Maximiliano I de Mèxic

Fernando Maximiliano José María d'Habsburgo-Lorena (en alemà, Ferdinand Maximilian Joseph Maria von Habsburg-Lothringen; Viena, Imperi austríac; 6 de juliol de 1832-Cerro de les Campanes, Querétaro, Segon Imperi mexicà; 19 de juny de 1867) va ser un noble, polític i militar austríac. Va nàixer en el títul d'archiduc d'Àustria com Fernando Maximiliano d'Àustria, no obstant, va renunciar a dit títul per a ser emperador de Mèxic baix el nom de Maximiliano I. El seu regnat va ser l'únic del Segon Imperi Mexicà, paral al govern encapçalat per Benito Juárez. Ademés, dins de l'historiografia mexicana és conegut com Maximiliano d'Habsburgo.

Va ser germà menor de l'emperador d'Àustria Francisco José I. En 1857 es va casar en la princesa Carlota de Bèlgica, el mateix any en que se li va nomenar virrey del regne de Lombardía-Véneto, adquirit per Àustria en el Congrés de Viena. Dos anys despuix, el regne es va rebelar contra la Casa d'Habsburgo. La seua política cap als italians —massa indulgent i lliberal davant els ulls de les autoritats austríaques— li va obligar a dimitir el 10 d'abril de 1859. En la suspensió de pagaments de la deute extern, França —aliada d'Espanya i Regne Unit— va iniciar en 1861 una intervenció en Mèxic. Encara que els seus aliats es varen retirar de la batalla en abril de 1862 l'eixèrcit francés va permanéixer en el país. Com a estratègia per a llegitimar l'intervenció, Napoleón III va recolzar a un grup de monàrquics del Partit Conservador —opositors del govern lliberal de Juárez— que es varen reunir en la Junta Superior de Govern i varen establir la segona regència imperial. El 3 d'octubre de 1863 una delegació de conservadors va oferir en representació de l'Assamblea de Notables a Maximiliano la corona de Mèxic; est va condicionar la seua acceptació a la celebració d'un referèndum acompanyat de sòlides garanties financeres i militars. Finalment, despuix de mesos de dubtes, el 10 d'abril de 1864 va acceptar.

el Segon Imperi mexicà va obtindre el reconeiximent internacional de diverses potències europees (entre elles Regne Unit, Espanya, Bèlgica, Àustria i Prusia). Estats Units, per la seua banda, per la doctrina Monroe, va reconéixer al bando republicà de Juárez que no va poder ser vençut per l'Imperi. En 1865, en la finalitat de la guerra de Secessió, Estats Units va patrocinar les forces republicanes que, junt a la retirada de l'eixèrcit francés en el territori a l'any següent, va debilitar encara més la situació de Maximiliano. La seua esposa va retornar a Europa en l'objectiu de tornar a conseguir el respal de Napoleón III o qualsevol un atre monarca europeu. Pero les seues gestions varen ser infructuoses. Derrotat en el Cerro de les Campanes en la ciutat de Querétaro, Maximiliano va ser capturat, jujat per una cort marcial i manat fusilar el 19 de juny de 1867. Despuix de la seua mort es reinstauró el sistema republicà en Mèxic, que va donar inici al periodo denominat com la República Restaurada.

Primers anys i infància (1832-1848)

• Maximiliano va nàixer el 6 de juliol de 1832 en el Palau de Schönbrunn, ubicat en les rodalies de Viena, capital d'Àustria. Va ser el segon fill dels archiducs Francisco Carlos d'Àustria i Sofia de Baviera; ademés va ser net —per llínea paterna— del emperador reinante Francisco I d'Àustria i germà menor del futur emperador Francisco José I. El seu nom secular era Fernando Maximiliano José María: Fernando rendia homenage a l'emperador Fernando I d'Àustria (padrí i tio patern seu), Maximiliano en honor al rei Maximiliano I de Baviera (yayo matern) i José María com un nom de tradició catòlica.

Durant la seua infància Maximiliano patia constantment de mala salut: tendia a refredar-se per la poca calefacció de les habitacions del Palau Imperial d'Hofburg, la residència de l'emperador austríac.

Retrat del jove Archiduc Maximiliano de Joseph Karl Stieler (1838).

L'afició de Maximiliano per les disciplines naturalistes (com el dibuix botànic i el paisagisme) va nàixer també durant este periodo, ya que apreciava el jardí privat de l'emperador de dit palau, puix contava en un espai conformat per una arboleda de palmeres i plantes tropicals a on anidan loros; aquell gust es va estendre i es va vore reflectit sempiternamente en els dibuixos que ell mateixa elaborava dels jardins de les residències que va aplegar a habitar a lo llarc de la seua vida i en distintes activitats recreatives com la caça de palometes.

Sofia declarava que entre tots els seus fills ell era el més carinyós. Mentres que descrivia a Francisco José com «precoçment ahorratiu», a Maximiliano ho va calificar com de «naturalea més somiadora i derrochadora». El tio de Maximiliano, Fernando II d'Àustria, havia governat des de 1835. Maximiliano i Francisco José eren molt propencs, al punt que abdós solien burlar-se del seu tio considerant-ho intelectualment deficient. A càrrec del mariscal Joseph Radetzky, Maximiliano —recent complits els tretze anys— en 1845 va recórrer junt a Francisco José els regnes de la península itálica.

Tots els fills de Francisco Carlos i Sofia varen ser educats de la mateixa manera i varen tindre que inclinar-se des d'edat primerenca als rigors de l'etiqueta de la cort en Viena. Maximiliano va ser primer criat a càrrec d'una institutriz, la baronesa Luisa de Sturmfeder von Oppenweiler, i després per preceptores, encapçalats pel comte Enrique de Bombelles, diplomàtic d'orige francés al servici d'Àustria. Tant Francisco José com Maximiliano varen compartir un horari escolar dens: quan Maximiliano tenia dèsset anys, abdós tenien fins a cincuenta y cinco hores d'estudi per semana. A lo llarc de la seua educació va ser instruït en piano, modelació, filosofia, història, dret canònic i equitació. També es va fer políglota puix ademés de la seua natiu alemà va deprendre anglés, francés, italià, hongarés, polac, rumà i chec; a lo llarc de la seua vida va seguir deprenent més idiomes: portugués, espanyol i inclusivament, ya com a emperador de Mèxic, náhuatl.

Adolescència i joventut adulta (1848-1856)

Archiduc Maximiliano per Carl Haase (1853).

En febrer de 1848, la revolució dels italians va guanyar ràpidament tot l'imperi. L'acomiadament de Klemens von Metternich va marcar el final d'una era. L'emperador Fernando I va ser reconegut com a incapaç de governar. El seu germà i successor llegítim, l'archiduc Francisco Carlos, encorajat per la seua esposa Sofia, va renunciar als seus drets al tro en favor del seu fill major Francisco José, qui va començar el seu regnat el 2 de decembre de 1848.

Des del principi, Francisco José es va prendre el poder en serietat i eficàcia. Els hongaresos varen resistir fins a l'estiu de 1849, quan Francisco José va posar a Maximiliano al mando d'operacions militars. Mentres permaneixia impasible, Maximiliano va informar: «Les bals chiulen sobre els seus caps i que els rebels els disparen des de cases en flames». Despuix de la victòria sobre els hongaresos, es va eixercir una repressió implacable contra els opositors, alguns dels quals varen ser aforcats i fusilats en presència dels archiducs. A diferència del seu germà, Maximiliano va quedar impressionat per la brutalitat de les eixecucions. Maximiliano admirava la naturalitat en la que el seu germà va rebre l'homenage de ministres i generals; ara, també ell tenia que demanar audiència per a vore el seu germà.

Els anàlisis de la seua personalitat són contrastats: O. Defrance presenta a Maximiliano com menys dotat de talent i de caràcter més complex que el seu germà major, mentres que L. Sondhaus indica, pel contrari, que a sovint havia eclipsat al seu germà des de l'infància i que este últim semblava, en comparació, més avorrit i en menys talent. Maximiliano als díhuit va ser descrit com a atractiu, somiador, romàntic i diletante.

En 1850, Maximiliano es va enamorar de la comtesa Paula von Linden, filla de l'embaixador de Württemberg en Viena. Els seus sentiments varen ser recíprocs, pero pel menor ranc de la comtesa, Francisco José va posar fi a este idili enviant a Maximiliano a Trieste per a familiarizarlo en la marina austríaca, en la que més vesprada faria carrera.

• Maximiliano es va embarcar en la corbeta «Vulcain» per a una breu travessia per Grècia. En octubre de 1850 va ser nomenat tinent de marina. A principis de 1851 va realisar un atre viage ara a bordo del SMS Novara. Aquell viage li va encantar tant que va expressar en el seu diari: «Vaig a complir el meu somi més volgut: un viage per mar. En alguns coneiximents, deixe la volguda terra austríaca. Este moment és una font de gran emoció per a mi».

Maria Amelia de Brasil per Friedrich Dürck (c. 1849).

Este viage ho va dur en particular a Lisboa. Allí va conéixer a la princesa María Amelia de Bragança, de dèneu anys, única filla del difunt emperador Pedro I de Brasil i que era descrita com a bella, piadosa i ingeniosa i d'una educació refinada. Abdós es varen enamorar. Francisco José i la seua mare autorisen un possible matrimoni. No obstant, en febrer de 1852, Maria Amelia va contraure escarlatina. En el pas dels mesos, la seua salut va empijorar abans del brot de tuberculosis. Els seus meges li varen aconsellar que s'anara de Lisboa a Madeira, a a on va aplegar en agost de 1852. A finals de novembre, es va perdre tota esperança de recuperar la seua salut. Maria Amelia va morir el 4 de febrer de 1853, lo que va provocar en Maximiliano un profunt dolor.

• Maximiliano va perfeccionar els seus coneiximents en el mando de tripulacions i va rebre una sòlida formació tècnica naval. El 10 de setembre de 1854 va ser nomenat Comandant en cap de l'Armada d'Àustria i va ascendir a contralmirante. D'aquelles experiències en la marina es va desenrollar el seu gust pels viages i conéixer nous destins —especialment exòtics—, inclús va aplegar a anar a Beirut, Palestina i Egipte.

A finals de 1855, per les agitades aigües del mar Adriático, va trobar refugi en el golf de Trieste. Immediatament va pensar en construir allí una residència, desig que va posar en pràctica en març de 1856, quan va iniciar la construcció del que més vesprada cridaria Castell de Miramar, concretament en la ciutat de Trieste. El fi de la guerra de Crimea en la firma Tractat de París el 30 de març de 1856 va dur una pacificació en Europa, per lo que Maximiliano, encara a bordo del Novara, va anar a París per a conéixer al emperador dels francesos Napoleón III i la seua esposa l'emperatriu Eugenia, dos personages que varen influir en la seua vida decisivament en els anys posteriors. Maximiliano va escriure respecte a aquell succés en el seu diari: «Encara que l'emperador no té el geni del seu famós tio, no obstant té, afortunadament per a França, una personalitat grandíssima. Domina el seu sigle i deixarà la seua chafada en ell». Ademés va declarar: «No és admiració lo que li tinc, sino adoració».

Compromís i boda en Carlota de Bèlgica (1856-1857)

Vore també: Carlota de Mèxic

Carlota i el seu promés Maximiliano per Louis-Joseph Ghémar (1857).

En maig de 1856, Francisco José li va demanar a Maximiliano que retornara de París a Viena en una escala en Brusseles per a visitar al rei dels belgues Leopoldo I. El 30 de maig de 1856, va aplegar a Bèlgica a on va ser rebut per Felipe de Bèlgica, fill menor de Leopoldo I. Acompanyat pels príncips de Bèlgica, va visitar les ciutats de Tournai, Cortrique, Bruixes, Gante, Amberes i Charleroi. En Brusseles, Maximiliano va conéixer a la filla única del rei i de la difunta regna Luisa d'Orleans, la princesa Carlota de setze anys, que immediatament va caure baix el seu encant.

