Imperi incaico

Imperi incaico

El Imperi incaico, Imperi inca o Tahuantinsuyo (Plantilla:Lang-qu, de tawa 'quatre', -ntin 'sufix inclusivo', i suyu 'regió', és dir, 'regió de les quatre [parts]') va ser l'imperi més extens d'Amèrica precolombina.Va sorgir en els Vages peruans entre els sigles XV i XVI, a partir de l'expansió del curacazgo del Cuzco i va constituir el periodo de major apogeu de la civilisació incaica. En la seua màxima extensió va comprendre aproximadament 2 000 000 km², des del riu Ancasmayo, en l'actual Colòmbia, fins al riu Maule, en Chile, llimitant a l'oest en l'oceà Pacífic i a l'est en la selva amazónica i el Gran Chaco.

L'orige de l'Imperi es remonta a la victòria de Pachacútec sobre la confederació chanca en la batalla de Yahuarpampa, al voltant de 1438. Despuix de la seua victòria, Pachacútec va reorganisar el curacazgo incaico i va iniciar un procés de contínua expansió que varen proseguir el seu fill, el dècim inca Amaru Inca Yupanqui, el seu successor, l'undècim inca Túpac Yupanqui, i finalment del duodècim inca, Huayna Cápac, qui va consolidar els territoris conquistats. Durant este periodo, la civilisació inca va alcançar el seu major desenroll polític, cultural i científic, i va integrar i va assimilar els coneiximents dels pobles andinos somesos.

El decliu de l'imperi va començar despuix de la mort de Huayna Cápac, quan es va desnugar una guerra civil entre els seus fills: Huáscar, proclamat sobirà en Cusco, i Atahualpa, comandant del eixèrcit del nort. Simultàneament, l'arribada de malalties dutes pels europeus, com la pigota, diezmó severament a la població i va causar crisis de producció agrícola. En 1532, Atahualpa va conseguir capturar a Huáscar, despuix d'impondre's en la lluita, pero poc despuix va ser capturat i eixecutat pels conquistadors espanyols liderats per Francisco Pizarro. En 1533, els espanyols varen coronar a Túpac Hualpa com inca baix la seua tutela, lo que va marcar el fi del Tahuantinsuyo com a Estat sobirà.

Despuix de l'eixecució de Atahualpa, la resistència indígena va continuar. Els generals atahualpistas, Rumiñahui i Quizquiz, varen mantindre la lluita fins a 1534. En 1536, Manco Inca, successor de Túpac Hualpa, va encapçalar una rebelió que va continuar en la regió de Vilcabamba en fundar un Estat neoincaico. Est va perdurar fins a 1572, quan va ser capturat i decapitat Túpac Amaru I, l'últim inca rebel. Pel costat del Cusco, l'últim noble natiu en dur oficialment el títul de Inca va ser Paullu Inca fins al seu decés en 1549.

El sapa inca, considerat el «fill del Sol» (Intip churin), era la màxima autoritat de l'imperi. Encara que els incas varen promoure el cult al Sol o Inti, moltes formes locals d'adoració, com el cult a la Pachamama, varen persistir en el Tahuantinsuyo, especialment a través de la veneració de les huaques (wakʼa) locals.

Sistema econòmic

L'economia inca és un tema de debat acadèmic. Darrell I. La Lone, en la seua obra The Inca as a nonmarket economy, va senyalar que els estudiosos ho han descrit com a «feudal, esclaviste, socialiste» aixina com "un sistema basat en la reciprocitat i la redistribució; un sistema en mercats" i comerç; o un modo de producció asiàtic".

Per al etnohistoriador i antropòlec John Murra, el sistema econòmic incaico es basava en una ret de "complementarietats ecològiques", a través de les quals una mateixa comunitat controla varis pisos ecològics per a l'intercanvi de productes. Este modo de producció denominat "control vertical d'un màxim de pisos ecològics", és explicat en el seu llibre "Formacions econòmiques i polítiques del món andino", publicat en 1975.

Història

Vore també: Inca#Etimologia

Fonts històriques

Les cròniques europees sobre l'imperi incaico

Els primers vestigis escrits sobre l'imperi incaico ho constituïxen les cròniques registrades per varis autors europeus (posteriorment varen existir cronistes mestizos i indígenas que també varen recopilar l'història dels incas); estos autors varen recopilar la «història incaica» basant-se en relats arreplegats per tot l'imperi. Els primers cronistes es varen enfrontar a diverses dificultats per a poder traduir l'història incaica ya que, ademés de la barrera idiomàtica, es varen trobar en una manera de vore el món totalment distinta d'aquella a la que estaven acostumats. Açò va generar contradiccions entre els texts colonials, i un eixemple d'això ho representen les cronologias sobre els governants incas; aixina, en moltes cròniques s'atribuïxen els mateixos ardits, fets i episodis a distints governants.

A l'hora d'evaluar les cròniques de l'Imperi incaico, és important tindre en conte l'interés que guiava als seus diversos autors. En el cas dels cronistes espanyols, el seu interés era «llegitimar la conquista a través de l'història». Per a conseguir dit objectiu, en moltes cròniques se senyala que les conquistes dels incas s'havien fundat enterament en la violència, per la qual cosa no tenien drets sobre els territoris conquistats. En un atre cas els cronistes lligats a l'Iglésia catòlica varen buscar llegitimar la evangelización descrivint la religió incaica com a obra del dimoni i als incas com a fills de Noé, i tractant d'identificar a les deidades incaicas en les creències bíbliques o el folklore europeu. Igualment va haver cronistes mestizos i indígenes que varen tindre interés en enaltir l'imperi o algun dels linajes (o panacas) en els que estaven emparentats, com el cas del Inca Garcilaso de la Vega, que en la seua obra Comentaris reals dels incas descriu un imperi incaico idealizado a on no existia la pobrea, es repartia la riquea i els recursos s'explotaven racionalment.

Les fonts històriques incaicas

Els aillus i panaques tenien cantares especials per mig dels quals narraven la seua història. Estos cantares s'eixecutaven en determinades cerimònies front al Inca. Estos relats, a manera de memòria colectiva, constituïxen els primers registres històrics recollits en les cròniques.

Un atre recurs utilisat per a registrar l'història varen ser uns mants i taules que contenien pintures que representaven passages heròics. Estos documents varen ser guardats en un lloc denominat Poquen Cancha. Se sap que el virrey Francisco de Toledo va enviar al rei Felipe II quatre panys que ilustraven la vida dels incas, respecte als quals va comentar que «els yndios pintors no tenien la curiositat dels d'allà».

Ademés, alguns fets passats es varen almagasenar en els quipus. Encara que no se sap cóm varen poder utilisar estos sistemes de cordeles i nucs per a almagasenar fets històrics, existixen vàries cròniques que descriuen que els quipus servien per a evocar els ardits dels governants.

En general, en l'imperi incaico es recordaven els fets que els semblaven importants de recordar i no era necessària la precisió. Ademés, els governants podien ordenar excloure intencionalment dels registres històrics alguns fets que pogueren molestar-los. María Rostworowski denomina a esta qualitat de l'història incaica una «amnèsia política» que era assumida per tot el vulgo pero que era recordada per les panacas o ayllus afectats, un factor que va contribuir a les futures contradiccions en les cròniques europees sobre els incas.

La reinvención de tradicions

Després de la trobada de la cultura hispana i la andina, es va establir l'escritura com a mig de transmissió i registre d'informació; ademés es va iniciar un procés de mestiçage i sincretisme que varen donar lloc a la recreació de tradicions i l'invenció d'unes atres.

L'aporte per a esta recreació i invenció de tradicions va ser tant hispà com andino; açò s'evidencia en les cròniques de el XVI en a on es descriuen personages com el cas de Tunupa i Huiracocha en els apòstols Tomás i Bartolomé, descrivint-los com a hòmens blancs i barbados que varen impartir ensenyances. Igualment l'imaginari europeu va buscar «el dorat» i el «país de les amazones» en el nou món, i inclús va creure trobar-los. En atres casos, afirmaven que el Cuzco tenia el perfil d'un lleó americà (puma), posant similituts en algunes ciutats de la renaixença europea que tenien perfil aleonado. Més recentment, en el XX, apareixen atres elements d'esta reinvención de tradicions, com són els casos de la bandera de l'imperi incaico i la cerimònia cuzqueña del Inti Raymi. cal indicar que totes estes reinvención, són part d'un procés natural en totes les cultures, pero per a entendre l'història incaica és necessari diferenciar quins són els aspectes sincréticos o inventats i quins no ho són.

Antecedents de la fundació de l'Imperi incaico

Artícul principal → Imperi wari.

Cap a l'any 900 d. C. s'inicia la decadència dels estats Huari i Tiahuanaco en l'àrea central andina. En el cas de Huari, la ciutat de Wari escomença a perdre poder polític en contraposició a alguna de les seues ciutats perifèriques, com ho demostra el cas de Pachacámac situat front a l'mar. En tant en el cas de Tiahuanaco, el procés de decadència s'inicia en les seues colónies de la costa de manera sanguinosa, com ho evidencia el cas d'Azapa; en el Collao, en canvi, Tiahuanaco va ser perdent el seu poder gradualment i mentres perdia hegemonia la seua població va ser emigrant i fundant poblacions noves.

Com una hipòtesis sobre la decadència de Huari i Tiahuanaco, existixen evidències d'un prolongat periodo de sequia que va durar des de l'any 900 fins al 1200 en els Vages centrals. Arqueológicament, existixen evidències de llarcs processos migratoris de població a lo llarc en els Vages durant els periodos post-huari i post-tiahuanaco. L'arqueologia revela que en les valls interandinos, la població va construir els seus assentaments en la part alta de cerros procurant la seguritat, lo que nos parla d'un prolongat periodo d'enfrontaments ètnics. En la costa, en tant, varis grups alcançaven estabilitat política, com ho demostren els casos dels chinchas, chimúes i els ichmas.

Este periodo històric va ser plasmat en llegendes i mits andinos de diferents maneres. En les tradicions orals dels Vages es fa referència a que en el principi els pobles varen realisar llargues caminades buscant terres fèrtils. Sorgixen aixina héroes mítics que eren, per lo general, semidivinos i que anaven sent guiats per sers sobrenaturals (el sol, la lluna, etc.). Estos héroes mítics generalment tenien algun poder. D'eixa manera apareixen les figures de Manco Cápac, en el cas fundacional del Cuzco, o Pariacaca, en el cas d'Huarochirí.

Els orígens mítics

Artícul principal → Llegendes sobre l'orige de l'Imperi inca.

Existixen dos mits difosos sobre l'orige de l'ètnia cuzqueña. El més difòs és la versió garcilasiana de la parella Manco Cápac i Mama Ocllo; l'atre és el mit dels quatre germans Ayar i les seues quatre germanes, este últim mit és arreplegat per Betanzos, Waldemar Espinoza, Cieza de #León, Guamán Poma d'Ayala, Santa Cruz Pachacuti i Sarmiento de Gamboa.

La llegenda de Manco Cápac i Mama Ocllo

Llegenda recopilada pel croniste Inca Garcilaso de la Vega en la seua obra Els comentaris reals dels incas. En esta es narra l'aventura d'una parella, Manco Cápac i Mama Ocllo, els qui, enviats pel deu Sol, varen eixir de les profunditats del llac Titicaca (paqarina 'lloc d'orige sagrat') i varen marchar en direcció al nort. Duyen una vara d'or, entregada pel deu Sol; el mensage era clar: en el lloc a on s'afonara la vara d'or, allí fundarien una ciutat, allí s'establirien. Justament la vara es va afonar en el cerro Huanacaure, en la vall de Acamama; per lo tant, la parella va decidir permanéixer ahí. Als habitants d'aquelles zones els varen informar que els havia enviat el deu Inti, i després varen procedir a ensenyar-los el cultiu de la terra i el teixit. D'eixe modo s'iniciaria la civilisació incaica.

L'atra explicació no llegendària, sino històrica, i per tant més d'acort en la realitat, va ser proposta per Waldemar Espinoza, qui argumentava de la següent manera: «en les postrimeries de la mencionada centuria (XII), l'estat de parla puquina, denominat més comunament Tiahuanaco, va ser assaltat i invadit per immenses onades humanes procedents del sur (deTucumán, Coquimbo) en forma tan repentina i impetuosa que no li varen deixar temps per a armar resistència. Tals invasores, a totes llums, no eren uns atres que els aymaras».^{cita requerida} Esta versió nos deixa clar que els fundadors de la societat incaica procedien del sur i fugien de l'arremesa aimara.

Casi en la seua totalitat, l'èlit Hanan taipicala va ser aniquilada i els Hurin taipicalas, èlit sacerdotal, varen conseguir fugir i refugiar-se en les illes del llac Titicaca. Després d'allí varen alvançar a la vall els pobladors oriunts com els huallas, alcahuisas, sahuaseras, antasayacs, lares, poques, pinaguas i ayamarcas que es varen opondre al seu establiment; per a superar dit conflicte, l'èlit puquina va realisar múltiples estratègies, una d'elles va ser l'aliança matrimonial, per a després convertir-se en una confederació d'estats i per últim, en un gran imperi andino.

La llegenda dels germans Ayar

Va ser recopilada per varis cronistes, entre ells Juan de Betanzos, Felipe Guaman Poma d'Ayala, Pedro Cieza de #León, Juan de Santa Cruz Pachacuti i Pedro Sarmiento. Segons este mit, l'història es va iniciar en tres coves ubicades en el cerro Tamputoco cridades Maras Toque, Sútic Toque i Cápac Toque, de les quals varen eixir tres grups cridats els Maras, Tampus i Ayar. Els germans Ayar eren quatre varons i quatre dònes, els varons eren Ayar Uchu, Ayar Manco, Ayar Cachi i Ayar Auca. Tradicionalment, es creu que Uchu correspon al ají, Manco a un cereal (Bromus mànec) i Cachi a la sal i Auca a la guerra. No obstant, una inspecció científica de l'onomàstica andina nos revela significats en un sentit més apropiat i més concordes a la realitat andina. Segons este anàlisis, els noms provindrien del puquina, llengua pensada primigènia dels incas, i els seus significats serien tals: Ayar Auca seria 'Ayar el Major', Ayar Uchu 'Ayar el Menor', Ayar Cachi seria 'Ayar el del Sege' (per ser ell qui va ser tancat en la cova) i Ayar Manco seria 'Ayar el Cacic'.

Estos quatre germans anaven acompanyats per les seues germanes Mama Ocllo, Mama Raua, Mama Ipacura o Mama Cura, i finalment Mama Huaco.

Els 8 germans anaven junt als seus ayllus buscant a on assentar-se recorrent de sur a nort, en el seu camí realisaven llabors agrícoles i quan collien es retiraven buscant un atre lloc. Primer varen fer el seu pas per Guaynacancha, ahí Mama Ocllo va quedar embarassada de Ayar Manco. Després varen alvançar a Tamboquiro, en a on va nàixer Sinchi Roca. Posteriorment varen aplegar a Pallata i d'ahí a Haysquisrro, estos viages varen durar varis anys.

En Haysquisrro varen conspirar contra Ayar Cachi; temerosos del poder que ostentava, puix podia derribar cerros i formar quebrades en el tir de la seua fonda, li varen demanar que retornara Tambotoco a arreplegar el topacusi (gots d'or), el napa (insígnia) i unes llavors, una volta adins un enviat cridat Tambochacay ho va tancar dins de la cova.

Després varen continuar el seu viage fins a Quirirmanta, en a on varen oficiar un consell decidint que Ayar Manco seria el cap pero abans devia casar-se en Mama Ocllo; mentres que Ayar Uchu tindria que petrificarse i transformar-se en una huaca que es cridaria Huanacauri, en este acte Ayar Uchu es convertiria en un ser sagrat.

El viage va continuar fins a Matagua realisant per primera volta el huarachicuy, després d'això varen foradar les orelles de Sinchi Roca. Després d'açò Mama Huaco, va provar sòrt i va llançar dos vares d'or, una va caure en Colcabamba pero no va conseguir penetrar el sol; l'atra va caure en Guaynapata afonant-se suaument. Sobre este acontenyiment, atres autors atribuïxen a Ayar Manco el llançament de la vara d'or, pero totes coincidixen que va ser en Guaynapata a on es va afonar el bastó fundacional.

Despuix d'això va haver varis intents d'aplegar al lloc a on es va afonar la vara, puix eren repelits pels naturals, fins que Ayar Manco va prendre la decisió d'enviar a Ayar Auca per a que s'alvançara en la seua aillu i poblara eixa terra. L'aplegar a eixe lloc Ayar Auca es va convertir en pedra, en el lloc que posteriorment seria el Coricancha. Després de varis enfrontaments en la població local, Ayar Manco i Ayar Uchu varen aplegar fins al lloc i varen prendre possessió d'est, des d'eixe moment Ayar Manco passa a cridar-se Manco Cápac.

Investigacions sobre els mits fundacionals del Cuzco

En referència als dos mits fundacionals, la llegenda de la parella fundacional (Manco Cápac i Mama Ocllo), sorgix posterior a l'entronisació de Pachacuti, puix relaciona una huaca pa-andina, com lo és el llac Titicaca, en la fundació del Cuzco. Garcilaso va traduir el mit plantejant una parella que va aplegar per a civilisar a pobles bàrbars ensenyant-los noves tecnologies; el fet real és que actualment se sap que l'àrea central andina ya posseïa alvanços tecnològics milenaris que varen ser difosos pels estats panandinos de Huari i Tiahuanaco, i que ya eren de coneiximent dels menuts pobles que habitaven la zona del Cuzco.

Si ben abdós mits narren un èxodo poblacional buscant terres fèrtils, solament el mit dels germans Ayar narra la petrificación de personages i este últim relat és molt recurrent en atres #ètnia de l'àrea central andina.

Sobre l'ubicació de les coves, Bingham en 1912 va comissionar a George Eaton per a ubicar les finestres de Tambotoco, tenint en conte que encara existix el poblat de Pacarictambo pero la busca de Eaton no va trobar les coves. Després en 1945, Jorge Moll, Luis Plans i César Lobón varen recórrer Mollebamba buscant el lloc de Guaynacancha (en el districte de Pacarictambo), ahí va associar un grup de cavernes prop del peñón de Puma Orqo en les coves de Tambotoco. Posteriorment Gary Urton va aportar investigacions sobre el poblat de Pacarictambo, afirmant que va ser traslladat en temps de la colónia i que era molt possible que la seua ubicació original haguera segut propenc a les ruïnes de Maukallajta, propenca al lloc trobat per Moll, Plans i Lobón en 1945.

En general, el relat dels germans Ayar nos mostra a un home guerrer (Ayar Auca) i a una dòna guerrera (Mama Huaco), donant una visió distinta a la de Garcilaso, en a on el rol femení està dedicat al teixit, la cuina i el conte dels infants; este mit narra un fet ocorregut durant una de les tantes batalles per a posesionarse del Cuzco, en la que Mama Huaco ferix a un home després li obri el pit i bufa els seus «bofes» fent que la gent de Acamama fugira temerosa.

Orige (històric)

Artícul principal → Orige de l'ètnia incaica.

Govern de Manco Cápac

Artícul principal → Manco Cápac.

Manco Capac va fundar el señorío cuzqueño, aproximadament l'any 1200 i va anar el seu primer governant. Es va caracterisar pel domini de les tribus preincaicas que vivien disperses en el Cuzco i les seues afores. Manco Cápac va unificar als huallas, poques i lares, i en ells es va establir en la part baixa de la ciutat. D'esta manera es va iniciar la dinastia dels Hurin Cuzco. Poc temps despuix va ordenar la construcció de la primera residència dels incas, el Inticancha o Temple del Sol. La seua germana i esposa va ser Mama Ocllo.

• Imperi llegendari (fase local):

Época preestatal: formació

Artícul principal → Curacazgo incaico.

