Virreinato del Perú

El Virreinato del Perú va ser l'unitat de govern superior del Imperi espanyol en Amèrica del Sur que va existir entre 1542 i 1824. Va ser establida per a eixercir la direcció política, judicial i militar sobre una monarquia composta per diversos regnes i províncies. Encara que s'utilisava oficialment el nom de «Regne del Perú» per a designar la seua identitat política i territorial, el virreinato era tècnicament l'estructura administrativa que agrupava a estes entitats —referides a sovint en plural com a «regnes del Pirú»— baix l'autoritat d'un virrey resident en la capital, Llima.

En la seua màxima extensió, el virreinato va comprendre casi tota Amèrica del Sur, incloent Panamà i algunes illes d'Oceania. Excloïa a Veneçola, dependent del virreinato de Nova Espanya, i els territoris a l'est de la llínea fixada pel Tractat de Tordesillas, baix domini portugués.Les seues fronteres es varen establir per primera volta el 13 de setembre de 1543. A partir d'el XVIII, en les Reformes Borbòniques, el seu territori va sofrir importants reduccions. En 1717, es va crear el virreinato de Nova Granada al nort. En 1776, es va crear el virreinato del Riu de l'Argent al sur. En 1798, la capitania general de Chile es va separar del virreinato, consolidant la seua autonomia.Al mateix temps, el virreinato del Brasil va expandir les seues fronteres en l'Amazònia. A pesar de les pèrdues territorials, a principis d'el XIX el virreinato del Perú era encara la principal possessió de la Monarquia Hispànica en Amèrica del Sur, en tractar-se d'una de les seues principals fonts de riquea.No obstant, al final del periodo virreinal, casi el huitanta per cent del total dels cabals americans provenien del virreinato de Nova Espanya.

Les guerres d'independència hispanoamericanes varen posar fi al virreinato del Perú. Des d'inicis de la lluita, el virreinato va mantindre el seu compromís en l'integritat de la Monarquia Hispànica, enviant expedicions per a sofocar les juntes de govern insurgents que es varen formar en els seus territoris fronteriços. Durant esta primera etapa, que comença en 1810, es varen produir conspiracions i alçament autònoms peruans que varen ser sofocats pel Eixèrcit Real del Perú. En 1820, la sublevació de les tropes que conformaven la Gran Expedició que es preparava en Espanya, va frustrar les esperances realistes de rebre reforços. El respal de les ya independisades Províncies Unides del Riu de l'Argent liderat pel general José de Sant Martín, va permetre l'independència de la capitania general de Chile i posteriorment dirigir una expedició militar que atacaria Perú des del Sur per a conseguir el seu independència, la que es va declarar el 28 de juliol de 1821. Despuix de l'estancament de la guerra, Sant Martín va cedir l'iniciativa al general veneçolà Simón Bolívar, qui va dirigir una campanya militar contra el virreinato des del nort, una volta consolidada l'independència de Nova Granada. la capitulació d'Ayacucho, firmada el 9 de decembre de 1824, va marcar el fi de l'esforç militar realiste, per la que les autoritats virreinals reconeixien la seua derrota i l'independència del Perú. No obstant, aïllats i sense respal, els últims reductes realistes, com la Fortalea del Real Felipe en Callao i l'archipèlec de Chiloé, finalment caurien en 1826. Prèviament en 1788 Chiloé havia tornat a dependre de la Capitania General de Chile d'iure, sense dur-se a la prácitca i a la seua volta Chile en el seu conjunt va deixar de dependre del virreinato del Perú en 1798.