Navío de llínea

En nàutica, el navío de llínea és un tipo de buc de guerra de tres pals en aparelle de vés-les quadres i de dos a tres cobertes artillades.

Navío de llínea

el navío de llínea anglés HMS Hercule, en combat contra la fragata francesa Poursuivante.

Descripció

Se li va cridar aixina perque va anar el tipo de buc utilisat en una nova formació de combat de les esquadres navals, la formació de llínea de batalla, usada entre els sigles XVII i XIX, en la que els navío s'alineaven els uns darrere dels atres per a formar un mur d'artilleria que poguera disparar simultàneament denses salves contra la sura enemiga.

Història

Bucs anglesos ataquen la llínea de batalla francesa en la batalla d'el Nilo l'1 d'agost de 1798 (pintura de Thomas Whitcombe).

El concepte de navío va aparéixer a finals del sigle XVI en Anglaterra, com a evolució dels bucs existents, com el galeón, davant els alvanços de l'artilleria naval i les millores tècniques en els bucs de vela. Les flotes devien presentar una llínea de bucs cada volta més artillados, per a desarbolar i destruir els bucs enemics, aplegant al abordage com a últim recurs, superant la concepció existent fins a llavors de que el combat naval era una extensió del terrestre, en el que calia abordar sempre a l'enemic per a lluitar cos a cos. En el sigle XVII es desenrolla el concepte, que aplegarà al seu cim en el sigle XVIII en el navío de llínea, dissenyat per a formar estes llínees artilleras navals i maniobrar junt al restant de l'esquadra. En l'Armada Espanyola d'el XVIII, els navío es classificaven en tres classes, segons el seu número de canons: entre els 100 que com a mínim devia portar un de primera classe i els 60 que armava un de tercera. el navío de llínea en més canons jamai construït va ser l'espanyol Santíssima Trinitat, armat en 136 canons i 4 morters, que va ser botat en 1769 en La Habana (Cuba) i es va afonar al sur de Càdis despuix del seu captura en la batalla de Trafalgar (1805). El següent seria el navío de llínea rus de 1841 Dotze Apòstols de 120 canons, segons algunes fonts va aplegar a portar 130 i va anar dels últims navío russos tan fortament armats sense propulsió a vapor. El tercer del podi seria el barco dano-noruec Sophia Amalia de 1650, en 86 fins a 108 canons despuix de la seua remodelació en 1673, un dels primers navío de llínea pròpiament dits.

Els navío consumien, per a la seua construcció i manteniment, gran cantitat de fustes i atres materials. Per a protegir-se dels impactes enemics, el caixco es formava superponent taulons grossos de roure o carrasca, per a formar capes de fins a mig metro de gruixa o més en els ponts. l'obra viva es forrava en planches metàliques de coure per a impedir l'acció de paràsits marins, i s'alternaven capes d'estopa i alquitranados per a aumentar la duració dels materials. L'artilleria més pesada (peces de 42 a 32 lliures) anava en el pont inferior i s'anaven colocant peces cada volta més llaugeres en els superiors. El seu desplaçament oscilava entre les 1200 i 3500 tonelladas. En ser un buc llent i que requeria gran número de tripulants per a la seua maniobra, les marines de guerra disponien de gran cantitat de bucs menors, com fragates, corbetas, goletas o bergantines, per a missions que exigien movilitat i acció independent de la flota. L'ingenier francés Charles Henri Dupuy de Lôme va iniciar l'última etapa d'el navío de llínea en el ', un enorme navío que tenia el respal d'un motor a vapor. el navío va ser desapareixent de les armada en la segona mitat del sigle XIX, a partir de l'entrada en servici de les fragatas blindades, el primer eixemplar de la qual va ser la francesa La Gloire, curiosament també dissenyada per Dupuy de Lôme, en 1859, seguida a l'any següent de l'anglesa HMS Warrior; si be s'usaria una última volta en combat en la batalla de Lissa en el context de la tercera guerra d'Independència italiana, en la que el navío de llínea austríac SMS Kaiser, encara que no era la nau capitana del almirant Tegetthoff, va tindre una intensa participació front a les fragates blindades italianes.

