Colonisació espanyola d'Amèrica

Archiu:Fray Bartolomé de Olmedo bautizando a las mujeres ofrecidas por Xicomecóatl, Miguel González (~1696).png

Colonisació espanyola d'Amèrica

Este artícul tracta sobre el procés o periodo de l'història d'Amèrica durant el domini del Imperi espanyol que es coneix com a colonial, virreinal, hispànic o de la civilisació espanyola. Per a atres usos, vore Hispanoamèrica i regnes d'Índies.

La colonisació espanyola d'Amèrica va ser el procés per mig del qual la Corona de Castella va expandir la seua sobirania sobre amplis territoris del continent americà entre finals del sigle XV i principis de el XIX. Este procés es va portar a terme principalment per mig de la conquista militar i l'implantació en el Nou Món d'una administració civil i eclesiàstica que buscava replicar, en lo essencial, el model institucional peninsular. La colonisació espanyola, no obstant, no va ser concebuda com un sistema de factories o colónies a l'estil d'atres potències europees, sino com l'incorporació de nous regnes agregats a la Corona de Castella, en un orde jurídic i institucional propi, articulat per mig de les Lleis d'Índies, el Consell d'Índies, les audiències, virreinatos i capitanies generals, el núcleu institucional de les quals era el cabildo.

Tradicionalment, els historiadors dividixen la conquista en tres periodos: l'inicial, de 1492 a 1519, centrat en les Antilles i el Carib; el segon, de 1519 a 1540, que va comprendre l'expansió al restant del continent; i el tercer, de 1540 a 1565, que va marcar la consolidació del domini espanyol en Amèrica i la seua extensió al Pacífic, incloent Filipines. Va ser impulsada per motivacions econòmiques, polítiques i religioses, incloent l'obtenció de recursos i la conversió del catolicisme de les poblacions indígenes.

«Havent format é instruït el Consell i República de la població que s'haguera de fer, encarreguen á una de les ciutats, viles o llocs de la seua governació que traguen d'ella una República formada per via de colónia»

Ynstrucciones de Felipe II per a fer descobriments i noves poblacions en les Yndias, Títul 44

La conquista d'Amèrica va ser efectuada substancialment per la Corona de Castella (fundadora dels regnes indianos) i és una continuació de la primera expansió i experiència expansionista del Regne de Castella en les illes Canàries, en les quals va ensajar per primera volta a certa escala l'experiència de conquistar, poblar i administrar un territori nou, habitat per pobles desconeguts, assimilant-los i cristianizándolos en el procés. Aixina, les tres últimes grans illes de Canàries varen ser completament someses en els anys 1478-1483 (Gran Canària), 1492-1493 (La Palma) i 1494-1496 (Tenerife) encara que l'impuls conquistador arranca molt abans, en les atres illes de l'archipèlec. Esta experiència i l'existència de fòrmules desenrollades per a solucionar els problemes de fundació de noves ciutats, pactes i enfrontaments en els naturals del país, designació i atribucions dels Alvançats militars, engranage dels aparats administratius: religiós, civil i militar, varen anar després àmpliament usades en Amèrica, tenen els seus antecedents lluntans en l'experiència de la reconquista i repoblament de la península ibèrica.

Es calcula que durant l'Espanya imperial (1492-1832), un total d'1,86 millons d'espanyols es varen assentar en Amèrica i atres 3,5 millons inmigraron durant l'época posvirreinal (1850-1950); l'estimació és de 250 000 en el XVI, i la majoria durant el XVIII, ya que l'immigració va ser fomentada per la nova dinastia borbònica. Pel contrari, es calcula que la població indígena es va reduir en un 80% en el primer sigle i mig posterior als viages de Colón, principalment per la propagació de malalties. S'ha dit que este va ser el primer acte de genocidi a gran escala de l'era moderna per diversos acadèmics, entre ells el creador del terme Raphael Lemkin. Pero molts acadèmics i autors han negat i qüestionat esta classificació.

A principis de el XIX, les guerres d'independència hispanoamericanes varen donar lloc a la secessió i posterior divisió de la majoria dels territoris espanyols en Amèrica, llevat Cuba i Puerto Rico, que es varen perdre en favor d'Estats Units en 1898, despuix de la guerra hispà-nortamericana.

Extensió de l'Imperi espanyol en Amèrica

Artícul principal → Imperi Espanyol.

