Argentí

Argentina, oficialment República Argentina, és un país sobirà ubicat en l'extrem sur i surest d'Amèrica del Sur. Adopta la forma de govern democràtica, federal, representativa i republicana. Es constituïx com un país federal descentralisat, compost per vintitrés províncies més la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, designada com capital federal.

la Constitució de la Nació Argentina rig els principis d'adheriment entre 23 estats associats, denominades províncies, baix una sola representació en Capital Federal en la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. Dites jurisdiccions gogen atributs plens en els poders eixecutiu, llegislatiu i judicial. Posseïxen llei suprema, bandera i forces policials pròpies, aixina com el domini de recursos naturals circunscriptos. Les facultats en defensa, moneda, drets i garanties, es deleguen al govern nacional. Les extenses disputes despuix de l'emancipació espanyola en 1816 fins a consolidar la República com a tal en 1880, va exigir a les províncies renunciar a la declaració sobirana com a parts associades, en tant es reconeixen preexistentes a la formació de l'Estat argentí.

Argentina és un país bicontinental, el vast territori del qual és l'octau més extens del planeta, comprenent gran part del Con Sur i estenent-se fins a l'Antàrtida. En la plataforma americana llimita al nort en Bolívia i Paraguai, al nordest en Brasil, a l'est en Uruguai i l'oceà Atlàntic, al sur en Chile i el passage de Drake, i a l'oest en Chile. És el segon país en el major índex de desenroll humà (IDH) de la regió, darrere del seu veí Chile. Garantisa models de salut i educació pública en accés gratuït, universal i de calitat. Posseïx una taxa d'alfabetisme en persones majors de quinze anys superior al 99 %, i conta en una cobertura mèdica hospitalària regularment distribuïda per cantitat poblacional.

La República Argentina és una de les nacions més desenrollades i influents del continent. Fins a mediats d'el XX, va ser una de les economies més pròsperes del món. No obstant, els complexos acontenyiments socials, polítics i econòmics que li varen succeir varen afectar les seues variables de creiximent, causant una inestabilitat financera en abruptes reconfiguración de models polítics i econòmics, mostrant-se incapaços de revertir els agreujants fins a l'actualitat. No obstant, és la segona economia més important de Sudamérica —darrere de Brasil—, la 24.º més gran del món per PIB nominal i una potència regional capaç d'adaptar-se, innovar i estabilisar-se en prontitud despuix de llarcs periodos de crisis.

En un desenroll científic i tecnològic referent, és el país llatinoamericà més laureado en premis Nobel, en cinc en total, —tres d'ells en ciències— i el que més unicorns tecnològics posseïx. Està a la vanguarda en matèria nuclear i espacial, i integra el selecte grup de països que dominen el cicle complet d'urani. Açò li ha permés dissenyar, construir i exportar satèlits, radars, reactors nuclears, equipament mèdic nuclear, avions de combat, helicòpters, etc. Destaca en la fabricació d'automòvils, software, biotecnología, medicaments, indústria naval, siderúrgica i textil, etc. En una capacitat per a alimentar a 400 millons de persones, és un dels principals exportadors d'aliments, matèries primeres, tecnologia, ingenieria i maquinària agropecuaria a nivell global, que li ha valgut el renom de graner del món. Ha tingut personalitats significatives a lo llarc de l'història, en contribucions destacades en deports, ciències, arts, política i humanitats. El perfeccionament del baipás coronario, l'us de les huella dactilar per a l'identificació de les persones, el método de conservació de sanc humana per al seu us diferit en transfusions, el bolígraf, la cheringa descartable, els dibuixos animats i el primer disseny funcional dels helicòpters moderns, són les creacions d'argentins més célebres.

Argentina integra el G20 —bloc que reunix a les nacions més riques i industrialisades del planeta— i és membre fundador del Mercosur, de Nacions Unides, l'Organisació d'Estats Americans i el NIC o nous països industrialisats.

El seu territori bicontinental comprén una superfície de 2 780 400 km², és el país hispanohablante més extens del planeta, el segon més gran d'Amèrica Llatina i octau en el món, si es considera solament la superfície continental subjecta a sobirania efectiva. El seu plataforma continental, reconeguda per l'ONU en 2014, alcança els 6 581 500 km², convertint-se en una de les més grans del món, estenent-se des del continent americà fins al Pol Sur en l'Antàrtida, a través del Atlàntic Sur. Si es conten les illes Malvines, Georgias del Sur, Sandwich del Sur i atres numeroses illes menors (administrades pel Regne Unit, pero de sobirania en litigi), més una porció de l'àrea antàrtica cridada Antàrtida Argentina al sur del paral 60° S, sobre la qual Argentina reclama sobirania, la superfície s'eleva a 3 761 274 km². És una de les vint nacions en presència contínua en l'Antàrtida i posseïx la major cantitat de bases permanents, en sis en total. El seu territori reunix una gran diversitat de climas, causada per una amplitut latitudinal que supera els 30° —incloent vàries zones geoastronómicas—, una diferència en l'altitut que va de 107 m baix el nivell de la mar (Estany del Carbó) a casi 7000 m s. n. m. i l'extensió del llitoral marítim que alcança 4725 km. Àmplies planures humides llimiten en extensos deserts i altes montanyes, mentres que la presència de climes tropicals i subtropicals en el nort, contrasten en les nevades i frets extrems en les zones cordilleranas i el sur. Els primers registres de pobladors en l'actual territori argentí es remonten als tretze mil anys AP, durant el Paleoamericà. En temps protohistòrics, periodo precolombí, va ser habitat per numerosos pobles indígenes, alguns dels quals encara habiten el país; entre ells guaycurúes, guaraníes, mapuches, tehuelches i diaguitas, estos últims formaven part del Imperi incaico. la conquista espanyola de l'actual territori argentí va escomençar en viages exploratoris des de l'any 1512, l'establiment d'una població en 1528 i la distribució del territori als alvançats. Més vesprada, va quedar baix la jurisdicció del virreinato del Perú. En 1776, la Corona espanyola va fundar el virreinato del Riu de la Plata, el qual seria una entitat política precedent a l'actual República Argentina. el 25 de maig de 1810 va ser substituït el sistema virreinal, deponent a l'últim virrey que va governar des de Buenos Aires, organisant-se aixina la Primera Junta de govern, que actuava de forma autònoma desconeixent al Consell de Regència d'Espanya. El dia 9 de juliol de 1816 va ser proclamada l'independència en Sant Miguel de Tucumán.

