Morter (arma)

Morter (arma)

Morter M224 de 60 mm.

Archiu:COBRA 4.jpg

Morter semiautomàtic Ruag Cobra.

El morter és un arma que dispara generalment proyectilés explosius o incendiaris en gran poder destructiu —més grans que les granades— en un àngul superior als 45° i a velocitats relativament baixes. Estes qualitats són opostes a les de les peces d'artilleria, que disparen a gran velocitat i generalment en ànguls de tir menut.

Història

Orígens

Els morters s'han utilisat durant centenars d'anys. Els primers morters es varen utilisar en Corea en una batalla naval de 1413, quan els armeros coreans varen desenrollar el wan'gu (morter en forma de carabassa) (완구, 碗口). La versió més antiga del wan'gu es remonta a 1407. A Choi Hae-sant (최해산, 崔海山) (1380-1443), fill de Choe Mu-seon (최무선, 崔茂宣) (1325-1395), generalment se li atribuïx l'invenció del wan'gu. En la dinastia Ming, el general Qi Jiguang va registrar l'us d'un mini canó cridat Hu dun pao que era similar al morter.

Un dels primers en utilisar el morter va ser Mehmed II, durant el Gran Lloc de Constantinopla de 1453. Manuscrits grecs de 1551 referixen que Mehmed, sitiat per una floteta enemiga en el Banya d'Or, va propondre crear un arma d'estes característiques, tenint èxit en la seua ocupació contra un dels bucs despuix d'alguns dispars. Per a el XVI el morter s'havia constituït en un arma prou comuna, rebent el seu nom per la forma rechoncha i pareguda a un gorc dels primers models. Els tubos eren prou curts —no més de dos o tres voltes el calibre i est per lo general superior als 150 mm—. Es tractava d'armes per a la defensa de la plaça o com a peces de lloc a fortalees. A mitan de el XIX es va intentar utilisar-les com a armes de defensa costera, pero casi va entrar en desús com a peça d'artilleria per a l'infanteria.

El primer morter transportable va ser inventat pel baró Menno van Coehoorn en 1701. El morter Coehorn va guanyar popularitat ràpidament, creant un nou tipo de barco, el buc bomba. Els morters varen jugar un paper important en la conquista veneciano de Morea, i en el transcurs d'esta campanya es va fer esclatar un depòsit de municions situat en el Partenón. El primer us d'estos morters més mòvils com a artilleria de camp en lloc d'artilleria de sege va ser per les forces britàniques en la repressió de l'alçament jacobita de 1719 en la Batalla de Glen Shiel. Els morters de trayectòria d'alt àngul tenien una gran ventaja sobre els canons de campanya estàndar en el terreny accidentat de les Terres Altes Occidentals d'Escòcia.

El morter ya havia deixat de ser d'us general en Europa durant l'era napoleònica, encara que els morters Manby es varen utilisar en la costa per a llançar cordes als barcos en perill. L'interés en el seu us com a arma no va reviure fins que abdós bandos varen utilisar molt els morters durant la guerra civil nortamericana.

En el sege de Vicksburg el general Ulysses S. Grant va informar que fabricava morters en el terreny per a atacar a les trincheres de l'enemic. Es varen utilisar tres tipos principals de morters durant la guerra: sege i guarnició (llauger), llitoral (pesat) i Coehorn. Els morters eren útils com a artilleria de sege ya que podien disparar proyectils explosius sobre els murs de les fortificacions, matant als defensors i obligant a uns atres a quedar-se en refugis o impedint que els artilleros treballaren. Els morters també podrien destruir les estructures dins de la fortificació i els proyectils de morter més pesats podrien penetrar molts refugis.

Durant la Guerra Rus-Japonesa, l'Eixèrcit Imperial Rus va aplicar els principis del fòc indirecte des de posicions preparades en el camp i va dissenyar el primer morter que disparava proyectils de l'Armada. Port Arthur estava defés en canons pesats, pero el seu fòc directe era d'efectivitat llimitada contra posicions japoneses propenques o resguardades. La situació es va solucionar prenent canons de bronze ya obsolets que es varen convertir en menuts morters portàtils en ser montats sobre plataformes de fusta. Estos morters llançaven mines navals, abundants en la base naval, en lloc de proyectils. També es varen utilisar lanzaminas que es varen prendre dels barcos de guerra. Un grup d'oficials de l'Eixèrcit i la Marina, dirigit pel capità Leonid Gobiato, va construir un prototip de morter.