• Virreinato de Nova Espanya: va ser l'actual país de Mèxic, els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Texas, Nevada, Florida, Utah i part de Colorat, Wyoming, Kansas i Oklahoma en Estats Units, que fins a 1848 varen pertànyer a Mèxic i varen ser presos a este país en la guerra coneguda com l'intervenció nortamericana en Mèxic (Florida va ser cedida per Espanya als Estats Units per mig del tractat d'Adams-Onís durant la guerra d'independència de Mèxic). Espanya va mantindre baix el seu control estos territoris des de 1519 fins a 1821. No obstant, és necessari recordar que l'independència de Nova Espanya va ser iniciada en 1810 i declarada formal i llegalment pel Congrés de Chilpancingo en 1813 baix el nom d'Amèrica Septentrional. El periodo entre eixe any i la data de consumación de l'independència de Mèxic (1821) eren concebuts pel Congrés com una lluita contra la metròpoli i pel reconeiximent internacional de la nova nació. Cal aclarir que territoris significatius que varen formar part de l'Imperi espanyol, i ubicats en Norteamérica, varen ser habitats per pobles originaris que no varen formar part del sistema colonial europeu, fins a ser incorporats el XIX pels naixents estats americans despuix de sofrir processos de neteja ètnica.
• Capitania General de Guatemala: comprenia els territoris de Guatemala, Belize, El Salvador, Nicaragua, Hondures, Costa Rica i l'estat mexicà de Chiapas. l'independència de Centroamérica va ser declarada en 1821 i, despuix de ser part del Primer Imperi Mexicà (llevat Chiapas), va proclamar el seu independència absoluta l'1 de juliol de 1823.
• Luisiana espanyola: cedida per França, Espanya la va mantindre poc temps en el seu poder, des de 1762 fins a 1801. Incorporava territoris dels actuals estats de Luisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sur, Dakota del Nort, Wyoming, Montana, Idaho, Minnesota, Misuri i Iowa. La major part d'estos territoris mai varen anar efectivament controlats per Espanya i varen permanéixer en poder dels pobles originaris fins a el XIX.
• Capitania General de Veneçola: també cridada Regne de Veneçola, comprenia Els territoris de l'actual Veneçola, part de Guyana, Trinitat durant 8 anys i part de Colòmbia.
• Virreinato de Nova Granada: els actuals països de: Panamà, Colòmbia i Equador i part de Veneçola.
• Virreinato del Perú: l'actual Perú, part de Bolívia, Equador, Colòmbia, Chile i Brasil.
• Virreinato del Riu de l'Argent: els actuals països d'Argentina (la Patagonia oriental és considerada per algunes fonts com a part del virreinato i per atres com a pertanyent a la Capitania General de Chile), Paraguay, Uruguay i part de Bolívia. Espanya mai va controlar la totalitat de la pampa, el Chaco, ni la Patagonia, que varen permanéixer baix el domini dels pobles originaris fins a el XIX. Les illes Malvines o Falkland estaven deshabitades.
• Capitania General de Chile: també cridada Regne de Chile, i en un inici Nova Extremadura, núcleu de l'actual Chile (per a algunes fonts també la Patagonia oriental). Espanya mai va controlar majorment la mitat sur de Chile ni la Patagonia, que va permanéixer baix el domini dels Mapuche i atres pobles originaris fins a començos de el XIX.

• Territoris Insulars: els actuals països de Cuba, Puerto Rico, República Dominicana, Haití, Bahames (fins a 1670), Jamaica i les Illes Caiman (abdós fins a 1655), Sant Cristóbal i les Neus (Saint Kitts i Nevis), Antigua y Barbuda (des de 1493 fins a 1632), Barbados (des de 1518 fins a 1624), Dominica, Santa Lucía (des de 1504 fins a 1654), Granada (des de 1498 fins a 1674) i Trinitat i Tobago.

Causes

• Econòmiques: el sorgiment del mercantilismo, aixina com la necessitat de trobar una ruta alternativa per al comerç de les espècies i de la seda, procedent de les «illes de les espècies», les Molucas, que havia segut bloquejada pels turcs en la pren de Constantinopla en 1453, controlant totalment la Ruta de la Seda, tant interior, com la ruta marítima.
• Culturals: Els científics, pese a lo que s'afirma, sempre han cregut en la Terra esfèrica. L'auge del comerç va provocar la proliferació de llegendes i cròniques exagerades (viages de Marque Pol, llegenda del Preste Juan), que varen causar un gran interés per lo desconegut en l'Europa de l'época, junt en l'esperit aventurer cap al Lluntà Oriente.
• Tecnològiques: l'aparició de noves naus, com les carabelas o els galeones que permetien la penetració trasatlántica, gràcies a Alfonso V i a Juan II de Portugal («El Perfecte» o «El Navegant»), i pel procés de millora naval i d'exploració, estos barcos incloïen les veles quadrades i les triangulars, junt en un caixco reforçat, evolució dels barcos del comerç flamenc. Estos varen ser els primers barcos que varen poder fer «caçades», navegar contra el vent i al costat d'est, en lo que es va conseguir el descobriment de Canàries, remontar la costa africana i conquistar Amèrica. Nous instruments de navegació, com l'astrolabio o la brúixola, que permetien orientar-se en la mar junt en el seguiment de les estreles, aixina com els alvanços en cartografia, varen ser fonamentals per a permetre l'arribada europea a Amèrica.

Les capitulacions de Santa Fe

Cristóbal Colón va presentar el seu pla a Juan II de Portugal, pero, basat en càlculs erròneus sobre el tamany de la Terra i la distància entre Europa i l'Índia, no va ser tingut en conte. A continuació, es va dirigir a Castella, involucrada llavors en la conquista de Granada, i va expondre el seu pla als Reis Catòlics, ajudat pels flares de La Rábida. A pesar dels errors tècnics, es va fer en el respal de la regna Isabel i del moradura Cisneros i aixina, despuix de la pren de Granada, es varen començar a redactar els acorts, cridats Capitulacions de Santa Fe, per les que els reis concedien a Colón el títul d'almirant, el de virrey i governador de les terres per descobrir i la dècima part dels beneficis obtinguts per la nova ruta.

Conquista

Primers assentaments i el repartiment

El 12 d'octubre de 1492 Cristóbal Colón va aplegar a Amèrica, a l'illa de Sant Salvador, ubicada en l'archipèlec de les Lucayas, creent en realitat que havia aplegat a l'Índia.

El 28 d'octubre de 1492, Cristóbal Colón va aplegar a l'Illa de Cuba que en aquell temps li havien donat el nom d'Illa Juana, sent la segona illa descoberta per Colón en el seu primer viage.

El 5 de decembre de 1492 Colón va aplegar a l'illa de L'Espanyola, actualment dividida en dos països (República Dominicana i Haití), i va formar allí la primera colónia europea en el Nou Món.

