Guanajuato

Guanajuato

Guanajuato, oficialment Estat Lliure i Sobirà de Guanajuato, és un dels treinta y uno estats que junt en la Ciutat de Mèxic conformen Mèxic. La seua capital és la ciutat homònima i la seua ciutat més poblada és León dels Aldama, el municipi dels quals té 1 663 404 millons d'habitants. Guanajuato es dividix en 46 municipis.

Està ubicat en el Bajío que es troba en la regió centronorte del país; llimita al nort en Zacatecas i Sant Luis Potosí, a l'est en Querétaro, al sur en Michoacán i a l'oest en Jalisco. En 30 607 km² representa l'1.6 % del total del territori nacional sent la dècima entitat més chicoteta del país.

La seua població en 2020 va ser de 6 166 934 habitants que representa el 4.9 % de la població nacional sent la sexta entitat més poblada per darrere d'Estat de Mèxic, Ciutat de Mèxic, Jalisco, Veracruz i Pobla. En 201.48  habitants per km² és la sexta més densament poblada, per darrere de la Ciutat de Mèxic, Estat de Mèxic, Morelos, Tlaxcala i Aguascalientes.

Com a entitat subnacional va ser una província tant en el Primer Imperi com en el Govern provisional. En la fundació de la Federació mexicana es va erigir el 20 de decembre de 1823 com un dels dèneu estats fundadors quedant com el segon estat per orde d'unió a la Federació.

La transcendència històrica de l'estat en el context nacional, residix en la série d'acontenyiments sociopolítics i processos econòmics en els quals este territori va tindre un rol determinant. Per mencionar alguns poden citar-se: l'espenta econòmica que va detonar esta regió en la Nova Espanya gràcies a la mineria; ser el breçol de l'independència nacional i escenari de les seues primeres batalles; el paper protagónico de la seua agricultura durant el Porfiriato, que li va valdre el sobrenom de Graner de la república; lloc de definició de l'última etapa de lluita armada en la Revolució mexicana; i lloc de naiximent de múltiples personalitats de la vida política, militar, social, artística i cultural que han alcançat rellevància nacional i internacional.

En 2017 Guanajuato va tindre un producte intern brut de 39 147 millons de dólars, en un creiximent mig en eixe any de 5 % (per damunt de la mija nacional). Dites sifres varen representar per a l'estat ser la sexta economia del país, la quarta entitat de major creiximent econòmic i la quinta que major aporte va fer al creiximent nacional. La creixent industrialisació de l'estat, aünada a l'expansió del sector de servicis, ha colocat a l'estat com una de les economies més dinàmiques del país.

El grau de conservació i continuïtat d'us, en el conjunt d'estructures i assentaments urbans de l'época colonial i el porfiriato, permet a l'estat posseir una significativa cantitat de bens i acervos artístics i culturals. Mostra d'això és tindre enclavados en el seu territori tres dels 34 llocs patrimoni de la humanitat en els que conta el país: la ciutat històrica de Guanajuato i les seues mines adjacents; la ciutat fortificada de Sant Miguel i el santuari de Jesús Nazareno de Atotonilco; i tres dels llocs que componen el cridat El Camí Real de Terra Adins (Pont El Flare, Antic Real Hospital de Sant Joan de Deu, Pont de Sant Rafael i Pont La Cremada).

Toponímia

La creació del topònim Guanajuato, en llengua indígena, es remonta aproximadament a el XIII o XIV. Per eixa época va ser quan varen aplegar i es varen assentar en dit territori els habitants vinguts del altiplano andino, que varen fundar el Señorío del Caltzontzin, cridats michhuaques, tarascos o purépechas; els quals en les diverses conquistes que varen mamprendre va comprendre un extens territori conformat en lo que hui en dia és l'actual Estat de Michoacán, la partix sur de l'Estat de Guanajuato, part dels estats de Jalisco, Querétaro, Sant Luis Potosí i Zacatecas. El poble michhuaque acostumava donar nom als llocs que anaven conquistant i incorporant al Señorío del Caltzontzin d'acort a les característiques físiques o geogràfiques de l'entorn, o be, a l'abundància d'alguns animals, plantes o materials físics en específic. El topònim Guanajuato, es forma de quana- radical estesa del terme quanas, granota, com s'escrivia en el XVI (en l'actualitat s'escriu kuanásï, granota); i, huuat- radical estesa del terme huuata, cerro, com s'escrivia en el XVI (en l'actualitat s'escriu juáta, cerro); i -o, locatiu, sufix determinativo de lloc. Formant-se el topònim quana-huuat-o, partícules que ya unides conformen el nom de lloc Quanahuuato, en el significat de En el cerro de la granota.

Història

Zona arqueològica de Plazuela, Pénjamo.

Época prehispánica

Zona arqueològica Cañada de la Verge en Sant Miguel de Dellà.

Els vestigis més antics de presència humana, en el territori que comprén l'actual estat, corresponen a un full de pedernal de forma lanceolada, localisada en la Cañada de Marfil, i en una antiguetat de 9500 anys aproximadament (any 7500 A.C.). L'arribada dels primers habitants es va produir per migracions de pobles nómades i recolectors provinents de les costes del golf i el pacífic, guiats cap a les planicies del altiplano per la condicions climàtiques favorables posteriors al fi de l'últim periodo glacial.

Zona arqueològica de Plazuela, Pénjamo, Museu de la Zona.

Els indicis de civilisació més antics en l'estat s'ubiquen en Chupícuaro (prop d'Acámbaro), és una zona actualment coberta per la presa Solís. Chupícuaro (en purépecha: lloc a on abunden plantes gramíneas) va ser el primer assentament permanent en la regió entre els anys 600 a. C. al 250 d. C.

Es tractava d'una població dedicada a l'economia agrícola, que combinava la recolecció de fruts i raïls en la caça i la peixca. Un dels signes distintius de dita cultura varen ser els seus sepelis; A voltes els restants humans estaven associats a tlacuitles (foguers) o delimitats per pedres redones. Els cossos recostados d'esquena rebien ofrenes, pero carien d'elles si estaven gitats sobre la pancha; dites formes són interpretades com la pertinença o no a un grup social destacat; a l'hora que els cossos eren sepultats en els seus gossos.

No existixen restants arquitectònics de la cultura chupícuara, ya que les seues edificacions varen estar fetes de plantes i fanc, materials endebles que no varen resistir el pas del temps; per lo que el seu principal element evidencial va ser la ceràmica. Els tipos de figurillas són abundants i es classifiquen en tres tipos: les manufacturadas en fanc café en traces i adorns en el pastillaje; les de fanc crema polit, de formes més redonejades, i les fetes en decoració policroma i ben polides. És a través d'estes peces que es coneixen varis dels seus elements culturals, tals com la vestimenta, el calcer, els ornaments corporals, instruments musicals com a flautes i ocarines, l'us de pintura blanca en el cabell per a hòmens i roig per a dònes.

La similitut en les peces artesanals, en conjunt en atres evidències gràfiques, permeten establir, no solament una relació directa, sino un estat de dominació dels assentament humans de Guanajuato, per part de Teotihuacán; de tal manera que dit domini i influència va modificar les estructures socials dels assentaments, passant de societats agrícoles a teocràtiques. De fet l'actual territori estatal constituïa la frontera de dita cultura en els pobles nómades vinguts d'Aridoamérica, pels que els guerrers varen tindre fins a cert punt major prevalença que els sacerdots en l'organisació de les comunitats. La caiguda d'esta cultura i l'entrada de numerosos grups de chichimecas, va terminar el domini de les societats teocràtiques i els guerrers varen ocupar el seu lloc. Posteriorment la zona estaria baix el control de la cultura tolteca.

L'actual territori guanajuatense, específicament la zona sur en la frontera en Michoacán, va constituir el punt llímit de l'expansionisme del Imperi Mexica, que mai va poder concretar un domini permanent i efectiu en la zona, en resultar derrotat pels purépechas en múltiples ocasions. Estos, si varen poder establir numerosos assentaments en la zona sur de l'estat. A l'hora que en el centre (especialment en la zona del Bajío) s'establien poblacions otomies i en el nort comunitats chichimecas, principalment pames, guamares, guachichiles i zacatecos.

Época colonial

Conquista

Després de la caiguda de Tenochtitlan el 13 d'agost de 1521, i la rendició o pren dels poblats i señoríos del Valle del Anáhuac; els primers territoris que varen seguir en la conquista espanyola varen ser els de el centre-occident de l'actual territori mexicà, i que en eixe moment corresponia a la frontera nort del Imperi Mexica, i a les comunitats purépechas, otomíes i chichimecas. Els primers exploradors espanyols varen aplegar al territori en benefici d'establir llocs militars com a preparació de l'eventual confrontació en els pobles indígenes de la regió, no obstant cap va tindre el caràcter d'assentament permanent. El primer espanyol que va explorar el territori guanajuatense va ser Antonio de Carvajal en 1523, qui havia segut designat per a preparar el repartiment de les encomanes.

El primer assentament espanyol en l'actual territori de l'estat va ser Acámbaro; La ciutat va ser fundada el 19 de setembre de 1526 pel cacic Nicolás de Sant Luis Montañés, en el nom de Sant Francisco de Acámbaro. L'objectiu de la seua fundació va ser el de poder controlar millor els diversos grups indígenes de la regió baix el mando d'autoritats civils i eclesiàstiques espanyoles, en este cas misionero franciscanos. Fernando de Tàpia i Nicolás San Luis de Montañés (indígenes evangelizados que varen ajudar als espanyols a facilitar la conquista), varen aplegar a la vall de Acámbaro despuix d'haver conquistat Querétaro i Apaseo; es varen apoderar de la regió en la finalitat d'establir una base d'operacions militars que servira com a punt d'abastiment per a les posteriors incursions dels conquistadors. Si ben ells varen ser els fundadors, la vila li va ser concedida en encomana a Pedro de Sotomayor i posteriorment a Hernán Pérez de Bocanegra.

Alguns indígenes no es varen enfrontar als espanyols, i varen pactar en ells aliances per a mantindre la seua poder i algunes de les seues costums. Un d'estos indígenes va ser Conin, qui despuix de ser evangelizado va rebre el nom d'Hernando de Tàpia i, junt en el seu fill, Diego de Tàpia, es va aliar en els espanyols. Es varen fundar pobles com Tarimoro, “lloc de sauces”, i Chamacuero, actual municipi de Comonfort.

La conquista de Guanajuato va contar en un factor determinant, alié als tradicionals métodos de l'us de la força i la evangelización; est va ser l'expansió de comunitats ganaderes en les fèrtils planures del Bajío, distintives de la major part del territori. Les autoritats espanyoles de la Ciutat de Mèxic havien determinat enviar ahí als numerosos grups de ganado que aplegaven de la península i que resultaven poc propícies per a habitar la zona del Valle de Mèxic. En funció d'este ordenament, varen començar a ser concedides diverses extensions de terres. Per eixemple a Juan de Villaseñor li varen ser concedides la viles fronterices de Puruándiro i Pénjamo; Apaseo a Hernán Pérez de Bocanegra, i diversos personages com Jerónimo López, Luis de Castella, Juan Portocarrero Sandoval, Juan de Jaso i Pedro Muñoz.

En 1530, Nuño de Guzmán va organisar una atra expedició al nort. Va viajar prop del caixer del riu Lerma i va aplegar a l'actual territori de Guanajuato, a on vivien alguns grups indígenes, com els chichimecas i, en el sur els purépechas. Guanajuato pertanyia a el “país dels chichimecas” o “la Gran Chichimeca”. Es varen fundar alguns poblats a on vivien grups indígenes; el més important va ser Yuririapúndaro, actual Yuriria, otorgada en encomana a Juan de Tovar. Els indígenes que no varen acceptar sometre's als espanyols varen fugir a les regions de la Serra Grossa i des d'ahí els varen enfrontar, atacant als grups de viagers espanyols i a les poblacions ya establides.

Integració territorial

En l'any de 1541 el virrey Antonio de Mendoza va otorgar terres a Rodrigo Vázquez, en recompensa pels servicis prestats durant la conquista, en una zona denominada Quanaxhuato (lloc montuoso de granotes en purépecha), castellanizada com Guanajuato. En 1546 va ser establida formalment com a poble, en lo que és considerada com la seua fundació. Se li va nomenar Real de Mines de Guanajuato, pels recents descobriments de vetes d'argent per part de Juan de Jasso; posteriorment en 1548, a l'arribada de Perafán de Rivera, primer alcalde de l'ajuntament, pren el nom de Santa Fe Real de Mines de Guanajuato. El poble, transformat en alcaldia major 1564, vila en 1679 i ciutat en 1741; va ser part de la série d'assentaments permanents que es fundarien en fins colonizadores en la regió, per al desenroll d'activitats ganaderes, agrícoles i d'abastiment per a exploradors, junt en Sant Miguel el Gran (1542), Sant Luis de la Pau (1552), Celaya (1570) i León (1576); i que serien la pauta per a la conformació o regionalisació de l'actual entitat. Totes estes poblacions varen ser elevades al ranc d'Alcaldia Major, per lo que contaven en jurisdicció sobre tots aquells assentaments, guarnicions, congregació o comunitats indígenes que existiren dins dels seus llímits. Estes al mateix temps, estaven integrades al domini del Regne de Mèxic, un dels cinc en els que es dividia la Nova Espanya.

Finalment en 1786, en el marc de les Reformes borbòniques en Nova Espanya, es va establir un nou tipo d'organisació territorial: les intendencias. Estes serien unitats territorials de tipo provincial que aglomerarían a distintes poblacions en vínculs regionals com l'economia, castes majoritàries, característiques geogràfiques, entre unes atres; prenent com a base la jurisdicció de les alcaldies majors. D'esta manera per primera volta en l'història, la major part de l'actual territori va quedar integrat com una unitat administrativa: l'Intendencia de Guanajuato. Esta va quedar composta pels territoris de les alcaldies majors de Guanajuato, Celaya, Sant Luis de la Pau, Sant Miguel el Gran i León, incloent en elles les comunitats indígenes, congregació religioses, facendes, pobles i demés assentaments en els seus llímits o baix la seua administració. Llevat els Valls Abajeños en el surest de l'actual estat (que serien incorporats anys més tarde), l'àrea geogràfica delimitada comprenia tota la present. En virtut de la rellevància alcançada per la ciutat de Guanajuato, esta va ser establida com a capital i va donar el nom a l'entitat virreinal.

L'auge de la mineria

Complex de la Mina La Valenciana.

La mineria en la Nova Espanya va constituir la base de l'economia del virreinato, el seu enllaç directe en la metròpoli i el punt de partida per a la seua rellevància entre els territoris del Imperi Espanyol; En este aspecte la contribució de Guanajuato va ser significativa. La primera exploració de la zona de l'actual capital guanajuatense va ser per l'espanyol Rodrigo Velázquez, i el primer descobriment de lo que seria l'auge miner va ocórrer en l'any de 1548. Segons pareix, la primera veta que va quedar al descobert va ser la Mina de Ralles pel arriero Juan de Ralles; posteriorment es va començar a treballar en la mina Mellado, i va anar en 1558 que es descobrix la veta mare de Guanajuato. Esta corre a lo llarc dels cerros que llimiten la cañada guanajuatense pel nort i el nororiente deixant en la superfície un conjunt de mines, tirs i bocaminas, que constantment perseguixen el trayecte de la veta.

Guanajuato, i la seua poblacions aledaño, ya eren centres de pas i abastiment per als assentaments miners de Zacatecas, per lo que ya s'havia iniciat un procés d'adaptació de les economies locals per a satisfer la llínea de necessitats que requeria eixa activitat. En eixes condicions les vies d'accés es varen estendre pel bajío comunicant Zacatecas en Michoacán, Guadalajara i des de després la Ciutat de Mèxic. La construcció de camins va permetre a la parell que s'establiren centres miners en la Serra grossa, tal va ser el cas de Xichú, Atarjea, Santa Catarina i Victoria. A partir de llavors i en el descobriment d'atres mines en el nort, es va començar a establir el cridat Camí Real de Terra Adins o Ruta de l'Argent, un conjunt de poblacions que varen enllaçar les comunitats mineres i en elles les poblacions abastecedoras, que travessava la major part de la Nova Espanya des de Santa Fe de Nou Mèxic fins a la Ciutat de Mèxic.

De manera paralela, va iniciar el creiximent dels poblats o viles, que dedicant-se a atres activitats, es varen vore beneficiats en l'activitat minera; poblacions com Celaya, León, Irapuato, Salvatierra, Sant Miguel el Gran, entre unes atres, varen vore detonades les seues economies quan es varen tornar centres d'abastiment per a les mines de Guanajuato i la Serra Grossa. Productes agrícoles, ganaders, textils, tallers artesanals (antecedent històric de l'indústria) prosperen a la parell de l'expansió de la mineria; expansió tant com a sector que es consolida, com per la seua rellevància econòmica i la mineralisació monetària que respala.

L'auge de l'expansió minera, tant en Guanajuato com en el virreinato, conseguix el seu punt màxim en el XVIII. Els fondos miners avían el desenroll de la regió a on prospera el comerç i l'indústria. Les factories manufactureras que ormegen a la mineria principalment, en el desenroll d'atres indústries com la textil i la confecció, es veuen respalades per la relativa abundància de capitals locals que originalment naixen de les llabors mineres, pero que posteriorment es donen en atres activitats pròsperes i els guanys de les quals fan les voltes d'un procés similar al d'una acumulació originària.

Guanajuato pronte no solament és el principal productor d'or i argent del virreinato, sino que es torna un dels seus graners més importants i un emporio industrial de manufactura que competix en poblacions novohispanas destacables com la pròpia Ciutat de Mèxic i Pobla, en el centre del país.

L'harmonia en que s'articula l'entramat empresarial de la regió otorga a la població prosperitat i pau social, a lo manco fins a principis de el XIX, a on les facendes i fundos estan en el seu ple de desenroll consolidat. D'esta manera la regió que hui comprén l'entitat de Guanajuato, des dels seus orígens colonials, presenta una de les economies regionals més destacables del Imperi Espanyol, el nivell del qual de desenroll industrial és fonament d'una prosperitat demogràfica que tipifica l'història social i econòmica de l'entitat.

En el XVIII era evident la opulencia de la mineria en la ciutat capital, es construïxen grans edificacions en el carrer Real, que ha segut des de llavors la principal via de la ciutat, puix va anar just ací a on es varen alçar les primeres construccions. La mineria va créixer considerablement, lo que va propiciar el naiximent d'atres mines com la Mina de Tast, de Valenciana, Bocamina San Ramón i atres més. Al final d'esta centuria la rellevància i transcendència de la intendencia l'ubicaven com la regió més important del virreinato i en gran part del Imperi Espanyol en Amèrica.

Missions religioses i facendes

Antic Convent de Sant Agustín en Yuriria.

