Arachis hypogaea

Archiu:Arachis hypogaea - Köhler–s Medizinal-Pflanzen-163.jpg

Arachis hypogaea (Arachis hypogaea)

Arachis hypogaea, comunament coneguda com maní, cacahuate, caguate o cacau, (del náhuatl, tlalcacahuatl) és una planta de la família Fabaceae (o Leguminosae), comunament coneguda com la família dels llegums, frijoles o pésols. De la mateixa manera que la majoria dels atres llegums, els maníes alberguen bactèries fijadoras de nitrogen en nòduls radicals, que milloren la fertilitat del sol, lo que els fa valiosos en les rotacions de cultius.

Els cacahuates estan contingudes en baïnes subterrànees. Es cultiva àmpliament en els tròpics i subtrópicos per productors comercials tant chicotets com a grans; Es produïx tant com a llegum de gra com un cultiu per a produir oli. La geocarpia és atípica entre els llegums, lo que va dur al botànic Carl Linnaeus a denominar a l'espècie hypogaea, o 'baixe la terra.'

A pesar de no complir en la definició botànica de ser una anou com 'un frut la paret del qual del ovari s'endurix en la madurea', els maníes són generalment categorizados com a fruts secs en fins culinaris. Algunes persones són alèrgiques al maní i poden tindre una reacció potencialment fatal; açò és distint a les alèrgies a fruts tipo anous.

Els cacaus es cultiven per les seues llavors comestibles, les que són similars en sabor i perfil nutricional als fruts secs com les anous i les armeles, i, com a frut sec culinari semblant a l'anou, a sovint se servixen de manera similar en les cuines de molts països.

És una planta oriunda dels Vages.

Descripció

És una herba anual, erecta o en talle ascendent de 30-80 cm d'altura, en brots pubescentes de color groguenc, glabrescentes. Estípulas de 2-4 cm, pilosas. Fulls generalment són de quatre folioladas en pecíol de 4 a 10 cm, cobertes en tricomas flexuosos llarcs, de marge ciliat i àpiç. Flores de 8 a 10 mm en tubo del cáliz estret de 4 a 6 mm. Corola de color groc dorat; estandart obert i ales distintes, oblongas a ovadas; quilla distinta, molt ovada, més curta que les ales, en àpiç acuminado a picudo. Ovari oblongo en l'estil terminat per un estigma menut, escassament pubescentes. El frut és una llegum, pero considerada un frut sec, de desenroll subterràneu, oblonga, inflada, de 2-5 × 1-1,3 cm, de parets grosses, reticuladas i veteadas, en d'una a quatre (menys de sis) llavors. Estes últimes tenen un tegumento de color rojós obscur, són oblongas i d'uns 5-10 mm de diàmetro.

Una característica única d'esta planta és que, una volta que les flors han segut polinizadas, es marchitan i generen una espècie de «tacha» que es dirigix al sol i enterra el brot que després es convertirà en la baïna («caixa») que conté els fruts. O siga, el maní o cacau madura baix terra, pero no està adherit a les raïls.

Orige

Orige genètic

Un estudi genètic publicat en 2016 ha revelat que el maní és un híbrit de dos espècies selvades. Es va originar pel creuament de l'òvul de A. duranensis (distribuïda en el sur de Bolívia i nort d'Argentina) en el polen de A. ipaensis (conespecífico actualment en A. magna, que creix i es distribuïx en la selva de Brasil). Esta hibridació va ocórrer de la mà de la recolecció i migració humana, aixina com en la polinisació natural d'insectes, fa uns nou mil quatrecents anys, en l'actual regió subandina del sur de Bolívia (Chuquisaca i Tarija).

CR

Història

A. hypogaea s'ha cultivat per a l'aprofitament de les seues llavors des de fa sèt mil o huit mil anys. Els restants més antics d'esta llavor daten de l'any 6494 a. C., trobats per l'arqueòlec nortamericà Tom Dillehay en Paiján i en la vall de Ñanchoc (actual Cajamarca, Perú) en la part alta del riu Zaña, vall que va resultar ser el lloc de cultiu més antic d'Amèrica.

