José de Sant Martín

Archiu:José de San Martín (retrato, c.1828).jpg

José de Sant Martín

José Francisco de Sant Martín i Matorras (Yapeyú, virreinato del Riu de l'Argent, 25 de febrer de 1778-Boulogne-sur-Mer, França, 17 d'agost de 1850) va ser un militar i polític argentí, conegut com libertador de l'Argentina i Chile, i un dels principals artífexs de l'emancipació del Perú. És una de les figures més trascendentes de les guerres d'independència hispanoamericanes junt a Simón Bolívar.

En abril de 1784, quan tenia sis anys, va aplegar en la seua família a la ciutat espanyola de Càdis –prèvia estadía en Buenos Aires– i es va radicar després en la ciutat de Màlaga. Va començar els seus estudis en el Real Seminari de Nobles de Madrit i en l'Escola de #Temporalitat de Màlaga en 1786. Va ingressar al eixèrcit espanyol i va fer la seua carrera militar en el Regiment de Múrcia. Va combatre en el nort d'Àfrica, després contra la dominació napoleònica d'Espanya i va participar en les batalles de Bailén i La Albuera.

En 34 anys, en 1812, despuix d'haver alcançat el grau de tinent coronel, i després d'una escala en Londres, va retornar a Buenos Aires, a on es va posar al servici de l'independència de les Províncies Unides del Riu de l'Argent. Se li va encomanar la creació del Regiment de Granaders a Cavall (que hui du el seu nom), que va tindre el seu batisme de fòc en el combat de Sant Lorenzo. Se li va encarregar la jefatura del Eixèrcit del Nort, en tongada del general Manuel Belgrano. Allí va concebre el seu pla continental, comprenent que el triumfo patriota en la guerra de l'independència hispanoamericana solament es conseguiria en l'eliminació de tots els núcleus realistes que eren els centres de poder lleals a mantindre el sistema colonial en Amèrica.

Nomenat governador de Que el seu, en sèu en la ciutat de Mendoza, va posar en marcha el seu proyecte. Despuix d'organisar al Eixèrcit dels Vages, va creuar la cordillera dels Vages i va liderar l'emancipació de Chile, en les batalles de Chacabuco i Maipú. Després, utilisant una flota organisada i finançada per Chile, i després de rebre instruccions del Senat de Chile, va atacar al centre del poder espanyol en Sudamérica, la ciutat de Llima, i va declarar la independència del Perú en 1821. Va finalisar la seua carrera de les armes després de produïda la Entrevista de Guayaquil en Simón Bolívar, en 1822, a on li va cedir el seu eixèrcit i la meta de finalisar la lliberació del Perú.

En l'Argentina li'l reconeix com el Pare de la Pàtria i el «Libertador», i li'l valora com el principal héroe i prócer del panteón nacional. El eixèrcit argentí ho reconeix com a general de la nació sense assignar-li cap grau especial. En Perú també li'l recorda com el «Fundador de la Llibertat del Perú», el «Fundador de la República», el «Generalísimo de les Armes» i el «Protector» del país. El Eixèrcit de Chile li reconeix el grau de capità general.

Família

Pares

El pare de José de Sant Martín, Juan de Sant Martín, fill d'Andrés de Sant Martín i Isidora Gómez, havia naixcut en la vila de Cervats de la Coga, en l'actual província de Palència, en Espanya, i era tinent governador del departament. Va servir com a militar a la Corona espanyola i en 1774 va ser nomenat governador del Departament Yapeyú, part de la Governació de les Missions Guaraníes, creada per a administrar les trenta missions jesuíticas guaraníes, després de que l'orde fora expulsada d'Amèrica per Carlos III en 1767, en sèu en la reducció de Yapeyú.

La seua mare, Gregoria Matorras del Ser, filla de Dumenge Matorras i María del Ser, també havia naixcut en la província de Palència, el 12 de març de 1738, en Parets de Nava. Era primera germana de Jerónimo Matorras, governador i capità general del Tucumán.

Juan de Sant Martín va contraure nupcias en Gregoria Matorras per poder –va ser representat pel capità de dragons Juan Francisco de Somalo– l'1 d'octubre de 1770, en les bendicions del bisbe de Buenos Aires, Manuel Antonio de la Torre. Poc despuix es varen traslladar a Calera de les Vaques (actual Calera de les Òrfenes, en Uruguay), com a administrador de l'estància jesuítica, i allí varen nàixer tres dels seus fills: María Elena, Manuel Tadeo i Juan Fermín Rafael. En cessar en eixe càrrec va ser designat tinent governador de Yapeyú, càrrec que va assumir en 1775; els seus uns atres dos fills varen nàixer en eixe lloc, Just Rufino i José Francisco, sent el menor d'ells. Juan de Sant Martín va organisar el cos militar de naturals guaraníes, compost per 550 hòmens, destinat a contindre els alvanços portuguesos i les incursions dels indígenes charrúas. En 1779, Juan de Sant Martín va ascendir al grau de capità de l'eixèrcit real; poc despuix Gregoria Matorras va tornar a Buenos Aires en els seus cinc fills i es va reunir allí en el seu espós en 1781. En abril de 1784, Juan de Sant Martín i la seua família varen aplegar a Càdis. Va fallir el 4 de decembre de 1796 en Màlaga. Els seus restants varen ser traslladats al cementeri de la Recoleta en Buenos Aires.

Des de la mort del seu espós, Gregoria Matorras va rebre una modesta pensió i va viure acompanyada per la seua filla María Elena i la seua neta Petronila. Va morir en Orense (Galícia), l'1 de juny de 1813.

Naiximent

Va nàixer el 25 de febrer de 1778 en Yapeyú, una ex missió jesuítica situada a la vora del riu Uruguay en el Govern de les Missions Guaraníes del Virreinato del Riu de l'Argent, en l'actual província argentina de Corrents.

Des de menut va presentar grans dots militars i actitut de mando, les seues diversions favorites anaven en vores de guerres, veus de mando i la tendència a destacar-se en la carrera dels seus ascendents.

Hi ha autors que afirmen que a l'edat de sis anys va concórrer a una escola en Buenos Aires, a on va deprendre a llegir i escriure.

Germans

José de Sant Martín va ser el menor de cinc germans: María Elena (18 d'agost de 1771), Manuel Tadeo (28 d'octubre de 1772),

• Juan Fermín (5 de febrer de 1774), naixcuts en la Real Calera de les Vaques, jurisdicció de la parròquia dels Escurçons; i

Just Rufino (1776), naixcut ya en Yapeyú com el seu germà José Francisco.

En Espanya tots els germans varen seguir la carrera militar i varen mantindre escàs contacte entre ells. No obstant, José de Sant Martín va mantindre contacte epistolar en ells, aixina com en María Elena. És possible que, ya exiliat en Europa, Sant Martín no sabera que el seu germà Juan Fermín, mort en Manila, haguera tingut fills, de modo que va supondre que l'única descendent dels seus germans era Petronila González Menchaca, la filla de María Elena.

El 18 d'agost de 1793, Just Rufino de Sant Martín va solicitar ingressar en l'eixèrcit espanyol i va ser admés en el Real Cos de Guàrdies de Corps el 9 de giner de 1795. Més vesprada es va incorporar al Regiment de Cavalleria Húsar d'Aragó, en el grau de capità. Va prendre part en la guerra d'Independència i va participar en importants fets d'esta. Quan José de Sant Martín es va exiliar, Just ho va acompanyar en Brusseles i en París en distintes ocasions entre 1824 i 1832. Va fallir en Madrit en 1832.

Esposa

María dels Remeis d'Escalada va nàixer en Buenos Aires, el 20 de novembre de 1797, filla d'Antonio José d'Escalada i Tomasa de la Quintana i Aoiz. La seua família era rica i prestigiosa, i estava vinculada a la causa patriota.

Va contraure matrimoni en José de Sant Martín en Buenos Aires, el 12 de novembre de 1812, quan tenia 14 anys. L'influència de la seua família va ser fonamental per a la creació del Regiment de Granaders a Cavall. Més alvance, ya en Mendoza, Remeis d'Escalada va ser la fundadora de la Lliga Patriòtica de Dònes, en l'objectiu de colaborar en el naixent Eixèrcit dels Vages. Per a això, entre atres gests, donó totes les seues joyes.

Va fallir en Buenos Aires el 3 d'agost de 1823. Abans d'embarcar rumbo a Europa en 1824, el seu marit li va fer construir un sepulcro en el Cementeri de la Recoleta, l'epitafi de la qual resa: «Ací descansa Remeis d'Escalada, esposa i amiga del general Sant Martín».

Fills

Mercedes Tomasa San Martín i Escalada va ser l'única filla del matrimoni de José de Sant Martín i de María dels Remeis d'Escalada. Va nàixer en Mendoza, el 24 d'agost de 1816 i va fallir en Brunoy (França), el 28 de febrer de 1875.

En la década de 1830, Sant Martín es va exiliar en París, acompanyat per la seua filla. Per les convulsions revolucionàries, la família va decidir traslladar-se a un poble més retirat, Boulogne-sur-Mer. Allí varen emmalaltir abdós de còlera i varen ser atesos pel mege i diplomàtic argentí Mariano Sever Balcarce, qui eixe any va contraure matrimoni en Mercedes. Varen tindre dos filles: María Mercedes Balcarce (1833-1860) i Josefa Dominga Balcarce (1836-1924).

Després de la mort del seu pare, i en el retir de Balcarce de la diplomàcia, la família es va mudar a Brunoy, prop de París. Mercedes va fallir allí als 58 anys. En 1951, el seu cos, com el del seu espós i la seua filla major, varen ser repatriats i yacer en el mausoleu de la basílica de Sant Francisco, en Mendoza.

Segons l'historiador equatorià Fernando Jurat Noboa, Sant Martín hauria tingut un fill no reconegut, cridat Joaquín Miguel de Sant Martín i Miró, qui va nàixer en abril de 1823 en Guayaquil, frut d'una relació en Carmen Miró i Alayón. Joaquín va conéixer al seu pare mentres est estava en Europa i va ser reconegut com a fill pel general.

Infància

En 1781, quan José de Sant Martín tenia tres anys, la família es va traslladar de Yapeyú a Buenos Aires. Després es varen mudar a Espanya, embarcant rumbo a Càdis el 6 de decembre de 1783 a bordo de la fragata Santa Balbina en el port de Montevideo, puix el seu pare havia segut destinat a Màlaga. No obstant, atres fonts biogràfiques daten este viage quan Sant Martín tenia huit anys d'edat, en 1786.

José va començar els seus estudis en el Real Seminari de Nobles de Madrit i en l'Escola de #Temporalitat de Màlaga en 1786. Allí va deprendre castellà, llatí, francés, alemà, ball, dibuix, poètica, esgrima, retòrica, matemàtica, història i geografia.

Els demés germans varons també varen seguir la carrera militar, pero solament José tornaria a Amèrica.

Carrera militar en l'Eixèrcit Espanyol

El 21 de juliol de 1789, als onze anys, Sant Martín va començar la seua carrera militar en classe cadet en el Regiment Múrcia, mentres esclatava la Revolució francesa. El 19 de juny de 1793 va ser ascendit a subteniente 2.º, per les seues accions en els Pirineus front als francesos. En agost d'eixe any el seu regiment, que havia participat en les batalles navals contra la flota anglesa en el mar Mediterrànea, es va rendir. El 28 de juliol de 1794 va alcançar el grau de subteniente 1.º i tinent 2.º el 8 de maig de 1795. També va servir més d'un any a bordo de la fragata de guerra Dorotea.

