Llac de Texcoco
El llac de Texcoco és part del sistema de llac del noroest del vall de Mèxic. L'història ha dut a la dessecació de bona part de la superfície de les masses acuosas que formaven part del sistema.
- En l'época prehispánica. Els pobladors de Mèxic-Tenochtitlan varen construir illes artificials en els baixos de l'estany, en el propòsit de guanyar terres per al cultiu o construir poblats.
- En el XVII, quan els espanyols ya havien somés els territoris que varen cridar Nova Espanya, la capital del virreinato va ser objecte d'incontables inundacions. Això va motivar la construcció d'obres de drenage que, continuades pels successius governs en l'época del Mèxic independent, han dut a la desaparició casi total dels cinc llac que componen el sistema.
La conca llacustre de la vall de Mèxic està formada pels llac de Zumpango, Xaltocan, Texcoco, Xochimilco i Chalco. Ocasionalment es parla del estany de Mèxic, pero això solament quan es fa menció al periodo històric que els indígenes varen construir un dic entre la serra de Guadalupe, al nort del llac de Texcoco, i el cerro de l'Estrela, en el sur del mateix.
Una característica singular d'este sistema de llac era el caràcter distint de les seues aigües. Mentres que els llac de Xochimilco i Chalco estaven formats en aigües dolces, les aigües dels llac Texcoco, Zumpango i Xaltocan eren salobres. De fet, els antics pobladors de les riberes i els illots d'estos tres últims llac es dedicaven a l'explotació de sal, que obtenien per mig de l'evaporament de l'aigua d'estos llac.
De qualsevol modo, l'aigua dels llac de la vall de Mèxic no era profitosa per a la vida humana. Les aigües dels llac de Texcoco, Zumpango i Xaltocan no eren potables per la seua alta salinitat i les aigües dolces de Xochimilco i Chalco no eren profitoses més que per a l'agricultura, puix els residus de les plantes i animals que poblaven els ecosistemes associats els donaven mal sabor.
Per això, els pobladors de Mèxic-Tenochtitlan varen deure introduir un sistema d'abastiment d'aigua potable per a importar el líquit dels manantials aledaño.
Geografia física
La superfície total de la conca hidrològica del llac de Texcoco (que inclou també als llac del nort i sur de la vall de Mèxic) comprén més de dos mil quilómetros quadrats.[1][2] Correspon a la subcuenca del llac de Texcoco-Zumpango, de la regió hidrològica del riu Pánuco.[2]
El llac de Texcoco formava part del sistema de llac que cobria una bona superfície de la vall de Mèxic. En temporada de pluja, el llac s'unia en els atres quatre, que es localisaven entre les cadenes montanyoses que rodegen la vall.[3] Al nort del llac de Texcoco es localisaven dos chicotets estanys d'aigua salada. Estes han segut cridades de Xaltocan i Zumpango. Els noms nahuas es varen impondre despuix de l'arribada dels pobles parlants d'esta llengua al centre de Mèxic. El llímit entre el llac de Texcoco i el llac de Xaltocan ho senyalava un canal que passava entre el nort de la serra de Guadalupe i els cerros que marquen la divisió entre el cor del vall de Mèxic i el vall de Teotihuacán. Cap al sur, el llac de Texcoco s'estenia fins a la península d'Iztapalapa i es comunicava en el llac de Xochimilco a través d'un pas entre el cerro de l'Estrela i la planura aluvial de Coyoacán. La totalitat del sistema de llac cobria un àrea d'aproximadament 114,477 hectàrees,[4] un tamany similar al del got llacustre més gran de Mèxic, el llac de Chapala.
El llac de Texcoco s'alimentava de les aigües de neu derretida provinents de dos cadenes montanyoses que lo circundaban. Al ponent, es localisa la serra de les Creus, d'a on actualment escurren encara els rius Magdalena, Becerra, Barranca del Mort, Eslava, Mixcoac i Sant Ángel. Per l'orient, numeroses rieres baixaven de les neus del Eix Neovolcánico pel rumbo de Texcoco, Chimalhuacán i Atenco. Entre estos rius estaven el Coatepec i el Chapingo. Els seus llímits sur i nort estaven senyalats per la serra de Guadalupe i la de Santa Catarina, les aigües de la qual solament contribuïen al llac en temporada de pluja, ya que no estajaven el naiximent de cap corrent permanent.
En l'interior del llac existien numerosos illots. Llevat els del Peñón dels Banys i el Peñón Vell, el restant dels illots era plans. Es localisaven especialment en la regió occidental del llac. Alguns d'estos illots són célebres en l'història prehispánica de Mèxic, ya que varen anar la llar de pobles com els mexicas. Potser el més gran va ser l'illot de Tenochtitlan, lloc que comprén l'àrea del centre històric de la Ciutat de Mèxic, capital de l'Estat mexica. Al nort d'est, es trobava l'illot de Tlatelolco, que estajava el mercat més gran del posclàssic mesoamericà. Al surest, un rosari d'illots s'ubicaven entre el de Mèxic i la ribera d'Iztapalapa. Entre ells es conten els d'Iztacalco i Pantitlán.
Forma part de la conca llacustre del vall de Mèxic un sistema de llac que comprenia els de Xochimilco, Chalco, Xaltocan i Zumpango. Es tractava d'un llac d'aigua salada, del que en l'antiguetat prehispánica s'obtenia sal, pero no aigua per a cultiu. Despuix de la destrucció dels dics indígenes que contenien les seues riuades, les aigües del llac de Texcoco inundaven periòdicament la Ciutat de Mèxic, des del XVI fins al XIX. Esta va ser la raó que va dur a les autoritats del virreinato i la república independent a idear un sistema de desaiguador que va terminar per reduir l'àrea dels llac. Al final del XX, el govern de Mèxic va posar en marcha un programa de rescat del cos d'aigua, encara que per qüestions econòmiques ha segut suspés.
Fisiografía i geologia
El got de Texcoco pertany a la subprovincia X dels llac i volcans del Anáhuac. Es tracta d'una zona molt jove en térmens de temps geològic. A la seua volta, Lagos i Volcans d'Anáhuac pertany a la província geològica del Eix Neovolcánico, corresponent a la zona d'alta activitat volcànica que travessa el territori de Mèxic de la costa del Pacífic a la costa del Golf, més o menys seguint el paralel 19° N.