Facenda en Guanajuato

A la parell del creiximent demogràfic i econòmic dels assentaments miners, els atres tipos de poblacions característiques de la regió, les missions i les facendes, també varen començar a desenrollar-se. En el cas de les primeres, estes eren poblacions fundades per flares espanyols la finalitat principal dels quals, la de evangelizar als indígenes locals, es desenvolvía de forma paralela a la d'un sistema de producció agrícola autosustentable; no obstant la interiorisació tan profunda dels flares com a figures d'autoritat, va devindre en una forma de vida que assemblava més a l'esclavitut. No obstant, l'acció evangelizadora, iniciada en Guanajuato per Fra Juan de Sant Miguel en 1530, va representar aspectes de rellevància molt significativa per a la conformació de la societat colonial. Les órdens religioses (Agustinos, Franciscanos, Dominicos, Jesuïtes, Carmelitas, Juaninos i Mercedarios) varen ser els primers en edificar escoles i hospitals, i inclús a eixercir rols d'organisació social i autoritat política quan hi havia absència d'autoritats militars o civils. En la primera mitat de el XVII les missions i congregació varen ser responsables de l'edificació d'un ret d'hospitals que es va estendre per les principals viles aledaño a les mines, facendes i centres d'abastiment; estes es varen situar en les viles de Guanajuato, Silao, Celaya, Irapuato. En esta centuria va destacar per la seua llabor evangelizadora i educativa Fra Felipe de Figueroa, qui va reformar el Monasteri de Sant Pablo en Yuriria (establit en 1560 per Fra Diego de Chávez), implementant un método de reflexió per a la comprensió dels fenomens naturals, fet que va situar a dit recint com l'epicentre educatiu de la regió.

Les facendes per la seua banda es varen desenrollar en dos tipos d'acort a la zona geogràfica en les que s'ubicaven. En les Valls abajeños, per la disponibilitat de mà obra indígena i una major possibilitat de rec, es varen inclinar per l'agricultura (especialment de dacsa, blat, frijol i carabassa); Mentres en la Planura abajeña, es varen expandir els latifundis ganaders, especialment des de Celaya fins a León i d'ahí a Pénjamo. No obstant, a principis de el XVII açò va escomençar a canviar en dita regió quan el Riu Lerma va començar a ser intervingut en tècniques de l'época per a facilitar la irrigación dels camps. Fins a eixe moment la dinàmica social de les facendes, en abdós casos, estava marcada per l'absència dels propietaris, que vivien en la seua majoria en la Ciutat de Mèxic i deixaven l'administració a majordoms. Els treballadors del camp pel seu costat, eren principalment indígenes otomíes i purepechas. A diferència d'atres regions del virreinato, no va ser comú la fundació de pobles d'indis per a la residència dels jornaleros, puix estos vivien en les viles més propenques, ya que en Guanajuato les facendes s'ubicaven prop de les viles per a mantindre constant la cadena de negocis que implicava la principal activitat econòmica, la mineria, d'esta manera tenien prop dels mercaders abastecedores que els compraven els seus productes. Inclús en la pràctica els pobles d'indis eren absorbits ràpidament per les viles despuix de ser fundats. Un dels eixemples més notables d'esta conformació seria Celaya, que en posseir una de les més diverses economies de la zona (agricultura, ganaderia, comerç i artesania —oficis manufactureros—), va convertir a totes les poblacions aledaño en una espècie de satèlits que ho abastien de mà d'obra constant.

Guerra de l'Independència

Artícul principal → Independència de Mèxic.

Antecedents

Les condicions generals en Guanajuato en qüestió política, econòmica i social, eren idèntiques a les del restant de la Nova Espanya a l'inici de el XIX, inclús algunes tenien el seu orige ací. A principis d'esta centuria, els canvis polítics vixcuts en Europa varen ocasionar una caiguda en el preu de l'argent, el principal producte del virreinato i de la pròpia intendencia; a açò se li va sumar una série de males collites en la zona del Bajío que varen provocar la decaiguda econòmica de la regió. Al mateix temps les condicions socials de pobrea, desigualtat i exclusió ocasionades pel Sistema de castes colonial, es va acréixer en l'immigració i conseqüent explosió demogràfica que va viure Guanajuato a causa de la bonança minera en les últimes décades de el XVIII. Des de 1766 i a raïl de les Reformes borbòniques en Nova Espanya impulsades pel visitador José de Gálvez i Gallardo, s'havien presentat algunes protestes i gresques, especialment en contra dels imposts establits per la Corona en benefici de solucionar les despeses de les constants guerres carrejades per Espanya; aixina com per l'expulsió dels Jesuïtes, la prohibició a les importacions i el acaparamiento delliberat dels hacendados per a aumentar el preu dels productes bàsics.

La crisis política de la Nova Espanya en 1808 va accelerar la conformació de grups de conspiradores que buscaven l'autonomia del virreinato, en mig de la conjuntura de l'ocupació francesa en Espanya. En l'intent de rebelió autonomista del Ajuntament de Mèxic va estar involucrat el tinent coronel guanajuatense Ignacio d'Obregón. També va existir víncul guanajuatense en la Conjura de Valladolit, i per supost en la Conspiració de Querétaro, en la que participaven els guanajuatenses Miguel Hidalgo i Costella, Ignacio Dellà, Ignacio Aldama, Juan Aldama i Mariano Abasolo.

La rebelió inicial en Guanajuato

Vore també: Crit de Dolores, Pren de la Alhóndiga de Granaditas, Campanya d'Hidalgo, i Inicie de la guerra d'Independència de Mèxic

Crit de Dolores, 16 de setembre de 1810.

Mapa de la Campanya d'Hidalgo.

L'història del moviment insurgent en la seua fase inicial s'entrellaça en l'història de la regió donades la série d'acontenyiments determinants que varen ocórrer en el seu territori. Primer, en el moment de vore's descoberta la conspiració de Querétaro i capturats alguns dels seus integrants, les notícies varen aplegar a Guanajuato, específicament al poble de Dolores, a on un dels principals líders, el retor Miguel Hidalgo i Costella, va prendre la decisió, a les dos de la matinada del 16 de setembre de 1810, d'alvançar el començ de la rebelió armada que forjaven els conspiradores per al 2 d'octubre. L'emblemàtic moment, conegut actualment com Crit de Dolores, es va produir després de fer un cridat als pobladors del lloc, a través del repic de campanes del temple parroquial. Va iniciar el seu recorregut en alguns centenars de persones mal armades i improvisades per al combat. A partir de Dolores, el moviment encapçalat per Hidalgo es va moure per varis punts del Bajío, una de les més pròsperes regions de Nova Espanya. El número de tropes és desconegut. En Atotonilco varen prendre l'estandart de la Verge de Guadalupe, que és considerat emblema del moviment. Al pas dels insurgents per les poblacions de l'orient de Guanajuato es varen unir miners i peons de les facendes aledaño, alguns pocs duyen armes de fòc, pero la majoria estaven armats en machets, llances, pals, garrots, fondes i pedres. En Sant Miguel El Gran se li varen unir Ignacio Dellà i Mariano Abasolo, militars professionals que varen imprimir cert grau de disciplina i planeación a la ya numerosa tropa, ara nutrida en l'unió de tropes regulars lleals als dos militars.

L'eixèrcit insurgent va aplegar a Celaya el dia 20 de setembre de 1810, acampant en els terrenys de la Facenda de Santa Rita. En Celaya solament hi havia un piquet de soldats que no superaven els dèu hòmens que esperaven ser recolzats pels regiments de Querétaro o Guanajuato, la resposta de l'Ajuntament no aplegava i es va prendre la determinació de marchar sobre la ciutat el dia 20. Per una riuada dels rius circumdants, el cura Hidalgo no va poder passar a la ciutat fins al dia següent. A pesar d'això, va manar una carta al cabildo celayense demanant la seua incondicional rendició, fent notar que tenia baix la seua custòdia a 70 espanyols i que si no es rendia la ciutat, els passaria a degolle.

La ciutat va ser llavors presa pacíficament el 21 de setembre, en les primeres manifestacions d'un eixèrcit insurgent en Mèxic. En la posada de Guadalupe, que encara es troba en el centre històric de la ciutat, va ser hostajat Hidalgo, des d'a on va organisar al llavors precari eixèrcit insurgent. Miguel Hidalgo va entrar al front dels Insurgents junt en Ignacio Dellà, Ignacio Aldama i Mariano Abasolo, seguits d'un contingent superior als quatre mil hòmens, aplegant a la plaça d'armes varen trobar algunes trincheres i uns quants hòmens apostats en els terrats; la massa insurgent va reaccionar danyant unes quantes portes, pero finalment l'Ajuntament i el clero varen eixir a rebre'ls en mig de repics de campanes.

Després els alçats es varen dispersar entregant-se al saqueig de cases i comerços, Hidalgo va calmar a la multitut tirant-los punys de monedes, actitut que va ser ben rebuda en mig de vives a Hidalgo i Dellà. Al sendemà 22 de setembre es va passar revista en una planura junt a la capella de Sant Antonio a on es varen otorgar els primers nomenaments per aclamació dels alçats, corresponent a Hidalgo el de generalísimo d'Amèrica, a Ignacio Dellà tinent coronel i a Ignacio Camargo el de mariscal de camp; estos nomenaments que varen contar en l'aprovació de les autoritats locals són considerats com els fets fundacionals de l'actual Eixèrcit mexicà. Despuix d'estos successos, Hidalgo i Dellà es varen preparar per a eixir de Celaya para la pren de Guanajuato.

Després de l'acte a on es varen produir els nomenaments, Hidalgo va sostindre una reunió en l'Ajuntament, el qual va ser reestructurat en els seus llocs faltantes que havien segut ocupats per espanyols, l'assamblea va reconéixer els càrrecs i es va adherir al pla contra els espanyols. Després Hidalgo va dictar una carta a l'Intendent Juan Antonio de Riaño i Bárcena indicant-li les raons del moviment i advertint-li dels riscs de no considerar la serietat del moviment Insurgent.

La resposta de l'Intendent Riaño va aplegar el dia 23 en els térmens de deixar clar a Hidalgo que com a intendent no cediria en el seu deure defendre els interessos del Rei Fernando VII i dels espanyols. La determinació immediata d'Hidalgo va ser llavors reiniciar de colp i repent la marcha cap a Guanajuato. En el camí va prendre Salamanca, Irapuato i Silao.

Pren de la Alhóndiga de Granaditas

El 28 de setembre es va portar a terme una de les batalles més determinants i significatives per al moviment insurgent, primer perque prendre la ciutat de Guanajuato representava assumir el control de la principal regió minera (i per això el centre econòmic del virreinato), i segon, perque les conseqüències de la violenta Pren de la Alhóndiga de Granaditas va carrejar dividents positius i negatius per al devindre de la lluita armada a curt i llarc determini. Dies abans l'intendent Riaño s'havia atrincherat en el mencionat edifici, esperant l'auxili de les intendencias veïnes de Guadalajara i Sant Luis Potosí, aixina com de la mateixa Ciutat de Mèxic. No obstant els moviments realistes varen ser llents i això va produir l'estrepitosa derrota. La tradició i cròniques de l'época relaten la participació d'un personage popular cridat Juan José dels Reis Martínez malnomenat El Pipila, qui carregant una escurada en la seua esquena i una tea ardint en la seua mà, incendie la porta de la Alhóndiga per a permetre la pren de l'edifici. Despuix de la pren de la ciutat, l'eixèrcit insurgent es va dividir en vàries unitats per a l'expansió de la lluita armada.

No obstant el 25 de novembre d'eixe mateix any Félix Calleja va recuperar la ciutat de Guanajuato i la major part de la intendencia. El moviment insurgent es va dispersar i va desorganisar, inclús al grau d'algunes fragmentació, mateixes que varen ocasionar les traïcions internes que varen concloure en la captura, juí i fusilament dels principals líders.

Continuïtat del moviment insurgent

En el territori de l'Intendencia de Guanajuato varen sorgir o varen continuar la lluita una série de caudillos insurgents com José Antonio Torres, Pedro Moreno, els germans Francisco i Albino García Ramos, els germans Tomás i Encarnación Ortiz, i José María Liceaga; Alguns d'ells varen sostindre la lluita armada fins al final d'esta en 1821. Llevat Liceaga, (comandado primer per Ignacio López Rayón i després per José María Morelos per a encapçalar la reyerta ací), tots actuaven de manera aliena al moviment insurgent, que havia entrat, després de la mort d'Hidalgo en una fase d'organisació, no solament per a canalisar la lluita armada, sino per a planejar la conformació plena d'un país independent.

En esta fase es varen constituir primer la Junta de Zitácuaro en 1811 (que va promulgar el primer document fundacional del moviment en 1812: els Elements Constitucionals), i després en 1813 el Congrés de Anáhuac, que emetera l'Acta Solemne de la Declaració d'Independència de l'Amèrica Septentrional i la Constitució de Apatzingán; en tot lo anterior va assumir un rol protagónico José María Liceaga, representant de la intendencia en estos òrguens, i qui tinguera l'oportunitat de presidir el poder eixecutiu creat pel Congrés de Anáhuac, i despuix encapçalar a este mateix.

En la lluita armada, els acontenyiments entre 1811 i 1816 varen estar marcats pel liderage de Liceaga i els constants enfrontaments en l'home designat pel govern virreinal per a assossegar aquella regió: Agustín de Iturbide. Descolla en estos duels, la derrota del militar realiste en una illa de l'Estany de Yuriria, a on Liceaga resguardava una imprenta dedicada a la divulgació de les idees del moviment insurgent. Les batalles de les distintes faccions guerrilleres es varen suscitar especialment en les zones del Bajío, la Serra Grossa i els Alts Guanajuatenses. A qui si va poder derrotar Iturbide, va anar a Albino García, qui caiguera el 5 de juny de 1812 en Valle de Santiago i anara fusilat en el seu natal Celaya.

El territori guanajuatense seria escenari de l'infructuosa, pero rellevant incursió armada del caudillo lliberal espanyol Francisco Xavier Mina. Este havia aplegat a la Nova Espanya el 15 d'abril de 1817, convençut per Fra Servando Teresa de Mier, de que combatre contra el rei Fernando VII d'Espanya en terres novo hispanes encorajaria la victòria lliberal en la metròpoli. El 24 de juny es va trobar en el Fort del Capell en León en el líder insurgent Pedro Moreno. Es varen enfrontar en la facenda de Sant Joan dels Plans (Sant Felipe) contra el comandant realiste de la intendencia, Cristóbal Ordóñez, qui va morir en la lluita. La reacció de l'eixèrcit realiste va ser un atac directe contra el Fort del Capell; abdós insurgents varen conseguir fugir, rehabilitant les seues tropes per a dirigir-se a la capital de la intendencia i prendre-la, no obstant, no varen tindre èxit. En una nova reagrupació de forces, es varen dirigir a Pénjamo cap al fort insurgent dels Remeis o Sant Gregorio, pero en el rancho El Venadito varen ser capturats el 27 d'octubre de 1817; en l'enfrontament va fallir Moreno, en tant Mina va ser capturat i va ser fusilat l'11 de novembre.

Consumación

El fi de la guerra d'independència en 1821 va tindre dos alvertents, la militar i la política; puix mentres les forces realistes es trobaven enfrascadas en una guerra de guerrilles en múltiples zones del virreinato, especialment en el sur; en la Ciutat de Mèxic la Conspiració de la Professa (integrada per les èlits criollas de l'eixèrcit, el clero i els sectors econòmics) va determinar conseguir junt en els insurgents l'independència, pero en la finalitat d'evitar l'aplicació de la lliberal Constitució de Càdis proclamada en Espanya des de 1812. Per a això varen nomenar a Agustín de Iturbide com a comandant, inicialment per a derrotar als rebels, pero després est va assumir el liderage de la nova lluita i va pactar a través del Pla d'Iguala en el comandant insurgent Vicente Guerrero la pacificació del territori, l'independència plena i l'establiment d'un govern. En este context, l'antic regiment de Celaya, que havia encapçalat anys arrere Iturbide per a derrotar als guerrillers del Bajío, va anar de les primeres forces en unir-se al naixent Eixèrcit Trigarante. Mentrestant, va correspondre als ex realistes Anastasio Bustamante i Luis Cortazar i Rábago, derrotar a les últimes forces virreinales en Guanajuato i prendre possessió del territori per a l'eixèrcit insurgent, proclamant l'independència en regió (específicament en Vila Sant Josep dels Amoles), el 16 de març de 1821. Per al 8 de juliol del mateix 1821 es va jurar l'Independència en Guanajuato i el territori de l'antiga intendencia va quedar convertit en província, baix el mando polític de Luis Cortázar.

XIX

Conformació de l'estat i primers anys de vida independent

Els ordenaments llegals dels insurgents remplazaron l'antiga organisació gubernativa de les intendencias del virreinato, substituint el càrrec d'Intendent pel de Cap Superior Polític, com a depositario del poder eixecutiu local. Açò va servir de base per a que el govern del Imperi Mexicà, ya consumada l'independència, mantinguera dita figura com a ent eixecutiu transitori en benefici de l'eventual promulgació d'una constitució i el conseqüent nou organigrama de poders locals i nacionals. En eixe context José Pérez Marañón, Cap Superior de Guanajuato, qui encara havia segut nomenat per les autoritats peninsulars, va conservar dit rol, sent aixina el primer governant de l'estat en l'época independent; encara que la seua autoritat quedava supeditada al president de la Junta Provisional Gubernativa local José Mariano de Sardaneta i Llorente nomenat per la Junta nacional. Normalisada gradualment la situació política i proclamat emperador Agustín de Iturbide, est va nomenar com a Cap Polític a Dumenge Chic.

El 17 de novembre de 1821 va ser emesa la llei per a la conformació de les Corts per part de la Junta Provisional Gubernativa, establint-se que les regions que s'adheriren a ella serien oficialment províncies del Imperi Mexicà, situació que en efecte va ocórrer en Guanajuato quan la Junta Gubernativa local va acceptar la mencionada norma. El 22 de giner de 1822 s'integra la primera diputació provisional; estava formada per Juan Ignacio Godoy, Antonio María de Mier i Mariano Marmolejo, els qui representaven a l'entitat en les Corts de l'Imperi Mexicà. El 24 de febrer de 1822 s'instala solemnement en la ciutat capital la primera corporació referida.

El coronel Epifanio Sánchez i el sargent Pío Marcha del regiment de Celaya varen marchar cap a la Ciutat de Mèxic en maig de 1822 per a encapçalar les manifestacions públiques que varen derivar en la proclamació, per part del Congrés Constituent d'Agustín de Iturbide com Emperador de Mèxic.

Per a febrer de 1823, a través del cap polític superior Pedro Otero, Guanajuato s'adherix al Pla de Casa Mata, que conclou en el derrocament d'Agustín de Iturbide com a emperador de Mèxic. Despuix de la caiguda de l'imperi, el congrés es aprestó a l'organisació d'una república federal, contemplant a les antigues províncies de l'imperi com a entitats federatives sobiranes. El 31 de giner de 1824 va entrar en vigor l'Acta Constitutiva de la Federació Mexicana, que en ser aprovada en anterioritat per Diputació provincial el 23 de decembre de 1823, va nàixer formalment el Estat Lliure i Sobirà de Guanajuato, cronològicament el segon en ratificar dit document.

El 23 de febrer de 1824 es varen realisar eleccions per a conformar el congrés constituent local. El 25 de març de 1824 va quedar llegítimament instalat el primer Congrés Constituent de Guanajuato, en les velles Cases Consistorials de la ciutat de Santa Fe de Guanajuato. José María Septién i Montero, Mariano García de León, José María Esquivel, Manuel Galván, Antonio Murillo, Francisco Aniceto Palaus, Vicente Umarán i posteriorment José María Leal i Araujo, José Tiburcio Recalcament, Dumenge Chic i José Ramón Guerra, es varen convertir en els primers integrants del cos. Els llegisladors es varen ocupar de la redacció de la primera Constitució Política de l'Estat de Guanajuato, la qual va ser promulgada el 14 d'abril de 1826, justament als dos anys d'haver-se instalat el Congrés Constituent.