Ascendit al grau d'ajudant 2.º el 26 de decembre de 1802, eixe any va ser malferit despuix de ser assaltat per lladres mentres transportava la paga d'un batalló. Va ser sumariado per eixe fet fins que el rei Carlos IV li va otorgar la gràcia. El 2 de novembre de 1804 va alcançar el grau de capità.

Durant el periodo següent va lluitar en el grau de capità 2.º d'infanteria llaugera en diferents accions, en la guerra de les Taronges contra Portugal en 1802 i en Gibraltar i Càdis contra els britànics en 1804.^{cita requerida}

En 1808 les tropes de l'emperador francés Napoleón Bonaparte varen invadir la península ibèrica i el rei Fernando VII va ser fet presoner. Poc despuix va esclatar la rebelió contra l'emperador i contra el seu germà José Bonaparte, que havia segut proclamat rei d'Espanya. Es va establir una Junta Central de Govern, que va actuar primer en Sevilla i després en Càdis. Sant Martín va ser ascendit per la Junta al càrrec d'ajudant 1.º del Regiment de Voluntaris de Camp Major.^{cita requerida}

El 23 de juny li va tocar distinguir-se en el combat d'Arjonilla, en el que, com a ajudant del general marqués de Coupigny, va acometre a un destacament dels invasores, superiors en número, i va deixar a 17 dragons morts i quatre presoners. Durant l'acció va caure del cavall i va estar a punt de perdre la vida, pero va ser rescatat pel sargent Juan de Deu. Per la seua actuació contra els francesos, Sant Martín va ser ascendit a capità del Regiment de Borbón.

El 19 de juliol va actuar com a ajudant del marqués de Coupigny en la batalla de Bailén, que va ser la primera derrota important de les tropes de Napoleón i va permetre a l'eixèrcit d'Andalusia recuperar Madrit. En premi per la seua actuació va rebre el grau de tinent coronel l'11 d'agost de 1808. L'eixèrcit complet va rebre la Medalla d'Or dels Héroes de Bailén.^{cita requerida}

Aliada Espanya en Portugal i Anglaterra, en la batalla de la Albuera Sant Martín va combatre a les órdens del general anglés William Carr Beresford, el que dos anys abans, durant la primera invasió anglesa, havia intentat apoderar-se de Buenos Aires i Montevideo.

En eixes campanyes va conéixer a James Duff, un noble escocés que ho va introduir en les logias secretes que conspiraven per a conseguir l'independència d'Amèrica del Sur. Va ser allí a on va fer contacte per primera volta en círculs de lliberals i revolucionaris que simpatizaban en la lluita per l'independència americana.

Va participar en 17 accions de guerra: plaça d'Orà, Port Vendres, Bateries, Coliombré, fragata de guerra Dorotea en un combat en l'navío britànic El #León, Torre Batera, Cruz d'Erre, Mauboles, Sant Margal, Bateries de Vilallonga, Bañuelos, les Altures, Hermita de Sant Luc, Sec de Arjonilla, batalla de Bailén, combat de la Vila de Arjonilla i en la batalla de Albuera.

Londres

El 25 de maig de 1810 va tindre lloc en Buenos Aires la Revolució de Maig, que va culminar en la destitució del virrey a càrrec del Virreinato del Riu de l'Argent i el nomenament de la Primera Junta. El procés independentiste va obrir noves oportunitats militars als oficials suramericàs com José de Sant Martín, i va obligar a un replantege sobre la deguda llealtat, ya que la seua pàtria d'orige ya no formava part del Regne d'Espanya en que havien naixcut.

El 6 de setembre de 1811, Sant Martín va renunciar a la seua carrera militar en Espanya i va solicitar al seu cap un passaport per a viajar a Londres. Este li'l va concedir junt en cartes de recomanació, entre elles una per a lord Macduff, i va partir el 14 de setembre d'eixe any, per a viure en el número 23 del carrer Park Road en el districte de Westminster. Allí es va trobar en Carlos María de Alvear, José Matías Zapiola, Andrés Bell i Tomás Guido, entre uns atres.

Segons alguns historiadors, aquells formaven part de la Gran Reunió Americana, societat de presuntes #filiació francmaçóicas, fundada per Francisco de Miranda, qui junt a Simón Bolívar ya lluitava en Amèrica per l'independència de Veneçola. És possible que, ya dins de la germandat, s'haja relacionat en polítics britànics que li varen fer conéixer el Pla de Maitland, una estratègia per a que Amèrica es lliberara d'Espanya.

Tornada al Riu de l'Argent

Retorne a Buenos Aires i reconeiximent del seu grau militar pel govern

El 12 de giner de 1812, José de Sant Martín, junt en atres militars, es va embarcar des de Londres en la fragata britànica George Canning, que va ancorar en el port de Buenos Aires el 9 de març d'eixe any.

El nou del corrent ha aplegat á este port la fragata anglesa Jorge Canning, procedent de Londres, en cinquanta dies de navegacion (…) A este port han aplegat entre atres particulars que conducia la fragata anglesa, el tinent coronel de cavalleria don José San Martín, primer ajudant de camp del general en xefe del exército de l'Illa, Marques de Coupigny; el capitan d'infanteria don Francisco Vora; el #Alferes de navio don José Zapiola; el capità de milícies don Francisco Chilaver; el #alferes de carabineros reals don Carlos Alvear i Balbastro; el subteniente d'infanteria don Antonio Arellano; i el primer tinent de guàrdies valonas Baron de Olembert. Estos individus han vingut á oferir els seus servicis al govern, i han segut rebuts en la consideració que mereixen pels sentiments que protesten en obsequie dels interéses de la pàtria.

Gasseta de Buenos Aires, número 28, del divendres 20 de març de 1812

El grup d'oficials es va presentar davant els membres del Primer Triumvirat, els qui varen accedir al seu demanat de servir al govern.

Creació del Regiment de Granaders a Cavall

El 16 de març, el Primer Triumvirat va acceptar la proposta de Sant Martín de crear un cos de cavalleria, que va cridar Regiment de Granaders a Cavall, per a custodiar les costes del riu Paraná. Durant l'any 1812 es va ocupar d'instruir a la tropa en les modernes tècniques de combat que coneixia per la seua extensa actuació europea contra els eixèrcits de Napoleón.

Fundació de la Logia Lautaro

Junt en el també recent retornat Carlos María de Alvear, va fundar a mitan de 1812 una filial de la Logia dels Cavallers Racionals, que va rebatejar en el nom de Logia Lautaro.^{cita requerida} El nom va ser pres del lonco mapuche Lautaro, qui, en el sigle xvi, s'havia sublevat contra els espanyols.

La societat estava formada com les logias masónicas de Càdis i de Londres, similar a la que en Veneçola tenia com a membres a Francisco de Miranda, Simón Bolívar i Andrés Bell.^{cita requerida} El seu objectiu era «treballar en sistema i pla en l'independència de l'Amèrica i la seua felicitat». Els seus membres principals, ademés de Sant Martín i Alvear, eren José Matías Zapiola, Bernardo Monteagudo i Juan Martín de Pueyrredón.

Revolució del 8 d'octubre de 1812

Artícul principal → Revolució del 8 d'octubre de 1812.

A principis d'octubre de 1812 va aplegar a Buenos Aires la notícia de la victòria patriota del Eixèrcit del Nort en la batalla de Tucumán, comandado pel general Manuel Belgrano. Aprofitant la situació, el 8 d'octubre, Sant Martín i Alvear varen dirigir un alçament cívic militar preparat per la Logia Lautaro, conegut com revolució del 8 d'octubre de 1812. El colp va tindre com a objecte el derrocament del govern del Primer Triumvirat, al que jujaven com a «poc decidit per l'independència». Baixe la pressió dels cossos armats i del poble, es va nomenar un Segon Triumvirat, constituït per Juan José Passe, Nicolás Rodríguez Penya i Antonio Álvarez Jonte. Es va exigir, ademés, cridar a una Assamblea General de delegats de totes les províncies, en la finalitat de declarar l'independència i dictar una constitució.

El 7 de decembre de 1812, el Segon Triumvirat va ascendir a Sant Martín al grau de coronel i ho va designar comandant de Granaders a Cavall en base dels tres esquadrons existents.

Matrimoni

El 12 de novembre de 1812, als 34 anys, José de Sant Martín va contraure matrimoni en María dels Remeis d'Escalada, de 14 anys, en la iglésia de la Mercé de Buenos Aires.

Combat de Sant Lorenzo

Artícul principal → Combat de Sant Lorenzo.

La primera acció militar de Sant Martín i el seu recent creat Regiment de Granaders a Cavall va estar dirigida a detindre les incursions en que els realistes de Montevideo assolaven les costes del riu Paraná, principal afluent del Riu de l'Argent i via de comunicació estratègica per a la regió.

El coronel Sant Martín es va instalar en les seues tropes en el convent de Sant Carlos, posta de Sant Lorenzo, en el sur de l'actual província de Santa Fe. El 3 de febrer de 1813, i davant el desembarc de 300 realistes, es va lliurar el combat de Sant Lorenzo, casi front al convent, a la vora del riu.

Ya que existien encara sospites sobre la fidelitat a la causa independentista per part del nouvingut Sant Martín, este va decidir alvançar al front de la reduïda tropa de granaders a cavall. Com a conseqüència, el seu cavall va ser mortalment ferit i Sant Martín, aprisionado baixe el seu cabalgadura, va estar a punt de ser ultimat per un realiste. Li va salvar la vida el soldat correntino Juan Bautista Cabral, que va antepondre el seu cos a dos bayonetazos. Sant Martín ho va ascendir post mórtem, per #lo que li'l coneix com el sargent Cabral. Este combat, que per la cantitat de combatents d'abdós bandos podria semblar secundari, va permetre alluntar per a sempre a les flotes realistes que merodeaban el riu Paraná, saquejant les poblacions.

Cap de l'Eixèrcit del Nort

Artícul principal → Eixèrcit del Nort (Províncies Unides del Riu de l'Argent).

Com a conseqüència de les derrotes que Manuel Belgrano, general en cap de l'Eixèrcit del Nort, va sofrir davant els realistes en les batalles Vilcapugio i Ayohúma, i pel triumfo en el combat de Sant Lorenzo, el Segon Triumvirat va reemplaçar a Belgrano per Sant Martín com a comandant de l'Eixèrcit del Nort.

La seua trobada en el cap eixint al que, fins a eixe moment, no coneixia en persona, ha segut cridat «abraç de Yatasto», ya que la tradició ho ha fixat en la posta de Yatasto, en la província de Bota. L'investigació de l'historiador Juliol Arturo Benencia sosté, en canvi, que dit trobada va ser el 17 de giner de 1814, a l'eixida de la posta de Algarrobos, en rodalies del ric Jurament i a 14 llegües de Yatasto.

Com a comandant de l'Eixèrcit Auxiliar del Perú, va deure reorganisar un eixèrcit desfet per les derrotes de Vilcapugio i Ayohúma. Per a concretar dit fi va retrocedir cap a Sant Miguel de Tucumán, a on va acantonar a l'eixèrcit en una fortalea en construcció, coneguda com la Ciutadella, i es va dedicar a reforçar-ho i adestrar-ho de manera concienzuda.

