El Eix Neovolcànic —també cridat Eix Volcànic Travesser, serra Volcànica Transversal o cordillera Neovolcánica— és una cadena de volcans ubicada en Mèxic. És una cordillera molt rocosa que servix d'unió entre la Serra Mare Occidental i la Serra Mare Oriental i s'estén des de les illes Revillagigedo, en l'oceà Pacífic, fins al golf de Mèxic, seguint el paral 19ºN d'oest a est. Pansa per la Ciutat de Mèxic i els estats de Nayarit, Jalisco, Colima, Michoacán, Guanajuato, Querétaro, Mèxic, Hidalgo, Morelos, Tlaxcala, Pobla i Veracruz. Inicialment cridada pels geólogos cordillera volcànica de Mèxic, el sorgiment abrupte de nous cims i volcans en ple XX (com el Paricutín, que va nàixer com un clavill humeante el 20 de febrer de 1943 i ràpidament va formar una eminència o con volcànic) va fer que li l'apelara «neo-volcànica».

Eix Neovolcànic


Ubicació

 
Esquerra a dreta Iztaccíhuatl, Popocatépetl, Matlcueitl (Malinche), Cofre de Perote (el més distant), Pico d'Orizaba, Serra Negra.

L'Eix Neovolcànic forma part del Cinturó de Fòc del Pacífic. Forma pràcticament el llímit meridional de la placa tectònica nortamericana, i té immediatament al sur la zona de subducció de la placa de Cocos, que constituïx la falla del ric Basses, que senyala els llímits geològics entre Amèrica del Nort i América Central. La cordillera és una barrera natural davant les inclemències del oceà Pacífic, principalment les que entren pel estat de Guerrero. En llínees generals, la cordillera Neovolcánica «corre» paralatitudinalmente uns 880 quilómetros d'oest a est cap a la latitut del paral 19°N, en ramals entorn al Anáhuac que alcancen al paral 20°N, estenent-se pràcticament en un esgambi mig de 180 quilómetros des del oceà Pacífic, des de les rodalies de la desembocadura del riu Gran de Santiago en la part mija de Nayarit, fins al golf de Mèxic, en la Serra dels Tuxtlas. Formant estes montanyes en un nuc de tancament entre la Serra Mare Occidental i la Serra Mare Oriental, enquadrant pel sur a la jagantesca conurbación de la Ciutat de Mèxic i tenint casi en les seues faldes a atres importants ciutats: Tepic, Tequila, Guadalajara, Colima, Uruapan, Morelia, Pátzcuaro, Ciutat Hidalgo, Toluca, Pobla, Orizaba, Tehuacán i la Còrdova mexicana. D'esta manera, tal cordillera es explaya pels estats de Jalisco, Colima, Michoacán, Tlaxcala, la partix nort de Morelos (que servix com a frontera natural d'este estat en Ciutat de Mèxic), el nort d'Oaxaca i l'oest de Veracruz, en importants ramals en els estats de Querétaro i en Hidalgo, quedant casi en el seu centre la Ciutat de Mèxic.

Erro al crear miniatura:
Taula Central mostrant l'Eix Neovolcànic des d'Orizaba fins al Popocatépetl. En el primer pla, entre els núvols, s'alcança a vore el centelleig d'un riu, el Riu Filobobos, despuix d'haver creuat Martínez de la Torre, despuix de baixar per l'ala nort del Cofre de Perote.

La Cordillera Neovolcánica és una estructura complexa, de contínua acreixcuda per estar vixca des de la perspectiva geològica, i que alberga elements orogràfics diversos, com a conques, valls, volcans jagants, com el Popocatépetl, ademés d'una gran cantitat de volcans de chicoteta a mijana dimensions i de llac-cràter. Per les seues majestuoses dimensions i el poder de les seues erupció històriques, aixina com per ser font de focs sísmics de rellevància, aünat al seu protagonisme com a referent climàtic, fisiográfico, hidrogràfic, ecològic, productiu i antropològic, posseïx una forta personalitat i presidix al paisage mexicà i a la cultura popular, sobretot en els pobladors de les regions centrals de Mèxic.