La població argentina és un cresol de cultures i ètnia, resultat de la confluència de diversos grups a lo llarc de l'història. Els pobles originaris, varen anar els primers habitants del territori. En l'arribada dels espanyols en el XVI, es va produir un mestiçage que va donar forma a la base de l'identitat argentina. No obstant, va anar durant el XX quan l'Argentina va experimentar una gran onada d'immigració, a conseqüència de ser un país pròsper. Varen aplegar principalment espanyols i italians, i també immigrants alemans, francesos i eslaus. S'estima que entre 1857 i 1947 varen aplegar 2 967 759 immigrants italians. Esta diversitat es reflectix en la rica cultura argentina, que combina tradicions indígenes, espanyoles i europees, i es manifesta en la seua música, art, lliteratura i gastronomia. L'influència d'estes corrents migratòries ha donat lloc a una societat cosmopolita i multicultural, a on l'identitat argentina es definix per la seua complexitat i diversitat.

Toponímia

Artícul principal → Toponímia d'Argentina.

El nom oficial del país és República Argentina, lliteralment «República de l'Argent». Per elipsis, sol denominar-se, «Argentina». L'us sense artícul està molt estés i no es considera incorrecte, i la mateixa Acadèmia Argentina de Lletres ha reconegut que està molt estés.

Argentina és el femení de l'adjectiu poètic «argentí» que indica alguna cosa que té qualitats de l'argent o relacionat en ella, del llatí argentum (‘argent’). Argentum, a la seua volta, procedix del protoitálico: *argentom, derivat del protoindoeuropeo: h₂r̥ǵn̥tóm, sustantiu format a partir de l'adjectiu h₂erǵ- (‘blanc’, ‘lluent’).

Argentina va ser una denominació poètica dels països ribereños del Argent, riu cridat aixina perque era un accés als jaciments argentíferos del Cerro Ric de Potosi que es trobaven en la Província de Charcas, en l'actual Bolívia (cridada Alt Perú pels argentins). En dita província també es trobava la ciutat de l'Argent (actual Sucre) i que era la capital de l'Audiència de Charcas. És per això que durant molt temps esta ciutat era denominada, en llatí, Civitas Argentina (Ciutat Argentina).

L'us com a topònim, encara que en una declinació diferent, apareix per primera volta en 1554 en el mapa de Lopo Homem: a on els territoris de la regió llitoral són cridats: Terra Argentea. Més vesprada, Martín del Barco Centenera la va elegir, a imitació de La Araucana (1569), com a títul d'un poema épico sobre la conquista: L'Argentina (1602). Des de llavors i fins a finals d'el XVIII, Argentina i argentí varen ser denominacions lliteràries del territori i els pobladors de la regió rioplatense.

En la creació del virreinato del Riu de la Plata i el seu independència com Províncies Unides del Riu de la Plata, Argentina i argentí es varen fer més comuns, encara que a voltes en una connotació restringida a Buenos Aires i les províncies propenques.

la Constitució de 1826, va usar Argentina com a nom oficial de l'Estat i, des de llavors, a pesar del rebuig a dita constitució, va ser usat de manera habitual. A partir de la década de 1830, Roses, formalment governador de Buenos Aires, era el «encarregat de dirigir les relacions exteriors de la República Argentina».

la reforma constitucional argentina de 1860 va sancionar com a artícul 35 la norma que va establir els noms oficials del país, vigent des de llavors:

Les denominacions adoptades successivament des de 1810 fins al present, a saber: Províncies Unides del Riu de la Plata; República Argentina, Confederació Argentina, seran en avant noms oficials indistintament per a la designació del Govern i territori de les províncies, amprant-se les paraules «Nació Argentina» en la formació i sanció de les lleis.

En 1860, en la ciutat de Paraná, llavors capital de la Confederació Argentina, el president Santiago Derqui va decretar que per a «uniformar els actes administratius» s'usaria sempre República Argentina. Dos anys més vesprada, en 1862, Bartolomé Mitre, primer president del país reunificado, es va referir al seu càrrec com president de la Nació Argentina.

Història

Artícul principal → Història de l'Argentina.

Primera Junta de Govern

Cornelio Saavedra, president de la Primera Junta de les Províncies Unides del Riu de la Plata

El militar i polític José de Sant Martín.

Manuel Belgrano, membre de la Primera Junta, comandant militar i creador de la bandera argentina.

Artícul principal → Primera Junta.

La Primera Junta de Govern, oficialment Junta Provisional Gubernativa de les Províncies del Riu de la Plata a nom del Senyor Don Fernando VII va ser la Junta de govern sorgida el divendres 25 de maig de 1810 en Buenos Aires, capital del Virreinato del Riu de la Plata, com a conseqüència del triumfo de la Revolució de Maig que va destituir al virrey Baltasar Hidalgo de Cisneros i va nomenar a Cornelio Saavedra com el president de la Primera Junta de les Províncies Unides del Riu de la Plata. La sèu del govern va ser fixada en el Fort de Buenos Aires, que servira des de 1776 com a residència dels virreyés i a on hui es troba la Casa de Govern. La Primera Junta va existir com a tal fins al 18 de decembre del mateix any, ya que en l'incorporació de diputats de l'interior es va transformar en la Junta Gran, que va donar orige a la prolongada Guerra de l'Independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata contra Espanya (1810-1824). Mentres es desenrollava la guerra d'independència, també tenia lloc una complexa disputa per la forma d'organisació del nou Estat, que va generar en 1814 l'inici d'una guerra civil que —en intermitencias— duraria més de mig sigle. Elíder de la fracció federal, l'oriental José Gervasio Artigas va ser proclamat Protector de l'Unió dels Pobles Lliures, una lliga de províncies que es negaven a ser administrats pel govern unitari de Buenos Aires. La mateixa va organisar el cridat Congrés d'Orient en Concepció de l'Uruguai, del com encara es discutix si va alcançar a proclamar —com es proponia— l'independència d'Espanya.