Tipos de navío

Es poden distinguir els següents tipos de navío:

Erro al crear miniatura:

Navío de llínea espanyol de 100 canons i tres cobertes corregudes de canons

• Navío de tres ponts: el que té tres ponts o bateries corregudes de popa a proa i que regularment no monta menys de 120 canons. Aixina mateix va haver un navío de quatre bateries cridat Santíssima Trinitat, espanyol, que va anar l'únic de la seua classe i va aplegar a dispondre, durant la batalla de Trafalgar, de 140 canons.
• Navío de llínea: qualsevol dels senzills o dels de tres ponts que per esta circumstància es considera a propòsit per a entrar en la formació d'una llínea de combat. Lo general és que no monte menys de 74 canons de gros calibre, pero hi ha hagut en un atre temps navío de llínea en menys de 60 canons.
• Navío d'hèliç: el que, ademés del aparelle que li correspon, tenia una màquina de vapor en la qual podia posar-se en moviment per mig de l'element propulsor cridat hèliç.

• Navío rebaixat, realçat, d'alt brode, cap, coa d'una llínea o columna, etc.
• Navío de bandera, d'insígnia o navío general: el que monta el general d'una esquadra o divisió.
• Navío de guàrdia: el que, en una esquadra o port, es destina per a atendre a totes les ocurrències que s'oferixquen en les vintiquatre hores d'este servici.

Principals parts d'un navío de llínea

Erro al crear miniatura:

Representació esquemàtica d'un navío de llínea de tres ponts:
1) Pañol de municions.
2) Santabárbara.
3) Antepañol. Quarto a on es carregaven de pólvora els cartuchos.
4) Tapabalazo. Via d'aigua tapada en taules de fusta i planches de plom.
5) Tir doble. Requerit per a quebrar el caixco del barco enemic.
6) Canó en cureña i aparejos. 7) Coberta principal.

Diagrama ilustrant un navío de primera, i secció d'un navío de tercera categoria (Cyclopaedia de 1728).

Estes eren les parts principals d'un navío de llínea (basades en un navío de 2 ponts i 74 canons de 1805):

• Coberta de la primera bateria: situada just per damunt de la llínea de flotació, i per tant la més inferior. En esta coberta es trobava l'almagasén de la pólvora, cridat santabárbara, lo que ho convertia en un dels llocs més perillosos del barco. Un impacte en la santabárbara podia fer que el navío sancer botara pels aires en qüestió de segons. Esta coberta artillaba els canons més pesats d'el navío, normalment de 36 lliures. En un "74 canons" esta coberta artillaba uns 28 canons.
• Coberta de la segona bateria: just damunt de la primera coberta es trobava la segona coberta, a on es trobaven importants departaments com els habitàculs dels oficials o els almagasens i rebosts de menjar. Artillaba uns 30 canons, de menor calibre que els de la primera bateria i que solien ser els de 24 lliures.

• Coberta principal: la més alta de les cobertes, lloc a on es realisaven la majoria de tasques importants d'a bordo: observació, maniobra, guàrdies, combat, etc. Esta coberta artillaba uns 16 canons, els més llaugers d'el navío, que solien ser de 18 lliures. També es trobaven sobre esta coberta les carronadas, un tipo de canó més llauger que el restant, de disseny anglés, que s'usaven principalment per a agranar en metralla les cobertes superiors de l'enemic. En l'Armada Espanyola es varen usar poc, i sol navío de primera classe com el Santa Ana o el Santíssima Trinitat varen aplegar a incorporar-les.
• Pal trinquet: dels tres màstils que componien un navío de llínea, el trinquet era el situat més a proa. Les principals vés-les que montava eren (d'inferior a superior): la vela de trinquet, el velacho o gavia de trinquet i el juanete de proa.

• Pal mesana: el situat més a popa; els seus principals veles eren (d'inferior a superior): la cangreja, a on moltes voltes se situava la bandera de la nació, la sobremesana i el juanete de sobremesana o perroquete.
• Pal major: el més gran i important dels tres, situat entre el trinquet i el de mesana, montava les vés-les més importants d'el navío i era pràcticament imprescindible per a la navegació. És per açò que era un dels principals objectius en cas de combat, ya que podia deixar el barco immovilisat. Les principals vés-les que montava eren (d'inferior a superior): la vela major, la vela de gavia i el juanete major.