El 16 de setembre de 1826 la Constitució va ser jurada pel poble guanajuatense i l'1 d'octubre es va instalar el primer Congrés Constitucional de l'Estat. Carlos Montes de Oca va ser nomenat Governador Constitucional de l'Estat. El primer govern es va caracterisar per l'intent de reactivar la mineria, profundament danyada per la guerra, a través d'empreses mineres angleses; a l'hora que permaneixia el sistema d'explotació de la classe treballadora en les facendes, situació que no va millorar davant l'absència de polítiques públiques que atengueren la pobrea. A lo anterior es va sumar una epidèmia de pigota en 1827-28, ocasionada en gran mida per la resistència de la població a vacunar-se per les falses creències vinculades a dit método mèdic.

Guanajuato i l'inestabilitat nacional

L'història de l'estat va seguir desenvolviéndose en sincronia en els acontenyiments nacionals d'una manera activa, donada la seua influència en la guerra d'independència i la seua rodalia en la capital de la República. En novembre de 1828 els guanajuatenses Juan Ignacio Godoy i Luis Cortazar (candidats derrotats en les eleccions presidencials de 1828), varen promoure en l'estat la rebelió de l'Acordada, que defenia el triumfo de Manuel Gómez Pedraza i contra la presunta imposició de Vicente Guerrero. Encara que el Congrés de l'Estat va seguir reconeixent a Guerrero com a president de la república fins a la seua deposición, el governador Carlos Montes de Oca va rebre facultats extraordinàries per a combatre als lleals al cap de l'eixecutiu federal.

Dos guanajuatenses es varen convertir en els principals impulsors i ideòlecs dels dos grups polítics que varen definir i varen molejar la realitat política mexicana durant els primers cinquanta anys de vida independent. José María Luis Mora del Partit Lliberal i Lucas Alamán del Partit Conservador. El primer va combatre l'usurpació d'Anastasio Bustamante en 1832 i es va convertir en assessor del president Valentí Gómez Farías en els seus múltiples interinatos entre 1833 i 1835; de les seues idees va sorgir el primer intent d'una reforma lliberal en propondre la supressió de les órdens religioses, el control estatal de l'educació pública, la desamortisació dels bens eclesiàstics, la supressió dels furs militars i la formació de milícies cíviques.

Tot lo anterior va ser aprovat pel congrés federal en abril de 1833. Davant això l'estat de Guanajuato va ser un dels que es va rebelar contra la reforma lliberal, inclús els líders Mariano Aresta i Gabriel Durán es varen atrincherar en l'estat fins a ser derrotats per Antonio López de Santa Anna (titular en llicència de l'eixecutiu) el 12 d'octubre de 1833. A partir d'ahí es va desnugar una constant confrontació de lleis i edictes tant estatals com a federals, que aplicaven o revertien, segons el canvi d'autoritats, la vigència dels ordenaments lliberals.

Per un atre costat, Lucas Alamán seria el principal assessor de Santa Anna, que no solament revertia en cada entrada a la presidència les reformes lliberals, sino que seguia la política conservadora d'enfortir a l'estat a través d'un procés de centralisació que garantisara la pacificació i eventual desenroll del país. El procés va concloure en la promulgació de les Sèt Lleis el 23 d'octubre de 1835, document de caràcter constitucional que va establir la República centralista. Esta va transformar a l'estat en un departament, anulant la seua sobirania, no obstant l'arraïlat pensament conservador en l'estat va evitar qualsevol tipo de resistència.

La resistència davant l'invasió nortamericana

En iniciar l'Intervenció nortamericana en Mèxic en març de 1846, hi havia una série de rebelions que buscaven restablir el federalisme, una d'elles encapçalada per Manuel Doblat; el govern de Mariano Chic, en benefici de conciliar les forces necessàries per a la defensa nacional, va restablir la Constitució de 1824 en l'estat i va convocar a eleccions, Doblat va obtindre el triumfo. En assumir com a governador el 20 d'agost de 1846, va iniciar el reclutament de personal per a integrar les milícies que s'incorporarien a l'eixèrcit nacional. Les ciutats de Celaya, León, Sant Miguel i Guanajuato varen ser els centres de reclutament. Dolores Gaytán (esposa de Doblat) va encapçalar a un grup de dònes integrat per Clara Larra de Ledo, Juana de Valle, Ana Carbajal de Morales, Rafaela García, Llum Baranda, Paula de Rocha, Antonia Sánchez de Serra i la senyora Obregón de Chic; que varen conformar una junta patriòtica per a elaborar vestuari i recopilar donacions que sustentaren les despeses de les tropes.

Manuel Dobaldo va renunciar a la gubernatura per a comandar les forces guanajuatenses que varen partir cap a la defensa del territori nacional; el seu substitut Lorenzo Arellano va redoblar esforços bèlics, va establir una fàbrica de pólvora i una de canons, esta última en contratemps davant l'escassea de fundidoras, pero posteriorment varen conseguir produir de quatre a dos peces mensuals. També es varen establir imposts a hacendados, miners i grans mercaders per a solucionar la despesa pública de la guerra. Les tropes de Guanajuato es varen integrar a la célebre Batalla de la Angostura entre el 22 i el 23 de febrer de 1847.

En acabant de que el congrés nacional va aprovar el Tractat de Guadalupe Hidalgo en maig de 1848, i pel qual el país va perdre Alta Califòrnia, Nou Mèxic i Texas, un grup de rebels en la zona occident del país es va rebelar contra el govern federal per a desconéixer els tractats i continuar la defensa i eventual recuperació del territori perdut; varen estar encapçalats per Mariano Parets i Arrillaga i Celedonio Doménico Jarauta. En Guanajuato, Manuel Doblat va secundar el tumult i va encapçalar les tropes; l'estat es va convertir en epicentre de la lluita, a tal grau que el governador Lorenzo Arellano es va vore obligat a traslladar el seu govern a Celaya; no obstant varen ser derrotats per Luis Cortazar, Anastasio Bustamante i Manuel María Lombardini, el 18 de juliol de 1848, després d'atrincherar-se en la Mina La Valenciana a on Joruta va morir; mentres Parets va ser fet presoner i Doblat es va exiliar després de mantindre una lleu resistència fins a 1849.

La rebelió de la Serra Grossa

De forma paralela a la resistència local contra l'invasió nortamericana, en la regió de la Serra Grossa guanajuatense es gestava un moviment social agrarista que pugnava per la reivindicació dels drets dels menuts propietaris en el camp; els qui eren víctimes dels constants despojos de terres, pous, ganado i demés recursos naturals per part dels grans terratinents. Este moviment armat, de tendències revolucionàries per a l'época, era encapçalat per Eleuterio Quiroz, treballador de les facendes que es va unir a l'eixèrcit a l'inici de la guerra, pero va desertar després de la derrota en la Batalla de la Angostura. Posteriorment en agost de 1847 es va alçar en armes en Xichú, acompanyat per Miguel Chaire, administrador d'una facenda de la zona; en el més de setembre en benefici d'unificar les forces del país, el govern els va oferir un indult, que Chaire va acceptar, pero Quiroz no, aixina que es refugie en la serra novament per a reorganisar la seua lluita.

En este lapsus construïx el seu ideari polític i social, desvinculant-se completament de les dos visions sobre el camp que dominaven el país, la conservadora que impulsava els grans latifundis, i la lliberal que proponia la lliure venda de terres entre individus, pero en detriment de les propietats comunitàries o familiars; els reclams del moviment guerriller de Serra Grossa incloïen la reivindicació de la propietat comunal, el rebuig als invasores nortamericans i l'exigència de drets laborals i socials per als treballadors de les facendes.

Rehabilitat el seu eixèrcit, va iniciar el seu desplegament en Sant Luis Potosí a on va prendre les facendes de El Javalí i Sant Diego; en la localitat de Riu Vert se li unix Manuel Verástegui prefecte de dit districte, qui aporta la construcció d'un proyecte polític i social més ampli i específic. Manuel Verástegui i Eleuterio Quiroz varen publicar el Pla Polític i Eminentment Social de l'Eixèrcit Regenerador de la Serra Grossa el 22 d'octubre de 1848, en el que solicitava una millor distribució de la terra a les classes menesterosas del camp, l'erecció en pobles de les facendes i ranchos que tenien més de 1500 habitants, l'accés dels arrendataris a terres baix una renda moderada; ademés, proponia la dissolució de l'eixèrcit i la seua tongada per una guàrdia nacional.

A partir de decembre de 1847 Quiroz i el seu grup es varen distinguir pels seus atacs als grups dominants de la regió. L'alçament es va estendre per una vasta zona de la Serra i va comprendre part dels estats de Veracruz, Hidalgo, Pobla, Guanajuato, Querétaro i Sant Luis Potosí. Les poblacions de Santa María del Riu, Xichú i Rioverde varen ser l'eix pel que es varen moure els rebels entre 1847 i 1849. Els combats i el moviment mateix varen aplegar a entrellaçar-se en la rebelió de Doblat, Parets i Jarauta, especialment quan varen combatre junts una tercera rebelió de tall conservador encapçalada per Tomás Mejía. El moviment de Quiroz va conseguir fer aplegar el seu document al president José Joaquín d'Herrera en 1849, lo que va iniciar una série de negociacions per a alcançar la pau. No obstant un dels lloctinents va decidir, sense autorisació dels líders, prendre violentament el poblat de Santa María del Riu, lo que va desencadenar la resposta del govern, que va recolzar a Tomás Mejía per a perseguir als líders; en octubre de 1849 va ser deprés Quiroz i fusilat el 6 de decembre.

La reforma

Encara que Manuel Doblat havia encapçalat les huestes lliberals en l'estat durant la Revolució de Ayutla en 1854, ademés de ser electe governador en 1855, es va alçar en armes contra el president Juan Álvarez, davant les diferències entre els lliberals moderats (en els que s'adscrivia Doblat) i els radicals en l'implementació de les Lleis de Reforma. Inclús després de la renúncia d'Álvarez, l'ascens al poder d'un lliberal moderat (Ignacio Comonfort), no va detindre el tumult de Doblat, puix les lleis més radicals varen continuar el seu curs. El 30 de novembre de 1855 Doblat va proclamar el Pla de Serra Grossa. El tumult no va prosperar i Doblat es va reintegrar al seu càrrec. El 31 de juny de 1857 en sincronia en la nova carta magna federal, es va instalar el congrés constituent local.

A pesar de les diferències en el passat immediat, Manuel Doblat va respalar al president interí Benito Juárez quan els conservadors es varen alçar en armes en proclamar el Pla de Tacubaya el 17 de decembre de 1857, donant inici a la cridada guerra de Reforma; el respal va ser tal, que l'entitat es va convertir en epicentre de la primera part de lluita, ya que després d'eixir de la Ciutat de Mèxic, Juárez va establir el seu govern en la ciutat de Guanajuato el 16 de giner de 1858. Eixe mateix dia Doblat va renunciar a la gubernatura per a encapçalar la defensa de l'estat i del govern nacional. No obstant el bando lliberal a càrrec d'Anastasio Parrodi, va perdre en la batalla de Celaya el 9 de març, després lo mateix va ocórrer en Leandro Valle en la batalla de Salamanca el 10 de març i finalment Doblat en Romita el 12 de març. Juárez es va vore obligat a eixir en rumbo a Guadalajara des de febrer. No obstant l'arribada de tropes comandadas per Sants Degollat i Juan Zuazua, varen revertir l'alvanç dels conservadors en juliol de 1858 i va permetre la permanència de les autoritats lliberals en la capital estatal. No obstant, no varen conseguir el domini total de l'estat.

La batalla de Silao del 10 d'agost de 1860 va ser transcendent per a la derrota final dels conservadors, la victòria va estar a càrrec dels generals Jesús González Ortega i Ignacio Saragossa. Posteriorment els generals guanajuatenses Manuel Doblat i Florencio Antillón varen formar part de l'eixèrcit triumfador en la Batalla de Calpulalpan entre el 22 de decembre de 1860 i l'1 de giner de 1861. Finalment el congrés constituent local va ser restablit i va promulgar el 14 de març de 1861 una constitució local anàloga a la federal, és dir, de cort lliberal.

L'intervenció francesa i el segon imperi

Despuix de conclosa la guerra de Reforma, va ser restablit el govern de Benito Juárez; dos destacats guanajuatenses varen ser inclosos en el seu gabinet en trayectòries significatives. Ignacio Ramírez, considerat el pensador lliberal més radical de la generació de la Reforma, especialment en el terreny de la justícia social i els drets colectius, va ser nomenat primer ministre de Justícia, Negocis Eclesiàstics i Instrucció Pública, sent el responsable del disseny i aplicació de les polítiques governamentals que construirien el sistema educatiu llaic, luego que l'aplicació de les Lleis de Reforma nacionalisara els planters escolars en mans de l'Iglésia. Posteriorment va ser nomenat ministre de Foment, a on es va encarregar de l'aplicació de les lleis que desamortizaban els bens eclesiàstics per a redirigir-los a la creació d'una infraestructura que generara una indústria nacional.

Vista general de Guanajuato en una litografia de mitan de el XIX

Per la seua banda, Manuel Doblat va ser nomenat ministre de Relacions Exteriors, just en el moment en que va deure encapçalar la delegació mexicana que va participar en les reunions en la Aliança Tripartita/Tripartida integrada per Espanya, Regne Unit i França. Realisades en la localitat veracruzana de La Soletat, estes varen tindre com a finalitat aplegar a un acort sobre la suspensió de pagaments del deute extern, que havia generat el descontent de les potències europees i la seua intenció de cobrar el pagament per mig d'una invasió. El resultat del cim va ser la firma dels Tractats preliminars de la Soletat, conseguint el retir d'Espanya i Regne Unit; no obstant França va procedir a la plena invasió de territori mexicà, encara que ya en intencions més àmplies que únicament el cobro del deute.

Després del célebre triumfo mexicà en la Batalla de Pobla el 5 de maig de 1862, es va intensificar la concentració de forces franceses, implicant una imminent invasió encara major. Davant açò Manuel Doblat novament es va posar al front de les tropes en l'estat, aixina com dels esforços per a sostindre les despeses de la guerra; va ordenar establir un taller per a la fabricació de peces d'artilleria i es va implementar un impost de 10 a 25 centaus per habitant segons les seues condicions econòmiques. Despuix de la caiguda de Pobla i de la Ciutat de Mèxic en maig de 1863, la guerra tindria que convertir-se en un moviment de resistència; no obstant el replec de les tropes mexicanes en l'estat es va acréixer, quan a l'eixèrcit invasor se li varen unir unitats mexicanes partidàries dels francesos, comandadas per Tomás Mejía, vell enemic de Manuel Dobaldo, a qui ya havia enfrontat en la rebelió de la Serra Grossa, per lo que els seus coneiximents de l'àrea varen ajudar a l'alvanç aplastant de l'eixèrcit francés. Guanajuato capital va caure el 9 de decembre a mans del general mexicà Mejía i el francés Douay. En el procés de fonamentació del control estranger de l'estat, varen ser impostes autoritats mexicanes simpatisants, encapçalades per Canuto Villaseñor, qui va establir una cort marcial que va jujar i va fusilar als guerrillers guanajuatenses Francisco Zambrano, Francisco Ontañón i Miguel Carrillo el 24 de giner de 1864.

Despuix d'instaurat el Segon Imperi Mexicà, la regió es pacificó donades l'adheriment de la majoria de les autoritats al govern imperial des del 5 de giner de 1864. En setembre de 1864, producte d'un especial interés personal, l'Emperador Maximiliano de Habsburgo va realisar una gira per l'estat, visitant Celaya, Apaseo, Irapuato, Sant Miguel de Dellà, Dolores Hidalgo i la ciutat de Guanajuato. El 16 de setembre en Dolores Hidalgo, es va convertir en el primer governant del país en reproduir el tradicional Crit de Dolores en el mateix atri del temple a on en 1810 lo havia fet Miguel Hidalgo, costum que va prevaldre des de llavors en la majoria dels presidents mexicans.

El 28 de decembre de 1866 les tropes franceses acuarteladas en León es varen retirar per a retornar al seu país d'orige, açò davant la conjuntura de les tensions polítiques entre França i Prusia. En l'abandó francés, les tropes conservadores lleals a l'imperi, comandadas per Francisco Liceaga, varen començar una lluita contra les tropes republicanes, que va concloure en el triumfo del bando republicà en la facenda del Sauz de Armenta el 26 de giner de 1867.

La república restaurada

En el restabliment del govern lliberal de Benito Juárez, l'estat passe una breu etapa de transició fins a l'elecció definitiva de Florencio Antillón com a governador en 1867, càrrec en el que es va mantindre durant dèu anys. Periodo significatiu per a l'història de l'entitat, puix en ella es pacificó la regió, després de successius combats en els que Sóstenes Rocha va derrotar a diversos grups rebels liderats per personages com Esteban Bravo, Ezqueda, Zarazúa, Silva, Cosío, Pontones, entre uns atres. Els principals objectius dels rebels eren les facendes propietat de funcionaris i amics del governador, que donaven continuïtat al constant despulle de terres a les comunitats indígenes. Mentres açò ocorria en el terreny bèlic, Antillón va realisar una série d'accions per a impulsar l'estabilisació de l'estat: va declarar l'exenció d'imposts a la cultura i les arts, va reglamentar la llabor docent, va fundar dos escoles normals i una facultat de medicina, i es va iniciar la construcció del Teatre Juárez.

El porfiriato en Guanajuato

Florencio Antillón i Sóstenes Rocha es varen opondre a les rebelions de La Nòria en 1871 i de Tuxtepec en 1876, que va encapçalar Porfirio Díaz per a opondre's a la reelecció de Benito Juárez i Sebastián Lerdo de Tejada respectivament, per lo que davant el triumfo d'esta última i l'elecció definitiva de Díaz en 1877, abdós serien destituïts i expulsats de la vida pública durant eixe mateix any. Antillón va ser remplazado pel lleal al president, Francisco Zacarías Mena, qui des d'un principi va posar en pràctica la política base del Porfiriato Orde i Progrés. Va impulsar la construcció d'un ferrocarril que unira Celaya, León i la capital de l'estat; El mecanisme que va utilisar va ser primer obtindre de part del congrés federal, la concessió per a que fora el seu govern el constructor i operador. Posteriorment va formar un grup d'empresaris locals a els qui va transmetre la concessió; el grup estava integrat per Franco i Felipe Parkman, Gregorio Jiménez, Francisco Glennie, Francisco de T. Castañeda i Joaquín Orderiez. El successor de Mena, Manuel Muñoz Ledo va expandir els contractes i concessions per a l'ampliació de les vies férrees en l'estat, seguint la llínea porfirista de convertir a este mig de transport en la palanca del desenroll econòmic. Tan sol entre 1882 i 1884 l'entitat va quedar completament comunicada en la Ciutat de Mèxic, Guadalajara, Monterrey, Chihuahua i Morelia, revolucionant el comerç dels productes guanajuatenses.

L'expresident Manuel González es va convertir en governador en 1885, i durant el seu govern de huit anys va impulsar l'arribada de bancs nacionals i estrangers, la construcció d'assuts i la creació de carreres universitàries que estigueren vinculades en l'indústria. No obstant el seu govern es va caracterisar per estar senyalat en constants polèmiques personals i polítiques, forjades en gran mida pel general Francisco Franco (incondicional de Díaz) per a minar la seua influència política, en benefici de no convertir-se en un obstàcul per al president Díaz.

