Anar al contingut

Banc de sanc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Banc de sanc

Un banc de sanc és un centre a on la sanc obtinguda com a resultat d'una donació s'almagasena i conserva per al seu posterior us en transfusions. El terme "banc de sanc" sol referir-se a un departament d'un hospital, normalment dins d'un laboratori de Patologia clínica, a on s'almagasena el producte sanguíneu i es realisen les proves prèvies a la transfusió i de compatibilitat sanguínea.

Per a conéixer les agències de donació de sanc de varis països, consulte la llista d'agències de donació de sanc en la seua zona.

Història

Luis Agote (segon per la dreta) supervisant una de les primeres transfusions de sanc segures i eficaces en 1914

La primera transfusió no directa va ser realisada el 27 de març de 1914 pel mege belga Albert Hustin, encara que es tractava d'una solució diluïda de sanc. El mege argentí Luis Agote va utilisar una solució molt manco diluïda en novembre del mateix any. Abdós varen utilisar citrato sòdic com a anticoagulant.[1]

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial va servir de catalisador per al ràpit desenroll dels bancs de sanc i les tècniques de transfusió. Inspirat per la necessitat de suministrar sanc als soldats ferits en absència d'un donant, [2] Francis Peyton Rous, de l'Universitat Rockefeller (llavors Institut Rockefeller d'Investigació Mèdica), va voler resoldre els problemes de la transfusió sanguínea.[2] En un colega, Joseph R. Turner, va fer dos descobriments fonamentals: la tipificació de la sanc era necessària per a evitar l'aglutinació de la sanc (coagulació) i les mostres de sanc podien conservar-se per mig de tractament químic.[3] El seu informe de març de 1915 per a identificar un possible conservant de la sanc va ser un fracàs. Els experiments en gelatina, agar, extractes de sèrum sanguíneu, almidó i albúmina de vacú varen resultar inútils.[4]


En juny de 1915, varen fer el primer informe important en el Journal of the American Medical Association de que l'aglutinació podia evitar-se si les mostres de sanc del donant i el receptor s'analisaven abans. Varen desenrollar un método ràpit i senzill per a comprovar la compatibilitat de la sanc en el que es podia determinar fàcilment la coagulació i l'idoneïtat de la sanc per a la transfusió. Varen utilisar citrato de sodi per a diluir les mostres de sanc i, despuix de mesclar la sanc del receptor i del donant en parts de 9:1 i 1:1, la sanc s'aglutinava o permaneixia acuosa al cap de 15 minuts. El seu resultat en un consell mèdic va ser clar:

[Si] l'aglutinació està present en la mescla 9:1 i en menor grau o en absolut en la mescla 1:1, és segur que la sanc del pacient aglutina la del donant i potser l'hemolice. La transfusió en estos casos és perillosa. La formació de grums en la mescla 1:1 en poca o cap en la mescla 9:1 indica que el plasma del possible donant aglutina les cèlules del possible receptor. El risc de transfusió és molt menor en tals circumstàncies, pero cal dubtar de que la sanc siga tan útil com la que no s'aglutina i no s'aglutina. En la mida de lo possible, deu elegir-se sempre una sanc d'este últim tipo.[5]

Rous era molt conscient de que el mege austríac Karl Landsteiner havia descobert els grups sanguíneus una década abans, pero encara no s'havia desenrollat l'us pràctic, com ell mateixa va descriure: "El destí de l'esforç de Landsteiner per cridar l'atenció sobre la repercussió pràctica de les diferències de grup en la sanc humana oferix un eixemple exquisit de coneiximent que marca el temps en la tècnica. Encara no es feyen transfusions perque (a lo manco fins a 1915), el risc de coagulació era massa gran."[6] En febrer de 1916, varen informar en el Journal of Experimental Medicine del método clau per a la conservació de la sanc. Varen substituir l'aditiu, la gelatina, per una mescla de citrato sòdic i solució de glucosa (dextrosa) i varen descobrir: "en una mescla de 3 parts de sanc humana, 2 parts de solució isotònica de citrato (3,8% de citrato de sodi en aigua) i 5 parts de solució isotònica de dextrosa (5,4% de dextrosa en aigua), les cèlules permaneixen intactes durant unes 4 semanes".[7] Un atre informe indica que l'us de citrato-sacarosa (sacarosa) podria mantindre les cèlules sanguínees durant dos semanes.[8] Varen observar que la sanc conservada era igual que la fresca i que "funcionava excelentement quan es reintroducía en l'organisme".[7] L'us de citrato de sodi en sucre, a voltes conegut com a solució de Rous-Turner, va anar el principal descobriment que va aplanar el camí per al desenroll de diversos métodos de conservació de la sanc i del banc de sanc.[9][10]