Pla Continental

Al poc temps de trobar-se en Tucumán, Sant Martín va aplegar a la conclusió de que era impossible aplegar pel camí del Alt Perú fins a Llima –capital del Virreinato del Perú i centre del poder realiste en Amèrica del Sur–, des d'a on s'enviaven expedicions a reconquistar els territoris perduts davant els independentistes. Cada volta que un eixèrcit realiste descendia del Altiplano cap a les valls de la província de Bota era derrotat i cada volta que un eixèrcit patriota ingressava en l'Alt Perú era també aniquilat. L'idea de concebre una estratègia superadora a la ruta altoperuana ya havia segut advertida per alguns caps militars que varen integrar les campanyes a l'Alt Perú, tals com Eustoquio Díaz Vélez, Tomás Guido i Enrique Paillardell. Sant Martín, hàbil estratega militar, pronte va prendre per a sí esta idea i pergeñó el seu pla continental.

Va ser llavors que el general va concebre el seu propòsit de creuar la cordillera dels Vages i atacar la ciutat de Lima des del oceà Pacífic. Per a mantindre segura la frontera del nort, pensava Sant Martín, bastaven les tropes irregulars salteñas al mando del coronel Martín Miguel de Güemes, a qui va encarregar la defensa de la frontera nort, i va començar a preparar la seua futura estratègia militar.

Va deixar el mando de l'Eixèrcit del Nort al general Francisco Fernández de la Creu, i es va retirar a Saldán (província de Còrdova), per a repondre's d'una úlcera estomacal. Allí va mantindre conversacions en el seu amic Tomás Guido, en les que este ho va terminar de convéncer de la necessitat d'independisar la regió, no a través de l'Alt Perú, sino des de Chile.

Governador de Que el seu

En 1814 el Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de l'Argent, Gervasio Antonio de Posades, va nomenar a Sant Martín governador de la Intendencia de Que el seu, en sèu en Mendoza. Per a llavors, el seu pla ya estava terminat i aprovat,Plantilla:Quí i a partir d'eixe moment Sant Martín va començar els preparatius per a la campanya al Perú.

Al poc temps d'assumir, va aplegar allí el coronel Juan Gregorio de les Heras, que hi havia comandado forces argentines en Chile, i que s'havia retirat per les desinteligencias entre els patriotes chilens. Ho va enviar de tornada, en l'intenció de que unira les forces argentines a la defensa contra l'ofensiva realista, pero el coronel va aplegar poc despuix del Desastre de Rancagua, en el que es va perdre l'independència chilena. Les seues forces varen alcançar a protegir el creuament cap a Mendoza de mils de refugiats chilens.

Els chilens venien dividits en dos bandos irreconciliables: els conservadors baix el mando de Bernardo O'Higgins, i els lliberals baixe el de José Miguel Carrera. Sant Martín va decidir que devia prendre partit ràpidament, i Carrera li va facilitar la decisió: va intentar desconéixer l'autoritat del governador de Que el seu. De modo que el general Carrera va ser arrestat, despullat del seu mando i després expulsat de Mendoza.

El pla de Sant Martín havia segut pensat per a ser portat a terme des d'un Chile patriota. En la caiguda d'este país en mans enemigues, el pla semblava destinat a ser rebujat, pero Sant Martín va prendre la decisió de seguir avant. Ara, no obstant, deuria lliberar primerament a Chile per a després seguir al Perú.

Creació de l'Eixèrcit dels Vages

A pesar de l'oposició del nou director suprem, Carlos María de Alvear, a qui Sant Martín havia conegut en Càdis i que ho havia acompanyat fins a llavors, es va dedicar a organisar el Eixèrcit dels Vages.

En giner de 1815 va ascendir a coronel major (general) junt a atres oficials per resolució del director Alvear. Quan el Cabildo de Mendoza va solicitar el seu ascens a brigadier, Sant Martín va rebujar en fermea l'ascens. En 1816 va assumir com a director suprem el brigadier Juan Martín de Pueyrredón. A fi de conferir-li ferramentes, el director Pueyrredón ho va designar capità general. L'1 d'agost de 1816 va quedar designat general en cap de l'Eixèrcit dels Vages.

Va reunir en un sol eixèrcit als refugiats chilens, les milícies locals de Que el seu, gran cantitat de voluntaris de la seua província i varis oficials de l'Eixèrcit del Nort. També va demanar i va obtindre que els batallons del Regiment de Granaders a Cavall, desperdigolats entre varis destins, li anaren enviats a Que el seu.

Com Alvear va intentar sometre-ho a la seua autoritat, li va presentar la seua renúncia al càrrec de governador. Alvear va enviar a reemplaçar-ho al coronel Gregorio Perdriel, pero els mendocinos ho varen rebujar de forma airada. D'esta manera, Sant Martín va ser confirmat com a governador per elecció popular.

Poc despuix del nomenament com a nou director suprem del general Juan Martín de Pueyrredón, quan este viajava a Buenos Aires a assumir el mando, es va detindre en Còrdova, a on conferenció largamente en Sant Martín sobre el seu pla de campanya sobre Chile i Perú. El 20 de maig de 1816, Tomás Guido va presentar una Memòria oficial, en la que es va expondre en detalle el pla, aprovada i manada a eixecutar pel director Pueyrredón.

Al mateix temps, Sant Martín va pressionar als diputats cuyanos al Congrés de Tucumán para declarar l'independència de les Províncies Unides de Sudamérica, objectiu conseguit el 9 de juliol de 1816.

Per a finançar la seua campanya, ademés dels quantiosos aportes de Pueyrredón, va recolectar «contribucions obligatòries» als comerciants i hacendados de Que el seu. A canvi se'ls estenia un val, que cobrarien «quan les circumstàncies ho permeten». En canvi, va tindre molt pocs miraments per a confiscar els bens de tots els espanyols que no es destacaren en l'ajuda a la causa de l'independència.

Va formar un gran campament militar en El Plumerillo, uns sèt quilómetros al noreste de la ciutat de Mendoza. Allí va formar als seus soldats i oficials, va fabricar armes (sabres, fusils, canons, municions i pólvora) i uniformes. Va tindre que ocupar-se d'engordir mules i cavalls, i fabricar i colocar-los ferradures.

El cap dels seus tallers, fra Luis Beltrán, va inventar un sistema de poleas per a passar els precipicis en els canons i un atre de ponts colgantes, abdós transportables. La sanitat de l'eixèrcit estava en mans del cirugià anglés James Paroissien. El coronel José Antonio Álvarez Condarco es va encarregar de realisar els plans dels distints creus de la cordillera dels Vages.

Abans d'iniciar la marcha, va reunir als cacics mapuches i els va demanar permís per a invadir Chile a través de les seues terres. Algun d'estos cacics li va fer aplegar eixa notícia al capità general de Chile, Casimiro Va marcar del Pont, per #lo que este va creure que el gros de l'atac seria pel sur, #lo que ho va dur a dividir les seues forces.

El Eixèrcit de Chile li va reconéixer el grau de capità general.

Contra lo pretés pel director suprem Pueyrredón i els seus partidaris, va entrar en correspondència en el caudillo José Gervasio Artigas i es va negar a distraure el seu esforç bèlic de les campanyes emancipadoras en Chile i en Perú per a enfrontar als federals en el llitoral del Riu de l'Argent. Per este motiu els directoriales unitaris –en particular Bernardino Rivadavia– varen aplegar a acusar-ho de traïdor.

En una carta datada en agost de 1816, Sant Martín es va referir a les illes Malvines. En el text, Sant Martín li demanava al governador de Sant Joan que lliberara a presoners que es trobaven en Carmen de Patagones i Malvines (Port Soledad) per a que se sumaren a l'Eixèrcit dels Vages.

Vore també: Guerra de l'Independència Argentina i Sorgiment de l'Estat Argentí

Expedició libertadora a Chile

El Creuament dels Vages

Artícul principal → Creue dels Vages.

El 12 de giner de 1817 es va iniciar el creuament dels Vages en direcció a Chile. L'Eixèrcit dels Vages va ser un dels dos grans cossos militars que les Províncies Unides del Riu de l'Argent va desplegar en la Guerra d'Independència Hispanoamericana; va contar inicialment en tres brigadieres, vintihuit caps, doscents sèt oficials i 3778 soldats –incloent a una part dels oficials i soldats chilens que varen emigrar a Mendoza despuix de la batalla de Rancagua–. Escritors chilens com Osvaldo Silva i Agustín Bou Dávila es referixen a un aporte major de patriotes chilens, encara que cap detalla la font documental utilisada en l'asseveració. Osvaldo Silva, en el seu llibre Atles de l'Història de Chile 2005, afirma que hi havia mil doscents chilens en l'Eixèrcit dels Vages reunits en Mendoza. Agustín Bou Dávila, en el seu llibre #Síntesis històric-militar de Chile, menciona un número similar. L'autor escriu:

Dels 209 oficials de dotació, al voltant de 50 eren chilens, i el restant argentins. No es coneix exactament la proporció de chilens en els 3778 hòmens de tropa. S'estima que no seria més d'un 30 %.

El general Gerónimo Espill –en el seu llibre El pas de les Vages. Crònica històrica de les operacions de l'eixèrcit dels Vages, per a la restauració de Chile en 1817 (de 1882)–, despuix de detallar la conformació de l'eixèrcit es va referir al tema:

Per esta demostració, que estractamos de documents oficials que es trobaran més alvance, el llector vorà, que en organisar-se l'Eixèrcit dels Vages, no es va crear cos ni força alguna baixe la bandera de Chile, per raons que, encara que òbvies, no per això deixarem d'apuntar-les–
1.º Perque el pensament, el territori, l'autoritat creadora i els elements, tot, tot era argentí, i hauria segut un absurt formar un cos baix bandera estrangera; i 2.º perque les tropes chilenes que en Carrera varen emigrar á Mendoza en octubre de 1814, el general les va despachar totes á Buenos Aires en el coronel Alcázar, dient d'ofici al Govern “no vullc amprar á eixos soldats que servixen millor á el seu caudillo que á la Pátria”. –Açò, no obstant, el general, en aprovació del Govern, va organisar un quadro d'oficials chilens emigrats en els seus respectius caps, com per a omplir la seua dotació en soldats de l'enemic que es passaren en la campanya, en voluntaris que es presentaren o en reclutes que se li destinaren. Sent d'advertir ademés, que ni encara este quadro va seguir a l'eixèrcit en la seua marcha, sino que despuix de la victòria de Chacabuco va marchar de Mendoza á Chile.

El mencionat eixèrcit contava en 1200 milícianos montats (per a conducció d'víveres i artilleria), 120 barreteros de mines (per a facilitar el trànsit pels passos), 25 baqueanos, 47 membres de sanitat (per a l'hospital de campanya), 16 peces d'artilleria (10 canons de 6 polzades, 2 obuses de 4 1/2 polzades i 4 peces de montanya de 4 polzades), 15 empleats civils, 1600 cavalls extres (per a cavalleria i artilleria) i 9281 mules (7359 de cadira i 1922 de càrrega).

