Transfusió de sanc
La transfusió de sanc és la transferència de la sanc o un component sanguíneu d'una persona (donant) a una atra (receptor).[1] En els descobriments realisats sobre la circulació de la sanc per Miguel Servet i William Harvey, es va iniciar una investigació més sofisticada per a les transfusions de sanc en el XVII, en experiments encertats de transfusions en animals. No obstant, les investigacions successives de transfusió entre animals i sers humans no varen ser tan exitoses (com qualsevol tècnica meja experimental que emergix) fins que estes tècniques es varen refinar i hui en dia salven centenars de mils de vides diàriament. Actualment s'estan estudiant noves formes de lliberació de fàrmacs per mig de transfusions sanguínees per a lliberar sostenidament el fàrmac en circulació,[2] mantindre-ho en el torrent circulatori[3] o be com a vehícul de nanoparticulas.[4]
Història i desenroll del método
[editar | editar còdic]
El primer intent de transfusió sanguínea registrat va ocórrer en el XV relatat per Stefano Infessura. En 1492 el Papa Inocencio VIII va caure en menge, per lo que es va requerir de la sanc de tres chiquets per a administrar-li-la a través de la boca (ya que en eixe llavors no es coneixia la circulació sanguínea) a sugerència del mege. Als chiquets de 10 anys d'edat se'ls va prometre pagar-los en sengles ducados d'or i, no obstant, tant el Papa com els jovencitos varen morir.[5] Alguns autors desacrediten el relat de Infessura, acusant-ho de antipapista.cita requerida
L'eixemple més antic de transfusió exitosa de sanc va ser realisat pels incas en el XVI.[6] Els conquistadors espanyols varen ser testics de transfusions a la seua arribada a Mèxic.[7] La predominancia del grup zero entre els indígenes assegurava un mínim de risc per incompatibilitat de tals transfusions, problema que havia causat fracassos en transfusions en Europa.[7]
La primera transfusió de sanc humana documentada va ser administrada pel doctor Jean-Baptiste Denys, qui el 15 de juny de 1667 va descriure el cas d'un malalt de sífilis que va morir despuix de haver rebut tres transfusions de sanc de corder: «Estava en el procés exitós de rebre la transfusió..., pero alguns minuts despuix... el seu braç es va calfar, el seu pols va accelerar, la suor va brotar sobre el seu front, es queixava de forts dolors en els renyons i en l'estòmec, la seua orina era obscura, negra de fet... després va morir...».[8]
Durant la primera década de el XX es varen identificar els diferents tipos de sanc, i que l'incompatibilitat entre la sanc del donant i del receptor podia causar la mort.
Karl Landsteiner va descobrir que les persones tenien diferent tipo de sanc i que les transfusions no eren compatibles entre persones de diferent tipo. En 1901 va descriure el sistema d'AB0 i en 1940 el sistema Rh.
El método de conservació de sanc humana per al seu us diferit en transfusions, per mig de l'adició de citrato de sodi, va ser desenrollat pel mege argentí Luis Agote en 1914.
En 1936, durant la guerra civil espanyola, el mege Frederic Durán-Jordà va organisar un banc de sanc en Barcelona en un servici de transfusions a distància.[9] I el mege Norman Bethune va desenrollar el primer servici mòvil de transfusions de sanc que aplegava fins al front de batalla.[10]
A fins de la década de 1930 i inicis de la de 1940, l'investigació del mege nortamericà Charles Drew va dur al descobriment de que la sanc podia ser separada en plasma sanguíneu i cèlules roges, i de que el plasma podia ser congelat separadament. La sanc almagasenada d'esta manera durava més temps i era menys propensa a contaminar-se.