El 9 de juliol de 1816, en la ciutat de Sant Miguel de Tucumán, reunit el congrés de diputats de les províncies del noroest i centre-oest del país i de la de Buenos Aires, junt en alguns diputats exiliats de Charcas, va proclamar l'independència de les Províncies Unides en Sud Amèrica, utilisant la següent fòrmula:

[…] recuperar els drets de que varen ser despullades, i investir-se de l'alt caràcter d'una nació lliure i independent del rei Fernando VII, els seus successors i metròpoli […]

En varis punts de Sudamérica els nous governs varen deure enfrontar la resistència contrarrevolucionaria dels eixèrcits realistes, que intentaven restaurar l'autoritat de la monarquia espanyola en la regió. Varen escomençar les guerres per l'independència. Alguns dels principals comandants varen ser Manuel Belgrano, al mando del Eixèrcit del Nort, José de Sant Martín, creador del Eixèrcit dels Andes, Martín Miguel de Güemes, organisador de la guerra gaucha i Juana Azurduy, comandant de la guerra de guerrilles en Charcas. L'Estat argentí considera a Sant Martín com el major héroe militar de la seua independència i ho honra en el títul de «Pare de la Pàtria». Junt a Simón Bolívar, varen anar els màxims responsables de les gestes libertadoras que varen terminar en la presència espanyola en el continent.

La formació de l'Estat federal

Artícul principal → Sorgiment de l'Estat argentí.

Juana Azurduy, generala (PM) de l'Eixèrcit Argentí, va assumir la comandància de les guerres en Charcas per l'emancipació del Virreinato del Riu de la Plata. És honrada en l'Argentina i en Bolívia.

Juan Manuel de Roses, caudillo federal de la província de Buenos Aires entre 1830 i 1852.

Les primeres décades com a país independent varen ser conflictives: davant l'hegemonia dels unitaris, els federals es varen alçar repetidament en defensa de l'autonomia de les províncies, duent —despuix de la cridada [[Anarquia de l'Any XX|Anarquia de l'Any XX]]— a la divisió del país en províncies autònomes governades generalment per caudillos militars, mentres que el país —llevat un breu interval entre 1825 i 1827— va carir d'un govern nacional fins a 1852. Cada província va assumir la plenitut del govern en l'àmbit del seu territori. La guerra de l'independència va continuar fins a l'any 1825, pero es va lluitar preferentment en la frontera nort i en el Perú. Mentrestant, la Província Oriental va ser invadida pel regne de Portugal, de qui va passar al Imperi del Brasil. La conseqüent guerra del Brasil va culminar en la Convenció Preliminar de Pau de 1828, que va declarar independent al territori en disputa, en el nom d'Estat Oriental de l'Uruguai. Poc abans, en 1825, Charcas es va conformar com la República de Bolívia i a l'any següent li va ser agregada la ciutat de Tarija i la seua jurisdicció. El territori restant —que havia conseguit aumentar en alguna cosa el seu control territorial en algunes exitoses campanyes militars contra els indígenes— va escomençar a usar el nom de «Argentina» de manera oficial a mitan de la década de 1820. La denominació oficial «Províncies Unides del Riu de la Plata» continua considerant-se, constitucionalment, un nom alternatiu per al país, encara que ha caigut en pràctic desús.

A principis dels anys 1830, els federals varen conseguir triumfar en tot el país, que va adoptar el nom de Confederació Argentina. Durant més de vint anys, el governador federal de Buenos Aires, Juan Manuel de Roses, va assumir en els fets la màxima autoritat nacional, encara que en teoria solament era el depositario de la representació externa del conjunt de les províncies.

Durant l'época de la seua hegemonia va combatre i va derrotar successius alçament dels unitaris, un bloquege del Riu de la Plata per part de França i després un atre bloqueig conjunt per part de Gran Bretanya i França. També va mantindre conflictes bèlics contra la Confederació Perú-Boliviana i contra el cridat Govern de la Defensa de Montevideo, la capital uruguayana, per l'ingerència dels dos partits d'eixe país —blancs i colorats— en les guerres civils argentines. Pese a la pau que va ser capaç d'impondre i el creiximent econòmic —a lo manco de les províncies dellitoral—, els enemics de Roses reclamaven llibertats individuals, polítiques i d'expressió, que eren férreamente anulades pel governador porteño; el núcleu dels seus reclams era la sanció d'una constitució política que organisara formalment l'Estat nacional i garantisara els drets dels ciutadans.

Organisació Nacional

Just José d'Urquiza, caudillo federal d'Entre Rius, primer president de l'Argentina despuix de la sanció de la Constitució.

Artícul principal → Organisació Nacional (Argentina).

Dumenge Faustino Sarmiento, president i destacat per la seua dedicació en l'educació pública de l'Argentina.

En 1852, Roses va ser derrotat en la batalla de Casers pel Eixèrcit Gran, una aliança entre les províncies d'Entre Rius i Corrents, les tropes colorades d'Uruguai i unes atres de Brasil. L'aliança va ser encapçalada pel federal antirrosista Just José d'Urquiza, governador d'Entre Rius, qui va assumir la presidència provisional.

Este periodo va durar fins a la sanció d'una Constitució en 1853, que en alguns canvis ha regit en el país fins a l'actualitat. La mateixa va adoptar un règim federal, pero la província de Buenos Aires es va separar de la Confederació Argentina, que va deure establir la seua capital en la ciutat de Paraná. En 1859, la Confederació va derrotar a Buenos Aires en la batalla de Cepeda, forçant-la a firmar el Pacte de Sant Josep de Flores, pel qual Buenos Aires es reincorporava a la que des de llavors va passar a cridar-se República Argentina. No obstant, la reunificació definitiva va ser conseguida baix la direcció de Buenos Aires despuix de la batalla de Pavón (1861), durant la presidència de Bartolomé Mitre. En 1865, l'Argentina es va involucrar novament en una guerra civil en Uruguai, a lo que el Paraguai va respondre ocupant la ciutat de Corrents. Despuix de firmar una Triple Aliança en el Brasil i Uruguai, l'Argentina va prendre part en la guerra de la Triple Aliança contra el Paraguai, que va durar cinc anys i va requerir la participació de dèu mil soldats argentins. El Paraguai va resultar finalment derrotat en 1870, quedant totalment devastat i morta una gran part de la seua població masculina. Pese al seu enorme cost econòmic i en vides humanes i a que va ser causa de la continuació de les guerres civils en l'Argentina, este país va conseguir consolidar els seus llímits en el noreste, ya que es va fixar la frontera en els rius Pilcomayo, Paraguai i Paraná.