La superfície del got es va formar durant el periodo cuaternario de l'era cenozoica. Es tracta d'un sol en un alt grau de salinitat, mateixa que a la seua volta es comunicava en l'aigua que ho va cobrir. Estava rodejat per cadenes montanyoses, compostes en la seua major part per roques ígneas extrusivas, resultat del vulcanisme de la província de l'Eix Neovolcánico. La serra de Guadalupe i el cerro Chimalhuache varen emergir durant el periodo cuaternario, com el got mateix del llac. La península d'Iztapalapa, la serra de les Creus i la vall de Teotihuacán són regions geològiques més antigues. Varen emergir durant el periodo terciario. Les dos primeres estan formades per volcans inactius, per lo que, com la serra de Guadalupe, estan compostes per roques ígneas. Pel seu costat, la superfície de la vall de Teotihuacán està formada per roques sedimentarias.
Durant el Periodo Terciario, la conca del llac tenia desaiguador cap a la conca del Basses. Pero durant el següent periodo geològic, l'eixida de les aigües va ser tancada per l'emergència de la serra d'Ajusco-Chichinauhtzin.
Els sols predominants del got del llac de Texcoco són del tipo solonchak[5] gléico[6] i de molisol,[7] de textura fina. Açò explica que quan el procés de dessecació dels llac va deixar àmplies zones del got expostes a l'aire lliure, l'orient de la Ciutat de Mèxic es vera cobert en freqüència per grans tolvaneras. En l'actualitat, les tolvaneras han segut reduïdes per la pavimentació dels carrers de les noves zones urbanes, pero seguixen sent una constant en una part importants dels municipis d'Ecatepec de Morelos i Atenco.
Climatologia
Tot el got del llac de Texcoco i les seues riberes estan compresos dins d'una regió en clima semiseco templat. La temperatura promig en la regió és de 14 °C, i plou menys de 600 mm com a promig anual. La temporada de pluja comprén els mesos de juny a octubre, encara que són més abundants en juliol i agost.
En freqüència se senyala que el clima de la regió va deure ser més benigno en l'época prehispánica, abans de la deforestació de la vall de Mèxic i atres desgràcies que han posat a la zona en una situació ambiental delicada. No obstant, les investigacions arqueològiques senyalen que la part noreste de la vall de Mèxic, corresponent a la vall de Teotihuacán, va anar sempre una regió en escassos recursos hídrics, i que les variacions de temperatura no varen ser massa grans fins que el procés d'urbanisació va contribuir a la concentració de calor en algunes zones de l'antic got de Texcoco.
Flora i fauna
Els ecosistemes natius de les riberes llacustres texcocanas han segut modificats grandemente per l'acció de la presència humana.[8] Des de la seua arribada a la vall de Mèxic, els sers humans s'han servit dels recursos del llac per a la seua supervivència.[8] En la ribera oriental, per eixemple, existixen evidències arqueològiques que senyalen que en aquella regió (Tlapacoya i Tepexpan), els hòmens caçaven mamuts, venados i atres animals salvages.
Al pas dels sigles,i en el desenroll de la vida sedentaria en Mesoamérica, els hòmens varen aprofitar tots els materials de que el llac proveïa. Les seues riberes estaven cobertes d'uns juncs que en Mèxic es coneixen com tule; de sauces i atres arbres com ahuehuetes i ahuejotes. Era possible trobar algues en les vores, i peixcar diversos gèneros de peixos i amfibis, especialment boquerons i ajolotes. El llac de Texcoco era destí de numeroses aus migratòries, com la gallareta, ànets de diverses varietats, garzas, charadiformes de vàries classes (conegudes en Mèxic en el nom genèric de chichicuilotes), i molts atres. També era la llar de numeroses espècies de mamífers menors, especialment rosegadors.[9]
No obstant, la dessecació dels llac va posar fi a la presència de la major part d'estes espècies. Les aus migratòries es varen alluntar dels llac del centre de Mèxic, o varen ser exterminades, com els mamífers, per la cacera indiscriminada. En reduir-se l'extensió del llac, la fauna aquàtica i la vegetació també varen patir una reducció o desaparició en àmplies zones de la ribera, al grau de que en l'actualitat els arbres de la família Salix han donat pas a uns atres com l'eucalipto, el pirul i els pins, introduïts posteriorment. De qualsevol manera, la diversitat de la flora ribereña del llac de Texcoco ha segut històricament reduïda, per la gran salinitat del sol.[10]
Solament a partir de la posada en marcha del Proyecte Llac de Texcoco ha segut possible restaurar en part els ecosistemas natius.[8] En recuperar-se mínimament l'extensió del llac de Texcoco, este s'ha convertit novament en destí de la fauna migratòria.[11] Associat a això, existix un pla per a restaurar la vegetació, pero això no ha segut possible per causa de la falta de recursos econòmics, i per la pressió de la urbs sobre les àrees baldías de l'antic llac.[12] Al mateix temps, l'agricultura -que havia segut durant molt temps l'activitat principal en localitats ribereñas com Atenco i Texcoco- ha vingut decaent, raó per la qual les extensions sense coberta vegetal s'han ampliat. Esta situació i les característiques del sol del got han contribuït a que en l'orient i noreste del mateix les partícules suspeses per acció del vent hagen deteriorat la calitat de l'aire del noreste de la Zona Metropolitana del Valle de Mèxic.
Història precolombina
Les riberes del llac de Texcoco han segut ocupades des de fa mills anys, com demostren els restants arqueològics de Tlapacoya. Més recents són els d'l'Home de Tepexpan –que en realitat era dòna–, i de la dòna del Peñón. Estos daten de menys de 6 mil anys AP. Els primers habitants de la ribera i els illots es dedicaven a la cacera, recolecció i peixca.