El inchik (nom de la llavor en quechua) va ser consumit i representat en les cultures i ciutats més antigues d'Amèrica. S'utilisaven en la gastronomia: La lagua o llet de inchik, i el inchicapi, que eren la chicha fresca i la sopa respectivament. El inchik va ser cincelado en algunes estàtues de deidades en els temples de la civilisació chavín (aproximadament, 1200 anys a. C.), en el centre-oest de Perú.

Es va introduir a Mesoamérica des d'a lo manco el sigle I a. C., segons el registre de Tehuacán (estat de Pobla, Mèxic), en a on es va cridar tlalcacáhuatl (en idioma náhuatl, ‘cacao de la terra’). Es va tornar part dels ingredients per a preparar mulli o mole, mescla per a oferir als grans deus mesoamericanos. Per un atre costat, en les illes del Carib, esta llavor es va cridar, en llengua taína, maní.

Posteriorment en l'época del Intermig Primerenc (200 a. C.-700 d. C.), la forma del clafoll (baïna) de la llavor va ser utilisada de forma artística, tal és el cas de la joyeria mochica en representacions antropomorfas en or, argent i coure, com per eixemple els collars del Senyor de Sipán (els contes del collar eren baïnes de inchik d'or i argent), en el III.

Mil anys despuix, en el Horisó Tardà, els incas varen usar l'oli extret del inchik mesclat en l'oli d'una espècie d'arbre d'ungüent, utilisant el resultat per a la protecció de la pell.

Els conquistadors espanyols varen conéixer el consum d'esta llavor en aplegar al continent americà mentres visitaven un mercat de la capital asteca, Mèxic-Tenochtitlan, en el XVI.^{cita requerida} En Europa el seu cultiu va entrar a través d'Espanya, concretament de Valéncia, a on seguix sent una de les principals produccions agrícoles. El comerç de les potències europees de l'Edat Moderna va introduir la llavor en atres continents.

El científic George Washington Carver (1864-1943) va propondre al maní (entre atres plantes) per a l'indústria agrícola en la primera mitat de el XX com a part del seu concepte d'extensió agrària i cultius alternatius per a la autosuficiencia a nivell mundial. Va crear o va difondre més de cent productes de maní que eren útils per a la casa i la granja, incloent cosmètics, tenyides, pintures, plàstics, gasolina i nitroglicerina.

En l'actualitat, el seu cultiu s'ha estés àmpliament per regions d'Àsia, Àfrica i Oceania.

• Fulls paripinadas
  Fulls paripinadas
• Flor
  Flor
• Maníes pelats, salats.
  Maníes pelats, salats.

Cultiu

Se sembra a finals de primavera i es recolecta a finals d'autumne. El seu cultiu es realisa des d'époques remotes, puix els pobles indígenes ho varen cultivar, tal i com queda reflectit en els descobriments arqueològics realisats en Pachacámac i atres punts del Perú. Allí es varen trobar representacions del inchik en peces de alfarería i vasijas. En Àfrica, es va difondre en rapidea i va passar a ser un aliment bàsic en la dieta de numerosos països, raó per la qual alguns autors situen erròneament l'orige del maní en este continent. Els clafolls, obtingudes com a subproducte, s'ampren com a combustible.

• Ribera Alta, 1947
  Ribera Alta, 1947
• Llaurant el camp per al cultiu de cacaus, 1948, Valéncia
  Llaurant el camp per al cultiu de cacaus, 1948, Valéncia
• Cull de cacaus, 1959, Alginet
  Cull de cacaus, 1959, Alginet

Hui en dia, els principals països de cultiu són China i l'Índia, a on s'utilisa sobretot com a matèria primera per a la producció de «oli de cacau».

Plagues

L'infecció per certes espècies de fongos (Aspergillus flavus o A. parasiticus) contamina les llavors en aflatoxinas, perilloses substàncies cancerígenas.

En Argentina, un problema sério que comença a preocupar als especialistes és l'aparició del carbó de maní, causat per Thecaphora frezii.