Durant les presidències de Mitre i sobretot de Sarmiento i Avellaneda, l'Argentina es va insertar en l'economia mundial com un país agroexportador, sostingut per una àmplia ret ferroviària i l'alvance del sistema educatiu. Despuix de dos sanguinoses revolucions en 1874 i 1880, en este últim any la ciutat de Buenos Aires va ser federalizada i es va establir un equilibri durable entre les províncies i la capital.

Governs conservadors i primers governs radicals

Avellaneda va ser el tercer i últim mandatari del periodo de les presidències històriques argentines. Va governar entre 1874-1880.

Artícul principal → República Conservadora (Argentina).

Quadre de Juan M. Blanes reproduint la jura en 1898, del general Juliol Argentí Roca —ferit en la front per un atentat— en l'antic edifici del Congrés Nacional.

El president Roque Sáenz Penya va conseguir que en 1912 fora sancionada la llei de vot secret i obligatori o cridada Llei Sáenz Penya.

Entre 1878 i 1884 es varen produir les cridades conquista del Desert i del Chaco, en l'objecte de donar per terme als constants enfrontaments entre indígenes i criollos en la frontera i apropiar-se dels territoris indígenes, triplicant el territori argentí. La primera conquista, impulsada per Juliol A. Roca, va consistir en una série d'incursions militars als territoris pampeanos i patagónicos dominats pels pobles originaris, repartint-els entre els membres de la Societat Rural, finançadors de les expedicions. La conquista del Chaco va durar fins a fins del sigle, ya que la seua incorporació plena al sistema econòmic nacional solament va tindre lloc quan es va reemplaçar la mera extracció de fustes i tanino per la producció de cotó. El govern argentí va considerar als indígenes com a sers inferiors, sense els mateixos drets que els criollos i europeus.

Entre 1880 i 1916, el Partit Autonomiste Nacional (PA) va monopolisar el poder sobre la base d'eleccions fraudulentes, propiciat pel sistema del vot cantat i durant 25 anys, la figura excloent va ser el general Juliol Argentí Roca. L'anomenada República Conservadora o República Oligàrquica va organisar un exitós i modern model agroexportador basat en la cridada divisió internacional del treball imposta pel Imperi britànic, orientat principalment a la producció de carn i grans en destí al mercat britànic. En el relat tradicional el país va ser vist en eixa época com «el graner del món».

Este model econòmic va generar una concentració de la riquea en poques mans i l'exclusió social de les classes treballadores i de les poblacions assentades fòra de la regió pampeana. L'economia va alcançar alts nivells de creiximent que varen atraure una gran corrent inmigratoria principalment constituïda per millons d'italians i espanyols i en menor mida de seguits d'europeus orientals i asiàtics occidentals. La població argentina, que representava el 0.13 % de la població mundial en 1869, passaria a representar el 0.55 % en 1930, proporció en la que, aproximadament, s'estabilisaria des de llavors.

La prosperitat de l'economia va impulsar el creiximent d'una considerable classe mija, integrada majoritàriament per immigrants o els seus descendents. Els immigrants europeus també varen introduir en el país idees polítiques noves com el socialisme i l'anarquisme, aixina com varen participar junt a la població local, especialment l'afroargentina, en la creació d'organisacions d'ajuda mútua i sindicats. Varen sorgir partits polítics moderns com l'Unió Cívica Radical (UCR) i el Partit Socialiste (PS). Despuix de més de dos décades de conflictes polítics i socials, fraus electorals i greus actes de repressió, en 1912 va ser sancionada la Llei Sáenz Penya, que va establir el sufragi secret, obligatori i universal per a votants masculins. En la primera elecció presidencial en sufragi secret, els conservadors varen ser desplaçats del poder pels radicals dirigits per Hipólito Yrigoyen, que va ser president entre 1916 i 1922, i entre 1928 i 1930. Durant el seu primer govern es va iniciar el moviment estudiantil conegut com la reforma universitària, que es va estendre per tota Amèrica Llatina i es varen produir les massacres obreres de la Semana Tràgica i la Patagonia rebel. Entre abdós governs de Yrigoyen va ser elegit president el també radical Marcelo Torcuato d'Alvear.

Alternança entre colps d'estat i règims democràtics

Hipólito Yrigoyen, primer president elegit pel vot universal i secret dels varons (1916-1922 i 1928-1930). El seu derrocament va significar el començ d'una série de colps d'estat recurrents entre 1930 i 1976.

Juan Domingo Perón va ser el primer president en ser elegit pel sufragi universal i secret d'hòmens i dònes en ser reelecto en 1951. La seua esposa, Eva Perón, va eixercir un paper clau en l'imposició del vot femení i va ser precandidata a integrar la fòrmula presidencial.

Arturo Frondizi (UCRI) va ser elegit president en 1958 en el peronisme proscrit.

Víctimes del bombardeig de la plaça de Maig de 1955.

Arturo Illia (UCRP) va ser elegit president en 1963 en el peronisme proscripto i l'expresident Frondizi encara detingut pels militars que ho varen derrocar.

Artícul principal → Década Infame.

El 6 de setembre de 1930 es va produir el primer d'una série de colps d'Estat en Argentina que va dur a un grup cívic-militar a establir una dictadura justificada per la Cort Suprema com «govern de facto», despuix de derrocar a Hipólito Yrigoyen. Este colp d'Estat va iniciar una seqüela de governs fraudulents coneguts com la Década Infame.

El model agroexportador argentí va entrar en crisis pel tancament dels mercats internacionals causat per la Crisis de 1929. El país va impulsar un procés de substitució d'importacions que va desenrollar un ampli sector indústrial. La Década Infame va ser derrocada per la Revolució del 43, un segon colp d'Estat que va instalar un govern militar en el sen del qual es produiria una aliança entre sindicats i alguns militars que varen donar orige al peronisme. A pesar de la pressió d'Estats Units des de que este país va entrar a la guerra a fins de 1941 quan va ser atacat per Japó, l'Argentina es va mantindre neutral durant la major part del restant de l'II Guerra Mundial, unint-se als Aliats el 27 de març de 1945, durant el govern del general Edelmiro Farrell, poc abans de la terminació de la Guerra. En 1946 va ser elegit president Juan Domingo Perón en respal dels sindicats organisats en el Partit Laborista. Perón, acompanyat per la seua esposa Evita, va encapçalar un nou moviment que va posar l'accent en la justícia social, la sobirania política i l'independència econòmica. baix el seu govern es va establir el sufragi femení en 1947, l'igualtat d'hòmens i dònes en el dret familiar, l'igualtat dels fills naixcuts dins o fòra del matrimoni, la gratuïtat de l'ensenyança universitària, es va erradicar el paludisme, etc.