Història

L'Eix Neovolcànic s'estén a lo llarc del centre-sur de Mèxic, des del Oceà Pacífic fins al Golf de Mèxic entre 18°30'N i 21°30'N, descansant sobre la vora sur de la Placa Nortamericana.[1][2] Esta formació de 1000 quilómetros de llarc i 90-230 km d'ample, és un arc volcànic continental actiu d'est a oest, que comprén un àrea d'aproximadament 160 000 km².[1] Durant varis millons d'anys, la subducció de les plaques Rivera i Cocos baix de la Placa Nortamericana a lo llarc de l'extrem nort de la Fossa Mesoamericana va formar l'Eix Neovolcànic.[3][4] Este és un cinturó volcànic únic; no és paral a la Fossa Mesoamericana i molts dels principals estratovolcans estan ubicats oblicuamente a la posició general de l'arc. Ademés de les complexitat fisiográficas, les composicions ígneas varien: els productes dominants relacionats en la subducció contrasten en les firmes geoquímicas intraplacas.[1][5] Els molts aspectes intrigants del cinturó han suscitat vàries hipòtesis basades en un escenari de subducció típic: falles transformantes en fugues intraplacas, plomes mantélicas, rifting continental i bot de la dorsal del Pacífic cap a l'est.[1][3] Estes característiques estan parcialment relacionades en la reactivació de sistemes de falles primerenques durant l'evolució de l'Eix Neovolcànic. La geometria, la cinemàtica i l'edat del principal sistema de falla fràgil definixen una gama complexa de lo que podrien ser múltiples factors que afecten la deformació de l'eix.[1][6][7] Exhibix moltes característiques volcàniques, no llimitades a grans estratovolcans, incloent cons de volcans monogenéticos, volcans en escut, complexos de domo de lava i calderes importants.[5]

Marc geològic

 
Principals volcans actius de Mèxic. D'oest a est, alguns volcans que formen part de l'Eix Neovolcànic són el Nevat de Colima, el Paricutín, el Popocatépetl i el Pico d'Orizaba.

Abans de la formació de l'Eix Neovolcànic, un cinturó volcànic més antic pero relacionat, la Serra Mare Occidental ocupava l'àrea. El vulcanisme relacionat en la subducció, que es va recomençar en l'Eocé, despuix de la deformació de la Laramide, va formar l'arc volcànic silícico de la Serra Mare Occidental en una zona de paleosubducció front a la costa de Baixa Califòrnia, ans que la península es separara.[8][9][10] Des del Eocé tardà fins al Miocé mig, la rotació en sentit antihorari de l'arc volcànic va fer la transició de la Serra Mare Occidental, una volta activa, a l'Eix Neovolcànic ara actiu.[8][9] Per al Miocé Mig, la transició de les composicions silícicas a més máficas es va completar i pot considerar-se el començ de l'Eix Nevolcánico.[8] Per l'orientació ortogonal de l'Eix Neovolcànic en relació en la tendència de les províncies tectòniques mexicanes, la seua basamento preCretàceu és altament heterogéneu.[11] A l'est de 101°O descansa sobre terranos precámbricos, assemblats en el microcontinente Oaxaquia i sobre el terrano Paleozoico Mixteco. A l'oest de 101°O, residix sobre el terreny compost Guerrero, una formació d'arcs marginals marins delJuràssic al Cretàceu, que s'assenten sobre turbiditas siliclásticas del Triàsic i Juràssic primerenc. L'ensamblage d'estes roques del basamento dona com resultat una gruixa de 50-55 km a l'est de 101°O i 35-40 km a l'oest de 101°O.[11][12]

Evolució de la placa

Les plaques en subducció es varen originar a partir de la ruptura de la Placa de Farallón fa aproximadament 23 Ma, lo que va crear dos plaques en latitut equatorials, la Placa de Cocos i la Placa de Nazca del sur. la Placa de Rivera va ser l'últim fragment despuix de la Placa de Cocos, convertint-se en una microplaca al voltant de 10 Ma.[13] Esta chicoteta placa està llimitada per la zona de fractura de Rivera, la Dorsal del Pacífic Oriental, la zona de fractura de Tamayo i la Fossa Mesoamericana. La Placa de Cocos, de major tamany, està llimitada per la Placa de Nortamericana i la Placa del Carib al noreste, la Placa del Pacífic a l'oest i al sur per la Placa de Nazca. [13] Les plaques de Cocos i Rivera són plaques oceàniques relativament jóvens (25 i 10 Ma) que s'estan subduciendo a lo llarc de la Fossa Mesoamericana a diferents velocitats de convergència (Rivera = 30 mm/any i Cocos = 50-90 mm/any).[14][15] Les roques més comunes relacionades en la subducció, com les roques calque-alcalinas, ocupen volumétricamente la major part de l'Eix Neovolcànic, pero volums més chicotets de lava tipo intraplaca, roques riques en potassi i adakitas estan associats en l'àrea.[14] Les roques adaquíticas (més félsicas) del Miocé mig es troben més alluntades de la fossa i a lo llarc del front volcànic de l'Eix Nevolcánico central durant el Pliocé-Quaternari. S'ha sugerit que el derretiment de lloses va contribuir a la chafada adaquítica en l'Eix Neovolcànic, provocada per la prolongada subducció plana de la Placa de Cocos.[14]