Després de la consolidació de les societats agrícoles mesoamericanes, les riberes del llac de Texcoco es varen convertir en un dels principals focs de desenroll en el procés civilizatorio de Mesoamérica. Durant l'horisó preclàssic (3000 a. C. – 150 d. C.), el noroest del llac va ser l'assent de numerosos pobles que varen rebre influència de les tradicions ceràmiques de l'occident mesoamericà. Entre estos primers establiments es troben Tlatilco, Zacatenco i El Arbolillo, que pertanyen a l'actual estat de Mèxic. S'ha propost com a hipòtesis que estos pobles haurien pertanygut a la família llingüística otomangueana, que per aquell temps va deure ocupar extenses zones del centre i sur de Mèxic. Per un atre costat, en l'orient del llac, Chimalhuacán i Tlapacoya seguien sent centres de població importants, dedicats al cultiu de la dacsa.
A partir del II, en les albors del Clàssic (200 d. C. – 600 d. C.), la població de la conca de Mèxic va començar a concentrar-se en un de les valls associades al llac de Texcoco, per a formar la que seria una de les més importants metròpolis de Mesoamérica. Poc despuix de l'abandó de Tlatilco i Cuicuilco per l'erupció del volcà Xitle (c. 300-100 a. C.) prop de tres quartes parts dels sers humans assentats ahí es varen traslladar a Teotihuacán, que va escomençar a conformar-se en chicotets grups aldeans. Ubicada al noreste del llac, es dedicava a —entre atres coses— l'agricultura i al comerç interregional, sent el centre monopólico d'obsidiana extreta de la serra de Guadalupe, irradiando la seua influència a llocs tan distants com El Tajín, Mont Albán, Tikal, Kaminaljuyú, Dzibilchaltún, Copán; etc.[13] Teotihuacán va ser una ciutat habitada per persones de distints orígens ètnics, i va anar el cor de la política, l'economia i la cultura mesoamericana des del II fins al VIII, en que va començar el seu procés de decadència.
En la recessió teotihuacana, la conca del llac de Texcoco va ser un dels destins principals dels grups migrants provinents del nort de Mesoamérica. Alguns d'estos pobles havien abandonat els seus llocs d'orige per la catàstrofe ecològica que va posar fi a la cultura agrícola en el semidesierto del nort de Mesoamérica. Uns atres eren grups nómades de frontera que varen aprofitar la situació de caos polític dominant en l'àrea nuclear mesoamericana. Ademés, alguns pobladors de Teotihuacán es varen refugiar en antigues poblacions ribereñas del llac, com Azcapotzalco, Culhuacán, Chimalhuacán i Portezuelo.
Vinguts del nort eren els chichimecas, pobles de filiació náhuatl, que en mesclar-se en la població originària, varen donar lloc a la cultura tolteca en el IX. La seua hegemonia no duraria més allà del XI; quan nous pobles nahuas es varen establir en les vores del llac de Texcoco. Eixemple d'això és Tenayuca, una població en el noroest del llac habitada per chichimecas. Els últims en aplegar varen ser els mexica, que despuix de merodear per la ribera dels llac de Xaltocan, Texcoco i Xochimilco, finalment es varen establir en l'illot de Mèxic, a on varen fundar Tenochtitlan, la capital de l'imperi militar més extens conegut en Mesoamérica.
Primeres modificacions humanes al llac de Texcoco
Chinampas
La major part dels arqueòlecs estudiosos del passat prehispánico de la vall de Mèxic convenen que les chinampas són una innovació hidràulica que va començar en el llac de Texcoco en l'arribada dels pobles chichimecas (IX). Rojas Rabiela, basada en els treballs arqueològics d'Ángel Palerm, propon que el periodo de major transformació de l'entorn llacustre comprén dels sigles XIV al XVI.[14] Les chinampas—o jardins flotants, com els varen cridar els sorpresos espanyols que varen aplegar a la vall en el XVI--, són una tècnica agrícola que permet guanyar al llac majors extensions de camp cultivable.
Una chinampa era construïda en els baixos del got llacustre. Es clavaven vàries estacas d'ahuejote que subjectaven un petate de tule, sobre el que es depositava cieno del fondo de l'estany fins que sobre el petate i entre les estacas quedara un montícul de terra. En el temps, les estacas produïxen refillols i raïls que ajuden a consolidar el sol cultivable, de modo que es forma una illa artificial. La chinampa permetia una major eficiència en l'agricultura en comparació a atres sistemes d'irrigació. Mentres en terra ferma s'obtenien fins a dos collites a l'any, en la chinampería s'obtenien—i s'obtenen a on es continuen cultivant—vàries més.
Tenochtitlan va ser construïda casi enterament sobre chinampas. cita requerida
La seua construcció al voltant de l'illot Mexica, va ampliar l'extensió de terra disponible en mig del llac de Texcoco en dèu voltes.cita requerida
Pero la capital mexica era víctima de les riuades periòdiques del llac de Texcoco, ademés de que les aigües que la rodejaven eren poc benèfiques per a l'agricultura. L'assunt es va resoldre per mig de la construcció d'un dic.
Albarradón de Nezahualcóyotl
El albarradón de Nezahualcóyotl du eixe nom en honor del tlatoani texcocano Nezahualcóyotl. Va ser ell qui va idear la construcció d'un dic que servira per a controlar el nivell de les aigües del llac de Texcoco. Est va ser construït en mils d'hores-home, proporcionades pels habitants dels pobles somesos per la Triple Aliança. L'obra es va realisar durant el govern del tlatoani tenochca Itzcóatl, entre 1440 i 1503.
El dic va ser construït entre Atzacoalco, en el nort del llac, i Peñón Dels Banys que ho coneixien com tepetzinco i Iztapalapa, al sur. Dividia l'estany en dos parts. A l'orient, quedaven les aigües salobres de Texcoco, i al ponent, el got es va omplir en aigües dolces provinents dels llac de Xochimilco i Chalco. La divisió va ser possible en la mida que els llac de Xochimilco i Chalco es troben a una major altitut que el got oriental de Texcoco. El dic posseïa esclusa que permetien buidar l'estany de Mèxic quan el nivell de les aigües fora perillós.