Xeringa russa de la Segona Guerra Mundial per a transfusió directa de sanc entre humans

Robertson va publicar les seues troballes en el British Medical Journal en 1916 i, en l'ajuda d'algunes persones d'idees afins (entre elles l'eminent mèdic Edward William Archibald), va conseguir convéncer a les autoritats britàniques de les ventages de la transfusió de sanc. En la primavera de 1917, Robertson va instalar el primer aparat de transfusió de sanc en un centre d'atenció de baixes del front occidental.[11]

Oswald Hope Robertson, investigador mèdic i oficial de l'eixèrcit nortamericà, va treballar en Rous en la Rockefeller entre 1915 i 1917, i va deprendre els métodos de cotege i conservació de la sanc.[12] Va ser destinat al RAMC en 1917, a on va eixercitar un paper decisiu en la creació dels primers bancs de sanc, en soldats com a donants, en preparació de l'esperada Tercera Batalla de Ypres.[13] Va utilisar citrato de sodi com a anticoagulant, i la sanc s'extrea de puncions en la vena, i s'almagasenava en botelles en els llocs de recobre britànics i nortamericans a lo llarc del front. També va experimentar en la conservació de glòbuls rojos separats en botelles gelades.[11] Geoffrey Keynes, cirugià britànic, va desenrollar una màquina portàtil que podia almagasenar sanc per a facilitar les transfusions.

Expansió

Alexander Bogdanov va crear un institut científic per a investigar els efectes de les transfusions de sanc en Moscou, 1925.

El primer servici de donació de sanc del món va ser creat en 1921 pel secretari de la Creu Roja Britànica, Percy Lane Oliver.[14] Els voluntaris eren somesos a una série de proves físiques per a determinar la seua grup sanguíneu. El Servici de Transfusió de Sanc de Londres era gratuït i es va expandir ràpidament. En 1925 atenia a casi 500 pacients i es va incorporar a l'estructura de la Creu Roja Britànica en 1926. Es varen establir sistemes similars en atres ciutats, com Sheffield, Mánchester i Norwich, i la llabor del servici va escomençar a atraure l'atenció internacional. Es varen crear servicis similars en França, Alemània, Àustria, Bèlgica, Austràlia i Japó.[15]

En l'Unió Soviètica, Vladimir Shamov i Sergei Yudin varen ser pioners en la transfusió de sanc cadavérica procedent de donants fallits recentment. Yudin va realisar per primera volta en èxit una transfusió d'este tipo el 23 de març de 1930, i va informar dels seus sèt primeres transfusions clíniques en sanc de cadàver en el IV Congrés de Cirugians Ucranians celebrat en Járkov en setembre. També en 1930, Yudin va organisar el primer banc de sanc del món en l'Institut Nikolái Sklifosovsky, que va servir d'eixemple per a la creació d'atres bancs de sanc en distintes regions de l'Unió Soviètica i en atres països. A mitan de la década de 1930, l'Unió Soviètica havia creat un sistema d'a lo manco 65 grans centres de sanc i més de 500 subsidiaris, tots ells almagasenant sanc "enlatada" i enviant-la a tots els racons del país.

Cartell britànic que anima a donar sanc per a la guerra

Un dels primers bancs de sanc va ser creat per Frederic Durán-Jordà durant la Guerra civil espanyola en 1936. Durán es va incorporar al Servici de Transfusió del Hospital de Barcelona a l'inici del conflicte, pero el hospital pronte es va vore desbordat per la demanda de sanc i l'escassea de donants disponibles. En el respal del Departament de Sanitat del Eixèrcit Republicà Espanyol, Duren va crear un banc de sanc per a us dels soldats i civils ferits. Els 300-400 ml de sanc extreta es mesclaven en una solució de citrato al 10% en un matraz Erlenmeyer modificat de Duren. La sanc s'almagasenava en un recipient de vidre estèril a pressió a 2 °C. Durant 30 mesos de treball, el Servici de Transfusió de Barcelona va registrar casi 30.000 donants i va processar 9.000 litros de sanc.[16]

En 1937, Bernard Fantus, director de terapèutica del Cook County Hospital de Chicago, va crear un dels primers bancs de sanc hospitalaris d'Estats Units.[17] En crear un laboratori hospitalari que conservava, refrigerava i almagasenava la sanc dels donants, Fantus va donar orige al terme "banc de sanc". En pocs anys es varen crear bancs de sanc hospitalaris i comunitaris en tot Estats Units.[18]


