Taíno

Grups tainos a l'arribada dels europeus, al final del sigle XV. En vert, ubicació dels caribes, pobles belicosos d'orige arahuaco com els taínos.

Els taínos són els habitants indígenes de les illes Lucayas de Bahames i Islas Turcas y Caicos, les Antilles Majors de Cuba, Jamaica, L'Espanyola i Puerto Rico, i el nort de les Antilles Menors, incloent les Illes Vérgens, Anguilla, San Martín, Antigua y Barbuda, i Sant Cristóbal i Nieves. Es tracta d'un poble arahuaco que va aplegar procedent d'Amèrica del Sur, específicament de la desembocadura del riu Orinoco, Veneçola, passant d'illa en illa, reduint o assimilant als pobladors més antics, com els guanajatabeyes, els ciguayos i els mazorijes, les cultures dels quals són anteriors a l'arribada dels taínos. La llengua taína pertany a la família llingüística macro-arahuacana, que s'estén des d'Amèrica del Sur a través del Carib.

En el moment de l'arribada de Cristóbal Colón en 1492, hi havia cinc cacicazgos taínos en el territori de L'Espanyola (hui República Dominicana i Haití ), cada u dirigit per un cacic principal (cap), a qui se li rendia homenage. Puerto Rico també va ser dividida en cacicazgos. Al cap o cacic de la tribu se li pagava un tribut significatiu. Els cacics tenien el privilegi de dur colgantes d'or cridats chain, vivint en bohíos rectangulars en lloc d'ovalats que els pobladors habitaven i assentant-se en taburetes de fusta quan rebien hostes. En el moment de la conquista espanyola, els majors assentaments de població taína podien aplegar fins a 3000 persones cada u. Els taínos competien tradicionalment contra els seus veïns: les tribus caribes, un atre grup originari d'Amèrica del Sur, que vivien principalment en les Antilles Menors. La relació entre els dos grups ha segut objecte de molt estudi. Durant gran part de el XII, la tribu taína estava sent conduïda cap al noroest del Carib (lo que hui és Amèrica del Sur) per les incursions dels caribes, moltes dònes caribes parlaven llengua taína per la gran cantitat de dònes taínas captives entre ells.

Hernán Cortés va aplegar en 1504 a l'illa de l'Espanyola (actual República Dominicana i Haití), habitada pels taínos, poc despuix de la devastadora "Guerra hispà-taína" (1495-1503).

En el XVIII, la societat taína havia segut devastada per malalties introduïdes tals com la pigota, aixina com atres factors tals com els matrimonis mixts o interraciales i l'assimilació forçada a l'economia de plantació que Espanya, França, Anglaterra, Dinamarca i Països Baixos varen impondre en les seues colónies del Carib, en la posterior importació de treballadors esclaus africans. El primer brot de pigota registrat en L'Espanyola es va produir en decembre de 1518 o giner de 1519. Pese a tot, varis pobles indígenes varen sobreviure fins a el XIX en Cuba. Els espanyols que varen aplegar per primera volta a les Bahames, Cuba i L'Espanyola en 1492 i més vesprada a Puerto Rico, no varen dur dònes. Varen prendre a les dònes taínas per les seues esposes, lo que va donar com resultat un important mestiçage.

Introducció

Dòna indígena (provablement Luisa Gainsa) i una chiqueta en Baracoa, Cuba en 1919.

Quan els primers navegants espanyols varen aplegar a les illes del Carib, els diversos cacicazgos de l'Espanyola estaven en plena lluita en els caribes procedents d'Amèrica del Sur i que ya havien conquistat la majoria de les Antilles Menors. En eixe llavors la societat taína es dividia en uns cinc regnes controlats per cacics, a els qui se'ls pagava tribut. El flare Bartolomé de les Cases (1484-1566), en el seu llibre Història general de les Índies, relata que en l'any de 1508 quedaven uns 60 000 taínos en l'illa L'Espanyola; per a 1531 l'explotació i les malalties havien reduït el número a 600. Estudis actuals, no obstant, han qüestionat tals afirmacions.

Ètnicament no tots els habitants de L'Espanyola eren pròpiament taínos, ya que ademés del taíno clàssic s'haurien parlat el ciguayo i el mazorí, que segons De les Cases eren tres llengües diferents i mútuament no inteligibles. Entre els pobles taínos, De les Cases sugerix que existien vàries llengües entre ells:

• Taíno clàssic, parlat en Cuba oriental i la major part de l'Espanyola, alguns assentaments esporàdics a l'oest de la província d'Orient, en Cuba central i occidental, aixina com en les illes Lucayas meridionals (Islas Turcas y Caicos) i Puerto Rico.