Primera Guerra Mundial

Morter pesat

L'eixèrcit alemà va estudiar el sege de Port Arthur, a on l'artilleria pesada no havia pogut destruir estructures defensives com a aram de púas i búnkeres. Com a resultat, varen desenrollar un morter de avancarga de canó curt i estriado cridat Minenwerfer. Estos serien utilisats durant la Primera Guerra Mundial. Es varen fabricar en tres calibres; 7,58 cm, 17 cm i 25 cm. L'idea alemana era contar aixina en una peça d'artilleria de lloc llaugera que poguera ser usada per l'infanteria per a batre menuts punts forts de l'enemic sense tindre que cridar a l'artilleria més pesada. En novembre de 1914 els britànics varen enviar un lanzaminas capturat als alemans a Woolwich a on es varen fer un centenar de còpies que varen ser enviades a França per al Nadal de 1914 en la finalitat d'acontentar als soldats fins que es poguera produir alguna cosa millor. Les indústries d'armament varen ser informades d'esta necessitat i l'eixèrcit britànic va esperar les propostes. Pel seu costat França havia buscat en tots llocs i alguns vells morters de ferro i de bronze de mitan de el XIX varen tornar al servici. Varen ser enviats al front per a formar l'armament inicial del nou Servici de Morters de Trinchera, irònicament conegut com a club del suïcidi", creat oficialment el 26 de novembre de 1914.

Morter d'infanteria

No obstant l'obsolescència del morter, la desgastante guerra de trincheres suscitada en el Front Occidental durant la Primera Guerra Mundial va determinar l'imperiosa necessitat d'amprar un arma que poguera usar-se per a disparar des de l'interior de sangues i parapetos, sense expondre's al fòc, a fi de recolzar a l'infanteria i sitiar les llínees enemigues. Per això és que es va resucitar l'idea del morter. Front als grans morters feya falta un més chicotet que poguera ser manejat pels soldats de manera fàcil. Inicialment els anglesos i francesos varen amprar morters de el XIX veterans de la Guerra de Crimea, i varen improvisar uns atres de gran pes. Els alemans també varen seguir estes idees, destacant-se el Minenwerfer (lanzaminas).

Els calibres menuts eren excelents pero quan l'enemic cava trincheres el chicotet calibre no servia para res. Per a 1915 els britànics varen conseguir un disseny compacte de tubo d'ánima plana i bípode, que és considerat el primer morter modern. Ho varen malnomenar morter Stokes en honor al seu creador, Wilfred Stokes. Es va desenrollar en varis calibres, des dels 60 als 120 mm.

Els morters moderns en general són derivats directes del Stokes. Estan formats per un tubo en l'interior del qual es deixa caure el proyectil. El culote del proyectil impacta una agulla percutora existent en el fondo del tubo, lo que resulta en la deflagració d'un propelente i el consegüent dispar del proyectil.

Les seues «granades» són de fabricació més senzilla i barata que els de artilleria convencional, i transporten major càrrega explosiva per unitat de pes de proyectil, proporcionant un poder destructiu major en amprar velocitats de caiguda menors. Açò permet també una millor distribució de les esquirlas de fragmentació i una òptima distribució de l'energia cinètica de l'explosió.

França

L'eixèrcit francés va haver de recórrer a posar en servici els vells morters veterans de Crimea de 6". Al mateix temps, ya que la destrucció de l'aram de púas era absolutament necessària abans de mamprendre l'atac, a algun desconegut soldat francés se li va ocórrer que millor que colocar càrregues explosives era tirar-les. Com a llançador es va amprar una baïna buida de canó de 75 mm. En contar en baïnes sobreres per a aixina crear un primitiu morter de mechó. Est va ser el naiximent de l'artilleria de trinchera francesa i la seua evolució va ser pràcticament igual que la britànica. Els models casers varen ser substituïts per models millorats i reglamentaris. El model més comú va ser un de 240 mm. que disparava una bomba que podia produir un embut de 9 metros de diàmetro per 3,50 de profunditat. El seu enorme poder de fòc anava unida a un pes d'1,5 tonellades, per lo que es buscava un morter que anara més menut. En 1917 es va adoptar el Morter 150 mm Mod.1917.

Acabada la guerra l'empresa francesa Brandt va difondre a gran escala el morter, venent morters pràcticament a tots els Eixèrcits europeus. Als alemans els va costar apreciar el morter. Varen tractar de crear la seua pròpia alternativa per mig de les armes batejades minenwerfer (lanzaminas), en realitat els concebien com un obús a chicoteta escala. Els dissenys alemans eren complexos, cars i poc manejables. El morter Krupp va ser realisat en 1912, pero no va ser acceptat llavors per l'eixèrcit. Era de ánima plana en un calibre aproximat als 50 mm. i estava montat sobre una plataforma que podia ser traslladada sobre dos rodes. Per les necessitats de la guerra va ser finalment acceptat.