El 3 de maig de 1893 va prendre possessió com a governador un dels principals aliats de Díaz en la regió, Joaquín Obregón González, per lo que es va constituir en una espècie de cacic porfirista que respalava i donava continuïtat a tots els proyectes del president. I reproduint moltes dels procediments del govern federal, tals com el control dels poders llegislatiu i judicial locals, la censura a la prensa, la repressió a l'oposició, la concentració de la riquea, la desigualtat social, l'explotació de les classes populars, el combat a grups de sublevació llauradora o obrera i la facilitació de beneficis al capital estranger.

En el seu govern es va presentar l'apogeu de l'agricultura guanajuatense; marcada per les característiques físiques de les seues dos principals zones agrícoles: El Bajío era un sol fèrtil pero poc propici per al llaurat, i els Alts una zona en escasses pluges i gelades primerenques; l'estat va enfocar la seua agricultura en la producció de cereals, acció de tal amplitut i rellevància que va adquirir el sobrenom de El graner de Mèxic, per ser el principal productor de dacsa, blat, ordi i atres variants d'estos sembradíos. Sumant el restant de la producció agrícola, l'estat era el tercer en importància en el sector a nivell nacional, per baix de Michoacán i Yucatán.

No obstant, de la mateixa forma que ocorria en atres estats, en este periodo es va donar un creiximent desmesurat dels grans latifundis que s'estenien a través d'una o vàries facendes d'un sol propietari, sent les més rellevants: Santa Ana en León, Sant Josep de Parangueo en Valle de Santiago, La Llabor en Apaseo, Canari i Calera en Yuriria, Sant Josep del Carmen en Salvatierra, La Gaveta en Sant Felipe i les més grans en extensió, Sant Nicolás dels Agustinos en Salvatierra, La Venda en Dolores Hidalgo, Jalpa de Cánovas en Puríssima del Racó, Jaral del Berrio en Sant Felipe i Sant Cristóbal en Acambaro.

La mineria va presentar un resorgiment que la va tornar a posicionar com la principal activitat econòmica de l'estat; els ferrocarrils i els capitals estrangers varen ser les raons que més varen pesar en este fenomen. De la mateixa manera que en els temps de la colónia, la mineria detonaria una cadena productiva que beneficie a atres activitats, en este cas l'indústria, especialment la textil, la manufacturera i la de la transformació. En este rubro va destacar significativament Celaya, que de la mateixa manera que durant la colónia, les seues fàbriques serien abastecedoras dels grans centres miners i agrícoles de l'estat. Esta ciutat ya tenia des de 1871 tres fàbriques de teixits de cotó, sent les més importants la de Soria, moguda en força hidràulica i una més en el centre de Celaya de teixits de llana, moguda a pur de vapor.

Entre 1902 i 1904 la mina La Valenciana va parar activitats i l'amo va transferir la propietat a una empresa nortamericana, que no va invertir en els sistemes de desaiguador, ocasionant problemes que derivarien en una crisis, no solament del cap mare, sino de la mineria en el seu conjunt en l'estat.

Revolució Mexicana en Guanajuato

Precedents

Les condicions socioeconòmiques i polítiques en l'estat, guardaven un absolut paralelisme en les del país; la desigualtat i pobrea de les classes llauradora i obrera, contrastava en l'expansió dels latifundis i l'acumulació de riquea d'empresaris nacionals i estrangers. De la mateixa forma que lo cap a Díaz a nivell nacional, Obregón González perseguia o censurava a periodistes crítics del seu govern; per eixemple en 1908 es va detindre a Nabor Valtierra de El fill del poble i Francisco Díaz de L'observador, periòdics de la capital estatal, a on abdós havien escrit columnes i reportages que qüestionaven al governador. Pijor sòrt havia corregut en anys anteriors el salmantino Jesús López Lira, fundador del diari Crisálida, ya que va rebre constants acossaments de l'autoritat, que inclouen agressions físiques, davant lo que va tindre que eixir de l'estat.

L'opositor polític més destacat naixcut en l'estat, va anar l'anarquiste Práxedis G. Guerrero, naixcut en Sant Felipe; editor del periòdic Punt Rojo (creat en 1909 en El Pas), i colaborador en atres mijos de cort anarquista, va ser militant actiu del Partit Lliberal Mexicà fundat pels Germans Flores Magón en 1905. Més allà de la participació que va tindre en folgues i manifestacions en Mèxic, va organisar escoles libertarias, grups de teatre, concerts, entreteniment i conferències. En la finalitat d'imprimir un nou contingut revolucionari a les activitats socials tradicionals. També va ser secretari de la Junta Organisadora del Partit Lliberal Mexicà, orgue directiu de l'institut polític. Varen descollar de la mateixa forma com a opositors guanajuatenses al règim porfirista Diego Arenes Guzmán del Partit Demòcrata, i el moderat Alfredo Roures Domínguez del Partit Democràtic Nacional.

L'etapa maderista

El cridat a un alçament popular per part de Francisco I. Madero, va ser secunde en Guanajuato per Cándido Navarro, professor originari de Silao, que tenia una considerable trayectòria opositora des d'anys arrere quan va fundar en 1908 el Club de Demócrates Guadalupe Victoria en Azcapotzalco, i com a integrant del Partit Nacionaliste Democràtic; accions que l'havien costat a ell i a la seua esposa (també activista) Carlota Bravo, un breu encarcerament en l'Alhóndiga de Granaditas. Navarro es va alçar en armes el 22 de febrer de 1911 en Puríssima del Racó. Despuix del triumfo de la revolució maderista en maig de 1911, Enrique Aranda va substituir interinamente a Obregón González, sent electe posteriorment Víctor José Lizardi en octubre del mateix any.

No obstant funcionaris del exgobernador Obregón González es varen mantindre en llocs claus del gabinet; a l'hora que entre els grups revolucionaris creixien els dubtes per Lizardi, qui a pesar de ser propenc a Madero, era molt alié als ideals maderistas de democràcia, i més encara lluntà de les demandes agraristas i obreres. Inclús el 15 de setembre de 1912, durant la cerimònia del "Crit de Dolores" en el Palau de Govern, els esbroncs generalisats al governador varen derivar en un enfrontament en les autoritats. En febrer de 1913 Lizardi obertament va reconéixer i va recolzar el govern usurpador de Victorià Horta, no obstant este mateix ho va reemplaçar per un militar de confiança en juliol del mateix any.

Les batalles de Celaya

Artícul principal → Batalla de Celaya.

Escena de la batalla de Celaya.

La revolució constitucionalista inspirada en el Pla de Guadalupe, i en el que es varen adherir per igual carrancistas, villistas i zapatista, va derrocar en poc més d'un any a Victorià Horta. En el cas de Guanajuato, l'estat va ser ocupat pel general carrancista Pablo de la Garza. No obstant, els desacorts sorgits entre les distintes faccions en la Convenció de Aguascalientes va ocasionar un nou conflicte bèlic, enfrontant a Venustiano Carranza i els seus aliats en Francisco Vila i Emiliano Zapata. Ya que villistas i zapatista mantenien el control de la major part del altiplano central, des de Chihuahua fins al nort de Guanajuato, l'eixèrcit constitucionalista va buscar tallar les llínees de comunicació i abastiment que tenien en el centre-sur del país, per lo que era indispensable alvançar sobre la regió del Bajío.

Francisco Vila va concentrar el seu eixèrcit en Irapuato i Álvaro Obregón el seu en Celaya, des d'a on va planejar la seua estratègia per a esperar a l'impulsiu Vila. La primera fase dels enfrontaments va ocórrer els dies 6 i 7 d'abril de 1915, en els quals Obregón va saber defendre la seua posició davant les arremeses dels villistas. Estos varen tindre que replegar-se a Salamanca, des d'a on varen planejar el contraatac. La fase decisiva va començar el 10 d'abril, quan Obregón va saber aprofitar les debilitats de l'estratègia de Vila. El 15 d'abril, la victòria va correspondre a les tropes d'Obregón, despuix de lo que Vila es va vore obligat a retirar-se a León. Despuix d'esta batalla, va haver unes atres entre els mateixos bandos en Trinitat, León, Santa Ana del Comte i Aguascalientes, pero Vila ya no tornaria a operar al front de la Divisió del Nort. La rellevància històrica de la batalla en Celaya, residix en l'irreversible retirada cap al nort de les forces villistas, que desconectades dels seus aliats zapatista al sur, varen iniciar un replec que els va reduir a una guerrilla regional en Chihuahua; per això, això va significar el triumfo del bando constitucionalista, que en el control del país va poder cohesionar als grups rivals per a convocar al Congrés Constituent de 1916-17.

Etapa posrevolucionaria i Guerra cristera

Guanajuato va ser terreny de les conjuntures que va carrejar la constant disputa pel poder en els primers anys despuix de la promulgació de la constitució federal de 1917. Per eixemple, el governador propenc al president Venustiano Carranza, Federico Montes, va tindre que renunciar en febrer de 1920 quan el Pla d'Aigua Prieta va ser respalat en l'entitat. Els seus successors varen estar alineats de forma indistinta a Álvaro Obregón o Plutarco Elías Calles, per lo que varen organisar grups o clubs polítics que actuaven a favor d'algun dels dos personages mencionats. Enrique Colunga va liderar la denominada Confederació d'Organisacions Revolucionàries de Guanajuato, cridat popularment Grup Vert; este institut va pretendre controlar als menuts grups polítics de tot tipo, per a finalment posseir tots els càrrecs públics electes o designats, tot en funció del benefici polític d'Álvaro Obregón. Pel contrari el denominat Grup Rojo, de menor presència en l'estat i sense líders visibles, recolzava a Plutarco Elías Calles. Lo anterior va ocórrer en mig de severs problemes econòmics derivats de l'abandó o destrucció de mines i facendes, que varen deixar de produir per la guerra, i de lo que l'estat va tardar dèu anys en recuperar-se. El domini del grup vert va prevaldre inclús a la mort d'Obregón en 1928, pero no per molt temps, puix el sector afí a Carrers va conseguir fer-se de la gubernatura en 1931 en José Reynoso.

Mentrestant, en el terreny de les relacions de l'iglésia en el govern, estes estaven en constant tensió des de 1917 quan es varen promulgar tant la constitució federal, com l'estatal. Els artículs 3.º, 24, 27 i 130 restringien els drets polítics dels membres de la cúria, anulava la possibilitat dels membres de l'iglésia per a posseir propietats de qualsevol nivell en nom de les seues congregació eclesiàstiques, expropiaven en benefici de la nació temples, convents, art sacre, terres de cultiu i tot ben immoble en mans directes de les parròquies, bisbat i ministres de cult; a açò se sumava l'impossibilitat de registre o organisació de cerimònies de cult, fundació d'associacions, missions o convents sense l'autorisació del govern federal. El marcat anticlericalismo del President Plutarco Elías Calles, va ser la pauta per a l'enduriment d'estes lleis. En 1926 es varen promulgar reformes a les lleis de cult, per a prohibir de manera absoluta qualsevol event religiós fòra dels temples i els seus atris; es va prohibir qualsevol escola, en tots els nivells, dirigides o administrades per religioses, junt en la curricula d'este tipo; ademés de decretar-se l'expulsió de tot ministre de cult estranger en virtut de lo que establia l'artícul 33 de la constitució (expulsió d'estrangers inmiscuir en política nacional).

No obstant dites mides no responien solament a la animadversión del president. L'Iglésia Catòlica en distints nivells (retors, bisbes i la cúria superior de la Ciutat de Mèxic) tenia varis anys promovent i incitant actes d'intervenció política dels seus ministres de cult, inclús dirigint o recolzant grups polítics reaccionaris que s'oponien a les mides més radicals de la constitució (educació pública, repartiment de terres i drets laborals). Un d'estos actes, va anar l'acossament als mestres que dirigien les "Missions culturals" promogudes per José Vasconcelos.

El detonant de la Guerra Cristera va ser la suspensió del cult religiós per part de l'Iglésia el 31 de juliol de 1926. Situació que va movilisar a mils de catòlics en manifestacions contra el govern. La direcció cristera va estar en mans de les zones urbanes a través de la Lliga Nacional de Defensa de la Llibertat Religiosa. No obstant, en les zones rurals, a on el conflicte va prendre un matís de lluita armada, es varen combinar elements aliens a la defensa de la llibertat religiosa, i és que moltes de les terres enajenadas a l'iglésia, eren sembradíos i àrees de pastoreig comunitàries que l'iglésia solament detentaba com a propietat llegal, pero no les usufructuaba, pels que llauradors varen perdre el seu patrimoni. El conflicte bèlic es va estendre principalment en els estats del centre-occident. En el cas de Guanajuato, els alçament armats es varen iniciar en setembre de 1926 en Pénjamo i en novembre en Sant Miguel de Dellà, encapçalats respectivament per Luis Navarro Origel i Rodolfo Gallecs.

En León, a on publicaven periòdics catòlics que recolzaven el moviment armat, varen succeir fets violents quan en giner de 1927, la Associació Catòlica de Jóvens Mexicans va tractar de prendre per assalt una guarnició militar, no obstant varen fracassar en el seu intent, i varen resultar fusilats J. Valéncia Gallardo, Ezequiel Gómez, Nicolás Navarro, José Gasca i Salvador Vargas.

Les partides de cristeros varen actuar en casi tot el territori guanajuatense, lluitant contra les forces federals. Com aquelles que operaven baix les órdens del sacerdot José Isabel Salines, cridat popularment José Clar, en la zona de Pénjamo, Romita, Silao, León i Ocampo. Per la zona de Terra Blanca, Santa Catarina, Xichú i Sant Luis de la Pau barallava Antonio Guevara; en la regió propenca a Sant Miguel de Dellà actuaven Fortino Sánchez, Loreto Morales i Refugi Àvila; en la regió guanajuatense que colindar en els alts de Jalisco, és dir, Puríssima de Busts, Sant Francisco del Racó i Manuel Doblat, ho feyen les gavillas de Guzmán i Antonio Rodríguez; i en la zona centre, al voltant d'Irapuato i la ciutat de Guanajuato, els cabecilla eren Lunde i Pedro Ortiz, el verdader nom dels quals era José Posades.

La guerra va terminar en 1929 en una série de negociacions que varen establir una espècie de status quo, en el que el clero i els seus ministre de cult varen retornar a la mateixa situació prèvia a la guerra, pero sense modificar cap ordenament llegal i molt manco constitucional. No obstant, la marcada animadversión dels sectors més radicals i conservadors de l'iglésia, aixina com dels antics combatents varen fer sorgir grups polítics militants d'idees d'Extrema dreta, sent el més fort en l'estat i la regió l'Unió Nacional Sinarquista (obertament fascista) fundada en León en 1937; esta va conseguir generar arraïlada en l'estat i desenrollar una acció política i cívica, pacifista, pero lligada al rebuig, coerció i combat a les polítiques socials del govern de Lázaro Cárdenas del Riu. L'estesa base social d'este moviment en l'estat, que va saber penetrar les capes populars i empresarials, abdós en profunda tradició catòlica, va generar un accentuat pensament conservador en l'entitat que permaneix fins a l'actualitat.

Época contemporànea i actualitat

Guanajuato va ser el segon estat en el que es va produir una transició del poder eixecutiu que va trencar l'hegemonia priísta, despuix de Baixa Califòrnia en 1989. Açò va ocórrer després de les eleccions locals de 1991; les acusacions de frau electoral contra el candidat priísta Ramón Aguirre Velázquez i les manifestacions encapçalades pel candidat del PAN Vicente Fox, varen derivar en una crisis social i institucional que va ocasionar la negociació directa entre el govern federal de Carlos Salines de Gortari i el comité eixecutiu nacional de el PAN per a solucionar la situació. El resultat d'eixa negociació, coneguda en Mèxic com Concertacesión, va ser la renúncia de Ramón Aguirre (que encara no havia assumit el càrrec) i la designació, per part del Congrés estatal, de Carlos Medina Plascencia (alcalde panista de León) com a Governador constitucional en un periodo especial de quatre anys, suficients per a la convocatòria de noves eleccions en 1995. Estes les guanyaria Vicente Fox, iniciant l'hegemonia de el PAN en l'estat, que en el cas de la gubernatura acumula ya 33 anys (1991-2024).

Des de mediats de la década de 1990, l'estat va començar a experimentar una accelerada industrialisació i un progressiu abandó de les chicotetes i mijanes propietats en el camp, duent conseqüències dispars; per un costat l'alt desenroll econòmic que situa a l'entitat com una de l'economies més importants del país, i per un atre costat la massiva migració de guanajuatenses cap a Estats Units.

En la década del 2000, dins del context de la Guerra contra el narcotràfic en Mèxic, l'entitat es va mantindre relativament alluntada dels acontenyiments més violents i dels constants enfrontaments. No obstant a partir de la década de 2010 va escomençar a acréixer-se el delicte del robo de combustible, per la presència dels múltiples ductos que conecten en la Refineria de Salamanca. Una série de grups criminals han desnugat en els últims anys una cadena de violents enfrontaments que va terminar situant a l'estat, al final d'este deceni, com l'entitat més violenta del país.

Geografia

Vore també: Anex:Montanyes de Guanajuato

L'estat de Guanajuato llimita al noroest en Zacatecas, al nort en Sant Luis Potosí, al noreste en Sant Luis Potosí i Querétaro, a l'est en Querétaro, al sur en Michoacán, al surest en Michoacán, al suroest en Jalisco i en Michoacán i a l'oest en Jalisco; el seu territori ocupa una superfície de 30 491 km², que a títul comparatiu correspon aixina mateix a la de Bèlgica, a la de Lesotho o be, a la de Galícia en Espanya. Està constituït per 46 municipis, sent Sant Felipe el més extens i Poble Nou el de menor extensió.

Guanajuato es troba dins de tres grans províncies fisiográficas. En la partix nort, la Taula del Centre; en el noreste, la Serra Mare Oriental i en el centre sur, l'Eix Neovolcánico. La Taula del Centre té àmplies planures interrompudes per serranías volcàniques aïllades. Destaquen els Plans de Ojuelos en els seus respectius lomeríos i chicotetes serres. Està constituïda per terrenys plans farcidures de torrentada, a on l'agricultura és pròspera. En la porció noreste destaca la Serra Grossa, en una abrupta topografia d'orige volcànic. La província de la Serra Mare Oriental, localisada en el noroest de l'estat, ocupa el 5 % de la superfície de l'entitat en elevats cerros, montanyes, valls i barrancas profunts. La Serra Mare Oriental és d'orige sedimentario del tipo calizo, pero en una cobertura volcànica.

La província de l'Eix Volcànic ocupa el 45 % de la superfície de l'estat; està constituïda per extenses serres volcàniques en forma de cons, escuts i calderes ademés d'extenses planures formades per depòsits. És notable el Bajío guanajuatense conformat per planures de torrentades profundes, també resalten altes serres escarpadas, plans i lomeríos, escuts volcànics i llac.

La màxima elevació és el cerro Agustinos en 3 110 m s. n. m. (localisat en Acámbaro); li seguixen els cerros Les Sèt Creus (Jerécuaro), Blau (Jerécuaro), La Giganta (Guanajuato) i El Jardí (Sant Felipe) en 3 045 m s. n. m., 2 980 m s. n. m., 2 960 m s. n. m. i 2 950 m s. n. m., respectivament.

Està format per cinc serres: Serra Grossa, Plans Alts, Serra Central, la Regió del Bajío i les Valls Abajeños.