D'escassa movilitat; es tenen poques notícies dels seus successius governs: Sinchi Roca, qui hauria governat des de 1230 a 1260 sense conseguir una expansió significativa en el llavors regne cuzqueño; Lloque Yupanqui, que culminaria el seu govern en 1290 en el mèrit d'aplegar a concretar diverses aliances en distints pobles circumdants als incas; Mayta Cápac reconegut per la seua victòria davant els acllahuizas i que culminaria el seu govern al voltant de 1320; i Cápac Yupanqui, el primer conquistador, a qui es deu la victòria davant els condesuyo. En un colp d'Estat, Cápac Yupanqui derrocaria a Tarco Huaman, successor de Mayta Cápac. Este periodo hauria durat aproximadament 120 anys, iniciant-se aproximadament en 1230 (any en que comença el govern de Sinchi Roca), fins a 1350 (any en que culmina el govern de Cápac Yupanqui despuix del seu enverinament per part de Cusi Chombo en un colp d'Estat organisat per Inca Roca. Qui seria el seu successor, Quispe Yupanqui, també seria assessinat).

Una visió etnohistórica més general d'este periodo descriu que els incas varen aplegar al Cuzco al voltant de el XIII i, en el sigle següent, varen conseguir impondre's a les poblacions més propenques a la vall cuzqueño. Des de la seua arribada al Cuzco, els incas s'haurien mesclat en alguns dels pobles que habitaven el lloc i expulsat a uns atres. Haurien organisat el seu predomini en fer aliances en distints curacas establint relacions de parentesc i en enfrontar-se en guerres. A estes pràctiques, que varen continuar, es varen sumar unes atres com l'arreplega d'excedents i mà d'obra i la pràctica de la redistribució. Per a entendre esta situació caldria considerar, ademés, que el prestigi religiós que va acompanyar als incas va ser la pedra angular de l'eficàcia de tots els mecanismes d'expansió que varen amprar en esta época.

Es denomina preestatal a esta etapa, perque en cap moment va sorgir en sí una sòlida idea d'estat o nació incaica; sino encara existia l'idea andina de considerar-se una macroetnia, si ben açò canviaria en estendre's significativament el territori de l'ètnia després del govern de Cápac Yupanqui i les seues diverses conquistes. El fi d'este periodo coincidix en la finalitat de la dinastia dels governants Hurin Cuzco (Rurin Qusqu), els qui varen vore en Cápac Yupanqui el seu últim representant.

Época estatal: gran expansió

Artícul principal → Tercera expansió incaica.

Vore també: Nacions integrants de l'imperi incaico

Vore també: Nacions anexades a l'imperi incaico

En Pachacútec s'inicia el model imperial, en Túpac Inca Yupanqui s'expandix i en Huayna Cápac es consolida.

Govern de Pachacútec

Artícul principal → Pachacútec.

Durant el seu govern es va iniciar l'expansió territorial, inaugurant d'esta manera el periodo imperial al anexionar numerosos pobles. Pachacuti va millorar l'organisació de l'estat, dividint l'imperi en quatre regions o suyus. Pel nort, va sometre als huanques i tarmas, fins a aplegar a la zona dels cajamarcas i cañaris (Equador). Pel sur va sometre als collas i lupaques, que ocupaven el replanell del altiplano. Va organisar als chasquis i va instituir l'obligatorietat dels tributs.

• Imperi històric (fase d'expansió):

- Dinastia Hanan Cuzco: 1438-1471.

Govern de Túpac Yupanqui

Artícul principal → Túpac Yupanqui.

Va ser un destacat militar que va conseguir importants victòries durant el govern del seu pare Pachacútec. En 1471 va assumir el tro i va ampliar les fronteres de l'imperi cap al sur, fins a aplegar al riu Maule en Chile. També va sometre al regne chimú i a alguns pobles del altiplano i del nort argentí. Va sofocar la resistència dels chachapoyas i va alvançar pel nort fins a Quito. Va voler incursionar en la selva, pero una rebelió dels collas ho va obligar a desviar-se cap al Collao. Va millorar la recaptació dels tributs i va nomenar nous governants visitadores (tuqriq). Va morir en 1493.

• Imperi històric (fase d'expansió):

- Dinastia Hanan Cuzco: 1471–1493.

Govern de Huayna Cápac

Artícul principal → Huayna Cápac.

Se li considera l'últim sobirà del incario. Durant el seu govern, va continuar la política del seu pare, Túpac Inca Yupanqui, sobre l'organisació i enfortiment de l'estat. Per a conservar els territoris conquistats va tindre que sofocar en forma sanguinosa contínues #sublevació. Va derrotar als chachapoyas i anexionó la regió del golf de Guayaquil, aplegant fins al riu Ancasmayo (Colòmbia). Estant en Quito, va emmalaltir greument i va fallir en 1525. Algunes cròniques espanyoles postulen que ademés va ampliar les fronteres de l'imperi més cap al sur, i que inclús hauria aplegat fins al riu Biobío en Chile; encara que este llímit més austral no ha segut comprovat arqueológicament, i no és acceptat històricament. En la seua mort es va iniciar la decadència de l'imperi.

• Imperi històric (fase d'expansió):

- Dinastia Hanan Cuzco: 1493–1525.

Crisis de successió

Artícul principal → Guerra civil incaica.

Les crisis de successió eren un fenomen conjuntural que era molt freqüent en l'història política de l'imperi. El que aspirava a ser el nou sobirà devia demostrar que era el «més hàbil», tenia que ser confirmat per un oràcul i ademés tenia que guanyar adeptes en les panacas cuzqueñas.

Huayna Cápac va nomenar hereu a Ninan Cuyuchi (fill de la coya Mama Cusi Rimay^{cita requerida}), pero el sacerdot del Sol va fer un sacrifici en el que va vore que la sòrt no li favoriria a Ninan Cuyuchi. Per eixe motiu, quan Huayna Cápac va fallir en Quito, va ser dut en vas fins al Cuzco mantenint en secret la mort d'est, per a mantindre l'orde polític. En eixe context, Raura Ocllo, mare d'Huáscar qui es trobava en Quito junt a Huayna Cápac, viaja ràpidament al Cuzco acompanyada d'uns quants orejones per a preparar l'entronisació de Huáscar. Segons María Rostworowski, va ser Raura Ocllo qui va convéncer a les panacas cuzqueñas per a nomenar com a successor a Huáscar; mentres que Atahualpa es va quedar en Quito junt en atres nobles.

Per la seua banda, Atahualpa era fill de Tocto Coca (dòna que pertanyia a la panaca d'Hatun Ayllu); i en morir el seu pare va ordenar edificar en la localitat de Tomebamba un palau en el seu honor. Este fet va enujar al curaca de Tomebamba cridat Ullco Colla, qui va enviar mensages a Huáscar acusant a Atahualpa de sublevació; ademés Atahualpa es va quedar en el nort acompanyat de varis generals importants lleals a Huayna Cápac, que tenien un aprecie especial per Atahualpa. Després d'este fet, Atahualpa va enviar presents al seu germà Huáscar, pero este últim va ordenar fer tambors en els #cuiro dels mensagers. Segons Rostworowski, Atahualpa va ser incitat a rebelar-se pels generals del seu pare, en els qui havia participat en vàries batalles contra els natius del nort.

En eixe context va ocórrer la rebelió dels «cañaris», els qui varen prendre presoner a Atahualpa tancant-ho en un tambo. La fugida de Atahualpa pren un context mític, puix segons els oradors Atahualpa va ser convertit en amaru (serp) pel seu pare Sol, i aixina va conseguir fugir de la tancada. Atres cròniques donen conte de que va ser una dòna qui li va entregar una barra de coure en la que va fer un forado i va poder fugir de la tancada. Una volta lliure, Atahualpa va reunir un eixèrcit i va assessinar als seus enemics en Quito i Tomebamba, esta última ciutat va ser arrasada en venjança a Ullco Colla; després va alvançar a Tombes intentant alvançar fins a l'illa Puná, pero el curaca de Puná es va alvançar i va arrasar Tombes. En el poble de Tombes arrasat, els primers espanyols chafen el territori incaico.

En tant, Huáscar tractava d'estabilisar la seua entronisació en el Cuzco en el respal de les panaques. Sobre Huáscar, els cronistes descriuen varis errors polítics que varen ser minvant el respal cuzqueño. Primerament, no va atendre als ayllus reals com era la costum, no va assistir als almorzars públics en la plaça del Cuzco (que afiançaven vínculs de reciprocitat i parentesc). Va eliminar als ayllus custodios del seu guàrdia personal i va nomenar com a guàrdia real a guerrers «cañaris» i «chachapoyas». Huáscar dubtava de la llealtat de les panacas cuzqueñas i es va rodejar d'atres nobles, baix el temor d'una rebelió de la noblea cuzqueña va amenaçar en enterrar les mòmies reals i llevar-li les seues terres a les panacas. Poc a poc Huáscar s'anava guanyant enemistats en un periodo d'intrigues entre la noblea cuzqueña, en la seua contraparte Atahualpa anava guanyant adeptes.

Govern de Huáscar

Artícul principal → Huáscar.

Huáscar no va estar d'acort en el testament de Huayna Cápac, ya que es creïa en dret d'heretar tot l'imperi incaico segons les lleis, costums i tradicions incaicas. Huáscar es va enfrontar en 1531 despuix de molts anys de pau al seu mig germà Atahualpa, qui també es considerava llegítim hereu del tro en la regió de Quito. Molt pronte importants regions de l'imperi varen ser sacsades per sanguinoses batalles entre tropes cuzqueñas i quiteñas, que varen terminar en la victòria final dels últims. Huáscar va ser pres presoner i mort posteriorment per orde de Atahualpa.

• Imperi històric (fase d'expansió):

- Dinastia Hanan Cuzco: 1525–1532.

Govern de Atahualpa

Artícul principal → Atahualpa.

Fill de Huayna Cápac en la noble incaica Tocto Ocllo Coca. Despuix de la mort del seu pare, es va convertir en governador de la ciutat de Quito. Be siga al temor que li tenia al seu germà Huáscar o l'ambició de convertir-se en sobirà, després es va proclamar Inca en Quito i aixina va iniciar la guerra de successió incaica. Les seues tropes, dirigides per Chalcuchima i Quizquiz, varen derrotar a l'eixèrcit de Huáscar en la batalla de Quipaipán (Apurímac) i varen entrar triunfantes al Cuzco. Enterat de la victòria, Atahualpa va marchar a Cajamarca per a ser coronat inca. En el trayecte va ser aclamat pels pobles del nort. No obstant, en aplegar a Cajamarca, va ser pres presoner pels conquistadors espanyols en l'emboscada de Cajamarca. Era l'any 1532. Este fet va marcar el fi de l'imperi incaico.

En contra de lo pensat, Atahualpa (que va governar de facto entre 1532 i 1533), no forma part de la capaccuna al mai cenyir la mascapaicha. Per lo tant és impropi cridar-li sapa inga, com algunes voltes se li titula. Quito va ser incendiada per complet pel general Rumiñahui en 1534, abans de l'arribada dels espanyols a la ciutat en busca dels tesors de l'imperi, i fundada novament per l'espanyol Sebastián de Belalcázar sobre les cendres del poble incaico el 6 de decembre de 1534.

La caiguda

Artícul principal → Conquista de l'Imperi incaico.

Al moment de l'arribada dels conquistadors espanyols, els Vages es trobaven en una fase decisiva de la guerra civil inca. Els atahualpistas havien enrollat en les forces cuzqueñas fins a capturar la pròpia capital. Durant el seu alvanç, havien comés numeroses atrocitats contra les #ètnia i ciutats que havien recolzat al Cuzco d'Huáscar; convé recordar lo perpetrat contra els cañaris en Tomebamba i que el general atahualpista Chalcuchímac estava a punt de repetir en Hatun Xauxa contra els huanques. Este context de superioritat va generar un clima de pedantería i soberba en els eixèrcits atahualpistas, particularment en el propi Atahualpa.

Esta altanería seria determinant en permetre als espanyols sorprendre i capturar a Atahualpa en Cajamarca: un punt d'inflexió en deixar als atahualpistas política, ideològica i militarment acéfals, a lo manco temporalment. També propinaria un sever colp a la seua situació militar, ya que Quizquiz i Chalcuchímac (els principals generals atahualpistas restants) es veen impossibilitats d'atacar els espanyols pel temor de que estos eixecutaren al seu líder captiu. Usant a Atahualpa com a rehé, els espanyols guanyarien inevaluables temps i recursos en el seu trayecte que tenia com a destí al Cusco.

Molts dels que havien sofrit les represàlies atahualpistas varen terminar aliant-se en les forces hispanes; destacant #ètnia com els huancas, cañaris i els propis cuzqueños, que els seus remanentes es varen vore revitalisats gràcies al canvi de tornes en la situació militar. Els espanyols, a fi de guanyar-se el favor generalisat dels Vages, varen nomenar una série de nous incas segons els procediments oficials del Cuzco. Tots estos factors combinats expliquen cóm els espanyols varen conseguir prendre pacíficament enormes porcions de territori sense a penes conflictes armats. Inclusivament usaven al seu favor narratives propagandístiques per a deslegitimar forces contràries que verdaderament suponien una amenaça, com els remanentes atahualpistas (que varen resistir fins a 1535) i els rebels de Vilcabamba (que varen resistir fins a 1572).

No obstant, una considerable porció de poblats, ciutats i #ètnia es varen mantindre neutrals, manifestant desídia davant les forces que creuaven els seus territoris posat que es trobaven fartes dels continus anys de guerra, els quals els impedien atendre les vitals activitats agrícoles.

Incas colonials

Des de l'arribada dels espanyols, en la seua marcha cap al Cuzco.

• Túpac Hualpa (1533) dos mesos, setembre i octubre. Inca coronat pels espanyols, mor abans d'aplegar a la ciutat Imperial en el Valle del Mantaro.
• Manco Inca (1533-1545), Inca coronat pels espanyols (1533) rebelat contra ells (1536) abandona el Cuzco, traslladant la seua capital primer a Ollantaytambo i després a Vilcabamba.
• Paullu Inca (1537-1549), Inca coronat pels espanyols durant el govern de Manco Inca (1537), que ademés va regnar quatre anys despuix de la mort d'est, durant el govern de Sayri Túpac.

Després de la mort de Paullu Inca, Carlos Inca es va convertir en la màxima figura d'autoritat inca en un marc d'inestabilitat i incertitut llegal entre la noblea cusqueña. Finalment, en 1595, de forma formal es va instituir al Consell dels 24 nobles electors Incas del Cusco com a successors de l'antic govern incaico, especialment a través de càrrecs com el #Alferes Real dels Incas o l'Alcalde Major dels Quatre Seus, mantenint rivalitat en la noblea inca de Quito i els descendents de la noblea de Vilcabamba. Entre els incas cusqueños, el Marquesado de Santiago de Oropesa es va convertir en un títul altament estimat.

Neo-Estat Inca: Incas de Vilcabamba

Artícul principal → Estat neoincaico.

Varen ser #gobernant de pobles descendents dels incas, va anar oficialment l'última dinastia incaica, fundada després de la rebelió de Manco Inca i com l'última resistència Inca als conquistadors espanyols.

• Manco Inca fins a la seua mort en 1545 Inca de Vilcabamba.
• Sayri Túpac (1545-1558) Inca de Vilcabamba.
• Titu Cusi Yupanqui (1558-1571) Inca de Vilcabamba.
• Túpac Amaru I (1571-1572) Inca de Vilcabamba.

Atres intents de restauració

Despuix de la caiguda de l'Estat neoinca de Vilcabamba, va haver numerosos moviments i propostes a càrrec d'indígenes andinos, indígenes amazónicos, mestizos i inclús criollos que advocaven per la restauració de l'Imperi incaico o alguna entitat similar. Entre els plans que contemplaven explícitament este objectiu es troben:

XVII

• Gran Conspiració dels Indis de Lima: tramada per Gabriel Manco Cápac i Diego Llop entre 1666-1667

XVIII

Rebelió de Juan Sants Atahualpa: sublevació en la Selva Central entre 1742-1756

• Conspiració de Huarochirí: tramada per Francisco Jiménez Inca, com a part de la Crisis de 1750
• Rebelió de Túpac Amaru II: sublevació en els Vages Centre-Sur entre 1780-1783
• Colombeia: república federal proposta per Francisco de Miranda en 1783

XIX

• Conspiració del Cusco: tramada per Gabriel Aguilar i Manuel Ubalde en 1805
• Regne Unit del Riu de l'Argent, Perú i Chile: monarquia constitucional proposta per Manuel Belgrano per mig del Pla del Inca en 1816
• Rebelió de Túpac Amaru III: sublevació en Huancané entre 1866-1868
• Estats Units Perú-Bolivians: república federal proposta pels presidents Nicolás de Piérola en Perú i Narciso Campero en Bolívia, en el marc de la Guerra del Pacífic, en 1880

Rebelió de Karl Lamp: sublevació en Paucartambo en 1883

XX

Rebelió de Teodomiro Gutiérrez Cuevas: sublevació en Puno en 1915

• República Aymara Tahuantinsuyana: república no reconeguda que va existir breument en el marc de la rebelió de Huancho Llima en 1923

Geografia i territori

Ubicació geogràfica

Va ser la regió andina, per la presència de la cordillera dels Vages, es caracterisa per la diversitat de la seua ecologia: costes desérticas, parages tropicals, altiplanos secs i frets que a simple vista semblen un dels ambients menys propicis per a la vida de l'home. No obstant, els hòmens que la varen habitar han demostrat a lo llarc de molts sigles, ser capaços no solament de sobreviure en tals circumstàncies, sino també de dominar el mig geogràfic i de crear una série de civilisacions florecientes. La més famosa d'elles va ser l'imperi incaico, que va ocupar un vast territori d'Amèrica del Sur, que comprén els actuals o parts dels territoris de les Repúbliques de Perú, Equador, occident de Bolívia, nort de Chile, extrem sur-occidental de Colòmbia i el noroest d'Argentina.

Distribució de l'imperi incaico dins dels actuals països de Sudamérica

Els incas en Argentina

Artícul principal → Incas en Argentina.

Segons les fonts històriques en el territori d'Argentina, entre 1479 i 1535, l'imperi incaico va conquistar les parts occidentals de l'actuals províncies de Catamarca, Tucumán, Bota, Jujuy, La Rioja, Sant Joan, i l'extrem noroest de Mendoza incorporant-les al Collasuyo. Algunes investigacions sugerixen l'influència incaica en part de la Província de Santiago del Estero (zona interfluvial en a on està la ciutat de Santiago del Estero), pero l'incorporació d'eixa zona a l'imperi no ha segut provada. Tradicionalment s'atribuïx la conquista al inca Túpac Yupanqui. Els pobles que llavors habitaven eixa regió, els omaguacas, els diaguitas (inclosos els calchaquíes), els huarpes i uns atres, varen intentar resistir pero els incas varen conseguir dominar-los, traslladant als seus territoris als mitimaes o #colon deportats de les tribus dels chichas, que habitaven en lo que és el suroest de l'actual territori bolivià.

Els incas varen construir camins (el camí del inca), centres agrícoles i de producció de teixits, assentaments (collcas i tambos), fortalees (pucarás) i numerosos santuaris en la part alta de les montanyes en a on realisaven sacrificis humans especialment de jovencitas i de chiquets tal com ho demostren les mòmies de Llullaillaco, utilisant també construccions preexistentes.

Entre els establiments incaicos més importants en Argentina, es troben el Potrero de Payogasta en Bota, la Tambería del inca en La Rioja, el pucará de Aconquija i el Shincal de Londres, abdós en Catamarca, el pucará de Tilcara en Jujuy i les ruïnes de Quilmes en Tucumán, la majoria de les quals eren preincaicos i varen ser organisats en una ret urbana dins del seu imperi, establint en ells llocs de control militar.