Frederic Durán-Jordà va fugir a Gran Bretanya en 1938 i va treballar en Janet Vaughan en la Royal Postgraduate Medical School del Hospital Hammersmith per a crear un sistema de bancs de sanc nacionals en Londres.[19] Davant l'imminent esclat de la guerra en 1938, l'Oficina de Guerra va crear el Depòsit de Suministraments de Sanc de l'Eixèrcit (ABSD) en Bristol, dirigit per Lionel Whitby i en el control de quatre grans depòsits de sanc en tot el país. Durant la guerra, la política britànica va consistir en suministrar sanc al personal militar des de depòsits centralisats, a diferència de lo que feyen els nortamericans i els alemans, que sagnaven a les tropes en el front per a obtindre la sanc necessària. El método britànic va demostrar tindre més èxit a l'hora de satisfer adequadament totes les necessitats i es varen dessagnar més de 700.000 donants en el transcurs de la guerra. Este sistema va evolucionar fins a convertir-se en el Servici Nacional de Transfusió de Sanc establit en 1946, el primer servici nacional que es va posar en marcha.[20]

Alvanços mèdics

Soldat ferit rep plasma sanguíneu en Sicília, 1943.

En 1940 es va iniciar en EE. UU. un programa d'extracció de sanc i Edwin Cohn va ser pioner en el procés de fraccionament de la sanc. Va elaborar les tècniques per a aïllar la fracció de seroalbúmina del plasma sanguíneu, essencial per a mantindre la pressió osmótica en els gots sanguíneus, evitant el seu colapse.

L'us del plasma sanguíneu com a substitut de la sanc total i en fins transfusionales va ser propost ya en 1918, en les columnes de correspondència del British Medical Journal, per Gordon R. Ward. Al començ de la Segona Guerra Mundial, es va utilisar plasma líquit en Gran Bretanya. En agost de 1940 es va iniciar un gran proyecte, conegut com "Blood for Britain", per a arreplegar sanc en els hospitals de Nova York en la finalitat d'exportar plasma a Gran Bretanya. Es va desenrollar un envàs de plasma sec que reduïa els trencaments i simplificava el transport, l'envasament i l'almagasenament.[21]

Charles R. Drew va supervisar la producció de plasma sanguíneu per al seu enviament a Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.

El paquet de plasma desecado resultant venia en dos llandes que contenien botelles de 400 cc. Una botella contenia suficient aigua destilada para reconstituir el plasma sec contingut en l'atra botella. En uns tres minuts, el plasma estaria llest per al seu us i podria mantindre's fresc durant unes quatre hores.[22] Charles R. Drew va ser nomenat supervisor mèdic i va conseguir transformar els métodos de probeta en la primera tècnica de producció en série en èxit.


Un atre alvanç important es va produir en 1939-40, quan Karl Landsteiner, Alex Wiener, Philip Levine i R.E. Stetson varen descobrir el sistema de grups sanguíneus Rh, que fins a llavors era la causa de la majoria de les reaccions a les transfusions. Tres anys més vesprada, l'introducció per J.F. Loutit i Patrick L. Mollison de la solució àcit-citrato-dextrosa (ACD), que reduïa el volum d'anticoagulant, va permetre transfusions de majors volums de sanc i va permetre un almagasenament més prolongat.

Carl Walter i W.P. Murphy Jr. varen introduir la bossa de plàstic per a l'extracció de sanc en 1950. La substitució dels fràgils flascos de vidre per bosses de plàstic duradores va permetre l'evolució d'un sistema d'extracció capaç de preparar de forma segura i senzilla múltiples components sanguíneus a partir d'una sola unitat de sanc total.

En 1979 es va introduir un conservant anticoagulant, el CPDA-1, que prolongava la vida útil de la sanc almagasenada fins a 42 dies, lo que va aumentar el suministrament de sanc i va facilitar el repartiment de recursos entre els bancs de sanc.[23][24]

Recollida i tractament

Dòna rebent una donació de sanc, Sídney, Austràlia, 1940
Donació de sanc en el Hospital Real de Melbourne durant la década de 1940

En EE. UU. s'establixen certes normes per a l'extracció i el processament de cada producte sanguíneu. "Sanc total" és el nom apropiat per a un producte definit, concretament sanc venosa no separada a la que s'ha afegit un conservant aprovat. La major part de la sanc per a transfusió s'extrau com a sanc total. Les donacions autólogas a voltes es transfunden sense cap modificació, pero la sanc total sol separar-se (per mig de centrifugación) en els seus components, sent els glòbuls rojos (GR) en solució el producte més utilisat. Les unitats de sanc total i glòbuls rojos es mantenen refrigerades a una temperatura de 33,8 a 42,8 graus Fahrenheit (1 a 6 °C), en periodos d'almagasenament màxims permesos (vida útil) de 35 i 42 dies respectivament. Les unitats de hematíes també poden congelar-se quan es tamponan en glicerol, pero es tracta d'un procés car i que requerix molt temps, per lo que rara volta es porta a terme. Els hematíes congelats tenen una data de caducitat de fins a dèu anys i s'almagasenen a -65 °C (-85 graus Fahrenheit).