Usos mèdics
[editar | editar còdic]Transfusió de hematíes
[editar | editar còdic]
Històricament, la transfusió de glòbuls rojos es considerava quan el nivell d'hemoglobina caïa per baix de 100g/L o l'hematocrito per baix del 30%.[11][12] Degut a que cada unitat de sanc administrada comporta riscs, en l'actualitat se sol utilisar un nivell desencadenant inferior a eixe, de 70 a 80g/L, ya que s'ha demostrat que té millors resultats en els pacients.[13][14] L'administració d'una sola unitat de sanc és l'estàndart per a les persones hospitalisades que no estan sagnant, en este tractament seguit d'una nova evaluació i consideració dels síntomes i la concentració de hemoglobina.[13] Els pacients en mala Saturació d'oxigen poden necessitar més sanc.[13] L'advertència d'utilisar la transfusió de sanc només en anèmia més greu es deu en part a l'evidència de que els resultats empijoren si s'administren cantitats majors.[15] Es pot considerar la transfusió en persones en síntomes de malaltia cardiovascular com a dolor toràcic o dificultat respiratòria.[12] En els casos en que els pacients tenen nivells baixos de hemoglobina per la deficiència de ferro, pero són cardiovascularment estables, el ferro parenteral és una opció preferida basada tant en l'eficàcia com en la seguritat.[16] Atres productes sanguíneus s'administren quan és apropiat, per eixemple, per a tractar deficiències de coagulació.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Manual Merck de medicina per a la llar
- ↑ «Engineered ret blood cells as therapeutic agents».American Journal of Hematology.92(10)
- 979–980.ISSN 0361-8609.doi:10.1002/ajh.24874.Consultat el 12 de juliol de 2018.
- ↑ «Drug delivery by ret blood cells: vascular carriers designed by Mother Nature».Expert opinion on drug delivery.7(4)
- 403–427.ISSN 1742-5247.doi:10.1517/17425241003610633.Consultat el 12 de juliol de 2018.
- ↑ «Ret blood cell-hitchhiking boosts delivery of nanocarriers to chosen organs by orders of magnitude».Nature Communications.9(1)ISSN 2041-1723.doi:10.1038/s41467-018-05079-7.Consultat el 12 de juliol de 2018.
- ↑ «Història de la transfusió sanguínea».Revista Mexicana de Anestesiologia.40(3)
- 233-238.Consultat el 12-11-2022.
- ↑ Lusardi, Donna M. (2002). The New Book of Knowledge, Scholastic Library Publishing, pp. 260.
- ↑ 7,0 7,1 Llig, Rupert (2016). The Eureka! Moment: 100 Key Scientific Discoveries of the 20th Century. ISBN 9781136714764.
- ↑ Hillyer, Christopher D. (2007). Blood Banking and Transfusion Medicine: Basic Principles & Practice (en anglés), Elsevier Health Sciences, pp. 13. ISBN 0443069816.
- ↑ Josep-E. Banys. Reivindicació de Duren Jordà. El País. 11/02/2006.
- ↑ El solidari Norman Bethune. El País. 26/04/2004; 37.
- ↑ Adams RC, Lundy JS (1942). “Anestesia en casos d'escàs risc quirúrgic. Algunes sugerències per a disminuir el risc”. Surg Gynecol Obstet 74: 1011-1019.
- ↑ 12,0 12,1 Carson JL, Grossman BJ, Kleinman S, Tinmouth AT, Marques MB, Fung MK, Holcomb JB, Illoh O, Kaplan LJ, Katz LM, Rao SV, Roback JD, Shander A, Tobian AA, Weinstein R, Swinton M, Djulbegovic B. “Transfusió de hematíes: A Clinical Practice Guideline From the AABB”. Annals of Internal Medicine 157 (1): 49-58. doi:. PMID 22751760.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 «Cinc coses que mèdics i pacients deurien qüestionar-se».Choosing Wisely: una iniciativa de l'ABIM Foundation.Associació Americana de Bancs de Sanc.
- ↑ “Llindars de transfusió per a guiar la transfusió de glòbuls rojos” . The Cochrane Database of Systematic Reviews 12 (12): CD002042. ISSN 1469-493X. PMID 34932836.
- ↑ “Estratègies de transfusió per a el hemorràgia digestiva alta aguda” (2013). The New England Journal of Medicine 368 (1): 11-21. PMID 23281973.
- ↑ “Directrius sobre el diagnòstic i el tractament de la ferropenia i l'anèmia en les malalties inflamatorias intestinals” (2007). Malalties Inflamatorias Intestinals 13 (12): 1545-1553. PMID 17985376.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Transfusión de sangre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.