Leopoldo I, al percatarse de dits sentiments, li va sugerir a Maximiliano que demanara la seua mà. Seguint el seu consell ell va acceptar. Va rebre una cordial benvinguda en la cort belga, pero no va poder deixar de jujar la sobrietat del Castell de Laeken —a on va observar que les escals eren de fusta i no de marbre— tan alluntat delux de les residències imperials vienesas.

El príncip Jorge de Sajonia, que anteriorment havia segut rebujat per Carlota, va advertir a Leopoldo I del «caràcter calculador de l'archiduc de Viena». Respecte al fill de Leopoldo I, el duc de Brabante Leopoldo (futur rei Leopoldo II), li va escriure a la reina Victoria del Regne Unit: «Max és un chiquet ple d'ingeni, coneiximent, talent i bondat. […] L'archiduc és molt pobre, busca sobretot enriquir-se, guanyar diners per a completar les diverses construccions que ha mamprés», puix Victoria era també prima de Carlota. El mateix Leopoldo I li va escriure al seu futur gendre: «En maig et vares guanyar […] tota la meua confiança i la meua benevolència. També vaig notar que la meua chiqueta compartia estes disposicions; no obstant, era el meu deure procedir en cautela».

Per una atra part, llunt de la futura boda, Àustria va conseguir en el Congrés de Viena l'adquisició del regne de Lombardía-Véneto per a la Casa Habsburgo. El 28 de febrer de 1857 Francisco José va nomenar oficialment a Maximiliano virrey de Lombardía-Véneto.

En realitat, despuix d'acceptar el matrimoni en la princesa belga no va semblar mostrar entusiasme ni senyals d'estar enamorat. Va negociar amargament la dote de la seua promesa. i mentres continuaven les complexes transaccions financeres entre Viena i Brusseles en vistes al matrimoni, el rei Leopoldo va solicitar que es redactara un acte de separació de bens per a protegir els interessos de la seua filla. Carlota, que estava poc preocupada per l'apany d'aquelles consideracions «purament materials», va declarar: «Si, com està en qüestió, l'Archiduc va ser investit en el Virreinato d'Itàlia, això seria encantador, això és tot lo que vullc». El compromís es va concloure formalment el 23 de decembre de 1856. El 27 de juliol de 1857 Maximiliano i Carlota es varen casar en el Palau Real de Brusseles. Distinguides cases reinantes d'Europa varen assistir a l'event, inclós el primer polític de Carlota i espós de Victoria del Regne Unit, el príncip consorte Alberto. L'aliança matrimonial va aumentar el prestigi de la recent dinastia belga, que s'aliava una volta més en la Casa d'Habsburgo.

Virrey de Lombardía-Véneto (1857-1859)

Vore també: Regne lombardo-véneto

Un archiduc lliberal

Palau Real de Milà.

Francisco José I va elegir personalment a Maximiliano per a ser virrey. Fotografia de Joseph Albert (1865).

El 6 de setembre de 1857 Maximiliano i Carlota varen fer la seua entrada en Milà, capital de Lombardía-Véneto. Durant la seua estància allà la parella va habitar el Palau Real de Milà i en ocasions la Vila real de Monza. Com a governador, Maximiliano va viure com un sobirà rodejat per una imponent cort formada per chambelanes i majordoms.

Durant el seu govern Maximiliano va continuar la construcció del castell de Miramar, que no es terminaria sino tres anys despuix; la dot de Carlota va anar indubtablement una significativa ajuda per a la seua construcció. El futur Leopoldo II va anotar alguna volta en el seu diari: «La construcció d'este palau en estos dies és una locada sense fi».

Inspirat per l'armada austríaca, Maximiliano va desenrollar la flota imperial i va encorajar l'expedició del Novara que va portar a terme la primera gira mundial marítima comandada per l'Imperi austríac, una expedició científica que va durar més de dos anys (entre 1857 i 1859) i a on varen participar diversos erudits vieneses. Políticament l'archiduc va estar molt influït per les idees progressistes del moment. El seu nomenament al virreinato, en substitució del vell mariscal Joseph Radetzky, va respondre al creixent descontent de la població italiana per l'arribada d'una figura més jove i lliberal. L'elecció d'un archiduc, germà de l'emperador d'Àustria, tendia a fomentar una certa llealtat personal a la Casa d'Habsburgo. Pero Maximiliano i Carlota seguien sense obtindre l'èxit esperat en Milà. Carlota va fer tot lo possible per guanyar-se les simpaties de "la seua gent": parlant en italià, visitant institucions benèfiques, inaugurant escoles... Va aplegar a vestir-se com una llauradora lombarda per a seduir als italians. En la Pasqua de 1858, vestits en robes ceremonials, Maximiliano i Carlota varen caminar pel Gran Canal de Venècia. A pesar de tots els intents realisats per la parella, els sentiments antiaustríacos varen créixer ràpidament entre la població italiana.

El treball de Maximiliano en les províncies que governava va ser fructífer i ràpit: revisió del catastre, distribució més equitativa dels imposts, establiment de meges cantonals, aprofundiment dels passos de Venècia, ampliació del port de Com, drenage de les marismas per a frenar la malaria i fertilizar el sol, irrigación de les planures del Friul, sanejament dels estanys. També va haver una série de millores urbanístiques: la Riva es va estendre als jardins reals de Venècia, mentres que en Milà, les passejades varen guanyar importància, la plaça del Duomo es va eixamplar, es va traçar una nova plaça entre La Scala i el Palau Marí i es va restaurar la biblioteca Ambrosiana. El ministre de Relacions Exteriors de Regne Unit va escriure en giner de 1859: «L'administració de les províncies lombardo-venecianes va ser dirigida per l'Archiduc Maximiliano en gran talent i un esperit imbuido de lliberalisme i la més honorable conciliació».

Desgràcia i revocació

Lombardía-Venècia en vert. Mapa de la península itálica en el context de l'unificació italiana.

Camillo Cavour va ser gran promotor de l'unificació. Cavour de Francesco Hayez (1864).

Encara sent oficialment el virrey, l'autoritat de Maximiliano quedava llimitada davant els soldats de l'Imperi austríac, oposts a qualsevol tipo de reforma lliberal. Maximiliano va ser a Viena en abril de 1858 per a demanar-li a Francisco José I que concentrara personalment els poders administratius i militars, mentres seguia una política de concessions; el seu germà va rebujar aquella solicitut i ho va obstaculisar per a liderar una política més repressiva.

• Maximiliano es va reduir a eixercitar el paper llimitat de prefecto de policia, mentres aumentaven les tensions en Piemont. El 3 de giner de 1859, Maximiliano per raons de seguritat i per temor a que l'atacaren en públic, va enviar a Carlota de tornada a Miramar i va enviar els seus objectes més preciosos fòra dels territoris que governava. Solament en el palau de Milà va compartir les seues queixes en la seua mare Sofia: «Aixina que ací estic desterrat i solament com un ermitaño. […] Soc el profeta que és ridiculisat, que deu provar, peça per peça, lo que va predir paraula per paraula a oïts sorts».

En febrer de 1859 es varen portar a terme numeroses detencions en Milà i Venècia. Els presoners eren pertanyen a les classes pudientes de la població i varen ser transportats a Mantua i a diverses fortalees de la monarquia. La ciutat de Brescia estava ocupada per la milícia, mentres que molts batallons varen acampar en Plasencia i a lo llarc de les vores del riu Po. L'archiduc va intentar moderar les severes disposicions del general Ferencz Gyulai. Maximiliano acabava d'obtindre el permís del seu germà per a reobrir les escoles de dret privades en Pavía i l'Universitat de Pàdua. En març de 1859 varen esclatar incidents entre la policia i milanesos i veroneses. En Pavía, un dels estats governats per Maximiliano, Àustria va crear una verdadera tripulació de sege militar. La situació en Itàlia es va tornar encara més crítica: l'orde ya no es podia mantindre allí sino per les tropes estrangeres. L'obra conciliadora de Maximiliano va terminar de derrocar-se quan els seus distints proyectes per a millorar el benestar de la població varen tindre que ser abortats. A la seua volta aquells intents de benestar eren contraris a la posició en Àustria, que combatia a qualsevol element que pertorbara el seu «programa unitari». Francisco José considerava a Maximiliano massa lliberal i derrochador en les seues reformes i massa indulgent en els rebels italians, per lo que ho va obligar a dimitir del seu càrrec, mateixa que va ocórrer el 10 d'abril de 1859.

La dimissió va ser rebuda en satisfacció per un important actor de l'unificació italiana, Camilo Cavour, que va declarar:

En Lombardía, el nostre enemic més terrible […] era l'archiduc Maximiliano: jove, actiu, mamprenedor, que es va entregar per complet a la difícil tasca de conquistar als milanesos i que anava a triumfar. Mai les províncies lombardas havien segut tan pròsperes i tan ben administrades. Gràcies a Deu, el bon govern de Viena va intervindre i, com de costum, va aprofitar sobre la marcha l'oportunitat de cometre una locada, un acte descortés, el més fatal per a Àustria, el més ventajós per a Piemont […]. Lombardía ya no podia escapar de nosatres.

Exili i conformació del Segon Imperi (1859-1863)

L'Exili Dorat

El 26 d'abril de 1859 Àustria li va declarar la guerra al rei de Cerdenya Víctor Manuel II, sent coneguda posteriorment com la segona guerra d'independència italiana o guerra franc-austríaca. Cerdenya va eixir victoriosa en la guerra gràcies al respal donat per Napoleón III, resultant un dur colp per a les relacions entre França i Àustria. El conflicte va terminar en el Tractat de Villafranca l'11 de juliol de 1859, que va tornar a amistar a Napoleón III i Francisco José. Sobre Venècia, durant la seua trobada en Villafranca Napoleón III va propondre a l'emperador austríac crear un regne veneciano independent, al front del com es colocarien Maximiliano i Carlota, pero Francisco José es va negar a l'idea categòricament. La bona relació franc-austríaca es va tornar a confirmar en el Tractat de Zuric en novembre de 1859, pel que es confirmava l'anexió de Lombardía al Regne de Cerdenya.

Castell de Miramar.

Als vintisset anys, l'archiduc, ara sense activitat oficial i sense perspectives reals, va deixar Milà per a retirar-se a la costa dálmata a on Carlota acabava d'adquirir l'illa de Lokrum i la seua convent en ruïnes. Ràpidament va transformar l'antiga abadia benedictina en una segona llar, abans de poder mudar-se al seu Castell en Miramar en la Nadal de 1860, a on el treball estava casi terminat. Mentres es trobaven els obrers treballant en el castell, la parella primer va ocupar els apartaments en la planta baixa, abans de poder fer-ho en el restant del castell.

Maximiliano a finals de la década de 1850.

Mentrestant, Maximiliano i Carlota es varen embarcar en un viage a bordo del yate Fantasia que els va dur a Madeira en decembre de 1859, el mateix lloc a on la princesa María Amelia de Brasil havia mort sis anys abans. Allí Maximiliano va ser presa de les planyences melancòliques: «Veig en tristor la vall de Machico i l'amable Santa Creu a on, fa sèt anys, havíem vixcut moments tan dolços… Sèt anys plens d'alegries, fructífers en proves i amargues desilusió. […] Pero una profunda melancolia s'apodera de mi quan compare les dos époques. Hui ya sent fatiga; els meus muscles ya no són lliures i llaugers, tenen que soportar el pes d'un passat amarc… És ací a on va morir l'única filla del Emperador de Brasil: una criatura consumada, va deixar este món imperfecte, com un pur àngel de llum, per a tornar al cel, la seua verdadera pàtria».

Mentres que Carlota es va quedar sola en Funchal durant tres mesos, Maximiliano va continuar en el seu propi pelegrinage més allà de Madeira despuix dels passos de la difunta princesa: primer Baïa, després Ric de Janeiro i finalment Espírito Sant. El viage va incloure una estància en la cort de l'emperador Pedro II i també va presentar aspectes científics i etnogràfics. Maximiliano es va embarcar en una aventura en la selva i visita vàries plantacions, en la que va conseguir l'ajuda del seu mege personal August von Jilek, aficionat a l'oceanografia i especialisat en l'estudi de patologies infeccioses com la malaria. Maximiliano durant este periodo va arreplegar molta informació sobre temes com botànica, ecosistemes o métodos agraris. Ademés cal destacar que durant la seua travessia va contemplar l'ampre d'esclaus en el sistema latifundiste, que va jujar de cruel i tacat de pecat; sobre els sacerdots, els va considerar inmodestos i massa poderosos en l'Imperi.