A través de la Fundació Eva Perón, es va desenrollar una ajuda social sense precedents en el país, brindant respal econòmic als sectors més vulnerables. També es varen nacionalisar els ferrocarrils i el comerç exterior, i es va generar un fort procés d'industrialisació, promovent l'indústria pesada. En 1951 Perón va ser reelegit per a un nou periodo presidencial en el 63,40 % dels vots en lo que va constituir la primera elecció en sufragi universal d'hòmens i dònes en l'Argentina. En 1952 va morir Evita. Casi 60 anys despuix, seria declarada la Dòna del Bicentenario, com el símbol del protagonisme de la dòna en l'història argentina. el peronisme va contar en un ampli adheriment de la població, pero també en un fort rebuig dels sectors opositors, polarisant-se la societat argentina en peronista i antiperonistas. La seua política va perjudicar als interessos britànics, dominants fins a llavors en l'economia, que varen recolzar als opositors.

L'inici d'un conflicte en l'Iglésia catòlica va debilitar la llealtat al govern de vasts sectors i va unificar a l'oposició.

El 16 de juny de 1955 una conjura cívic-militar, utilisant uns trenta avions de l'Armada i de la Força Aérea, varen bombardejar i ametrallaron a la població de Buenos Aires en la plaça de Maig i atres llocs. Este atac va produir 308 víctimes oficialment identificades —entre elles 111 activistes sindicals que inclouen a 23 dònes—, un número de morts que no varen poder ser individualisats per les mutilacions i més de 700 ferits.

En setembre Perón va ser derrocat per un nou colp autodenominat Revolució Libertadora, que va proscriure al peronisme, molts dels partidaris dels quals varen ser encarcerats o fusilats, lo que li va valdre al golpisme el malnom de «Revolució Fusiladora». Perón es va vore obligat a exiliar-se fins al final de la proscripció en 1973.

Durant la proscripció, el peronisme continuarà tenint influència en la política i el sindicalisme —àmbit en el que va guanyar la majoria de les eleccions—, negant llegitimitat a les autoritats instalades per mijos no democràtics i desenrollant una activitat opositora coneguda per la Resistència peronista. En 1958 va ser elegit president Arturo Frondizi (UCRI) en eleccions en el peronisme proscripto pero despuix de realisar un pacte electoral en Perón, va ser derrocat per un nou colp militar en 1962. El colp esta volta va tindre la particularitat de que el poder va ser assumit pel civil José María Guido, nomenat president per la Cort Suprema de Justícia eixe mateix dia despuix del derrocament i arrest de Frondizi, alegant per al seu nomenament un buit de poder. A pesar de que formalment Guido eixercia la presidència, el verdader poder material residia en l'esfera militar. Durant el seu mandat es varen agudisar els enfrontaments entre dos faccions del Eixèrcit Argentí, conegudes com Blaus i Colorats, aplegant-se a enfrontaments armats. La victòria del sector «blau» va permetre al general Juan Carlos Onganía reunificar a l'Eixèrcit. En el peronisme encara proscripto i l'expresident Frondizi detingut, en 1963 va ser elegit com a mandatari Arturo Umberto Illia (UCRP), qui també seria depost per un colp militar en 1966, que duria al govern a Onganía. La seua dictadura, la primera de les tres que varen conformar l'autodenominada Revolució Argentina (1966-1973), va anar també la primera dictadura permanent instalada en el marc dels règims militars que es varen multiplicar en Amèrica Llatina en respal actiu d'Estats Units a través de l'Escola de les Américas i la doctrina de la seguritat nacional en el marc global de la Guerra Freda. L'abolició de l'activitat política i el terrorisme d'Estat, va provocar un estat insurreccional de la població que es va manifestar en l'aparició de vàries organisacions guerrilleres —com Montoneros, les FAR i l'ERP— i gran cantitat de pueblades insurreccionals, com el Cordobazo, el Rosariazo i el Tucumanazo, entre unes atres. Acorralada per l'insurrecció popular, la dictadura va organisar una eixida electoral en participació del peronisme —encara que impedint la candidatura de Perón—. En 1973 el peronisme va ser llegalisat i va triumfar en les eleccions presidencials, donant inici a lo que ha donat en cridar-se el tercer peronisme. Despuix de la renúncia del president Héctor José Cámpora, eixe mateix any, Juan Domingo Perón va ser elegit president per tercera volta, precipitant aixina la seua mort nou mesos despuix. Ho va succeir la seua vicepresidenta i esposa, María Estela Martínez de Perón. Este periodo es va caracterisar per una accelerada deterioració de la situació interna, producte de la crisis del petròleu de 1973 i la generalisada violència política, inclós l'organisació des del govern d'una força parapolicial cridada l'Aliança Anticomunista Argentina (Triple A) que junt a les forces policials i militars, varen assessinar a centenars d'opositors des de 1973 —varis d'ells «detinguts desapareguts»—, aixina com l'instalació de centres clandestins de detenció en el marc de la repressió ordenada pels cridats decrets d'aniquilamiento.

El 24 de març de 1976 es va produir un nou colp militar que va instalar una nova dictadura permanent autodenominada Procés de Reorganisació Nacional, que duraria casi huit anys i que estaria internacionalment coordinada en les demés dictadures suramericanes per mig del Pla Còndor, baix l'ampar d'Estats Units. Durant la mateixa es va implantar un règim de terrorisme d'Estat que va portar a terme un pla sistemàtic de seqüestre, tortura i eliminació d'opositors, calificat per la justícia de genocidi, causant mills desapareguts i centenars de chiquets que varen sofrir la supressió de la seua identitat.

Erro al crear miniatura:

La primera junta militar, d'esquerra a dreta: Emilio Massera, Jorge Videla i Orlando Agosti. Condenats a presó perpètua en 1985 per crims de lesa humanitat.