Evolució del cinturó

Formació

Erro al crear miniatura: El número de pàgina s'ubica fora de l'interval.
Evolució volcànica i canvis de composició a lo llarc del temps. 1) Del Miocé primerenc al tardà, el cinturó de les plaques de Cocos i Rivera comença la subducció baix del centre de Mèxic.[16] 2) Del Miocé tardà al Pliocé primerenc, l'esgarre de la llosa comença a propagar-se d'oest a este per mig de la part posterior nort de l'Eix, permetent que la calor astenosférico genere l'episodi máfico.[17][18] 3) Del Miocé tardà al Pliocé primerenc va ser l'inici de més volcans silícicos generats per la subducció de llosa plana que va espentar l'Eix cap a l'interior, cap al nort.[15] 4) Del Pliocé tardà al Holocé es caracterisa per la reculada de la llosa que envia l'arc volcànic cap a la posició actual.
  1. Des del Miocé primerenc fins al mig, 20 a 8 Ma, l'arc volcànic inicial de l'Eix Neovolcànic va consistir en vulcanisme efusivo intermig, produint volcans poligenéticos andesíticos i dacíticos que es varen estendre des de l'oest de Michoacán (llongitut 102°O) fins a l'àrea de Palma Sola (llongitut 98°30'). La geometria dellímit de la placa i l'estructura tèrmica de la llosa de subducció subhorizontal són els factors que controlen el vulcanisme de l'arc inicial.[16] El magmatisme es va alluntar de la fossa, movent-se cap al noreste, cap al Golf de Mèxic, lo que li va donar a l'arc la seua característica orientació I-O, l'espente cap a l'interior de l'arc va mostrar una fusió progressivament més seca i, finalment, va escomençar a produir-se un derretiment de la llosa, lo que sugerix un aplanamiento de la llosa subducida.[13][19] Les roques més antigues d'esta edat poden estar expostes prop del front volcànic modern, en el centre de Mèxic.[20]
  1. Un pols de vulcanisme máfico que es desplaçava cap a l'est en el Miocé tardà, de 11 Ma, va agranar tot el centre de Mèxic, al nort de l'arc prèviament format, i va terminar fa 3 Ma. L'aparició de les lava máficas indica la propagació lateral de l'esgarre de la llosa, provocada pel fi de la subducció baix de Baixa Califòrnia, lo que permet l'afluència d'astenosfera cap a la falca del mant.[17] Este vulcanisme va crear replanells basálticas per mig de fissures, o menys comunament, chicotets volcans en escut i cons de lava, en un volum de lava decreixent cap a l'est.[13][18]
  1. A l'oest de 103°O, el vulcanisme silícico entre 7.5 i 3.0 Ma es va tornar bimodal (máfico-silícico) a principis del Pliocé, creant grans complexos de domo i ignimbritas, i va marcar el començ de la migració del vulcanisme cap a la fossa. A l'est de 101°O es poden trobar complexos de domo, fluix de lava i grans calderes que varen produir cantitats significatives d'ignimbritas (>50 km³) de composició dacítica a riolítica datades entre 7.5 i 6 Ma. Existix una absència de vulcanisme silícico entre estes regions durant tota l'història de l'Eix Neovolcànic. Des de finals del Miocé, el vulcanisme silícico migró cap a la fossa fa més de 200 km en el sector oriental (a l'est de 101°O) i 100 km en el sector occidental (a l'oest de 103°O).[13][19][18][20]
  1. Des de finals del Pliocé, l'estil i la composició del vulcanisme en l'Eix Neovolcànic es varen tornar més diversos. En vàries àrees, les roques calque-alcalinas volumétricamente dominants estan associades en volums modests de lava tipo intraplaca o atres roques riques en potassi, acompanyades de roques peralcalinas riolíticas quaternaries. Este arc modern consta d'un eix frontal dominat pel fluix i la fusió de lloses i un eix posterior caracterisat per les roques diferenciades mencionades anteriorment.[13][14] Absents des de 9 Ma, els estratovolcans varen escomençar a crear-se en l'últim Ma 100 km darrere del front volcànic en el sector occidental, en orientació Oest-Noroest i Este-Surest. En el sector oriental, tots els estratovolcans es troben dins del front volcànic. Una excepció a l'ubicació d'estos estratovolcans és el complex volcànic de Colima, que està ubicat al sur de l'extrem meridional de la llosa de Cocos i Rivera i és l'edifici volcànic més gran de l'Eix Neovolcànic. [13] Ademés dels estratovolcans, també són característics d'este episodi els camps volcànics monogenéticos, sent el més destacat el camp volcànic Michoacán-Guanajuato.