En un treball presentat en juny de 2008 per Marinelli, A.; G. J. March i C. Oddino, es resumix lo següent:

El carbó va ser detectat per primera volta en maní cultivat en la campanya 1994/95, i des de llavors s'ha observat en lots aïllats i en baixa incidència. Considerant l'importància d'este cultiu per a Còrdova, i que el 80 % de la producció és destinada a exportació, es varen estudiar aspectes biològics i epidemiológicos de la malaltia. Per a determinar llocs i forma d'infecció (postulats de Koch) es varen realisar #inoculació a flors i sol i es varen sembrar llavors parcialment afectades i contaminades externament. Per a quantificar la malaltia es monitorearon lots (prevalença i incidència) en sèt campanyes agrícoles, i es va desenrollar una metodologia per a detectar el patógeno en mostres de sol. Es conclou que Thecaphora frezii és el causal del carbó de fruts de maní cultivat i que l'infecció és localisada en el ginóforo quan penetra al sol. Els únics òrguens colonisats són els fruts i les llavors, que poden transformar-se en una massa carbonosa. La dispersió ocorre a través de llavor malalta o contaminada externament. El patógeno sobreviu en el sol i és possible detectar-ho per mig de mostrejos i observació al microscopi de les teliosporas. La prevalença va oscilar entre 9-24 % de lots monitoreados, i l'incidència entre 0,13 i 2,7 %; es va detectar un lot en incidència 6,4 %.

Denominació

Maní és una paraula d'orige taíno i és el nom que predomina en alguns països de parla hispana per a la denominació tant de la planta com del seu frut i la seua llavor. La denominació maní també pot provindre del idioma guaraní en el que es denomina manduví. Adicionalment, en Guatemala també se li denomina mania.

El terme cacahuate és un nahuatlismo provinent de cacáhuatl (‘cacao’). En náhuatl, es denomina tlālcacahuatl, que significa ‘cacao de la terra’, compost per tlalli (‘terra’, ‘sol’) i cacahuatl (‘grans de cacao’), perque la baïna de les seues llavors està baix terra. De fet, en Valéncia, el primer lloc a on li'l va cultivar en Europa, se seguix denominant cacao (cacau en valencià).

La planta i el frut es coneixen en Mèxic com cacahuate, mentres que Espanya ha adoptat el vocablo cacau, i en la major part de la Regió de Múrcia i Andalusia es diu als fruts, de forma genèrica, avellanes. En alguns llocs d'Espanya, els fruts repelados i fregits es denominen panchitos o manises (en les Illes Canàries i en les poblacions de Vigo i Chapela, del suroest de Galícia). En atres llocs d'Espanya, més concretament d'Andalusia (com Còrdova o Màlaga), se'ls crida huetes al frut sense clafoll.

El seu nom és inchik en llengua runasimi, i chuqupa en aimara.

En Filipines és conegut com maní en el espanyol filipí, nom que compartix en varis països de parla hispana. Açò ha influenciat les llengües autòctones de Filipines que adopten la mateixa paraula per a referir-se a este frut.

També rep els noms de alfóncigo de terra, avellana americana, avellana de Valéncia o pistacho de terra.

Usos

D'este frut s'obtenen aliments com la crema o manteca de maní, i s'extrau el seu oli, molt amprat en la cuina de l'Índia i del surest d'Àsia.

En Espanya, es consumix la llavor crua, fregida o torrada, encara que se sol conéixer popularment com a «cacaus» o «cacaos».^{cita requerida} En Andalusia Occidental, se solen cridar «avellanitas».

En Canàries, li'ls coneix com «manises».

En les llavors torrades es fa un succedàneu del café.

En Equador es va protegir la denominació d'orige Maní de Transkutuku.

Es pot consumir com a aperitiu (generalment torrat i salat o ben adicionado de chile/ají en pols per a donar-li sabor picante) o com a part dels pastiços i dolços (generalment com a adorn en els dónuts o com topping dels gelats).

Clafoll

De geometria cóncava, la seua gruixa varia de 0,5 a 1 mm. Té alta relació pese/volum 45-50 g/L.