El taíno clàssic tenia diferents variants regionals, de les quals el taíno del cacicazgo de Jaraguá es considerava el més elegant i prestigiós. El taíno clàssic de Jaraguá també va servir com segona llengua pels parlants d'atres llengües de la regió, aixina com lingua franca del comerç i la cultura. Segons De les Cases era una llengua que casi tots coneixien i podien entendre, encara que clarament coexistia en atres llengües en les Antilles Majors.

• Taíno ciboney, era la llengua parlada en l'extrem suroccidental de l'Espanyola, la major part de Cuba oriental i central i provablement Jamaica.

En l'extrem oriental de Cuba, també s'hauria parlat una llengua diferent pels guanajatabeyes, l'orige dels quals no pot precisar-se per la ràpida extinció del grup. En algunes illes com Jamaica o Dominica els taínos i iñeris varen permanéixer com a grup diferenciat fins a per lo manco finals de el XVIII, quan estaven en procés de mestiçage en la població d'orige europeu i africà.

Procedència

Archiu:1919 The Barrientos family.jpg

La majoria dels taínos de hui són d'ascendència mixta, com se sugerix en esta foto de 1919 de la família Barrientos en Baracoa, Cuba, encapçalada per una dòna indígena i un exsoldado espanyol.

L'evidència llogística conservada en algunes llistes de vocabulari mostra clarament el parentesc de la seua llengua en les llengües arawak de Sudamérica. Concretament la forma d'alguns dels primers americanisme o préstams de les llengües arawak a l'espanyol mostren canvis fonètics que sugerixen que la llengua dels taínos tenia un parentesc més estret en el guajiro que en atres llengües arawak modernes:

(espanyol) ají < aší / (guajiro) haši / (arawak-lokono) hači < *hátʰi 'chile (pimentó)'

(espanyol) aje < *áši / (guajiro) háiši / (arawak-lokono) haliči < *hálitʰi 'batata'

Estos eixemples mostren que el taíno hauria estat més propenc al guajiro que al lokono.

Encara que alguns autors han trobat similituts entre algunes costums, tradicions, simbologia i creències, perceben una influència dels pobles mayas de la península de Yucatán, Guatemala i atres regions adjacents, açò podria sugerir una influència cultural, pero no sembla haver influència llingüística profunda entre la llengua dels taínos i les llengües mayas.

Estudis de el ADN de l'ètnia taína

Alguns historiadors i polítics varen aplegar a declarar que els habitants prehispánicos del Carib varen ser completament aniquilats despuix de l'arribada dels espanyols, pero els estudis d'ADN mitocondrial (ADNmt) en Puerto Rico senyalen que hi ha un 31.1 % de persones en ADNmt d'orige amerindio, 5.4 % d'orige africà subsaharià i 64.5 % en ADNmt d'orige europeu. podrien ajudar a clarificar les migracions precolombinas. En definitiva, prop d'un 10 a 15 % de el ADN total dels portorriquenys és d'orige taíno segons un estudi realisat per la revista Nature.

Recentment, unes poques organisacions neo-taínas, com la Confederació Unida de Taínos (una iniciativa internacional) i la Nació Tribal Jatibonicu Taíno de Borikén (Puerto Rico) han pres l'iniciativa per a realisar estos reclams. Alguns pensen que el moviment de resurrecció taíno pot vore's com a part d'un resorgiment més ampli en la concientizaació i organisació indígenes caribenyes. Les reclamacions de herència taína en Puerto Rico són controversiales i alguns erudits com Jalil Sued Badillo, un historiador ètnic de l'Universitat de Puerto Rico, afirmen que el registre oficial dels espanyols, documents històrics, parlen de la desaparició del poble taíno.

Els estudis a el ADNmt estimen que un 15 i 18 % dels dominicans té ascendència taína directa per llínea materna realisats entre 2006 i 2008 dirigit per la doctora Arlene Álvarez a 1200 individus per l'Universitat Central de l'Est i el Museu Arqueològic Regional Alts de Chavón. Un atre estudi realisat per Alfredo Coppa i el Museu del Home Dominicà en 2001 la composició genètica de la població dominicana era d'un 0.7 % d'ascendència africana, 45 % amerindia, 51 % europea i 4,8 % d'orige incert, pel costat matern.