L'expansió castellana cap a l'oest va produir tensions en Portugal, demanant abdós regnes la mediació del papa. Per la bula Inter caetera de 1493, el papa Alejandro VI va delimitar l'àrea d'influència que cada regne podia reclamar a l'atre, en una llínea de pol a pol situada 100 llegües a l'oest de les Azores. Poc despuix, el Tractat de Tordesillas de 1494, va traslladar la llínea fronteriça a 370 llegües a l'oest de Veta Verda, obrint aixina una àmplia zona a l'est de Sudamérica per a l'expansió portuguesa, que es coneixeria posteriorment com Brasil.

La conquista del continent

Artícul principal → Conquista d'Amèrica.

Des dels assentaments de les zones insulars del mar Carib com Cuba i L'Espanyola, la Corona de Castella va mamprendre la colonisació del continent americà, establint contactes comercials en alguns pobles indígenes de la costa de l'actual Veneçola que varen permetre la fundació de la ciutat de Nova Càdis en 1500 en l'illa de Cubagua. A dit regne se li va concedir el monopoli real per a l'exploració i explotació econòmica d'Amèrica, en detriment del restant de regnes hispànics.

En 1518 una expedició dirigida per Hernán Cortés, va aplegar a l'illa de Cozumel, passant despuix per les costes de la península de Yucatán fins a aplegar al riu Grijalva, a on es va produir una lluita. El Dijous Sant de 1519 va aplegar tota l'armada a Sant Joan de Ulúa, des d'a on es va dirigir cap a la costa de l'actual ciutat de Veracruz. En eixe lloc Cortés va rebre la primera embaixada de Moctezuma Xocoyotzin, governant del señorío de Tenochtitlán, fundant allí la Vila Rica de la Vora Cruz.

Una volta fundada Veracruz, Moctezuma li va solicitar, per mig de l'enviament d'embaixadors, detindre la seua marcha, pero Cortés va continuar cap a l'interior, el dia 16 d'agost de 1519, rumbo cap a a el cor del Imperi asteca. Esta expedició va estar formada per 400 soldats castellans, 15 cavalls i 1400 guerrers totonacas. En aplegar a Tlaxcala, Cortés va derrotar a Xicotencatl i va establir una important aliança en els tlaxcaltecas, sumant aixina més guerrers al seu eixèrcit.

En el seu pas cap a Tenochtitlan va tindre lloc la matança de Cholula. Poc més tart es va dirigir cap al vall de Mèxic creuant entre dos volcans: el Popocatépetl i l'Iztaccíhuatl. De l'atre costat, va avistar per primera volta el llac de Texcoco i Mèxic-Tenochtitlan. Les forces de Cortés varen entrar per la calçada de Iztapalapa, sent rebudes per Moctezuma Xocoyotzin. Una volta hostajats en la ciutat, el huey tlatoani va optar per sometre's a la Corona en una entrevista privada. A canvi, Cortés va exigir vore els llibres de tributs i els mapes de la terra. Entretant, l'empresa de Cortés no havia passat desapercebuda para Diego Velázquez de Cuéllar, qui va enviar una expedició capitaneada per Pànfil Narváez en órdens expresses de aprehenderlo i dur-ho de tornada a Cuba. Per esta causa, Cortés va viajar a Veracruz per a lluitar contra els hòmens de Velázquez. Durant la seua absència, va ocórrer la Matança del Temple Major, que encendria la mecha d'una rebelió indígena. Moctezuma va intentar calmar a la multitut enardida, pero esta ho va repudiar com a #gobernant i va començar a lapidarlo. El huey tlatoani va ser ferit de gravetat i va morir, sent Cuitláhuac nomenat successor. De colp i repent, va organisar un eixèrcit per a atacar als conquistadors.

Cortés va organisar un pla d'escape, puix els azteca lo havien sitiat en el palau d'Axayácatl. En la nit del 30 de juny de 1520 varen procedir a la fuga, pero varen ser detectats. Durant l'escape varen morir huitcents conquistadors i un indeterminat pero major número d'indígenes aliats. Este episodi és conegut com la Nit Trista. Un any més tart, i despuix de la decisiva batalla de Otumba, Cortés va retornar en més tropes i més aliats; els pobles que una volta havien segut somesos per l'imperi asteca, es varen aliar als conquistadors espanyols i varen començar a cercar la capital. La Ciutat de Mèxic-Tenochtitlan va ser sitiada durant tres mesos i, despuix d'innumerables batalles per terra i mar, va anar finalment somesa el 13 d'agost de 1521. En la batalla, els castellans, tlaxcaltecas, texcocanos, huejotzincas, chalcas, cholultecas i demés coaligados varen causar baixes a l'eixèrcit de mexiques en número propenc a 40 000, d'acort a les pròpies estimacions de Cortés, i referides en la seua tercera carta de relació.

En l'any 1532, l'Imperi incaico va sucumbir davant la conquista espanyola que va portar a terme Francisco Pizarro. El conquistador va trobar a l'imperi debilitat a causa d'una guerra civil iniciada en 1529 entre Huáscar i Atahualpa, els dos germans pretenents al tro imperial. En novembre de 1532, Pizarro va capturar a Atahualpa i, en juliol de 1533, ho va manar eixecutar baix el càrrec d'haver ordenat la mort del seu germà Huáscar. Doblegant l'oposició d'alguns generals incas, es va donar inici al domini espanyol que es va establir sobre la major part del territori incaico, formant aixina al Virreinato del Perú.

Fundació de ciutats

Artícul principal → Ciutat colonial espanyola.