Com a resposta es varen formar organisacions de drets humans, com les Mares de Plaça de Maig i les Yayes de Plaça de Maig, que eixercitaran un rol crucial en el «juí i castic als culpables» i en la recuperació dels bebés seqüestrats l'identitat dels quals havia segut suprimida. També el moviment sindical va opondre una forta resistència, aplegant a declarar vàries folgues generals, a pesar de les desaparicions que ho varen afectar massivament, la dissolució de la CGT i l'intervenció dels sindicats. La dictadura va contar en respal actiu dels principals grups empresarials, ocupant funcions claus del govern, aixina com del Fondo Monetari Internacional, les empreses multinacionals, els principals mijos de prensa, junt a periodistes i comunicadors destacats. El pla econòmic va seguir els llineaments de l'Escola de Chicago —freqüentment identificada en el neoliberalisme—. Un sector important de la població va recolzar la dictadura, mentres que un atre sector la va resistir per mig de l'acció guerrillera, la creació d'organisacions de drets humans com les Mares de Plaça de Maig, o l'acció sindical i les folgas. la deute extern, que condicionarà als governs democràtics a partir de 1983, va passar de 7700 millons en 1976 a 45 000 millons de dólars en 1983, en molts casos frut d'operacions delictives en benefici dels grups econòmics i les empreses multinacionals. En 1978, es va produir una greu crisis en Chile pels llímits en la zona del canal Beagle, que va dur a abdós països a la vora de la guerra. En 1982 es va desenrollar la guerra de les Malvines en el Regne Unit; la derrota argentina va ser un dels factors que varen dur al colapse del règim militar i al cridat a eleccions generals per a l'any següent.

Kirchnerisme i macrisme

El 10 de decembre de 2023 va assumir el president electe Javier Milei com a president d'Argentina en el Palau del Congrés de la Nació Argentina, a on va rebre la banda i bastó de l'expresident Alberto Fernández.

Govern i política

Defensa i seguritat

Forces de Seguritat

La seguritat de les aigües territorials correspon a la Prefectura Naval Argentina (PNA), la de regions fronterices i obres d'infraestructura crítiques a la Gendarmería Nacional Argentina (GNA) i la dels aeroports a la Policia de Seguritat Aeroportuario (PSA); estes forces de seguritat depenen del Ministeri de Seguritat. el Sistema d'Inteligència Nacional dirigix les accions d'inteligència, dins dels que es destaca l'Agència Federal d'Inteligència (AFI), encara que també existixen diferents organismes públics com la Direcció d'Observacions Judicials, el Departament d'Intercepción i Captació de les Comunicacions, l'Inteligència de la Gendarmería Nacional, l'Oficina Anticorrupció, entre unes atres.

Cada província conta en la seua pròpia policia, que pot treballar en conjunt en la PFA la força de seguritat que s'encarrega dels delictes d'àmbit exclusivament federal o que involucren a més d'una jurisdicció. La Policia Federal va ser fins a 2009 la força policial de la ciutat de Buenos Aires, quan ellavors cap de Govern porteño Maurici Macri va crear la Policia Metropolitana de Buenos Aires, la mateixa va ser creada en el marc de la llei n.º 2894, de Seguritat Pública, que va ser sancionada el 28 d'octubre de 2008 i promulgada per mig del decret 1354 del 18 de novembre d'eixe any. La reglamentació de la norma es va registrar el 20 de març de 2009 per mig del decret 210.

Drets humans

«Casa per l'Identitat», antic predio de l'Escola Superior de Mecànica de l'Armada (ex-ESMA).

En la seua Constitució, Argentina establix la jerarquia constitucional dels tractats de drets humans.

D'acort en l'Informe sobre Desenroll Humà del Programa de les Nacions Unides per al Desenroll de 2018, l'Argentina té un Índex de Desenroll Humà (IDH) de 0,825. A nivell mundial, se situa en elloc 47 dins dels 189 estats que participen en la classificació, encasillado com un país de IDH molt alt que junt en Chile i Uruguaisón els únics països d'Amèrica Llatina que es troben en este nivell d'IDH.

Geografia

Regions naturals

• 
  Regió pampeana
• 
  Serres Pampeanas
• 
  Mesopotamia
• 
  Gran Chaco
• 
  Regió Del qual de Que el seu
• 
  Puna en el Noroest argentí
• 
  Yungas en el Noroest argentí
• 
  Patagonia en sector cordillerano
• 
  Clima desértico en la Patagonia
• 
  Glaciar Pèrit Moreno, Parc nacional Els Glaciars, Santa Creu. Un dels glaciars més visitats i una de les majors reserves d'aigua dolça del món. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO en 1981.

Relleu

Cims més alts d'Argentina

	Nom	Altitut (m. s. n. m)	Província/s
1	Aconcagua	6962	Província de Mendoza
2	Nevat Ulls del Salat	6891	Província de Catamarca (CL)
3	Mont Pissis	6882	Província de la Rioja/Província de Catamarca
4	Cerro Mercedario	6770	Província de Sant Joan
5	Cerro Bonete Chic	6759	Província de la Rioja
6	Nevat Tres Creus	6758	Província de Catamarca (CL)
7	Volcà laillaco	6739	Província de Salta (CL)
8	Volcà Walther Penck	6658	Província de Catamarca
9	Volcà Incahuasi	6638	Província de Catamarca (CL)
10	Volcà Tupungato	6565	Província de Mendoza (CL)
(CL) Compartida en Chile

• 
  Cim del Cerro Catedral.

Hidrografia

• 
  Estany Brau (4000 msnm), chapull en la zona altoandina de la Província de la Rioja.

Símbols patrios

Artícul principal → Anexe:Símbols d'Argentina.

Flora i fauna

Vore també: Ecorregiones d'Argentina i Fitogeografia d'Argentina

Fauna

• 
  Llops marins d'un pèl en la península de Valdés
• 
  Còndor andino.

