa, which was established in 1407.»
↑Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.El Confidencial Digital. . https://www. elconfidencialdigital. com. Consultat el 31 de juliol de 2018.
↑Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Domini públic. Consultat el 2024-02-15.
Raymond Bogaert, « La banque à Athènes au IVe siècle av. J.-C.: état de la question», in Pierre Brulé, Jacques Oulhen, Francis Prost, Économie et société en Grèce antique (478-88 av. J.-C.), Presses universitaires de Rennes, 2007, p. 405-436 (publicat inicialment per Museum Helveticum, 43, 1986, p. 19-49) (ISBN 978-2-7535-0471-4).
Meltzer, Milton. Slavery: A World History. Dona Cape, 1993, pp. 77-78. ISBN 0-306-80536-7
(The Encyclopedia Americana, 1956, vol. 3, pág. 152.)
Zgur, Andrej: The economy of the Roman Empire in the first two centuries A. D., An examination of market capitalism in the Roman economy, Aarhus School of Business, December 2007, p.252-261 [1]
Paul, Vally (11 de març de 2006). «How Islamic inventors changed the world». Independent (Londres). Consultat el 26 de maig de 2009.
Macesich, George (30 de juny de 2000). «Central Banking: The Early Years: Other Early Banks». Issues in Money and Banking. Westport, Connecticut: Praeger Publishers (Greenwood Publishing Group). p. 42. ISBN 978-0-275-96777-2. doi:10.1336/0275967778. Consultat el 12 de març de 2009. «The first state deposit bank was the Bank of St. George in Genoa, which was established in 1407.»
Albuquerque, Martim (1855). Notes and Queries. Londres: George Bell. p. 431.
Banc en Viquidites.