Causa de la subducció de llosa plana

La subducció de lloses planes comunament pot explicar-se per la subducció de la replanell oceànic i una placa superior que es desplaça ràpidament. La subducció plana del centre de Mèxic no és evident. La llosa plana de l'Eix Neovolcànic està confinada entre 101°W i 96°W; esta regió pot explicar-se per una corfa continental més grossa. L'existència d'una corfa grossa i forta combinada en una disminució de l'aporte de decorregut va contribuir a estretir la falca astenosférica, aumentant la viscosidad i les forces de succió, lo que va conduir a una subducció plana, impedint que la placa oceànica ingressara al mant.[13][15]

Geografia

Regió

Des de l'oest, l'Eix Neovolcànic corre des de Colima i Jalisco cap a l'est a través del nort de Michoacán, el sur de Guanajuato, el sur de Querétaro, l'Estat de Mèxic, el sur d'Hidalgo, el Districte Federal, el nort Morelos, Pobla i Tlaxcala, fins al centre deVeracruz. la Replanell del Centre es troba al nort, llimitada per la Serra Mare Occidental a l'oest i la Serra Mare Oriental a l'est. Els volcans Cofre de Perote i Pico d'Orizaba, en Pobla i Veracruz, marquen la trobada de l'Eix Neovolcànic en la Serra Mare Oriental. Al sur, la conca del ric Basses es troba entre L'Eix Neovolcànic i la Serra Mare del Sur. Esta àrea és també una província fisiográfica distinta de la divisió fisiográfica més gran del Sistema Serra Mare.[21]

la Serra d'Ajusco-Chichinauhtzin també forma part de l'Eix.[22]

Picos

 
Pico d'Orizaba

El punt més alt, també el més alt de Mèxic, és el Pico d'Orizaba (5636 m) també conegut com Citltépetl, ubicat en 19°01′N 97°16′W. Este, i varis dels atres picos alts, són volcans actius o inactius. Atres volcans notables en la cordillera inclouen (d'oest a este) el Nevat de Colima (4339 m), Paricutín (2774 m), Nevat de Toluca (4577 m), Popocatépetl (5452 m ), Iztaccíhuatl (5286 m), La Malinche (4451 m), Cofre de Perote (4282 m) i Serra Negra, companyera del Pico d'Orizaba (4580 m).[21]

Ecologia

Les montanyes alberguen els boscs de pi-encino de l'Eix Neovolcànic, una de les subecorregiones de boscs de pi-encino mesoamericàs. L'Eix Neovolcànic conta en numeroses espècies endèmiques, entre elles la chara transvolcánica de Mèxic (Aphelocoma ultramarina).[21]

Les cendres volcàniques fan que els sols de la regió siguen molt fèrtils, lo que (que especialment aünat a l'elevació que fa que el clima tropical siga més suau) ha dut a altes densitat de població humana en el cinturó que ara a voltes danyen el mig ambient.

Fisiografía

Ací naixen dos dels rius més importants de Mèxic: el Lerma i el Basses, conegut també com Mezcala. El seu flora és característica dels boscs templats, ademés de contar en boscs de coníferes i vegetació pròpia dels glaciars d'alta montanya.

