Batalla de Lissa (1866)

La batalla de Lissa es va lliurar el 20 de juliol de 1866 entre la armada austríaca i la armada italiana, prop de l'illa de Lissa (actual Vis), en la mar Adriático, en el marc de la guerra austro-prusiana. Va ser una victòria decisiva de la força austríaca front a una esquadra italiana molt superior en número. Va ser la primera gran batalla naval en la que varen participar barcos de vapor.

La batalla va ser part de la Tercera Guerra de l'Independència Italiana, en la qual Itàlia es va aliar en Prusia en el curs del conflicte contra Àustria. El principal objectiu italià era conquistar Venècia, llavors partix de l'Imperi austríac.

Les flotes estaven compostes per velers en motors de vapor i acorazars. La flota italiana contava en 12 acorazar i 17 velers i superava numèricament a l'austríaca, dotada de 7 acorazar i 11 velers. Els austríacs també estaven en clara desventaja sobre el número d'armes. Va participar aixina mateix un dels primers barcos en els que els canons estaven montats en una torreta giratòria, l'italià Affondatore.

El comte Carlo vaig donar Persano va liderar la flota italiana, mentres que l'austríaca estava al mando del contraalmirante Wilhelm von Tegetthoff. El fort de Lissa va ser posat baix l'autoritat de David Urs de Margina, rumà de Transilvania.

Plans de batalla

La tropa atacant austríaca estava dividida en tres grups. La primera divisió estava composta pels bucs blindats, entre ells el SMS Don Juan d'Àustria. La segona i més poderosa contava en el Navío de llínea Kaiser liderant a cinc fragates. La tercera divisió estava formada per chicotetes cañoneras i mercants armats. El mercant Stadion estava al front de la flota i actuava com a guia.

Les tres divisions alvançaven en formació en V. La primera divisió baix el mando de Tegetthoff anava al front i els barcos més dèbils de la tercera divisió en la retaguàrdia. Els velers del comodoro Petz anaven en el centre.

El pla austríac consistia, per la seua escassa potència de fòc, en acostar-se per a mantindre una lluita en fòc de curt alcanç i afonar un chicotet grup de barcos italians per a conseguir llevar-els la moral de lluitar.

Pese a la seua superioritat, els italians no estaven preparats per a la batalla. Estaven ocupats preparant un desembarc quan varen rebre notícies de que la flota austríaca se'ls estava acostant. Persano va cancelar el desembarc i va ordenar a la esquadra eixir a la mar formant una columna. No obstant, poc despuix va cancelar l'orde i la va substituir per la de formar una llínea de front rectilíneo, tal i com s'usava en les batalles navals de velers.

La primera divisió d'alvanç consistia en els navío Principe vaig donar Carignano, el Castelfidardo i el Arcona, baix el mando de l'almirant Vacca. La segona divisió del capità de primera classe Faà vaig donar Bruno anava en el centre i contava en els navío Re d’Itàlia, Palestro i Sant Marino, i la tercera divisió, en la retaguàrdia, es componia del Re vaig donar Portogallo, el Maria Pia i el Varese dirigits pel capità Augusto Riboty. Ademés d'estos acorazar, els velers anaven distribuïts entre les tres divisions.

Abans de la batalla, Persano va causar confusió entre les seues files en decidir transferir la seua bandera al Affondatore, el qual s'havia quedat fòra de la llínea de batalla com a reserva. No obstant, la senyal per a decelerar i baixar els pots per a transportar a l'almirant no varen aplegar a la primera divisió, la qual es va alvançar deixant una brecha en la llínea italiana. Persano no va aplegar a informar del canvi de bandera, per lo que els italians varen continuar mirant al buc insígnia, el Re d’Itàlia, esperant órdens.

La trobada de les esquadres a les 10 en punt

En ignorar els avisos de «barcos sospitosos en la nit» de les seues vigías, Persano va permetre als austríacs reorganisar la seua flota preparant-la per a l'atac. L'almirant austríac Tegetthoff va advertir la brecha en la llínea de l'esquadra italiana, per lo que va enviar a la seua flota cap a la brecha i es va concentrar en un atac a curta distància. Mentres els austríacs s'acostaven, la primera divisió italiana, al mando de Vacca, va obrir fòc intens sobre l'oponent. Els austríacs només varen poder contestar en unes poques salves. Com Persano estava canviant la seua bandera no va poder donar cap orde a tots els seus barcos.

Les segona i tercera divisions de la flota italiana no es varen unir al combat i els navío austríacs varen creuar la brecha sofrint sérios danys, pero cap pèrdua. El Drache va rebre 17 impactes, perdent el seu pal major. El seu capità, Von Moll, va resultar mort, pero el seu subordinat Karl Weyprecht va conseguir tornar el barco a la llínea de combat.

A les 10:43 del matí, els austríacs havien de dur als italians a una lluita propenca. El Habsburg, el Salamander i el Kaiser Max de la flota austríaca varen abandonar la seua esquadra per a enredrar-se contra la primera divisió italiana; mentres que el Don Juan, el Drache i el Prinz Eugen es varen enfrontar a la segona. Persano, qui estava en el barco més poderós de les dos flotes, el Affondatore, es va mantindre prop del combat pero sense intervindre.