• Castell de proa: una elevació situada a proa i dotada de la seua pròpia coberta. Ací es realisaven tasques principalment d'observació i, algunes voltes, de combat. l'ancora també estava situada ací. Del castell de proa i de les amuras de proa es proyectava cap a avant el beque, que servia per a sostindre el bauprés, el pal que es troba més a proa, i servia aixina mateix de retret a la marinería (els oficials gojaven de l'intimitat de cabines-retret situades en les galeries laterals de popa. Els rebujos s'evacuaven directament en la mar).
• Castell de popa: opost al castell de proa, a popa, es troba esta atra elevació de cobertes. Originalment, la primera coberta del castell era l'alcasser, paraula que és també sinònima de castell, pero que en el XVIII es referia ya a la part atrassera de la coberta principal. La coberta més elevada d'un navío d'el XVIII era, puix, la següent en elevació: la toldilla.

• Combés: situat entre el pal de trinquet i el pal major. Es dividia en dos parts: el buit del combés, lloc per a on es traslladaven les mercaderies des de la coberta superior o des del port fins a les cobertes inferiors d'el navío, i el pasamanos, que vorejava el buit del combés i permetia el pas des de l'alcasser fins al castell de proa.

• Alcázar: l'alcasser era la part de la coberta superior situada entre el pal major i la popa, comprenent la part del castell de popa que aplegava fins a la toldilla. Sobre la part de popa de l'alcasser es construïa la mencionada toldilla, una coberta que s'estenia des del pal de mesana fins al coronamiento de popa. baix la toldilla s'instalaven les dependències del capità i els camarotes dels oficials de major ranc. L'alcasser i la toldilla constituïen el centre neuràlgic d'el navío. Els oficials pujaven a la toldilla per a obtindre una millor perspectiva de la coberta i de les rodalies; pero quan escomençava el combat, descendien a l'alcasser, ya que en la toldilla quedaven massa exposts a la metralla. En ella solament permaneixien els marins encarregats de les peces artilleras i l'oficial de banderes per a issar i arriar els banderines de senyals.

Combat

En el Mar del Nort i l'Oceà Atlàntic, les flotes de la Marina Real britànica, dels Països Baixos, França, Espanya i Portugal varen lliurar numeroses batalles. En el Bàltica, els regnes escandinaus i Rússia varen fer lo mateix, mentres que en el Mar Mediterrànea, l'Imperi otomà, Espanya, França, Gran Bretanya i els diversos pirates de Berbería també varen batallar. En el XVIII, el Regne Unit s'havia establit com la potència naval més important del món. Els intents de Napoleón de desafiar el domini de la Royal Navy en la mar varen resultar ser un fracàs colossal. Durant les Guerres napoleòniques, Gran Bretanya va derrotar decisivament a les flotes francesa i aliades en tot lo món, inclús en el Carib en la Batalla del Cap Santa Vicente, la Baïa d'Aboukir front a la costa egipcíaca en la Batalla d'el Nilo en 1798, prop d'Espanya en la Batalla de Trafalgar en 1805 i en la segona Batalla de Copenhague (1807). El Regne Unit va sorgir de les guerres napoleòniques en 1815 en l'armada més gran i professional del món, composta per centenars de barcos de fusta de tots els tamanys i classes a vela. La marejant potència de fòc no servia de res si no es podia utilisar, lo que no sempre era possible contra els barcos més chicotets i prims utilisats pels corsarios de Napoleón, que operaven des dels territoris francesos del Nou Món. La Royal Navy ho va compensar desplegant numerosos balandines de Bermuda. De manera similar, molts dels bucs mercants de la Companyia de les Índies Orientals es varen tornar llaugerament armats i prou competents en combat durant este periodo, operant un sistema de combois baix un buc mercant armat, en lloc de dependre d'un chicotet número de més barcos fortament armats que, si ben eren efectius, ralentisaven el fluix del comerç.