Esta construcció va permetre el floriment de l'agricultura chinampera de Tenochtitlan, i també de chicotets poblats de les riberes o dels illots de l'estany, com Iztapalapa, Iztacalco i tots aquells localisats entre la capital mexica i la ribera nort del cerro de l'Estrela.
Sistema de calçades
La ciutat de Tenochtitlan estava situada en la mitat d'un immens llac. Açò facilitava el transport aquàtic i la defensa militar de la ciutat, pero també complicava la comunicació terrestre en el restant de la conca. Per això, els mexicas varen idear la construcció de tres calçades que unien l'illa en les riberes del llac. Cap al nort partia la calçada de Tepeaca (o del Tepeyac, que actualment correspon a la Calçada dels Misteris de la Ciutat de Mèxic). La calçada de Tlacopan (actualment calçada Mèxic-Tacuba) unia a Tenochtitlan en Tlacopan, un dels estats confederados de la Triple Aliança. La més llarga d'este sistema de calçades era la d'Iztapalapa (actualment calçada de Tlalpan i avinguda Sant Antonio Abad), que en rumbo cap al sur aplegava fins a un illot cridat Xóloc, a on es bifurcaba. Un braç es dirigia a Coyoacán i l'atre a Mexicaltzingo, en territori del señorío d'Iztapalapa.
Les calçades també tenien comportes, i comprenien numerosos ponts levadizos que podien aïllar a la ciutat de Tenochtitlan en cas d'un enfrontament militar. Ademés, la calçada de Tlacopan i el ramal de Coyoacán estaven associades a chicotets aqüeductes que proveïen d'aigua potable a Tenochtitlan.
conquista de Tenochtitlan
Els espanyols varen aplegar a Tenochtitlan en 1519. Procedents del surest de la vall de Mèxic, una de les primeres poblacions indígenes que varen vore va ser Iztapalapa. En aquell temps, la vila d'Iztapalapa era part del sistema de poblacions reals que servien al mateix temps com a primera llínea de defensa a la capital i com a fonts provisoras de manteniments i atres menesters. d'Iztapalapa, el croniste Bernal Díaz del Castell escriu sorprés:
El llac de Texcoco, que els mesoamericans havien deprés a aprofitar tan be, es va convertir en un dels factors decisius per a la consumación de la conquista espanyola. La ciutat de Tenochtitlan, rodejada com estava per l'aigua, va ser assut fàcil del lloc i l'interrupció dels sistemes d'abast d'aigua potable i aliments provinents de la ribera texcocana i més allà. Segons conten les pròpies cròniques indígenes, arreplegades alguns anys despuix de la guerra en alfabet llatí, pero en llengua náhuatl, pràcticament totes les viles al voltant dels llac es varen aliar en els espanyols.
Després de que els invasores varen ser expulsats de Tenochtitlan el 30 de juny de 1520, varen ser rebuts pels pobles del ponent de la vall, els qui els varen ajudar a aplegar a Tlaxcala. Ahí varen poder reorganisar-se per a mamprendre l'atac final. Com a part de l'estratègia, Hernán Cortés va ordenar la construcció de dotze bergantines, mateixos que varen ser armats en la plaja de Texcoco, a l'orient del llac del mateix nom. Per a fer-els passar a l'estany de Mèxic, els espanyols varen derribar el albarradón de Nezahualcóyotl.
El resultat d'esta guerra, ya se sap, va anar la sumissió de l'Estat mexica a la Corona d'Espanya. El saldo varen ser mils de morts, a causa de la hambruna, el propi enfrontament contra els espanyols, i les epidèmies causades per microbis desconeguts en Mesoamérica. D'esta sòrt, la ciutat de Tenochtitlan es va convertir en un foc infecciós que no permetia l'establiment del govern colonial en l'illa. Per això, Cortés es va establir en Coyoacán, mentres que els indígenes s'encarregaven de la neteja de la capital tenochca.
Història del virreinato al XX: una lluita contra el llac
Encara que s'havia aconsellat l'establiment del govern en algun poblat de terra ferma, com la pròpia vila de Coyoacán o Texcoco, Hernán Cortés va decidir traslladar-se a Mèxic. Els espanyols varen reconstruir casi tota l'infraestructura hidràulica del llac. Varen reconstruir l'aqüeducte de Chapultepec, que proveïa d'aigua potable "més clara que el cristal". Varen reconstruir les tres calçades que unien l'illa en terra ferma. Pero no varen fer lo mateix en el albarradón, fet que es va convertir en la sentència a la dessecació dels llac de la vall de Mèxic.
Els dics i les calçades, ademés de regular el nivell de les aigües, servien per a la conservació de les mateixes en algunes seccions del llac que durant l'estío solien desecarse, en tindre una profunditat menor. No obstant, la deficient reconstrucció de les obres d'ingenieria hidràulica precolombina per part dels conquistadors varen ocasionar que l'estany de Mèxic (el sector occidental del llac de Texcoco) desapareguera als pocs anys de consumada la conquista. A esta falta d'atenció cap a l'utilitat del sistema de calçades, caldria sumar la clausura de numerosos canals que solcaven Mèxic, al grau que per al XVIII, solament sèt séquias travessaren la ciutat.[19]
El descens de les aigües, i l'introducció de noves costums europees,cita requerida varen donar com a resultat que els remanentes de l'estany de Mèxic es convertiren en un almagasén de "aigües de mal i pestilencial olor, que no fa poc dany a la ciutat, especialment quan en estiu se seca una miqueta d'ella", com escriguera Antonio de Ciutat Real, a propòsit de la seua visita a la capital novohispana. Finalment, els colonizadores no varen trobar cap utilitat en el llac salobre. El llac no proporcionava aigua per a l'agricultura, ni criava peixcat algun que valguera la pena (per lo manco a ulls dels europeus); i en el caramull, fins a la sal que s'obtenia d'ell era despreciada. Més que una font de vida com va ser per als mesoamericans, el llac de Texcoco es va convertir en una amenaça per a la vida urbana de la ciutat.cita requerida
L'orgullosa capital de Nova Espanya va ser escenari de múltiples inundacions durant el periodo colonial. la primera d'elles va ser la de 1555, que va motivar la planificació d'un sistema de drenage de les aigües de la vall. El pla va ser abandonat en retrocedir el nivell de les aigües. Atres memorables inundacions varen ser les ocorregudes en 1580, 1607, 1622, 1629, 1707, 1714, 1806, 1819; i ya en el periodo del Mèxic independent, en 1856, 1865, 1900, 1901, i 1910.[20] L'inundació de 1622 va tindre lloc com a conseqüència d'imprudent orde del virrey Gelves, que va ordenar tancar les comportes del sistema de drenage ya iniciat per Enrico Martínez per a cerciorar-se que realment la ciutat estava amenaçada per les riuades. La pijor de les riuades va ser la de 1629, de la que Vicente Riva Palau escriguera lo següent:
Tenint en conte la suposta inutilitat i perillositat del llac, el govern colonial espanyol va donar inici a les obres de drenage que finalment varen dur a la desaparició de casi tot el llac de Texcoco i els seus quatre germans del nort i sur. Esta tasca va ser conclosa en el XX, en els treballs del Gran Canal del Desaiguador iniciats pel govern de Porfirio Díaz; aixina com el Drenage Profunt de la Ciutat de Mèxic, la primera etapa de la qual va concloure en 1975.