El 43% de la superfície de l'estat està representat per clima sec i semiseco,

Clima

Les condicions climàtiques de l'estat estan determinades per la latitut, lluntea de la mar, els efectes de les masses d'aires polars, aixina com dels fenomens de condensació orogràfiques, que es desenrollen en les ales de les montanyes i dels contrasts d'altitut entre valls, bajíos i serranías. Geogràficament es distinguixen tres zones climàtiques ben definides en l'estat. El clima semiárido localisat principalment en la regió nort; el clima càlit subhúmedo cap al surest i est, i clima templat subhúmedo en el restant de l'Estat. La precipitació promig anual ronda els 650 mm, en pluges presents principalment durant l'estiu.

Hidrografia

Estany de Yuriría.

Erro al crear miniatura:

Xares del Nort de León.

Pirul abundant en Guanajuato.

El territori estatal està ocupat per 29 404.6 ha de cossos d'aigua.

Rius

L'estat posseïx parcialment 2 conques hidrològiques: la del sistema Lerma-Chapala-Santiago, i la dels rius Pánuco-Tamesí. La primera cobrix el 84 % de la superfície de l'estat i la segona drena el 16 %. El riu Lerma aboca les seues aigües al Oceà Pacífic, i el Pánuco al Golf de Mèxic.

Els principals rius afluents del Lerma són: Tigre, Laja, Guanajuato, Silao, Térbol, Vert Gran i Ibarra, entre uns atres. El riu Lerma té un caixer de més de 180 km en territori guanajuatense.

La conca del Pánuco-Támesi està constituït pels rius i rieres que naixen en els següents municipis: Ocampo, Sant Felipe, Sant Luis de la Pau, Sant Diego de l'Unió, Xichú, Victoria, Atarjea, Terra Blanca i Santa Catarina.

Lagos i estanys

Pertany a Guanajuato una part del llac de Cuitzeo, que servix de llímit en Michoacán en el municipi d'Acámbaro. l'estany de Yuriria té 17 km de llarc per 6 km d'ample aproximadament i una profunditat mija de 2,60 m. Té una capacitat de més de 200 millons de metros cúbics que beneficia als municipis de Yuriria, Jaral del Progrés i Valle de Santiago.

En el municipi de Huanímaro hi ha un chicotet estany que té el nom d'este municipi. En la regió del Valle de Santiago hi ha cràters-llac, de profunditats i diàmetros variables. El més gran és la Alberca o Joya de Yuriria, el diàmetro de la qual és 1500 m aproximadament. Atres cràters-llac importants són el Gorc de Zíntora, la Alberca de Valle de Santiago, Racó de Parangueo i Sant Nicolás.

Assuts

A pesar de la presència de climes secs i semisecos en l'estat, part de l'aigua dels rius i rieres és retingut per a formar bordos, represas i assuts. Estos cossos d'aigua són aprofitats per al rec, generació d'electricitat, piscicultura, dotació d'aigua potable i activitats recreatives. Les principals assut de Guanajuato són: Ignacio Dellà, Solís, El Palote, La Puríssima, Mariani Abasolo (Sant Antonio), de la Gavira i Corralejo.

Aigües subterràneus

En la conca del sistema Lerma-Chapala-Santiago es localisen la majoria dels aqüífers subterràneus de l'entitat. Hi ha aproximadament dèu mil pous en profunditats des dels 9 fins als 430 m. En la conca del Pánuco-Támesi, per ser més seca, hi ha molt pocs pous. A causa de que l'extracció anual d'aigua del subsol és major que la recarregada, hi ha un control en la perforació de pous i casi tot l'estat està baix el control de vedas per a evitar la sobreexplotació irracional d'aqüífers.

Manantiales

Els manantiales són abundants en l'estat, alguns donen orige a rieres o rius i són utilisats per al consum domèstic o per al rec. També hi ha una gran cantitat de manantiales d'aigües termals en els municipis de León, Silao, Irapuato, Abasolo, Apaseo el Gran, Apaseo l'Alt, Sant Miguel de Dellà, Acámbaro, Salvatierra, Celaya, Pénjamo, Jerécuaro, Sant Felipe, Dolores Hidalgo, Cuerámaro, Santiago Maravatío, Manuel Doblat, Tarandacuao i Huanímaro.

Flora

La vegetació de Guanajuato està composta principalment per xara crasicaule, xara micrófilo, xara desértico rosetófilo i xara submontano, els pasturages mezquitales i la selva baixa caducifolia.

• Pasturages: primerenc, tres barbes, bandereta, colorat, zacatón, navajilla, pasta de gall, flechilla, búfalo, popotillo, coa de rabosot, lanudo i lobero.
• Xares i selva baixa caducifolia: biznaga, maguey, sotol, garambullo, orgue, guapilla, ocotillo, higuerilla, cuajotilo, joconoxtle, coyotillo, granger, tronadora, nopal, mezquite, huizache, cazahuate, zapote blanc, vara dolça, gatuño, largoncillo, pepahuaje, pal blanc, pochote, tepame, palma chica i garaballo.
• Boscs: pi, encino, táscate, madroño, pingüica, capulín i Pirul.

Solament 27.5% de la superfície estatal (841 503.1 ha) està coberta de vegetació natural, 72.5% correspon a terrenys per a l'agricultura, zones urbanes, àrees sense vegetació, cossos d'aigua i vegetació secundària, és dir, que ha segut alterada per les activitats de l'home o per acontenyiments naturals.

Fauna

L'estat posseïx una gran biodiversitat i una riquea ecològica en un conjunt d'ecosistemes terrestres i aquàtics.

No obstant, tant les poblacions animals com a vegetals han estat en ocasions expostes a pressions ambientals, a canvis genètics, a aïllament diversos i, en la seua major part, al constant aguaite i explotació irracional de l'home, qui ha provocat la seua disminució numèrica i, en atres casos, la seua extinció.

El creiximent de la població, l'us de noves àrees de cultiu, l'utilisació d'atres zones per a la ganaderia, l'explotació de minerals, la contaminació, la cacera no controlada, etcétera, acceleren el procés d'extinció de plantes i animals.

Regions geogràfiques

Erro al crear miniatura:

El Bajío Guanajuatense.

Erro al crear miniatura:

Els Alts de Guanajuato.

Erro al crear miniatura:

La Serra Grossa de Guanajuato.

Erro al crear miniatura:

La Serra Central de Guanajuato.

Erro al crear miniatura:

Valls abajeños: camp agrícola en Uriangato.

L'estat de Guanajuato es dividix en cinc regions geogràfiques: Els alts, La serra Grossa, La serra central, El Bajío i Les Valls Abajeños.

• Els Alts

La regió dels Alts es localisa en la partix nort de l'entitat. També se li coneix com la regió de "Lomas Arribeñas", puix està situada a més de 2.000 m s. n. m., en l'excepció d'alguns llocs dels municipis de Dolores Hidalgo i Sant Miguel de Dellà. Representa el 38.3% de la superfície total de l'Estat.

Predomina la superfície plana en plans extensos i està llimitada per la Serra Central al sur; les serres de Sant Luis Potosí, al nort i la Serra Grossa, a l'est. En esta regió es localisa la divisió de les dos grans conques en l'estat: la del riu Lerma (part de la conca del Oceà Pacífic) i la del Pánuco (Golf de Mèxic).

El clima dels Alts és semiárido templat en pluges en estiu. Rep menys de 500 mm de pluja, per lo que la convertix en la regió més seca de Guanajuato. Les seues temperatures solen ser contrastantes. En primavera, el termómetro pot aplegar a pujar dels 35 fins als 40 °C. En estiu, es veu una miqueta disminuïda la temperatura degut a que la poca pluja que cau sol baixar la temperatura ambiental. En autumne i hivern, les temperatures solen ser de templades a molt fredes (en una demà promig, el termómetro pot baixar de 0 °C), i és molt afectat pels fronts frets que assoten al territori nacional. No obstant, estes condicions solament perduren fins a la mitat de l'hivern, ya que des del més de febrer, les condicions són molt agradables i les temperatures molt templades.

Els municipis pertanyents a esta regió són els de: Ocampo, Sant Diego de l'Unió, i part dels de Sant Felipe, Dolores Hidalgo, Sant Luis de la Pau i Sant Miguel de Dellà.

• La Serra Grossa

La Serra Grossa és la típica regió montanyosa de l'estat. Forma part de la Serra Mare Occidental i s'ubica en l'extrem noreste de l'entitat.

Està llimitada al nort i a l'est per les Serres de Sant Luis Potosí i Querétaro; al sur, pel Bajío queretano i a l'oest per la regió dels Alts. Són numerosos els cerros que regloten els 2600 metros d'altitut; no obstant, abunden les valls i les profundes barrancas que descendixen fins als 900 m s. n. m.

Conta en diverses planicies, una d'elles i la més extensa, és a on es troben els municipis de Sant Josep Iturbide i Doctor Mora, esta es troba a més de 2100 m s. n. m.

Esta regió és la més marginada de l'entitat. La calitat de vida és molt baixa: existix poca infraestructura econòmica (en excepció dels municipis de Sant Luis de la Pau i Sant Josep Iturbide, a on existix un nou pol de desenroll industrial).

Els municipis pertanyents a esta zona són: Victoria, Sant Josep Iturbide, Xichú, Atarjea, Santa Catarina, Doctor Mora i Sant Luis de la Pau.

• La Serra Central

La regió de la Serra Central creua a l'estat de noroest a surest; no obstant, a pesar de que és solament una cadena montanyosa, localment se li coneix com a serra de Comanja, serra de Santa Rosa, serra de Guanajuato i serra de Guales.

La Serra Central separa als Alts del Bajío i és una maravella geològica, perque presenta una gran varietat de roques i en elles s'han trobat vetes d'enormes dimensions incloent la famosa Cap Mare de Guanajuato, que ha segut explotada per casi 400 anys.

Per la seua altura, més de 2100 m s. n. m., el clima és templat en pluges en estiu, encara que en autumne sol rebre ramassades aïllades. Posseïx una gran varietat de arbustos i cactàcees propis del territori mexicà. No obstant, en algunes zones, menuts boscs s'alcen pels cims dels cerros. En hivern esta regió és la més freda de l'estat, les gelades són molt comunes i inclús pot haver araboga si les condicions meteorològiques ho permeten.

Els municipis que pertanyen a esta regió són: Comonfort, Guanajuato, i part dels municipis de León, Sant Felipe, Dolores Hidalgo, Sant Miguel de Dellà, Santa Creu de Juventino Roses, Salamanca i Silao.

• El Bajío

La regió del Bajío, rep este nom perque les seues valls, planures i lomeríos estan més baixos en relació a les regions que les llimiten, a pesar de que les seues altures promig van des dels 1700 fins als 2000 m s. n. m. Representa el 22.3% de la superfície total de l'Estat.

Al nort està llimitada per la Serra Central; al sur, per les serres i cerros de les Minillas, Gran, Culiacán, Blanco i Picacho i a l'oest pels estats de Jalisco i Michoacán.

Esta regió es poguera considerar com el bastió més important del catolicisme mexicà, depenent el criteri de cada observador. De fet, en época de la guerra cristera, es varen donar importants llocs i enfrontaments entre el clero, la població i el govern.

El Bajío és una regió privilegiada pel seu desenroll de l'agricultura i la ganaderia. D'igual manera, l'indústria ha florit en esta zona. Importants empreses nacionals i estrangeres han construït les seues fàbriques ahí, i constituïx un important corredor industrial que va des d'Apaseo el Gran fins a León, passant per Celaya, Salamanca, Irapuato i Silao. La seua excelent ubicació entre les 2 majors ciutats del país, i les 2 principals regions industrials, ( Ciutat de Mèxic i Monterrey ) l'han fet destacar en l'atracció d'inversions.

Atres municipis importants del Bajío, ademés dels mencionats dalt, són: Santa Creu de Juventino Roses, Abasolo, Valle de Santiago, Cuerámaro, Pénjamo, Huanímaro, Cortázar, Villagrán, Tarimoro, Romita, Manuel Doblat, Apaseo l'Alt, Jaral del Progrés, Poble Nou, Sant Francisco del Racó i Puríssima del Racó.

• Les Valls Abajeños

La regió de Les Valls Abajeños s'ubica al surest de l'estat. Té una altitut promig de 1600 m s. n. m.; és dir, els plans tenen una altitut menor a la gran planura del Bajío. Són numerosos les valls que s'alternen o enllacen en cerros i montanyes, com el Picacho, Tule, cerro Blanco Culiacán i cerro Gran.

En Les Valls Abajeños es localisa l'Estany de Yuriria, que és artificial. Va ser construïda pel flare agustino Diego de Chávez i Alvarado, en l'any de 1548, en l'objectiu de tindre un got regulador del riu Lerma.

Els municipis que ací es troben són: Salvatierra, Tarimoro, Coroneo, Acámbaro, Moroleón, Tarandacuao, Yuriria, Uriangato, Santiago Maravatío i Jerécuaro.

Govern i política

Forma de govern

Erro al crear miniatura:

Antic Palau de Govern de Guanajuato

Erro al crear miniatura:

Centre de Govern Estatal, Irapuato

Guanajuato, com un dels 31 estats lliures i sobirans del país, és autònom sobre el seu règim interior, el qual, d'acort a la seua constitució estatal i en sincronia en la carta magna federal, és republicà, representatiu, democràtica, llaic i popular; compost per 46 Municipis lliures, base de la seua organisació política i divisió territorial. D'acort en la seua llei fonamental, la sobirania i el poder públic són orige i correspondència del poble, i és este el que decidix eixercir-ho a través d'un sistema de separació de poders: Governador (Eixecutiu), Congrés de l'Estat (Llegislatiu) i un Poder Judicial, depositat en distintes institucions, el cap de les quals és el Tribunal Superior de Justícia.

Poder Eixecutiu

Artícul principal → Governador de Guanajuato.

El Governador de l'Estat de Guanajuato és el titular del poder eixecutiu de l'estat.

És elegit per mig de vot directe i universal. Una volta electe, entra en funcions el 26 de setembre de l'any de l'elecció. El seu càrrec dura un periodo de sis anys, sense possibilitat de reelecció; ni tan sols en el cas d'haver-ho eixercitat com a interí, provisional o substitut. El càrrec solament és renunciable per causa greu, que deurà ser calificada pel Congrés estatal. En cas de mort, destitució o renúncia, assumix de manera immediata i provisional el càrrec, el secretari de govern, despuix, en les reserves que contempla la constitució local, correspon al Congrés nomenar un substitut o interí.

La vigent Constitució estatal preveu dit càrrec en el seu títul quint, capítul tercer, secció primera i és abordat per tretze artículs. En ells s'especifiquen les obligacions, facultats, requisits i restriccions al càrrec; especificacions que van des del mando de la força pública de l'estat (policia estatal i guàrdia nacional adscrita); la titularitat de les polítiques econòmica, desenroll social i de seguritat pública; la promulgació i eixecució de les lleis emeses pel poder llegislatiu; propondre nomenaments a càrrecs que requerixen aprovació del Congrés o el Tribunal Superior de l'Estat; i diverses prerrogatives concedides en atres artículs de la mateixa carta magna i les lleis locals.

El governador és el cap de l'Administració Pública Estatal i és auxiliat per un gabinet compost per vàries secretaries, dependències estatals, organismes descentralisats i direccions generals, els quals tenen al seu càrrec diverses carteres d'interés públic, ademés de distints assessors adscrits a l'oficina del governador.

Poder Llegislatiu

Artícul principal → Congrés de l'Estat de Guanajuato.

El Congrés de l'Estat de Guanajuato és l'orgue depositari del Poder Llegislatiu en dita entitat. Conformada com a assamblea unicameral, està compost per 36 diputats; Dels quals 22 són elegits per majoria relativa i 14 per representació proporcional. Els seus integrants són electes per vot universal baix els dos principis ya mencionats; els primers de forma directa i els atres d'acort en el sistema de llestes plurinominales que establix la llei federal. Una volta electes entren en funcions el 25 de setembre de l'any de l'elecció, donant obertura al primer dels periodos ordinaris de sessions que per any marca la llegislació. La duració del càrrec és de tres anys en opció a una reelecció immediata, sempre i quan siga representant al partit o coalició que va postular originalment al diputat. Per cada diputat titular s'elegix un suplent; sent este qui suplirà les absències temporals o definitives del seu companyer de fòrmula.

La vigent constitució de l'entitat preveu dit orgue en el Títul Quint, Capítul II i és abordat per 25 artículs que detallen les facultats, obligacions, drets, prerrogatives, requisits i restriccions del cos llegislatiu. Les seues característiques i bases generals estan sustentades en l'apartat II de l'artícul 116 de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans. Les facultats i capacitats llegislatives d'esta institució estan emmarcades en aquelles polítiques en les que l'estat és autònom (règim intern, presupost, ingressos, desenroll social, seguritat pública, procuración i impartició de justícia —que no estiguen contemplades en l'orde federal—) i que no estiguen adjudicades en exclusivitat al Congrés de l'Unió.

Poder Judicial

El Poder Judicial de l'Estat està integrat pel Suprem Tribunal de Justícia, el Consell del Poder Judicial i els Jujats locals i Tribunals especialisats. Els seus fonaments es troben en el Títul V, Capítul IV (comprenent tretze artículs) de la Constitució Política de l'Estat de Guanajuato i la Llei Orgànica del Poder Judicial de l'Estat de Guanajuato. L'administració, vigilància i disciplina del Poder Judicial, en excepció del Suprem Tribunal de Justícia, està a càrrec del Consell del Poder Judicial. En este poder i el seu conjunt d'òrguens, es deposita la facultat d'impartir justícia en tots els aspectes institucionals de l'estat; l'aplicació de les normes i principis jurídics en la resolució de conflictes; i en tots els àmbits de l'aplicació del Dret i l'interpretació de les lleis en la societat (civil, penal, constitucional, mercantil, laboral, administratiu, fiscal, processal, etcétera), sempre i quan cap este contemplat en exclusivitat per al Poder Judicial de la Federació.

Governs dels Municipis

Artícul principal → Municipis de Guanajuato.

L'estat es dividix internament en 46 municipis. Cada municipi goja d'autonomia en la seua capacitat per a elegir al seu propi ajuntament, el qual és responsable, en la majoria dels casos, de proveir tots els servicis públics que requerixca la seua població. A este concepte, que sorgiria de la Revolució mexicana se li coneix com a municipi lliure. L'ajuntament és encapçalat per un president municipal, elegit cada tres anys. Cada municipi posseïx un cabildo integrat per regidors en funció del seu tamany poblacional i síndico d'acort en el número que establixca la llei estatal.

La Constitució federal va establir en el seu artícul 115 la denominació oficial de municipi lliure per a les unitats geogràfiques en que es dividirien els estats, per lo que la figura de cap polític va ser remplazada per la de president municipal. Dit artícul és el que descriu les facultats i responsabilitats dels municipis, conferint-li especialment l'administració dels servicis públics més bàsics (seguritat pública, aigua potable, drenage, allumenat, panteones, mercats, parcs, obra pública menor, servicis de neta, us de sol, desenroll urbà o comunitari, transport públic, etc.), l'acció llegislativa dels ajuntaments per a eixe fi, el cobro d'imposts a dits servicis i qualsevol atra facultat que li otorgue la constitució estatal, la llei orgànica del municipi i el bando de bon govern local. Mentres que els artículs del 106 al 121 de la Constitució de l'Estat de Guanajuato, respalen i especifiquen dites prerrogatives.

La llei orgànica municipal per a l'estat de Guanajuato específica l'estructura i organisació política per a cada municipi d'acort a certes disposicions. Al mateix temps, els municipis estan facultats per la constitució local per a organisar-se territorialmente; la majoria d'ells denominant Delegacions a aquelles comunitats situades fòra de l'àrea urbana que constituïx l'anomenada Capçalera municipal. Encara que estes no tenen major autonomia que l'elecció del seu delegat i la participació en els proyectes de desenroll comunitari; puix les funcions d'estos ents administratius són merament eixecutòries de les determinacions de l'ajuntament.