En l'objectiu de dividir a les tropes enemigues, Sant Martín va ordenar primer l'alvanç de part de les tropes pels passos de Menja Cavalls, Guana, Portillo i Planchón. Estos no eren els passos elegits per a les columnes principals, sino que els dos primers es trobaven al nort i els últims al sur dels realment seleccionats, que eren els que ya havien segut analisats per José Antonio Álvarez Condarco, o siga, els passos d'Uspallata i Els Ànets. Era un alvanç en varis sectors, en un front de més de 2000 quilómetros, a través d'una jagantesca cordillera. En açò es pretenia distraure a les forces realistes de Chile que no sabien en definitiva per a on arribarien, i els obligava a dividir les seues forces i provocar moviments favorables a la revolució en zones alluntades de la capital, Santiago de Chile, entre elles la dirigida per Ramón Freire cap a Chillán, que va aplegar uns dies abans que les demés i va convéncer al governador realiste que l'atac principal seria pel sur.

A partir del 17 de giner de 1817, l'Eixèrcit dels Vages va iniciar l'alvanç de les seues columnes principals pels passos dels Ànets i Uspallata. Les dos columnes principals estaven formades per 3500 soldats, 100 baqueanos, 1000 cavalls, 10 000 mules (de les que varen aplegar 4000), 30 canons, casi un milló de cartuchos de fusil, vàries tonellades de pólvora, i aliment per a tots els hòmens i animals per a un més de marcha.

Columna de Sant Martín

El gros de l'eixèrcit al mando del propi cap de la expedició, el general Sant Martín, va partir el 17 de giner de 1817, prenent la ruta anomenada corrientemente Pas dels Ànets. El cos estava format per la vanguarda al mando del brigadier major Miguel Estanislao Soler, el centre al mando del brigadier O'Higgins, l'escolta de granaders al mando del tinent coronel Mariano Necochea i la retaguàrdia al mando del tinent coronel Pedro Regalat de la Plaça, que conduïa la maestranza de l'eixèrcit. Hi havia varis dies de diferència entre la vanguarda i la retaguàrdia. Sant Martín va ser dels últims en partir, perque precisament va controlar lo més important: l'eixida en orde de l'eixèrcit. O'Higgins, qui anava al centre, li escrivia casi cotidianamente a Sant Martín, que venia un o dos dies més arrere, i li informava sobre la seua marcha i la de Soldre (les cartes d'O'Higgins són un dels documents més precisos per a conéixer les alternatives de la marcha de l'eixèrcit a través de les montanyes sanjuaninas). El cos va obrir la marcha des del Plumerillo el 19 de giner de 1817, va prendre per Jagüel, Yalguaraz, Riu dels Ànets i va salvar l'alta cordonera del Espinacito pel pas homònim, situat a 5000 m s. n. m.. El 2 de febrer va iniciar el pas de la cadena limítrofa pel Pas de les Llaretas. Esta columna va entropeçar en les majors dificultats, puix va caldre escalar quatre cordilleres. Soldre –que anava alvance– va conseguir les victòries d'Achupallas, el 4 de febrer de 1817, i Les Coimas, el 7 de febrer de 1817. Al sendemà varen ingressar en Sant Felipe.

Columna de les Heras

L'alvanç pel Pas de Uspallata i la vall del Riu Mendoza es va iniciar el 18 de giner de 1817, conduint tot el parc i la artilleria, el transport de la qual era impossible pel més escabroso pas dels Ànets. A càrrec de les tropes de 800 hòmens es trobava el brigadier Juan Gregorio de les Heras, sent el seu segon comandant el major Enrique Martínez. Entre els hòmens que ho acompanyaven es trobava fra Luis Beltrán. Despuix de véncer en els combats de Picheuta, combat de Potrerillos i Guàrdia Vella, varen poder ingressar en Santa Rosa dels Vages, el 8 de febrer. En la mateixa data, es va produir la reunió en la divisió principal, que el dia anterior havia eixit victoriosa en l'acció de les Coimas.

Abdós columnes devien reunir-se en el vall de l'Aconcagua, mentres que efectius menors dispersaven les forces enemigues, induint-les a engany respecte de l'alvanç de l'agrupació principal.

L'Independència de Chile

Artícul principal → Independència de Chile.

Les forces de les Heras, O’Higgins i Soler es varen reunir el 8 de febrer en el campament de Curimón. Davant les notícies de l'alvanç del cap realiste, coronel Rafael Maroto, cap a les cases de Chacabuco, Sant Martín va ordenar l'alvanç. El 12 de febrer es va lliurar la batalla de Chacabuco, en la que l'Eixèrcit dels Vages va obtindre la victòria sobre els realistes, que varen sofrir 500 morts i 600 presoners, mentres que els patriotes varen tindre solament 12 baixes.

El governador Casimiro Va marcar del Pont va fugir cap al sur, pero va ser capturat pel capità José Félix Aldao, de llarga trayectòria posterior.

El 18 de febrer es va convocar a un cabildo obert que va propondre a Sant Martín com director suprem de la naixent república, pero est va rebujar l'oferiment per a evitar sospites sobre un possible avasallamiento de la Províncies Unides del Riu de l'Argent sobre l'autonomia de Chile. Dos dies despuix el cabildo va nomenar a O'Higgins com a director suprem, designació que Sant Martín va avalar.

Dies despuix, Sant Martín va ordenar a les Heras que perseguira als realistes fins a Concepció, pero este no va poder impedir que s'atrincheraren en Talcahuano. O'Higgins va intentar capturar eixa fortalea, pero va anar completament vençut.

Va aprofitar eixa posició el virrey del Perú i va enviar reforços per als realistes, al mando del exgobernador Mariano Osorio. Mentrestant, Sant Martín va viajar a Buenos Aires, a demanar més colaboració a Pueyrredón, que deuria també formar una esquadra. A la seua tornada va ordenar als seus hòmens replegar-se cap al nort i va reunir uns 8000 hòmens en les afores de Talca. Allí es va produir el 19 de març de 1818 la sorpresa de Cancha Rayada, que l'Eixèrcit Unit baix les órdens de Sant Martín va ser derrotat quan realisava una maniobra nocturna per a evitar un imminent atac. En l'obscuritat es va generar una gran confusió, i els realistes varen perdre 300 hòmens, pero varen quedar amos del camp i varen capturar el parc, fusils i canons, alçant molt la moral de les seues tropes. Els patriotes varen tindre 120 baixes, pero la divisió a càrrec de les Heras va mamprendre una retirada ordenada sostraent-se a la lluita, en lo que va poder iniciar la reorganisació dels restants de l'Eixèrcit Unit.

La desmoralisació va fer efecte en Santiago, i molts patriotes varen escriure a Osorio demanant clemència, mentres uns atres fugien a les Províncies Unides. Pero Sant Martín no es va donar per vençut: en quinze dies va posar novament al seu eixèrcit en condicions de lluitar novament i va esperar a Osorio en els plans del riu Maipo.

El 5 d'abril es va produir la batalla de Maipú, en que forces patriotes varen obtindre una completa victòria. L'adversari va deixar en el camp de batalla 2000 cadàvers, prop de 2500 presoners, tot el seu armament i material de guerra. El brigadier O’Higgins, ferit en Cancha Rayada, no va participar de la batalla; pero es va fer present una volta finalisada la lluita, montat en el seu cavall, para abraçar a Sant Martín i cridar-ho «Salvador de Chile».

L'escuet part de la victòria diu:

Acabem de guanyar completament l'acció. La nostra cavalleria els perseguix fins a concloure'ls. La pàtria és lliure, abril de 1818. Sant Martín.

En la batalla de Maipú es va obtindre definitivament la victòria sobre les tropes realistes, #lo que va assegurar l'independència de Chile. El Govern de Chile ho va premiar en una vaixella d'argent i 6000 pesos, pero Sant Martín va rebujar abdós regals dient: «No estem en temps per a tant lux».

No obstant, Sant Martín va tindre opositors locals, com els germans Carrera, líders d'un sector opositor a O’Higgins, que diferien de Sant Martín i O'Higgins. Juan José i Luis Carrera varen ser arrestats en Mendoza, i José Miguel va fugir a la Banda Oriental. Poc abans de conéixer-se el resultat de la batalla de Maipú, Juan José i Luis Carrera varen ser assessinats en Mendoza per orde del governador Toribio de Luzuriaga, a instàncies de Bernardo de Monteagudo, que poc despuix va tornar a Chile.

Vore també: Guerra de l'Independència de Chile i Guerra de zapa

Preparatius per a una nova campanya

Després de l'emancipació chilena, Sant Martín es va traslladar a Buenos Aires per a obtindre del govern un empréstito que permetera costejar les despeses de la Expedició Libertadora del Perú. Pueyrredón li va prometre 500000 pesos, pero després va haver dificultats per a complir la promesa per les lluites internes entre Buenos Aires i els caudillos federals. Llavors Sant Martín va renunciar a la jefatura de l'eixèrcit. Davant este fet, el Directori va enviar a Sant Martín 200000 pesos. L'Estat chilé va contribuir en la seua esquadra, al mando de Thomas Cochrane.

El Govern de Chile va determinar que Sant Martín fora el comandant en cap de l'expedició, que navegaria baix bandera chilena. Finalment, Sant Martín va ser designat general en cap i general del Eixèrcit de Chile, i li va ser conferit ad honorem el grau de capità general dos dies despuix. Quan es disponia a recomençar la campanya al Perú va rebre l'orde del Directori de marchar cap al llitoral argentí en el seu eixèrcit per a combatre als federals de Santa Fe i Entre Rius. Sant Martín es va negar de pla, i davant l'insistència va respondre en el silenci. En febrer de 1820, la victòria del Partit Federal va provocar la caiguda del Directori de les Províncies Unides, per #lo que el país va quedar sense govern central. Esta situació va deixar sense respal llegal la seua autoritat, per #lo que va renunciar front als oficials argentins, pero estos, dirigits pel coronel Enrique Martínez, varen rebujar la seua renúncia.

En les firmes del «Acta de Rancagua» s'observa un llarc llistat d'oficials que tindrien una gran rellevància en les décades següents, entre ells Rudecindo Alvarado, Pedro Comte, Cirilo Correja, Román Deheza, Bernardino Escribano, Rufino Guido, Juan Gregorio de les Heras, Enrique Martínez, Mariano Necochea, John Thomond O'Brien, Juan José Quesada, Nicasio Ramallo, Pedro Ramos, Niceto Vega i Rebuig Viel.

Finalment, el 20 d'agost de 1820, Sant Martín va partir junt a l'expedició des de Valparaíso cap al Perú. L'expedició estava constituïda per al voltant de 4500 hòmens, pertanyents a l'Eixèrcit libertador dels Vages i a l'Eixèrcit de Chile, dels quals 1600 eren marins. Es varen embarcar en huit navío de guerra i setze transports. No es pot especificar a ciència certa quants soldats argentins i quants chilens conformaven l'expedició i quin número va prevaldre, pero la major part dels oficials eren argentins i els caps navals d'orígens varis: alguns eren britànics, com Cochrane, i atres suramericans; entre ells es contava Manuel Blanco Encalada, un porteño que es va nacionalisar chilé.

Independència i Protectorat del Perú

Artícul principal → Expedició libertadora del Perú.