Plans virreinals per al desaiguador del got de Texcoco
Com ya s'ha dit, l'inundació de 1555 va ser el motiu que va conduir a la decisió d'implementar un sistema de drenage per al llac de Texcoco. El mateix va ser plantejat pel virrey Luis de Velasco, encara que, com també s'ha senyalat, va ser abandonat en retrocedir el nivell de les aigües. L'inundació de 1607 va ser la que va dur a posar en pràctica el pla. Davant la situació catastròfica de la capital, el virrey Velasco va convocar a la construcció del nou sistema de desaiguador. Les obres varen estar a càrrec del ya mencionat Martínez. Este ingenier d'orige alemà va propondre la construcció d'un túnel des de l'estany de Sant Cristóbal (el sector sur del llac de Xaltocan) cap al riu Tula, a través d'Huehuetoca. El propòsit era evitar que les riuades del riu Cuautitlán que afectaven el nivell de les aigües en Zumpango, causaren efectes adversos també en el llac de Texcoco, en ser este últim una miqueta més baix que el primer.
La construcció va donar inici el mateix any, i va concloure dotze mesos despuix. Pero mal fet com estava, el Tajo de Nochistongo no va servir de molt per les seues múltiples deficiències, i la ciutat va ser novament anegada. Ademés, les despeses en construcció varen ser superats per les despeses de reparacions. Segons un informe presentat pel virrey García Guerra, els egresos per la construcció del desaiguador s'elevaven en 1612 a 413 mil 324 pesos.[22]
Després de que la ciutat permaneixquera inundada per sis anys, el proyecte de Martínez va ser rebujat i es va decidir obrir un tajo obert cap a Huehuetoca, també a partir del llac de Sant Cristóbal. Uns atres, més influïts per les llegendes originades a l'inici de la colónia, pensaven que era possible trobar un desaiguador natural, que fora desconegut. Segons açò, en Pantitlán (orient de l'actual Ciutat de Mèxic, abans Districte Federal ) existia un resumidero la porta del qual solament podia ser oberta en una clau que, per a mala sort, solament els indis sabien on estava. L'existència d'este resumidero explicaria que durant l'época prehispánica, la ciutat no s'haguera inundat com en l'época virreinal. Des de despuix, el resumidero de Pantitlán mai va existir.
En la construcció del Canal d'Huehuetoca—que va obrir artificialment la conca endorreica de la vall de Mèxic per a drenarla cap a la conca del riu Pánuco—varen participar mils d'indígenes. A diferència del primer drenage segons el pla de Martínez, el tajo de Nochistongo va ser planificat com un canó, i va dur prop d'un sigle per a vore-ho conclós. Riva Palau senyalava que una de les causes de la crisis demogràfica del vall de Mèxic durant el XVII va ser precisament la construcció del desaiguador.[23]
El Gran Canal del Desaiguador
Ya des de la seua visita a la vall en 1804, Alejandro d'Humboldt havia advertit la necessitat de crear un canal directament des del llac de Texcoco en el propòsit d'evitar les catastròfiques inundacions que havien assolat la ciutat virreinal. A l'any següent, la ciutat novament va quedar feta un estany.
A lo llarc del XIX, l'escenari polític en Mèxic no es prestava per a l'iniciació de monumentals obres de desaiguador com era la recomanada per Humboldt. No obstant, els llac de Texcoco, Xaltocan i Zumpango havien començat a reduir les seues superfícies, en ser desviat el riu Cuautitlán de la seua desembocadura natural en Zumpango i ser desviat cap al riu Tula. Per aquella época, la ciutat es comunicava en els llac de Xochimilco i Chalco principalment a través del canal del Voltó. Est passava per varis pobles dedicats a l'agricultura localisats en els vells illots del desaparegut estany de Mèxic. Alguns d'ells eren Iztacalco, Santa Anita Zacatlamanco, Sant Juanico Nextipac i Mexicaltzingo. En la década de 1840, es varen introduir els primers barcos de vapor per al transport en el canal, que s'havia convertit en un de les passejades favorites dels habitants de la Ciutat de Mèxic.
En 1856, una nova inundació en la ciutat va posar de manifest que les obres virreinals de drenage havien segut superades. L'ingenier Francisco de Garay va reprendre l'idea d'Humboldt, i va propondre la creació d'un nou canal de desaiguador. Les obres varen iniciar en 1866 i varen concloure en 1900. El 17 de març d'eixe any, Porfirio Díaz, president de Mèxic en la seua penúltima reelecció, va inaugurar les obres del drenage. Estes consistien en un canó de 39 quilómetros de llongitut—pròpiament, el Gran Canal del Desaiguador, que en l'any 2006 ha començat a ser entubado[24]—i el primer túnel de Tequisquiac, de dèu quilómetros de llongitut.