Economia

Evolució històrica del PIB per càpita d'Argentina

Turisme

• 
  el Cerro Catedral en Bariloche, Riu Negre, és el centre d'esquí més gran d'Amèrica Llatina. Bariloche és aixina mateix el major destí turístic de la Patagonia
• 
  el Cerro Chaltén
• 
  Sant Martín dels Andes a la vora del Llac Lácar
• 
  Cerro dels Sèt Colors en Purmamarca
• 
  Cova glaciar en el Parc Nacional Els Glaciars
• 
  Parc nacional Els Cardones, Salta
• 
  Viaducte La Polvorilla, un dels principals punts de perspectiva del Tren als núvols
• 
  Cabildo colonial, hui Museu històric del nort
• 
  Formació rocosa en Cafayate
• 
  Salines Grans noroestinas ubicades en la zona limítrofa entre les províncies de Salta i Jujuy
• 
  Vila de Balcozna en Catamarca
• 
  Volcà Antofalla en Catamarca
• 
  Camp de Pedra Pómez en la puna de Catamarca
• 
  Arquitectura neocolonial en la ciutat de la Rioja
• 
  Parc Nacional Talampaya, La Rioja

Energia

Artícul principal → Sector elèctric en Argentina.

Represa Els Caragols, sobre el riu Sant Joan en la província de Sant Joan.

Cristina Fernández de Kirchner junt a ingeniers nuclears, posa en funcionament la capacitat total de la central nuclear Atucha II Dr Néstor Kirchner. Argentina va ser el primer país en Amèrica Llatina en desenrollar este tipo d'energia.

Aerogenerador en els voltants de la ciutat de Comodoro Rivadavia, província de Chubut.

El sector elèctric en l'Argentina s'organisa a partir de l'articulació d'entitats o empreses que desenrollen la generació, el transport i la distribució de l'energia.

En 2020, Argentina va ser el 18.º major productor de gas natural del món (44,6 millons de metros cúbics); el 28.º major productor de petròleu del món (440 000 barrils/dia); el ORD major productor d'energia hidroelèctrica del món, en 11,3 GW de potència instalada; el 27.º major productor d'energia eòlica del món, en 2,6 GW de potència instalada; i el 42.º major productor d'energia solar del món, en 0,7 GW de potència instalada.

El potencial eòlic de la regió de la Patagonia es considera jagantesc, en estimacions de que l'àrea podria proporcionar suficient electricitat per a sostindre el consum d'un país com Brasil solament. No obstant, Argentina té deficiències d'infraestructura per a portar a terme la transmissió d'energia elèctrica des d'àrees deshabitades i en molt vent cap als grans centres del país.

La generació d'energia elèctrica va alcançar els 129 815 GWh en 2014, lo que representa un creiximent d'un poc més del 40 % respecte dels 91 845 GWh registrats en 2004. El 64 % es va generar en plantes tèrmiques, el 31 % hidràuliques, el 4 % nuclears i solament el 1 % eòliques i solars.

El desenroll d'instalacions de generació d'energia a partir de recursos renovables es troba en ple desenroll. Cap a finals de l'any 2014, existia una potència instalada de 187 MW de generació d'energia eòlica en la regió patagónica i noroest argentí i 8 MW de generació d'energia solar en la regió cuyana.

Argentina conta en gran potencial de generació d'energia mareomotriz, donades les condicions de les corrents i l'amplitut de marees de la costa patagónica. En decembre de 2014, es varen instalar en la província de Santa Creu els primers dos equips per a l'obtenció de senyes sobre la potencialitat d'este recurs.

Esta nació va ser la primera en Amèrica Llatina en construir una central nuclear, actualment conta en tres camps nuclears (Atucha I «Juan Domingo Perón», Atucha II «Dr Néstor Kirchner» i «Embassament») i una quarta en periodo de construcció.

El desenroll de l'energia geotèrmica pràcticament no presenta alvanços destacables, pese a la presència d'afluents termals i l'evidència d'activitat volcànica potencial en diversos punts del país.

El transport d'energia elèctrica es desenrolla a través d'una ret de llínees d'alta tensió i distribució troncal de 33 453 km de llongitut lo que representa un increment de més del 65 % en la llongitut del sistema de rets existent en 2004.

La distribució d'energia elèctrica està a càrrec d'empreses que, a fins de l'any 2014 sumaven més de 40 entitats, cobrint un àrea de 2 262 664 km², lo que representa un poc més del 80 % de la superfície del país i proporcionant el servici a 13496085 usuaris de chicotets consum (demanda menor a 4000 kWh/bimestre), la majoria usuaris residencials.

En 2014, es varen produir 30 880 627 m³ de petròleu i 41 483 811 millons de metros cúbics de gas natural. Paralament, durant els últims anys va cobrar notorietat la troballa de grans volums d'hidrocarburs en reservorios no convencionals (I. i: gas de lutita). Segons un informe, Argentina estaria en el segon posat a nivell mundial sobre este tipo de reserves.

Ciència i tecnologia

Vore també: Història de la ciència i la tecnologia en Argentina, Centre d'Investigacions Científiques i Tècniques de les Forces Armades, Investigacions Aplicades, Institut Nacional de Tecnologia Industrial, i Institut Nacional de Tecnologia Agropecuaria

Població

Demografia

Evolució demogràfica

Composició ètnica

Colectivitat gallega en Buenos Aires en el Dia de l'Immigrant de 2010.

Immigració

Artícul principal → Immigració en Argentina.

Immigrants residint en Argentina, segons el Cens de 2022.

 300 000+: Bolívia i Paraguay.

 100 000-300 000: Chile, Perú i Veneçuela.

 40 000-99 999: Brasil, Colòmbia, Espanya, Itàlia i Uruguai.

 10 000-39 999: China i Estats Units.

 5000-9999: Corea del Sur, Equador, Mèxic i República Dominicana.

 1000-4999: Alemània, Canadà, Cuba, França, Haití, Israel, Japó, Polònia, Portugal, Regne Unit, Rússia, Síria, Senegal, Suïssa i Ucrània.

 500-999: El restant.

D'acort en dos successius informes de l'Organisació de les Nacions Unides (ONU), al 2015, Argentina contava en 2086302 immigrants i, al 2017, en 2164524, equivalents a un 4.6 % i 4.9 % de la població, respectivament, assentant esta tendència creixent. La taxa d'estrangers en proporció als naixcuts en el país és molt chicoteta en comparació a atres nacions (121.º), pero medit en térmens absoluts, Argentina és el major receptor d'immigrants de tota Amèrica Llatina, aixina com el que més cantitat té en la regió i s'ubica 28.º en el rànquing mundial.