El 8 de setembre de 1820, l'eixèrcit al mando de José de Sant Martín va desembarcar en la plaja de Paracas, prop del port de Pisco, fent retrocedir a l'eixèrcit realiste, que es va replegar a la zona de la serra.

El virrey Pezuela tenia baix el seu mando a uns 20 000 soldats, distribuïts per tot el virreinato, dels quals la major part defenia Llima. Tractant de guanyar temps per a reunir a tots els soldats, va plantejar una eixida diplomàtica al conflicte, reunint-se els delegats d'abdós parts en Miraflores (sur de Lima), que finalment no varen aplegar a cap acort acceptable per a Sant Martín. Est va enviar una divisió al mando del general Juan Antonio Álvarez d'Arenals per la ruta de la serra, per a perseguir a les divisions realistes ubicades en eixa zona i propiciar l'insurrecció de les poblacions a lo llarc del seu trayecte.

Sant Martín es reembarcó en l'esquadra, i en els primers dies de novembre va desembarcar en la localitat d'Huacho, a on fortificó la seua posició i va iniciar la seua estratègia per a sitiar definitivament Llima.

El 29 de giner de 1821 es varen sublevar alts oficials realistes contra el virrey Pezuela, qui va renunciar al seu càrrec i va ser substituït pel general José de la Serna, que seria confirmat més tarde com virrey del Perú per la corona. El nou virrey va propondre a Sant Martín noves negociacions diplomàtiques, que finalment varen fracassar degut a que la proposta definitiva del general era l'independència del Perú. El lloc de Lima es va prolongar per alguns mesos; en el més de març va arribar al Perú el capità Manuel Abreu, enviat pel rei d'Espanya com a emissari pacificador, sense cap conseqüència favorable per als independentistes. Sant Martín va decidir iniciar una nova estratègia i va enviar dos eixèrcits, un al mando del general Guillermo Miller, per a desembarcar en les costes del sur, i una atra al mando del general Arenals, cap a la serra.

Sant Martín va deixar Huacho i va desembarcar en Ancón, estretint el sege a Lima. En simultàneu va iniciar noves negociacions de pau, que es varen realisar entre maig i juny en la facenda de Punchauca, prop de Lima; els delegats de Sant Martín varen ser Tomás Guido, Juan García del Riu i José Ignacio de la Roça; per part del virrey De la Serna varen ser Manuel Abreu, Manuel de Pla i José María Galdeano. Les negociacions de nou varen fracassar.

Pocs dies despuix es va passar a les seues files un dels més destacats regiments de les forces del virrey: el regiment realiste Numància, compost de veneçolans i neogranadinos, que havia segut format en Veneçola en 1813 i enviat al Perú tres anys més vesprada per Pablo Morillo. Esta deserció en massa desmoralizó al restant de les forces realistes, #lo que va obligar a De La Serna a abandonar la ciutat el 5 de juliol i internar-se en la serra. Açò li va obrir les portes de Lima a Sant Martín.

Govern en Perú

Artícul principal → Protectorat de Sant Martín.

Sant Martín va ocupar Llima i va reunir un cabildo obert el 15 de juliol de 1821. El 28, davant una multitut en la plaça d'Armes de Lima, va declarar la Independència del Perú i va ser nomenat Protector del Perú en autoritat civil i militar.

Va formar el seu ministeri en els ministres Hipólito Unanue, de Facenda, Juan García del Riu, de Relacions Exteriors, i Bernardo de Monteagudo, de Guerra i Marina. En octubre va dictar un Estatut Provisorio de Govern, en el qual s'establia la divisió territorial, la llibertat de panches i la llibertat dels indígenes dels tributs específics. En lo jurídic, el Reglament establia:

Eixe any va fundar la Biblioteca Nacional del Perú, a la que donó la seua colecció de llibres, i va crear la Orde del Sol, hui cridada Orde El Sol del Perú.

Va fundar la Societat Patriòtica, formada per 40 ciutadans peruans, a els qui va considerar els més ilustrats entre els decidits per la causa independentiste. Esta es enfrascó en discussions sobre la forma més convenient de governar, entre la monarquia constitucional que recolzava Sant Martín i defenien els ministres Unanue i Monteagudo, i la república, que defenien Manuel Pérez de Tudela i Mariano José d'Arce. En respal a les seues idees monàrquiques, va enviar a García del Riu i Diego Paroissien a Europa, a conseguir un príncip de la Casa de Sajonia-Coburgo-Gotha, per a que regnara en el Perú. També varen deure contractar un empréstito per a continuar la campanya militar.

Va establir la llibertat de comerç i la llibertat d'imprenta, pero no va permetre un atre cult religiós que el catòlic. Va expulsar a mils d'espanyols contraris a l'independència i va confiscar els seus bens.

Des de Ancón, i després des de Lima, Sant Martín va enviar una série de campanyes per a incorporar al Protectorat al restant del Perú, pero alguns triumfos parcials no varen poder evitar que el Virrey es fera fort en la serra i fixara la seua capital en Cuzco; el Protector no tenia forces per a enfrontar-ho en provabilitats certes de triumfar.

Durant el seu protectorat va rebre una carta del general Antonio José de Sucre, lloctinent de Bolívar, per a la campanya en el territori de la Presidència de Quito (actual Equador), en el que reclamava l'incorporació a la mateixa del batalló Numància. A poco de desembarcar Sant Martín en territori peruà, s'havia passat a les seues files. Sant Martín es va negar a perdre l'excelent unitat, i en el seu lloc va enviar una Divisió Auxiliar al mando d'Andrés de Santa Creu –en la seua majoria composta per tropes inexpertas– que varen participar en les batalles de Riobamba i Pichincha.

Entre el 26 i 27 de juliol de 1822, es va realisar la Entrevista de Guayaquil, a on es va reunir en Bolívar. El tema més important va ser la lliberació del Perú, principal baluart realiste en Sudamérica. Despuix d'una conversació privada, que el seu contingut solament es pot conjeturar, va cedir a Bolívar l'iniciativa i conclusió de la campanya libertadora.

Poc despuix va decidir retirar-se de tots els càrrecs i tornar al seu país.

He convocat al Congrés per a presentar davant ell la meua renúncia i retirar-me a la vida privada en la satisfacció d'haver posat a la causa de la llibertat tota l'honradea del meu esperit i la convicció del meu patriotisme. Deu, els hòmens i l'història jujaran els meus actes públics.

José de Sant Martín (carta a Bolívar. Lima, 10 de setembre de 1822).

El seu govern va durar des del 3 d'agost de 1821 fins al 20 de setembre de 1822.

Va deixar el mando de l'eixèrcit dels Vages en el coronel Rudecindo Alvarado, qui va continuar les operacions en Perú.

Va retornar a l'Argentina en sol cent vint onces d'or, l'estandart de Francisco Pizarro brodat per Juana La Loca i la campanilla en que la Inquisició de Lima convocava als tribunals. El cirugià argentí René Favaloro va interpretar l'estandart com a «símbol de la dominació i esclavitut sofrida pel Imperi dels incas, […] definitorias sobre les conviccions del Libertador».

El retir

Despuix de retornar a Mendoza en giner de 1823, va demanar autorisació per a retornar a Buenos Aires i retrobar-se en la seua esposa, que estava molt malalta. Bernardino Rivadavia, ministre de Govern del governador Martín Rodríguez, li'l va negar argumentant que no seria segur per a Sant Martín tornar a la ciutat. El seu respal als caudillos de l'Interior i la desobediència a una orde que havia rebut del Govern de reprimir als federals, li va valdre que els unitaris volgueren sometre-ho a juí.

En empijorar la salut de la seua esposa, va decidir viajar a Buenos Aires. En aplegar, la seua dòna ya havia fallit, el 3 d'agost de 1823.

En aplegar a Buenos Aires li'l va acusar d'haver-se convertit en un conspirador. Desalentado per les lluites internes entre unitaris i federals, va decidir marchar-se del país en la seua filla, qui havia estat al recapte de la seua yaya. El 10 de febrer de 1824 va partir cap al port d'El Havre (França).

Tenia 45 anys i era generalísimo del Perú, capità general de la República de Chile i general de les Províncies Unides del Riu de l'Argent. Després d'un breu periodo en Escòcia, es varen instalar en Brusseles i poc despuix en París. La seua major preocupació era l'educació de la seua filla. En 1825 va redactar les Màximes per a Merceditas, a on sintetisava els seus ideals educatius.

En 1826 va bolcar la galera que ho duya per un camí d'Anglaterra, quedant baix del carruage. Com a conseqüència de l'accident va estar varis mesos en llit pels traumatismes i per les ferides sofrides pels asclons de vidre de la finestra.

Va oferir els seus servicis a les autoritats argentines en motiu de la guerra en Brasil, solament despuix de la renúncia de Rivadavia a la presidència, pero la guerra ya casi havia terminat.

Buenos Aires: atracció i repulsió

A principis de 1829 Sant Martín va intentar retornar novament a Buenos Aires a bordo del paquet anglés Comtesa de Chichester, en saber que havia tornat a esclatar la guerra civil. Va permanéixer a bordo d'incògnit baix el nom de José Matorras, encara que va ser descobert. El seu antic subordinat, el general Juan Lavalle, havia derrocat i fusilat al governador Manuel Dorrego, pero davant l'impossibilitat de véncer en la lluita, va oferir a Sant Martín la governació de la província de Buenos Aires, pero est va jujar que la situació a que havia dut l'enfrontament solament es resoldria per la destrucció d'un dels dos partits. Va respondre a Lavalle que: «El general Sant Martín jamai desenvainará la seua espasa per a combatre als seus paisans».

Este va ser el panorama que Sant Martín va trobar en aplegar al Riu de l'Argent el 5 de febrer de 1829. Les seues pijors pors a l'anarquia semblaven haver-se confirmat, i això va enfortir la seua determinació de mantindre's fòra de la política. Va decidir desembarcar en Montevideo i esperar a conéixer el desenroll dels acontenyiments. No obstant, ans que poguera fer-ho, la seua nau va continuar cap a Buenos Aires. Sant Martín es va negar a passar més allà de les boyas, i des de la rada va solicitar un passaport d'eixida al ministre rellevant, José Miguel Díaz Vélez, a qui va explicar que havia retornat en la ferma intenció de terminar els seus dies en un retir privat, contant en la tranquilitat que esperava trobar. No obstant, en vista de la situació del país, i ya que ell no pertanyia a cap dels bandos en disputa, havia decidit seguir a Montevideo, «des del punt dels quals dirigiré els meus vots pel pronte restabliment de la concòrdia» (Sant Martín a Díaz Vélez, rada de Buenos Aires, 6 de febrer de 1829).

Breu estadía en Montevideo

Es va traslladar a Montevideo el 14 de febrer de 1829 a bordo del bergantín de guerra General Rondeau. A la seua arribada, Sant Martín es va estajar inicialment en un café-restaurant i pensió conegut com de Carreras, ubicat en la plaça Matriu. Poc despuix, va acceptar l'invitació de la família Vidal per a residir en la seua casa.

Durant la seua estància en Montevideo, Sant Martín va realisar algunes diligències de caràcter privat. Una de les més destacades va ser otorgar un poder general sobre els seus bens a favor de Gregorio Gómez, veí de Buenos Aires, i en cas de la seua absència o impossibilitat, al doctor Vicente López i Plans.