Visita de Maximiliano i Carlota a Tetuán, gravat de Gustave Janet (1860).

A bordo del Fantasia, Maximiliano va salpar des de les costes brasileres fins a aplegar a Funchal a on es va retrobar en Carlota per a retornar a Europa. Varen realisar una escala en Tetuán (Marroc) a a on varen arribar el 18 de març de 1860. Ya en Lokrum, Maximiliano va deixar a la seua esposa deprimida allí mentres escapava a Venècia, en a on se sap que li va anar infel, pero inclús aquella vida ho va cansar ràpidament. Varen transcórrer els mesos i Maximiliano va retornar al Castell de Miramar, a on Carlota retornaria més vesprada. Habitarien junts eixe lloc casi quatre anys més. Carlota li va pintar a la seua família un retrat idílic del seu matrimoni en l'exili dorat, pero forçat, encara que era contrari a la realitat en la que l'alluntament entre els cònjuges era molt marcat i la seua vida marital s'havia reduït a pràcticament res.

Context en Mèxic

Artícul principal → Segona intervenció francesa en Mèxic.

Napoleón III per Franz Xaver Winterhalter (1855).

Entrada de la força expedicionaria francesa en Mèxic en juny de 1863 per Jean-Adolphe Beaucé (1868).

Llunt de la desgastante vida marital de Maximiliano i Carlota, en Mèxic a lo llarc dels governs de Juan Álvarez (1855), Ignacio Comonfort (1855-1858) i Benito Juárez (des de 1858) s'havien expedit les Lleis de Reforma. A través d'elles es varen suprimir els furs de l'Iglésia i de l'Eixèrcit, es va decretar la lliberteu d'imprenta, es desamortizaron els bens eclesiàstics i de les corporacions civils, es varen prohibir les obvenciones parroquials, es va decretar la llibertat de cults, es va crear el Registre civil i se li va arrebatar a l'Iglésia el control monopólico dels matrimonis i defunció. Dites lleis varen polarisar la societat mexicana. La situació es va desbordar quan va iniciar la guerra de Reforma de 1858 a 1861 que va enfrontar als lliberals —encapçalats per Juárez— i conservadors —encapçalats per Félix María Zuloaga—, puix els últims volien mantindre els seus privilegis. Al final els lliberals varen guanyar la guerra, pero els grans terratinents en apoyo d'el bando conservador varen demanar ajuda a Europa.

En França, Napoleón III drogat per les ambicions imperialista va decidir intervindre en la política mexicana. Aprofitant la guerra de Secessió (1861-1865) que va paralisar a Estats Units i en el pretext d'obtindre el reembós dels deutes que el govern de Juárez havia suspés per falta de recursos, França va ratificar el 31 d'octubre de 1861 el Conveni de Londres. Aquell tractat, contrari a la doctrina Monroe —que condenava qualsevol intervenció europea en els assunts de les Américas—, va constituir el preludi de l'Intervenció a Mèxic en la que França es va aliar junt als espanyols i anglesos. Despuix de la partida d'abdós aliats en abril de 1862, França va decidir quedar-se i va nutrir l'ambiciós pla d'ocupar el país per a que es convertira en una nació industrialisada que competiria en Estats Units. Les tropes franceses no es varen tardar en desembarcar en Veracruz i al poc temps va prendre Pobla en maig de 1863, que els va obrir el camí al Valle de Mèxic; finalment al mando dels generals Frédéric Forey i François Achille Bazaine varen ocupar Ciutat de Mèxic en juny del mateix any. L'objectiu de Napoleón III era que Mèxic fora un protectorat francés. Si Mèxic es tornava teòricament independent i pronte es dotava d'un sobirà que duguera el títul d'emperador, tot lo concernent en política exterior, l'eixèrcit i la defensa podria ser administrat pels francesos. Ademés, França es convertiria en el principal soci comercial del país: favorida per a inversions, compres de matèries primeres i atres productes d'importació. França va intensificar l'enviament de colon (en particular els oriunts de Barcelonnette i la vall d'Ubaye, en els Alps d'Alta Provença) per a enfortir la seua presència en sol mexicà.

Elecció del nou emperador

En territori francés Napoleón III va planejar oferir la corona imperial mexicana a Maximiliano, que coneixia personalment i les qualitats de la qual apreciava. Esta estima era recíproca com ya s'havia demostrat per la seua visita a París en 1856. En juliol de 1862 Napoleón III va citar directament el nom de l'archiduc Maximiliano com a candidat, especialment perque ell estava ya familiarizado en Amèrica per les seues anteriors visites a l'Imperi de Brasil, l'única gran monarquia en el continent.

Despuix de la derrota republicana en Mèxic, els conservadors varen pactar que es restauraria el tradicional sistema de govern en l'Imperi Mexicà, en lo que es va encomanar al Partit Conservador una busca per trobar un príncip europeu que complira en certes aptituts per a governar un territori tan complex com lo era Mèxic, puix es demanava que fora catòlic i ademés que respectara les tradicions de la nació —coser que havien «incomplit» els governs republicans per les Lleis de Reformes—.

Frédéric Forey

Maximiliano, circa 1864

El 21 de juliol de 1863 es va formar la Junta Superior de Govern (també cridada Assamblea de notables o Junta dels trentacinc, pel seu número d'integrants), sent el seu president Teodosio Lares assignat per Frédéric Forey, ministre plenipotenciario dels francesos. Durant varis mesos, es va discutir sobre possibles candidats, entre els quals també es trobava Enrique de Borbón, duc de Sevilla. Finalment Napoleón III va decidir propondre formalment a Maximiliano degut a que complia els requisits. Ademés, com Napoleón III era l'únic que de fet coneixia personalment a príncips europeus, el seu candidat gojava de major credibilitat qualsevol atre candidat.

En concloure les llargues discussions, es va aprovar la candidatura proposta i es va crear una comissió de personalitats notables per a que anaren a entrevistar-se en dit candidat i demanar-li que acceptara el tro de l'imperi. Evidentment eixe candidat era Maximiliano d'Àustria, que en eixe moment es trobava retirat en el Castell de Miramar en la costa del Adriático.

El 10 de juliol de 1863, la Junta Superior de Govern es va dissoldre oficialment emetent com a últim acte el següent dictamen que es va publicar al sendemà:

Oferiment i acceptació de la proposta

La comissió mexicana que invita a Maximiliano d'Habsburgo a ocupar el tro de Mèxic en Miramar per Cessara Dell'Acqua (1867).

La delegació conservadora es va triar cuidadosadament posat que tots devien ser dignes de representar a Mèxic i la seua història; va haver sum conte de que anaren els adequats per a mostrar una image digna del país front a l'Archiduc. Napoleón III ya havia notificat a Maximiliano i ell havia tingut temps de considerar-ho en serietat. El 3 d'octubre de 1863 va aplegar al Castella delegació encapçalada pel diplomàtic José María Gutiérrez d'Estrada i seguida d'atres personages com Juan Nepomuceno Almonte (fill biològic de l'insurgent José María Morelos), José Pablo Martínez del Riu, Antonio Escandón, Tomás Murphy i Alegria, Adrián Woll, Ignacio Aguilar i Marocho, Joaquín Velázquez de León, Francisco Javier Miranda, José Manuel Hidalgo i Esnaurrízar i Ángel Iglésies com a secretari.

Al front de la diputació Gutiérrez Estrada va afirmar ser el portaveu de l'Assamblea de Notables que es va reunir en la Ciutat de Mèxic el 3 de juliol. Maximiliano va respondre oficialment: «És halagador per a la nostra casa que els ulls dels seus compatriotes s'hagen tornat cap a la família de Carlos V en quant es va pronunciar la paraula monarquia. […] No obstant, reconec, en perfecte acort en S. M. l'Emperador de França, l'iniciativa del qual va permetre la regeneració de la seua bella pàtria, que la monarquia no podia establir-se allí sobre una base llegítima i perfectament sòlit només si tota la nació, expressant la seua voluntat, aplega a ratificar el desig de la capital. Per tant, és del resultat dels vots de la generalitat del país que dec fer dependre en primer lloc, l'acceptació del tro que se m'oferix».

El Segon Imperi va tindre en un principi el respal no solament de França, sino també de Bèlgica. Leopoldo I per Nicaise de Keyser (1856).

• Maximiliano, per tant, va postergar les coses abans d'acceptar la proposició. Aconsellat pel seu sogre, Leopoldo I, Maximiliano va exigir la celebració d'un referèndum popular acompanyat de garanties sobre el respal financer i militar de França.

En març de 1864, Maximiliano i Carlota varen viajar a París, a on l'emperador Napoleón III i l'emperatriu Eugenia els varen donar una càlida benvinguda per a animar-els a acceptar el tro de Mèxic. L'emperador es va comprometre a mantindre vint mil soldats francesos en Mèxic fins a 1867. Maximiliano va contraure front a Napoleón III una obligació de cinccents millons de pesos mexicans, equivalent en eixe moment a dos mil cinccents millons de francs d'or, destinats a subsidiar els seus proyectes quan va regnar en Mèxic. Sobre el rei Leopoldo, va prometre enviar una força expedicionaria belga a Mèxic per a recolzar-els.

El mateix més més tarde Maximiliano va ser a Viena a visitar al seu germà Francisco José I, qui li va demanar que firmara un pacte familiar que ho obligava a renunciar per a ell i els seus descendents als seus drets a la corona austríaca, a una possible herència, aixina com al seu patrimoni moble i immoble en Àustria, de lo contrari no podrà regnar en Mèxic. Maximiliano va intentar agregar una clàusula secreta que li permetria, en cas que falle en Mèxic, recuperar els seus drets familiars si retornara a Àustria. Francisco José I va rebujar l'adició d'esta clàusula, no obstant, va prometre subsidis i soldats voluntaris (sis mil hòmens i trescents mariners), aixina com una pensió anual. Els pares dels dos varen intentar, en va, influir en la decisió de Francisco José I. No obstant, acompanyat pels seus germans Carlos Luis i Luis Víctor, aixina com per atres cinc archiducs i dignatarios de l'Imperi Austríac, Francisco José I va aterrisar en Miramar perque Maximiliano finalment va resoldre acceptar les severes condicions impostes pel seu germà. Desanimat per estos dràstics requisits, Maximiliano va considerar deixar d'anar a Mèxic. No obstant, despuix d'una llarga i molt violenta discussió entre els dos germans, Francisco José I i Maximiliano varen firmar el pacte familiar desijat el 9 d'abril de 1864. Encara que, quan es varen deixar en el moll de l'estació, es varen abraçar en gran emoció.

S. A. I. l'archiduc Fernando Maximiliano renuncia per la seua augusta persona i en nom dels seus descendents, a la successió de la corona en l'imperi d'Àustria, aixina com als regnes i països i que d'ell depenen, sense excepció alguna a favor de tots els demés membres que es troben en actitut de succeir en la llínea masculina de la casa d'Àustria i la seua descendència de varó en varó; de manera que en qualsevol temps que existixca un solament dels archiducs o dels seus descendents varons, encara dels més lluntans, cridats a ocupar el tro en virtut de les lleis que establixen l'orde de successió en la casa imperial i particularment en virtut de l'estatut de família firmat per l'emperador Carlos VAIG VORE el 19 d'agost de 1713, en el nom de pragmàtica sanció, aixina com de l'estatut de família promulgat el 3 de febrer de 1839 per S. M. l'emperador Femando, ni S. A. imperial, ni els seus descendents, ni ningú en la seua representació, ni en cap temps puguen alegar el menor dret a la successió referida.

Emperador de Mèxic (1864-1867)

Artícul principal → Segon Imperi mexicà.