El plasma sanguíneu menys dens es convertix en una varietat de components congelats, i s'etiqueta de forma diferent en funció de quàn es va congelar i quin és l'us previst del producte. Si el plasma es congela immediatament i es destina a la transfusió, sol etiquetar-se com plasma fresca congelada. Si es destina a la fabricació d'atres productes, sol etiquetar-se com plasma recuperat o plasma per a fraccionament. El crioprecipitado pot fabricar-se a partir d'atres components del plasma. Estos components deuen almagasenar-se a 0 graus Fahrenheit (-17,8 °C) o més fret, pero normalment s'almagasenen a -22 graus Fahrenheit (-30 °C). La capa entre els hematíes i el plasma es denomina capa leucocitaria i a voltes es retira per a fabricar plaquetes per a transfusió. Les plaquetes solen agrupar-se abans de la transfusió i tenen una vida útil de 5 a 7 dies, o de 3 dies una volta que el centre que les va arreplegar ha finalisat les seues proves. Les plaquetes s'almagasenen a temperatura ambiente (22,2 °C) i deuen agitar-se. Ya que s'almagasenen a temperatura ambiente en solucions nutritives, corren un risc relativament alt de proliferació de bactèries.

Un científic de l'US Food and Drug Administration prepara mostres de donacions de sanc per al seu anàlisis.

Alguns bancs de sanc també arrepleguen productes per mig d'aféresis. El component més comú recollit és el plasma per mig de plasmaféresis, pero també poden arreplegar-se glòbuls rojos i plaquetes per métodos similars. Estos productes solen tindre la mateixa vida útil i les mateixes condicions d'almagasenament que els seus homòlecs produïts de forma convencional. A voltes es paga als donants; en EE. UU. i Europa, la major part de la sanc per a transfusions s'extrau de voluntaris, mentres que el plasma per a atres fins pot procedir de donants remunerats.

La majoria dels centres de recollida, aixina com els bancs de sanc dels hospitals, també realisen proves per a determinar el grup sanguíneu dels pacients i identificar productes sanguíneus compatibles, junt en una bateria de proves (per eixemple, malalties) i tractaments (per eixemple, filtració de leucocits) per a garantisar o millorar la calitat. El problema cada volta més reconegut de l'eficàcia inadequada de les transfusions[25] també està elevant el perfil de la viabilitat i calitat dels GR. En particular, els hospitals nortamericans gasten més en fer front a les conseqüències de les complicacions relacionades en les transfusions que en els costs combinats de compra, anàlisis/tractament i transfusió de la seua sanc.[26]