Sant Martín es trobava en Montevideo en un periodo en el qual el naixent Estat Oriental de l'Uruguay estava en procés d'organisació política després d'haver obtingut la seua independència per mig de la Convenció Preliminar de Pau. L'1 de decembre de 1828 s'havia constituït la Assamblea General Constituent i Llegislativa de l'Estat, i el general José Rondeau havia segut elegit governador provisorio. A la seua arribada, Rondeau va enviar al capità Hermegildo de la Font per a assistir a Sant Martín, oferint-li respal i hospitalitat.

Sant Martín també va assistir a vàries sessions de l'Assamblea Constituent en la capella de la Aguada, demostrant el seu interés en els debats i en l'elaboració de la constitució que regiria al Uruguay. L'1 de maig de 1829 va presenciar l'entrada del Govern patrio a la ciutat, i va ser invitat especialment a les cerimònies en el Fort. En eixa mateixa data, l'enviat confidencial de Juan Lavalle, Eduardo Trolé, va informar sobre el fracàs de les seues tentatives per a evitar que Sant Martín retornara a Europa. Es va embarcar al seu exili definitiu el 6 de maig de 1829 a bordo del Lady Wellington.

Durant el seu estadía en Montevideo en 1829, José de Sant Martín va ser considerat com un possible candidat per a la primera presidència de l'Uruguay independent. Esta proposta va vindre de militars orientals destacats com Juan Antonio Lavalleja i Fructuoso Rivera, els qui buscaven un president neutral en mig de les creixents divisions polítiques entre les seues respectives tendències. No obstant, Sant Martín va rebujar esta oferta, elegint no involucrar-se en els conflictes polítics de la regió.

Sant Martín i Roses

En 1835 Juan Manuel de Roses va tornar a la governació de Buenos Aires en poders illimitats, que no va tardar en amprar per a impondre un règim intransigent sobre la base de l'utilisació de la «suma del poder públic» i l'us sistemàtic del terrorisme d'Estat. En 1835-1836, la dictadura rosista no va semblar alarmar a Sant Martín en principi, ya que considerava que un règim absolut, obra d'un govern fort i capaç d'ensenyar als seus compatriotes a obedir, era l'única resposta a les desgràcies del país. Pero Sant Martín mai va desconéixer l'opressió del règim, de la qual varen ser víctimes directes la seua família i amics: Balcarce va tindre que abandonar la seua carrera diplomàtica, alguns membres de la família Escalada es varen vore despullats dels seus càrrecs públics i privats de la seua llibertat i el seu amic irlandés John O’Brien va ser tancat en presó. Sant Martín condenava les pràctiques repressives de Roses en contra dels seus opositors, la persecució de persones honrades i la violència d'eixe govern, i ho va confessar al seu amic Gregorio Gómez:

«És en verdader sentiment que veig l'estat de la nostra desgraciada pàtria i lo pijor de tot és que no veig una entreveja de que millore la seua sòrt. Tu coneixes els meus sentiments i per tant yo no puc aprovar la conducta del general Roses quan veig una persecució general contra els hòmens més honrats del nostre país: per una atra part, l'assessinat del doctor Maza em convenç que el govern de Buenos Aires no es recolza sino en la violència. A pesar d'açò yo no aprovaré jamai el que cap fill del país s'una a una nació estrangera per a humiliar a la seua pàtria».

Sant Martín a Gregorio Gómez, Grand Bourg, 21 de setembre de 1839

Aixina, junt en la repugnància que li generaven les pràctiques repressives del govern rosista, Sant Martín va continuar recolzant la política exterior del dictador i el seu defensa dels interessos nacionals, i va reaccionar en ira al bloquege armat impost sobre Buenos Aires per les forces navals anglofrancesas en 1845, com a forma de «escoltar» una flota mercant pel riu Paraná per a inaugurar el comerç directe en l'interior. Sant Martín es trobava en Itàlia meridional quan va conéixer la notícia i va escriure a Roses per a donar-li el seu respal en eixe punt. Ademés no va dubtar en expondre les seues opinions al públic europeu, a l'hora que prevea que l'intervenció estava condenada al fracàs per la determinació del dictador, el seu control del territori i la seua capacitat per a reunir a la població en contra dels estrangers. El bloqueig només tindria un impacte llimitat, puix la major part del poble vivia dels propis recursos del país i no tenia necessitat de les importacions europees. Durant 1846 el govern britànic va escomençar a donar marcha arrere i prendre mides per a millorar les relacions en l'Argentina. Quan es va alçar el bloqueig en 1848, Sant Martín va escriure a Roses per a felicitar-li pel seu triumfo: Lynch cita les paraules de Sant Martín en dir que el dictador havia salvat:

«[...] l'honor del país i presentant a tots els nous Estats americans un model a seguir».

Sant Martín a Roses, Boulogne, 2 de novembre de 1848

I en el seu testament hológraf redactat el 23 de giner de 1844 (vore més alvance), Sant Martín va llegar la seua espasa de campanya al dictador, del com va afirmar que havia defés:

[...]«l'honor de la República contra les injustes pretensions dels estrangers que tractaven d'humiliar-la».

Anys de despedida

Durant els anys que va durar el seu exili, Sant Martín va mantindre contacte en els seus amics en Buenos Aires i va procurar mantindre's informat sobre els acontenyiments polítics del país. En 1830, en esclatar la Revolució Belga, l'alcalde de Brusseles, Nicolas-Jean Rouppe, ho va designar comandant en cap de les Forces Actives de Bèlgica. Encara que va acceptar el nomenament, va decidir no participar personalment en el conflicte per la seua condició d'hoste en el país, per #lo que va designar a Juan Van Halen i Sartí per a eixercir el mando de l'eixèrcit. Va permanéixer en Brusseles fins a 1831, any en que es va establir en França, en un suburbi de París.

Per eixos anys va tindre lloc la seua trobada en el seu antic companyer d'armes en l'eixèrcit espanyol, Alejandro Aguado, marqués de les Marismas del Guadalquivir, qui, convertit en un exitós banquer, ho va designar tutor dels seus fills, en una bona paga. Tres anys més vesprada, gràcies als diners aforrats en este treball i a la venda de les finques en que ho havien premiat el Govern de Mendoza i el de Perú, es va mudar a una casa que va comprar en la vila de Grand Bourg, actualment partix de la ciutat d'Évry, departament d'Essonne, a curta distància de París.

Va rebre la visita de personages americans, en general jóvens romàntics i lliberals, exiliats del seu país, com Juan Bautista Alberdi (en 1843) i Dumenge Faustino Sarmiento (entre 1845 i 1848), que va viajar a Europa per encàrrec del Govern de Chile i es va trobar en Sant Martín en vàries oportunitats. Fins als seus últims anys va mantindre correspondència en el seu gran amic Tomás Guido, qui ho mantenia informat sobre la situació en Amèrica.

Testament i mort

José de Sant Martín va datar el seu testament hológraf en París el 23 de giner de 1844, en el que deixa com a única hereua a la seua filla.

Entre les seues clàusules establia:

• Que Mercedes otorgue a la seua tia María Elena una pensió fins al seu decés.
• Que a la mort de María Elena li otorgue una pensió a la filla d'esta, Petronila.
• Que el seu sabre corvo favorit, el de les batalles de Chacabuco i Maipú, fòra entregat al governador porteño Juan Manuel de Roses, «com una prova de la satisfacció que, com a argentí, he tingut al vore la fermea en que ha sostingut l'honor de la República contra les injustes pretensions dels estrangers que tractaven d'humiliar-la».
• Va prohibir la realisació de funerals i de #acompanyament fins al cementeri, «pero sí desijaria que el meu cor anara sepultat en Buenos Aires».
• Declarava com el seu primer títul el de generalísimo del Eixèrcit del Perú.

En març de 1848, en esclatar la revolució en París, es va traslladar a una habitació llogada en la ciutat costera de Boulogne-sur-Mer. Allí va fallir a l'edat de 72 anys, a les tres de la vesprada del 17 d'agost de 1850 en companyia de la seua filla, del seu gendre i els seus nets.

Els seus restants

El seu cos va ser colocat en una capella de la cripta de la Basílica de La nostra Senyora de l'Inmaculada Concepció de Boulogne-sur-Mer i traslladat en 1861 a la volta de la família González Balcarce, ubicada en el cementeri de Brunoy.

Després va haver varis intents de repatriar-los, als que es va opondre la seua filla, qui, com a esposa de l'embaixador en França, preferia que permaneixqueren prop de la seua residència. A la mort de Mercedes San Martín en febrer de 1875 es varen activar les gestions i durant la presidència de Nicolás Avellaneda es va crear la «Comissió encarregada de la repatriació dels restants del Libertador». La repatriació dels restants de José de Sant Martín es va produir el 28 de maig de 1880, quan varen ser conduïts a Buenos Aires en el vapor transporte Villarino en el seu viage inaugural. Va arribar en una massiva celebració pero en vespres de l'esclat de la revolució de 1880.

Una llegenda urbana sosté que l'Iglésia catòlica s'hauria opost a que es depositaren els seus restants en la Catedral de Buenos Aires donada la seua condició de francmaçó, que carrejava, de seu, la excomunió. Segons esta llegenda, solament despuix de llargues negociacions s'hauria alcançat un acort, en virtut del com el fèretre descansaria en una de les naus laterals de la catedral, i inclinat en el cap cap a avall. Esta llegenda ha segut refutada per investigadors com Enrique Mario Mayochi, del Institut Nacional Sanmartiniano, qui va comentar:

"Va ser la Municipalitat de Buenos Aires la que va gestionar la cessió de part del recint catedralicio i (…) l'autorisació deguda va ser donada per l'autoritat eclesiàstica per entendre, com abans es va dir, que seria una glòria tindre i custodiar els restants del Libertador. Quanta una atra cosa es diga no passa d'especulació infundada o añagaza malintencionada".

En el mausoleu es troba escrit:

«Va triumfar en Sant Lorenzo, va afirmar l'Independència Argentina, va passar els Vages, va dur la seua bandera emancipadora a Chile, al Perú i a l'Equador».

Les «Màximes per a la meua filla»

José de Sant Martín va escriure una llista de consells per a la seua filla Merceditas:

1. Humanisar el caràcter i fer-ho sensible encara en els insectes que nos perjudiquen. Sterne ha dit a una mosca obrint-li la finestra per a que ixquera: «Va, pobre animal, el món és massa gran per a nosatres dos».
2. Inspirar-li amor a la veritat i odi a la mentira.
3. Inspirar-li una gran confiança i amistat, pero unida al respecte.
4. Estimular en Mercedes la caritat en els pobres.
5. Respecte sobre la propietat aliena.
6. Acostumar-la a guardar un secret.
7. Inspirar-li sentiments d'indulgència cap a totes les religions.
8. Dolçor en els criats, pobres i vells.
9. Que parle poc i lo precís.
10. Acostumar-la a estar formal en la taula.
11. Amor a la netea i despreci al lux.
12. Inspirar-li amor per la Pàtria i per la Llibertat.