Consolidació de la conquista

Extensió nortenya de l'influència espanyola

En el pretext de les guerres de religió franceses, la Corona espanyola va emetre l'orde del desembarc de Pedro Menéndez d'Avilés en una força hispana aliada als timucuas que va conduir al fi, el 2 de setembre de 1565, de l'establiment de pirates francesos en Fort Caroline —allí continuen les seues tombes— renombrado a la fortalea com a «Sant Mateo». Casi una semana despuix Avilés fundaria el fort, i després ciutat, de Sant Agustín de la Florida, el 8 de setembre del citat any, cuarenta y dos anys ans que els anglesos fundaren l'establiment de Jamestown (14 de maig de 1607), en territori de la futura colónia de #Virginia, i cincuenta y cinco anys ans que desembarcaren els Pares pelegrins (26 de novembre de 1620) en la denominada Nova Anglaterra per a fundar, el 21 de decembre, la ciutat de «Nova Plymouth», capital de la futura colónia homònima.

En 1720, l'expedició de Villasur des de Santa Fe va conéixer i va intentar parlamentar en els pawnis, aliats en els francesos en lo que és ara Nebraska. Les negociacions varen ser poc exitoses, i es va lliurar una batalla; els espanyols varen ser derrotats sériament, en solament 13 que varen poder retornar a Nou Mèxic. Encara que açò va ser un chicotet enfrontament, va supondre la penetració més profunda dels espanyols en les Grans Planures, establint allí el llímit per a l'expansió i influència espanyola.

En un esforç per excloure a Gran Bretanya i a Rússia del oceà Pacífic Est, la Corona espanyola va enviar a Juan Francisco del Celler i Quadra al nort des de Mèxic, en 1775 per a trobar i controlar el fabulado pas del Noroest. En 1781, una expedició espanyola durant la guerra d'Independència dels Estats Units va deixar Sant Luis, Misuri (llavors baix control espanyol) i va aplegar fins a St. Joseph en Niles (Míchigan), a on varen capturar el fort. Les reclamacions territorials espanyoles basades en esta penetració al nort no varen ser recolzades en les negociacions del tractat.

La Convenció de Nutka (1791) va resoldre la disputa entre Espanya i Gran Bretanya sobre els establiments britànics en Oregó i la Columbia Britànica. En 1791 el rei d'Espanya va donar a Alejandro Malaspina el mando d'una expedició científica al voltant del món, en órdens de localisar el Pas Noroest i buscar or, pedres precioses i qualsevol establiment nortamericà, britànic o rus a lo llarc de la costa noroest.

En 1819 i en virtut del Tractat d'Adams-Onís, Espanya es va retirar de la regió, deixant numerosos topònims espanyols en la zona.

Conseqüències de la conquista

Demografia

Artícul principal → Catàstrofe demogràfica en Amèrica despuix de l'arribada dels europeus.

Gràcies a la bula del papa Pablo III Sublimis Deus de 1537, que va declarar als indígenes hòmens lliures en tots els efectes i capacitats de cristians, els espanyols es varen esforçar en incorporar als indígenes a la seua civilisació i a la seua iglésia, inclús a costa de l'anulació de la seua identitat cultural.

El desplaçament d'espanyols cap a Amèrica durant el XVI a penes va afectar al creiximent demogràfic de Castella En canvi, el cridat choc microbiano sobretot va tindre efectes negatius en la població indígena americana. En l'arribada dels #colon castellans varen sorgir en Amèrica malalties desconegudes en el Nou Món, com la pigota, la grip, el pallola i el tifus, contra les que les poblacions natives no tenien resistència. Els europeus varen prendre contacte en atres malalties pròpies d'Amèrica, com la #sífilis, que diezmó a la població europea en propagar-se en 1494 des d'el sur d'Itàlia (possessió pertanyent a la corona d'Aragó).

El mestiçage

AP

A diferència d'atres colonizadores com els anglesos, que no admetien el mestiçage per considerar impuras atres races que no anaren la seua, en els virreinatos espanyols es varen realisar matrimonis mixts a partir de 1514 baix la cobertura llegal de la Real Cèdula de Fernando el Catòlic:

És la nostra voluntat que els indis i índies tinguen, com deuen, sancera llibertat per a casar-se en qui volgueren, aixina en indis com en naturals d'estos els nostres regnes, o espanyols naixcuts en vaig clapir Índies, i que en açò no se'ls pose impediment. I manem que cap orde nostra que es #haver donat o per Nos anara donada puga impedir ni impedixca el matrimoni entre els indis i índies en espanyols o espanyoles. i que tots tinguen sancera llibertat de casar-se en qui volgueren, i les nostres audiències procuren que aixina es guarde i complixca.

(Recollida en la Recopilació de Lleis de les Índies de 1680, Llei 2.º Tit. 1.º Llibre VI). En 1556 Felipe II va reiterar esta Real Cèdula del seu yayo.

Un dels matrimonis més emblemàtics de el XVI ho varen protagonisar Isabel Moctezuma (Tecuichpo Ixcazochtzin, abans de batejar-se, filla de Moctezuma II i última emperatriu dels azteca) en l'extremeny Juan Cano, en el que va tindre cinc fills que iniciarien la genealogia dels ducs de Miravista, títul que encara perdura en l'actualitat. El palau dels Toledo-Moctezuma en Càceres és hui sèu de l'Archiu Històric Provincial i en la seua frontera es conserva el blasón dels Moctezuma. Una part dels descendents d'eixe matrimoni viu en Espanya i, uns atres, en Mèxic.

L'historiador alemà Enrique Otte arreplega en la pàgina 61 del seu llibre Cartes Privades d'emigrants a Índies: 1540-1616 (FCE 1993) una carta d'un colonisador cridat Andrés García, datada el 10 de febrer de 1571, dirigida al seu nebot Pedro Guiñón, en Colmenar Vell, en la que li comunica el seu matrimoni en una indígena americana:

Caséme en esta terra en una dòna molt a la meua voluntat. I encara que allà vos parezerá cosa reçia en aberme casat en hindia, ací no es pert honrra cap, perque és una nació la dels hindios tinguda en molt.