La fragata SMS Novara per Josef Püttner (Venècia despuix de 1862).

Visita de Maximiliano i Carlota a Pio IX, en el Vaticà c. 1861

Camí a Mèxic

Al sendemà, el 10 d'abril de 1864 Maximiliano va declarar en Miramar als delegats que acceptava la corona imperial, convertint-se oficialment en Emperador de Mèxic. Va afirmar que els desijos del poble mexicà li permetien considerar-se com ellegítim representant electe del poble. Encara que, en realitat, Maximiliano va ser enganyat per alguns conservadors, entre ells Juan Nepomuceno Almonte, qui li va assegurar un hipotètic respal popular massiu. Per a tindre un supost document de que ratificara el respal a l'emperador la diputació mexicana ho va produir agregant al marge el número de la població en la localitat en la que residia cada u dels delegats, com si tots els habitants hagueren anat a les urnes.

Eixe mateix 10 d'abril estava prevista un sopar oficial en Miramar en el gran saló dels Mouettes. Per un atac de nervis no va assistir Maximiliano que es va retirar a la seua alcova a on va ser examinat pel doctor August von Jilek. El seu mege ho va trobar postrat i tan abrumar que li va sugerir que descanse en el pabelló de Gartenhaus per a tranquilisar-se. Carlota, per tant, va presidir el convit sola. L'eixida cap a Mèxic es va fixar per al 14 d'abril de 1864. Dit dia varen salpar a bordo del SMS Novara escoltats per la fragata francesa Thémis, per lo que Maximiliano es va trobar més seré. Carlota i ell varen hacer en Roma per a rebre la bendició del papa Pío IX. El 19 d'abril de 1864, durant l'audiència pontifícia, tots varen evitar mencionar directament l'espoli dels bens del clero per part dels republicans mexicans, pero el papa no va poder deixar de subrallar que Maximiliano devia respectar els drets dels seus pobles i els de l'Iglésia.

Durant la llarga travessia, Maximiliano i Carlota rara volta varen evocar les dificultats diplomàtiques i polítiques a les que pronte s'enfrontaran, pero varen concebre en gran detalle l'etiqueta de la seua futura cort. Varen escomençar a escriure un manuscrit de siscentes pàgines relacionat en lo ceremonial, estudiat en els seus aspectes més minuciosos. El Novara es va detindre en Madeira i Jamaica. Els viagers varen soportar fortes tormentes abans d'una última escala en Martinica.

Arribada i instalació en Mèxic

Aplegada de Maximiliano i Carlota al port de Veracruz.

Castell de Chapultepec.

• Maximiliano va aplegar el 28 de maig de 1864 al port de Veracruz. Per una epidèmia de febra groga en dita localitat la nova parella imperial va creuar la ciutat sense detindre's. Sumat a això, la primerenca hora del seu desembarc els va valdre un mal acolliment per part dels veracruzanos. Carlota estava particularment impressionada: creuar terres càlides en mals condicions climàtiques i un accident automovilístic varen ajudar a proyectar una ombra desfavorable sobre els seus primers passos en Mèxic. No obstant, en Còrdova Maximiliano i Carlota varen ser aclamats pels natius que els veen com libertadores.

Les ovacions varen seguir produint-se en camí a la Ciutat de Mèxic. En l'arribada a atres ciutats, les recepcions varen ser molt jubilosas i de gran algarabía, lo que es va expressar especialment en Pobla i Veracruz, narrat pel secretari particular de l'emperador José Luis Blasio en el seu llibre Maximiliano Íntim. L'emperador Maximiliano i la seua cort. Memòries d'un secretari particular.

Erro al crear miniatura:

Lliure Maximiliano Íntim (1905).

Ya més propencs a Ciutat de Mèxic se'ls va oferir un panorama distint: un país ferit per la guerra i profundament dividit en les seues conviccions. Maximiliano es va enamorar dels paisages del seu nou país i de la seua gent en un curt periodo de temps. El 12 de juny de 1864, la parella imperial va fer la seua entrada oficial en la capital. Es varen detindre en la Basílica de La nostra Senyora de Guadalupe, a on els esperava una part important de la societat de la capital i les diputacions de les províncies de l'interior també varen donar testimoni del seu entusiasme. Mentrestant, les tropes franceses continuaven barallant per a adquirir la totalitat del territori mexicà.

el Palau Nacional —que havia segut utilisat històricament, des de la consumación de l'Independència, com la residència oficial dels titulars de l'eixecutiu— no va correspondre en l'idea que Maximiliano i Carlota tenien d'una «residència imperial». Infestado de chinches, l'edifici era una espècie de quarter auster i ruïnós que requeria un treball important. Una semana despuix de la seua arribada, Maximiliano i Carlota varen preferir instalar-se en el Castell de Chapultepec, ubicat en un tossal prop de la ciutat, que va ser rebatejat com Castell de Miravalle per a fer joc en Miramar. Sigles abans de la construcció del castell, els mexicas havien habitat la zona.

Poc despuix de la seua arribada, Maximiliano va demanar que es traçara una avinguda des del Castell de Chapultepec fins al centre de la capital; l'avinguda va ser nomenada en honor a Carlota com a passejada de l'Emperatriu, que uns anys despuix va ser renombrada al nom actual: passejada de la Reforma. cal mencionar que més vesprada en estiu, la parella imperial també va gojar del Palau de Cortés en Cuernavaca. Maximiliano va realisar numeroses i costoses millores en les seues diverses propietats —en una situació catastròfica en Facenda—.

Política de Maximiliano

Immediatament a la seua arribada Maximiliano va començar a construir museus en l'objectiu de conservar la cultura mexicana, mentres que Carlota va començar a organisar festes per a la beneficencia nacional a fi d'obtindre fondos per a la construcció de cases per a pobres.

Passejada de la Reforma vist des del castell de Chapultepec

L'Imperi va usar la frase «Equitat en la justícia». En un principi va contar en el respal de l'Iglésia catòlica en Mèxic encapçalada pel arquebisbe Labastida i Dávalos i es va mantindre constant en el respal de bona part de la població de tradició catòlica, encara que va tindre una oposició férrea per part dels lliberals. Durant el seu govern Maximiliano va tractar de desenrollar econòmica i socialment els territoris baix la seua custòdia aplicant els coneiximents depresos dels seus estudis en Europa i de la seua família, una de les cases monàrquiques més antigues d'Europa i de tradició obertament catòlica.

Corona imperial de Maximiliano.

Per a Maximiliano, tal i com ho dia el seu lema, la justícia i el benestar varen ser els objectius que declarava més importants per a ell. Un dels seus primers actes, com a emperador, va anar el restringir les hores de treball i abolir el treball dels menors. Va cancelar tots els deutes dels llauradors que excedien els dèu pesos i va restaurar la propietat comuna. També va trencar en el monopoli de les «tendixques de ralla» i va decretar que la força obrera no podia ser comprada o venuda pel preu del seu decret. Maximiliano també es va interessar pel peonaje i les condicions de vida dels indígenes en les facendes: si be la majoria dels indígenes dels pobles gojaven de llibertat, els de les facendes eren somesos a un amo que poguera castigar-els en presó o tortures en ferro o tralla. A fins de juliol de 1864, sis semanes despuix de la seua entrada triunfante a la Ciutat de Mèxic, Maximiliano es va queixar de l'ineficàcia de l'esquadra francesa que no eixia de Veracruz, deixant els ports de Manzanillo, Mazatlán i Guaymas en mans de dissidents en a on arreplegaven el producte de l'aduana a costa de l'Imperi. Les tropes juaristas es retiraven de todas partes, pero la guerra es va ser convertint en escaramuzas liderades per guerrilles; per a Bazaine, mariscal des del 5 de setembre, esta forma de combat era particularment desconcertante.

• Maximiliano va viajar a cavall del 10 d'agost al 30 d'octubre de 1864 per l'interior de les terres mexicanes escoltat per dos pilots de cavalleria. cal destacar que l'Imperi havia decretat una nova organisació administrativa en la que es dividia en cinquanta departaments —encara que en realitat solament va poder ser aplicada en els espais que controlaven—. Va visitar el departament de Querétaro, després les ciutats de Celaya, Irapuato, Dolors Hidalgo i León dels Aldama (en el departament de Guanajuato), Morelia (en Michoacán) i finalment Toluca (en Toluca). Carlota ho va acompanyar en l'última de la ciutat de la gira per a actuar com a acompanyant en una excursió de tres dies abans de retornar a la seua llar; pero, inclús en presència de Bazaine, tropes juaristas varen passar galopant pel camp a menys de dos quilómetros de distància, pero no va aplegar res a majors.

Quan va terminar 1864, l'eixèrcit francés va conseguir que es reconeguera l'autoritat imperial sobre la major part del territori de Mèxic, encara que inclús aixina l'existència de l'Imperi seguia sent fràgil. Els èxits militars francesos eren els únics fonaments sobre els que descansava el proyecte imperial. No va posar molt per a que nous desafius anaren apareixent: la pacificació de Michoacán, l'ocupació dels ports del Oceà Pacífic, l'expulsió de Juárez de Chihuahua i la sumissió d'Oaxaca.

Per a consternació dels seus aliats conservadors que ho varen dur al poder, Maximiliano va defendre vàries idees polítiques lliberals propostes per l'administració republicana de Juárez: les reformes agràries, la llibertat de religió i l'extensió del dret al vot més allà de les classes privilegiades. El temperament lliberal de Maximiliano ya s'havia expressat en Lombardía i, de la mateixa manera que en terres italianes a on s'esforçava per defendre els interessos d'els qui ho havien posat en el tro i la construcció de l'Estat estava llimitada per les tropes, en Mèxic va ocórrer una situació similar en la que oscilava entre ideals Lliberalliberals i conservadors, pero no eixercia un domini indiscutiblement real sobre el país: les mides preses pel seu govern solament s'aplicaven a territoris controlats per guarnicions franceses. Pronte Maximiliano va alienar als conservadors i al Clero en ratificar la secularisació de la propietat eclesiàstica en benefici al domini nacional, i inclús va decretar l'amnistia de tots aquells lliberals que volgueren unir-se a la seua causa. Pedro Escude i José María Cortés i Escampe, que havien participat en el Congrés Constituent de 1856, es varen unir al seu consell de ministres. Inclús va aplegar a oferir-li a Juárez integrar-se en el seu consell com ministre de Justícia, pero es va negar rotundament, ni tan sols a reunir-se en ell en la Ciutat de Mèxic.

Benito Juárez per Pelegrín Vaig clavar.

Existix una carta adjudicada a Juárez l'autenticitat de la qual és àmpliament debatuda degut a que no es conserva l'original i que resa lo següent:

Per un atre costat, quan Maximiliano s'absentava de la Ciutat de Mèxic (inclusivament durant varis mesos) Carlota, segons lo establit en l'Estatut Provisional de l'Imperi, governava: presidia el Consell de Ministres i donava, en nom del seu espós, una audiència pública els dumenges potser en una influència del Consell d'Índies i el Jujat General d'Indis. Carlota també va eixecutar vàries de les polítiques socials de Maximiliano, lo que de facto la va convertir en la primera dòna gobernant de Mèxic.

Des de 1864 Maximiliano havia invitat a europeus a establir-se en la «Colónia de Carlota» en la península yucateca a on es varen assentar siscentes famílies d'agricultors i artesans, predominantment prusianos en l'objectiu d'europeizar el país. Un atre pla per a la creació d'una dotzena d'assentaments més pels exconfederados nortamericà va ser ideat pel oceanógrafo Matthew Fontaine Maury; per a infortuni de Maximiliano este ambiciós proyecte d'immigració va tindre poc èxit. En juliol de 1865, solament mil cent colon, més soldats que agricultors, provinents principalment de Luisiana, es varen assentar en Mèxic i varen permanéixer acantonats en l'estat de Veracruz, esperant que el govern imperial els dirigira a la terra que se suponia que devien cultivar. Este pla naturalment va desagradar al governe en Washington D. C. que va vore en mals ulls als seus ciutadans per despoblar Estats Units per a servir a un «emperador estranger». Maximiliano també va intentar, sense èxit, atraure la colónia anglesa d'Hondures Britànica (actual Belize) a Yucatán. De fet, si be la cantitat de territoris en Mèxic era àmplia, pocs pertanyien al domini públic: tota la terra tenia un amo en drets de propietat més o menys regulars; els grans hacenderos terratinents, per lo tant, varen obtindre pocs beneficis de l'establiment de colon. No pas molt en que les noves colónies agrícoles varen abandonar ràpidament Mèxic a favor d'Imperi de Brasil.