Pel costat de l'herència paterna 58 % provinent d'Europa, 36 % africà, 1 % amerindio i 5 % indeterminat en L'Espanyola. Els gens taínos tendixen a ser més freqüents en Cibao (províncies de Port Argent, Espaillat i Santiago) i en menor medida les regions Suroest i Surest (Sant Joan, Bahoruco, Azua, Peravia i Sant Cristóbal).

Sobre la població moderna, un atre grup d'estudiosos d'universitats portorriquenyes va realisar un estudi del ADN mitocondrial que ha aportat senyes sorprenents, varen descobrir que l'actual població de Puerto Rico té un alt component genètic taíno (aborigen portorriqueny) i guanche (aborigen canari, especialment dels guanches de l'illa de Tenerife). Este tipo de gens guanches també s'han detectat en la República Dominicana.

Això indicaria que partix dels primers contingents duts pels colonizadores europeus eren població autòctona duta com a esclava o forzadament a les Antilles.

Estructura sociopolítica

Es dividien en quatre classes socials: els naborias, els nitaínos, els bohiques o behiques i el cacic. En l'estructura sociopolítica, de caràcter teocràtic-guerrer, el cacic i el bohique representen els poders sobrenaturals del dia i la nit.

La paraula cacic, per eixemple, conté la morfema ca (de cauni: "or") perque el cacic representava el poder solar del deu del fòc; per la seua banda, bohique té les seues raïls en boa, coa, o toa i en la casa rectangular (el bohío), associada a la mitat serp de la tribu, en el seu ordenament en principi de la dualitat. Sembla provat que el cicle mitològic maya del text quiché Popol Wuj va eixercir un fort influix en les Antilles.

Archiu:Reconstruction of Taino village, Cuba.JPG

Reconstrucció d'un poblat taíno en el Chorrada de Maíta, Holguín, Cuba.

Els cacics taínos

Vore també: Història dels taínos en Sant Dumenge

Els taínos estaven dividits en gran número de cacicazgos de desigual extensió, a voltes uns tributaris d'uns atres. El croniste Fernández d'Oviedo narra que en L'Espanyola hi havia cinc grans cacics baix els quals governaven uns atres de menor importància. Els cacics taínos varen rebre pacíficament als conquistadors, al supostament considerar-los, com uns atres tants pobles d'Amèrica, deus aplegats del cel.

No obstant, davant el mal tracte que varen rebre per part dels nouvinguts, els cacics varen organisar als seus hòmens i varen repelir les agressions que tenien el propòsit de sometre'ls i esclavizarlos. Les modernes armes dels conquistadors (arcabuces, ballestas, canons), els seus petos i armadures, varen ser les claus d'una lluita desigual que va dur a la derrota dels cacics taínos. Els taínos denominaven cacic al cap d'una unitat territorial que el seu poder era llimitat a un yucayeque, caseriu, vall, etc.

Per a l'any de 1492, en Quisqueya (l'Espanyola), existien cinc cacicazgos: Higüey, Maguá, Maguana, Marién i Jaragua, governats pels següents cacics: Cayacoa en Higüey, Guarionex en Maguá, Caonabo (d'ascendència Carib) en Maguana, Guacanagarix en Marién i Bohechío (succeït per la seua germana la princesa Anacaona) en Jaragua.

En l'época de l'arribe dels europeus a Amèrica, entre els cacics més importants de Boriquén (nomene aborigen de l'illa de Puerto Rico) i les seues àrees de govern estaven: Agüeybana i Guaybaná (Guánica) —dos dels més poderosos de l'illa—, Aramaná (en les riberes del riu Toa), Arasibo (en Arecibo), Cacimar (en Vieques), Caguax (en Caguas), Canóvanas (en l'àrea del riu Gran de Loíza i riu Cubuy o Cayniabón), Daguao (en Ceiba), Guacabo (en Manatí), Guaraca (en l'àrea del riu Guayanés), Guarionex (en Utuado), Guamanix (en Guayama), Jumacao (en Humacao), Hayuya (en Jayuya), Yuisa (en Loíza), Luquillo (en Luquillo), Mabodomaca (en Guajataca), Mabó (en Guaynabo), Majagua (en Bayamón), Mayagoex (en Mayagüez) i Orocobix (en Orocovis).