A banda dels matrimonis va haver, sobretot, unions sexuals extramatrimoniales en dònes indígenes. Açò es va deure també a que les dònes castellanes sempre varen ser escasses en Amèrica. L'eixemple clàssic és el de la Malinche, amant d'Hernán Cortés, en qui inclús va tindre un fill, Martín Cortés (al que va reconéixer en 1529 per mig de bula papal de Clemente VII), que no cal confondre en el seu fill llegítim del mateix nom. Pero el mestiçage extramatrimonial va tindre atres expressions sociològiques: la barraganería, la prostitució i, també, les violacions. La poligàmia, existent en els pobles precolombinos, va ser prohibida per ser contrària a la doctrina catòlica. No hi ha estadístiques fiables sobre la proporció de matrimonis mestizos front a les atres fòrmules illegals de mescla d'espanyols i amerindios durant la colonisació espanyola d'Amèrica.

Es pot observar en la pintura de castes la varietat de combinacions de mestiçage que varen conviure en Amèrica durant la colónia. El lèxic de castes testimonia també la rigidea d'este sistema. Hui en dia, gràcies al mestiçage, la població dels països hispanoamericans compartix antepassats indígenes, europeus i africans, en diversos graus.

Encomana i esclavitut

Artícul principal → Esclavitut en l'Amèrica colonial espanyola.

En l'arribada dels europeus cristians a Amèrica, es va originar un intens debat teològic i llegal sobre la naturalea dels seus habitants per a la seua incorporació, expulsió o destrucció dels territoris que serien dominats pel Imperi espanyol. Esta polèmica es va saldar en l'oposició de la monarquia Hispànica a la seua esclavitut i l'incorporació dels natius americans com súbdits de la Corona en tots els seus drets. Atres potències europees com Anglaterra i Portugal no els varen considerar com a iguals i en els territoris dominats per ells el tracte seria d'esclavitut.

Aixina, des de començos de el XVI, teòlecs i filòsofs com Juan López de Palaus Rossos o Matías de la Pau des de l'Universitat de Salamanca i Martín Fernández de Enciso o Bartolomé de les Cases des dels propis territoris americans, enfronten el problema de la naturalea dels nous pobladors des de diferents visions. Finalment, en 1537 es promulga la bula Sublimus Dei del papa Pablo III, en la que es declara als indígenes com a hòmens en totes les seues capacitats.

A partir d'este moment les lleis de la Corona Espanyola varen establir que els indígenes americans (amerindios) no serien somesos a l'esclavitut, sino a un règim de servitut denominat encomana, per mig del qual eren donats a encomendero espanyols. El règim d'encomana establia que els indígenes devien treballar obligatòriament per a l'encomendero, al mateix temps que este s'obligava front a la Corona del conte i l'evangelización dels indígenes. Un dels crítics més famosos del sistema d'encomanes va ser fra Bartolomé de les Cases, l'obra de les quals més representativa és la Brevíssima relació de la destrucció de les Índies.

No obstant, allò no es va complir totalment, ya que els espanyols fins a varen realisar en algunes zones del territori americà un tipo d'expedició armada denominat «maloca», l'objectiu de la qual era capturar indígenes per a dur-los a l'esclavitut.

El descens de la població de natius americans podria explicar una falta de mà d'obra indígena que Espanya va tractar de reemplaçar en esclaus provinents del Àfrica subsahariana, comprats a companyies d'atres potències europees que comerciaven en esclaus en Amèrica. Note's que el tractament de persona li va ser otorgat als natius americans, no aixina als negres, sent un clar exponent d'este pensament el propi Fra Bartolomé. El número exacte de persones esclavizadas procedents d'Àfrica és controvertit i difícil de determinar; segons distintes estimacions, est pot oscilar entre els 9 i els 12 millons de persones, dels quals es calcula que 1552100 varen ingressar als territoris colonisats per Espanya.

Religió catòlica

En contraposició d'atres colonizadores a lo llarc de l'història, com a anglesos, portuguesos o neerlandesos, els pobladors espanyols des d'un primer moment varen acceptar als indígenes com a persones dotades d'ànima, i per això varen centrar part del seu esforç en adoctrinarlos i convertir-los a la seua religió.

El papa Alejandro VI, en els seus bulas Inter Caetera, va establir l'obligació de la Corona de Castella de convertir tots els seus súbdits, inclosos els amerindios i afroamericanos, al cristianisme, en el seu alvertent catòlica. Les tasques per a conseguir la conversió es varen realisar per mig d'una gran varietat de procediments i una considerable cantitat d'misionero de distintes órdens varen partir de la península ibèrica cap a Amèrica a tal fi, en el marc d'un moviment renovador de l'Iglésia espanyola iniciat per Cisneros, i en el que varen destacar místics com santa Teresa de Jesús o sant Juan de la Creu, ascetas com sant Pedro d'Alcántara (1499-1562), predicadores com Sant Alonso d'Orozco (1500-1591) i religiosos com sant Ignacio de Loyola, fundador de la Companyia de Jesús.