Una moneda d'or en Maximiliano en l'anvers i l'escut del Segon Imperi Mexicà en el revers.

El 10 d'abril de 1865 Maximiliano va instituir una assamblea política «protectora de les classes necessitades», la missió de les quals era reformar els abusos comesos contra els sèt millons d'indígenes presents en sol mexicà. L'1 de novembre de 1865, l'emperador va dictar un decret abolint el castic corporal, reduint la jornada laboral i garantisant els salaris. Este decret, no obstant, no va tindre l'alcanç desijat perque els hacenderos es varen negar a amprar als peons, els qui a sovint es varen vore reduïts novament la seua servitut inicial. Va començar en la transcendència llegislativa, puix el segon imperi va ser el primer govern mexicà que va instaurar lleis, reglaments i normatives que protegien i fomentaven els drets socials. Fòra de la seua acció gubernativa va ser rellevant la fascinació despertada, sobretot en la capital, del sistema monàrquic, la vida dins i fòra del castell d'abdós emperadors i el boato de la cort.

Erro al crear miniatura:

Bust en algeps de Maximiliano d'Habsburgo i l'emperatriu Carlota en el Museu Soumaya de la Ciutat de Mèxic.

La rodalia en la població que sempre va mostrar la parella manifestat en el seu intent d'adoptar i divulgar l'identitat del país que governaven en accions com la pràctica de la charrería, l'estudi de les espècies vegetals i animals del bosc de Chapultepec i l'interior de l'Imperi (que inclús ho va dur a finançar el Museu Públic d'Història Natural, Arqueologia i Història), la traducció al náhuatl dels decrets imperials, les festes del castell organisades per l'emperatriu per a recaptar fondos destinats a la caritat i la visita de l'Emperador a Dolors Hidalgo sent, el 15 de setembre de 1864, el primer gobernant de Mèxic en donar el Cride d'Independència en elloc original en el que es va produir. Existixen varietat de llibres, noveles, contes, obres de teatre i obres lliteràries vàries la premissa de les quals partix de la parella que va governar sobre un país natiu com a propi, tal com es veu en una atra secció de l'artícul.

Edicte imperial bilingüe en náhuatl i espanyol.

També es poden enlistar atres fets trascendentes d'este periodo històric. Maximiliano va ser qui va contractar a l'ingenier M. Lyons per a la construcció del ferrocarril de la Soletat al Cerro del Chiquihuite, que va créixer, més vesprada, a la llínea de Veracruz a Pas del Macho, el 8 de setembre de 1864. Va reorganisar l'Acadèmia d'Arts de Sant Carlos. La remodelació de Palau Nacional i el Castell de Chapultepec aportarien finalment tesors artístics i ornamentals que encara perduren en exhibició en abdós recints. La construcció del passege de l'Emperatriu va donar inici al de reordenamiento i embellecimiento de la Ciutat de Mèxic, sent est el model que concretaria el Porfiriato.

Erro al crear miniatura:

Agustín d'Iturbide i Green per Juliol Valleto (1866).

• Maximiliano i Carlota no havien engendrat a cap hereu. En la gran desaprovació de Carlota, Maximiliano va decidir en setembre de 1865 adoptar als dos nets de l'anterior emperador de Mèxic Agustín d'Iturbide: Agustín d'Iturbide i Green i Salvador d'Iturbide i Marzán. En tals adopcions va constituir que el nom oficial de la dinastia reinante en Mèxic seria Casa d'Habsburgo-Iturbide. Agustín tenia solament dos anys quan va ser adoptat i devia ser separat de la seua mare, segons els desijos de Maximiliano. La situació va ofendre unànimement a l'opinió pública. Sobre Estats Units, la Cambra de Representants va votar una resolució solicitant al president que presentara al Congrés: «La correspondència relativa al seqüestre del fill d'un nortamericà en la Ciutat de Mèxic per part del usurpador d'eixa república nomenat emperador, en el pretext de convertir a este chiquet en príncip […]. Esta resolució es referix al fill de la senyora Iturbide».

Hi ha una hipòtesis que afirma la pertinença de Maximiliano a la maçoneria, no obstant, es deu aclarir que no és citada per cap autor ni obra de referència de l'época. Segons Álvarez d'Arcila Maximiliano era francmaçó (sense aportar cap prova d'això). L'hipòtesis sugerix que pertanydria a una logia que practicava l'antic i acceptat Rito Escocés; Arcila precisa que el 27 de decembre de 1865 es va formar el Consell Suprem del Gran Oriente de Mèxic, que va oferir a Maximiliano el títul de Sobirà Gran Comendador, pero que este ho va rebujar. Va rebujar esta oferta per motius polítics i religiosos. Els Habsburgo eren catòlics devots i la seua estreta relació en el papat era una de les pedres angulars del seu poder. La bula Papal tenia un gran pes en la família, els Habsburgo varen ser els principals patrocinadors de la Contrarreforma i varen utilisar la seua influència per a promoure els interessos catòlics en el Sacre Imperi Romà Germànic i en tota Europa. La relació dels Habsburgo en el papat va ser un dels factors més importants en l'història de la monarquia dels Habsburgo. La seua estreta relació en el papat els va ajudar a mantindre el seu poder i influència durant sigles.

Una pacificació impossible

Porfirio Díaz, per José María Obregón (1883).

Tots els lliberals de cort republicana, que eren encapçalats per Juárez, es varen opondre oberta i regularment a Maximiliano. El progrés de la pacificació entre les poblacions, generalment ben dispostes en el nou imperi, es varen vore obstaculisades en l'oriente i suroest de Mèxic en una forta presència juarista. Els juaristas en 1865 varen començar en operacions militars en Pobla que encara no reconeixien l'autoritat imperial. Porfirio Díaz, un dels millors generals de Juárez, es va establir en la ciutat d'Oaxaca, en un considerable cos d'eixèrcit finançat en recursos locals. La posició estratègica que va optar Díaz —propenca a la carretera principal a Veracruz— va obligar a Bazaine a mantindre constants llocs militars al voltant de dita llínea de comunicació per a la seua observació.

La força expedicionaria francesa va iniciar operacions contra els dissidents pobladors en l'estat d'Oaxaca per a la construcció d'una carretera transitable pels combois. Després d'intensos combats, el 9 de febrer de 1865 Bazaine va conseguir apoderar-se d'Oaxaca, pero els líders guerrillers es varen refugiar en les montanyes, d'a on va ser casi impossible expulsar-els. Lo incomplet de dita es va seguir repetint en vàries parts de Mèxic: Michoacán, Sinaloa i l'Huasteca.

Despuix del final de la guerra civil nortamericana en abril de 1865, el president Andrew Johnson —invocant la doctrina Monroe— va reconéixer al govern de Juárez com el govern llegítim en Mèxic. Estats Units va eixercir una pressió diplomàtica cada volta major per a persuadir a Napoleón III de posar fi al respal francés i, per lo tant, de retirar les seues tropes de Mèxic. Estats Units va suministrar als republicans depòsits d'armes en El Pas del Nort en la frontera en Mèxic. La possibilitat d'una invasió nortamericana per a reinstalar a Juárez en Mèxic du a un gran número de fidels seguidors de l'Imperi a abandonar la causa d'imperial i canviar la seua residència de la Ciutat de Mèxic.

François Achille Bazaine durant la Segona intervenció francesa en Mèxic per Jean-Adolphe Beaucé (1867).

Davant les pressions per una hipotètica intervenció nortamericana, Maximiliano va baixar la pressió de Bazaine va acceptar iniciar una implacable persecució contra els republicans. El 3 d'octubre de 1865 es va publicar el cridat «Decret negre» que, si be estipulava amnistia als dissidents de la causa juarista, declarava en el seu primer artícul: «Totes les persones pertanyents a bandes armades o assamblees que existixquen sense autorisació llegal, proclamen o no un pretext polític […] seran jujades militarment per consell de guerra. Si són declarats culpables, encara que siga solament pel mer fet de pertànyer a una banda armada, seran condenats a mort i la sentència s'eixecutarà dins de les vintiquatre hores». Conforme al decrete centenars d'opositors varen ser eixecutats.

Inclús en dit decret, les forces republicanes no varen cessar. A partir d'octubre de 1865 els imperialistes varen reforçar la seguritat de les carreteres en llocs de turcs habitants en el territori encarregats de «eixecutar sumariamente justícia» contra qualsevol transeünt armat, especialment en el tram de Mèxic-Veracruz. Açò es va originar a que en dit més en Pas del Macho (Veracruz) al voltant de trescents cinquanta assaltants varen descarrilar un tren i varen despullar, varen mutilar i varen massacrar als viagers, entre ells inclosos a onze soldats francesos. Des d'aquell moment cada tren anava acompanyat d'una guàrdia de vinticinc soldats. En giner de 1866 Napoleón III es va vore pressionat per l'opinió pública francesa sobre la «hostilitat a la causa mexicana» i, per un atre costat, estava preocupat pel desenroll de l'eixèrcit prusiano que requeria el reforç de l'eixèrcit present en sol francés; va ser llavors que va decidir trencar les seues promeses en Maximiliano i va ser retirant gradualment les tropes franceses de Mèxic des de setembre de 1866. Ademés es va vore constreñido per l'oposició oficial d'Estats Units que li va enviar un ultimàtum ordenant la retirada de les tropes franceses de Mèxic. En Nova York durant una cerimònia en honor al fallit president Lincoln el diplomàtic i historiador George Bancroft va pronunciar un discurs en el que descrivia a Maximiliano com un «aventurer austríac». El poder i el prestigi de l'Imperi es varen debilitar considerablement.

A inicis de 1866, ya sense cap respal de França en l'Imperi, Maximiliano solament tenia per al seu defensa en el respal d'alguns soldats mexicans fidels a ell, els austríacs otorgats pel seu germà i els belgues finançats per Leopoldo II. El 25 de setembre de 1866 en Hidalgo la Legió Belga comandada pel tinent coronel Alfred van der Smissen va perdre definitivament en la batalla d'Ixmiquilpan: al cap de doscents cinquanta hòmens i dos companyies de cent hòmens, Van der Smissen va atacar Ixmiquilpan penetrant fins a la plaça principal, pero es va vore obligat a retirar-se entre grans dificultats per a dur de tornada a les seues tropes abans d'aplegar a Tula, deixant onze oficials i xixanta hòmens morts i ferits.

Tornada de Carlota a Europa

Carlota de Bèlgica.

En març de 1866 Carlota va prendre l'iniciativa d'intentar directament un pas final en Napoleón III per a que poguera reconsiderar la seua decisió d'abandonar la causa mexicana. Animada per este pla, Carlota va deixar Mèxic el 9 de juliol de 1866 per a anar a Europa. En París les seues peticions varen fracassar per lo que va sofrir un profunt colapse emocional. Pronte també els únics dos respals estrangers que recolzaven l'Imperi varen ser retirats: el seu germà Leopoldo II es va vore incapaç d'ignorar l'hostilitat dels belgues cap a un país que «a sovint els du mals notícies» i Francisco José —que va sofrir una derrota per Prusia en Sadowa— va perdre la seua influència sobre els estats germans i va tindre que retirar els seus militars. Carlota en trobar-se aïllada i sense el respal de cap monarca europeu li va enviar un telegrama a Maximiliano que resava: «¡Tot és inútil!».