Els dissenys aliats de morters es varen mantindre lo més senzills possible, mentres que els models alemans varen escomençar a fer-se cada volta més complicats. Mentres la guerra va ser estàtica no va crear molts problemes, pero en 1918 les coses varen escomençar a canviar i es varen fer perceptibles les deficiències d'armes tan pesades.

Àustria-Hongria

L'Eixèrcit austro-hongarés va adoptar cinc models d'aire comprimit, en calibres de 80, 105, 120, 170 i 200 mm. Sembla ser que el principal motiu d'adoptar-los va ser l'escassea de pólvora sense fum. Açò significava que els tipos corrents de morter usaven en la seua totalitat pólvora negra, en el consegüent problema del fum.

EE. UU.

L'eixèrcit de EE. UU. va adoptar el morter Stokes de 4" com a reglamentari per la seua facilitat per a disparar proyectils tant de gasos com a rompedors. Principalment va ser entregat al Servici de Guerra Química. Les unitats d'infanteria i d'artilleria de costa també varen ser dotades en diferents morters, depenent dels que estaven disponibles en cada época.

Entreguerras

Acabada la guerra els teòrics no es posaven d'acort sobre la validea del morter. Els francesos havien usat durant la guerra el canó de trinchera de 37 mm., que va proporcionar als combatents de primera llínea una espècie d'artilleria personal. Els alemans també varen usar una certa cantitat de canons i obuses llaugers de 75 mm., molts dels quals eren peces d'artilleria de montanya. Estos, junt en els morters havien permés a l'infanteria tindre una immediata potència de fòc sobre qualsevol enemic.

Tots els eixèrcits ho varen pensar i els va semblar que el morter era la millor solució del problema de respal de fòc a l'infanteria. Un morter de 3 " de calibre disparava una granada de 10 lliures a una distància d'uns 2000 metros. Només hi havia dos models rivals: el tipo Stokes i un model similar francés d'Edgar Brandt. Els britànics varen optar pel seu experimentat Stokes, millorant-ho pero conservant la seua configuració general de placa-base, bípode i tubo. La companyia Brandt va produir un arma casi idèntica que va ser adquirida per l'eixèrcit d'EE UU. en els calibres 60 i 81 mm..

Al mateix temps l'eixèrcit britànic tenia en servici el model Stokes de 3" i buscava alguna cosa més llauger com a suplement de les granades de fusil per al pilot d'infanteria. En 1934 es va experimentar un model espanyol, el morter Ecia de 50 mm.. Un atre competidor va ser el lanzagranadas del tinent coronel Blacker. També es va presentar un morter de 2,5" de la Birmingham Small Arms Company. En 1937 es va portar a terme una prova comparativa i el Ecia va demostrar ser superior i en febrer de 1938 es va decidir fer un demanat de 500 morters.

El Servici de Guerra Química de l'Eixèrcit de EE. UU. tenia els seus morters Stokes de 4" i va decidir aumentar el seu alcanç i la seua precisió en els anys que varen seguir. A fins de la década de 1920 l'eixèrcit es va decidir per un disseny francés de morter de 60 mm. per a la seua infanteria i va comprar una llicència per a construir l'arma.

En 1935 l'eixèrcit francés va adoptar el morter pesat de 120 mm. Mle1935 fabricat per Brandt. Este morter ya podia ser transportat per un camió o un tractor sobre orugas. La presència de les rodes de desplaçament va permetre que el càlcul moguera el morter en distàncies curtes per sí solament. L'eixèrcit soviètic no va tardar en copiar el morter. Els alemans descobririen la seua potència de fòc en carn pròpia i ho copiaran també en 1942.

Guerra civil espanyola

Durant la guerra civil espanyola es varen utilisar morters de diferents calibres: morter pesat (120 mm.), morter mig (81 mm.) i morter llauger (60, 50 i 45 mm.).Els morters pesats rebien també el nom de lanzaminas. Els més usats varen ser els morters Ecia Valero, reglamentaris abans de la guerra, en concret els de 60mm Modele 1926, 50mm Modele 1932 i del 81mm Modele 1933.