La composició química té àmplia dispersió (segons la varietat analisada), per lo que es pot generalisar aproximacions. Humitat: menor al 10 %; fibra crua: aproximadament 60 % (celulosa: 50 %); lignina: 25 %; glucano: 20 %.

En les preparacions en les que el maní es menja fregit dins del seu clafoll, no és necessari descartar-la abans d'ingerir, ya que s'ablanix en la cocció i adquirix certes condicions de comestibilidad.

Us com a rebuig

El clafoll de maní és un rebuig que es reutilisa com a combustible per a calderes, encara que el seu us és alguna cosa dificultoso perque desprén molt fum i cendra.

S'utilisa parcialment per a mesclar en aliment per a ganado, sobretot porcí. Encara que no té valor proteic i és indigesto, servix per a administrar l'equilibri de materials d'un atre tipo d'aliments en el que es mescla.

Servix com a substrat per a aus de corral i com a mig de cultiu per a fongos.

També s'associa en usos similars als de la borumballa de fusta. En la Universitat Nacional de Riu Quart (Còrdova, Argentina) es varen desenrollar panels aglomerados mixts en clafoll de maní (30 %) i borumballes de fusta.

Producció mundial

Segons senyes proporcionades pel Departament d'Agricultura dels Estats Units, la producció mundial d'oli de maní s'ha mantingut estable en el quinqueni 2011-2015.

Producció (en millons de tonellades mètriques)	2011/12	2012/13	2013/14	2014/15	agost de 2015/16	setembre de 2015/16
Maní	38,47	40,47	41,15	39,67	41,39	40,78

Principals productors de maní (2018) (tonellades)
ChinaArchiu:Flag of China.png	17332600
Archiu:Flag of India.png	6695000
Plantilla:NGR	2886987
Plantilla:SUD	2884000
[[Image:Flag_of_Estados Unidos .png|20px]] || align="right" | 2477340
Plantilla:MYA	1599149
Plantilla:TAN	940204
Plantilla:ARG	921231
Plantilla:CHA	893940
Plantilla:SEN	846021
Plantilla:GUI	770105
Plantilla:NIG	594162
Plantilla:CMR	594019
Brasil	563347
Plantilla:GHA	521032
Total mundial	45950900

Font:

Comerç exterior del maní

Evolució dels principals exportadors de maní en el món

Estats Units, Països Baixos i China varen ser els tres majors exportadors mundials de maní del lustre 2010-2014.

Les sifres presentades en la taula a continuació són en dólars nortamericans valor FOB.

Data País exportador	2010	2011	2012	2013	2014
Estats Units	220477696	220526347	268434982	543585640	450778162
Països Baixos	171456595	242856996	155818516	271798633	238893982
China	234577355	218762794	244212798	215666317	195535976

Es pot apreciar que, durant el bienio 2013-2014, Estats Units va superar les exportacions combinades de Països Baixos i China. Dins de Sudamérica, Argentina i Brasil varen liderar la llista de països exportadors. Nicaragua va ser l'únic exportador d'envergadura de Centroamérica. Varen completar la llista Índia, Egipte, Israel i Suràfrica.

Evolució dels principals importadors de maní en el món

De l'atre costat de la balança comercial, Països Baixos, Alemània i Mèxic varen ser els principals importadors mundials de maní durant els anys 2010-2014. Està clarament marcat que Països Baixos va equiparar les importacions combinades d'Alemània, Mèxic i Regne Unit.

Les sifres presentades en la taula a continuació són en dólars nortamericans valor FOB.

Data País importador	2010	2011	2012	2013	2014
Països Baixos	337280601	429645642	571446231	587955792	484708924
Alemània	137250765	183349355	202066229	205195023	212954707
Mèxic	129783369	182050961	221608422	147369833	152516191

Varen completar el llistat Regne Unit, Rússia, Canadà, Espanya, Itàlia, Malta i Polònia.