Els métodos adoptats per a obtindre la conversió varen ser molt diversos. Una de les fòrmules amprades va ser la coneguda com a doctrina. Es tractava del compromís adquirit pel conquistador per a que foren evangelizados tots els indígenes que li havien correspost en els seus repartimientos; els chiquets devien rebre les ensenyances religioses tots els dies i els adults tres dies a la semana. El convent va ser el centre neuràlgic de la evangelización i a la seua entorn es varen configurar numeroses poblacions. En ell atenien els religiosos les necessitats espirituals dels nous cristians al mateix temps que les materials, ya que junt a les dependències de cult i habitació dels flares, disponien d'enfermeries, escoles i tallers. Els mateixos misionero varen eixercitar un important paper en la transculturación de l'indígena, en posar un especial encabotament en la seua incorporació a les activitats artesanals de tradició europea com a part destacada de la seua educació. L'escola de Sant Josep dels Naturals, creada pels franciscanos en Mèxic, les organisades pel bisbe Vasc de Quiroga en Pátzcuaro (Michoacán), o les Missions Jesuítiques en l'actual Argentina, Paraguay, etc., són una referència per a comprendre diferents proyectes de vida per a l'indígena a partir de la seua incorporació al cristianisme. En ells estan presents moltes de les idees procedents dels moviments utòpics de l'Edat Mija i de la Renaixença, que varen trobar en Amèrica un terreny propici per a la seua posada en pràctica.

En algunes ocasions els religiosos catòlics es varen relacionar estretament en els pobladors natius, involucrant-se en els seus problemes i en els abusos que sofrien per part d'alguns conquistadors i encomendero, transmetent les injustícies a les autoritats de la península. En molts casos els misionero catòlics varen utilisar les llengües americanes, com el quechua, el náhuatl o el guaraní, contribuint a preservar-les en ser dotades de sistemes d'escritura.

La conversió al catolicisme de la població americana va ser àmpliament exitosa. En 2004, prop de la mitat dels catòlics del món estan en Iberoamèrica, si be la tendència és decreixent.

Per una atra part, el catolicisme americà va prendre formes peculiars derivades del fenomen conegut com sincretisme religiós, per mig del qual les antigues religions i creències precolombinas i africanes es varen integrar al cristianisme.

Llengües aborigen

Entre el llegat llingüístic de la població originària, poden contar-se dos llengües amerindias: el quechua i el guaraní, que han alcançat el ranc de llengües cooficials en alguns països hispanoamericans, i la permanència dels quals es deu en part al seu us com lingua franca durant l'obra evangelizadora colonial. Durant el Virreinato del Perú, el quechua va ser un dels idiomes que els misioneros catòlics varen amprar para evangelizar als indígenes; es varen escriure varis manuals (cridats "arts") i lexicones d'est i atres idiomes importants, com l'aimara, el mochica o el guaraní, aixina com catecismes. Això va permetre que aumentara la seua influència sobre els pobles andinos i inclús pobles amazónicos que abans no ho parlaven. Un eixemple és l'àmplia difusió en l'actualitat del dialecte cridat quichua santiagueño, popular en la província argentina de Santiago del Estero.

Fra Dumenge de Sant Tomás va publicar en Valladolit (Espanya) les dos primeres obres en quechua: la Grammatica o Art de la Llengua General dels Indis dels Regnes del Perú, i el Lexicón o Vocabulari de la Llengua General del PERV, cridat «Quichua».

Intercanvis tècnics i científics

Vore també: Intercanvi colombino

Es denomina intercanvi colombino (de l'anglés, Columbian Exchange) al procés ocorregut entre els sigles XV i XVI en el qual es varen transferir productes agrícoles i atres aliments del Vell Món (Europa, Àfrica i Àsia) al Nou Món (el continent americà) i viceversa a finals de el XV i en els sigles següents. Este procés rep el seu nom de l'explorador italià Cristóbal Colón i es relaciona en la colonisació europea i el comerç mundial que va seguir al seu viage de 1492. Alguns dels intercanvis varen ser intencionats; uns atres, accidentals. Les malalties contagioses d'orige en el Vell Món varen provocar una reducció d'entre el 80 i el 95 per cent en el número de pobles indígenes d'Amèrica a partir de el XV, sent la zona més afectada la del Carib. Les cultures d'abdós hemisferis es varen vore molt afectades per la migració de persones (tant lliures com esclavizadas) del Vell Món al Nou. Els esclaus africans i els #colon europeus varen substituir a les poblacions indígenes en tota Amèrica. El número d'esclaus africans que varen aplegar al Nou Món va ser molt major que el número d'europeus que varen aplegar al Nou Món en els tres primers sigles despuix de Colón.

Economia

La colonisació espanyola d'Amèrica i la posada en contacte de manera regular dels mercats d'Europa, Àsia i Amèrica, a través de les Flotes d'Índies i el Galeón de Manila, va supondre la globalisació de l'economia mundial, lo que va assentar les bases del capitalisme, tal com senyalaria Marx en "El capital": «La biografia moderna del capital comença en el XVI, en el comerç i el mercat mundials» (Començ del capítul IV de la Secció Segona, Llibre Primer). Ademés, l'intercanvi de productes agrícoles va revolucionar els cultius en tots els continents, va aumentar la productivitat de les terres i va enriquir la dieta d'amplis sectors de la població. Tot açò va comportar transcendentales alteracions en la geografia humana de tots els continents.

Els efectes produïts en les economies europees i asiàtiques per la posada en circulació, per part dels espanyols, de l'or i l'argent que varen extraure d'Amèrica en el XVI, encara són hui objecte d'estudi, sense que existixca un acort entre els historiadors econòmics: Mentres John Lynch o David Christian sostenen la vigència dels estudis d'I. Hamilton, uns atres, com Jordi Nadal o Michel Morineau, critiquen els seus anàlisis.