Els poblats estaven organisats en clars de la selva, terra adins, en dos classes de habitàculs: el bohío (vivenda comuna circular dels habitants del yucayeque) i el caney (més gran, rectangular i en finestres, a on habitava el cacic en la seua família). Estes vivendes es construïen en fulls d'hinea (que s'arreplega en rius i llac), i fustes dels arbres de capá prieto i canella cimarrona. Per a dormir usaven hamacas teixides de cotó (la paraula hamaca és veu taína).

La vestimenta dels taínos era ajustada al mig tropical a on creixia la seua cultura. Els invasores espanyols varen trobar als hòmens coberts en un simple taparrabos i a les dònes casades en un devantal de palla, cotó o fulls cridat naguas. Les dònes fadrines anaven nuetes. Abdós sexes s'aplicaven pintura corporal negra, blanca, roja i groga. Decoraven els seus cossos en tatuages religiosos per a protegir-se dels mals esperits i foradaven orelles i llavis en or, argent, pedra, os i closca.

Entre els útils confeccionaven cistelles, cacharros de ceràmica, tallaven la fusta, hilaban rets i manufacturaban l'or, abundant en els rius de Cuba, L'Espanyola i Puerto Rico. Els espanyols varen extraure més de dèu tonellades d'or, agotant les reserves de l'illa i espoliant els pocs objectes d'interés que tenien els aixovar dels cacics.

Matrimoni

Els cacics practicaven la poliginia per raons polítiques, diplomàtiques i d'estratègia militar, sent infreqüent entre el comú del poble, a on era comú el matrimoni monógamo per amor.^{cita requerida} Esta pràctica estava justificada per l'excés de chicones en edat núbil i perque entre els taínos era un deshonor no tindre fills. Les relatives riquees dels cacics, el seu estatus i les poques aspiracions del poble, permetien a estos posseir vàries dònes i fills. La poligàmia va créixer per la constant lluita contra els indis caribes.

Les numeroses baixes entre la població masculina i l'imperiosa necessitat de mantindre un nivell de població, varen ser factors determinants per a propagar la poligàmia entre les tribus taínas antillanas. Els cacics tenien moltes dònes, pero eren dònes de tractat, a les que cridaven lieguas. Les dònes tenien que ser vérgens i majorment les utilisaven per a mantindre la pau en els indis caribes. El cacic Bohechío tenia 30 dònes, pero solament volia a una,^{cita requerida} les demés eren per a mantindre la pau en els demés yucayeques. La fidelitat jugava un rol fonamental des de l'época del matrimoni precolombino, per lo que l'adulteri era severament condenat, inclusivament en la pena de mort del adúltero contemplada dins del ordenament jurídic indígena del poble taíno.

Economia

La principal activitat econòmica dels taínos era l'agricultura; per ad açò construïen sembrats que cridaven conucos. Cultivaven mandioca o yuca en les seues varietats dolça i amarga, per ad açò ampraven abonaments i sistemes de rec; atres cultius importants eren: dacsa, cacahuate (o maní), pebre, pinya, cacao, creïlla, cotó i tabac.^{cita requerida}

Caçaven menuts rosegadors com les jutías, iguanas, algunes varietats de pardals com la higuaca i serps; peixcaven en vàries tècniques amprant hams, rets, verí, etc.^{cita requerida}

Fabricaven objectes com l'hamaca, llits de llenya (o coyes, com les cridaven). Fermentaven la yuca per a obtindre una beguda embriagadora cridada uicú o cusubí. El casabe, que és una espècie de pa de yuca o coca circular de yuca torrada al sol o al fòc, formava part de la seua dieta regular i és consumit encara hui dia en la zona del Carib. Encara es fabrica en Veneçola (utilisant una espècie de yuca amarga), República Dominicana i en la regió oriental de Cuba.^{cita requerida}

Vore també

• Agüeybaná
• Enriquillo
• Hatuey
• Anacaona
• Carib (ètnia)
• Idioma taíno
• Genocidi taíno
• Museu de lloc Chorrada de Maíta

Referències

Bibliografia

• Arellano, Fernando (1987): Una introducció a la Veneçola prehispánica: cultures de les nacions indígenes veneçolanes. Caracas: Universitat Catòlica Andrés Bell. ISBN 980-244-006-X.
• Álvarez Nazario, Manuel (1990): El parla llauradora del país: orígens i desenroll de l'espanyol en Puerto Rico. Ric Pedres: Editorial de l'Universitat de Puerto Rico, 1990. ISBN 0-8477-3635-0.
• Cobley, Alan Gregor (1994): Crossroads of empire: the European-Caribbean connection, 1492-1992. Cave Hill (Barbados): Department of History, University of the West Indies. ISBN 976-621-031-4.
• Cook, Noble David (1993): "Disease and Depopulation of Hispañola, 1492-1518". Colonial Latin American Review 2.