Rancs

Va ser admés com a cadet del regiment d'Infanteria de Múrcia el 21 de juliol de 1789. Va rebre el despaig de segon subteniente el 19 de juny de 1793, el de primer subteniente el 28 de juliol de 1794, el de segon tinent el 8 de maig de 1795, el de segon ajudant del batalló d'Infanteria Llaugera de Voluntaris de Camp Major el 26 de decembre de 1802, el de capità segon el 2 de novembre de 1804, el de capità agregat del regiment de Cavalleria de Borbón el 6 de juliol de 1808 i el de tinent coronel de cavalleria l'11 d'agost de 1808. El Primer Triumvirat va reconéixer el seu ranc i el 7 de decembre de 1812, el Segon Triumvirat li va ascendir a coronel.

El 10 de giner de 1814, va ser ascendit pel govern rioplatense a coronel major, equivalent a un modern general de brigada. Durant l'independència es va considerar que, pel tamany reduït dels eixèrcits, no es necessitara un ranc major a brigadier general, per #lo que es varen eliminar tots els rancs superiors a este. No obstant, per a evitar que el generalato fòra de només un ranc i que despuix de coronel només hi haguera un ascens possible, es va crear el ranc de coronel major entre coronel i brigadier, el qual també es considerava un oficial general i per lo tant també se li cridava general. Poc despuix, va ser nomenat governador de la intendencia de Que el seu el 10 d'agost. Posteriorment, l'1 d'agost de 1816 va ser nomenat general en cap de l'Eixèrcit dels Vages i el 17 d'octubre capità general del seu intendencia. Més vesprada, el 15 de juny de 1817, Sant Martín va assumir com a general en cap de l'Eixèrcit de Chile.

Per la seua victòria en Chacabuco, el director suprem rioplatense, brigadier Pueyrredón, ho va nomenar brigadier general el 3 i 31 de març de 1817, pero Sant Martín, respectant les normes de conducta que s'hi havia autoimpuesto, va recórrer al Congrés tucumano per a no acceptar l'ascens. Despuix de Maipú, el 20 d'abril de 1818, novament se li va otorgar el ranc de brigadier rioplatense, pero va declinar acceptar-ho el 14 de maig. No obstant, en oficis de l'época es referixen a ell com a capità general i general en cap dels Eixèrcits Units.

Finalment, va ser ascendit a brigadier general de l'Eixèrcit de Chile el 20 de març de 1819, lo que va acceptar l'1 d'abril. En Chile, el Reglament de Marina publicat el 3 de decembre de 1817 inclou el ranc de coronel major i no permet ascensos superiors a brigadier, que era equivalent a un general de brigada. El 6 de maig de 1820 va assumir com a general en cap de l'Eixèrcit Libertador del Perú. El 3 d'agost de 1821 va assumir com a protector de la llibertat del Perú.

#Controvèrsia

Maçoneria

Existixen dos teories entorn a la suposta filiació masónica de Sant Martín, que varen generar polèmiques durant varis anys. Mentres diversos historiadors afirmen que en cap moment va ingressar en una logia masónica regularment constituïda, hi ha uns atres que asseguren lo contrari.

Entre els primers (usualment historiadors conservadors i antimasónicos), s'argumenta que per a Sant Martín, per ser un devot molt catòlic, era impossible que haja segut francmaçó per causa de les condenes de la Santa Sèu a la maçoneria. Ademés, es fonamenten que aparentment la totalitat de les logias en les que va mantindre contacte a lo llarc de la seua vida, principalment la Lautaro, no eren estrictament masónicas, sino que haurien segut únicament grups revolucionaris que varen prendre com a base de la seua organisació elements i símbols masónicos que serien funcionals al seu caràcter de societat secreta. Els documents, no obstant, demostren que es tractaria d'una logia operativa, no en el sentit lliteralment constructiu com és el cas de les confrarias medievals, sino que ostentaria objectius revolucionaris.

Entre els segons, s'argumenta que les logias lautarinas eren de fet paramasónicas (puix va adoptar deliberadament l'estructura masónica), i que Sant Martín havia segut organisador d'estes en una época en la que el Papa havia prohibit pertànyer a qualsevol classe de societats secretes (no solament la maçoneria). En atres paraules, que no li interessaven les prohibicions catòliques i que anteponia els seus ideals Lliberals.

Per la seua banda, l'historiador Emilio J. Corbière senyala que Sant Martín va donar els seus primers passos en la maçoneria iniciant-se en la Logia Integritat de Càdis i després va passar a formar part de la Logia Cavallers Racionals N.º 3, a on el 6 de maig de 1808 li va ser otorgat el 3.º grau de la maçoneria simbòlica, en lo que va accedir al títul de «mestre francmaçó». Despuix de renunciar a la seua carrera militar en Espanya, va viajar a Anglaterra, a on es va reunir en Carlos María de Alvear, un reconegut membre de la Logia Lautaro que treballava en la Logia Flor dels Americans. En una de les tingudes (o reunions) es va decidir abatre columnes i retornar a sol americà per a portar a terme la campanya que allí s'hauria gestat. Mentrestant, Simón Bolívar era iniciat per Francisco de Miranda. Al poc temps, Sant Martín, Alvear i José Matías Zapiola obtenien el grau 5.º de la logia.

Poc despuix de la seua arribada, en 1812, junt als seus germans francmaçons, Alvear i Zapiola, va fundar un Triàngul Masónico que constituiria la base de la futura Logia Lautaro. En eixe llavors l'Orde ya estava implantada en la Logia Independència, que funcionava des de 1795, puix la seua arribada al Riu de l'Argent datava de finals de el xviii, en una important influència de la maçoneria espanyola i no aixina de l'anglesa, com es va creure en un moment. En el mateix nom, Independència, es va fundar en 1810 una nova logia, també coneguda com Logia de Sant Joan, baixe les órdens del doctor Julián Álvarez, que va colaborar enormement en els començos de la Lautaro.

Seguint l'antiga tradició d'adoptar noms simbòlics o iniciáticos, Sant Martín era conegut entre els lautarinos com a Germà Inaco.

En una carta dirigida al general Guillermo Miller, responent a preguntes concernents a la Logia de Buenos Aires, Sant Martín escriu:

No cree convenient parle Ud. lo més mínim de la logia de Buenos Aires. Estos són assunts enterament privats, i que encara que han tingut i tenen una gran influència en els acontenyiments de la revolució d'aquella part d'Amèrica no podrien manifestar-se sense faltar per la meua part als més sagrats compromisos. A propòsit de logias, sé a no dubtar que estes societats s'han multiplicat en el Perú d'un modo extraordinari. Esta és una guerra de zapa que difícilment es podrà contindre, i que farà canviar els plans més be combinats.

La Logia de Buenos Aires, d'acort en les paraules de l'investigador i escritor masónico Albert Gallatin Mackey, estava destinada als Graus Superiors i determinava les decisions polítiques que es devien implementar.

El general Tomás de Iriarte va declarar en les seues memòries que tant la Logia Lautaro com la Logia de Julián Álvarez eren masónicas. No obstant, Bartolomé Mitre, francmaçó grau 33, va escriure en la seua «Història de Sant Martín i l'Emancipació Suramericana» que la Logia Lautaro era una societat secreta de caràcter netament polític, que no pertanyia a la maçoneria.

En 1825, en Brusseles, Sant Martín va rebre una medalla masónica en la seua efigie per part de la Logia belga La Parfaite Amitié (La Perfecta Amistat), en reconeiximent a la seua llabor eixercitada en la revolució americana. Esta medalla se sol utilisar per a demostrar la pertinença de Sant Martín a la maçoneria, cosa que no està provada documentalmente. En tot cas, tot sembla indicar que, si be és molt provable que Sant Martín haja segut iniciat en Europa, la seua relació en la maçoneria es va diluir en el pas dels anys.

Filiació polèmica

En 2000, l'escritor José Ignacio García Hamilton en el seu llibre Don José: la vida de Sant Martín va expondre una versió controvertida sobre un orige mestizo de José de Sant Martín.

La versió de mestizo es va basar en una atra de l'historiador argentí Hugo Chumbita, segons la que el general seria fill de l'espanyol Diego de Alvear (pare de Carlos María de Alvear) i d'una jove guaraní cridada Rosa Guarú. Segons Chumbita, Alvear hauria entregat a José al matrimoni format per Juan de Sant Martín i Gregoria Matorras, els qui ho varen batejar donant-li el seu llinage. Per a estes afirmacions Chumbita es va basar en un llibre de memòries de María Joaquina de Alvear i Sáenz de Quintanilla, filla de Carlos de Alvear, qui en els seus escrits referix el fet com a tradició familiar, declarant, lliteralment: «Soc neboda carnal, per ser fill natural del meu yayo el senyor don Diego de Alvear Ponce de #León, hagut en una indígena correntina, del general José de Sant Martín... que més vesprada va sagellar la llibertat hispanoamericana...».

Juan Bautista Alberdi, que va tractar personalment en Sant Martín en 1843, va sostindre que la freqüent descripció com a «indi» no es corresponia en la seua apariència física.

El tema ha segut declarat d'interés per la Cámara de la Nació, segons resolució del 4 d'octubre de 2006.

El seu lloc en la construcció de l'identitat nacional argentina

La figura de Sant Martín ocupa un lloc central en la versió de l'història que ha circulat en les escoles argentines, a través de les quals s'ha conformat l'identitat de molts dels ciutadans d'este Estat hispanoamericà. A Sant Martín li l'ha considerat el «Pare de la Pàtria», fonamentalment a partir de l'obra de Bartolomé Mitre, Història de Sant Martín i de l'emancipació americana, i de la de Ricardo Rojas, El sant de l'espasa.

Historiadors com Rodolfo Terragno o Luis Alberto Romero sostenen que tenia com a molt un ideal americanista i no una identitat argentina, ya que no podia ser part d'alguna cosa que encara no existia.

Una de les principals llínees férrees de l'Argentina du el seu nom. El Ferrocarril General Sant Martín recorre el país des de la ciutat de Buenos Aires fins a les províncies de Mendoza i Sant Joan, en la zona de Que el seu, de la que va anar governador.

Homenages

Llibres

Si be la bibliografia dedicada a José de Sant Martín és molt extensa, es poden mencionar els següents llibres:

• Barcia Trelles, Augusto: Història de Sant Martín, 1943.
• Bragoni, Beatriz: Sant Martín. De soldat del Rei a héroe de la nació. Buenos Aires: Suramericana, 2010.
• Camogli, Pablo: Batalles per la llibertat. Buenos Aires: Aguilar, 2005.

• Chumbita, Hugo: Fills del país: Sant Martín, Yrigoyen i Perón.
• Favaloro, René : ¿Vosté coneix a Sant Martín?, 1986. ISBN 950-549-100-X.
• García Hamilton, José Ignacio: Don José. La vida de Sant Martín.
• Guido, Tomás: Sant Martín i la gran epopeya.
• Institut Nacional Sanmartiniano: Campanyes del libertador general don José de Sant Martín, 1978.
• Kohan, Martín: Narrar a Sant Martín. Buenos Aires: Adriana Hidalgo editora.
• Khouri, Malatios: Sant Martín, héroe de la pau. Buenos Aires (1950): Diari Siri-libanés.
• Lynch, John: Sant Martín. Argentine soldier, American hero: Yale University Press: ISBN 978-0-300-12643-3.
• McDonell, Carlos S.: El misteri de Sant Martín.
• Mitre, Bartolomé: Història de Sant Martín i de l'emancipació suramericana.
• Ornstein, Leopoldo: La guerra terrestre i l'acció continental de la revolució argentina (Sant Martín i l'independència de Chile).
• Pérez Pardella, Agustín (1928‑2004): José de Sant Martín, el libertador cavalca.
• Rojas, Ricardo: El sant de l'espasa.
• Ruiz Moreno, Isidoro J.: Campanyes militars argentines (tom 1). Buenos Aires: Emecé, 2004.
• Galasso, Norberto: Sigam Lliures, i lo demés no importa res: Buenos Aires: Colihue, 2007.
• Terragno, Rodolfo: Maitland & Sant Martín: Universitat Nacional de Quilmes.
• Sejean, Juan Bautista: Sant Martín i la tercera invasió anglesa: Buenos Aires: Ed. Biblos, 1997.