En la confusió que regnava en el bando italià, el comodoro von Petz al mando del Kaiser Max va aprofitar l'oportunitat de prendre la seua segona divisió cap a la retaguàrdia italiana. Els barcos velers austríacs de la segona divisió es varen enfrontar als moderns acorazar italians en pesades armes. Aixina, la fragata austríaca Novara va rebre 47 impactes i el Erzherzog Friedrich va ser danyat baix la llínea de flotació encara que va conseguir mantindre's a flotació, mentres que el Schwarzenburg va ser inutilisat pel fòc italià.

El final de la batalla

Quadre representatiu del final de la batalla

Veent que les coses anaven mal en tant els austríacs aprofitaven la brecha pese a la seua inferioritat numèrica, Persano es va llançar al combat en el Affondatore, decidint atacar al buc Kaiser Max en lloc d'acodir en ajuda de la segona divisió italiana, que estava molt més prop d'ell i estava sofrint un sever atac. No obstant, el Kaiser Max va conseguir esquivar al Affondatore.

El capità del Re vaig donar Portogallo de la tercera divisió italiana va decidir perseguir al Kaiser Max, atacant-ho en un potent fòc. En l'últim moment, von Petz va girar i es va propondre tornar l'atac. No obstant, en el gir es va produir una colisió en el Re vaig donar Portogallo, lo que va aprofitar el capità d'est per a bombardejar al navío austríac, derribant el seu pal major.

Casi al mateix temps, Tegetthoff va enviar al seu buc insígnia, el Erzherzog Ferdinand Max, contra el Re d’Itàlia i el Palestro de la segona divisió. En abdós casos només va conseguir impactar uns pocs dispars, pero estos varen causar sérios danys, especialment en el Palestro, que va escomençar a ardir.

Mostrant una especial valentia, el capità del Palestro, Cappellini, va dir als seus hòmens que podien abandonar el barco pero que ell es quedaria, i va traure el buc fòra de la batalla. La seua tripulació es va negar a abandonar-li i va tractar de salvar el buc per a continuar la lluita. El Palestro es va afonar finalment a les 2:30 de la vesprada, sobrevivint solament 19 hòmens dels 230 de la tripulació.

Mentres, el Erzherzog Ferdinand Max va rodejar al ya debilitat Re d’Itàlia sense deixar de disparar-li i va conseguir un bon impacte sobre el caixco del seu enemic aprofitant un error del capità italià en el moment crucial del combat, inutilisant al Re d´Itàlia que arrió la bandera en senyal de rendició. Segons la llegenda, el capità Faà vaig donar Bruno no va morir en la lluita sino que es va suïcidar despuix de donar l'orde.

El Erzherzog Ferdinand Max es va retirar pels importants danys que tenia despuix de portar a terme tres combats pero el Ancona de la primera divisió italiana li va tancar el pas. En l'excitació de la batalla, els italians podien haver destruït completament el buc insígnia austríac, pero varen oblidar introduir les bals i en els canons només hi havia pólvora.

Despuix de la seua trobada en el Re vaig donar Portogallo i despuix en el Maria Pia, el Kaiser Max al mando del comodoro Von Petz es va trobar a curta distància del Affondatore. Pese a ser un perfecte blanc de tir per al buc italià, el Kaiser Max va sobreviure gràcies a que Persano va ordenar en eixe moment la retirada.

Conseqüències

La trobada del Kaiser en el Affondatore va ser l'últim enfrontament important de la batalla. En dos acorazar perduts (el Palestro i el Re d´Itàlia), els italians es varen retirar encara que encara va haver intercanvis de dispars durant algunes hores més. Els mariners de Tegetthoff, casi exclusivament venecianos i dálmatas, varen cridar: «¡Viva Sant Marque!», el crit de guerra en honor al patró de Venècia. Est va ser el primer i últim combat en el que va participar el Affondatore.

Persano va tornar a la seua base d'Ancona i va anunciar un triumfo als seus superiors, causant una gran celebració fins que es va fer públic l'autèntic resultat de la batalla i la pèrdua de dos bucs. Persano va ser jujat per incompetència i covardia, i poc despuix va resultar expulsat de la Regio Marina.

Tegetthoff va tornar a la seua base de Trieste com un héroe despuix d'obtindre un triumfo en inferioritat numèrica, va ser ascendit a vicealmirante i és considerat com un dels majors comandants navals de l'història austríaca.

L'enfrontament no va tindre grans conseqüències en la guerra, ya que la victòria austríaca es va vore ensombrecida per la gran victòria prusiana en Königgrätz. Àustria, derrotada per Prusia, va acceptar cedir Venècia a França, que a la seua volta la va cedir a Itàlia pese a les derrotes d'este país. No obstant, els esforços de Tegetthoff varen ser importants per a impedir que els italians prengueren possessió de les illes de Dalmacia.

Els historiadors moderns consideren que la de Lissa va ser una de les últimes batalles navals en una época quan les defenses d'un navío eren molt més poderoses que les armes amprades pels seus atacants. Açò es va deure a un pobre alvanç dels canons en abdós bandos degut a que cap de les flotes va acodir a la batalla en tot el seu armament.

Bibliografia

• Richard Hill, Els guerres maritimes, 1855-1905, Autrement – Atles dones guerres, París 2003.
• Léon Haffner, Cent ans de marine de guerre, Editions du Gerfaut, París 2002.
• Michel Depeyre, Entre vent et eau, un siècle d'hésitations tactiques & stratégiques 1790-1890, Econòmica, París 2003.
• Vice-Amiral Touchard, «À propos du combat de Lissa», en Revue maritime et coloniale, n° 1 de 1867.
• L. Buloz, Lissa, en La Revue dones Deux Mondes, 15 de novembre de 1866.