També se'ls faculta per a coordinar la seua organisació en aquells municipis en els que constituïxca, d'acort a la categorisació del INEGI, una Zona metropolitana.

Divisió polític-administrativa

Vore també: Anex:Municipis de Guanajuato

L'estat de Guanajuato està conformat per 46 Municipis, que d'acort en l'artícul 33 de la Constitució Política per a l'Estat de Guanajuato són els següents:

Economia

L'estat de Guanajuato s'ubica geogràficament en una zona estratègica, en la que històricament han confluït les distintes vies de comunicació que han enllaçat l'intercanvi comercial de les tres principals àrees metropolitanes del país (Ciutat de Mèxic, Guadalajara i Monterrey); per lo que es va convertir en zona de pas, abastiment i recapte del comerç intern. No obstant, tradicionalment el seu pes va estar fonamentat en el sector econòmic primari; sent la mineria durant l'época colonial, i l'agricultura durant els sigles XIX i XX, les més sobreixents. No obstant, des de mediats de la década de 1990, va iniciar un procés d'industrialisació i expansió del sector servicis, especialment el turisme, que diversificó la seua economia i va accelerar el seu creiximent. Açò ha transformat a l'entitat en una de les de major incidència en el creiximent econòmic nacional.

En 2017 Guanajuato va tindre un producte intern brut de 39 147 millons de dólars, en un creiximent mig en eixe any de 5 % (per damunt de la mija nacional). Dites sifres varen representar per a l'estat ser la sexta economia del país, la quarta entitat de major creiximent econòmic i la quinta que major aporte va fer al creiximent nacional. La creixent industrialisació de l'estat, aünada a l'expansió del sector de servicis, ha colocat a l'estat com una de les economies més dinàmiques del país. Entre les principals activitats productives que es desenrollen en l'estat es troben: el comerç, la construcció, la fabricació de maquinària i equip, l'indústria alimentària, i els servicis immobiliaris i de lloguer de bens mobles i intangibles. Els sectors estratègics en l'estat són: agroindustrial, autopartes-automotriz, productes químics, cuiro-calçat i confecció-textil-moda, servicis d'investigació, turisme, equip mèdic, farmacèutics i cosmètics. D'acort en l'Informe Doing Business 2016, publicat pel Grup Banc Mundial, que classifica a les economies per la seua facilitat per a fer negocis, l'estat ocupa el 6°lloc en Mèxic. En el rubro d'infraestructura productiva, Guanajuato conta en sèt parcs industrials o tecnològics i nou incubadores de negocis, aixina com un aeroport internacional, un aeroport nacional i dèu aeròdroms.

Agricultura

Erro al crear miniatura:

Cultiu de la fraula en Irapuato.

Erro al crear miniatura:

Agave en el suroest de Guanajuato

Pel relleu, hidrologia, fertilitat dels seus sols, el territori guanajuatense s'ha caracterisat per la seua producció agrícola.

Esta activitat econòmica és comparable, per la seua contribució al producte intern brut, a l'indústria i al comerç. Aproximadament un terç de l'extensió territorial de Guanajuato són terres cultivables; casi el 55 % d'este terç pertany a ejidataris o comunitats agrícoles, el restant és propietat privada.

D'un milló cent mil hectàrees cultivables, el 40 % té condicions per a rec ya siga per bombeig o per gravetat, són terres en la jurisdicció dels dos únics districtes de rec en l'entitat, el de l'Alt Lerma i el de Begoña. El 88 % de la superfície collida en Guanajuato correspon al cultiu de grans:

• sorgo, blat, dacsa i frijol.

Encara que les hortalices cada volta es difonen més, pel seu alt rendiment, al curt cicle de collita i a la demanda del mercat regional. La zona centre-sur de l'estat és la que té els sols més aptes a on prospera el cultiu de:

• alfalfa, brócoli, all, chile vert, i espárrago.

Sobre els frutales, la fraula representa la mitat del valor de la producció estatal, seguida per l'albocat, durazno, codonyer i guayaba.

El municipi més idòneu per al cultiu de fraules és Irapuato.

Pénjamo és una ciutat prop de Irapuato, a on els camins reben als paseantes en les tonalitats verdes blavenques provinent dels agaves, que formen part del circuit del tequila en Guanajuato.

Els municipis idòneus per a la producció d'hortalices són:

• Abasolo, Salamanca, Celaya, Jaral, Irapuato, Huanimaro, Villagrán, Cortázar, Cuerámaro, Moroleón, Tarimoro, Santa Creu de Juventino Roses, Poble Nou, Uriangato, Salvatierra i Valle de Santiago.

Ganaderia

Erro al crear miniatura:

Tradicionals Rolls de Guayaba, dolços típics de Jaral del Progrés, Guanajuato.

Per la seua importància i número de caps destaca la producció de ganado porcí, en 890.000 caps; el vacú, en 829.800 caps i el caprino, en 497.596 caps. No obstant, por cuanto al valor de la producció, el ganado vacú va aportar el 67,1 %; el porcí, el 14,3 %; les aus de corral, el 13,5 %; el caprino, el 3,3 % i atres espècies, l'1,8 %.

Per la riquea i varietat de les seues pastures, aixina com per la producció de sorgo i alfalfa, en l'estat es localisen dos zones de producció ganadera: El Bajío i Els Alts. En la primera, la producció és intensiva i es veu incrementada en l'aplicació de tècniques modernes com l'inseminació artificial, la presència de rases d'alt registre, el control estabulado, les dietes balancejades i la rotació de potreros, Açò últim possibilita la manutenció fins a de tres caps de vacuns per hectàrea.

La crío de ganado vacú ha propiciat el desenroll d'importants conques lleteres en l'entitat, com les de León, Manuel Doblat, Tarandacuao, Poble Nou i Dellà.

L'atra zona ganadera es distinguix perque el guanyat pasta fonamentalment en el camp; en esta regió es crían principalment vacuns i caprino.

Per al desenroll de la ganaderia en l'entitat s'ha estimulat la construcció de l'infraestructura necessària, tant via iniciativa privada com de participació estatal. El seu desenroll ha influït indirectament en les vies de comunicació, puix estes s'han multiplicat en la mateixa proporció que les zones ganaderes i els centres de consum.

La avicultura és important en l'entitat per a la subsistència dels seus habitants, els qui crían aus en casa per a alimentar-se i com a activitat econòmica rellevant cridada avicultura rural; la comercial és impulsada per empreses privades que en enormes granges avícoles produïxen aus para engordix, i ponedoras per a comercialisar els ous.

S'obté una producció d'ou en l'entitat de 49.699 tonellades, sent els municipis de Celaya, León Irapuato i Salamanca els de major producció.

Mineria

Erro al crear miniatura:

Indústria minera.

Guanajuato té una tradició minera que data de l'época virreinal. No obstant, la riquea del subsol no sempre ha segut extreta en forma òptima. Actualment, la mineria en l'entitat es troba en una etapa de recuperació i s'ha consolidat com el primer productor nacional d'or i quarto d'argent, com a resultat de l'adopció de tecnologia moderna en l'extracció i el benefici dels metals, i a la creixent inversió privada.

Igualment, l'entitat s'ha convertit en un important productor de minerals no metàlics, entre els que destaquen la fluorita, que ya s'exporta, el sílice i el feldespat.

A la data hi ha en l'entitat 51 companyies mineres que ampren a 3500 treballadors, la força productiva dels quals representa a penes el 15% del producte intern brut en l'estat, lo que reflectix l'escàs grau d'activitat.

Guanajuato representa un futur halagador en esta branca de l'economia, puix es podrà explotar en gran escala ópal, granit, calcàrees, sofre, coure, plom i fins a diamants. Les mines es troben en els municipis de Sant Luis de la Pau, Comonfort, Atarjea, Acámbaro, Pénjamo, Guanajuato, Sant Diego de l'Unió, Dolores Hidalgo i Huanímaro.

Indústria

Erro al crear miniatura:

Monument al calcer en León.

Erro al crear miniatura:

Plaça Passege Palmes en Sant Francisco del Racó.

Erro al crear miniatura:

Indústria i Comerç Textil de Moroleón i Uriangato,

Les activitats primàries tenen molta importància i ocupen gran cantitat de mà d'obra. També les activitats secundàries -indústria manufacturera, de la construcció, petroquímica i textil-, tenen un lloc preponderant en l'economia estatal per importants empreses en l'estat i a la refineria de salamanca, la segona més gran i important d'Hispanoamèrica.

L'indústria manufacturera ampra a més de 155.000 persones. La de productes de cuiro, textil, aliments i begudes, petroquímica i maquinària i equip són les que ocupen més mà d'obra. Els municipis en més unitats econòmiques són León, Irapuato, Celaya i Salamanca.

L'indústria en general la contribuïxen en el 25 % del PIB estatal. La producció de calcer és la principal activitat d'este sector de l'economia. No obstant, la curtiduría, la agroindustria, la petroquímica i l'indústria textil i del vestit, s'han desenrollat notablement, per la gran capacitat de treball dels guanajuatenses, aixina com a l'us de maquinària moderna.

Actualment, l'estat conta en 12 parcs industrials que estan agrupats en dos corredors fabriles: el del Bajío des de León fins a Apaseo el Gran, i el corredor industrial del nort en un parc industrial en Sant Josep Iturbide i un atre en Sant Luis de la Pau.

En la transformació de l'entitat és possible observar certa transferència de la mà d'obra del sector primari cap al manufacturero i el terciario. S'ha passat d'un estat agropecuario a contar en la presència d'empreses extractivas d'inversió estrangera, i hui dia el liderage econòmic ha segut transferit a corporacions mexicanes i estrangeres altament diversificadas.

L'indústria guanajuatense del calcer té una producció anual de cent millons de parells de calcer, lo que representa el 45 % de la producció nacional. Està conformada per 850 plantes que donen ocupació a més de 50 mil treballadors.

La curtiduría de pells per a sortir a l'indústria del calcer, roba i atres artículs provoca un important problema ecològic, puix la contaminació que produïx en l'aigua, aire i sol és molt severa. Per a ells es va construir el parc industrial ecològic de León (P.I.E.L.), a on es varen reubicar a més de 200 tenerías.

L'indústria sombrerera en Sant Francisco del Racó és una tradició des de l'época colonial. D'igual manera, l'indústria sabatera s'especialisa en la producció de sabata tenis i deportiu. Estes dos indústries són les més importants de Sant Francisco del Racó, sense descuidar els servicis: bancaris, educatius, de salut, comercials, etc. A últimes dates, en Sant Francisco del Racó s'han establit importants tendes d'autoservici que cobrixen la demanda no solament dels pobles del Racó –Puríssima, Cd. Manuel Doblat i el propi Sant Francisco-, sino que atrau clientela dels Alts de Jalisco.

L'indústria textil destaca primerament la ciutat d'Irapuato, a on es troben més de 50 empreses grans i mijanes en afiliació empresarial, i que ocupa al voltant de 33 000 places laborals del municipi. Encara que en alguns municipis del sur de l'estat es comercia el producte, en la ciutat fresera es produïx al voltant del 70 % dels textils de l'estat, encara que la gran majoria d'estos és exportat cap a Estats Units i Canadà, és per açò que en la Zona Metropolitana Moroleón-Uriangato-Yuriria, conformada pels municipis de Moroleón, Uriangato i Yuriria el comerç i l'indústria textil són l'activitat econòmica principal i representen el motor de l'economia local, esta activitat dona ocupació a 30 000 persones els qui perceben el seu salari directament de l'activitat textil que es desenrolla en estes ciutats, lo que representa 38.09 % de la població econòmicament activa dels municipis de la regió.

L'activitat agroindustrial en Guanajuato és, per la seua importància econòmica, un dels pilars de l'economia de l'estat. Abunden empacadoras de frutes, i hortalices, productores de cárnicos, làcteus, farina, grasses, plantes deshidratadoras de chiles, frutes i hortalices. Aixina, s'exporta principalment brócoli, ceba, coliflor, all i espárrago. Açò principalment en la ciutat d'Irapuato i en part de Pénjamo. En esta ciutat aixina com en Celaya estan establides algunes de les majors empreses empacadoras d'embotits i processament de carns fredes.

L'indústria petroquímica es concentra en Salamanca, a on funciona la segona refineria d'olis més important Mèxic i una termoelèctrica de la CFE.

L'indústria de Perforació de pous profunts, d'electrònics i electrodomèstics es concentra en Celaya.

L'indústria els productes de netea personal i higiene en la zona de Sant Luis de la Pau i Sant Josep Iturbide.

L'indústria artesanal, per la que Guanajuato s'ha guanyat la fama nacional i internacional, està en Dolores Hidalgo "El Cor de Mèxic".

Indústria automotriz

Guanajuato està consolidant-se com el clúster automotriz més dinàmic de Mèxic, en 2011, en Guanajuato es produïa 1 de cada 10 vehículs armats en Mèxic, s'espera que en els pròxims 5 anys en les inversions de General Motors, Volkswagen, Mazda, Fonda i Toyota, siguen 1 de cada 5.

Actualment Guanajuato conta en algunes de les següents plantes:

• General Motors en Silao.
• Volkswagen en Silao.
• Mazda en Salamanca.
• Fonda en Celaya.
• Toyota en Apaseo el Gran.
• Ford en Irapuato.

Comercie

El comerç en l'entitat ha aumentat com a resultat del creiximent demogràfic i la diversificació de les activitats econòmiques durant les últimes décades.

Els principals centres comercials són León, Irapuato i Celaya. Estos municipis formen un corredor comercial entre la Ciutat de Mèxic i Guadalajara, aixina mateix compartixen importants llaços comercials en la ciutat de Monterrey i l'estranger, lo que fa possible l'intercanvi de bens i servicis en l'entitat. Un atre pol de desenroll industrial i comercial es troba al sur de l'Estat i està format per les ciutats d'Uriangato i Moroleón en a on l'indústria i el comerç textil són el motor del desenroll econòmic de la regió.

Els productes que més es comercien són els propis de l'indústria del calcer, curtiduría, agroindustrias, textils, derivats del petròleu i agropecuarios.

Festivals

Dels festivals més reconeguts són els de Irapuato a on té activitats culturals durant tot l'any, mostra d'això són els 4 festivals que han creat per a cada estació com el Festival d'hivern que es porta a terme en febrer i que està dedicat a la música clàssica.

En primavera el Festival conegut com Eraitzicutzio presenta lo millor de la música folklórica en maig. Per al públic infantil es realisa el Festí de les Arts i la Cultura en una fira del llibre complementat en teatre, ballet i música. Este Festival d'estiu es realisa durant l'última semana de juliol i la primera d'agost.

I per als amants de la música sincopada cada autumne es presenta el Festival de Jazz de Irapuato presentant l'escena nacional durant la segona semana de novembre.

Turisme

Erro al crear miniatura:

Ciutat de Guanajuato (Guanajuato).

Sant Miguel de Dellà.

Erro al crear miniatura:

Ciutat de Dolores Hidalgo.

Erro al crear miniatura:

Convent de Sant Agustín en el centre de la ciutat de Yuriria.

Erro al crear miniatura:

Parròquia de Sant Miguel en Uriangato.

Erro al crear miniatura:

Temple de Sant Sebastià Màrtir de León.

Guanajuato és conegut com el destí turístic colonial més important del país i té vàries «joyes colonials» i bellea arquitectònica ademés de zones arqueològiques i centres de comerç i negocis. Ademés conta en 50 llocs coneguts també com Les 50 Maravelles de Guanajuato.

Ciutat de Guanajuato

Principal centre turístic de la regió, nomenat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO fa 20 anys.

Ser la principal ciutat colonial del país l'ha mereixcut varis títuls en la seua història, ya que és Capital Cervantina d'Amèrica, Capital Mundial del Patrimoni Cultural, Breçol Iberoamericà del Quixot, Ciutat Llum i sèu de l'acontenyiment artístic més important de Llatinoamèrica, ''El Festival Internacional Cervantino''.

Conte en el seu haver en 20 importants museus, i va ser peça clau en l'Independència de Mèxic, ya que la primera batalla en la lluita independentista, es va lliurar en la famosa Alhóndiga de Granaditas.

Sant Miguel de Dellà

És una ciutat que es localisa confrontant en l'estat de Querétaro a l'est de l'estat. Va ser nomenada ciutat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO en 2008, el seu major atractiu és la seua parròquia, ademés dels seus carrers que reflectixen l'essència de Mèxic, alguna cosa que a l'igual de ser tan pacífica, atrau a turistes en tot lo món.

Facenda de Corralejo, Pénjamo

És la Facenda que en l'any de 1753 vera nàixer al prócer de l'Independència Nacional, el pare Miguel Hidalgo i Costella. Lloc que a banda de ser reconegut històricament pel naiximent d'este héroe nacional, també ho és pel tequila produït en el caixco de la Facenda de Corralero, a on es troba el Museu del Vi i la Botella més gran de Mèxic, aixina com l'empresa tequilera oberta al públic que conta en la Catedral del Tequila entre atres sales d'interés turístic. En el front de lo que va anar la casona gran de la facenda, lloc a on va nàixer Hidalgo, a on solament queden els fonaments de la mateixa, es troba una plazuela en una colossal escultura al Pare Hidalgo, construït en un dia de salari de tots els mestres del país i al seu costat una bandera monumental construïda pels 250 anys del natalici del Pare de la Pàtria, estos són considerats Monuments Nacionals. Al costat del frontón, única part en peu de la casona d'Hidalgo, es localisa una capella d'estil barroc manat construir pel pare d'Hidalgo quine va ser administrador de la Facenda. La Facenda forma part de la Ruta 2010, del Bicentenario de l'Independència i Centenari de la Revolució. La població és un atractiu turístic de suma importància per a la ciutat de Pénjamo.

Huasteca guanajuatense

En el noreste de l'estat, tenint com a núcleu la ciutat de Sant Luis de la Pau es troba la regió més abrupta de l'estat, en la qual hi ha notables contrasts climàtics i de vegetació. Destaca el poble miner semi-abandonat de Mineral de Pous, a 8 km al sur de Sant Luis de la Pau, aixina com vàries àrees boscoses propícies per a acampar en els municipis de Sant Luis de la Pau, Terra Blanca i Xichú. La capçalera homònima es troba en un barranc molt fondo.

El cerro del tonellet

Ubicat en Silao, el principal atractiu d'este cerro és un enorme Crist Redentor visitat i venerat per mils de peregrins de tot el país, i que té una semblança al del cerro del Corcovado en Riu de Janeiro, Brasil.

Ruta històrica

És un dels circuits turístics interessants de Mèxic, integrat per Sant Miguel de Dellà, Guanajuato i Dolores Hidalgo, Breçol de l'Independència Nacional, ciutats que guarden algunes de les més importants pàgines de l'Història Nacional. Guanajuato, “Ciutat Patrimoni de la Humanitat” i les Zones de Monuments Històrics de Sant Miguel de Dellà, i Dolores Hidalgo, Breçol de l'Independència Nacional, considerades també “Pobles Màgics” posseïxen testimonis urbans i arquitectònics. Adicionalment, l'oferta turística que oferixen estos destins inclou ademés de servicis de primer nivell, una interessant cartellera cultural a lo llarc de tot l'any, a on és possible gojar des de Festivals Culturals de caràcter internacional, fins a les més arraïlades tradicions religioses i populars.