 
En les faldes del pico d'Orizaba, hi ha possibilitat de practicar deports hivernals encara que actualment solament es practica el montanyisme.

Les montanyes de la Cordillera Neovolcánica són relativament recents (el Paricutín és un eixemple d'això) estant els principals volcans en activitat o coberts de neus eternes, gràcies a les altituts que poden alcançar. Les fèrtils, fresques i humides ales d'estes montanyes naturalment solen estar recobertes de grans coníferas (pináceas com l'oyamel, cupresáceas com l'ahuehuete o sabino), ceibas, etc., precisament en el pico d'Orizaba es troba, en latitut tropicals, el bosc templat més elevat del planeta Terra gràcies als microclimas que la conjugació d'elevades altituts i baixes latitut produïx en este sistema orogràfic, en efecte, el bosc de coníferes del Orizaba alcança els 4200 m s. n. m.

Com tota cordillera important, este sistema va acompanyat òbviament de valls, rius, zones de replanell i páramo i inclús llacs i estanys (vàries dels estanys es troben en les calderes de volcans apagats), cascadas, i glaciars. Encara que —ademés de les raons geològiques òbvies en la configuració de tot relleu terrestre— l'element significatiu i denominador és la cordillera d'elevades montanyes volcàniques. De tots modos, gràcies als seus cims nevats, als seus forestes en efecte «esponja» i als seus estanys caratéricas o chicotets llac en orígens glaciars, esta cordillera és un dels principals reservorios d'aigua dolça en els que conta Mèxic.

Principals volcans en l'Eix Neovolcànic

En la cordillera Neo-volcànica es troben els cims més elevats de Mèxic: el pico d'Orizaba (conegut com Citltépetl), el Popocatépetl, el volcà Serra Negra i l'Iztaccíhuatl, Sangangüey i Ajusco.

 
Volcans ubicats dins de l'eix neovolcánico, d'esquerra a dreta: l'Iztaccíhuatl, el Popocatépetl, el Volcà Malintzin, el Cofre de Perote i el Citltépetl.

Volcans de les illes Revillagigedo

Per lo manco existixen dos volcans actius en les illes Revillagigedo: el Bárcena i l'Evermann. Les illes Revillagigedo són un archipèlac volcànic en l'oceà Pacífic.

El Cimatario

En Querétaro es troba el cridat cerro del Cimatario, que inclou un chicotet volcà sense activitat, a on també es localisa el parc nacional El Cimatario. Dit volcà es localisa entre els parals 20° 28' 30" i 20° 33' 23"  Nort, i els meridiàs 100° 19' 37" i 100° 23' 12" Oest; alcançant una altitut de 2350 m s. n. m. És visible des de la ciutat de Santiago de Querétaro, dominant la vista casi des de qualsevol punt de la ciutat.

Sangangüey

el Sangangüey es localisa en l'estat de Nayarit (2624 m). Per a aplegar a ell, es deu anar per la carretera Tepic-Guadalajara. Abans d'aplegar al rancho El Refugi, a mà esquerra, hi ha una desviació per a on es deu creuar el pont de l'autopista. Este camí du a les faldes del volcà. En vehícul és possible entrar fins a allí, i despuix hi ha dos camins: un que va per la cañada (4 hores) i un atre que pren un costat del volcà. Este últim camí és més llarc (6 hores).

Volcà de Colima i Nevat de Colima

el Volcà de Fòc (3860 m) és un estratovolcà andesítico que forma part, junt en el Nevat de Colima (4260 m s. n. m.), d'un complex volcànic situat en el Cinturó Neovolcánico Mexicà, que les seues coordenades geogràfiques (19º 30' 44" N i 103º 37' 02" O) ho situen entre els Estats de Colima (municipis de Comala i Cuauhtémoc) i Jalisco (municipis de Tuxpan, Zapotitlán i Tonila). el Nevat de Colima és un antic massiç volcànic ubicat en l'Estat de Jalisco, en l'occident de la República Mexicana. Encara que pel seu nom, molta gent es confon, la raó de que se li cride de Colima és perque l'estat homònim va ser en atres temps territorialmente major que Jalisco i Michoacán.