Els majors navío de l'història

Els majors navío de llínea varen ser construïts quan estos bucs ya estaven en franc decliu, contant ademés en propulsió a vapor, i els pocs construïts d'esta manera, eren coneguts com a navío d'hèliç, pero pronte varen ser superats per les millors condicions marineres de les fragates d'hèliç i posteriorment per les fragates blindades i acorazar

Alguns eixemples d'estos bucs:

• HMS Victory (1759), britànic, 3556 tonellades de desplaçament, 79 metros d'eslora, 104 canons.
• ', francés, 6875 tonellades de desplaçament a plena càrrega, 81 metros d'eslora.
• HMS Duke of Wellington (1852), britànic, 6071 tonellades de desplaçament, 73 metros d'eslora.
• ' (1852), francés, 5120 tonellades de desplaçament, 77,8 metros d'eslora.
• ' (1850), francés, 5826 tonellades de desplaçament, 64,05 metros d'eslora. El major navío de llínea sense propulsió a vapor va ser el ', de la Real Armada espanyola, en un desplaçament de 4902 tonellades, 61,40 metros d'eslora i armat en 140 canons.

Navío de llínea conservats fins a l'actualitat

Erro al crear miniatura:

El HMS Victory en el moll de Portsmouth (2005)

Pocs navío de llínea han sobrevixcut al desguaix o al pas del temps. En l'actualitat l'únic que es conserva és el HMS Victory, que va anar el buc insígnia de lord Horatio Nelson durant la batalla de Trafalgar. Està amarrat en el port de Portsmouth i ha segut convertit en un museu. Encara que el Victory ha estat en dic sec des de la década de 1920, encara és un buc de guerra totalment comissionat en la Royal Navy i és el buc de guerra comissionat més antic de qualsevol armada en tot lo món.

Regalskeppet Vasa es va afonar en ellac Mälaren en 1628 i es va perdre fins a 1956. Després es va alçar intacte, en molt bones condicions, en 1961 i actualment s'exhibix en el Museu Vasa en Estocolm, Suècia. En eixe moment, era el buc de guerra suec més gran jamai construït. Hui en dia, el Museu Vasa és el museu més visitat de Suècia. L'últim navío de llínea a flotació va ser el barco francés Duguay-Trouin, renombrado HMS Implacable despuix de ser capturat pels britànics, que va sobreviure fins a 1949. L'últim barco de llínea afonat per l'acció enemiga va ser HMS Wellesley, tirat a pique per un atac aéreu en 1940, durant la Segona Guerra Mundial; va ser breument reflotado en 1948 abans de ser desguazado.

Rèpliques

Verdaderes i fidels rèpliques de navío de llínea són, per eixemple, les següents rèpliques de navío del sigle XVIII: el HMS Rose (rèplica de la fragata anglesa homònima pero rebatejada HMS Surprise per haver segut utilisada en la película Master and Commander), el Götheborg (en) (un navío suec) i el HMS Blandford (en) (fragata britànica de la batalla de Trafalgar pero la rèplica de la qual ha tingut dos noms diferents: en 1996 va ser batejada Grand Turk per haver segut construïda en Turquia, pero en 2010 va ser comprada per un armador francés i rebatejada Étoile du Roy, «Estrela del Rei»).

Erro al crear miniatura:

"Rèplica" del Santíssima Trinitat. Amarrat en el port d'Alacant des d'abril de 2011, la nau alberga un restaurant, un bar, una discoteca i un museu.

l'Armada Espanyola no ha conservat cap dels seus navío, com tampoc s'ha construït encara la rèplica de cap navío espanyol. No obstant, en l'any 2006 es va acomodar un barco mercant per a donar-li l'apariència d'el navío de quatre ponts '. Va estar uns anys amarrat en el port de Màlaga i actualment pot visitar-se en el port d'Alacant. Este decorat flotant no té el suficient rigor històric com per a ser considerat una rèplica, pero servix de reclam turístic: en ell hi ha un restaurant, una discoteca i una sala d'exposicions.

Vore també

• Anex:Navío de llínea de l'Armada Espanyola
• Anex:Navío de llínea de França

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre navío de llínea.
• archive. org/web/20160304120632/http://militaryhistory. x10. mx/shippictures/ships%20of%20the%20line%2001. htm L'evolució dels navío de llínea (anglés)
• battleships-cruisers. co. uk/sailship. htm Ship of the Line Història dels navío de llínea de l'Armada britànica (anglés)