Ruta de negocis

Una de les rutes que marca la modernitat de l'estat, este circuit comprén les ciutats de Silao, Celaya, Irapuato, León i Salamanca, ciutats en una evident ubicació industrial i comercial, aixina com opcions per a l'oci i l'espargiment. Les seues instalacions permeten la realisació de pràcticament tot tipo d'event; el Poliforum de la ciutat de León o l'Inforum de Irapuato, abdós són recints en capacitat per a satisfer qualsevol requeriment en l'àmbit de les convencions i exposicions.

El municipi de Silao conta en un port sec Guanajuato Port Interior, el qual té una aduana, un parc industrial, zona de negocis, i empreses instalades de classe mundial, distinguint-se en això l'indústria metal mecànica, en l'àrea automotriz; d'igual manera en este recint s'ha instalat l'Institut Politècnic Nacional, oferint algunes especialisació i carreres.

Ruta de convents

Històricament, la regió sur de l'Estat de Guanajuato es va distinguir com a assent d'algunes de les més primerenques fundacions espanyoles en el cridat Nou Món; per això moltes de les seues principals poblacions tenen el seu orige en la primera mitat de el XVI, «el Sigle de la Conquista», fet del que donen fe la soberba presència de monumentals conjunts conventuales aixina com sorprenents vestigis d'arquitectura civil que llegitimen l'importància que en el seu moment tingueren estes poblacions.

Integrada pels municipis d'Acámbaro, Salvatierra i Yuriria, la Ruta de Convents de Guanajuato és un perímetro relativament chicotet en el que varen concórrer órdens religioses diverses, cada una en una proposta arquitectònica distinta concorde als requeriments imposts pel ministeri de la seua congregació. És aixina com este circuit cultural permet admirar testimonis d'arquitectura conventual d'una rellevància única a través d'estructures pertanyents als sigles XVI, XVII i XVIII a on, l'història semblara vestir-se de gala en la recia fortalea d'antics murs d'almoina, per oposició, vestits de prodigis barrocs, platerescos i herrerianos.

Ruta d'aventura

L'estat és una terra de contrasts la diversitat cultural dels quals i paisagiste es fa evident a cada pas. En este cas la regió noreste de l'entitat presenta característiques idònees per al tipo de turisme alternatiu o d'aventura, en unes distàncies relativament curtes, el paisage es transforma de boscoses serres a estepas semiáridas, de rieres i cascades a pintorescs pobles que encara guarden les seues tradicions ancestrals jamai alterades pels espanyols.

Esta ruta comprén els municipis de Sant Luis de la Pau, Sant Josep Iturbide, Sant Felipe i Silao. Esta ruta oferix distintes possibilitats per a la recreació i espargiment, com a visites a pintorescs centres històrics, la pràctica de deports extrems i activitats de turisme alternatiu. En esta ruta és trobem exhaciendas, temples i paisages.

Ruta textil

La regió sur d'estat, oferix una interessant oferta turística, integrada pels municipis d'Uriangato i Moroleón, es forma la ruta textil; ciutats que, ademés d'estret veïnat, compartixen un mateix quefer artesanal que es distinguix pels seus teixits de llana, cotó i fil mercerizado, aixina com també per la confecció de cobertors, rebozos i penyores de vestir, i des de fa algun temps, per la proveeduría del gènero textil.

La tradició textil de la regió acàs trobe el seu orige en l'elaboració ancestral de rebozos; se sap que esta activitat per molt temps va dotar a la zona de mereixcuda fama per la seua calitat i disseny. Actualment, els municipis d'Uriangato i Moroleón s'han consolidat com una regió d'enorme prestigi textil ya que la varietat, confecció i preu dels seus productes sempre satisfà als centenars de visitants que periòdicament apleguen a esta ruta, a on també és possible gojar del sabor i tradició de la vida provinciana. Comunicats per excelents vies, Uriangato i Moroleón són ciutats que ademés de la seua oferta textil, també oferixen una àmplia gama de servicis turístics.

Ruta artesanal

La Ruta artesanal de Guanajuato integra tres municipis que encara que distints, pero mai distants expressen de manera singular el seu gust per la forma i el color. La particular proposta dels materials, aixina com la destrea dels seus artesans convergixen en la producció de peces d'un valor artístic i cultural innegable que fan d'este recorregut tota una experiència. Els municipis d'Apaseo l'Alt, Coroneo i Tarandacuao són un important baluart de tradicions a on la producció artesanal corrobora el seu inagotable veta de creació artística a través de la destrea de mans capaces de convertir la fusta en arcàngel, el fanc en somis, i la llana en alguna cosa més que un simple abric.

Ruta arqueològica

L'extraordinària ubicació geogràfica de l'Estat de Guanajuato, la seua riquíssima diversitat paisajista i les bondats del seu clima varen permetre des de sempre el desenroll d'esplèndides manifestacions culturals, mateixes que varen donar orige a civilisacions que a la llum de l'història varen deixar en esta entitat sorprenents vestigis del passat precolombino.

Actualment Guanajuato mostra orgullós l'atra part de la seua història; tradicionalment reconegut per l'enorme riquea llegada pel virreinato, l'estat captiva ara en la sorprenent presència de les seues singulars zones arqueològiques: Plazuela i Peralta són dos extraordinaris eixemples del passat prehispánico de Guanajuato que aünat als servicis i atractius que oferixen els municipis d'Abasolo, Cuerámaro, Pénjamo i Huanímaro garantisen una atrayente visita.

També ya es pot visitar la recent inaugurada Cañada de la Verge lloc arqueològic localisat a 16 km de Sant Miguel de Dellà i que conta en aproximadament 12 hectàrees a lo llarc de la conca del riu Laja.

Expo Bicentenario

En l'any 2010, Guanajuato albergaria l'Expo Bicentenario Mèxic 2010 en el municipi de Silao per a commemorar el Bicentenario de l'Independència de Mèxic i el Centenari de la Revolució Mexicana.

Infraestructura

Erro al crear miniatura:

Torre Cibeles, en Irapuato.

Aeroport Internacional de Guanajuato, en Silao.

Si be és cert no hi ha rezagos crítics, en alguns rubros cal treballar per a aplegar a tota la població guanajuatense en tots els servicis de comunicació i transport. Tal és el cas de la ret telefònica que en l'entitat ocupa el 10° lloc a nivell nacional per número de llínees per habitant. La zona menys desenrollada és el noreste, principalment els municipis de Xichú, Santa Catarina, Terra Blanca i Atarjea.

Transports

La llongitut del sistema de camins i carreteres en Guanajuato comprén un total de 6.416 km, lo que equival a 21 km per cada 100 km², sent el més alt del país. La ret ferroviària creua l'estat d'est a oest i de nort a sur, en una miqueta més de mil quilómetros de vies.

També conta en l'Aeroport Internacional de Guanajuato localisat en el municipi de Silao i huit aeropistas per a vols locals.

Mijos de comunicació

L'entitat conta en 54 oficines telegràfiques, 119 estacions de microones, 19 canals de televisió i 53 estacions radiofòniques. Guanajuato és un dels estats que conta en el major número d'habitants per oficina de correus, en un servici cada volta més àgil.

Periòdics

En l'estat de Guanajuato es publiquen varis periòdics locals: A.M. en edicions en vàries ciutats (León, Irapuato, Celaya, Guanajuato Capital i Sant Francisco del Racó), la mateixa casa editorial (A.M.) publica el diari Al Dia; Periòdic Correu present en els 46 municipis de l'Estat; L'Heralt (de León i de Irapuato); El Sol (de León, de Irapuato, de Salamanca i del Bajío); La Prensa del Bajío; Notícies Vespertines; El Regional Bon dia de Dolores Hidalgo C.I.N.; El Policia Insurgent; Mileni Diari León i "Zona Franca".

Cadenes de televisió

El govern de l'estat conta en el seu propi canal de televisió local, TV4 Guanajuato, propietat de l'Unitat de Televisió de Guanajuato (UTEG). Ademés existixen estacions locals de televisió i repetidores de les grans cadenes que transmeten ya senyals en Alta Definició "HDTV" com Televisa del Bajío, TV Azteca Bajío i OPMA (Organisme Promotor de Mijos Audiovisuals: Canal 22 Conaculta, Canal 11 IPN, Canal 30 Federal, Ingeni TV i TV UNAM). Ademés, existixen televisoras independents en les ciutats, com Multimedios Televisió León (Galavisión, Mileni TV i Canal 12 Monterrey), Cablecanal, VIA Celaya, TV Salamanca, TV Guanajuato, TV Pénjamo, MB Televisió Freqüència 45, TV Independència, entre unes atres.

Cadenes de ràdio

L'Universitat de Guanajuato conta en la seua pròpia cadena de ràdio. Ademés operen en territori guanajuatense cadenes radiofòniques com a Grup Radiorama Bajío, MVS Radi, Grup Acir, Televisa Ràdio, Grup Fòrmula, Ràdio Grup "Antonio Contreras", Grup Image, Ràdio Reyna Dolores Hidalgo, Corporació Celaya Ràdio, Grup Promomedios León, Ràdio Santa Fe entre unes atres.

Demografia

Vore també: Anex:Municipis de Guanajuato

Vore també: Anex:Localitats de Guanajuato per població

Població

D'acort en el Cens de Població i Vivenda 2020 realisat pel Institut Nacional d'Estadística i Geografia (INEGI) l'estat de Guanajuato conta en un total de 6 166 934 habitants, lo que representa el 4.9% de la poblacional total de Mèxic. La densitat poblacional estatal és de 201.5 habitants/km² i conta en una edat mijana de 28 anys. En Guanajuato el 0.24% de la població parla alguna llengua indígena, principalment otomí i náhuatl, aixina mateix l'1.76% dels guanajuatenses es considera afromexicano

Principals municipis per població (2020)

Municipis de Guanajuato per població
Núm.	Municipi	Pob.	Núm.	Municipi	Pob.
1	León	1,721,215	16	Apaseo el Gran	117,883
2	Irapuato	592,953	17	Acámbaro	108,697
3	Celaya	521,169	18	Cortazar	97,928
4	Salamanca	273,417	19	Salvatierra	94,126
5	Silao	203,556	20	Abasolo	92,040
6	Guanajuato	194,500	21	Sant Josep Iturbide	89,558
7	Sant Miguel de Dellà	174,615	22	Puríssima del Racó	83,842
8	Dolores Hidalgo	163,038	23	Santa Creu de Juventino Roses	82,340
9	Pénjamo	154,960	24	Comonfort	82,216
10	Valle de Santiago	150,054	25	Yuriria	68,741
11	Sant Francisco del Racó	130,871	26	Romita	65,766
12	Sant Luis de la Pau	128,536	27	Villagrán	65,791
13	Sant Felipe	119,793	28	Apaseo l'Alt	63,392
14	Apaseo el Gran	117,883	29	Uriangato	61,494
15	Acámbaro	108,697	30	Jerécuaro	49,517

Erro al crear miniatura:

Font d'aigües danzarinas en Irapuato.

Erro al crear miniatura:

Interior del convent de Yuriria.

Erro al crear miniatura:

Jardí principal Pénjamo, Gto.

L'estat de Guanajuato és el sext més poblat del país i conta en vàries ciutats molt poblades o importants tals com:

• La ciutat de Guanajuato és sèu del govern estatal. És reconeguda per la UNESCO com a Ciutat Patrimoni Cultural de la Humanitat des de 1989 i Capital Cervantina d'Amèrica. Se li reconeix com una ciutat de tipo colonial i orige miner que va prosperar en el descobriment de riques vetes d'or i argent en el XVII. La ciutat de Guanajuato va ser el centre miner més important de la Nova Espanya. També va ser capital del país durant el mandat de Benito Juárez. És famosa per la seua història, arquitectura, les seues mòmies, charamuscas i dolces típics, el Festival Internacional Cervantino en octubre, entre atres atractius. És originari d'esta ciutat un dels actors i cantants més famosos del cridat cine d'or mexicà, Jorge Negrete, també un dels artiste plàstic més importants en l'història moderna de Mèxic, Diego Rivera. Conta en la majoria dels campus de l'Universitat de Guanajuato. La seua població en 2010 era de 171 623 habitants.
• La ciutat de León La sèptima zona metropolitana del país, i la més gran de la macrorregión del bajío, se li considera la capital econòmica i social de l'estat, coneguda com la Capital Mundial de la Pell i el Calcer per la gran producció de productes fabricats en pell de vacú i porcí per a la fabricació del calcer, León és un destí que oferix tot tipo de servicis, caracterisats per supost pels seus extraordinaris estàndarts de calitat. estajant corporatius inclús d'índole nacional, centres comercials, financers, ciutat pionera del país en el Sistema de Transport Massiu "BRT" en el sistema Optibus implementat en l'any 2003, estaja la biblioteca central de Guanajuato i el Teatre més modern del País "Teatre Bicentenario", vàries Universitats, ademés de ser sèu d'events com el Festival del Globo, el Rali de el WRC i la fira estatal en el més de giner, l'indústria del Calcer la fa situar com el punt més important en este ram de tot el país. En el 2010 contava en 1 436 733 habitants (la seua zona metropolitana tenia 1 792 047 habitants).

• La ciutat de Irapuato és una ciutat sumament privilegiada. Encara posseïx una temperatura ideal (encara que varia hui en dia entre 16° i 24°), considerat el millor clima del país per el SMN. Per la seua gran producció de fraules és coneguda com la capital mundial de les fraules. És el principal eix de comunicació de l'estat i un pas obligatori per al transport de càrrega en Mèxic des de qualsevol port o ciutat fronteriça. Del periodo colonial es conserven algunes importants construccions destacant els seus monumentals conjunts religiosos caracterisats pels seus interessants i ben conseguides portades barroques. Esta ciutat és considerada la "breçol industrial de Guanajuato", certificant dit nomenament en l'encara existent Calçada de l'Indústria, junt a l'antic centre històric. Actualment posseïx una diversa indústria, des de la manufacturera fins a la de processament d'aliments, autopartes i de components d'aviació. Grans grups industrials tenen les seues operacions principals en esta ciutat. Conta en importants centres d'investigació, com el Centre d'Investigació i d'Estudis Alvançats (Cinvestav) Unitat Irapuato, l'Unitat de Genómica Alvançada (UGA-LANGEBIO) o el Centre d'Investigació i Desenroll en Micro i Nano Tecnologies (CIDEMYNT). La regió agrícola que ocupa és de les més productives del país (Irapuato-Pénjamo), i cada any, des de 1996, se celebra en la ciutat, en el més de novembre, la Expo Agro-Alimentària, la tercera exposició del sector agrícola més gran del món. Són originaris d'esta ciutat els següents personages de l'història nacional: Josefa Ortiz de Domínguez, Insurgent de la guerra d'Independència; David Alfaro Siqueiros, pintor muralista i un dels tres millors artistes pintors muralista de Mèxic; Silvia Navarro, actriu de cine i televisió; Delia Servin Net, Miss Mèxic 1975; Amalia Macias, cantant; Diego Silveti, un dels millors toreros de Mèxic, fill de David Silveti; Dolores Salomón "La Bodoquito", actriu, conductora i comediante de Mèxic; José Luis Fox Pont, pare de l'expresident de Mèxic Vicente Fox Quezada; i Roberto Arenes Guzmán, un dels millors investigadors dermatòlecs i micòlecs de Mèxic, reconegut a nivell internacional. La població de la ciutat va ser de 529 379 en el 2010 i la seua àrea metropolitana en conjunt en Salamanca és de 789 548 habitants.
• La ciutat de Celaya Coneguda com la Porta d'Or del Bajío, que es dedica a molts rubros de l'indústria, ademés de dedicar-se a l'elaboració de la tradicional cajeta,, s'ubica a sol tres hores de Ciutat de Mèxic i a sol 30 minuts de Querétaro lo que la convertix en un punt important d'urbanisació, Celaya conta en aeroport propi. Té una població de 468 064 habitants.
• La ciutat de Dolores Hidalgo "El Cor de Mèxic", reconeguda per ser el lloc a on es va iniciar el Moviment d'Independència de Mèxic, ciutat en a on encara se sent l'ambient colonial d'aquella época, distinguida per la seua varietat Artesanal i pels seus fabricants de Plats, Tasses de Ceràmica i Fanc. Única en el Nort de l'Estat. Població: 148 144 (2010).
• La ciutat de Salamanca conta en una refineria de petròleu de PEMEX, ademés d'una termoelèctrica de el CFE, conta en una gran estació de plataforma de ferrocarril i es troba a sol 305 km de Ciutat de Mèxic. Posseïx 260 759 habitants (2010) i la seua zona metropolitana ascendix a 789 548 habitants. Esta ciutat és una de les favorites per a practicar deports d'alt rendiment a on es presenten events nacionals. La processó de silenci en Semana Santa és molt famosa a nivell nacional.
• La ciutat de Silao conta en empreses com l'armadora de GM, i grans proveïdors com American Axle, ademés es troba en esta ciutat el Port Interior, l'aeroport internacional de Guanajuato, entre unes atres, destaca pel seu creixent impuls econòmic i poblacional, ya que en l'actualitat és el municipi que més productes exporta en l'estat.

• Les ciutats de Sant Francisco del Racó - i Puríssima del Racó es troben ubicades al surest del municipi de León, són ciutats siamesas i abdós formen un àrea metropolitana urbana de 182 330 habitants, sent les dos la 5.ª regió més poblada de l'Estat.
• La Zona Metropolitana Moroleón-Uriangato-Yuriria es troba conformada oficialment des del 6 d'octubre de 2010, esta es troba conformada pels municipis de Moroleón, Uriangato i Yuriria, la població d'estos tres municipis ascendix a 179,541 habitants. L'activitat econòmica predominant en esta zona metropolitana ho constituïxen l'indústria i el comerç textil i conformen un corredor comercial de més de 4 quilómetros llineals de tendes de roba que li han fet valdre el títul de "La tenda de roba més gran de Mèxic".
• La ciutat de Sant Miguel de Dellà, Ciutat Patrimoni Cultural de la Humanitat reconeguda per la UNESCO i ciutat monument nacional "Essència de l'Independència Nacional", rica en tradicions i arquitectura colonial, és un oasis en el cor de Mèxic, una ciutat chicoteta pero cosmopolita. En ella viu una gran comunitat internacional i artística, en molts residents estrangers, jubilats i persones creatives. Ademés, ha segut descrita com una de les ciutats més inclusivas de Mèxic per a viagers queer, destacant la seua mescla d'artistes, expatriats i negocis orientats a la comunitat homosexual. La seua tranquilitat, estètica pintoresca i tolerància a la diversitat li han creat fama mundial, sent un dels majors destins turístics del país. La seua població és de 160 359 (2010).
• La ciutat de Cortazar és el breçol de la civilisació asteca pel recent descobert Aztlán en el cerro de Culiacán (importantíssima troballa). En este cerro el turisme d'aventura és intens i per les seues rutes de naturalea en el cerro de la Gavia, excelentemente ubicat en el corredor industrial de la regió de la Laja - Bajío ademés del Pont Colgante, únic pel seu estil i categoria, que s'estén imponent sobre el riu Laja i la seua tradició del Corpus Christi pel que els distints gremis ixen en processó per a donar Ciris Jagants estilisats en cera escamada, Única en el món. Població: 88.380 habitants.
• La ciutat de Pénjamo "breçol del pare de la Pàtria", Miguel Hidalgo i Costella, una de les ciutats més antigues de l'estat, fundada en 1542, s'ubica en el suroest de l'estat. L'història de la ciutat emmarca acontenyiments d'importància per a l'estat i la nació. És també el breçol de l'actor, director, músic, Joaquín Pardave, naixcut en esta ciutat en l'any de 1900. Conta en un dels jardins més bells de l'estat i un centre històric en joyes colonials com les parròquies de Sant Francisco d'Assís i la de La nostra Senyora dels Remeis, el Mercat Hidalgo manat fer per l'expresident Porfirio Díaz, i ponts que creuen al riu Pénjamo. La delegació Santa Ana Pacueco és el pol comercial més important de la ciutat. Conforma en la ciutat de la Pietat Michoacán la Zona Metropolitana de Pénjamo-La Pietat. Conta en gran atractius turístics que falten per explotar com el ecoturismo en la serra. Població: 150 017 (any 2010) total municipal, d'ells en la ciutat habiten 41,000 habitants, en la seua Zona Metropolitana ascendix a 249 854 habitants.