Les províncies (wamani) incaicas en l'actual territori argentí varen ser cinc:

• Huamahuaca, en provable capçalera en Tilcara, aplegant pel nort fins a Talina, actualment en el Sur de Bolívia. Habitada per mitimaes chichas.
• Chicoana o Sikuani, habitada pels pulares, s'estenia pel pis de puna de Atacama i la part septentrional dels valls Calchaquíes fins a prop de Seclantás i comprenia provablement des de les Salines Grans de Jujuy fins al sur de la Paya en Bota, a on estava la seua capital l'antiga Chicoana.
• Quire-Quire o Kiri-Kiri, que comprenia el restant de les valls Calchaquíes començant en Pompona (hui La Angostura), tota la vall de Santa María i les valls d'Andalgalá, Hualfín i Abaucán. Habitada calchaquíes i yocaviles i per un gran número de mitimáes, tenia dos assents principals en Shincal i en Tolombón.
• Tucumán o de Tucmua, comprenia les valls orientals i les serres subandinas.
• La província més meridional, provablement s'estenia des de la Rioja fins a les montanyes de la Cordonera d'Argent, alcançant el cerro Tupungato en Mendoza i potser formava part, en el nom de Que el seu o Kuyun de la província de Chile o Chili.

Els incas en Bolívia

En el territori de Bolívia, després de que entorn a el 1100 a. C. Tiahuanaco va desaparéixer, es va produir una lluita entre els diferents grups que habitaven la regió: aimaras, collas, lupaques i pacajes. Els aimaras establixen un domini que comprén Arequipa i Puno en el Perú, La Pau i Oruro, que va perdurar fins que, en 1438, el inca Pachacútec va derrotar a l'últim sobirà colla, Chunqui Cápac, incorporant el replanell del Titicaca a l'imperi incaico, com a part de la província del Collasuyo, i imponent el quechua com a llengua oficial, encara que el aimara es va continuar parlant regularment. Ademés l'imperi incaico va adoptar els estils arquitectònics tiwanakotas i atres coneiximents. Posteriorment el inca Huayna Cápac va manar alçar fortalees en la frontera oriental per a detindre l'alvanç dels chiriguanos.

Segons una llegenda, els fundadors de l'imperi incaico, Manco Cápac i Mama Ocllo varen nàixer de la bromera del llac Titicaca, entre Perú i Bolívia.

Els incas en Brasil

En el territori del Brasil, existixen dos camins que els incas haurien construït, en el norest des de Quito aplegant a l'actual estat de Roraima en el llímit de Les Guayanas, que segons l'investigador chilé Roland Stevenson sorgix d'un mal pronunciament del nom quechua "Guayna Capac", pare d'Huáscar i Atahualpa, i el cridat camí de Peabiru (pea-camí; Biru-Perú) que conecta les costes de l'oceà Atlàntic, en l'actual estat de São Paulo, en la ciutat del Cuzco en els Vages pel qual el portugués Aleixo García hi hauria incursionado duent-se metals preciosos de l'actual Bolívia, abans de la conquista espanyola.^{cita requerida}

Els incas en Chile

Artícul principal → Incas en Chile central .

En el territori de Chile, durant el regnat de Túpac Yupanqui, es va produir la conquista dels diaguitas i aconcaguas dels valls travesseres del Nort chic de Chile i Zona central de Chile per part de les poblacions ubicades en el nort i centre, els qui habitaven la «vall de Chile» (actual vall del Mapocho), i algunes comarques ubicades al sur d'ell, fixant-se aixina els llímits de l'Imperi inca en una zona que els historiadors i l'arqueologia recent estenen convencionalment en algun lloc entre els rius Maule i Maipo. D'eixe modo, eixe territori va quedar dividit en dos wamanis o províncies: el de la vall de Elqui (Coquimbo) en el nort, presidit per Anien, i la Vall del Mapocho (Santiago) en el sur, encapçalat pel primer germà del inca, 8.º capità Apu Llit com a governador militar i Quilicanta com a governador imperial.

Els incas en Colòmbia

En el territori de Colòmbia, cap a 1492 l'imperi incaico va dominar transitòriament la regió habitada pels pobles aborigen denominats els pastures i varen alçar una fortalea encara en dos camins visible, en Mals (hui municipi de Còrdova). No obstant les pastures es varen refugiar a l'occident. en el territori awá, des d'a on varen conseguir expulsar als ocupants. Els incas varen preferir llavors alvançar pel piedemonte amazónico a través del territori dels cofán, fins a controlar el territori dels camsá en Mocoa, Valle de Sibundoy i la zona de l'actual Pastura; pero finalment varen ser els espanyols els que varen controlar la regió i varen anar els Awá els qui varen conseguir preservar-se de la dominació en les selvas de l'alvertent del Oceà Pacífic.

Els incas en Equador

En el territori d'Equador, en el XV, els Incas Túpac Yupanqui i Huayna Cápac varen conquistar el territori i ho varen incorporar al seu imperi.

A mitan de el XV la zona va ser invadida per les forces del inca Túpac Inca Yupanqui, qui al mando d'un poderós eixèrcit es va encaminar des del sur per a ampliar els seus dominis. Al principi la campanya li va resultar relativament fàcil pero després va deure enfrontar als bracamoros, l'únic poble que va poder obligar al Inca a abandonar les seues terres sense poder incorporar-ho a l'imperi.

Quan el inca va escomençar a alvançar sobre els cañaris, va anar encara més difícil per a eixèrcits incaicos, puix estos els varen rebujar lluitant en bravura, obligant-los a replegar-se cap a terres de lo que hui és Saraguro, a on varen deure esperar l'arribada de reforços per a poder iniciar la campanya. Esta volta considerant l'immensa superioritat dels Incas, els cañaris varen preferir pactar i sometre's a les condicions impostes per estos. Despuix d'açò Túpac Yupanqui va fundar la ciutat de Tomebamba, actual ciutat de Conca, ciutat a on es discutix que va poder haver naixcut Huayna Cápac.

Els incas en el Perú

L'Imperi incaico es va originar en el territori del Perú ocupant la costa, serra i selva alta del territori peruà (comprenent aproximadament la mitat de la seua actual superfície).

Al començament de el XIII inicia l'història inca des del Cuzco com a capital tenint a Manco Cápac com a fundador. Els Incas varen tindre des de llavors tres expansions, la tercera la major puix es va desenrollar primer cap al nort escomençant en el centre-oest de Perú fins al sur de Colòmbia, i despuix cap al sur escomençant en el sur de Perú fins al centre de Chile. En el XV el sapa inca Pachacútec va dividir Tawantinsuyo prenent la capital com a punt de referència en quatre seus: Chinchaysuyo, Contisuyo, Antisuyo i Collasuyo.

En 1525 s'inicia una guerra civil entre Huáscar i Atahualpa per la successió al tro, guanyant esta disputa Atahualpa, pero quedant l'imperi enfrontat i inestable. En estes circumstàncies apleguen els espanyols els qui en Cajamarca capturen sorpresivamente a Atahualpa en una entrevista en 1532.

Els incas en la Polinèsia

Els cronistes espanyols Pedro Sarmiento de Gamboa, Martín de Murúa i Miguel Cabell de Balboa, durant la conquista, varen arreplegar una série de relats sobre un viage del inca Túpac Yupanqui a illes lluntanes. Segons els relats, estant el inca en la costa nort (en les illes Puná), va saber per comerciants natius que varen retornar al lloc, que varen aplegar navegant en basses de vela des d'unes illes molt distants a on hi havia riquees exòtiques, per lo que va decidir viajar ell mateixa a comprovar-ho. Va ordenar preparar flota de basses, i hauria salpat de Tombes, aplegant a unes illes anomenades Ninachumbi i Ahuachumbi.

Alguns historiadors consideren l'hipòtesis de que este relat té una base històrica verdadera i que les illes estarien ubicades en la Polinèsia. Alguns han considerat que es tracta de les illes Marqueses, d'Huahine, de l'illa de Pasqua o de Mangareva.

Territori de l'Imperi Incaico

Els quatre seus en el seu conjunt s'estenien a lo llarc de més de dos millons de quilómetros quadrats i varen aplegar a comprendre, en el seu periodo d'apogeu (cap a 1532), part de les actuals repúbliques de Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Chile i Argentina. Posseïen aproximadament quatre mil quilómetros de costa en l'oceà Pacífic. L'expansió es va iniciar en el inca Pachacútec i va aplegar al seu apogeu en el inca Huayna Cápac. S'atribuïx la màxima expansió al Inca Túpac Yupanqui.

Cap al nort, l'Imperi Incaico s'estenia fins al riu Guáitara, al nort en la frontera entre Colòmbia i Equador. En Equador, varen aplegar a comprendre una zona que inclouria les actuals ciutats de Quito, Guayaquil, Conca i Manta.

Cap al noreste, s'estenia fins a la selva amazónica de les actuals repúbliques de Perú i Bolívia. Són molt poc nítits els seus llímits en esta per les esporàdiques expedicions d'exploració de la selva per part dels habitants de l'imperi per la gran cantitat de malalties i la por que els natius posseïen a eixes zones, pero se sap que dominaven les actuals ciutats de Potosí, Oruro, La Pau i Cochabamba en Bolívia i pràcticament tota la serra peruana.

Cap al surest, l'imperi incaico va aplegar a creuar la cordillera dels Vages (lo que en geopolítica moderna es coneix com encabalgarse), aplegant un tant més allà de lo que ara es coneix com les ciutats de Bota i Tucumán en Argentina. El territori incaico de l'actual Argentina, va conformar una zona especial que es va denominar Tucma o Tucumán, que comprenia les actuals províncies de La Rioja, Catamarca, Tucumán, Bota i Jujuy. També va incorporar la regió de Que el seu, comprenent Sant Joan i part de Mendoza.

Cap al sur, existixen proves de que l'Imperi incaico va aplegar a comprendre fins al Desert de Atacama (actual III Regió de Atacama) en domini efectiu, pero en alvançades fins al riu Maule (actual VII Regió del Maule de Chile), a on per la resistència dels purumaucas (o picunches, pertanyents a l'ètnia mapuche) no va poder seguir alvançant.

Cap a l'oest, si ben l'Imperi Incaico llimitava en l'oceà Pacífic, hi ha els qui ademés postulen que els Incas haurien inclús aplegat a mantindre, a pesar de les llimitacions navals de l'época, una certa relació comercial en algun poble desconegut de la lluntana Polinèsia (Oceania). El tema ha segut estudiat per José Antonio del Bust en una recent publicació. Una de les persones que va defendre esta teoria va ser el difunt explorador difusionista noruec Thor Heyerdahl.

La seua capital es trobava en la ciutat del Cuzco —que, segons la Constitució peruana, és la «capital històrica» de Perú—, en a on els quatre seus es trobaven.

Divisió política: seus o regions

Artícul principal → Seus de l'Imperi incaico.

Els cronistes varen afirmar que l'imperi incaico va estar dividit en quatre districtes coneguts com a seus (del quechua suyu): Chinchaysuyo, Antisuyo, Collasuyo i Contisuyo. El centre d'esta divisió era el propi Cuzco. S'ha atribuït al inca Pachacútec la creació d'este sistema d'organisació del territori; no obstant sabem que es tractava d'una pràctica que va antecedir al govern d'este gran reformador. Abans de consolidar-se el domini incaico en el Cuzco, l'espai en torno d'esta ciutat va estar també dividit en quatre parts. Les divisions llavors corresponien als territoris dels señoríos de l'àrea. Quan Manco Cápac i els seus clans es varen establir en la zona, varen crear els quatre suyus incaicos a partir d'esta divisió.

Un tema que encara és motiu de discussió entre els investigadors és aquell de l'extensió i els llímits de cada suyu. Com hem vist, l'expansió incaica es va iniciar en Pachacútec, qui va conquistar els curacazgos de l'àrea propenca al Cuzco: els soras, lucanas i tambos. Atres líders militars com el seu germà Cápac Yupanqui, i posteriorment Túpac Yupanqui i Amaru Yupanqui, varen continuar les conquistes, mentres Pachacútec permaneixia en el Cuzco. Per eixemple, Cápac Yupanqui hauria reconegut i visitat en la costa les valls de Chincha i Pisco, mentres que en la serra central aplegaria fins a Jauja. Túpac Inca va continuar la conquista del Chinchaysuyu fins a la regió dels cañaris (Tumibamba); mentres que Amaru Yupanqui i atres líders militars varen conquistar el Collasuyu fins a Chincha i el Contisuyo fins a Arequipa. No obstant, encara no sabem si la franja costera entre Ica i Tarapacá va ser conquistada en esta época o despuix, després de que Túpac Yupanqui assumira el mando suprem de l'Estat incaico. Per un atre costat durant els temps de Túpac Yupanqui la frontera nort es va establir prop de Quito; mentres que la frontera sur es va fixar en el riu Maule, 260 km al sur de Santiago de Chile. Durant el govern d'Huayna Cápac es varen conquistar noves regions en l'Equador i l'extrem suroest de Colòmbia (rodalies de Pastura). Estos són en general els llímits coneguts de l'imperi. El punt menys precís és el relatiu a la regió amazónica, a on és difícil precisar els #alcanç que varen tindre les incursions incas.

Suyu	Mapa	Descripció
Chinchaysuyo (Chinchay suyu)		Ubicació: S'ubicava en el quadrant noroest de la capital (Cuzco). Grup: Pertanyia al grup Hanan -alt- (Hanansuyo, Hanan suyu). Uns atres: Era la regió principal.
Antisuyo (Anti suyu)		Ubicació: S'ubicava en l'àrea de la cella de selva al norest de la ciutat del Cuzco. Grup: Pertanyia al grup Hanan -alt- (Hanansuyo, Hanan suyu). Uns atres: Llimitava en la selva amazónica.
Contisuyo (Kunti suyu)		Ubicació: Estava situat en el veïnat d'Arequipa. Grup: Pertanyia al grup Hurin -baix- (Hurinsuyo, Rurin suyu). Uns atres: Era la regió més menuda.
Collasuyo (Qulla suyu)		Ubicació: S'ubicava en el quadrant surest de la capital (Cuzco). Grup: Pertanyia al grup Hurin -baix- (Hurinsuyo, Rurin suyu). Uns atres: Ocupava principalment la zona altiplánica.

Organisació territorial

Cada província (wamani) estava dividida en sayas o parts en les quals habitava un número variable d'aillus. El número de sayas de cada província solia basar-se en la dualitat, si be és cert que algunes províncies varen aplegar a tindre tres sayas, com la dels huanques.

La base decimal de l'administració

Per a la millor administració de l'imperi, era necessari assegurar que tots treballaren i compliren lo que se'ls imponia. En esta finalitat, els incas varen crear una organisació decimal que consistia en una escola de funcionaris, cada u dels quals controlava el treball de dèu que estaven baix la seua immediata autoritat:

• El púrec o puriq o cap de família (la base de la societat).
• El chunca camayoc (chunka kamayuq), encarregat d'una chunca ('dèu'), és dir, el conjunt de dèu famílies. Manava a dèu purecs i estava encarregat del cens de les persones corresponents a la seua jurisdicció, distribuir-los terres i dirigir-los en el treball.
• El pachaca camayoc (pachaka kamayuq), funcionari segons pareix equivalent al curaca, que controlava una pachaca (pachak 'cent') o conjunt de cent famílies. Estava encarregat de vigilar als chunca camayocs en el compliment de les seues obligacions i revisar les decisions que hagueren pres en assunts de la seua jurisdicció.

• El huaranga camayoc (waranqa kamayuq), a càrrec d'una huaranga (waranqa 'mil') o conjunt de mil famílies. Supervigilaba als pachaca camayocs; especialment devia cuidar l'exactitut dels registres censales i l'equitat de la distribució de terres, per a evitar que aquells aprofitaren la seua autoritat en perjuí del benestar del poble.
• El huno camayoc (hunu kamayuq), al mando d'un huno o conjunt de dèu mil famílies, amplitut que fa pensar en una confederació tribal estabilisada per l'autoritat del inca. Supervigilaba als huaranga camayocs. Conservava els registres censales i d'acort en ells dirigia la política agrària i els treballs artesanals. Es trobava subordinat al Tucuirícuc i al Suyuyuc Apu.

Organisació política

Artícul principal → Governe de l'imperi incaico.

El govern imperial era de tipo monàrquic teocràtic, la màxima autoritat era el sapa inca, aconsellat pel consell imperial. Símbol del seu poder era la mascapaicha, una espècie de borla de llana roja que cenyia en el cap. Eixercia les funcions del seu govern des del palau particular que cada u es feya construir en el Cuzco. Des d'a on concedia audiència i administrava justícia. També viajava en freqüència pel Tahuantinsuyo, dut en vas sobre muscles de carregadors, per a atendre personalment les necessitats del seu poble.

El sapa inca

Artícul principal → Inca.

A estos governants, als que s'atribuïa un orige diví, se'ls sol associar els títuls de sapa inga i cápac.

La capaccuna era la llista oficial de governants de la civilisació incaica. S'especula que varen existir més #gobernant dels que esta accepta i que varis varen ser borrats de l'història oficial de l'imperi per distints motius. En total, varen anar tretze els sobirans incaicos.

• Imperi llegendari: periodo sense expansió:

1200–1230: Manco Cápac

1230–1260: Sinchi Roca

1260–1290: Lloque Yupanqui

1290–1320: Mayta Cápac

1320–1350: Cápac Yupanqui

1350–1380: Inca Roca

1380–1400: Yáhuar Huácac

1400–1438: Viracocha Inca

• Imperi històric: periodo d'expansió de l'imperi:

1438–1471: Pachacútec Inca Yupanqui

1471–1472: Amaru Inca Yupanqui

1472–1493: Túpac Inca Yupanqui

1493–1525: Huayna Cápac

1525–1532: Huáscar

1532–1533: Atahualpa

Encara que alguns històriadores consideren que Atahualpa no deu ser inclós en la capac breçol, argumentant que Atahualpa s'hauria declarat súbdit de Carlos I d'Espanya, ademés del fet de que mai va aplegar a ser-li cenyida la mascapaicha, el símbol del poder imperial. Pero la major part dels cronistes dona com a certa la relació de 14 incas, assignant l'escan 14.º a Atahualpa.

Atres historiadors han seguit el linaje i consideren que deuen prendre's en conte també a Tarco Huamán i a Inca Urco. El primer va succeir a Mayta Cápac i, despuix d'un curt periodo, va ser depost per Cápac Yupanqui. Inca Urco es ciñó la mascapaicha per decisió del seu pare, Viracocha Inca, pero, davant el seu evident desgovern i l'invasió dels chancas, va fugir en ell. Després del triumfo de Inca Yupanqui, el futur Pachacútec Inca Yupanqui, també fill de Viracocha Inca- sobre el poble enemic, Inca Urco va ser mort en una emboscada que ell mateixa li va tendir al seu germà. Aixina mateix, Garcilaso i alguns atres cronistes inserten entre Pachacútec Yupanqui i Túpac Yupanqui a Amaru Yupanqui, sobirà de dubtosa existència.

Família del inca

Coya (quya) és el terme que rebia l'esposa principal del sapa inca, per a distinguir-la del restant de les dònes membres de família imperial com l'esposa del emperador. Era la senyora sobirana i es trobava per damunt de les esposes secundàries. En absència del inca, era qui s'encarregava del govern de la capital, Cuzco. També organisava, en cas de necessitat, les ajudes brindades als damnificats en cas de grans #catàstrofe

Auqui (awki) és el terme masculí que se li donava al príncip hereu en l'Imperi incaico o Tahuantinsuyo. De manera genèrica, es denominaven auquis a tots els fills varons del sapa inca; no obstant, el títul específic recaïa en un solament d'ells, l'elecció del qual es basava en criteris distints als del món tradicional occidental (es prenia més en conte la seua capacitat, abans que la seua calitat de primogènit o de fill llegítim).

Ñusta (ñustʼa) és el terme que se'ls donava les princeses en l'Imperi Inca. La ñusta era verge i filla del sapa inca. També se'ls denominava aixina a les esposes secundàries de l'emperador, l'equivalent a concubinas.