Paricutín

 
Paricutín

el Paricutín és célebre per ser el volcà més jove del món. Va nàixer el 20 de febrer de 1943. La lava i les cendres tirades varen provocar el desestage del poble aledaño cridat Sant Joan Parangaricutiro, en la Replanell Purépecha de Michoacán. Per a decembre d'aquell, any el volcà tenia una altura ya de 457 m. En les afores del volcà, en l'actualitat, hi ha diversos pobles de llengua purépecha (se'ls coneix també com purépechas), com Angahuan, Corupo, Sant Lorenzo, llocs a on es dediquen a la fabricació de rebozos, característics de la regió. Ademés, Angahuan, per ser el lloc més propenc al volcà, conta en turisme tot l'any, ixen cavalls per a anar a les faldes del volcà o a les ruïnes de Sant Joan Parangaricutiro, en a on es pot vore totalment cobert de roques, que és la lava del volcà. Tota la vall es va recuperar de boscs de coníferes, i alguna cosa característic és que el sol està cobert encara per les cendres del volcà. Situat a 40 km d'Uruapan i a 20 km de Paracho, té clima templat, molt plujós, en fredor en l'hivern.

Nevat de Toluca

Artícul principal → Nevat de Toluca.


 
Nevat de Toluca

el Nevat de Toluca és un volcà mexicà situat en el Valle de Toluca. Es localisa a 22 km al suroest de Toluca, Estat de Mèxic. Alcança una altitut de 4680 m,[23] sent la quarta formació més alta de Mèxic. La seua fama es deu a que en el seu cràter s'ubiquen dos estanys: la del Sol i la de la Lluna, als que es pot accedir en auto per mig d'un camí de terracería des de la part baixa del volcà. Pertany al parc nacional dels Venados i al del Nevat de Toluca, que comprén tota la Vall de Toluca i el de Tenango, aixina com els municipis de Metepec, Chapultepec, Zinacantepec, Calimaya, Ixtapan de la Sal, Tenancingo, Toluca, Tenango del Valle, Almoloya de Juárez, Vila Guerrero, Coatepec Farina i Temascaltepec. Temperatura mija anual: De -2 a 12 °C. En les faldes del volcà és templat i plujós; en el cim, polar d'alta montanya. És la tercera formació montanyosa volcànica en el món, en la qual, per a aplegar al seu cim és per mig de carretera. Els estanys són causants principals de l'estat del temps en el cim i en tota la vall de Toluca

El seu alvertent meridional descendix cap a la depressió del Basses, mentres que l'ala septentrional oriental enllaça en la vall de Toluca, l'ala sur en la Vall de Tenango, l'ala Nort en el municipi de Zinacantepec i l'ala occidental en la vall de Temascaltepec. El cràter té forma elíptica i el fondo està ocupat per dos estanys d'aigua potable separades per una corrent o volta de lava: l'estany del Sol i la de la Lluna. Abdós estanys es conecten per mig de filtració , lloc són els fumerals del volcà. Presenta varis picos i ales, entre els que destaquen el del Flare (pico) i la Oruga o Braç (ala). Als 4100 m d'altitut es desenrollen boscs de carrasques i coníferes, i a major altura només creixen les gramínees. El seu cim està cobert en hivern per neu i el restant de l'any per verdet de les neus. El seu sol està fet a pur de calci, fòsfor, ferro, silici, zinc, potassi, carbono, sulfat i polvorí de les montanyes o estronci.

La Malinche

Artícul principal → La Malinche (volcà).


 
El volcà Matlcueye o Malinche sobre la ciutat de Tlaxcala

el volcà La Malinche, també conegut com Matlcueye, es localisa en el llímit dels estats de Tlaxcala i Pobla. Domina, en les seues 4420 m, el panorama del vall Poblano-Tlaxcalteca. La Malinche es troba majorment aïllada de l'alta montanya circumdant. Les úniques prominència propenques destacables són prou més baixes, com el Cuatlapanga (2900 m) i el Pinal (3280 m). D'esta manera, el parc nacionala Malinche que la rodeja forma un refugi per a l'amenaçada vida nativa de la regió, consistent de boscs madrenses de pi-encino i zacatonals que servixen de llar a rosegadors alpins com el conill serrà i la musaraña. Encara que s'ha determinat que la Malinche ha tingut violentes explosions volcàniques en milenis anteriors, actualment es troba sismicamente actiu. Per això, es tracta d'un popular cim per a iniciar-se en el montanyisme.[24]

Popocatépetl i Iztaccíhuatl

Artícul principal → Popocatépetl.