Cultiu en China

Va ser introduït en China per mercaders portuguesos en el XVII i atres varietats per misionero nortamericans en el XIX. Es va fer popular i varen començar a preparar-se en molts plats chinencs, en freqüència hervir. Ya en el XX, durant els anys 1980, la seua producció va començar a incrementar-se; tant aixina que, en 2006, China va ser el major productor de maní del món. Un factor important en este increment ha segut el canvi del sistema comuniste cap a un sistema econòmic de mercat lliure a on els grangers elegixen qué sembrar i qué vendre.

Propietats

Principis actius

Conté amidas, sucres, tossal, araquina, oli (àcit oleico, palmítico, esteárico, araquídico, mirístico i lignocérico, com a components), proteïnas, betaína.

Indicacions i antinutrientes

És nutritiu, fluidificante, anticolesterolémico. La farina s'usa per a productes destinats a diabètics (galletas, torrons). S'usen els fruts. Es recolecten en setembre.

Algunes persones deuen evitar-ho, puix és alergénico i també conté fibres.

Si no se seguixen les bones pràctiques corresponents, podrien contindre nivells elevats d'aflatoxina, una micotoxina d'alguns fongos que pot ser perillosa per a la salut.

Igualment podria existir la possibilitat de que (en ser un llegum que es menja crua) les seues lectina provocaren ateroesclerosis. No obstant, també se sugerix que pot millorar el perfil lipídico. Al no haver clara evidència cap a cap direcció, es recomana no abusar del seu consum.

A la seua volta, a pesar de ser alts en calories, i segons conclouen múltiples estudis, tant els manís com els fruts secs són apropiats per a la pèrdua de greix corporal i conseguir o mantindre una composició corporal saludable, evitant aixina la obesitat.

També s'ha associat una dieta que incloga maní en un menor risc cardiovascular, lo que a la seua volta s'associa en un menor risc de deterioració cognitiva associada a l'edat. L'efecte protector contra la deterioració cognitiva i l'Alzheimer també podria estar relacionat en el resveratrol, del que el maní és una font important, gràcies al seu efecte antioxidant.

• Archiu:Peanut oil bottle.jpg
• Archiu:PeanutButter.jpg
• Archiu:Alegries (5557828502).jpg
• Archiu:Cacahuates Japonesos.jpg
• Archiu:Dragee "Арахис в сахарной глазури" 02.jpg
• Archiu:Dragee "Арахис в шоколаде" 02.jpg

Taxonomia

Arachis hypogaea va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 741. 1753.

Sinonímia

• Arachis hypogaea subsp. oleifera A.Chev.
• Arachis nambyquarae Hoehne
• Lathyrus esquirolii H.Lév.

Vore també

• Sterculia quadrifida ("mani" Kurrajong)
• Plukenetia volubilis ("maní" Jíbaro)
• Erdnussflips

Bibliografia

• CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mèxic City.
• Cowan, C. P. 1983. Flora de Tabasco. Llistats Floríst. Mèxic 1: 1-123.
• Dodson, C. H., A. H. Gentry & F. M. Valverde Badillo. 1985. Fl. Jauneche 1-512. Banc Central de l'Equador, Quito.
• Drake del Castell, I. 1903. Note sur els plantes recueillies parell M. Guillaume Grandidier, dans li Sud de Madagascar, en 1898 i 1901. Bull. Mus. Hist. Nat. (París) 9: 35-46, 96-99.
• Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i-lxiv, 1-1632. American Book Co., Nova York.
• Forzza, R. C. et al. 2010. 2010 Llista de espécies Flora do Brasil.
• Foster, R. C. 1958. A catalogue of the ferns and flowering plants of Bolívia. Contr. Gray Herb. 184: 1-223.
• Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. En H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, Nova York.
• Gleason, H. A. & A. J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i-910. New York Botanical Garden, Bronx.

• Howard, R. A. 1988. Leguminosae. Fl. Lesser Antilles (Dicotyledoneae-Part 1) 4: 334-538.
• Idárraga-Piedrahíta, A., R. D. C. Ortiz, R. Calleja Posada & M. Merello. 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 1-939. Universitat de Antioquia, Medellín.

Enllaços externs

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Arachis hypogaea en el Viccionari.

• Propietats dels cacaus