Películes

Entre les películes argentines que han retratat en tot o en part la figura de José de Sant Martín se citen les següents:

• La creació de l'Himne, de Mario Gall (1910).
• La batalla de Sant Lorenzo, de Mario Gall (film perdut)
• La batalla de Maipú, de Mario Gall (film perdut).
• Episodis de Sant Martín, de Mario Gall (film perdut).
• Nostra terra de pau, d'Arturo Mom (1939).
• El sant de l'espasa, de Leopoldo Torre Nilsson (1970).
• Güemes, la terra en armes, de Leopoldo Torre Nilsson (1971).
• Per les senderes del Libertador, de Jorge Cedrón (documental, 1971).
• Juan Manuel de Roses, de Manuel Antín (1972).
• El general i la febra, de Jorge Coscia (1993).
• L'exili de Sant Martín, d'Alejandro Areal Vélez (documental, 2005).
• Belgrano, de Sebastián Pivotto (2010).
• Revolució: El creuament dels Vages, de Leandro Ipiña (2011).

Mentres, en películes chilenes es destaquen els telefilmes de la série Héroes, tots en Daniel Muñoz actuant en el paper de Sant Martín:

• O'Higgins, viure per a meréixer el seu nom, de Ricardo Larraín (2007).
• Carrera, el príncip dels camins, de Cristián Galaz (2007).
• Rodríguez, fill de la rebelia, de Cristián Galaz (2007).

En Perú no s'han realisat películes incloent la figura de Sant Martín, encara que el seu personage ha segut inclós com un dels protagonistes de la teleserie històrica L'Últim Bastió, que es va iniciar en 2018.

Jocs

L'image de Sant Martín forma part d'a lo manco tres cartes en el joc argentí de cartes intercanviables Govern & Prestigi, com 'José de Sant Martín' (Expansió Inicial 2018), 'Sant Martín, General en Cap' (Expansió 'Era dels Súbdits') i 'Sant Martín, Prócer de Perú' (Expansió 'Complot dels Súbdits').

També forma part del joc didàctic Nabuko Generals i Conquistadors, un joc de taula en el que apareix entre atres personages de l'història universal, com Juliol César, Alejandro Magne, George Washington, i varis més. En 2008 li'l va incloure en Civilization IV: Colonization, un videojoc d'estratègia per tandes basat en la colonisació del continent americà. En el joc Age of Empires III: The WarChiefs, apareix com un revolucionari de les Províncies Unides del Riu de l'Argent.

Numismàtica

La figura de Sant Martín va ser usada en diversos billets de circulació nacional en Argentina. El primer homenage li va ser donat en el pese moneda nacional (1881-1969), en la seua emissió 1942-1969. Allí apareix en els billets de 5, 10, 50, 100, 500, 1000 i 5000 pesos, en l'aspecte de l'iconografia habitual, i en els de 10 000 i uns atres de 500 en el seu aspecte en la seua vellea. El revers dels billets representava fets o llocs de l'història argentina, no tots relacionats en Sant Martín. El pese Llei 18.188 (1970-1983) ho mostra solament en la seua vellea, en els billets de 50, 100, 500, 1000, 5000, 10 000, 50 000, 100 000, 500 000 i 1 000 000 de pesos. És, junt a Manuel Belgrano, l'únic prócer argentí utilisat en l'iconografia de dita moneda. El pes argentí (1983-1985) ho tenen #present en els billets d'1,5,10,50,100,500 i 1 000. El austral (1985-1991) va apelar a un conjunt de próceres entre els que no es trobava Sant Martín, en un principi els billets de 1 000 pesos argentins, i més alvance, els de 10 000, 50 000 i 500 000 pesos llei varen ser resellados per a circular com a australs. El pes actual (vigent des de 1992), encara vigent, va incloure primer a Sant Martín en els billets de 5  pesos fins a 2017 i actualment en els de 1 000 pesos.

També en monedes ha rebut freqüents homenages. En 1950, en commemoració del centenari del seu decés, es varen emetre monedes de 5, 10 i 20 centaus (pese moneda nacional) que incloïen la llegenda «Any del Libertador General Sant Martín» i l'image de la seua vellea. Des de 1951 fins a 1956 es varen seguir falcant estes monedes, encara que reemplaçant la llegenda per l'any normal d'acunyament, i sumant-se, ademés, en 1952 la moneda corresponent al valor de 50 centaus.

En 1978, en el bicentenario del seu naiximent, es varen emetre monedes en la seua image pel valor de 50 i 100 pesos (pesos Llei 18.188), que es varen seguir falcant fins a 1981. En l'any 2000, a 150 anys del seu decés, es va falcar una moneda commemorativa de curs llegal de 50 centaus i una moneda d'or destinada a coleccionistes de 5 pesos en el mateix motiu.

Himne a Sant Martín

Himne al Libertador General Sant Martín
Música: Arturo Luzzatti.
Lletra: Segon M. Argarañaz.

Vore també

• Revolució del 8 d'octubre de 1812

Bibliografia

General

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDe la Font1868">De la Font (1868). Biografia de l'ilustre general americà don José de Sant Martín resumida de documents autèntics per Romualdo de la Font, París, França: Rosa i Bouret.
• (1953) Documents per a l'història del Libertador general Sant Martín, Buenos Aires: Institut Nacional Sanmartiniano, Museu Històric Nacional & Ministeri d'Educació de la Nació.
• D'Olano (1972). Documents per a l'història del Libertador general Sant Martín, Buenos Aires: Institut Nacional Sanmartiniano, Museu Històric Nacional & Ministeri d'Educació de la Nació.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEspíndola1962">Espíndola (1962). Sant Martín en l'Eixèrcit Espanyol en la Península, Buenos Aires: Comissió Nacional Eixecutiva del 150 Aniversari de la Revolució de Maig.
• (2011) ¿Coneix vosté a Sant Martín?, Buenos Aires: Debolsillo. ISBN 9789875665071.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGárate Còrdova1994">Gárate Còrdova (1994). Les mocedades militars de José de Sant Martín, en «Vida espanyola del general Sant Martín», Madrit: Institut Espanyol Sanmartiniano.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGutiérrez1868">Gutiérrez (1868). C. Casavalle (ed.). el_General_Sant_Martin_-_Juan_Maria_Gutierrez.pdf Bosqueig biogràfic del General D. José de Sant Martin.
• (1978) Campanyes del Libertador general don José de Sant Martín, Buenos Aires.
• (1990) Història de Sant Martín i de l'emancipació suramericana, Corrents: El Tacurú de Corrents. ISBN 978-950-99585-0-0.
• (1999) José de Sant Martín i el seu temps, Sevilla: Universitat de Sevilla. ISBN 84-472-0541-X.
• (2005) Les sis rutes sanmartinianas, Buenos Aires: Institut Nacional Sanmartiniano.
• (1978) Història del Libertador o José de Sant Martín, Buenos Aires: Círcul Militar.
• (1855) el_brigadier_general.html?aneu=bGUFAAAAQAAJ&redir_esc=i Memòries pòstumes del brigadier general D. José M. Pau, Buenos Aires: Imprenta de la Revista.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPiccinalli1977">Piccinalli (1977). Vida de Sant Martín en Espanya, Buenos Aires: Editorial Argentina.
• (1971) Colecció documental de l'independència del Perú. L'expedició Libertadora. Partix 1, Llima: Comissió Nacional del Sesquicentenario de l'Independència del Perú (CNSIP).
• Rodríguez Sepúlveda (1963). La vida militar del capità general Bernardo O'Higgins, Valparaíso: Imprenta i Litografia Univers.
• Rodríguez Sepúlveda (1981). La vida militar d'O'Higgins, 2ª edició, Santiago: Calderón.
• Ruiz Moreno (2005). Campanyes militars argentines: Del virreinato al pacte federal, Buenos Aires: Emecé.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVillegas1982">Villegas (1982). Sant Martín cadet. La primera injustícia i el primer guardó de la seua Carrera militar, Buenos Aires: Acadèmia Nacional de l'Història.
• (1976) Sant Martín en Espanya, Buenos Aires: Acadèmia Nacional de l'Història.
• (1961) Sant Martín, 22 anys en l'Eixèrcit Espanyol, Buenos Aires: Acadèmia Nacional de l'Història.
• (1990) el_federal/8_sSAQAAIAAJ?hl Manuel Dorrego, el repúblico del federalisme: ensaig sobre un pensador que encara és futur, L'Argent: Fondo Editorial "Açò és Història".

Secció Els seus restants

• «Pla intern de la catedral». Archivat des d'el original, el 17 de giner de 2007. Consultat el 9 de giner de 2007 de 2006.
• Corbière, Emilio J.: La maçoneria (1: Política i societats secretes). Buenos Aires: De Bojaca, 2004. ISBN 987-566-010-8.
• «Sant Martín i les societats secretes». Archivat des d'el original, el 2 de setembre de 2011. Consultat el 21 de giner de 2011.
• Lappas, Alcibíades: La maçoneria argentina a través dels seus hòmens. Buenos Aires: Editorial Masónica, 2000.

• «La sorprenent història del Mausoleu de Sant Martín en la Catedral». Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2007.

Secció Filiació polèmica

• Chumbita, Hugo (2004): Fills del país: Sant Martín, Yrigoyen i Perón. Buenos Aires: Emecé. ISBN 978-950-07-1801-1.
• García Hamilton, José Ignacio (2000): Don José, la vida de Sant Martín. Buenos Aires: Suramericana, dècima edició, 2000. ISBN 978-950-07-1801-1.
• Parets M., Jorge G. Sant Martín. Entorn als seus orígens, en Raó i paraula.

Secció Numismàtica

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCunietti Ferrando1987">Cunietti Ferrando (1987). Banc Roberets (ed.). Història de la moneda metàlica argentina, Buenos Aires.
• (2005) Catàlec de monedes de la República Argentina de 1881 a 2004, Buenos Aires: El Fortín. ISBN 987-95486-0-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJanson2004">Janson (2004). Héctor Carlos Janson (ed.). Amonedación de la República Argentina 1881-2004, Buenos Aires.

Enllaços externs

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre José de Sant Martín.
• Guia documental del bicentenario de la batalla de Bailén, publicada en el lloc web Bicentenario Bailén.com.
• Institut Nacional Sanmartiniano (lloc oficial de l'Institut Nacional Sanmartiniano).
• «Sant Martín no va ser francmaçó», investigació en bones fonts bibliogràfiques sobre este punt, publicada en el lloc web Rodolfo Walsh.org.
• Cronologia de José de Sant Martín, artícul en el lloc web L'Historiador (Buenos Aires).