 
El Popocatépetl (dreta) i el Iztaccíhuatl (esquerra) vists des de la Ciutat de Mèxic.

el Popocatépetl i l'Iztaccíhuatl estan ubicats en els llímits territorials dels estats de Pobla i Mèxic (mentres que el Popocatépetl comprén també l'estat de Morelos). Es localisen aproximadament 60 km al surest de la Ciutat de Mèxic i es troben dins del parc nacional Izta-Popo-Zoquiapan. Estes montanyes estan unides per mig d'un pas montanyós conegut com el Pas de Cortés. El Popo o Don Goyo (conegut aixina pelllogarencs de manera respectuosa) és un volcà actiu, ya que a partir del 21 de decembre de 1994 va entrar en activitat i fins a la data no ha cessat. Mentres que el Iztaccíhuatl és un volcà en activitat sísmica. Eixos dos volcans engalanen al Valle de Mèxic i al de Pobla, ya que durant l'hivern es cobrixen de neu en les seues faldes i inclusivament el Pas de Cortés. Per eixa raó oferix una vista bella en les seues afores.

Pico d'Orizaba

Artícul principal → Pique d'Orizaba.
 
El Citltépetl

el Pico d'Orizaba o Citltépetl (náhuatl: cītl-tepē-tl, ‘Mont de l'estrela’) és un volcà ubicat en els llímits territorials dels estats mexicans de Pobla i Veracruz. És el volcà i la montanya més alta de Mèxic, en una altitut de 5636 m. El volcà forma part de dos sistemes orogràfics: de la cordillera Neovolcánica (present artícul) i de la Serra Mare Oriental, que recorre a Mèxic de nort a sur des del Riu Bravo fins al centre de l'estat de Veracruz, generalment seguint una direcció parala al golf de Mèxic. El seu cim està cobert per neu durant tot l'any per la seua gran altura.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Ferrari, Luca; Esquivel, Teresa; Manea, Vlad; Manea, Marina(2012).«The dynamic history of the Trans-Mexican Volcanic Belt and the Mexico subduction zone».Tectonophysics.522-523: 122–149.doi:10.1016/j.tecto.2011.09.018.
  2. ↑ Ferrari. «The Geochemical Puzle of the Trans-Mexican Volcanic Belt: Mantle Plume, Continental Rifting, or Mantle Perturbation Induced by Subduction?». www. mantleplumes.org.
  3. ↑ 3,0 3,1 Ego, Frederic; Veronique, Ansan(2002).«Why is the Central Trans-Mexican Volcanic Belt transtensive deformation?».Tectonophysics.359(1): 189–208.doi:10.1016/s0040-1951(02)00511-5.
  4. ↑ Garcia-Colom, A.; Macias, J; Tolson, G; Valdez, G(2002).«Volcanic stratigraphy and geological evolution of the Apan region, east-central sector of the Trans-Mexican Volcanic Belt».Geofísica Internacional.41(2): 133–150.
  5. ↑ 5,0 5,1 Manea, Vlad; Manea, Marina; Ferrari, Luca(2013).«A geodynamical perspective on the subduction of Cocos and Rivera plates beneath Mexico and Central America».Tectonophysics.609: 56–81.doi:10.1016/j.tecto.2012.12.039.
  6. ↑ Suter, M.; Quintero, O.(1992-07-30).«Active Faults and State of Stress in the Central Part of the Trans-Mexican Volcanic Belt, Mexico 1. The Venda de Bravo Fault».Journal of Geophysical Research.97(B8): 11,983–11,993.doi:10.1029/91jb00428.
  7. ↑ Guzman, Eduardo; Zoltan, Cserna(1963).«Tectonic History of Mexico».AAPG Special Volumes.151: 113–129.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Ferrari. «The Geochemical Puzle of the Trans-Mexican Volcanic Belt: Mantle Plume, Continental Rifting, or Mantle Perturbation Induced by Subduction?». www. mantleplumes.org.