Com a últim recurs, Carlota es va dirigir a Itàlia per a buscar la protecció del papa Pío IX. Allí és a on es varen declarar obertament els primers síntomes de trastorns mentals que en els pròxims anys li atormentarien fins a la seua mort. Carlota va ser duta al pabelló Gartenhaus en Trieste a on va estar confinada durant nou mesos. El 12 d'octubre de 1866 Maximiliano va rebre un telegrama en que li varen informar que Carlota sofria de meningitis. Pero va ser quan li varen informar que el mege alienista Josef Gottfried von Riedel estava tractant a la seua esposa que atònit va comprendre la verdadera naturalea de la seua patologia. Maximiliano ya mai més voria Carlota que va passar el restant dels seus dies al recapte del seu germà Leopoldo II i sofrint enclaustrada sérios problemes de salut fins a la seua mort el 19 de giner de 1927.

La tentació d'abdicar

la corbeta Dandolo (1872).

Quan Maximiliano es va enterar de que el viage de Carlota va ser un rotunt fracàs va pensar en renunciar a la Corona. Les decisions de Maximiliano es varen vore dividides entre dos consells contradictoris: el seu amic Stephan Herzfeld —que havia conegut durant el seu servici militar en el Novara— va predir el fi de l'Imperi i li recomanava retornar a Europa quant abans, mentres que el pare Augustin Fischer li suplicava que es mantinguera en Mèxic. Al principi Herzfeld va conseguir albergar-li l'idea de l'abdicació. El 18 d'octubre de 1866 es va ordenar a la corbeta austríaca Dandolo que estiguera llista per a embarcar a Maximiliano i una suite de quinze a vint persones per a dur-els de tornada a Europa. Carregar objectes de valor de les residències imperials i documents secrets. Maximiliano confia la seua resolució d'abdicar a Bazaine. La decisió es publicita i els conservadors s'enfurixen. Malt i desmoralizado, Maximiliano part cap a Orizaba, a on el clima és més suau i a on s'acosta al Dandolo que ancora en Veracruz. En el camí Maximiliano i el seu sèquit fan moltes parades, pero Fischer va intentar incansablemente dissuadir a Maximiliano de que s'anara, evocant l'honor perdut, la fugida i la vida futura en Carlota ara en locada.

• Maximiliano novament es va vore davant les garres de l'indecisió i pregunta al govern conservador, presumint la resposta positiva, si deuria quedar-se en Mèxic; davant l'òbvia resposta positiva Maximiliano va decidir permanéixer i continuar la seua lluita contra Juárez, a on es va vore obligat a finançar ell solament la despesa militar i recaptar nous imposts. A principis de 1867 Maximiliano —que en les seues cartes a la seua família en Àustria minimisava les seues inherents dificultats— va rebre una carta de la seua mare Sofia en la que ho felicita per la decisió de no abdicar aludint a el deshonor: «Ara que tant amor, abnegació i, sense dubte, també por a la futura anarquia ho mantenen allí, acullc en satisfacció la seua decisió i espere que els països rics ho recolzen en el compliment de la seua tasca». Atre germà de Maximiliano, l'archiduc Carlos Luis d'Àustria va enviar un mensage similar: «Ha fet vosté be en deixar-se persuadir de permanéixer en Mèxic, a pesar de les enormes penes que ho abrumar. Mantente i persevera en la teua posició el major temps possible».

Atrincheramiento

General Miguel Miramón per Jesús Corral (1859).

Erro al crear miniatura:

General Tomás Mejía (c. 1860).

El respal militar francés havia cessat: Napoleón III va donar l'orde definitiva de retornar les tropes a França, ya que cada volta eren majors les protestes del poble francés, ademés de que els intelectuals es preguntaven qué feyen en Mèxic a sabiendas de que, a diferència d'atres intervencions exitoses com en Argèlia o l'Indochina francesa, s'havia convertit en una guerra de desgast —tant en lo econòmic com en vides humanes— i davant tals pressions en giner de 1867 Maximiliano ya estava sense protecció. Mentrestant, en Mèxic els lliberals varen formar un eixèrcit homogéneu i varen deixar a les tropes imperials solament en la Ciutat de Mèxic, Veracruz, Pobla i Querétaro. El 13 de febrer de 1867 Maximiliano va eixir de la Ciutat de Mèxic acompanyat pel seu doctor Samuel Basch, el seu secretari particular José Luis Blasio, el seu secretari privat i dos sirvientes europeus. Maximiliano es va dirigir a una ciutat favorable per a l'Imperi: Querétaro. Va aplegar el 19 de febrer de 1867 a on va ser aclamat en càlides ovacions i en un eixèrcit de casi totalitat de mexicans que li eren fidels a la causa imperial.

A pesar dels consells tàctics que posteriorment els seus militars varen recomanar, Maximiliano va decidir quedar-se indefinidament en la ciutat. La configuració geogràfica de la regió (rodejada per tossals a on és possible disparar des d'elles i l'única defensa del qual possible és en una gran cantitat de tropes, recurs del com carien els imperials) feya que un hipotètic sege fora un problema sério. Se li va unir una brigada de varis mils d'hòmens a les órdens del general Ramón Méndez i els guàrdies fronteriços del general Julián Quiroga, que junts sumaven un total de nou mil soldats. En realitat Márquez sí s'havia dirigit a la Ciutat de Mèxic, pero va canviar el seu rumbo a Pobla per a combatre contra Porfirio Díaz, que més tarde ho va derrotar.

L'emperador va assumir el mando superior dels seus hòmens encapçalats pels generals encarregats de la defensa de la ciutat: Leonardo Márquez (estat major), Miguel Miramón (infanteria), Tomás Mejía (cavalleria) i Ramón Méndez (reserva). Els soldats varen rebre entrenament en maniobres tàctiques en el pla de les Carretas.

Les forces lliberals varen aplegar per a iniciar un sege el 5 de març de 1867 comandades pel famós general republicà Mariano Escobedo. Dos dies despuix Maximiliano va establir el quarter general en el cerro de les Campanes. Ya el 8 de març va celebrar un consell de ministres, a on es va discutir que, per falta de recursos econòmics, estaven impossibilitats a prendre qualsevol acció significativa. El 12 de març Bazaine —que ya havia donat prèvies i esporàdiques senyals de voler abortar la missió— va fugir del camp de batalla en camí a l'estranger. Al sendemà Maximiliano, que havia estat dormint en el sol d'una tenda de campanya en el Cerro de les Campanes reinstaló les seues aposentos en el Convent de la Creu, la situació paupèrrima de la qual seguia igual de latent, pero mantenia contínues visites personals a les maniobres de defensa i un ritme habitual de vida. Eixe mateix dia va mantindre un atre consell de guerra en lo que hui és l'edifici de la Presidència Municipal de Santiago de Querétaro.

El 17 de març Maximiliano va donar l'orde de contraatacar, pero la missió va fracassar per un desacort entre Miramón i Márquez. En la nit del 22 de març Maximiliano li va encomanar la missió especial a Márquez de cavalcar rumbo a la Ciutat de Mèxic per a reclutar reforços, orde que va acatar en el alba del dia següent en mil doscents ginets. En la vesprada del mateix dia els republicans varen propondre a Maximiliano rendir-se a canvi de que ixquera en honors de la guerra, aixina i tot, Maximiliano es va negar.

El 27 de març un contingent comandado per Miramón va conseguir un triumfo. Va passar un més sancer de resistència i incertitut en el sege a on, a pesar del baix número dels soldats imperials i els seus escassos ànims, varen resistir a les forces lliberals. Un més despuix, el 27 d'abril, Miramón va ordenar en el Cerro del Cimatario realisar un atac el principal fi del qual era alçar la moral de les seues tropes abatudes d'avorriment i tentades a la deserció; la missió consistia en atacar la Facenda de Calleja ocupada per juaristas —que estava ubicada en les proximitats del cementeri de la ciutat—, a on va resultar a favor dels imperialistes i varen capturar vint canons, una manada de bous i un cofre en diners. Al sendemà Miramón va reforçar el seu cos de lanceros en alguns elements de la cavalleria de Mejía per a ocupar el cementeri, pero esta volta els imperialistes es varen topar en una bateria de dèu canons instalats durant la nit que va conseguir diezmarlos. Els juaristas es reapoderaron de la Facenda i en això la retirada dels imperialistes va resultar com una rotunda derrota: els juaristas casi entrabar a la ciutat.

El 13 de maig Maximiliano va celebrar el seu últim consell de guerra, en a on va declarar: «Cinc mil soldats mantenen hui este lloc, despuix d'un sege de setanta dies, un sege realisat per quaranta mil hòmens que tenen a la seua disposició tots els recursos del país. Durant este llarc periodo […] es varen desperdiciar cincuenta y cuatro dies esperant al general Márquez, qui devia retornar de Mèxic dins de vint dies».

En conseqüència es va acordar un pla de fuga que estaria programat per a dos dies despuix, és dir, el 15 de maig. No obstant, en la matinada del dia programat, el coronel Miguelópez, comandant del regiment de l'Emperatriu, va entregar a l'enemic una porta de la ciutat sitiada que permetia l'accés al Convent de la Creu, lloc a on residia Maximiliano. Querétaro va caure en poder dels republicans.

Ingrés de les milícies del 6.º Batalló de la Guàrdia Nacional de Tetela d'Ocampo a la Plaça Querétaro el 15 de maig de 1867.

Captura

Advertit de la presència de l'enemic en la pren de la ciutat, Maximiliano es va negar a amagar-se. Va abandonar fàcil i voluntàriament el Convent de la Creu a on s'estajava lloc que preferia ser aprehendido fora; en la seua companyia estava el seu secretari particular José Luis Blasio i el seu militar d'ampara, el príncip Félix de Salm-Salm. el coronel José Racó Gallardo, edecán d'Escobedo, els va reconéixer, pero els va deixar seguir el seu camí, considerant-els com uns simples burguesos. Maximiliano es va dirigir al Cerro de les Campanes, ara en companyia dels seus generals Miguel Miramón i Tomás Mejía. Mejía, ferit en la cara i la mà esquerra, li va sugerir a Maximiliano que fugira per les montanyes; despuix de la seua negativa, Mejía es va quedar voluntàriament al seu costat. Una volta que varen aplegar al Cerro de les Campanes l'emperador va ser capturat a mans de Sóstenes Rocha.

Últims dies i mort (1867)

Presó

Convent de les Teresas en Santiago de Querétaro (2014).

Captiu en el Cerro de les Campanes, Maximiliano és obligat a retornar a la seua antiga habitació en el Convent de la Creu. Es va gitar i va revisar baix del seu matalaf en l'esperança de trobar diners a on també va rebre l'atenció del mege Basch. Dos dies despuix, el 17 de maig, els republicans traslladen a Maximiliano al Convent de les Teresas —del que acabaven de ser expulsades les monges—, ya que les celes estaven més netes i l'espai es prestava a una millor vigilància.

• Maximiliano va elaborar unes negociacions prèvies als seus juïns per a conseguir la seua llibertat: es va reunir en Escobedo el 23 de maig a on a canvi de la seua tornada a Àustria els tornaria les dos ciutats encara en mans dels imperialistes: Ciutat de Mèxic i Veracruz; Escobedo va rebujar la proposta perque abdós estaven ya llestes per a caure en mans dels republicans. Maximiliano profundament desanimat va retornar al Convent de les Teresas. Al sendemà d'esta entrevista, 24 de maig de 1867, Maximiliano va ser dut al Convent de les Capuchinas, que es va convertir en la seua última presó.

Juí

Teatre de la República (abans Teatre d'Iturbide) en Santiago de Querétaro (2008).

El 13 de juny de 1867 Maximiliano i els seus generals Miramón i Mejía devien comparéixer davant un consell de guerra especial celebrat en el teatre Iturbide, a on es va instalar a les huit del matí. Va estar conformat per sèt oficials i presidit per Rafael Platón Sánchez, militar que havia participat en la Batalla de Pobla. Afectat de disenteria, Maximiliano va conseguir no comparéixer davant tal tribunal, pero ho representaven dos advocats mexicans: Mariano Riva Palau i Rafael Martínez de la Torre. L'acusació contenia tretze punts; al sendemà, en acabant de que el fiscal Manuel Azpíroz la llegira i exponguera que els fets eren «obvis», va rebre tres vots a favor de la pena de mort i tres a favor del desterro; el sèptim vot d'Azpíroz va concloure la condena a mort.