• Cook, Noble David, i W. George Lovell (2000): Juïns secrets de Deu: epidèmies i despoblació indígena en Hispanoamèrica colonial. Editorial Abya Yala, Quito. ISBN 9978-04-607-0.
• De les Cases, Bartholomé (1875) [1527-63]: Història de les Índies. Vols. 1-5. Colecció de Documents Inèdits per a el Història d'Espanya, vols. págs. 62-66. Madrit.
• Denevan, William M. (1992): The Native population of the Americas in 1492. University of Wisconsin Press, Madison. ISBN 978-0-299-13434-1.
• Dold, Gaylord (2002): The Bahames. Londres: Rough Guides, 2002. ISBN 978-1-85828-828-4.
• Gil-Loyzaga, Pablo E. (2007): Quatre sigles en Puerto Rico: descendents d'Antonio dels Reis Correja i de Diego R. Colón de Luyando i els seus vínculs familiars en els Loyzaga, Mexía-Casat i Rodríguez de Matos en els sigles XVI a el XIX. Editorial Visió Llibres, Madrit, ISBN 978-84-9821-781-0.
• Guitar, Dra. Lynne (2002): «El mit de l'extinció taína», capítul de KACIKE: The Journal of Caribbean Amerindian History and Anthropology. Sant Dumenge. ISBN 1562-5028.
• Jimeno, Esther; Juan Cevo; Florencio Magallón; Claudio Segura i Chester Zelaya (1983): El nostre món actual. Una visió al món, Amèrica i Costa Rica. Sant Josep de Costa Rica: Universitat Estatal a Distància, 1983. ISBN 9977-64-001-7.
• Livi Bacci, Massimo (2006) [2005]. Els estralls de la conquista: quebranto i decliu dels indis d'Amèrica. Barcelona: Crítica. ISBN 84-8432-785-X.
• Lucena Salmoral, Manuel (1982). El Descobriment i la fundació dels regnes ultramarinos: Fins a fins del sigle XVI. Madrit: Rialp. ISBN 978-8-43212-102-9.
• Martínez Estrada, Ezequiel (1990): Diferències i semblances entre els països de l'Amèrica Llatina. [1962]. Caracas: Biblioteca Ayacucho, 1990. ISBN 980-276-099-4.
• Moya Pons, Frank (1977): Manual de Història Dominicana. Universitat Catòlica Mare i Mestra (UCMM). Santiago de República Dominicana. ISBN 84-399-7681-X.
• Moya Pons, Frank (2010): Història de la República Dominicana. Tom II. Madrit: Edicions Dotze Carrers. ISBN 978-8-40009-240-5.

• Paquette, Robert L., i Stanley L. Engerman (1996): The Lesser Antilles in the age of European Expansion. Gainesville: University Press of Florida, 1996. ISBN 0-8130-1428-X.
• Watts, David (1987): The West Indies: Patterns of Development, Culture, and Environmental Change since 1492. Nova York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-24555-5.

Enllaços externs

• El Boricua [3] archivat en Wayback Machine. (en anglés).
• Anàlisis de ADN revela ancestros natius americans en Puerto Rico
• Sobre la comunitat de flares Dominicos que va defendre als Taínos en l'Espanyola
• Island Thresholds, Peabody Essex Museum's interactive feature, showcases the work of Caribbean artists and their exploration of culture and identity.
• Taino Diccionary, A dictionary of words of the indigenous peoples of caribbean from the encyclopedia "Clàssics de Puerto Rico, second edition, publisher, Edicions Llatinoamericanes. S.A., 1972" compiled by Port Rican historian Dr. Cayetano Coll i Toste of the "Real Acadèmia de l'Història". Provided by the Jatibonicu Taino Tribal Nation of Boriken (Puerto Rico).
• 2011 Smithsonian article on Taino culture remnant in the Dominican Republic
• Archivat el 7 de decembre de 2013 archivat en Wayback Machine.