• La ciutat de Sant Luis de la Pau fundat el 25 d'agost de 1552, com un poble defensiu en la Ruta de l'Argent que anava de Zacatecas a la Ciutat de Mèxic, deu el seu nom a l'acort de pau que els chichimecas, aliats dels espanyols, varen realisar en els natius chichimecas en eixa data, dia en que es festeja a Sant Luis Rei de França, va ser sèu de la Primera Missió Jesuïta en Mèxic. Va ser capital del Territori Federal de la Serra Grossa entre 1853 i 1857, capçalera del Partit del Nort, quarter general de la Divisió de la Serra Grossa fins a 1956 i des de 1552 ha segut la ciutat més gran i poblada del Nort del Estat de Guanajuato. Població: 115 659 habitants (2010).
• La ciutat de Salvatierra L'1.º d'abril de 1644 se li concedix el títul de ciutat en el nom de Sant Andrés de Salvatierra, en virtut de l'ordenança expedida el 9 de febrer del mateix any pel virrey García Sarmiento de Sotomayor. Esta fundació es va originar en una població casi exclusiva d'espanyols, situació que va permetre que el dècim nové Virrey de la Nova Espanya otorgara Cèdula Real a través de la qual, l'antiga població de Sant Andrés Chochones fora elevada en ranc per a convertir-se en la primera en ostentar la categoria de ciutat entre totes les que actualment conformen l'estat de Guanajuato. Pels seus carrers es poden vore grans convents i casonas de l'época del virreinato, té el títul de tercer ciutat colonial de l'estat ademés en el temps del virreinato se li va cridar el graner del virreinato per les seues fèrtils terres regades pel majestuós Lerma.

Atres ciutats importants són: Apaseo l'Alt, Apaseo el Gran, Sant Diego de l'Unió, Acambaro, Sant Josep Iturbide, Valle de Santiago, etc.

Religió

Erro al crear miniatura:

Catedral de León.

Erro al crear miniatura:

Temple de la Llum del Món en Silao.

96,4 % de lo habitants de Guanajuato són catòlics, que ubica a l'estat en el primer lloc a nivell nacional. 99 % dels habitants de Xichú es consideren catòlics, la sifra més alta de l'estat; la menor sifra es registra en Jaral del Progrés, en 91%. De la població casada o unida, 73.9% declara un matrimoni religiós

Religió	Població
Catòlica	5 147 812
Protestant/Pentecostal/Cristiana/Evangèlica	142 529
Bíblica diferent d'Evangèlica	48 729
Orige Oriental	635
Judaica	574
Islàmica	111
Raïls ètniques	63
Espiritualista	445
Atres religions	553
Sense religió	76 052
No especificat	68 869

Educació

D'acort en el II Cens de Població i Vivenda de l'any 2010 del INEGI, la taxa d'alfabetisació de persones de 15 anys i més en l'estat de Guanajuato és de 91%, en 1960 este percentage era de 54.8%. El municipi en la taxa més alta d'alfabetisació és León (94.4%), mentres que la més baixa correspon a Xichú (79%). Guanajuato ocupa el lloc 27 en el país sobre escolaritat, és dir, el número promig d'anys d'escola cursats, en casi 7.7 anys, que significa casi segon any de secundària; el municipi de Guanajuato té el promig més alt, en casi 9.1 anys, mentres que el més baix correspon a Xichú en 5.3 anys d'escola cursats.

Educació superior

Erro al crear miniatura:

Universitat de Guanajuato, edifici Central.

L'Estat de Guanajuato conta en vàries institucions d'educació superior, tant públiques com a privades.

l'Escola Nacional d'Estudis Superiors León és una unitat acadèmica de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) ubicada al sur de la ciutat de León, inaugurada en 2011 és el primer campus de la UNAM despuix de 35 anys, és l'institució en major reconeiximent acadèmic de l'estat; en ella s'impartixen 7 llicenciatures, i la matrícula d'estudiants no supera els 900 alumnes, sent aixina l'universitat en major demanda en la regió.

La planificació a 12 anys és contar en 12 000 alumnes i alumnes.

l'Universitat de Guanajuato és la casa d'estudis més gran i en el major número d'alumnes en tot l'estat. En els seus plans d'estudi s'impartixen programes des de l'educació de nivell mig superior fins a doctorats. L'Universitat de Guanajuato té una estructura orgànica departamental i multicampus, està organisada académicamente en quatre campus: Campus Guanajuato, Campus Celaya-Salvatierra, Campus Irapuato-Salamanca i Campus León, en 13 divisions i 50 departaments, per al nivell superior. El Nivell Mig Superior és un colege en 10 escoles ubicades en 10 diversos municipis. (PLADI 2010-2020, UGTO)

L'alta calitat de l'Universitat de Guanajuato, és una característica que la distinguix, en el 2010, la classificació de el "Institut Scimago de Rànquings" va ubicar a la UG entre les 10 millors del país de 606 institucions evaluades de 28 països iberoamericans. A nivell Iberoamericà, la UG es va ubicar en el lloc 120 del total d'universitats evaluades de més de 28 països. En el classificació de les 100 millors universitats de Mèxic, de Reader’s Digest, edició 2010, la UG es va ubicar entre les cinc millors universitats públiques estatals de Mèxic.

Un eixemple d'esta calitat és la Divisió de Ciències Naturals i Exactes del Campus Guanajuato, de l'Universitat de Guanajuato, en els seus Departaments de Biologia, Química i Ingenieria Química, oferix programes educatius de llicenciatura o postgrau reconeguts per la seua excelència acadèmica, les carreres de Químic, Ingenier Químic i Químic Farmacèutic Biòlec, aixina com el mestrage i el doctorat en Ciències en Biologia ostenten el màxim nivell que otorguen els Comités Interinstitucionales per a l'Evaluació de l'Educació Superior (CIIES), és dir el nivell 1. Ademés, per satisfer rigorosos indicadors de calitat acadèmica, el mestrage i el doctorat en Biologia, el Mestrage en Ingenieria Química, Integració de Processos i el Postgrau Institucional en Química pertanyen al Programa Nacional de Postgraus (PNP) de el CONACYT. El postgrau Institucional en Química posseïx la màxima distinció, és un programa de “Competència Internacional”.

L'universitat conta en departaments en les ciutats de Guanajuato, León, Irapuato, Celaya, Salamanca, Yuriria, Pénjamo, Sant Luis de la Pau i Salvatierra. l'Universitat de Guanajuato depén del Govern de l'Estat de Guanajuato i goja d'autonomia universitària.

El govern federal també ha construït institucions depenents de la Secretaria d'Educació Pública, de la Subsecretària d'Educació Superior. Existixen sèt Instituts Tecnològics en l'estat, els quals són Federals l'Institut Tecnològic de Celaya, Institut Tecnològic de Roque i l'Institut Tecnològic de León i Descentralisats Institut Tecnològic Superior de Irapuato i l'Institut Tecnològic Superior del Sur de Guanajuato, Institut Tecnològic Superior de Guanajuato i l'Institut Tecnològic Superior de Salvatierra per la Direcció general d'Educació Superior Tecnològica (DGEST), del Tecnològic Nacional de Mèxic.

l'Institut Tecnològic de Celaya, és la segona institució pública més gran d'educació superior de l'estat i és considerat com un dels millors instituts tecnològics del país, dona servici a més 6,000 alumnes en els seus dos campus, està regida per la SEP i forma part de la DGEST, conta en vàries certificacions de calitat, les carreres que oferix són Ingenieria Mecànica, Ingenieria Electrònica, Ingenieria Mecatrónica, Ingenieria Bioquímica, Ingenieria Química, Ingenieria Ambiental, Ingenieria Sistemes Computacionals, Ingenieria Industrial, Ingenieria en Informàtica, Ingenieria Gestió Empresarial, ademés d'oferir llicenciatures en Administració, posseïx també Mestrage en Ciències en Ingenieria Química, Mestrage en Ciències en Ingenieria Bioquímica, Mestrage en Ciències en Ingenieria Mecànica, Mestrage en Ciències en Ingenieria Electrònica, Mestrage en Gestió Administrativa, i el doctorat en Ciències en Ingenieria Química, les quals pertanyen al Programa Nacional de Postgraus de Calitat (PNPC) de el CONACYT, ademés del doctorat en Ciències en Ingenieria Bioquímica, doctorat en Ciències de l'Ingenieria, l'orientació en l'oferta educativa de l'Institut Tecnològic de Celaya van concorde a les necessitats de les empreses que radiquen en Celaya; en el cas del Institut Tecnològic de Roque, les carreres que oferix són Ingenieria en Agronomia, Ingenieria en TIC'S, Ingenieria en Indústries Alimentàries, Ingenieria en Innovació Agrícola Sustentable, Ingenieria Hidrològica, posseïx també Mestrage en Ciències en Producció i Tecnologia de Llavors, i el doctorat en Ciències en Producció Agroalimentària, les quals pertanyen al Programa Nacional de Postgraus de Calitat (PNPC) de el CONACYT, l'orientació en l'oferta educativa de l'Institut Tecnològic de Roque van concorde a les necessitats del sector Agrícola de Celaya.

l'Institut Tecnològic Superior de Irapuato és la tercera institució d'educació superior més gran de l'estat i un dels més reconeguts instituts tecnològics del país, ademés de ser el principal proveïdor de l'indústria en la regió segons el govern de l'estat; en una matrícula d'aproximadament 6000 alumnes en totes les seues extensions. Dit institut posseïx certificacions internacionals oficials en calitat educativa de primer nivell i reconeiximents per part dels més importants organismes empresarials com són CANACINTRA, Consell de la comunicació, CANACO, CCE, i la CONCAMIN. Les següents ciutats són sèus de les seues 7 extensions: Sant Felipe, Sant Luis de la Pau, Cuerámaro, Abasolo, Puríssima del Racó, Sant Josep de Iturbide i Tarimoro ademés de la matriu en Irapuato.

l'Institut Tecnològic Superior de Sur de Guanajuato que es troba en la ciutat de Uriangato i que atén a tota la població sur de l'Estat, sent el més reconegut en la regió.

Existixen quatre Universitats Politècniques: l'Universitat Politècnica de Guanajuato, en el municipi de Cortazar, l'Universitat Politècnica de Pénjamo, l'Universitat Politècnica de Juventino Roses, i l'Universitat Politècnica del Bicentenario, en el municipi de Silao. Oferint educació d'alta calitat en forma pràcticament gratuïta, en ser universitats públiques. Els Programes Educatius oferits són: Ingenieria en Tecnologies de Manufactura, Ingenieria Agroindustrial, Ingenieria Robòtica, Ingenieria en Energia, Ingenieria en Biotecnología, Ingenieria Metalúrgica, Ingenieria en Plàstics, Ingenieria Telemàtica, Ingenieria en Sistemes Automotrices, i Ingenieria en Agrotecnología, Ingenieria en Llogística i Transport, Ingenieria en Disseny Industrial. Ademés de la Llicenciatura en Administració i Gestió de Menudes i Mijanes Empreses. Conten en programes evaluats en el nivell 1 de CIEES i han segut acreedores al premi nacional de calitat educativa, otorgat per la Secretaria d'Educació Pública en l'any 2011. Instalacions modernes i equipament d'alt eixercite, per als jóvens Guanajuatenses, en un model educatiu constructivista basat en competències i Programes Acadèmics actualisats al puixant entorn industrial. Cossos acadèmics i tecnòlecs enfocats a l'investigació tecnològica aplicada.

L'iniciativa privada també ha invertit en l'educació. l'Institut Tecnològic i d'Estudis Superiors de Monterrey té dos campus universitaris, un en León i un atre en Irapuato, ademés d'una preparatòria en Celaya. l'Universitat Iberoamericana té presència en León de la mateixa manera que l'Universitat de La Salle, Universitat Tecnològica de Salamanca (UTS); l'Universitat de León és la que més s'ha expandit en els últims anys, per l'oferta dels seus servicis.

L'educació superior de l'estat de Guanajuato es caracterisa per tindre una major proporció d'estudiants inscrits en institucions de règim de financiamiento privat, a diferència de lo que ocorre en la majoria dels estats del país.

Ademés d'estes institucions, l'estat conta en una de les més recents universitats instalades en respal del govern de l'estat i per part del govern federal, com és l'Unitat Professional Interdisciplinària d'Ingenieria campus Guanajuato (UPIIG). El qual, és el primer campus a nivell nacional de l'Institut Politècnic Nacional que s'ha situat fòra de Ciutat de Mèxic. Este campus de el IPN oferta les carreres d'Ingenieria Aeronàutica, Ingenieria Farmacèutica, Ingenieria Biotecnológica i Ingenieria en Sistemes Automotrices. Per tal motiu, en ser una unitat pertanyent al Institut Politècnic Nacional, és una institució educativa del govern. Dit campus, es troba entre la carretera León-Silao i està establit en la ciutat de Silao en un complex industrial nomenat Port Interior.

Cultura

Símbols

Artícul principal → Escut de Guanajuato.

Erro al crear miniatura:

Escude oficial de l'estat de Guanajuato.

Bandera oficial de l'estat de Guanajuato en l'escut al centre i en un diàmetro de tres quartes parts de l'ample.

Els símbols oficials de Guanajuato com lo són el seu escut, bandera i himne estatal ho estan descrits com a oficials en la «Llei de l'Escut, la Bandera i l'Himne de l'Estat de Guanajuato», oficialisada des de 2023 i que descriu l'us i reproducció dels 3 símbols oficials.

Cervantino

El Festival Internacional Cervantino (FIC.), popularment conegut com «Cervantino», es realisa tots els anys en la ciutat de Guanajuato, ubicada en el centre de Mèxic. El festival va nàixer a mitan de el XX, quan encara es representaven els entremeses de Miguel de Cervantes en les places de diverses ciutats guanajuatenses. En 1972, en respal del govern federal, per iniciativa de l'esposa del president Echeverría, María Esther Zuno, es varen afegir més atraccions artístiques a les representacions tradicionals per a donar-li al festival un aspecte internacional. Des de llavors ha creixcut fins a ser un dels quatre majors festivals del seu gènero en el món. El FIC és membre de l'Associació Europea de Festivals i de l'Associació Asiàtica de Festivals Teatrals. Ademés dels patrocinis governamentals, el festival rep contribucions de patrocinadors privats.

Fira de León

En esta fira tenen lloc exposicions artesanals, gastronòmiques, comercials i ganaderes que se sumen a la festa de León, a on no pot faltar l'emoció de les baralles de galls en una gran varietat d'artistes del moment, els festivals taurins i els excitants jocs mecànics.

Festival Medieval de Guanajuato

El Festival Medieval de Guanajuato és un event de recreacionisme medieval que es realisa des de l'any 2005 en la ciutat de Guanajuato, Mèxic. L'event inclou activitats artístiques i culturals del periodo medieval, comprés entre els sigles V i XV.

Festival Internacional del Globo

El Festival Internacional de Globo es porta a terme en el més de novembre en el parc metropolità de la Ciutat de León Guanajuato, Mèxic. És el més important festival aerostático en tota Llatinoamèrica i el tercer en el continent americà. El festival del globo rep al voltant de 300 000 assistents, que gogen la presència de més de 200 globos aerostáticos, d'espectaculars formes. Els globos són dirigits per excelents pilots reconeguts a nivell mundial.

Llegendes

Guanajuato és un estat de pura tradició oral, escrita i popular per històries increibles que no per velles perden la seua actualitat, La llorona, El carreró del bes, El carrer del truc, El Carreró de l'infern, entre uns atres són unes de les històries més emblemàtiques de l'estat de Guanajuato, formen també partix de la cultura Guanajuatense i de les narracions orals de Mèxic.

Gastronomia

Alguns platillo regionals són el chicotet estil León, les empanadas de carnitas, els tamales de cigró en salsa de xoconostle, la gallina en taronja, l'adop sec, les charamuscas i les cajetas. Les begudes tradicionals són el aguardiente de raïm, el colonche de tunas, el mezcal i el atole.

La guacamaya és un aliment que es troba principalment en la ciutat de León, Guanajuato i Silao. La seua preparació es compon d'ingredients com el bolillo, chicharrón de porc, salsa roja de jitomate, albocat, llima, i en algunes excepcions en ou cuit.

Guanajuato International Film Festival

El Festival Internacional de Cine de Guanajuato (GIFF per les seues sigles en anglés) es porta a terme durant l'última semana del més de juliol, tenint com a sèus les ciutats de Sant Miguel de Dellà , aixina com la mateixa capital de Guanajuato. Ademés de ser un festival internacional de cine, conta en atres més activitats culturals com a concerts de música, homenages a personages que han segut destacats en l'indústria cinematogràfica, aixina com un Rali Universitari que convoca a jóvens de distintes universitats a desplegar les seues aptituts i habilitats en el sèptim art.

Deportes

Fútbol

• El Club León juga en la Lliga Mx
• El Celaya Fútbol Club juga en la Lliga d'Ascens MX
• l'Irapuato Fútbol Club juga en la Lliga Premier (Segona Divisió)

Bàsquet

L'estat conta en un equip de bàsquet en la Lliga Nacional de Bàsquet Professional les Abelles de Guanajuato, en sèu en León.

Béisbol

Despuix de 25 anys d'absència (1992), en març de 2017, retornen a la Lliga Mexicana de Béisbol, l'equip de Braus de León.

Automovilisme

Des de l'any 2003, en els municipis de Guanajuato, Silao i León, els pilots del WRC recorren el centre i alguns camins de terracería en Guanajuato, part del cerro del tonellet en Silao, i en l'autódromo i camins de terracería en León, en sèu de pits en el Poliforum León. En l'any 2017 es va incorporar un circuit de pràctica en la comunitat de Copal, en el municipi d'Irapuato.

Violència

Assessinats

En giner de 2020 el president Andrés Manuel López Obrador va reconéixer  que l'estat de Guanajuato té els més alts índexs de violència i homicidis en Mèxic. Per a 2019 es varen registrar 44.95 assessinats per cada cent mil habitants.

Persones desaparegudes

La sifra de persones desaparegudes ascendix a 3 mil 666 persones. Mentres que han assessinat a 6 persones buscadoras. El 15 de juliol 22 el Colectiu Buscadoras de Guanajuato, el Colectiu Caçadors, el Colectiu Justícia i Esperanza i el colectiu Buscant Cors i Justícia varen formar el Front Per a la Busca de Persones en Guanajuato.

Restriccions de viage

L'embaixada de EE. UU té restriccions de viage per al seu personal en l'autopista 45D, Celaya, Salamanca i Irapuato.

Persones destacades

Artícul principal → .

Vore també

• Portal:Guanajuato
• Organisació territorial de Mèxic

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guanajuato.
• Govern de l'Estat de Guanajuato — sitie web oficial.