Vore també

Referències

  1. ↑ Gordon, Murray B.(1940).«Effect of External Temperature on Sedimentation Rate of Ret Blood Corpuscles».Journal of the American Medical Association.114(16)doi:10.1001/jama.1940.02810160078030.
  2. ↑ 2,0 2,1 «The Rockefeller University Hospital Centennial – The First Blood Bank». centennial.rucares.org. The Rockefeller University (2010). Consultat el 2022-03-18.
  3. ↑ Brody, Jane E.. «Dr. Peyton Rous, Nobel Laureate, Dies», The New York Claves, 1970-02-17, pp. 43. Consultat el 2022-03-18 (en en-us).
  4. ↑ Rous, P.; Turner, J. R.(1915-03-01).«On the preservation in vitro of living erythrocytes».Experimental Biology and Medicine.12(6): 122–124.ISSN 1535-3702.doi:10.3181/00379727-12-74.(en en)
  5. ↑ Rous, Peyton; Turner, J. R.(1915).«A rapid and simple method of testing donors for transfusió».Journal of the American Medical Association.LXIV(24): 1980–1982.doi:10.1001/jama.1915.02570500028011.
  6. ↑ Rous, P.(1947).«Karl Landsteiner. 1868-1943».Obituary Notices of Fellows of the Royal Society.5(15): 294–324.doi:10.1098/rsbm.1947.0002.
  7. ↑ 7,0 7,1 Rous, Peyton; Turner, J. R.(1916).«The preservation of living ret blood cells in vitro : i. Methods of preservation.».Journal of Experimental Medicine.23(2): 219–237.ISSN 1540-9538.doi:10.1084/jem.23.2.219.(en en)
  8. ↑ Rous, Peyton; Turner, J. R.(1916).«The preservation of living ret blood cells in vitro: ii. The transfusió of kept cells.».Journal of Experimental Medicine.23(2): 239–248.ISSN 1540-9538.doi:10.1084/jem.23.2.239.(en en)
  9. ↑ {{Cita publicació|url=https://doi.org/10.1111/j.1423-0410.2006.00778.x%7Ctítul=An update on solutions for ret cell storage|llinages=Hess|nom=J. R.|data=2006|publicació=Vox Sanguinis|volum=91|número=1|pàgines=13–19|issn=0042-9007|doi=10.1111/j.1423-0410.2006.00778.x|pmid=16756596}}
  10. ↑ Hanigan, W. C.; King, S. C.(1996).«Cold blood and clinical research during World War I».Military Medicine.161(7): 392–400.ISSN 0026-4075.doi:10.1093/milmed/161.7.392.
  11. ↑ 11,0 11,1 Kim Pelis(2001).«Taking Credit: The Canadian Army Medical Corps and the British Conversion to Blood Transfusion in WWI».Journal of the History of Medicine and Allied Sciences.56(3): 238–77.doi:10.1093/jhmas/56.3.238.
  12. ↑ Stansbury, Lynn G.; Hess, John R.(2009).«Blood transfusió in World War I: the rols of Lawrence Bruce Robertson and Oswald Hope Robertson in the "most important medical advance of the war"».Transfusion Medicine Reviews.23(3): 232–236.ISSN 1532-9496.doi:10.1016/j.tmrv.2009.03.007.
  13. ↑ «Ret Gold: the Epic Story of Blood». PBS. Archivat des de l'original, el 2015-05-10.
  14. ↑ Susan Macqueen; Elizabeth Bruce; Faith Gibson (2012). The Great Ormond Street Hospital Manual of Children's Nursing Practices, John Wiley & Sons, p. 75. ISBN 9781118274224.
  15. ↑ «Percy Oliver». Ret Gold: The Eipc Story of Blood. Archivat des de l'original, el 2015-04-16.
  16. ↑ Christopher D. Hillyer (2007). Blood Banking and Transfusion Medicine: Basic Principles & Practice, Elsevier Health Sciences. ISBN 978-0443069819.
  17. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  18. ↑ (1942) The blood bank and the technique and therapeutics of transfusió, St. Louis: The C.V.Mosby Company, pp. 196–97.
  19. ↑ Starr, D (1998). Blood: An Epic History of Medicine and Commerce, Little, Brown and company, pp. 84–87. ISBN 0-316-91146-1.
  20. ↑ Giangrande, P. L.(2001).«The History of Blood Ttansfusion».British Journal of Haematology.110(4): 758–67.doi:10.1046/j.1365-2141.2000.02139.x.
  21. ↑ «Office of Medical History». history.amedd.army.mil. Archivat des de l'original, el 2016-12-18. Consultat el 4 May 2018.
  22. ↑ «Office of Medical History». history.amedd.army.mil. Archivat des de l'original, el 2017-06-09. Consultat el 4 May 2018.
  23. ↑ Sugita, Yoshiki; Simon, Ernest R.(1965).«The Mechanism of Action of Adenine in Ret Cell Preservation*».Journal of Clinical Investigation.44(4): 629–642.ISSN 0021-9738.doi:10.1172/JCI105176.
  24. ↑ Simon, Ernest R.; Chapman, Robert G.; Finch, Clement A.(1962).«Adenine in Ret Cell Preservation».Journal of Clinical Investigation.41(2): 351–359.ISSN 0021-9738.doi:10.1172/JCI104489.
  25. ↑ Marik PE, Corwin HL(2008).«Efficacy of ret blood cell transfusió in the critically ill: a systematic review of the literature».Crit Care Med.36(9): 2667–74.doi:10.1097/ccm.0b013i3181844677.
  26. ↑ Shander A, Hofmann A, Gombotz H, Theusinger OM, Spahn DR(2007).«Estimating the cost of blood: past, present, and future directions».Best Pract Res Clin Anaesthesiol.21(2): 271–89.doi:10.1016/j.bpa.2007.01.002.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Banc_de_sanc&oldid=1439440»