Obres modernes de drenage del llac de Texcoco
Se suponia que en les obres porfirianas, el problema de les inundacions estava resolt d'una volta per totes. No obstant, cap a la mitat de la década de 1920, el sistema ya presentava certes falles. Com demostraria en 1947 l'ingenier Nabor Carrillo, l'extracció d'aigua dels aqüífers de la vall de Mèxic va propiciar una pèrdua de la pendent del sistema de colectors del drenage. En 1950 va donar inici una nova ampliació dels colectors, i es va intentar aumentar la velocitat d'eixida de l'aigua, per mig de la construcció d'un nou túnel en Tequisquiac, que va ser conclós en 1954.
En 1938, l'últim canal que solcava la zona urbana, el del Voltó, havia segut cegat definitivament. Sobre ell es va construir una avinguda del mateix nom. Igual sòrt varen córrer entre 1954 i 1957 els rius Churubusco, Remeis, del Consulat i de la Pietat. En 1967 va donar inici la construcció del Sistema de Drenage Profunt de la Ciutat de Mèxic. Segons el proyecte original, el sistema comprenia dos interceptores de cinc metros de diàmetro i díhuit quilómetros de llongitut. Abdós descarreguen a l'Emissor Profunt, que a la seua volta descarrega en el sistema de drenage del llac de Texcoco. D'esta sòrt, el llac de Texcoco va quedar reduït a una ínfima part de la seua superfície inicial. Si alguna cosa fera falta, el Sistema de Drenage Profunt mescla les aigües dels rius que baixen del ponent de la vall en les aigües negres de rebuig de la ciutat, sense aprofitar-les; mentres que bona part de l'aigua potable que es consumix en la Ciutat de Mèxic deu ser importada de les conques del Basses i el Lerma.
Al rescat del llac
A la segona mitat del XX, la situació ambiental en la vall de Mèxic. Per una atra part, les obres del Drenage Profunt també mostraven les seues debilitats, ya que mentres que continuara el creiximent demogràfic i territorial de la ciutat, la qüestió del desaiguador de la conca podria complicar-se cada volta més. Per esta época, extenses àrees del vell llac de Texcoco havien segut incorporades a la zona urbana. Ya ho havien fet els actuals territoris d'Iztacalco, Benito Juárez i Venustiano Carranza. Començava la colonisació de l'orient, especialment en l'enorme fraccionament cridat Ciutat Nezahualcóyotl, que en aquell temps pertanyia al municipi de Texcoco.
Els salinos páramo del llit llacustre desecado es convertien a la menor provocació del vent en grans tolvaneras de moixa que banyaven les cases de l'orient de la urbs en temporada d'estiaje. Pero en temps de pluja, els carrers es convertien en cenagals, gràcies a la gran cantitat d'argila que hi ha en el got.
En 1965 es va instaurar el Pla Texcoco, encapçalat pels ingeniers Nabor Carrillo i Gerardo Cruickshank. El plantejament central del mateix consistia en la rehidratación de les àrees encara baldías del vell llac. D'esta sòrt, la ciutat es voria lliure d'inundacions, l'equilibri ecològic seria restaurat i la necessitat d'importar aigua d'atres conques seria substituïda per l'exportació d'excedents hídrics cap al riu Pánuco. En 1971 va ser creada la Comissió del Llac de Texcoco, dependent de la Secretaria d'Agricultura i Recursos Hidràulics (SARH), actualment desapareguda. Varen ser declarades com a àrea de propietat federal 10 mil hectàrees de terrenys salitrosos ubicats entre l'orient de la Ciutat de Mèxic i Texcoco de Mora.
Una part de les aigües tractades de la Ciutat de Mèxic, aixina com aquelles que són expulsades des de la serra de les Creus a través dels rius entubados que travessen la ciutat, ha servit per a la creació de chicotets estanys artificials en la zona. La major d'elles du el nom de Nabor Carrillo, i té una superfície de mil hectàrees. No obstant, el proyecte no ha segut completat per la falta de recursos econòmics i a la prioritat concedida a les obres del sistema de drenage profunt. A dir de l'arquitecte Teodoro González de León, un dels promotors del Proyecte Llac de Texcoco,
Com siga, els escassos fruts que fins ara ha brindat el Proyecte Texcoco han demostrat ser prou positius per lo manco en qüestions ambientals. Entre atres coses ha permés reduir de modo important dos dels efectes més notoris de la desaparició dels llac de la conca de Mèxic: les tolvaneras provinents del got salitroso de Texcoco i la disminució de les inundacions en la zona urbana del Districte Federal.[26] En l'instalació de les plantes de tractament de les aigües que la zona urbana tributa al got de Texcoco, s'ha reduït l'índex d'incidència de malalties humanes ocasionades per l'exposició i el consum d'aigües contaminades.[27] algunes espècies d'aus migrants han tornat a la vall de Mèxic, despuix d'una llarga absència provocada per la desaparició de les seues casetes de destí.
Proposta per a nou aeroport de la Ciutat de Mèxic
El Proyecte Regrés a la ciutat llacustre, elaborat entre uns atres per Alberto Kalach, contemplava la construcció d'un aeroport en la zona federal del llac de Texcoco. Este aeroport, segons els propis plans de Kalach, devia construir-se en un moment en que prop de la mitat de les 10 mil hectàrees de la zona anaren inundades novament.
En 2001, el govern del president Vicente Fox va anunciar la convocatòria per a la construcció d'un nou aeroport per a la Ciutat de Mèxic, en vista de que l'actual Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic ya resultava un tant disfuncional. Es varen presentar dos proyectes: un, que pretenia la construcció de la terminal en Tizayuca, i l'atre, en la zona federal del Llac de Texcoco. Les autoritats varen optar per la segona proposta. Entre els arguments esgrimits a favor estan l'inutilitat agrícola de el páramo texcocano, i que una part dels recursos financers obtinguts per l'operació de l'aeroport serien destinats al Proyecte Texcoco. Pel contrari, diferents grups ambientalistas i especialistes en el tema opinaven que la construcció de l'aeroport en Atenco podria dur conseqüències negatives per a l'entorn ecològic de la regió.