Amèrica espanyola: de l'orde virreinal a la reinterpretación colonial

En el context del Imperi espanyol, els territoris americans varen ser denominats oficialment com regnes d'Índies, virreinatos, províncies o dominis ultramarinos, i no com a colónies, tal com succeïa en atres potències europees. A lo llarc dels sigles XVI a el XVIII, estos territoris varen ser considerats una partix integrant de la Monarquia Hispànica, en calitat d'entitats jurídic-polítiques pròpies, regnes units a la Corona de Castella. L'historiografia moderna denomina usualment a estos territoris com l'Amèrica espanyola, encara que també s'ampra el terme Espanya americana per a subrallar la pertinença plena d'estos dominis al cos polític de l'imperi.

L'historiador Mark A. Burkholder ha destacat que, a diferència dels models colonials britànic o francés, l'Imperi espanyol no va utilisar el terme “colónia” fins a ben entrat el XVIII, i només de forma nominal. L'us de “colónia” en sentit modern -com a factories o territoris depenent d'una metròpoli- va començar a difondre's en Espanya a partir de les reformes borbòniques, influït pel pensament ilustrat i el model mercantilista britànic. No obstant, tant en la llegislació com en la autopercepción criolla, va predominar fins a principis de el XIX el concepte dels virreinatos com a regnes, dotats dels seus propis furs, audiències, cabildos i autoritats virreinales.

Este rebuig al terme "colónia" va quedar especialment palés en 1808, durant la redacció de la Constitució de Bayona impulsada per Napoleón Bonaparte. En el borrador inicial s'amprava la paraula "colónies" per a referir-se als territoris d'ultramar, pero els dos diputats americans presents varen exigir eliminar-la. El text definitiu va substituir el terme per "regnes i províncies d'Amèrica i Àsia", reafirmant aixina la condició de parts constitutives de la monarquia i no de possessions subordinades.

Despuix de la formació de les Corts de Càdis en 1810, es va solicitar la presència de diputats americans, que varen defendre activament el principi d'igualtat jurídica entre els territoris peninsulars i ultramarinos. No obstant, la negativa de la majoria peninsular a otorgar una representació proporcional a la població americana va generar un profunt distanciament en els criollos. Esta contradicció entre el discurs d'unitat i la pràctica política va alimentar l'idea propugnada des dels moviments independentistes de que Amèrica era, de fet, una colónia. Com a reacció, varen començar a adoptar el terme "colónies" en un sentit pijoratiu, per a justificar les guerres d'independència. Va ser en este context que varen sorgir expressions com a periodo "colonial" o "coloniaje" per a referir-se retrospectivament al periodo virreinal.

En conseqüència, varis historiadors contemporàneus han criticat l'us anacrònic del terme "colónies" per a descriure l'Amèrica espanyola anterior a 1810. Burkholder propon recuperar térmens més fidels a l'época, com “Amèrica espanyola” o “Espanya americana”, per a descriure estos territoris dins de la llògica d'una monarquia composta, i no baix categories colonials pròpies d'un periodo històric posterior i d'atres imperis europeus.

Independències de l'Amèrica espanyola

Artícul principal → Guerra d'Independència Hispanoamericana.

Vore també: Proyectes espanyols per a l'independència d'Amèrica

Les guerres civils d'Independència en l'Amèrica espanyola (1809-1826) varen ser conflictes dels que varen emergir la majoria de les repúbliques d'Hispanoamèrica en l'actualitat. A partir de 1808, a causa de l'invasió napoleònica es va produir la guerra de l'Independència espanyola, els criollos, de la mateixa manera que els peninsulars en Espanya, varen establir juntes provisionals per a governar les terres en nom del rei captiu Fernando VII de Borbón. Esta situació, termina per enfrontar violentament als partidaris i detractors d'una monarquia unitària, governada des d'Espanya, o de repúbliques o monarquies independents en governs autònoms en Amèrica. Estes idees del lliberalisme varen determinar l'establiment de governs revolucionaris en abdós hemisferis, encara que encara conserven la figura d'un rei pero sense sobirania, somés a les Corts o Congressos de cada país independent. Posteriorment, l'instauració de repúbliques prescindix de la figura del rei. L'enfrontament entre els partidaris i detractors d'una monarquia unitària, dirigida des d'Espanya, s'recrudecer en 1814, en l'establiment del absolutisme per Fernando VII, que conseguix acabar en tot rastre de lliberalisme en Espanya, i pretén lo mateix en Amèrica.

En Amèrica del Sur, les primeres juntes criollas, com les establides en La Pau, Virreinato del Riu de l'Argent (1809), Veneçola (1810), Chile (1810), Nova Granada (1810) i Quito (1809), varen ser reprimides per les autoritats metropolitanes espanyoles. La Primera Junta de Buenos Aires (1810) va ser l'únic govern patrio que va tindre una continuïtat històrica en els governs posteriors de l'Argentina. Buenos Aires va començar la seua pròpia campanya militar en el sur del Continent. Una década més tart, despuix de la sublevació en Espanya de l'eixèrcit expedicionario per Rafael del Rec, dos corrents libertadoras d'Amèrica, José de Sant Martín pel sur i Simón Bolívar pel nort, confluïxen en Guayaquil. En 1824, l'últim Eixèrcit Real que continuava en peu en el Perú, va anar finalment derrotat en la batalla de Ayacucho pel eixèrcit libertador al mando del mariscal Antonio José de Sucre. La guerra per l'independència en Amèrica del Sur es va estendre més allà per la resistència de les guerrilles realistes, encara que els últims bastions de la monarquia varen capitular en 1826. Una década més tart, Espanya renuncia en 1836 a tots els seus dominis continentals americans. Una volta que les noves repúbliques d'Amèrica de Sur es varen independisar d'Espanya, i despuix de complexos processos, es varen terminar creant els següents països independents de l'actualitat: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Chile, Equador, Panamà, Paraguay, Perú, Uruguai i Veneçola.