El dret hereditari

L'història política incaica, casi sempre, va estar plagada d'enfrontaments pel poder hereditari. Açò es devia a l'ambigüitat dels criteris per a l'elecció del nou Inca.

El principal criteri per a elegir al nou inca va ser la normativa d'elegir al «més hàbil». El nou inca podia ser fill de l'antic inca en la coya o en qualsevol concubina. Els hereus devien ser majors d'edat. El inca podia nomenar a un successor, pero est tenia que ser acceptat pels deus (a través d'un oràcul) i per les panacas.

El criteri d'elegir al «més hàbil» com a #gobernant va ser un criteri molt difòs per tot el territori, moltes de les macroetnias i #ètnia elegien com a governant al que demostrava major capacitat de mando i no eren necessàriament els fills propis; esta costum va ser tan eficaç que el virrey Toledo va ordenar: «no fer novetats, deixant la successió a l'antic dret i costum».

En el cas dels governants incaicos, el més hàbil era també el que guanyava més partidaris en les «panacas», demostrant la seua capacitat de negociació política. Açò també va dur a lluites entre les panacas pel poder, que varen ocasionar crims per motius polítics.

En el cas de les «panacas», era important l'estatus social de la mare puix tot indica que el patró de convivència post-matrimonial del Cuzco era exogámico i matrillinial. És dir que lo únic que diferenciava als fills d'un Inca era la seua ascendència materna i era lo que li otorgava més ranc a uns que a uns atres. En la ret social incaica, una mare en abundant parentela posseïa major capacitat per a eixercir la «reciprocitat», tan important en l'estructura social incaica.

En general varen ser varis aspectes els que primaven davant l'elecció d'un sobirà incaico, pero els criteris eren tan ambigus que en molts casos, quan un dels fills del inca demostrava ser hàbil en la política, l'administració i la guerra, s'imponia davant els seus germans. Com a eixemples, Pachacútec es va impondre davant Inca Urco (Inca Urco va ser nomenat successor per Huiracocha Inca); Inca Roca es va entronisar després de la mort de Cápac Yupanqui a mans de la seua pròpia esposa anomenada Cusi Chimbo, dòna que després seria desposada pel mateix Inca Roca; Atahualpa es va impondre davant el seu germà Huáscar, en un procés en el que Atahualpa va ser guanyant batalles i aliats polítics demostrant la seua habilitat com a #gobernant. En general, la mort d'un Inca, casi sempre duya en si un periodo conjuntural d'inestabilitat política en la que un dels fills tenia que demostrar la seua habilitat per a entronisar-se en el poder.

Consell imperial

Artícul principal → Tahuantinsuyo Camachic.

El màxim organisme dedicat a l'assessoria del sobirà incaico. Integrat per díhuit persones:

• Els quatre governadors dels seus (suyuyuq apu).
• Dotze consellers, més directament vinculats als seus de l'Imperi.
• El sum sacerdot (willaq uma).
• El general de l'eixèrcit imperial (Apukispay).

Estandart

Artícul principal → Estandart imperial incaico.

D'acort en algunes cròniques, hauria existit una ensenya o estandart (unancha) imperial incaica, la qual cosa suscita el debat sobre l'existència d'una sòrt de bandera de l'Imperi incaico. No obstant, tal interpretació és incorrecta, por cuanto l'estandart no representava a l'estat incaico sino al sobirà, qui pintava en est les seues armes i divises personals. En tot cas, es coneix que esta ensenya era utilisada per les huestes incaicas junt al sobirà.

El guió o estandart real era una banderilla quadrada i menuda, de dèu o dotze pams de rode, feta de llenç de cotó o de llana, anava posada en l'arremate d'una asta llarga, tendida i erta, sense que onejara a l'aire, i en ella pintava cada rei les seues armes i divises, perque cada u les triava diferents, encara que els generals dels Incas eren l'arc celest i dos culebras tendides a lo llarc paraleles en la broda que li servia de corona, a les quals solia afegir per divisa i blasón cada rei les que li semblava, com un lleó, un àguila i atres figures. Tenia per borla el dit estandart certes plomes colorades i llargues posades a trechos.

Bernabé Cobo, Història del Nou Món (1609)

En temps contemporàneus, s'ha aplegat a confondre l'existència d'este «estandart incaico» en una bandera multicolor (en els colors del arc iris) que comunament sol ser atribuïda a l'imperi incaico. No obstant, segons l'historiografia peruana, en l'imperi incaico no va existir el concepte de bandera, i per tant est mai va tindre una. Aixina ho ha afirmat l'historiadora i investigadora de la civilisació incaica María Rostworowski, qui en ser consultada sobre esta ensenya multicolor va senyalar tallantment: «Els done la meua vida, els incas no varen tindre eixa bandera. Eixa bandera no va existir, cap croniste fa referència a ella».

Atres investigacions senyalen inclús que esta bandera va ser creada recent en 1973 per a commemorar l'aniversari d'una emissora radial de la ciutat del Cuzco cridada Radi Tahuantinsuyo, i que d'allí s'hauria estés el seu us fins que la Municipalitat Provincial del Cuzco la va adoptar oficialment com a emblema de la ciutat en 1978. En esta mateixa llínea es pronuncia el propi Congrés de la República del Perú, quan senyala que els orígens d'esta falsa bandera de l'imperi incaico es remonten recent a les primeres décades de el XX quan alguns autors, especialment indigenista, la mencionen i descriuen com a supost emblema de l'imperi dels incas. En haver-la assumit Radi Tahuantinsuyo com a emblema de la radioemisora, la confusió es va estendre i l'error es va difondre massivament.

L'us oficial de la mal cridada bandera del Tahuantinsuyo és indegut i equívoc. En el món pre-hispànic andino no es va viure el concepte de bandera, que no correspon al seu context històric.

Acadèmia Nacional de l'Història del Perú.

Organisació social

El aillu

Artícul principal → aillu.

La paraula ayllu, d'orige quechua i aimara, significa entre atres coses: comunitat, linaje, genealogia, casta, gènero, parentesc. Pot definir-se com el conjunt de descendents d'un antepassat comú, real o supòsit que treballen la terra en forma colectiva i en un esperit solidari.

l'aillu va ser la base i el núcleu de l'organisació social de l'imperi. Els aillus creïen que descendien d'un antepassat comú, per la qual cosa els unien llaços de parentesc. Este antepassat podia ser mític o real; i en tots els casos, els aillus, conservaven un «mallqui» (mòmia) al com rendien cult i per mig del com donaven sentit a les seues relacions. Ademés del mallqui, els membres d'un aillu tenien divinitats tutelares comunes i tributaven a la terra de forma comuna.

Un aillu posseïa ganado, terres i aigua al que tots els seus membres tenien dret sempre i quan compliren obligacions establides entre els membres. Cada aillu manejava el tamany dels seus «tupus» (unitat de mida de la terra), cada «tupu» entregat devia ser treballat per a no perdre el dret sobre la terra. En l'activitat agrícola els membres del aillu s'ajudaven mútuament; el fet de pertànyer al aillu els donava dret a rebre ajuda en el cas de que la seua pròpia família nuclear no fora suficient; esta ajuda generalment es donava en temps de collita, sembra o en la construcció de les vivendes dels recién casado; en estos casos entrava en joc el «principi de reciprocitat» que obligava a tornar l'ajuda prestada.

En el cas del curaca (cap del aillu), podia demanar ajuda per a pastar el seu ganado o treballar la terra. Est estava obligat a brindar menjar i chicha als que ho ajudaren pero no estava obligat a tornar l'ajuda, per la qual cosa existia una reciprocitat asimètrica en est.

En el cas de les terres comunals, tots els membres del ayllu la treballaven organisats pel curaca i el llacta camayoc. La producció de les terres comunals era almagasenada i redistribuïda entre els membres del aillu que ho necessitaren.

Al treball colectiu per a la construcció i manteniment de canals, depòsits o molls, se li va denominar minka i era organisat pel curaca, qui ademés assignava les tasques que devien complir els membres del aillu.

Els vells, viudes, òrfens i inválidos, també estaven obligats al treball colectiu pero rebien ajuda per al treball dels seus «tupus». Per lo general els vells i inválidos realisaven tasques de supervisió. Poma senyala que les aigües de rec eren distribuïdes pels vells.

Els aillus no solament posseïen terres en un territori compacte; la necessitat de fer autosuficient a un aillu ho obligava a comprendre atres pisos ecològics, açò va donar orige a una territorialitat discontínua que no va ser homogénea ni diferenciada. Els aillus en població numerosa podien accedir a terres distants i a major varietat de productes.

John Murra senyala que un bon eixemple d'açò varen ser els regnes aimaras, tant Collas, Lupacas i Pacajes varen conseguir controlar territoris discontinus en la costa a manera d'enclavaments. En llocs en distàncies considerables es varen construir vivendes que albergaven als membres del aillu, els membres del aillu es turnaban per a treballar estes terres alluntades.

Si be en les zones d'altura de l'imperi incaico la característica general dels aillus va ser agrícola, varen existir aillus agrícoles i ganaders al mateix temps i uns atres que solament eren ganaders. Els aillus eminentment ganaders s'ubicaven en Chinchaycocha i el Collao; estos aillus es dedicaven a la criança de flames i alpacas de les quals s'obtenia fibra; carn fresca o carn seca a la que se li denominava «charqui»; pelleranques per a l'elaboració de «ojotas», correges, bosses i sogues; ossos per a fabricar agulles, instruments musicals o uns atres; i «taquia» (excrement) per a combustible. En la costa, els aillus tenien poblacions especialisades en agricultura, intercanvi, peixca i artesania.

La dualitat

El principi bàsic organisatiu de la societat incaica va ser la dualitat, esta dualitat es basava en relacions de parentesc. Els aillus comprenien dos #parcialitat que podien ser «Hanan o Hurin», «Alaasa o Massaa», «Uma o Urco», «Allauca o Ichoc»; segons Franklin Pease estes paraules s'entenien com a «alt o baix», «dreta o esquerra», «masculí o femení», «dins o fòra», «prop o llunt» i «davant o darrere».

Els cronistes espanyols varen descriure als curaques en parelles pero sense especificar la dualitat degut a que esta forma d'organisació era desconeguda en Europa. En 1593 es varen descriure curacazgos dividits en dos mitats, en els quals cada mitat tenia un curaca al front; esta situació es va descriure dels curacazgos d'Acarí, Llima i els curacazgos Lupaques del Collao i Tarata.

També varen existir curacazgos en a on governaven dònes en la seua «segona persona», estes senyes provenien dels curacazgos de Colán. En el Cuzco succeïa lo mateix, basant la seua organisació en el principi de dualitat.

Els europeus varen documentar dinasties cuzqueñas: «Hanan Cuzco» i «Hurin Cuzco», descrivint-les com a dinasties successives en les que es dividia el Cuzco; els espanyols varen ser incapaços d'identificar el govern dual per la qual cosa varen colocar una «dinastia» com a antecedent de l'atra. En atres regions de l'imperi es preferia atres denominacions per a les parts de la dualitat; les regions aymaras varen preferir «Alaasa - Masaaa», atres grups propencs al llac Titicaca varen preferir «Uma - Urco» indicant lluntea o rodalia a fonts d'aigua (llac o rius); al nort del territori es preferia «Allauca - Ichoc» (esquerra-dreta).

Les funcions que complien cada part són poc clares. Les cròniques no descriuen les funcions específiques que complien els caps ètnics de cada mitat. Lo que sí es descriu és que un dels caps estava subordinat a l'atre; Rostworowski descriu que en el cas del Cuzco la mitat de dalt era més important pero en el cas d'Ica la mitat d'avall ho va anar.

Pease senyala que abdós mitats s'integraven per la reciprocitat. En el Cuzco, «Hanan» i «Hurin» eren oposts i a la seua volta complementaris com les mans humanes («yanantin»). Aixina i tot, és difícil deduir cuales eren les funcions de cada part, lo únic que queda clar és que abdós parts es complementaven i existien obligacions recíproques entre abdós.

Classes socials en l'imperi incaico

La societat inca, va ser jeràrquica i rígida. Varen existir grans diferències entre les classes socials, estes diferències eren respectades per tots els habitants de l'imperi. Les classes jerarquizadas formaven una piràmide a on l'Inca, en tot el poder, es trobava en el cim (plana), mentres que el poble, que era la gran majoria, constituïa la seua base social.

Classes socials de l'imperi incaico

Classes socials	Representants
Realea	Inca. Coya: Esposa del inca. Auqui: Fill del inca i hereu.
Noblea	Noblea de Sanc: Restants membres de les Panaques (parents de l'anterior inca). Noblea de Privilegi: Persones que varen destacar pels seus servicis; Sacerdots, Acllas i Alts caps.
Aillu	Hatun Runa: Tributaris (llauradors). Mitimaes: Grups traslladats per a colonisar noves regions ensenyant als pobles noves costums. Yanaconas: Servidors del inca i de l'imperi. Pinyes: Presoners de guerra depenents del inca que no eren triats com Yanaconas.

La noblea inca

Artícul principal → Noblea incaica.

En l'imperi existien dos linajes principals, Hanan Cuzco i Hurin Cuzco, dels quals provenia el sapa inca o monarca. Cada volta que un inca moria hi havia inestabilitat política entre estos dos linajes i la descendència de l'últim monarca pel poder. Quan s'instituïa al nou inca, est conformava un nou linaje propi o panaca. Va haver a lo manco una dotzena de panacas en l'imperi, els membres del qual tenien varis privilegis.

Si ben el sapa inca, la coya (la seua esposa), l'auqui (hereu del inca) i els seus fills (primeres generacions de cada panaca) conformaven la família real o realea de l'imperi, existia un número important de persones que se'ls considerava nobles, siguen de sanc o de privilegis. Entre els nobles de sanc estaven els restants membres i descendents de les panacas i dins dels nobles de privilegi estaven aquelles persones que varen destacar pels seus servicis. Una de les seues característiques que diferenciava a la noblea inca del poble era l'enorme tamany de les seues orelles, causat per l'us de rogles expansores.

La noblea de sanc en l'imperi incaico s'estima al moment de la seua caiguda en més de 10 000 individus repartits en diferents parts del territori, que complien funcions administratives i militars. Part de les estratègies utilisades pels incas per a sometre a atres pobles, després d'enfrontaments militars, era establir aliances matrimonials entre els cacics locals i les filles o concubinas del inca a modo de crear llaços que permeteren la pacífica ocupació. També era habitual que el cacic entregara a les seues filles al Inca, les que s'enviaven directament al Cuzco per a formar part de la seua harem.

En la caiguda de l'imperi, es varen perdre totes les prerrogatives nobiliarias incaicas existents no obstant, alguns nobles varen fer esforços per a que estes anaren reconegudes per la Corona espanyola, com Cristóbal Pariacallán Tuquiguaraca, a qui se li va concedir escut d'armes i privilegis, també Felipe Guamán Poma d'Ayala o Inca Garcilaso de la Vega varen fer gestions en el sentit de que es reconegueren les seues distincions de classe.

Les panacas

Vore també: Panaca

Les panaques eren linajes dels descendents directes d'un inca reinante, excloent el successor i conservaven la mòmia del inca fallit, de la mateixa manera que les seues memòries, quipus, cantares i pintures en recort del finat de generació en generació.

Estes panacas reals formaven l'èlit cuzqueña. Varen tindre un rol en la política del incanato i les seues aliances i enemistats varen ser crucials per a la història de la capital inca. Es diu que va haver atres panacas, que varen tindre un paper important en époques anteriors. Una nota curiosa sobre les panacas, és que si se li afigen les panacas tradicionals, s'obté un total de huit panacas per cada dinastia, el qual és un número freqüent en l'organisació andina dels aillus per ser un múltiple de la dualitat i de la cuadriplicación.

Hurin Cuzco

Panaca	Inca
Chima Panaca	Manco Cápac
Raura panaca	Sinchi Roca
Awayni panaca	Lloque Yupanqui
Usca Mayta panaca	Mayta Cápac
Apu Mayta Cápac panaca	Cápac Yupanqui

Hanan Cuzco

Panaca	Inca
Wikak'iraw panaca	Inca Roca
Awkaylli panaca	Yáhuar Huácac
Suqsu panaca	Viracocha Inca
Hatun Ayllu	Pachacútec
Cápac ayllu	Túpac Yupanqui
Tumipampa panaca	Huayna Cápac

Hatun Runa

Vore també: Hatunruna

Eren el gros de la població que iniciava el seu servici a l'estat en la majoria d'edat, d'ahí el seu significat «home major». Eren la població comuna de l'imperi incaico que estaven dedicats a les activitats de ganaderia, agricultura, peixca i artesania; eren la força de treball. Es podia dispondre d'ells per a servir en l'eixèrcit i treballar les terres de l'estat, també podien ser nomenats «mitimaes» o «yanaconas».

Fins a abans de casar-se, els pares eren els que designaven el treball als seus fills. Posterior al matrimoni l'home adquiria responsabilitats en l'estat. A partir del matrimoni els «Hatun runa» devien prestacions a l'estat per a tota la seua vida. Pero abans d'això els chiquets anaven tenint obligacions menors que anaven incrementant en responsabilitat en l'edat. Varen existir adolescents als quals se'ls encarregava la tasca del carrege de càrregues per a l'estat i l'eixèrcit; als adults majors se'ls encarregaven tasques auxiliars en les que es requeria major criteri.

Segons cròniques de Pedro Pizarro, els jorobados haurien segut utilisats com a bufons de la cort i les dònes acompanyaven als seus hòmens en la prestació de servicis, tant per a la guerra com per a les llabors agrícoles.

Els mitimaes (mitma)

Vore també: Mitimaes

Varen ser pobladors que eren traslladats a atres regions junt en les seues famílies i baix el mando del seu cap ètnic, estes poblacions permaneixien en territoris alluntats per un temps determinat complint tasques assignades per l'estat o pels seus mateixos caps. Estos grups no perdien els seus drets comunals, ademés mantenien llaços de reciprocitat i parentesc. Segons les cròniques, els mitmas mantenien els seus vestits i tocats utilisats en els seus pobles d'orige, ademés es traslladaven duent en si els seus bens.

La institucionalidad dels mitmas va existir abans de l'expansió incaica, i va sorgir de la necessitat dels pobles andinos d'accedir a uns atres pisos ecològics i explotar recursos diversos que complementarien la seua alimentació. Durant l'época de major expansió de l'imperi va haver transformacions en la institucionalidad dels mitmas, ya que els moviments migratoris es varen fer a distàncies més llargues i massives, impedint que el grup de mitmas continue en contacte en el seu núcleu d'orige.

Es tractava de poblacions transplantades en l'objectiu de produir bens que després serien redistribuïts. En alguns casos la població era traslladada com a mostra de confiança i en uns atres com a castic; la diferència radicava en les condicions de vida d'uns i uns atres (castigats i premiats). Cieza de #León afirma que varen existir membres de l'èlit cuzqueña que varen ser traslladats en les seues famílies per a ensenyar l'idioma i tradicions incaicas, estos eren elegits com a mostra de confiança i se'ls donava chacras, cases, dádivas, objectes de lux, honors i inclús dònes en senyal de recompensa per tindre que viajar llunt del Cuzco.

Yanaconas

Vore també: Yanaconas

Els yanaconas (yanakuna) són un grup poblacional difícil de definir mentres que eren poblacions extretes del seu grup ètnic per a llabors específiques pero que en alguns casos varen tindre funcions governamentals importants aplegant, en alguns casos, a ser curacas i a tindre inclusivament «acllas» otorgades pel inca.

Bàsicament els yanakuna varen ser població triada per les seues habilitats per a prestar un servici especial, es documenten grups yanakuna duts des de Chan Chan al Cuzco per als seus servicis metalúrgics, aixina com grups Cañaris traslladats a la vall de Yucay per al cultiu de la dacsa. En el cas de la producció maicera dels cañaris de Yucay, va servir per a l'alimentació directa de les panacas cuzqueñas.