En un intent per protegir al seu germà, Francisco José I ho va reintegrar per complet en els seus drets com a Archiduc de la Casa d'Habsburgo. Atres monarques europeus (la Regna Victoria, el Rei Leopoldo II i Isabel II d'Espanya) varen enviar cartes i telegrames a on pregaven a Juárez per la vida de Maximiliano; atres personages destacats de l'época com Charles Dickens, Víctor Hugo o Giuseppe Garibaldi també ho varen fer. Quan es va concloure el veredicte i els alegats finals dels advocats defensors es trobava present Juárez; el baró Anton von Magnus i un grup de dònes oriundes de Sant Luis Potosí (estat imperialista) li varen pregar estacats que li perdonara la vida; inflexible, Juárez els va respondre: «La llei i la sentència són en este moment inexorables, perque aixina ho requerix la seguritat pública».

La princesa Inés de Salm-Salm (esposa del príncip Félix), que es trobava en Querétaro, va intentar sobornar a una part de la guarnició que resguardava la ciutat en l'objecte de facilitar la fuga de Maximiliano i els atres dos presoners, mes la maniobra va ser descoberta per Mariano Escobedo.

L'iglésia de Sant Josep de Gràcia i l'ex Convent de les Capuchinas en Santiago de Querétaro (2013).

Les condicions dels últims dies del captiveri de Maximiliano varen ser extremadament severes: habitava en una cela del convent que media 2,7 metros de llarc per 1,8 d'ample; inclús en disenteria no se li va permetre la visita del mege; els guàrdies que vigilaven la cela discutien en veu alta sobre de quina forma podria ser eixecutat i feyen bromes sobre Carlota. Més vesprada, i al marge de lo oficial, Maximiliano va conseguir rebre visites del seu mege privat i de Félix de Salm-Salm.

En un últim intent, Maximiliano li va escriure a Juárez per a demanar el perdó de les vides de Miramón i Mejía, pero també va resultar en va.

Eixecució

Els últims moments de Maximiliano per Jean-Paulaurens (1882).

l'eixecució va ser programada per al dimecres 19 de juny de 1867 a les tres de la vesprada. De matinada Maximiliano es va vestir en un trage negre i el Toisón d'Or en ajuda del seu criat i cuiner Tüdös. Maximiliano va rebre al pare Manuel Soria i Breña, en qui es va confessar per última volta; poc despuix Maximiliano es va sentir prou mal, per lo que li varen donar vials de sal, pero aixina i tot Soria va oficiar una missa tant per a Maximiliano com per als generals Miramón i Mejía. En terminar la missa els varen donar la seua últim menjar: pa en pollet i va vindre; ni tan sols varen tocar el pollet, no obstant, varen beure una miqueta de vi. Ya a les sis i mija del matí va entrar al corredor del Convent el coronel Miguel Palaus, l'encarregat del pilot de fusilament, junt al restant dels hòmens del pilot; quan abdós es varen trobar Maximiliano va exclamar: «Estic llest».

Tres carruages de lloguer aguardaven als condenats, els qui varen pujar junt a Soria. Varen recórrer els carrers de les Capuchinas i l'Estany rumbo al cerro de les Campanes —lloc de l'eixecució— en la vigilància del primer batalló de Nou León. Durant el camí Maximiliano es va posar dubitatiu i es va preguntar si Carlota encara seguia viva; també va observar el cel rebujat exclamant: «És un bon dia per a morir».

Quan varen aplegar alloc Tüdös li va exclamar: «Sempre t'has negat a creure que açò succeiria. Veus que estaves equivocat. Pero morir no és tan difícil com crees»; a Tüdös Maximiliano li va llançar el seu pany mentres dia en hongarés: «Dus-li açò a la meua mare i digues-li que el meu últim pensament va ser per a ella». Li va entregar a Soria el seu rellonge que contenia un retrat de Carlota i li va dir: «Mane este recort a Europa al meu molt volguda dòna, si ella viu, i diga-li que els meus ulls es tanquen en la seua image que duré al més allà».

Fotografia de l'eixecució de Maximiliano (a la dreta) i dels generals Miramón i Mejía el 19 de juny de 1867.

Els tres condenats varen ser posats en una fila darrere d'un tosco mur d'atobó —que havia segut manat a construir el dia anterior pel Batalló de Coahuila— i Maximiliano li va insistir a Miramón que ell devia ocupar elloc en el centre dient-li: «General, un valent deu ser admirat fins a per els monarques». El pilot estava integrat per cinc soldats dirigit pel capità Simón Montemayor, de vintidós anys; Maximiliano li va entregar a cada u dels soldats una moneda d'or demanant-els que apuntaren ben i no dispararen al seu cap. Abans del moment exacte de ser fusilat Maximiliano en veu clara va exclamar:

[…] Vaig a morir per una causa justa, la de l'independència i llibertat de Mèxic. ¡Que la meua sanc sagelle les desgràcies de la meua nova pàtria! ¡Viva Mèxic! ¡Vixca l'Independència».

Mentres Miramón va pronunciar unes paraules en les que es negava a ser considerat un traïdor, Mejía no va dir res, encara que mirava directament als militars.

En acabant de que pronunciaren els seus últimes paraules, Montemayor va ordenar obrir fòc contra els reus: Mejía i Miramón varen caure casi de colp i repent, pero Maximiliano es va tardar una miqueta més, per lo que Montemayor li va indicar en la seua espasa l'ubicació del cor al sargent Manuel de la Rosa, que seguint el seu orde va disparar a quemarropa directe al cor. Un jove, Aureliano Blanquet, va assegurar haver-li donat el tir de gràcia. Tüdös es va afanyar a apagar el fòc i, com li havia demanat Maximiliano, li va llevar el pany que cobria els seus ulls per a dur-li-ho a Carlota. En despit Palaus va declarar: «Açò és obra de França, senyors».

Restants mortals

Un anònim mege austríac, que residia en la Ciutat de Mèxic, va ser cridat en anterioritat per a que duguera els productes necessaris per a un imminent embalsamamiento. Ya despuix del fusilament de Maximiliano, se li va manar a colocar un llançol sobre el seu cos en l'ataüt, que més vesprada va ser pres per un grup de soldats que ho varen dur al Convent de les Capuchinas.

el baró Anton von Magnus li va solicitar a Escobedo el cos, petició que va negar, pero que, no obstant, va permetre que Basch entrara al Convent per a despedir-se del seu cos i ordenar que quatre meges realisaren el embalsamiento. El procés no es va dur com Basch ho tenia previst: es va realisar massa ràpit i en descuits, ademés de que els cabells de la seua barba varen ser venuts per huitanta dólars de l'época i una penyora del mateix Maximiliano al millor postor.

Pronte la notícia de la mort de Maximiliano va aplegar al governe nortamericà, i d'ahí va ser referida a Europa, telegrames que varen aplegar l'1 de juliol de 1867. Francisco José I va demanar el cos de Maximiliano a les autoritats mexicanes per a poder enterrar-ho en Àustria; aixina mateix Von Magnus i Basch li varen solicitar directament a Juárez que els anara entregat el cos, a lo que ell es va negar, per lo que va deixar l'ataüt en abandó en la residència del prefecto de Querétaro. La situació no va canviar sino fins a l'arribada d'un vicealmirante enviat per Francisco José, Wilhelm von Tegetthoff (héroe de la batalla de Lissa), i pronte va poder animar a Juárez de reconsiderar la seua decisió. Finalment el secretari de Relacions Exteriors de Juárez, Sebastián Lerdo de Tejada, va acceptar oficialment la solicitut d'Àustria el 4 de novembre de 1867.

Per la tosquedad del embalsamiento de cos va ser necessari deixar presentable al cadàver per al seu futur trasllat: se li va vestir en un abric negre en reflexos lluents, els seus ulls verdaders varen ser reemplaçats pels d'una verge negra de la catedral de Querétaro, se li maquilló el rostre i es va adornar en una barba postiça a falta dels seus cabells reals. Una volta que ya va estar llest es va traslladar des de Querétaro fins a la capella de Sant Andrés en la Ciutat de Mèxic. Una volta allí, el seu cos va ser sumergit en un bany d'arsènic per a la seua conservació. El govern mexicà va agregar a l'ataüt, com a regal, un fèretre ricament decorat.

Tomba de Maximiliano.

La seua estància en la capital del país no va durar més de dos semanes i despuix de terminar uns paperejos es va ordenar el seu repatriació a Europa. Va aplegar al port de Veracruz el 26 de novembre de 1867, mateixa data en la que va partir del SMS Novara, el mateix barco en el que Maximiliano i Carlota havien aplegat a Mèxic. Va tardar casi tres mesos en que aplegara el Novara a les costes europees. El 16 de giner de 1868 va atracar en Trieste: els dos germans menors de Maximiliano, els archiducs Carlos Luis i Luis Víctor varen rebre personalment els restants del seu germà, que varen escoltar fins a Viena. Francisco José I havia ordenat que el fèretre fora sagellat permanentment en Trieste per a que Sofia no poguera vore els restants del seu fill, acció que es va realisar puntualment i que va complir en el seu comés. Va aplegar a la capital austríaca dos dies despuix, el 18 de giner, en el que es va realisar una cerimònia fúnebre, en la que tots els països aliats d'Àustria varen manar als seus representants, en la notable excepció d'Estats Units, puix resultava un conflicte d'interessos.

Els restants mortals de Maximiliano d'Habsburgo varen ser depositats el 18 de giner de 1868 en la cripta real austríaca, la cripta dels Capuchinos en Viena. Al dia els seus restants actualment descansen allí.

Honors

• 1871: estàtua de Maximiliano I erigida en Hietzing, Viena per Johann Meixner.
• 1875: estàtua de Maximiliano I en Trieste per Johannes Schilling: inaugurada en la seua ubicació actual en la Piazza Giuseppina. Retirada per raons polítiques al final de la Primera Guerra Mundial, després reensamblada en el parc del castell de Miramar en 1961, va retornar a la seua ubicació original el 19 de decembre de 2008.
• 1876: Columna rostral per Heinrich von Ferstel, inicialment erigida per l'Armada austríaca en Polixca abans de ser traslladada a Venècia en 1919.

• 1901: la capella Commemorativa de l'Emperador Maximiliano es troba en el Cerro de les Campanes en la ciutat de Querétaro en Mèxic. Construït en 1901, es troba a on va ser eixecutat l'emperador Maximiliano I el 19 de juny de 1867 i està dedicat a la seua memòria. Està ubicat en el Parc nacional Cerro de les Campanes creat en 1937.

Llegat

Opinió pública

En l'arribada a Europa de la notícia de l'eixecució de Maximiliano, la prensa es va dividir entre els qui varen jujar de l'acte com èticament correcte o incorrecte. El periodiste, ensagiste, diplomàtic i polític francés Arthur de la Guéronnière va publicar un artícul en Maximiliano com a protagoniste, a on va escriure: «¡Tot ha terminat! La traïció va ser solament l'espantós preludi d'una sanguinosa venjança […] ¡Quina vergonya! Eterna vergonya dels verducs que profanen la llibertat». El Debat, un periòdic espanyol, va publicar: «El plom [armes de fòc] regicida ha fet el seu treball en Mèxic i és el ingrato a qui Maximiliano volia dur la pau i la civilisació que va dirigir l'arma assessina en el sen noble en el que un clapit del cor complet per als seus temes d'amor i devoció». Un periòdic belga va expressar una postura neutral; i si be va reprovar el fet, va exculpar a Juárez de ser l'autor intelectual del fet: «Sí, l'eixecució de Maximiliano és un acte reprensible, bàrbar […], pero no és per als que citen a Juárez front a la barra de l'opinió pública que no tenien una paraula de culpa quan Maximiliano, el 3 d'octubre de 1865 [Maximiliano] havia proscrit a els qui defenien la seua pàtria contra l'invasió estrangera»; el periòdic britànic The Times al respecte va mencionar que dit decret es va posar en marcha en la guerra civil i mai es va implementar parcialment.