El morter va ser una de les armes més temudes i perseguides en les posicions del front madrileny durant la guerra civil. Localisar els morters enemics i intentar destruir-los es va convertir en una prioritat. En les trincheres del noroest de Madrit els dos eixèrcits es varen esforçar en això.

Pels resultats de la guerra, els espanyols varen detectar la necessitat de canviar imitant als russos i amprar models de 120 mm. El resultat va ser el morter Franco, que encara que no va ser el millor dels morters si que va ser l'única arma espanyola que va participar en la Campanya de Rússia en la Divisió Blava. Ahí va ser la primera volta que els espanyols varen utilisar en combat un morter de 120 mm..

Segona Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial, tots els països varen millorar els seus dissenys, destacant-se els models soviètics de 120 mm i els nortamericans de 81 mm de calibre, que continuarien operant durant décades.

L'Eixèrcit Rojo apreciava per diverses raons els morters i els usava àmpliament. Els escalons de Companyia d'Infanteria estaven dotades en morters de 50 mm., cada Batalló d'Infanteria en morters de 82 mm i cada Regiment de Fusileros en morters de 120 mm.. Conforme alvançava la guerra l'importància concedida als morters no va deixar de créixer i els de 50 mm. varen desaparéixer en benefici dels calibres superiors. Ademés dels morters de 82 i 120 mm. els soviètics varen fabricar varis models d'uns atres calibres majors en més o menys èxit.

Per la part alemana una Divisió d'Infanteria contava en 93 morters de 40 mm. i 54 de 80 mm., assignats respectivament a l'escaló Companyia i Batalló. El Regiment estava dotat en una Companyia de Canons d'Infanteria, pero no morters. L'experiència en Rússia en el morter de 50 mm. va ser un fracàs ya que era massa complex i pesat. Per contra el morter de 80 mm era un disseny senzill i va resultar molt eficaç, tant per les seues pròpies característiques com per l'estupenda instrucció de les seues sirvientes i observadors alvançats. El model estàndar de morter alemà va ser el de 80 mm. Granatwerfer 34 que pesava 19 kg. Els alemans varen usar molts morters russos de 82 mm., designant-los Granatwerfer 274(r). Els alemans pronte es varen donar conte de que els seus canons d'infanteria eren menys eficaces que els morters de 120 mm. russos. A partir de 1942 els alemans varen escomençar a substituir els canons d'Infanteria per morters de 120 mm. capturats i per a 1943 ya ho havien copiat i escomençat a suministrar a les unitats el morter de 12 cm Granatwerfer 42.

L'Eixèrcit britànic va adoptar el morter Mk.II com a estàndar abans de la guerra de l'II Guerra Mundial. Era fiable i robust pero no tenia l'alcanç del morter alemà Granatwerfer 34. Cap a 1942 una série de millores varen conseguir aumentar l'alcanç. El més popular va ser el morter Ordenance ML de 3 polzades, que es va mantindre en servici fins a ser substituït en 1965.

A mida que transcorria la guerra, la majoria dels contendents varen descobrir defectes en els seus morters i varen escomençar a considerar la qüestió de millorar-los. La principal necessitat era que tingueren més alcanç. En Gran Bretanya es va conseguir pel senzill procediment d'aumentar les càrregues, en un aument en l'alcanç d'1.500 metros fins a 2.500, pero va caldre reforçar la placa-base.

Us tàctic

Els morters llaugers s'inclouen normalment entre l'armament de les unitats d'infanteria, i els models més pesats s'assignen als batallons d'artilleria de respal, en la ventaja afegida sobre esta de no estar llimitats a les necessitats d'infraestructura llogística de transport i vies de comunicació que requerix l'artilleria.

Les seccions de morters també solen assignar-se com a primer escaló de respal de fòc en els batallons d'infanteria moderns, proveïts de mijos d'enllaç —radi— per a coordinar i corregir el seu fòc indirecte. En els casos de la defensa, cada bateria té assignat un sector, que s'encarrega de batre a demanat dels infants. El mateix depén de l'alcanç del morter, sent en l'actualitat d'uns 6 000 metros aproximadament.

Entre la seua munició poden amprar-se distints tipos: explosiva, perforante, de fragmentació, fumígena, gas nerviós (actualment prohibida per la Convenció d'Armes Químiques de giner de 1993), o llacrimògena, allumenament en vengales, etc.

També és un arma que pot ser utilisada per forces irregulars en la seua funció de sege, destacant-se per la seua movilitat.

Bibliografia

• Hogg, Ian (1975): Granades i Morters Llibreria Editorial Sant Martín. ISBN 84-7140-123-1

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Morter (arma).