La institucionalización d'este grup poblacional està documentat a través de relats arreplegats pels cronistes europeus. Segons alguns relats els yanaconas varen ser població que es va rebelar i a la que se li va perdonar la seua vida a canvi de servir perpètuament al sobirà incaico, esta rebelió va succeir en Yanayaco; segons la llegenda, just quan anaven a ser eixecutats Mama Ocllo va intercedir per ells i va demanar que estigueren al seu servici. Segons Rostworowski el inca entregava població yanacona a la coya quan al moment de casar-se.

La població yanaconas també era entregada pel inca a atres curacas per a servicis especials, en este cas feyen lo que ordenava la persona a les que estaven a càrrec. Els yanaconas estaven repartits en casi tot l'imperi, es documenten «yanas» al recapte de les mòmies dels sobirans incaicos; aixina mateix el Sol i les huacas tenien yanaconas al seu servici (Cieza de #León descriu als yanas al recapte de les huacas de Huanacaure i Huarochirí).

Els primers europeus varen identificar als yanaconas com a poblacions sense drets, comparant-los en la concepció d'esclaus que existia en l'Europa d'aquells anys. No obstant existix informació que descarta esta possibilitat que va ser publicada per J. Murra; esta informació senyala que els yanaconas tenien dret a rebre terres per a la seua sustente. Investigacions de W. Espinoza senyalen que l'estatus de yanaconas era alguna cosa comú abans de l'imperi i el seu número va ser aumentant a mida que el territori s'estenia.

Pinyes

Alguns estudiosos els identifiquen com a esclaus, i a pesar de no aparéixer en les cròniques se sap d'ells puix estaven descrits en els diccionaris quechuas. Segons investigacions de Rostworowski, estos diccionaris es menciona que els pinas varen ser presoners de guerra i ocupaven un nivell inferior en l'escala incaica. Segons W. Espinoza, senyala que la institucionalización dels pinyes és tardana i qui la va institucionalisar va ser Huayna Capac; a partir d'este periodo tot aquell presoner de guerra que no admetia la seua derrota passava a formar part dels pinyes. Aixina va succeir en alguns grups de pastures, carangues, cayambes, quitos, cañaris i chachas.

La situació dels pinyes va ser extensiva per a les seues parelles i fills, quedant com a propietat de l'estat incaico, enviant-los a treballar en zones de difícil accés, generalment en cocales de la selva de montanya; existixen evidències de que l'estat també els proporcionava terres per a la seua pròpia subsistència.

Sistema de control de la població

El incario va estendre el seu domini baix distintes #ètnia. Es calcula que la població total de l'imperi va ser d'entre 16 a 37 millons, depenent les fonts.

'Sistema de control decimal de la població'

Encarregat	Cantitat de famílies
Púrec (puriq)	1 família
Pisca camayoc (pichqa kamayuq)	5 famílies
Chunca camayoc (chunka kamayuq)	10 famílies
Pisca chunka camayoc (pichqa chunka kamayuq)	50 famílies
Pachaka camayoc (pachak kamayuq)	100 famílies
Pisca pachaka camayoc (pichqa pachak kamayuq)	500 famílies
Huaranga camayoc (waranqa kamayuq)	1000 famílies
Pisca huaranga camayoc (pichqa waranqa kamayuq)	5000 famílies
Huno camayoc (hunu kamayuq)	10 000 famílies

Activitats econòmiques

Artícul principal → Economia de l'Imperi incaico.

En aplegar a l'imperi incaico, els espanyols varen coincidir en destacar l'èxit de la seua economia. Els cronistes varen descriure els productes que varen trobar en els depòsits, alabant l'abundància de la producció tant en agricultura com en ganaderia; els europeus també varen alabar el repartiment equitatiu d'estos productes entre la població.

Les cròniques coincidixen que l'èxit de l'economia incaica es basava en una correcta administració dels recursos, per a fer efectiva esta forma administrativa es varen construir depòsits i es varen utilisar els quipus com un sistema de contabilitat.

Si be les cròniques mencionen que la riquea dels incas es va basar en l'entrega de tributs, les investigacions recents mostren que açò no va anar aixina; més be l'èxit de l'imperi es va conseguir en una correcta administració de la mà d'obra, Pease afirma que açò va conseguir que l'estat tinga la producció necessària per a la redistribució.

El treball per a la producció redistributiva era rotatiu (mita) i era entregada periòdicament pels ayllus de l'imperi incaico. Este sistema no va ser creació incaica puix estava basat en les formes tradicionals d'administració, els Incas varen dur este sistema a la seua màxima expressió almagasenant producció i redistribuint-la conforme a les necessitats i interessos estatals.

La base de l'economia va ser l'agricultura; les terres eren comunals. Cada família tenia les seues terres per a cultivar-les i alimentar-se. Les famílies més numeroses, rebien major cantitat de terres.

La forma de treball de les terres era la minka, és dir, «s'ajudaven en tasques agrícoles en forma comunitària». El Portal Fuenterrebollo nos diu que «[…] ben quan un individu tenia tant treball que no podia en ell, o en cas d'òrfens, malalts i viudes». «Quan no es podia cultivar certes espècies necessàries (les papes, per eixemple), part de la comunitat s'assentava en atres zones. Esta forma d'obtindre recursos es coneixia com "complementarietat ecològica"».

La base de l'alimentació incaica va ser la papa i el dacsa, complementada en carn de auquénidos: flama i alpaca. En les zones altes dels Vages, es varen cultivar i varen collir fins a 200 espècies de papes, que es diferenciaven pel color i el tamany. Per a evitar la seua descomposició i en fins d'almagasenar-les o per a l'alimentació del seu numerós eixèrcit sobretot quan eixien de campanya, varen deprendre a secar i trozar la papa (liofilización), producte que es denominava Chuño, després abans de consumir-les les tornaven a hidratar i es cuinaven. Complementaven esta dieta en atres vegetals com olluco, oca, tomata, frijol, zapallo, ají, maní (del com ademés extreen oli), quinua i frutas.

Els incas no solament varen cultivar els terrenys plans o semi inclinats, varen usar un sistema ingeniós per a cultivar les ales dels cerros, esta tècnica consistia en formar terrats, denominades molls, que reblien en terra vegetal que era continguda en murs de pedra. Ademés de la llana que els proporcionaven els auquénidos, varen sembrar, varen collir i varen usar el cotó per a la confecció de la seua vestimenta. En les terres corresponents a la selva alta, varen sembrar i collien el «full sagrat»: la coca.

Peixcaven diverses espècies de peixos i caçaven aus selvades. Per a mantindre tal cantitat de terres sembrades, els incas varen ser grans ingeniers hidràulics: molt dels canals de regadía de la serra encara hui, funcionen perfectament i irrigan les noves terres de cultiu.

La tinença de la terra

La tinença de la terra era un dret que els pobladors tenien per pertànyer a un determinat grup ètnic. Els curacas repartien la terra d'acort a les necessitats dels individus i les seues famílies. L'unitat de mida era el tupu, pero les dimensions del tupu podien variar d'acort al rendiment de la terra. D'acort a açò una unitat domèstica rebia 1 1/2 tupu, en nàixer un fill varó se'ls assignava un tupu adicional i si naixia una dòna se'ls assignava 1/2 tupu adicional; si els fills es casaven, els tupus adicionals se'ls retirava a la família.

Alguns cronistes indiquen que el repartiment de les terres era anual, Guamán Poma senyala que eixe repartiment es realisava despuix de la collita en l'octau més del calendari incaico i que eixa activitat rebia el nom de «chacraconacuy» (açò corresponia als mesos de juliol i agost). John Murra senyala que esta cerimònia anual era una cerimònia d'reafirmación de les terres i que existia una continuïtat en la tinença de la terra per part de cada família. La cerimònia del chacraconacuy (chakrakunakuy) contemplava la fertilisació de la terra, la neteja i reparació de canals i séquies aixina com sacrificis a la Pachamama.

En les cròniques se senyala que després d'una conquista la terra i el ganado eren declarats «propietat de l'estat» i que després eren cedits a les poblacions conquistades. En realitat la tinença de la terra després d'una conquista era condicionada per la riquea i els recursos que existien en eixe territori. Per lo general, als productors de tubèrculs se'ls deixava continuar en la possessió de les seues terres; en canvi als grups productors de dacsa i coca, era comuna que se'ls expropiara les seues terres per a dedicar-les a l'estat o als cults, tenint en conte que esta producció era especialment important per a la religió incaica.

S'ha documentat que en Chincha, per cada huaranga (waranqa) (mil unitats domèstiques) es prenia 1 chacra. En atres casos els Incas varen ampliar la frontera agrícola (construint molls i canals) per a prendre esta ampliació a nom de l'estat, després estes terres eren treballades pel grup ètnic conquistat. Una atra modalitat va ser colocar mitmakunas en les colónies del grup ètnic conquistat, com va succeir en els Lupaka.

Va existir una marcada diferenciació entre les terres de l'estat i les destinades al cult, estes eren administrades independentment i les seues collites eren almagasenades per separat. Inti, Mama Quilla, Chuquiylla, Pachamama tenien terres assignades al seu cult, aixina com també els santuaris dels antepassats mítics com Huanacaure; ademés l'estat, en molts casos, va assignar terres a les deidades de les #ètnia conquistades. La mà d'obra per al treball de les terres estatals i de cult es va obtindre de la mita.

Els mercaders

En les cròniques espanyoles es menciona l'existència de mercaders, estos mercaders bàsicament eren habitants de les costes que es dedicaven a l'intercanvi de productes. Al respecte María Rostworowski aclarix que el context utilisat per a la paraula «mercader» en l'época de l'imperi incaico deu entendre's en l'entorn d'una economia aliena a l'us de la moneda en la qual solament existia el «trueque» (intercanvi).

Varen existir dos grups de tratantes d'importància els cridats «tratantes chinchanos» i els «tratantes nortenys». Els chinchanos tenien dos rutes, una ruta marítima en la que anaven cap a a el nort en basses duent coure i duent mullu, esta ruta aplegava fins a Manta i Portoviejo, va existir una atra ruta terrestre que es dirigia des de Chincha cap al Cuzco.

Els norteño varen tindre dos nivells, un primer nivell que s'encarregava de desecar peixcat per a després traslladar-ho cap a la serra confrontant i intercanviar-los; l'atre nivell corresponia als pobladors que no posseïen cap tipo de terra i que solament es dedicaven a l'intercanvi de roba de llana, chaquira, cotó, frijoles, peix, sal i atres coses. A estos especialistes en l'intercanvi se'ls va cridar «mindalaes» i varen comerciar en l'actual Equador.

Agricultura

Artícul principal → Agricultura incaica.

En ser els Vages una societat predominantment agrícola, els incas varen saber aprofitar al màxim el sol, vencent les adversitats que els oferia l'accidentat terreny andino i les inclemències del clima. L'adaptació de tècniques agrícoles que ya s'ampraven en anterioritat en distintes parts, va permetre als incas organisar la producció de diversos productes, tant de la costa, serra i selva, per a poder redistribuir-los a pobles que no tenien accés a atres regions. Els guanys tecnològics, alcançats a nivell agrícola, no hagueren segut possibles sense la força de treball que es trobava a disposició del Inca, aixina com la ret vial que permetia almagasenar adequadament els recursos ya collits i repartir-los per tot el seu territori. També es feyen cultius en terrat.

Ferramentes agrícoles

Els antics peruans del Cuzco per a realisar sus labores agrícoles varen utilisar, com no tenien yunta per la falta d'animals, el llaurat de tracció humana que denominaven la taclla o chaquitaclla (chaki taklla), que és un pal puntagut, en una punta un tant encorvada, que a voltes era de pedra o de metal. Abans de la seua terminal tenia esta ferramenta un atre pal travesser, l'agricultor recolzava el seu peu per a afonar-ho en la terra i després fer la regata. Les ferramentes manuals incaicas empleades en l'agricultura no han pogut ser superades, sobretot quan es tracta de treballar en les ales andinas o en àmbits llimitats com els molls.

Fertilisants

L'importància de l'agricultura va dur als indígenes a buscar fertilisants per als seus cultius. L'informació que posseïm sobre abonaments procedix de la costa i manifesta l'aprofitament de recursos naturals renovables. Els principals abonaments amprats són nomenats pels cronistes i varen ser usats sobretot per a la producció de dacsa la qual cosa confirmaria la sugerència de Murra sobre la prioritat d'este cultiu. Un primer abonament consistia en enterrar junt en els grans, menuts peixos com sardinas o anchovetas. Una representació d'este sistema estava pintada en els murs d'un dels santuaris de Pachacámac a on figurava una planta de dacsa germinant d'uns pececitos. El segon abonament usat era la femta de les aus marines que per millers anidan en les illes del llitoral. El recurs cridat guano es formava per les #dejecció de les aus i els costeños tenien per costum extraure el guano de les illes. El tercer recurs renovable provenia del mantillo de fulls caiguts dels Huarangos utilisades per a millorar els sols.

Els molls

Els incas varen tindre una especial preocupació per trobar formes per a millorar les condicions del sol per a l'agricultura. La varietat del clima i del territori difícil, els varen dur a buscar solucions diverses, i varen ser moltes les formes que varen trobar per a fer front al problema. Entre les mides més conegudes es troben la construcció de molls, que durant el govern incaico se li va donar una gran importància. Encara que demandaven movilisar grans cantitats de mà d'obra, que l'estat incaico podia realisar en relativa facilitat. Els molls són terrats agrícoles artificials que servixen per a obtindre terra útil para la sembra en les escarpadas ales andinas. Permetien aprofitar millor l'aigua, tant en pluja com en regadiu, fent-la circular a través dels canals que comunicaven els seus diversos nivells, en esta mida evitaven al mateix temps l'erosió hidràulica del sol. Els molls no solament servien per al cultiu de la dacsa, sino per al cultiu de diferents productes agrícoles, i encara per a diferents usos: per a sembríos, per a evitar l'erosió, per al llavat de la sal mineral, etc.

Els camellones

Eren terrenys artificials construïts en les riberes del llac Titicaca. Es tractaven de montículs de terra que permetien almagasenar i aprofitar millor l'aigua en llocs de freqüents inundacions a causa de les pluges. Varen usar una série de tècniques agrícoles en els camellones, entre elles, el traçat de regates artificials per a donar protecció a les plantes, facilitar el drenage durant les plujas, inundacions, rec, com a fonts d'abonament i, especialment, per a disminuir el cru fret nocturn en les altures, evitant d'esta manera les gelades.

Sistemes de rec

Els coneiximents hidràulics —canals i bocatomas— varen permetre la irrigación i el cultiu, especialment del dacsa. El llitoral peruà es caracterisa pels seus dilatats deserts tallats per rius que baixen per les serranías i els cabals de les quals permeten el sorgiment de l'agricultura. Els costeños varen ser els majors ingeniers hidràulics puix es varen perfeccionar i varen conseguir métodos prou sofisticats de irrigación, sobretot els mochicas i més tart els chimúes. En el Cuzco es varen canalisar les dos rieres que travessen la ciutat, empedrando els seus caixers i establint ponts peatonals. Un eixemple de la tecnologia serrana és Cumbemayo, en Cajamarca, canal tallat en la pedra. L'importància de les obres hidràuliques es manifesta en els numerosos mits que conten els orígens de dites obres.

Productes agrícoles

Junt en la ganaderia, l'agricultura va representar la base de l'economia incaica. Les poblacions que varen habitar l'àrea andina varen conseguir domesticar i aclimatar una gran varietat de productes a diverses condicions, traent profit de terrenys considerats difícils per a la producció agrícola. El principal producte que varen cultivar era la papa, en la qual preparaven diferents tipos de chuño; també uns atres tubèrculs com la mashua, l'olluco i l'oca. El dacsa era considerat un recurs de tipo suntuario que otorgava prestigi i era cultivat en fins burocràtics, militars i ceremoniales. En la costa varen cultivar el camote, frijol, etc.

Ganaderia

Artícul principal → Ganaderia incaica.

En els Vages prehispànics, els camélidos varen eixercitar un rol verdaderament important en l'economia. Particularment varen ser la flama i l'alpaca (els únics camélidos domesticats per l'home andino) les que, criades en hatos de gran escala, varen ser utilisades per a diferents propòsits dins del sistema de producció dels incas. Igualment, varen ser utilisades atres dos espècies de camélidos sense domesticar: la vicuña i el guanac. La primera d'estes era caçada per mig dels chacos (caceres colectives) per a ser esquiladas (en ferramentes de ganaderia com a pedres, gavinets, astrals de pedra i astrals de metal com a coure )i després posades en llibertat; aixina s'asseguraven que la seua cantitat es mantinguera. Els guanacs en canvi, eren caçats per la seua carn, que era molt apreciada. Els cronistes senyalen que es menjava la carn de tots els camélidos, pero per les restriccions que existien per a la seua matança el seu consum va deure haver segut tot un lux. Provablement la població tenia accés a carn fresca solament en l'eixèrcit o en ocasions ceremoniales, quan es feya una àmplia distribució dels animals sacrificats. En l'época de la colónia, les pastures varen ser desapareixent o empobrint-se degut exclusivament a la presència massiva dels animals introduïts pels espanyols i els hàbits alimenticis que estos tenien. El mig ambient andino va sofrir un canvi considerable en els animals domèstics que varen aplegar en la presència hispana.

Treballe

Artícul principal → Sistemes de treball en l'Imperi incaico.

El treball va representar la principal activitat de l'imperi incaico i va presentar les següents formes: mita, minca i ayni.

• La mita (mitʼa) era un sistema de treball a favor de l'Estat, a on es movilisaven multituts d'indígenes a treballar per tanda de tres mesos en llabors de construcció de camins, ponts, fortalees, centres administratius, temples, aqüeductes, explotació de mines, etc. Existia una mita per a servicis especials com les llabors de cargueros del sapa inca, músics, chasquis i danzantes, els obligats a complir esta llabor eren els adults hòmens casats, pero no les dònes, comprenien entre els 18 i 50 anys.
• La minca o minga (minkʼa) és el treball que es realisava en obres a favor del ayllu i del Sol (Inti), una espècie de treball comunal en forma gratuïta i per tanda, era una forma de benefici per a l'Estat, a on concorrien moltes famílies portant les seues pròpies ferramentes, menjars i begudes. Les famílies participaven en la construcció de locals, canals de rec, aixina com l'ajuda en la chacra de les persones incapacitades òrfens i vells. Quan el ayllu convocava al treball de la minka, ningú es negava, pero les persones que no assistien al treball eren expulsats del ayllu i perdien el seu dret a la terra.
• El ayni era un sistema de treball de reciprocitat familiar entre els membres del ayllu, destinat a treballs agrícoles i a les construccions de cases. l'ayni consistia en l'ajuda de treballs que feya un grup de persones a membres d'una família, en la condició que esta corresponguera d'igual forma quan ells la necessitaren, com diuen: «hui per tu, demà pel meu» i en retribució se servien menjars i begudes durant els dies que es realisen el treball. Esta tradició continua en moltes comunitats llauradores del Perú, ajudant-se en les llabors de cuina, pastoreig i construcció de vivendes.

Administració incaica

La base contractual verbal de l'administració de bens i servicis es basaven freqüentment en dos principis bàsics: la reciprocitat i la redistribució.