  9. ↑ 9,0 9,1 Ferrari, Luca; Lopez-Martinez, Margarita; Aguirre-Díaz, Gerardo; Carrasco-Núñez, Gerardo(1999).«Space-clave patterns of Cenozoic arc volcanism in central Mexico: From the Serra Mare Occidental to the Mexican Volcanic Belt».GSA.27(4): 303–306.doi:<0303:stpoca>2.3.co;2 10.1130/0091-7613(1999)027<0303:stpoca>2.3.co;2.
  10. ↑ Alva-Valdivia, Luis; Goguitchaichvili, Avto; Ferrari, Luca; Roses-Elguera, Jose(2000).«Paleomagnetic data from the Trans-Mexican Volcanic Belt: implications for tectonics and volcanic stratigraphy».Earth, Planets and Space.52(7): 467–478.doi:10.1186/bf03351651.
  11. ↑ 11,0 11,1 Ferrari, Luca; Esquivel, Teresa; Manea, Vlad; Manea, Marina(2012).«The dynamic history of the Trans-Mexican Volcanic Belt and the Mexico subduction zone».Tectonophysics.522-523: 122–149.doi:10.1016/j.tecto.2011.09.018.
  12. ↑ Guzman, Eduardo; Zoltan, Cserna(1963).«Tectonic History of Mexico».AAPG Special Volumes.151: 113–129.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 Ferrari, Luca; Esquivel, Teresa; Manea, Vlad; Manea, Marina(2012).«The dynamic history of the Trans-Mexican Volcanic Belt and the Mexico subduction zone».Tectonophysics.522-523: 122–149.doi:10.1016/j.tecto.2011.09.018.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Manea, Vlad; Manea, Marina; Ferrari, Luca(2013).«A geodynamical perspective on the subduction of Cocos and Rivera plates beneath Mexico and Central America».Tectonophysics.609: 56–81.doi:10.1016/j.tecto.2012.12.039.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Pérez-Campos, Xyoli; Kim, YoungHee; Huske, Allen; Davis, Paullinages5=Clayton(2008).«Horisontal subduction and truncation of the Cocos Plate beneath central Mexico».Geophysical Research Letters.35(18): L18303.doi:10.1029/2008GL035127.
  16. ↑ 16,0 16,1 Ferrari, Luca; Lopez-Martinez, Margarita; Aguirre-Díaz, Gerardo; Carrasco-Núñez, Gerardo(1999).«Space-clave patterns of Cenozoic arc volcanism in central Mexico: From the Serra Mare Occidental to the Mexican Volcanic Belt».GSA.27(4): 303–306.doi:<0303:stpoca>2.3.co;2 10.1130/0091-7613(1999)027<0303:stpoca>2.3.co;2.
  17. ↑ 17,0 17,1 Ferrari, Luca(2004).«Slab detachment control on mafic volcanic pulse and mantle heterogeneity in central Mexico».GSA.32(1): 77–80.doi:10.1130/g19887.1.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Ferrari, Luca; Petrone, Chiara; Francalanci, Lorella(2001).«Generation of oceanic-island basalt–type volcanism in the western Trans-Mexican volcanic belt by slab rollback, asthenosphere infiltration, and variable flux melting».GSA.29(6): 507–510.doi:<0507:gooibt>2.0.co;2 10.1130/0091-7613(2001)029<0507:gooibt>2.0.co;2.
  19. ↑ 19,0 19,1 Ferrari. «The Geochemical Puzle of the Trans-Mexican Volcanic Belt: Mantle Plume, Continental Rifting, or Mantle Perturbation Induced by Subduction?». www. mantleplumes.org.
  20. ↑ 20,0 20,1 Gómez-Tuena, A; Ferrari, L.; Orozco-Esquivel, Ma. T.(2007).«Igneous Petrogenesis of the Trans-Mexican Volcanic Belt,'».Geological Society of America Special Paper.422(Ch 5): 129–182.doi:10.1130/2007.2422(05).
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Prim de Cantú, Gloria M. (2003). Mèxic, estructures, política, econòmica i social, Pearson Educació. ISBN 978-970-26-0357-3.
  22. ↑ Jimenez Gonzalez, Victor Manuel (2014). Guia de Viage del Districte Federal (DF) (en es), Solaris Comunicació, p. 39.
  23. ↑ INEGI. «Relleu. Estat de Mèxic». Consultat el 2 de giner de 2012.
  24. ↑ Summit Post (24 de març de 2001). «La Malinche» (en anglés). Consultat el 27 d'agost de 2016.