L'inconvenient va resultar la tinença de la terra per part de varis ejidos dels municipis de l'orient mexiquense. La inconformidad en el preu que es pretenia pagar com a indemnisació, aixina com atres qüestions d'orde polític, varen dur a varis d'estos pobles a alçar-se en protesta contra el govern federal. Encapçalats pels ejidataris de Sant Salvador Atenco —capçalera municipal d'Atenco—, varis comisariados ejidals es varen opondre a la construcció de la terminal aérea en la seua terra, i despuix varen conseguir —a pur de protestes en que varen eixir a relluir els seus machets llauradors—[28] que la Secretaria de Comunicacions i Transports es desistira de la construcció de l'aeroport en agost del 2002, luego que un ejidatario de Sant Salvador morira en un enfrontament contra la Policia Federal Preventiva.[29]
El 2 de setembre de 2014, el llavors president Enrique Penya Net va anunciar que es construiria el Nou Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic (NAICM) en la Zona Federal del Llac de Texcoco.[30] No obstant, a inicis de l'any 2019, el Govern de Mèxic encapçalat pel president Andrés Manuel López Obrador va anunciar que dit proyecte fora cancelat, per a crear l'Aeroport Internacional Felipe Àngels en l'antiga Base Aérea Militar N.º 1 de Santa Lucía.[31][32] Explicant el Govern de Mèxic per mig d'un comunicat les raons oficials, açò fins al 26 d'abril de 2019.[33] Els terrenys abandonats es varen aprofitar per a construir el parc ecològic Llac de Texcoco, el més gran del país i del món.[34]
Geografia humana
La vall de Mèxic, en que es localisa el llac de Texcoco, és actualment la regió en major densitat demogràfica en Mèxic. Extenses porcions de lo que va anar el llac són ocupades hui per assentaments urbans. L'expansió de la zona urbana cap a les regions desecades va començar des del moment en que els efectes dels sistemes de drenage varen donar els seus primers resultats. No obstant, no va ser sino fins al XX quan la ciutat es va estendre de manera accelerada en totes direccions. En les tres primeres décades del XX, es varen crear fraccionament urbans al ponent i sur de la ciutat, que hui formen part de les delegacions Cuauhtémoc, i Benito Juárez. Més tart, l'expansió es donaria principalment cap a l'orient, per la topografia mateixa i als baixos costs del preu de la terra. En la década de 1940, ya s'havien incorporat els territoris que actualment pertanyen a les delegacions Iztacalco i Venustiano Carranza.
No obstant, el creiximent demogràfic va alcançar la seua época d'apogeu durant la segona mitat del sigle. En eixa época, les transformacions econòmiques del país varen motivar la migració del camp a la ciutat. Ara, extenses àrees de lo que va anar el llac eren ocupades principalment per migrants provinents dels estats del país. Va ser aixina com poc a poc varen quedar incorporades a la urbs numeroses poblacions que abans havien segut independents, com els pobles d'Iztapalapa al surest, o Ecatepec al noreste.
Al voltant de la ciutat es varen ser creant cinturons de misèria caracterisats per la falta de servicis públics. Aixina va ocórrer especialment en l'orient de la Ciutat de Mèxic, en l'orient d'Ecatepec, i el ponent de Chimalhuacán i Texcoco. Estos municipis mexiquenses varen vore convertides les terres salitrosas del llac de Texcoco en enormes fraccionament a on actualment viuen millons de persones. Tan sol el municipi de Nezahualcóyotl, escindit de Texcoco, alberga una població superior a un milló 300 mil habitants, en una superfície de 66 quilómetros quadrats. Durant molt temps, Nezahualcóyotl (Nezahualodo, com se li coneix popularment[35]) es va convertir en la zona marginada per excelència en la Ciutat de Mèxic. La fama li ha quedat, encara que realment ya no és el polvorí de primavera ni el cenagal d'estiu que solia ser en les seues primeres dos décades. Els cinturons d'autèntica misèria s'han traslladat encara més a les vores, en zones d'Ixtapaluca, Chicoloapan, Texcoco, Atenco; o en el vell llac de Chalco, a on viuen 300 mil persones en el municipi de Valle de Chalco Solidaritat, escindit de Chalco de Díaz Covarrubias, el qual sofrix constantment d'inundacions d'aigües negres sent les més amoladores i recordades les dels anys 2000 i 2010,[36] i també de greus problemes d'afonaments com no els hi ha en atres parts del món.[37]
En el got de Texcoco i zones aledaño—és dir, en lo que el Consell Nacional de la Població definix com a Àrea metropolitana de la vall de Mèxic (AMVM)-- viu actualment prop del 19 % de la població mexicana. És dir, més de 19 millons de persones. La zona oriental de la AMVM, o en atres paraules, la zona corresponent als antics llac, seguix sent la més depauperada de la gran urbs. Funciona com a ciutat-dormitori, ya que la major part de les fonts de treball de la ciutat es localisen en el centre de l'àrea metropolitana.
Referències
- ↑ Cruickshank, 1998
- ↑ 2,0 2,1 Texcoco, Arqueologia i la seua història
- ↑ Història del Valle de Texcoco, pág. 58. Contingut de 158 pàgines, Editorial Oceà.
- ↑ Bernal., Díaz del Castell,; Genaro., García,; Percival., Maudslay, Alfred (2010). The True History of the Conquest of New Spain Volume 1 (en anglés), Cambridge University Press, p. 45. OCLC 889947571. ISBN 9781108017060.
- ↑ Solonchak és un terme en el que es designa un tipo de sol de gran salinitat. Són característics de zones àrides. És una paraula d'orige rus: sol = solc; i chak = àrea salina.
- ↑ Gléico és un terme geològic en el que es designen els materials saturats en aigua.
- ↑ Mólico és un terme que designa aquells sols les mescles dels quals, en mostres dels primers vint centímetros de profunditat, tiren qualitats com una estructura que permeta el no enduriment de la mescla en sec, i certes característiques en color, lluentor i composició química.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Pla Llac de Texcoco
- ↑ Matamoros Trejo i Cervantes, 1992: 136-137; Muciñio, 2001: 14-15; Món DUMAC, 2006: 24A-24B.
- ↑ Matamoros Trejo i Cervantes, 1992: 137.