Reciprocitat i redistribució

• La reciprocitat és l'intercanvi de treball o bens, o treball recíproc, tant era la tradició d'este concepte que, entre els incas, no era vist com un intercanvi de favors sino com una responsabilitat en els membres del aillu, raó per la qual açò es practicava dins d'un aillu i llevat contades excepcions entre aillus veïns. En ser el clan o aillu l'estructura econòmica bàsica i per estar cimentat en els llaços familiars, el sobirà formava llaços en els curacas (caps de aillu), donant-li en matrimoni a les seues filles o casant-se en les filles dels curacas, de qualsevol forma, el sapa inca estava emparentat en tot el seu imperi, en la qual cosa es convertia en una espècie de Curaca Màxim. Senyalem açò últim per a entendre la reciprocitat simètrica i la reciprocitat asimètrica. La base que sustentava la reciprocitat simètrica, o respal mutu i recíproc entre parents en l'interior del aillu, estava donada per la possessió en comuna de la terra, explotada comunitariamente per a la producció especialisada i en les pastures, i en forma familiar en les parts dedicades al cultiu de subsistència. La terra del aillu es dividia en un cert número de sectors, tenint en conte les seues condicions ecològiques i els cicles rotatius dels cultius, tenint cada família dret a tindre accés a terres en cada u dels sectors, lo que determinava un esforç per controlar el màxim de pisos ecològics. El parentesc representava el sistema regulador de l'organisació de les relacions de producció, distinguint entre parents propencs i lluntans. Entre els primers la reciprocitat en les relacions de producció i distribució era generalisada, mentres que entre els segons era més específica perque les prestacions que s'intercanviaven eren contabilisades per a ser tornades en la mateixa forma i cantitat. La reciprocitat asimètrica es donava dels membres del aillu en el inca, a canvi de la recaptació d'excedents, el inca brindava als seus súbdits seguritat externa i assistències en cas de desgràcies. Consistia en la distribució d'excedents per part de l'Estat incaico. En cas de sequia o plagues, per eixemple, els funcionaris de l'imperi abastien les regions afectades en els excedents de regions favorides, els productes s'almagasenaven en els cridats "Tambos" per a dispondre d'elles en cas de necessitat.
• La redistribució suponia el reconeiximent, per part dels llauradors, dels diferents nivells d'autoritat que existien en la societat. Els aillus entregaven els tributs als curacas, i els bens tributats s'acumulaven en depòsits reals que estaven en llogarets, camins i ciutats. Quan alguns pobles de l'Imperi no podien satisfer les seues necessitats bàsiques perque les regions en les que vivien havien segut afectades per males collites o atres #catàstrofe, l'Estat incaico redistribuïa una part dels aliments, matèries primeres i productes manufacturados almagasenats. També utilisava els bens acumulats per a costejar les despeses de les constants expedicions militars, i per a premiar els servicis realisats per alguns funcionaris, generalment nobles.

Ret vial (Qhapaq Ñan)

Artícul principal → Ret vial del Tahuantinsuyo.

El Qhapaq Ñan va ser un sistema de camins d'enormes distàncies en la civilisació incaica que vinculava les ciutats importants de la costa i de la serra. Es va estructurar en base en dos eixos llongitudinals: el sector cordillerano i el sector pla coster. Este sistema dels incas va ser llegat milenari de cultures pre-incaicas, potenciat durant l'Estat incaico.

Tots estos camins es trobaven conectats al Cuzco, la capital del Tahuantinsuyo o Imperi incaico, facilitaven la seua comunicació en els distints pobles anexats en el marc del procés expansiu inca i, al mateix temps, constituïen un efectiu mig d'integració polític–administrativa, socioeconòmica i cultural. Ya que el Qhapaq Ñan interconectaba localitats tan distants com Quito, Cusco i Tucumán, els conquistadors espanyols ho varen amprar durant el XVI per a invadir Perú, Bolívia, Chile i les pampes cordilleranas argentines

Actualment s'està postulant la teoria de la construcció incaica d'un camí que conecta al Cuzco en la costa atlàntica del Brasil en l'estat de São Paulo, este camí té com a nom Peabirú (note's la coincidència en les dos últimes sílabes en el vocablo Birú nom primigeni del Perú).

Sistemes d'abastiment

Artícul principal → Tambo (arquitectura).

El tambo (tampu) era un recint situat al costat d'un camí important usat per personal estatal itinerant com a alberc i com a centre d'arreplega per a fins administratius i militars. La seua importància està que els tambos són les edificacions de major presència a lo llarc de l'Imperi inca. El camí del inca (Qhapaq Ñan) tenia tambos distants 20 o 30 km (una jornada de camí a peu) entre sí. La seua principal funció era la d'albergar als chasquis o emissaris (chaski) i als funcionaris incas que transitaven estos camins. No es té informació si albergaven a hòmens comuns i corrents. Persones de les comunitats propenques eren reclutades per a servir en els tambos com a part del sistema de treball denominat mita.

Ademés de servir de refugi, se sap que els tambos eren centres d'arreplega d'aliments, llana, llenya o atres materials bàsics per a l'alimentació. D'esta manera, en époques de penúries climàtiques o desastres naturals els tambos alimentaven i proveïen d'alguns materials per a la població dels llogarets més propencs. Com l'agricultura era la principal font d'alimentació dels habitants de l'Imperi inca, l'administració va establir estos llocs com un celler a on es podia guardar aliment en cas d'emergència, assegurant aixina el bon viure de la població.

Els chasquis

Artícul principal → Chasqui.

Els chasquis (chaski) eren corredors jóvens que duya un mensage o encomanda en el sistema de correus del Tahuantinsuyo, desplaçant-se a la carrera d'una posta a l'immediata següent.

Era el mensager personal del inca, que utilisava un sistema de postes per a entregar mensages o objectes. Fonamentalment transportaven l'informació en els quipus (khipu) que havia segut elaborada pels quipucamayoc (khipu kamayuq). En poques paraules, els chasquis eren com els carters de la realea inca.

Els chasquis eren vells destres i preparats físicament des de primerenca edat, i recorrien a través d'un sistema de postes (tambos), els extensos camins construïts per l'Estat inca, puix d'ells poguera dependre una orde de suspensió d'una acció bèlica a temps o aplegaren els reforços a una batalla. Eren fills de curaques, gent de confiança.

Duya sempre un pututu, trompeta de caragol, per a anunciar la seua arribada peruana i alertar al seu relleu; per armes portava una porra i una huaraca, un quipu, a on duya l'informació, un nugat a l'esquena, a on conduïa objectes i encomanes, una vara, i en el cap, un penacho de plomes blanques a modo d'identificador visual. «Diuen que un caragol de Colòmbia aplegava viu al inca, en el Cuzco».

També servien d'espies a l'imperi i a la noblea per a tindre estratègies bèliques de batalla contra els atres pobles i cultures de l'Amèrica Llatina en els temps precolombinos.

Eixèrcit

Artícul principal → Eixèrcit de l'Imperi incaico.

l'eixèrcit va ser una institució molt important la principal tasca de la qual va ser la conquista de nous territoris per a anexar-los a l'imperi, encara que també va tindre un paper destacat en mantindre baix el domini del Cuzco als grups ètnics recentment conquistats, tals com els guallas, sahuasirayes, antasayas, etc.

Segons pareix el mando era dual, puix al cap estaven caps representants de les mitats Hanan i Hurin. Existien quadros permanents en mans dels membres dels linajes incaicos, incloent al Inca i els seus parents més propencs. La formació dels membres de l'èlit tenia un fort component militar, les seues cerimònies d'iniciació concedien molta atenció a les aptituts militars i resistència física.

A partir del inca Túpac Inca Yupanqui es varen escomençar a formar militars professionals, deslligats per complet de les tasques productives. És el cas de la guàrdia personal del Inca ademés de castas guerreres i hereditàries.

Religió

Artícul principal → Religió incaica.

La religió va estar constantment present en tots els àmbits de les llabors incaicas. En les llegendas de formació de l'imperi incaico, es percep una marcada diferència sexual entre home i dòna. Eren politeistes (és dir, creïen en numerosos deus), destacant el cult a el "Deu Sol (Inti)".

Cosmovisión Andina

Segons la mitologia incaica, existien tres móns diferents, els quals havien segut creats pel deu incaico Viracocha o Huiracocha (Wiraqucha). La divisió es feya de la següent manera:

1. Hanan Pacha (món de dalt, celestial o supraterrenal): Era món celestial i solament les persones justes podien entrar en ella, creuant un pont fet de pèl. En la tradició andina es va definir al Hanan Pacha com el món superior a on habitaven els deus com: Viracocha, Inti, Mama Quilla, Illapa, Pachacámac, Mama Cocha, etc. Era representat pel còndor, au ancestral dels Vages.

2. Kay Pacha (món del present i d'ací): És el nom del món terrenal, a on habiten els sers humans i passen les seues vides. Representat pel puma, animal de peu, del món terrestre.

3. Ukhu Pacha (món d'avall o món dels morts): Era el món d'avall o món dels morts, dels chiquets no naixcuts i tot lo que estava baix de la superfície de la terra o de l'mar. Les fonts, coves o unes atres de les obertures de la superfície terrestre eren considerats llínees de comunicació entre el Uku Pacha i el Kay Pacha. Este món és regit pel deu Supay i és representat per la serp, animal rastrero i de les profunditats.

Temples

• Pascaumati.

• Temple del Sol (Coricancha), en Cuzco.

• Temple de la Lluna.

• Temple de Pachacámac (destruït).

• Temple de Urpi Huachac.

• Plaça dels peregrins.

Festivitats

Aixina com de caràcter colectiu. Se celebraven els moments de trànsit vital, ritos de passage, etapes de cicles astrales, arribada de les pluges, de la collita. Tenim per eixemple:

Més	Més Inca	Traducció
Giner	Huchuy Pocoy	Maduració menuda
Febrer	Hatun Pocoy	Maduració gran
Març	Pacha Pocoy	Indumento de flors
Abril	Ayrihuay	Dansa de la dacsa tendra
Maig	Aymoray	Vora a la cull
Juny	Inti Raymi	Festival del Sol
Juliol	Chahuarhuay	Purificació terrenal
Agost	Yapuy	La plena i gran purificació
Setembre	Quya Raymi	Festival de la regna
Octubre	Uma Raymi	Festival de l'aigua
Novembre	Ayamarcay	Homenage sacre als morts
Decembre	Cápac Raymi	La gran festa del noble poderós

Els incas constituïen el vèrtiç #gobernant d'un Estat imperial respalat per la seua noblea central, i la política d'integració i dominació, iniciada per Pachacuti Inca Yupanqui. Varen conseguir consolidar el poder sobre un immens territori i creixent població en les seues quatre regions o seus.

Deus incaicos

Viracocha

Era considerat com l'esplendor originari o el Senyor, Mestre del Món. En realitat va ser la primera divinitat dels antics peruans, tant els habitants de Caral, Chavín, Huari i especialment els Tiahuanacos, que provenien del llac Titicaca. Va sorgir aixina mateix de les aigües i va crear l'univers: va donar orige al sol, la lluna, les estreles, el temps (ordenant al sol que es desplaçara sobre el cel), la civilisació mateixa i totes les demés coses.

El cult al deu va supondre un concepte de lo abstracte i de lo intelectual, i estava destinat solament a la noblea. Huiracocha, de la mateixa manera que atres deus, fon un deu nómada i tenia un companyer alado, el Pardal Inti, una espècie de pardal mac, sabedor de l'actualitat i del futur. Este pardal mac, no és un atre que el Corikente de les tradicions orals, el picaflor d'or, mensager dels deus, les plomes dels quals servien per a la mascapaicha o corona imperial del inca. Huiracocha és representat en dos vares, que segons pareix eren realment estólicas (propulsalanzas) o warak'as (fondes jagantes andinas).

Inti (Sol)

Era el deu Sol i deu suprem, el qual eixercia la sobirania de l'actualitat en el pla diví (Hanan Pacha). Igualment era fill del deu Sol del món antic (Ñawpa Pacha) i regnava sobre el ser humà en el món actual (Kay Pacha). Inti era la divinitat popular més important de l'imperi incaico, adorat en varis santuaris. Se li entregaven ofrenes d'or, argent i ganado, aixina com les cridades Vérgens del Sol. També se li feyen ofrenes humanes en el més dels Capac Vedriola, la qual moltes voltes consistia en reus de mort, com a deu més important.

Mama Quilla (Lluna)

Era la mare Lluna i esposa de Inti. Mare del firmament, d'ella es tenia una estàtua en el Temple del Sol, en el que una Orde de #Sacerdot li rendia cult. En contraposició als incas, els antics moche consideraven a la Lluna la deidad principal.

Illapa (trinitat del raig, tro i llampada)

Era el deu del cel, els fenomens atmosfèrics i la guerra. Descrit com un poderós i imponent home de lúcides vestidures i amo d'una maqana (maza) i una huaraca (fonda) dorades. Dites armes representen el seu domini absolut sobre el clima i el poder bèlic celest. Els incas ho veneraven a tal grau que era considerat el tercer deu més influent dins del panteón incaico. El deu Illapa era solament superat pel cult consagrat a Huiracocha i a Inti.

Pacha Mama

Cridada també Mare Terra ya que era l'encarregada de propiciar la fertilitat en els camps. Se li tributaven ofrenes o pagaments.

Pachacámac

El cult cap a ell va ser preponderant en la Costa Central de l'imperi incaico i la seua influència era tal que va anar comunament considerat una reedició de Viracocha. De la mateixa manera que atres deus andinos, Pachacámac és un deu posseïdor de múltiples atribucions; no obstant, sol ser conegut baix el títul de "deu de les #tremolació". Aparentment, el seu cult va tindre una sòrt de sincretisme en l'actual Senyor dels Milacres, el qual té traces d'este antic deu pagà segons l'historiadora María Rostworowski.

Kon

Era el deu del vent i la pluja. Es menciona que va vindre des del Nort, apareixent per primera volta en l'mar. Kon era originalment una deidad de la costa peruana, específicament de la cultura Paracas i Naixca. Posteriorment, els incas més tarde ho inclourien al seu panteón.

Chaska Qoyllur

Era la personificació del planeta Venus. Els incas la varen establir com la deesa de la bellea, autora de les flors i protectora de les donzelles. La deesa Chaska era descrita com una bella dòna celestial d'extens cabellam rullat. Va ser el fet de ser l'estrela més bella de totes lo que va fer que el Sol la considerara el seu paje.

Mama Cocha

Mare de la Mar, a qui se li rendia cult per a calmar les aigües braves i per a la bona peixca. Era la mare que representava tot lo que era femení.

Kuychi

Era la personificació del arcoíris. La seua figura tenia múltiples interpretacions; no obstant, la seua presència estava majorment considerada com un mal presagie, puix estava associat en la mort i les malalties.

Supay

Originalment, Supay era el deu de la mort i regente del Ukhu Pacha (món interior) dins de la mitologia incaica. De la mateixa manera que atres deus andinos, Supay era un deu ambivalent, ya que podia ser tant una deidad malevolente com una benevolente. Posteriorment, despuix de la conquista de l'imperi incaico, el concepte de Supay va ser tergiversat per a relegar-ho com el dimoni.

Deus menors o de cult regional

A banda del gran Huiracocha i el cult als deus generals del panteón incaico, la població comuna tenia el seu propi panteón de deus regionals i/o menors. De manera semblant als romans, els incas varen autorisar que les religions pertanyents a les cultures integrades dins de l'imperi es mantingueren. Açò s'efectuava baix la següent condició: acceptar l'hegemonia del cult solar per damunt de les seues costums i/o tradicions anteriors. Molts d'estos elements culturals varen ser integrats d'una o una atra forma dins de la mitologia incaica. Per nomenar un eixemple, es té al deu Illapa, el cult del qual va ser forjat per a poder oficialisar a atres deus atmosfèrics dins del panteón incaico. A pesar d'això, el cult cap a estes divinitats va permanéixer majorment dins de la seua regió respectiva:

• Ataguju (també com: Atagujo, Ataguchu) era un deu creador i suprem de la cultura Huamachuco que dominava tota la vall andino, en el nort de Perú. Yayo primigeni de Catequil i de Piguerao.* «Adivinación i oràculs en el món andino antic». Consultat el 7 de decembre de 2025.

• Amaru era una deidad serp d'aspecte colossal i quimérico, ya que reunia diversos atributs d'atres animals. Depenent de les variacions del Amaru, ya siga en les diverses característiques animals, noms o tonalitat de la seua pell segons conte la llegenda, sempre va estar present la forma ofídica del Amaru. Es tracta d'una entitat que encarna les forces benefactores i destructives de la naturalea, un agent que anuncia l'orde primordial del cosmos (pachacuti) i un ser que transita per les tres esferes conegudes de l'univers inca.

• Apu era un deu o esperit de les montanyes. Totes les montanyes importants tenen el seu propi Apu, i algunes d'elles reben sacrificis per a resaltar certs aspectes del seu ser. A algunes roques i coves també se'ls atribuïx el mèrit de tindre el seu propi Apu. Els principals ‘Apus’ incas eren els de Salkantay i Ausangate.

• Els Auquis assumien la vigilància de cada poblat.

• Axo Mama (també coneguda com: Acsumama o Ajomama) el seu nom prové del quechua i significa "mare de les papes". Axo Mama és la deesa de les papes en la mitologia incaica. És una de les filles de Pachamama, la mare Terra. Les papes formen una part vital del suministrament d'aliments dels incas, i la majoria dels llogarets tindrien una papa de forma particular per a adorar i demanar una bona collita.

• Cahuillaca era una deesa verge mencionada en el manuscrit de Huarochirí. Es diu que ella va menjar una fruta, que en realitat es trobava en el #sement del deu Cuniraya. Açò va provocar que la deesa quedara encinta. Quan Cahuillaca va donar a llum, va fer una reunió en els deus de la regió i va exigir que el pare donara un pas al front. Ningú ho va fer, aixina que va posar al bebé en el sol i este es va arrastrar cap a Cuniraya. Cahuillaca despreciava a Cuniraya i, en enterar-se de que ell era el pare, es va avergonyir tant que va córrer cap a les costes del Perú. Més concretament, Cahuillaca tenia a la mar com a lloc de destí. Ya en dit lloc, ella es va transformar a sí mateixa i al seu fill en illes, que actualment es coneixen com les Illes Pachacámac.

• Catequil (també conegut com: Apocatequil o Apu Catequil) era el deu pre-inca del raig, el dia i el ben. El seu cult es va estendre des de Quito fins al Cusco. Variant regional del deu Illapa.

• Chaupiñamca (també com: Chawpi Ñamka) és una divinitat considerada la contraparte femenina del deu Pariacaca. De la mateixa manera que este últim, Chaupiñamca tenia cinc germanes, sent ella la major de les germanes Ñamca. És representada com una pedra yerta de cinc ales.

• Chuquisuso i Capyama eren deeses guardianes de les bocatomas de les séquies que regaven les terres de cultiu, o com Manañamca vigilant dels estanys.

• Coyllur és una divinitat celest, el nom de la qual prové del quechua i significa lliteralment "estrela". Coyllur és la deesa de totes les estreles dins del panteón incaico.

• Cuniraya Huiracocha (també conegut com: Cuniraya) era el frut de la fusió o sincretisme entre una huaca local i el deu creador Huiracocha. De la mateixa manera que atres deus i/o huacas, este deu es trobava prendado d'una bella deesa anomenada Cahuillaca. En aquell moment, Cahuillaca era una deesa verge; no obstant, el sagaz Cuniraya va insertar la seua #sement en una fruta i la va deixar caure prop de l'anhelada donzella. Al vore l'apetitosa fruta, Cahuillaca va menjar la fruta i va quedar encinta.
• Copacabana (també com: Qutaqhawana o Quta Qhawana) era un deu preincaico de l'aigua terrestre, autor dels peixos i la luxúria. Formava una dualitat en la deesa Copacati (personificació de l'aigua celest).

• Copacati (també coneguda com: Kopacati o Kopakati) era la deesa pre-inca dels llacs i la pluja.

• Ekeko era un deu de la llar i la riquea. Els antics feyen ninots que ho representaven i colocaven una versió en miniatura dels seus desijos en el ninot; es creïa que açò feya que l'usuari rebera lo que desijava.