En el Virreinato de Nova Espanya, els moviments insurgents varen començar en 1810 en el Crit de Dolores, unint-se més tart al Eixèrcit Trigarante liderat per Agustín de Iturbide per a declarar l'independència en 1821 com l'Imperi Mexicà. Posteriorment, el país es va transformar en la República de Mèxic i l'independència es va consolidar en 1829. A raïl d'estos complexos processos polítics i territorials marcats per la balcanización, varen sorgir les repúbliques independents que hui coneixem com a Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic i Nicaragua.

En 1819, Estats Units va adquirir el territori de Florida per mig del Tractat d'Adams-Onís firmat en Espanya, fixant ademés la seua frontera transcontinental en el nort novohispano. Esta delimitació va ser ratificada posteriorment en Mèxic en 1832. Despuix de l'Independència de Texas en 1835 i la Guerra d'Estats Units-Mèxic, que va culminar en la Cessió mexicana en 1848, tots estos territoris varen ser anexionados per Estats Units.

En les Antilles, la República Dominicana en 1821 es va declarar independent d'Espanya, i esta va renunciar a l'ocupació espanyola entre 1861-1865. En 1898, els Estats Units va obtindre una victòria militar en la guerra hispà-nortamericana i va ocupar les illes de Cuba i Puerto Rico, posant fi a estes possessions insulars espanyoles en el Carib i Filipines. Cuba va declarar ser independent en 1902, encara que va permanéixer baix ocupació nortamericana fins a 1934. Per la seua banda, Puerto Rico va ser vinculat com un territori no incorporat d'Estats Units.

Actualment, els països de parla hispana i portuguesa d'Amèrica i Europa, s'han organisat en la Comunitat Iberoamericana de Nacions, que té el seu màxim orgue de cohesió en la Cim Iberoamericà.

Bibliografia

• Bennassar, B. L'Amèrica espanyola i l'Amèrica portuguesa. Sigles XVI-XVIII, Madrit, 1980, Akal.
• Beuchot, M. La querella de la conquista. Una polèmica de el XVI. XXI, Madrit, 1992.
• Herbes del Castell, Guillermo. Amèrica hispànica: (1492-1898) en la serie Història d'Espanya (dirigida per Manuel Tuñón de Lara). Editorial Llabor, Barcelona 1988.
• Chaunu, P. Conquista i explotació dels nous móns (XVI) Ed. Llabor, Barcelona, 1984.
• Foster, G. Cultura i Conquista. L'herència espanyola en Amèrica, Mèxic, 1962.
• Gutiérrez Escudero, A. Història d'Iberoamèrica. Història Moderna. Tom II: La primitiva organisació indiana (1491-1550). Madrit, 1990.
• Hanke, L. La lluita espanyola per la justícia en la conquista d'Amèrica. Aguilar. Madrit, 1987.
• Herzog, Tamar. «Indigenous Reduccions and Spanish Resettlement: Placing Colonial and European History in Dialogue». Ler Història, 72 (2018): 9-30. doi:10.4000/lerhistoria.3146. ISSN 0870-6182.
• Hidalgo Horta, Manuel. Espanya en Hispanoamèrica. Editorial Complutense. Madrit, 1998, ISBN 84-89784-61-2.
• Lewin, B. La rebelió de Tupac Amaru i els órigenes de l'emancipació americana, Buenos Aires, 1957, Ed. Suramericana.
• Lucena Giraldo, M. (coord.). El Bosc Ilustrat. Estudis sobre la política forestal espanyola en Amèrica, Madrit, 1991.
• Lucena Salmoral, Manuel. Regulació de l'esclavitut negra en les colónies d'Amèrica espanyola (1503-1886): documents per al seu estudi, Universitat d'Alcalà, Universitat de Múrcia, ed. Nou Sigle, ISBN 84-8138-641-3.
• Morals Padró, F. Història del descobriment i conquista d'Amèrica, Editora Nacional, Madrit, 1981.
• Moya Pons, F. Despuix de Colón. Treball, societat i política en l'economia de l'or, Madrit, 1986, Aliança.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez Murillo, María Dolores2003">Pérez Murillo, María Dolores (2003). Introducció a l'Història d'Amèrica: altes cultures i bases de la colonisació espanyola, Universitat de Càdis.

• Ruiz Rivera, J. i García Bernal, M. C. Carregadors a Índies, Madrit, 1992.
• Sales, A. M. Les armes de la conquista, Ed. Plus Ultra, Buenos Aires, 1986.
• Sauer, Carl O. Descobriment i dominació espanyola del Carib, FCE. Mèxic, 1984.
• Simspson, L. B. Els conquistadors i l'indi americà. Ed. Península. Barcelona, 1970.
• Torres Ramírez, B. La Marina en el govern i l'administració d'Índies. Madrit, 1992.
• Walker, G. J. Política espanyola i comerç colonial, 1700-1789, Barcelona, 1979.
• Benavides Rodríguez, Alfredo (1988). el%20peru%20i%20en%20la%20capitania%20general%20de%20chile&hl=és&pg=PA288#v=onepage&q&f=false L'Arquitectura en el Virreinato del Perú i en la Capitania General de Chile, Editorial Andrés Bell.
• Cairns, Trevor (1991). Europa Descobrix el Món, Edicions AKAL, pp. 96. ISBN 8476005075.
• Thackeray, Frank W.; Findling, {{{nom2}}} (2012). Events That Formed the Modern World (en EN), ABC-CLIO, pp. 1859. ISBN 9781598849011.
• Levene, Ricardo (1973). Les Índies no eren colónies, Espasa-Calp. ISBN ISBN 10: 8423910601 ISBN 13: 9788423910601.
• Gibson, Charres (1981). Els azteca baix el domini espanyol, Sigle XXI.