Majors comunitats immigrants

D'acort als censos nacionals de 1991, 2001, 2010 i 2022 i el registre de RENAPER de juny 2025, les 20 majors comunitats immigrants són:

Posat	País de procedència	2025	2022	2010	2001	1991
1.º	Paraguai	721 735	522 598	550 713	325 046	254 115
2.º	Bolivia	528 177	338 299	345 272	233 464	145 670
3.º	Perú Perú	207 647	156 251	157 514	88 260	15 939
4.º	Veneçuela	185 245	161 495	6 379	2 774	1 934
5.º	CHL	175 836	149 082	191 147	212 429	247 987
6.º	Erro al crear miniatura: Uruguai	107 933	95 384	116 592	117 564	135 406
7.º	Brasil	69 538	49 943	41 330	34 712	33 966
8.º	ITA	68 236	68 169	147 499	216 718	356 923
9.º	Argentí en Catalogue of Life.	57 639	46 482	17 576	3 876	2 638
10.º	Espanya	align=right| 51 039	48 492	94 030	134 417	244 212
11.º	China	30 111	18 629	8 929	4 184	2 297
12.º	Equador	24 535	8 879	4 820	N/D	N/D
13.º	[[Image:Flag_of_Estados Unidos .png|20px]] || align=right| 19 945 || align="right" | 13 986 || align="right" | 19 147 || align="right" | 10 552 || align="right" | 9 755
14.º	República Dominicana	9 558	7 817	5 661	1 497	N/D
15.º	Rusia Rusia	8 434	2 169	2 696	4 083	N/D
16.º	México México	8 226	5 833	6 042	3 323	2 277
17.º	Corea del Sur	7 004	5 337	7 321	8 290	8 371
18.º	FRA	5 471	3 960	6 995	6 578	6 309
19.º	Alemania	5 319	4 087	8 416	10 362	15 451
20.º	Cuba	5 139	3 921	3 461	N/D	N/D
	Atres països	53 049	221 333	70 564	109 604	141 462
TOTAL		2 349 816	1 933 463	1 805 957	1 531 940	1 628 210

Font: Institut Nacional d'Estadística i Censos (INDEC), censos 1991, 2001, 2010, 2022 i Registre Nacional de les Persones (RENAPER), registre persones naixcudes en l'estranger en DNI digital, llibreta celest o targeta, al més de Juny del 2025.

Salut

Discapacitat

En 2018, l'Indec va portar a terme una enquesta nacional en localitats de més de 5000 habitants, de la que va sorgir que el 10.2 % de la població total patix algun tipo de discapacitat.

D'eixe total, un 48.8 % té alguna discapacitat motora, en un 30.0 % en dificultats per a caminar, un 6.1 % en dificultats en els membres superiors, i 12.9 % en abdós. Un atre 25 % del conjunt de les persones en discapacitats té dificultats visuals, de les quals el 3.6 % —casi un de cada mil habitants— són completament no vidents. Del total de persones en discapacitat, el 20.8 % té dificultats en l'oïment, dels quals el 49 % no poden sentir sense audífon —un 1 % de la població total. Del total de persones en dificultats, el 7.9 % té dificultats en el parla i d'ells el 10.6 % —un poc menys d'un de cada 1000 habitants— no pot parlar en absolut. Un 12.3 % té dificultats per a comprendre lo que sent o deprendre lo que estudia o se li ensenya —un 1.25 % del total de la població—, d'entre els quals un de cada huit afirma no poder deprendre res.

El mateix estudi detalla també que el percentage de persones de més de catorze anys d'edat en alguna discapacitat que eixercita alguna tasca remunerada és del 35.9 %, pero alcançant al 64.3 % per al grup d'edat d'entre 30 i 49 anys, i disminuint al 13.3 % per a 65 anys d'edat i més.

Cultura

Museus, espais de memòria i sals d'espectàculs

Frontera del Museu Arqueològic d'Alta Montanya. MAAM. Ciutat de Bota.

Estadi Únic de l'Argent per dins.

Els museus més sobreixents són el Museu Històric Nacional d'Argentina i el MALBA, a on es fan exposicions de pintura i escultura. Són molt importants també els museus paleontològics de la Patagonia (Trelew, Plaça Huincul, etc.); les ruïnes jesuíticas de Sant Ignacio, en Missions o el Palau Sant Josep en Entre Rius. També són importants els espais de memòria creats a on varen funcionar centres de detenció clandestina durant la dictadura de Videla, com l'ESMA en Buenos Aires i La Perla en Còrdova. Per un atre costat, es destaca l'activitat cultural estiuenca en Mar de l'Argent i Vila Carlos Pau; i les festes i festivals populars com el Festival de Cosquín o el de Jesús María en la província de Còrdova. el Carnestoltes de Gualeguaychú és l'espectàcul teatral a cel obert més gran de l'Argentina i considerat el tercer carnestoltes més important del món. Centenars de festes nacionals es desenrollen en el país durant tot l'any. En Buenos Aires existixen al voltant de cent cines i noranta teatres, en una abundant cartellera d'espectàculs. La capital d'Argentina també es distinguix en la presentació d'espectàculs o artistes de renom internacional. Es troben, entre uns atres, els centres culturals com el Borges, el Recoleta o el San Martín.

Vore també: Festes nacionals d'Argentina

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Argentina|20px|Vore el portal sobre Argentina]] Portal:Argentina. Contingut relacionat en Argentina.

Bibliografia

• Abad de Santillán (1965). Història argentina, Buenos Aires: TEA (Tipogràfica Editora Argentina).
• (1994) Història argentina i el món contemporàneu, Buenos Aires: Editorial Aique.
• (1998) El cicle de l'ilusió i el desencant: un sigle de polítiques econòmiques argentines, Buenos Aires: Ariel.
• (2008-2009) Guia Turística Argentina, Buenos Aires: Automòvil Club Argentí.
• Lopresti, Roberto P (1998). Constitució Argentina comentada, Buenos Aires: Unilat.
• Lluna (1994). Breu història dels argentins, Buenos Aires: Planeta/Espill de l'Argentina.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Argentí.
• Plantilla:Wikiatlas
• Erro al crear miniatura: Argentí en el Viccionari.
• Wikisource contiene obras originales de o sobre Argentí.
• Argentina en Wikivoyage
• oficial de l'Estat argentí.
• oficial de la Presidència de la Nació.
• oficial de la Secretaria de Turisme.
• Perfils de països: Argentina [8] archivat en Wayback Machine..
• Acadèmia Argentina de Lletres: «Sobre l'us de l'artícul la davant el nom del nostre país i d'algunes províncies de l'Argentina» (pàgina 8).