• Huamancantac (també conegut com: Guamancantac) era el deu coster del guano. A raïl d'açò, ell era comunament cridat com el "senyor del guano". Estava associat a les aus guaneras i, a la seua volta, era representat com un ídol o huaca. Les poblacions costeres li rendien cult en el propòsit de que la deidad els permetera extraure el guano per al seu us en l'agricultura i la peixca.

• Huallallo Carhuincho (també conegut com: Wallallo, Wallallu Karwinchu o Qalalu Karwancho) era el deu del fòc, els volcans i la sequetat dels pobles yungas, més concretament, dels Huancas. Huallallo és considerat el némesis i/o deidad antagónica de Pariacaca, el deu de l'aigua, els vents i les pluges torrencials.

• Huari (també conegut com: Guari) era el deu principal de la cultura chavín. Temps despuix de la caiguda dels Chavín, l'ètnia Huari va continuar rendint cult a esta deidad a tal grau d'establir-ho com el seu deu creador i principal. Per a ells, Huari va ser el deu jagant del Sol, l'aigua i l'agricultura.

• Huaytapallana era un deu que va tindre un rol important durant les époques de sequia. En atres llegendes, Huaytapallana era una dòna de cautivadora bellea, ella era la filla d'Huallallo Carhuincho. Huaytapallana es va enamorar del jove Amaru, el fill de Pariacaca. Abdós pares tenien una enemistat mútua abans d'este event, enemistat que li va dur a Huallallo matar a Amaru. Pariacaca, entristit per la mort del seu fill, va enviar una poderosa inundació que va ofegar a Huaytapallana. Abdós deus, ya molt encolerizados, varen tindre un violent combat que va arrasar en tot lo que hi havia al seu pas. Quan la batalla va terminar, Pariacaca va ser el vencedor. El derrotat Huallallo, molt enujat, es va convertir en devorador d'hòmens, puix este culpa a estos de la seua misèria. Huiracocha, veent estes atrocitats, va castigar a Huallallo i a Pariacaca per les seues #crueltat convertint-los a abdós en enormes nevats.

• Hurkaway era una divinitat ctónica que representava tot lo que estava baix la Terra. Li la representava com una serp guardiana que asechaba en el Uku Pacha. Una atra representació que té Hurkaway és la d'una dòna en característiques de serp. Es creu que esta divinitat és en realitat Urcaguary, la divinitat inca dels metals i els tesors.
• Khunu (també conegut com: Kjunu o Khuno) era el deu de la neu, la gelada, el fret i la tempestat. Era un antic deu aymara, representa forces destructives i el caos, i en les històries tradicionals es mostra com un deu que busca castigar als humans quan estos es tornen ingratos, egoistes o desobedientes.

• Kolash (també conegut com: Colash) va ser el deu de les aus i els seus trinats. Kolash va nàixer com un pardal per a despuix convertir-se en humà, similar al deu Pariacaca. Kolash representa el tot absolut, és dir és l'explicació per al ser de totes les coses. El seu cos és massiç, posseïx amples braços, en els quals, sosté a tot l'univers. Una atra característica de Kolash, és la seua esquena de contextura grossa, de forma trapezoidea. Ademés es diu que Kolash posseïx un gran nas, el tamany del qual és símbol de virilitat i ademés se li atribuïxen propietats curativas.

• Mallko era conegut com el primer fill del deu Sol (Huiracocha o Inti) en el mit de Vichama. Açò establia a Mallko com a germà de Vichama i mig germà de Pachacámac i Kon. Quan Pachacámac dilacera el seu cos per a crear els aliments, dels restants del melic i cordonera umbilical de Mallko, el deu Sol crea un atre nou chiquet. Este nou chiquet seria conegut com Vichama. En atres representacions, Mallko era el deu inca de la llei.

• Mallku (esperits de les montanyes) era una deidad que representa l'esperit i la força de les montanyes.

• Mama Allpa era una deesa de la fertilitat representada en múltiples sens.

• Mamacoca era la deesa dels fulls de coca, la felicitat i el benestar.

• Mama Nina (Mare del Fòc) era la deesa de la llum, el fòc, els volcans.

• Mama Quinoa era la deesa dels grans de quinoa.

• Mama Rayhuana era deesa de la flora i fauna, font d'energia i fecunditat. Aixina mateix, baix la protecció d'esta deesa es trobaven vasts territoris cultivats de papa, dacsa, ollucos, mashua i quinua.

• Mama Raroy era una huaca el nom de la qual possiblement provinga de Mama Ruray (mare hacedora). A pesar del seu nom, en realitat consistix en una huaca que representa a vàries divinitats femenines. Estes es tractaven de les "dònes de Tiqsi Wiraqucha" que, caminant durant la nit, es varen convertir en pedra. A raïl d'açò, se'ls va edificar un temple per a rememorar-les.

• Mama Sara (també com: Sara Mama) el seu nom prové del quechua i es traduïx com "mare de la dacsa". Mama Sara era la deesa del gra. Li l'associava en la dacsa que creixia en múltiples, els quals són casos particulars. Estes peculiars plantes a voltes anaven vestides com a nines de Mama Sara. També li la va associar en els sauces.
• Kuka Manka (constelació de la copa de la coca) era una constelació que cuidava de les herbes màgiques.
• Sara Manka (constelació de la copa de dacsa) era una constelació que cuidava dels aliments vegetals.

• Mama Wayra (Mare dels Vents) era la deesa de l'aire i del vent, protectora de les aus. Era considerada com una deesa purificadora.

• Manañamca era una divinitat maligna femenina, consorte d'Huallallo Carhuincho. De la mateixa manera que la seua parella, Manañamca es va dispondre a enfrontar a Pariacaca; no obstant, este últim la derrota i la tira cap a l'mar.

• Mirahuato i Llacsahuato eren deeses germanes de la deesa Chaupiñamca. De la mateixa manera que les atres, abdós deeses estaven associades a la fertilitat i l'alimentació.

• Pariacaca (en ortografia moderna quechua: Parya Qaqa) era el deu de l'aigua en la mitologia preincaica, provinent de l'ètnia dels Yauyos per a ser més precisos. Era un deu de les tormentes i considerat un deu creador. Va nàixer falcó de la mateixa manera que els seus cinc germans per a després convertir-se en Kolash (humà provinent del niu). Posteriorment, va ser adoptat pels incas al seu panteón. Pariacaca és considerat variant regional del deu Illapa.

• Paqtawañuy (en quechua: Conte en la mort) era una deidad personificació de la mort. En el Cusco existia un santuari dedicat a esta deidad. Se li feyen sacrificis per a ser lliberats de la mort repentina.

• Puñuy (també com: Puñui) era una deidad personificació del somi i a l'acte de dormir. En el Cusco existia un santuari dedicat a esta deidad. En ell s'eixecutaven rituals en la finalitat d'obtindre un bon somi i no morir dormint.

• Paricia era un deu que va enviar una inundació per a matar als humans que no ho respectaven adequadament. Possiblement un atre nom per a Pariacaca.

• Pikiru (també conegut com: Piguerao) era el deu de la nit i el mal. Ell, junt al seu germà Catequil, varen ser deus bessons tutelares.

• Pusikaqcha (també com: Pusikajcha, Pusikakcha o Pusicakha) va ser un antic deu creador venerat pels diversos pobles aimaras ubicats en el altiplano. Possiblement, el deu Pusikaqcha era un equivalent i/o nom altern dels deus Huiracocha i Illapa.

• Qhaxra-kamayuq va ser una deidad guardiana que s'esforçava per evitar que els lladres entraren en la casa.

• Qhoa (també conegut com: Chuqui Chinchay) era un deu la forma del qual era la d'un colossal felino quimérico, és dir, reunia múltiples atributs d'atres animals. Esta divinitat encarna diversos astres i fenomens atmosfèrics.

• Rímac i Chaclla varen ser dos deus germans els qui es varen immolar per a acabar en una sequia que assotava la costa en l'antiguetat. Rímac es va convertir en un riu i Chaclla es va tornar la pluja.

• Rucanacoto (també conegut com: Runacoto) és una divinitat associada a la virilitat masculina, puix a ell acodien les persones en el membre viril curt en el propòsit de que la divinitat li'ls fera créixer.

• Temenduare i Arikute varen ser deus germans que, en els seus enfrontaments, varen originar un diluvi. Açò a raïl de conjurar a un ser bestial proveït de cent pates d'aigua. Es pensa que Temenduare i Arikute són atres noms dels deus Vichama i Mallko.
• Tumayricapac (també conegut com: Tumayriqhapaq, Tumayriqhapa, Tumayricapa) era un deu preincaico originari de la zona de Chinchaycocha. Va ser adorat pels Yaros o Llacuaces de Chinchaycocha com a deu del fòc, la força, l'indústria i la ventura.

• Tunupa era una deidad altiplánica. Segons els mits del Collasuyo, Tunupa va posar orde en el món i moltes voltes se li confon en Ticsi Huiracocha. Tunupa estava acompanyat de Tarapacá i Taguapacá, els qui li ajudaven a ordenar el món, se li identificava en els volcans i els rajos, als quals ell governava. També tenia poder sobre l'aigua i ordenava les torrentades.

• Tulumanya (també conegut com: Turumanyay) va ser el primer arcoíris (arcoíris dels antics), del pit dels quals naix el Amaru per orde del deu Huiracocha.

• Urcaguary (també com: Urcaguari o Urkawari) era la divinitat ctónica dels metals, les joyes i atres objectes subterràneus de gran valor. El seu gènero és ambigu, per lo que Urcaguary pot ser tant una divinitat femenina o masculina. Es creu que Urcaguary viu baix de les montanyes, és dir, en llocs que componen al Uku Pacha. Són precisament estos llocs a on esta divinitat residix, protegint abundants tesors i pedres precioses de gent malvada i codiciosa que gose furtar-li'ls. Se li representava en cos de serp i cap de taruka. La seua coa de serp estava proveïda de quantioses cadenes d'or i pedres precioses. Es creu que el seu cap de taruka es deu a la seua forma de pensar.

• Urau (també com: Urao, Hurau) era una huaca preincaica considerada divinitat de la medicina i protector de les malalties. Se li descrivia com una flama mítica que va conseguir hurtar les llavors de full de coca primordials al pare Sol. En temps primigenis, els hòmens no tenien coneiximent dels fulls de coca, ya que estaven reservades exclusivament per als deus, en especial, per al Sol. Aixina va ser fins a l'arribada de Urau que, despuix de dit acte, va ser adorat com a divinitat. El seu adoratorio s'ubicava en la Pampa de Lampas, Áncash.

• Uru era el deu del teixit, dels quipus, de la paraula pero esta també conectat a la sacralidad dels antepassats originaris tant que, utilisant els #bri antics en les teles i quipus l'era dit conectar-los a les raïls sagrades dels antepassats en la cerimònia de la urupyachana. El seu aspecte era el d'una aranya.

• Urpihuachac (també com: Urpayhuachac, Urpi Wachaq o Urpihuachay) era la deesa creadora dels peixos i les aus. És descrita com una dòna en traces d'au i peix. Originalment pertanyia a la cultura chincha i més tart, adoptada pels incas al seu panteón com l'esposa del deu Pachacámac en algunes llegendes.

• Urcuchillay era el deu inca del ganado i els animals. Era venerat principalment pels pastors incas. Açò a raïl de que, gràcies a esta deidad, els animals eren resguardats i s'ampliava la multiplicació dels mateixos. Respecte a la seua representació, Urcuchillay estava identificat en la constelació de Lira. Aixina mateix, Urcuchillay també és representat com una flama de múltiples colors.

• Vichama (també conegut com: Wichama, Villama o Atipa) era el deu de la renovació, la vida, la mort, la vegetació, la fertilitat i els aliments. De la mateixa manera que Pachacámac, Vichama era el fill del deu Sol (Huiracocha o Inti) en el seu mit d'orige. Açò últim establia a Vichama com a germà de Mallko i mig germà de Pachacámac i Kon. Vichama va ser creat pel deu Sol a partir dels restants del melic i cordonera umbilical del seu germà Mallko, el qual va ser dilacerat per la fúria de Pachacámac. La confrontació entre Vichama i Pachacámac és una alusió a l'eterna batalla entre dos forces còsmiques opostes que, al mateix temps, són complementàries: el dia (Vichama) i la nit (Pachacámac). Aixina mateix, Vichama és una divinitat vinculada en la creació i la venjança.

• Wasikamayuq era el deu tutelar de la llar. Wasikamayuq era recolzat per atres deidades com el Qhaxra-kamayuq, abdós asseguraven la seguritat en les llars.

• Yana Raman (també conegut com: Libiac Cancharco, Libiac Binac Vilca o simplement Libiac) era un deu pre-inca del raig. Considerat el creador per l'ètnia dels Yaros o Llacuaces. Una volta els Yaros varen ser anexats pels Incas al Tahuantinsuyo, la seua divinitat principal va passar a reconvertir-se en el deu Illapa.

• Yanañamca i Tutañamca són els deus bessons de l'obscuritat i la nit. Regnaven el món al principi dels temps, ans que els deus s'ocuparen de la Terra. Huiracocha envia a Huallallo Carhuincho, deu del fòc, per a que els vença i, al mateix temps, allumene la Terra, encara que este últim es quedara aprofitant-se d'ella i devorant-se als seus fidels.

Cultura material i immaterial

Arquitectura

Artícul principal → Arquitectura incaica.

Es va desenrollar baix les exigències de la noblea cuzqueña, que interessada per afirmar el seu poder, va alçar jagantesques construccions líticas, imponent reverència i sorpresa en les comunitats, el treball colectiu de les quals, subjecte a l'explotació estatal (mitʼa) va fer possible tals edificacions a lo llarc del Tahuantinsuyo, especialment en el seu centre de poder: Cuzco.

La seua arquitectura es caracterisava per la seua solidea, senzillea i simetria. En l'etapa imperial, les seues portes i finestres eren sempre de forma trapezoidal símbol formal dels incas en les seues llactas o bases urbanes administratives. Es varen utilisar diverses tècniques per a les construccions: maquetes de ceràmica, instruments com el nivell de corda, argila especial per a desplaçar els blocs de granit tallats o també vores rodades i plans inclinats per a ascendir les pedres de vàries tonellades a gran altura (es reblia de terra des del pis de terreny fins a l'altura a on devia ser colocada la pedra exactament); també s'evidencia l'us de mechons i caixes per a fer sòlida la construcció, unint les pedres perfectament sense utilisar cap tipo de argamasa.

Comunament es classifica a l'arquitectura, d'acort a la seua finalitat, en els següents tipos:

Formes arquitectòniques incaicas

• Kanchas
• Kallankas
• Usnu
• Tambos
• Acllahuasi

Centres administratius provincials

Conforme s'anava expandint l'imperi, es varen ser construint centres provincials des dels quals s'administraven les diferents regions conquistades. La planificació estatal implicava l'us de maquetes de fanc en les que es representava des de valls sanceres fins a un edifici, abans d'escomençar a construir-ho. En la costa, la pedra usualment era substituïda pel tapial o l'atobó.

• Tambo Colorat
• Huánuco Pampa
• Tomebamba
• Cajamarca
• Quito
• Shincal
• Batungasta
• Lumbra
• Els Huacos-Hualmay
• La Paya-Guitián
• Paria Vella
• Uma Porco
• Cochabamba
• Pumpu
• Aypate
• Curamba
• Armatambo
• Santiago de Chile
• Farfán
• La Vinya
• Moqi
• Sama L'Antiga
• Cap de Vaca
• Huacones-Vilcahuasi

Construccions de caràcter religiós

• Vilcashuamán
• Coricancha en Quenqo
• Inticancha
• Tambomachay (Fonts d'aigua)

Construccions militars i commemoratives

Donada la dominació i explotació de la noblea cuzqueña sobre les atres nacions, els incas varen deure sempre afirmar la seua supremacia en la presència militar, per a això varen edificar fortalees

• Incahuasi
• Sacsayhuamán
• Puka
• Písac

Arquitectura d'èlit

• Ollantaytambo
• Pucará
• Machu Picchu

Ceràmica

Artícul principal → Ceràmica incaica.

Alfarería: Varen ser treballs de caràcter utilitari i en fins ceremoniales. Estes es distinguixen per ser policromas, precocidas de superfície polida i sense major lucimiento ni matisos vius. Destaquen, en especial:

• Els urpu o aríbalos: En la seua majoria, cànters o vasijas per a l'elaboració de chicha; de base cònica i cos eixamplat per a evitar la descomposició ràpida del líquit.
• Els plats de torra: plats redonejats i dotats de torres, moltes voltes decorats en un cap d'animal. També feyen gots de fusta, els keros. En fondo obscur i dibuixos de rostres humans i de camélidos.

Textilería

Artícul principal → Textilería incaica.

L'art textil en el Perú va tindre els seus antecedents en Huaca Prieta. Va alcançar el seu màxim desenroll en els paracas i després en els chancayos. Durant el clasismo andino finalisat en els incas. Els vestits fets de teixits de diferents qualitats varen ser expressió de les diferències socials.

Tenim, per eixemple:

• Teixits de abasca: mants de uncuchas (ponchitos) dels hatun runas, fets de llana de camélidos, teñir en blanc, pardo i negre
• Teixits de cumbi o cumpi: penyores de vestir finíssimes, de llana de vicuña, entrellaçades en pèls de #rat penat, en fins brodats multicolors i figures geomètriques denominades tokapus, que segons William Burns va ser un sistema d'escritura paralel a les quillca, dibuixos en les parets.

Estos cumbi s'adornaven en plomes plaques de metals preciosos i chaquiras, conchitas de colors com cuentecillas, etcétera. La seua confecció estava a càrrec de les acllas en els acllahuasi o tallers textils. Els cumbi sol eren usats per la noblea

Escultura

Artícul principal → Escultura incaica.

Els treballs realisats en pedra constituïxen l'atre gran conjunt de realisacions incaicas que mereix la pena destacar. Sol llimitar-se a representacions zoomorfas de auquénidos, flames, vicuñas i alpacas, i fitomorfas, mazorcas de dacsa, que són conegudes com conopas i a numerosos bols i recipients cridats popularment morters. Entroncados en les tradicions artístiques andinas, els incas varen saber imprimir un caràcter propi i original a les seues obres que es va basar en una simplificació de les formes per mig de volums geomètrics senzills i una esquematisació dels motius decoratius molt pròxima a una concepció estètica geometrisant i cubista. L'art incaico es va caracterisar per la sobrietat, la geometria i la #síntesis, tendint més a lo pràctic i funcional que a lo formal.

Pintura

Artícul principal → Pintura incaica.

La pintura com a expressió estètica es va manifestar en murals i mants. Bonavía senyala la diferència entre parets pintades d'un o varis colors i els murals en dissenys o motius representant escenes diverses.

Els murals pintats s'aplicaven sobre parets lluïdes en fanc amprant pintura al temple, tècnica diferent a utilisada per a les pintures rupestres. Cap a l'Horisó Primerenc, la pintura era aplicada directament sobre la paret lluïda, mentres que durant el Periodo Intermig Enjorn es cobria el mur lluït en pintura blanca per a després aplicar-li el dibuix desijat. Un atre mig usat en la mateixa época consistia en traçar motius incisos sobre el fanc humit per a després reblir-ho en pintura.

En l'época moche es va usar pintures murals i d'alt relleu de fanc com els descoberts en la Huaca de la Lluna i en la Huaca del Bruix, en departament de la Llibertat, a uns 5 km al sur de Trujillo.

La tècnica i l'us de mants pintats sobre teles de cotó pla era costum de tota la costa, en major émfasis en el nort. Encara pels anys de 1570 a 1577 existien artistes especialisats en l'art de pintar mants que eixercien el seu ofici traslladant-se d'un lloc o un atre. En aquell temps estos artesans demanaven llicència davant el oidor per a usar del seu art i anar lliurement per les valls sense ser torbats.

En els museus i coleccions privades es poden apreciar estos mants, amprats potser per a cobrir parets nuetes o servir de vestimenta als senyors importants.