En Europa la segona intervenció francesa en Mèxic (inclosa l'eixecució de Maximiliano) va ser un tema molt controvertit. Durant el Segon Imperi francés, el quadro de Manet L'eixecució de Maximiliano (explorada en la secció d'este artícul «Maximiliano en l'art») ni tan sols va ser oferida pel seu autor per a ser presentada en el Saló de París perque el seu rebuig seria predible. L'obra de teatre Juárez va ser censurada en França i Bèlgica i no es va lliurar de la prohibició fins a 1886; la població catòlica belga va considerar l'obra com a «ofensiva per a la memòria de Maximiliano». degut a que tenia una perspectiva que favoria als republicans mexicans.

Historiografia

Un rumor constant és que el pare de Maximiliano va ser en realitat Napoleón II Bonaparte. L'hipòtesis se sosté que Napoleón II va ser criat en la cort austríaca dels Habsburgo. Despuix del naiximent de Francisco José, Sofia de Baviera s'havia tornat molt propenca a Napoleón II. Napoleón II va morir el 22 de juliol de 1832 (setze dies despuix del naiximent de Maximiliano) i es té registre de que Sofia estava tan volàtil que inclusivament era incapaç d'alletar a Maximiliano. De qualsevol forma, en aquella época la seua paternitat mai va ser qüestionada sériament.

Ideologia

• Maximiliano es considerava ètnicament alemà en una época en la que el nacionalisme alemà aspirava a aglutinar tots els territoris germanófonos en un únic Estat-nació. Per una atra part, Maximiliano era un catòlic devot que es enorgullecía de descendir dels Reis Catòlics.

Valorava a tots els originaris d'Amèrica i es va constatar en el seu proyecte nacional, a on va intentar àmpliament millorar les condicions de vida dels pobles indígenes mexicans. Era fermament contrari al esclavisme i sempre va pugnar per l'abolició de l'esclavitut en una época en la que era comuna en la majoria de països del món.

La seua visió per a Amèrica consistia en la formació de dos grans imperis: el de Mèxic en Norteamérica i el de Brasil en Sudamérica, que gràcies al seu èxit acabarien atraent i absorbint a les chicotetes repúbliques veïnes formant un proyecte civilizatorio integral.

Títuls i armes

Símbols

• Erro al crear miniatura:
  Escut del Imperi austríac entre 1815 i 1866, usat com a archiduc d'Àustria
• Erro al crear miniatura:
  Escut de Lombardia-Venècia entre 1815 i 1866, usat com virrey
• 
  Blasón de Lombardia-Venècia entre 1815 i 1866, usat com virrey
• 
  Escut d'armes del monarca, a la seua volta escut de Mèxic entre 1864 i 1867
• Erro al crear miniatura:
  Litografia de dit escut en el Museu Fort de Loreto (1865)
• Erro al crear miniatura:
  Bandera Imperial Mexicana (1864-1867), per a us exclusiu de l'emperador i el seu consorte

Maximiliano en l'art

Teatre

Publicitat de Juárez en 1886.

• Juárez (1880), obra d'Alfred Gassier.
• Maximilians Glück und Ende (1870), drama històric en 3 actes de Rudolph Bieleck;
• Maximilian (1902), drama en cinc actes d'Edgar Lee Masters;
• Carlota (1904), drama històric de Fielding Burke;
• Maximiliano (1906), drama històric en tres actes i un pròlec de Secundino Darquea;
• Maximiliano: o El desenllaç d'un imperi (1906), drama històric en quatre actes i en prosa de Segismundo Cervi i Campasol
• Juárez und Maximilian (1925), drama de Franz Werfel;
• Corona d'ombres (1947), drama de Rodolfo Usigli
• Adíos, mare Carlota (1955), versió dramàtica d'un possible fet històric en tres actes de Dagoberto de Cervantes

Òperes

Estrena	Òpera	Autoria
1932	Maximilien	Llibret de R. S. Hoffman basat en el drama Juárez und Maximilian de Franz Werfel; música de Darius Milhaud.
1948	Carlota	Llibret de Francisco Zendejas; música de Luis Sandi.
Inèdita	Carlota	Llibret d'autor desconegut; música de Robert Avalon.
2012	L'emperatriu de la mentira	Llibret de Ángel Norzagaray; música de Dmitri Dudin.
2005	El somi d'una corona	Musical històric de Konrad i Wolfgang Ratz.

Pintures

L'eixecució de Maximiliano, versió final d'Édouard Manet (1869).

Édouard Manet, escandalisat per la mort de Maximiliano, va treballar durant més d'un any en la realisació de vàries versions de la seua pintura L'eixecució de Maximiliano que constituïx una contundent acusació pictòrica contra la política liderada en Mèxic per Napoleón III. Es varen produir tres versions entre 1867 i 1869.

La primera pot vore's en el Museu de Belles arts de Boston; els fragments del segon s'arrepleguen en la National Gallery de Londres; l'esbós final està en la Gliptoteca Ny Carlsberg en Copenhague; mentres que la composició final es conserva en la Kunsthalle Mannheim.

La versió final de l'obra (que va poder haver rebut influència de El 3 de maig en Madrit de Goya) va satisfer personalment a Manet a on els soldats del pilot de fusilament no estan abillats en l'uniforme mexicà de l'época, sino com de l'Eixèrcit Imperial Francés i el sargent (en una gorra roja) que recarrega el seu rifle fa una referència a Napoleón III.

Vore també: L'eixecució de Maximiliano (Manet)

Noveles

Any	Novela	Autor
1868	El cerro de les campanes	Juan A. Mateos
1987	Notícies de l'Imperi	Fernando del Pas
2010	L'últim príncip de l'Imperi Mexicà	C. M. Maig
2011	Imperi	Héctor Zagal
2014	Juárez en el Convent de les Capuchinas: La reunió secreta en Maximiliano	Adam J. Oderoll

Películes

Any	Película	Actor	Director	Idioma
1939	Juárez	Brian Aherne	William Dieterle
1954	Vora Cruz	George Macready	Robert Aldrich	En anglés i doblada a l'espanyol
1972	Aquells Anys		Felipe Cazals
2014	Maximilian von Mexiko		Franz Leopold Schmelzer	En alemà

Séries

Any	Película	Actor	Director
1994	El vol de l'àguila	Mario Iván Martínez	Enrique Krauze

Ancestros

Antepasados de Maximiliano I de Mèxic

Vore també Història de Mèxic Segon Imperi mexicà Casa d'Iturbide Invasió francesa de Mèxic President de Mèxic Emperador de Mèxic Anex:Consell de ministres de Maximiliano d'Habsburgo Anex:Consell de ministres d'Agustín d'Iturbide Notes Referències Bibliografia Almeida, Sylvia Lacerda Martins de (1973). Uma filha de D. Pedro I: Dona Maria Amélia (en pt). Barroy Sánchez (2012). Història de Mèxic, 5.ª edició, Ciutat de Mèxic: McGraw-Hill. ISBN 978-607-15-0688-7. Beller, Steven (2018). The Habsburg Monarchy 1815-1918, 1.ª edició (en en), UK: Cambridge University Press. ISBN 9781107091894, 1107091896. Bénit, André (2020). [4]. ISBN 978-2-8076-1470-3. Blasio, José Luis (1905). Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Coordinació d'Humanitats, 2013 (ed.). Maximiliano íntim: L'emperador Maximiliano i la seua cort, memòries d'un secretari particular, 1.ª edició (en espanyol), Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, pp. 312. OCLC 9786070248405. ISBN 6070248406. Castelot, André (2002). Maximilien et Charlotte: La tragédie de l'ambition (en fr). Chabrand, Émile (1897). Els Barcelonnettes au Mexique / Émile Chabrand ; [précédé d'unix notice parell Charles Simond] (en fr). De Feller (1868). Journal Historique et Littéraire, 4.ª edició (en fr), Brusseles. Defrance, Olivier (2004). . Defrance, Olivier (2012). Ramener Charlotte. La mission du baron Adrien Goffinet à Vienne et Miramar – juillet 1867 (en fr). d'Arrangoiz (1968). Mèxic des de 1808 fins a 1867. (2007).«Els colon alemans en Yucatán durant el Segon Imperi Mexicà».OPUS Augsburg 2008a. (2020).«“Beneath a Rich Blaze of Golden Sunlight”: The Travels of Archduke Maximilian through Brazil, 1860».Terrae Incognitae.52(1) 37–64.ISSN 0082-2884.doi:10.1080/00822884.2020.1726025.Consultat el 12 d'abril de 2020. Duverger, Christian (2003). [5] (en fr), Seuil. ISBN 2-02-059075-1. Escalante Gonzalbo; García Martínez, Bernardo, {{{nom2}}}; Jáuregui, Luis, {{{nom3}}}; Zoraida Vázquez, Josefina, {{{nom4}}} (2004). Nova Història mínima de Mèxic, El Colege de Mèxic. ISBN 968-12-1139-1. Gaulot, Paul (1890). [6] (en fr), Pariu. Größing (2007). Glück und Unglück im *österreichischen Kaiserhaus (en de). OCLC 188240888. ISBN 978-3-85002-633-8. Günter (1973). Molden (ed.). Die Weltumsegelung der Novara, 1857-1859 (en de), Viena. Gutiérrez Estrada; Tonello, {{{nom2}}}; d'Autriche, Maximilian (1863). Discours prononcé au château de Miramar, li 3 octobre 1863, parell M. Gutierrez d'Estrada, président de la Députation mexicaine, en offrant, au nom de la Junte dones notables, la couronne du Mexique à ... l'archiduc Maximilien d'Autriche, et réponse de ... l'archiduc ..., Impr. d'Ad. Lainé et J. Havard. d'Habsburgo, Maximiliano (1868). Recollections of my life. Hamnett, Brian (2001). Història de Mèxic, Cambridge University Press. ISBN ISBN 84-8323-118-2. Hans (1869). Queretaro: Souvenirs d'un officier de l'empereur Maximilien (en fr), Querétaro: Dentu. Hyde (1946). Mexican Empire: The History of Maximiliam and Carlota of Mèxic, 1.ª edició (en en), Londres: Macmillan and Co Limited. Kerckvoorde, Mia (1981). Charlotte : la passion et la fatalité (en fr). Kramar, Konrad (1999). Die schrulligen Habsburger: Marotten und Allüren eines Kaiserhauses (en de). OCLC 46473818. ISBN 3-8000-3742-4. Hugo (1870). Hetzel (ed.). Actes et paroles Pendant l'exil, prenga II (en fr), Pariu. Lubienski, Johann (1988). Der maximilianeische Staat. Mexiko 1861-1867 (en de), Köln-Graz: Bühlau Verlag. Meyer-Stabley, Bertrand (2008). (en fr), Pariu: Pygmalion. McAllen, Mary Margaret (2014). Maximilian and Carlota. Europe's Last Empire in Mexico (en en). Niox, Gustave Léon (1874). Expédition du Mexique, 1861-1867; récit politique & militaire (en fr). (1965).«United States-French Relations Regarding French Intervention in Mexico: From the Tripartite Treaty to Querétaro»».Southern Quarterly.6(4) Ridley (2001). Maximilian and Juárez (en en), Phoenix. OCLC 48176883. ISBN 1-84212-150-2. Rolle, Andrew F. (1965). The lost cause: The Confederate exodus to Mexico, 1.ª edició (en en), University of Oklahoma Press. OCLC 44958116. ISBN 0-585-15595-X. Sort Cerdeño, Reynaldo; Serra Moncayo, {{{nom2}}} (2010). Atles commemoratiu 1810-1910-2010, Mèxic: Sigle XXI Editors. ISBN 978-607-03-0141-4. (1989).«Mèxic-Brasil: una correspondència imperial».Història Mexicana.39(1)ISSN 0185-0172.Consultat el 2020-12-26. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Maximiliano I de Mèxic. Biografia de Maximiliano d'Habsburgo Acta de defunció de l'Emperador Maximiliano I de Mèxic en Wikisource