- ↑ La Prensa, 23 de febrer de 2009.
- ↑ Món DUMAC, 2006: 24B.
- ↑ López Luján, 2005: 76.
- ↑ Rojas, 2004: 24
- ↑ Cu és un dels primers noms en que els espanyols varen cridar als temples indígenes. Sembla que és una paraula maya. En náhuatl, els temples eren cridats Teocalli, o Casa del Deu
- ↑ Díaz del Castell, 1998 (1632): 159
- ↑ Canons, desconeguts per als mesoamericàs
- ↑ Urrutia i Libura, 2002: 234-235
- ↑ Roses, 1998: 28
- ↑ Basáñez, 1995: 116, 180.
- ↑ citat en Roses, 1998: 31-32.
- ↑ Roses, 1998: 31
- ↑ Citat en Roses, 1998: 34
- ↑ La Jornada. 30 de juliol de 2006
- ↑ Cayuela Gally, 2007.
- ↑ Muciñio, 2001: 2.
- ↑ Muciñio, 2001: 28.
- ↑ I per això li'ls crida macheteros d'Atenco, encara que l'organisació es diu Front de Pobles en Defensa de la Terra
- ↑ La Jornada. 2 d'agost de 2002
- ↑ 'Penya anuncia la construcció d'un aeroport i obres del Metro en el DF", CNN Mèxic, 2014-09-02
- ↑ «[1]». Consultat el 2021-03-01 (en és).
- ↑ «Traslladen futur aéreu de Texcoco a Santa Lucía» (en és). L'Economiste. Consultat el 2025-10-17.
- ↑ «Raones per a la cancelació del proyecte del Nou Aeroport en Texcoco» (en és). gob. mx. Consultat el 2025-10-17.
- ↑ «Parc Ecològic Llac Texcoco, llest en 2021; coneix el proyecte» (en és). La Raó de Mèxic. Consultat el 2025-10-17.
- ↑ Vore, com a eixemple, esta nota de La Jornada
- ↑ Vore esta nota de La Jornada que parla de les anegaciones referides
- ↑ Vore este reportage de L'Universal sobre el risc que representa el canal de la compañia
Notes
Fonts
- Basáñez, Margarita (coordinadora) (1995): El llibre de la meua terra. Districte Federal. Secretaria d'Educació Pública—Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts. Mèxic.
- Cayuela Gally, Fernando (2007): "La ciutat contradictòria. Entrevista en Teodoro González de León", en Lletres Lliures, giner de 2007, http://www.letraslibres.com/index.php?art=11747 consultada el 2 de maig de 2009.
- Cruickshank García, Gerardo (1998): Proyecte Llac de Texcoco. Rescat hidroecològic. Comissió Nacional de l'Aigua. Mèxic.
- Díaz del Castell, Bernal (1998): Història verdadera de la conquista de la Nova Espanya. Col. "Sàpien Quants...", No. 5. Editorial Porrúa. Mèxic.
- Institut Nacional de Geografia, Estadística i Informàtica (2002): Anuari estadístic. Mèxic. 2001. Aguascalientes.
- Institut Nacional de Geografia, Estadística i Informàtica (2002): Anuari estadístic. Districte Federal. 2001. Aguascalientes.
- La Prensa (23 de febrer de 2009): "Confirmen al Llac de Texcoco com a santuari d'aus migratòries, despuix de décades de recuperació", nota d'Elías Chávez, http://www.emedios.com.mx/testigospdfs/20090223/16c96d-35a692.pdf, consultada el 2 de maig de 2009.
- León-Portilla, Miguel (1963): Visió dels vençuts. Relacions indígenes de la conquista. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Mèxic.
- López Luján, L. (2005). Teotihuacan, Estat de Mèxic. La ciutat dels deus, 76-83. Guia de viagers. Arqueologia mexicana (74). Mèxic: INAH, Raïls. https://www.mesoweb.com/es/articulos/sub/AM074.pdf
- Matamoros Trejo, Gilberto J. i Fernando A. Cervantes (1992): "Aliments dels rosegadors Microtus mexicanus, Reithrodontomys megalotis i Peromyscus maniculatus de l'ex-llac de Texcoco, Mèxic", en Anals de l'Institut d'Investigacions Biològiques de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, 63(1), 135-144.
- Muciñio, Daniel (2001): Sistemes integrats d'us i tractament d'aigües residuals en Amèrica Llatina: realitat i potencial. Estudi de cas: llac de Texcoco, Mèxic, conveni Centre Internacional d'Investigacions per al Desenroll de Canadà (IRDC)-Organisació Panamericana de la Salut, http://www.cepis.org.pe/bvsaar/e/proyecto/generales/casos/texcoco.pdf, consultat el 2 de maig de 2009.
- Món DUMAC (2006): "Chapulls en el centre de Mèxic, llac de Texcoco", https://web.archive.org/web/20070210072204/http://www.dumac.org/dumac/habitat/esp/boletines/2006/may_jun.pdf, consultat el 2 de maig de 2009.
- Urrutia, María Cristina, i Krystyna Libura (2002): Ecos de la conquista. Editorial Tecolote. Mèxic.
- Peralta Silverio, Concepció (1995): "La recuperació de l'històric llac de Texcoco. Una epopeya ambiental". En: Mèxic Desconegut. No. 197. Juny de 1995. [enllaç trencat].
- Rojas Rabiela, Teresa (2004): "Les conques llacustres del Altiplano Central". En: Arqueologia Mexicana. Vol. XII. Núm. 68. Juliol-agost de 2004. pp. 20–27. Editorial Raïls - Institut Nacional d'Antropologia i Història. Mèxic.
- Roses Roures, Alejandro (1998): "La ciutat en l'illot". En: González de León, T., et. al: La ciutat i els seus llac. Institut de Cultura de la Ciutat de Mèxic—Clío. Mèxic.
Vore també
- Parc ecològic Llac de Texcoco
- Regrés la ciutat llacustre
- El Caragol (llac de Texcoco)
- Geografia del Districte Federal (Mèxic)
- Marisma
- Texcoco (Municipi i ciutat del mateix nom)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lago de Texcoco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.