Un atre rengló dins de l'art pictòric va ser la realisació d'una sòrt de mapes pintats que representaven un lloc o una regió. El croniste Betanzos conte que despuix de la derrota dels chancas infligida pel príncip Cusi Yupanqui, els dignatarios cuzqueños es varen presentar davant ell per a oferir-li la borla i ho varen trobar pintant els canvis que pensava introduir en el Cuzco.

Esta notícia no seria suficient per a confirmar tal pràctica si no anara recolzada per una atra referència l'afirmació en el juí sostingut per les #ètnia de Canta i de Chaclla en 1558–1570. Un dels litigantes va presentar allí davant la Real Audiència dels Reis els dibuixos de la seua vall indicant els seus reclams territorials, mentres els segons varen exhibir una maqueta de fanc de tota la vall. Sarmiento de Gamboa dia que en conquistar una vall es feya una maqueta i se li presentava al Inca, qui davant dels encarregats d'eixecutar els canvis s'informava dels seus desijos.

Art plumario

Les penyores de plumería manifesten un gust estètic pel color i es varen usar en mantes camisas, palmitos i parasols per a preservar del Sol als personages conduïts en vas. Els lluents tons de les plomes amprades senyalen un orige selvático en la qual cosa concloem que va deure existir un trueque a lo largo y ancho de el país entre la selva, la serra i la costa.

El croniste Santa Creu Pachacuti conte que per als grans acontenyiments, com el matrimoni d'Huayna Cápac en la seua germana el dia que va rebre la borla o mascapaicha insígnia del poder, es varen recobrir els sostres de palla dels palaus i els temples del Cuzco en les més vistoses mantes confeccionades en plomes multicolors. L'espectàcul va deure ser magnífic i sobrecogedor puix els lluents colors de les techumbres contrarrestaven en la sobrietat de les pedres i les cenefas d'or dels murs palatins.

Orfebreria i metalúrgia

L'àrea andina de Perú, Bolívia i Equador va ser el breçol de la metalúrgia a nivell suramericà i va sorgir sense cap influència provinent del Vell Món.

Varen existir dos centres metalúrgics un en la zona del altiplano peruà-bolivià i un atre en la costa nort en la regió Mochica-Lambayeque. D'estos dos llocs es varen difondre els coneiximents al sur, cap a Chile i Argentina, i al nort, a Colòmbia i Panamà per a aplegar posteriorment a les costes occidentals de Mèxic.

La metalúrgia en els Vages té una gran antiguetat i els seus artífexs varen conseguir les més variades tècniques i aleacions.

En tota la costa varen existir experts plateros i durant a l'apogeu incaico els seus governants varen establir mitimaes en el Cuzco per a la producció d'objectes suntuarios. Diversos documents nomenen a estos grups provinents de Chimor, Pachacámac, Ica i Chincha. És provable que les seues obres seguiren els gusts estètics incaicos. Sabem de l'establiment en Zurite, prop del Cuzco d'uns yanas plateros de Huayna Cápac, provinents de Huancavilca (actual Equador) que residien en terres del sobirà i l'obligació del qual era fabricar objectes per al Inca.

La numerosa presència en el Cuzco de plateros indígenes va ser aprofitada posteriorment pels oidores, corregidores i encomendero per a la confecció de vaixelles personals d'or i argent, burlant l'obligació del quint del rei. Per eixe motiu, són escasses les peces d'argent de el XVI en el Perú que tinguen punzones.

Per a la creació d'armament s'utilisava coure i aleacions d'esta; com el bronze, sobretot per a l'elaboració de gavinets ceremoniales i astrals per a la noblea, també es creu que varen utilisar platí i ferro encara que solament per a l'elaboració de menuts ornaments.

Música

Artícul principal → Música incaica.

Els incas varen contar en varis instruments musicals de vent i percussió entre els que es troben: la quena, la tinya o Wankar, el carabasseta, la zampoña i la baqueta. La música eixercitava un paper important en distintes ocasions. Se sap que hi havia música amorosa, guerrera, fúnebre i agrícola. La música incaica es componia de cinc notes musicals.

Una característica va ser l'eixecució de música durant les llabors agrícoles en terres de l'Estat, en la qual cosa convertien les dures faenes del camp en amenes reunions.

Els instruments musicals amprats en les manifestacions corporals eren diversos segons les danses a interpretar, els integrants, les regions o els motius de les celebracions.

Les flautas eren un dels instruments més populars. Les quenas per lo general, eren confeccionades en ossos humans mentres que unes atres flautas eren d'argila, argent o, les més comunes, de carrizos.

Entre elles destaquen els sikus de canya i de cada instrument està dividit en dos mitats en tons complementaris i tocats per un parell d'instruments. Per a formar una melodia és necessari que abdós instruments toquen alternadamente quan els correspon i ademés en forma simultànea en els demés registres.

Les antaras o flautes de Pa eren fetes de ceràmica de nou tubos acodados, les de carrizos es mantenien unides per fines soguillas.

Sobre les trompetas trobades en les tombes de la costa, pertanyien a un dels tributs dels senyors yungas. En freqüència es troben quebrades ya que la seua destrucció forma part del ritual funerari.

El caragol marí o Strombus es va representar des de l'época de Chavín de Huantar i en quechua se li diu huayllaquepa. La veu pututu en el qual se li crida actualment prové del Carib i va ser duta pels espanyols a la parell que les paraules dacsa, chicha i ají, entre unes atres. És una adaptació de fututo per no existir en el quechua la lletra f.^{cita requerida}

Un instrument musical bàsic va ser el tambor. Dit instrument podia ser de diversos tamanys i sons, i s'utilisava per a marcar el ritme en les danses i balls colectius. Els hi havia menuts, ilustrats per Guamán Poma, que eren tocats per dònes; grans, que eren confeccionats en pell de puma o otorongo i cridats puma tinya i finalment, els runa tinya, confeccionats en pell humana.

El compàs es marcava també en cascabelés d'argent o arracades de llavors que es nugaven a les cames dels danzantes. En la cultura moche, els grans senyors o els deués usaven nugats a les seues cintures grans sonajas d'or, com les del senyor de Sipán.

Entre els grups llauradors i en certes festivitats i/o celebracions bufaven en els caps secs de venados com si foren flautes i marcaven en elles els passos dels danzantes.

Llengües de l'imperi

Artícul principal → Llengües preincaicas.

Vore també: Hipòtesis puquinista sobre els incas, Llengües indígenes d'Amèrica del Sur, i Debat sobre l'existència d'escritura incaica

En el moment de l'invasió hispànica, la principal família llingüística pel seu número de parlants en el Tahuantinsuyo pertanyia a la família quechua, i existia una llengua franca coneguda modernamente com la «llengua general quechua». A la parell, l'Imperi incaico era un estat multicultural i plurilingüístico, que englobava algunes de les regions d'alta diversitat cultural i llingüística com són els actuals nort de Perú, Equador i Bolívia. Entre les llengües i famílies llingüístiques més importants destaquen algunes que varen estar associades a regnes preincaicos d'importància.

Una llista no extensiva de llengües no quechuas importants en el Tahuantinsuyo és:

• Idioma puquina, al voltant del llac Titicaca.
• Llengües aimaraicas, des de l'actual serra central del Perú fins a la zona circumdant al llac Titicaca.
• Idioma mochica, en el noroest de Perú i la costa nort.
• Llengües uru-chipaya, en el circuit fluvial i llacustre entre el llac Titicaca i el llac Poopó.
• Llengües tallanas, en la costa més septentrional de Perú i el sur d'Equador
• Idioma quingnam, en la costa central de Perú.
• Idioma cañari, en l'actual Equador
• Idioma chacha, en el territori dominat pels chachapoyas.
• Idioma cacán, en el sur de l'imperi.

Varis llingüistes han propost que la vall del Cuzco era principalment aimara-parlant en el moment de la conquista espanyola i en les décades immediatament anteriors. Aixina mateix, la hipòtesis puquinista sobre els incas es base en evidència cronística, toponímica i onomàstica per a propondre que el grup ètnic fundador de la civilisació incaica hauria segut d'orige ètnic altiplánico colla i puquina-parlant.

Lliteratura

Artícul principal → Lliteratura incaica.

Abans de la conquista espanyola existia una rica i variada lliteratura oral en l'àrea de l'Imperi inca. Algunes mostres de poesia religiosa, narracions i llegendes quechuas han aplegat a nosatres gràcies a que varen ser transcritas per cronistes com Cristóbal de Molina, el cuzqueño, autor de Faules i ritos dels incas (1575); Santa Cruz Pachacuti, indígena evangelizado defensor de la Corona espanyola, que va escriure la Relació d'antiguetats d'este regne del Perú (1613), a on descriu la religió i filosofia quechuas i arreplega en llengua quechua alguns poemes de la tradició oral; l'Inca Garcilaso de la Vega (1539-1616); i Felipe Guamán Poma d'Ayala l'obra del qual Nova crònica i bon govern permet reconstruir bona part de l'història i genealogia dels incas, aixina com numerosos aspectes de la societat peruana posterior a la conquista.

Gràcies a ells i a atres cronistes de el XVII, una part d'este llegat va perviure i és una font viva per a la lliteratura posterior. Eixa llabor va ser continuada molt despuix per antropòlecs, historiadors i investigadors moderns i contemporàneus. Un dels més influents és José María Arguedas, important també per la seua obra novelística, que subralla l'importància del caràcter bilingüe i multicultural del Perú.

Ciència i tecnologia

Tecnologia militar

Els incas eren hàbils forjadores de metal, varen construir armes de bronze i objectes domèstics. Varen construir astrals i mazas per al contacte cos a cos i entre atres objectes militars també armes arrojadizas com a arcs i fleches, usant també fondes cridades huaracas. Són conegudes les mazas en cap de forma estrelada en un orifici al centre a fi de colocar-la en un pal.

Descobriments

Segons l'historiador José Antonio del Bust en l'expedició marítima portada a terme per Túpac Yupanqui, els incas haurien descobert Oceania, havent aplegat a Mangareva i illa de Pasqua.^{cita requerida}

Astronomia

En l'astronomia incaica va destacar el Sol, i el seu cult, sembla ser una constant en les cultures de l'antiguetat, sense dubte pel rol que l'astre rei complix en el «calendari agrícola». Els incas adoraven al Sol fonamentalment per a que els proporcionara abundants collites. Era una força dominant i un símbol de prestigi i poder.

En el Perú el cult al Sol es va oficialisar per les conquistes incaicas. Estos, que adoraven al Sol a l'extrem d'afirmar que els governants eren els seus fills, duyen la seua religió a tots els pobles que anaven sometent per mig de la guerra.

El Sol (Inti, en quechua), al que acostumen representar per un gran disc d'or circundado de rajos, era adorat en temples coberts totalment d'or, com lo era el Coricancha o «recint d'or» en la ciutat del Cuzco. També s'afirmava que la dacsa eren les llàgrimes del Sol pel color dorat que té la dacsa seca. Per lo tant es ofrendaba al Sol la beguda que s'elaborava en la dacsa: la chicha.

El cult al Sol tenia el seu apoteosis en la festa del Sol (Inti Raymi en quechua) que fins ara es reproduïx, tots els 24 de juny, en la ciutat del Cuzco.

Alguns cronistes afirmen que els incas podien predir els eclipses.

L'us de l'astronomia, com en moltes cultures de l'época, va tindre un alcanç agrícola desenrollat. Els incas eren capaços de separar les estacions per époques de sembrat i collita per a cada tipo de producte. Es va conseguir esta ferramenta per mig de l'utilisació d'edificacions de pedra (entre els que es trobaven els temples anteriorment mencionats) alineades en els eixos cardinals, el nort era la guia referencial utilisada.

Medicina

La medicina que es va practicar en el incanato, estava íntimament lligada a la màgia i la religió. Totes les malalties se suponien provocades per la solsida de l'esperit del cos, a causa d'un malefici, un esglai o un pecat. Els curanderos incaicos, varen aplegar a realisar intervencions quirúrgiques, com a #trepanació craneanas (practicades anteriorment per la cultura Paracas), en el propòsit d'eliminar fragments d'ossos o armes, que quedaven incrustades en el cràneu, després d'accidents o enfrontaments bèlics. Un dels instruments utilisats en la cirugia incaica, va anar el tumi o gavinet de metal en forma de T. Com a anestèsia s'usava la coca i la chicha en grans cantitats i se sap que també varen conéixer l'us de les benes.

Els meges callahuayas, tradicionals en la regió andina, han conservat una detallada classificació antiga de les plantes i animals, que es considera procedixen de l'época. Estos kallawayas coneixien la quina, una planta altament efectiva contra la malaria.

Agrotecnia

S'estima que els incas varen cultivar prop de setanta espècies vegetals, entre elles, papes (Solanum tuberosum i unes atres), camotes (Ipomoea batatas), dacsa (Zea mays), ajíés, cotó (Gossypium barbadense), tomata, maní ( Arachis hypogaea), oca (Oxalis tuberosa) i quinua (Chenopodium quinoa).

Les principals tècniques agrícoles, sobre la disposició de terres varen ser:

• Molls o terrats, per a evitar l'erosió i aprofitar les ales i cerros.
• Waru waru, tècnica en la que es llauraven regates al voltant dels cultius i se'ls omplia d'aigua per a crear un microclima més estable que l'ambient.
• Pozas seques que s'omplien en época de pluges. Era molt amprat en la costa. Se'ls cridava simplement estanys (qucha).

També es resalta la seua tècnica de mejoramiento d'espècies. Varen saber de la major influència de la temperatura del sol que la de l'aire sobre les plantes, com ho atesta el laboratori de Moray.

La ganaderia, en canvi, va ser menys favorida. Açò es va deure a l'escassa fauna andina. Varen utilisar flames com a bésties de càrrega i alpacas com a font d'aliments i vestimenta. La vicuña va ser també molt apreciada. Es crie també el cuy (Cavia porcellus), fins a hui un dels principals potajes de la gastronomia andina.

Matemàtica i sistemes de registre d'informació

Vore també: Matemàtica incaica, Quipu, i Debat sobre l'existència d'escritura incaica

Els continguts o conceptes matemàtics varen ser aplicats pels incas, principalment, en el càlcul de resultats i cantitats de l'Economia. Si be en el incario es varen desenrollar importants sistemes de medició, són més coneguts els quipus i yupanas, que representen l'important presència matemàtica en l'administració incaica. Els quipus eren sistemes mnemotècnics que consistien en tires nugades; solament es nugaven els resultats de les operacions matemàtiques realisades anteriorment en els àbacs o yupana.

Els cronistes espanyols narren que els khipu kamayuq llegien en els nucs dels quipus l'història dels incas, relatant #naiximent, guerres, conquistes, noms dels nobles i temps de tals events. Des de llavors i fins a hui, existixen diversos hipòtesis i debat sobre l'existència entre els incas d'algun sistema d'escritura. Si ben no hi ha dubte de que estos objectes funcionaven com a sistemes de registre de cantitats, es considera no provat que hagen servit com un sistema d'escritura pròpiament dit. Atres objectes de la cultura material incaica que han segut proposts com contenint algun còdic d'escritura per a alguna de les llengües parlades pels incas són els tocapus i les quilcas.

"Tupac Cauri va manar per llei que, so pena de la vida, cap tractara de quilcas, que eren pergamins i certs fulls d'arbres en que escrivien, ni usaren de cap manera de lletres. I perque temps despuix un sabio amauta invent uns caràcters, ho varen cremar viu".

Fernando de Montesinos^{cita requerida}

Entre les propostes més recents, l'antropòloga nortamericana Gail Silverman, apelant a senyes etnogràfiques contemporànees i a passages de cròniques colonials, ha publicat un llibre en el que defén que els incas sí haurien posseït una forma d'escritura pictogràfica que seria apreciable en les formes geomètriques dels tocapus. Segons la seua hipòtesis, este sistema d'escritura inclouria tant símbols heràldics com també alfabètics. La raó de que es perguera la memòria de l'escritura prehispánica del quechua hauria segut per l'incendi del Quipucancha (universitat incaica a on es guardaven i formava als intérprets dels quipus).

“…sentint-se (Huaina Capac) prop de la mort va fer el seu testament com entre ells era costum, i en una llarga vara, a manera de bàcul, va ser posant ralles de distints colors en que es coneixia i entenia la seua última i postrera voluntat”

Juan de Santa Cruz Pachacuti^{cita requerida}

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Imperi incaico|20px|Vore el portal sobre Imperi incaico]] Portal:Imperi incaico. Contingut relacionat en Imperi incaico.
• Història del Perú
• Eixèrcit incaico
• Aillu
• Antic Perú
• Amèrica precolombina
• Guerra civil incaica
• Expansió de l'Imperi incaico
• Camins incaicos
• Pisos ecològics

Bibliografia

• Gasparini, Graziano & Margolies, Luise (1997). Arquitectura inka, Caracas: Centre d'Investigacions Històriques i Estètiques, Facultat d'Arquitectura i Urbanisme, Universitat Central de Veneçola.
• Kamen, Henry. Imperi. ISBN 84-03-09316-0.
• Marzal, Manuel (2005). Religions andinas, Colecció: Enciclopèdia Iberoamericana de Religions 4. Madrit: Editorial Trotta. ISBN 978-84-8164-711-2.
• Ortiz Rescaniere, Alejandro (2006). #Mitologia amerindias, Colecció: Enciclopèdia Iberoamericana de Religions 5. Madrit: Editorial Trotta. ISBN 978-84-8164-858-4.
• Pease. Els últims incas del Cuzco.
• Rostworowski, María. Enciclopèdia Temàtica: Incas. ISBN 9972-752-00-3.

• Rostworowski, María (1995). Història del Tahuantinsuyo, Llima: Institut d'Estudis Peruans, IEP Edicions. ISBN 9972-51-029-8.
• Rostworowski, María (1997). Pachacutec i la llegenda dels Chancas, Llima: Institut d'Estudis Peruans, IEP Edicions.
• Rostworowski, María. Història dels incas, Llima: Prolibro - Associació Editorial Bruño.
• Rowe, John H. (1946). Inca Culture at the Clave of the Spanish Conquest, Handbook of South American Indians. Washington, Bureau of South American Ethnology. Bulletin 143, vol.2.
• Vargas, Angles. Història del Cuzco.
• Villanueva Sotomayor, Juliol R. (2001). El Perú en els temps moderns, Llima, Perú: Empresa Periodística Nacional S.A.C..
• Von Hagen (1957). Realm of the Incas.
• VV. AA.. Cultures prehispánicas, Muxica Editors. ISBN 9972-617-10-6.
• VV. AA.. Història Universal: Amèrica precolombina, Editorial Sol 90. ISBN 9972-891-79-8.
• Ward, Thomas (2018). The Formation of Latin American Nations: From Clapix Antiquity to Early Modernity, University of Oklahoma Press. ISBN 978-0-8061-6150-1.

Bibliografia suramericana

• María Rostworowski: Història del Tawantinsuyu Institut d'Estudis Peruans Llima (1988) sis mil eixemplars.

Franklin Pease: Història Els Incas. Pontifícia Universitat Catòlica del Perú PUCP- Fondo Editorial Llima (1991)

• Virgilio Roel Pineda: Cultura Peruana i història dels Incas. Universitat Ales peruanes. Fondo de Cultura Econòmica. Llima (2001)
• Waldemar Espinoza: Els Incas. Economia Societat i Estat en l'Era del Tahuantinsuyo. Amaru Editors. Llima (1987)

Jesús Lara. La Cultura dels Inkas. Editorial "Els Amics del Llibre". La Pau- Cochabamba (1967) José Antonio del Bust Duthurburu: Història Cronològica del Perú. Edició de Petro Perú. Llima (2006)

• Lumbreras Editors Història del Perú Una mirada al passat.Perú Lima(2017)

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Imperi incaico.
• Informació sobre l'imperi incaico [1] archivat en Wayback Machine.
• Arquitectura, Història i Religió inca
• viajar-els-incas-per-oceania/